It's you and me.
Qui té un arbre o una planta té un tresor. Quina alegria dona una flor. Primavera tot l'any per emportar i també per regalar. Una planta és l'amica que et fa companyia i l'ingredient pel benestar de cada dia. Omplim-ho tot de color verd a alegria. Generalitat de Catalunya.
Aquí comença Històries de Mari Dadal, un programa sobre el nostre passat, les històries, les tradicions, els personatges... Una producció del Centre d'Estudis Vilassarencs en col·laboració amb Vilassar Ràdio i sota la coordinació de Núria Gómez.
El retaule de Sant Julià d'Argentona era el gran retaule major de la parròquia, dedicat a Sant Julià d'Antinoe, Egipte, i realitzat el 1531. Combinava una estructura gòtica de fusteria amb pintures renaixentistes. Tenia un sòcul amb escenes i portes i un cos superior amb nombroses taules organitzades al voltant de l'escultura central del Sant.
La iconografia barrejava escenes de la vida de Sant Julià i Santa Basilissa, amb episodis de la Passió de Cris i altres sants. Destaca l'ús de models procedents de gravats de Dürer. Un aspecte singular és que la vida de Sant Julià s'hi presenta sense la representació explícita del seu martiri.
El retaule va ser destruït durant la Guerra Civil l'any 1936. Hi ha fotografies, documents i estudis recents que han permès fer-nos una idea de com era. Avui, a Històries de Mari Dadal, parlarem del retaule de Sant Julià d'Argentona amb la Maria Josep Castillo. Històries de Mari Dadal
La Maria Josep Castillo és llicenciada en Geografia i Història per la Universitat de Barcelona. Ha estat professora del Departament de Ciències Socials i Cap d'Estudis de l'Institut Alexandre Satorres de Mataró. Actualment està jubilada. És membre, fundadora i secretària del Centre d'Estudis Argentonins, Jaume Clavell.
És autora d'articles a publicacions de Mataró i Argentona tocant temes d'història de l'art, d'història medieval i de publicacions entre d'altres. Benvinguda, Maria Josep. Gràcies. Moltes gràcies per tornar-me a convidar. I tu per voler venir. Per suposat. Podríem començar explicant què és un retaule.
El nom d'entrada ja ens dona una pista, perquè un retaule és que està situat enrere la taula, entenent per taula l'altar d'una església. I és una evolució del que eren els frontals d'altar de l'època del romànic, perquè els frontals d'altar es posaven davant de l'altar, per això es dèiem frontals d'altar. I...
El sentit que tenen és exactament el mateix, tenen una funció didàctica. És a dir, amb escenes de la vida de Cris, de la vida de la Verge o de la vida de sants, doncs pretenien alliçonar els fidels que anaven a l'església, que no sabien llegir de lletra, però sí que sabien llegir imatges. Llavors, durant el romànic, el costum era col·locar aquests petits retaules davant de l'altar, eren els frontals d'altar,
Però es van fer cada cop més grans, van anar evolucionant i el fet de fer-se més grans vol dir que buscaven un espai més gran. Per tant, van canviar la ubicació i es van col·locar darrere de l'altar. I d'aquesta manera el tamany podia ser molt més gran que el d'un frontal, perquè el frontal té el tamany de la part del davant de l'altar. Un retable es pot allargar fins a les voltes de l'església i en trobem en el gòtic, en trobem en el Renaixement, en trobem en el barroc...
pintats, esculpits o combinant pintura i escultura. O sigui, podem trobar-hi de tot. Sí, però el nom és el que ens dona la pista. És un nom molt ben trobat. És d'aquests noms com Gratacels. Què són Gratacels? Doncs un edifici tan al que grata el cel. Un retaule, doncs això, una estructura de fusta esculpida o pintada també poden ser de pedra. Tant els frontals d'altar com els retaules també poden ser només esculpits, però el més habitual és que siguin combinats
fusteria que enmarca les escenes d'aquestes vides de Cris, de la Verge o de Sants, com és el cas que ens ocupa, que la majoria de les taules del retaule de Sant Julià eren sobre la seva vida. El que sí que és habitual en el retaule, jo deia que en el cas de Sant Julià d'Argentona no era així, és que hi hagi l'escena del seu martiri, no?,
Quan tu mires un retaule, normalment, si va dedicat a un sant, acabes veient... És una de les escenes culminants, perquè, sobretot, els sants que van ser martiritzats, la manera d'acabar amb ells, sobretot els que eren d'època romana, era molt tràgica. De fet, hi ha molts frontals d'altar romànics que són especialment gores. Jo estic recordant ara el frontal d'altar de Gurro,
que es conserva al Museu Nacional d'Art de Catalunya, en què veus unes escenes bastant frapants, de totes les tortures a les que sotmetien aquells pobres sants, i justament l'objectiu era despertar una miqueta la sensibilitat dels espectadors. Vull dir que si veien aquelles escenes de personatges que havien mort per salvar tots els cristians, què no havien de fer ells? Ser bones persones com a mínim, perquè hi ha gent que va morir per ells.
Clar, llavors ja creaven aquesta empatia, no?, que d'alguna manera ells s'intessin com amb l'obligació de ser bona gent. Però el que és curiós és això, que en el retaule de Sant Julià no hi ha l'escena del martiri. Sabem que vas ser martiritzat, de fet ho van ser gairebé tots, no? Tots els sants màrtirs, justament els que porten la palma del martiri, en les representacions, la iconografia dels sants és portes la palma, vas ser martiritzat, no?
Per tant, és curiós que no hi ha, o potser és perquè no hi ha tradició iconogràfica del martiri d'aquest sant que tampoc va ser recollida en el seu retaule.
Un sant que no sabem exactament, jo he dit que era d'Egipte, concretament d'Anti i Noé, però també es diu a vegades ja aquell tema que pot ser d'Antioquia, no? Sí, Sant Julià. En Sant Julià ens han canviat. La data del sant ens han canviat al seu lloc d'origen perquè pels argentonins Sant Julià és el 7 de gener. Però l'Església Catòlica, les jerarquies eclesiàstiques, fa uns anys la van canviar a la festivitat el dia 9.
Però la tradició és la tradició i nosaltres continuem mantenint que Sant Julià és el dia 7 i, de fet, és el Sant Patró, o sigui, és el Sant sota l'advocació del qual està l'Església Parroquial d'Argentona i la festivitat de Sant Julià es continua celebrant el dia 7 de gener. Què passa?
l'endemà de Reis, per tant, la festa major d'hivern, que és la que pertoca per Sant Julià, la d'estiu és la de Sant Domènec, Sant Domingo de Guzmán, doncs Sant Julià se celebra normalment el primer o segon diumenge després de la festivitat de Reis. Per tant, a Argentona, quan acabem el cicle nadalenc, encara ens queda la festa major d'hivern, la de Sant Julià.
La festa, festa. Pel que fa al lloc d'origen, durant molt de temps s'havia parlat que era Sant Julià d'Antioquia. De fet, com que hi ha diversos Sant Juliàs, algun episodi de la seva vida també s'ha barrejat amb algun altre sant, com Sant Julià l'Hospitalari.
I també això d'Antinoe-Antioquia, com que s'assemblen tant les dues localitats, una a Turquia i l'altra a Egipte, durant molt de temps s'ha perpetuat que fos Sant Julià d'Antioquia. I sembla ser que no, que darrere les investigacions s'han posat en salfa que el seu lloc de naixement era Egipte, tenint en compte que Egipte, especialment a la zona del Sinaí,
Va tenir uns aramitoris molt importants a l'època tardorromana i que, per tant, va ser un focus d'emissió de sants i de màrtirs. Sant Julià i la seva esposa Basilissa vindrien d'aquí. D'en Tinoe, l'actual Egipte.
El retaule és obra de Jaume Romeu, crec que és del 1524, si no ho he apuntat malament. Es va acabar el 1531, però clar, són obres que triguen a fer-se. I el primer que es va encarregar va ser l'estructura de fusta.
Per tant, és un retaule que està en un peu a cada estil artístic, és a dir, l'estructura de fusta és gòtica, totalment gòtica, aquest gòtic del segle XVI, igual que l'església, la parròquia d'Argentona, també és del segle XVI i en canvi veus unes voltes de creuaria típicament gòtiques, no?
En Joan Romeu és l'artífax de l'estructura de fusta i després ve la fase de pintar tots aquests espais, aquests carrers i pisos en què es divideix el retaule i el contingut d'aquestes taules, que són el tren sobre fusta, sí que ja té una estètica que ens aproxima més al Renaixement. Per tant, seria estructura de fusta gòtica però un contingut ja més renaixentista. Per això seria una obra a cavall dels dos estils.
De fet, jo comentava també a la presentació que s'inspiren amb unes pintures, uns gravats de Durer, no? Sí. Que aquest va morir el 1528, de fet, tampoc... Pensa que estem en els inicis d'una eina que va ser molt revolucionària per l'època, que és la impremta.
Perquè, clar, com coneixies un gravat d'un pintor alemany al Maresme al segle XVI? Avui és molt fàcil, envies una foto per WhatsApp i en segons tens una imatge que et ve d'Alemanya i Argentona. Però en aquella època com circulaven les imatges?
Fins a la invenció de la impremta només quedava copiar, igual que els textos que es copiaven. La impremta permet no només imprimir lletres, sinó també imprimir imatges, de tal manera que els gravats comencen a circular per tot Europa. I per tant, en pocs anys, l'obra d'Albert Dürer des d'Alemanya podia arribar perfectament a Catalunya.
Qui era aquest senyor perquè algú es decidís aquí al Maresme a copiar els seus gravats? Durer és un dels grans pintors del Renaixement alemany, perquè pensem en Renaixement i ens ve al cap de seguida Itàlia. Botticelli, Frangelico i més endavant Michelangelo i Leonardo...
Però el Renaixement es dona en altres llocs d'Europa. I un focus molt important va ser Alemanya, perquè a Alemanya tenim això, el personatge d'Albert Dürer o la família Holbein, especialment Hans Holbein, que després va traslladar-se a Anglaterra i va ser el pintor de cambra del rei Enric VIII d'Anglaterra, del que es va casar sis vegades, que va tenir sis dones.
Doncs era el seu pint oficial, però provenia d'Alemanya. És a dir, el focus alemany, pel que fa al renaixement, va ser molt important. Als segles XV i XVI, Alemanya era un focus d'artistes prou importants. Molts d'ells van viatjar a Itàlia, això sí, és a dir, la influència italiana els hi va arribar. Dürer, per exemple, va viatjar a Itàlia i va conèixer aquests grans mestres dels segles XV i XVI italians.
Però diem que per si mateix era prou important i tenim obra de Dürer, Dürero en castellà, Dürer seria en alemany. Dürero. Dürero.
Dürer, seríem alemany, tenim un magnífic autorretrat seu al Museu del Prado a Madrid, que és preciós, vull dir que mostra aquest típic retrat renaixentista, en aquest cas és un autorretrat del propi pintor i és magnífic, mostra això, com dominava perfectament la pintura de Cavallet.
Però, a més a més, era un gran gravador, que és el que ha passat amb molts altres artistes, que queden els seus gravats gairebé com una obra menor. Passa amb Rembrandt, passa amb Goya. De Goya tenim molt presents, que si les pintures negres, o el 3 de maig, però i els gravats? Goya té quatre grans col·leccions de gravats, el mateix passa amb Rembrandt, que té gravats per donar i per vendre. Dürer i altres contemporanis seus són també, a part de pintors de cavallet, grans executors de gravats.
I els gravats són més fàcils de reproduir, que no passa una pintura al trem o a l'oli, i és això el que comença a circular per tota Europa. Perquè al final el gravat és com planxes, i és més fàcil de reproduir amb una impremta. Igual que es reprodueixen les planxes de les lletres, es reprodueixen les imatges. Ostres, clar, és cert...
I en aquest cas, aquest senyor, que devia ser un gran gravador, devia també tenir molta més obra, potser? Sí, sí, a veure...
de gravats de durera en circulaven moltíssims, però els que tenim una miqueta imitats, per dir-ho així, o que van inspirar en els pintors del retaule, els s'ha localitzat, o van veure al Nexa, historiadors de l'art contemporani, i especialment una doctora en història de l'art argentonina, que és la que ha comissariat l'exposició que sobre el retaule perdut de Sant Julià s'ha fet
Res, fa un parell de mesos que es va inaugurar, Gentona, no fa ni dos mesos, perquè va ser el 16 de gener. Per tant, tot just fa un mes i es caig. Doncs aquests nexes entre el gravador alemany, el pintor alemany, i el retaula de Sant Julià va donar peu a un article que va ser publicat el 2020 a una revista de la Universitat de Barcelona i...
Justament aquest ha estat el punt de partida de l'exposició que es va inaugurar ara fa poc a Argentona, perquè em sembla que hem esmentat l'any de la creació, l'any en què es va acabar el retaule, el 1531, però aquest retaule avui dia només el podem veure en fotografies, perquè el retaule es va cremar el 1936, a inicis de la Guerra Civil. És per això que l'exposició d'Argentona es titulava El retaule de Sant Julià,
La seva creació el 1531 i la seva destrucció el 1936. Llavors, el fet que només el puguem veure amb fotografies en blanc i negre anteriors al 36 fa que sigui un gran desconegut. I això s'ha volgut posar en valor aquests dies entre l'article de la Cristina Foncoberta...
relacionant algunes de les taules, especialment les que fan referència a la Passió de Crist, amb gravats de Dürer, i el fet que, per la seva desaparició, com altres moltíssimes obres d'art durant la Guerra Civil, crec que teníem motiu o tema per fer una exposició. De fet, devia ser força impressionant el retaule...
Per la imatge que hi ha en la revista Fons, en el número 105 que tu estaves comentant, que hi ha una foto...
Es veu... No l'aprecies perquè entenc que és una foto amb blanc i negre, amb daurat... La portada és una foto acolorida per intentar buscar una similitud amb l'original, però ens l'hem d'imaginar no acolorida sinó en color. És a dir, no l'hem vist mai, el retaule de Sant Julià amb color. O el veiem en blanc i negre o el veiem acolorit...
amb un sistema informàtic, però els colors originals havien de ser bastant impactants. I el daurat, clar, predominava el daurat, com en molts altres retaules gòtics o barrocs. Jo penso que devia ser una passada. Sí, a més a més, era un dels més... Els experts diuen que, estudiant-lo a partir de les fotografies que conservem, que era un dels retaules més reaixits d'aquesta època, del primer terç, aproximadament del segle XVI.
Parlaves que primer, tornant a la construcció del retaule, inicialment es fa l'estructura de fusta, que aquesta és època gòtica, més o menys. Sí, la caça és gòtica, tenim aquests pinacles típics del gòtic, per tant l'estructura la podem ubicar, això que ens agrada tant de posar etiquetes, la podem etiquetar com a gòtica,
però el que seria l'interior d'aquests espais que ens configura l'estructura de fusta ja seria més proper al que seria l'estètica renaixentista. Aquestes pintures entenc que s'encarreguen en el 31, que és quan devia acabar-se tot el tema de la fusta, o abans? No, abans. El retaul està acabat el 1531.
Per tant, es començaria abans, i a més és una obra, podríem dir, coral, perquè no és un sol artista, sinó que en són tres. Són Jaume Forner, Antoni Rupit i Nicolau de Credença. Són els tres pintors que intervenen en les pintures, i això ho sabem perquè hi ha els contractes, vull dir que no s'ho inventa cap historiador, està totalment documentat. Són artistes actius a la Catalunya de l'època, no tots són catalans, per exemple, Nicolau de Credença,
Atença és d'origen napolità, però en aquella època el Mediterrani era també un mar d'anar i venir, és a dir, que artistes italiens travessaven el Mediterrani i venien aquí o a l'inrevés. De fet es movien, no? Vull dir que la gent no es quedava... Això ja es feia també a l'època...
a l'època del romànic, no? Exacte. Els artistes eren nòmades, no? Que anaven on tenien feina, no? Exacte. Es traslladaven amb tot un seguici d'ajudants, fins i tot amb la família, i potser estaven tres o quatre anys en un projecte de decorar les pintures al fresc d'una església, i després es traslladaven a un altre lloc a continuar amb un altre encàrrec. Per això es diu que eren nòmades, no?
A la Barcelona del gòtic ja hi havia tallers fixos, és a dir, ja tenien prou feina a Barcelona i Rodalies com per tenir tallers establerts a la ciutat. Però sí que és veritat que hi havia un anar i venir d'artistes i en aquest cas en el retable d'Argentona n'hi van intervenir tres.
I fins i tot de mà d'obra, no? Perquè al final la gent on tenia a trobar feina. Sí, igual que passava amb els que construïen, no? Vull dir que els picapedrers, els constructors també eren nòmades i anaven allà on hi havia un encàrrec. I alguns d'aquests encàrrecs no s'acabaven durant la teva vida, per tant...
Em refereixo sobretot a construccions d'esglésies, no tant a pintura de retaules que el període d'execució era més curt, però construir una església et podia ocupar tota una vida, no? I potser eren els teus descendants que l'acabaven, o generacions futures, no? Per tant, ara sí que potser veiem la Sagrada Família, que no s'acaba de acabar mai, no? Però que estem acostumats a veure rapidesa d'execució d'edificis o d'obres d'art i segles enrere això era més lent. Ara és l'excepció, però abans era la norma. Sí, sí.
S'estava pensant en això, i inclús pensava en alguna novel·la que parla d'això, no?, de la construcció d'una església, i al final tothom va... Els pilars de la terra. Exacte. S'estava pensant concretament en aquesta, no?, que dius, clar, és que... Sí, perquè l'altra, que també va d'això, que és la Catedral del Mar, no és un exemple gaire clar, perquè justament Santa Maria del Mar es va construir molt ràpidament, en pocs anys, pel que era la construcció en aquella època, que era el gòtic.
El normal era que duresin fins i tot segles, no? I Santa Maria del Mar es va portar a terme molt ràpidament. Van anar per feina, eh? Sí, sí, sí. Això és qüestió d'abocar-hi recursos i mà d'obra. Vull dir, no hi ha altre misteri. Exacte. Diners. Sí, sí, sí. El diners, que sempre ho mou en tot. Sí, exacte. Si parlem del retaule físicament, o sigui, com era? Com les fotografies? És a dir, tenia dos cossos, a la part de baix...
Els retaules, com que solen tenir moltes parts, a l'hora de localitzar-les s'utilitza una terminologia que és parlar de pisos i carrers. Pisos i carrers, com si estiguessin... Sí, els pisos, igual que en un bloc, és a dir, primer pis, segon pis, tercer pis, àtic, vull dir que la similitud en un bloc de pisos arriba fins i tot això, la part superior d'un retaule és l'àtic i normalment en els retaules en l'àtic solia col·locar-se una escena gairebé sempre la mateixa que és la crucifixió de Crist.
No sempre, però era molt habitual trobar a dalt de tot, en l'àtic, aquesta escena. Una mica com l'escena culminant de totes les històries que ens expliquen en els retaules. Perquè un retaule, al cap i a la fi, igual que els frontals d'alta romànic, són com còmics. És a dir, en lloc de vinyetes tenim escenes, però ens expliquen una història. Aquesta història sol ser la vida d'un sant, o d'una santa, o d'una parella de sants, o de la verge, o de Crist...
I si la vida dels sants no dona, s'intercalen, com en el cas del retaule de Sant Julià, escenes de la passió de Crist. Llavors, clar, vas mirant les escenes i si tu has de dir «Mira aquella, quina?», doncs la del tercer pis i del carrer de la dreta, doncs ja et situes, no? Per tant, els carrers van en vertical mentre que els pisos van en horitzontal. I els pisos es compten de baix a dalt, igual que en un bloc, i culminen amb l'àtic.
I pel que fa als carrers, hi ha retaules petits que només en tenen el carrer central, que és on normalment hi ha la imatge del Sant, el qual està dedicat al retaule, normalment esculpida, com seria el cas del retaule de Sant Julià, i de vegades tenen un parell de carrers, una a la dreta i una a l'esquerra del central.
Com més gran és el retaule, lògicament més carrers tenen. Llavors, en el cas de Sant Julià, a part de la part central, on hi havia l'escultura del Sant, hi havia tres carrers a cada banda. Per tant, era un retaule gran. I després, la part inferior del retaule, la que gairebé queda tapada pel que seria l'altar, és el que se'n diu banc o predela.
I en aquest banc o predela també hi ha escenes pintades, però clar, no es veuen tan bé, com més amunt més bé es veuen perquè no hi ha res que t'ho tapi. El banc o predela, si està l'oficiant, el capellà, doncs fent una cerimònia, una missa, una celebració, gairebé t'ho tapa, no? Però també és interessant aquesta part perquè molts retaules tenen en aquesta part baixa del banc o predela, a part de tenir diverses escenes...
pel fet de ser un espai com molt longitudinal, amb molts retaules, el que hi ha és la figura de Cris jacent, estirat, en sentit longitudinal, i en d'altres el que tenen són portes, que seria el cas de Sant Julià. Portes per anar a on? Doncs darrere del retaule, perquè ens hem d'imaginar que el retaule està ubicat...
on hi ha l'abcis de l'església. L'abcis té una forma, en el romànic, semicircular. En el gòtic, pel fet de ser amb voltes de creuaria, no és tan semicircular com en el romànic, però sí que queda un espai entre el que seria el retaule i la paret de l'abcis. Aquest espai és accessible gràcies a aquestes portes que tenen el retaule, portes que queden molt ben dissimulades. En el cas del retaule de Sant Julià, a la porta de la dreta,
hi havia Sant Pau i a la porta de l'esquerra Sant Pere, és a dir, una mica buscant la simetria. Però aquestes portes més o menys dissimulades donaven accés a un petit espai que es podia fer servir a manera de sagristia, on el capellà podia guardar objectes litúrgics, vestimentes, etcètera, etcètera. A part que hi podia haver-hi una sagristia més gran, una dependència més gran, per rentar-se les mans, guardar casulles, guardar ornaments litúrgics per a tossos més grans, no?
Però aquest espai, doncs, això era aprofitable, no? Aprofitable sí que hi havia accés, i l'accés, lògicament, ha de ser a través d'aquestes portetes. Suposo que, depenent de l'espai que quedés de darrere, el podien aprofitar, com dius tu, en el cas d'Argentona, que sí que servia com una petita habitació, segrestia petita, i en altres llocs, segurament, si l'espai era més petit, preferien posar-hi...
Per exemple, en moltes esglésies del Pirineu, de la Vall d'Avui, per exemple, avui dia Patrimoni de la Humanitat per l'UNESCO, com que les modes canvien, a la moda del romànic la moda era pintar les parelles al fresc, és a dir, encalar-les, pintar-les al fresc,
Però va arribar el gòtic i aquelles pintures estaven desfassades, havien passat de moda. Per tant, moltes d'aquestes pintures es van tornar a encalar o tapar amb retaules de dalt a baix que cobrien totalment l'apsis. Això les va protegir. I fins que a algú no se li va acudir, aquí hi ha una porta, passem-hi, a veure què hi ha al darrere. Hi ha trastos, però la paret igual té... Ai, sembla que hi ha pintures, engretem. I baix surten els frescos romànics, no? Per tant, molts frescos romànics durant segles han estat tapats per retaules gòtics o barrocs.
És interessant, això. També hi ha la... No em sortirà, ja t'ho diré després, en el retaule a la part on t'ho guardes les... Les relíquies. No, les relíquies, no volia dir el sagrari, exacte. També sol haver-hi una petita... El carrer Sant Cali, justament, sota la imatge del sant, sota la vocació del qual està el retaule. Sol haver-hi el sagrari, sí. Exacte.
Que em sonava a mi d'algun rosari i d'algun retaula i no em sortia el nom. Llavors, en el cas del retaula de Sant Júlia, dèiem que té un carrer central, que hi havia, entenc que la imatge del Sant. L'escultura del Sant, escupida, escultura, no està pintada. Era una escultura. Sí.
Ho veiem per les fotografies, no es conserva. Fusta, això és tan fàcil de cremar-se. És el problema d'aquests materials que ens omplien les esglésies i que amb un incendi... Un incendi, t'ho perdono, amb el que va passant el 36 em sembla una vegenada. Però que es va fer incendiar les esglésies. Sí, clar, però vull dir que em sembla una vegenada perquè ho fessin. Que no és un incendi accidental, totalment provocat.
Clar, tu pots dir, mira, ha pensat a Notre-Dame. No, però que la Petra quanta millor. La fusta és un combustible... Bueno, no, clar, crema que no vegis. Això ho tenim clar. Llavors hi havia tres carrers més a cada banda. I la Pradela. I llavors les portes. En total eren... Ho tinc comptat, eh?
28 taules. Eren 18 les dels carrers, 8 les de la pradela, més les dues portes. Llavors fas la suma i en surten 28. Llavors es té més o menys ubicat el que hi havia cadascuna d'aquestes pintures. I dic més o menys perquè el fet de no poder-ho observar en directe i haver-te'n de refiar només de fotografies... Que a més a més de la qualitat que tenia ara la fotografia, no? Déu-n'hi-do. Bé,
Són en blanc i negre, això sí, eh? A l'Institut de Metlle d'Art Hispànic es tenen l'Arciomàs, es tenen còpies d'aquestes fotografies i són d'una qualitat que Déu-n'hi-do. Però clar, no tens l'original. No et pots acostar allò a dos pams de la pintura amb una lupa, no?, per mirar els detalls que se t'escapen. O amb alguna fotografia justament tens una làmpara penjant...
que et tapa una de les escenes, no? Llavors hi ha certa discordància entre els estudiosos del retaule sobre si determinada escena és Sant Rafael, l'Àngel Custòdio o Sant Gabriel. Clar, qui és? Doncs no ho sabem, hi ha tres opinions diferents i pot ser qualsevol dels tres o igual és una altra.
Aquest és el problema, que algunes escenes són fàcilment identificables i d'altres tenim diferents teories sobre qui podia ser el personatge que ens surt. Algunes són indiscutibles. Si veiem un personatge que arrossega una creu és que és la passió de Cris.
falta de fulla, no? Però d'altres sí que són més difícils d'identificar, no? Per exemple, hi ha una taula que si és Sant Jaume o és Sant Joan Baptista en què quedem. Clar, de vegades els elements que porten per identificar un sant, per exemple, si veus un sant que porta unes claus, sí o sí és Sant Pere. Però d'altres no són tan fàcilment identificables pels seus objectes, pels que porten, no? Llavors hi ha aquesta discordància. Perquè, de fet, a vegades també...
És habitual, no?, que Sant Pere a partir les claus, tots tenim claríssim, però que n'hi ha altres sants que poden portar una cosa o una altra. I llavors depèn també de qui és on venen els lius, no? Exacte. Això també... No tant la discussió, sinó això. El saber, no? El tenir diferents teories sobre qui pot ser aquell personatge. Més o menys, deies que tu tens més o menys de qui podien ser les pintures. Vull dir...
el retaule, qui eren? Els personatges, sí. A veure, tens sants i santes diversos. Sant Rafel, Santa Bàrbara, Sant Jaume, Santa Caterina, Santa Quitèria, Sant Martí de Turs, a les portes ja hem quedat Sant Pere i Sant Pau. Després, lògicament, tenim escenes de la vida del sant.
Un sant que aquí a Argentona el tenim solet, però que en moltes altres parròquies l'advocació de Sant Julià va del bracet de la seva esposa, de la que va ser la seva esposa, que és Santa Basilissa. Vull dir, aquí a Argentona el patró és Sant Julià.
Però, en canvi, altres localitats, catalanes, per exemple, estan sota l'advocació de la parella de Sant Julià i Santa Basilissa, per exemple, Verges. Els patrons de Verges són dos, Sant Julià i Santa Basilissa. Llavors, algunes escenes ens narren la vida de Sant Julià, però també, lògicament, surt Santa Basilissa. I que, a més a més, tenen una història com molt romàntica i pròpia de sants.
Es diu en les geografies, és a dir, en aquests reculls de les vides de sants, que Sant Julià i Santa Basilissa els van casar a les seves famílies. És a dir, una miqueta com aquestes múltiples històries de parelles que són les famílies les que pacten el seu matrimoni. El que se'ls solia fer en aquella època. Exacte. Pactar entre famílies el matrimoni de joves de la família.
Ells, segons es diu, no van consumar mai el seu matrimoni perquè van preferir dedicar la seva vida als altres. Llavors, en un dels plafons del retaule es veu la càmera nupcial amb Julià i Basilissa, agenallats amb uns àngels que es campen per fum.
perquè han fet un vot de castedat, llavors diem que amb aquella escena, una mica carrinclona, si tu vols, els angelets escampant per fum, doncs vol simbolitzar això, que la cambra nupcial no va ser utilitzada pels novis com a tals, sinó simplement van fer un matrimoni pactat per les famílies, però mai consumat.
En una altra, per exemple, es veu algun dels miracles que van fer, com la conversió, que estem parlant que era del segle IV, per tant, l'època romana encara estava en dansa, doncs un fill d'un governador romà de la zona es va convertir, doncs es veu l'escena de la conversió, no?,
Per tant, tenim escenes de la vida de Sant Julià, de vegades acompanyat de Santa Basilissa. Una altra escena es veu un miracle de la ressurrecció d'un fidel del poble que havia mort. El ressusciten, sembla ser que es deia Anastasi, i uns quants feligressos que contemplen el miracle de la ressurrecció. Una altra escena ens narra l'empresonament de Sant Julià, perquè com a cristià, que era en època de persecucions, va ser empresonat.
o en una altra escena es veu com bateja a la dona del governador romà, que va voler ser batejada i es veu l'escena del bateig. Per tant, tenim unes quantes escenes que ens remeten directament al sant, sota l'advocació del qual està el retaule. Però tenim moltes altres escenes que aquí és on entren en joc...
Dürer i algun contemporani seu amb els seus gravats que van inspirar escenes de la Passió de Crist. Perquè la Sant Julià és tan específic d'un personatge en concret que el de Dürer per aquí no surt. Però sinó les escenes de la Passió de Crist. Llavors, per exemple, en aquest article de la doctora Cristina Foncoberta es veu molt clar. Primer publicat a la revista Matèria, que és la revista de la Universitat de Barcelona, i el mateix article apareix a la revista Fons, el número 105, tenim imatges en què es veu el gravat
i la pintura. Amb el qual pots comparar... És a dir, es veu claríssimament, i clar, mires la cronologia i saps qui va influir en qui, és a dir, és evident que va ser Durer en aquests pintors que van fer el retaule de Sant Julià. I llavors aquestes escenes de la passió de Crist, que són l'ascensió de Crist, el canvi del Calvari, la pietat, l'enterrament, la ressurrecció, el sant sopar, l'entrada a Jerusalem, el prendiment de Crist, la flagellació...
És que vas veient aquestes escenes engravats alemanys de principis del segle XVI i tal com són les taules del retaule de Sant Julià i el parentiu és evident. És a dir, no són calcats allò al mil·límetre, però sí que la postura dels personatges, la disposició dels personatges al voltant del protagonista són clavades. Per tant, la relació és evident.
En el cas del retaule, entenc que hi ha una part del que demana, diu el que vol, no? Vull dir, jo vull un retaule que sigui dedicat a aquest sant. Qui paga mana. Clar, qui paga mana, no? I en alguns casos, fins i tot, en algun raconet ja és el que paga, que no sé si aquí...
Hi és o no hi és, però amb moltes obres hi és. No, perquè aquí el que paga no surt en aquest retaule, però que sí que surt en alguna altra obra d'art, estem parlant de Lluís d'Esplà. Lluís d'Esplà va ser un personatge clau en el món de la religió, per suposat, però també en la política i en l'art d'aquest període de finals del segle XV i de principis del segle XVI. D'entrada era Mare Smenc perquè havia nascut a l'ella.
i va ser rector de diverses parròquies del Maresme, entre elles la d'Argentona. Però diem que va pujant a l'escalafó eclesiàstic de l'època i va arribar a ser Ardiaca de la Catedral de Barcelona, que és un càrrec molt important fins al punt que l'edifici que hi ha davant de la catedral es denomina Casa de l'Ardiaca.
Per tant, és on vivia Lluís Desplà quan va ser Ardiaca de la Catàlegal de Barcelona. Llavors, durant el temps en què va ser rector de la parròquia d'Argentona, es va fer l'encàrrec d'aquest retaule. Per tant, podríem dir que Lluís Desplà és el promotor d'aquest retaule, que se'n deia a l'època medieval i moderna, el promotor, el comitent, el que l'encarrega.
Va encarregar moltes altres obres d'art, per exemple, el rerecord de la Catedral de Barcelona, la mateixa casa de l'Ardiaca, i surt retratat Lluís Desplà en un magnífic quadre amb una pintura preciosa d'un pintor que es diu Bartolomé Bermejo, que és una pietat.
i com es feia en l'època del gòtic i sobretot també en el Renaixement, ho fa molt la pintura flamenca, que qui paga surt a la foto. És a dir, ja que pago vull sortir. A la pietat de l'Ariaca Lluís Desplac, ell la paga, és també el comitent d'aquesta pintura d'en Bermejo, i amb un costat, al costat de la figura de la pietat, que és la Verge Maria portant en braços el cos del seu fill Jesucrist mort, doncs al costat surt amb actitud
de pregària, Lluís Desplà. Per tant, el tenim retratat. No surt en el retaule. Normalment, en el retaule, a les esglésies, el comitè no sortia retratat, però sí amb obres més encàrrecs particulars. En aquest cas, aquesta pietat l'encarrega en Lluís Desplà per ell, per fer-ne un ús particular, per tenir-ne a la seva capella privada.
I, per tant, com que és un us privat, i a més a més té unes dimensions més reduïdes, doncs aquí la figura del donant era més evident que sortís. Per exemple, hi ha tríptics o políptics que es podien obrir i es podien tancar. I, de vegades, quan s'obren a les taules més extremes, és a dir, no en el lloc primordial, no en el lloc protagonista, surten els donants. No, però en un reconect i surt, sí.
En el cas de la pintura d'en Bermejo, surt en Lluís Desplà retratat i és un magnífic retrat d'un personatge que ja sense retrat ja seria molt conegut, però amb aquesta magnífica obra, que és La pietat d'en Bartolomé Bermejo, encara el coneixem més. I aquesta pintura es conserva a la Catedral de Barcelona.
Em van fer un programa el 8 de... Ho he mirat tres vegades de maig de 2024 amb en Joaquim Graupera, amb el doctor Joaquim... Lluís Desplà. Del Desplà. Sí, i clar, jo et preguntava això, no? Clar, quan tu ho encarregues, com el cas de... Parlant ara del Lluís Desplà, que amb aquest retrat de la...
de la pietat, ell al final li devia dir més o menys què volia i que hi volia sortir en algun lloc o el que fos. Llavors, en el cas del retaule, entenc que ell, en el moment que l'encarrega, no sé si en els... Tu em deies, sabem qui ha pintat o qui ha fet l'estructura perquè hi ha els contractes. No sé si en els contractes estava establert. Vull un retaule amb tants carrers, amb tants pisos, que surti això, que surti l'altre...
en aquest cas del retaula de Sant Julià, es deixa clar que sigui semblant el de Sant Genís de Vilassà. És que anava a dir, clar, jo anava a dir, és que aquí estem parlant del de Sant Julià d'Argentona, que molts ens deuen escoltar i pensar, bueno, i aquí a Vilassà que no tenim retaula, i és que el de Vilassà era idèntic al d'Argentona. Tenia una estructura molt similar, sembla ser que el de Sant Agnès de Malanyanes també, perquè estan fets pel mateix fuster, per aquest Joan Romeu.
Llavors, com que el de Sant Genís és un pèl anterior, en Lluís Desplà va dir que aquest retaule de Sant Julià sigui similar al de Sant Genís de Vilassa. I aquí ja tenien un punt de partida els artistes. És a dir, tenien un model a seguir, l'únic que canviava és el contingut, la forma era molt similar. Lògicament el contingut canviava perquè no és Sant Genís, sinó que és Sant Julià. Exacte. Per què?
Clar, jo penso, el tema del retaule el que fa és...
el còmic o les vinyetes o les escenes, però com explicades, com qui explica un conte perquè qui balla que en aquell moment no sabia llegir ni escriure. Hem de pensar que tenen una finalitat didàctica total. Clar, en el cas de Sant Julià, parles de les escenes que hi havia, són poquetes. No sé si perquè aquest sant té poca...
Poca literatura d'ell, o hi ha poca... Poca literatura, però molta advocació, perquè hi ha moltes parròquies dedicades a Sant Julià. Sí, sí, és curiós, sí, sí. És curiós una... O sigui, que penses, hi hauria d'haver-hi com més, no? La doctora Cristina Funcobert en va fer un recull, i n'hi ha moltíssimes de parròquies, territori català, català extensament parlant, perquè fins i tot n'hi ha a Mallorca...
A la Catalunya Nord, al País Valencià tenim església sota l'advocació, algunes de Sant Julià i Santa Basilissa i d'altres, com la nostra d'Argentona, només a Sant Julià. Per tant, seria un sant que tindria força advocació pel fet que parròquies...
amb un número bastant nombrós, estiguessin dedicades a aquest sant. Però potser sí que es coneix poc de la seva vida com per plasmar-ho amb imatges. Vull dir que potser amb 10 imatges ja en tens prou i no en tens per fer-ne 18. I per això tires de la passió de Crist.
Per omplir. Per omplir, no, clar, evidentment el pots deixar mitges. Hi ha més les escenes de la passió de Cris, doncs diem que formen part del cicle litúrgic, és a dir, cada any se celebra la Setmana Santa, tens les escenes de la passió, és a dir, que si mentre el capellà llegeix l'Evangeli i t'explica la passió de Cris, però a més ho estàs veient, diem que el missatge arriba per dos sentits, perquè el sents i el veus.
Clar, però jo deia això, no? Clar, el fet de dir... O sigui, jo els hi he d'explicar aquesta història amb imatges, evidentment, eh? Tu vas i dius, mira, això és com el que deies tu, un còmic o una vinyeta, i tu vas veient, mira, però aquí comença això, pum, pum, pum, i tu t'ho vas veient. En el cas d'aquest sant, queda com molt reduït, perquè has dit, no sé si cinc escenes d'ell...
Diem que dominen les escenes de la passió de Cris. Sí, en aquest cas... Estan equilibrades, és a dir, no totes les escenes estan dedicades a Sant Julià, que és el que potser algú a priori es pot pensar, no? Si és el retaula de Sant Julià, tot és Sant Julià. No, tot no. Per això està bé explicar-ho, no? Perquè veus escenes i dius, això és la passió de Cris, no? Sí. Què hi feia aquest senyor aquí, no? Exacte. No, no hi era, no hi era, no? Sí, sí. Exacte. És d'uns quants segles... És del segle quart, Sant Julià, no? Sí.
Sí, sí. El que, bueno, és clar sobte perquè dius, ostres, potser en aquest cas podien haver aprofitat i dir, doncs, els dos, perquè possiblement ella també devia fer miracles quan també és santa, no? Sí, però diem que el retaule d'aquí està dedicat només a Sant Julià. Sí, sí, no, no, ja, ja, ja, però que hagués sigut una manera d'amortitzar l'espai, no? Per exemple, a l'església de Verges hi ha una escultura de Sant Julià i una de Santa Basilissa. Allà estan tots dos. Allà els tenen els dos. Però aquí només tenim a Sant Julià.
Tampoc sabem per què arriba Sant Julià a ser el patró d'Argentona. Això no ho heu arribat a trobar enlloc, eh? No, no. Ara que aviat se celebrarà el mil·lenari, això va passar fa mil anys i... I no ho sabeu. No tenim ni idea de per què es va triar. Així com amb Sant Domènec sí que ho tenim clar, perquè és patró de les aigües, de purificar les aigües, la pesta... I llavors sí que l'advocació Sant Domènec sabem d'on ve, la de Sant Julià no.
No ho teniu. Bé, no ho sé. Algun dia potser sortirà. Sí, però vaja, trobar documents que t'expliquin això de familiars és molt complicat. Sí, ja m'imagino. Et dèiem que el retaule es va cremar el 36, com bé dèiem es va cremar també...
El de Sant Genís de Vilassar, el de Sant Pere de Premià, el de Sant Jaume de Sant Pol, el de Sant Pere de Riu de Tordera, el de Sant Martí d'Arenys de Munt i també el retaula major de Santa Maria de Mataró. Aquí ens vam fer un escabatxina. I, de fet, a Argentona es van cremar més coses. Parlem de l'altar major, però és que hi havia altars secundaris que també es van cremar. Hi havia un dedicat a Sant Domènec, un altre dedicat a Sant Antoni Abat,
I l'altra joia de l'església, que era una trona, un púlpit amb fusta, que també coneixem per fotografies, doncs també es va cremar. Tornem-hi, fusta. I per tant, el ser de fusta, doncs...
Sí, realment, en aquest cas, a vegades les escenes que llegim, no les hem viscut, gràcies a Déu, és veure com desmunten tot i ho posen a cremar a la plaça. En el cas de l'església d'Argentona, el que van fer va ser cremar l'església directament? Sí. Van entrar i van... Hi ha un llibre sobre...
Recull a Bucinets la història d'Argentona, que es titula Història i records, que va escriure en Jaume Clavell, i hi ha una frase que recull una mica com va anar. Diu, a la matinada, un petit grup que no havíem dormit encara ens atensàrem a la plaça i entraram a l'interior de l'església amb el propòsit de salvar el poc o molt que restés.
ja no quedava gaire cosa i també ho descriu molt bé en Puixicada Falc Puixicada Falc estiueja a Bergentona i la seva casa d'estiuet està a pocs metres de l'església i per tant també sembla ser que una de les nits van intentar cremar ja l'església i uns quants vilatants ho van impedir entre ells Puixicada Falc se'n van anar a dormir més o menys l'endemà van fer vida entre cometes normal i aquella nit el segon intent ja no hi van ser a temps i l'església va ser cremada
Sí, sí. Que a més a més és molt curiós, no?, perquè en el text en què Puig i Cadafalt descriu tot aquest esdeveniment, diu que venien de la banda de Vilassà, els que ho van cremar. És a dir, sempre eren gent de fora. És a dir, els de la gent d'Ona anirien a cremar en un altre lloc. I van cremar l'església de la gent d'Ona gent d'un altre poble.
Anaven cremant, suposo que perquè els de la mateixa poble no es devien veure en cor de cremar l'oceu, no? Sí, sí, on s'ho diu, que de la banda de Vilassà van venir els que van... que no vol dir que fossin de Vilassà, però que venien d'aquesta banda els que van cremar l'església. Bé a dir que no eren argentonins, aquesta és la idea.
Bé, probablement també els de Vilassar potser eren de Premià i els de Premià eren dones nou i vull dir que al final és això, no? Per sort, a veure, es van cremar moltes coses però també se'n van salvar moltes. És a dir, encara la desgràcia hauria pogut ser encara molt pitjor. Sempre hi ha un mal pitjor. Jo penso que ja Déu-n'hi-do, eh? Per exemple, Matarós va salvar el retabla del Roser.
es va salvar la taula d'Arenys de Mar, vull dir que alguns es van salvar, vull dir que també s'haurien pogut cremar, però sí que és veritat que la desfeta va ser molt important, perquè és això, mires la fotografia del que era i penses, ja no hi és.
És que realment és impressionant. Com que la ràdio és veu i no són imatges, i sí que més o menys hem descrit el retaule, però jo convido que busqueu imatges d'aquest o d'altres retaules que es van perdre, perquè és això, com dius tu, són molts els que es van perdre, però veure com era i ja no ho tenim.
La imatge la penjaré a l'Instagram que tenim de la ràdio, del programa en concret, més que de la ràdio del programa, perquè qui vulgui veure-la la pugui veure. I així com a mínim es faci una idea del que era aquest retaule i del que podia ser el de Sant Genís de Vilassar, que també devia ser similar amb diferents sants i amb diferents escenes. Aquí el protagonista era Sant Genís, però aquestes escenes de la Passió de Cris potser també hi eren. Sí.
Abans comentaves que totes les fotografies estan en el fons salvany de la Biblioteca de Catalunya, no? No, a l'Arxiu Mas. Ah, vaja, doncs jo no sé per què m'he apuntat això. Sí, em sembla que en el qual de foto va dient... Arxiu Mas. Sí. Jo, doncs, no sé d'on ho he tret, eh? En algun lloc ho he llegit.
Però vaja, les fotografies, a banda de les que estan aquí a l'Arxiu Mas i que han sortit, mentre estàvem preparant aquesta exposició d'intentar reconstruir d'alguna manera com era o què hi havia o tota aquesta història, hi ha algú, algun veí del poble que en tingués a casa? No hi ha ningú que tingui fotografies del moment. És que penso que els anys 20 i molt, 30 i poc,
Qui feia? Qui en particular feia fotografies? No, però que a vegades és allò que dius... Vas a algun lloc i veus una fotografia i dius... Ai, això és argentona. Com a molt, quan es va reconstruir l'església als anys 40 i 50, sí. Però de l'època en què estaven aquests retaules...
En el seu esplendor no tenim fotografies de particulars. Si no aquests dies també ens ho haguessin dit, però és que és molt difícil. Vull dir, és una època en què la fotografia estava en mans de professionals, els particulars no fèiem fotografies. Estem tan habituats que ara nosaltres treiem el mòbil i fem una foto de qualsevol lloc, però llavors era molt difícil que un particular em pogués fer.
L'altra cosa és la gent que ho devia veure, perquè, clar, són nens. En aquell moment, els que són ara adults... No tenim gent viva que recordi com era el retaula. Eren molt petits. Vius, sí, però que te'l recordin. Però el recordin, no. I tampoc quan ets molt petit dones importància al retaula de l'església, no t'hi fixes. Mira, sí, hi ha ninotets, no? Però no t'hi fixes. Però clar, estem parlant que es va cremar fa molts anys. Gent viva n'hi ha. De l'any 36 hi ha gent viva, però que recordin el retaula, no.
Per això ho hem pogut posar en valor amb aquesta exposició. Més el fet que aquest any el Centre d'Estudis Argentoni ens feia 25 anys, dient que volíem fer una exposició per festa major d'hivern, que és la de Sant Julià, justament la festa major, una mica reaixida. I aprofitant l'existència d'aquest article de la Cristina Foncoberta, vam pensar que fem una exposició al voltant del retaule, bàsicament per donar a conèixer
Aquesta influència d'aquests models durerians vinguts d'Alemanya i per fer conèixer el retaule, perquè és que és això, com no sigui per fotografies que si no les busques expressament no les veus, doncs com a mínim posar en valor a la gent de generacions posteriors a la guerra que veiessin el retaule i l'important que era i la bellesa que tenia.
que no era només l'estètica, el que es buscava a l'època, en el segle XVI, no es buscava només l'estètica, sinó aquest fons didàctic, però que com a mínim el coneguin, i coneguin d'entrada què és un retaule, per què es va fer el d'Argentona, com es va fer, com era, i com es va destruir.
Perquè l'últim plafó d'aquesta exposició, que tenia vuit plafons explicatoris, doncs l'últim plafó era el de la destrucció. Vull dir que en els diferents plafons s'explicava què és un retaule, qui era Sant Julià, des de quan és patró d'Argentona i què és...
en tot cas Cupatró, perquè tenim també el Patró Estigüenque Sant Domènec, qui va encarregar l'obra, que era Lluís Desplà, quins van ser els artistes, el Fuster per una banda i els pintors per una altra, després d'escriure en detall com era el retaule, pisos, carrers, escenes, i el tema dels models durerians, que és el que li dona aquesta pàtina original a aquest retaule, i per últim, doncs això, la desfeta de la guerra, i el que va suposar la destrucció de moltíssimes obres d'art, i de moltes
vides humanes, que aquí estem parlant, que es van fer moltes obres d'art, i es van perdre també moltes vides. Això està claríssim, però clar, ara aquí parlem d'obres d'art, no de persones, que és molt més... I clar, aquest seria, diem que la Cristina va...
una miqueta recopilar aquest contingut, va inventar-se aquestes parts que tingués l'exposició en vuit plafons, i després calia una miqueta donar-li forma, que és fer-la visualment atractiva, perquè és també important, no només el contingut, sinó la forma. Llavors, l'Anna Fradera, que és una jove dissenyadora de Mataró, li va donar forma a l'exposició, signant aquest disseny, i, a més a més, va estar ubicada en el lloc més escaient. Quan es va començar a organitzar l'exposició, va, i on te la posarem?
Llavors vam parlar amb el regidor de Cultura d'Argentona i deia, home, el Saló de Pedra, el vestíbul de la sala, que és el teatre del poble on de vegades es fan exposicions, però no la vèiem. I el regidor va tenir una idea lluminosa, diu, per què no a l'església?
I és veritat, per què no? Ràpidament vam anar a veure l'església i tant la Cristina Foncoberta com la dissenyadora l'Anna, l'Anna Fradera, ho vam veure. Diu, sí, sí, aquest seria el lloc més a dia, però ens deixaran posar-la a l'església i quan vam...
parlar amb el capellà del poble, ens va dir cap problema, perquè a més a més estava posada davant i darrere dels vuit pilars que té l'Església i d'aquesta manera, perdó, dels quatre pilars que té l'Església i no interferia amb cap cerimònia. En tot cas, el plafó introductori que estava a l'entrada, si durant els dies que ha estat l'exposició muntada hi ha hagut un enterrament, l'hauran apartat perquè pogués entrar al fèretre, no? Però
Però pel que fa als altres plafons no feien os en absolut. Per tant, no ha interferit amb la litúrgia d'aquest mes que ha estat muntada i era el lloc més sedient. Clar, el bonic hauria estat que estigués en el seu lloc original. Era impossible. Darrere de l'altar no muntaràs l'exposició per distreure el personal. A més a més... A part que no s'hagués lluit, perquè tampoc era una... No, es quedava molt lluny, es quedava lluny. I a més a més, darrere de l'altar a l'església d'Argentona tenim tres magnífics
ja ho diré, no són brodats, són tapissos. Tapissos. Tapissos d'en Grau Garriga. Per tant, diem que ja ha estat substituït el retaule amb un element molt més contemporani, però que era allà on hi havia el retaule, no? Però com a mínim, fer-la a l'exposició a l'interior de l'església, doncs... Jo crec que li donava més sentit a tot plegat, no? Exacte, exacte. No va ser la idea inicial, perquè és que no se'ns havia acudit que podia estar allà, i la veritat és que l'espai, doncs, al final...
Ha quedat bé, sí. Desplat també, vaig llegir per algun lloc, que quan era rector va promoure la construcció del nou temple. El nou temple que és l'església que reconeixem ara, no? Sí, sí. Com en molts altres pobles de la zona, l'església romànica, que n'hi hauria,
es quedaria petita i, per tant, es van derrocar per fer l'actual. L'actual és gòtica, gòtica del segle XVI, és a dir, aquest gòtic tardà, com tenim a l'església del Corredor, que s'assembla moltíssim, i a moltes altres localitats meresmenques, que és un gòtic molt tardà. Pensem que a Catalunya el gòtic dura moltíssim, perquè, clar, al segle XVI a Itàlia ja portaven molt temps de renaixement, que apareix al segle anterior, al segle XV. Per tant...
Aquí el 400 encara som gòtics del tot i fins i tot en part del 500, és a dir, del segle XVI d'Itàlia, aquí encara som gòtics. El Renaixement triga a arribar a Catalunya i de vegades es barreja amb el que seria en aquest cas anar a taula amb el període anterior que és el gòtic.
Vull dir que no és justament el Renaixement un dels períodes esplendurosos de l'art català. Lògicament tenim obres i magnífiques, però no és dels períodes que tinguin més mostres significatives. De fet, jo et preguntava allò de la taula i dèiem, bueno, jo vull que sigui similar a aquest, no? I amb les esglésies passa una mica el mateix, no? Que tothom es pensa que té una església superoriginal, que no n'hi ha cap més al món mundial, i en vas amb un altre poble i s'assembla molt precisament.
Perquè si segueixen els mateixos models, va ser igual amb el gòtic, vull dir que la verticalitat del gòtic intentaven imitar-la i superar-la d'un poble a l'altre. És a dir, jo tinc una catàlegal gòtica fantàstica i en el poble del costat o la ciutat propera diuen, doncs nosaltres la farem més alta perquè cridi encara més l'atenció.
Però també hi havia molt la còpia, vull dir, l'avui igual que aquesta, no? Vull dir que tampoc eren... No és el que dèiem, els models, quins eren? Doncs això, tens reproduccions quan hi ha la impremta i, si no, les descripcions que et pot fer algú, el boca-orella o el anar a mirar, a veure com ho tenen a la pobla del costat. Doncs, bueno, més o menys la volem així.
Llavors, a vegades ens pensem que tenim una cosa única i no, no és el cas. Un altre dels plafons que hi havia, i si és una mica ja anem acotant el temps, són els goig de Sant Julià. Hi ha diferents versions d'aquests goig? Mira, el dia de la inauguració de l'exposició, el 16 de gener...
la Corallàs d'Amistat d'Argentona va cantar els gotxos de Sant Julià, una miqueta com a colofó de l'acte, l'acte aquest típic de Parlament de les Autoritats, l'alcaldessa, el president del Centre d'Estudis. La doctora Cristina Funcobert ens va fer una conferència explicant el contingut de l'exposició. Per cloure, ja que estàvem a més a més amb l'Església...
doncs ens va semblar oportú cantar Els Gotxos. Llavors se'ls va proposar a una coral d'argentona que els cantés, ens va dir al seu director que la música era relativament fàcil com per aprendre'l en pocs dies. Si hagués estat una partitura complicada, suposo que ens haurien dit, doncs mira, potser que no. Però segons ens van comentar, la música no era difícil de cantar i va ser el colofó del dia de la inauguració. I es van cantar Els Gotxos de Sant Julià amb la versió que ens va fer el poeta local Josep Lledó.
i hi ha versions anteriors amb una lletra diferent, però la que es va cantar és aquesta, la d'en Josep Lledó, en què es descriu la vida de Sant Julià i Santa Basilissa. És a dir, anar cantant, la lletra de la cançó, per dir-ho així, és la vida del sant. Suposo que deuen variar una versió d'una altra? No gaire. A veure, aquesta seria com...
La porto, eh? Porto els gotjos de Sant Julià. No te'ls farem cantar, eh? No pateixis. No, no, que jo no canto. Però, bueno, hi ha la cantarella de Sant Julià d'Antioquia, és a dir, que quan en Josep Lledó va escriure els anys 70, em sembla que era la lletra que ara es va reproduint, encara hi havia aquesta tendència a ubicar el Sant Antioquia,
i van ser estudis posteriors que ens el van canviar cap a Antinoe. Floc al cel ens ha donat, sigueu sempre el nostre guia de la fe i la castedat, fent referència a aquesta castedat amb Santa Basilissa. Aquesta és la tornada dels gotxos, cada estrofa ens descriu un episodi de la seva vida i entre estrofa i estrofa la cantarella, la tornada de Sant Julià i la seva castedat.
I és això, la lletra és d'un dels poetes locals més consagrats, en Josep Lledó, i són els, igual que també té els gotxos dedicats a Sant Domingo, que són els que es canten per la festa major d'estiu el 4 d'agost.
Ara sí que se'ns va acabant el temps. Si algú digués m'agradaria saber més coses d'aquest retaule i tal, veure'l, evidentment que... No. No. Veure'l no el pot veure. Per internet es poden trobar imatges, simplement clic en el senyor Google, doncs, retaule de Sant Julià d'Argentona. Després, a la rectoria d'Argentona hi ha una fotografia enorme, és una còpia
que deu tenir potser quatre metres d'alçada, és a dir, no és a tamany natural del retaule, però Déu-n'hi-do, però s'ha d'entrar a la sagristia de l'Església, i després tenim les publicacions de la Cristina, és a dir, la revista Matèria, aquesta revista internacional d'art del 2020, on surt l'article...
d'aquest estudi de les influències de Durer en el retaule de Sant Julià i que aquest article també per donar-li més difusió perquè una revista universitària té el públic que té doncs diem que la Cristina va donar el vistiplau perquè fos també reproduït aquest article
a la revista Fons, que és la revista del Centre d'Estudis Sargentonins, concretament el número que va sortir pel gener, que és el número 105. Llavors diem que el dossier central d'aquest número 105 està dedicat al retaule de Sant Julià a través d'aquest article que es titula
Antioquia, vull dir que agafant també el topònim equivocat, Nuremberg, que és el lloc de residència de Dürer, i Argentona. Una peculiar vida sense martiri de Sant Julià i els models durerians per al retaule de la vila. Aquest és el títol de l'article de la Cristina que podem trobar en les dobles revistes, no?
Molt bé. Doncs ho hem de deixar aquí. Ens van acomiadant. Ja en serà més de Sant Julià, en el seu retaule. Gràcies, Maria Josep. A vosaltres. I gràcies als nostres oients per escoltar-nos cada setmana. Recordar que podeu escoltar el programa a vilasarradio.cat i a les principals plataformes de podcast buscant històries de mar i de dalt. Adeu i fins al proper programa.
Històries de Mar i de Dalt, un programa sobre el nostre passat, les històries, les tradicions, els personatges i el patrimoni de Vilassar de Mar. Una producció del Centre d'Estudis Vilassarencs en col·laboració amb Vilassar Ràdio i sota la coordinació de Núria Gómez. Vilassar Ràdio són les 9 de la nit.
Posa en marxa la pel·lícula. Espera, espera. Per què no la poses en català? Està disponible.