Aquí comença Històries de Mari Dadal amb Alexis Serrano, director de l'Arxiu Comarcal del Maresme, president del Centre d'Estudis Vilassarencs i professor de la facultat Antoni Gaudí de l'Ateneu Universitari de Sant Pacià. Un programa sobre el nostre passat, les històries, les tradicions, els personatges i el patrimoni de Vilassar de Mar. Una producció del Centre d'Estudis Vilassarencs en col·laboració amb Vilassar Ràdio i sota la coordinació de Núria Gómez.
Fins a l'arribada de les noves tècniques constructives de mitjan segle XX, la Casa de Cos es verigi com l'element arquitectònic més habitual a les viles maresmenques. L'utilització de materials propers al lloc de construcció i el saber fer dels artesans van propiciar aquest model d'èxit.
Es tractava de construir cases entre mitgeres que compartien els murs principals de càrrega amb els veïns dels costats. Aquest model constructiu permetia construir carrers arrenclarats i definir un urbanisme rectilini. Les cases, generalment de planta, pis i golfe, constaven d'alguns elements més o menys constants, com els muntats de portes i finestres de pedra picada local,
generalment granit i façana, que s'encalaven de forma periòdica, patis o aixides posteriors amb safreig i cascada per on regalimava l'aigua del sobreixidor. Avui, a Històries de Mar i de Dalt, parlem d'una època que es va fer amb molta arquitectura, però d'una arquitectura sense arquitectes, on mestres de cases, que conservaven el coneixement i el passaven de pares a fills, van modelar el paisatge urbà de viles i ciutats del Maresme.
Històries de Mari Dadal Entrant en Matèria Benvinguts. En el programa d'avui parlarem amb Antoni Paricio per parlar de la casa de cos tradicional. De cas, l'Alexis ens podria fer cinc cèntims del tema que parlarem avui. Sí, avui parlarem d'un dels elements més característics del patrimoni de la nostra comarca.
És a dir, la major part de les cases de la nostra comarca són totes elles, totes elles molt similars. Totes molt similars quan a dimensions, quan a distribucions, quan a materials constructius, i totes elles tenen una cronologia, tu ho has dit, no? Fins l'arribada de la generalització dels materials industrials ja al segle XX, doncs aquella seria la data final, no? I la data anterior, no?, quan parlem d'aquesta arquitectura tradicional, eh?,
doncs podríem trobar algunes cases encara del segle XVII. Veiem moltes cases que les llindes encara posen 1.600 escatx, no? Per tant, al segle XVII ja veiem que hi ha aquest tipus de casa que mutatis mutandi es anirà mantenint durant tot el que quedi de segle XVII, tot el segle XVIII, tot el segle XIX i fins al segle XX. De fet, fins al segle XX.
Aquesta seqüenciació, generalització d'aquest element constructiu estandarditzat i que es anava replicant genera un urbanisme, un urbanisme que fa trams de carrers rectes. No és que tot l'urbanisme sigui rectilini, el nostre cas, el cas de Vilasamar, segurament és el que és de tots els municipis de la comarca, segurament és un dels més ortogonals. Quan parlem de carrers ben arreglarats, d'això en vam parlar, quan parlàvem amb en Francesc Caballé,
fan aquest continu de carrers, però en altres indrets els carrers tenen unes altres alineacions, però hi ha trams que són completament rectes, perquè són la seqüència de dos, tres, quatre, cinc, sis, les que siguin cases de cos, que es van enllaçant les unes amb les altres, que com deies, la característica fonamental és que comparteixen les parets mitgeres, la paret que separa un veí amb l'anterior, el comparteixen, per tant, hi descansen les vigues,
meves i les del meu veí de la dreta i les del veí de l'esquerra, aquesta paret que és compartida, i que després hi ha tots uns altres elements, alguns elements que es van mantenint i que són constants en el temps i altres que es van més o menys modificant. Per exemple, veiem, com hi ha algunes èpoques on predomina la construcció, que els socos són de pedra i les parets són de tàpia, de
tàpia, que és argila, amb calç, piconada, o bé altres vegades són completament de pedra, o són aparells mixtos, a partir d'un cert moment ja hi haurà maons, i es construiran part d'aquestes parets, es construiran amb maons, o amb elements de masoneria, pedra trencada més o menys irregular, i després hi ha tota una sèrie d'elements que són, diguem així, accessoris,
però que més o menys hi són. Per exemple, veiem les cases amb cansell, que tenen una porta interior, que el que garanteix és que hi entri, tenint la porta oberta i les ventalles tancades, garanteix una certa seguretat, però garanteix que hi entri la llum. Estem parlant d'una arquitectura en una època on no hi havia corrent elèctric, per tant són cases que acostumen a ser molt fondes, i per tant és interessant que hi entri la llum o bé de l'aixida o bé de la façana.
Veiem a partir d'un cert moment que es fan cada vegada que les finestres intenten ser més grans i aquestes finestres tindran elements accessoris com poden ser les reixes, per garantir també la seguretat. En alguns casos, inicialment, aquestes façanes tenen només una finestra, a partir d'un cert moment hi apareixeran dues finestres, a partir d'un cert moment apareixeran balcons...
Balcons que inicialment són afegits a posteriori i que són fets de ferro amb doble rajola, fent un sàndwich, són aquests balcons postissos, diguem així. A partir d'un cert moment les cases ja es començaran a alçar pensant que hi haurà un balcó i per tant ja se li fa un balcó de pedra que per tant s'ha de tenir previst des de l'origen, des de quan has fet els fonaments de la casa i has de pensar que la paret de façana ha de ser prou resistent com per aguantar un balcó.
I anirem veient aquestes coses que, com dic, són més accessòries, no? Que si el ràfag, que si el ràfag té un cos més preminent, si no, com es capturen les aigües, com baixen les aigües pels canelons, si és per la façana o és per dins el mur, etcètera, etcètera. Tot una sèrie de coses que ens permeten fer unes tipologies de cases que a vegades més o menys tu les veus, no? Veus un balcó amb rajol, aquell típic rajol verd, no?, de sota, aquell de ferro,
Amb Rajolbert i tu pots dir, segurament això és del segle XVIII, si els veus que són de color taronja, doncs ja són d'una altra època, però hi ha una sèrie d'elements que ens permeten datar les cases i altres elements que ens dificulten la lectura, perquè era molt usual fer la finestra nova.
fer-hi un forjat i posar la data de quan has fet la finestra. I tens una casa del segle XVII o del segle XVIII i tens un forallat a la reixa de ferro colat que posa 1851 i tu et penses que la casa de 1851, quan veus les escriptures, veus que són del segle XVIII, no?
Jo crec que aquest és un tema que, com deia, és un element central del patrimoni popular de la nostra comarca, perquè forma paisatges, paisatges als carrers són el nostre paisatge natural, i d'alguna manera estem parlant d'un patrimoni, segurament el patrimoni més abundant que hi ha, són aquestes cases. A vegades han estat molt maltractades, perquè no hi ha massa aquella consideració que siguin patrimoni, a vegades han estat massa maltractades, perquè són llocs on s'ha de viure, i per tant aquí obro una porta de grats, aquí no sé què, aquí endarroco, aquí faig una remunta, aquí...
Han estat bastant maltractats, però bé, en qualsevol cas, com insisteixo, aquest és un dels elements més importants, almenys quant a volum i nombra, un dels elements patrimonials més destacats de la nostra comarca.
que fa que almenys aquesta nostra comarca tingui alguns elements en comú. Des de Tordera fins a Montgat trobem cases d'aquest tipus, amb major concentració en unes viles que en unes altres, això és veritat, però d'alguna manera això es veu a tot arreu. Tenen aquestes cases unes dimensions similars, el profund canvia en funció de la peça de terra on es construeixen, on s'urbanitzen, però tenen una amplada que normalment és canònica, que és el que anomenem un cos, que ve del lletí cursum, que d'alguna manera vol dir carrer,
Per això també molta gent quan anomena aquestes cases diuen les cases de carrer. Aquest cos té unes dimensions molt concretes i que té a veure sobretot amb les vigues, les vigues que van d'un costat a l'altre i que donen una ampla. Aquestes vigues tenen una llum i això és el que permet que les cases tinguin unes dimensions.
que es van repetint. A casa nostra, a Vilassar, es comencen a produir cases d'aquest tipus al segle XVII, per tant van a la línia de la comarca, i al segle XVIII es construeixen a Vilassar, i durant tot el segle XVIII, tot el segle XIX, i bona part del segle XX, serà la modalitat constructiva que anirà definint els carrers del nucli antic de Vilassar.
Per tant, d'alguna manera Vilassà va molt en consonància, perquè té uns grans contínus de cases de cos, va molt en consonància a la comarca. Vilassà és un bon lloc per explicar la casa de cos, Vilassà de Mar concretament, també Vilassà de Dalt, com no, i jo crec que per parlar-ne avui hem convidat a una de les primeres llances amb la matèria, jo crec que la persona més adequada per parlar d'arquitectura tradicional al Maresme i concretament de la casa de cos, que és l'Antoni Paricio. I ara coneguem el nostre convidat d'avui.
Històries de Mari Dadal. Coneguem el convidat. L'Antoni Paricio Casademunt, doctor arquitecte i arquitecte tècnic i professor de Departament de Construccions Arquitectòniques de l'UPC, ha estat responsable de l'àrea de formació permanent de l'ITEC. La seva activitat professional s'ha complementat amb la direcció d'obres i amb l'estudi històric i rehabilitació de parc edificat.
És membre de la comissió d'experts del certificat d'AU de productes de la construcció de l'ITEC i de l'ACE, associació de consultors d'estructures. És autor d'una absoluta referència en relació a l'arquitectura tradicional a casa nostra, la casa de cos al Maresme, habitatge, arquitectura i construcció, que es va publicar el 2017.
Benvingut, doctor Baricio. Gràcies. Bueno, parlàvem abans, fora de micro, que havíem tingut el Francesc Cabella, que ens parlava de l'urbanisme, i una de les coses que va sortir és la casa de cos, que aquí a Vilassar en teniu forces. És on en teniu més? No sé si és on... Segurament més no, segurament més no, eh?
Però en tenim moltes. Si agafem l'inici de l'estudi de les cases en general a Catalunya, hauríem de referenciar-se en Puig i Cadafalch. Puig i Cadafalch en els seus estudis ja anomena aquesta tipologia de casa que es desenvolupa a tot Catalunya.
Però nosaltres, com hem treballat més aquest tema, ens hem d'acord que el Maresme és la comarca infinita d'aquest model constructiu. És a dir, parlar de casa de cos i parlar del Maresme és tot un. Aquest és un tema important per situar-nos-hi. Aleshores, tal com molt bé ha dit l'Alexis, es desenvolupa durant uns anys...
fins que comença a venir la casa de veïns, la casa d'una escala, que hi ha diversos habitatges, etc. I aquí el Maresme, excepte Mataró, que sempre és un lloc diferent per la seva dimensió urbana,
Això ho podíem situar al primer terç del segle XX. Per tant, al primer terç del segle XX es comencen a deixar de fer aquest tipus de cases i ja se'n va implantant de mica en mica el que anomenem la casa de veïns. Aquí hi ha una escala, al primer pis hi ha dos habitatges, al segon pis hi ha dos habitatges, etcètera. Per tant, llavors, canviem de tipologia arquitectònica.
Però, esclar, ens ha quedat un patrimoni extraordinari de les cases de cos i, aleshores, aquestes cases de cos que hem heredat els nostres avantpassats, ara el que fem és posar-les al dia. Les rehabilitem, les dotem de serveis, etcètera, etcètera. Però és un patrimoni que hem de tenir present i l'hem de conservar
Per dues vies, o per rehabilitar-lo, en el cas més general, o hi ha cases de cos patrimonials, és a dir, d'arquitectura culta. Per exemple, el modernisme. Per tant, això és una altra via també de conservació. Són dues vies que val la pena tenir present.
les cases primerenques, o sigui, les primeres, abans d'anar a buscar, doncs, això, no?, la diferència de... Eren totes iguals? Vull dir... Molt similars. Molt similars. De fet, una de les coses que es comentava en aquell programa és que tu t'equivocaves de casa i trobaves tot el que... Vull dir, el lavabo el trobaves al mateix lloc, la cuina també la trobaves al mateix lloc, perquè eren com...
No seriades, perquè no ho sabíem, però eren molt similars. En alguns casos sí que eren seriades. En alguns casos sí. Tenim alguns carrers, hi ha algun carrer que hem estudiat molt aprofundament, que són fruit d'una urbanització, com l'entendríem ara, no? Es fan 20 cases a l'hora, o més o menys a l'hora, i que, per tant, sí, el mateix plànol que es fa servir per la casa 1 es fa servir per la casa 2,
i estic pensant, per exemple, en el cas del carrer dels Balcons, que hem estudiat, allà inicialment totes les cases eren exacte a nivell igual, i per tant sí que trobaves el lavabo anant amb els ulls crucs, això sí. Sí, un parell de matisos més. Des del punt de vista organitzatiu, el Maresme també té la seva singularitat, en el sentit que molts llocs es posaven els carrers principals paral·lels al mar.
a la via de Taran i la carretera, que serien tres objectes importants. I aquestes cases sí que es podien fer bastant alineades. En canvi, les que anaven perpendiculars al mar, normalment seguien torrenteres, llocs per evacuar l'aigua. Per tant, les que van de muntanya a mar no són tan rectes moltes vegades com les que són paral·leles al mar. Aquest és un matís interessant, que es detecta a bastants llocs. I després, al Maresme Nord, hi ha un altre matís important, també.
que hi ha una variant en el sentit que quan no hi ha recursos econòmics i no hi ha diners per fer-se tota una casa, es comencen a fer el que se'n diu les cases cuina.
Què són les cases cuina? Les cases cuina són mitges cases, és a dir, si la profunditat d'una casa té 10-12 metres, només es fa els 6 metres de darrere, deixant els metres de davant quan hi hagi els recursos econòmics. Aleshores, això passa a Arany, Canet, Sant Pol, no ho tenim tant d'etat, Pineda, Calella, etcètera, etcètera. I què vol dir, doncs? Que el que construïa una casa, ho construïa de la línia del carrer, 6 metres cap darrere, començava a fer la casa. Feia l'escala,
a darrere de la planta baixa el menjador-cuina i a dalt l'habitació. I quan havien recursos econòmics acabava de fer la casa fins a la línia del carrer. En aquest primer cas se'n deien cases-cuina. Tot això està datat i comprovat des del punt de vista dels documents arxivístics notarials que es conserven en els arxius.
És un tema interessant. Sí, molt, molt interessant. De fet, dèiem que la casa de cos, l'amplada és la de la viga, o sigui, el cos, i la profunditat que podia variar. Per tant, anàvem entre els 10-12 i, segons l'economia, 6 metres, no? Vull dir, el justet. És una forma de fer la casa. La casa...
En general, podíem dir que hi ha un primer espai, la caixa d'escala, i un segon espai, una vegada està feta. I darrere tenim l'eixida. Aleshores, hi ha una variant que val la pena tenir present. Quan es vol especular una miqueta més, aleshores es fan una miqueta més profundes, i en el mig, al costat de l'escala, s'hi fa l'habitació fosca, que se'n deia en aquella època. És a dir, que no tenia una ventilació directa a l'exterior, al quart del mig. Eh?
Ara, quan rehabilitem aquestes cases, normalment posem unes finestres al sostre, entrada de llum, ventilació, etcètera, etcètera. I això feia que les cases, en aquest cas, tindrien 13, 14, fins i tot 15 metres. Això succeeix molt a Mataró. Allò que realment experimenta més aquest tipus. Però, des del punt de vista d'habitabilitat, podríem dir que no és correcte. Però, en aquelles èpoques, s'acceptava tot qualsevol forma de modificació d'aquesta mena.
Estava pensant, eh, quan dèieu el quart, dic el quart del mig. Quart del mig. Quart del mig. Quart del mig. Sí, sí, sí. És curiós. Hi havia una altra manera d'anomenar-lo, que era el quart dels morts, perquè...
No sé per què, la meva àvia em deia que era perquè moltes vegades les vetlles dels difunts, com que es feien a casa, s'acostumaven a fer aquesta habitació. L'habitació, de fet, era la més petita i, de fet, a la gent no li agrada estar amb el difunt, realment. No. Vull dir que allà hi quedava algú resant el rosari però la gent entrava, sortia... I per això moltes vegades... I encara hi ha gent gran que encara l'anomena així. Però en qualsevol cas és el quarto del mig, sí. Sí, sí, exacte. És curiós.
També hem parlat al principi amb aquestes coses que em fa... que em passa a l'Alexis i que jo us llegeixo. L'arquitectura sense arquitectes, no? Vull dir, perquè ara, evidentment, algú es decideix fer una casa i hem de demanar un munt de permisos i ha de venir un senyor que és arquitecte i ens ha de fer uns planos que s'han de certificar i tal i igual. Però això abans no funcionava ben bé així, no? No, no.
Aleshores, bàsicament, abans teníem uns oficis molt ben catalogats, molt ben formats tots els professionals, no ara que...
tenim activitat constructiva que a vegades en tres o quatre setmanes d'una preparació ràpida la gent ja sap fer un cel ras, sap posar plaques de guix, laminades, etcètera, etcètera, però abans un aprenentatge d'un arquitecte o d'un guixar i tot això necessitaven anys. Con la qual tota aquesta gent tenien un ofici molt acceptat i molt correcte i des d'aquest punt de vista es va sistematitzar la forma d'executar les cases. Per tant, aleshores, a les comarques normalment no hi havia arquitectes, no hi havia mestres d'obra,
A meitat del XIX comencen a entrar alguns mestres d'obra, per tant es comença a tecnificar i a concretar una miqueta més l'habitatge, i cap a l'època del modernisme ja comencen els arquitectes també a actuar. Però tot el que sigui la construcció anterior era motiu dels oficis.
I els oficis, aleshores, plantejaven la seva forma de fer les coses, picapedrers, ferrers, paletes, guijaires, etcètera, etcètera, tothom tenia la seva part que ja estava molt estructurada com a forma de fer. Per això en diem sistematitzar les cases, perquè totes feien bàsicament igual, excepte quan hi havia algun mestre de obres o algun arquitecte que feia una façana una miqueta diferent, adequat a l'estil de l'època, per dir-ho així, o a l'estètica de l'època.
També suposo que devia haver-hi el fet de dir que es podia permetre fer-se una casa una mica diferent. O sigui, jo no vull una casa igual que la del meu veí, que no pot, jo sí que vull que es vegi que jo puc, malgrat que sigui igual, la vull diferent, no? Sí, sí. I aquí entraríem en un terreny, en algun cas perillós, en el sentit que...
Sí, en el sentit que hi ha cases de cos que es fan segons una estètica determinada, segons uns recursos econòmics malalts, etc.
i el percentatge més elevat de cases que es fan d'aquesta mena, amb molta adorno, amb molta sofisticació de formes, venen de capitals d'un altre lloc. I aleshores, en aquests moments hi ha dues tesis doctorals a Barcelona, una tercera a València,
un equip de recerca a Barcelona que estan estudiant tot aquest tema del món que va anar cap a les Antilles, el món que va anar cap a Amèrica del Sort, a fer diners que després tornaven, etcètera, etcètera. És un tema que s'està debatint en aquests moments i s'estan sabent coses importants.
És interessant també, eh? Alguna de les coses que comentava. Al segle XIX, finals del segle XIX, principis del XX, la Universitat de Barcelona dona anualment vuit llicències d'arquitecte.
Cada any, la Universitat de Barcelona, que era l'única universitat que produïa arquitectes, perquè ens entenquem, donava títols d'arquitectes, perquè prèviament, per treure's el títol d'arquitecte, s'havia d'anar a Madrid, era molt difícil. Per tant, la gent, normalment, eren mestres de cases que guardaven, que era un ofici, que s'agradava del pare, de venir del pare, i tenim veritables genealogies de mestres de casa. Però a partir d'un cert moment, la burgesia, doncs, comença a fer tota una sèrie, a ocupar llocs de professions liberals, advocats...
notaris, són els homes de la Renaixença, que també, per exemple, hi trobem arquitectes com Domènec i Montaner, Puigacada Falca, etcètera, etcètera. La Universitat de Barcelona dona 8 títols l'any, vol dir que els coneixem a tots. Coneixem en Raspall, coneixem en Montconill, coneixem l'Eduard Ferrés, coneixem en Puigacada Falca, en Domènec i Montaner...
Antoni Gaudí, Buigas i Montrabà, Gaietà i Soquer, etc. Els coneixem a tots. Aquests que fan arquitectura molt concreta, molt característica, per exemple, el modernisme, després el noucentisme, els coneixem a tots perquè tenen aquests noms, però perquè en sortien molt poquets. I aquests fan arquitectura, diguem-ho així, signada. Un projecte d'arquitectura que va signat amb un nom que després els reconeix un col·legi, etc. I és una arquitectura, diguem-ho així, de nom.
Però també deia l'Antoni, molts d'aquests elements estètics, l'estètica modernista, per exemple, és d'importació. També hi ha alguns estudis que veuen com, per exemple, l'esclat del modernisme per Catalunya va molt a la vora de les línies del ferrocarril, que són les línies que porten l'estiuetx i l'estiuetx porta el modernisme a les poblacions. Per tant,
poblacions d'estiuetx, per exemple, ara m'ho invento, no sé, alguna com la Garriga, una població d'estiuetx, doncs allà arriba el modernisme. En el nostre cas també hi arriba una mica de modernisme i moltes d'aquelles cases que eren cases de cos
No és que es refacin. Per exemple, en aquest carrer mateix, aquest carrer nostre, les fotografies més antigues d'aquest carrer, del carrer de Sant Pau, on hi ha els estudis de la ràdio, són cases de cos normals. Però a partir d'un cert moment vas veient com les cases es van modernitzant. I es fan unes cases modernistes, algunes altres dintre d'un estil més secessió, les que fa l'Eduard Ferrer, segons a quines cases, algunes altres cases nouscentistes, però moltes vegades el que s'ha fet ha sigut...
que em serveix una paraula actual, que és tunejar la façana. Però al final la casa és la mateixa. I això és molt usual de veure-ho. La casa, si tu vols destacar, perquè en aquesta casa estiueges tu, que ets una persona que ha fet diners, que una o dos, que ets barceloní i estiueges a Vilassar, o ets vilassarenc, però hivernes a Barcelona, que també
en teníem, de casos com aquests, no?, de gent d'uns certs possibles, i, òbviament, la teva casa no pot ser igual que la del veí. Tècnicament és igual que la del teu veí, perquè és igual de fonda, té el mateix nombre d'habitacions, etcètera, etcètera, però, en un cert moment, una o dos, o l'aixeques un pis, o bé, li fas una façana, o amb dues coses, i això ho veiem, doncs, però la casa és essencialment la mateixa. Llavors, a la façana s'hi han fet esgrafiats, s'hi han posat elements de forja, ceràmica, etcètera, propis del modernisme, per exemple, no?,
Però tècnicament la casa segueix sent una casa de cos. Sí, el criteri és aquest. És a dir, a mesura que hi ha més recursos econòmics, aquests personatges compren cases en aquest cas de cos, o per exemple una casa o dues o el Passeig de Gràcia, allò que muntes sigui, i la mateixa casa la transformen. La transformen i l'adacuen a l'estètica del moment. Val.
i aquesta estètica del moment normalment va ser el modernisme, però una estètica opulenta, per dir-ho així. És a dir, pedra artificial, pintures, escultures, és a dir, esgrafiats, tota una sèrie d'elements que no tothom s'ho pot permetre. Con el qual hi va haver un moment que hi havia com una espècie de competència entre arquitectes a veure qui feia la casa més bonica
adherida a una estètica determinada que s'anava externant per a Europa, també, sobretot per a Bèlgica, França, etcètera, etcètera. Vull dir que aquest fenomen ja és tant en les cases de veïns de Barcelona com en les cases de cos del Maresme. Està clar. A veure qui queda més maca, no? Jo hi puc posar això perquè tinc més diners i tu llavors va l'altre.
És minoritari, això, eh? Però n'hi ha, no? De fet, aquí a Vilassà, que l'altre dia comentau, teniu i heu parlat avui el tema del carrer dels balcons, no? Que ara dèiem això que els balcons sí que podien afegir a posteriori o, en aquest cas, com que tot es construeix amb balcó. Suposo que el fet de posar-hi balcó també era una manera de donar-li un cert estatus i un cert nivell, no? Les meves cases són diferents que les teves i
Podríem tenir el recurs de la finestra com a espai inicial per dirigir-se a l'exterior, després vindria el balcó i al final vindria la tribuna, que seria un altre element important, que és l'exterior de la façana. I tu t'ascendes a la tribuna, veus la gent com passa, és una espècie d'espectacle, que té un article molt divertit per venir a Barcelona també, com si te sentissis en un cotxe i vessis passant a la gent.
Vull dir que està en una tribuna, eh? I aleshores també es posen de mot a llocs on hi ha aquestes tribunes i aquestes finestres en els principals carrers, i llavors hi posen els bars allà perquè la gent se senti en un lloc on vegi com perseguenta la gent, com vesteix, etcètera, etcètera, i normalment hi va gent de carrers interiors que no tenen accés en aquest tipus de visualització en espais més nobles, per dir-ho així.
Passeig de Gràcia, Rambla Catalunya, en aquest cas, o Passeig de Mar, en el Maresme. Sí, no?
Està bé, això, eh? Vull dir, som curiosos, eh, al final. Sí, sí, sí. De vegada això de tafanejar i tot plegat. Les cases, inicialment, comentàveu, eh? Entraves, una habitació devia ser... Un primer espai. Un primer espai, al mig, més o menys, cuina, menjador... Primer l'escala. L'escala. Estava al mig, més o menys, i al darrere, cuina, menjador, i...
Trobem que a partir del 19 cap al 20 la cuina es treu de la cuina del major i va cap a darrere a l'eixida. Es fa un espai que s'agafa de l'eixida, diguéssim, i allà s'instal·la la cuina. Llavors queda el menjador més quadrat o una forma més escairada.
I aquest és un tema important que en principi podríem dir de millora dels espais. I també a vegades s'hi afegeix, cosa que higienicament avui no acceptaríem, que al final de la cuina hi ha uns lavabos, hi ha com Déu mana.
Per dir-ho d'una manera popular, perquè també als lavabos hi havia el que seria la comuna abans, hi havia la bassa, i a través d'una vegada a l'any, per exemple, es treia la mesquita cap als horts, cap a les vinyes, etcètera. També, molts pobles, al trencar del 19 al 20, es comencen a fer la xarxa de que la vagaran pocs carrers, amb la qual cosa, aleshores, tu ja podies treure...
diguéssim el que serien les aigües sanitàries cap al carrer. Però abans no. Abans es tenia d'organitzar d'una manera que, una cosa que encara no hem dit aquí, i ara faig un parèntesis i reculo cap enrere,
La unitat registral d'aquestes cases majoritàriament era la casa, el carrer i davant l'hort. Sí. En equivalçar hi ha estupendes visions d'aquest tema. Aleshores, molta aigua sanitària o aigua de pous passava pel carrer i anava a l'hort. Vull dir que també hi havia una forma d'organització que val la pena tenir el present. I això implicava una unitat registral.
les dues peces. A mesura que els pobles s'hi van fent mercats municipals, la gent deixa d'utilitzar els horts. Con lo qual, aleshores, aquest hort s'hi edifica. I llavors ja tenim els carrers, que són com unes muralleres, cases a un costat i cases a un altre. Però inicialment, i al Maresme, la convicció és que la casa està a la part de dalt del carrer, i al carrer, i a l'hort a sota.
de cara al mar, sempre. I aleshores tens una assolellada fins a mitja tarda i a més a més tens vistes al mar. Per tant, l'estructura sempre es comença amb les cases de dalt i al final s'acaben també construint les horts amb cases. I les endrones al darrere d'aquestes cases que separen els horts posteriors. De la casa del darrere. Exacte, així tenim la seqüència contínua d'aquest urbanisme.
entre públic i privat, perquè això de les andrones no seria pròpiament un urbanisme, diguem-ho així, col·lectiu, no?, municipal, més aviat una cosa entre els veïns del darrere i del davant, no?, per això les aixides tenen sortida pel darrere, i segurament d'aquí ve el nom, i sí, realment aquest és un element que a casa nostra, Vilassà, doncs, és gairebé de manual, jo crec que
A pocs llocs trobaríem encara aquest urbanisme fossilitzat amb aquestes endrones que ara han perdut aquesta utilitat. Moltes estan tancades però segueixen estant allà. Molt interessant de com feien, repeteixo, aquesta arquitectura sense arquitectes. Però ho feien perquè el coneixement i la repetició, jo ho hem fet sempre i funciona i la teva clientela et demana exactament el mateix que s'ha fet sempre.
Per tant, no s'ha d'inventar massa cosa més. Si la cosa funciona jo, m'agradaria que parléssim una mica més de la casa com a element tècnic. Perquè en aquestes cases a vegades hi veiem que hi ha voltes, voltes aquestes de mocador, veiem que a vegades hi ha algunes arcoacions, a vegades no n'hi ha, a vegades hi ha l'envigat...
l'estructura, no?, tots aquests elements, que si les vigues, les llates, etcètera, etcètera, jo m'agradaria que parléssim una mica més de l'element tècnic, que jo crec que és la persona que més ho ha tocat, però no des del punt de vista, ara no vull menys tenir ningú, d'una persona que s'ho ha estudiat als llibres, no, una persona que ha desmuntat cases, les ha diseccionat i les ha vistes, perquè una de les coses que ha fet l'Antoni al llarg de la seva vida professional és precisament intervenir
en cases que estaven construïdes i que ja ha observat unes certes patologies, jo crec que és la persona més indicada. I avui hi hem de demanar per això. Sí, a veure, la transmissió de coneixement es pot fer a base de documentació, però en aquest cas la meva documentació és la pròpia casa. És a dir, quan es desmunten les cases per fer obres, quan estigues a la terra per fer una casa nova, etcètera, etcètera, jo vaig allà, analitzo tot com està fet...
Trec documentació gràfica, amb l'estudi, etcètera, i a partir d'aquí és com puc dir com s'ha gestat la formació d'aquesta casa, quins materials, etcètera.
Per què això? Amb la finalitat de transmetre als companys de professió, arquitectes i altres tècnics, que sàpiguen com estan fetes aquestes cases. Perquè ells no han estudiat a la universitat. Han estudiat a la universitat les tecnologies contemporànies, però no les tecnologies que venen darrere. Aleshores, com que anem reinvertint els processos d'activitat professional, ara cada vegada més intervenim sobre el parc edificat existent.
I és bo, doncs, conèixer com està format aquest parc edificat. Aquest és un tema, bàsicament. Per tant, tots aquests treballs d'investigació estan dedicats a transmetre-ho a màsters i postgraus que fem a través dels col·legis professionals o de la pròpia universitat. Dit això, aleshores, aquestes cases, bàsicament, com deia l'Alexi, estan formades per parets mitgeres paral·leles. Sí.
Inicialment, i com a qüestió d'economia, aquestes parets estan fets de tàpia. Què vol dir? És fang premsat. Fang que el trobes al costat, per tant, no hi ha transport de material. Aquest és un tema molt important. I com que el fang aguanta molt poc, el gruix d'aquestes parets són de tres pams, perquè abans es mesurava per pams, i el pam català és de 19,48%.
A l'entrar al sistema mètric es va arrodurir el PAM a 20 centímetres. I aleshores aquestes parelles, diem de 3 PAMs, però no arriba moltes vegades. Aquesta és la primera qüestió. I per què de 3 PAMs? Perquè realment el fang aguanta poc, però suficientment per aguantar una planta, dues i tres, si convé. Aquesta és la primera premissa. Segona premissa, el fang no pot tocar terra.
perquè amb les humitats perdria resistència. Per tant, es comença el fonament amb pedra i calç, i fins a un metro d'alçada, aproximadament, es fa amb pedra i calç, perquè les humitats del terra no afectin el fang. I a partir d'aquí, aleshores, ja la paret es fa a través de tapieres. És una tècnica professional, el tapiador.
I no existeix aquest personatge. El tapiador era una persona que feia parets de fang. I normalment les parets de fang es feien les dues mitgeres i en canvi les façanes es feien de pedra.
molt el que es feia a França que també nosaltres des del modernisme es va copiar molt les tècniques franceses i llavors ells diferenciaven el que són les parets que són vistes i les que no són vistes per tant les dues façanes es feien més de pedra encara que després es revestissin al Maresme hi ha molta i al Vallès hi ha molta tradició que el primer sostre es faci de volta el que en diem en castellà una bòbida en català una volta
I la volta que tenim aquí a Catalunya és una volta molt prima de 3 gruixos de rajola. I una rajola mesura entre 10, 12 i 14 milímetros. Per tant, si sumes 3 gruixos més el gruix del morter, les voltes que fem aquí a casa nostra són de 6, 7, 8 centímetros només de gruix. No més de gruix. Això és bo o és dolent? En principi és bo perquè és barat. I lleuger. I lleuger. Mentre les cases no es mogui. És tan barat
que tenim un arquitecte valencià que seria el Guastaví, no?, que a Vilassà de Dalt tenen una bona construcció, que ho va patentar aquesta volta a Nova York, als Estats Units. Hi ha moltes estacions de metro als Estats Units que estan fent voltes de mou de pla. Popularment se li diuen voltes de la catalana.
Aleshores, aquestes voltes, mentre estiguin trebades entre les cases, resisteixen molt bé. Però si la casa del costat fan obres, o fan fonaments, o fan una planta subterrània així, es poden moure una mica. Con lo cual, són molt sensibles als moviments i es podrien trencar. I això és el que hem de vigilar més. I en canvi, les plantes de sobre, primer es feien vigues de fusta, després vigues de ferro, i després vigues de formigó.
paradoxalment amb tota la història de la construcció i encara que s'hagi mentida la millor material de construcció que hi ha hagut a la història continua a ser la fusta
el formigó ens va sortir l'estirabot del ciment aluminós, el formigó hi ha altres estirabots que escarbonata, etcètera, etcètera, el ferro rovella, la fusta també, evidentment, espolla, hi ha corcs, hi ha tèrmits, etcètera, però avui anem a Itàlia a l'hora del resneixement que encara estan fetes amb vigues de fusta. Per tant, això seria més o menys la tècnica constructiva. I a dalt del terrat, ho dic malament, i a dalt de la coberta hi podia haver-hi o un tros de terrat o un tros de taulada.
I el terrat, com que en aquelles èpoques no hi havia làmines impermeables, el que es coneix popularment per làmines asfàltiques, aleshores tenien uns pendents molt fortes, perquè l'aigua marxés de seguida. Hi ha un arquitecte català, no mal conegut, que es diu Pere Benavent,
que era promotor d'obres, i per tant, si feia les coses malament, de seguida rebia les culpes ell, no? Aleshores, una de les seues premisses deia aigües a fora, quan abans millor, punt i final. És a dir, molt bona pendent, les aigües al carrer, no s'entretenguin per aquí amb baixants interiors i coses rares d'aquestes, perquè no hi havia materials impremeables. I a partir de 1930-1940, a través de la GAPAC,
un moviment per l'arquitectura nova que arribava d'Alemanya, sobretot, es comencen a introduir materials francesos de làmines impermeables. I aleshores aquesta gent també introdueixen aïllaments tèrmics, surdo de Palafrugell, etcètera, etcètera. En fracassos, també. En fracassos. I més o menys la casa acaba d'aquesta manera.
I els revestiments normalment són morters de calç, etcètera, etcètera. Perquè el ciment, que té la mateixa funció, a principis de segle valia set vegades més un quilo de ciment que un quilo de calç. Per tant, aquí estava clar el que s'havia d'utilitzar és la calç. I els que fabricaven ciment s'estiraven els cabells. Només ho feien servir per obra pública i prou.
i a partir de 1950-1960 va revertir això, va girar i el Cimènes comença ja a implantar massivament quan s'implanta la tecnologia de la formió armat del qual aquí i la Sada tenim un representant molt interessant que és l'Eduard Ferrés
un dels introductors del formí armat aquí a Catalunya algun dia parlarem de l'Eduard Ferrés i per fer-ho convidarem un nebot seu que és arquitecte molt bé, molt bé i des d'aquí el saludem hi ha un element que cal tenir present quan parlem d'aquestes façanes l'anterior i la posterior que es fan de pedra normalment la pedra no la veiem que normalment això va revestit de calç
I per què es revesteix de calç? Un primer és un element antisèptic, no? La calç és un element antisèptic. I, de fet, encara la gent molt, molt gran que encara hem conegut ens recordaven com periòdicament les cases s'havien de
Torna a encalar, no? Arrencalar, arrencalar. I això feia que tinguéssim unes cases molt uniformes, perquè les cases no estaven pintades de colors com ara estan, sinó que eren quasi totes blanques. De fet, els viatgers que passen pel Maresmo van dient a cada poble. No, no, no, cases blanques, no, no, cases blanques. És una mica com el leitmotiv que es va repetint, no? Veiem això amb viatgers del segle XVIII, com, no sé, com Francisco de Zamora, però que ara veiem tot el segle XIX, etcètera, etcètera. Les ordenances municipals, a més a més, obligaven cada X temps a encalar les cases.
Primer per aquest element antisèptic, segon per l'element d'uniformitat, perquè a la gent antiga també els preocupava que les cases tinguessin una aparència més o menys maca, diguem-ho així. I després hi ha un altre element, que és que la nostra pedra de construcció, com que és la pedra del país, que a casa nostra bàsicament el maresme és el granit,
El granit té un comportament una mica complicat amb el selnitre del mar. No té tendència a descomposar-se, es meteoritza. De fet, quan el granit és més tirana blanc, que té més quarts que no pas mica, recordem, el granit és pel despat, mica i quarts, quan té més quarts és més resistent.
Però la veritat és que per poca mica que hi hagi, la mica en contacte amb l'oxigen, té tendència a meteoritzar-se, el granit es meteoritza. I de fet és molt normal que fins i tot les parts que eren de pedra picada, fins i tot a vegades també calia tapar-les i usualment es tapaven amb calç.
Quan moltes d'aquestes elements de pedra picada es deixaven a l'avista en pedra perquè es veiessin, però era un element gairebé de prestigi, la pedra picada, doncs a vegades veiem, per exemple, veiem que és molt sovint veure, en moltes cases també ho veiem aquí Vilassà, que a l'alçada del braç, si et poses la mà, veus que hi ha una part de la pedra que normalment acostuma a estar més desgastada que altres.
Per què? Doncs perquè anualment, com que si celebrava la benedicció de les cases, el salt pas, que es feia amb aigua i sal, doncs encara aquell tros de pedra encara estava més exposat a l'erosió, diguem així, del sal nitre, en aquest cas perquè un capellai feia una creu de sal. I això feia que aquelles pedres encara... I per això és normal veure que normalment als arcs de les portes hi ha un, a una determinada part, que sempre té una part més erosionada.
Però això era normal que les parets, les parts de pedra fins i tot s'encalessin, sobretot les parts més que eren de masoneria, de pedra més o menys inconexa. A vegades ho veiem, quan hi ha els paletes que estan repicant una façana per tornar-la a tapar, doncs veiem que les pedres estan posades d'aquella manera, perquè no eren fetes per ser vistes. No era una pedra d'uns carreus perfectes de pedra, com podrien ser els d'un esglés i algun castell, sinó que era masoneria, que es posava així apilada més o menys de forma inconexa, però perquè després anava tapat, anava encalat.
Perquè, insisteixo, era una obligació del que hi vivia o del propietari d'encalar-la periòdicament, sota multes dels ajuntaments. Estaven obligats a encalar periòdicament, les ordenances eren clares. I, en segon lloc, perquè hi havia aquesta qüestió, primer que era antisèptica, i després l'altre per protegir-les sobretot de les evasions de l'horatge, del sal nitre, de l'oxigen, etcètera. Nosaltres ara tenim un campanar que l'estan restaurant. Sí.
I tenim un campanar que fa molts anys que només el veiem completament despullat. Però jo sempre faig el mateix exemple. La pedra, de pedra dels edificis, de molts edificis, és com els ossos i els músculs de les nostres extremitats, del nostre cos.
necessita una pell que el protegeixi. Si nosaltres no tinguéssim pell, sortiríem al sol i els nostres músculs quedarien ben torrats, ben cremats i no serviríem de massa. Ara estan rehabilitant el campanar i jo calculo que el campanar no ho tornarem a veure despullat de pedra despullada. Jo a vegades, com veig, que fan aquestes rehabilitacions... Si ho dic bé? Rehabilitacions? Sí.
I els hi treuen la calç i aquestes proteccions, penso, patirem, perquè moltes vegades la pedra del país, la nostra pedra, que és el granit, i amb el temps l'haurem d'acabar tapant per protegir-lo, sobretot per protegir-lo quan estem tan a la vora del mar. Aquesta és una actitud que ens ve d'Itàlia, però que no va bé. És a dir, es posa de moda...
el deixar veure la tecnologia que ja no és pròpia de la nostra època. I això està de boda. Aquesta casa és de pedra, aquesta casa hi ha un... etcètera, etcètera. I el primer error va ser amb el romànic català. Tot està repicat, quan mai havia estat repicat tot allò. I tot això són modes que ens venen
i que, com un tipus de construcció, acceleren la seva degradació. La pedra potser no tant, però pensem-la, una construcció que ens va venir d'Europa també, que hi havia estructures de fusta que es revestien, etcètera, aquesta fusta, en contacte amb l'exterior, que no està protegida, tira un envelliment molt més ràpid,
per posar aquesta moda ara, en deixar-ho tot vist. Però la moda és, deixem vist una tecnologia que ja no és pròpia del nostre temps. Aquesta és la moda. Llavors deixem trossos desgrafiat en una paret, restes d'una altra, no sé què bé. Això és un tema d'intervenció que ens ve d'Itàlia i que està molt bé, però que no és molt eficient, per dir-ho així. Jo d'això recordo en Joan Albert Tadill, el deus conèixer, és un
també és un gran arquitecte especialista en rehabilitació d'edificis i ens ho explicava a Barcelona a la vora, per exemple, de Santa Maria del Mar, algunes cases, d'aquestes com les que comentava l'Antoni, són aquestes cases d'entremat de fusta, que és el que els romans ja practicaven l'opus critiquium, em sembla que es deia, que és construir l'estructura de fusta i després tot el que quedava enmig, rebrir-ho amb fang, amb pedra, amb totxo, amb el que hi hagués. I això és una arquitectura que es fa al segle XIII, XIV, XV,
a Barcelona, per exemple, però clar, això anava totalment tapat, perquè la fusta al Mediterrani no està... És a dir, no vivim en un ambient nòrdic per tenir... Primer, que no tenim les mateixes fustes que en aquells indrets, no tenim aquells abets, ni sequoies californianes, tenim una fusta que és mediterrània, per tant, la nostra fusta no està feta per estar a l'intempèrie.
I aquelles cases anaven ben tapadetes, ningú veia l'estructura de fusta. De fet, era una arquitectura pobra, per tant, era millor que no es veiés. La gent què feia? Ho encalaven i després dibuixaven un encintat, simulaven carreus amb alguna cosa, dibuixaven com si fossin pedres perquè realment no s'havia de veure aquesta estructura.
Però sí que és veritat que hi ha aquest mal costum. Per exemple, els nostres veïns de Cabrils, fa un temps van decidir rehabilitar el campanar de l'església de la Santa Creu de Cabrils, el van despullar i van dir que és maco que és de pedra, i el van deixar així, van descobrir tres finestres que no es veien des de la façana, etcètera, però la realitat és que...
el problema del granit amb l'exposició, doncs insisteixo que es va meteoritzant i alguna hora algú ben pensat de Cabrils haurà de dir l'hauríem de tornar a tapar i el més assenyat seria fer un encalat de calç tradicional, entenc jo, que és el que seria almenys agressiu. Tornant a les cases de cos, estàveu explicant, ho explicava una miqueta com es feia, les parets de fang, tal i qual...
i parlàvem també dels oficis. Llavors, fent aquesta... Mirant com estan construïdes, podem saber qui l'ha fet? És fàcil saber si les cases estan fetes totes per la mateixa persona o tothom ho feia igual? Perquè el picapadre deixa la seva marca a la pedra i ja sabem de qui és, no? Però, clar...
No, normalment hi ha una sistematització de fer les coses quan no hi ha autor aquí darrere. Això és a què em referia, perquè tu ho digues, l'arquitecte, aquest és l'arquitecte i tal igual, però amb una casa d'aquestes... Sí, però sí que ens hem quedat a mig camí abans i hem dit les parets mitgeres de tàpia, però el món va avançant i arriba un moment, sobretot aquí a Catalunya, que s'imposa massivament l'obra de fàbrica.
el que se diuen les paletes que posen maons. Aleshores, el pas serà transitar de la tàpia al maó. És un pas greu, en principi. Per què? Perquè la tàpia, hem dit que tenia 60 centímetres de gruix, i el maó té 15 centímetres de gruix. Si el poses a través, en tindrà 30, i si es poses un maó i mig, en tindrà 45.
Però com que aquí la pela és la pela, ho fem tot de 15. Mig eixample de Barcelona s'ha fet amb parets de 15, planta baixa, més 4 i 5. Això ho heu estudiat amb la meva tesi. Aleshores, s'ha demostrat que això ben trebat també funciona. Per tant, aquí el que hem d'anar al tanto és modificar coses perquè destravarem i traurem rigideses. El fet que hi hagi cases de cos de maó,
implica que hem d'anar més en compte a l'hora d'intervenir. Perquè les voltes donen empentes i mentre les parets dels costats són gruixudes, aguanten bé. Jo és que si em poso dret, llavors explico com faig classe, faig una miqueta teatre perquè m'entengui la gent. Si em poso dret amb les cames obertes, tinc el gruix d'una paret de tàpia i tinc molta estabilitat. Si poso els peus junts,
Ja són 30 centímetres i és una paret d'amagó de 30. Ja tinc menys estabilitat. I si poso un peu davant de l'altre, no sé si hi caig o no, perquè necessito una altra paret que entrabi per aquí i una altra paret que entrabi per l'altra i per l'esquerra. I llavors entrava. Si jo sóc hàbil, sóc un metge d'obres d'hàbil, o sóc un arquitecte hàbil, i travo les parets...
les puc pujar molt amunt, sense que hi hagi problemes. Per tant, nosaltres hem d'advertir ara que com s'intervé amb edificis, el tato tira una paret a terra perquè pots destrebar un altre sistema. Ara ja és com un joc de dòmino, que vas fent un castell i si treus segons que hi ha una peça es pot desmuntar l'altra. Per tant, una miqueta el que advertim nosaltres a l'hora d'intervenir amb els nostres col·legues és que
Si traiem una rigidesa, l'hem de compensar d'una altra manera. Això no vol dir que no es pugui fer, sinó que hem d'anar més amb compte. Perquè la lògica de com estàvem fetes les cases abans no és la lògica contemporània. I la lògica contemporània és el que el 99% d'arquitectes han après a la universitat. I la lògica d'abans és una altra que l'han d'aprendre després.
a través de postgraus, a través de màsters, perquè la lògica del que hem agradat és diferent, sobretot si és d'obra de fàbrica molt especialitzada aquí a Catalunya. De fet, sol passar, no?, que algú tira una casa i de cop i volta la del costat cau perquè s'estava aguantant amb aquella que cau, no?, vull dir... Hi ha una interacció, sí, no? Sí, sí, sí. O, bueno, o et surten aquella... De fet, el primer que enderroca la casa surt perdent. Sí, sí.
Si jo visc en una casa de cos que se sustenta sobre dos entremitxeres, i jo enderroco la meva casa, jo el que faig és treure les vigues i treure les parets que hi ha entremitxes, però, clar, les dues parets entremitxeres han de quedar, perquè els meus veïns se'ls ha de seguir aguantant la casa, el de la dreta i el de l'esquerra. I, per tant, jo hauré de tornar a construir dins...
Però vol dir que els fonaments meus els hauré de posar arran de la paret entre mitgeres. I, per tant, la meva casa es farà... Cada vegada que s'enderroca una casa de cos, s'estreny. Jo sempre dic a la gent, no ho feu, perquè no s'haurà de compte. Mireu de rehabilitar sempre que pugueu, perquè en el moment que enderroqueu, ja vas perdent, vas perdent, perquè hem dit això, aquestes parets de 60, en veritat, són 30 teus i 30 del veí, i a l'altre costat també. Però en el moment que tu enderroques aquesta casa, tu perds els teus 30, els altres 30, i has de construir la casa dins...
Bueno, si és amb el sistema de paret, sí, però si és el sistema de pòrtics, pots encastar a les mitjeres, pilats, etcètera, etcètera. Vull dir, ja està una miqueta estudiat tècnicament això, per mirar de no perdre... Tant, tant, per dir-ho així. Però d'alguna manera estaven com encaixades, no? Vull dir, que si treus una, és el que dèiem de l'efecte dominó, no? Que les altres et poden... A veure, jo tinc estudiat l'últim capítol del treball aquest d'investigació, i...
la primera i l'última casa d'un carrer són les que poden tenir problemes per acumulació de dilatacions. Aleshores, pensem a Mataró, que ho tinc més estudiat, hi ha carrers de cent i escaig de metres. Això d'hivern i estiu representa tres o quatre centímetres de moviment d'una casa. Com que baix, la temperatura no l'efecta perquè està sota el nivell, es dilata el que està a la part de dalt. I aquest moviment, mai bé, s'acumula a l'última casa.
I si la penúltima estira terra, l'última queda desencaixada. Això està molt advertit aquí.
Després, si ties una casa al mig del carrer Terra, també la resta de carrer se li treu rigidesa. Per tant, els constructors i els tencs ja saben que els deixen les vigues que serveixin d'apuntar-los o abans d'enderrocar la casa s'apuntala i després s'enderroca perquè aquesta rigideja no es mogui. Això és un tema molt tècnic, ja. Sí, però ho veiem. Quan veus que enderroca una casa i deixen les vigues i dius, home, ja s'hi han posat podria metrer les vigues, no? Però no, les deixen per alguna cosa. Perquè es tempeixen a les cases del costat. Sí, sí.
S'ha de dir que tenim una persona, el doctor Parísio, que és una persona que segurament és la persona que més en sap d'aquesta temàtica, però no ha quedat massa clar de com ha generat aquest coneixement. Però jo podria explicar un parell de coses, si m'ho permeten els aquí presents. És una persona que coneix molt i molt bé els arxius municipals, també l'arxiu comarcal del Maresme,
coneix molt bé la producció documental, la poca producció documental, s'ha de dir, perquè moltes vegades estem parlant, com que parlem que no hi havia massa planos, perquè com que no hi havia arquitectes, i la regulació també urbanística s'ha anat desenvolupant, però en el segle XIX pràcticament no n'hi havia, i els projectes eren res més que una façana i com a molt una planta, a partir que comencen a haver, són així d'esquifidets, i un expedient d'obres és el plano que pel darrere té l'autorització. Això és un expedient d'obres.
Això s'ho ha estudiat el doctor Paricio, molt a tota la comarca, llarg i ampla, a part de visitar altres arxius, clar que sí, però també, no sé si puc comentar, el doctor Paricio és una persona que és coneguda per les obres, perquè es presentava amb la càmera de fotos, no només aquí, també a l'Eixample, es presentava amb la càmera de fotos, i si li donaven permís per entrar, fotografiava, i si no li donaven, doncs entre les reixes també feia fotos, i ell ha construït aquest coneixement,
Amb la voluntat, sobretot, de traspassar-la a la universitat, a la gent que ve al darrere, perquè és veritat que s'han comès molts errors i la idea és una mica de corregir-los. Aquest coneixement s'ha de construir perquè, com que no som capaços de telefonar als mestres de cases del segle XVIII ni del segle XIX, doncs l'única manera...
I s'ha de dir, doncs, que l'Antoni és una persona que ha construït aquest coneixement així. Sí, en base a que els arqueòlegs basen el seu coneixement amb el que van traient, nosaltres el coneixement el traiem a partir que anem desmuntant edificis. Sí, clar. Perquè és una tecnologia que no és pròpia del nostre temps, sinó que és del passat. I a partir d'aquí aprenem...
amb la voluntat de transmetre aquests coneixements a les generacions que han d'intervenir. Aquesta és la idea. És el que dèiem, jo que no sóc arquitecte i no en tinc ni idea, clar, dius, han tirat una casa a terra i han deixat les vigues, i per què? Avui tenim l'explicació del per què, no? I que això és important, també saber moltes vegades que canvia tot. Els costadors ja ho saben molt, tot això. Sí, sí, evidentment. Pel seu propi interès. Pel seu propi interès, ja.
I tant, i tant. Això no ho dubtem. Ho heu comentat, no? Ha fet el símil, no? Els arqueòlegs. Realment la feina, en aquest cas, la feina d'aquest arquitecte que tenim aquí davant, no de la de tots els arquitectes, però aquest arquitecte concretament que tenim aquí davant té molt d'arqueòleg.
Si anem a la definició que dona d'arqueologia el doctor Carandini, que diu que l'arqueologia busca documentar les accions en el temps... Documentar. Això és el que fa la disciplina del doctor Paricio. Documentar com s'han construït les cases. Una acció en el temps és fer uns fonaments, aixecar una paret de pedra, fer-hi una tàpia, amb un encofrat que es pica...
Amb terra i calç, quantes proporcions de terra, quantes proporcions de calç, etcètera, etcètera. I això és el que fa ell, documentar accions en el temps per fer un quadre explicatiu. I al final ell ha fet un llibre d'història realment, és un llibre tècnic, però és un llibre d'història que ens explica com es construïen aquestes cases, i quines fases hi ha, i quines tipologies, i quins problemes donen, etcètera, etcètera.
I, de fet, és un llibre d'història. Ell segurament no ho pensava, que feia un llibre d'història, però resulta que, entre els historiadors, ara és una de les referències, com bé deies al principi. Curiosament, mirant les coses, descobreixen molt. Per exemple, jo he estat analitzant coses arqueològiques de Cartagena, de Múrcia, etcètera, etcètera, i en els fonaments de moltes cases hi ha capitells humans. Val.
És a dir, es reutilitza material, no es va a la pedrera, fa una pedra nova, no, aquell d'allò es posa allà sota, i allà grates una miqueta un fonament, treus un capitell, treus una columna, que fa de fonament, i dius, hòstia, un altre lloc estaria en un museu, allò, i allà està sota d'una casa, no? Doncs és això que ho vas veient a mesura que vas analitzant les coses.
Em sap greu, però se'ns ha acabat el temps. Semblava que ens anava a sobrar molt de temps i no gairebé que ens n'ha faltat. Però bé, moltíssimes gràcies per aquesta estona. Jo he après moltíssim. No em faré arquitecte, no patiu, ni muntaré cases. Però moltíssimes gràcies. A vosaltres per convidar-me.
Hem arribat al final del programa. Moltes gràcies, doctor Parísio, per haver-nos acompanyat. Recordeu que podeu tornar a escoltar el programa a través de vilassarradio.cat i Spotify buscant històries de mar i de dalt. I també us podeu subscriure al canal d'Spotify per rebre el programa cada setmana. Adeu i fins al proper programa.
Històries de Mar i de Dalt, un programa sobre el nostre passat, les històries, les tradicions, els personatges i el patrimoni de Vilassar de Mar. Una producció del Centre d'Estudis Vilassarencs en col·laboració amb Vilassar Ràdio i sota la coordinació de Núria Gómez. Vilassar Ràdio són les 10 de la nit.
Sóc llavor, sóc planta, sóc flor. Sóc la llavor que desperta el teu amor. Sóc la llavor que està a prop teu.