Aquí comença Històries de Mar i Dadal, amb Alexis Serrano, director de l'Arxiu Comarcal del Maresme, president del Centre d'Estudis Vilassarencs i professor de la facultat Antoni Gaudí de l'Ateneu Universitari de Sant Pacià. Un programa sobre el nostre passat, les històries, les tradicions, els personatges i el patrimoni de Vilassar de Mar. Una producció del Centre d'Estudis Vilassarencs en col·laboració amb Vilassar Ràdio i sota la coordinació de Núria Gómez.
L'esquema de la propietat d'arrel feudal a Catalunya marca el dret civil des de l'edat mitjana a poc o molt fins als nostres dies. És propi de la lògica d'aquell temps la figura de l'hereu, que era el responsable de la unitat bàsica de la propietat agrícola, el MAS. L'hereu tenia tot un seguit d'obligacions respecte al senyor feudal, del seu respectiu senyoriu, fet que motivar a l'entorn d'aquesta figura tot un raonament jurídic a l'entorn del dret amfiteútic.
Tendim a imaginar una edat mitjana plena de tòpics, on la major part de la població, la classe camperola, era pobra i malvivia dels fruits del camp. La realitat, més enllà de tòpics i perjudicis, és que a l'edat mitjana hi havia una gran gradació dins de la classe dels treballadors. Hi havia pagesos rics i pagesos pobres, uns que poseien propietats lliures de càrregues feudals i altres que treballaven terres de propietats alienes.
En definitiva, una realitat molt més complexa i polièdrica de la que normalment imaginem. Avui, a Històries de Mari de Dalt, parlem de la propietat agrícola i fiscalitat a l'edat mitjana. Històries de Mari de Dalt Entrant en Matèria
Benvinguts. En el programa d'avui parlarem amb l'Enric Sovinyà, de Masies, propietat agrícola i fiscalitat a l'edat mitjana al Baix Maresme. I, aprofitant que tenim l'Alexis, li podríem demanar que ens han fet cinc cèntims. Cinc cèntims. No més. No més.
Bé, avui parlarem, sí, de propietat a l'edat mitjana, sí, parlarem de fiscalitat, sí, parlarem d'obligacions dels pagesos amb els feudals, però no a l'edat mitjana tota l'edat mitjana, perquè l'edat mitjana és un període molt, molt llarg. Parlarem de la baixa edat mitjana, parlarem dels últims compassos de l'edat mitjana.
Jo sempre dic que l'edat mitjana, en veritat, és un període de temps que no va existir mai. És a dir, la gent de l'edat mitjana no s'anomenava a si mateixa medievals, no es consideraven que estiguessin al mig del no-res. Vull dir que la gent de l'edat mitjana, tant si era la gent del 800, de l'època de Carlemany, com si era la gent del 1000, com si era la gent del 1400, els contemporanis amb Cristòfol Colom, per posar algun exemple...
Aquesta gent no es consideraven medievals, es consideraven els moderns. Per ells hi havia dues categories històriques. Hi havia l'antiguetat dels grecs i dels romans, amb tots aquells grans autors clàssics, en aquella època en la culminació d'aquest temps va néixer Crist, i els moderns. Els moderns són...
Els cristians, des de l'adveniment de Crist a la Terra, fins al present, diguem-ho així. Per tant, tota la gent a la mitjana es considerava a si mateixa, els moderns eren els moderns de la seva època, no eren medievals, no estaven al mig del no-res. El problema és que, en època moderna, i als segles a venir, la gent començarà a mirar enrere i dirà que tot aquell passat, aquell passat que passen moltes coses, des de la tarda o antiguetat fins...
la descoberta d'Amèrica per una part de la historiografia, o la caiguda de Constantinople, mans dels otomans, el 1453, per uns altres, per una altra historiografia, doncs allò assenyarà l'etiquetatge d'un període que és llarguíssim. Que és llarguíssim i que no s'assembla gaire a l'inici d'aquella època, amb l'època de Carlemany, i encara menys l'època de Carlemany, amb l'època dels papes de Vinyó, o de l'època dels contemporanis de...
de Cristòfol Colom. Per tant, una època que no va existir. Nosaltres avui parlarem concretament de la propietat de la terra, parlarem de pagesos, parlarem de gent que treballava a la terra, parlarem d'aquests feudals que tenien una sèrie de drets sobre els pagesos que treballaven a aquestes terres, parlarem de les diversitats de propietats que hi havia...
Perquè és una època molt complexa d'entendre perquè hi havia, que has anomenat tu, hi havia l'amfiteosi, per tant la terra es dividia, tenia com dos aspectes, la propietat, el que anomenem la propietat eminent i la tinença útil.
I avui, per parlar de tot això, que són temes molt complexos, hem anat a buscar una de les primeres llances al país, que és el doctor Enric Sovinyà Icoll, que, a més a més, és president encara, president del Centre d'Estudis Argentonins, i jo crec que és la persona més indicada per parlar-ne i posar una mica de llum en la foscor de l'edat mitjana. I ara coneguem el nostre convidat d'avui...
Històries de Mari Dadal. Coneguem el convidat.
L'Enric Sauvinyà és llicenciat en Història per la Universitat de Barcelona, orientació a un món medieval i modern. És president del Centre d'Estudis Argentonins, Jaume Clavell, i director de la Sessió d'Estudis Materonins. És doctor en Història Medieval i també va obtenir el Premi Borriach de Recerca Històrica d'Argentona als anys 2001, 2008 i 2017, a banda de tenir una llarga bibliografia.
Doncs benvingut, Enric. Hola, molt bon dia. Molt bon dia. Parlàvem abans l'Alexis i amb les explicacions que hem fet una mica sobre això, sobre les propietats agrícola, la útil, la inútil, a mi no m'ha quedat gaire clar. Explica'm una miqueta.
Sí, a veure, no, realment, com deia l'Alexis, la terra abans, el que era la divisió a nivell de propietat era molt diferent de com l'entenem ara. Ara les coses o són teves o com a molt són llogades.
No va dir-ho, són del banc. Estan hipotecades. Estan hipotecades, però vull dir, la propietat, en teoria, és de la persona que la té. Jo tinc una casa, és meva, pot ser que tingui un crèdit amb el banc i me la puguin prendre, però la terra no és del banc. O l'altra opció és que estigui de lloguer. Són les dues úniques opcions que hi ha. Abans, gairebé mai...
la terra o l'habitatge era de qui vivia, com ho entenem avui en dia. Però tampoc hi havia el règim del lloguer, sinó que el que hi havia era el règim, com diu ell, anfiteuta, que era, o sigui, els grans senyors... Aquí sí que ens anem a l'època de Carlemany, de l'inici de la marca hispànica, o sigui, abans de l'any 1000, que a mesura que es va conquerir en territori, i es van fent fora els...
els musulmans que hi havien hagut fins aleshores, les terres es divideixen entre els grans. El comte figura que és el propietari de tot, però per pagar d'una manera o altra en els cavallers i en els senyors que l'ajuden a anar reconquerint, es va donant extension de terra molt grans. Potser li dona mig maresme, perquè ens entenguem.
Mica en mica aquesta terra es va fragmentant, llavors aquesta terra que normalment va parar en mans laiques, menys alguna donació que fa el rei i també l'Església, acaba molt en mans de l'Església per les donacions que es feien en testamentàries. Era molt important en aquella època per salvar l'ànima donar grans quantitats a l'Església, per tant, tots aquests grans senyors que tenien moltes terres per aquí al Maresme... I molts pecats i estaven molt penedits, diguem-ho tot. Diguem-ho tot, i no volien que els descomuniquessin,
Es convoguessin, perdó. Per tant, el que feien era, part d'aquestes terres també les donaven a l'església. Sobretot monestirs. En aquella època, quan diem església, bàsicament són monestirs. Monestirs que molts d'ells, precisament, tenien com a patró un d'aquests grans senyors. El de Breda era dels Cabrera, Clarà era dels Sant Vicenç, o sigui, una manera que tenien era de fer monestirs. I llavors què passa? Que aquesta terra, el que és, la propietat es va dividint.
I el problema és que dius, bueno, però ara jo només tinc la terra, jo no la treballo, i he de posar-hi gent a viure i a treballar-la. Què es feia? Normalment no es venia, sinó el que deies era, mira, a tu et dono aquest tros de terra, m'hi edifiques una casa...
i la compensació que jo rebaré serà un cens anual. Normalment, del cens, una part sol ser amb diner molt poca i gran part és amb espècie. Amb espècie, sobretot, és gra i vi, sobretot, o sigui, són productes. Per tant, figura que aquesta persona viu allà, té la terra allà, però està pagant anualment en el senyor eminent que li diem,
El senyor directe, perquè hi ha el senyor eminent i el directe. L'eminent normalment és el rei. Aquest senyor eminent la dona amb un senyor directe, que és com l'intermediari, i el directe la traspassa a l'amfiteuta. Té avantatges, perquè seria com l'hipoteca del banc...
però de per vida, també. O sigui, tu a l'hipoteca del banc, tu primer has de... O sigui, tu al banc demanes 200.000 euros i li vas tornar de mica a mica. Aquí no, aquí directament és com deia, vols una casa, t'hi poses i em dones 1.000 euros al mes. No hi ha entrada.
La casa és meva del banc, però jo t'he deixat obrir per 1.000 euros al mes. Si tu em pagues, no et puc fer fora. Llavors, el problema, l'avantatge pel pagès és que aquests 1.000 euros al mes, sobretot quan estem parlant de diner, no d'espècie, al cap de dos segles, continuen seguint 1.000 euros. I arriba un punt que a vegades sentíem aquell cens que era un parell de gallines, una tassa d'aigua... Per tant, mica en mica, quan molts d'aquests censos s'acaben convertint en diner, aquest diner, que en el moment que el posen...
20 lliures és molt, al cap de 4 generacions no és gairebé res. Per tant, el pagès, la terra no és seva, però com si ho fos, perquè pot fer el que vol, pot edificar casos... O sigui que és una manera que pel pagès també és relativament bona, tot i que s'hi poden, acaben comprant aquest domini directe perquè vagi a anar a l'OES. Per tant, llavors vol dir que ja no paguen res. Això és un tabó l'acabar anant cada pagès.
Si jo estic aquí, al final aconseguir que tu m'acabis venent allò i així ja... I normalment l'acaben venent perquè, com diem, cada cop els censos rendeixen menys, arriba un punt que diu, escolta'm, perquè em donguis 4 lliures l'any o tal, tal, tal, fem una cosa, donem 100 de cop...
jo ara tinc un ingrés gran de diner, però a partir d'ara ja m'oblido de vosaltres, i el pagès també diu, vale, però ara ja tot és meu i ja no he de pagar res a ningú. I de fet, en aquell moment, està millor que ara, perquè en el moment que deixen de pagar els censos, clar, no hi ha ajuntaments, no hi ha universitats, per tant, realment, gairebé no hi ha impostos.
Tampoc tenien serveis, eh? No, no, està clar. Però arriba un moment que gairebé tu cultives, tu vens, però no has de pagar res a ningú. Per tant, jo a vegades dic, hòstia, és que abans treia molt. Dic, ja, sí, però és que ara també ens treuen molt. I ara tu pagues el 20 o 25, o sigui, el delmer era un 10%. Ara estem pagant un 20% del que ingressem moltes vegades. Per tant, no era tan gravós, tampoc. Sí, sí.
I és un més per cent del que ingressem, que en aquell moment era un cent o mil d'allò i eren mil sempre, no? Exacte, sí, sí, era el que deia jo. Almenys la part que era, que sí, que si eren dos quarteres d'ordi, clar, les quarteres d'ordi, si es mantenen durant dos segles, sempre són dos sacs d'ordi. I això sí que va augmentant el preu, perquè aquí sí que hi ha inflació.
Els pagesos el que intentaran sempre és monetaritzar, convertir allò que han de pagar. Doncs això, si havien de pagar 3 gallines l'any, doncs convertir-les en diner, perquè 3 gallines cada any són 3 gallines. I en canvi, doncs, no sé, 3 lliures són 3 lliures. I per tant, clar, si ara paguessin, per exemple, els lloguers que pagaven els nostres avis als anys 20,
doncs estarien pagant per una casa de cos una pesseta, una pesseta i 50 cèntims. Això era un gran negoci, això, digueu-me així, no? I, de fet, no eren tontos, sabien el que volia dir que el preu de la vida... I, per tant, els pagesos, de fet, es troba sovint als fons patrimonials que les recomanacions que fan els pagesos als seus fills, doncs una d'aquestes és aquesta, intentin, doncs, en la mesura del possible, fer això.
I a casa nostra tenim una gran quantitat de pagesos a l'OES, que són aquests pagesos independents, que no han de pagar res a ningú, i després tenim una gran quantitat de pagesos que anomenem remenses, que són aquests que en un cert moment poden pagar per rescabalar-se d'uns determinats drets. Si ens pots parlar una mica de la condició remensa... Ah, sí, sí, només per acabar aquest tema...
Quan hi ha aquest... el gran moment en què es passen els censos de... del que és de producte a diner, que es diu reducció, normalment una reducció de censos, és amb les crisis. Sobretot amb la crisi de la Pesta Negra, què passa? Que els senyors necessiten diner, com sigui, perquè en aquell moment tot està... I llavors allà és quan els pagesos... Necessiten diners? Doncs vale, doncs fem aquesta reducció dels censos.
passem de tot aquest tipus... Però és que a vegades llegeixes i han de pagar moltes coses i en moltes èpoques. Normalment a l'època que es cull. O sigui, per exemple, el vi es paga per Sant Miquel de Setembre. El gra es paga per Sant Pere i Sant Feliu. No, Sant Pere i Sant Feliu d'agost. O sigui, sempre que quan vas... El que són els porcs, la cancel·lada és per tots sants, que és quan es fa la matança. Vull dir que tot està posat...
el seu calendari. I, en canvi, d'altra manera, al final acaben dient 20 sous per Nadal i 20 sous per Setmana Santa, i d'aquesta manera, en aquell moment que el senyor està molt cardat per seguir el seu ritme de vida a Barcelona, ingressa molt diners, però allarga les generacions següents malament. El que ara preguntàveu de... La condició remensa. La condició remensa. A veure, remensa estrictament vol dir adscripció a la terra. Vol dir que tu no pots marxar d'allà on has nascut, de la senyoria on has nascut.
O sigui, terra no és només mas, sinó que normalment és... Si tu vas d'un mas argentona amb un altre mas argentona i tots dos són del senyor Castell de Borriac, no hi ha problema. A la que dius, no, no, és que jo me'n vull anar a Palafolls i passo a dependre de Montpalau i dels Cabrera, allà és on entra la remensa. La remensa afectava al cap de casa i a tots els fills.
I per poder marxar el senyor et posava un preu, que aquest preu també és molt dispar. Els homes pagaven més que les dones, perquè, clar, la remensa què intentava? Intentava garantir al senyor que sempre tindria mà de treball en aquell mas. Per tant, aquell mas seria productiu i d'aquell mas podria tenir una renda. Perquè, clar, si la gent deixa un mas i l'abandona...
ja no pots cobrar censos, perquè si ja no es cultiva... Per tant, la remensa era com una garantia que tenia el senyor, perquè si marxaven... Llavors què passa? Si marxava una dona, una filla, també cobrava alguna cosa, però no tant. Perquè normalment les filles només es feien càrrec del mas, quan eren pobilles hi havia d'entrar-hi un marit, perquè és evident que el treball femení no ha estat gaire quantificat,
Però les eines d'abans segurament, que eren molt físiques, segurament en la majoria de casos un senyor preferia que el cap d'una explotació pagesa fos un home que no pas una dona. Per tant, i en canvi amb els homes, depenent dels que tens, si un tenia sis fills, potser els dos primers els deixava marxar una mica bé de preu, però quan hi havia que li quedaran dos o tres començava a apretar i al final no et deixava. Quan veia que la cosa estava malament, la remensa és això. I la remensa va lligada al que coneixem com a mals usos.
que mals usos n'hi ha en sis, que els mals usos en si, llevat de la remensa... A veure, també quan parlem de remensa, jo he mirat una mica per quantificar, la meva tesi doctoral està feta bàsicament a Argentona, Mataró i Orrius. Però bé, també de Vilassà, ja que estem a Ràdio Vilassà també coneixem coses. Llavors, quan parlem de remensa per quantificar, per exemple, diríem...
que, per exemple, Vilassà. Pel que fa a Vilassà, tenim que el 20%
Eren a l'OES. Per tant, eren aquests que la terra era seva, no pagaven res. Això era un 20%. El 35% estaven subjectes a censos. Per tant, pagaven aquestes quantitats anuals per tenir la masia o per tenir una terra. Perquè no és per masia només, o sigui, molts cops amb un capbreu o capbreu és com un inventari de tot el que tens. Et diu, pel mas pagues tot això, però no diu, per la terra que tens a la zona dita Sapola, doncs una quartera de blat... Les peces de terra.
Per tant, les pensions es paguen en funció... Els pensos es paguen en funció de les peces de terra. Cada peça de terra paga una quantitat. Una proporció. Depenent de lo gran que és o el que sigui. I el 35% estaven subjectes a serveis personals i mals usos. Per tant, a Vilassar el 35% eren remenses. Per comparar-ho, per exemple, a Argentona...
Els remenses eren 45%, o sigui, n'hi havia més que a Vilassar. I si ens anéssim, per exemple, a Mataró, a Mataró en tenim un...
40... Un 50%, més o menys. N'hi havia encara més. Això, com més cap a la Catalunya vella anem, més gran és aquesta quantitat de remenses. Per tant, anem a dir, un 35% de la gent... Quan parlem de Vilassà, sobretot que tothom ho té clar, parlem de... Sí, a Vilassà, en aquell moment, a la Baixa de la Mitjana hi havia tres nuclis. L'actual poble de Vilassà de dalt, Cabrils i el veïnat de Sant Crist.
i a inicis del segle XV es comença a desenvolupar el veïnat de mar, que és la gènesi de l'actual Vilassar de Mar. Per tant, quan parlem d'aquest 35%, estem parlant de tot el terme que avui diríem Cabrils, Vilassar de Mar i Vilassar de Dalt. Va una mica per aquí.
Llavors, això, els altres mals usos. Per exemple, hi havia la xòrquia, hi havia l'intestat, que era morir sense fer testament, hi havia el de si se cremava el mas, hi havia el de nupcies, però el de nupcies era que pagaves per casar un fill o una filla, no que tenies dret de cuixa. Això és una mica una invenció. Això no s'ha documentat mai. Mai. Mai.
Un dia parlarem d'això, perquè val la pena parlar-ne. Això són els fakes de la història medieval. És una fake history, de fet. I a més a més, gairebé tothom si li preguntes, escolta, ui, sí, hi havia el dret de cuixa. I no hi ha una novel·la que s'invienti a l'edat mitjana que no comenci amb un dret de cuixa. No hi ha una pel·lícula on no hi aparegui. No sé, la Catedral del Mar, per exemple, comença amb la pretesa, el cobrament del dret de cuixa. I, evidentment, els malsosos també
eren masclistes, perquè hi havia un mal ús que era la dona d'últera. Això, de fet, aquí vam anar-hi fins als anys 70, en l'època franquista, el Codi Penal, penava la dona d'últera i l'home podia tenir el que volgués. En l'època medieval, també. Si tenies la dona d'últera, et podien prendre el 50% del mas. Si l'home voltava de casa en casa, no passava res. Passava amb la dona amb la que estaves. Havies de donar moltes explicacions, segurament.
Doncs una mica era això. Perquè els mals usos no era un problema pel pagès. Sobretot pel pagès el que era un problema era la remensa. Era que en un moment donat, això que el fill no pogués marxar, o que si ell veia que aquella terra no era bo i era productiva i volia progressar cap a una altra banda, tenia problemes per... Hi havia gent que s'escapava
Ara hauria de buscar el que ho tinc per aquí. Però sí que he documentat, sobretot amb gent d'Argentona, que marxen a Barcelona, perquè el ciutat de Barcelona és ciutat real, per tant, desapareix tot això. I a vegades, gent que marxa fugia a Barcelona i veies el Batlle
que s'enterava que a Barcelona hi havia el fill d'en Pepito d'Argentona i avisaven al batlle de Barcelona que el fes pres per tornar-lo en el seu senyor. Per tant, malgrat tot, abans tot era molt petit. O sigui, estem parlant de... Mira, si parlem una mica de població, eh? Vilassar tenia 77 cases
al final del 14 i 60 al final del 15. Barcelona tenia uns 15.000 habitants. O sigui, el Vilassada ara ens sembla que són 20.000. Per tant, hem d'imaginar la Barcelona de l'època més petita que a l'actual. Per tant, era fàcil que tothom es pogués reconèixer. Per tant, potser et duria d'escapar molt lluny per poder realment sortir-te'n.
Parlàvem a la presentació de l'hereu. Sí. Que de fet era... O sigui, jo penso... Pensava, eh? Quan t'ho anaves explicant, pensava, bueno, si al final el mas, quan es mori el pare, o se'l quedarà l'hereu, els altres, d'alguna manera, se'n podien anar i no passava res, no?
La meva lògica... Sí, la lògica pel 65% que no era remença és aquesta. Sí, clar, perquè dius... Però bé, el fet que hi hagués un hereu i que seguís... O sigui, que sempre hi hagi algú que es quedi al mas i les terres i tal, suposo que... Jo crec que ha d'haver estat positiu, no? Pel que és el segon fill, segurament no, però...
Sí, no, no, evidentment, era la manera de poder transmetre la propietat i que es garantís que la propietat seguís en funcionament. De fet, l'hereu, hem tingut hereus fins a mitjans del segle XX, fins que les fàbriques van deixar de ser el que eren, perquè la fàbrica és la successor de la masia, també. Per tant, també el gran propietari industrial també necessitava un hereu, perquè què passa, si tens cinc fills i no hi ha un hereu,
Evidentment, tots cinc són per igual, però molts cops la prioritat ha de vendre. Perquè aquí dels cinc és prou potent com per comprar la part dels altres quatre. Ara imaginem, jo què sé, me'n vaig a una fàbrica gran, amb manufacturers Gasol de Mataró, o un d'aquests que havien tingut... O Marfà, que havia tingut mil treballadors. Clar, tens tres germans, una fàbrica amb mil treballadors ha de tenir un valor que segurament, si no haguéssim fet un hereu, aquella fàbrica es ven. Per tant, la idea de la Masia al nomenar hereu és precisament que l'explotació continuï.
El tema de l'hereu apareix més o menys cap a la segona meitat de l'11 i principis del 12. Fins llavors no n'hi havia, llavors es repartia... O sigui, en època carolíngia s'acostumava a repartir com més o menys es fa ara, allò de dir, escolta, tinc tres fills, però és a...
Aquella època... El mateix emperador ho va fer amb el seu imperi. Exacte. Va partir l'imperi en tres, no? Sí, sí, sí. Per tant, a l'època creolínia era bastant comú això. També et diré que era una època que aquí encara tot el tema del mas no havia gairebé començat. Per tant, quan aquesta realitat comença és quan apareix la figura de l'hereu. Llavors...
Per exemple, la localal quadrada pel Maresme situa cap a la segona meitat del XIII la implantació de l'hereu universal. Quan esmenta, que veu que encara en els testaments dels pagesos del XII i començament del XIII, dels quals en tenim pocs, quasi mai es fa referència a l'hereu. I en canvi, a principi del XIII ja és habitual. Amb l'estudi dels testaments que he treballat jo, que són uns 200 o 300 d'aquella època,
El 77% dels testadors nomenen heró universal un fill o una filla, perquè n'hi ha que no en tenen. I d'aquests, el 67% és un noi i el 9% és una noia. Diré que només és una noia, només en dos casos, o quan no hi ha germans o quan la diferència d'edat és massa gran.
quan tens una filla que té 22 anys i el nen en té 5, i tu veus que està... Perquè normalment els testaments, aquella època, es feien quan estaves allò a l'altre barri. Gairebé tots els testaments diuen que es fan en malaltia greu. Per tant, quan el testador veia que estava cardat, diu, hosti, si deixo el mas amb el meu fill de 5 anys, malament. Si el deixo a la filla de 22, que s'acaba de casar amb un altre pagès, o sigui, garanteixo que hi hagi contingut el mas. Per tant, ja et dic, gairebé sempre era... Inclús tenim un cas...
és bastant bo, que el 7% es cul el fill o la filla que la seva muller porta al ventre. És hereu abans de néixer. Sí, sí, abans de néixer. Per què? Perquè també estem mateix. La mortalitat, aquella època, era altíssima. Per tant, gent que es casava, molts fills morien de part i moltes dones morien de part. Per tant, si és una casada que quan tu estaves malament
la teva dona està embarassada o prenyada i no tenies ningú més, dius, escolta, l'hereu serà el que vingui. Per tant, això també t'ho trobes. I realment, en molts testaments, sempre parla això de la primogenitura i de la masculinitat. O sigui, sempre diu, anomeno hereus els meus fills per l'ordre del gran al petit i després les filles de la gran al petit. O sigui, sempre solver-hi aquest tipus d'ordre. Hem de dir que no es queden sense res els que no són hereus.
perquè el dret civil català preveu que la legítima és un 25% dels béns. Per tant, quan un hereu heretava el mas i les seves terres, s'havia de fer una valoració, imaginem ara, el xalet dels pares, què val? 300.000 euros. Clar, un 25% de 300.000, estem parlant de 75.000. Per tant, jo puc heretar el xalet dels pares, però jo he de donar 75.000 entre tots els altres germans.
Clar, sembla que sigui poc, però molts cops també havien de vendre terres, endeutar-se, per poder aconseguir aquest 25%, perquè molts cops el que no tens és líquid. O sigui, tu anetes un mas, anetes unes terres, però tu no tens allò, un líquid, per tant, anem a dir que d'una manera o altra s'intentava garantir que els que no eren adeus cobressin. Tot i que moltes vegades, quan se'ls havia donat ja la legítima en vida...
Això ja es descomptava de quan es moria. O sigui, molts cops ja, quan es feia un contracte matrimonial amb una filla, la filla es tenia més legítima que els fills. Amb una filla de 7 o 8.000 lliures, ja especificaves en el contracte que amb allò havia de renunciar a la legítima paterna i materna un cop fossin morts. Per tant, l'adotaves amb vida i què passava? Que si els pares morien grans, normalment l'hereu ja no havia de donar la legítima perquè ja estava repartida.
En aquest cas, a les filles. Els fills també tenien, però els dots masculins són molt més baixos. O sigui, el mercat matrimonial, perquè en aquella època era un mercat matrimonial, o sigui, ben bé dit així, i sobretot es feien als mercats. O sigui, quan tu tenies una filla per casar, el primer que feies, o un fill per casar, era donar veus.
Com més potent fossis tu, més lluny podies anar a casar el fill o la filla. Per què? Perquè necessitava... Tu deies, per exemple, aquí me'n vaig a Vilassar, els maioles de Vilassar, una de les famílies més potents que hi havia, els aroles, una altra. Clar, si els aroles tenien una filla per casar, sabien que aquella filla, o si era un fill, valia ben bé 10.000 lliures. Per tant, qui té 10.000 lliures per aquí a la vora? Només ho tenien els cabanyes, els no sé quantos. T'anaves al mercat de Sant Saloni i per allà corria...
I finalment, escolta, que ens han dit que els horoles de Vilassar estan buscant un noi que tingui 10.000 lliures per poder casar amb la seva filla, que a més a més serà la pobilla. I d'aquesta manera et trobes que quan analitzes els matrimonis, les cases potents es casen lluny.
Lluny vol dir... Perquè han de buscar una potència similar. I, en canvi, sobretot els menestrals, els de les masies petites, hi ha molta endogàmia de pobles. O el mateix Vilassal vas a que vas allà. Per què? Perquè no tenies aquesta potència. I llavors, quan una dona costava més de casar amb un home, entre cometes, havies de pagar molt més per casar una filla que no pas per casar un fill. Vull dir que també, diria d'una manera o altra,
que passaria el que passava a la Xina, no allò de dir que preferien tenir fills que filles, perquè els servia més per la terra i perquè eren més barates per casar. De fet, els italians tenen aquella frase que diuen, quan et feliciten, diuen auguri e filli maschi, no? Això, que tingui sort i fills mascles, perquè les filles femelles, doncs clar, eren una ruïna, podien ser una ruïna, aquell matrimoni que tenia només set filles, doncs era un desastre, des del punt de vista econòmic era un desastre. Sí, sí.
I, per tant, la solució era portar-les algunes de monges aquí i allà, alguns establiments de caritat, perquè, clar, realment era dur, era dur. Que també pagaves, eh? Que també havies de pagar. Per portar-les a un convent. Sí, sí, sí, si vols portar-les a un convent. S'havia de pagar un dot. Un dot i alt, també depèn del convent. També depèn de la...
També depèn de l'ordre. I si anaven a l'església, també allò típic del benefici, que diuen aquest no té ni benefici ni benefici. Si volies entrar també en una església... S'havia d'instituir un benefici. Havies d'aconseguir un benefici i anaves cobrant de les missatges. Vull dir que s'havia de pagar per anar a tot arreu.
Gratis no hi havia res, ja ho veig. Com ara? Sí, però ens queixem i potser llavors estaven per allà mateix. Estem allà mateix. Dèiem una cosa, ho hem dit una mica de passada, que és com trastoca a tot el panorama la crisi, allò que anomenem la crisi baix medieval i concretament l'impacte de la Pesta Negra, 1348, si no m'equivoco,
Hem de pensar, posem-ho, ho hem dit molt de passada, a la taula aquí tots ho sabem, però l'impacte de la pesta negra no és el Covid-19, és una epidèmia que va adalmar la població d'Europa.
en alguns indrets a la meitat, en alguns indrets a tres quarts, hi ha llocs on s'ha estimat que el 80% de la població ha desaparegut. Hi ha pocs estudis globals, hi ha alguns estudis més locals on s'ha estudiat l'impacte de la pèrdua de població que s'havia produït, però s'estima això que molta gent va desaparèixer. Que molta gent desaparegui és un impacte traumàtic,
Però sí que és veritat que els que... Ara ho diré, sonarà molt heavy, eh? Em perdonin els nostres oients, però els que sobreviuen...
són tots en heredat. És a dir, imaginem-nos, jo tinc una sabateria a Mataró. Un sabateret que tinc una sabateria. Però clar, s'ha mort la meitat de la meva família. Però és que també s'ha mort el sabater, l'altre, qui en feia la competència. I per tant, és veritat que a Mataró hi ha menys peus, peus vius, que corrin, però també és veritat que no hi ha competència. Per tant, els preus, encara que no sabem massa ben bé com, però generen un episodi de...
de creixement dels preus, pugen els preus. De fet, després de l'impacte de la Pesta Negra, veiem com l'economia reviscola i amb una intensitat que no hi havia abans. Prèviament a l'impacte de la Pesta Negra tenim una situació, tenim una població molt malnodrida, on ja prèviament a l'impacte de la Pesta Negra veiem que hi ha gent que passa gana,
Quan els preus del blat pugen per sobre de la quantitat de blat que hi ha al mercat, diguem-ho així, la gent passa gana i tenim aquell famós 1.333, que els cronistes anomenen l'home l'any primer, és el primer any dolent dels dolents que vindran darrere i és el primer any dolent perquè els previs eren tots anys bons. Fins aleshores veiem com per...
treure els ventres de pena d'aquella població, cada vegada es posaven més terres en labor, es roturaven els boscos, es tiraven els arbres a terra, es posaven les terres en cultiu, i més terres en cultiu, més gra que es produïa, bàsicament es produïa gra, i la gent s'alimentava així. Però a partir d'un cert moment, i és per això que els catalans se'n van a Sicília, perquè és el graner del Mediterrani Occidental, així com ho havien fet els romans amb Egipte,
però és veritat que en un cert moment no hi ha prou aliment per a tothom. I quan arriba la Pesta Negra i trobo una població malnudrida, la població cala gairebé a la meitat. Hem dit que la major part de la població mor o desapareix i que els que queden han heredat, perquè jo soc el meu sabataret, però com que també han mort els meus pares, doncs la casa dels meus pares me la quedo jo i tinc la meva casa, la dels meus pares, etcètera, etcètera.
I ara anem a veure què passa. Si jo tinc el meu taller de sabaters, però també s'ha mort el meu aprenent, vaig a buscar un aprenent. I vaig a buscar l'aprenent que treballava amb l'altre sabater. I li dic a l'altre aprenent, dic, has de venir a fer sabates per mi. Diu, vale, vale, sí, vinc. Diu, però què em pagues? I jo li dic, doncs el mateix que pagava abans, cinc. Diu, ah, jo per cinc no vinc.
I veiem com en aquest moment, veiem com hi ha les primeres pressions per part de l'empresariat, diguem-ho així, de la burgesia, aquella primerenca, com intenten fer pressió als municipis perquè es legisli un preu, un salari màxim. No un salari mínim, no, un salari màxim perquè no pugen. Malgrat això, els salaris pugen. Perquè, vaja, jo et pago cinc, però m'hauràs de pagar una fogassa de pal dia, m'hauràs de posar al llit, m'hauràs de posar el plat a taula. I els salaris, d'alguna manera, pugen, pugen i pugen i pugen.
I què passa quan la gent cobra més diners? Doncs que ja no s'acontenta només amb menjar pa, que és el derivat del cereal que hem dit que es planta, sinó que algun dia es pot permetre de menjar carn, i veiem com el nombre de carnisseries es multiplica, i veiem com...
perquè ja no necessitem tanta terra dedicada al gra i podem dedicar-la a les pastures, per tant, qui inverteix en ramats farà un gran benefici. Veiem com a partir d'aquest moment la producció del vi comença a ser cada vegada en proporció superior a la del blat, i veiem com la nostra terra començarà a ser un lloc de producció vitivinícola, cada vegada amb més intensitat.
Perquè quan tens diners a la butxaca, a partir d'un cert moment que has ben menjat, has ben begut, doncs el proper que pots fer és vestir-te una mica millor. I això es veu a la pintura. La pintura es veu com els pagesos comencen a vestir una mica millor i com hi ha tota una maquinària a l'entorn de la indústria del teixit, i això a Barcelona és una gran potència, també ho serà a València...
i veiem com hi ha tota una maquinària que es mou a l'entorn d'això. Per tant, d'una gran crisi a finals del segle XIV, doncs veurem que hi haurà una gran recuperació, a poc a poc, molt progressiva, al segle XV, al segle XVI, al segle XVII, que ens portarà a la gran expansió de l'època moderna. Perdoneu aquesta digressió, però m'ha semblat oportun explicar-ho. I, de fet, si vols, et poso quatre números al que has dit, més concrets pel territori que parlem.
De fet, quantificar els morts de la Pesta Negra és gairebé impossible perquè, malauradament, no tenim cap registre de població pre-Pesta Negra. O sigui, els primers fogatges són més o menys... els que tenim per aquí són de 1.364. Hi ha algun recompte? El primer general del país és 1.378 i el segon...
ja ens aniríem al 1497. Per tant, què passa? Que el 1333, que són el primer moment de gana, tot i que Pere Benito ja ha documentat que al segle XII i XIII van haver-hi bastants anys dolents de fam. El que passa és que estem parlant d'una època que pot documentar d'hi costa, però la fam era cíclica.
Si això li sumem a la Pesta Negra del 1348, clar, nosaltres sabem com estàvem al cap de 30 anys d'aquesta Pesta Negra. Però, malgrat tot, anàvem de baixada encara. Perquè, per exemple, és el que hem dit, Vilassant tenia 77, però és que acaba el segle XV amb 60. O sigui, el 1378 en té 77. No sabem què tenia a banda la Pesta Negra, però hem d'imaginar que potser estàvem 90 o 100. I aquesta recuperació, com diu ell, no comença fins al 16. Però...
Vilassar perd un 22% de població entre finals del 14 i el 15, Argenton un 16, i en canvi Mataró guanya un 60%. Per què? Perquè en aquell moment Mataró és al revés, comença a ser nucli d'atracció. El que és la Sagrera de Mataró comença a créixer, comencen a haver-hi molts oficis, passa a ser Vila Reial,
amb el que implica de la llibertat aquesta que tu anaves establint allà i no havies de pagar aquests impostos que sí que demanava el senyor, i per tant les ciutats sí que solen créixer i en canvi els nuclis petits perden. Per tant, segur que si encara veiem que es perd un 20% de població durant el segle XV, com diu ell, potser van perdre la meitat de població. Què porta això lligat a aquesta perda de població? Una cosa que nosaltres parlaríem dels masos rònecs. O sigui, hi ha moltes masies que es mor tothom.
Per tant, aquell mas queda abandonat. Concretament, per exemple, a Argentó, entre el segle XIII i XV, documento 26 massos abandonats. He de dir que el recompte que tinc jo d'Argentó en aquella època són uns 70. Per tant...
26 de 70 és molt. Ritzou, Montserrat Ritzou, per a Argentona, en localitza 14. Què passa amb aquests massos, com deia ell? Molts pagesos, propers a aquests massos abandonats als rònecs, els van incorporar en el seu patrimoni mitjançant compra o establiment per part del senyor. Clar, el senyor, abans de perdre'l, li diu «queda't el tu».
La casa no la solen edificar mai més, però el que es volen quedar són amb les terres. Llavors, nosaltres tenim pagesos que al segle XV arriben a acumular dos, tres i fins a quatre d'aquests massos, que són els que acabaran sent els grans pagesos. Els Cabanyes de la Gentona en tenien quatre, els Heroles aquí en tenien dos o tres, els Ballot també en tenien tres. O sigui, el pagès que es va poder acumular amb tots aquests massos que tenien al voltant, que s'havia mort tothom, té molta terra, per tant, acaba sent el pagès gras.
que al cap d'un o dos segles deixa de residir inclús al Mas i en època moderna se'n va o a Mataró o a Barcelona i acaba deixant-hi treballadors. Per tant, el procés aquest fa això, fa el que diu ell. Molts es moren, però els que no acaben prosperant. I el senyor...
A més a més, ho dóna amb condicions molt avantatjoses, perquè diu, abans de tenir-lo abandonat, cabanya, no, no, no m'interessa, no, no m'interessa, va, bueno, va, si t'apreto fins aquí, doncs ja me'l quedo, perquè sé que gairebé no et pagaré, i m'interessa tenir-lo, perquè a la llarga, jo aquestes terres les soc sots establès, o sigui, amb el mercat aquest que tenia d'establiment, hi havia els sots d'establiment, o sigui, aquell que tenia 20 terres,
la rellogava, com aquest que avui en dia en lloc d'una habitació, no? Doncs és el mateix. Per tant, terres que eren d'un mas, però potser d'aquelles 20 terres que eren del mas, només 3 les cultivava el propietari del mas i els altres 17, el propietari del mas cobrava el triple del que cobrava el senyor inicial. Per tant, ell pagava 10 lliures al senyor per la terra, però ell en cobrava 100. Per tant, el senyor també pensava, caramba, a mi només me'n paguen 10 i 100 que paga 100 de lloguer. I el senyor no hi podia fer res en aquests casos?
No, el senyor tenia només un dret de... Tenia com... Mira, avui en dia passa, ara que tenim aquí el director d'Arxiu Comarcal, tenia com el dret de retracte. Quan una terra es posava a la venda, el senyor tenia 30 dies per comprar-la, però es havia de posar a la venda. Si s'establia, mentre el senyor cobrés els cents que tenia, si l'altre tenia la sort...
que podia aconseguir 10 vegades més del que va... I clar, hi havia gent que realment vivia d'això. Eren rendistes. Perquè jugaven, entre comentes, ells pagaven 100 lliures per tot el que tenien el senyor i en cobraven 1.000. Amb aquests 900 que tenien entre mig, podien viure de renda, com es feia també al Secreterò, que la gent tenia un edifici a l'Eixample i deien que es vivia de renda.
Quines ganes d'anar a treballar a la terra si te la treballen. Això només passava amb els pagesos antics, o sigui, les nissagues, que ja estaven a la terra el 13, el 14, el 15, perquè són els que havien aconseguit aquests censos tan reduïts i, per tant, en època moderna, segle XVI o XVII, pagaven molt poc i, en canvi, la terra anava molt buscada, les poblacions van incrementar molt, va venir molta gent del sud de França i, per tant, estava disposada a pagar grans quantitats per tenir una terra per cultivar.
Jo no sé si ens fem a la idea de l'impacte que genera, no l'episodi de Pesta Negra 1348, sinó les següents anades i vingudes de la pesta, perquè periòdicament la pesta es sotarà al continent europeu i a casa nostra concretament.
I ara comencem a tenir alguns estudis que ens permeten afinar que no sempre és la mateixa pesta. A vegades és pulmonar, a vegades és bubònica, la gent de l'època deien que era el morbo, i amb això les dades, però la que ja trobes algun cronista que t'ho descriu, que si s'inflaven els bubons a sota de la...
dels glanguis al coll o a sota les axilles, doncs és el que anomenaríem pesta bubònica, i si sortia sang pel nas, no?, era la pesta pulmonar, que aquesta era més fulminant, d'allò no se'n salvava gairebé ningú, que jo anava acompanyat, doncs, de trobar animals morts, perquè això també s'encomanava als animals, no?,
Doncs això va anar acompanyant Europa, i a casa nostra, ho va anar acompanyant fins a finals del segle XVIII, d'alguna manera. I, per tant, cada vegada que la demografia començava a remuntar una mica, pam, un altre cop un sotrac d'aquestes dimensions. L'impacte que genera la primera arribada, clar, amb una...
població no immunitzada naturalment davant d'aquesta malaltia, fa que desaparegui la meitat de la població. Però clar, que la meitat de la població que queda no vol dir que estigui en edat fèrtil. I per tant és normal que inclús després d'aquest impacte veiem que la població va creixent. Perquè imaginem-nos que ha quedat molta gent gran que ja no està en capacitat de tenir criatures, però molt que hagin quedat, allò no forma part d'allò que anomenem les possibilitats vegetatives de la població, d'anar procreant-se.
I el que sí que és veritat és que la taxa de nupcialitat és molt elevada, la gent es casa moltes vegades, eren reincidents, enviudaven i ja es tornaven a casar, però no sempre això implica tenir criatures. Llavors, això és el que explica com la demografia, malgrat això, no acaba d'arrencar. I, de fet, no acabarà d'arrencar gairebé fins al segle XV, en condicions d'una forma més o menys robusta fins al segle XV. Per tant, tenim...
Això que dèiem, unes poblacions petites, una Barcelona de 15.000 habitants, uns pobles que eren, doncs això, eren masos escampats, bàsicament no hi havia, no hi havia pobles. Les segreses dels municipis eren quatre cases entorn de la rectoria, en el cas de Vilassà, doncs, a l'entorn del castell i de l'església, i para de comptar, no? Però sobretot molt mas esparts, que eren aquests masos, dels quals molts havien quedat, això, rònecs, abandonats.
I llavors aprofitaven i jo amb el que dic jo... Business. Business total. Però s'ha de dir que aquesta lògica nostra de l'hereu favoreix que la propietat no s'acostumi a fragmentar. Més aviat al contrari, el pagès gran acostuma a acumular altres propietats. Ho hem dit amb aquests episodis i amb altres que vindran, veiem com els pagesos
Aquests pagesos grassos acostumen a acumular. Després hi ha una petita proporció de pagesos que mantenen la propietat com poden, hem trobat alguns casos, i després altres que s'ho van perdent, pràcticament ho van perdent, i van anar a treballar per contaliar a les ciutats o a les viles reials, com seria el cas de Mataró.
I el fet que aquestes propietats no es fragmentin permeten que la gent pugui viure d'aquestes propietats, perquè en els altres territoris, per exemple la Península Ibèrica, com a Galícia o Astúries, on la lògica és, jo tinc tres fills, parteixo la terra en tres, els meus tres fills cadascun d'ells en tenen quatre, cinc, sis, i van partint, al final et queden uns horts tan ridículs que no es pot viure d'allò. I allò és el que implicarà les grans onades migratòries...
Hi ha finals del segle XVII i el segle XVIII, Amèrica sobretot, els gallegos que aniran a l'Argentina, per exemple. I van per això perquè la terra l'han fraccionada tant que impossibilita viure d'ella. Això aquí a Catalunya no passa tant. Aquí tenim un altre moviment que és que empeny la gent a les ciutats. I té altres moviments que se'n deriven, clar.
Perquè, clar, també entenc aquests pagesos rics, aquests que poden tenir aquest hereu i tal. Aquest hereu tampoc es casarà amb qualsevol, no? Si té tantes terres... No, no, clar, és el que diem. El mercat d'aquest hereu també va buscar una pubilla que normalment... Aquests busquen no dones, busquen pubilles per incorporar el patrimoni d'un altre. Clar.
I és allò que vas sumant. O sigui, dius, clar, jo tinc 3 o 4 d'allò, doncs busco una que també tingui 2 o 3 masies i sigui la pobilla. I llavors acabes incorporant perquè, realment, hi masos llunyans, eh? O sigui, és això que dius, que vas mirar el patrimoni d'algú i els cabanyes tenen un mas a usó.
a la selva. En tenien un altre, aquí al Vallès Oriental, a Senata. Vull dir, que van incorporant terres llunyanes i massa llunyans. Per què? Perquè tenen molt de poder. O sigui, allò del diner fa diner... Sí, és cert. Això ha sigut sempre. Sempre, sempre. Avui en dia també és qui té caler, hòstia, que va comprant i comprant i propietats... Doncs abans anava igual. Si tenies diner, el diner feia diner. I com més diner tenies, més podies. Igual que abans potser no hi havia tants maneres de...
de gastar els calés com ara. Sí, clar. Diguem-ho d'una manera o d'altra. Vull dir, al segle XIII o XIV...
No podies comprar algun cavall, però vull dir... Ho hem dit sempre, no era una societat democràtica, però sí molt igualitària. És a dir, no hi havia molta diferència entre els que tenien i els que no en tenien. Tothom vestia més o menys igual. I no podies tenir gaires coses diferents. La diferència del menjar. És a dir, aquell que menjava més molt to sovint, bàsicament la gent menjava molt to, doncs el que menjava molt to més sovint
doncs era el que s'ho podia permetre i els que menjaven més pa més fosc, més pa negre diguem-ho així, doncs eren més pobrets però no podia haver-hi gaire ostentació això és el que diem perquè els rics eren pagesos grassos
Perquè pressuposem que estaven més grassos, però a més a més perquè s'ho podien permetre de menjar més, no? I això en Grècia. Sí, això és cert, això és cert. Amb el tema de la documentació, abans parlaves que amb la teva tesi, que és sobre aquest tema, havies llegit o buidat d'entre 200 i 300... Testaments. Sí, concretament testaments. Sí, a veure, clar, el problema de treballar
més o menys del 1500 a Navall, és que les fonts documentals són més escadoceres i molt disperses. Per exemple, si aquest senyor, com a director de l'Arxiu Comarcal, algun dia aconseguís portar tot el fons notarial de Mataró, es trobaria que a partir del 1520 i 30 començaria a tenir bastants manuals notarials i del segle XVII la tira.
I, en canvi, els menors notarials de Corona d'Aragó dels segles medievals ens sembla que són 17 o 18. Per tant, què vol dir? Que la gran font d'informació són pergamins. Però, clar, els pergamins, primer, que n'hi ha pocs, i segons, que estan molt... Una casa en té 80, l'altra en té 100, l'altra... Doncs, què vol dir? Les que en tenen. Els que en tenen, clar, que pocs en tenen. Però que has de voltar molt. Mira, de fet, jo, al meu inici de la tesi, hi ha sempre el típic treball que diu fonts treballades. I, clar, quan vas a les fonts treballades, jo, per exemple, a les fonts.
Mira, eh, sense anar més lluny. Del Fons Notarial de Mataró al Corona d'Aragó s'han consultat la majoria del disponible, que són 19. I comencen amb certa continuïtat el 1454. Però a l'arxiu històric de Protocols de Barcelona vaig consultar 100 manuals. Per què? Perquè molts notaris que treballaven a Mataró també treballaven a Barcelona. I entremig del que tenien hi havia coses de Mataró. Per tant, vas a voltar per allà.
Però llavors te'n vas a l'arxiu perroquial de Vilassac, que també té molta cosa, més o menys, he pogut tirar. Però quan finalment te'n vas als particulars, mira, sense anar més lluny. Camp Villetreu-Argentona, 24 pergamins. Camp Valle d'Orrius, 5. Camp Cabanyes d'Argentona, 12. Camp Calopa d'Argentona, 36. Camp Català de Mataró, 204. Camp Modulell de Cabrera, 46. Camp Famada d'Orrius, 8. Camp Palau de Mataró, 54. Camp Pins d'Argentona, 24.
Can Serra d'allò d'Argentona 5 i Can Serra del Puig 17. Clar, 17, 5 i tal, entre més o menys 1.300 i 1.500 que és el que he treballat jo, perquè molts dels pergamins són d'època moderna. Per tant, què vol dir? Que al final, quan t'ho mires tot, dius pergamins potser n'he treballat uns 300 i manuals notarials potser he treballat l'equivalent a 700 o 800 més. Per tant, la informació és escadocera i clar, també pot ser
Parcial, perquè quan només treballes amb mil documents, al final les conclusions sempre tenen que ser de dir del que jo he trobat, apunta cap aquí. Però quan queda això només tinc 20 exemples i, evidentment, n'hi havia d'haver-hi molts més, les coses les tens que deixar una mica en l'aire. És difícil treballar amb documentació d'aquella època perquè tens que moure i tens que tocar les portes, fer-te'l simpàtic, perquè, clar, anar amb un mas i dir...
Hola, sé que teniu pergamins. Va, primer intentar a veure qui en coneix, perquè si no deia aquest què vol... I mica en mica al final acabes introduint-hi i arriba un dia que et donen les claus, gairebé, però costa. Per això aquesta feina que fan alguns arxivers, d'anar fent aquesta feina, d'anar fent-se els simpàtics molts propietaris perquè aquesta documentació faci cap als arxius públics, perquè els investigadors ho tinguin més centralitzat, amb un únic equipament, amb unes instal·lacions, amb un horari dilatat, sense estar sotmès als horaris del...
del propietari del MAS, que ara va a gravar, etc. I, sobretot, per garantir la seguretat i la integritat d'aquests fons, perquè, clar, ja ho sabem, que són tots molt parcials, que falta documentació, sempre en falta. El que ens ha arribat fins ara, hem de garantir això. Jo des d'aquí faig una crida. Si algun propietari d'un fons patrimonial que truqui al seu arxiu comarcal de referència, concretament els del Maresme, que truquin al arxiu comarcal del Maresme,
que transcriurem la documentació, que digitalitzarem la documentació, que classificarem els documents, que els posarem en línia, que els tractarem amb molt de cuidado, passarem per mans de la restauradora, si cal, i que els posarem en materials de conservació per garantir que durin, doncs això, com a mínim mil anys o dos mil anys més, no?, els que facin falta. Jo quan anava llegint he pensat, Alexis, se t'està girant feina, eh? No, de fet, molts d'aquests fons, bueno, molts, alguns dels que has anomenat ja estan a l'arxiu, perquè entre que ahir va fer la tesi i que un servidor va aterrar l'arxiu comarcal...
Doncs hem anat incorporant alguns. Jo no em vaig mirar cap encara, bé, només, evidentment, el propi d'Ajuntament de Mataró, però és cert que, com diu ell... El de Camp Modulell, per exemple. El de Camp Modulell està allà, el de Camp Vallmajor està allà... El de Camp Boté de Palau. El de Camp Boté de Palau, per tant, tenim ja 3 o 4 d'aquests fons que jo anava a les cases, a Camp Boté de Palau, si no hi vaig anar-hi 100 vegades...
No hi vaig anar-hi cap. Allà només eren 800 per grans. Per això, anar 100 vegades. Has d'anar a trucar-lo. Hola, què tal, que va bé? Vinc. Des d'aquí el saludem, són gent molt amable, molt elegant. Vaig estar molt, molt, molt a gust amb en Jaume, em va atendre molt bé. I al final gairebé tenia la clau per anar-hi. No hi soc, però et deixo la clau aquí. Una gent que s'ha estimat molt el seu patrimoni, molt conscients del que tenien, que van fer una inversió en mobiliari, ho tenien tot molt bé,
i que ho han donat, i que ho han donat per tothom, diguem-ho així, han donat un arxiu públic, ho han donat per tothom, i des d'aquí profillant per agrair-lo, perquè...
perquè, òbviament, aquesta és una tasca cívica, perquè dius, va, si és meu, perquè ho he heredat jo, perquè, de fet, en Jaume és l'últim hereu de la Nisaga, però també és veritat que arriba un moment que has de posar sobre la balança i allò té més valor cultural, històric, diguem-ho així, per tothom, universal, que no pas, doncs, aquella gent... És veritat, parla dels teus avantpassats, sí, però, d'alguna manera, allò ja ha traspassat aquests valors i, per tant...
S'ha de dir que des que hem de dir que ho haig menestès, l'arxiu comarcal ja són més de 2.000 pergamins, 2.000 escats, i van ingressant fons, van sortint i van ingressant, i és una bona cosa. Avui mateix estàvem planxant pergamins, uns pergamins de palafolls, i van sortint cosetes. De fet, el manteniment que li puguin donar a l'arxiu no serà el que li puguis donar a casa teva, que per molt bé que els cuidis, evidentment... Jo a la majoria me'ls he trobat encara amb allò que deia Mundos,
I cargolats tots. Llavors, clar, encara cargolats i quan treus el que hi ha dintre dius això fa segles que no s'obre. Per tant, evidentment, si els poden... I molts menjats per rates. El que és paper, a vegades també molt humidificat i molt brut. Per tant, realment, jo també a tothom li aconsello de dir, escolta, va, feu un pas que igualment
O sigui, molts són donacions i d'altres són com uns hipòsits. O sigui, d'una manera o d'altra diuen... Jo no em perdo la prioritat. Segurament mai més ho n'hi han a buscar. Però almenys tenen la sensació que allò encara és seu. Que no ho perden del tot. Que no ho donen del tot.
Parlaves que, clar, en aquell moment la gent feia el testament quan ja estava més amb un peu més a la tomba que no pas bé, no? Per tant, segurament algú no hi arribava a temps, no? Vull dir que quan arribaven a fer-ho... Això no era desgràcia. Clar.
Quan un no hi arribava temps, és quan segurament el mas es perdia. La intèstia. Perquè els intestats tots arretaven. I quan arretaven tots, és quan... Quan havíem de dividir, no? Jo m'he trobat en diversos casos de masos que es venen, i molts d'aquests masos que es venen és per... o manca de successió directament, o perquè ha sigut un intestat i hi ha hagut 4 o 5 germans i s'ha hagut de vendre. Per tant, era molt important...
fer testament, o si no, l'altra opció que es feia era heretament amb vida en el moment que el presumpte areu firmava capítols matrimonials. Llavors, normalment, tu ja feies en aquell mateix document, li feies una donació de tots els teus béns, reservant-te una quantitat per tu tastar i una quantitat per... I li obligaves en el teu fill...
que dotessen els germans. O sigui, ben bé era en vida de... Noi, aquí tens el mas, tu t'encarregues de tot, jo em reservo 100 lliures per quan sigui el moment de fer testament tenir alguna cosa. Per tant, molts ja ho feien en vida perquè, clar, les malalties les podies preveure, però a vegades no. I si no hi eres a temps, malament. Hi havia molt de costum de tastar, també t'ho diré. Jo crec que avui en dia...
el costum de tastar s'ha perdut una mica, diria. Sí. En canvi, abans era bastant impensable que algú no fes testament. Ara, quan que hi ha... Encara que no facis testament, els béns van cap als fills... La declaració de l'apintestato es segueix fent, eh? Sí, sí, sí, i tant, i tant, i tant. Perquè, clar, pots tenir uns fills en matrimoni, però... I els que no hi són, en matrimoni? Clar. No, no, no. És que, clar...
Ha de quedar tot clar, però vull dir que avui en dia potser no hi ha tanta preocupació com per dir necessito fer testament. També segurament el... O sigui, clar, quan parlem de documentació, documentació pagesa, bàsicament. El que feia de voter el Vilassada el 1470...
molts cops no deixa documentació. O sigui, o si en feia que algun cop la trobes, la trobes en algun manual, perquè, clar, quan no hi ha hagut un traspàs de parts de fills, aquella documentació no ha quedat a la masia. Per tant, molts cops només coneixem la gent que més o menys... Com ara passaria, també. O sigui, segurament ara fem una enquesta. Quanta gent ha anat al notari habitualment? Que no sigui per la compra-venda de la casa, poques vegades més hi ha anat. Abans s'anava al notari sovint. Però les classes...
gràcies, també, clar. Sí, clar, qui podia anar al notari. I qui tenia coses que valgués la pena, per anar al notari, per dir que li he donat unes alpergat al meu germà no valia la pena. Exacte, que deixo uns parracs o quatre plats, no? De fet, els historiadors francesos elogien aquesta...
dels catalans per anar al notari molts historiadors francesos han elogiat la gran quantitat de documentació d'època medieval i sobretot moderna a Catalunya per aquesta proximitat amb el notari i per tant l'abundància de fons documentals que parlen de coses
moltes vegades gairebé molt mundanes. Són interessantíssims, per exemple, els inventaris post-mortem. Després del testament, quan s'ha mort el difunt, es veia que es fa un inventari de les propietats que té. L'acceptació d'herència, que diríem. Abans de l'acceptació es fa l'inventari, que és el que hi ha, i llavors es fan les descripcions de com és una casa, habitació per habitació, què hi ha, que immobiliari hi ha, poc, poquíssima cosa. I són interessantíssims. Llavors aquesta...
Això et parla, et posa gairebé una història en color, no? Gairebé t'ho imagines, perquè veus de quin color són les coses, si estan unes cortines que estan ratades o no estan ratades, i a una cadira li falta una pota, perquè és aquest nivell, el de detall. El de detall. Déu-n'hi-do, eh? Deu ser curioso.
Sí, sí, és curiós, i com diu, hi ha documents molt... A vegades lloguen un burro per dos dies, una mula, vull dir, empenyoraments, o sigui, a vegades hi ha documents que realment dius, mira que anar al notari, perquè li deixen al meu veí una mula durant dos dies, o sigui, ara pensaries...
Està clar que era més barat anar al notari. Segurament. I com dius tu, més proper i no et semblava... Ui, el notari. Molts cops era el rector, per tant, anaves al notari, fes qualsevol cosa, pagaves i ho deixaves per escrit. Els notaris, a més, es movien. Anaven amb la mula, anaven...
s'anaven movent, sabien més o menys que havien d'anar a algun lloc on... Llavors, veus que la gent va al notari un dia, i al cap de 3 dies una altra escriptura, i al cap de 4 dies una altra escriptura, la mateixa gent, eh? I tu dius, no ho podíem haver fet la mateixa setmana tot de cop, però vol dir que el notari anava passant per casa, si no, no s'explicaria. Em sap greu, però se'ns ha acabat el temps. Ho hem de deixar aquí. Podem quedar per un altre dia i continuar, perquè dóna part per un altre dia. Sí, sí, perquè realment... Sí, ell portava moltes coses preparades i...
quan la cosa era parlarem dels marços a la Baixa Edat Mitjana i tal, tal, tal. Ho hem fet molt ampli. Dic que hi ha moltes coses i vinc preparat amb tot el que faci falta perquè en el camp no ho tinc tot. Doncs un altre dia repetim. Perfecte, jo ho apunto. Moltes gràcies, Enric. Moltes gràcies per convidar-me i per fer una tertúlia tan amena.
Hem arribat al final del programa. Recordeu que podeu tornar a escoltar el programa a través de vilassarradio.cat i a Spotify buscant històries de mar i de dalt. També us podeu subscriure al canal d'Spotify per rebre el programa cada setmana. Adeu i fins al proper programa.
Històries de Mar i de Dalt, un programa sobre el nostre passat, les històries, les tradicions, els personatges i el patrimoni de Vilassar de Mar. Una producció del Centre d'Estudis Vilassarencs en col·laboració amb Vilassar Ràdio i sota la coordinació de Núria Gómez.
Al meu país la pluja no s'aplor.