Aquí comença Històries de Mar i Dadal, amb Alexis Serrano, director de l'Arxiu Comarcal del Maresme, president del Centre d'Estudis Vilassarencs i professor de la facultat Antoni Gaudí de l'Ateneu Universitari de Sant Passià. Un programa sobre el nostre passat, les històries, les tradicions, els personatges i el patrimoni de Vilassar de Mar. Una producció del Centre d'Estudis Vilassarencs en col·laboració amb Vilassar Ràdio i sota la coordinació de Núria Gómez.
Al tombant del segle XIX, com a conseqüència de la confluència de la revolució demogràfica, industrial i científica, nasqueren dues noves classes socials, el proletariat i la burgesia. Aquesta última classe social, la burgesia, pugnava a l'ascens social enfront la que educa noblesa.
De la mà de l'afirmament del constitucionalisme i de l'expansió del sufragi a l'acció de càrrecs i de les noves formes lligades a l'esclat de la societat de masses, la burgesia mercantil i financera assolí ocupar els llocs de poder de les economies emergents. Aquesta classe social burgesa, que a part de rica cada vegada era més poderosa, aviat requerí un estil que representés no només el seu estatus, sinó les seves aspiracions.
A casa nostra, aquest procés convergia amb la Renaixença, un moviment social i polític que reclamava un espai polític per Catalunya i el reconeixement que la llengua catalana mereixia. Artistes i polítics, i sobretot membres de professions liberals, notaris, advocats, metges, es conjuraven per crear nous partits polítics de caire nacionalista que ocupessin els llocs de poder i de representació, ajuntaments i diputacions.
El modernisme és un corrent artístic basat en l'ús de les formes naturals i orgàniques, on la figura de la dona hi té un paper especial. És un estil que busca ser un art total. En ell, arquitectura, pintura, música i literatura es combinen amb les arts decoratives o menors, desenvolupant formes modernistes a tots nivells.
mobiliari, paraments, brocats, cortinatges i fins i tot impressió de llibres de gustos orientalitzants o medievalitzants. En arquitectura veurem la universalització de l'ús de materials industrials i l'aplicació del formigó armat i del maó, la rajola i el trencadís com a elements decoratius combinats amb l'ús de materials i tècniques tradicionals com la forja, l'escriptura de pedra, els esgrafiats de calç i pols de marbre.
A casa nostra, grans noms de l'arquitectura, com Antoni Gaudí, Josep Puigica de Falc, Domènech i Montaner, tocaran el cel de les arts acompanyats de pintors com Ramon Casas o literats com Prudenci Bertrana o Ignasi Iglesias.
A Vilassar de Mar, el gran nom de l'arquitectura modernista és Eduard Ferrés i Puig, que ha llegat grans construccions que avui formen el panorama urbà del municipi i l'enriqueixen. Avui, a Històries de Mar i de Dalt, parlem d'arquitectura d'autor i de l'art modernista. Històries de Mar i de Dalt Entrant en Matèria
Benvinguts. En el programa d'avui parlarem amb la Maria Josep Castillo del modernisme a Vilassar de Mar i al Maresme. I si de casa l'Alexis ens podria fer cinc cèntims sobre el tema d'avui. El modernisme...
que sembla que tots en sapiguem molt, perquè realment en aquest país sembla que només hi hagi modernisme. De fet, ho veiem quan hi ha promocions turístiques o quan hi ha fires de turisme. Sempre apuntem sobre la mateixa idea, patrimoni modernista. Això val per Barcelona, però val per tota l'àrea metropolitana, sobretot.
però en general del país. Sí que és veritat que Catalunya és un país ric en aquest tipus perquè va tenir un desvetllament econòmic, demogràfic i social precisament en aquesta època que comentaves, finals del segle IX, principis del XX. És cert que tenim molt d'altres estils artístics que omplen els nostres pobles i ciutats, però sí que és veritat que tenim un patrimoni modernista notable.
Què ho fa? Doncs ho fa diverses qüestions, ja ho apuntaves, la confluència d'aquestes triple o quàdruple o quíntuple revolució. Què s'entén per revolució? Quan parlem en història parlem de revolució, és un canvi que s'esdevé en molt poc temps i que trastoca...
La situació, de forma i manera que és com una truita que es tomba, i per tant fa un gir copernicar d'una situació prèvia a la situació resultant. Això és el que la historiografia anomena revolucions. Concretament, quan parlem d'aquesta època molt concreta, finals del segle IX, principis del XX, hi ha aquesta múltiple revolució.
La revolució demogràfica, la revolució científica, la revolució industrial, la primera i la segona, que es toquen i que una és conseqüència de l'altra, i per tant veiem que tot això tindrà un impacte molt important en les mentalitats.
Per tant, veiem com hi ha una pugna per ampliar el sufragi perquè cada vegada voti més gent. Veurem com apareixen els partits de massa amb els elements propis de l'època de comunicació de massa. Un d'ells serà la ràdio, l'altre serà la propaganda, la premsa, la premsa escrita, l'aparició de fulls volants, etcètera, etcètera.
I això va de la mà d'una sèrie de noves reivindicacions. Reivindicacions per part dels moviments més progressistes o més d'esquerres, d'ampliar no només el sufragi, sinó de...
garantir la participació de la gent en política, i també apareixeran les primeres sufragistes, etcètera, etcètera, dones que reclamen la participació en política, i per un altre costat veurem com apareixen per primer cop partits que depassen el vell esquema, diguem-ho així, dinàstic, no?,
de la lògica dels partits de la monarquia, els conservadors i els liberals, i apareixen les noves tendències nacionalistes. Tot això passa en aquesta època. A casa nostra, l'aparició del nacionalisme va...
en paral·lel a l'aparició de la Renaixença, aquest gran moviment cultural, i a partir d'aquí s'esdevinaran noves formes polítiques vinculades a aquest nacionalisme que reclama, com deies, presència per les elites catalanes i sobretot una reivindicació en torn de la llengua.
de la dignificació de la llengua i per tant apareixeran els jocs florals, apareixera la creació de diccionaris per posar la llengua al seu lloc i per tant tindrem la mossèn Antoni Alcubé i en Pompeu Fabra que faran els seus dos grans diccionaris.
el Diccionari Català Valencià Balear de mossèn Alcubé, acompanyat d'en Moll, i l'altre costat tindrem el Diccionari de Pompeu Fabra i moltes altres aportacions en quant a gramàtica, etcètera, perquè l'aspiració no és només literària amb grans noms com podria ser mossèn Gesine Verdaguer, sinó que a més hi ha una aportació, diguem-ho així, científica.
a la llengua i per tant veiem com les ciutats creixen molt com els pobles a les zones periurbanes creixen molt veiem com les comunicacions s'intensifiquen veiem com la xarxa ferroviària doncs no només apareix sinó que es multiplica i no només ferroviàries una sèrie de mitjans de comunicació i de transport
És aquella època que el món deixa de ser com l'havien conegut els nostres avantpassats i es comença a convertir en aquell món que nosaltres coneixem. I la gran revolució, el gran arquetip del moment, si la primera revolució industrial és el ferrocarril i la combustió del carbó, el segon gran element de la segona revolució industrial serà l'electrificació. I per tant, tindrem l'electrificació que a casa nostra, paradoxa de la vida...
comença el camp, electrificant el camp, per bombar l'aigua freàtica, però que després es porta als carrers, a les cases, etc. I per tant hi ha una història preelèctrica i una història postelèctrica. Doncs de l'electrificació de les cases, de les ciutats, i més tard vindrà dels electrodomèstics, etc. Doncs en aquest moment es va obrint camí a aquest món nostre, aquest món nostre contemporani.
I és en aquest moment que aquesta nova classe que pugna amb l'antiga noblesa per ocupar els espais de representació, de significació i d'alguna manera de política,
Doncs aquesta burgesia, que és una classe que gairebé ha après en aquest moment, perquè hi havia una burgesia medieval però era molt escassa, en aquest moment tenim una burgesia que és molt abundant, diguem-ho així. Hi ha una gran quantitat de gent que manega diners...
i tenim una gran quantitat de degradacions de rics. Tenim els ultrarics, que són grans banquers, com podrien ser els Garí, que fan Can Garí a Cabrera, però després tenim gent que té una fàbrica, una petita indústria, gent que tenen petits comerços, i en aquesta època un altre dels elements, i que no podríem explicar el modernisme sense aquest element, és el turisme. El turisme que arriba també, doncs,
de retop amb el ferrocarril, amb els mitjans de transport, etcètera, aquesta burguesia té temps lliure, ha de gaudir del temps lliure i aquesta burguesia que acostuma a venir de ciutats poblades com seria Barcelona, porten el nou estil a les segones residències i aquestes segones residències s'encarreguen autors. Per tant,
ja no parlem d'arquitectures de mestres de cases tradicionals, sinó que parlem d'arquitectura d'autors. D'uns autors que, certament, els coneixem, perquè, com a mínim, aquests grans noms que citaves i molts altres, podríem, a part de Domènech i Montaner, Puig i Cadafalch, Antoni Gaudí, podríem citar en Raspall, Montconill, Bogues i Montrabà, Estopà, Gallissà i Suquer...
bla, bla, bla i els coneixem a tots perquè en aquella època la Universitat de Barcelona era l'única que donava el títol d'arquitecte i cada any de la universitat en sortien 8 i per tant aquells que els hi pilla l'època del modernisme que estava de moda doncs gairebé els coneixem a tots però certament és un art diguem així global que té la seva el seu esplendor també en pintura el tenim en poesia, en literatura en totes les arts d'alguna manera i també en les arts aplicades
I jo crec que avui, per parlar de tot això, tenim una persona que s'hi ha dedicat molt i que és un plaer per tots nosaltres tenir-la aquí amb nosaltres. I ara coneguem el nostre convidat d'avui.
Històries de Mari Dadal. Coneguem el convidat. La Maria Josep Castillo és llicenciada en Història, en Geografia i Història per la Universitat de Barcelona. També és professora del Departament de Ciències Socials i Cap d'Estudis de l'Institut Alexandre Satorres de Mataró.
membre, fundadora i secretària del Centre d'Estudis Argentonins, Jaume Clavell, i és autora d'articles a publicacions de Mataró i Argentona, tocant temes d'història de l'art, d'història medieval i de publicacions, entre d'altres.
Bona tarda, Maria Josep. Hola, bona tarda. Parlava, l'Alexis al principi deia que sembla que només tinguem modernisme, però també és cert que tenim un arquitecte com Gaudí, que em sembla que copa tot, no? Perquè...
Com bé dèieu al principi, el modernisme és un art total. Per tant, es toquen totes les tecles, no? No només arquitectura. Sembla que el modernisme sigui només arquitectura. I el modernisme és més que arquitectura. Les arres decoratives, les arres aplicades, tenen un pes molt important. Jo, per exemple, als meus alumnes, m'agrada destacar-los, per exemple, a la joviaria.
És a dir, parlar d'Arnel·lí, parlar dels Marriera a Barcelona, doncs, vaja, és el modernisme en petit, com si diguéssim, és a dir, no tots són grans edificis, sinó que també hi ha la petita joia, que mai més ben dit és una joia en el doble vessant dels materials amb el que està feta i perquè també és això, el modernisme en essència pura.
i per no parlar dels cartells també, els cartells que fa Ramon Casas, a part de les pintures, per suposat, els exlibris, és a dir, l'odar total li es cau d'allò més bé a un estil del que a mi també m'agrada explicar als meus alumnes per què els estils artístics es diuen com es diuen, i en aquest cas modernisme, modern.
i si anéssim a altres països d'Europa, els noms que li posen a l'estil que més o menys correspon al nostre modernisme, els noms van per allà mateix. Art Nouveau, a França o Bèlgica, Modern Style, a Gran Bretanya, Jugendstil, Alemanya, és a dir, anem per allà mateix, tot és jove, tot és modern, és diferent, és lliure, Liberty, a Itàlia...
I també és curiós el nom de l'estil que vindrà al darrere i que reaccionarà contra el modernisme, que és el nou santisme, que en aquest cas no és modern, és nou. Per tant, és una miqueta la pica baralla, aquest de modernistes i nous santistes, doncs estaria aquí també en el nom.
Sí que és veritat que, a nivell general, parlar de modernisme és parlar dels grans noms de l'arquitectura, encapçalats per Gaudí i pels nostres més propers. D'acord que Gaudí també té obra a Mataró, però és molt puntual. I, en canvi, Puigcada, Falc i Domènec i Montaner tenen una vinculació molt més intensa amb la nostra comarca. Sí, és cert.
De fet, aquest any em sembla que se celebra... Sí, és l'any Domènec i Montaner. És el centenari de la mort de Domènec i Montaner, sí. Sí, sí, després se'n volia parlar. Ho tenia present, perquè, clar, parlar d'arquitectura modernista un any com aquest, doncs s'esqueia parlar més que mai de Domènec i Montaner amb més intensitat, sí. Home, doncs jo penso que tirant cap a casa, i penso que els de Vilassà tenen de tot. Sí, sí. De tot una miqueta. De totes.
De tot arreu. De tot una miqueta. Sí que és cert que arquitectes al Maresme, tenim Puig i Cadafalc, tenim Domènec i Montaner, Cabanyes, Massim Morell, crec, també, i després, evidentment, Ferrés i Puig, que comentàvem que havia deixat arquitectura aquí a Vilassà, no? I molt en aquest carrer. Molt en aquest carrer. El carrer dels estudis de la ràdio. Exacte.
Llavors, no sé, podríem parlar, per exemple, si us sembla donat que és l'any Domènech i Montaner, podríem parlar una miqueta primer de Domènech i Montaner i després ens acostem una miqueta cap aquí, no? De fet, si es cau de parlar de Domènech i Montaner, perquè és el mestre de tots els altres. Va donar classes i, de fet, tots els altres una mica fills seus. I tirant més enrere l'Àlia Rugén, és a dir, tu que parlaves d'això de l'Escola d'Arquitectura de Barcelona, dels pocs alumnes que sortien cada any, doncs l'Àlia Rugén crec que és el primer director que té l'escola. Sí.
Sí, i per tant, una miqueta els que ve al darrere... La veritat religiosa seria un proto modernista. Sí, no, no, no, és més historicista que no pas modernista, però és una miqueta el pare espiritual del que ve al darrere, no? Perquè per situar-nos, en vigílies, perquè la gent necessita allò, no?, i fer-se la idea del fris cronològic, abans que al modernisme tenim aquells moviments que en diem historicistes, no?, hi ha el neo-gòtic, el neo-romànic... Els revivals, el mirar enrere, no?
Exacte. I sí, l'Elia Rugent, que d'alguna manera és l'iniciador de tota la revolució arquitectònica del país, d'alguna manera és un dels pares d'aquesta arquitectura.
Alguns edificis coneguts a casa nostra, per exemple, a la presó, la presó de Mataró. De Mataró, sí. Però d'altres, com per exemple la Universitat de Barcelona, el seminari de Barcelona, la presó Model... Em sona una presó i era la Model. Sí, tots aquests edificis. I són molt curiosos aquests edificis que acostuma a fer ell, tant al seminari com a la Model, com a...
Ja ho diré. La universitat. La universitat, perquè fa uns capitells quasi neo-bizantins, amb aquells cimansi i això, no? Una miqueta. L'Alia Rogen és com el violets l'educ nostre. A més a més de construir de nova planta, restaure molts edificis. La restauració de Ripoll, per exemple, és cosa seva. Però ara anem amb els modernistes de ple dret. Comencem per Domènec i Monta. I començant per Domènec i Monta anem d'anar a Canet.
de Canet s'ha dit que és la petita florència del modernisme meresment, que com a metàfora o com a comparació, Déu-n'hi-do. Però sí que és veritat que és la localitat que té més construccions modernistes i, per tant, una miqueta ja té raó aquesta frase. I la causa, a part que no és l'únic, però sí que és veritat que és en Lluís Domènech i Montaner el pare d'aquesta etiqueta que Canet i modernisme van del bracet, van lligats.
I justament, doncs això, fa cent anys de la seva mort, va morir el 1923, i per recordar aquest esdeveniment, entre els mesos d'abril i maig, doncs es fa un congrés al voltant de la figura de Domènec i Montaner, i que té lloc en diverses localitats. Un és Canet, per suposat, l'altre és Barcelona, i hi ha un tercer vèrtex en aquest triangle, que és Reus, perquè Reus té una de les cases que també més...
podem considerar model del modernisme com a vivenda unifamiliar, en aquest cas, que és la casa Navàs de Reus. Ho dic perquè el modernisme no només són cases, és a dir, sí que en els pobles del Maresme, començant pel meu, a Argentona, les vivendes unifamiliars, sobretot, és el que més pes tenen, no?, des de...
cases urbanes, cases més tipus menció com Camp Garí, que comentava l'Alexis fa un moment, després a Barcelona tindrem edificis plurifamiliars com la Pedrera, la Casa Batlló i molts més edificis de l'Eixample, però sí que és veritat que les vivendes és el que més pesa, però no oblidem des de fàbriques, cellers, és a dir, l'arquitectura modernista és més que cases, hi ha moltes més construccions que tenen una autoria d'aquests grans mestres dels que avui parlarem.
Clar, Canet, vaja, s'ha de visitar Canet per entendre el que és el modernisme a la nostra comarca. Començant per la Casa Museu d'en Lluís Domènech i Montaner, és a dir, la casa on estiuejava i on al costat tenia el seu estudi, l'antiga Casa Roure, una antiga masia que ell va condicionar una miqueta, doncs això...
Domènec i Montaner estiueix a Canet, Puigcada Falc estiueix a Argentona, per tant, quan l'Alexis comentava el turisme, aquest turisme d'estiueix dels barcelonins que venen una miqueta a llocs més tranquils, tenint en compte la tranquil·litat que en aquells moments tenien aquests pobles, que era superior a la que poden tenir ara, Canet és el lloc d'estiueix d'en Domènec i Montaner i a més a més,
Estiueix a Canet per vincles familiars. La seva mare és de Canet i la seva esposa són de Canet. Per tant, la família tira cap al maresme. A part de la Casa Museu Lluís Domènech i Montaner, visitable i amb uns horaris prou assequibles com perquè...
tothom que estigui interessat en aquest estil pugui visitar la casa d'aquest gran mestre, hi ha altres llocs, des de l'Ateneu, que és actualment la Biblioteca Municipal, i un lloc com màgic, que els que busquen localitzacions per pel·lícules la van encertar de ple quan van triar per filmar algunes seqüències de Joc de Trons al Castell de Santa Florentina.
no és un edifici de nova construcció, per suposat, però sí que la intervenció d'en Lluís Domènech i Montaner l'ha deixat, més o menys, com el podem visitar a l'actualitat. Visita, que també recomano, perquè crec que no es visita prou, o no es publicita prou, el que seria una de les joies que tenim al Maresme i que és molt desconeguda. La veiem per l'autopista, és a dir, passant per l'autopista en direcció Girona, doncs ens queda allà a mà esquerra, intuïm les torres, una mica entre l'Arbrat...
passant a gran velocitat no et dona temps de gaire més. Per tant, una aturada canet és altament recomanable i els que busquen localitzacions em van adonar del potencial que tenia un edifici amb aquest aire medieval, però alhora amb aquesta intervenció que, lògicament a l'interior, ens l'ha convertit en una altra petita joia del modernisme.
a Canet es poden fer gincames, també ho dic perquè a vegades si tens crios o així, a vegades penses, ostres, portar-los a veure un museu i tal, però hi ha una gincama sobre el modernisme que es fa molt divertida per tot el poble i vas descobrint diferents espais, com a mínim per tenir, bueno, si vas amb Canalla, i qui no és tan Canalla, jo l'he feta, i m'ho vaig passar molt bé descobrint llocs de Canet que no m'hi havia fixat mai. Les visites guiades, doncs, és el que
tenen, no també, vull dir que et porten a reconeixer que potser pel teu compte no descobriries i ja posats a explicar curiositats del modernisme i que net, doncs es pot acabar la visita guiada o la gent que va anar amb canalla doncs comprant dolços que recorden els vitralls modernistes, és a dir, tenen una galeta que han dissenyat especialment doncs són galetes vitralls vull dir que requereien una miqueta aquest element típic del modernisme Sí, sí
Un altre element que també crida a persones per visitar localitats lligades al modernisme són les fires, les trobades, les fires modernistes, les festes, en què la gent es disfressa amb roba de finals del segle XIX o principis del segle XX.
I es fan activitats més o menys que es podien fer en aquella època, jocs populars, i és també una manera de promocionar localitats com Canet. Se'n fan a moltes altres localitats de Catalunya, de fires modernistes, i és una miqueta per posar en solfa aquest estil que tant ens representa, per dir-ho així.
Sí, sí, perquè és el que dèiem, era tot. Sí, sí, l'art total. Amb el tema del que parlàvem de l'art, si anem a l'art, és un art que es caracteritza molt per detalls, per els motius aquests vegetals, per simetries, de formes... Per exemple, la Sagrada Família, tot està com molt quadriculat, no? Les naus fan tants metres, les d'allò tal... Vull dir, tot és com molt...
Molt quadrat? Molt simètric? Molt, no sé. Depèn de l'edifici, també depèn de la zona. Per exemple, a Catalunya, el modernisme que ens caracteritza és un modernisme més ondolant, més sinuós, més del cop de fuet, que diuen a França. No el fuet de Radella, sinó el làtigo, que en diuen en castellà. És a dir, aquesta sinuositat que contrasta, per exemple, modernismes més nòrdics o més centroeuropeus. Per exemple, el Secession a Àustria, a Viena, el tenim molt ben representat,
a Escòcia, és més geomètric, és més de línies rectes, i en canvi el modernisme català és més ondolant. Serien aquestes dues famílies que tenim en el modernisme i aquí a Catalunya tenim el cop de fuet, l'ondolant. Però sí que és veritat que en alguna construcció les línies són més rectes, lògicament tot està...
calculat. Els arquitectes tenen uns estudis en què la part artística és important, però la part tècnica, la part matemàtica no hi pot faltar. Justament per això l'arquitectura arriba un moment que es desvincula de les altres arts, dels altres llenguatges artístics, com són la pintura i l'escultura, i passa a mans de tècnics. Avui dia una persona que estudia arquitectura és un tècnic, per dir-ho així, mentre que els que es volen dedicar a la pintura, a l'escultura, a la fotografia, doncs fan estudis més artístics. Per tant, la tècnica és important. No es faltaria que els ha
i si es caiguin, per molt bonics que siguin, no? Vull dir que l'estètica és important, però sobretot, vaja, la part de la seva solidesa i que perdurin, això pesa més que la part artística, que també és important. És important remarcar que en arquitectura bàsicament hi ha...
Els elements serien aquests, el cop de fuet, els elements orgànics, motius florals, animals, etcètera, la presència... Inspiració amb la natura. La natura i després la simetria. Jo crec que aquestes eren les tres coses, que és el que fa, per exemple, si algú es posa en aquest carrer, davant de Can Bassa, i veu que la torre no està al centre, no?
Ja te l'han posat a un costat i no al centre, i hi ha un tros de la façana que té un metre i mig més d'alçada i l'altre té un metre i mig menys. I l'escala va per un costat i no pel mig, no? Per tant, ja t'ho estan dient, t'estan dient, no, no, és que aquí el que ens agrada és precisament la simetria. I és molt curiós ara que dèiem això, no? Parlàvem de canet, parlàvem de...
de Domènec i Montaner, però és veritat que també a Canet tenim obra del nostre arquitecte Vilassareng, l'Eduard Ferrés, per exemple, hi ha Vilaflora, que ara em sembla que és un institut. La Casa Alcina, l'antic escorxador. L'antic escorxador, és on ara hi ha la policia, i per tant, també a Canet ja tenen molts privilegis, a Canet un d'ells és també tenir molta obra de l'Eduard Ferrés. Puig i Cadafalt també té obra. Puig i Cadafalt també en té. El restaurant del Santuari de la Misericòrdia és d'en Puig i Cadafalt.
que jo segurament és una altra de les joies de... Té molta cosa de modernisme, no només de Domènech i Montaner, sinó d'altres. Jo crec que està en el top de Catalunya. És la Patum, però el darrere seu. I el que comentàvem del modernisme sinuós i del modernisme geomètric, justament Eduard Ferrés és potser el menys ondolant, el que més s'aproxima al que seria la secessió amb Vienesa.
És a dir, aquest més geomètric que caracteritza el modernisme austríac. Té algunes etapes. L'Eduard Ferrer és un testaullet que viatja molt perquè va ser arquitecte municipal de Mataró, després que ho fos Puig i Cadafalc, després ho va ser en Sorra Reín, si no m'equivoco, un altre d'aquests arquitectes modernistes.
després ho serà l'Eduard Ferrés, i a l'Eduard Ferrés li encarreguen la gestió del cos de bombers. Llavors, quan li fan l'encàrrec, ell diu, anem a veure què fan per Europa amb la gestió d'incendis.
Llavors va a Bèlgica i descobreix el que fa Víctor Horta amb les seves construccions, visita molts països d'Europa i visita en Àustria, coneix l'art Secession i per això veiem com ell va experimentant coses diferents. I per tant, Camp Bassa, que és una de les seves primeres obres, aquesta que comentàvem, Camp Bassa Sitges, aquí a...
El passeig, doncs, és una arquitectura que tu tanques els ulls i dius, bueno, podria ser de Puig i Cadafalch. Si no ho sabéssim, ens recordaria molt, moltíssim. De fet, fins i tot l'estructura és calcada de la casa Colli Regàs de Mataró, no?, perquè té aquell lucernari a l'interior, no?, perquè aquestes cases acostumen a ser molt fondes, llavors ell l'il·lumina amb un lucernari intern, com fa Puig i Cadafalch amb la casa Colli Regàs,
i per tant hi ha tot el tractament de la pedra, l'esgrafiat, etcètera, etcètera, la forja, t'ho dius, això és quasi com la casa Colleragàs. Però en canvi hi ha tres cases més cap aquí, hi ha una casa que té una cornisa ondulada de color verd, verd una mica esveït,
que és Secession, és pròpiament Secession, i de fet és un dels únics elements d'arquitectura d'estil Secession que tindríem a Catalunya, i això són experiments que fa l'Eduard Ferrés, que és un arquitecte molt particular, és el primer arquitecte que treballa per una promotora,
que després d'ahir en vindran molts, de fet gairebé molts dels que coneixem a dia d'avui són gent que treballa amb promotores, i ell és el primer, i és el que li encarreguen, per exemple, la Ciutat Jardín de Madrid, tota la Ciutat Jardín de Madrid pràcticament la fa ell, i ha començat fent uns experiments molt tímids a Vilassà, que és el carrer Colón, que hi ha cases, com dirà en Macià, casa i hortet, amb pàtil davant i pàtil darrere, això és una experimentació de la casa Jardí, de la ciutat Jardí,
I després ho porta a Mataró amb les cases de l'obrera mataronense. Hi ha el carrer Unió. I llavors intenta fer... Ja fa aquest altre model. A Mataró hi ha una mica més gran i a Madrid ja serà tot un barri sencer. Perquè és un arquitecte que treballa per... És algú ja quasi molt propi de l'etapa següent. Perquè és dels primers.
De fet, aquests arquitectes són gent molt interessant perquè els toca experimentar amb coses noves, no? El formigó armat, la planta lliure... Bueno, és el que li passa al modernisme, que està a mig camí entre la modernó, és a dir, mirant davant, d'aquí ve el nom, i també tendències historicistes, és a dir, els materials que fan servir, el formigó, el ferro, és fruit d'aquestes noves expectatives de l'arquitectura de finals del segle XIX, i en canvi, doncs, això, seria mirant davant...
però també s'inspiren en el passat. Algun edifici recorda el Mudéixer, la Sagrada Família recorda el gòtic, per tant, és un estil molt peculiar, molt particular, perquè mira endavant i mira enrere alhora.
I tenen una gran sort, que és que encara poden treballar amb els grans mestres de la construcció, dels oficis de la construcció tradicional. Per tant, hi ha gent que sap fer arrimadors de planxa, de planxa galenta, hi ha gent que sap treballar la ceràmica al trencadís, hi ha gent que sap treballar la forja com els grans forjadors del barroc, perquè aquest...
Són gent que ha après l'ofici de pares a fills, i per tant són gent que ha treballat amb l'ofici tota la vida i tenen la capacitat d'això, de poder contractar a baix preu, perquè ara contractar un escultor se'ns escaparia de pressupost, però a l'època encara hi ha molts escultors que...
que treballen relativament de forma, diguem, bastant barata, i això és el que fa que les cases estiguin recarregadíssimes. Perquè aquesta burgesia, a més a més, ho ha de fer notar, eh? És com si l'arquitecte fos el director d'orquestra i tots aquests que treballen a les seves ordres siguin els músics, no? Els que fan la forja, l'Osep Iarnau fent escultures...
És a dir, tots hi col·laboren i tots en harmonia i, a més a més, fan junt el continent i el contingut. És a dir, l'edifici, el que és l'estructura, però també tot el que hi ha dintre, acabant pel mobiliari, per exemple. És a dir, Gaudí dissenya també mobles i no és l'únic. És a dir, que continent i contingut van molt lligats.
I Puig i Cadafalc, per exemple, fa dissenys de treballs amb puntes de coixí, perquè a casa seva fabricava amb puntes de coixí, i ell fa alguns dels dibuixos de les puntes de coixí que decorarien els coixins, que decorarien...
jo què sé, les taules que decorarien, que tot això és molt difícil de conservar, però hem de pensar que tot això va en consonància, els brocats, les cortines, tot, es porta fins a l'extrem, ha de ser tot. I no només mobiliari de dintre de les cases, també es dissenya mobiliari urbà, des de les rajoles del Passeig de Gràcia de Barcelona, als fanals de la plaça Reial, vull dir que tot...
D'alguna manera tot ha d'estar com en conjunt. Tu no faràs una casa moderna amb mobles antics. En especial en algunes construccions que les mobles s'hi han d'adaptar molt bé a la forma que l'arquitecte ha dissenyat. Quan tens una paret sinuosa o corba no pots anar a la botiga a encarregar un moble convencional, l'has de fer mida.
Jo et anava preguntant, el tema aquest que nosaltres aquí a l'art sigui més sinuós i a Ústria sigui com més recta, no també va una mica en el nostre caràcter, en la manera de ser... Perquè, clar, aquella gent són molt més quadrats que nosaltres, no? Més quadriculats. Sí, no sé...
Veus, no m'ho havia plantejat, que ho haig pensat que el millor que nosaltres som més sinuosos. Sí, més a saber, no sé. Bueno, hi ha la teoria del pèndol, no? Que els corrents artístics van i venen i venen. De fet, tot això és molt puntualitzable, però s'ha dit, no? I per tant...
després d'una etapa de rigor, d'una etapa d'accessos. De més libertat, sí. Per tant, si venim del neoclassicisme, de coses més, diguem així, més harmòniques, passem a l'època dels accessos, amb els historicismes i amb el modernisme, després tornarem a l'altre costat del pèndol,
amb el noucentisme un altre cop el retorn... El racionalisme també al darrere, doncs va per allà mateix... I anem i venim, i anem i venim. I en aquest moment amb els austríacs anem desacompassats, però sí que és veritat, perquè ells van amb la línia més recta i nosaltres amb la línia més corba, és veritat, però també és veritat que hi ha més punts d'unió entre la secessió, que és el que fa que justifiquem que diem que sí, la secessió en veritat és el que nosaltres etiquetem com modernisme.
De la mateixa manera que quan vindrà el compàs següent, el nou santisme, a Itàlia tindrem el futurisme. I tu dius, home, són conceptes... És el mateix. No i sí. Llavors, a vegades hi ha més punts d'unió que de desunió. Per sort tenim els historiadors de l'art que es dediquen a pensar en aquestes coses. Sí.
I ens ho faciliten a nosaltres. Està clar. Parlàvem de Domènech i Montané, que d'alguna manera heu dit que era com el mestre de tots els altres, no? D'aquí del Maresme, no sé si també de part de Catalunya, també? O sigui, era professor a Barcelona. Sí, a més en la universitat, que no només té obra a Barcelona o al Maresme, sinó que més enllà, doncs, també. I...
Sí, mestra, però clar, jo us compro cap a casa. El meu poble és d'Argentona i, per tant, parlar d'Argentona hem de parlar de Puig i Cadafalc i de Ratguc, lògicament, de Mataró, perquè Puig i Cadafalc era de Mataró. Però, clar, el vincle que té amb Argentona és intens, perquè igual que dèiem que Domènech i Montaner estiuejava a Canet, doncs amb Puig i Cadafalc estiuejava a Argentona.
Llavors, una miqueta canet, Argentona, Mataró són els vèrtex del triangle del modernisme al Maresme, sense oblidar altres la qualitat, lògicament estan com estem a Vilassà, doncs...
Ha de sortir en aquesta conversa i per això l'hem fet sortir. Però, justament, quan tu ara comentaves, Núria, fa una estona de fer gincanes amb canalla o rutes guiades per canet, justament, si algú dels nostres oients vol aprofundir
En el tema del modernisme a la nostra comarca, justament fa molt pocs dies el Consorci de Promoció Turística Costa del Maresme ha publicat un petit catàleg en què això ens ho faciliten. És a dir, que és un folletó que es pot, a més a més, trobar per internet en PDF, a part que en qualsevol oficina de turisme, en Mataró mateix, a l'Ajuntament es pot recollir.
i que ens permeten anar reseguint en aquestes localitats amb més densitat de construccions modernistes quines són les rutes que amb una passejada ens permeten visualitzar el que de vegades passes pel davant mil vegades. Quanta gent no passa per la...
carretera, i no s'adona que això, que està passant per un passeig on gairebé un al costat de l'altre hi ha cases notables, no? De vegades, simplement cal aixecar la vista del mòbil. Vull dir que vas caminant i vas mirant el mòbil, doncs en lloc de mirar el mòbil, mira façanes. Passa igual a Barcelona, no? A Barcelona, jo sempre dic que
Està molt bé anar en metro, però quin goig anar amb autobús, que a sobre vas alt, i com que vas una miqueta més alt, tens les façanes amb una altra perspectiva, i descobreixes veritables joies que si vas a nivell de carrer, i més a més, o mirant el mòbil o mirant aparadors, no te n'adones de la riquesa que hi ha simplement al carrer. És a dir, que està molt bé visitar museus. Per cert, tenim un museu del modernisme a Barcelona, monogràfic, un museu privat, però és un museu apartament,
a part de Canal Menar, trobem obres de la plàstica modernista, el fet de tenir un museu monogràfic dedicat a pintura, vitralls, escultures, cartells, és un goig. És a dir que a qui li agradi aquest estil se'n pot fer un tip de veure modernisme.
Però cada vegada és simplement, vaja, que és gratis passejar pel carrer i aixecar una miqueta la vista i ja veus escultures esgrafiats, vitralls i, per suposar, si tens la possibilitat d'entrar-hi, millor que millor. És a dir, que està molt bé mirar la façana de la casa Colli Regàs del carrer Argentona de Mataró, però si pots entrar dintre, millor que millor.
I aquí ho permet, potser no sé les d'aquí de Vilassà, si són particulars, potser és més complicat que puguis accedir-hi, no? Però ja t'has fixat que els de Vilassà, el Ferrer Esputs ha fet la Ciutat Jardín de Madrid. Ens hem ampliat, eh? No, no, vull dir que jo li deia abans que els de Vilassà esteu pertot arreu, aquí heu arribat fins a Madrid.
i l'hotel Ritz, i el Plaza, i tot el que tu vulguis, perquè se li encarreguen aquestes grandíssimes construccions, l'hotel Ritz de Barcelona, per exemple, el Ritz de Madrid també se li encarreguen, vull dir, viatja molt i construeix molt pertot arreu, però clar, no és mèrit seu, certament, no se li poden negar,
però també és el mèrit de treballar al servei d'una promotora, perquè és en aquesta època, insisteixo, que el món es converteix en el món nostre, i per tant, de la petita promoció urbana de jo compro un terreny o compro una casa a l'Andarroco i em faig la casa nova, a un senyor que agrega capital de molts senyors i que monta un holding constructor...
I munta una gran promotora que pot fer barris sencers d'una ciutat, com podria ser Madrid, que està en expansió, com ho està la Barcelona. I, per tant, doncs, clar, la mesura canvia notablement. Si Gaudí, per exemple, doncs, haguera anat a treballar per un promotor, si Gaudí hauria sigut una mica més jove, si hagués nascut una mica més tard, diguem-ho així, i no haguera tingut la història
d'amor que va tenir amb la Sagrada Família, diguem-ho així, és a dir, que pràcticament a l'última etapa de la seva vida només va fer això, doncs segurament, no ho sé, podríem tenir urbanitzacions senceres fetes per... Ho va intentar. Ho va intentar. Ho va dir, ho ha fet un projecte. Sí, sí, es conserven els dibuixos d'un projecte per Nova York. Un gratacel. Un gratacel.
que recorda aquesta estètica de la Sagrada Família, la Colònia Güell, que també està inacabada, només hi ha la cripta, l'església de la Colònia Güell. Per tant, és això, si no s'hagués dedicat amb cos i ànima a la Sagrada Família, mai més ben dit el de cos i ànima, perquè vivia a peu d'obra, com si diguessin...
doncs també hauríem tingut més projecció de Gaudí fora de Catalunya, que ja en tenim, perquè tenim obra seva a comillas, tenim el Capritxo, tenim a Leó, la Casa Botines, a Estorga, tenim el Palau Episcopal, és a dir, que ja tenim obra d'ell fora de Catalunya, però clar, imagineu-vos que en tinguéssim a Nova York, la seva projecció encara hauria estat molt més internacional. Si ara agrada a japonesos que venen gairebé expressament a veure Sagrada Família...
Doncs això, si tinguéssim obres seves a un lloc tan carismàtic com Nova York, ja ni us explico. Parlaves també del tema abans que era un art total, música, arquitectura, literatura, escultura, artes decoratives, jolleria... En aquest museu que comentaves fa un moment... Sí, el Museu del Modernisme, està al carrer Valmes de Barcelona. Museu del Modernisme, eh? Sí, sí.
És un museu privat, vull dir que l'entrada no és barata, precisament, però... Bueno, però de tant en tant, no? Un cop a la vida, res. Però bé, si algú vol veure un museu modernista, potser millor que es pagui un menú i que vagi als quatre gats. També, no? I als quatre gats és una experiència immersiva.
Però és que pots fer les dues coses. Te'n pots anar a veure al museu i després anar-te'n als Quatre Gats. O a Canet, també hi ha un restaurant amb una de les cases modernistes amb més solera. Com se diu? El restaurant es diu Cisco. Abans es deia Sant Jordi.
que és un 6 i una Q, és a dir, ho llegeixes 6 Q, però amb dues grafies en tens prou. Aquell restaurant està molt ben rehabilitat, a més a més, és a dir, la restauració que han fet per convertir-lo en restaurant, vaja, és un goig. I si tens un grupet de 6, 7, 8 persones... Que et partin al reservat, no? Tenen un reservat que és la tribuna, que és rodona, i aquell menjador està molt bé. L'interior també està molt bé. Jo els quatre gats hi he anat, el de Canet no.
Doncs val la pena, Núria, te la pel apunto. Val la pena. No, no, no, però el del Museu de Modernisme sí, perquè... També teníem un gran restaurant que era a Can Valeria, a Argentona. Exacte. No permetia veure una gran casa modernista i ara diria que està tancat allà. Sí, però després de passar per una fase una miqueta fosca, doncs... Està tancat, no? Sí. Bueno, des que van descobrir una plantació de Maria en el seu subsol, doncs... Ostres!
com a restaurant, ha passat a la història, i ja no podem gaudir de la joia modernista que teníem també a l'Argentona d'en Puig i Cadafalch. En el tema de l'arquitectura, de totes maneres, el que també es venia a demostrar és els diners que tinc, perquè parlem d'aquesta burgesia, que serien los nuevos ricos, que...
en aquell moment, els meus ricos d'ara, de dir vinga va, jo perquè es vegi tot el que tinc, que em vingui aquest senyor i em faci. Es comprarien un llot o un descapotable, llavors es feien un bon casalot. I de vegades també com inversió, perquè és molt habitual a l'Eixample les construccions que es feien perquè el propietari es reservés una planta de l'edifici i es venessin o es lloguessin els altres habitatges. És allò que en els timbres dels
dels edificis veus principal i després primer, segon, tercer, quart pis, no? Vull dir que el principal se'l reservava a l'amo de l'edifici, el que feia la inversió, el que contractava l'arquitecte de renom i fins i tot l'entrada a l'escala era més noble fins a arribar al principal i després hi ha els llogaters, doncs mira, si tenien una escala més humil no passa res
Després ja amb els ascensors el de les escales ja no té tant de sentit, però sí que és veritat que de vegades també és com una inversió, un negoci, llogues els baixos per comerços o per tallers o per fabriquetes i tu et reserves el principal per viure-hi, tens tota la planta per tu i els habitatges que hi ha per sobre, més compartimentats, doncs es lloguen o es venen.
I, per tant, així ens va funcionar la Pedrera, així ens va funcionar els altres edificis de Solera de l'Eixample de Barcelona. Bé, de fet, aquestes ciutats creixien, creixien, creixien i, a més a més, requerien cada vegada més mà d'obra, no? I és, per exemple, en aquesta conjunció d'inversió... Clar, la ciutat creix, no? En d'altra cosa, les muralles. Fas el pla d'Eixample, la ciutat comença a créixer, però com més creix,
més porta gent i més necessita créixer. És un cercle, no sé si virtuós o viciós, però la realitat és que, i de la mà d'això, vindran la necessitat de nous sistemes de comunicació i de transport, i a partir d'un cert moment tindrem el metro, etcètera, que vindrà just en aquesta època.
I, per exemple, de la mà de la construcció del metro vindrà una onada migratòria valenciana, per exemple, molts valencians que vindran a viure als barris del poble sec, etc., aquests segon, tercer, quart, cinquè pisos de l'Eixample...
veurem com de pagès vindrà un èxode de gent que deixa el camp, perquè el camp ja no requereix tanta mà d'obra, perquè per produir, és la revolució agrícola, per produir la mateixa quantitat d'aliments o per produir el doble d'aliments necessites la meitat de mans, per tant s'allibera la població, aquesta població va a treballar a les fàbriques o van a treballar
sobretot les dones van a treballar com a servei domèstic en aquestes cases, en aquests principals d'aquesta gent, que a vegades veiem, no?, el padró d'habitants, veus com posa el pare, la mare, no sé què, no sé quants fills, bastant fills més cara, i després veus com hi ha la criada, la doncella, no sé què, la planxadora, una quantitat d'oficis dins de la feina, dins de la casa, sobretot de molt servei.
I són aquesta gent que viu en els àtics, sota els àtics o sobre àtics, els terrats, i les ciutats creixen molt així. Sí, una part és ostentació, perquè també has de tenir molt servei, és un signe també de...
I sobretot sortir a passeig amb el teu cervell que es cuida de les teves criatures, que és una cosa també molt típica del modernisme, és passejar pel passeig de Gràcia, no? I si tens cotxe, fer un cotxe. Sí. Perquè hi ha pocs cotxes a l'època, però alguns són famosos, no?
No sé, Ramon Casas, per exemple, tenia un cotxe famós, Rossinyol tenia un cotxe... Casas ens el pinta. I el pinta. El descapotable amb en Pere Romeu, el dels Quatre Gagats, el propietari dels Quatre Gagats té la versió de que van amb tàndem, amb bicicleta, però després també van amb el descapotable. Sí, sí.
Llavors, molt típic era això, passejar pel Passeig de Gràcia per ser vistos, perquè la gent parlés de tu. I, de fet, després veus que l'avantguàrdia de l'endemà comenta. Parla. Sebió a fulano i tal, Sebió a namingano i tal. És que es buscava una mica això, no?
Aquests edificis de Passeig de Gràcia, que si ara hi entres, alguns, veus això que deies, aquestes entrades tan bèsties, tan xules, tan de marbre, algunes, que penses... Si puges un parell de trams d'escala, s'ha acabat el marbre. Sí, s'ha acabat.
El que són també molt curiosos són els ascensors d'aquestes finques de l'Eixample. És que estem en els inicis dels ascensors, és a dir, a finals del segle XIX apareixen els gratacels perquè hi ha ascensor, sinó a veure qui és el pringat que puja a un cinquè pis. Per tant, gràcies als ascensors apareixen els gratacels, no? I clar, són ascensors molt cuidats, com que van molt lents, fins i tot alguns tenen seients, no? Que et crida molt l'atenció, que ara tens ascensors tan ràpids que no et passa pel cap poder seure, no? Però clar, aquests van lents i per tant pots arribar a seure i tot.
Una cosa que també cal tenir present és que no tot és modernisme, ja ho hem dit abans, però abonem una mica en aquest tema. No només són cases d'habitatges, per exemple, hi ha un modernisme més social, diguem-ho així, el dels Ateneus, el dels centres culturals, el dels Palau de la Música, el Palau de la Música. Hi ha un modernisme una mica més democràtic, però també hi ha l'altre modernisme, el modernisme d'on es feien jornades laborals de més de 12 hores,
Serien les fàbriques, la Casa Ramona, per exemple, o, per exemple, l'obrera matronense de Mataró, de Gaudí. Per tant, hi ha una mica... El modernisme toca una mica tot arreu, no? Fins i tot als cementiris. Exacte. Sí, és cert. De fet, aquí... Un altre cop, perdoneu-me. Sí, és per tornar a casa, per tornar a Vilassà. Tornem a Vilassà. Tornem a Vilassà, tenim...
La portalada del cementiri, que sembla ser que la va finançar en Cambó, polític de l'època, que la seva mare vivia davant de l'estació de Vilassar, i l'encarrega Eduard Ferrés, i Eduard Ferrés fa aquesta entrada al cementiri, també molt asimètrica, amb la figura de la forja, aquests elements que recorden també el gòtic i les espirals pròpies de...
del romànic i del gòtic, del Pirineu, per exemple, i el treball de la pedra, la figura femenina, les virtuts teologals, la fe, l'esperança, la caritat.
tots aquests elements, i després moltes tombes que són modernistes. Sí, sí, el cementiri de Canet, tenim... Masnou. Soleus. Sí, a Masnou. Mataró. Arenys, Arenys de Mar. Arenys també. No, no, Déu-n'hi-do, eh? Sí, sí, és que això són moltes tecles les que tocan el modernisme.
que no tots són grans casalots com els de la mançana de la discòria de Barcelona, on tenim la casa Batlló, la casa Matllé i la casa Lleó Morera, amb una illa de cases, només tres petums del modernisme a tocar gairebé. En 100 metres. Sí, en 100 metres, exacte. Un altre dels temes que comentaves tu és el tema que en aquell moment...
El fet de tenir algú que et fes rajoles, per exemple, o trencadissos, o la forja, o les escultures, era econòmic. Ara suposo que, a veure, no tothom ho sap fer-ho. Ja no dic... No és tan fàcil trobar algú que et pugui restaurar un trencadís o...
i els gustos estètics també han canviat és a dir que ara anem a lo fàcil no tenim minyones per tant tot ha de ser pràctic i per tant com més net i polit sigui l'interior sense gaires sinusitats millor si no s'hi posa la pols per tant estem amb una estètica diferent més minimalista si tu vols i per tant tota aquesta filigrana modernista doncs tenia la seva raó de ser en aquell moment i no té la seva raó de ser ara
El que passa és que en aquell moment, suposo que el fet, per exemple, el tema de la ceràmica i tal, també devia donar, haver-hi moltes fàbriques properes, per aquí... Clar, és que es donava feina a molta gent, és a dir, l'arquitecte, tota la feina dels obrers que construïen maó sobre maó, pedra sobre pedra, que hi havia el que feia el treball de forja, l'escultor, el museicista, el vitraller... I a més a més...
tot conjugat, és a dir, que tothom, el que deia jo del director d'orquestra, l'arquitecte dirigeix a tots perquè tot ha d'anar en consonància, tot ha d'estar en consonància. Amb això el gran mestre era Gaudí, perquè Gaudí jo crec que supervisava fins a l'últim element de les cases que projectava, fins i tot les manetes per obrir portes i finestres fossin ergonòmiques, que tot estigués adaptat a fer la vida fàcil als habitants d'aquella casa, d'aquella vivenda. Per tant...
tot tan primirat, ara, doncs, es va més a la idea. Aquesta activitat com més acurada que tenia l'arquitecte en aquella època, doncs, jo crec que ha passat bastant a la història, ara es va més a la funció, és a dir, anem a lo pràctic, anem a els materials avients, i l'estètica és diferent. Aquí, en això que dèiem, dos cases més enllà, tenim la casa de l'Eduard Ferrés. L'Eduard Ferrés va néixer
al costat de la Torre del Nadal, a Cala Duana. Però allò era la casa Pairal, era la casa de la família. Quan ell va tenir possibles i es va construir una casa, se la va construir tres portes més enllà, dels estudis de la ràdio, en direcció, diguem-ho així, cap a Cabrera, i actualment és una residència de gent gran. Jo sempre dic a la gent que si poden, per poc que poden, doncs i no, sense molestar massa els residents,
però si demanen permís per entrar, val molt la pena mirar els arrimadors de l'entrada i de l'escala que puja la casa amunt, perquè ja els arrimadors són fets de jauna, això que dèiem, això es posava l'estuc i en fred i la jauna es posava calenta i agafava...
la forma, hi ha tots els oficis de la construcció d'aquesta època. Per tant, veiem tots els artesans treballant totes aquestes tècniques. És molt interessant, com a la casa d'un arquitecte, la decoració que tria, són, doncs, òbviament, les eines i els oficis de la construcció. Però està molt bé deixar constància, doncs, això, que l'obra no només l'ha fet ell, l'arquitecte, sinó en col·laboració amb tota aquesta altra gent.
Per exemple, a la Casa Colli Regàs és normal trobar la figura de la filosa, els engranatges de l'industrial tèxtil, perquè és una casa feta per un industrial del tèxtil, per tant se li busquen els elements que li són propis. L'arquitecte fa exactament el mateix amb els seus temes, diguem-ho així. Sí, no?
No està, és interessant, és interessant. Algunes novel·les parlen d'això, de l'època aquesta del modernisme, de les fàbriques, d'obrers que acaben relacionar-se amb els fills de moltes d'aquestes cases i acaben una mica fora de lloc. Perquè, clar, les classes socials en aquell moment eren encara més... En podem recomanar alguna de novel·la d'aquestes?
Bueno, jo no sé si... La Taranyina d'en Jaume Cabré, per exemple. Per exemple, sí, sí, exacte. És un clàssic i una miqueta per ambientar aquesta època, doncs, està molt bé. I ja tirant una miqueta més cap a nosaltres, Ildefonso Falcones... Aquesta és la que em vaig dir jo. Va escriure, que és el pintor d'ànimes, doncs també una miqueta ambienta tot aquest període... Bueno, després hi ha un gènere que és molt i toca de ple aquesta època. Ja veuràs.
Que serien totes les obres de l'Agata Cristi. Totes les obres de l'Agata Cristi ens dibuixen aquesta societat, aquesta societat burgesa, l'Orient Express, aquest viatge des de París. Amb la Núria es comprava més cap a casa i tu ja te'n vas a Gran Bretanya, però sí, sí.
Si pensem, en aquesta època és la de la globalització avant la letra. I per tant veiem com una burgesia mundial. Aquí en aquest programa a vegades hem parlat de la immigració americana i veiem com els gustos de la moda que es troben aquí, veiem com els nostres capitans ho exporten a l'Argentina i a l'Uruguai, etc. I veiem que hi ha un món molt més connectat del que ens podria semblar.
És molt usual veure en els fons documentals de les famílies de la nostra època, veure com, per exemple, hi havia postals de Nova York on comencen a veure gratacels. I, per tant, això arribava aquí, la gent començava a veure què es feia. I el món, aquest món, diguem-ho així, plenament industrialitzat, d'aquesta època, doncs té això. I l'Àga de Cristi dibuixa aquesta societat, que és molt universal, al final, eh?
Al final, si el detectiu es diu Poiró o es diu... Però, hòstia, hi havia d'anys de crims, com ens pinta l'Agata Cristi a Gran Bretanya? Sembla que no, eh? Jo crec que ell es carregava tothom. Però aquest de... La Taranyina o el pintor d'ànimes del Falcones, per exemple, el del Falcones, que és una mica aquesta idea, és la construcció del Palau de la Música. Llavors, bueno...
Suposo que ell, bueno, és una llicència total i absoluta, però bueno, dibuixa una societat d'aquell moment que està bé. I ha posat-hi una altra novel·la en què se'ns narra, se'ns novel·la la construcció de l'Hospital de Sant Pau, que és de la Tania Juste, l'Hospital dels Pobres.
Per tant, és una manera d'aproximar-te a aquesta època a través de la literatura. Tot és veritat, que no es pensin que les novel·les és el que realment... Però també tenim literatura modernista, i podríem citar Josefat, de Prudència i Bertrana, que és considera una de les obres modernistes per Antonomàsia, i no sortim ni de la comarca, perquè Prudència i Bertrana, nascut a Tordera, o podríem parlar també de l'Ignasi Iglesias, o en teatre, com per exemple la Barca Nova, etcètera, etcètera.
que realment, allò que dèiem, no?, del modernisme total... Global. O Santiago Rossinyol, que ens escriu obres de teatre i ens pinta, és a dir... I després veiem, per exemple, encara en arts aplicades, per exemple, veiem, doncs, parlàvem abans, de l'enquadernació de llibres, no?, de l'art de
de l'enquadernació i de la impressió de llibres, que aquí és on fan diners els de Can Domènech i Montaner. L'oncle d'en Domènech i Montaner fa molts diners i no té una indústria tèxtil, perquè a indústria tèxtil n'hi havia moltes. Ell el que fa és importar una tècnica específica d'impressió de llibres
I, oh sorpresa, llibres impresos de luxe i enquadernats de luxe es venen com xurros. Llibres d'aquests que semblen medievals, amb aquestes figures gairebé mítiques, aquests personatges, aquests dracs, es venen molt perquè aquesta burgesia, que s'ha fet aquests grans principals, aquestes grans cases, han de tenir bons despatxos... Amb unes bones biblioteques. I tot lliga un altre cop. I veiem, per exemple, molts llibres impresos amb això...
Per exemple, trobem les Atlàntides de mossèncinto, decoradíssimes, amb tota l'estètica modernistes, per exemple, perquè aquí hi ha casa tot, hi ha la literatura per un costat, i a més a més la impressió pròpiament, l'artefacte del llibre. Em sap greu, però hem arribat al final del programa. Jo no vull marxar sense arrencar un compromís de la nostra convidada d'avui.
Doncs tens poca estona. Un dia podem parlar del nou santisme? Doncs vinga. A dir que sí. Ara m'ho apunto. Molt bé, doncs. Serà la continuació, no? Exacte. Després del modernisme, el nou santisme. D'acord. Moltíssimes gràcies. Gràcies a vosaltres per convidar-me.
Hem arribat al final del programa. Moltes gràcies, Maria Josep, per haver-nos acompanyat. Recordeu que podeu tornar a escoltar el programa a través de vilassarradio.cat i a Spotify buscant històries de mar i de dalt. I també us podeu subscriure al canal d'Spotify per rebre el programa cada setmana. Adeu i fins al proper programa.
Històries de Mar i de Dalt, un programa sobre el nostre passat, les històries, les tradicions, els personatges i el patrimoni de Vilassar de Mar. Una producció del Centre d'Estudis Vilassarencs en col·laboració amb Vilassar Ràdio i sota la coordinació de Núria Gómez.
Servei d'acreditació de competències professionals. Jo he treballat de pintora i ho he acreditat.