Aquí comença Històries de Mari Dadal, un programa sobre el nostre passat, les històries, les tradicions, els personatges, una producció del Centre d'Estudis Vilassarencs en col·laboració amb Vilassà Ràdio i sota la coordinació de Núria Gómez.
Enric Monjo i Garriga va néixer a Vilassar de Mar el 12 de febrer de 1895 i va morir a Barcelona el 2 d'octubre de 1976. Va ser un escultor català reconegut per les seves obres de caràcter religiós i monumental. Format a l'Escola de Belles Arts de Barcelona, el seu estil combina classicisme i espiritualitat amb figures elegants i serenes.
Va realitzar escultures per a esglésies, monuments públics i espais urbans, destacant-ne el Cris Rey del Tibidabo i el monument a Francesc Cambó. La seva obra és un referent de l'escultura catalana del segle XX. Avui, a Històries de Mar i de Dalt, volem descobrir un vilasserenc que té molta obra arreu del món. Avui, a Històries de Mar i de Dalt, parlarem de l'Enric Monjo i Garriga i ho farem amb en Jordi Vinyes.
Històries de Mari Dadal. Coneguem el convidat. En Jordi Viñas Carol és llicenciat en Geografia i Història per la Universitat de Barcelona, postgrau en Direcció i Gestió d'Institucions, Empreses i Plataformes Culturals per la Universitat Pompeu Fabra. Ha fet nombrosos cursos sobre museografia, patrimoni cultural, gestió de projectes, planejament estratègic, gestió cultural i participació ciutadana.
Ha treballat com a docent. A l'Ajuntament de Vilassar de Mar ha estat tècnic superior conservador del Museu Municipal de la Marina de Vilassar entre els anys 1997 i 2000. Tècnic de gestió cultural i dinamització associativa des de l'any 2000 i coordinador de la regidoria de cultura des del 2008 fins a l'actualitat.
Benvingut Jordi. Gràcies. L'Enric Monjo ve d'una família que es dedica al tema nàutic i l'ensenyament, l'avi enginyer, pedagòg, que funda l'escola nàutica de Vilassadamar, que el pare també en va ser director, i ell no es vol dedicar a l'ensenyament, però curiosament acaba fent de mestre.
Sí, Enric Monjo és una persona que podem dir que va néixer en una família privilegiada. Pensem que a finals del segle XIX la gent que tenia estudis era poquíssima, era més enllà del farmacèutic el metge, segurament, i si hi havia algun arquitecte o així en el municipi, i prou, no hi havia ningú més, i el mossèn, evidentment, no hi havia ningú més, era una societat
on les diferències socials estaven molt marcades i la majoria de la gent es dedicava a l'agricultura i al tema, en el cas d'altres municipis, com Vilassadons, que hi havia indústria i altres que podien tenir el tema del mar. Per tant, néixer amb una família que tenia instrucció, que tenia estudis,
Era un element crec que determinant. Això fa que es puguin desenvolupar unes sensibilitats, es puguin dur a terme uns projectes de vida que en una altra situació seria molt difícil.
Esclar, ell en aquest context, en aquest entorn amarat de cultura, demostra ben aviat una traça, demostra una habilitat pel tema artístic, que sembla ser qui li va detectar va ser Eduard Ferrés i Puig, que era amic de la família.
i amb una d'aquestes visites o trobades que es feien va veure que l'infant tenia grans capacitats i ell va ser qui va insistir a la família perquè potencies en ell els estudis artístics. Uns estudis que, com molt bé sabem, com no van associats, com altres professions, a uns guanys materials immediats i no sempre van vinculats a una projecció social,
doncs potser no eren els que la família a priori estava més interessada en que el seu fill seguís, però donat que Eduard Ferrés i Puig els ho va reconèixer i ells poc o molt també ho devien veure, doncs van fer l'aposta perquè el nen pogués estudiar. Va estudiar a l'Escola d'Arts i Oficis, però també va fer anatomia a l'Escola de Medicina, vull dir que
A banda que el noi apuntés maneres, també va tenir una formació com molt especial, no? Sí, això és bàsic. Jo crec que això es comenta i mai es comenta prou. A veure, això, salvant els paral·lismes, una vegada ho deia...
Ho deia el Ferran Adrià, deia que quan ell estava fent pràctiques li feien aprendre d'un llibre clàssic de cuina una recepta cada dia. És a dir, a part de la tècnica hi ha el coneixement, perquè clar, si no hagués acabat inventant la truita la francesa, que ja està inventada. Sí.
Això és igual, qualsevol persona que es dediqui a l'art ha de tenir, a part d'unes aptituds físiques, ha de tenir també uns coneixements tècnics, perquè sense aquests coneixements no podrà dur a terme la part matèrica o la part pràctica de la seva idea, sigui en el camp de l'escultura, del videoart o de la pintura, en qualsevol art. I ell, doncs, això ho va tenir, va tenir aquesta formació...
i el tema, és curiós això que comentes, el tema aquest de l'anatomia, que va arribar a ser catedràtic d'anatomia a la Facultat de Medicina de Barcelona, li va permetre conèixer de primera mà com era l'anatomia. De fet, tenim fotos d'ell treballant en una sala d'autòpsies i, esclar, això li va permetre conèixer de primeríssima mà com era el cos humà.
i això es veu jo crec que es veu en les seves escultures té un coneixement molt precís de com és el cos humà i això després l'ajudarà a treballar hi ha gent que diu que l'escultura és una figura que està vestida
Però que en realitat a sota hi ha un cos que té uns músculs, té uns tendons, té unes articulacions i això amb o sense roba, això es veu. I Monjo tenia aquest coneixement de primeríssima mà, com tants i tants altres artistes també han tingut, no cal dir-ho.
Sí, però ara parlem d'ell. En el seu cas, exacte. El que està clar és que el fet de voler-se, a banda que tu tinguis molta traça i puguis fer alguna cosa, el fet que ell es formi no només en les tècniques de belles arts, sinó que, a més a més, vulgui saber més i faci autòpsies, que em sembla horrorós, però vull dir que, d'alguna manera,
Ell vol saber molt més, no?, perquè ho has dit, és molt maco, això que una escultura és un que està vestida, que sota té tot, m'assembla preciós, i és així. Ell va ser aprenent de l'Eusebio Arnau, que Eusebio Arnau és un destacat escultor català del període del modernisme,
que també es forma a l'Escola de Belles Arts de Barcelona, a la Llotja, i que va treballar tant l'escultura monumental com la decorativa i va col·laborar amb arquitectes com Lluís Domènech i Montaner i Puig i Cadafal. Vull dir que...
Que va ser aprenent d'aquest senyor, també no ho era qualsevol, no? No, no, és evident que tenia unes aptituds i unes capacitats, i ell el que fa és es troba en un període, clar, tots en realitat, encara que ens sembli que no som fills de la nostra època, i el que fem és, qualsevol persona que neix en un moment històric i un període,
vulgui que no, acaba reflectint, acceptant o renegant els principis, idees, plantejaments artístics, filosòfics, etc. En el cas de Monjo, ell arriba a la maduresa quan el modernisme s'està acabant.
Llavors, el que està entrant en força és el noucentisme. La història de l'art, com ja sabem, moltes vegades té un caràcter pendular i es passa d'una banda a l'altra. Llavors, tot el que era una mica el que defensava el noucentisme era oposat al...
al modernisme. Llavors ell el que fa és arribar en aquest moment, ell es forma tècnicament amb escultors modernistes, però ell ja forma part plenament d'aquest esperit noucentista. Perquè també quan acaba d'estudiar ell és ajudant de Llimona, que també és un altre escultor modernista, no? Exacte. Està bé. Ell, hem dit que va néixer el 1895, però en el 1918 ja comença a fer exposicions...
Sí, ell rebrà una beca de l'Ajuntament de Barcelona que li permetrà fer un viatge d'estudis per Europa i ell coneixerà l'obra de Rodent, d'August Rodent, que és una persona que també fa escultura figurativa amb tot un component d'espiritualitat que a ell li interessarà perquè és una persona que té un component religiós important i espiritual, Enric Monjo. Aleshores, ell queda fascinat amb l'obra de Rodent
I l'aprenentatge que en treu és una mica, doncs, el veu com un referent, no? Pensem una mica que, això podem comentar després, que Monjo va per un camí diferent, una mica, del que és la història de l'art. Ell segueix una mica el seu camí propi, amb el que això suposa, li pots proposar de positiu o de negatiu, però ell enceta un camí diferent.
que igual que altra gent va a Europa, pensem que abans París era el far que il·luminava la història de l'art, després ho va ser Nova York,
I allà hi havia, si es volia aprendre, conèixer gent i fer contactes, havies d'anar allà. I molta gent, molts catalans, artistes, doncs, començant per Picasso i molts altres havien anat a París a veure què s'hi cuia allà, no? I allà, doncs, feies contactes personals, aprenies tècniques, et relacionaves amb gent i veies que s'estava cuant al centre del món, no? En aquest cas, amb el tema artístic. Eh...
Monjo va anar, va estar a Brussel·les, va estar a París, però ell quan va tornar va continuar una línia que venia més del noucentisme que no pas de les avantguardes.
D'alguna manera, aquests viatges que altres artistes has anomenat a Picasso, però també podríem anomenar, per exemple, a Salvador Dalí, que se'n van a París a conèixer, a relacionar-se amb els entorns artístics, amb altra gent de per allà, a fer-se veure...
A vendre el seu producte, ells i el que pinten. Ells senzillament va com qui va de vacances un dia i vaig a veure què hi ha, però quan torno, torno sense haver-me imbuït d'aquell esperit artístic.
Bé, això és el que dèiem una mica, no?, de l'esperit de l'època. És a dir, un pot anar per moltes coses, pot anar per conèixer què s'està fent, per formar-se a nivell personal, a nivell humà, per fer contactes, per després fer negoci, per una barreja de tot això. Clar, tothom una mica el que vol sempre és estar una mica a l'onada del que es fa en cada època. És a dir, la gent, i més avui en dia que vivim en una època de canvi accelerat, amb les noves tecnologies...
Tothom té por de ser etiquetat com d'antic, no? És que jo això no ho faig servir perquè automàticament t'etiqueten d'antic o de clàssic o de carca, no? En el cas d'ell això no va ser així, ell tenia la seva línia, va anar continuant, evidentment va evolucionar...
però ell va tenir clar que ell no formava part d'això que després se n'ha dit les avantguardes, que era la gent que després de tot el que va suposar, sobretot a nivell conceptual, la Primera Guerra Mundial, es va produir un...
Després d'aquella hecatombe que havia sigut per la civilització europea, tot es va quedar trasbalsat. Els valors, les formes de vida, les actituds, la situació econòmica, el paper de la dona, el paper de les minories, el paper del nacionalisme, tot va rebentar pels aires.
Si la gent mor en massa, també ha de poder tenir uns drets, reivindica unes situacions, uns drets laborals, uns drets humans, encara que no en deien així. I ell el que fa és... Això també passa en el camp de l'art. Els moviments aquests que ja feia temps que anaven i que pot ser tenien un caràcter més marginal, a partir d'aquí, en molts camps passen a prendre el caràcter, diguem-ne...
Com de primera, passen a ser de primera, és a dir, s'abandona el simbolisme, perquè ara, després d'haver vist tots els horrors de la Guerra Mundial, no és moment de simbolisme, és moment de... Hi ha persones esgarrades, mutilades, la gent ha patit, ha passat gana, una situació...
que tot es veu alterat, la representació de la figura humana, la representació de les persones, els somnis, els desitjos, tot el paper del tema de l'inconscient en Freud, els somnis, la revolució russa amb el que suposa de por i esperança de canvi per uns sectors socials. El món ha saltat pels aires. Hi ha hagut un canvi molt gran. Un terrabastall és d'aquelles èpoques, d'aquells moments històrics,
que a vegades costa perquè la història va molt... Hi ha molts corrents subterranis, coses a diferents ritmes i velocitats que sovint costa de poder identificar. Però hi ha vegades que per convenció es posa una data per simbolitzar, com l'arribada a Amèrica, 1492, o 1453, la criatura de Constantinople, simbolitzen l'inici de l'edat moderna i la fi de l'època medieval.
És una convenció, evidentment. La Primera Guerra Mundial també és una convenció, però sí que, com totes convencions, tenen una part de realitat, de veritat. I en aquest sentit fa com que les avantguardes passen a ser una cosa més...
més marginal o més arriscada, passen a ocupar el carril central de la història de l'art. Una mica ser una mica trencadores, no? Passen a ser com establishment, ja. Ja passen a ser de ser una cosa arriscada, que potser feien quatre bojos, ara passen a ser estar ben vistes i passen a ocupar una mica el carril central, no? I les altres idees que eren més convencionals, per exemple, el tema de l'art, el tema figuratiu,
passa a quedar més en segon terme. Per què hem de fer figuratius si faig una foto i queda perfecta? O faig una pel·lícula i queda perfecta? No té cap sentit reproduir la realitat. El que hem de fer és interpretar-la, transformar-la o odiar-la o venerar-la, el que sigui, però s'ha d'actuar sobre aquesta realitat. I en aquest sentit, doncs, Monjo no va per aquest camí, ell va per un camí propi que...
segueix el nou santisme i va fent endavant, que això també serà facilitat per les circumstàncies especials en què es viurà a l'estat espanyol tota la seva història tràgica del segle XX. Ell guanya, quan té només 31 anys, el primer premi d'un concurs nacional d'escultura del Ministeri d'Institucions Públiques. Era important aquest premi?
Sí, ell a poc a poc ja es va fent, és un jove que s'ha anat formant amb una família que dèiem amb interessos i inquietuds culturals, a poc a poc es va situant, va fent contactes, li van encarregant obra pública, obra privada i a poc a poc...
També es dedica a la docència, a l'acadèmia, com dèiem abans, tot i que semblava que en principi s'apartaria, però té aquesta vessant també de pedagog o de mestre, i a poc a poc va obtenint un reconeixement que el va situant i va prenent més projecció com a artista.
Perquè, clar, això mai és una cosa... Sempre és una cosa molt progressiva i és com una planta. Quan la planta ha brutat, abans s'ha sembrat, s'ha cuidat i s'ha regat, doncs això igual, no? A poc a poc aquesta feina començarà a prosperar en forma... I l'artista, quina forma té que li sigui reconeguda la seva mestria? Doncs amb els homenatges i sobretot els encàrrecs, perquè, clar, pensem que la gent...
encara avui viuen dels encàrrecs. A vegades hi ha la idea de l'artista, no? L'artista no viu de l'aire, viu de les feines que li encarrega i li paga el mercat en una societat capitalista. Per tant, la mesura, en bona part, una forma de mesurar el teu èxit, entre cometes, és amb els encàrrecs que tu reps. Llavors, si reps encàrrecs, vol dir que pot ser tan malament no ho estic fent, no? Exacte.
L'any 28, a fet, ell participa en la realització de les estàtues de la plaça Catalunya amb escultors com Clarà, Llimona, Gargallo, que aquests, tothom segur que els coneix.
De fet, aquestes estàtues, encara, si avui anem, les podem veure, les d'Enric Monjo. Com comentava, es va fer un projecte per reurbanitzar, perquè la plaça Catalunya sempre ha sigut una plaça que ha quedat com en un lloc inhòspit. Era una zona de Barcelona que era el...
on s'havia de cosir la Ciutat Vella amb l'Eixample i en Cerdà no va deixar clar com havia de ser. Es van fer diversos projectes, ha tingut diversos usos al temps de la història i una cosa que es va fer en aquesta època és fer un procés d'envelliment amb la realització d'estàtues encarregades a artistes consolidats o emergents. I aquestes estàtues encara avui en dia...
Si anem a Plaça de Catalunya i ens entretenim a donar-la, a circumvalar-la, veurem aquestes escultures. Les d'en Monjo, concretament, estan situades a la zona sud de la plaça.
concretament a la zona de Passeig de Gràcia en Portal de l'Àngel, per allà més o menys. Exacte. I un es diu Pomona i l'altre és Dona'm imatge de la Mare de Déu. Sí, ja són imatges, ja són escultures en què es veuen els seus temes, la bellesa clàssica a través del nú de la dona, el domini de l'anatomia i després el tema també religiós, que és un altre tema important en la seva obra, aquesta dimensió religiosa o espiritual, no?
Avui en diríem pot ser més espiritual, en l'època d'en Monjo en diríem més religiosa perquè anava vinculada més al tema de la religió catòlica. Clar, més església, més diferent del que és ara. Ell durant la Guerra Civil es passa al bàndol franquista, se'n va viure a Santiago de Compostela, que també seguirà fent classes allà, i ell és l'encarregat de salvaguardar el patrimoni artístic dels efectes de la guerra.
Deixen dir-me que em sembla una animalada tant d'un bàndol, sobretot del bàndol roig, que es va encarregar amb moltíssimes obres d'art. Trobo una bestiesa impresionant. Sí, és una cosa que va passar durant la guerra. Es va produir això, a part dels assassinats de gent i la gent que mor en el front, que són coses lamentables. Sí, exacte. Però, esclar, quan no respecta la vida humana, les altres coses encara tenen menys valor. Encara menys.
Llavors, clar, tots dos bàndols el que van fer és van instaurar uns serveis que s'encarregaven, el bàndol republicà també ho tenia, de protegir el patrimoni. El patrimoni no només eren quadres i escultures, sinó també eren edificis que es posaven sota l'edifici que tenien, en el cas de la República, tenien un component religiós,
Llavors es posaven sota protecció perquè no fossin, sobretot en els mesos inicials de la guerra, destruïts per aquell furor que va haver, aquella explosió d'anticlericalisme, que el que va fer és que es va dedicar a destruir molt patrimoni que, esclar, degut a la nostra història, és patrimoni religiós.
I es va confondre, almenys des del punt de vista actual, es va confondre el que era una cosa amb una altra. I es va optar per trobar la solució d'expressar el malestar o la nuig o la ràbia, destruint patrimoni religiós i, lamentablement, també matant persones religioses.
Doncs el bàndol franquista també va fer el mateix, va fer un grup que es dedicava a salvar el patrimoni. En principi, Monjo, per edat hi era un home gran, pensem que les lleves eren entorn dels 20 anys, per tant, un home d'aquesta edat hi era gran, però sí que va poder encaixar amb aquest servei de recuperació del patrimoni nacional,
que el va encapçalar un altre català, Eugeni d'Ors, que també s'havia passat al bàndol franquista. I, clar, el fet que Eugeni d'Ors cridés a Monjo, entre d'altres, perquè formés part d'aquest servei, doncs bé, dóna idea una mica de... Suposem que...
a part que ell més o menys havia estat ben relacionat, el devia tenir en consideració. Sí, clar, suposo que no li devia donar aquest encàrrec a qualsevol... No hi anava a qualsevol, hi anava gent que eren arquitectes, pintors, escultors, gent del món de l'art i de la cultura, que eren capaços de distingir què s'havia de salvaguardar i què no dels efectes, de les conseqüències del conflicte bèl·lic.
S'acaba la guerra, se'ns acaba, deixem-ho aquí, el tema guerra, que són molt avorrides les guerres, i ell torna cap a Barcelona, i en aquell moment és potser el moment de màxima plenitud de la seva obra i de la seva...
Clar, Monjo el que fa és, quan acaba la guerra, torna a Barcelona, torna amb el bàndol guanyador, i això, evidentment, sempre t'obre totes les portes, de la mateixa manera que te les tanques si has estat en el bàndol perdedor. Clar, l'estella en el bàndol guanyador, doncs, se li van obrir totes les portes de l'acadèmia, és a dir, ell...
per una banda el que va fer és recuperar l'antic lloc de feina que havia perdut, no va ser sotmès a cap procés de depuració, ni va ser apartat de la vida acadèmica, com va passar-li a molta altra gent que no havia fet res, senzillament, com estava en el bàndol incorrecte, va ser depurada i en el seu lloc van atorgar-li la feina a gent que sí que havien sigut afins al règim. Ell es va reincorporar a la feina,
perquè aquesta banda recuperava l'estabilitat aquesta derivada del lloc de treball, però per altra banda, esclar, tots aquests intangibles, com són tots els contactes que ell havia fet durant aquest període de la guerra, que va conèixer autoritats, escultors, Eugeni d'Ors,
Tota la gent, doncs això, esclar, li va obrir les portes a que estigués, quan va acabar la guerra, estigués molt ben relacionat. I això li afegim un tercer punt, que és, ell estava especialitzat parcialment, perquè no només feia això, però sí que estava interessat en el tema de l'art religiós.
Clar, després de la Guerra Civil, si una cosa ha quedat malmesa, sobretot en el bàndol republicà, és el patrimoni eclesiàstic, amb la qual cosa hi havia un munt d'esglésies, de retaules i d'escultures per refer. Per tant, ell tenia la tècnica, tenia els contactes i el moment històric era propici. Per tant, tot li va venir de cara.
perquè ell pogués, doncs, engegar, evidentment, si no hagués tingut coneixements i no hagués tingut el domini tècnic, no hagués anat enlloc. Però tot es va alinear, en certa forma, i això va permetre, doncs, que ell pogués, doncs, era l'home adequat en el moment adient. Allò que estàs en el lloc adequat, no? Correcte, en el lloc precís. Sí.
quan mirava a Miranya buscava què hi ha de mossèn, de l'Enric Monjo, o sigui, què puc trobar, quines escultures, hem parlat d'aquestes de la plaça Catalunya, però després també té l'escultura Les tres noies, que està davant de la façana del banc vitalici, o del que era el banc vitalici, perquè no crec que ara no és,
que està allà a la Gran Via, amb cantonada en Pau Clarís, té Mediterrània, que es pot veure a la plaça de Pau Vila, just davant del museu. Però ell també és el responsable, que parlaves tu ara, del tema de recuperar aquestes imatges o aquestes coses que s'havien malmès durant la guerra, de la ornamentació escultòrica de la capella del Bon Consell de l'Ajuntament de Barcelona...
Sí, però aquesta li ve després. La primera, l'obra que el catapulta és la basílica, el retaule major de la basílica del Sant Esperit de Terrassa. Això és el trampolí. El trampolí, correcte. Això és el trampolí que amb ell el projectarà, farà aquest projecte que estarà uns anys treballant-lo i un cop l'hagi acabat,
doncs això serà la gran obra, el gran aparador que pot presentar de dir jo soc capaç de fer això i això li obrirà totes les portes. Sí, a banda dels coneixements, dels seus coneixements tècnics, els coneixements de les persones aquestes importants que pugui tenir i d'estar, a més a més ell té una carta de presentació
Amb imatges, no? Vull dir, que poden anar a veure i comprovar del que ha fet, no? Correcte, i en paral·lel també estarà treballant a Montserrat, l'estàtua adjacent de l'abat Oliva, i després la porta angèlica que encara avui en dia, quan s'accedeix al cambril de la Mare de Déu de Montserrat, les escaletes aquelles que pugen, tot el que és la porta per fora és d'en Monjo. Sí.
I el cenotafi de l'abat Oliva, que encara hi és, l'abat no hi és, però l'escultura sí? L'escultura sí, i clar, en la línia aquesta religiosa, d'obra religiosa, amb un sentit espiritual, amb un gran domini de l'anatomia humana,
Clar, totes aquestes característiques, doncs, és el que dèiem, és l'home ideal en el moment idoni. I això li permetrà, doncs, amb ell començar a fer moltes obres a molts llocs i començarà a prendre embranzida. I llavors, quan serà molt conegut aquí, bueno, hi haurà un moment que li començarà a venir el reconeixement i farà, per exemple, l'exposició a Vilassa de Mar l'any 58...
retrospectiva, després també tindrà exposicions a Madrid, a París, i llavors, a poc a poc, ell anirà projectant-se, i després li vindrà el sal als Estats Units. Clar, ell exposa París, Nova York, Madrid, Miami, no sé si he llegit alguna cosa de Miami en algun lloc, però potser ho invento ell. Té obra a Florida, sí. Vale, o sigui, és cert que la té, eh? Sí, sí. Amb el tema de Montserrat, tu comentaves, comptava amb això, eh?, el tema que tots dos està a la sala de signe, del signe, la...
el cenotafi de l'abat, la memòria funerària de l'abat Oliva, es diu l'obra, i després tenim la porta angèlica. Estats Units també...
La major part de l'obra que hi ha és també amb esglésies, no? Vull dir, perquè Washington està a la basílica i... Té a la basílica de Washington, també té... El que passa és que també té alguna altra cosa, és per exemple el First City Bank...
El director del Fair City Bank era George Harrison, que era una persona que ell tenia vinculació perquè estava a la societat d'estudis hispànics, i li van encarregar un alt relleu en motiu dels 150 anys de la institució.
Llavors, ell va fer aquesta obra, també va fer la medalla també del cinquè aniversari, perdó, dels 500 anys de la independència d'un municipi de Sant Agustín. Vull dir, ell té diverses obres als Estats Units, públiques i moltes d'elles religioses.
a la línia aquesta, perquè, clar, ell estava especialitzat en aquest tema. Clar, bé, era la seva... era el que ell sabia fer més bé, no? El que li agradava, possiblement, o el que hi havia treballat més... Bé, si pot ser no hi hagués hagut la guerra, potser hagués continuat el tema del nu femení, o del cos humà, perquè aquest és un tema dels clàssics des de la...
Bé, primer va haver-hi el nu masculí en Grècia, abans que el de dones, però el tema del nu, del cos humà, sempre ha sigut un tema, ha tingut anades i vingudes, moments de rebuig, moment de sublimació, moment d'oblit, però és un tema clàssic, pot ser ella que hagués continuat per aquí. El que passa que, esclar, això tampoc...
Bé, amb el franquisme pot ser, tampoc no era el tema més adient, no era més adient o tenia més sortida el tema religiós, no? No, evidentment, evidentment. També és una forma com de camuflar-ho, no? De dir, escolta, jo faig el cos humà, el volen nu, el volen vestit, segur que no s'ho plantejava així, no? No, no, no, ja, ja, ja. Clar, si tu fas el cos humà i ara te'l compren despullat, el fas despullat i després te'l compren vestit. Doncs li poses un vestit. El fas vestit, per què? Bé, en el fons tu ets un artista i et deus al teu públic, no?
Tu comentaves que li havien donat moltíssims reconeixements. Jo, si t'assembles, els llegeixo perquè la gent ho sàpiga. Ell és membre de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi i de la Hispanic Society of America. Rep la medalla de la ciutat de Terrassa, la clau de la ciutat de Barcelona, la encomienda d'honor d'Isabel la Católica, la medalla d'or de Vilassar de Mar i la gran creu de l'Acadèmia Internacional de les Belles Arts dels Estats Units.
No està mal, no? No, no està mal per un Vilassarenca. No, escolta, a Vilassar esteu a pertot arreu, eh? Això ho tinc claríssim. Sempre trobes un Vilassarenca a qualsevol lloc. Si no riguis, no, que és veritat. Mira, aquest està a Nova York i a París ha anat, no? En París no sé si hi ha obra d'ell.
Jo no ho he trobat. No t'ho sé dir ara, París. Taiwan també tenia un projecte que al final no es va acabar fent. Tenien un projecte de fer una estàtua amb un poeta xinès que durant l'ocupació japonesa es va significar amb una mena de resistència, va ser afusellat pels japonesos i llavors Taiwan li va fer... tenia el projecte de fer-li un monument, passa que al final no va reixir, però...
Vull dir que era un home que es movia pertot arreu. De totes formes, pensem que tot això, la seva obra, no la feia ell sol. I tenia un equip, no? Tenia un equip, un taller, com si fos estil renaixentista. Vull dir que, clar, la idea aquesta que l'escultor, o el qui sigui, un artista d'aquesta magnitud i amb aquest volum d'obra pot fer ell l'obra sol, és inviable totalment. Tenia un equip gran de gent.
Aquesta gent treballava per ell, suposo que ell acabaria donant les instruccions, o sigui que... Normalment en aquests casos l'artista el que fa és qui té la idea i qui acaba supervisant, supervisa més o menys l'obra i acaba donant el toc final. I dependrà la seva intervenció més o menys de la bondat de les persones que col·laboren amb ell.
Amb ell havia treballat gent com Sobiracs, per exemple, va ser aprenent d'ell, i ell tenia un taller, de fet hem vist imatges de la postguerra d'ell treballant el taller amb un martell mecànic, vull dir que allò del pic i l'escarpe, l'escarpe i el martell, perdó, allò és una cosa molt...
Romàntica, no? La idea aquesta de l'escultor que diu que piques i a dins del bloc hi ha l'obra, i tu l'has de treure. Això no funciona així, evidentment, sinó que com totes les feines, de qualsevol naturalesa, és una feina que requereix dedicació, tècnica...
prova-error i molta, molta, molta feina. Llavors, en aquest cas, doncs com altres, no? I era això, un treball en equip era de l'estil... Hi ha gent que diu que era com un taller renaixentista on hi havia tot d'especialistes que treballaven, doncs un feia més les mans, l'altre feia més els peus, i s'anaven tornant i anaven fent l'obra, i ell estava supervisant que es fes l'obra, i després posava l'assignatura, però com fan tants i tants altres artistes.
No serà ni el primer ni l'últim, això està claríssim. L'any 71 s'inaugura la gliptoteca amb les donacions que ell fa. És així, no? Sí, Enric Monjo, pensem que era una persona que no va tenir fills. Això vol dir que suposo que, com bé, deu ser humà i...
i deu passar sovint, va arribar un moment que devia veure que s'estava fent gran, que no hi havia ningú que continués la seva obra, i que bé, es tractava, suposo que va tenir allò que, bé, com un desig, si no de perviure, de pensar què passa amb la meva obra el dia de demà, no tinc fills, ningú continuarà, i això pot ser es perdrà o es malmetrà. Aleshores el que va fer és, ell va comprar l'edifici del que és ara el Museu Monjo,
I com que estava molt ben relacionat amb la Diputació, es va acabar obrint un museu, i aquest museu es va nodrir de la seva obra, esbossos, guixos, treball maquetes en argila, amb canya i guix, obra finalista, etcètera.
I llavors, d'acord amb la Diputació, que també hi va posar diners, i l'Ajuntament de Vilassada Mar es va crear l'agliptoteca. Inicialment es deia gliptoteca, que és col·lecció de pedres, no? Perquè era una mica l'obra, el producte final de la seva obra eren les pedres, tot i que no només són obres d'en pedra, però de forma, diguem-ne, caricaturesca seria així, no?
Llavors, si algú de nosaltres ens ha visitat al museu, què hi trobaria? Només obre, digue-li esbossos, digue-li qualsevol altra cosa, a part de les escultures, evidentment, o què més hi trobaríem o què més hi podem trobar?
Clar, el museu, el que hi ha a hores d'ara, qualsevol persona que vagi a visitar-lo, el que trobaria és a la planta baixa, com tenen la majoria de museus, per no dir tots, tenen el que se'n diu les exposicions temporals, que són exposicions que tenen per objectiu dinamitzar l'equipament.
i fer que la gent vagi a veure'l, perquè clar, si no, un cop has vist l'obra, ja no hi tornes. Llavors, la idea és, tots els museus van fent exposicions temporals, que vol dir que tenen una durada limitada en el temps, que serveixen per atreure públic. En el cas del Monjo, totes les exposicions que s'hi acullen, majoritàriament, totes són d'arts visuals i preferentment d'escultura.
Això no treu que en alguna ocasió s'hagi fet com vam tenir l'exposició del centenari de la Unió Esportiva o de Bric Barca, que n'hem tingut moltes, però perquè, clar, també ha funcionat com a museu de poble perquè a les d'ara no hi ha cap altre equipament. Però, vaja, bàsicament el que fa és això, són exposicions temporals vinculades al tema d'escultura de forma preferent, que també hi ha molts pocs museus d'escultura a Catalunya i aquest, doncs,
reivindiquem que és un d'ells. Llavors, això hi ha a la planta baixa i a la primera planta el que hi ha l'exposició, que se'n diu exposició permanent,
que és una exposició que explica en una planta, amb l'esforç de condensació que això suposa, la vida i l'obra d'Enric Monjo a través de diferents recursos. Hi ha un audiovisual on surt gent que el va conèixer, familiars, gent que eren alumnes seus, historiadors que han estudiat la seva obra, que parlen d'ell, aquest vídeo es pot veure online també,
o es pot veure en el museu mateix, és un vídeo curtet que fa una mica una presentació, i després en diferents àmbits s'explica els anys de formació, el seu esclat, la seva feina, aquest servei de recuperació del patrimoni durant la Guerra Civil,
el tema del Sant Esperit de Terrassa, els anys de plenitud i els anys de la projecció internacional, i després hi ha una galeria amb caps que són de persones que ell va conèixer, des de la seva mare, altra gent, Rosa Maria Seix, amb qui havia treballat amb el pare, gent diversa de la societat barcelonina de l'època. Ell, la primera escultura que va fer és amb uns anys, si no vaig errada, que és aquest...
És un bou, no? Sí, és un... Un toro, no sé on. És una persona, es poden entendre com és un torero, algú que està agafant el toro de la cua i s'hi està enfilant a sobre. Això va fer amb 11 anys, molt petit, la va fer amb... amb això, amb argil, amb fang, correcte, i després la família, com a veure com havia quedat, el que va fer és la va fondre amb bronze i aquesta és l'escultura que tenim, la fosa amb bronze. Qui vulgui la pot veure en el museu
Exacte, és la seva primera obra, quan només tenia 11 anys. Abans parlàvem que l'Enric Monjos se'n va en un moment de la seva joventut a París, Brussel·les, que allà hi ha unes avantguardes, però que ell aquest camí se'l deixa... ell segueix a lo seu, no? Vull dir, ell té com un estil molt propi, no? Ell no evoluciona al ritme de les tendències internacionals, no de l'art, d'alguna manera...
Correcte, ell no, a diferència d'altres com per exemple Picasso, que té totes unes èpoques artístiques que estan definides, l'època del període blau, amb unes obres que són senyeres de cadascuna de les èpoques i que ell mateix va forçant una evolució i sempre va a l'avantguarda, tant amb les tècniques, els materials, l'estil. Monjo, en aquest sentit, no. Ell el que fa és, ell veu més de l'herència aquesta nouscentista,
I el que fa és, té domini tècnic, domini del cos humà i tot aquest component que ell té, religiós o espiritual, que en podríem dir, i amb tot això el que fa és un còctel.
I ell amb això va fent, després la seva obra evoluciona, perquè no sempre és igual, evidentment, però que sí que és molt igual, no? No hi ha aquests grans talls, és a dir, la seva obra sempre és figurativa, sempre, en tot moment, no passa a l'abstracció ni per casualitat. Ell es manté lleial, es manté fidel amb aquesta línia.
Deies que ell havia començat a estudiar l'època modernisme o finals, de fet, alguns del que jo he anomenat l'Eusebi Arnau, he parlat de Llimona, de Clarà, etcètera. Del modernisme n'hem parlat a la ràdio en el programa que ens va fer la Maria Josep Castillo del 15 de febrer del 2023.
Tu dius que la seva obra té més influència noucentista, també hem parlat del noucentisme, el 10 d'octubre del 23, també amb la Maria Josep Castilla. Ho dic per si la gent té ganes de saber més coses d'aquests moviments artístics.
Però ell això, tu em dius, ho deies i és així, ho he trobat a tot arreu, que té una evolució pròpia i molt coherent. Jo tinc molt clar el que vull a la meva vida, deixeu-me estar d'avantguardes, d'acubismes, de colorines i d'històries rares. Jo vaig a lo meu, aquest estil figurista.
Té aquest sentit, que això també té mèrit perquè ell va seguir el seu propi camí, que això no sempre és fàcil, perquè tots, el que deia, són fills de la nostra època i tenim una tendència a seguir el que fan les altres persones. És un component humà, natural i gregari.
que tots seguim. Ell, en aquest sentit, no sabem si és que no li va interessar, li era indiferent, va creure que tenia més sortida per una altra banda. La qüestió és que ell mai va anar per aquell camí. Ell va continuar un camí propi, diferent.
Suposo que també devia ser en bona part facilitat pel tema del franquisme, esclar, el mantenir-se el franquisme, que com tots els règims totalitaris del segle XX el que fa és, fa un culte al que és l'obra figurativa perquè tracta la ciutadania com a...
com a nens que han de ser instruïts, això passa tant a les obres artístiques a l'URSS com a l'Alemanya nazi, com a l'Espanya franquista o a la Itàlia de Mussolini, que el que es fa és unes obres figuratives perquè l'objectiu que tenen és instruir a la població en els valors del règim i que la gent el que es pretén és que els segueixi. Llavors tot el que es desvia d'això...
És el que els nazis en deien, art degenerat, que és una cosa que ha de ser bandejada perquè això el que fa és despistar la gent i la gent ha d'anar tots a una. Clar, suposo que el fet que a Espanya hi hagués un mercat superior per l'obra figurativa del que hi havia en altres països, que és un mercat que sempre ha existit, perquè sempre ha interessat l'obra figurativa, ara hi fa 50 i fa 100 anys, però Espanya potser tenia més pes perquè...
hi havia un règim que en un altre país d'Europa, en altres països ja no hi era, i que, per tant, allà va poder seguir l'evolució, l'art va seguir l'evolució lliure que seguia a tot arreu. En canvi, a Espanya això va quedar com congelat. I aquesta congelació suposo que no va contribuir tampoc a que ell tingués la necessitat d'evolucionar. Ja li estava bé, ell feia el que la societat volia,
o el que el règim demanava i la societat a través d'ell, i ell a través de la societat, la societat a través d'ell ja li estava bé. Però, d'alguna manera, ell, o sigui, acaba... O sigui, ell està a favor del règim franquista? Suposem que sí, tots els indicadors diuen que sí. Això és el que d'alguna manera sembla.
però ja hi estava abans que ells guanyessin, perquè ell desposiciona d'entrada... O sigui, no és allò de jo em quedo aquí a la banda roja, republicana, espero a veure què passa, i després quan s'acaba dius no, no, jo em vaig quedar aquí perquè és que jo vivia aquí i tenia la meva vida aquí, sinó que ell quan comença tot se'n va al bando franquista. Clar, la gent que va marxar va marxar per dues...
Responder a dos casos. Un era l'urgència de salvar la pròpia vida perquè sentien que estava amenaçada. Creiem que en el cas d'en Monjo no era aquest. I el segon motiu, que de vegades s'ajunta amb el primer, és perquè senzillament el que estàvem vivint aquí els era intolerable i per tant, com que preferien la situació de l'altre bàndol, es van passar a l'altre bàndol. I el cas que és les dues situacions, gent amenaçada...
i que no veu altra solució per salvar la seva vida que anar al bàndol que més creu que estava. Això passava en els dos sentits, hi havia gent que anava i venia. En el seu cas, una persona, ara recordem-ho, de profundes conviccions religioses...
Això suposem que va ser important. Això és el que et volia dir ara, perquè en el tema de la seva obra hi ha una gran presència de valors espirituals. Llavors, la meva pregunta era aquesta. Era una persona, entenc, sumament religiosa.
Sí, suposem que, en vistes de la seva obra, era una persona que era religiosa, sí. Clar, durant la guerra, les guerres, i més una guerra civil, implica moltes fractures. Hi ha una fractura social, una fractura política, una fractura identitària, i en el cas de la guerra civil espanyola també hi ha una fractura religiosa. Llavors, aquest element, hi havia gent per qui era negligible, en absolut no tenia cap interès, i en canvi hi havia gent per qui era prioritàri.
I, clar, en aquesta barreja de coses, no?, que a vegades això comentem, doncs, que la gent diu, per què hi ha gent que és, per exemple, gent humil i vota Trump, per exemple? Doncs, bé, perquè les persones som complexes i tenim molts elements en la nostra identitat o definició.
Doncs el gènere, la ideologia, la nació, la família, la gent, la religió, i clar, la barreja de tots aquests elements fa que en un moment donat et puguis decantar per una cosa o una altra. I en el cas d'en Monjo, doncs creiem que la religió, doncs, bé, tot indica que sí, que va ser un element molt important.
Monjo va ser, ho parlàvem abans de començar el programa, va ser molt més conegut i molt més... Bé, més conegut, deixa molt més conegut viu que mort, no? Perquè normalment hi ha molts artistes que durant la seva vida les passen magres, no? I si no, perquè li preguntin, per exemple, al senyor Van Gogh, que les va passar bastant malament, i que ara les seves obres valen...
Verdaderes millonades, no? I ens agradaria poder-les comprar, no? Exacte. Ell deu pensar, mare meva, amb la gana que vaig passar jo i ara aquí, s'estan pagant unes verdaderes bajanades per als meus quadres, no? En el cas de Monjo, és una mica al revés, no? És al revés, sí. En el moment que ell es viu és quan la seva obra té un valor i un cop mort...
Jo, de fet, tenia moltes ganes, t'ho he comentat, de fer un programa de monjo perquè penso que estem a Vilassar, és un personatge de Vilassar, té un museu i tal, però jo no el coneixia. Jo no sabia qui era aquest senyor, no? Vull dir, l'he conegut una miqueta preparant aquesta xerrada, no? De...
Sí, tot el tema aquest, ja no només en Monjo en particular, sinó passa amb molta gent, pintors, escriptors, gent que en vida és molt famosa, després, amb el temps, un cop la generació que els ha vist pujar o els ha acompanyat o els ha ajudat a pujar ha passat, aquella gent de cau. Clar, per això surten el tema dels clàssics, no? El clàssic és aquella obra que no deca...
que és interpretada de forma de vegades diferent i contradictòria fins i tot per les diferents generacions. Per això ens apel·len, no? Quan és l'Odissea, és la història un viatge, que acaba transformant el que el du a terme, pel camí li passen un munt de coses, i cada generació ho ha llegit diferent. Per això és un clàssic i no morirà mai, encara que fa 2.700 anys que està escrita.
No passa igual amb totes les obres. Normalment totes les obres són filles d'una època, responen als interessos d'aquella època i un cop ha passat aquella època, ja sigui bé per una qüestió tècnica, per una qüestió de missatge, per una qüestió de vocabulari,
no interpel·len a la generació següent i comencen a ser arraconades. Això ens passa, per exemple, amb el cine, veus una pel·lícula que ho va petar fa 50 anys i potser ara no et diu res. Per què? Han canviat els codis i pot ser el missatge d'aquella pel·lícula
o d'aquella pintura o d'aquest llibre, avui en dia no ens diu res. Només sobreviuen el que després s'acaba etiquetant de clàssic, que també podíem parlar molta estona de què fa que una obra es converteixi en clàssica o no, el paper dels intermediaris, etcètera. Però, en tot cas, amb el tema d'en Monjo és un cas curiós perquè, com tu comentes, això és algú que s'ha anat esveint, no?,
Tot i que, a diferència de la majoria de gent, ell pot disposar d'un museu on es conserva, encara que sigui en un lloc petit i amb uns recursos limitats, com és a Vilassa de Mar, però disposa d'un museu que perpetua la seva memòria, que és més del que pot dir la majoria de gent. Però sí que és veritat que, tot i que quan vas per Barcelona, veus la seva obra, i si no és la seva, de vegades dius, ostres, si sembla, perquè també té unes característiques molt particulars a la de treballar,
però sí que s'ha anat esveït. Per què s'ha esveït? Hi ha el tema aquest que dèiem de cadascú és fill de l'època. Jo suposo que en el cas d'en Monjo s'han ajuntat dues coses. Una és...
El tema de la seva vinculació amb el franquisme, això no l'ha ajudat pas. Quan va acabar el franquisme es va procedir a dir que tot el que hi havia amb el franquisme formava part de l'antic règim,
Neixia suposadament un nou règim que tenia uns valors i unes maneres de fer diferent. Llavors això, per exemple, com comentàvem també abans, Pla també es va trobar en una situació molt similar. El que passa és que Pla ha sigut rescatat després d'una altra manera. Però, clar, Pla no li van donar el premi d'honor de les lletres catalanes per la seva vinculació amb el règim. Pla havia fet d'espia pel règim franquista.
Clar, és complicat això, no? En el cas d'ell es va passar de bàndol, clar, no és només que fos religió, sinó que es va passar de bàndol i després algú podria dir que es va aprofitar del règim perquè va anar rebent encàrrecs per tenir encàrrecs, no? Correcte, a la seva vinculació. Esclar que feia obra religiosa.
Però, clar, l'obra religiosa era la punta de llança del règim. Era un règim que es definia com a nacional catòlic, que vol dir que la religió cristiana era un dels seus elements centrals. Llavors, en la mesura que ell va contribuir a produir obra que estava, entre cometes, al servei, o es podia entendre que estava al servei del règim, va ser identificat. Llavors, quan el règim va caure...
Com passa sempre, l'endemà que cau el règim, tots els que no estan en el règim eren contraris, tots eren demòcrates i d'aquí venen molts problemes que tenim ara per com es fan les coses. Aleshores, clar, ell estava identificat amb el règim clarament i, clar, en certa forma la seva sort va anar lligada una mica amb el règim. Tampoc li va ajudar el tema que fes figuratiu
que és una cosa que, com hem comentat, clar, les avantguarda, la gent als anys, el seixantisme, en el cas de Catalunya, que és com un intent de posar-se al dia en moltes coses, en el camp de la música, en el camp de l'associacionisme, en el camp de la llengua, en el camp de l'art. Clar, el que s'estava fent...
que feien Miró, Tàpies, 10 o 7, és que clar, no tenia res a veure això de la figuració cadava anys llum, clar, llavors era com una cosa que s'havia mantingut en primer terme de forma artificial, és a dir, no responia a les lògiques internes de la història de l'art, no?
I això tampoc el va ajudar, com deia, continua fent figurativisme i es vent i tot, però clar, no és una cosa que estigui a l'avantguarda, sinó que es considera que és una altra línia que hi ha, un altre camí en la història de l'art, i això tampoc no el va ajudar.
De totes maneres, està clar que ell, el que hem dit abans, la seva carta de presentació o la seva obra mestra és aquest altamajor de la Basílica del Sant Esperit de Terrassa, que això segueix estant allà. Sí, sí, qualsevol persona, a més, és per anar a estar assegut i estar tot un dia veient l'altar. Per tant, allò hi és? Allò hi és, sí.
personalment no sabia que allò era una obra del senyor Enric Monjo, vull dir, clar, vull dir que no només perquè dius, no, és que quan va caure el règim i tal, o com que hem de fer, ens hem d'adaptar a la modernitat i tal, va, això ens ho traiem i ens hi posem una cosa nova, no és el cas, les esglésies no solen fer això, però...
les mateixes escultures que hi ha a la plaça de Catalunya, que tampoc és que la modernitzem gaire, o quan la modernitzem hi ha coses que no es mouen, no? Vull dir que hi ha obra d'ell, però jo estic segura, jo no ho sabia, per exemple, que dues de les escultures eren d'Enric Monjo, no? Vull dir, crec que és com... Bueno, estan allà, però que no sabem de qui són. En canvi, si tu veus un llimona, de seguida dius, ui, això és un llimona, saps? Vull dir...
Tens com... Sí, sí. Clar, tampoc no era un escultor de la categoria de llimona. No, però clar, no era. És a dir, ell és un molt bon escultor, però no és un escultor de superavantguarda. Ja, t'entenc. És a dir, és com de... Bé, no diré de segona fila, però és una persona que domina molt la tècnica, té molts coneixements, però que no està a l'altura d'un llimona o d'un clarà. Tot això és un bon escultor,
Però, esclar, jugar amb una altra lliga pot ser.
Seria com si estiguéssim una Champions o una segona on. Sí, exacte, continua sent molt bo, però esclar, no és... I després, esclar, el que dèiem, sobretot això no ha ajudat. Vé una altra cosa que sempre fa gràcia, no és com de vegades diem, no, es posa el nom d'un carrer, d'un personatge per homenatjar algú i que la seva memòria sempre continuï i tothom ho sàpiga i la gent al final el nom d'aquell carrer acaba no significant res, no? Dius, vaig a les Glòries, no? Per exemple...
la Gran Via de les Corts Catalanes, no? Acaba sent la Gran Via. I què és la Gran Via? És un carrer de Barcelona ample que té, exacte. Llavors això passa també amb l'escultura. Quan veus una cosa moltes vegades a la via pública, al final acaba sent... Si passes cada dia per davant de la Sagrada Família, al final no la veus, de tant que la veus. Ha de venir algú de fora...
per mirar-la, quedar amb edalit i t'ho dir, què miren aquests, que sortint del pas que no em deixen anar, o que em fan nosa. I això és una mica la part aquesta ambivalent, no? Però, esclar, l'obra estava pensada per estar al carrer i estar exposada, com té obres també en cementiris de Juli Garreta, i en altres, en molts cementiris, doncs, d'Estats Units, també de Puerto Rico té obra, a Mèxic...
als Estats Units i estar en lloc públic que és on ha d'estar per ser vista. En certa forma, un museu no deixa de ser un lloc on les coses es posen i passen a tenir una altra consideració i una altra lectura, diferent de quan estan al carrer. Això és curiós, això és també un tema per parlar un altre dia. Passen a resignificar-se i ocupar una posició i ser vistes d'una manera com reverencial per part de la gent.
que tampoc era l'objectiu. Segurament no. A la que tu les poses allà, les dones, no? Les obres, per exemple, ara que hem vist que s'ha inaugurat el Museu Egipti, totes aquelles obres posades allà dins ja no són el que eren. No, ni estaven pensades per estar allà, està clar. Exacte, són una cosa diferent, però clar, també és l'única forma que se salvin i no es malmetin pel temps, pel canvi climàtic...
per una sèrie d'esdeveniments que posarien en risc la seva continuïtat. Està bé. Bé, se'ns acaba el temps. No sé si amb tot el que hem parlat hi ha alguna cosa que diguis això no ho hem dit i ho hem de dir.
Bé, només això, una mica, que és el que t'ha motivat a tu una mica, no? Doncs fer la crida per dir, a veure, que tinguem en compte que hi ha tota una sèrie, en aquest cas, d'artistes, que són d'abast pot ser més local, però que tenen també un paper important en la història de l'art,
i que n'hi ha en tots els pobles de gent diversa, no només artistes, sinó arquitectes o poetes o creadors, que val la pena reivindicar i recuperar perquè són necessaris i també contribueixen a formar un teixit cultural que és el que també ens defineix com a poble i com a país.
Jo recomanaré o recomano als nostres oients que si volen saber moltes més coses de l'Enric Monjo, que hem explicat algunes, forces, però en queden moltes més, que poden visitar el museu i et preguntaria, no sé si saps l'horari o si algú vol anar-hi quan us troba. Ara l'estem canviant. I una cosa que no hem acabat, que hem dit, però de passada, hi ha una segona planta, que això és molt interessant,
que tenim que és visitable, que normalment les peces que s'exposen en qualsevol museu del món són entre el 5 i el 10% del total i la resta està guardada. On està guardada? En un magatzem, on està catalogada, està inventariada, però no està a la vista. Llavors, en el cas del Museu Monjo,
La segona planta és on hi ha la reserva i periòdicament es fan visites, que aconsello de forma fervent que la gent vagi a veure, perquè és molt curiós, perquè és entrar dins d'un museu i veure les entranyes, què és el que té, com s'organitza i com estan les coses desades. I a part de l'obra d'en Monjo, també hi tenim l'obra de la Carme Rovira i la Maria Fraser, que també estan dipositades allà.
Perfecte, doncs ara sí que hem arribat al final. Gràcies, Jordi. Gràcies a tu per oferir-me la possibilitat de conversar una estona d'un convilatà nostre.
I gràcies als nostres oients per escoltar-nos cada setmana. Recordeu que podeu tornar a escoltar el programa a través de vilassaradio.cat i a les principals plataformes de podcast buscant històries de mar i de dalt. Adeu i fins al proper programa. Històries de mar i de dalt. Un programa sobre el nostre passat, les històries, les tradicions, els personatges i el patrimoni de Vilassar de Mar.
Una producció del Centre d'Estudis Vilassarencs en col·laboració amb Vilassar Ràdio i sota la coordinació de Núria Gómez.