Aquí comença Històries de Mari Dadal, un programa sobre el nostre passat, les històries, les tradicions, els personatges, una producció del Centre d'Estudis Vilassarencs en col·laboració amb Vilassar Ràdio i sota la coordinació de Núria Gómez.
A finals del segle XIX, Cabrils va passar de ser un poble agrícola a tenir una notable activitat textil arran de la crisi de la vinya. Es van construir diverses fàbriques, com la fàbrica gran i la fàbrica petita, que van transformar l'economia i la vida social del municipi. La fàbrica Jorba Martín, del 1869, n'és l'exemple més emblemàtic amb la seva xameneia de maó encara visible avui.
Aquestes indústries van atreure mà d'obra local i d'altres pobles, creant una nova classe treballadora i nous hàbits del poble. Avui, algun d'aquests espais s'han reconvertit, com la fàbrica petita, ara biblioteca i centre cívic, mentre d'altres romanen com a símbols del passat industrial de Cabrils.
Avui, a Històries de Mari de Dalt, parlarem del llibre Les fàbriques textils de Cabrils, història i testimonis, amb Jaume Tolrai-Ferrer, Joaquim Forcada i Pons de Vall i David Farell i Garrigós. Històries de Mari de Dalt Coneguem el convidat
En Jaume Atulrai Ferrer, ciutadà cabrilenc, vinculat tota la seva vida al món sociocultural de Cabrils, cronista oficial del poble i persona que ha participat en bona part de les entitats locals. Entre elles, i començant de jove, el Cor Parroquial, el Teatre, la Concòrdia i la Parròquia de la Santa Creu. Durant uns anys va ser director del Museu de Calerà i sempre ha estat treballant per la recuperació i la salvaguarda de la història i el patrimoni cultural de Cabrils.
És autor dels llibres més importants que tracten la història de Cabrils, Cabrils, el poble i els homes, testimonis vivents d'una tragèdia, poesies, auques i altres històries per explicar d'un poeta de Sacà, Cabrils, 175 anys història i Cabrils desaparegut.
en Joaquim Forcada i Pons de Vall, podríem dir que és cabrilenc d'adopció des de la seva primeríssima infància, doncs va venir a viure a Cabrils amb només 15 anys de vida. Va fer estudis de paritatge mercantil al Col·legi Valdemia de Mataró. En acabar va entrar a treballar a l'empresa del seu pare, que era constructor d'obres. L'any 1981 va esdevenir jutge substitut de Cabrils i des de l'any 1985 és el jutge de pau de Cabrils.
En la darrera dècada, ha dedicat temps i ganes a recordar històries i anècdotes del jutjat, cercant escriptores que l'ajudin a transcriure tot aquest llegat acumulat. Així, podem veure la seva aportació en novel·les com «Cabril, Sao Paulo, Barcelona» o «Un amor pendent», d'Emilia Illamola Ganduixer, «Un t'estimo més a Cabrils», de Marc Rubió Oliver i basada en anècdotes reals de noces,
cròniques del jutjat de pau, mort i misteri, i records d'una feina feta amb cor, escrits per Marta Cotolí. Forcada també va inspirar l'obra de teatre El reutaula dels peluts, de Pere Angles, que tracta històries de Cabrils. En David Farell es defineix com a historiador i arqueòleg de la subcomarca del Borrianès, formada pels tres pobles que envolten la muntanya de Borriac i impregnen la seva activitat vital, Cabrils, Cabrera i Argentona.
Gràcies. Gràcies.
les puntes de coixí d'Argentona, oficis i comerços de Cabrera, les masies de Cabrera, Argentona desapareguda, Cabrera desapareguda, Josep Vicente Anadon, exiliat, Ramon Lleonar de Can Serenata i Cabrils desaparegut.
Benvinguts, Jaume, Joaquim i David. Déu-n'hi-do als currículums vostres. Hauria d'haver fet un resum, perquè això ha durat molt, eh? He dit alguna cosa mal dita? Sí. Va. Enves de 15 anys, van ser 15 dies. Ai!
Vaja, doncs 15 dies, eh? La meva mare era de Vilassar de dalt. Val. Jo vaig anar a néixer a casa dels avis. Val. I al cap de 15 dies, 3 setmanes, que ella ja es va començar a trobar bé, ja vam anar cap a Cabrera. Val. Doncs jo estava convençuda que havia dit 15 dies perquè és el que portava apuntat, però masses lletres, masses lletres. No passa res. Molt bé. Només fer aquesta puny prou. Perfecte. Per què fem aquest llibre? Qui m'ho explica això? D'on sorgeix la idea de fer aquest llibre?
Enforcada. Enforcada. Sí. És el dels llibres. De les idees. De les idees. De les idees. Resulta que allò que estan per la fàbrica, amb una festa major, amb qualsevol cosa, se'n va ocurrir i dir, ara tothom sap que això era una fàbrica. Sí. I d'aquí 40 anys, qui ho sabrà?
Dic, i per què no escrivim la història de les fàbriques de Cabret? I la història va venir. I llavors vaig veure en Jaume, com que ells en havien fet un de llibre, dic, home, per què no muntem això? I llavors cada una ens vam dividir de fer les coses. Però l'idea és aquesta, que se'n vol córrer.
que quedés alguna cosa dels meus nonets i avis nets o remanets de dir, aquest edifici què és? Doncs era una fàbrica. I expliquem en aquesta fàbrica què s'hi feia. I va ser difícil de convèncer-los? No...
Ja, ja, ja. Ara també és com una primícia. En començarem a fer un altre. Oi, sí? I tant. Parlem d'aquest i després, abans d'acabar, m'expliqueu la primícia, a veure de què anirà aquest nou. Primícia, Ràdio Vila, Sada, Marc. Molt bé, molt bé. Molt bé, molt bé, això.
El llibre té una estructura molt clara, o sigui, feu una instrucció general del textil, anem a parlar de Cabrils al segle XIX, anem a veure les fàbriques i acabem amb entrevistes. Com decidiu? Ell decideix, té la idea, també ell decideix el què, o sou vosaltres, o és una aposta en comú...
És en David. No, és una aposta en comú, de fet. Sí, però la idea de fer l'estructura del llibre és en David. Sí, perquè en Jaume proposava les entrevistes, que coneixia gent, ell també, de Cabrils, que eren persones que havien treballat a la fàbrica directament, sent molt grans, o eren fills de gent que havia treballat, com el mateix Jaume, o nets.
I això ja era un punt fort del llibre. Però, clar, no el podíem deixar només en un tema d'unes entrevistes. Valia la pena revisar la història, el que tinguem en els arxius, que els arxius de Cabrils tampoc són gran cosa, a nivell de cosa conservada que puguis anar a buscar dades. A buscar dades. Llavors, clar, has de tirar molt de llibres, també, que s'han publicat a la comarca del Maresme, que parlen del tèxtil, per exemple, a Vilassada d'Al, on pots trobar...
un Benet Oliva, que diu coses de Cabrils. Clar, perquè hem de pensar que la història, que quan comença aquesta història, en el segle XVIII, Cabrils encara és un veïnat de Vilassà. Igual que el Vilassà d'aquí. El de Mar va marxar més d'hora, per això. Sí, però bueno, per això som històries de mar i de dalt, no? Les històries d'aquests segles són molt compartides. L'inici del tèxtil és molt compartit. També et diria que molta gent, quan Vilassà de Mar s'industrialitza força,
alguns patrons que venen a manar o que en saben, venen del veïnat de dalt, que té més experiència, que té moltes fàbriques i amb teles muntats. Dit això, l'estructura del llibre, tu l'has dit bé, una introducció històrica per arribar ja al Cabrils tèxtil que no és tan conegut com l'agrícola, perquè Cabrils en aquella època era un poble eminentment agrícola, i quan s'instal·lan aquestes fàbriques, doncs això, clar, és un canvi molt gran perquè podrà treballar-hi molta gent del poble i no tant del poble, no?
I després la part de cada fàbrica, la gran i la petita, tenen la seva història. I després també agafem un parell o tres de fabriquetes que eren menors però que també tenien uns talers però que hi haurà fàbriques familiars. Això també va tenir la seva època, no?
I finalment, el gran capítol, per mi, i quan es va presentar el llibre, ho vam veure amb la gent que assistia, són les entrevistes, són els testimonis que coneixien bé el que s'hi feia allà dins, ja fos el manyà, ja fos el director o les filles, ja fos el...
Vull dir, totes les persones que ens parlaven de l'experiència, hi ha una relació d'elles i fins i tot hi ha un apartat del llibre que citem les persones que elles citen, perquè així també fem com un recopilatori de molts homes i dones, o nois i noies, i algunes nenes que havien treballat a la fàbrica.
Perquè, de fet, el tema entrevistes personals és una part xula, vull dir, el testimoni de la gent, però al final és una visió d'una persona, i a vegades és allò que dius, tots quatre vivim la mateixa situació i tots quatre l'expliquem de diferent manera, perquè cadascú...
de la manera que la viu és de la manera que l'explica. I el fet, potser, d'ubicar-nos, d'anar-nos portant d'alguna manera fins a aquest final dels testimonis personals, trobo que és un encert. A mi m'ha agradat el fet que m'hi heu anat portant, que no ha estat directament que m'expliquin... El que passa és que en una empresa...
L'empresa sense treballadors no és ningú. I els treballadors sense l'empresa tampoc. I llavors el que també ens ha interessat és apuntar totes...
els inconvenients, totes les vivències que van fer aquella gent, o que patien, perquè quan arribava el dissabte ja havien de portar els diners que cobraven, que ja els devien a la botiga, totes aquestes coses, les corredisses que tenien per anar a treballar, per arribar a l'hora, o per tornar cap a casa, per fer el dinar, totes aquestes coses era la vivència d'aquella gent d'aquest moment.
El que passa que és curiós perquè segur que ens ha passat a tots, que quan estàs treballant i tal recordes les coses dolentes, les corredisses, aquell dia que s'ha enganxat la màquina 300 vegades o no sé què, però en canvi quan ho expliques al cap dels anys només te'n recordes de les coses bones, eh?
però també hi ha les anècdotes que també fan... que donen vida, que fan gràcia, perquè és el sentiment d'aquelles persones i la manera de reaccionar amb els problemes i amb el dia a dia. Però és cert que a mi em va sobtar això quan vam llegir tot el capítol al final d'entrevistes. En Jaume amb bona intenció els preguntava sobre...
alguns conflictes o dificultats en aquella època, que pot ser des de passar gana fins a coses de masclisme, perquè hi havia moltes noies joves a les fàbriques. I el testimoni d'aquestes persones ja de 80 anys o més era, com tu dius, després d'haver estat 30, 40 o 50 anys en una fàbrica, fent sempre feines molt manuals o molt d'operador, que t'han de dir l'encarregat o el contramestre, això és cada dia durant molts anys, no?,
amb torns d'horaris durs, amb un salari al principi justet, sobretot. Al final, el record que queda és una trajectòria que ho he treballat jo i soc feliç perquè he treballat i ho puc explicar.
Clar, el retorn de la seva explicació cap al llibre va ser molt ben vista el dia de la presentació, perquè al final les vam fer aixecar les persones que havien col·laborat, les vam aplaudir. I clar, diuen, mai ens havien fet un homenatge per haver treballat en una fàbrica tèxtil. És una cosa molt senzilla de cada dia, no? Imagina't amb uns pescadors o amb uns pagesos, no? Ningú... Són persones que podríem dir anònimes, en el fons, no? Que no sortiran mai en els llibres si no se'ls pregunta expressament per la seva vivència.
I penso que és enriquidor, no? Diguem, diguem. No, dic que de totes les entrevistes, com que anàvem en Jaume i jo, ell ja portava totes les preguntes fetes. Si em van fer, què em van fer? 30 o 40? De 30 o 40 estic pensant que em sembla que hi va haver una persona que va dir que no li havia agradat i que ojalà no hi hagués treballat. En canvi, totes les altres...
Es van sentir allò de... He treballat i m'he guanyat la vida. Poc, molt. Perquè, esclar, és el que diu en Jaume. Anaven entre setmana a punta, a punta. I de la fàbrica les dones anaven a la botiga a pagar. I no quedava res. I si quedava alguna cosa era quan hi havia un premi extraordinari que els pagaven el Nadal. I això era per la roba. Vull dir...
Era pobresa. Però, en el fons, no hi havia res més. Vull dir, al final acabaves amb felicitat. Vull dir, ens hi hem trobat. Nosaltres, com de canalla, érem feliços. Però vol dir que els pares, dintre de tot el que a la problemàtica que hi havia, érem feliços. Bé, de fet...
Jo crec que moltes de les coses, ara, perquè ens ho estem veient des de la visió d'un segle XXI i que tenim problemes del primer món. Vull dir, al final, quant menys tens, molta gent, quant menys tens, com més feliç és, no? I quan vas a aquests països que no tenen... I penso que valoraven molt més aquelles petites coses bones, no? I les posava més en valor. Ara, com que ho tenim tot, ens és igual tot, no? Suposo que... Com una família. La vida de la fàbrica era com una família.
Vull dir, hi podia haver algú que es desentengués... Com a totes les famílies. Però la gent estava satisfeta i vivien bé, alegres i contents. Això és com el menjar. Vull dir, com es menjava pollastre? Per la festa major i Nadal. El resto de l'any i ara la gent... Ai, pollastre, una altra vegada...
I em menjàvem dos cops l'any. Sí, abans era una cosa de luxe i ara és la cosa més normal. Era un luxe i ara és allò. Però jo explico una anècdota que m'agradava molt perquè, esclar, com que la gent d'abans no tenia les coses que tenia mare, qualsevol cosa els feia riure i els feia disfrutar. Sí, clar. Jo apunto una anècdota que va viure la meva mare, que...
Ara anaven a treballar dues dones, la meva mare i una altra senyora, que entraven a la fàbrica, i aquella senyora portava perruca. I el passar per sota d'un roser se li enganxa la perruca. I es queda en el roser, no? I aquella que no tenia pèls o llencs. La malparida, mira com m'ha deixat aquesta.
I com aquestes altres coses que donen vida. En Jaume té la gràcia de preguntar a tots, a tots els entrevistats, evidentment, després de presentar-se, quina era la feina que feien a la fàbrica concretament. I aquí és un resum que fa cadascú més o menys gran, però la gran pregunta per mi, Jaume, que els hi feies és pots explicar amb els detalls que recordis el procés de treball des que la troca de fil entrava a la fàbrica fins que en sortia la peça feta. Llavors aquí tens 21 persones que expliquen a la seva manera
Però no tot és igual. Feien moltes feines semblants. La noadora feia això, la teixidora feia allò. I és molt divertit perquè ho expliquen en paraules planes, que tothom entén, i com que ho expliquen al cap de molts anys, tampoc s'estan per tants tecnicismes. Vull dir, diuen les coses com les deien allà a la fàbrica i tal, no?
I clar, això està fet per dones i homes de Cabrils, que això és el que és interessant, perquè a Cabrils no ho teníem escrit, això. O sigui, ara parlo una mica des del punt de vista d'historiadors. El tèxit de la Mataró és molt conegut. L'etapa tèxit de la Mataró és brutal, i a nivell de Catalunya fins i tot, com Terrassa, no? Vull dir, són coses que tu citaries de seguida.
i el ferrocarril, el 1848, quan arriba, hi té molt a veure, i l'impuls de Mataró és bestial, i atraua molta gent de la comarca, també de Cabrils, eh? Clar, llavors, altres empresaris, petits o mitjans, veuen l'oportunitat en els seus pobles de començar l'aventura del tèxtil. Vilassada d'Alsia, punta d'hora, molt d'hora, primeres dècades del segle XIX ja, i els altres pobles, com el de Mar o Cabrils, una mica més tard, els anys 30, els anys 40, els anys 50 del segle XIX. Però, clar, nosaltres el que hem fet és, ja que Mataró ho t'he explicat, hi ha moltes fàbriques, no?, Camp Marfà, etc.,
I Vilassada Dalt també, prou a explicar, no?, molts llibres i treballs que ha fet el museu també de... A Cabrils, penso que dos edificis emblemàtics que hi ha, com la fàbrica Gran o Petita, molt recordats encara, i un d'ells, com heu dit, aprofitat com a biblioteca i sala d'espai cultural, el centre cívic, ostres...
Són espais emblemàtics que encara queden d'en peus, amb unes xamanelles, i dius, bueno, això té tota una història. Anem a veure aquesta, quina història, anem a conèixer-la. No només amb els que havien treballat, sinó a veure què trobem de més antic, que no ha sigut fàcil. Tu ara seves dient això de Mataró, no? Llavors dius, bueno, Mataró, a part que és molt més gran...
Al final hi va anar-hi un tren que ajudava que la mercaderia pogués córrer molt més ràpid o molt més... En canvi, Cabrils no deixa d'estar a dalt de la muntanya. Per tant, s'hi ha d'anar com més expressament amb carros o... Vilassar de Mar, que estem aquí, va tenir parada bastant aviat. Vull dir, això va ajudar molt no només al tèxtil de Vilassar de Mar, sinó a totes les drassanes. Tota la gran moguda de les drassanes del 19, ben estudiades també per la gent de Vilassar, no?
Però, clar, Cabril, com tu dius, és un cul de sac, és una mica com Cabrera, o premiada dalt. Llavors, allà dalt hi ha, Déu-n'hi-do, que comencin empresaris a partir de fabriquetes locals, perquè s'ha de dir que primer experimenten a casa, vull dir, els Coll mateixos ens explicaven, el descendent dels Coll, que encara hi és, ens ha ajudat molt també, ens deia, el meu Besavi o Rebesavi, clar, va començar amb quatre talers a casa.
després 18, però tot això abans del vapor i abans dels talers, diguem-ne, mecànics. Eren talers de fusta dels que en deien tradicionals, no? Aquests talers d'una fabriqueta, que n'hem trobat diverses ja en el segle XIX, abans de les grans fàbriques, són una mica el que farà veure a la gent o a aquestes persones que això pot ser un negoci, no? Està funcionant. Altres pobles...
a Cabrils també, però has d'invertir-hi. Primer has de fer el gran edifici amb les seves plantes i ja introduir un vapor perquè tu no vols fer les coses ja a poc a poc, sinó que ja t'apuntes a la moda francesa i anglesa. I això va ser els Coll, vull dir, en Llorenç Coll Villà i després ja en Joan Coll, també, el que va ser alcalde. Llavors hem anat veient tota aquesta història d'aquests homes empreses
els Torrà, els Caldes Torrà, famílies que avui en dia encara hi són a Cabrils, no? I que aquests avantpassats van fer una aposta pel negoci, també. Aquest llibre també va d'això. Nosaltres a Cabrils, a veure, diem, estàvem a la muntanya. Sí. Com si anava? Per la Riera es pujava?
No hi havia carretera. Per la Riera havies d'arribar. Per la Riera, la carretera, la primitgènica, era la Riera. La carretera es va fer perquè, com que hi havia el marquès i no volia pujar per la Riera, va fer que es fes la carretera Cabrils.
Va ser pel marquès, llavors, que tenim carretera. Clar. També s'ha de dir que la fàbrica, la de Can Coll, la primera, també ajuda a haver de venir gent de Sant Crist o de Vilassar de Dalt o de Mar a treballar a la fàbrica de cabrils. També això ajuda que els Carles Torrà també inverteixin i vagin fent obres per millorar cabrils i de camí es passa a carretera perquè la mercaderia havia de pujar cabrils i havia de tornar cap a Barcelona o cap on fos. Amb la qual cosa, les fàbriques són...
un impuls també econòmic i del territori per infraestructures. Jo voldria presentar una anècdota també, perquè explica la manera de viure d'aquella gent. La gent del poble de Cabrils, com he apuntat que la fàbrica era com una família, també ho era el poble. Perquè explico aquesta anècdota que no té res a veure amb la fàbrica, però que sí que té a veure amb l'ambient que hi havia en el poble. Va.
Fa uns anys que van venir a Cabrils a viure una gent nova de Barcelona i van tenir la idea de comprar un pis a sota l'església. És clar, quan anaven a dormir tocaven les campanes i les deixaven dormir. Ah, i va haver la gran fullon, que s'han de tancar les campanes. Jo apunto, el meu avi era el ferrer del poble, vivia davant de Can Forcada.
Al vespre, quan plegaven les paletes, els hi portaven els punxons i les escarpres perquè l'endemà al matí el Ferrer els tingués enllocsades per poder començar. Per poder començar a treballar. Què feia el meu avi? El meu avi a les quatre del matí es llevava i tal i tant. Mai, mai cap veí es va queixar perquè el Ferrer no els deixava dormir. Clar. I aquests, en canvi, les campanes els molestaven. Molesta't.
Ha canviat tot això, però ho dic perquè és l'ambient que hi havia. La gent anava a la fàbrica i allà es veien amb la fulana, amb la mortana i tot, i ens ronem i veiem què t'ha passat avui i ja està. Bueno, parlaven que era una miqueta complicat això de parlar a la fàbrica, no? Perquè el soroll devia ser...
Interessant, no? Perquè quan veus pel·lícules, hi ha hagut alguna sèrie, com a exemple aquesta d'olor de colònia i tal, i sense aquelles màquines no sent res més, no? Tots coincideixen que el soroll era horrorós. Horrorós, no? El que passa és que també diuen que xerraven i xerraven entre elles i s'explicaven tot. No només als temps morts de l'esmorzar i del dinar, sinó que hi havia els espais, les maneres i ho trobaven perquè xerraven.
Tenia com un abecedari de... Els muts, no? Sí, sí, es parlaven. És curiós perquè és una de les coses que... I també una cosa... Era una família. Sí. Però també hi havia homes i dones. Clar. I què podia passar? Clar, no, no, clar. I allà hi ha 20 rius, no? El que es diu ara un rotllet. Exacte. O un rotllat. I en el poble...
Ell ho va intentar, això, a les entrevistes. A les entrevistes ho preguntava. Coses d'aquestes, a veure si hi havia hagut algun liu... Una mica morbós. No, no, no. Hi ha algun casament. Hi ha alguna persona, una noia jove que entra, es fa amb el manyà i acaben sent un matrimoni. Ara t'ho expliquen de grans. Ens vam conèixer a la fàbrica. N'hi ha més d'un que l'ho va explicar.
Al final, si t'hi passes tantes hores, és normal que acabis tenint la relació amb la gent de per allà, no? Vull dir, és una cosa ben normal. Jo vull anar al principi del llibre, que us deia que fèieu... A mi m'havia agradat això, no?, que feu aquesta explicació general del textil, després ja ens anem a Cabrils i tal, perquè hi ha coses que jo no sabia i les he descobert llegint el llibre. Per exemple, jo no sabia que Premià es fabricaven paracaigudes, per exemple, no? Sí, sí.
És que he al·lucinat. Clar, jo pensava... Clar, jo soc de Mataró, no? Les Mataró, les calces, les mitxes, les samarretes, vull dir, roba interior, no? Diguéssim, les fàbriques, normalment, jo que sé, teixits de llana, doncs penses en... o fil, penses en els teixits i tal, no? Però, clar, quan llegeixo allò de... Per a mi, a demà, es fabriquen paracaigudes, dic...
Hi havia un pres a Sant Pere. No en tenia ni idea, eh? Que ho he après amb el vostre llibre, eh? Vull dir... Hi havia la sada dalt, es feien veles de barco. Sí, és veritat. Alguna de les veles és hort olímpic. Veus?
i va sortir de Vilassar de Dal. De Vilassar de Dal. El que sí que havíem de pensar era això, ja que estem en aquest programa, que és de Dal i de Baix, no? De Dal i de Baix i del Maresme en general. La idea era aquesta. Per què fer un llibre... Les fàbriques de Cabril són les protagonistes i la gent que entrevistem també, però en el recull tèxtil havíem d'anar a buscar Premià de Mar, Vilassar de Dal, Vilassar de Mar, Argentona, que no es va industrialitzar gaire, perquè l'agricultura els propietaris van protegir més...
però ens va agradar una mica, abans d'entrar a Cabrils, veure una mica l'entorn com era, com s'havia anat industrialitzant l'entorn. Això també era una part important i també hem descobert coses nosaltres, eh, Núria? Vull dir que jo tampoc sabia la roba que s'havia fet per l'exèrcit o, per exemple, que un dels motius de tancar la fàbrica de Can Coll va ser que els anglesos no van pagar en els Coll una remesa molt important a la Primera Guerra Mundial. És que els anglesos, els anglesos, deixa-t'ls anar, eh? Això va ser un caos, eh, un caos.
Perquè Can Colla és la gran o la petita? Can Colla és la gran. Can Colla és la gran. Ara la gran s'ha venut. I s'hi fan pisos i botigues. Però llavors tiren... No, es manté les façanes. Ah, val, val. O sigui, de fora veuràs façanes, però a dintre hi haurà pisos. Vaja. Déu-n'hi-do. O escalar. Val, val. I una cosa. Digue'm. Jo...
No hi he estat mai en una fàbrica, ni de casa, però el meu rebasavi va ser el primer director de la fàbrica de Camp Manyer de Vialaçada, dalt, allà on hi ha la biblioteca. Que d'aquesta fàbrica en vàrem parlar als finals de la temporada passada, perquè hem fet una novel·la gràfica sobre la fàbrica aquesta que es diu Gener del 62.
I vam estar parlant d'aquesta fàbrica, una fàbrica que també és preciosa, perquè és la biblioteca. Ara no sé si és el primer o el darrer diumenge de mes, s'obre i hi ha visites guiades, ara a Camp Manyer. Sí, és molt xulo, també. Ara que diu de via alçada dalt, esclar, la gent anava a peu. I molta gent venia de via alçada dalt a treballar cabriols i al revés.
I de Vilassà de Mar també pujaven, no? Sí, però els de Vilassà de Mar pujaven en cotxe. Però Vilassà de Mar, com que... I tens 10 minuts. Els de Vilassà de Mar són una mica més senyoritos, no?
Però feien quatre viatges a peu, o sigui, que sortien per anar-hi a la sa, tornar i tornar a plegar, o sigui, que feien quatre viatges. Diga'ls-hi als d'ara, que vagin caminant per anar-hi a la sa. Però és que anar-hi a la sa de dalt, jo que hi tenia els avis, amb la meva mare, i podíem anar tres cops al dia, tres,
Però ara farien vaga. Ara ja et dic. El que sí que em recordo, llegint el llibre, que deien que els de Vilassada de Mar els pujaven amb autobús, però baixar que baixessin caminant, eh? No, no, no. No? No, llavors m'he llegit malament, eh? Que baixaven caminant.
És que tot té diferents èpoques. De quina època parlem? Perquè això, aquell llibre agafa gairebé 200 anys. Aquell llibre es hauria pogut titular del vapor a l'electricitat, per exemple. Perquè, clar, imagineu-vos les primeres fàbriques com funcionen i les últimes quan van plegar a finals dels 60, primers dels 70. No eren ni les burres aquelles elèctriques de la Guerra Civil. Això que diem... Els que venien de Vilassana d'acabar la guerra. De la guerra cap aquí.
El llibre no està compensat en el sentit que la majoria de testimonis van treballar en els anys de mitjans del segle XX cap aquí. Llavors, quan comencen aquestes fàbriques, no ens queda aquesta gent ja. Les primeres dades són d'arxiu i, com a molt, aquesta gent gran et recorda el pare o els avis i pots tirar una mica enrere, però realment hi ha dècades de finals del XIX, primers del XX, que ens queden poc farcides. Perquè en...
Heu parlat amb gent, us haureu documentat. Hi ha alguna informació d'aquestes primeres èpoques? Algun document? Sí, Jaume, en un dels seus tibres, va agafar actes de l'Ajuntament. Sí, això. Vull dir...
A partir que Cabrils ja comença a tenir autonomia municipal, llavors aquestes dècades del segle XIX, dels 30, dels 40 i dels 50, ja es va veient d'allà entret fabriquetes que hi ha Cabrils que es declaren, que es donen d'alta i que això l'Ajuntament també ho registra, perquè han de pagar la proporció, el que sigui. Llavors sí que tenim dades municipals.
de l'existència de fabriquetes tèxtils a Cabrils abans de la inauguració de Can Coll el 1869. No són fàbriques de vapor, evidentment, el vapor no ha entrat a Cabrils encara, però són primeres experiències tèxtils al poble i això ho tenim documentat, sí. Perquè entenc que paral·lelament a que hi haguessin les fàbriques, la gran, la petita, o sigui, la fàbrica com a edifici de Mahó i tal, igual, a les cases devia haver-hi...
es devia seguir treballant, no? Vull dir, almenys a Mataró, fabriquetes en teníem a cada casa. Abans, les cases tenien talers a mà. Sí. Jo no sé si es pot fer un paral·lel amb l'arqueologia ibèrica, però els ibers tenien el seu taler a casa.
I el seu forn de pa també, i el seu forn de ceràmica també. És a dir, encara no eren ben bé oficis per fer la feina dels altres. Els que ja agafen més d'un taler i diuen jo ara puc fer, si m'encarregueu feina, faig com una petita empresa familiar i em dedico al treball a domicili per complementar la vinya o per complementar l'agrícola, perquè a casa eren més mans, no només hi havia un treballador. Llavors això fa que
Alguns ja s'animin a l'empresa aquesta, però realment, el que dieu, a les cases, quan s'espatlla la sabata, es cosia o es posava la cola i la roba, quan es feia, es feia. Això de comprar coses d'importació en aquests pobles, això, quatre. La gent es podia, al taler de casa, sí o no...
No, clar, una miqueta del que estàvem parlant, no? Si al final el que acabaves cobrant de setmanada te n'anaves directe a la botiga a posar-te el dia de tot el que havien anat apuntant a la llista, allò de vinc a buscar una dotzena d'ous, apunta el que ja passaré, clar, al final...
Totes les altres coses no deixen de ser luxes, no?, el fet de la roba, i doncs si no, doncs us sorgeixes, abans tothom sabia cosir, fer-se les coses a casa, no?, és ara que quan algú no ho saps fer, doncs ho tires i en compres una altra. Però com que el setmanal, només t'arribava per menjar, quan havies de comprar una peça de roba, havies d'esperar la setmanada doble de Nadal,
o una prima que donava, que en deien els 15 duros, i llavors, com cobra els 15 duros, en comprar això, anirem a Mataró a comprar això, perquè ens necessitem unes sabates i això. I els 15 duros quan es cobraven? Sembla que eren un parell de vegades l'any. Ah, bueno, devia ser com la paga del 18 de juliol i de la dalt, no? Però no era tothom, perquè preguntant a aquestes senyores que hem entrevistat, molta gent no se'n recorda, però jo a casa ho havia sentit dir...
Bueno, quan cobrem els 15 duros anirem a Mataró i comprarem unes sabates
I que moltes vegades també els pagaven a plaços, eh? Sí, bueno, clar, és que abans era diferent, això. I llavors també hi havia que hi havia com intercanvi entre les cases. Per exemple, tu tens un hort i tens la vinya, doncs mira, dóna'm un sac de patates i jo et donaré una garrafa de vi. Val, hi havia una mica... Com que no hi havia calés, hi havia l'intercanvi de menjar. Val, val.
L'Agostina Mogues, una anècdota que al moment de l'entrevista que li va fer en Jaume tenia ja 86 anys, preguntada sobre l'edat de treballar a la fàbrica, que és una cosa que hem sempre sentit a parlar, que de molt jovenetes ja entraven, però jo no tenia clar això dels 14, i l'Agostina diu...
Sé que als 12 anys vaig començar a treballar a la fàbrica, de primer a la petita, a l'Artigues, a l'Art per aprendre, i allà hi havia més joves i l'ambient ajudava molt entre elles. Aquestes nenes, a vegades, havien entrat abans del que tocava, feien una mica d'engany. Les famílies els interessava tant que ja portessin alguna passeta a casa, que si s'entrava als 13, el director, tu parlaves amb ell i diu, entra-me'l als 12, que els 13 els fa d'aquí dos mesos, no? I està com a prova, aprenent, el que sigui, però...
Saps què vull dir? Aquestes edats, no? Ara imaginem, també el llibre, a la sala ho dèiem, a la presentació, no? Fem un cop d'ull ara, no? A nens o nenes de 12 anys, no? Posant-se a treballar en una fàbrica, no? Com ha canviat tot de... Jo havia sentit a dir la meva mare que a 9 anys em van anar a ajudar a passar fils...
Clar, aquestes nenes que ajudaven també podia fer amb hores foras de l'escola, també. Però el que passava, que el director els hi deia, quan s'hi ve un inspector, marxeu, eh? Hi havia alguna, no?, que s'havia amagat quan passava l'inspector.
De fet, jo aquest matí comentava amb una veïna que avui faríem aquest programa i ella em deia que la seva mare havia anat a treballar en una fàbrica a Mataró i que quan arribava, o sigui, diu que n'hi havia unes quantes que no tenien l'edat i llavors quan veien venir l'inspector els deien totes al lavabo i les amagaven al lavabo perquè no les enganxessin perquè fins als 14 no podien anar a treballar. Sí, sí.
I tu també anava, suposo que els inspectors ja el devien saber, que no podien anar al lavabo. És el que diuen. En David era un sou més, encara que sigues petit, però tot ajudava la casa. I ara apunto una cosa que també és característic. La meva mare treballava, apunto la meva mare perquè són històries que m'esponcaven. Exacte.
treballava al seu front, a la màquina de bandella, treballava una dona que tenia atacs epilèptics. Això també és molt fort, això també ho he llegit, oi que ho expliqueu en el llibre? Com ara començava, senties com si vingués un motor, i a més era aquella dona que queia. Bueno, ara això seria impossible. No, ara no podries, clar, i menys en maquinària. Clar, clar, clar. Una pregunta, les entrevistes què heu fet?
A tothom li heu fet les mateixes preguntes? Gairebé sí. Vull dir, ja teníeu com un guió del que volíeu preguntar. Això pot semblar repetitiu, però la gent que les ha llegit ha trobat molta varietat en les respostes, perquè cada persona no era ben bé de la mateixa. Hi havia gent que coincidien, però altres havien sigut en dècades diferents o en fàbriques diferents. I al final el que ens ha permès és comparar coses. Val.
Veure quanta gent citava quanta gent. Moltes vegades hi ha moltes persones que són citades perquè eren senyores que la gent feien com de mestres. Jo vaig aprendre amb aquesta, i això ho deien com 15. Això és un referent, perquè aquesta persona era experta i moltes nenes havien après amb ella. Al repetir preguntes, els salaris, els sous que cobraven, els horaris que feien, els torns, hem pogut certificar coses, perquè la gent o pot perdre la memòria, o amb els anys...
imagina't, després de 30 o 40 anys de treballar, pot ser que no recordis bé alguna cosa. Totalment d'acord. Al fer la seqüència repetida, ens hem assegurat de moltes dades que confirmaven. He de dir-te que t'he preguntat si fèieu les mateixes preguntes perquè no he tingut la sensació que fossin les mateixes preguntes. Vaig pensar, vas parlant i veus que són diferents...
coses perquè clar tothom diu la seva versió i no m'ha donat una sensació que fos un test d'aquells com quan et fan un examen a classe que tothom té la mateixa pregunta i és aquella no he tingut aquesta sensació per això us he preguntat si realment havíeu fet les mateixes preguntes preguntaves per exemple amb una persona de 60 anys
i amb una de 80. Encara que sigui la mateixa pregunta, però hi havia un temps de diferenciar. El que passava amb 80 no passava amb 60. Era la mateixa pregunta, però cadascú contestava. I la memòria de la de 60 probablement no és la de la de 80, que també hi ha coses que ja les has anat perdent. De fet, quan a Jaume ens va passar el qüestionari, no li vam retocar ni una pregunta perquè eren les que jo o tu haguessis fet. O sigui...
Anem a preguntar, gent que va treballar a la fàbrica, el seu record. A la que els hi has de fer 4 o 5 preguntes, o 10, tots els faríem les mateixes. Vull dir que no totes eren de la feina, també a ell li agrada molt el de la vida social. La festa major, la qui coneixies, de quina casa vens, saps? Tot això també aporta molta informació.
És que el fet de veure com vius fora de, també t'adona informació de la societat amb la qual estàvem parlant. En aquell moment, quines eren les coses que es feia, on es anava, què no es feia, què feies en el teu temps lliure, quan tenies temps lliure. A mi va fer molta gràcia unes persones que treballaven a la fàbrica petita, però en aquell temps no hi havia sindicats. I si veus el sindicat vertical que res.
Com si no n'hi hagués. I n'hi havia unes dones que els tenien ben posats, i quan havien d'anar a reclamar una cosa, totes tres o quatre, es posaven davant del director i el director ja tremolava. Ja les tenia fitxades. I les altres li deien, aneu-hi vosaltres, que traureu més que nosaltres. Quan els que havien treballat a l'Agnasi Font, que són molts, o a l'Artigues Alarc, que són les últimes fàbriques grans, et citen els directors,
Doncs clar, aquí hi ha moltes coincidències, que si hi ha planes, que si... Però clar, moltes vegades et diuen, Miquel Jorba, l'avi, aquest, Cristina de Cal Estrany, Teresa José, La Fura,
Mercè de Can Carles, vull dir, estàs tenint noms de persones, mal noms i cases. És que això és una altra de les coses que també m'ha agradat molt, el tema del no sé qui, de tal lloc, i penses, ostres, això els de Cabrils ho teniu molt bé, perquè clar, al final tu ets d'allà i saps les cases, i a mi això és que m'agrada molt, la casa de no sé qui. A potser et diuen noms que ja no es diuen així. Ja, però és xulo això. Però recorden un nom que ja no existeix. Mira, jo mateix, el Jaume és de Cal Ferrer.
Bé, clar, perquè el seu pare era Ferrer, no. L'avi era Ferrer. L'avi era Ferrer. I ell es diu Torrà. Sí. I ara avui dia, tu em vols dar-los i dius, en Jaume Ferrer? No saben qui és. No t'oblidis el segon cognom, eh? I Torrà. I Ferrer també. No, Ferrer. Però com que el cognom és Ferrer, jo a casa em deia en Jaume de Cal Ferrer. Clar. Sí. I jo soc de Calcoix. De Calcoix. A veus? I tu? I tu?
Jo no. A casa meva no en teníem d'aquests mons. És molt interessant, eh? Saps per què era? El Ser Cabril és un poble petit. A lo millor marxem. No passa res.
hi havia cinc, sis connoms. No hi havia res bé. Llavors, per exemple, a col·legi, posem en Joan Abril, que a Abril potser n'hi havia tres. I si el mestre deia Joan Abril, s'aixecaven tres. En canvi, si deia Joan de Calgràs, només s'aixecava un. Vull dir, en els pobles sortien els... De vegades, eren mal intencionats. Aquest de la Fura, no sé jo si era molt ben intencionat. Exacte.
Bueno, la fura era perquè potser tenia una fura i anava a treure conills. Bueno, bueno, no ho sé jo, eh? No ho sabem. O era la que anava a veure el director i treia coses, no? Aquesta l'havíem conegut, la fura. La fura, però que ja venien de violçar de dalt. Sí. Els abrils eren tants que hi ha qui diu que el nom era... Com que hi havia calabril.
Calabril de dalt, Calabril de baix, el petit, tot això. El Cabrils, que vindria de juntar el Calabril. I l'altre és el Cabril de les Cabres, que aquí tenim el Mont Cabrer i Cabrera de Mar. Per tant, el Cabril, que en castellà un Cabril és un camino que atén les Cabres, i jo m'imagino totes les Cabres d'aquí dalt amb els Cabrers com anaven aquells passadissos que fan mestrets, no? Són aquestes dues teories d'autobònim que un dia hem d'entrar-hi, també.
A veure si són els de Calabril o són les cabres. Ara l'estan, tant, tant, eh? Bueno, el tinc clar. Ja, ja, ja, ja ho sé, ja ho sé. El tema de les entrevistes, a tothom que li heu demanat us ha dit que sí? O hi ha algú que us hagi dit, ui, ui, a mi no m'atabalis que a mi no em ve de gust això? Que et va dir que no. És el que posa anònim? No. No.
Aquest és un altre. Que això tampoc ho entenc. Si participes... No vull explicar. No, no, no, després farà micro. El que posa Anònim sí que ens va dir expressament no vull que surti el meu nom. El que passa és que si el... L'Anònim va dir que no volia que a la seva entrevista sorties del món d'això.
però ho vam disfressar una mica al final vam treure les coses més personals que podíem comprometre perquè hi havia un record del treball a la fàbrica que era interessant també no posem el nom i no posem si algú llegeix que no sàpiga qui és jo li vaig fer l'entrevista i llavors
Ells pensava que no l'entrevista. Però quan li van dir que sortia amb un llibre, llavors m'ha dit... No, no, no. Jo el que sí que m'he trobat a vegades, que per això també us ho preguntava, és amb gent que...
que parla molt, o sigui, que fa llibres o que faim treballs amb història oral, d'anar preguntant i tal, i llavors ella em diu, a mi m'expliquen moltes coses, jo després, quan arribo a casa, ho passo, xerrem, ho passo net i els hi porto, ui, no, no, això ho treu, eh? No, això no, això exacte, això no vull que se sàpiga, això, i clar, has d'anar fent, evidentment respectant, perquè aquella persona t'ho passa,
Però que ell em diu, si jo pogués explicar moltes de les coses que m'he de quedar, allò que ja és una meravella seria fantàstic, no? Perquè, clar... El que ells van dir... Sí. I vam transcriure, llavors us hi portàvem, ho repassaven i ningú em va dir... Va dir que no. Això també és important. Això també és important. Bé, no, no. I us ha estat fàcil trobar aquesta gent de... No hi ha hagut algú que després us hagi dit, ostres, que jo tenia...
una cosa i us ho havies pogut explicar? No. La Mercè tenia 94 anys, no? Alguna de 90 i alguna cosa també has tocat, vull dir que Déu-n'hi-do a la casa i la paciència però a vegades està molt bé de memòria.
Sí, a vegades amb aquestes edats... O recorden més coses de quan eren petites que no d'ara. Si és normal, no? No, que és normal, perquè també a vegades hi ha gent que té, amb aquestes edats, té les coses molt més clares de les que potser les tenim nosaltres, que anem com més atabalats i tenim moltes més coses...
El que sí que ens ha ajudat molt, i és un element no sorpresa, però que tampoc esperàvem molt, buscar informació de Can Món, ens va aparèixer en Manuel Mas, exalcalde de Mataró. Vaig flipar de que fos de Cabrils. Va venir a la presentació i va néixer a Cabrils l'any 48, 1948, i diu, encantat de col·laborar, el meu pare...
ja va fundar també una fabriqueta a Cap Món. I ell es va sorprendre de l'interès que nosaltres hi vam agafar, però dèiem, home, no en tenim masses de fabriquetes, Manel, no és ni la gran ni la petita, però la teva o la de Can Nadeu, però són fabriquetes que van existir, que van donar feina a altres persones del poble, no moltes, i és familiar. I ves que ens va adreçar...
Saps quan feien blogs? En aquella època fa uns anys que feien blogs. El Manuel Mas va escriure molt i encara ho fa. I té moltes coses familiars d'escrits en un blog. I alguns dels blogs feien referència a cap món. Llavors, amb l'entrevista amb ell i el que ens va facilitar de publicació, ho citem a la bibliografia...
Déu-n'hi-do, l'articlet que ens va quedar de tot el que feien a Cap Món, amb la maquinària que tenien, i com era aquell soterrani, no?, i tot això. És una aportació de coses que a vegades quedarien inèdites totalment, perquè, clar, ell, hi ha gent que sap coses familiars, però diu, quin interès pot tenir això meu? Però, clar, agafat amb un llibre i barrejat amb l'altre, o ho afegit, bueno, per nosaltres també, mira, era també alguna cosa interessant. També hem...
hem parlat de persones de Cabrils que van fer fàbriques o van treballar fora de Cabrils, però eren del poble i se n'anaven a Tordera, allà dalt, en Salvirem va anar cap allà dalt. Alguns se van al País Basc, no? Sí, a Santa Perpètua, la famosa fàbrica estorrada de Castellà de Vallès van sortir de Cabrils. Van sortir de Cabrils.
I aquest capítol és molt familiar i ens interessava molt perquè, clar, els Carles Tolrà, Cabrils seran persones... Bueno, el Domènech és el que funda la fàbrica petita, el 1884, i després la germana també tindrà molta potència, inaugurarà les escoles Tolrà, l'Emília Carles, no? Llavors dius, ostres, hem de veure d'on ve tot això i per què la fan marquesa? Què vol dir que hi ha marquesat a Cabrils? Clar, llavors has d'anar a aquest Josep Tolrà...
a Ballà, que és el que fa els calés a castellà, com dius, i tants mèrits fan allà que el rei li otorga, el que passa és que després es mola molt aviat, i l'Anna Boda és la que acaba agafant a l'imperi, llavors és tota una nissaga familiar que si ho llegeixes... Una cosa molt curiosa, que ara seria el que va anar a fer la fàbrica a Castellà de Ballès, que era l'oncle, el Josep Dolrà,
Aquest era, es va quedar viudú i es va casar amb la neboda. Amb la neboda, sí. Que és l'Emília? Ara hi hauria aquí... Dona Emília, on arribarà dona Emília? No, no, que la neboda, ell la va, amb la seva dona... Ah, se la va fillar. Se la va fillar perquè, esclar, ella venia d'una casa que... Que no... Home, mira tu, de no, marquesa... No, no, sí, va morir via la dona, la tia...
del marquès va morir... Quatre mesos hem estat casats. I va durar poc, doncs. Sí, sí, sí.
Són nissagues familiars. Els Coll, els Tolrà, els Carles Tolrà, i al final hem vist que entre quatre famílies s'ho feien tot, a nivell del tèxtil. O sigui, la part agrícola aquí no l'hem tractat. Però, clar, les masies i les cases, potser sí que cadascú tenia el seu tros, i els de la llobetera una cosa, els del Sant Cristo una altra, però a nivell industrial i tèxtil ja es veu qui està posant els diners i com s'estan casant entre ells. Es veu de seguida això.
Una cosa, ara que no se senten. El tema de les masies i tot això del tema agrícola, potser també hauríem d'estudiar-ho, eh? No, no, no, no. Ja el tenim aquí. És que això també és un tema interessant, eh? No, no, però és el que toca. Ah, no ho saben ells encara. Ah, és aquest que tenim següent. Aquest és amb tres o quatre històries, ho fem. Ah, sí.
Ja l'explicarem. Ja me l'explicareu, sí, sí. Una altra cosa que també parlant de... Tornant al llibre, o sigui...
Hi ha feines de dones i hi ha feines d'homes, o sigui, les dones són les que teixeixen, les que nuen, les que fan els fils, les bovines, tot això és una feina de dones i els homes solen fer de contramestres o també tenim homes que teixien? Algun home teixidó. Algun home teixidó. No masses, però algun era teixidó.
Però era una feina que era... O sigui, que no passa res perquè aquest home t'aixís o no passava res, eh? No, bueno, per a mi no em passaria res, però en aquell moment que no fossin feines com molt sexistes. Potser les dones tenien més facilitat a fer anar al film. Les mans petites, els dits més petits, i com que tenien que fer nusos i coses... I desenredar. I desenredar. Clar, una mà grossa no hi cabia. També té a veure amb...
estudis que tenien abans. Les noies sense estudis podien entrar a fer això sense cap qualificació, com a aprenentes i ja. I en canvi, els homes que entraven de banyar o de portar un departament, ara en diríem, doncs aquests caps ja tenien alguns estudis, ni que fos a Mataró, el Miquel Viado o això o l'altre, vull dir que dius que ja venen amb una preparació per ser tècnics d'alguna cosa. És a dir, el que reparava era home o noi, perquè ja venia preparat per fer-ho i això l'havia contractat per aquesta
tasca. Les noies podien entrar sense base. Dius, surto del col·le, no vaig a treballar a la fàbrica. Clar, això potser ja era una diferenciació no sexista, sinó una mica de qualificació. El col·legi de les monges, que jo havia anat fins a anar a Mataró, fins als 9 anys, a veure, el de Matí els ensenyava el bàsic.
sumar, restar, llegir, i a la tarda era costura, que en deien. O sigui que d'estudiar, estudiar, una noia, dues hores, tirar al llarg. El resto era manual. Si parlem del segle XX, que el tenim més a mà, i que veiem una època en què moltes noies se les entrenava a fer, per exemple, escriure a màquina, és bastant normal que la majoria ocupessin càrrecs de secretaria, feines de secretaria, vull dir que eren per aquestes feines. Llavors, clar, elles aprenen de màquina i podrien això, això. Llavors era...
aquestes conseqüències de... Estic preparada per això? Puc treballar d'això, no? Si anem a acabar de la guerra, tots els que vam anar a col·legi...
sumar, restar, multiplicar i dividir, firmar i cap a treballar. O sigui que poques llumeneres hi havia. Una de les coses que m'ha agradat molt, que una de les preguntes que se'ls anava preguntant era tu saps el cupo, els lloros, els escarabats, totes aquestes coses. A mi m'agradaria que m'ho expliquéssiu.
Què és totes aquestes coses? Ell, ell, que m'està somrient així... No, el que deien elles, quan se'ls trencava el fil i havien d'aparar la màquina i recomposar els fils,
I llavors, continuava... I si l'escarbat era tan gros, ja no hi havia... L'escarbat era que se'ls feia com una mena de nus molt gran, no? Sí, es trencava el fil i el mostre. La mostra quedava... Quedava malament. És com allò de les dones, les mitges, que hi havia a la carrera, doncs era una espècie de carrera. Una espècie de carrera. De carrera en el teixit. Hi havia persones, teixidores, que el deixaven córrer i hi havia que no...
perquè es anava preu fet allà, no? vull dir que llavors t'interessava com més millor i si passava, passava i si no bronca del director em sembla que el director era bona gent, no?
O per el que diuen elles, si totes diuen que tots érem bona gent. Justament pel que dius, hi ha un capítol, no és molt llarg, però ens va semblar d'explicar una mica això de la trama i l'ordit, és a dir, clar, de quin text i l'estem parlant. Perquè teixits n'hi ha de molts, hi ha la filatura, hi ha el cotó, hi ha les indianes, per exemple, el Maresme, no? I aquí, amb algunes bergadanes o algunes màquines que havien començat a funcionar a Catalunya, sobretot al Llobregat, amb algunes colònies industrials,
Era un capítol per explicar una mica aquest tipus de tèxtil, quines etapes té i per què els nostres pobles incorporen maquinària d'aquesta i més tard el vapor i tot això. Llavors, clar, el funcionament d'aquestes màquines, nosaltres, jo per exemple, no he treballat mai amb una fàbrica.
Per tant, fer un llibre històric de fàbriques, primer documenta't i mira això com funciona. A Cap Marfà m'ho van ensenyar, ens vam fer anar als talers, vam sentir el soroll. Posa't una mica en ambient, perquè quan et parlin del soroll tu l'has d'haver sentit. Jo no he estat en una nau amb tantes dones i homes amb aquell soroll dels anys 30, 40, 50, la guerra, la postguerra, tot això. I llavors és difícil posar-se en situació del que t'estan explicant si no ho has viscut.
I em semblava interessant veure, ja només ens ha faltat fer el tele. Per tant, no només us heu documentat, o no només t'has documentat amb el tema d'anar-te'n a un arxiu a buscar documents, ni anar a llegir-te llibres, sinó que inclús has anat a veure...
Com era allò, no? No pot ser que et diguin taler a la plana i no sàpigues de què t'estan parlant. No taler circular. Al final necessites diferenciar les coses per entendre-ho més bé. És una mínima de formació, quasi un curs intensiu. Però al final no deixa de ser important que el que tu vols transmetre en aquella persona sigui el més fidedigna possible, que com a mínim tu tinguis molt clar...
que és allò que li estàs explicant, no? Clar, jo hi havia coses com... Jo m'he anat apuntant amb el tema de l'afilatura cotonera, per exemple, el bata, el carda, el pentinador, la metgera, jo pensava, i tot això? Què és, no? Vull dir, jo vinc de... Ho hem parlat abans, jo soc de Mataró, i jo sí que he treballat en una fabriqueta, no en una fàbrica gran, però jo quan estudiava havia portat un overlock, vull dir, que sé... Saps una miqueta el què, però hi ha moltes coses que dius...
Ostres, el cotó, que s'ha de netejar, que s'ha d'esponjar, i clar, llavors penses en les pel·lícules quan el veus que li van foment aquells cops i dius, ah, això deu ser, lo de batre el... Oh, el cardà la llana. Clar, i vas veient coses de... El teixit circular no és com el teixit pla. No, ja, ja, ja. Sí, sí, sí, són coses diferents, són coses diferents, no?
I per fer tipus de robes diferents, i quines robes es feien en aquestes fàbriques, d'aquesta no n'hem trobat molta informació tampoc, perquè al final les mateixes persones que treballaven estaven molt per la feina, però al final elles, la roba, la confecció en si, no era ben bé la sala per fer-se, no? Per tant, et perds una mica...
Hi ha l'apartat de tot això, com a quin tipus de roba acabava sent, la distribució de la roba a Barcelona, alguna cosa ens diuen, no?, on ho portaven, tot això. Sí, perquè la majoria de despatxos al final acaben estant a Barcelona, no?, vull dir... Per allà, l'art del triomf. Sí, on ara hi ha els xinos. Sí. Els magatzems de textil de xino era... Els magatzems de textil, d'aquí, no? I ara són dels xinos. Sí. Clar, perquè una altra de les coses també és curiosa, no?, el que vinguin des de Barcelona a portar totes les setmanades...
que penses, mare meva, ara et faria por d'anar amb tants diners pel carrer, perquè devien ser molts de diners en aquell moment, vull dir, comparativament, i ells venien des de Barcelona amb la cartereta i tan tranquils, no? És curiós, aquestes anècdotes de quan el veies venir ja sabies que tocaves, aquell dia tocaves viroia, no? Sí, sí.
Vull dir, això ho expliquen. Això ho expliquen, no ho expliquen. Sí, sí, que m'ha fet gràcia i que també m'ha fet pensar en això, el fet de dir, ostres, venir de Barcelona una persona sola amb tots els diners que devien ser en aquell moment molts de diners, ara ens semblen molt pocs, però en aquell moment devien ser molts de diners, no?
Perquè quanta gent hi podia haver-hi a la fàbrica? A la gran entenc que devia haver-hi molt més treballadors que no pas a la petita, no? Ens ha costat de quantificar, però pel nombre de talers... Ho cobrava una persona? Sí, sí, entre 60 i 100. En el cas de la meva mare cobrava entre 125 i 150 pessetes. Clar, clar. Els teixidores cobraven més, perquè... Però... I també, com que anava breu fet, doncs pujava més la cosa. Però, bueno, no arribaven a 500 pessetes, eh? Vull dir, no...
Se'ns està acabant el temps. Amb totes les coses que ens hem explicat i que hem dit, hi ha alguna cosa que digueu, mira, jo venia amb la idea d'explicar-los això i no li he acabat d'explicar a aquesta noia?
Les fotografies que ens han cedit, sobretot, de Vilassar de Dalt, per exemple, l'arxiu... I també... L'arxiu a l'Enric Ortega, donant les gràcies també a les persones que... I en Samó. En Josep Samón ens ho ajuda molt, també. Perquè ens ajuda molt. No només amb la maquetació final, també, que és un tema que li agrada per teva d'impressió, però amb documentació també ens ha apropat a dades que han corregit alguna cosa, fins i tot, per aquest parentiu Vilassar Cabrils que hi havia antigament, no?,
No, no, realment les fotografies de la col·lecció Serra Clara, per exemple, que són del 1890, o les del mateix coll que surt a l'entrada del vapor o de la caldera aquella del 1899, això són relíquies que havien de sortir en el llibre.
I fins i tot a la portada podem veure un tipus de fàbrica que avui en dia ja no la veuràs, perquè va tenir diverses reformes. La mateixa fàbrica petita, que deies tu que serà transformada en pisos o botigues, la façana, la gran aquesta, aquesta és la gran de Can Coll. L'aspecte que tenia al segle XIX no té res a veure. I aquestes sales amb els talers, la part de fotografia...
perquè no sigui tot lletra, vull dir, veure alguna imatge i veure com era aquesta gent, quina cara tenien, fins i tot en Jaume en tenia alguna del seu arxiu personal fent la costellada, no?, allà al pati de la fàbrica, no?, fent una mica de braç allà, vinga, el manyà i els amics. Bueno, això també, la part social.
Molt bé. Doncs jo des d'aquí recomano als nostres oients que, si poden, llegeixin el llibre Les fàbriques textils de Cabrils, història i testimonis, que avui hem tingut la sort de parlar-ne amb els seus autors. Moltíssimes gràcies, Jaume, Joaquim i David, per haver vingut.
I moltes gràcies als nostres oients per escoltar-nos cada setmana. Recordeu que podeu tornar a escoltar el programa a través de vilasarradio.cat i a les principals plataformes de podcast buscant històries de mar i de dalt. Adeu i fins al proper programa.
Històries de Mar i de Dalt, un programa sobre el nostre passat, les històries, les tradicions, els personatges i el patrimoni de Vilassar de Mar. Una producció del Centre d'Estudis Vilassarencs en col·laboració amb Vilassar Ràdio i sota la coordinació de Núria Gómez.