Aquí comença Històries de Mari Dadal amb Alexis Serrano, director de l'Arxiu Comarcal del Maresme, president del Centre d'Estudis Vilassarencs i professor de la facultat Antoni Gaudí de l'Ateneu Universitari de Sant Pacià. Un programa sobre el nostre passat, les històries, les tradicions, els personatges i el patrimoni de Vilassar de Mar. Una producció del Centre d'Estudis Vilassarencs en col·laboració amb Vilassar Ràdio i sota la coordinació de Núria Gómez.
La comunitat de Santa Maria de Montalegre la formen monjos contemplatius de l'Ordre de la Cartoixa, fundada per Sant Bru en 1084. La primera comunitat de cartoixos s'establia al Turó de Sant Pol de Mar, on avui encara resta l'Ermita de Sant Pau. Anys a venir, els monjos cartoixans de Sant Pol i els de Valparadís de Terrassa s'uniren en una nova comunitat que s'establia a un antic monestir femení que havia quedat deshabitat a Tiana.
L'edificació de la cartoixa que s'alça majestuosa a la Conreria s'inicia l'any 1433, Semprió, Domingo, Bonafé. La construcció es va realitzar d'acord a la tipologia i els usús de l'ordre, amb la finalitat que els monjos poguessin desenvolupar el seu ideal de vida espiritual a mig camí entre l'eremitisme i el senovitisme.
Avui, a Històries de Mar i de Dalt, parlem de l'orda cartoixana i del seu modus vivendi, de la seva concepció contemplativa de la vida, basada en el silenci i l'espiritualitat de treball i austeritat, de Sant Pol de Mar i de Tiana, de l'arquitectura cartoixana i de la cultura i tradicions de les cartoixes i també, com no, de la cuina dels monjos del silenci. Històries de Mar i de Dalt
Entrant en matèria. Benvinguts. En el programa d'avui parlarem de la cartoixa de Montalegre amb en Xavier Pérez. I, si de cas, l'Alexis ens en podria fer cinc cèntims del programa d'avui. Sí. Avui parlem, doncs, de l'ordre cartoixà, que és un ordre religiós, catòlica, que, com has dit, neix al segle XI, i que té una particularitat, ja ho hem dit, està entre...
entre l'eremitisme i el senovitisme. Què vol dir això? L'eremitisme vol dir una vida d'eremita, vol dir una persona que viu allunyada, com els antics pares del desert, una persona que viu allunyada i que no té massa relació amb la gent i, per tant, no parla massa amb la gent. Això és l'eremitisme. I per l'altre costat, el senovitisme. Què vol dir senovitisme? Vol dir els que viuen en comunitat i que les oracions les fan en comunitat, la missa la fan en comunitat i que tenen una part de vida comunitària.
Els cartoixos són l'horda que viu a mig camí de les dues coses, de l'eremitisme i el senovitisme. Per tant, viuen molt individualment d'una forma d'una grandíssima solitud, d'un grandíssim silenci, per això es diuen els monjos del silenci. I per l'altre costat sí que és veritat que viuen en monestirs que tenen unes infraestructures fetes per compartir alguns moments, bàsicament moments d'oració. I
I la cosa curiosa és que no és una horda que sigui molt popular en el llarg dels temps. N'hi ha hagut diverses de cartoixes, però sí que és veritat que si mirem el nombre de monestirs cartoixans que hi ha hagut a Catalunya i posem al costat els monestirs benedictins, per exemple, els monjos negres, els de Montserrat, perquè ens entenguem, n'hi ha hagut molts més de benedictins que no pas, o de franciscans, o de franciscans femenors caputxins, per exemple, que no pas de cartoixos, perquè la vida...
La vida dels cartoixos és una vida més aviat dura. Jo només de pensar en el silenci ja m'imagino que jo no seria un bon cartoixar.
Hi ha poques abadies de cartoixans en el món, però encara hi ha menys abadies de cartoixanes al món. I jo no vull fer cap mena de comentari sexista, però n'hi ha encara menys, n'hi ha molt poquetes. Em sembla que es podrien comptar amb els dits de les dues mans de les cartoixes femenines que hi ha al planeta. Curiosament, casa nostra al Maresme és un territori
de cartoixants, perquè ens entenguem, n'hi ha molt poques en el món, ho hem dit, però nosaltres al Maresme n'hem tingut dues, o més ben dit, la mateixa, que primer, com has dit, primer estaven establerts a Sant Pol, a Sant Pol de Mar, el turó que se'n diu de Sant Pol, on hi ha l'ermita de Sant Pol, allò era l'antic monestir dels cartoixants, que a partir d'un cert moment, quan es van unir a la cartoixa de Vallparadís de Terrassa, doncs van crear, es van establir a Tiana.
I Tiana és un lloc, doncs, on en els darrers segles, des del segle XV fins als nostres dies, amb vals i baixos, perquè la història monagal del país, amb desamortitzacions, amb guerres, la Guerra Civil, etcètera, etcètera, però la comunitat ja ha estat sempre present a Tiana i d'alguna manera són els nostres veïns, els nostres veïns silenciosos i...
I bé, avui per parlar-ne hem triat, hem cridat una persona, jo crec que és una de les persones que més coneix la cartoixa, o més ben dit que més bé coneix els cartoixans, els cartoixos, com a horda, com a comunitat, com a aquesta manera de concebre la seva vida, i sobretot de conèixer-los personalment, perquè és una persona que té un peu dins, un peu fora, i l'ha tingut durant molts anys, que és, a més a més, em fa molt de plaer de poder-ho dir, que és un company de professió,
que és el Xavier Pérez, que és el director de l'Arxiu Comarcal del Vallès Oriental, i jo crec que és la persona més adequada per parlar-nos, això, de cartoixos i de vida cartoixana. I ara coneguem el nostre convidat d'avui. Històries de Mari Dadal Coneguem el convidat
En Xavier Pérez Gómez és llicenciat en Història Medieval i màster en Arxivística per la Universitat Autònoma de Barcelona, funcionari del cos d'Arxivers de la Generalitat de Catalunya, és el director de l'Arxiu Comarcal del Vallès Oriental i actualment és tresorer de l'Associació d'Amics de la Cartoixa de Montalegre i va ser fundador i secretari del Centre d'Estudis Sant Fustencs des del 1994 a 2015.
Benvingut. Moltes gràcies. Per què aquesta afició a saber coses dels cartoixans i de la cartoixa? Doncs bé, primer perquè jo soc de Sant Fons de Camp Centelles, que és un poble del Vallès Oriental, l'últim, però tucanatiana,
I és un poble que durant 400 anys va estar... Geogràficament estem a 5 quilòmetres de la Cartoixa i a més a més durant 400 anys va formar part del senyoriu i pagaven delmes i tal. Durant 400 anys pagaven delmes a la Cartoixa. Llavors aquesta afició per fer història del poble porta a fer històries de la Cartoixa.
Cartoixes, masculines, femenines, o sigui, la femenina heu dit aquesta de castelló, l'Alexis deia que es podien comptar amb els dits de les mans, masculines, quantes n'hi ha que estiguin en funcionament? Bueno, a Espanya n'hi ha la de Montalegre, Tiana, hi ha la de Miraflores,
a Burgos, i hi ha la de Portacoeli, que està a prop de València. Sí, hi ha tres. Sí, hi ha tres. Hi ha la granxa en tres, a França. A França, bueno, la veritat que no els tinc... Però, bueno, a França hi ha, potser, tres o quatre. A Itàlia hi ha un parell. A Estats Units hi ha una. I... Ara no recordo. A Anglaterra hi ha una altra. A Parc Míster...
Bé, hi ha poquetes, de fet. Queden poquetes, n'hi ha hagut més, eh? Sí, ja hi ha. Per exemple, Valldamosa, Valldamosa Mallorca, era una antiga cartoixa. A la vora de Nàpols hi ha la Xertosa, famosa, també estava habitada, ara em sembla que ja no són cartoixants, em sembla.
És veritat que algunes d'aquestes cases han passat a mans d'altres comunitats o se'ls ha donat altres usos o altres directament o estan en ruïna absoluta i permanent o bé s'han convertit en elements musealitzats com seria la cartoixa d'Escaladell. Molta gent que pensa en una cartoixa a Catalunya pensa en Escaladell perquè és un monument de la Generalitat de Catalunya i que a poc a poc es va rehabilitant, es va restaurant però que va patir la fúria del foc de la desamortització
i que va quedar gairebé a la ruïna i que una mica a la volta els arquitectes la van tornant a posar pedra sobre pedra. I aquell edifici, el Descaladell, permet entendre com era la vida dels monjos cartoixans, és a dir, no podent entrar a la cartoixa de...
de la conreria, doncs ens queda sempre el recurs d'anar a Escalader i al Priorat, que jo crec que val la pena una visita, eh? I uns vinets. Anava a dir-te, aprofitem i fem vinets. Parlava l'Alexis abans que coneixies molt la cartoixa i els cartoixants. A mi això m'ha intrigat.
Explica'm una mica... Bueno, no és fàcil d'entrar, o sigui... No, ja m'ho imagino. Jo no puc entrar-hi de cap de les maneres. De fet, jo, per exemple, l'any passat vaig anar una vegada, o sigui, tampoc no, i a més han canviat de prior, llavors... Doncs depèn de... O sigui, és un procés que no és fàcil, diguem-ne. Nosaltres, perquè estem a l'associació, llavors el president sí que té més entrada, però...
és que a més a més clar per anar allà has de tenir una raó també anem a fer tertúlia amb vosaltres no clar evidentment perquè hem quedat que una de les coses és que és silenci fan bot de silenci que ni tu ni jo hi podríem ser i allà
Bueno, però parlen, també. O sigui, tu, si entres allà i li dius alguna cosa, ells en parlen, sí. Sí, però suposo que parlar de coses... Tu deies, no? Anar allà per qualsevol cosa, no? Vull dir que hi has d'anar amb algun motiu. Si no, per parlar, per parlant, no ells... Per exemple, ells tenen una mica de l'arxiu, el 90% de la documentació es troba a l'arxiu de Corona d'Aragó, però ells encara tenen una quanta documentació allà... Sí, sí.
I jo, doncs, a vegades he anat a consultar, no? Llavors, clar, amb aquesta, doncs... Per aquesta raó, si ells donen permís, doncs pots anar a consultar, sí.
Què hi trobaríem amb el seu arxiu? Què hi ha allà, vull dir? Bueno, hi ha coses de quan ells estaven allà a l'època més potenta, del 1415 al 1835, tot de Capbreus. Sí. Bueno, Capbreus ja sap l'Alexis, que no sé si la gent ho sap. Expliquem-ho. Expliquem-ho, vinga. Els llibres de Capbreus, els Capbreus són les declaracions que fan els pagesos que reconeixen quins són
els senyors o els propietaris d'aquelles terres i sota quina sota quina fórmula tu pagès treballes aquelles terres llavors tu declares si les terres són teves pròpies o si són d'un altre senyor i en quina relació i quines són les extensions d'aquesta terra per tant les afrontacions que tenen i sobretot quina relació tens tu amb el senyor si és el propietari eminent o té la tinença útil o si tu ets un
un pagès, com els que apareixen a la documentació, que són propis olius i afocats, vol dir que són plens propietaris de la terra, algun dia haurem d'explicar això amb més deteniment, perquè la propietat a la mitjana és una cosa molt complexa, l'amfiteus és una institució...
que per més que te l'estudis és difícil d'entendre, algun dia en parlarem. Però aquests llibres, perquè ens entenguem, hi ha les declaracions dels pagesos i són molt interessants perquè apunten tota una sèrie de topònims, d'antropònims, i per tant ens ajuden a conèixer el territori que ens envolta, o més ben dit que envolta el monestir,
i d'alguna manera podem fer una història eminentment rural del nostre passat, en època medieval i moderna, perquè bàsicament els capbreus són com una base de dades de l'època medieval i moderna, perquè ens entenguem. Llavors ells tenen els de... Tenen els guns, la majoria són a la corona d'Aragó, però és que encara tenen alguns, tenen alguns pergamins, documentació en paper, i per exemple, el que és interessant d'explicar que els pobles que pagaven Delma, el Delma és la dècima decena part de la collita, diguem-ne,
Una part se la quedava el rector i altres parts se les emportaven per diverses compres o acords als senyors feudals o al monestir. Llavors, els pobles que pagaven d'elmes a la cartoixa Montalegre durant 400 anys, alguns durant 300, van ser Tiana mateix, després Sant Fosc, que és allà al costat, Martorelles...
Santa Perpetua del Mogó, del Vallès Occidental, i llavors aquí al Maresme també tenien Cabrera de Mar. Cabrera, fins i tot ells tenien una casa com una casa pròpia d'ells, a Cabrera, en la qual els pagèsos portaven la part de la barema i la part del blat que havien de pagar. A part d'això... Perquè la dècima, o el delmes, pagava amb espècie, no amb monedes. Majoritàriament amb espècies.
Llavors, a part d'això, hi havia alguns que no pagaven una part de la collita proporcional, sinó pagaven censos. Llavors, de censos, per exemple, a part d'aquells, de la part aquella de Tiana, Sant Fos, Martorella, Santa Perpètua, pagaven bastants pagesos del Maresme. Aquí a Vilassà hi havia alguns premià...
Sant Martí de Mata, que em sembla que això està a Mataró, surten canvis censos, que era una cosa molt puntual, no eren tots els pagesos, sinó alguns puntuals, al Maresme hi havia molts que pagaven, a Badalona també. A Badalona, per exemple, tenien el Marram, que era una masia molt gran, també a Santa Perpétua tenien la Moguda, que és una granja molt important, però a través d'aquests llibres dels capbreus i llibres de censos,
Fins i tot pots reconstruir els pagesos que hi havia en un poble, en una parròquia que es deia en aquell moment, en un determinat moment. La cosa interessant de pagar un cens, de més ben dit, de monetaritzar un cens, és a dir, imagina que a mi em correspon pagar de cens una pensió, em toca pagar anualment una pensió, el cens, em toca pagar-li una gallina.
El gran negoci de l'època medieval, diguem-ho així, és convertir, aconseguir que el teu creditor, la persona que li has de pagar la gallina, te la deixi pagar amb moneda. Què val una gallina? M'ho invento, jo què sé.
5 euros. El m'ho invento ara, eh? 5 euros. O 3 lliures, 3 sous i 3 diners. Val això, molt bé. Jo acordo amb tu que cada any et pagaré 3 lliures, 3 sous i 3 diners. Aquest any és un paston, són molts diners. L'any que ve segurament també, i l'altre també. I costa pagar 3 lliures, 3 sous i 3 diners, potser.
Però el teu fill, que ha ratat el mas o aquella finca, aquella peça de terra, el teu fill també ha de pagar 3 sous, 3 lliures i 3 diners, i el teu net també.
I a partir de la quarta generació, pagar 3 lliures, 3 sous i 3 diners, perquè el preu de la vida va pujant i el preu del diner puja, tu has de seguir pagant unes pensions o uns censos que semblen de joguina, però cada any has d'anar a pagar als monjos això. El gran negoci és això, perquè una gallina sempre val el que val una gallina. Un porc sempre val el que val un porc.
Una quarta de gra o tants litres de vi sempre valen el que val al preu del seu moment. Però, en canvi, quan has aconseguit establir-ho amb moneda, inicialment costa pagar-ho. Però després, amb el pas del temps, imaginem que haguérem heredat el lloguer del nostre besavi que pagava una passeta al mes. Si ara ho estiguessin pagant, què valia? Una passeta? 160 cèntims? Sí.
Imaginem que estiguessin pagant el lloguer així, no? Doncs això és el que passa. A l'edat mitjana la gent, a partir d'un cert moment, la gent intenta pagar-ho amb diners i a vegades és bastant ridícul veure els censos que està pagant la gent. Amb això vivia l'església, d'aquests censos, perquè després, és veritat, el creditor intentava actualitzar aquests censos. Però era molt difícil fer-ho, no? Ja vas establir-ho en un moment. Però els que pagaven el del mare sempre proporcional.
Era un percentatge, llavors allò... El Delma no te'l treus, és una desena part. El que sí que hi havia era molta ocultació. Una desena part del que has produït, tu dius que has produït la meitat i pagaràs una desena part de la meitat, no la totalitat. Això també està molt estudiant. L'evasió fiscal és tan antiga com la vida mateixa.
És una cosa d'ara, no? S'ha de dir que el delma és un element bíblic, apareix a la Bíblia. De fet, la justificació d'aquest impost... El delma i la primícia. Té un element bíblic. I la primícia és un... O la primícia, els primers fruits, no? Són els primers fruits que venen, doncs, jo què sé, per exemple, les primeres maduixes que surten l'any, doncs, les ha de rebre el senyor. I el senyor pot ser el senyor feudal del teu castell, o bé pot ser el teu senyor, si el teu senyor és la cartoixa.
Però ells no pagaven íntegrament el delma al monestir, el 10%, sinó que es repartien. Entre el rector. Perquè el rector no hi havia pagues, el rector vivia d'una part del delma que li donava i, per exemple, en aquests casos de la cartoixa, normalment els cartoixans cobraven dos terços del delma
i un terç del delma era pel rector de la parròquia i la primícia pel rector. O sigui que aproximadament el pagès li pagava en el monestir, a la cartoixa pagava un 6%, aproximadament, o 7%, i el rector pagava la resta 6-7%, perquè entre delma i primícia era un 13%, això ho tinc bastant estudiat. I cal dir que el rector de la part que cobrava del delma havia de mantenir el bisbe.
Sí, una part sí. Diguem-ho així, que no tot quedava a casa. Però, Alexis, de fet, pagar un 10% avui dia, molta gent voldria pagar un 10%. Exacte, tinguem en compte que de la major part dels elements paguem com a mínim el 21%, l'IVA seria el 21% i després una altra cosa són les retencions, etcètera, etcètera. A vegades es parla, és que s'havia de pagar, a l'edat mitjana s'havia de pagar el 10%. Doncs és veritat que sí, molta gent ara...
signaria per pagar només el 10%. Malauradament no podem tornar enrere. No sé com de popular seria establir un altre cop un impost de la desena part. El que és interessant, jo crec que, i que val la pena que avui en parlem, és d'això que dèiem, del modus vivendi, d'aquests monjos cartojos,
que és una manera de viure molt diferent a la que s'acostuma a veure les pel·lícules. Si la gent ha vist, per exemple, El nombre de la rosa, veu aquells monjos que són benedictins, que són els que estem acostumats a veure a la tele, els de Montserrat, doncs els cartoixos fan una vida molt diferent. Jo voldria que en parléssim. Com seria un dia normal d'un cartoix? Bé, a veure, el primer que hem de dir és que la cartoixa, com tu ja saps, Alexis, va néixer a finals del segle XI,
I, de fet, forma part... No sé si Sant Bru volia... Era una resposta al món benedictí, però Sant Bru, primer va ser un clerc normal, va néixer a Colònia, a Alemanya, i després va anar a Reims. I allà es va introduir a la catedral, era a Canonja, i llavors, estant allà, com es diu, a Reims, va voler anar a ser el císter, va anar a Solés Més. Sembla que es diu Solés Més.
I llavors allà diu que no li va acabar d'agradar. Llavors, tu ja saps que tant el Sister com de fet la Cartoixa són... Jo penso que Pudell no eren conscients de fer-ho així, però era com una resposta a una mica la degradació dels benedictins, que aquestes pel·lícules que es veu el nom de la Rosa, hi ha uns...
Uns monjos que jalaven quantitat, que menjaven molt, amb unes panxes bastant grosses i tal. Fèiem una caricatura, però bé. Llavors, clar, això era una mica, doncs, enyunyat del... La realitat és que els benedictins havien rebut molts privilegis ja des d'època carolíngea i vivien, diguem que, no feien una vida massa de pobresa i aquells mateixos privilegis que havien heredat d'època carolíngea, els reis posteriors no els discuteixen
és més, es van ampliant. Segurament sí, la cartoixa i els císters són elements que d'alguna manera són un naixement reactiu, davant d'aquella... Una renovació del mercat. No agradava, i llavors hi ha aquesta renovació. Després vindran els franciscans, que fan una altra renovació també, basada en la pobresa, la proximitat a la gent, però clar, també molt diferent, perquè els franciscans diuen, hem d'estar amb la gent. I en canvi, tant els císters,
com els cartoixos, el que busquen és, d'alguna manera, és emolar la vella idea dels pares del desert, no?, de viure allunyats del món per poder viure en plenitud, doncs, l'oració, el silenci, etcètera, etcètera. Però jo voldria, insisteixo, voldria que parlíssim de com és un dia, un dia qualsevol dels cartoixos. Bé, doncs, els lleven aproximadament a quarts de set, fan molta vida a la cel·la, diguem-ne, perquè són ermitants que viuen en comunitat, no?,
Llavors allà fan la primera oració, que són els laudes, a la cel·la, després van a la missa conventual, que és a les vuit aproximadament, i després es retiren, ja a les deu o així, deu i mitja, cap a cadascú a la seva cel·la,
i fan l'oració i tal. A les 12 fan el menjar, que es fa cada dia al dinar, es fa cadascú a la seva cel·la, i llavors fan pregària i oració, i cap allà a les 6 fan les vespres, que surten una altra vegada i van al cor, que és a l'església, i allà amb can Gregorià fan pregàries i tal. Després es tornen a retirar,
cap a les set, cap a la seva cel·la, que és una caseta, com una petita casa, diguem-ne, i allà, doncs, ja tornen a resar una mica, a fer una mica d'estudi, i llavors se'n van a dormir cap a les vuit.
Per tant, la seva feina és resar. Aquesta gent no treballa en... No només. Hi ha els germans, perquè hi ha dos tipus de monjos. El monjo cartoixà, monjo que se li diu en pare, que és sacerdot, que pot fer missa, i llavors hi ha els germans, que són el que deien els llecs, els legos, que són monjos que no...
no entenen estudis eclesiàstics, o no són sacerdots, llavors aquests més aviat són els que fan la feina d'uns al porter, l'altre al cuiner, que jo vaig conèixer l'últim cuiner de Montalegre, que és des de fa cinc anys, la cuina, el menjar se'ls fa...
perquè ja són molt grans, bueno, hi ha un que és més jove, un monjo, però la cuina els fa un cuiner professional, que ve de fora, però, doncs, el cuiner, el que feia desastre, l'hortolà, el que portava l'hort, o sigui, aquests són els monjos que no tenen, els que fan més feines físiques, diguem-ne, no? Llavors, els monjos que són pares, o sigui, són sacerdots, són els que viuen, fan més vida d'oració a la cel·la. Clar.
O sigui, que ja estan dividides les funcions. Hi ha dos tipus, doncs, de cartoixants. Abans en deien els curistes, els pares del coro, que són, diguem-ho així, els que fan més vida aramítica que estan en aquestes casetes. Unes casetes, si algú, insisteixo, farien bé de visitar, si no ho han fet, a Escaladell, perquè hi ha una restaurada plenament i es veu com eren aquestes cases, unes casetes molt petites, però em sembla que són de planta i pis i tenen un petit hort,
És important en el ram de la cartoixa que molts d'ells tenen, a més a més, algun ofici. Feien alguna feina manual, no? Hi havia el que treballa a la fusta, el que encodernava llibres, feien aquests oficis dins, però sempre tancats en aquestes cel·les, que aquí, insisteixo, són com unes casetes. És molt curiós, per exemple, els cartoixos, i podem comentar, per exemple, què passa quan es mor un cartoix?
Bueno, sí, doncs, bueno, l'enterran, evidentment, no? Fan com un ofici, una missa, unes assequies...
Vols dir com l'enterren? Com l'enterren. Com l'enterren, diguem-ne, com l'ordre és tan rigorista i tan vol la senzillesa i tal, l'enterren sense cap taut, sense cap caixa, diguem-ne, directament al terra, obren un forat, i l'enterren i vestit de monjo, amb la caputxa posada així a la cara, diguem-ne, i llavors el fiquen directament sense cap mena de taut ni res al terra.
Directament a terra. Sí, tradicionalment el que es feia era es cosir en les mànigues de l'hàbit, perquè de la primera manera que quedessin les mans dins de l'hàbit, es cosia la caputxa de l'hàbit perquè quedés la cara dins de la caputxa, i la part baixa de l'hàbit també es cosia per baix perquè quedessin els peus dins, es posava sobre un tauló, es deixava caure i caigués el cos com caigués. Perquè el que és important és l'ànima, no el cos. I una mica, doncs, per reformar això, llavors els cartoixos dins hi ha un dels claustres, que és el cementiri,
i allà, doncs, cauen els morts, com cauen, i llavors, clar, algunes d'aquestes cartoixes que s'han excavat arqueològicament, doncs, s'han trobat els ossos, doncs, de les persones com cauen, com la gravetat els fa caure, no? Cosa molt curiosa, perquè estem acostumats que la gent, doncs, els posem en una postura una mica, una mica, no sé... Més cuidat. Sí, buscada, buscada.
I fins i tot, o sigui, no hi ha una làpida amb el nom. Hi ha una creu que és sense nom. Llavors el que fa l'encarregat, l'arxiver o l'encarregat d'això, el monjo, és dir, a la fossa número 3 hi ha el monjo tal, però a vegades hi ha un sobre l'altre, saps?
Aprofitar. Perquè no és massa important el cos. Com que no és massa important el cos, es menja poc, es dejuna molt, es menja molt poca carn, sobretot la major part dels dies... No, no, menjan carn. Està prohibit. Això, no menjan carn. O sigui, són vegetarians.
Com es diu? No del tot perquè mengen peix i ous. O sigui, un vegetarià... Això ho he estudiat bastant, diu. Un vegetarià pur, diguem-ne, no? No pot menjar ni ous ni peix, em sembla. Bueno, hi ha els ovos vegetarians... Bueno, però serien això. Ells carn no poden... Carn no. Totalment. Carn no menja. Que, de fet, la regla benedictina sembla que en un principi
prohibia la car també, però després ho van deixar. En canvi, ells van seguir amb la seva ordre, diguem-ne, perquè es considerava que la car, diguem-ne, a part que és una cosa d'opulència i tal i qual, també, per temes teològics i tal, es pensava que si una persona, quan venja car, diguem-ne, això li podria disparar la líbido, això es creia la carnalitat, diguem-ne.
De fet, diuen que la gent que menja carbs vermelles, molt vermelles, a vegades són molt més agressius i històries d'aquestes. Hi ha una mica de barreja de tot, però a part d'això és perquè, clar, una persona que menja molta carn s'infla molt, hi ha una panxa, una mica dona una imatge ja com de...
d'opulència que va en contra dels ideals evangèlics. Cal tenir present que aquest horde neix en un context històric molt concret. Neix a ple de l'edat mitjana, perquè ens entenguem, al segle XI, i és signe. És a dir, el segle XI encara és una societat
molt poc desenvolupada des del punt de vista de la riquesa. Una persona rica era una persona que menjava més i que menjava més variat. La diferència entre el ric i els pobres és aquesta. Això ho veus molt clarament. Per exemple, quan llegeixes la vida de Carlemany, que escriu a Ginart, ho veus, que l'emperador vestia amb una capa feta amb pell de rata. Vull dir que l'emperador vestia amb una capa de pell de rata. Vol dir que la gent vivia...
És a dir, que no hi havia massa diferència entre els rics i els pobres. No era una societat igualitària, no era una societat democràtica, però sí igualitària. És a dir, no hi havia massa diferència entre els molt rics i els molt pobres. Hi havia una massa mitja. I un dels elements que la gent que tenia possibles era un estatus símbol, era el consum de carn. Sí.
Llavors, fins i tot aquella gent que consumia carn els dies de magre, doncs, pagant, doncs, podia tenir el dret a menjar carn els dies de magre. I per això, un d'aquests elements reactius, que busquen aquests monjos rigoristes, doncs, és això. Nosaltres no menjarem carn. I és veritat i no és veritat, no? Perquè quan estan malalts, què menja? Ah, bueno. Poden menjar carn de tortuga.
Ah, mira. Sí, perquè consideraven que no és ni un peix ni una... Però la tortuga no és barata, eh? No, però de fet ara això ja no es fa. El que passa és que a la cartoja Montalegre sí que hi havia encara ja la bassa de les tortugues. Ah, que les criaven ells. Les criaven ells.
A vegades, i jo he trobat amb la documentació que una de les feines que estic fent, que em portarà tota la vida el que em quedi, diguem-ne, és buidar tots els llibres de contes que estan de la cartoixa, del procurador Conrer, que estan a l'arxiu de Corona Dragó, i és molt entretingut, però compraven tortugues, o sigui, que realment sí que consumien, i això es donava, sobretot en forma, en feien caldo, sobretot pels malalts i tal. Val.
Perquè no era ni carn ni peix. Peix sí que menjaven, hem dit. Després un altre element interessant és com conservaven els ous.
Per impedir, ja sabeu que la closca de l'ou és porosa. És molt porosa. I els ous es fan malbé per oxidació, com gairebé tots els elements. Doncs per impedir l'oxidació, aquests monjos cartoixants, que eren antics però molt llestos, el que sabien és que si s'encalaven els ous, doncs impedien la protrafacció dels ous i els podien guardar durant bastants dies més.
De fet, consumia molts ous, peix i ous. Per exemple, hi ha un plet molt curiós entre la cartòsia Montalegre i el... Això, Alexis, no sé si ho has llegit en els meus llibres i tal. El 1625, aproximadament, va haver-hi un plet entre l'Ajuntament de Mataró, en aquell moment es deia el Consell Municipal, o no recordo el nom, o la Universitat,
i la cartoixa perquè van obtenir del rei Felip III, em sembla, com una mena de privilegi, que ells tenien dret, en no sé quantes llegues a la Rodona, i que estava inclòs la part de Mataró, dels representants dels monjos, de la cartoixa de Montalegre a Tiana, podien anar a la platja i quan arribaven els pescadors...
tenien com un privilegi d'ells ser els primers que podien comprar en els pescadors. Llavors, l'Ajuntament de Mataró es va queixar, va iniciar un plet, i ara no recordo com va acabar, em sembla que van arribar a un pacte, perquè, clar, deien que això anava en contra dels privilegis del municipi. Però era com una mena de privilegi que s'ha de donar el rei Felip III, i quan anaven als mercats, em sembla que anaven molt a Granollers, i a Barcelona...
També tenien preeminència per comprar ous, ous i peix. Llavors això comportava conflictes. Això poca gent sap, però quan fas una truita francesa de dos ous, estàs fent què?
Una truita cartoixana. Ah, mira. Correcte, sí. Una truita cartoixana és la truita de dos ous. Han de ser d'ous, dos, no? De fet, hi ha un llibre, això està molt curiós. Jo et volia preguntar sobre coses d'aquestes. Digues, digues. I ha de ser una truita, com a la francesa, de dos o tres ous. I abans, és curiós, perquè abans del 1800 a la massió napoleònica, hi ha un llibre de cuina de 1650, em sembla fet a Castella, que diu la tortilla cartojana. I tu mires, i és la truita francesa.
Llavors, no sé sé quan es va començar a dir truita la francesa, però abans es deia truita cartoixana perquè ells feien molts ous, feien una mena de, com es diu, hueu revueltos, hueu remenats. A la Biblioteca de Catalunya hi ha com una mena d'informe de l'estat de la cartoixa que inclou un receptari
hi ha tot el que menjaven molts dies, cada dia no, però molts, hi ha tota mena de receptes, hi ha molts ous, hi ha uns ous trinxats amb tomàquet, també, la truita cartoixana, que ha dit l'Alexis, ja tenien una mena de mandonguilles, però que no eren de carn, eren peix trinxat, pinyons, panses, les receptes bastant complexes, cigrons, i es deien boles de Pasqua.
també tenien... Una altra cosa curiosa és que només durant l'estiu... No, perdona. Des de mitjans de setembre i fins a Setmana Santa, durant sis mesos i mig, només reben... dinen un cop al dia. Què sap, migdia? A les dotze els reparteixen el menjar... Ni esmorzar ni sopar. Ni esmorzar ni sopar. El que passa és que es guarden una mica de pa o alguna cosa pel vespre. Això ja ho diuen ells i ja està escrit, no? I...
Bé, doncs, clar, has d'aguantar amb un dinar tot el dia, amb un menjar, o sigui, amb un àpat, no? Però a l'hivern sí que tenen un... Des de mitjans de setembre fins a Setmana Santa tenen un petit sopar. O sigui, aquests sis mesos d'un menjar diari és a primavera i a l'estiu. Val, que sues més i tens més set i menys gan, al final, eh? Vull dir que també... És una vida dura, eh? Sí, no, no, no, jo els hi regalo, eh?
Sí, per això hi ha... A tot arreu hi ha pocs monjos, perquè a Montserrat, per exemple, últimament han baixat molt. No sé si eren 80, fa 20 anys, ara són no sé quant... 50. Ara aquí hi ha 10 monjos, 10, i dos familiars que diuen que el familiar no vol dir que sigui una família d'ells, sinó que un familiar és o un seglar o una persona que pot ser eclesiàstica però que viu amb ells. En aquest cas és el porter, un senyor que és...
que és seglar, diguem-ne, no religiós, però viu amb ells, i l'altre és un bisbe de Venezuela que està amb ells. Està com retirat, té un permís al seu bisbe, i és el que surt ara més, surt, fa missa en unes monges de Tiana, i té una mica més el contacte amb el món exterior. Per tant, n'hi ha dos que podríem moure's, diguéssim, el porter i aquest, i després els deu, que són els que resen.
Sí, que alguns són germans i altres són sacerdots. Vale, vale, vale. El més jove deu tenir uns 40 i escaig d'anys. Ui, tan joves? Sí, sí. Mare meva. Pensava que n'hi havia d'aquestes... Sí, no, deu tenir uns 40. I després, però la majoria són de 70, 80, hi ha uns quants de 90. Perquè una altra cosa molt curiosa és que tenen una vida, i tenien fama ja antigament, si això està estudiat, una vida, com podem dir, molt longeva, molt...
Home, amb aquesta menjar poc i no menjar amb carn. I això s'han fet estudis. No menjar amb carn, diguem-ne. S'han fet estudis. Ara avui dia, per exemple, una persona que fa 90 anys no crida tant l'atenció. Però fa 100 anys o 150, fa 200... Ens preguntava per què.
Clar, perquè la majoria de gent moria als 40-50 anys. En canvi, ells s'aguantaven molt. Perquè, bueno, se suposa que era primer perquè la vida... Porta una vida molt reglada, amb poc censurs, no? Poc estrès. Poc estrès, sí, això. Quan tens una vida organitzada, tens menys estrès. Un surari és molt estrict. No vol dir que estiguin ociosos. No, no, no. Però ells saben que cada dia és el mateix i això no genera sobressaltos, eh? Llavors el cor no peta...
Bé, i que possiblement tampoc feien una vida molt esgotadora, vull dir, no fa sobresforços... Bé, i la dieta... I la dieta també ha de fer, no? Per exemple, no sé si heu sentit parlar de Carla Zaplana, que és molt famosa, una dietista catalana, ara ha sortit un bioquímic o metge, no recordo, que és italià, que està als Estats Units, i parla de l'ayuno intermitente, això és molt famós. Ah, sí, sí. Però això fa 800 anys que ho fan ells. Intermitent faster o alguna cosa així, no? Sí, sí.
que diu que això prolonga la vida. Sí, sí, està molt de moda, això. El que sí que és veritat és que de gras no n'hi ha cap, amb aquesta alimentació. No, home, clar. Pobrets. Per exemple, els divendres, tots els divendres fan dejuni, o sigui, pa i aigua. Després, clar, si tu només menges un cop al dia...
estàs pràcticament moltes hores sense ingesta de menjar. Això es veu que es guarden una mica de pa pel vespre i tal, però això està comprovat, això ho diuen els metges aquests, que una persona que menja poc
i d'una forma molt regulada i tal, es veu que pel cos això et va molt bé. Bueno, clar, s'encongeix l'estómac i necessites menys menjar. Jo moriria, eh? Jo moriria, de pena. Jo moriria de pena. La il·lusió d'arribar a casa i un bon sopar. I tant. El que m'agrada cuinar. Jo pensava, quan vaig llegir allò de la cuina vaig dir, hosti, tu ja veuràs, ara prendré alguna recepta fantàstica, meravellosa. Jo tinc un llibre de Cocina Cartujana, publicat per un editorial de Sevilla fa dos anys,
que recullo receptes d'ells, però la majoria són molt senzilles, però és molt curiós. No cal que sigui complicada la cuina, jo tampoc vull ser... Treballava molt amb les salses, les salses són molt importants. En aquest llibre recullo, per exemple, una salsa cartoixana que es deia, que era a base de ceba i pastanaga, hi ha un altre que en català li deien, ells monjos de Montalegre li deien el xarop, el xarop és una salsa molt líquida a base de vi blanc, vinagre i mel.
Perquè jo anava a dir, l'alcohol? Perquè molts monestirs s'alimenten de cervesa, per exemple, no? En l'edat mitjana i tal. Ells beuen alcohol? Sí, beuen vi. La tradició és beure vi. Normalment també ho he estudiat, perquè amb els llibres de contes es pot beure els monjos que eren i els treballadors i el consum, perquè ells ho apuntaven tot, el consum de vi que feien, i normalment bevien mig litre de vi al dia.
Perquè la regla... Que ells produïen molt de vi, molt de vi. La regla especifica la quantitat de vi que han dit. Sí, no, la benedictina, si que ho deia, ara no recordo, però eren 400 miligrams o així. Arribava el dia. Hi ha algunes regles que diuen el monjo només prendrà un patricó de vi. Sí. I el patricó és una mica ambigus. Clar, perquè no és que sigui una mesura, un litre. Un patricó vol dir un got.
Però llavors què passa? Que veus com, per exemple, els monjos que es fabricaven ells mateixos, els gots amb ceràmica, veus com amb el pas dels segles els gots es van fent cada vegada més grans, no? I això ho han documentat els arqueòlegs. Segueix sent un patricó, però com més gran és el patricó, més dret a vi tens, no? A veure, jo els he preguntat, bueno, el que tenia més... tinc més confiança, i em va dir que els donaven tradicionalment
un petit, com un petit ampolleta de vi, no sé, era mig litro o una mica més. I això per tot el dia. Per això per tot el dia. I aigua, evidentment, no? Però clar, a veure, si penseu ara, no, però antigament jo, els meus avis i tota la gent gran d'abans, bevien molt, bevien bastant vi. I a la part del Vallès, per exemple, a la part aquesta d'Aleia, que tota aquella zona del Vallès, i de Tiana i d'Aleia, és el vi d'Aleia Quillblanc, no és un vi gaire fort.
No. I bevíem molt de vi. Jo recordo uncles meus i avis meus i tal, que tu ara beus vi per quan vas de festa, un sopar. No, no, és per dinar cada dia i per sopar amb gota de vi. Però dos gots de vi és mig litre. És el que viven els monjos. I de fet, jo ho recordo, cara, el meu pare, Déu l'hagi perdonat, el meu pare també consumia, dinava i sopava amb un gotet de vi, molt petit, però sempre amb un gotet de vi,
I a l'estiu li posava gasosa, que era fresqueta. Però jo recordo que els meus avis també, i a nosaltres, petits, ens donaven vi amb gasosa. Jo crec que més gasosa que vi, però ens en donaven. I el pa amb vi i sucre anava per tots els berenars. Ara no sé si els pares donen vi als nens. Ui, això et denunciarien. Per excitar l'alcoholisme. Sí, sí, sí.
Però bé, el porró d'havia a la taula, i era sempre, i el pa amb vi i sucre era un dels millors berenars. Vull dir que... En qüestió de dinars, les salses, llavors feien també unes picades, les típiques picades, això està molt estudiat, molen amelles, avellanes, amb oli, amb pas...
Les salses les feien anar bastant, perquè com era un menjar bastant senzill, s'havia d'acudimentar. I les salses eren calòriques, perquè si poses fruits secs, si tu estàs menjant peix, ho has d'acompanyar d'una altra manera.
Jo insisteixo, eren antics però no tontos. No, no, no, això està claríssim. I si vivien tants anys, és que en sabien. Sí, sí, ho feien bé. I després també moltes farinetes, que avui dia això s'ha perdut també. Moltes receptes feien també el que ens deien manjar blanc, com menjar blanc, que era amb farina i també d'arròs, o sigui, feien moltes farinetes també. Que la farineta, les gatxes, que es diu en castellà, no sé si les heu tastat,
Però abans la meva família que pobre de l'Aragó, de la part de Tarol, una zona molt freda i tal, doncs menjava moltes farinetes. Clar, és una cosa molt calorífica i omplia molt. Llavors, clar, amb farinetes, i per exemple, això també està estudiat, també, els soldats romans la principal dieta que tenien tenia un nom, pulsum o pulum, era una mena de farinetes, també. Clar.
Era molt bàsic. D'aquí vénen les polentes... Ah, sí, exacte. I una cosa curiosa, per exemple, les Canàries, que em sembla una mica estrany, també dius aquesta... Ah, ja fa més calor. Aquesta gent amb aquesta calor i no sé què, però en canvi els menjars tradicionals porten farina de cigrons, el gofio, que s'anomena, és propi també d'això. I això, la idea de fons quin és? És, amb un unicàpat,
poder-te fartar al màxim possible. I aquí estem parlant del mateix, estem parlant d'una gent que menja poc, però que amb un àpat ha de sobreviure, perquè aquesta gent, a part de resar, que pot semblar una cosa que és ociosa, però, clar, a part tenen aquests oficis, aquests horaris, perquè, clar, a mitjanit, doncs, també has de resar a mitjanit, etcètera, etcètera, perquè la idea és que el cos se l'ha de mortificar, per tant, no es pot deixar dormir alegrament el cos, vull dir, realment, realment, és una vida dura, és una vida dura, que per molt que no estigui exempte de sobressalts, no?,
doncs és una vida dura i has de saber-te a nutrir. A mi m'agradaria fer-te una pregunta. Quina relació tenen els cartoixants amb la carretera de Badalona i Mollet? Bueno, s'havia dit que l'havien desviat, que l'havien intentat desviar. Això és cert, van haver-hi algunes gestions, perquè el traçat actual es va fer en l'època de la Mancomunitat, de 1911 a 1915,
es va construir la carretera de Badalona-Mollet. Llavors, quan es va construir, sempre deien que ells havien aconseguit desviar-la. Jo mira la documentació de la prefectura de carreteres, o sigui, la jefatura provincial de carreteres, perquè la va construir l'estat, aquella carretera, el que està a l'Arxiv Nacional de Catalunya, i ells, mentre es va construir, per escrit no es va presentar cap al·legació. No es va presentar.
Però sí, al cap de 10 anys, en l'època del Primo de Rivera, van fer moltes gestions que fins i tot a l'avantguàrdia surt. Diu que ha ido a haver el general Primo de Rivera i coincideix amb unes gestions que ells sí que van fer perquè quan estava fet es van donar a compte que...
La carretera els molestava, que va portar molta gent a la part de la Conreria, es van començar a fer a la part de Sant Fos tots aquells xalets, aquelles urbanitzacions, que és de les primeres urbanitzacions que es va fer a l'Estat, diguem-ne. Llavors, clar, ells es van trobar que tenien la carretera, que portaven turisme, excursionisme, i llavors van voler desviar-la. Però no ho van aconseguir, almenys jo no...
Però sí que van fer moltes gestions. Llavors, el que finalment els van recomanar és que plantessin tot d'arbres al voltant. Quan ells van arribar, perquè després de la desamortització de Mendizábal, 1835...
Ells van recomprar la cartoixa en 1860, però no es van tornar a instal·lar fins al 1899. El 1901 ja van inaugurar l'església, i llavors tota aquella zona, i des d'antic, estava envoltada de vinyes. Llavors, clar, si tu estàs a la correria, que estàs a dalt, i al voltant, amb les vinyes es veu de seguida el monestir. En canvi, van començar ja els monjos francesos, que van venir de França, perquè els van fer fora de la Chartres de França al govern, 1901, van venir bona part aquí a Montalegre,
Ja a partir del 1910 van començar a plantar tot de pins i van aïllar-ho, van aïllar el monestir, perquè en part no van aconseguir desviar la carretera. Però van fer gestions molt intenses perquè està documentat. Però ja quan un cop ja estava fet, no abans...
Abans per escrit jo no ho he trobat. Poder vam fer alguna gestió va ser verbalment. Però el que està, i fins i tot el ministeri es va acceptar en 1929-30, però llavors es va declarar a la república i va quedar tot aturat. Llavors van començar a plantar pins, que ja havien començat abans, però la solució, com que no van poder desviar-la, al final ja van dir, bueno, plantet tot de pins al voltant,
I deixis que d'una manera ens amaguem, no? Ens amaguem, sí. Parlem de la guerra. Hem arribat als anys 30, parlem de la guerra. Vinga. Què passa, la comreria, durant la guerra? Bueno, doncs esclata la guerra el 18 de juliol, i em sembla que és el dia 20, pugen ja bastants milicians de Badalona.
i els volen detenir. Però molts, o sigui, com els avisen, uns detien els avisen, van... Tu, Alexis, ho saps el detall, diguem-ne. Però explica-la. Fugen cap a dalt, cap a l'encurreria, però a dalt els detenen. Llavors, els...
arriben els milicians a dalt i llavors els fan baixar en una mena de processó i llavors van matant primer al prior, maten 4 o 5 pel camí. Però després, finalment, ja arriben a Badalona i l'Ajuntament de Badalona, republicà en aquell moment, bueno, eren tots republicans, però uns eren més de la falla, que ells eren més republicans, els van protegir i van salvar els que quedaven.
Però d'entrada 4 o 5 se'ls van carregar. Sí, bueno, de fet van afusellar a 6 en un primer moment i dos els van deixar per morts però van sobreviure. I després, posteriorment, van agafar dos més i els van matar. Llavors, el que es deia, no sé si l'Alexis refereix a això també, que corria...
corria la llegenda que hi havia un general rus amagat allà, un general del zar, del zar de Rússia. A dintre la cartoixa. Hi havia hagut la revolució soviètica, molts d'aquests, dels capitostos del, diguem-ho així, de l'estat zarista es van escapar. Molts van anar a França, molts van anar a altres països, i hi havia com aquesta llegenda, no sé si fundada o infundada,
però que dins de la cartoixa s'estava donant xupluc a el més reaccionari que podia haver, perquè al final un general zarista, pensem que la Rússia zarista era la Rússia de l'antic règim amb tots els exius, perquè encara hi havia, quan hi ha la revolució de Kerensky, encara hi ha la servitud feudal, la servitud de la gleba encara és...
jurídicament, el feudalisme es manté fins a la revolució soviètica. Però, bueno, és que, de fet, sis mesos abans es va publicar a una revista gràfica, que es deia Estampa, de Madrid, es va publicar un reportatge en el qual entrevistava un dels monjos de Montalegre que deia que sí que era rus i que havia sigut del general del zar.
Clar, tot això es va córrer la veu i llavors quan ells, els milicians van anar el 20 de juliol del 36 a la cartoixa, anaven amb moltes prevencions perquè deien que hi havia el general rus i hi havia armes. I sí que és cert que també hi havia armes allà. Hi havia? Sí, hi havia.
Els hi van servir de ben poc. No, perquè no les van utilitzar. És una anèdota que és certa, amb els fets de la setmana tràgica del 1909, que van assaltar molts convents a Barcelona i tal, llavors els monjos es van espantar, els de Montalegre, durant 3 o 4 dies van fugir, i resulta que van dir, hem de fer un plan perquè no ens passi això. Mal.
I llavors hi havia dintre de la cartoixa, que això és cert, un dels monjos que era francès era un antic legionari de la legió estrangera francesa. I va dir, mira, jo vaig estar a França a la legió estrangera i diu, podem comprar un... I sí, van comprar amb el permís del governador civil de Barcelona, o governador militar, no recordo, i van comprar alguns fusells. Però això va ser l'any 9. Però al cap de 30 anys ni ho sabien que els tenien i els tenien amagats allà.
O sigui que corrien rumors que en part tenien una certa... Sí, hi havia una certa veritat, però... Però ells no van fer-ho servir perquè, entre altres raons, s'havien passat quasi 30 anys i alguns no sabien ni on era això. De fet, van fugir tots corrents. La realitat és que van morir molts, els altres van haver d'escapar, durant el que va acabar de la guerra, de l'edifici va estar...
Va ser un hospital, un hospital militar. Va ser obert de... va estar sotmès als seguejos, i la realitat és que l'any 39 tornen els monjos, molts d'ells un altre cop de França, alguns venen de França, i es comença a restaurar la cartoixa, que és la cartoixa que coneixem ara, que inicialment bona part de la comunitat era francesa, i hi havia aquell historiador, com es deia?
Xaricot. Irene Xaricot. Sí, un gran historiador que era d'origen... Que, clar, els cartuixants, diguem-ne, no és un ordre que ha tingut gaires intel·lectuals. Els beneditins sí que són més intel·lectuals. De fet, Montserrat tenen historiadors, tenen filòlegs. Ells és un ordre més senzill, ja més dedicat a l'oració. I, de fet, Xaricot havia sigut benedictí abans que cartuixava. Mai. Sí, que ells mateixos diuen, per això...
Per això és intel·lectual, no? Sí, perquè ells tenen una tendència... Home, han tingut escriptors, però més aviat de coses teològiques i no són gaire... No són aordre amb gaires grans intel·lectuals.
Hi ha un registre dels monjos que hi han format part, d'aquí són, d'on venen i tot? Sí, sí, sí. Aquest monjo que diu l'Alexis, Irene Jaricot, que era francès, és un gran historiador, va viure des de 1890 fins a 1972,
I ha fet, això ara, bueno, està allà l'arxiu de la cartoixa, uns mecanoscrits, molta història, és un... ha fet molt... I una de les coses que es té és un registre molt detallat de tots els monjos, pràcticament des de 1415 fins a primers del segle XX, no era quan van professar, quan van entrar, professar vol dir entrar... Sí, sí, amb un 90% es pot saber.
o sigui que sí que tot i que el cos no sigui res sí que porten un control d'aquell cos que entra allà a la temporada i l'arxiu anotaven tot el cos no importa però el monjo sí és viu sí
Una altra cosa. Aquesta gent hem dit que són gent que bàsicament estan en solitud, tenen estones d'allò, però solen tenir gent que hi va passar temporades amb ells? No tenen convidats, diguéssim. No, van els familiars de tant en tant. Segons la regla, els seus estatuts cada sis mesos, però uns van més.
Tenen una estatxeria exterior i una interior, però no és una ordre que, així com per exemple amb altres monestirs, que pots anar allà a pensar uns dies, no. Allò que diguessis, mira, ha vingut no sé qui de pas i s'ha quedat aquí uns dies. Per exemple, el bisbe Irurita, el famós bisbe Irurita, es veu que anava per Setmana Santa i li agradava molt anar-hi, i alguns bisbes actuals es veu que han anat...
Però suposo que els bisbes sí que els deixen entrar. Sí. O un sacerdot. El jefe no li dius que sí. Però vull, no sé, una persona que no sigui un bisbe, per dir-ho. Servidor ho tindria molt pelut. Jo ja no t'ho explico, eh? Així és com a Montserrat o altres monestirs. Pots anar allà i fins i tot hi ha gent que va estudiar oposicions, no? Un servidor va preparar les oposicions allà. Ah, sí? Sí, sí, a Montserrat. A Montserrat. Sí, sí.
En canvi aquests no és una ordre així, no. Ah, una cosa curiosa que voldria comentar és que la conreria, que era la part de la granja, que primer va ser monestir a dalt, després es van posar on són ara, allò era com la granja, la conreria vol dir casa de conreu, i allà a part de ser com el graner, el magatzem, el celler i tal...
Allà cada dia anaven molts centenars de pobres de la Rodalia, perquè no hi havia seguretat social, i ells sí, els cobraven delmes i això, i tenien molts ingressos, sobretot en collites, però es presentaven cada dia, segons les cròniques, centenars de pobres, i llavors cada persona que es presentava, si era un pobre, tenia dret a un pa d'una lliure. Una lliure són, sabeu que són 400 grams. Que els pans, això de la bagueta, això és una cosa moderna. És un invent modern.
Abans eren sempre rodons. Doncs et donava que la pobra era un pa d'una lliure.
que feien els mateixos, a la cartoixa. Llavors, si anava una viuda, el pa era de dues o tres lliures. Val. O sigui, depenia de si... Tenien en compte si era una dona amb fills i tal. Llavors, clar, cada dia anaven. Es veu molta gent. Llavors, clar, era, de fet, l'única... De fet, per a la gent de Rodalies, era com l'única... La assistència. La renda mínima vital era anar allà dalt. Allà, a veure que et donessin alguna cosa, no? Sí, sí, sí.
Amb el tema de llegendes i coses, hi ha un tema de... Bueno, diuen que hi ha tunnels amagats o... Sí, sí. Que comuniquen amb el convent del costat. Si féssim cas a aquestes llegendes, no caldria fer un túnel
per passar el tren, perquè ja tindríem... El que és cert és que hi ha molts túnels, hi ha el que dèiem mines, però eren mines per l'aigua, per treure l'aigua i tal. Hi ha mines que van de la part de la Font de les Monges, que està a la part de la conreria a Sant Fos, van fins allà, fins al Monestir. Hi ha altres que baixen de la conreria fins a la Cartoixa i s'havia dit que alguns anaven a la platja de Montgat o de Badalona, no recordo, però això no és veritat. Però sí, per exemple, l'any 36...
Dos o tres que van poder fugir, van fugir per una mina, la mina de la vaqueria. Però tot eren mines d'aigua, d'aquestes... O sigui, totes sí que n'hi ha. Home, poder sí que es feien, però principalment per l'aigua.
Se'ns ha d'estar acabant el temps. No sé si hi ha alguna cosa, amb tot el que hem arribat a dir, que diguis, aquesta gent no m'ha preguntat això o no us has pogut explicar... Bueno, les agendes, o sigui, tradicions vinculades a la cartoixa. La primera és les monges de Montalegre, que és un convenc femení que va haver-hi al segle XIII i XIV, que estava a dalt, el que era la conreria,
Llavors deia que un dels cavallers que estava allà al voltant es va enamorar molt d'una d'aquelles monges. Tu la saps? Aquesta és molt tradicional. Llavors es va enamorar molt i l'anava allà, empaitava, buscava... Rondava, que es deia, la rondava. I es veu que li va dir, diu...
la monja li va dir, què és el que més t'agrada de mi, del meu cos i tal? Diu, el nas. Llavors entra cap a dintre, agafa un ganivet i es talla el nas i li donen una safata. I l'altre, espantat, ja no va tornar mai més. Clar, la monja aquella va quedar desfigurada amb el nas i diu que van enterrar el nas allà i d'on van enterrar el nas va sortir l'arbre dels nassos, que està allà davant del cau. Bueno, estava allà. Al restaurant. Sí, que ara està tancat, per cert. Fa un any va tancar.
Jo l'he vist... Bé, ara l'arbre original no es conserva, però és un arbre que té com unes flors que té de color com rossades.
com un color rosa, vermell, i té, bueno, sí, has de tenir una mica d'imaginació per semblar que és un nas, però bueno, i diuen que és en recordança d'aitar el sacrifici, segons en català antic. I diu, clar, o sigui, la dona li va dir, què és el que més t'agrada? Diu això, vinga, fora, tallat. Au, i deixa de molestar.
Exacte, s'ha acabat de tonteria. S'ha acabat ja. Sí, però es veu que saltava la tàpia de l'or, bueno, era tremendo aquell senyor, estava enamorat i la monja tal. I després l'altra llegenda és que poc abans que es construís el monestir...
Va passar el papa, que no recordo el nom que era, Joan de Nea, que va ser un dels primers procuradors del monestir, que era valencià, diu que era estudiant, i tenia un amic que era italià, que estava allà a València, i no sé com van aparèixer per Barcelona, això s'ignora, i vam donar una volta per aquí, i un va dir, el que era fra Joan de Nea, que era valencià, va estar a la correria, va mirar, va dir, quin lloc és més bonic per posar un monestir i tal...
I l'altre diu, doncs sí, doncs, i diu, vol ser monjo aquí? Diu, sí. I l'altre va dir, doncs si jo arribo papa, doncs donaré recolzament i tal i qual. I llavors diu que al cap de 30-40 anys, un era el procurador del monestir, que era el segon...
càrrec del monestir, i l'altre era el papa, que no recordo el nom. Era Tomàs, era italià, Nicolau V, i diu que el que és cert és que Joan de Nia i aquest papa Nicolau V es coneixien i que Nicolau V els va donar com a recolzament econòmic. Ho hem de deixar aquí. Moltíssimes gràcies, Xavier.
Hem arribat al final del programa. Moltes gràcies, Xavier, per haver-nos acompanyat. Recordeu que podeu tornar a escoltar el programa a través de vilassarradio.cat i a Spotify buscant històries de mar i de dalt. També us podeu subscriure al canal de Spotify per rebre el programa cada setmana. Adeu i fins al proper programa.
Històries de Mar i de Dalt, un programa sobre el nostre passat, les històries, les tradicions, els personatges i el patrimoni de Vilassar de Mar. Una producció del Centre d'Estudis Vilassarencs en col·laboració amb Vilassar Ràdio i sota la coordinació de Núria Gómez.
Vilassar Ràdio són les 10 de la nit. No t'havies acabat el llibre? Sí, però ja n'he començat un altre. Bibliodigital és un servei de préstec de continguts digitals disponible per tots els usuaris amb carnet de les Biblioteques Públiques Catalanes.