Aquí comença Històries de Mar i Dadal, amb Alexis Serrano, director de l'Arxiu Comarcal del Maresme, president del Centre d'Estudis Vilassarencs i professor de la facultat Antoni Gaudí de l'Ateneu Universitari de Sant Pacià. Un programa sobre el nostre passat, les històries, les tradicions, els personatges i el patrimoni de Vilassar de Mar. Una producció del Centre d'Estudis Vilassarencs en col·laboració amb Vilassar Ràdio i sota la coordinació de Núria Gómez.
A la darreria de l'edat mitjana, la demografia europea es va veure severament dalmada arran de l'arribada de la Pesta Negra de 1348, que en successives onades impedir la recuperació demogràfica durant dècades.
Amb el pas del temps, sobretot a partir del segle XVI, s'inicia el redreçament que en algunes zones fou més punyent que en d'altres. El regne de França, i sobretot al seu migdia, experimenta un creixement notable. Per contra, el Principat de Catalunya presentava una baixa densitat poblacional i hi havia molts massos abandonats.
els coneguts com vasos rònacs. Aquesta situació i la sempre omnipresent llei de vasos comunicants va fer que es produís una important riuada humana migratòria d'occitants a Catalunya. Avui parlarem de quan la immigració venia del nord. Històries de Mòria de Dalt Entrant en matèria
Benvinguts. En el programa d'avui parlarem amb l'Alexandre Capdevila de quan la immigració venia del nord. I l'Alexis ens podria fer cinc centis i posar-nos una mica en context d'aquesta immigració que ens venia del nord. Doncs sí.
Sí, Núria, intentarem contextualitzar una mica el que va passar en els capítols anteriors a l'arribada d'aquesta immigració de la que parlarem avui. Bé, has comentat que l'impacte de la Pesta Negra, de 1348, certament va delmar la població de tot Europa, de tot el continent...
Hi ha estudis que diuen que un terç, hi ha estudis que diuen que meitat. La realitat és que no hi ha dades. Aquella era una societat en què no hi havia un anàgraf, uns censos i uns padrons com els de dia d'avui. Per tant, és molt difícil calcular la gent que va desaparèixer arran de l'impacte de la Pesta Negra i de les seves successives onades que van en aberint. El que sí que és veritat és que una grandíssima part de la població va desaparèixer.
Això té moltes lectures. Una d'elles és la relativa al que va passar amb la cultura moble just l'endemà d'aquest impacte de la Pesta Negra, perquè la Pesta Negra és com aquella bomba N dels anys que fa 20 anys, 30 es fabulava, no? Una bomba que mata la població però que deixa intactes els béns mobles, les terres, els conreus, les cases, el patrimoni artístic. Doncs certament l'endemà de la Pesta Negra
d'alguna manera tothom, els sobrevivents, diguem-ho així, han heredat. Per tant, sí que és veritat que a partir de l'impacte de la Pesta Negra
molta gent desapareix, però l'endemà, l'endemà, els que queden, aneu així, l'endemà, per dir-ho d'una manera, tots hem passat una pandèmia darrerament, sabem que l'endemà no és d'un dia per l'altre, però sí que és veritat que imaginem que en una regió on la meitat de la població o dos tercers parts de la població desapareix, significa que si tu tens una sabateria a Mataró i a Mort l'altre sabater, doncs està clar que encara que hi hagi menys peus, tu has de calçar tothom.
I per tant, doncs, fas més negoci. Si tu tens tres germans i no et tocava agradar la casa, doncs els teus germans ja no hi són, doncs has agradat la casa dels pares. Per tant, a partir d'aquí vindrà un redreçament econòmic, certament. Però anem a les causes d'aquest davallament demogràfic. Una d'elles, hem dit, és la pesta negra, però cal tenir present que prèviament aquesta arribada de la població, de la pesta, el que tenim és que tenim una població convençuda que el creixement és sostingut.
Veiem que des de l'època de Carlemany, perquè ens situem al 800, fins a l'any 1000, fins encara fins al segle XIV, la població cada any va creixent, va creixent de forma sostinguda. Això significa...
que una societat que viu de l'agricultura vol dir que cada vegada ha d'ampliar més les zones de Conreu, cada vegada per ampliar aquestes zones de Conreu el que fa és tirar els boscos a terra i convertir aquests boscos en àrees de Conreu i anar a cultivar a llocs que fins i tot no són a dia d'avui, diríem que no són rentables de Conreu. Per exemple, trobem Conreu...
del gra, bàsicament és l'aliment que es menja, per unitat de superfície és el que més alimenta la gent, trobem gra sembrat als Pirineus, a dalt de tot dels Pirineus, a dalt de tot dels Alps, en zones que ara diríem que no són rentables. Però a nosaltres diríem ara que no són rentables, però aquella gent ens diria sí, sí, però és que nosaltres necessitem cada vegada més gra per alimentar més gent.
Per tant, trobem que una població que va en extensió, que va creixent, que va creixent, que va creixent, i a partir d'un cert moment, i no és amb l'impacte d'aquesta Pesta Negra, però sí al segle XIV, a partir d'un cert moment comencen a venir molt males anyades, de forma molt seguida. La documentació ens parla del 1333, de l'home a l'any primer, que és el primer any dolent respecte a molts de bons que hi havia hagut abans, i de molts dolents que vindran després d'aquest 1333,
Però també és veritat que tenim encara moltes zones d'Europa, el 1313, el 14, el 15, per tant uns anys abans d'aquest mal any primer de 1333, tenim algunes regions on ve una malanyada. Una malanyada un any la pots més o menys capejar, però tres males anyades consecutives significa que els nens creixen requítics, no?,
requitisme, i òbviament veiem com la població cada vegada està més
subjecte a les oscil·lacions del pleu del blat, més subjecte a les especulacions i cada vegada és més fàcil, més probable, trobar gent morta pel carrer per inanicio. Per tant, tenim una població malnutrida a la que quan arriba la pesta, la pesta fa una veritable neteja ètnica i fa que desaparegui molta gent. Una pesta que és democràtica perquè ataca a tothom, a rics, a pobres, a uns i a altres. Per tant, amb tot això, trobem que Catalunya, que havia arribat al seu sostre demogràfic,
al segle XIV no tornarà a trobar aquest sostre demogràfic, aquest sostre maltusià, que diuen els experts, no el tornarem a tenir fins a èpoques molt, molt més recents. Un dels aspectes importants per entendre el redreçament demogràfic ulterior a l'edat mitjana és, a casa nostra, l'impacte de la immigració, l'impacte positiu de la immigració. Una immigració que, com has anunciat, venia del nord,
Jo crec que per parlar-ne avui tenim la persona més indicada d'aquest país, que és la doctora Capdevila. Si us sembla, ara podríem conèixer la nostra convidada d'avui.
Històries de Mari Dadal. Coneguem el convidat. L'Alexandra Capdevila és doctora en història per la Universitat de Barcelona, graduada superior en arxivística i gestió documental per la SGUAB i experta universitària en genealogia i arxius per la Universitat de Córdoba.
Fou becària, predoctoral i doctoral al Departament d'Història Moderna de la Universitat de Barcelona. Ha obtingut el Premi Joan Reglà el 2006 per la seva tesi doctoral i el Premi Luro 2013 per l'estudi sobre la immigració francesa al Maresme i és professora a l'Ateneu Universitari Sant Pacià i a la Universitat Oberta de Catalunya. Benvinguda, Alexandra. Hola.
Moltes gràcies. Com ha dit l'Alexis, que ets la persona més adequada per explicar-nos una miqueta tot això. Jo, de fet, us comentava que m'havia... Perquè l'Alexis en sap moltíssim, però jo no en sé tant. I m'he llegit uns quants articles teus. I una de les coses que sí que m'ha cridat l'atenció, que de fet ell ho ha comentat, hi ha un lloc que tu dius la fugida de la misèria i la violència. Vull dir que...
Explica'ns una... Bueno, si us sembla, podríem començar per aquí o... Comencem per aquí. Doncs comencem per aquí. Moltes gràcies per convidar-me. Bé, doncs, bàsicament aquest moviment migratori, clar, existeix entre uns factors d'atracció i uns factors de repulsió. Lògicament, els factors d'atracció perquè venien a Catalunya, perquè Catalunya era el dorado, doncs vosaltres ja ho he apuntat, especialment l'Alexis, amb aquesta petita dissertació tan ben documentada que ens ha fet.
Catalunya, doncs, constituïa un món per omplir demogràficament, hi havia una gran demanda de mà d'obra, això feia, doncs, que hi hagués un desequilibri entre oferta i demanda i, per tant, els sous fossin econòmicament molt atractius. Però què passava al migdia francès? Doncs, fugien de la misèria perquè a la zona majoritàriament procedien, que a la zona dels pineus i preprineus,
Hi havia una elevada densitat de població, eren zones molt densament poblades, unes terres molt poc fèrtils, i això feia que qualsevol mala collita, qualsevol crisi econòmica, aquest nivell de pauperisme que hi havia encara s'agreugés més.
També hi havia una tradició migratòria de desplaçar-se cap al sud, que ja venia de la Baixada Mitjana, però que, com a conseqüència d'aquesta crisi econòmica, encara s'intensifica. Però, a més a més, també la violència ocasionada per les guerres de religió. És a dir, França està patint, a la seva normalitat del segle XVI, l'esclat de les guerres de religió que enfrontaran els catòlics i els ugonots, són els protestants francesos. I llavors, hi ha un cert debat historiogràfic al voltant de si van venir ugonots o no. En realitat,
Majoritàriament els que van venir eren catòlics, perquè ningú amb transits a front... No se m'acut anar a l'Espanya de la contrarreforma, a l'Espanya de la Inquisició Espanyola, sent un gonot, esperant que a sobre et rebin en braços oberts. Exacte.
Exacte, exacte, és posar-te a la gola del llop, en absolut. O sigui, Félix Saúl en queda el paradigma de la contrarreforma catòlica en absolut. Llavors, el que sí venen és persones que han estat en contacte amb aquestes idees protestants i sobretot que han patit amb la seva pròpia per el pas de les tropes, la violència, la destrucció i aleshores fugen, buscant llocs més segurs.
I fins i tot, i aquest és un tema que estic intentant estudiar, tot i que és molt complicat, és fins i tot la presència, perquè totalment ens hem centrat més en l'arribada d'homes laics, a partir de les persones que us surten referenciades en els llibres de matrimonis, però també va haver-hi una allau migratòria pràcticament no estudiada, més difícil de localitzar, que és la presència de capellans, de capellans catòlics que també fugien dels estralls de la violència i la misèria que s'estava produint a França.
Jo, un tema, ara parlaves, eh?, de la immigració dels homes i de capellans. Què passa amb les dones? No emmigren o com va això? Les dones, efectivament, també emmigren. Ha sigut un tema que t'ha dit una mala histografia i he passat una mica de puntetes com pràcticament, doncs, com tot el tema de la dona. Sí.
Sí, darrerament la història ho està analitzant i jo també he tingut l'oportunitat d'estudiar-ho. El problema que tenim amb les dones és que a vegades no s'ho ha referenciat al seu orill, hi ha en molt poques ocasions, però sí que en tenim, de localitzades a presència de dones, fins i tot a Vilassar, a l'art.
el reaixiu parroquial de Vilassar, localitzem dones, en molts casos provenen de la mateixa localitat del Nubi, per tant, això et fa pensar que segurament potser van marxar plegats del seu lloc d'origen, i en altres casos provenen de bisbats diferents, la qual cosa també enllaça amb la idea que és una comunitat
que pel fet de ser una comunitat que es troba amb terres estranyes fa una mica aquest fenomen dels guetos que es relacionen entre ells i es crea una mica un vincle de xarxa. Però les dones sí que n'hi ha, no tant quantitatament tan importants com els homes, perquè responen a una altra casuística. Les dones emigren acompanyades dels pares,
quan són petites, o bé, per exemple, quan ja arriben a l'edat adulta, acompanyades del seu espòs o bé del seu promès. I en altres coses, fins i tot, s'ha trobat en les expències d'informació matrimonial algun cas d'alguna viuda que mor a França al seu marit i intenta començar una nova vida i desplaçar-se cap a Catalunya.
Però parlem dels que venen de l'arquetipus de l'immigrant francès. Aquest immigrant jove que normalment ve a fer de temporer, una temporada, a treballar la cega, la vinya, el que sigui, torna a la temporada següent i al final acaba per establir-se... A l'universitat sempre ens parlaven de l'atracció de les pobilles vídues, pobilles de masos, i que per tant, què hi ha de veritat en tot això? És a dir...
A veure, és veritat que és una immigració que trobem dos tipus d'immigrants. És a dir, és veritat, com bé dius, que és un perfil d'un immigrant, d'un home jove, s'incorpora en aquesta edat al voltant dels 12, 14, 16 anys d'edat. Quan comencen a tenir una edat més idònia per posar-se a treballar, veuen que majoritàriament són fedristents, és a dir, són feissegons i que per tant saben que l'herència recaurà en mans del seu germà gran, no tenen futur en els seus llocs d'origen i el que fan és desplaçar-se
cap al sud, que en aquest cas la seva terra promesa en aquest cas és el sud.
Aleshores, trobem, per una banda, aquell immigrant temporer que, després va i ve periòdicament, però que després, a un temps d'anar i venir, acaba ralant. També trobem, i això ens ho indica molt bé, la matícola 1137, que és una nòmina de tots els francesos censats, recollits al llarg de la costa catalana, que es va crear en el marc de la guerra dels 30 anys, per tenir censats i controlats tots els immigrants francesos. No fos que hi hagués una quinta columna...
Ah, exacte. És a dir, hi ha un enfrontament entre la monarquia hispànica i el reina de França i per tant hi ha aquesta voluntat de tenir-los controlats. Precisament per aquesta voluntat de tenir-los controlats és possible que se'ns escapin alguns, però en tot cas, quan analitzes aquesta nòmina, el que veus és que per una banda hi ha aquells immigrants que diuen que van arribar amb 10 o 12 anys i que després d'un temps d'anar i venir es van quedar, però després aquells que per tenir esposa als seus llocs d'origen estan condemnats a anar i venir.
Estan condemnats a anar i venir amb la dona. No, tenen la dona al seu lloc d'origen. La dona la deixen a casa. Clar, i llavors van i tornen perquè han de visitar la família. Estan condemnats a tornar. Això no vol dir que a la llarga aquestes estades es vagin prolongant en el temps. Llavors et trobes persones que et diuen que porten 8, 9, 10 anys sense tornar al seu lloc d'origen. I això ens obriria una altra línia...
Un altre debat. Un altre debat sobre si no han refet la seva vida de manera més o menys oficial a la comunitat d'acollida. Però, responent a la pregunta que tu em feies, sí, el prototipo d'un immigrant és un home solter, que arriba molt jove i que, per tant, no té lligams efectius, es pot integrar a la comunitat d'acollida,
Majoritàriament es casen amb noies solteres, amb fadrines, però també hi ha una proporció important que es casen amb vídues. Per què? Perquè la vídua pateix una certa estigmatització en la societat de l'antic règim. Moltes d'elles es veuen condemnades, aquí també es veuen condemnades, una altra condemna, o es veuen abocades a entrar en aquest mercat matrimonial, que és el dels immigrants occitans o francesos.
Es podrien establir tantíssims paral·lelismes. Una immigració moguda per la guerra, una immigració moguda per motius econòmics, per la fam, bàsicament. Es podrien fer tants paral·lelismes. El tema guetos. El tema dels guetos, la creació de comunitats, de gent vinculada, uns vincles culturals, diguem així, de naixement.
Es podrien treure tantíssimes. Si fóssim moralistes podríem treure una quantitat de lliçons edificants que no farem perquè nosaltres aquí estem per fer història, no per fer moral. Però sí que és veritat que sempre es diu allò, no? Història magister vita, no? Història mestra de vida.
quina bona mestra seria si hi haguessin bons alumnes disposats a aprendre. A mi una de les coses que m'ha sobtat, que ho comentàvem abans fora d'antena, és això, el fet de la xarxa, del fet de... Ara et preguntaré d'on venen, però on van, no? Llavors van on ja hi ha algú que coneixen o que els pot venir a casa perquè allà hi ha feina o perquè tenen un lloc per anar a dormir, perquè és família, perquè és amic...
Vull dir, hi vas veient i dius, ostres, així veus com es van i veus els paral·lelismes amb moltes coses de la nostra societat actual, no? Jo després preguntaré què té Vilassar, perquè crec que venen molts a Vilassar.
Després de Vilassà es van repartint una mica, em sembla, però a Vilassà n'hi ha molts, o sigui, haurem de saber què passava a Vilassà perquè vinguessin tots per aquí, però d'on venen? Tu parlaves de la part de Pirineu, Prepirineu, però solen venir tots més o menys de la mateixa zona? Sí, bàsicament provenen dels llibats de Comenys, Pàmies, Cousarans, Rius, quan són de la zona dels Pinyous i Prepirineus, que majoritàriament provenen d'aquesta zona geogràfica,
Després trobem el llenguador aquí de la Conca de la Garona, concretament el bisbat d'Auge, que va ser un bisbat que va patir els estalls de la guerra de la religió a França. I després també trobem de l'estrall del massí central de Cahors, però bàsicament, fonamentalment, procedeixen dels primers i preprineus.
Bàsicament, si tu compares amb altres localitats del Maresme, veus que majoritàriament proyeixen d'aquest mateix entorn geogràfic. Aquí està l'atractiu i l'interès que confirma aquesta immigració articulada en forma de xarxa, perquè quan tu analitzes altres zones geogràfiques catalanes, per exemple a la Selva,
La Selva, una comarca propera al Maresme, que per tant tots feia pensar que la pauta de comportament seria pràcticament similar, doncs en absolut. És a dir, així com el Maresme és una zona que despunta a l'arribada d'immigrants occitans, que estem a la matrícula de frances de 1677, però que estem també amb una proporció destacada en els llibres de matrimonis, el cas 11 de la Selva, la seva presència és molt irrisòria, és molt poc rellevant i, a més a més, provenen d'un altre espai geogràfic, de la zona de les Terres Alts i del Massí Central.
Per tant, una uniformitat maresmenca, de riu a riu, o hi ha una diferència entre l'alt maresme i el baix maresme? Bàsicament no, no hi hauria massa diferència. Almenys, aquest és un element que ens acumula la gent de la Marina de la Selva i la gent del baix maresme. Correcte, sí, sí, sí. De totes maneres, a Vilassar sou diferents, perquè amb el tema de casaments de francesos en teniu més que no pas a la resta de la comarca. I en algun altre lloc, el que no em recordo... Les vilasserenques sempre han sigut molt guapes.
Això hi fa, això hi fa. No tinc dades, però tinc una percepció, tinc un nas. No ho sé, però sí que és cert que els casaments de francesos a Vilassar és un 9,7 versus un 8,1 del rest de la mitjana de la comarca. No sé si aquest punt...
de diferència, puniescaig de diferències... No és molt significatiu estadísticament. No és molt significatiu. Sí que és veritat que Vilassar, juntament amb Argentona, Aleia, Traia... Ara estem parlant de Vilassar, de Mar, de Dalt i Cabrils. Exacte, perquè ens estem referint al Vilassar històric. Exacte. Estem parlant del segle XVI, del segle XVII. Aquí diem històries de Mar i de Dalt...
Sí, sí, sí, aclarim-ho, aclarim-ho. Ens estem referint al vilassar històric. Doncs les pautes de comportament en quant a la presència, la quantitat d'immigrants, de novis occitants que tu a més hi vas a matrimonis...
se situa a la banda alta com se situa també a Tallà, Aleia i a Argentona. És a dir, la zona del Baix Marès, Mataró, evidentment Mataró, el fet de ser la capital de la comarca, el fet de tenir un nucli manufacturer important, això fa que atraigui, que es conté un punt d'atracció d'immigrants francesos, i també totes les localitats que se situen més o menys al seu entorn, també. Per tant, d'alguna manera, Vilassar segueix l'estela del cap de la comarca.
Sí, es situa a la banda alta, però seria l'estela del que seria aquesta zona del Baix Maresme. La hipòtesi de la bellesa de les Vila Serenques quedaria en un segon costat. No, home, jo no la descartaria, jo no la descartaria, home. Però en tot cas, això no ho podem fer, però hauríem de preguntar si en el... Història ficció.
Això en els llibres no ho trobava. No ho trobem, no ho trobem. Hi ha coses, però això no. Jo voldria parlar de les fonts. Bàsicament, quines són les fonts? Has parlat de la matrícula del segle XVII, però m'agradaria saber quines són les fonts que ens permeten aproximar-nos a aquesta població immigrant. Perquè, clar, imagino que són immigrants...
la primera generació, la segona, la tercera, ja ningú se'n recorda d'on venen, o volen no en recordar-se, i també és veritat que el fet de quin és l'element cultural que ens separa inicialment, bàsicament la llengua, m'imagino, un parlar diferent, no molt diferent, certament, però imagino que aquests trets de seguida es deuen quedar diluïts, i per tant aquesta gent és...
passa a formar part del comú de la població local però inicialment la documentació que ens permet identificar aquests immigrants quina seria?
Doncs la documentació tenim. Primer de tot, hem de tenir en compte que aquell immigrant que arriba, que és un treballador temporer, que es desplaça, arriba, col·labora a les tasques de la collita, recollida de la collita i marxa, no deixa resta documental. És a dir, deixa resta documental quan passa alguna cosa. Llavors, tenim els llibres de matrimonis, quan aquest immigrant...
passa per la vicaria i es casa, tenim les diverses funcions, que en aquest cas surt referenciat com a estranger, com a Oriol del Reina de França, com a Gabàig, com a Gasco, o bé com a Oriol dels diferents bisbats, quan es tracta d'un immigrant solter, és a dir, que no ha establert lligams efectius a la comunitat d'acollida. Quan s'ha casat, difícilment el mossèn li posa l'etiqueta de francès.
Aleshores, surten referenciats aquells que són immigrants tan purers. Aleshores, et pots trobar a les partides de defunció, doncs, avui es va trobar el 14 de gener de l'any 1650 mort en una pallissa un pobre gascó es va trobar mort, o bé aquells morts enmig d'un atac de violència, per exemple, apunyalats, perquè també és una part d'aquesta població que a vegades entronca una mica amb el bandolarisme, viu una mica al marge de la llei,
Hi ha molts tipus d'immigrants. Surten referenciats en les partides de defunció aquest tipus de col·lectiu més marginal. El que s'ha relat sortirà assenyalat en les partides de matrimonis. On més ho podem trobar? Doncs als capítols matrimonials. És a dir, quan les llives de matrimonis, per circumstàncies que siguin, no s'han conservat, podem recordar els capítols matrimonials.
del segle XVI i XVII, que els trobem referenciats, i fins i tot amb un grau de minuciositat molt més acurat, molt més agraït que no pas les partides de matrimoni, perquè les partides de matrimoni diuen Oriol del Reina de França, en canvi, sembla que aquí els notaris potser eren més precisos i a vegades s'indiquen la localitat i el bisbat. Els testaments també és una altra font, en aquest cas trobarem identificats com a francesos
Aquells immigrants que també moren sense lligams familiars a la comunitat d'acollida. La matrícula de 1.137, com bé hem comentat. En alguns casos, també en els fogatges de 1.553, podem trobar alguna referència, Gasco, francès, que et pot denotar aquest origen occità. Alguns cognoms també poden donar-te una certa pista, tot i que si no posa el seu origen, més val no aventurar-se.
I després ja entraríem en el que seria en el cas de la immigració eclesiàstica al registre gratiarum, o al registre de beneficis eclesiàstics. Perquè hi ha una cosa que a mi em suscita una sèrie d'inquietuds. Estem parlant d'una societat on no hi ha el concepte ciutadania.
Estem parlant d'una societat besalla, on tots els ciutadans són súbdits del monarca, dels monarques que tenen cada cop més tendència a ser absoluts, i on la diferència no la fa, no la fa l'ius soli, el fet d'on has nascut, sinó que la diferència la fa allà on has nascut, és a dir, si has nascut en unes terres de senyoriu eclesiàstic, en unes terres de senyoriu feudal...
Sí que és veritat que nosaltres de 1485 no hem suprimit la servitud de la gleba, però sí que és molt important el fet d'haver nascut com a home lliure soliu afocat o no. Per tant, jo pregunto, en aquesta societat sense ciutadania i sense passaport, com és d'important o com és de, diguem-ho així, dificultatiu ser immigrant o no ser natural, no ser natural al regne que t'acull?
És a dir, en una societat que ningú té passaport i que ningú té el títol de ser ciutadà. Ara de seguida parlem dels ciutadans comunitaris i els extracomunitaris i tenim molt clar quin és el reglament per esdevenir ciutadà d'un territori.
I veiem que aquesta és una de les causes que generen més desigualtat al món, no? I veiem la tanca, i Biden, que s'hi obre, que s'hi tanca, que si uns entren, que si els altres... Veiem la tanca de Mililla, etcètera, etcètera. Però en aquesta societat, què implica ser immigrant en una societat? Doncs que la ciutadania no existeix. No sé si t'ho has preguntat mai. Les constitucions catalanes establien que, per ser considerat
d'una parròquia, havies de fer residència continuada un any i un dia.
També el fet de casar-te amb una noia del país, això suposava també com una entrada, és a dir, et permetia entrar en un altre nivell amb l'escalafor social. Tant és així que, per exemple, en els testaments, moltes vegades els que s'han casat amb una noia del país el que diuen és jo vull ser inhumat al nínxol de la família de la meva dona. Per tant, aquí ja t'està dient que igualment també, doncs,
I tot n'hi ha molts que adopten el cognom de la família de l'esposa. N'hi ha d'altres que entren com a treballadors d'un mestre i quan a l'hora de fer el testament demanen ser inhumats en el nínxol de la família del seu mestre. És a dir, queden com una mica en aquest paraigües. Clar, evidentment, aquí ningú es demanava papers, a més a més que els contractes majoritàriament eren de viva veu.
No sé, en tot cas, podem trobar els contractes d'obres de les esglésies o bé d'altres edificis arquitectònics més rellevants en què si hi havia un contracte, però aquí no hi havia el document, un DNI que et permetés. Tot era una altra manera, els contractes eren de viva veu. Ara sí que s'estableix una sèrie de lleis, és a dir, sí que podien tenir un any, s'establia que al cap d'un any i un dia podien tenir les...
a la naturalitat. Però també és veritat que, per exemple, per accedir a determinats càrrecs no era tan fàcil. És a dir, una societat també, una societat estamental. Aleshores, era molt difícil accedir a determinats càrrecs. En fi, trobem algunes normatives en què es prohibeix que els immigrants francesos, molts precisament amb el marc de les guerres de religió, puguin exercir com a mestres o, per exemple, puguin tenir armes...
puguin també exercir càrrecs de la universitat, també... Universitat, un parèntesi, l'Ajuntament. L'Ajuntament, exacte. Abans de l'estaliment d'aquest de la nova planta, em referim a la universitat com al govern local, el que entenem avui en dia com a Ajuntament. Perquè com s'organitzaven?
És a dir, en els gremis, les corporacions, en confreries perruquials... Ells? Sí. Aquesta és una societat on l'individu compta poc i el que compta és l'agrupació, l'ajuntament de persones amb diversitats, amb uns interessos més o menys comuns. Com s'organitzen aquesta gent? Si és que s'organitzen.
Clar, és que això la documentació no ens ho esmenta. Senzillament és a partir de petites referències que tu pots intuir que és una immigració en forma de xarxa i, a més a més, en el cas de Vilassa, i això et demostra que quantitativament era rellevant, hi ha una confraria de Sant Jaume gestionada per immigrants francesos.
El problema és que la documentació sobre aquesta confraria no en tenim pràcticament. És en Jaume, que és el sant peregrí. Exacte. És un sant que es mou d'un lloc a l'altre, teòricament almenys. Exacte. Llavors, el que tenim, el que es conceba a l'Arxiparroquial de Vilastadal, és el llibre a partir del moment en què els immigrants francesos, a finals del segle XVII, diuen que quantitativament ja pràcticament són molt poc rellevants i no són capaços de gestionar aquesta confraria i, per tant, passar en mans de la resta de la societat.
Podem tenir referències a les visites pastorals, que a vegades et diuen hi ha una confraria de francesos, però el que sí que sabem és que a Vilassà va haver-hi una confraria consagrada a Sant Jaume i que s'ha de gestionar per immigrants francesos, la qual cosa ens il·lustra que quantitativament va ser una immigració important. A més a més, tenim notícia també d'un ínxol destinat a inhumà específicament els immigrants occitans. Una altra idea que ens corrobora que quantitativament era important aquesta presència. Aquelles làpides que posava de nació
perquè aquest concepte, no?, sempre es parla molt de la làpida algaresa, que hi ha a la catedral de l'Alguer que posa ciutadans de nació catalana, no?, i diuen, és que la nació, potser la nació té a veure amb el naixement, d'aquí ve el nom, d'aquí ve el nom, no tant aquella idea més romàntica, decimonònica, de concepte estat, nació.
És cert. Jo torno al lloc d'origen. Lloc d'origen... Tu has fet una feinada. Jo només he de pensar en tot el que t'has llegit per treure el buidatge de dades. No vull saber les hores que són, això. Perquè, clar, matrícula d'estrangers, que això em va cridar molt l'atenció, perquè anava llegint el de matrícules d'estrangers i pensava, deuen ser com les matrícules dels cotxes.
Són llistats. És una delícia de documentació perquè t'aporta tota la informació que si vas a matrimonis no t'indiquen. Una gran quantitat de dades, noms, cognoms, edat, anys que fa que resideix al país, quan va marxar als seus llocs d'origen, al seu estat civil, si t'eren familiars o no, en què has guanyat la vida...
I n'has trobat molts a la matrícula i després en el registre parroquial corresponent? Sí, n'hi ha, n'hi ha. Deus ser emocionant, això. Sí, sí, sí. Jo crec que sí. Per la cara que posa, jo crec que sí. Llavors, això, els llibres de matrimonis, els llibres de defuncions, els capítols matrimonials, els testaments, a banda de...
que això és un altre tema, tota la documentació que es guarda, que això també en podríem parlar un dia, de com guardem o on podem trobar tots aquests llibres i posar-los a l'abast d'algú que tingui ganes com l'Alexandra de saber i de part d'entretenir-se a fer buidatges d'aquesta informació. Aquí hi ha una quantitat d'hores impressionant, eh?
Fantàstic, eh? No et puc dir res més. I una altra cosa és el tema d'aquests francesos, tu has fet tota aquesta feinada, però en el seu país d'origen s'ha fet això també, de dir qui ha marxat de casa meva i...
Aquest és un gran problema. Jo recordo, precisament abans de la pandèmia, l'any 2019, en un congrés a Montauan, que era precisament sobre la immigració, un concepte ampli, i la peixotera venia a l'època contemporània, que feien referència a que molts espanyols es van desplaçar cap a França, fugint a la Guerra Civil, i que parlàvem d'aquest tema érem tres.
i un corresponent a València, Catalunya, jo i Aragó. I jo, quan vaig fer l'exposició, els vaig dir que, clar, que seria interessant que des del lloc d'origen s'inigessin estudis d'aquest tipus. I un dels membres del públic em va comentar, dic, però és que, clar, quina documentació hauríem de consultar? És que, realment, l'immigrant difícilment, quan marxa, deixa resta documental. En tot cas, en alguns casos, el que sí que és veritat és que fan testament.
Fan testament. De la mateixa manera que no és molt usual, però jo vaig localitzar a l'Arxiu Episcopal de Vic un parell de testaments d'immigrants francesos que deien que retornaran als seus llocs d'origen aquesta immigració temporera, però que pretenia tornar, però que si passat un any no tornava, que els béns que tenien allà fossin venuts a l'encamp públic, és a dir, a la subhasta pública,
i dedicats a... i que es fessin misses a la seva memòria, perquè segurament, doncs, s'hauria mort. Però fa testament qui té aquell com per tastar. Clar, clar. Que jo tinguem-ho present. Normalment, si la gent migra perquè no té on caure morta, doncs, molt probablement, tampoc tindrà res per tastar i, per tant, cap motiu per anar al notari fa un testament. És molt complicat. Sí que és veritat que et pots trobar referències a les fonts coetànies que et parlen, doncs, d'aquesta lleu migratòria, com...
Si bé inicialment França va veure amb molt bons ulls el fet que una part dels seus habitants marxessin, després, amb les influxes, amb les malalties mercantilistes, es van començar a esverar i es van començar a prendre una sèrie de mesures perquè veien que el seu país es buidava.
Jo sí que vam començar a prendre mesures, però realment és molt complicat. A més a més, tenint en compte que a França els llibres perruquials majoritàriament no s'han conservat fins pràcticament a principis del segle XVIII, que estem parlant d'una immigratòria del segle XVI al segle XVII, per tant... Tot això no... És realment complicat, és complicat. Estaria molt bé poder... Poder enllaçar, correcte. Sí, sí, sí. Però també per una qüestió d'analogia contemporània,
Clar, hi ha molta traça documental, aquesta setmana ho veiem, amb una nau que està flotant pel mar i que no sap on desembarcarà els immigrants. A Europa se'n parla molt.
Hi ha una grandíssima traça documental dels immigrants que arriben. Jo no sé si dels països d'origen hi ha l'equivalent, quant a notícies, quant a impacte dels mitjans. Segurament no. Jo crec que segurament no. Per tant, aquí una analogia que no sé per quan ens podria servir, però en fi, alguna... I després també cal pensar els noms, com són identificats els noms aquí?
Clar, el mossèn fa el que fa és una transcripció fonètica, això ara es veu molt clarament en els noms de les localitats. I catalanitza una mica el cognom. Llavors, clar, és com potser el que nosaltres estem convençuts, doncs que és un arnau, potser en realitat no és un arnau. Llavors, és molt complicat, és complicat això. Jo voldria saber d'aquest gran allau migratori,
què és el que queda entre nosaltres, no? Moltes vegades hem parlat, no? Els cognoms d'aquesta gent que segurament també s'han anat catalanitzant amb el temps perquè molts d'ells imagino que salien analfabets i arribaven aquí, no sabien llegir i escriure i el capellà els hi posava el cognom com el sentia òbviament, doncs, amb la seva lògica el catalanitzava perquè la gent pensava en català i jo vull saber quins cognoms tenim entre nosaltres
que són una herència d'aquesta època, d'aquests immigrants francesos. En tenim, doncs, Rocafreda, Fons, Racudé, Vera, Pou...
Longevila, del Peix, de la Serra, Mates, Calvet, Moles, Durant, Esglésies, Castanyer, Lorenç, Rodó, Saber, Mates, Clerga, Barrós, Puig, de l'Església, Sala, Dordet... Després també hi ha un cas significatiu, que és el de la família Finet. És una família singular perquè...
quan fas l'estudi d'aquesta família vas veient com ella arriba, es casa amb una noia catalana, però alguns dels seus fills i nets es casen amb immigrants francesos. És a dir, mantenen aquesta idea d'aquest lligam, aquest record d'aquest origen ultrapirinenc.
I tots aquests cognoms són, diguem-ho així, de francesos arribats a Vilassà. A Vilassà. Per tant, aquests documentats al registre parroquial de Sant Genís de Vilassà. Correcte. I per tant són, diguem-ho, d'alguna manera van passats nostres. Sí, sí, sí. Per tant, aquí hi ha molts cognoms que alguns dels nostres oients segurament hauran reconegut entre els seus... Manent, Banyeres, Petit, Ribes, Moret, Paulí... Quants petits coneixem, quants manents coneixem... Pujol... Quants recodets, quants pujols...
Roca, sensat, camps... Déu-n'hi-do, eh? Per tant, la major part d'aquells cognoms que consideraríem catalans de tota la vida... Doncs no. Ara, també és veritat, eh? És a dir, aquí són els cognoms que s'han localitzat. Això no vol dir que un que es digui calvet digui soc d'origen... Hauria d'anar en el registre i realment, doncs, assegurar-se que realment aquest calvet descendeja aquest calvet. Sí, perquè probablement...
es deien inicialment calvet sinó que es deien alguna cosa que s'assemblava el rector posava calvet perquè ja hi havia algun calvet que corria per aquí per tant li sonava i per tant és veritat que aquests cognoms són cognoms que estan catalanitzats però
La realitat és que molta gent que es dedica a fer el seu arbre genealògic diu ah, he arribat fins al segle XVII i no puc anar més enllà perquè han ensopegat un senyor que venia d'un bisbat francès i per tant aquí s'aturen perquè clar, fer el que fa la doctora Capdevila que és travessar els Pirineus i anar a forgar tots els arxius possibles, doncs molta gent això no ho fa.
El que sí que és veritat és que aquest és un altre presentatge que podríem fer, que ningú és de cap lloc i que tots hem anat fluint d'aquí i d'allà. I una altra cosa que ens permet és posar una peça també en la història dels cognoms, que un dia n'hauríem de parlar també, d'on surten els cognoms i com es creen els cognoms.
en aquesta època els cognoms ja són un element consolidat tothom té com a mínim un cognom i per tant estem en la construcció d'aquests estats d'aquests estats absoluts i per tant ja comença a tenir una importància sobretot tenir present no tant qui viu pel país sinó més aviat qui paga impostos i per tant a partir d'aquí sobretot a partir del segle XVII i ja de manera més exhaustiva a partir del segle XVIII i amb la imposició del reial cadastre
Dels Borbons pràcticament tenim la gent molt ben documentada, sobretot tenint en compte que estaven obligats a pagar.
I llavors ja ens hem matriculat a tots. I llavors ja estem tots matriculats. Exacte. Ja ho tenim clar. Deies abans el tema de l'idioma, no? De fet, molta d'aquesta gent ve d'Occitània, i l'Occità i el Català al final s'assemblen bastant. Jo també penso que aquest també devia ser un tema de que venir cap aquí perquè possiblement els seria molt més fàcil entendre's que no, per exemple, si s'haguessin anat, perquè...
part de molts d'aquestes localitats dels immigrants que venen cap aquí i passa el camí de Santiago, el camí que fan els peregrins. Llavors, potser se'n podien haver anat cap a Roncesvalles, cap a la zona del País Basc, però possiblement amb ells haguessin tingut una miqueta més de problemes per entendre's, que no pas... A l'Aragó també hi ha... Sí, sí, és que aquest moviment migratori
Abarca tot. Sí, sí, la monarquia. Fins i tot a les Canàries. Que pot arribar a xocar que pugui haver-hi immigrants francesos a les Canàries. Sí, sí. De fet, hi ha aquell típic cognom canari, Betancourt, que tu dius... És un cognom típicament canari, Betancourt. Segurament, segurament, té un quelcom també una mica...
doncs ells escampen pertot arreu la singularitat que té en el cas de Catalunya però també a València és que ells arrelen és a dir, arriben i es casen, en el cas de Castellà és una immigració temporera
Però en el cas de Catalunya, quantitativament, és molt més important, cosa que en la Regna de València, estadísticament, és molt poc rellevant. Però sí que, evidentment, la llengua té un factor d'atracció. La llengua i la proximitat. Les afinitats culturals, lingüístiques, la proximitat geogràfica, és a dir, estan pràcticament a tocar, és a dir, el trajecte es feia en tres o quatre dies.
Quan el tema de la similitud idiomàtica tenim constància d'alguns pregoners eren d'origen occità. Per exemple, en el cas de Mataró, Pere Aterrados era d'origen occità. I després també sabem que quan consultes la documentació, els experts d'informació matrimonials, que són aquells documents en què es demana
aquells immigrants que venien de fora per evitar la bigàmia i assegurar-se que eren uns bons catòlics i que no hi havia presència a Hugonota, es feia una descripció a la seva vida. I llavors aporten testimonis que confirmen la seva fe catòlica i la seva solteria. I aquests testimonis alguns expliquen que sí, que recorden haver-lo arribat molt petit i que encara no parlava del tot el català. T'està dient una mica aquesta idea de que
100% no era el català, però que es podien fer entendre. També una bona mostra, fins a quin punt hi ha aquesta similitud idiomàtica, és que molts capellans francesos assumiran direccions de vicaries o de rectories a les esglésies. Tot i així, hi ha algunes queixes d'alguns que diuen que no se l'entén massa quan fa les prèdiques.
Potser faia poc que havia arribat. També s'ha de tenir en compte una cosa. L'Església Catòlica és una empresa colossal que garantia, almenys en aquella època, un ensenyament igual a tots els seminaris després del Concilio de Trento. Tots els seminaris tenen la mateixa formació. Fins al Concilio de Trento pràcticament no hi havia seminaris, diguem al revés, i a partir d'un cert moment tots reben la mateixa formació...
Tots estudien la mateixa llengua que és el lletí i això els permet una escalada dins de l'administració de l'Església que permet que escali tothom, gent de França, gent d'Itàlia, gent d'Espanya i això és el que fa que veiem, per exemple, que l'administració vaticana és una administració multinacional on arriba gent de molts regnes, gent recomanada per un monarca o per un altre...
Per tant, no és tan extraordinari que un capellà pugui exercir aquí, perquè al final venien amb la mateixa formació que tenien els formats en els nostres seminaris. El que sí que és veritat és que, clar, això no impedeix, és a dir, que tu sapiguis parlar i escriure molt bé llatí no va en contra que t'apiguis parlar igual de bé el català que el francès i, per tant, jo entenc que hi haguessin algunes queixes a l'hora de...
de sentir la prèdica, perquè la predicació sí que s'havia de fer en llengua vulgar i per tant no en llatí, per tant jo crec que segurament aquí hi havia un dels temes. L'altra cosa que és interessant també d'analitzar
sense tornar-nos a posar en plan moralista, no?, però un dels temes que has apuntat així de refilon, que era el tema dels experiments matrimonials, per lluitar contra la bigàmia, no?, és a dir, una de les vocacions del Consell de Trento és obligar que a totes les parròquies i a tots els bisbats hi hagi un registre de matrimonis. Per tant, són una font històrica de primera magnitud, per parlar d'aquests temes, doncs, ja ho hem vist, és fonamental...
Però per l'església tenia una altra finalitat, que la finalitat era aquesta, era lluitar contra la bigàmia. I si l'església tenia la intenció, la voluntat de lluitar contra la bigàmia és perquè la bigàmia fins aleshores era aquell com que estava molt extès. Per tant, aquella idea, perquè hi ha gent que es pensa que tota la vida els blancs han estat aquí i els negres han estat allà i el món ha de ser així d'endreçat, doncs aquí ja veiem com si hi havia bigàmia...
està clar que un no era bigam dins el seu poble, és a dir, tu no tenies dues dones al teu poble i dos sogres, perquè això era... No, això va ser terrible, eh? Tenir dues dones i dues sogres ha de ser la cosa pitjor del món, però això només es pot fer quan hi ha quilòmetres de separació entre un llit i l'altre. I, per tant, l'Església es posa fort en aquests temes precisament per això, i això és una altra mostra,
A la contra, si ho mirem a la contra, és una altra mostra que ens està dient que el món s'ha mogut sempre més d'uns cap aquí i els altres cap allà i que, per tant, aquest ordre dels blancs aquí i els negres allà, doncs, realment mai ha estat així. I de caducs de vigàmia, efectivament, n'hi havia molts i els experts d'informació matrimonials
surten també en els registres del Tribunal de la Inquisició, també surten casos. I circumstàncies fortuites d'un immigrant que ha marxat del seu lloc d'origen, ha refet la seva vida, i casualitats de la vida va parar en aquella localitat el seu cunyat. I el troba que està casat amb un altre. I ho denuncia. I ho denuncia, lògicament. El tema...
i va més enllà, és a dir, quan el Consell de Trento posa l'obligació de fer aquests registres sacramentals, a més a més fa l'obligació de fer el que se'n deien les amonestacions, que això encara la gent gran no recorda, no?, que és des de la trona, han acabat la missa, es deien d'aquí tres mesos es casaran sotanito de can no sé què i manganita de can no sé quantos. Si algú ha de dir alguna cosa, no és que s'ha d'aixecar a l'església i dir no, perquè aquest està casat, em consta que el seu cosí... No.
el tema és, no és com a les pel·lícules, els pel·lícules diuen que hable ara, que tingui algú que hable ara o caia per a sempre. Això, amb l'Església Catòlica, això no ha existit mai, però existien aquestes amonestacions que feia que si algú tenia una intuïció que aquest estava casat o aquella no sé què, doncs llavors anaven i en petit comitè agafava el rector per banda i li deia no, no, aquests no s'haurien de poder casar perquè són cosins. I per tant, això interrompia la tramitació de l'expedient matrimonial i això impedia que la gent es casés dues vegades.
Però a vegades passava que ningú protestava, s'esdevenia el matrimoni i després arribava el cunyat i deia com pot ser que t'hagis tornat a casar si estàs casat amb la meva germana.
No, no, això de Déu-n'hi-do, eh? O sigui, tenir mala sort, eh? Que tu et vagis, et casis amb un altre, facis la teva vida i et vingui el cunyat. O la sogra. Amb lo gran que és el planeta. Exacte. Doncs aquí hi ha casos, eh? Hi ha documentats casos. És que em fa molt de riure, eh? T'estava pensant. Jo m'imagino aquell pobre quan devia veure el cunyat i dic, mare de Déu, senyor, m'ha anat a pillar aquest. No?
Anaves a dir que hi ha casos documentats d'aquest tema. Sí, hi ha casos documentats i després també aquesta idea d'aquesta immigració en xarxa ens ho demostra quan veus quins són els testimonis. Veïns de la mateixa localitat, és a dir, malgrat els quilòmetres de distància veus com venen de les mateixes zones geogràfiques o de les zones pròximes geogràficament.
Aquesta és una constant. Un dia parlarem amb en Jordi Casanovas de la immigració de Vilassarens a Amèrica i veurem exactament el mateix. Veurem com veïns del mateix carrer i parens, cosins i cosins germans, s'estableixen al mateix poble a la vora de Montevideo, al mateix poble a Rosario, a l'Argentina, o al mateix barri i al mateix carrer. És a dir, surten del mateix carrer de Vilassar i van a raure el mateix carrer a l'hemisferi sud. Precisament per això.
I això també podríem parlar de moltes analogies, segurament, i sempre poso el mateix exemple, a l'arxiu comarcal conservam una col·lecció de fotografies
molt important de la Guerra d'Àfrica, i cada vegada que fem visites amb els escolars, traiem, i ho fem aposta, traiem una sèrie de fotografies d'uns determinats pobles del Marroc. I sempre hi ha algun alumne que diu, este es el pueblo de mi abuelo, aquest és el poble dels meus avis, perquè, i ho fem aposta, ho fem aposta, per generar aquest impacte, no? I realment aquest és un altre dels mecanismes que segurament són atàvics, no?
Hi ha el doctor Alarilla, professor de la Pompeu Fabra, té un llibre que es titula Saltar con red. Parla de la immigració americana. Saltar con red significa que quan ja hi ha una xarxa no és que tu saltes al vací, sinó que saltar con red significa que tu vas a un lloc on ja t'estan esperant, on hi tens un coser, on hi tens un veí, on hi tens uns amics, i per tant, tot és una mica millor. De fet, això també ho fan els alumnes Erasmus.
Això és un mecanisme que es va repetint en circumstàncies molt diferents, però això també ho fan els alumnes que van d'Erasmus a les ciutats europees. De totes maneres, el tema xarxa, mirat des del punt de vista d'ara, que tu tu mires ara, segle XXI, tens un mòbil que pots escriure't amb l'altra punta d'amunt i arriba al segon i mig, no? Però, clar, aquí estem parlant de segles XVI, XVII, vull dir, i penses, ostres, com pot ser...
que aquesta persona arribés aquí, que conegués, que no sé què...
Perquè cadascun, en aquesta immigració, l'immigrant temporer és el lligam. És el cordó umbilical. És el cordó umbilical respecte a aquell immigrant que fa anys que està arrelat a Catalunya i la seva família. I precisament és l'encarregat de transmetre les notícies i al mateix temps també d'explicar com li ha anat la vida a aquest immigrant arrelat. I aleshores l'èxit que hagi pogut tenir constitueix un reclam pels potencials immigrants. I aquest immigrant quina temporada fa?
Fa primer el gra, fa la cega del gra i després fa la barema? O fan només una cosa? Això és noto de talla quan van i venen. Això és molt complicat. No es pot veure per les èpoques de l'any. Segurament els estudis que hem fet i així, segurament ells el que van és es desplaçar abans no vingui la neu.
Aquí hi ha un altre tema, és que hem de travessar els Pirineus. I aleshores el que fan és, abans no arribi la neu, i no estem parlant del clima que tenim avui en dia, estem parlant de la petita edat glacial, és a dir, aquí tenim una època de fredolades. Això no n'hem parlat, una de les causes que fa que aquestes males anyades, que parlava abans, a partir del 1300, una de les causes d'aquestes males anyades és l'arribada exactament d'aquesta petita edat del gel,
Aquesta del gel que dura des del segle XIV fins a finals del segle XVIII. Jo proposo d'exemple uns exemples. A París gelava el Sena i em sembla que és a 1709 es ven el vi glaçat amb blocs de gel. El vi que és el qual es glaça. Al Tàmesis cada any es feia una fira sobre el Tàmesis glaçat.
I el 1713, en ple setge de Barcelona, es gelen els dos rius de Barcelona de la Zambocadura. El Besòs i el Llobregat es gelen durant el setge de Barcelona. Per tant, feia molt fred. Per tant, el clima ha anat canviant amb el temps. Jo no vull negar el canvi climàtic actual, però de canvis climàtics n'hi ha hagut uns quants. I efectivament, al segle VII estem en el punt alt d'aquesta petita edat del gel que va des del segle XIV fins al segle XVIII.
I per tant, ells el que havien de fer era travessar els Pirineus abans no quedessin negats perquè era impossible transitar. Per tant, a més a més, molts el que feien era primer de tot acabar les feines agràries en els seus llocs d'origen, desplaçar-se i llavors havien de tornar o bé abans que tornés la neu o bé esperar-se. Per tant, en molts coses sí que el que feien era intentar empalmar una tasca amb l'altra.
perquè els hi sortís econòmicament més rendible. També hi ha una immigració de professionals, no? Professionals del gremi de l'arquitectura... Mestres a casa, exacte. El que passa és que amb el tema dels mestres a casa hi ha un cert tòpic. És a dir, hi ha alguns estudis que han apuntat... Això és un mantra que es va repetint, però hi ha molt poca documentació sobre això.
Exacte, hi ha una idea arrelada que ells van contribuir a una manera de fer arquitectònica peculiar, però tu després, quan analitzes el perfil dels mestres a casa, majoritàriament els que venen són gent molt jove, tenen 12 anys i amb prou feines haurien d'haver pres nocions. A més a més, els seus pares, quan s'indica la procedència, no són mestres a casa, són agrícoles. Llavors, el que sí que es veu és que en molts casos, molts d'aquests mestres a casa, quan arriben,
Entren a fer les feines, per exemple, com a feines més bàsiques, a l'hora de recollir el ramat o bé de tasques de bracers. Després entren al taller d'algun artesà i a vegades sí que et trobes que aquest artesà casualment és un immigrant francès. Li podia haver donat algunes nocions bàsiques d'aquesta singularitat, però vaja, jo...
No crec massa que funcioni aquesta idea que van venir i van importar unes tècniques arquitectòniques peculiars i diferents. Jo almenys per la documentació que he consultat crec que no és així. Algun dia convidarem el doctor Parísio que ens parlarà d'arquitectura tradicional i parlarem d'això i li traurem el temps. A veure què opina l'arquitecte de Casa de Cos. Jo crec que ens queda molt poquet temps. No sé si hi ha algun tipus
Una cosa que diguis, Alexandra, aquesta gent no m'ha dit res d'això i crec que hauria d'explicar-ho. Doncs la veritat, crec que més o menys hem fet un repàs per tot. És a dir, potser destaca això que el Maresme va ser una de les comarques, una de les zones de Catalunya que va despuntar per fer atraure molts immigrants francesos. I per què? Doncs perquè la seva proximitat geogràfica amb Barcelona, el dinamisme econòmic,
Al Maresme hi ha una gran demanda d'ama d'obra per la recompensació de les terres germes i cedàlicoles amb vinyes i precisament són aquests immigrants molts d'ells els que han encarregat de fer aquestes tasques més feixugues. En realitat, doncs, és una ama d'obra barata i que realitza aquestes tasques, doncs, més dures. Però això ho podem asseverar de forma categòrica o simplement perquè al Maresme tenim més estudis que ens han permès afonar això? És a dir, totes les altres comarques aquest fenomen està estudiat?
La presència de la immigració francesa, sí. A totes les comarques de Catalunya. Pràcticament a totes. Per tant, aquí ho podem assegurar. Podem assegurar-ho. Jo crec que aquí les ha fet, eh, que tu estudis. Estic segura que és així. La selva com a mínim, eh? La selva. Ja n'estudim, doncs, el Vallès Oriental per part de Jaume Adantí. Tenim, doncs, el Vallès Obregat per part, doncs, a Carles Millàs i Francesc Xavier Gual. I després també la Conca de Barberà per Valentí Gual. Però altres zones...
Com diu la Núria Caldra, que he buidat. Et vuc dir, doncs, que la zona del Maresme és la que destaca. Juntament amb l'Ala Empordà, però a l'Ala Empordà hi ha qüestions de proximitat geogràfica, saps? Actualment segueix ser de francesos. S'ha de dir que el Maresme, una part de la feina ja l'havien fet alguns altres autors abans. Correcte, correcte. Hem de ser justos. Hem de ser justos. Hem de desmentar en Jordinal i emili giral, sí, sí, i tots altres estudiants que també ho han estudiat. Això ho va fer l'any 1900...
60, 60, és la década dels anys 60. És un premi l'URO dels 60. Correcte. Vol dir que això ja hi ha un pòsit... Són els pioners en estudiar aquest fenomen migratori. Doncs ara sí que em sap molt de greu, però ho hem de deixar aquí. Gràcies a vosaltres.
Doncs hem arribat al final del programa. Moltíssimes gràcies, Alexandra, per aquesta estona, per haver-nos acompanyat i haver-nos explicat tantíssimes coses. I recordeu que podeu tornar a escoltar el programa a través de vilassarradio.cat i a Spotify buscant històries de mar i de dalt. I també us podeu subscriure al canal de Spotify per rebre el programa cada setmana.
Doncs ho deixem aquí fins al proper programa. Moltes gràcies. Històries de Mar i de Dalt. Un programa sobre el nostre passat, les històries, les tradicions, els personatges i el patrimoni de Vilassar de Mar. Una producció del Centre d'Estudis Vilassarencs en col·laboració amb Vilassar Ràdio i sota la coordinació de Núria Gómez.
Insubstituïble, insubstituïble.