Vilaçà Ràdio són les 8 del vespre. Mentre tu ets tancat a casa esperant la comanda que has fet per internet, en un emprovador s'hi bat un rècord quin és. 40, 50, 60, 70, 80, 81, 82. On hi ha gent passen coses increïbles. Surt al carrer, viu el comerç.
Generalitat de Catalunya. Vilassar de Mar és notícia un cop l'any. Per nosaltres, ho és cada dia. Vilassar Ràdio. Aquí comença Històries de Mar i de Dalt. Un programa sobre el nostre passat, les històries, les tradicions, els personatges... Una producció del Centre d'Estudis Vilassarencs en col·laboració amb Vilassar Ràdio i sota la coordinació de Núria Gómez.
Durant el segle XVIII, Càdiz es va convertir en un centre molt important del comerç amb el nou món. Molts comerciants s'hi van instal·lar per participar en l'intercanvi de productes entre Europa i Amèrica. Gràcies a aquesta activitat comercial, la ciutat va créixer econòmicament i va treure a població de diversos llocs.
Els comerciants van tenir un paper clau en la vida econòmica de Càdiz i van contribuir a transformar-la en una ciutat oberta i dinàmica. Avui, a Històries de Mar i de Dalt, coneixerem un d'aquests comerciants, en Jaume Campins, amb la Vicky Llongueras. Històries de Mar i de Dalt
Coneguem el convidat. La Vicky Llongueras és de Vilassadadal. Ella no és historiadora, sinó una caçadora d'històries i a través de la genealogia i els documents li agrada reconstruir vides del passat i explicar-les de manera propera. Aquesta és una afició tardana que va descobrir quan va morir el seu pare.
Benvinguda, Vicky. Bona tarda, Núria. Com et va arribar aquesta afició?
Com tu, molt bé ets introduït, a mi em va arribar quan va morir el meu pare. S'es desperten una sèrie de sentiments en aquell moment i records. I ell m'explicava... Ell perdènia una família d'aquestes molt nombroses, que ja venia del segle XIX, que tenien onze fills i els fills tenien més fills i després molts cosins i eren molta quantitat de gent. Ell em explicava històries
antigues que jo no havia conegut tots aquests personatges. I era un home molt familiar. Quan va morir, això que et deia al principi, allò que comences a fer records i coses, vaig pensar, ostres, com a últim homenatge al meu pare...
Podria buscar alguns d'aquests personatges que ell em parlava, no? I així vaig començar, una mica en broma en broma, pensant que arribaria als meus besavis com a molt, perquè tampoc no tenia una gran pretensió, només de conèixer tots aquells cosins que ell em parlava.
I a mica, a mica, a mica, a mica, vas estirant el fil, estirant el fil i t'hi vas enganxant. I, clar, potser si no trobes res d'interès, doncs mira, arribes a un punt i dius, bueno, he arribat fins aquí, ja sé qui eren, però com que a mesura que vas fent genealogia t'adones que hi ha molta més gent que...
que et porten el teu cognom, que són col·laterals teus. Allò et va fent agafar com un interès de dir, bueno, jo ja he trobat els meus directes, però i tota aquesta gent ara els deixo aquí escampats? Tots no, saps què faig? Va, els aniré introduint a l'arbre. I anar introduint, de mica en mica, en molts anys, perquè això no m'agafava cap falera. Doncs mira, vaig anar trobant...
filets per anar estirant. I un d'ells és el personatge aquest d'aquí, que el vaig trobar també buscant per internet. Quan jo vaig començar no hi havia internet, tot era manual, una llibreta i fer camp. Però després ja a mi em va obrir un món quan va sortir internet perquè podia buscar sense haver-me de moure tant de casa, perquè vaig anar voltant per arxius d'un munt de poblacions.
I finalment, doncs, em sortia sempre un Jaume Campins, així com flaixos, i jo pensava, ha de ser un Campins de Vilassar, però no hi havia manera de lligar-lo.
I, a mica, a mica, a mica, vaig anar ajuntant com si fossin les peces d'un trencaclosques, aquests trencaclosques que venen, que diuen 2.000 peces i totes de color blau, i apa, busca què hi ha allà. Doncs una mica amb aquest plan. I vaig anar estirant per aquí, estirant per allà, i em va sorgir una història prou interessant, vaig considerar, com per treure-la a la llum. Perquè de vegades trobes petites anècdotes, un que era mariner o un altre que era, no sé...
Però no dona per fer tota una història. Però en aquest cas, sí, vaig trobar que donava per fer una història i que potser sortiria alguna cosa interessant. I m'hi vaig ficar i fins aquí. I ha sortit una història interessant. De totes maneres, aquest Jaume Campins, que de fet, quan preparava el programa, que tu em vas passar aquest treball o part del treball que has fet,
A molts llocs sortia com a Jaume, Serapi, Campins. Sí, perquè tenia com un nom compost. Era molt habitual abans de tenir noms compostos. Serapi, que és el que sonaria així, s'escriu de diferents maneres. De fet, vol dir serafí.
Però en temps antics s'escrivia una mica com, suposo que com ells ho parlaven. I com que Serafí s'escrivia en PH, doncs va quedar amb Serapi. I de Serapi hi ha Serempio, Xarapi amb X...
Segons el que ho escrivia, no? Sí, sí, sí, clar. No hi havia una normativa, doncs cadascú com sonava, com si diríem, no? Nosaltres li direm Jaume Campins per no tenir lius. Aquest Jaume Campins, d'alguna manera, dintre d'aquest arbre que ens estaves explicant que havies fet teu personal, realment no és una branca directa teva, sinó que és més de la part... Bueno, si tenim en compte que els Campins...
els tenim documentats a Vilassar de Dalt des del 1333, lògicament s'han escampat per molts llocs, no? Ara, el que ens s'ocupa en aquest moment...
Ell no va néixer a Vilassà, va néixer a Barcelona, però el seu avi era de Vilassà, de Vilassà de dalt. De fet, els campins venen de la Vall de Cabrils. O sigui, la més antiga, que és aquesta del 1333, és un document que ens diu que hi ha un senyor allà que té unes terres, diríem. I a partir d'aquí es pot seguir exactament la línia fins avui dia, perquè ha sigut una línia que no s'ha interromput en cap moment.
Aleshores, gairebé tots els personatges que hi ha d'aquí al Maresme, persones més aviat, que es diuen campins, tots són familiars. El que passa és que les branques es van enxamplant i acabes molt llunyà. Però tots pertanyen al mateix tronc.
O sigui que sí, teòricament són parents, perquè, clar, si tots en tronquen en el mateix tronc comú, ho són, però ni es coneixen entre ells ni res. I aquest, directament, ve de Vilassà, però podem dir que per mi no ho és, per dir-ho d'alguna manera, no? Vull dir que ho som, però ja són branques que es van estenent. A mi m'han dit que la família d'aquest Campins ve de Cal...
De Can Campins, del Torrent o de Caldoctor? De Caldoctor. Bé, a veure, és que el Caldoctor sorgeix posteriorment. Quan ell, el seu avi, va néixer aquí, eren els Campins del Torrent. Però, precisament, a la mateixa època del Campins aquest que parlarem, del Jaume,
I allà hi ha uns altres campins que un d'ells serà doctor i per això va canviar el nom de la casa del Torrent per a Caldoctor. I encara avui dia és a Caldoctor. El que passa és que també ja l'envasia s'ha transformat, l'han repartit en diferents apartaments i ara hi viuen famílies allà dintre, no?
però la casa per la part externa conserva el mateix tipus que tenia quan era al segle XVIII.
Parlem, doncs, d'en Jaume Campins. En Jaume Campins és un dels comerciants catalans a Càdiz, podríem dir un dels més importants, possiblement, no? De fet, crec que estava a tots els afretjos, vull dir, a tot. Era com un gran emprenedor, que diem ara, que tenia negocis de tot tipus. Exacte. Els anirem descobrint, no?, una miqueta. Però, bueno, una de les coses que he trobat que...
ell posa això en els articles que tu has utilitzat, que la iniciativa...
Cádiz, sin duda, apoyaría la financiación de unos barcos que permitirían activar el comercio con América. Pero la iniciativa no es totalmente gaditana. Casi todos los nombres de los comerciantes procedentes de esta ciudad, entre ellos Jaume Campins, etc., són catalans. Vull dir que els catalans deuen el negoci i cap allà aquí van. Sí, inclús ja en el segle... A partir del descobriment d'Amèrica, pràcticament, eh?
Hi ha catalans que van cap allà, s'estableixen a Sevilla, perquè primer la casa de contratació no estava a Sevilla, era un punt, i trobem catalans ja de molt antic, perquè jo he estat investigant precisament arran d'això i t'adones ja al segle XVI ja hi ha, inclús a les Canàries, ja s'establien catalans perquè comerciaven també a través de les Canàries, a través de Portugal...
O sigui que, de fet, els catalans, és com aquell que diu, allà on va a un negoci, allà van. El que passa és que el català tenia un estatus una mica especial...
Perquè com que no pertanyíem a la Corona de Castella i alhora teníem una jurisdicció pròpia, era una cosa una mica ambigua. Els que podien comerciar sense cap problema eren els castellans, els que pertanyien a la Corona de Castella. Els altres, inclús els estrangers...
Però potser encara ho tenien més bé els estrangers que els mateixos catalans, perquè els catalans eren si som o no som. Tenien el mateix rei, però una jurisdicció diferent. I llavors els costava, a no ser que, que és el que solien fer, busquessin un natural que ho pogués fer-ho, perquè tenia tots els drets de fer-ho, i llavors ells, com a segons,
podien comerciar. I això no es va liberalitzar fins encara a l'Estercer cap al 1770... no recordo ben bé. Sí, no sé que els catalans teníem dificultats per al tema aquest, que no pertanyíem a la carona de Castella. Sí, però se les inventaven. Bé, els catalans sempre ens la inventem. Vull dir, és allò, feta la llei, feta la trampa, per dir-ho d'alguna manera, no? Perquè hi havia una colònia molt important a Càdix, al segle XVIII. Es...
que inclús va millorar després amb la liberalització del comerç americà. Però ja abans, cap allà als començaments, ja comença a haver-hi una bona colònia. I després de la guerra de successió i endavant, molts van trobar l'oportunitat d'anar allà.
Bé, al final és buscar a veure com ho pots fer per tenir negoci, no? Sí, sí, sí, no, no, i a més a més és que es va establir un comerç de cabotatge, o sigui, clar, necessitava matèria prima per explotar,
i es va establir, s'ho van inventar per poder arribar vaixells des d'aquí de la costa, que va ser l'època en què tots aquests pobles de Marina varen començar a fabricar embarcacions perquè hi havia demanda. I amunt i avall portant la mercaderia cap a Càdiz i d'allà cap al Nou Món. I del Nou Món cap aquí. I també exactament a la inversa. A Vila s'ha sortit amb bastants vaixells i de fet carregadets,
Per tornar carregadets de matèria que necessitàvem aquí, no? Sí, perquè clar, hi ha moltes coses que aquí inclús van arruïnar algunes parts del país, per dir-ho així, perquè quan es van descobrir els tints, per exemple, allà sortien molt més barats que els d'aquí. Hi ha el blauet, que és el que feia el color blau,
que era molt apreciat, però costava molt d'obtenir. El blauet es treia d'una planta, que la feien a la regió del sud de França, a la regió del vi, i donava feina a moltíssima gent, perquè no solament era cultivar-la, sinó tot el procés fins a aconseguir el pigment, i aquest pigment era car.
Quan es va descobrir Amèrica, aquest pigment va arribar d'allà amb molta més facilitat, no sé per quina d'allò, però en devíem saber fer millor, i va arruïnar tota la regió del vi. Vull dir que el comerç era molt important perquè aportava molta cosa cap aquí, coses aquí o desconegudes o que eren molt més bé de preu, podíem dir, no? Sí, o que aquí no teníem exactament com deies.
Tornem una miqueta al Jaume i als seus inicis. Entenc que hem dit que ell va néixer a Barcelona i devia ser d'una família bona, perquè tant ell com un dels seus germans, d'un del seu germà, van estudiar, van tenir estudis eclesiàstics, que a més a més no els van tenir aquí. Un el va tenir a la Noguera i l'altre el va tenir a Dolors, vull dir que per tant a sobre eren fora. Eren menestrals perquè l'avi era un fuster, l'avi va prendre l'ofici de fuster,
Però el Narsa, com que va quedar orfe molt petit, bé, va patir tan bons anys, va anar a viure a casa d'un oncle, que era el seu padrí de bateig, que precisament portava el seu nom també, no?, es deia Serapi. I ell allà, doncs, la ciutat potser donava més oportunitats que no hagués donat en un poble. El cas és que també devia ser prou llest com per establir-se, per forjar allà
i relacionar-se probablement també amb gent que, a través del matrimoni, a través d'una sèrie, perquè els matrimonis de l'època poc de romàntics tenien. Era molt concertat. I amb això ell va prosperar bastant. Ja anàvem cap al segle XVIII i llavors a la tomba del segle XVIII hi ha el seu fill, que també es deia Jaume, el pare d'aquest Jaume que parlem ara,
doncs aquest ja tenia consolidat un taller, ja tenia aprenents a dintre i podíem dir que estava ben situat econòmicament, perquè si no, no hagués pogut enviar dos fills, com ara deies tu, un que va estudiar lleis a Tolosa i l'altre, clar, ja havia passat la guerra de successió.
no hi havia universitat a Barcelona. S'havia d'anar a Cervera o fora de Cervera. Pel que sigui, el segon, que és el Josep, va fer estudis eclesiàstics i de dret civil, es gradua en dret civil, a la Universitat de Toulouse. I el seu germà, que és l'hereu, perquè de fet en Jaume és l'hereu, és el gran, no sabem per quin motiu ens el trobem
al monestir de les Avellanes. I clar, dius, i què hi fa aquest senyor al monestir de les Avellanes? Vull dir, perquè tenia una vocació religiosa, tenia... Aquí hi ha una mica com de misteri. Aquí no hem pogut treure l'entrellat. El que sí que està clar és que si és el fill gran, per com funcionava en aquell moment la societat, ell era l'hereu del...
Que ell hagués anat a estudiar i un altre germà, si haguessin sigut el segon, el tercer o el quart, ho trobaria normal. Jo pensava que ell no era el gran, no era el primogen. No, ell és l'hereu. És curiós, això, eh? Sí. Jo m'ho he preguntat, també, perquè pensava, dic bé, havia de ser que ell potser demanés que volia, no ho sé, perquè inclús el pare...
havia de deixar algú, dic jo, no ho sé, allò que dius, bueno, el segon, quasi bé sempre, el segon, el tercer, o el que li tocava, de vegades, amb aquestes famílies, ja n'hi havia un destinat a l'església. Sí, n'hi havia un destinat a l'església, un altre que era militar, que era el normal, el gran es queda amb tot, l'altre se'n va a l'exèrcit, l'altre se'n va a l'església, vull dir, però no és normal que el gran...
vulgui ser o vagi a estudiar? No, jo tampoc no ho he esbrinat, perquè, clar, del pare més o menys he tret alguna cosa, però és que ell el coneixem a l'edat de 20 anys. O sigui, des que neix fins als 20 anys, és desconegut. O sigui, no sabem res.
Més que res tampoc, perquè com que ells eren de la parròquia de Santa Maria del Mar i allà no va quedar l'arxiu, no puc estirar el fil d'allà, diríem, no? I llavors el coneixem a l'edat de 20 anys.
Doncs, em sap greu això, eh? Aquí anava a dir-te, tens feina aquí per investigar. Sí, però mira que ho he buscat, però és molt difícil. És molt difícil. Tot i així, Val, posem per al cas, el que dèiem ara, que ell hagués dit que tenia a mi això de fer de fuster, no m'agrada,
i jo em vull dedicar al món eclesiàstic, jo vull ser capellà, perquè ella apareix amb 20 anys al monestir de les Avellanes, que hem parlat. Sí, sí.
ell acaba sent monjo d'aquell monestir? No, no arriba a professar. O sigui, ell l'investeixen com a novici, per dir-ho d'una manera... És novici, però no monjo. No. I, diríem, trigaven un any, més o menys, entre que entraven com a novici fins a la professió. Ell, just poc, molt poc abans, quasi ja li tocava, diríem, professar, i abandona el monestir, sense donar cap explicació.
Oi, a mi això m'està intrigant molt, de veritat t'ho dic. A mi també, perquè tampoc puc descobrir per què ho va deixar. Perquè està clar que a Santa Maria del Mar ho van cremar tot, però el monestir de les Avellanes no tenen un archiu? El monestir de les Avellanes, que hi vaig anar i vaig passar-me allà un cap de setmana investigant...
I tenen molt poca cosa, perquè tot el que hi havia del monestir, amb les amortitzacions, amb les guerres, amb tot, el poc que han trobat ho tenen. Però s'ha perdut, o està escampat, o hi ha algunes coses en alguns llocs concrets, d'altres arxius... Els saps, aquests llocs concrets, o tampoc els saben? No, perquè jo vaig estar parlant amb l'arxiver d'allà, i em va donar el que tenia, i em va dir, home, és que com que es va disgregar tot...
Doncs és molt difícil recuperar. Sí, per sort, sabem això precisament perquè hi ha un cartolari, que el cartolari el tenen en l'arxiu de la Noguera,
que inclús està a internet, pots entrar i llegir-lo, que és una transcripció de cartes que tenia Carismar amb gent. I això es va transcriure, i gràcies a que es va transcriure,
Es pot llegir i he pogut confeccionar aquesta història. I en el monestir de les Avellanes, en l'arxiu, també tenen una part, doncs també molt petita, també tenen un que es diu Històries del Monasterio, i també hi ha uns manuscrits allà que...
Allò espigolant, saps? Vull dir, traient una mica... I això sí que ho sabem que era allà, perquè ho diu, que ell es va professar, o sigui, el van investir en una data i que va marxar sense saber-ne el motiu. I ja...
poca cosa més sabem del que és estrictament el monestir, fins que a les cardes posteriors, que ja en parlarem. Si algun arxiver ens està escoltant i sap que en el seu arxiu hi ha alguna informació del monestir de les Avellanes, que ens ho faci saber. Home, i tant. A veure si aconseguim treure l'entrellat. Mira, l'esperança no es perd mai, perquè jo aquesta història l'he confeccionada en molt de temps, perquè...
perquè tampoc tenia cap pressa i perquè per mi era un divertimento i m'ho passava bé, no? Però cada vegada que descobria una cosa, ostres, quina alegria, no? Perquè vas ajuntant peces i et va sortint la història completa. Sí, ens queda un tros molt gran, eh? Això no fa gaire, eh? Avanço. No, no, no, em dic que ens queda un bon tros de saber d'aquest personatge, però anem avançant. Ell abandona el monestir
i tan punt a abandonar el monestir és casa. Sí. El pare havia mort? El pare va morir poc temps que ell arribés allà. Ell tenia 21 anys, em sembla, quan surt del monestir, entre 21 i 22, i se n'en torna a Barcelona, acaben els estudis de fusteria,
que també és allò que dius, bueno, després d'un monestir sembla que no lligui massa, ha tornat, però bueno, era la feina de la família, d'això vivien. El pare mor al cap de dos anys, jo suposo, perquè tot això no hi ha res que t'ho expliqui...
que ell es va trobar com a hereu de la família, perquè tots els seus germans eren més petits, inclús hi havia unes noies adolescents i alguna encara més petita, i es deuria posar al front de la família, imagino jo. Posso que és perquè ets el que tocava, no? En aquell moment la gent...
Si tenia que complir amb aquesta obligació... Aquesta és una de les possibilitats. Per què se'n va anar? No ho sé, si el pare ja estava malalt o donava símptomes de malaltia o què va passar, perquè no hi ha explicació, i ell torna a Barcelona, el pare mor al cap de, em sembla que són dos anys, i ell es queda al front del negoci i de la família.
És molt probable que si el pare li digués, ei, noi, vine cap aquí que jo estic malalt i a tu com hereu et toca... Com que no tenim dades a especular, però bé, amb la lògica que fas servir, perquè el pare s'havia tornat a casar.
El pare s'havia tornat a casar amb una viuda que tenia fills petits, també. Clar, era una mica allò que dius, bueno, si jo estic a les Avellanes, allà qui es queda, no? Vull dir, la viuda aquesta amb criatures. No ho sé, era un conflicte d'interessos, però bé, tot això és especular perquè tampoc ho tenim clar.
Ell torna a Barcelona i es posa com siguéssim al càrrec de la família, aprèn o acaba de tenir el títol de mestria. Sí, li dona el títol de mestria, perquè si volies ser un mestre de cases, o un mestre fuster, o un mestre, havies de passar com una mena d'examen, que t'ho donava el gremi mateix. Llavors, ell és mestre fuster i s'associa amb el que seria el seu sogre.
el Torrents, el Francesc Torrents. Llavors, el Torrents té una filla i allas coses moltes vegades passaven, vull dir, interessos. Bé, clar, unim un negoci amb un altre, a part que possiblement el sogre ja li va veure que el noi era espavilat i que col·locava bé la filla. Sí, jo m'imagino que el sogre ja tenia algun contacte amb el pare d'en Jaume,
vull dir que ja devien col·laborar, i llavors moltes vegades s'establia allò, mira, tu tens una filla, jo tinc un fill, anirà bé, ajuntarem les forces, com si diria. Sí, segur, segur, seguríssim.
Abans d'anar-se'n a Càdiz, ja comença a tenir negocis diferents del que són la fusteria, amb diversos familiars, que al final són negocis que ell avala. Entenc que al seu negoci li deu donar el suficient... Sí, a veure, jo imagino allò que dèiem, han d'estar ben situats, disposar de...
d'una certa capital, podríem dir, per poder fer altres coses. Si no et dediques només a la fosteria perquè és el teu modus vivendi. Aquí ja es veu que, clar, passada la guerra de successió, el país estava devastat. Llavors sorgeixen les grans oportunitats de negoci com qualsevol guerra. Tot està destruït, tot s'ha de reconstruir. I aquí el que està més ben situat és el que es queda amb el pastís, podríem dir, no?
Clar, de fet eren tots petits empresaris, aquí no hi havia allò multinacionals. Aleshores s'ajuntaven uns quants empresaris i com que hi havia molta obra pública, el que en diríem ara obra pública perquè la gent ho entengui, doncs sortien uns contractes i tu podies apostar en aquell contracte, no? I mira, te'l concedien o no, depenent de l'oferta que tu fessis i que ningú et pogués superar.
I això és el que ell va aprofitar amb el seu sogre. Suposo que el seu sogre ja en sabia més que ell i una mica amb el seu costat ell va anar aprenent tot aquest tema. I llavors el que es fan són amb el que se'n diu els asientos, que era el que proposava la corona. S'ha de refer el baluard de no sé què. Precisament el pare ja...
havia treballat amb el baluart de la ciutadella, allà on es va construir la ciutadella. El pare, junt amb altres empresaris, van construir la ciutadella. I quan ell arriba aquí, el pare es mor, evidentment, i ell, amb el seu sogre, van fent treballs que els proporciona l'Ajuntament, que els proporcionen diferents...
feines que anaven sortint, i ells a més a més fan de fiadors, que se'n diu, no? Fiador vol dir que avales aquella feina posant títols calés, com si diríem. Bé, doncs això va seguint així, fins que amb el seu sogre es fan amb el contracte per fer, per iniciar les obres de la Universitat de Cervera. Clar, és una obra fantàstica, no? Vull dir, dius aquí hi ha feina per anys. I en canvi...
Això dura poc. Per què? Dura poc perquè sí que es fan amb la sia en toquet i al cap d'un any uns altres empresaris formen una companyia i ofereixen un preu més barat. Allò que dius, nosaltres ho farem una mica més barat. I ell...
diu, doncs us ho quedeu. No va posar ni una sola pega, no va demanar compensa, perquè normalment quan un deixava una feina sempre de, oh, és que jo m'he gastat fins aquí, m'entens? Vull dir, d'alguna manera s'havia de cobrir allò. Doncs no, ell ho deixa, ell ho deixa i ho explica amb una carta del que sabria més endavant el seu amic Jaume Carasmar i li explica.
Jo ho he deixat perquè diu, jo era molt jove, diu, no, jo era molt jove i es pensaven que allò, que no ho sabria tirar endavant. Diu, però quan vam veure que realment allò funcionava i que em treia un guany...
Varen oferir una sisena que se'n diu, que vol dir una quita, i em varen, com si dirien, no prendre perquè no te l'aprenen, però ell va dir, la voleu per vosaltres? I diu, perquè ell ja tenia el seu cap rumiant amb altres coses.
Clar, ell ja tenia altres coses que volia fer i això era una feina que s'havia compromès i probablement l'hagués fet si no li hagués vingut ningú per la manera de... Per el poc que s'intueix de com era aquesta persona. Tenia moltes inquietuds. I va veure que hi havia altres negocis que potser eren més lucratius o més interessants perquè era jove o pel que fos. I la seva visió ja estava posada a Cádiz, precisament. Al nou món. Sí.
Potser va influir que tenia un cosí, un cosí germà, de la part femenina, o sigui, de la seva mare, un nebot, que es va formar com a enginyer aquí a Barcelona, però li van donar plaça a Càdiz, perquè, clar, després d'en Felip Cinquè tot es va com... ara no em sortirà la paraula, però vull dir...
Tot es va racionalitzar d'una manera molt diferent de com havia sigut fins aquell moment. Els enginyers havien de passar per una acadèmia... Abans era tota una ciència més empírica, per dir-ho així, i de l'altra manera es va professionalitzar més. Llavors el seu cosí devia estudiar, imagino jo, a l'escola que hi havia a Barcelona, per formar enginyers, i el van destinar a Cádiz,
a construir el que se'n diu la Carraca, que també era el baluart de defensa del port de Cadis. I clar, ja tens un... No és que tinguis un peu allà, però... Però ja hi ha algú que et pot explicar, escolta'm tu, que aquí s'està movent molt, segurament es devien escriure cartes que no han trobat...
D'alguna manera. I li devia dir, i per què no vens cap aquí, que aquí segur que trobaries negocis, segur que... Perquè un dels primers coses que ell fa quan marxa d'aquí és agafar més assientos, perquè això dels assientos devia ser allò, si tu ho ve, puc optar amb els assientos. I un d'ells ja és per portar les pedres i el transport de les pedres per fer la fàbrica de tabacos de Sevilla.
Vull dir, no era tampoc un mindundi, allò que dius, bueno, hem entès? I com això, per exemple, quan es va posar, o sigui, es va construir la defensa de Gibraltar, Gibraltar era dels anglesos, en aquell moment va quedar dels anglesos, doncs allà es va formar també una línia de defensa, per dir-ho així. Ell va proporcionar la calç per fer aquesta línia de defensa a través d'un altre asiento. Vull dir que
que d'alguna manera ell va anar buscant espais i el va anar apropant allà. O sigui, de mica en mica, perquè... Ell de mica en mica estava més a prop de Càdiz que de Barcelona, no?, o de Vilassà. Sí. Estava bé, això. Bueno, és una manera d'anar fent i anar avançant. Si tu penses que en aquell moment tot anava a cavall, perquè, bueno, cavall o un vaixell, perquè havies de tenir, jo suposo que la il·lusió del jove, de...
o molta necessitat de vegades, però de provar coses noves, d'anar cap allà, perquè segurament aquí hagués pogut optar en moltes coses. Agafes el d'això aquest de la Universitat de Cerver i en tens per anys, perquè de fet el seu sogre més endavant el va tornar a agafar, el va acabar el sogre. Però són aquelles coses que potser fa la joventut, la inquietud,
o saber què, no? Perquè no ho sabem. Però ell, al final, si hagués volgut, ja tenia el seu negoci, perquè al final té la fusteria del pare, que entenem que li devia funcionar, vull dir, perquè estaven ben col·locats, vull dir, a banda que poguessin tenir, ho has de mantenir, el que tens, no? No, no, i a més a més la família, les seves germanes, el seu germà no, perquè era cap allà i no va tenir família,
Però les seves germanes ja també es van anar col·locant amb altres menestrals i així, que també tenen una història molt interessant. Algun dia potser la podem seguir també. Si tu la segueixes, nosaltres hem intentat que la sàpiga més gent. Ell ja ha anat mica en mica, ha anat baixant cap a Càdiz, i ara ja està a Càdiz. Jo suposo que cap allà als anys 30, la dècada dels 30 segur que ja era a Càdiz.
Ella, inicialment, la principal activitat que fa quan arriba a Càdiz és el transport de mercaderies, tant d'anar de Càdiz, que entenc que venen també de Catalunya o d'Espanya,
mercaderies cap al nou món i agafar coses del nou món que aquí no tenim o que allà són més econòmiques i portar-les cap aquí. Aquest és el seu negoci principal quan arriba a Càdiz. Sí, sí. Suposo que és el principal. Quan aquest el té, jo entenc que quan aquest el té ja controlat és quan comencem a obrir-nos a altres coses, no? De fet, ell allà a Càdiz, ell s'associa amb un home molt important de Barcelona, també un altre comerciant, un altre negociant,
que és en Francesc de Clota i Teixidor, que no he pogut seguir encara aquesta branca, per dir-ho així, però també vull saber exactament quins eren els seus negocis amb ell. Però ell és el seu soci i representant allà. I
Això ja també t'obre més camins encara, perquè en Francesc de Clota era un magnat, vull dir, tenia molts diners. I suposo que aquesta era la principal via per fer això, les mercaderies d'anada i tornada al nou món. A part, ell continua amb asientos, ell es fa amb l'asiento que se'n diu per subministrar
tot el que necessita un hospital, l'Hospital de Cadis, i aquest accident el manté fins que es mora, vull dir, encara li passen al fill. O sigui que són aquelles coses que si tu hi veies negoci no les deixaves anar, no? I a part, ell anava fent coses que li anaven sortint contínuament, no?
i feia de... tenia contactes amb gent d'Amèrica, que el tenien amb ell com a representant aquí, tenia representants d'alguns de Barcelona... O sigui, de fet, és que era tan polifacètic...
que no sé com donava cap a tantes coses. Bé, són aquest tipus de gent que jo crec que tenen una capacitat per fer tantes coses i fer-les bé, que n'hi ha molt poquets en el món, i ell possiblement és una d'aquestes persones, no? Sí, amb les limitacions que pot haver-hi, perquè ara la tecnologia, tot ens fa ser més autosuficients en moltes coses, però és que en aquell moment, que tot es feia caminant, per dir-ho d'alguna manera, que les comunicacions eren bastant...
podien ser més o menys bones, però eren dilatades en el temps, en tot, no? Vull dir, enviar una carta a Amèrica i de tornada de vegades no arribava, o no... anar allà o no tornava. Vull dir que... El que passa que, bueno, era l'època que es feia d'aquesta manera i anava així, no? Ell també fa d'armador de bucs, és a dir... Sí, sí. Que això ho fa amb aquest... amb en Francesc de Clota, no?, el teixidor. Sí, sí. Clar, ells s'asseguren...
les mercaderies d'aquí de catalanes que arribin allà a temps i perquè és que tot això ara vist així sembla que si arribem carreguem un bar no era fàcil estem pensant en el segle XXI que teòricament perquè tampoc és veritat les comunicacions són millors
Preguntem-nos-hi als de la Renfe, però en general sí que és cert que nosaltres pensem en un avió, un vaixell d'aquests que ve de la Xina i triga 15 dies, però no pensem això, que abans no hi havia trens.
tot anava amb carros i carretes. El transport era a través del mar? Sí, o per carretera. Però per carretera, imagina't, no hi havia un camión, hi havia un carros. I no teníem la P7, tampoc. El vaixell sí, podia transportar bastant de gènere. Llavors aquí, els productes que aquí es produïen, que bàsicament al segle XVIII eren productes d'aiguardents, era el que més s'exportava arreu,
Però altres coses, vull dir, puntes. Tot el que els menestrals de per aquí podien fabricar, vidre, baixava fins a Càdiz i allà s'embarcava. Però, clar, ells s'asseguraven la navegació de cabotatge a través d'uns vaixells propis per tenir la matèria, perquè, clar, si t'havies de refiar que el vaixell s'omplís i havia d'anar per diferents mercaders, diríem, no?,
devia ser una mica més lent, encara. Llavors, ells varen construir una sèrie de vaixells que els hi feien la feina aquesta, i suposo que els hi sortia inclús millor, amb rapidesa, no ho sé. I segurament amb costos. I amb costos. Clar, perquè no és el mateix que el vaixell sigui teu, que tu hagis de llogar-lo amb un tercer, que li hauràs de pagar el temps, i al final, si un vaixell amb aquests...
També estem parlant, no?, que ara tot és molt més fàcil, però abans, quan marxaven, a vegades hi havia vaixells que arribaven, hi havia vaixells que no arribaven, i hi havia vaixells que arribaven en condicions nefastes. Llavors, el fet que tu lloguis vol dir que aquell vaixell l'has de tornar idèntic a com te l'has endut. Per tant, entre que l'has de pagar i has d'haver un manteniment i tot...
A sobre t'hi jugues molts diners amb aquestes coses perquè no hi havia servei meteorològic. No podien dir demà hi haurà una tempesta. Ningú sabia si demà hi havia una tempesta o no. Vull dir que de vegades apostaves i potser aquell vaixell es perdia mentre es baixava avall. O sigui que...
La vida no era tampoc senzilla. Ha explicat així ràpid. Sí, sembla que ho sigués molt fàcil, però no ho devia ser-ho. Precisament el primer viatge que va fer, no el primer, el primer que es va considerar
que era netament català, perquè tu havies d'omplir un vaixell a Cádiz i allà podia omplir-lo de tota la gent que hi havia allà. Hi havia molta gent i jo carrego això, tu carregues allò. Bé, com ara quan venen els vaixells de la Xina, que un contenidor d'un, un contenidor d'un altre, un contenidor del més allà, no? No és propi teu, però...
Ell ja, ho diuen, ho he llegit aquí, vull dir que ho he trobat, un dels primers, que es considera el segon viatge netament català, o sigui, de productes catalans, que va anar a Amèrica, que anava a Veracruz, quan arriba a Veracruz hi ha una tempesta i el vaixell naufraga, o sigui, se'n va a Norris.
Es recuperen mercaderies, perquè si estava a prop de la costa es podien recuperar algunes mercaderies, però vull dir que hi havia molt de risc també, eh? O sigui, no era tot allò, mira, envio allà i em tornen el vaixell carregat. Hi havia la probabilitat que aquell vaixell no arribés mai a port o arribés amb unes condicions que vés a saber.
I una altra cosa que també es trobaven en aquella època eren els corsaris. Per tant, també hi havia el perill que fossin atacats per un vaixell pirata. Sí, normalment les expedicions que anaven a Amèrica sortint d'aquí portaven alguns vaixells com de reforç, per dir-ho així.
com l'armada, una mica per protegir. Però no pensis que sempre sortien bé les coses, ni amb armada, ni sense armada. A vegades l'armada també es naufragava per allà perquè sortia una tempesta de cop i volta amb aquells... això que ara hi ha borrasques aquestes que li posen nom, que sortien sempre d'allà al carip. Exacte. El dia que allà bufava, allò semnava tot en l'aire. Els huracans. Sí.
De fet, ell, he llegit en algun dels documents que m'has passat tu o que tu utilitzes per fer el teu treball, que ell amb algun dels seus vaixells demana la patent de cors, que al final era poder portar armament per defensar-se dels atacs dels corsaris.
Com que ell directament no podia demanar, perquè ja no tenien aquest estatus, ho demana junt amb un altre, que l'altre és el que posa el nom, per dir-ho així, i ell també, però ja és a segon, i demanen patent d'acords amb un vaixell, i precisament descriu com era el vaixell, la tripulació que portava, les armes, està tot especificat en el document.
Ella, quan està ja vivint a Càdiz, que hem parlat d'aquell falt transport, que inclús...
es fa d'armador de bucs, o sigui que construeix algun vaixell i tal, també fa prèstecs marítims. Vull dir, ell també fa prèstecs perquè puguin sortir. Vull dir, que realment toca moltes tecles aquesta persona. És molt polifacètic. Ell...
A través també d'això, d'aquestes exportacions i importacions, toca això, els temes aquests d'assegurances, ho toca tot, ho toca tot. O sigui, vas mirant i dius, bueno, no es limitava només a omplir un vaixell, no, no, és que suposo...
Perquè a més a més ell viatjava molt freqüentment a l'acord de Madrid, perquè hi tenia interessos allà a Madrid, no? Que també és una de les coses que m'agradaria descobrir, fins a on tenia poder entre cometes, no? Però vull dir, estava molt ben relacionat.
és difícil perquè a través d'internet no acabo de trobar res i hauria de desplaçar-me a Madrid. Ja saps, un viatge a Madrid? No, un viatge i una estada, perquè quan comences a buscar t'hi pots passar allà una bona temporada. Això, aquest tema, encara no l'he tocat. Però sí que és veritat que ell té connexions amb els poders de Madrid.
I per això adquireix aquesta rellevància i aquesta importància d'estar molt ben considerat, suposo, pels tentacles que ell mateix havia anat creant.
que és un home influent, acabes d'explicar tu una miqueta que té aquests contactes a Madrid, però també ho és el fet que un bisbe, com és el que ha dit, li demani ajuda perquè un altre que han nomenat bisbe de Tocaman pugui agafar un vaixell i sortir, i que el pugui arribar allà. I li diuen, parleu amb en Campins, que...
Aquell tema amb el tema d'allò i amb algun vaixell hi trobarà lloc. Ell tenia molta influència, es nota amb moltes detalls, veus que té influència a Cádiz, és un personatge conegut a Cádiz, però a més a més té una vessant...
Una mica mística, per dir així. A veure, els comerciants, l'Església, els comerciants, se'ls mirava així de regull. No els acabava de fer l'efecte per una tradició. Se'ls considerava com molt...
treballaven amb els diners i això no estava ben vist, per dir-ho així, no? I precisament la carta aquesta que surt aquí ho diu, no? Dius que era comerciant, com vulguem dir. És bona persona, però és comerciant, no? Vull dir que...
Aquesta és la història que resulta que el bisbe Carles III va anomenar bisbe de Tucumán en el Manuel Abat Illana, que era premostratenc, de la mateixa ordre que ell havia intentat arribar a ser monjo, diríem. I el bisbe de Càdiz coneixien en Jaume, perquè això que deien, com que era un home molt religiós, perquè això sí ho tenia, doncs el bisbe Abat Illana havia d'anar
a Tucumán a prendre posició del seu bisbat. Però li van donar moltes presses perquè se n'anés i ell se'n va anar a Càdiz a buscar un vaixell. I quan és a Càdiz, no surt vaixell i no surt vaixell i porta un any allà i no surt vaixell perquè això també hi havia una burocràcia
Jo he llegit altres documents i es veu que abans que no arribava a sortir un vaixell... Ens queixem de la burocràcia d'ara, eh? No t'ho pots imaginar. Bé, el cas és que el bisbe aquest està molt nerviós perquè està allà fa un any...
no veu el dia que haurà de sortir, no té calés ja, perquè diu, ja m'he gastat tots els diners que podia tenir, i jo no sé què estic fent aquí. I llavors el bisbe de Cádiz li diu, espera't, que jo conec un que potser t'ho podràs solucionar. Ho dic de forma molt col·loquial, eh? Sí, no. I els posa en contacte, i llavors es coneixen el bisbe aquest i llana amb en Jaume, i en Jaume, efectivament, l'ajuda, l'ajuda a fer els tràmits o el que sigui, no?,
Clar, el bisbe Illana era amic de Jaume Caresmar, perquè eren de la mateixa congregació. I escriuen en Jaume Caresmar...
I li explica això, que està avorrit d'estar allà, que no se'n surt i que el bisbe de Cadis l'ha posat en contacte amb un senyor d'allà, diu que és paisano tu i jo, volguem dir, és català com tu. I llavors, clar, al posar-se en contacte,
Com que el bisbe Illana estava escrivint la història dels premostretencs, de la història del seu fundador i una cosa i l'altra, doncs havia escrit uns llibres. I Jaume tenia molt d'interès en tenir un d'aquests llibres, aquesta història.
i li va demanant al bisbe que se li podia facilitar algun... Però, clar, el bisbe estava a Càdiz esperant embarcar, allà no tenia cap llibre. I diu, sí, però jo aquí no te'l puc facilitar. Diu, però espera, tinc en Jaume Caresmar, que està al Monestir de les Avellanes, precisament, que te'n podrà facilitar un, perquè ell també està escrivint Història del Monestir.
I això, mira, va ser com unes casualitats de la vida, no? El bisbe el posa en contacte amb en Carismar i li fa una carta de presentació, explica això, que ha conegut un senyor que es diu Jaume Campins, que és de la teva... o sigui, és paisano tuyo, li diu. És un home, diu, muy rico.
Diu, però molt afecta la nostra religió, però m'ho estretenc. Vull dir, és... Sí, és ric, però, com aquell que diu, és molt cristià. Diu, té una capelleta a casa seva, que jo hi dic missa cada dematí, perquè me l'ha cedida, no?
Total, que veus que hi ha una relació i aquesta relació entra amb en Jaume Carasmar i Campins i Carasmar es cartegen i d'aquí surt gairebé tota aquesta història de les cartes del monestir.
Aquesta sí que les vas trobar quan vas anar al monestir de les Navellanes. Sí, en el monestir hi ha alguna carta, però en el cartolari aquest que et deia, que hi ha en l'altre arxiu, hi ha més complet encara, no? Vull dir, entre els uns i els altres. A veure, jo vaig pensar primer, reproduiré les cartes, però les cartes t'omplen moltíssim. I vaig pensar, no, fes un breu, perquè si no això... Bueno, la idea general, ja està, ho he dit.
He tret extractes d'alguna de les cartes, però es poden llegir totes senceres i són força interessants. A mi m'agradaria ara tornar una miqueta cap a la part negocis del Jaume, perquè ell funda en el 1746 la primera fàbrica d'indianes a Mataró i la segona de Catalunya. Sí, sí.
I ho fa amb més socis, tot i que ell devia ser el soci majoritari perquè a l'empresa es diu Jaume Campinsicia. Sí, ell ho era. El que passa és que aquest tema l'he passat una mica per sobre, més que res perquè no pots anar esmicolant cada tema perquè et sortirien aquí una enciclopèdia.
Ell va fundar Mataró. Jo suposo que, clar, aquí... Ell coneixia molt bé el país d'aquí, m'entens? I va veure l'oportunitat d'aquí de fundar... En aquell moment el tèxtil també començava. O sigui, era l'època en què el tèxtil es professionalitzava, per dir-ho d'alguna manera, no?
i venia cotó d'Amèrica, es transformaven en teles que s'estampaven. Les indianes només són teles estampades, que es feien aquells dibuixos que han vist a vegades en pel·lícules o inclús en l'indumentari antiga, que hi ha dibuixos de vegades inclús de flors, d'ocells... Això són a les indianes. Ell segurament va veure que aquí hi havia...
gent o possibilitats de fundar una fàbrica d'aquestes. La primera va ser la de Bernat Glòria, per això diu la segona, i cap de poc va fundar aquesta Mataró, junta amb l'altre. Van haver-hi problemes. Mai tant, aquí se'ls acudeix, portar un suec.
Per fer de les indianes. És que sembla un suec que els va donar més feina que benefici. El suec també està per acabar d'averiguar, que també tinc alguna cosa algun dia, a veure si em surt. Tens moltes feines.
és que te'n van sortint quan tu vas fent coses et van sortint colaterals que de vegades no val la pena però d'altres vegades dius aquí hi ha matèria per descobrir coses i llavors es quantifiques però arriba un moment en què has de dir em centro perquè si no em centro no faig res
Bé, total, que la fàbrica aquesta no va funcionar bé. Jo m'imagino que ell tampoc podia dirigir una fàbrica des d'allà, tal com ell hagués volgut, i la cosa es va desfer. Però ell va continuar, va fundar una altra fàbrica allà on era. A Cádiz. A Puerto Real, que està allà mateix. De fet, Cádiz i Puerto Real és com d'aquí a Mataró-Vilassà, per dir-ho així.
Ell funda llavors a Puerto Real, funda una empresa d'indianes, eh? Sí, perquè ell s'estableix a Puerto Real. Ell viu, no viu a Càdiz, Càdiz. Ell viu a Puerto Real. Ja està. Bé, està relativament a prop. Càdiz està a prop, que és el punt de sortida de la mercaderia, i jo no vi que hi ha tot...
És com aquell que diu, jo no vull viure a Barcelona, que és on hi ha tot el lío, me'n vaig a viure a Vilassar, que estaré molt més tranquil, no? No sé el motiu pel qual es va establir aquí a Porto Real, però el que sí sé és com era la seva casa, perquè en un inventari que hi ha ho explica...
i realment, ara en aquell moment es diu El Llano de Sant Elmo, abans era El Llano de Sant Elmo i ara és la Plaça de Sant Elmo. I encara conserva les mateixes característiques que ell dona, perquè diu, hi ha tant d'aquí a aquí, o sigui, hi ha una mesura, i en aquell moment la plaça dona aquella mesura. I es conserva encara un tros de la façana d'allà on va viure. L'altre, clar, amb els anys s'han fet cases i s'han fet coses, però hi ha un tros...
Que a més a més, si entres al Google Earth, que veus allò... Sí, la imatge aèrea, no? Si ho mires des de l'aire, només hi ha la façana. A dintre hi ha un solar completament buit. I no sé allò, en aquest moment, a qui pertany. Perquè està abandonat, imagina't, des que ell va plegar d'allà, que es va morir. Però sí que en la relació que té de l'inventari, veus que és un home...
realment molt ric. Vull dir, té moltes possessions i molts negocis i, en fi, detectes que allà es va fet realment una fortuna. Que no era un qualsevol, vull dir, que és una persona que... I és una persona que, ho hem comentat unes quantes vegades mentre anàvem parlant, que era molt religiosa. Sí, això...
Ja et dono una idea quan saps que estava al monestir de les Avellanes, però clar, els documents són majoria, són coses mercantils, contractes, que no parlen d'una forma personal, però amb les cartes que ell va intercanviar amb en Carismar,
Llavors sí, llavors notes la persona, més que el negociant. Aquí ja no es parla de negocis, es parla de relacions. I ho veus, ho veus perquè, tot i que a l'època barroca tenen un llenguatge també molt rebuscat i molt...
ell quasi totes les cartes sempre dona que és gràcies a Déu que ell té la fortuna vull dir que és com si Déu el protegís d'alguna manera ell se sent molt molt molt d'allò com t'ho diria jo
Molt imbuït per aquesta fe i per aquesta religió, perquè ell sempre ho diu. Jo ho baso tot en la seva fe cristiana, no? És gràcies a Déu, és gràcies... I té la relació amb en Caresmar i tot. En Caresmar s'entusiasma amb ell quan parlen, perquè...
Troba com un ànima bessona, troba un ànima bessona amb ell. I aquesta és la vessant humana del personatge. Clar, tot això acabes pensant... Bé, seria una comèdia? És una impostura? Però no li servia pels negocis, la impostura? Potser per estar bé amb l'Església? Ja, però no tenia cap necessitat, tampoc. No, exacte. Llavors, vull dir, aquesta comunicació que té amb Carismar durant uns dos anys o tres que es van cartejant,
veus un altre personatge molt diferent d'aquell negociant que el que busca és la pela, ni més ni menys. Vas llegint i tal i veus això, que és una persona molt religiosa, i a més crec que tot i tenir molts diners, en realitat hi havia molta senzillesa, o sigui, ell volia un funeral senzill, que no el va tenir, pobre home.
No, perquè ell va fer molts, bueno, molts, va produir diversos documents, abans de marxar d'aquí, abans de marxar de Barcelona, diríem, cap allà, ja va deixar, perquè això sí, els catalans ho tenim molt, això, deixar-ho tot molt ordenat, sí, més en aquella època, no? Ell, com a marxar, ja havia fet testament i tot, que ho havia depositat en el seu oncle, que el seu oncle era un canonge de Santa Maria del Mar, no?,
I jo va deixar-ho, perquè ell ho diu, quan fa el testament allà, ell va fent testaments a mesura que va tenint fills. Que per anar afegint el fill que ve, no? I per modificar algunes coses, o codicils, o així, va ampliant-ho, no?
Però sí que sempre diu que ell vol un funeral de caritat, no vol un funeral ostentós. I la seva dona igual, eh? La seva dona gairebé no surt, vull dir, sempre les dones són les parts fosques o callades que no surten mai. Sí, més en aquella època, sí. Però la seva dona, també per cartes a Caresmar, se sap que era una dona també molt religiosa, molt almoinera, perquè es veu que donava moltes almoines i tot...
I també vol un funeral de caritat. Tot era com a hostè en la seva vida. Després no sé exactament fins a quin punt, però no se li noten coses de grandesa, diríem. Viu amb una certa austeritat. Això sí que se li nota.
Se'ns està acabant el temps. Doncs ho sento molt perquè potser ho sembla ràpid al final. No, no, no. Si ha estat tot superinteressant, ens quedaria saber com t'has documentat i si t'ha costat molt. Sí. Sí, fins que internet ha començat a tenir ja molt material introduït. Perquè al principi, la veritat és que ja podies matar-te, que no trobaves res. Però...
Sí que em va ajudar molt, molt, que un dia, no sé com va ser, sí, vaig dir, vaig a provar si en els arxius de Cádiz trobo alguna pista.
I buscant per internet em va sortir l'arxiu provincial de Cadis. I vaig enviar un correu demanant, i sí, sí, m'han contestat immediatament, però em va trucar una arxivera. I em va dir, què estàs buscant? No ho sé, potser li vaig fer gràcia perquè diu, jo tinc família a Catalunya.
I dic, mira, jo estic buscant aquest senyor, aquest nom i tal, i m'agradaria saber. I em va enviar tot el que hi havia o que ella tenia documentat amb aquest nom. I llavors jo vaig demanar tota la documentació que vaig poder i aquesta documentació va ser la que em va obrir realment la història, com si diríem, perquè hi ha els testaments, hi ha contractes, hi ha una sèrie de coses.
Molt bé, doncs... Bé, doncs ho sento. Ens quedem pel final per explicar com va acabar la història, no? Gràcies, Vicky, i gràcies als nostres oients per escoltar-nos cada setmana, i ja ho sabeu que podeu tornar a escoltar el programa a vilasaradio.cat i a les principals plataformes de podcast buscant històries del mal de mar i de dalt. Adeu i fins al proper programa. Moltes gràcies per haver-me convidat.
Històries de Mar i de Dalt, un programa sobre el nostre passat, les històries, les tradicions, els personatges i el patrimoni de Vilassar de Mar. Una producció del Centre d'Estudis Vilassarencs en col·laboració amb Vilassar Ràdio i sota la coordinació de Núria Gómez. Vilassar Ràdio són les 9 de la nit.
La cultura.