Fins demà!
La descomposició del poder després de la disgregació de l'imperi carolingi i la revolució feudal de vers l'any 1000 propicia arreu d'Europa l'aparició d'una xarxa de castells on la nova classe dirigent, l'aristocràcia rural, controlava el territori i captava les rendes de les classes treballadores, bàsicament els camperols. A Vilassar de Dalt comptem amb un dels més bonics i ben conservats castells medievals del món.
La seva continuïtat en el temps i l'ocupació per part dels nobles n'ha garantit la conservació. Cada any, durant les jornades, el castell es pot visitar. Avui, a Històries de Mari de Dalt, al castell de Vilassà. Històries de Mari de Dalt Entrant en Matèria
Benvinguts. En el programa d'avui parlarem amb en Joaquim Graupera del castell de Vilassà. Alexis, també tu ens podries fer abans cinc cèntims, no? Sí, una mica per posar en context. Has comentat que partim d'aquesta idea de la descomposició del poder centralitzat de l'imperi carolingi al territori de l'Europa
De l'Europa que avui considerem Europa, d'aquesta Europa que té un centre a l'entorn del Danubi, de fet és l'Europa carolínia, és bàsicament... Ara, quan pensem en Europa, pensem en això. Els romans, quan pensaven en Europa, pensaven en una altra cosa. No s'imaginaven que formessin part d'Europa territoris...
de la Saxònia actual, etc. Ara, en canvi, em sembla que el centre d'Europa és això. Però la descomposició d'aquest imperi centralitzat, carolingi, que buscava aquesta unificació europea, i la conjunció a l'entorn de l'any 1000, el 900, el 1000, el 1100, del que la historiografia anomena la revolució feudal,
La historiografia marxista privilegia molt la idea de la revolució, és a dir, un canvi, un canvi substancial en un moment de la història que fa que el que tenim a partir d'aquest canvi és substancialment diferent del que teníem anteriorment. Per això parlem de la revolució neolítica, de la revolució feudal, de la revolució industrial...
Sí que és veritat que aquí, a l'entorn de l'any 1000, per arrodonir perquè la gent ho recordi, en el 900, etcètera, comencem a veure com la desaparició d'aquest poder centralitzat fa que el territori es vagin vestint poders locals,
on hi ha uns senyors que monopolitzen la força, monopolitzen la violència, i amb l'excusa, diguem-ho així, de la protecció de la gent que viu a l'entorn, el que fa és capitalitzar unes rendes que surten de la feina dels que treballen.
És en el ple d'aquella idea que en els manuals d'història de les escoles tots hem vist aquella societat medieval que són els tres estaments, els laboratores, que són els que treballen, els velatores, que són els que guerregen, i els oratores, que són els que resen. Tenim aquestes dues classes privilegiades, els que resen, i els que fan la guerra, i els que paguen la festa de tots els altres, que són els que treballen. Ben bé, la cosa no era així, però simplement
I així és com ho hem après tots. Doncs bé, on viuen aquests velatores? Doncs aquests senyors viuen en uns llocs que són ben visibles en el territori, no s'amagaven, no són castells que han d'estar amagats per estar protegits, sinó que han de ser ben visibles, sobretot perquè han d'ostentar aquest poder, aquesta força, aquesta violència en el territori.
I, per tant, és normal que els castells estiguin normalment encimballats. Són el que anomenem els castells roquers, que són aquests que estan, com el castell de Borriac, ben visibles a dalt d'una penya i controlant una extensió molt gran des d'un punt de vista visual. I, sobretot, que cada vegada que hi ha un pagès que està treballant la terra i aixeca el cap, veu el castell i sap que és el que mana.
A partir d'un cert moment, aquests castells es van situant en altres llocs, en zones més de plana, zones més properes a les pastures, en llocs menys inaccessibles com aquests castells roquers, i, per exemple, aquest castell que avui comentem, aquest castell de Vilassà, ja seria més aviat un castell palau, un castell més... diguem, més residència, més demora d'aquest feudal, i...
I bé, avui, per parlar-ne una mica de tot plegat, hem volut convidar, jo crec que és el medievalista més prolix quant a producció...
en quant a articles, en quant a llibres de la nostra comarca, que és el doctor Graupera, que ha fet una grandíssima labor per demostrar que al Maresme hi ha un patrimoni medieval, i aquesta és una feina encomiable, i avui parlarem d'un element d'aquest patrimoni medieval, d'un que té un excel·lent estat de conservació, com has dit, que és el castell de Vilassà, que és el castell dels senyors actualment de Barberà i de Serriera, que encara són els nostres senyors feudals.
I ara coneguem el nostre convidat d'avui. En Joaquim Graupera és historiador de l'art, investigador i assetgista d'art català, especialitzat en l'àmbit del patrimoni artístic medieval, en especial de la comarca del Maresme.
Es va doctorar el 2012 amb la tesi L'art gòtic al Baix Maresme, segles XIII al XVI, Art i promoció artística en una zona perifèrica del Comtat de Barcelona. És també professor de secundària.
Benvingut, Quim. Hola, benvingut. Primer lloc, gràcies per convidar-me. És molt interessant. Gràcies a tu per haver vingut, perquè és molt interessant totes aquestes coses i els castells, vull dir, tots... Potser també els tenim idealitzats, eh? Si ens imaginem aquells castells tipus X5 Castillos, saps allò superxulos? Sí, però sí, és veritat que si hi ha algun castell que s'assembla a aquests castells que apareixen en els dibuixos, és el nostre que té de vilassar, eh?
Sí, però a vegades et portes una mica amb engany. Home, sí, quan veus que no hi ha dracs, sí. Això, sí, cocodrils o fossa. Però a part d'això, per exemple, tinc molt clar sempre la imatge de la cuina del castell, que hi ha una foto de principis de segle, i podia passar per una foto d'una masia qualsevol. Vull dir que, diem... Evidentment, les comunitats potser una mica hi eren, però vaja, el castell de Vilassà concretament
alguna masia, també tenia el luxe aquest. Podien ser molt còmodes, però jo no canvio el meu piset davant del mar amb calefacció per un castell qualsevol d'Europa. Però sabem si té fantasma o si té fantasma. Exacte.
Llavors això li dona una lístia, per alguns. Però vaja, jo estic d'acord amb tu, eh? A vegades quan llegeixes i dius allò que dormien amb uns drapets, allò amb les portes obertes i allà tot diu... Sense cap mena d'intimitat. Sense cap mena d'intimitat ni res, a mi no em faria cap mena de gràcia, eh? No ho trobo gaire divertit. Però, bueno, posant, anem al castell aquest de Vilassar, que realment està en molt bon estat, però quan es va construir aquest castell?
És un castell que passa per diferents fases, i tal com el coneixem ara, és el fruit de diferents intervencions en el temps. Hi ha una part originària, primera, que era una torre de defensa, és a dir, el que era el castell veritable dels senyors de la zona, que tenia el domini jurisdiccional de la zona d'aquesta del Maresme,
eren els Sant Vicenç que estaven al castell de Burbiac. Per tant, encara als segles XI i XII no era encara un castell, podríem dir, habitable, sinó que era, més aviat sembla, per la documentació, que era una torre de defensa. Llavors hi ha una segona fase, que després també, si us interessa, podem detallar, perquè és molt interessant, que és el segle XIII,
que ens marca, això que deia l'Alexis fa una estona, el pas del que són els castells roquers, els castells palaus a la nostra zona. I és una troballa que vaig fer perquè les fonts al segle XIII no són massa explícites en donar-nos dades a nivell artístic. És a dir, has d'esbrinar l'adaptació dels edificis, aquesta evolució que en parlaves...
sobretot per vies indirectes com és la decoració, com està construït, el tipus de mur, etcètera, perquè la documentació, repeteixo, ens en dona molt poca informació. I per altra banda, tal com l'entenem ara, la gran fase és el castell gòtic que ja es converteix en un castell palau, sobretot en un canvi de propietat que actua en els desboscs,
que són els nous propietaris que adquiriran el castell després del Sant Vicenç, que és una dinastia que acaba extingint-se, i doncs aquests nous propietaris són bàsicament barcelonins, són gent molt lligada a la monarquia de la Cuna d'Aragó, treballen per l'administració, són gent amb molts diners, i aquí el tenen com una jurisdicció que servirà bàsicament per...
per ennoblir-se d'alguna manera. Això és un fenomen perquè, encara que estigui parlant d'art medieval i estallar, el seu professor de secundària em dona privilegis, que és que trepitges totes les etapes. I és el mateix que fa la burguesia barcelonina,
a l'època de la rebució industrial segle XIX que tenen finals del XIX i principis del XX els guells que busquen emparentar-se amb famílies que tenen un gran cognom i un gran llinatge però que no tenen massa virolles i el segon mecanisme que veus que no canvien els temps
és que la gent viu a Barcelona i aquí és la torreta per passar-s'ho bé a l'estiu i per refrescar o fugir de la pesta, no? I ells viuen a Barcelona, tenen una casa important, tenen diverses cases, la casa important és a la vaga del portal de l'Àngel, tota l'avinguda aquella...
I aquí venien una mica... Bueno, és una font de rendes. I es transformen... Anava a dir-te que hi ha un transforç que aquí no només és que tinguin una casa d'estiuets i tal, sinó que també d'aquí... Sí, sí, evidentment. Aquí hi ha dos llocs d'interès. Un és invertir en terres i l'altre és que es convertiran en... És a dir, reproduiran l'esquema feudal.
sense ser-ho, i això portarà problemes, perquè justament aquesta part que parlàvem ara, l'última etapa de la construcció del castell, és una etapa de reformes que intentaran, com els vells feudals, que hi participin gratuïtament, el que ells consideren els vessalls, que ells ja no s'hi senten, els viles serencs de l'època ja no se sentien vessalls d'aquest senyor, perquè d'entrada tampoc era un senyor, era un nouvingut en aquestes classes socials,
I li pleitejaran, li faran una sèrie de plets perquè no resignaran a sotmetre's a un treball gratuït per fer el castell. I després hi ha també altres etapes secundàries, però que han caracteritzat el castell, com reformes al segle XVI,
També en un moment que aquesta nova dinastia dels desbosc aconseguiran finalment ennobrir-se, i també per plets aconseguiran falsificant documents també per demostrar que realment... Un altre constant en la història. Sí, sí, sí. I després hi ha l'època del barroc, que també s'hi fa una reforma a la capella,
S'hi fan també amb unes pintures molt interessants d'aquesta etapa del segle XIII, també s'hi fan uns afegits. I després hi ha una gran reforma d'aquesta època ja propera a nosaltres, que és els anys 50 del segle XX, 1956. Hi ha una gran reforma per un arquitecte que es diu Adolf Lorenza,
que ho fa tan bé, allò del neogòtic, que a vegades costa veure què és medieval i què és d'aquest historicisme contemporani. Que si no en saps gaire, cola perfectament, no? Cola, a vegades cola, sí. I a més, darrerament, a l'entorn del jardí del Castell, si hem...
s'hi han fet també algunes estructures nostres contemporànies, però ja per sort fora del castell. Això no és patrimoni medieval, però també entra. La piscina, per exemple, jo no sé si seria un element pròpiament medieval. Hi ha una sala de banquets per casaments. Jo deia... Està molt bé, està molt ben integrat. Està molt bé.
De fet, dèieu que es podia visitar. Jo vaig tenir la mala sort que havíem de visitar-lo i només vaig veure l'entrada. Aquí hi ha un aspecte que és la relació de l'Ajuntament amb els marquesos. És una casa particular, de fet. És una casa particular. De gent que t'han de deixar entrar. Hi ha una obligació, em sembla, per un imperatiu d'una sentència judicial que s'ha d'obrir uns determinats dies l'any,
És en aquests dies l'any que l'Ajuntament de Vilassada d'Adal organitza unes jornades, que són les jornades que has anomenat Vilassari. Això va ser al principi, eh? Sí. Després ara són al Marítima. Són uns dies molt concrets l'any que es pot visitar.
Però, clar, la visita és veure el jardí. És cert que des de fora no es veu gran cosa, el castell. Quan entres al jardí, veus el senyor castell, amb tota la seva forma, pots donar la volta, i pots entrar al pati d'armes, i si tens sort que la capella està oberta, veus l'interior de la capella...
No es veu massa cosa. I no es veu massa cosa més. Es veu al peu de la torre, que hi ha les escales i una escultura, em sembla, i poca cosa més. Dins ja és una casa que hi resideixen els marquesos. Però, tot i dir que per molta gent és un castell bastant desconegut, perquè...
queda molt amagat per la trama urbana, hi ha molta gent al Marés que no sap ni que existeix aquest Castells. Tu segurament si preguntessis per Castells et dirien el de Borriac, de fet, o el dirien el de Palafolls i tal. El de Palafolls, que és bastant evident. Sí, però que són els que tens com vistos, no? El de Florentina. Sí, bueno, aquest sí que és un Exit Castells total, eh? Totalment, totalment. Aquest sí.
Parlàvem que el castell inicial, de fet tu has dit que era una torre... Exempta. Exempta, val. Tu també parlaves de la conversió dels castells militars o dels edificis militars, convertir-los en castells palau, no? Aquests canvis... De fet hi ha una fase prèvia, que és que els castells, molts d'aquests castells que apareixen a la documentació segurament eren llocs
de fusta. En època carolingi, això. Sí, en època carolingi la cosa, aquestes fortificacions són més aviat peribles. A partir del 800-900 veiem com es comencen a petrificar aquests edificis. Passa també amb les esglésies. Tot això que diu l'Alexis, si algú li interessa veure...
han fet una experiència molt interessant a l'esquerda, a Osona, a la vora de Rodater, que hi ha el poblat medieval de l'esquerda, que amb la direcció de la doctora Ima Ullic han reconstruït una torre carolíngia. A partir d'uns forats de pal que hi havia a la roca. Si algú vol veure, evidentment no és d'època carolíngia, és una reconstrucció, que en diem arqueologia experimental, però podem veure...
l'aspecte que podia haver-hi dalt de Borriac en els segles IX o X, més o menys. A partir d'aquest moment, els primers castells es van començant a petrificar, llavors inicialment tenim bàsicament torres, i a partir d'un cert moment aquestes torres aniran ampliant en un recinte, penso en el castell de Borriac,
Un recinte sobirà, un recinte jussà, un més amunt, uns altres més avall, amb uns patis d'armes... La filosofia és tenir un cercle defensiu cada vegada més estret per si ets atacat poder-te anar defensant fins al punt final de tanques la torre i esperar que els altres se partin i marxin. En el cas de Borriach també hi ha una etapa de Castell Palau a l'època de Pere Joan Ferrer, al segle XVII,
que també hi ha una refeta gòtica per convertir-lo en un palauet. I que també hi ha problemes amb la mà d'obra a l'hora de fer aquestes ampliacions. L'altra cosa és, parlàvem que el castell inicialment era propietat del Sant Vicenç,
I aquesta gent per què es deixa perdre el xollo aquest de cobrar dels pajarols, dels camperols i tal? Bàsicament em penso que és una dinastia que s'extingeix. Bé, no sé tampoc, jo soc historiador, no soc historiador. Això ho va treballar bastant la Coral Quadrada. Si no recordo malament...
Tinc entès que el 1348 l'últim Sant Vicenç mor, i a part no sé si també hi ha problemes de deutes pel mig, perquè de fet els d'Esbosc ho compren el 1352,
per una quantitat de 190.000 sous, que és una quantitat bastant important. I no només compren el que és l'edifici, sinó que és el que interessava, que és el que hem dit abans, que és la jurisdicció. És a dir, la capacitat que hi ha un territori, uns masos, unes propietats, que generen unes rendes, que també són interessants. Les dinasties s'extingeixen. De fet, això...
hi ha alguns estudis per exemple a l'Almaresme amb l'impacte de la Pesta Negra van desaparèixer una quantitat de famílies de cases fortes que desapareixen i a partir d'aquí les poden comprar altres supervivents de la Pesta Negra perquè si alguna cosa té la Pesta Negra és democràtica, afecta a tothom per igual hi ha una família que ja fossin pocs individus i arriba la Pesta i s'emporta la major part doncs
aquests castells el monarca els acaba traient un altre cop a subhasta i se'ls endú el major postor
que acostumen a ser aquests alts funcionaris, que com que han viscut, molts d'ells han viscut, no se sap ben bé massa com fan els diners, però clar, un alt funcionari que acumula un gran patrimoni, després pot ser un gran prestador. Aquella època que la banca estava una mica a mig desenvolupar, doncs qui tenia molts diners podia fer més negoci encara del fet de tenir diners, del préstec, etcètera, etcètera.
Llavors, molts d'aquests alts funcionaris que viuen a l'entorn de la cort, en un cert moment, com deia abans, busquen la manera de nobliar-se. Formació privilegiada, també. Clar. I cobrament de favors, no? Sí. És una època, a més a més, a partir del segle XV, també, amb la Guerra Civil, etcètera, etcètera, la Guerra Civil Catalana...
Què passa? El monarca també necessita algú que li faci costat. Els monarques necessiten algú que li faci costat els seus exèrcits. Si tu tens la sort de posar-te al costat del monarca i el monarca vens, doncs això després tens una recompensa, no? Llavors, doncs, moltes d'aquestes famílies intenten participar d'aquest joc.
Això és molt propi d'un sistema aristocràtic, un sistema ternànic. Aquí, el famós pactisme català, que és de la necessitat dels monarques de buscar suport. De la feblesa de la pròpia monarquia, de la pròpia institució monàrquica. Si realment no és una cosa que sigui molt avançada, no és que fossin uns demòcrates i que els agradés pactar...
A vegades es ven aquesta idea. A vegades es ven aquesta idea. És precisament la necessitat d'una monarquia feble que necessita buscar-se companys de ball perquè, si no, no poden tirar endavant. Jo crec que el pactisme... Jo soc una mica més mal pensat que no pensar que de bona voluntat els monarques estaven disposats. És com Anglaterra, que qualsevol rei que va intentar ser absolutista va quedar amb el cap separat del cos. Decapitat, sí.
De fet, aquesta és una tradició que neix a Anglaterra, no a França. És a Anglaterra, està bé saber-ho això. Quan el deies abans que els desbosc els compren en el Sant Vicenç i els desbosc comencen a fer...
Una sèrie d'obres, hi ha diferents fases, i la primera ja la lien. Sí, la primera fase la podem datar a partir de la documentació entre 1374 i 1377, i és això que deia l'Alexis abans d'ampliar el recinte Josà, és a dir, hi ha el recinte Sobirà, que sigui la part noble del castell, llavors fan tota una sèrie de...
de barbacana, de muralla, per augmentar la defensa d'aquest castell. I aquí és el moment en què... Aquí la documentació ens dona, a més a més, cosa que nosaltres facis no tenim, a vegades la documentació costa a nivell de l'art que ens doni dades, però aquí sabem que hi va participar dos arquitectes, el Ramon Ferrer i el Francesc Rispau, i a més a més també sabem el nom d'un fuster...
que és el Pere Roqueta, clar, hi ha la part d'obra, hi ha la part del teixinat del sostre, hi ha una part de fusteria important, i després la part més destacable és aquest conflicte amb els vilacerens de l'època, perquè, clar, hem parlat que aquests, els d'Esbosc, són gent que prové de la burguesia barcelonina, però no són nobles, i en canvi, clar, dins del dret feudal, el poder treballar pel senyor demana
que els súbdits, d'alguna manera, entenguin que aquella persona és un senyor superior. I en aquest cas, com que no té aquest origen social, hi ha el gran dubte de participació en aquest cas. Hi ha tot un plet que durarà molt de temps i pràcticament no s'acaba fins al segle XV, fins al 1415, que no s'acaba de resoldre això.
I els hi van fer treballar per ell? Sí, sí, suposo que... Bueno, clar, clar, clar, clar, estem parlant de fa molts segles. Però, clar, evidentment tenim el castell, per tant... El castell es va fer. Clar, l'obra es va fer, però sí que hi ha aquesta dificultat. Aquesta qüestió de la legitimitat, no? És a dir, ningú discuteix que un noble sigui noble perquè és fill de nobles.
però quan aquesta idea es va prostituint, permeteu-me l'expressió, però aquesta idea es va deformant, tu ets noble perquè has comprat un títol, doncs està clar que aquesta legitimitat, a ulls dels que t'han de mantenir, no es percep de la mateixa manera. Jo recordo que quan es va...
Recordo parlar amb un republicà famós, que quan el monarca actual nostre es va casar amb una periodista, diu, jo sóc una persona republicana, jo reconec que el Juan Carlos és rei perquè és fill de reis, i el seu fill, el Felipe, és, bueno, fill de reis. Una línia més o menys discutible, però... I també el Felipe és fill de reis, no?
bé, la família dels grecs destronats, però d'una dinastia. Diu, el problema serà quan els fills del Felipe i de la Letícia, doncs, realment, el 50% no seran reis. El problema és que quan has estat durant 2.000 anys, en aquest cas eren menys, perquè estem...
el 1300 no feia 2000 encara, però quan has estat mil anys o 600 o 300, apuntant sobre la idea que la legitimitat és perquè tu vens per la consanguinitat vinculat a un llinatge, a un cognom, en una època que no tothom tenia cognoms, a un escut, a unes armes, etcètera, etcètera, i d'un dia per l'altre això canvia, no esperis que la gent t'ho reconegui. Clar, el que passa en una societat
de privilegiats i no privilegiats. És a dir, que encara, aquí, tònicament, tots som iguals de val de llei. Sí, sí, però jo parlo dels monarques que em sembla que són privilegiats. Potser no tota l'aristocràcia ho és tant. Sí, però en aquesta època això era... Encara era més exagerat, no? Exacte. Clar.
Però, clar, llavors aquesta crisi de legitimitat en tronca amb això. És a dir, si tu durant molt de temps... Tota aquesta teorització té a veure que hi ha uns homes que són superiors a uns altres, però des de sempre. Hi ha tota una sèrie d'autors que ho han anat teoritzant, etcètera, etcètera, i fins i tot l'Església ha arribat a...
Per la gràcia de Déu. Per la gràcia de Déu. Llavors, el papa Gerasi, la teoria de les dues espaces i els dos poders... Bé, en la construcció de tota aquesta idea, un dia per l'altre arribi un senyor que, per ser un mercader, ha acabat finançant el monarca i que, finançant el monarca, acaba tenint un privilegi, una prevenda a l'entorn de la cort. S'ha convertit en un alt funcionari i, gràcies a això, s'ha...
s'ha enriquit molt i ha pogut arribar a comprar un feu, doncs no esperis que la gent reconegui aquesta legitimitat perquè aleshores si ara ho sabem tot de tothom imaginem abans que érem molt menys tot això, la informació corria i la gent això ho sabia, per tant era normal que es discutís, sobretot tenint en compte que és en un període al 1300 i ja al 1400 ja no diguem, que les comunitats volen sotreure's d'aquest poder feudal i busquen
Un altre protector. A casa nostra, el gran protector, dic a casa nostra, va per tot Catalunya, el gran protector és una altra gran institució del país, que és el Consell de Cent, que és l'Ajuntament de Barcelona. I la manera de treure't i de buscar garanties d'una certa independència davant de les ingerències feudals és convertir-te en un carrer, que el teu poble es converteixi en un carrer de Barcelona. Això és el que anomenem el carreratge, que és aquesta institució,
Llavors el que buscaran els vilassarencs, com també els mataronins, com tants de les altres comunitats, premiats, etcètera, etcètera, tothom intentarà que aquest municipi, aquesta comunitat, aquesta localitat, sigui considerada un carrer de Barcelona...
i pel fet de ser un carrer de Barcelona, tindran unes altres obligacions. Tindran l'obligació de defensar la ciutat de Barcelona quan sigui atacada, que és la mateixa obligació que tenen si és atacat el senyor feudal de Vilassar. Però també és veritat que el pagament no és el mateix. Si la gent procura convertir-se en carrer de Barcelona és que era molt més avantatjós que no passi un surf al servei del feudal.
Sobre això també hi ha una anècdota curiosa, que és que en el moment de comprar el castell, munta una cerimònia que està molt ben documentada per la doctora Coral Quadrada de la possessió del castell, i es veu que...
que era un nou ric, no?, és a dir... Sostenta. Sí, sí, sí. Fa tota una litúrgia que renova, d'alguna manera, el que era el poder feudal, que ja s'havia perdut, ja en l'època feudal, perdó, el segle del gòtic, no?, ja no era amb la mateixa virulència que els segles XI o XII, no?, que queda una mica descafeinat per justament això, és a dir...
Aquesta crisi de legitimitat. Llavors els feudals no intentaven aparentar-ho molt per no aixecar els repels de la gent, no? I en canvi arriba un nou ric i pretén que tothom faci aquestes grans pleitesies, aquestes grans reverències, i això òbviament no agrada, però no agrada als vilassarencs com no agrada a ningú. És una cosa...
I després hi ha una qüestió que és eminentment jurisdiccional, és a dir, què vol dir la jurisdicció? Vol dir que el feudal té la capacitat de jutjar-te en primera o en segona instància, en matèria civil o en matèria penal, hi ha tota una sèrie, és molt complicat, el dret medieval complicadíssim,
Però el que sí que és cert és que imaginem-nos que el jutge és el senyor feudal, o el senyor feudal té els seus jutges, sempre acaba fallant a favor de casa, perquè ens ho entenguem. I per tant, sempre és preferible que treure't d'aquesta...
d'aquest poder judicial. I, per tant, buscar-se, buscar l'abric de Barcelona implica també buscar l'abric jurídic, l'empara jurídic de la monarquia. És millor ser un serf directe del monarca que no pas ser un serf directe del feudal. I, per tant, en aquests segles que ens trobem, és la paradoxa, no? És també l'Església. L'Església també era millor.
També era millor, certament també era millor, i també era millor la contribució, la contribució a la que et sotmetia l'Església, si les terres eren de senyoriu eclesiàstic, pagaves menys que no passin les terres... Perquè l'Església no acostumava a renovar els preus. Jo sabem que sempre que es renoven els preus és que pugen, eh? L'Església et trigava molt a renovar els preus, llavors feia que els preus fossin molt més barats. I en canvi els feudals els renovaven molt contínuament. Expliquem-ho tot.
Què implica ser un feudal? Jo sempre ho dic. Un tio muntat a cavall amb una armadura costa com un Ferrari. Després, un tio que fa la guerra, que practica la guerra, vol dir que des dels 10 o des dels 8 o dels 9 anys ja cavalca, ja s'entrena, ja... Vull dir, hi ha una inversió. Hi ha una inversió. Hi ha una inversió. I això val molts diners. I llavors està clar que...
En fi, en aquesta lògica, aquestes coses tenen un preu. Sí, tenen un preu i, evidentment, està claríssim. Si seguim amb els desbosc, hem dit que feien una primera fase d'obres quan el compren, però en el segle XV fan una altra ampliació, no? Entre el 1406-1409, més o menys, això també...
La documentació és molt fragmentària perquè justament el que ens ha arribat és el pletes i bàsicament la documentació no parla de les obres de forma directa sinó també del mateix. I aquesta és on el castell s'amplia.
ja tal com el tenim ara. D'aquesta primitiva torre ja s'envia construït una que és molt interessant, que si voleu després en parlem. Jo crec que és la part més interessant del castell. I després es construeix... Si ens hem d'imaginar una torre central envoltada d'un recinte de muralla, més o menys rectangular, doncs es va vestint tot un edifici arredosa d'aquesta paret, cap a l'interior. És a dir, la torre quedarà absorbida
pel castell. Pràcticament no hi ha una plaça d'armes, que diríem, sinó que entres a dintre i trobes pràcticament la torre enganxada en aquest anell d'edificis construït a principis del segle XV. I construeixen a la part del darrere també una altra torre quadrada
que suposo que devia defensar el pas cap a la zona de Premià, és a dir, el camí de la serra. I és una part ja que és més pròpiament de Castellpalau...
És una estructura molt semblant al que trobem als palaus urbans del segle XV a Barcelona, segle XIV-XV, carrer Moncada, per exemple. És a dir, una entrada amb un porxo que dona un pati d'arbres, en aquest cas em queda...
molt reduït perquè hi havia la torre que és anterior hi ha una escalinata més o menys monumental que dona la planta noble que és el primer pis la planta baixa seria dedicada a tot el que seria magatzems, celler tot el que seria els quadres d'animals també podia estar una mica fora
Bàsicament, habitacions durs. La planta noble seria la primera i les habitacions més privades estarien en el segon pis. Seria més aviat això. Hi ha una tercera fase d'obres? Aquestes no sé ben bé... Seria al segle XVI, però aquí és bàsicament de maquillar, sobretot la façana. És una època que... Això també he fet diferents estudis al...
pel que és les masies, que és monumentalitzar la façana. I en aquest cas hi ha tot un comerç treballat a les pedries de Barcelona, de Montjuïc, de compra-venda d'aquests elements, podríem dir, seriats, que són finestres, que no només és el castell de Vilassar, sinó moltes masies. Penseu que les masies del terme, el que hem dit abans, s'han constituït ja amb ajuntaments, el que diem universitats del terme,
I aquests pagesos grassos, aquests pagesos que ja tenen una entitat econòmica important, es converteixen la masia en una mena de masia palauet, amb la sala, etc. I veureu que en moltes masies del Maresme es monumentalitza la façana amb aquestes finestres gòtiques, prefabricades, prefabricades.
I en el cas del castell també podria ser com qualsevol, no es diferencien res. L'únic element interessant és que si hi ha un escut, que és en el moment, això ho va estudiar el procés històric, no la part artística, el Benet Oliva,
que és que finalment aquest intent des del desbosc, ja des del segle XIV, de constituir-se nobles ho acaben aconseguint. Llavors es fan un gran escut ja més d'època del Renaixement, que ostenten que té aquest grau de noblesa. Hi ha tota aquesta reforma de la façana. I després l'altre són adaptacions del castell, tot i que és un castell que en època del barroc,
hi ha una etapa interessant al segle XVIII que és que hi ha una restauració per part de Teresa d'Esbosc que és la vídua de Caldés del retaule de la capella on es fa un retaule barroc que encara es conserva tenim la sort que es conserva i després hi ha tota una reforma del teixinat de la torre primitiva del segle XIII en què es repinten
tots els escuts heràldics, perquè, clar, aquestes famílies hi ha una política matrimonial que es diran emparentant amb grans famílies de Catalunya. Llavors, totes aquestes adquisicions de títols... Has d'anar canviant un escut. Tenen un escut. I, per tant, de la pintura del 13...
s'hi van repintant això, i això és interessant perquè es casen amb el Serriera, i el Serriera eren els propietaris d'un castell, que és un castell de l'Empordà, i el que fan és imitar, d'alguna manera, es veu molt clar, perquè allà també...
s'ha conservat el que serien els escuts del castell i es veu que hi ha una còpia ja no sabem quin pintor va fer és el castell de Volpallac el castell de Volpallac que hi ha una còpia dels mateixos escuts i això també és el que va fer costar una mica datar les pintures aquestes que són del 13 les originals
I llavors també es van actualitzant, però més aviat elements de restauració, però el que és la estructura del castell, pràcticament a part de la restauració aquesta del 1956, pràcticament restarà intacta.
Comentàvem que la propietat actual són els marquesos de Barberà i de... Serriera. Per tant, acaba d'anomenar aquest cognom, per tant aquesta gent d'alguna manera venen dels desbòs, vull dir que no és... Però vull dir que venen dels desbòs, d'aquests no és que els desbòsos que veixin venent, sinó que aquests són...
Sí, són a partir de la política matrimonial. No hi ha una ruptura. Així com el Sant Vicenç s'acaben venent al castell i li venen els desbos, que en aquest cas han anat per matrimonis i per d'allò, però són... Sí, em penso que sí que han anat... És que la política matrimonial fa que cada vegada... A vegades hi ha una pobilla i es perd...
En els cognoms que hi ha a l'entorn del castell, sobretot al segle XVIII, és una mica complicat perquè aquí apareixen els Moja, els Moja del Palau Moja a Barcelona, els Pinós... Hi ha una gran... Una infinitat de cognoms. Això és propi també a l'institució aristocràtica. Com que s'han de casar entre ells,
Precisament per no disgregar i per no deslegitimitzar-se, doncs el que fan és anar-se casant entre ells. I això fa que totes les grans famílies nobles de Catalunya i en general de la península estiguin lligades les unes amb les altres. I això que fa que cada vegada els escuts siguin més complexos, perquè s'han d'anar afegint elements, perquè no estàs disposat a perdre el pi dels pinors, no estàs disposat a perdre...
Els elements de cada una d'aquestes famílies cada vegada són més complexos perquè s'han d'anar agregant nascuts que inicialment eren molt senzills perquè inicialment eren el pavès, eren l'escut i tenien una cosa identificativa amb batalla per tant havien de ser molt esquemàtics però a mesura que abans en els segles es van omplint de filigranes i de fet tenen sentit gairebé només el paper no pots anar a batalla amb allò perquè ningú reconeixeria res
captar la idea aquesta del que era originalment l'heràldica en el camp de batalla. En el Museu Nacional d'Art de Catalunya, la primera sala del gòtic, hi ha unes pintures que es van trobar al Palau d'Aguilar del carrer Moncada que representen el que seria la conquesta de Mallorca per Jaume I i es veu el campament amb tots els pinors anaven amb pins dibuixats, els Moncada amb topos, no?
devia semblar una sevillada. I els cruïlles amb creus, com si fossin de la creu roja. Havien de ser identificables amb batalla. Hem de pensar, també, que les batalles, les guerres, la guerra a l'edat mitjana, que és una cosa bastant recurrent, la tanca...
Vull dir que la gent a l'edat mitjana estava acostumada a haver d'afrontar la guerra, no com nosaltres, que pensem que els nostres avis van patir la guerra i nosaltres esperem no haver-la de patir mai, i ara ens esglaiem que en algun país europeu això passa en èpoques pretèrites, la guerra sempre ha estat una cosa recurrent, que tu saps que et toca viure un parell o tres de cops a la vida o més.
A l'edat mitjana, però, la guerra era bastant més civilitzada del que ens pensem, perquè era una guerra que afrontava quatre contra quatre. La guerra a l'edat mitjana, les guerretes, hi havia molta guerra, diguem així, entre feudals, eren escaramusses, la idea era desgastar l'enemic, perquè...
eren bastant més, com dir-ho, conseqüents. Jo estic en amistat amb tu, tu vens a fer pasturar les cabres a aquest costat de la Riera, havíem quedat que el límit del conflit entre les teves terres i les meves era la Riera i, en canvi, les teves cabres han vingut a pasturar a casa meu, doncs jo vaig i et dic, escolta, mai més, i tu dius, no, no, si més enllà de la Riera és terra meva, llavors ens enfrontem. Com ens enfrontem? Jo tinc cinc o sis...
homes més o menys armats. Tu tens homes 5 o 6 més o menys armats, bueno, més o menys que hi vens. La guerra, una gran guerra, com podria ser, jo què sé, la de les naves de Tolosa, és quan el rei crida molts d'aquests homes... Però si posaven davant, eh? Sí, sí, sí. Ara, gent que es coneix, no sabrà allà, i en canvi envia a matar-se gent que no es coneixen... I en canvi, que ells es coneixien...
I ho hi haurà en conseqüència, s'estomacaven entre ells, no? Però la cosa és que quan el rei crida hòstica balcada als seus feudals, els seus feudals criden als seus homes i potser el senyor de Vilassar podia mobilitzar armats.
un home armat vol dir un home a cavall, vol dir un Ferrari, potser en podria moure 5 o 6. Però clar, imaginem la quantitat de gent que podia anar a una batalla. Si anaven 200, ja hi anaven molts, eh? Perquè la gent a peu no seria per més. Ha fet molt de mal. Ha fet molt de mal.
I la nostra feina sempre ha anat desmitificant, i bé que la cosa era menys cridaneres al passat. Igual que la literatura històrica, que parla de moltes coses, que possiblement, si ens poguéssim analitzar, tampoc serien certes, no? Vull dir, no és la veritat, però bueno. Clar, el gran invent de l'edat mitjana és l'estrep.
És a dir, la cavalleria en època romana, en època grega i romana, servia de poc. Els homes a cavall servien per anar a visualitzar el territori i tornar al campament, però les batalles eren de tipus oplític, eren tius que anaven a peu amb un escut i amb una espasa, o un escut i una llança, o les dues coses, i poca cosa més. I era una guerra, sobretot, d'impacte, uns contra altres.
A partir que hi ha l'estrep i tu dovines més el cavall, és més difícil caure del cavall, perquè, clar, la que cau una mà del cavall amb aquella armadura, te'l menges amb patates. Un home és com una tortuga, no es pot moure. Cabo a terra i no es pot moure. Però quan hi ha estreps, això ho veiem amb Carlemany. Carlemany invita que no vagi molta gent a fer la guerra, però que hi vagi gent armada. Diu...
Que no vingui molta gent amb pals de fusta, no, no. Que vinguin més cavallers i menys camperols. Perquè els camperols ajuden fins a un cert punt, a partir d'un cert moment fan soroll i poca cosa més. I per tant és més interessant moure 15 atius muntats a cavall per fer una bona càrrega que no pas 100 amb bastons.
I barrets de pell de conill, com us podeu imaginar. I aquesta gent, aquesta gent que viu en aquests castells, són aquesta gent, són escalcula el poder d'aquesta gent com més homes armats poden mobilitzar. Perquè després, quan el rei et crida, doncs tu participes i si tu has ofert al rei més cavallers, doncs a l'hora de passar a la bacineta i cobrar la teva aportació, doncs major serà el guany.
Tot anava per la pela. Avui anem de calés tot el rato. Com sempre. Parlaves abans que en el castell hi ha una torre molt interessant que ens en podries explicar una mica. Correcte. Jo crec que és interessant perquè és el testimoni d'aquest art de transició del que anomenem el romànic al gòtic.
i és un període que és molt poc tractat per la histografia de la història de l'art medieval. Es parla del romànic, es parla del gòtic, i el segle XIII és com aquella terra de ningú que sembla que el romànic es va diluint i apareix el gòtic. Jo crec que és una etapa molt interessant...
Perquè justament això que diem, la transformació de Castellroquer-Castell Palau, ho protagonitzen d'alguna manera aquestes classes que estan emergint en aquests moments. I hi ha rastres, perquè clar, això, torno a dir, la documentació basa ens ajuda poc.
perquè, sobretot a nivell d'història de l'art, les obres les sabem sobretot a partir dels protocols notarials dels segles XIV i XV, que hi ha tota una mania d'escriturar-ho tot.
és a dir, contracte al retaule, les àpoques, que és les factures de pagament, les visures, i un cop el retaule s'ha acabat s'ha de verificar que realment es compleix el que diu el contracte, etc.
Però en aquesta època hi ha molt poc documents que ens parlin quan un fa una obra important de quin mestre d'obres contracta, etcètera, etcètera. Per tant, sabem molt poca cosa. I el que ens dona idea, bàsicament, és...
les restes del castell, que són, bàsicament, hi ha dos elements aquí, que és el que seria un capitell, un capitell d'una finestra geminada que hi ha en aquesta restauració del 1956 va canviar de lloc, i després un sostre teixinat
A veure, si ens el mirem a prop, no té molta qualitat, a nivell de pintura no té qualitat, però és una pintura de les primeres que tenim, perquè, per exemple, de pintura romànica al Maresme pràcticament no tenim res, només hi ha unes restes a Can Sant Romà de Tiana, però que estan en un mur exterior que s'han degradat pràcticament totes, no?
Per tant, és la pintura medieval més antiga que tenim a la nostra, que és el que se'n diu el gòtic lineal o protogòtic, que és un tipus de pintura que ja deixa de ser romànica per començar a ser gòtica i es defineix per, es diu gòtic lineal perquè les figures estan molt enmarcades per una pintura negra, per una línia negra de dibuix.
i això és una pintura que es conserva decorant l'enteixinat de la sala principal d'aquesta torre, que devia convertir-se en la sala, el lloc on aquests últims Sant Vicenç, perquè això encara és de l'etapa anterior a la compra dels desboscs, devien atendre...
Un acte públic que impartia la jurisdicció, etc. I són unes pintures equiparables amb altres teixinats que s'han conservat a Catalunya. Jo diria que aquesta és la sala que jo vaig veure i a mi em va encantar.
No crec que l'hagis vist. No, perquè és una part privativa, a mi m'hi van deixar entrar, jo la tinc fotografiada. Doncs jo vaig veure un sostre que em va impressionar allà.
N'havia de ser el de la capella, possiblement, el de la capella, perquè aquest, ja dic, a mi m'hi van deixar entrar amb el marquès a darrere, donant-me presses, vaig fer fotos, però és una part superprivativa que no s'hi pot entrar. Vosaltres que teniu contactes amb el marquès no podríeu fer que ens fessin un passe privat, ara que no ens escolta ningú?
Eh? Bueno, mirarem... No podem prometre res. A mi m'hauria tornat-hi, però tampoc ha sigut possible. És difícil. No hem parlat d'una cosa que és fonamental, que és la ubicació del castell.
Sí, perquè ara està al mig del poble. Ara està al mig del poble i un castell té una finalitat defensiva, protectiva. Hi ha un estudi interessant que va publicar, penso, a Marpons,
a les jornades aquestes que fem d'historiadors locals, quan vam parlar dels castells, que va ser la jornada Canet, que va fer justament un treball interessant sobre la ubicació del castell. Des d'un punt de vista topogràfic, allà, el lloc on se situa, jo no sé si la gent ho té massa present, però clar...
Estem en la confuència, estem en el punt on passen les dues rieres, les dues rieres de Vilassà, Vilassà a dalt, que una és la riera de Vilassà i l'altra la riera de...
Tàrrega? Sí, la Tàrrega. La Riera de Tàrrega. I està en un punt que d'alguna manera són els dos accessos, possibles accessos, a la serra i per tant que cavalquen al Vallès. I per tant el castell està ficat en un punt molt concret que domina la plana, la plana de Vilassar, perquè ens entenguem, la Vilassar des de
des de Premià fins a Cabrera, domina aquesta plana. Ara costa d'imaginar, perquè està tot molt urbanitzat, a Vilassada, com és lògic, però dominaria aquesta visual al mar i, a més a més, dominava aquests punts, que són les rieres, que sabem històricament que han sigut els passos naturals per anar des de mar a muntanya.
Hi ha un cas, tipogràficament és exacte, que és el cas de l'Ella. A l'Ella hi ha l'Església Romànica, la parròquia de Sant Feliu, i després hi ha darrere, hi ha el que era la casa dels Desplà, que és els senyors de l'Ella, que és les quatre torres, ara en diuen, la casa del governador, que ara també hi ha una península, allà en diuen la Coma, que la Coma també és un nom anterior, de Riera, de...
que és la coma clara i la coma fosca. I també està amb la mateixa estructura d'aquest, diguéssim, d'aquestes dues aigües de les rieres. Per tant, no es triava l'atzar. Farem un castell aquí, el farem allà, no es triava l'atzar.
de control, de domini, de control dels camins... Hi ha un altre element també que és important dels castells, que és la visual. Jo quan estudiava, no sé si és allò de... no he vist mai l'estudi aquest, però es havia parlat que es havia fet un treball d'arqueologia experimental, d'amiralls, d'un missatge, passar de torre a torre,
I, bueno, en poc temps, com un codi morse, doncs que es va arribar a la frontera. Bueno, clar, suposo que devien, a veure, no és allà de dir, arribo aquí, em poso aquí, no? Vull dir que devien buscar que els anés bé a nivell de defensar-se i suposo que també de poder aconseguir
alimentar-se, aigües... Això també és un altre element. És un altre element, però jo crec que és sobretot un element de veure i ser vist. Aquest és el punt crucial. També hi ha un altre element, que són les forques. Aquí també era un element de...
que fos vist, no? És a dir, els malfactors els penjaven. Per exemple, aquí està documentat el turó de Cerdanyola i el turó de l'infern a Montcabré. I llocones de pas a la costa també. Era justícia preventiva. Si tu veies un tio penjat allà sabies que s'havies de pulpar segons que ja veuràs com acabes. De fet, sí, és una qüestió...
Si no ets bon noi... Escarment de Patriotes, que feien abans allò de la... una gàbia amb el cap d'en Moragas. Moragas, el portal de Mar de Barcelona, i el cap d'en Moragas, amb un escrit que deia el motiu. Escarment de Patriotes, sí. Vull dir que això...
És a dir, el fet de veure... Aquest era un element també molt natural, eh? Els ajusticiaments eren actes públics i normalment a primera fila se'ls deixava un espai als nens petits i a les mares. Perquè això pot semblar una cosa completament... Jo t'ho trobo horrorós. Però les mares volien que els nens ho veiessin, llavors es deia...
Es llegia la sentència, es deia aquest senyor ha fet això, això, això, això, s'ha demostrat i ara la justiciem. Llavors, la millor manera, els nens tenint-los allà perquè se'n recordessin i ho tinguessin present, que no s'havia de fer això, això, això, del que havien acusat a la persona que justiciaven.
I en el nostre cas, doncs, sí, sí, les forques eren ben visibles i també no deixen de ser un element del poder feudal, perquè són els feudals els que apliquen aquesta justícia i també de deixar palès, doncs, això, qui mana al territori, no?
Tornant a les pintures de la torre, parlàvem de com identificar quan es van fer. A part de l'estil, és l'heràldica. L'heràldica també va marcar perquè hi ha l'escut del Sant Vicenç, que és un escut amb una campana de color negre, i després un escut que vaig identificar que era dels centelles. Llavors, buscant la història de la família, vaig trobar que l'únic moment que es van emparentar els Sant Vicenç amb els centelles
va ser entre el voltant de 1260, ara sigui una història una mica llarga d'explicar, i cosa que va poder datar que aquesta torre era al segle XIII. A part, evidentment, de l'estructura que tenia la torre, que era...
aquest moment, no?, que n'hi ha altres a Catalunya, d'aquestes... com el costell del Llordà, hi ha altres. Segons es diu la torre major, la torre circular, la torre inicial, la torre cilíndrica, que hi ha al mig, segons es diu, és de les més altes del Principat. Però jo cada vegada que es diu això, jo ho dubto, perquè penso, qui ha anat a mesurar-les? Ho hem sentit, eh? A veure, aviam... De les alçades...
És una de les coses que es diu quan visites, quan fan la visita i ho diuen, però jo sempre discrepo perquè penso, qui les mesura aquesta? A veure, això és allò de dir qui la té més llarga, o sigui, clar... Hi ha també el fet que amb la guerra de successió, Felip V va fer escapçar moltes torres, vull dir que... S'ha de dir, i també va fer destruir la major part dels castells del país, perquè d'aquelles dinasties, d'aquelles cases...
amb nobles, fortes, aristòcrates que es havien posat al costat de la causa austriòfila, de l'arxiduc Carles d'Àustria, doncs òbviament aquests van ser represaliats i molts d'aquests castells van ser desmuntats, despedrats. En el nostre cas vam tenir la sort...
que just en el moment de la guerra de successió, més ben dit, de la postguerra, de l'immediata postguerra, a partir de 1714, el Castell estava penjant d'un fil jurídic perquè no se sabia, s'havia d'acabar de decidir, des del món de vista jurídic, a quina de les dues branques de la família la cosa veia. I com que hi havia una de les branques que era austriòfila i l'altra era burbònica, no cal dir que al final la casa va caure del costat. És una bona estratègia de política.
En aquest cas va fer que el castell sobrevisqués i no només va sobreviure a la guerra de successió de 1600 a 1714 sinó a molts altres conflictes posteriors i a dia d'avui és un element patrimonial importantíssim que jo crec que valia la pena haver-ne parlat avui en el nostre programa.
Em sap greu, sí, s'acaba el temps. Sí, sí, em sap moltíssim greu perquè jo m'ho passo molt bé, a més m'agrada molt com ho expliques i tota la feina que has fet, que es nota, però hem de deixar-ho aquí. Gràcies, Quim. Molt bé, gràcies a vosaltres.
Hem arribat al final del programa. Moltes gràcies, Quim, per haver-nos acompanyat. Recordeu que podeu tornar a escoltar el programa a través de vilassarradio.cat i a Spotify, buscant històries de mar i de dalt. També us podeu subscriure al canal de Spotify per rebre el programa cada setmana. Adeu i fins al proper programa. Històries de mar i de dalt. Un programa sobre el nostre passat, les històries, les tradicions, els personatges i el patrimoni de Vilassar de Mar.
Una producció del Centre d'Estudis Vilassarencs en col·laboració amb Vilassar Ràdio i sota la coordinació de Núria Gómez.
A veure, tu que no recicles mai. Oi que no llences les restes del menjar al contenidor verd? No, esclar. Perquè al verd no hi van, oi? Seria absurd. Doncs tan absurd com llançar-les al gris, estimat. Perquè les restes del menjar...