Comença Històries de Mar i Dadal amb Alexis Serrano, director de l'Arxiu Comarcal del Maresme, president del Centre d'Estudis Vilassarencs i professor de la facultat Antoni Gaudí de l'Ateneu Universitari de Sant Passià. Un programa sobre el nostre passat, les històries, les tradicions, els personatges i el patrimoni de Vilassar de Mar. Una producció del Centre d'Estudis Vilassarencs en col·laboració amb Vilassar Ràdio i sota la coordinació de Núria Gómez.
El Renaixement, l'estil artístic de l'etapa de l'humanisme, donà pas a la darreria del segle XVI a un nou moviment artístic. Era el que avui coneixem com el barroc. Aquest estil parteix dels vells arquetips del Renaixement de formes i gustos clàssics, però amb la innovació d'alguns elements pròpiament genuïns, com ara el contrast, el ritme, el moviment, els clars obscurs...
El barroc és el primer estil artístic universal, ja que el trobem arreu del món, sobretot a l'Europa cristiana, però també a l'imperi otomà i a les colònies d'ultramar. Parlar de barroc és parlar d'art religiós, d'esglésies i convents, i d'art civil com cases, casals i palaus. Es compta que el 80% del patrimoni històric i cultural d'Europa és fruit dels segles del barroc, els XVII i el XVIII.
Avui, a Històries de Mari Dadal, parlem de l'art dels temps del barroc i de la societat que el va crear. Històries de Mari Dadal Entrant en Matèria
Benvinguts. En el programa d'avui parlarem amb la Ruth García del barroc al Maresme. I si de cas l'Alexis ens en podria fer cinc cèntims del tema d'avui? Doncs sí, deies, Núria, que avui parlaríem del barroc i de la societat que l'havia impulsat, que l'havia fet créixer, aparèixer i fructificar. I també deies que és un estil universal.
Realment sí. Realment sí és el primer estil que és universal. Universal per què? Perquè coincideix el moment de les descobertes, coincideix amb el moment de les conquestes, coincideix amb el moment de la pretesa descoberta d'Amèrica o del redescobriment d'Amèrica, coincideix amb la posta en funcionament de totes aquestes colònies, que en el futur seran països independents i sobirans, però en aquest moment estan subjectes a les lleis
del colonialisme i, per tant, aquests colons porten la seva motxilla cultural amb els seus gustos artístics i és per això que trobem esglésies i catedrals barroques al Perú, a l'Argentina, al Mèxic, a les Filipines...
una mica per tot arreu. Deies també que l'imperi otomà, òbviament allà no trobem tantes esglésies, dic no tantes perquè n'hi ha, però sobretot trobem mesquites, mesquites de gustos abarrocats i a partir d'un cert moment també mesquites de gustos rococó. De fet n'hi ha moltes a Estambul, per exemple, que contenen tots els elements propis d'aquesta estètica, formes recarregades, volutes, etcètera.
dèiem que parteix de la idea del Renaixement, d'aquella idea més o menys clàssica, però òbviament passada per l'òptica de la gent del barroc, i per tant aquí s'hi afegeixen torna a ser elements, el moviment, els contrastos, per tant comencem a veure tota una sèrie, un estil que difereix molt de l'art clàssic.
Aquest estil, aquest estil que és universal, es perllonga bàsicament durant aquests dos segles, el segle XVII i el segle XVIII, té un epíleg, que és el rococó, que segurament ja és el fulcre del barroc, i d'alguna manera són els últims estils, diguem-ho així, pròpiament d'antic règim, i després ja en els últims compassos ja vindrà, donarà pas...
després del Rococo, donarà pas al neoclassicisme i tornarà a la llei, per la llei del pèndol, tornarem un altre cop a l'equilibri, a la pretesa serenor, etcètera. I avui, per parlar-ne, tenim una de les persones que més ho ha treballat a casa nostra, a la nostra comarca, una de les persones que més en sap i que millor ho sap explicar, perquè és una persona que ha explicat moltes hores el barroc, que és la Ruth García. I ara coneguem la nostra convidada d'avui,
Històries de Mari Dadal Coneguem el Convidat
La Ruth García és graduada en Història de l'Art per la Universitat Autònoma de Barcelona, màster oficial en Anàlisi i Gestió del Patrimoni Artístic. Està fent la tesi doctoral sobre l'arquitecte Josep Maria Juillol i els treballs de forja artístic. És professora universitària d'Història de l'Art, Arquitectura Moderna i Art Contemporani, el Grau de Creació Artística de Videojocs i Jocs Aplicats a l'Escola de Noves Tecnologies Interactives des de 2018.
I també imparteix classes d'art barroc, art del segle XXI i avantguardes artístiques a Arqueonet.
Benvinguda, Ruth. Bona tarda. Jo vaig quedar molt parada quan feia el teu currículum ahir amb els videojocs i els jocs aplicats i l'art i tot això no acabava de veure-li la cosa. Té molta relació. Si deixes temps després de lo del barroc ens ho pots explicar. I tant.
Podem considerar el barroc com un art global? Perquè parlàvem al principi d'arquitectura, d'esglésies i de palaus, però suposo que també pot englobar altres coses. Sí. Bé, jo tinc una... Des que, diguem-ne, a la universitat vaig fer antropologia...
Vigilo una mica molt amb el llenguatge, en el sentit d'aquesta cosa de... Tenim una mirada com molt occidental, no? Sí. I aleshores és com, ostres, un arc que viatja per tot el món, no? Sí, bueno, al final és la part occidental del nostre món. Bueno, no sé si Filipina seria occident. No, però... No, evidentment és veritat que van... De fet, a l'època del barroc és veritat que van arribar fins al Japó i demés, no? Eh...
Però sí, com a art global... El que passa és que el barroc el que té és que en arquitectura, diguem-ne, és molt clàssica, en veritat. Les formes arquitectòniques del barroc continuen tenint una forma molt clàssica, malgrat que després veiem molt aquestes formes, diguem-ne, que es reconeixen del barroc, corbes, tota la decoració. Però és decoració externa, no? Al final, el que és l'arquitectura en planta, l'arquitectura i de més, és molt clàssica. I...
I aleshores, de fet, a mi m'agrada molt parlar, i no només a mi, sinó a altres historiadors, ens agrada parlar de l'època del barroc, perquè a l'època del barroc no només hi ha art barroc, també hi ha una tendència classicista.
Aleshores, doncs, diguem-ne que sobretot en pintura, quan en parlem, hi ha com la tendència més barroca, naturalista, que segueix tota aquesta tendència clar-obscur, que seria com l'escola de Caravaggio,
i tots els seus seguidors, i després la tendència clasicista, que serien els que segueixen els germans Carracci, o que segueixen els Carracci, i per tant és un tipus de pintura que continua mantenint aquestes formes clàssiques.
Bé, és que el barroc és, diguem-ne, l'època del barroc és potent. És potent sobretot perquè molta gent diu, ostres, com t'agrada això tan recarregat, no? I és que, a més a més, que carrincló. I per mi és el moment, diguem-ne, de l'època moderna que dona gairebé pas a la contemporaneïtat, sobretot en el sentit de trencament,
exagerat de crisi. Hi ha crisis polítiques, hi ha crisis socials, hi ha crisis de creences, i llavors aquesta crisi explota en aquest moment amb aquestes formes de l'art. I el món està canviant en aquell moment, està canviant moltíssim. I aleshores tot això ens dona pas al barroc, que de fet sempre a les visites guiades els pregunto a la gent què tal això del barroc.
diuen, bueno, recarregat, no? Aquí digueu adjectius. I sempre que veien així, i és com, molt bé, la meva missió serà que després d'això potser no us continuarà sense agradar, però com a mínim l'entendrem una mica, no? Perquè, de fet, un dels adjectius que li posen al barroc és que és un arlleig, no?
Però això ha tingut molt a veure amb la historiografia d'un cert temps, en el qual es va denostar tot aquest tema de l'art barroc. Llavors els historiadors de l'art del moment, quan veien una cosa barroca, la ignoraven o deien que era totalment lletja.
I això per sort ha anat canviant al llarg dels anys i per tant hi ha hagut molta gent que s'ha dedicat a l'art modern, que s'ha dedicat al barroc i que per tant va començar a valorar-lo com l'art important que és i com l'època important que és per la nostra terra però també globalment. I és una època d'expansió, com deia l'Alexis i aleshores aquesta expansió arriba a l'Amèrica Llatina sobretot però a altres confins com Japó, com Filipines, etcètera.
Encara que siguin, no?, algunes pinzellades més... Però això no havia passat, no?, amb altres, diguem-ne, estils artístics, podríem dir-li, o amb altres èpoques, no? De fet, el concepte barroc ja, de per si, té un to despectiu. Sí. Quan apareix el concepte barroc, no?,
que és barroc, és una paraula, sempre s'ha dit, una paraula d'origen portuguès, les perles perfectes són aquelles perles rodones, però en canvi les perles barroques són aquelles que tenen aquesta forma de forma, que precisament ara són les més buscades, s'ha de dir, que són més orgàniques, diguem-ho així, més asimètriques. Llavors, quan va néixer aquest concepte es deia que
Si el Renaixement era la perla perfecta, rodona, equilibrada, igual per tots els costats, l'art del barroc era així, era una mica deforme, una mica mogut, una mica... De fet, hi ha el nom que se li va posar, sempre els noms es posen a posteriori, quan el nom se li va posar era perquè ja havia passat una mica, estava de moda, era una mica de moder,
I això passa també, per exemple, al gòtic, quan parlem de l'art gòtic, ara per nosaltres l'art gòtic és intocable, però de fet el nom, l'etiqueta que li van posar era l'art dels gots, era un art bàrbar, per això és l'art dels gots, és l'art gòtic. Quan el feien, mai ningú hauria dit que era una catedral gòtica, deien que era una catedral moderna, no?,
i això és una mica les etiquetes que es van posant amb el temps, i la feina que tenen els historiadors de l'art és agafar aquestes etiquetes i donar-los una mica la volta, i anem a vindicar aquest patrimoni, que és un patrimoni que, com deies abans, és un patrimoni notable, perquè si mirem les ciutats d'Europa, el 70-80% del patrimoni és d'aquests segles, perquè, com deia la Ruta, és una època en expansió,
que hi ha molta construcció, en el bon sentit, es construeix molt, es pinta molt, es crea molt, però a la part també es va destruint molt, també, perquè és l'època de grans conflictes, de grans violències, sobretot a Europa, hi ha grans conflictes molt apassionats, que duraran molt de temps, però malgrat tot, si ara ho poses a la balança, tenim un riquíssim patrimoni,
que és el d'aquests segles, que és el segle que ens ha precedit. Ens queda lluny, en molts aspectes ens queda lluny. En aquesta societat, no sé, un 30% de la població eren clergues. Ostres, se'ns fa difícil pensar que això és la nostra societat. Però també és la societat en què la ciència s'obre camí, l'estudi de l'univers s'obre camí, apareix la teoria de la gravetat, etcètera, etcètera. És a dir, totes aquestes coses que ara formen part del nostre dia a dia
Doncs són d'aquest moment, no? I sí, és un moment de moltes incoherències, però com totes les èpoques, segurament. I si ens acostem al Maresme, a Vilassà, ja que som a Vilassà, després ja tirarem cap a casa, Ruth...
Viles a poc, viles a poc. Home, l'església, no? Tenim l'església, tenim la portalada, la portalada i el campanar, que és l'únic que queda de l'antiga església barroca, que sí que era una església començada a construir el 1726, aviat farà 300 anys, i que es va acabar de construir cap a 1745, més o menys.
I sí, és una església plenament barroca, de l'època, amb un campanar octavat com n'hi ha tants altres, que té alguns germans bessons, com és el del Santuari de Santa Maria de la Gleva, que curiosament també l'estan restaurant, estem restaurant contemporàniament els dos campanars bessons, no ens havíem posat d'acord, però és així, i un altre campanar bessó que és el de Sant Miquel Arcàngel de Rupit. Són algunes construccions segurament del mateix arquitecte.
I a Vilassà ja acabem. A Vilassà, ara acabem. Ara llavors tirem cap a casa. I podríem anar a Mataró, que és una grandíssima perla del barroc.
Vinga, què trobaríem a Mataró? Bé, a Mataró, doncs, com a capital de comarca, no?, evidentment, i com a moment de l'època del barroc que coincideix amb una expansió de la ciutat, coincideix amb un moment molt important, doncs trobem edificis i trobem una configuració urbana, també, diguem-ne, que es fa precisament en aquella època.
Tot i que ja sabem que el centre de Mataró prové dels orígens romans i a més, però hi ha una configuració urbana molt important de places, sobretot, que són de l'època del barroc. Com a edificis, evidentment, molts interiors de les esglésies.
en aquest cas a la Basílica de Santa Maria, per exemple, abans de la Guerra Civil hauríem trobat totes les capelles hornades amb fantàstics retaules barrocs, sobretot el retaule de l'Alta Major que el vam perdre, ens queda el retaule de la Capella del Roser, ens queda evidentment el magnífic conjunt de la Capella dels Dolors, que ens va molt bé per explicar precisament tota l'època del barroc. Tindríem obres d'artistes
barrocs com Antoni Viladumat, no només a la Capella dels Dolors, sinó quadres que va fer per l'Església o quadres que va fer també a Sant Josep, a altres famílies, com per exemple el que avui és el casal de barri de les Esmandies, doncs això havia sigut d'un senyor que es deia Felip Neri Esmandia, que era de Barcelona però que tenia a casa a Mataró un casal barroc, que de fet és el casal que avui és el casal de barri,
I seria com una segona residència, diguem-ne, ell tenia, doncs, com tots els terrenys, allà amb les seves vinyes i les seves coses, i aleshores, com que Viladumat estava casat amb un esmandia, o l'àlia esmandia, que suposem, doncs, que es tocava amb la família i demés, doncs, també hauríem trobat quadres, però també a Sant Josep, per exemple, a l'església de Sant Josep,
que la fundació de l'Església és a partir del convent dels freres carmelitans que arriben al segle XVI, i aleshores a dintre de Sant Josep també teníem moltíssim art barroc que també va ser destruït a la Guerra Civil.
el monestir de les monges carmelites descalces, que era el que ocupava, diguem-ne avui, el que és la plaça dels Treses, doncs també hi havia altes barrocs, no ens oblidem també dels petits objectes litúrgics, que també era molt important, quadres que s'han perdut, evidentment, alguna cosa important es conserva, però...
Però s'ha perdut moltíssim. Configuració urbana, tot el que és al voltant els carrers propers a la Basílica de Santa Maria. Si caminéssim per tots els carrers del voltant i aixequem la vista, de fet, es veuen molts d'aquests, els que anomenem els casals barrocs, aquestes cases de configuració barroca. Ens queden també de l'època cases de cos, per exemple. I què més? L'Església de Sant Anna, també. L'Hospital de Sant Jaume i Santa Magdalena.
I el convent de les Caputxines. I el convent de les Caputxines. I, o sigui, que tenim unes quantes, diguem-ne, uns quants exemples d'arquitectura, de pintura, d'escultura barroca que són bastant importants. Sí. De fet, Viladumat és un pintor força important. Vull dir que el tinguem a Mataró està prou bé, no? No només el tenim a Mataró, sinó que el tenim a Mataró i és l'únic lloc on el tenim in situ. Vull dir que les pintures...
conjunt dels dolors, no només la capella sinó també la sala de juntes amb la seva decoració, està allà des del segle XVIII diguem-ho així d'alguna manera amb la mateixa il·luminació en el mateix ambient perquè clar, hi ha molta obra d'Antoni Viladumat al Museu Nacional d'Art de Catalunya però clar, està fora de context una sala blanca d'un museu i allà hi ha una pintura barroca fora del seu context com tantes altres obres però en canvi a Santa Maria jo sempre dic convido la gent que hi vagi
el conjunt dels dolors, perquè allò fas una immersió, fas una immersió al segle XVIII, de ple, entres i pum, estàs en ple àntic règim, amb tot el que allò comporta, podríem parlar-ne una mica. I no només en Toni Viladumat, sinó que s'ha de pensar que Mataró, i van passar els millors artistes que treballaven a la capital, a Barcelona, van passar per Mataró, van passar
el Riera, van passar Salvador Gurri, va passar els millors tallistes de retaules, els millors pintors de teles, va passar per Mataró, perquè Mataró era un moment que com a ciutat rivalitzava amb Barcelona, i aleshores teníem el millor de el millor.
Comentaves, quan has parlat de la capella dels Dolors, deies que era un lloc ideal per explicar el barroc, no? Totalment. I ara ell també comentava, podríem explicar, almenys fer dentetes a la gent perquè s'animi a venir-la a veure, no? Vull dir, explica'ns una mica, fer-nos un petit recorregut. Nosaltres que hi hem anat... Anem a desafiar els esquemes de la ràdio, anem a parlar, anem a imaginar-nos la capella.
Intentarem resumir perquè això és una visita d'hora i llarga. Serveix molt la capella perquè, primer de tot, una de les coses que fem és mostrar-la, per exemple, ara que deia l'Alexis de la il·luminació, mostrar-la amb una il·luminació semblant al principi, perquè si no no veuríem res, eh?
i perquè han canviat coses, evidentment, perquè hi havia unes finestres que avui estan tapades pel tema de conservació, però hi ha unes llànties en les quals, evidentment, avui són espelmes, diguem, elèctriques, però deixem com una il·luminació molt tènue, sobretot perquè...
Bé, jo considero que explicar la història no és només que jo estigui xerrant i et doni dades i noms i demés, sinó que també va molt per les sensacions. I aleshores la sensació, com és entrant allà, la llum que hi ha, per què, quina sensació tens a d'entrar així, i després de cop, clar, com que tenim uns focus fenomenals, que...
ni de broma al segle XVIII hauríem vist tan bé les pintures com les veiem amb allò, és perquè la gent evidentment vegi aquest contrast, perquè avui podem admirar tota la seva decoració en el seu màxim esplendor amb la il·luminació, que no era ni molt menys així.
Bé, són 300 i escaig d'anys d'existència, per tant, vull dir que s'ha anat canviant certes coses. Però ens va molt bé perquè si una cosa té l'art barroc o si una cosa té l'època del barroc i la gent del barroc és que l'escenografia la tenien molt per la mà.
I és una mica també, a vegades, treure el mit aquest de, oh, és que la gent era com molt analfabeta, no?, i llavors, pues clar, no, no, la gent sabia passar-se molt bé, també, i els encantava tot aquest tema de teatralitat. Hi havia moltes, moltes de les nostres festes, de fet, provenen del barroc, no?, i aleshores aquesta festa barroca també implicava
aquesta escenografia, no?, i implica moltes coses perquè expliquem una mica per què aquest esclat del barroc, que té a veure amb el que hem dit abans, les crisis, no?, les crisis, diguem-ne, d'identitat amb el tema de, doncs, els canvis de concepció del món, de l'univers infinit, o els canvis polítics, els canvis socials, els canvis religiosos, sobretot, no?, tot el tema que va comportar la separació de l'Església cristiana en dues branques, la catòlica i la protestant, no?,
Se l'han anomenat moltes vegades al barroc l'art de la contrarreforma. Hi ha qui li agrada aquest terme i aquí no, però bé. El tema és que en un moment en què es necessita potenciar la fe, aquests espais actuen com un veritable teatre. I aleshores...
De fet, ho presento bastant així. És com tu entres, hi ha la platea, hi ha l'escenari principal, hi ha escenografia, hi ha tremolles, hi ha il·luminació, hi ha efectes de llum, hi ha efectes sonors, hi ha efectes especials, hi ha de tot. I aleshores, el barroc juga molt també amb aquesta idea de la trampa a l'ull, que, per tant, és una cosa molt escenogràfica, al final. I aleshores, un cop hem vist tot això i després, si algú vol venir...
així no ho adentarem molt, la sorpresa del que és per nosaltres, diguem, la cirereta del pastís, que és la nostra sala de juntes, doncs s'ha d'entendre en el lloc, no? Perquè ho expliquem així. És emocions, i al final l'art barroc sobretot és pedagògic. És pedagògic, és la idea que tu vegis una imatge...
i, ostres, tant em vagis a casa colpit o pensant en allò que has vist, no? O sigui, que a l'època del barroc són uns publicistes fenomenals. El que està clar és que l'art barroc no et deixa indiferent. Vull dir que t'impacta. És el que es buscava, segurament. Sí, sí, sí, no, clar. He començat parlant de les sensacions, l'estímul, sobretot quan parlem del barroc aquest litúrgic, al servei de la...
no sé si de la pastoral, però sí de la catequesi, més ben dit. Llavors, doncs, és l'època, ho hem dit, és l'època de la contrarreforma o la reforma de l'Església. Jo sóc dels que pensen que és l'època que es reforma l'Església. S'autoreforma, s'autoreforma, és veritat, ho fa a la contra, a la contra d'uns altres que ho han fet abans, és veritat, però en aquesta reforma hi ha tot un replantejament.
de la música, de la litúrgia, de les decoracions, de les construccions... Llavors hi ha tot un replantejament que segurament és el primer cop que es fa que molta gent pensant sobre un mateix tema, és el moment que més gent pensant sobre el mateix tema es posa a treballar, diguem-ho així, junta. I aquest és el Consell de Trento i per això durarà tant de temps i, òbviament, això no deixarà indiferents a les esglésies. Per tant, tot això es posa al servei de. És una església beligerant...
ha patit una agressió i és una església beligerant. I com que ha de combatre, és l'gran època dels jesuïtes, ha de combatre, que són els guerrillers, diguem-ho així, doncs es posen tots els mitjans i d'alguna manera no reparen gastos. També és veritat que les arts decoratives, quan tot es feia mai, això ha passat gairebé fins al segle XX, és a dir, a nosaltres ens sembla que ara tot costa molt.
Però abans tots els oficis que es feien amb les mans, el cost era molt més baix. De tota manera, igual hi havia una grandíssima inversió, sobretot a les esglésies. I moltes esglésies que venien d'èpoques anteriors, que tenien pintures gòtiques o del Renaixement, tot aquest art és arraconat i els altars principals s'hi posen nous altars barrocs, que són aquests que gairebé sembla que se't caiguin a sobre, no?
i on hi ha tota una estructura que és això, és catequesi. T'està dient a dalt de tot, a dalt de tot, hi ha Déu Pare, i a baix ja la Mare de Déu, i al costat hi ha aquests sants que són els advocats de la parròquia. Estic pensant, per exemple, hi ha una altra joia del barroc al Manesme, que és l'altar major de Santa Maria d'Arenys, exacte, de Pau Costa, 1702, d'un retaule molt interessant, també.
I que també és un altre exemple que la gent hauria d'anar a visitar almenys un cop a la vida, perquè sí, és un d'aquests retaules que té tot, té tot això que deia la Ruth, aquesta teatralitat, aquests jocs, aquestes portes per entrar a la sacristia i sortir, té tots aquests elements. I l'església és anterior, és una església gòtica, però el retaule és un retaule propi del temps del barroc.
El que sí que està clar és que moltes esglésies devien tenir els retaules com l'altamajor de Santa Maria, que no hi és. Vull dir, tenim el del Roser i tenim la Capella dels Dolors, que es van salvar, suposo que per miracles d'aquells de la vida, perquè moltes esglésies... Clar, van patir, aquí van patir la guerra civil i aleshores es van destruir moltíssim patrimoni.
Però hem de pensar que gairebé totes les esglésies eren absolutament barroques. Va ser una època molt important, si estem parlant de Catalunya, i aleshores en boga era l'art de l'època. L'art de l'època hi havia gent que pagava, evidentment, per resignificar-se les seves capelles, i aleshores tot això...
Era símbol, diguem-ne, d'aquesta abonança. També el que parlava Alexis, aquesta cosa amb el que lligàvem de l'art pedagògic, aquesta cosa de, en un moment en què l'Església ha sigut atacada, en certa manera, no?,
sempre expliquem també tot el que va suposar el protestantisme, que ells tenien aquesta idea, diguem-ne, utòpica, diguem-li, si voleu d'alguna manera, de tornar a la pobresa, la senzillesa, l'austeritat que Cris havia predicat, però evidentment canvien moltes coses, de cop eliminen la figura del papa, de cop eliminen la figura de Mare de Déu, de cop eliminen els sants i les santes, i clar, la part catòlica és com... I posats a eliminar són iconoclastes, eliminen tota la decoració.
Clar, llavors era com, bueno, nosaltres volem ser, no?, perquè l'Església s'ha passat moltíssim, llavors nosaltres volem ser senzills, volem ser austers, doncs tota la paret blanca, i aleshores, clar, arriba l'altra part, diguem-ne l'Església Catòlica, i diu, no, no, aquí nosaltres, vamos...
No, perquè és aquesta crisi... Jo sempre dic, com reacciones a una crisi? A una crisi personal? A vegades tendim a exagerar les coses, a vegades no saps... I, evidentment, és un moment de dir... Ostres, aquí hem de recuperar la gent d'una manera... Llavors, com ho fas? Doncs això, a través de l'espectacularitat, dels sentiments...
és un moment molt bèstia de crisi. Jo sempre us dic, imagineu que ara m'heu d'explicar com està configurat l'univers, i tothom està clar que, doncs ho té molt clar, com és l'univers. Nosaltres vivim al planeta Terra, el planeta Terra dona voltes al voltant del Sol, etcètera, etcètera, i l'univers... No tothom ho tindria tan clar. És veritat, és veritat.
En general, en general. En general, no? Aleshores, en aquell moment que la gent, doncs, durant segles i segles i segles, la idea era la que ja venia a l'etat, diguem-ne, de l'època clàssica, no? Doncs és la Terra que està al centre de l'univers, l'univers està configurat a partir d'unes esferes celestes on es col·loquen les coses, llavors per sobre tot això hi ha Déu, i de cop hi ha gent que, ja feia temps que estava dient, ostres, però nosaltres quan observem el cel això no és el que veiem, no?
Però de cop surten veus, no?, que diuen, no, no, i l'església que, evidentment, aquí ha de fotre-li mà, no?, però, clar, dintre de l'església sorgeix una veu que és Jordan Obruno, que és un frara, i que aleshores els està dient, ei, no, que això no funciona així. Clar, jo sempre els dic a la gent, imagineu com és, que de cop et diguin que tot allò que tota la teva vida havies cregut no és així.
A més, en un moment en què l'Esglés té molt de poder, no?, i que aleshores era com, ostres, ostres, si això funciona, vol dir que on t'ha deixat? Adeu, no?, amb tot això. Llavors, aquesta crisi, diguem-ne, aquesta idea de l'univers infinit, que Giordano Bruno ja deia, no?, i ell escriu de l'infinit univers et mondo,
I el cremen i l'Església no demana perdó fins fa ràtiament poc, no? Evidentment és un moment de canvi, de canvi que ells han d'utilitzar la imatge, s'ha d'utilitzar la imatge, diguem-ne,
Tant per la gent que no sap llegir ni escriure, ni entén una persona que ha estat a esquenes donant-li un text en llatí, que no saben ni el que els està dient, però que ells, mentre estan allà, ostres, veuen unes imatges que s'acosten moltíssima a la realitat, que de cop hi ha sang, sang i fetge, no?, i hi ha violència, i utilitzen, de fet, en les pintures naturalistes, doncs tot el que seria...
el que utilitzaries en una escenografia, en una escenografia de teatre, que és aquesta idea de focalitzar en un canó de llum allà on vols que hi hagi l'escena important i dramàtica. Més sumat a totes aquestes
aquestes formes sinuoses, les volutes, a l'espiral, que tot això té molt a veure amb aquesta idea de l'infinit, que ells volien captar l'infinit, aquest moviment, i que a més a més, el que dèiem, recuperem el que dèiem abans de la llum, poder veure espais que s'acostin una mica al que era. Evidentment no existeix la llum elèctrica, per tant pensem un retaule, amb totes les seves formes, diguem-ne, les seves formes salomòniques, els seus espirals i demés.
Pensem com estaven il·luminats, a través de la llum de canelobres, a través de la llum d'espelma. La llum de l'espelma el que fa és oscil·lar i, per tant, aquesta manera de moure's amb aquests relleus que sobressortien...
que molts estaven fets de molt bona factura, doncs sembla que les imatges s'estiguin movent, com si fos un storyboard, no? Llavors tu estàs veient totes les historietes, no? Doncs si parlen de la presentació de Maria al Temple, doncs estàs veient com la seqüència, no? Si parlen, doncs tu veus un retaule de baix a dalt, no? Tu veus tota l'assumpció de Mare de Déu fins a dalt, doncs ho estàs veient com una mica de moviment. Tot això són estratègies, estratègies diguem-ne plàstiques,
que en el seu moment havien de ser espectaculars. També és el que digui que pensem que aquella gent, això de l'escenografia ho tenia molt per la mà, vull dir que hi ha per exemple un document de les festes que es van fer per Santa Teresa al segle XVII on és espectacular llegir la que es va muntar.
només per aquestes festes. Hi havia com una mena de concurs de carrers que feien com una mena de falles on aquestes escenografies que feia cada carrer es movien. Per exemple, n'hi havia una que sortia el dimoni representat com un drac i llavors la santa disparava una fletxa i llavors allò s'ensenia. Bueno, era una cosa espectacular. Llavors aquestes escenografies tan populars o dintre de l'església on fos, vull dir que no hem de pensar que era gent que era avorrida, no?
que no sabia fer res, no? Vull dir que era espectacular. De segur que amb les seves limitacions, no? Perquè no estem parlant... No, possiblement està molt més corret que ara que ho pots fer-ho tot amb un ordinador, no? Possiblement, eh? Sí, però tampoc era una època molt endarrerida.
excepte que la gran tecnologia de l'època és la indústria del rellotge. Precisament, la nostra comarca és un dels territoris on es fabriquen més rellotges de Catalunya. Es fabriquen arenys damunt, per exemple, és un lloc de fabricació de rellotges, rellotgers importants. A Mataró hi ha artesans del rellotge i és la gran indústria de la tecnologia al moment.
Després semblarà que només són els suïssos els que han fet rellotges tota la vida, però Catalunya tenia un punt destacat en la fabricació. La nostra comarca feia tecnologia a punta amb rellotges i amb vidre.
que és l'altra gran tecnologia, el vidre transparent, el vidre bufat, doncs el Maresme era un lloc que estava a la punta de la llança, també per la proximitat amb Barcelona, la possibilitat de vendre els teus productes, no val res tenir una indústria si no tens a qui col·locar els teus productes, però també és veritat que és una època que el Maresme s'obre al mar, perquè el Maresme, comencem a trobar maresmencs a
Amèrica, sortant el 7 mars, precisament a mitjà segle XVIII, en els últims moments d'aquesta època del barroc, per dir-ho d'alguna manera, i tenim una economia que s'obre al mar, tenim una exportació dels productes de la terra, bàsicament,
Bàsicament a casa nostra del vi, també una mica de l'aigua ardent, però també les punten, les randes, aquestes càrregues complementàries, i per tant, d'alguna manera també el Maresme participa d'aquesta expansió d'idees que corren una mica avall, amunt i avall. I tot això és aquest món, i aquest món...
pot semblar lluny, però d'alguna manera és el nostre món. Quan fas el teu arbre genealògic, de seguida trobes gent d'aquella època, al segle XVIII, al segle XVII, és relativament freqüent veure la gent amb els teus mateixos cognoms en aquella època. I artísticament parlant també, el contacte que tenien amb el que seria l'epicentre del barroc és Itàlia, aquest intercanvi artístic amb molta gent provenent d'Itàlia. A Itàlia tenim
unes magnífiques quadratures en els sostres de les esglésies que ens estan enganyant amb aquelles perspectives impossibles, aquesta idea d'enganyar l'ull, de la trampa a l'ull, que són unes perspectives que a vegades no saps on hi ha el material real, arquitectònic, i on comença o acaba, i aleshores aquí...
Bé, no som Itàlia, però Mataró, aquest contacte amb alguns artistes, trobem, per exemple, a la Capilla dels Dolors, tot el sostre a la volta decorat, i les parets i demés, amb aquesta idea d'enganyar l'ull i que, per tant, és aquesta cosa tan espectacular. Els contactes amb Itàlia són molt freqüents a l'època moderna, entre...
no només pel comerç, però pensem que els catalans, per exemple, durant molt de temps han tingut el privilegi de vestir els napolitans. Nàpols és la primera ciutat de l'època moderna que arriba al milió d'habitants, perquè a Nàpols hi viu molta gent, i per tant vestir a un milió d'habitants, això ho feien els penyers, els fabricants de teixits de Barcelona, bàsicament,
i per tant hi ha un contacte directe amb Nàpols, perquè forma part de la corona, primer catalana, oragonesa, digueu-li com vulgueu, després forma part de la monarquia hispànica. Per tant, hi ha un territori d'Itàlia que és molt més proper als estats pontificis, que és el regne de Nàpols, que a més a més és un regne catòlic que ho serà sempre, no deixarà mai de ser-ho, i per tant molt proper al papat,
I, per tant, ens arriba tot això, i no de vegades... I podem buscar alguns personatges concrets, com Carabatxo, que Carabatxo s'escapa de Roma dels estats pontificis, va a Nàpols, a Nàpols també la lia, perquè era un tio que ficava en tots els merders possibles, i d'allà s'anirà fins a Malta, i a Malta, doncs, els cavallers de Malta li diuen, bueno, si ens pintes algunes coses, no li direm al papa que estàs aquí...
I de Nàpols ve una línia d'aquest barroc, aquesta línia clar-obscura, perquè clar, Carabatjo genera un impacte, i llavors a nosaltres ens arriba. Però la cosa curiosa, quan parlem d'aquesta universalitat del barroc, és que la gran catedral de Londres, Sant Pol, és una catedral barroca.
quan tothom pensa en Londres, en el Regne Unit, pensa en aquelles construccions gòtiques i després neogòtiques, tant de l'època de la reina Isabel com de la reina Victòria, doncs penses en el gòtic i en el neogòtic, però en canvi...
la gran catedral, i ho hem vist ara, que hem vist funerals d'estat, que ens hem afartat de veure funerals d'estat, doncs resulta que la gran catedral és una catedral barroca que tu dius, això seria més propi d'una construcció que això, el lògic seria que estigués a Roma. I en canvi, plas, està al centre de Londres. I a Londres no hi ha gaire més barroc que aquell, però Sant Pol és la gran construcció barroca del Regne Unit, de la Gran Batanya, i està allà enmig, i té un punt crucial per la vida espiritual o simbòlica,
dels britànics encara a dia d'avui. Déu-n'hi-do, eh? El barroc el tenim a molts llocs, eh? Sí, barroc i rococó, i clar, sempre parlem, de fet, no ens en recordem mai d'Alemanya, no? En el seu moment, que no era Alemanya, no? Diguem-ne que estava distribuïda, encara separada. Prússia. Sí,
Ja diríem Prússia per aproximar-nos. Però el que avui, o sigui, com que Alemanya és l'epicentre, diguem-ne, del protestantisme i, per tant, que s'elimina tot, ostres, quan viatges i veus tota la part bavaresa, no?, amb aquelles construccions, bueno, sobretot la... Clar, per fora no ho sembla, no?, però ens queda una mica com lluny amb estil, però quan entres i veus aquells espais barrocs i rococó espectacular, et penses, uau,
Què ha passat aquí? Clar, evidentment, ells es van mantenir, diguem-ne, dintre del cristianisme catòlic i aleshores fan unes esglésies espectaculars, però a pobles petits que estan enmig dels Alps allà i entres en una església d'un poble petitíssim i dius...
què ha passat aquí, no? I aleshores és això, és... I tens palaus com Sant Susí, no?, per exemple, i tens... Grans residències... Clar, i bueno, sí, res envejar a Versailles, però també te'n pots anar, te'n pots anar a Rússia i ho trobaràs exactament igual, a Peterhof, no?, a Sant Petersburg, és que és una demora que fan uns jardins barrocs, només té una salvetat, que és que la meitat de l'any estan les font gelades...
Però bueno... Portugal és espectacular, també, que molta gent a vegades no se'n recorda i és com, oh, Portugal és espectacular, amb el barroc, un barroc, buf, increïble. És la gran època, el marquès de Pontval, el segle XVIII, i tornem a ser, és la gran època de l'esplendor comercial de Portugal, juntament amb Anglaterra i Holanda. Són les tres potències del segle XVIII, tenen uns imperis
I, clar, a les metròpolis es reporten una gran riquesa que s'inverteix. Concretament, en el cas de Portugal, pateixen un terratrèmol molt important, la major part de les ciutats queden devastades, s'ha de fer tot ex nihilo i tot es fa al gust de l'època. I el gust de l'època no pot ser un altre que aquest.
I una ciutat com Lisboa, que és feta d'escales infinites, aquest és el recurs ideal per a un urbanista barroc, perquè aquests jocs, aquests punts de fuga, una mica com la plaça d'Espanya de Roma, aquelles escales on de tant en tant veiem les models que baixen, perquè òbviament l'escenografia és perfecta, doncs Portugal també ofereix justament en aquesta època un terratrèmol, s'ha fet tot de nou, tens molts diners i ho encarregues als millors de l'època.
Porto, tota la zona del nord. I després, evidentment, travessaries l'Oceà i ens aniríem a Amèrica Llatina, que hi ha també, doncs, molta història. A part de gent de Vilassada, perquè estan a tot arreu. I de Mataró. I de Mataró, també, que també te'ls trobes a tot arreu. Esteu parlant que hi ha molt caler i és l'època del barroc, per tant, se'ls gasten amb què es vegi. A part que...
Jo de totes... Abans estava pensant, eh? Quan em deies allò de les llums que allò es mou, jo crec que em sortiria per potes, eh? No. Per si em faria por, eh? No, home, no. No? Vols dir que no? No. Hi ha molta gent, eh? Li té por a aquestes coses. Ai, quan entro aquí és com que... Home, a veure, depèn. A mi m'agraden les coses oscures i la sang i el fetge. Per tant, vull dir que cap problema. Però també, clar, veníem molt acostumats. L'època del Renaixement és tot tan cortesà. Exacte.
I tant, tan humanista, i tan perfecta. No hi ha sang, no hi ha ni una gota de sang. Al gòtic encara podríem veure alguna decapitació, però clar, com que és aquesta forma així com una mica, diguem-ne, irreal, però en canvi, clar, arriba el barroc.
I aquí es talla el coll, surt la sang com si fos una pel·lícula core. I si estem aquí flagel·lant que es vegi tot, i no només amb la pintura, sinó que si pensem en les escultures, per exemple, en els dolors, sempre posem l'exemple del Cris que hi ha...
a la fornícula, perquè és una peça original de l'època, obra de Joan Vila, i per tant, quan veus aquella escultura, ostres, és que veus aquesta voluntat de ser naturalista, de representar les nafres, representar les venes, i tot això en un moment donat, clar, evidentment, podia fer por, ja es buscava això, també una mica aquesta cosa...
depèn de cadascú, com li afecti, però en un moment on, evidentment, la religió és com el centre de la societat, doncs, escolta'm, és això, la imatge pedagògica que t'ensenyi el que pots fer, el que no pots fer, i que te'n vagis a casa pensant, ell, cuidado, vigila. Exacte. Hi ha dues coses, d'un punt de vista, no sé si de la història de la ciència, que afavoreixen aquest arribar a aquesta perfecció, aquest naturalisme dels cossos,
Per exemple, estic pensant en dues coses concretes. A finals de l'edat mitjana es perd el tabú, desapareix el tabú, perquè de fet havia sigut un tabú, no gaire imposat per ningú, de disseccionar els cadàvers. A finals de l'edat mitjana els metges comencen a disseccionar cadàvers i, per tant, aquella concepció d'aquella medicina simbòlica, de la teoria dels humors, del fred, de la calor, de l'humid, del sec, dels equilibris...
tot allò que era molt teòric però no massa explorat, a partir d'un cert moment s'explora, perquè els musulmans ja fa temps que ho exploren i els cristians ho comencen a explorar i comencen a veure com són els músculs, com són els ossos, i a partir d'aquí comencem a veure tot això traslladat al llenguatge artístic. Ho trobem, ho comencem a trobar a finals de l'edat mitjana, ho trobem al Renaixement, però ho trobem ja, amb tot l'ojo de detalles, en l'època del barroc. Per un costat hi ha això. Per l'altre costat hi ha l'expansió i la generalització de la impremta.
que això fa que corrin les il·lustracions, no només els llibres, sinó il·lustracions. Llavors es fan dibuixos que es converteixen en gravats, que es porten a la impremta i que poden córrer. I que, per tant, la gent ja té alguna cosa per encarregar un pintor i dir-li «jo vull una cosa com això».
I si aquest gravat representa una bona pintura, doncs això estimula altres pintors, diguem així, que viuen a una distància, però quan reben allò diuen, ah, doncs això, amb aquests punts de fuga, llavors això genera un altre estímul. I tot això es trasllada, òbviament, doncs aquesta intenció escenogràfica d'impressionar la gent. I això no es podria haver donat sense la confluència d'aquests dos elements propis, diguem així, de la història de la ciència.
perquè en aquella època entenc que els pintors els escultors i tal o inclús els arquitectes voltaven és a dir, t'anaves a buscar amb un en concret de dir, ostres, jo vull que em facis la porta exactament igual que la de l'església d'aquí bueno, una mica has dit, el campanar d'aquí de Vilasaca està idèntic de fet arriben molts artistes també del Renaixement que passen per aquí o que es queden, com per exemple Rubens, no?
Aleshores, hem de pensar també que molts d'aquests artistes, nosaltres li posem un nom, però en veritat era un taller, i aquí també podríem parlar del que suposa aquesta manufactura, amb els tallers, perquè tenim com molt idealitzat, però al final ja hi havia coses, això que explicava Alexis dels gravats, per exemple, els dolors mateix, tenim perfectament documentats els gravats que es van utilitzar,
per algunes de les pintures, algunes de les pintures, perquè abans de Viladomati va haver-hi un altre artista, un altre pintor, que també era reconegut, però el van perdre en el setge de Barcelona en el 1714, i aleshores, doncs, algunes d'aquestes pintures estan precisament
documentades en els gravats que arriben d'Itàlia, perquè era l'epicentre de la moda, i per tant, és el que deia, arriba això, avui això. Aleshores, és maco, també, aquesta connexió que tenim amb algunes obres que directament tu pots anar a Roma, entrar en una església i dius, ei, això ho tinc jo allà.
I després aquests pintors, no només els italians, sinó això, t'arriba un pintor que es queda a la cort espanyola i que comença a fer retrats de l'aristocràcia del moment, a fer, diguem-ne, tot el seu ventall d'obres, i que per tant, evidentment, és com et ve el personatge de moda, o sigui que això crea escola. I generen un impacte, llavors ensenyen...
gent que són els seus col·laboradors, llavors a partir d'aquí cada vegada és més difícil distingir allò que ha fet el mestre d'allò que ha fet l'alumne, diguem-ho així, l'aprenent, i sí, clar, que es movien els artistes. I es movien tots, els arquitectes, diguem-ho així, els que es van especialitzant en arquitectura, com els que feien pintura. També s'ha de dir que encara, durant els primers compassos de l'època del barroc,
Els artistes una mica todo terreno, que diuen els italians, els homo universale, que tant te fan una església com et pinten la pròpia església com et fan el programa d'escultures. És veritat que a partir d'un cert moment la cosa es va especialitzant i cada vegada trobarem més oficis.
No hi trobarem, per exemple, a l'hora de fer un retaule trobaràs que tens un contracte amb el escultor, un altre amb el fuster, que et construeix tota l'arquitectura, però després un altre amb el daurador i dius, ah, com pots, que no era el mateix que ho feia tot? No. Hi havia oficis i, òbviament, això, clar, i òbviament que algú treballava millor, el que treballava millor el pador, doncs, era daurador i...
i l'únic que feia era d'haurà i llavors anem veient com es va movent i com trobes en els contractes que alguns artistes treballen més amb uns altres però altres vegades se separen després tornen a trobar la llei de l'oferta i la demanda no sempre s'estaven construint esglésies i convents i monestirs i per tant la gent s'anava movent en funció de qui et pagava i per això és normal veure una família com els moratols que probablement van fer l'església de Vilassà
doncs es veu com orions, que són de la zona d'Osona, tenen obra a la zona d'Osona, però també a Mataró, també a Pineda, també a Vilassar, perquè aquesta gent es va movent, en funció d'allà on són requerits. El Maresme, als segles XVII, al segle VIII, creix molt, les esglésies que hi havia són insuficients, llavors es comencen a vestir nous temples, o s'amplien, o es redecoren, i per tant, aquí calma d'obra d'aquesta qualificada i van venint. I es va movent, i es mouen les idees.
Més molta obra que hem perdut perquè era obra efímera, que això també és molt interessant, tota aquesta cosa de l'escenografia efímera que s'utilitzava per diferents festivitats i demés, que decoraven els carrers o bé decoraven amb festes concretes, litúrgiques, a les esglésies.
I que eren obres d'això, d'artistes reconeguts de l'època, que es cridaven, feien l'escenografia, i això ho hem perdut. Perquè, evidentment, estava fet per perdre's. I perquè era escenografia pura i dura. És la gran època del cartró. Del cartró i el guix. Són materials no especialment duradors. I, per tant, malgrat que ens afanem molt a mantenir aquests guixos i aquests cartrons...
Però estaven fets per durar el que havien de durar. Tornem a Mataró. A Mataró hi ha una gran col·lecció de cartrons de Carles Panyó, amb les tercerilles dedicades a les santes, que eren unes peces de cartró que es posaven només un cop l'any
per les santes, per decorar les columnes principals de la basílica. Si tens, per exemple, la basílica van entre les pilastres laterals. I aquests cartrons no s'haurien d'haver conservat, però si no fos perquè van quedar oblidats a un racó i els van recuperar, doncs fa relativament poc. I algú que tenim a la taula els ha estudiat.
S'estan allà en aquell límite, ja, perquè Joan Carles Panyol és aquella persona que està com a bisagre ja acabant-se el barroc, que després és un gran, diguem-ne, referent del neoclassicisme, però és una obra de joventut, i aleshores encara té molt d'aquesta cosa el barroc, però ja sabem, quan t'allunyes més de l'epicentre, doncs aquí les coses s'allarguen, i quan ja no s'està fent barroc a Itàlia, aquí encara queden algunes cues, no? Perquè era popular, també.
Era volgut, era estimat, aquest estil, era el vist de tota la vida. Sí, sí, i jo sempre dic que era una època que els hi anava molt la festa, i aleshores, no?, els hi anava moltíssim la festa, i aleshores era, havia de ser espectacular. Si algú vol fer una immersió en la festa, s'ha de llegir el calaix de sastre del Barú de Maldà, que és un aristòcle.
de Barcelona, que viatja bastant sovint per la nostra comarca i va fent descripcions i no sé què, i cada dia pren xocolata amb melindros i cada dia explica que aquí hi ha una veiada, aquí hi ha un sarau, aquí hi ha una festa, i veuríem com l'època del barroc, aquest segle XVIII, que és on viu l'època que viu Albert de Maldà, doncs és una època que la gent s'ho passava molt bé. I si algú encara vol llegir alguna mica més, com diu, bizarro, doncs podrien llegir, per exemple, la biografia d'Adoniacomo de Casanova,
que és el gran amador, luxuriós, fornicador de tots els temps, en el que s'inspira el don Giovanni de Mozart i el don Juan, l'arquetip de l'home que col·lecciona morius amb dones i que passa uns dies per Barcelona i té una moriu amb una, etcètera, no explicaré, però allà es veuen aquella societat d'aquella època del barroc.
Jo me'n vaig amb una altra cosa que abans ha dit la Ruta, el tema dels tallers. O sigui, es feien les coses en sèrie, no? Vull dir, no tenies una cosa única, sinó que tots podien tenir el mateix tot perquè ho feien seriat. Sí, depèn. És el que deien, no? Vull dir, m'agrada això. És com veure per catàleg. M'agrada aquest quadre.
doncs vull un quadre com aquest i aleshores es repetien els models de molts quadres perquè hi havia aristògrafs i a més que a casa seva volien tenir aquells tipus de decoracions i aleshores també és un moment en què hi ha espais privats dels homes sobretot
que volen un tipus de quadres. Aquí també és molt interessant, quan parlem de... Estan parlant de religiós, però també hi ha molt l'art profà, i llavors amb l'excusa que estem representant un episodi... Mitològic. Mitològic, doncs ja de pas, mira, em fas la noia amb les cames una miqueta més obertes i amb els pits una mica més torgens, i així ja me'ls miro d'aquesta manera. Vull dir que sí, que això dels tallers, doncs moltes vegades...
Quan parlo moltes vegades no dic Antoni Viladomat, no dic Antoni Viladomat i el seu taller, perquè en un mateix cicle tu pots veure a vegades la mà del mestre o pots veure que hi ha alguns quadres que, ostres, potser tenen una mica menys de qualitat i allà dius, ei, aquí la mà del mestre no hi ha estat, segurament era un dels aprenents o dels que hi havia allà treballant. Per cert, també reivindicar molts noms de dones que hem perdut i que estem recuperant.
que les dones també pintaven, i també moltes d'elles podien ser filles d'artistes i d'altres, i estaven al taller també fent aquestes obres. Per tant, quan veiem una obra, a vegades pot posar una firma d'un senyor, però darrere hi ha una senyora que l'ha dibuixat. Aleshores també és molt important començar a recuperar aquesta història, i no només pensar en una visió masculina, que només són els homes els que pinten, ni els que estan en aquests tallers, sinó no és només un mestre, el mestre evidentment posa el nom,
I, clar, evidentment ja podríem parlar d'aquesta societat en la qual no és l'home el que té els drets, bla, bla, bla. Però hi havia dones que arretaven els tallers i que s'havien de tornar a casar perquè, bueno, aquestes coses no els hi deixaven tenir nom, no? Però elles estaven allà i estan documentades filles d'artistes i altres, doncs, que formaven part d'aquesta cadena de muntatge, no?, si li voleu dir, d'alguna manera. És propi de la situació gremial de l'època, perquè...
El sistema productiu de la manufactura, diguem-ho així, de tot allò que es fa a mà, està regit per la lògica del gremi. I, per tant, els pintors, els escultors, els tallers, diguem, de treballadors que treballen amb les mans, doncs, repeteixen el mateix esquema. I, per tant, és normal que això, que la filla de l'artista heredi el taller i serà el seu marit el que l'acabarà tirant endavant...
Però realment, al final, jurídicament, la que ha passat la propietat és ella, no? I això passa també amb les fleques, i això passa també amb les ferreries, i passa també amb molts altres oficis, diguem-ho així. De fet, en moltes de l'època, vull dir que hi havia noms de dona...
que estaven considerades i que se sabia. Ha sigut culpa, després, dels historiadors, que durant una època, sabent que hi havia aquests noms, els van eliminar volgudament. Però hi havia artistes reconegudes. Evidentment, el cas més renombrat és Artemisia Gentileschi, perquè Caravaggio...
té molts seguidors i seguidores, i aleshores ella és una d'aquestes artistes que té una força descomunal a la pintura. La llàstima és que quan alguna dona sobresurt, diguem-ne, tendeixen a fer un relat, diguem-ne, basant-se en la seva biografia, llavors no parareu de llegir que la seva força prové de la violació, bla, bla, bla, i això és com denostar la capacitat creadora que tenien les dones, perquè ella, bueno, la que si viu la dona té una capacitat
i artística com qualsevol i aleshores una part de la historiografia és la de que d'uns anys cap aquí hi ha bastanta gent i som unes quantes i uns quants que intentem reivindicar aquestes figures femenines no perquè siguin més sinó per posar-les al nivell que els toca perquè són iguals
Clar, i aleshores... Però en veritat no són iguals. No, no, no, està clar que no. Em diu la Ruth, s'ho havien de guanyar doblement. Sí, no, sí, sí, està clar. Per tant, el mèrit, com a mínim, és doble. Sí, sí, però el que sí que està clar és que no és perquè siguin millors o pitjors, sinó perquè són iguals, vull dir, senzillament. I és que estaven reconegudes, no? Sí.
doncs en algun moment algun historiador decideix, bé, se sap els noms i molts i de més, però decideixen eliminar això quan estan totalment documentades. Però bé, això ho canviarem. Anem canviant. Això se't va canviant, no? Anem canviant, anem canviant. Quan estem ja donant classes, doncs ja som molt conscients i el que nosaltres no ens havien explicat a la universitat, ara nosaltres doncs li donem força i estem intentant, almenys com a mínim,
canviar el discurs i que les noves generacions aprenguin més globalment. I és el que dic, no és ni passar per sobre ni fer més, senzillament és això estava aquí i intentem buscar l'equilibri que tocaria. L'únic que s'ha de fer als alumnes quan estàs impartint la classe és dir això podria ser una pregunta d'examen, llavors presta l'atenció. Això és important, això és important.
Que dolents que sou, eh? Que dolents que sou, els mestres. N'hi ha alguna de dona per aquesta zona? Per qui, pel Maresme, em referia? Que et vingui ara al cap? No. A mi no. Que em vingui al cap, no. Sé que recuperant noms i demés que hem estat mirant
Amb pintura sí que ens apareixen, però, per exemple, l'escultura encara és molt difícil i aleshores s'ha parlat i s'ha fet diferents programes, sobretot a nivell espanyol, d'una figura que és la de la Roldana, que va ser una gran escultora, però és veritat que ens costa trobar noms, per exemple, en escultura.
En pintura aquí, de moment, jo almenys no m'he posat a investigar profundament, que segurament trobaríem coses, perquè a vegades és perquè se'ns ha passat per alt els documents, però s'hauria d'investigar aquesta part i ja es trobarà, segur. Se'ns ha acabat el temps. No sé si hi ha alguna cosa que diguis amb tot el que hem xerrat. Aquesta gent no hi hem pensat a dir-me això,
Hi ha tantes coses, perquè de fet, els que venim d'història i historiària, sempre tenim... Tenim rotllo per estona. No acabaríem mai. I tot és important, no sabem retallar. Doncs ho deixem aquí. Molt bé. Moltes gràcies. A vosaltres.
Hem arribat al final del programa. Moltes gràcies, Ruth, per haver-nos acompanyat. Recordeu que podeu tornar a escoltar el programa a través de vilassarradio.cat i Spotify, buscant històries de mar i de dalt. I també us podeu subscriure al canal d'Spotify per rebre el programa cada setmana. Adeu i fins al proper programa.
Històries de Mar i de Dalt, un programa sobre el nostre passat, les històries, les tradicions, els personatges i el patrimoni de Vilassar de Mar. Una producció del Centre d'Estudis Vilassarencs en col·laboració amb Vilassar Ràdio i sota la coordinació de Núria Gómez. Vilassar Ràdio són les 10 de la nit.
Què vol dir aquesta cara? És que he rebut una notificació de l'Agència Tributària de Catalunya sobre un deute.
No entenc res. Gràcies a l'assistència de l'ATC, ara ho tinc clar.
Si ara tu no fossis a l'altra banda escoltant, res de tot això tindria sentit. Quan tu hi ets, el que hem creat es fa real. L'esforç, la història i les emocions. Llavors tu ets part del