Vilassar Ràdio són les 8 del vespre.
Quan tries oli d'oliva verge extra, tries cuidar del teu benestar i dels teus, però també tries cuidar de la gent del territori, que conformen i vellen pel nostre paisatge mediterrani. Tries origen i proximitat, perquè a Catalunya fem un dels millors olis del món. Tries paisatge, tradició i cultura. Tries qualitat i prestigi, un símbol de la nostra gastronomia i de la dieta mediterrània.
Quan tries oli d'oliva verge extra català, tries cuidar d'allò que més estimem, casa nostra. Tria oli d'oliva verge extra català. Catalunya, on l'oli és cultura. Què passa?
Quan sortíem del bar amb l'Àlex i el Pau, un grup els ha començat a dir de tot perquè s'han fet un petó. Les persones LGBTI Plus i les seves famílies tenen a la seva disposició la xarxa SAI, un servei integral que compta amb més de 112 punts d'informació i acompanyament distribuïts pel territori. En cas de patir qualsevol tipus de discriminació o agressió o ser-ne testimoni, adreceu-vos a la xarxa SAI. També podeu trucar al 112 o presentar una denúncia als Mossos d'Esquadra. Estimar i ser com vulguis és un dret humà i garantir-ho és responsabilitat de tothom.
Vilassar de Mar és notícia un cop l'any. Per nosaltres, ho és cada dia. Vilassar Ràdio Aquí comença Històries de Mar i de Dalt, un programa sobre el nostre passat, les històries, les tradicions, els personatges... Una producció del Centre d'Estudis Vilassarencs en col·laboració amb Vilassar Ràdio i sota la coordinació de Núria Gómez.
L'església de Sant Genís de Vilassada d'Alt és el cort històric i espiritual del municipi, presidint la plaça de la Vila. L'edifici apareix documentat per primer cop l'any 1091. El primitiu edifici romànic tenia tres altars, l'altar major dedicat a Sant Genís i els laterals dedicats a Sant Nicolau i Santa Maria.
El temple gòtic, original, es va construir entre 1511 i 1519, en plena esplendor del gòtic tardà català. Va ser incendiat el 1936, durant la Guerra Civil, i enderrocat després de la Guerra Civil. Només es va salvar la portalada, que s'ha reaprofitat com a porta lateral. També es van salvar alguns capitells i claus de volta que estan al Museu Perruquial.
L'edifici actual es va començar a reconstruir el 1943 seguint un estil classicista d'inspiració renaixentista. Avui, a Històries de Mar i de Dalt, parlarem de l'església de Sant Genís de Vilassa de Dalt i per fer-ho ens acompanya en Josep Samon. Històries de Mar i de Dalt
Coneguem el convidat. En Josep Samon Forgas és impresor jubilat, fou alcalde de Vilassar de Dalt del 1983 al 1991, historiador local de formació autodidacta, vinculat al Museu Arxiu Municipal i a l'Arxiu Parroquial de Vilassar de Dalt des de fa 51 anys, o potser uns quants més ja,
Ha publicat nombroses notes històriques i articles sobre història de Vilassadadal. El 2008 va redactar els textos de la petita història dels Sants Màrtirs, publicada per l'editorial Mediterrània i il·lustrada per Pilarín Vallès.
Benvingut, Josep. Bona tarda. Jo anava a preguntar-te el primer perquè quan he fet l'explicació anava a dir que l'edifici apareixia documentat per primer cop el 1118, però tu anava a dir-ho perquè no ho he dit, perquè et m'has corregit i m'has dit que era el 1091. Sí, el 1091, el 1090, ara em fas ballar el cap, però és igual no vindrà d'un any.
Però sí, és una data que durant moltes dècades es havia dit el 1118, perquè era la data més antiga que es coneixia i així ha sortit publicat i encara ha sort publicat a molts llocs, però deu fer 25 anys o 30.
Em sembla que va ser Pere Benito que va descobrir un nou document en el qual ja es parla de l'església parruquial de Vilassar i és datat d'aquest any del 1090 o 1091.
Tot això són documents d'aquells que parlen de l'Església en tercera persona, que no són documents de l'Església, només són afrontacions. Es diu que es ven o que es traspassa una heretat o una casa que afronta per tal banda amb l'Església o amb el camí que va a l'Església, alguna cosa així.
I llavors això ens va permetre situar el primer esment de l'església de Vilassar uns 30 anys abans dels que fins llavors teníem.
Perquè entenc que l'única manera de trobar-ho és amb això, amb documents... Sí, però aquestes esglésies són molt més antigues. Evidentment. I vas guanyar per aquí a la comarca que estan documentades molt abans. Per exemple, la de Premià de Dalt, com que és un lloc on el bisbat de Barcelona hi tenia moltes propietats, molts interessos, està àmpliament documentada l'església de Premià de Dalt.
en canvi les altres esglésies de per aquí als voltants, doncs són normalment, les primeres meses més que se'n troben, són més tardants per aquest fet, perquè ha de ser que apareguin a la documentació per casualitat.
Però poden aparèixer perquè parli concretament que s'ha consagrat l'Església amb aquesta data, o pot ser que et surti... No hi ha dates de consagració de les Esglésies del Maresme. O pot ser que et surti per això que deies tu, que sortim amb un document que parli que llinda amb l'Església. Per tant, dius si llinda i és. Ho tenim claríssim, no?
L'Església, jo dèiem això, que l'Església, per tant, és del segle XI...
Sí, documentada des del segle XI, però pot ser que sigui del segle XI. I del segle IX potser també podria ser. Està clar. Entenc que en aquell moment devia ser romànica? Segurament, però tenim els exemples del Sant Crist de Cabrils i Sant Sabador de Camp Boquet, que són preromàniques.
En l'antic terme de Vilassà teníem quatre esglésies. El Sant Crist, Sant Salvador, Santa Creu de Cabrils i Sant Genís. Les dues que ens en queden elements antics són prerromànics. Per tant, per què no han de ser les altres?
que passa que va de la Santa Creu, es van derrocar per fer l'església nova que hi ha ara a Cabrils en el mateix lloc, i va de Vilassar, es van derrocar, si no ho havia estat abans, el 1511, per fer l'església gòtica, que després es va tornar a derrocar el 1939-40. Per tant, aquesta església és un construient derrocar, construient derrocar, eh?
Sí, d'alguna manera és fer sobre la mateixa església antiga, fer-ne una de més nova, de més gran. Ara, no sabem l'església que es fa el 1511 damunt de quina església es fa. Es fa damunt d'una església dels segles IX, X, XI o es fa damunt d'una església que ja s'ha renovat una altra vegada? No ho sabem.
Entre la primera església que tenim documentada del 1091 fins a aquesta església del 1511, que sabem que serà gòtica, no sabem si entre mig hi ha hagut una o més d'una. Això no s'ha trobat absolutament res sobre aquest tema. Va bé saber-ho.
El que sí que està clar és que la que es crema el 36 és aquesta. És la del 1511. La gòtica. I en aquest cas, en el 36, s'enderroca perquè la cremem. Bé, s'enderroca després d'acabar de la guerra.
Però durant la guerra devien fer el que van fer totes les esglésies, no? Mira, hi ha un recull de dades que es fa que el 1938 es recullen les dades amb una mena d'informe general de l'estat dels edificis religiosos i la resposta que es dona des de Vila Saadal al començament del 38 és que l'església està en bon estat.
O sigui, l'any 38 diuen que l'Església està en bon estat. Tot i que ja hi havia intents de tirar-la a terra per convertir-la en un mercat, primer s'havia dit que no, després la Generalitat diu que sí, preservant una sèrie d'elements que no els deixava tocar.
I pel que ens diuen la gent gran, que aquells moments ja es van morint tots, ja gairebé no ens en queden, però el que ens han explicat la gent gran que aquells moments ho havien viscut, quan van arribar els nacionals el 27 de enero del 39, l'església s'havia començat a descorullar els morets de dalt al terrat, però encara estava l'església coberta.
Atres diuen que no, atres diuen que no, que ja s'havia començat a treure les taulades i a obrir, a deixar-la a cel obert. Bé, no tenim cap fotografia. El qüestió és que es va decidint derrocar-la per fer una església més nova i a l'abril del 1939 ja s'anuncia que s'ha constituït una junta per a la edificació de la nova església parroquial.
Per tant, la decisió d'enderrocar-la per fer-la nova va ser immediata d'acabar de la guerra. Molt poques setmanes després d'entrar als nacionals es va decidir enderrocar-la del tot. Deies que no hi havia cap document fotogràfic de l'estat de l'allò, però hi documents d'arxiu, o sigui, algun document que s'expliqués, no? Alguna carta...
Els documents que tenim són, primera, aquesta referència d'aquest recull judicial que es fa encara en temps de la república, diguéssim, la realitat republicana, per saber l'estat de les esglésies de tot Catalunya i que cada ajuntament ha d'enviar una resposta. La resposta que s'ha publicat d'aquí Vilaçà, de dalt, és bastant curta, però diu això, que l'església està en bon estat.
Que encara s'hi podia seguir fent. Passa el mateix que en molts llocs, crec que el mateix que aquí a Sada Mar, s'havia sucarrimat l'església per dintre perquè s'havia fet algun foc i s'havia... Però tota la càrrega de foc que podia haver malmès l'església no es va fer dintre l'església, es va fer fora plaça.
La fusta grossa que va cremar es va fer a davant de l'Església, no a dintre de l'Església. Llavors l'Església es volia utilitzar per altres fins, després es va redactar un projecte per fer un mercat, aprofitant el campanar com a torre d'aleshores i eix, diguem-ne, d'aquell mercat. Tot això no es va fer, es va demanar permís per enderrocar-lo, per a més es va denegar, després es va consentir el cap dos mesos,
I es va arribar a passar uns tiquets que havien de vendre els perfumeries i els barbers per banda roc de l'església. Bé, després de la llar també es van fer els tiquets per reconstruir l'església, també perquè els botiguers els havien de vendre a les botigues segons l'import de la compra.
En alguns casos, la capacitat de l'església aquesta que es va destruir en el 36, és a dir, era inferior al de l'església que teniu actualment? Sí, l'església del 36 era posada en situació transversal a l'actual. Si algú té present com és l'església de Vilassadal, el portal lateral, que és el portal gòtic...
doncs és el que donava accés a les lleis, tot i que no és ben bé al mateix lloc, estava una mica desplaçat, però era en el mateix sentit, o sigui, s'entrava pel fons de la nau i, per tant, l'altar major era la part contrària en aquell portal. En canvi, ara, el portal major dona a la plaça i l'altar major és, en sentit, diguéssim, per dir-ho, l'una era, en sentit, amb l'apsis de cara a Llevant i l'actual seria amb l'apsis de cara al nord.
Perquè, si jo no recordo malament, l'Alexis ens havia explicat en algun programa que l'església d'aquí de Vilassa de Dal es va tirar a terra per fer-ne una més gran, perquè amb la que hi havia era petita per l'aforament, o l'aforament, bàsicament, volien que fos més gran. Això era una dèria que existia des de Seques enrere.
Hi ha documents en l'arxiu, pocs, però n'hi ha alguns que parlen d'això que s'ha fet una mica de projecte per fer una església nova. I al segle XIX s'arriven a fer projectes, grans projectes, per fer una església nova. Hi ha un projecte que el tenim sencer.
de Miquel Garriga i Roca, l'arquitecte que va dissenyar l'Ajuntament de Mataró, que va dissenyar les places del Peix de Mataró, que va dissenyar l'Ajuntament del Mas Nou, i altres coses per aquí a la comarca, i a Barcelona també moltes coses. Aquest va fer... Era molt detallista en els seus plànols i va fer una col·lecció de plànols que sembla que se'n diuen els quartarons d'en Garriga i Roca, són de la ciutat de Barcelona,
que encara serveixen a vegades per consultar les que es poden trobar en el subsol quan han de fer alguna obra a la part de la Barcelona antiga, a la part de dintre muralles.
Aquests plànols que hi ha de l'església que s'ha projectat a Vilassar el 1866-67, doncs hi ha uns plànols de l'estat de l'església antiga, i per tant sabem perfectament com era l'església antiga. I després hi ha tot el projecte, és un projecte grandiós, una cosa grandiloquent,
que no respecta res, que ens transforma tot el centre de la vila, que ens enderroca cases, masies i demés, que obre carrers nous, que passa allò per sobre, com allò que em diuen com un elefant amb una aterrisseria, per fer una gran església. Què va passar? Que aquest projecte està datat del 66,
Aquell moment encara hi havia ajudes del govern per fer esglésies noves, però el 68 hi ha la revolució de setembre. I la reina Isabel II se'n va i la reina Isabel II pagava per fer esglésies noves i això es va acabar.
I llavors no hi va haver capacitat econòmica de fer l'Església Nova i aquell projecte de Nyorriga i Roca es va quedar amb això, amb un projecte i prou. Tot i que se'n van fer més de projectes. Després van agafar part d'aquest projecte els arquitectes del Bisbat, els Villart, els mateixos que comencen la Sagrada Família, la cripta.
i que després l'abandonen. Els que fan al Cambril de Montserrat també agafen, a part d'aquell projecte d'en Garriga i Roca, i també fan una sèrie de lucubracions i fan unes projectes també en les coses bestials, amb uns agulles d'aquestes pseudolòtiques monumentals, que s'ha afredat allò quan ho veus d'aquella manera, no?
D'alguna manera, sort, no?, que no es va portar a terme aquest projecte, perquè hem parlat aquí de Vilassar de Dalt i segurament part de l'encant que té Vilassar de Dalt s'hagués perdut si hagués fet aquesta església. I jo heu tingut una església fantàstica, meravellosa, immensa i tot el que tu vulguis, però pel canvi us haguéssiu deixat moltíssimes coses que crec que són molt més identificatives vostres. Però ara tampoc és cap cosa perquè sigui per envellir el paisatge, eh?
No, no, no. Perquè no és lletja en si l'església de Vilassar a dalt, no és lletja en si, però està molt sobredimensionada en l'entorn on està posada. Jo penso que...
en un moment de la dictadura, en què l'Església tenia un paper fonamental, el tamany importava. És a dir, fer alguna cosa que sigués de dir, ei, aquí estic jo, veieu el que tinc, suposo que devia ser una manera de demostrar la població d'aquí estic jo, no? Sí, però l'arquitecte, que és...
Fises, em sembla que es diu Toni Fises, fa la mateixa església, amb lleugeres variacions, en té dues d'altres molt semblants. Una és aquí sobre Granollers, les Franqueses, hi ha una església molt semblant a la nostra...
I n'hi ha un altre que és l'església del Castell del Remei, que aquella és feta de nova, tota nova, perquè allà hi havia hagut una església que amb els fets revolucionaris, a més aquella sí que sembla que arriba a desaparèixer, i es fa nova.
I aquella filota es decora, perquè on ho paguen els propietaris de la finca del Remei, que són els descendants del banquer aquest de Barcelona, com se deia, el que va fer el Girona, el Girona que va fer la façana de la catedral i altres coses.
són els proprietaris de l'església del Remei, la família Girona, i allà hi ha bo cantar per fer aquelles esglésies. I és molt igual que la de Vilassà, però en una altra escala. Llavors, de la mateixa manera que aquesta església permetia fer-la a diferents talles, la de Vilassà també es podia haver fet una mica més ajustada i no tan grossa que per fer-los haver d'agafar un tros de la plaça pública i tot.
O sigui, heu perdut un tros de plaça pública... Sí, no massa, però sí, hi ha un costat que potser ens mengem un metre i mig i, per l'altra banda, potser ens mengem dos i mig, així és tota la façana, diguéssim, que està posada a la plaça. I les grades, o sigui, les escales de pujar a l'església estan completament dintre de la plaça, de manera que aquelles escales, escalinata, en aquest moment, no forma part de la finca de l'església.
S'ha fet la deliberació i va justament catastral dels límits de finca i tot això, i s'ha ajustat la finca als límits actuals de l'edifici. Però, en canvi, les escales s'han quedat a fora. Les escales són en terreny del comú, en terreny de l'Ajuntament. I l'església comença a partir del mur cap enllà.
D'alguna manera ja era un altre dels poders, no?, l'Ajuntament. Ah, sí, sí, sí, completament d'acord. Em sembla molt bé que s'hagi fet tot això així, no?, però vull dir que per dir-te que, a més a més, en el conjunt del paisatge urbà, l'Església és molt grossa, és una mica més petita, també hauria empassat, i potser estaria més ajustada a l'entorn.
Jo l'única cosa que se m'acut és això, que el que volguessin era donar-li la notorietat o la visibilitat que l'edifici com a tal o com a símbol de l'Església volien donar de poder i de prestància, d'aquí estic jo. Però l'Església hauria donat la mateixa visió una mica més petita.
Estàvem parlant que l'església actual versus la gòtica, hi havia algunes diferències, no? Està girada al revés, deies que hi ha una porta gòtica que serveix de porta lateral, quan abans era la principal, tot i que no està exactament al mateix lloc.
Què més? Quines altres diferències hi ha o són les únicas? Ah, no, diferències, diferències totes les que vulguis. Doncs vinga, digue'm-ne algunes. A veure, a veure, l'església gòtica era d'una sola nau. Una sola nau? Una sola nau, que amb el temps va tenir, bueno, inicialment tenia dues capelles, una a cada banda, la de Sant Nicolau i la de la Beata Maria. Beata Maria, eh? No Santa Maria. Sí, o de la Santa Maria, és igual, digue-li com vulguis. Vale. I aquestes capelles ja eren de tradició molt antiga i es van mantenint a l'església gòtica.
Mm-hm.
Per tant, feia una sola nau amb dues orelles. La creu? La creu, sí. O sigui, la planta amb creu que tothom... Sí, però no era ben bé un creuer, perquè no es marcava un creuer. Era una nau amb dues capelles. Una nau amb dues capelles. Llavors, a la banda nord, on hi havia la capella de Sant Nicolau, que estava situada sota el campanar,
Allà, a l'altra banda de la paret, hi havia la rectoria. I per allà l'Eslésia no creixia. A l'altre costat, a la banda de mar, donava en el cementiri. I per allà, al segle XVII, va créixer amb tres capelles adossades. A més a més, de la capella de Santa Maria o de la Beata Maria, que ja existia de més antic...
Doncs s'hi va afegir la capella de Sant Jaume i la de Sant Telm, amb els respectius altars, i després encara s'hi va afegir la capella dels Sants Màrtirs, agafant terreny de l'antic fossà o cementiri. Aquestes tres capelles es van menjar part del cementiri, no? Del cementiri íntic, sí. I llavors, a la banda de muntanya, com que hi havia la rectoria,
doncs, per tant, no podia créixer. Quan es va voler fer una capella, a més a més, dedicada a Sant Antoni, la confraria de Sant Antoni de Nova Creació va adquirir en el rector uns metres quadrats de la rectoria per fer-hi la capella i l'altar a Sant Antoni. Perquè hem de tenir clar que l'Església la gestionava el poble, el comú,
Però la rectoria la gestionava el rector. L'església era responsabilitat del poble? Sí. Les obres de l'església, els retaules de l'església, els feia el comú. S'imposaven impostos, es feien talls especials per pagar el retau d'això, per fer les obres, tot això. O es deia, doncs, es gravarà totes les càrregues de vi o totes les quarteres de blat tant per l'obra de l'església.
o si s'imposava una multa, un van, que se'n deia llavors, doncs, en alguna acció que fos, no sé, per exemple, que el carnisser no tallés la carn com l'havia de tallar, o que el flaquer vengués el pa, doncs, amb una merma en el pes. Estava estipulat que si se l'enganxava amb falta o qualsevol cosa d'aquesta, li imposaria un van,
i al qual una part seria dedicada a l'església, una altra part seria dedicada al denunciant i una altra part seria dedicada al comú. Per tant, el manteniment d'això es feia des de la part civil. Ara, la rectoria no, la rectoria era exclusivament del rector, era exclusivament clerical. I llavors, fins i tot des del punt de vista de la propietat del terreny.
Per això els de Sant Antoni, per poder fer una capella a la banda de muntanya de l'església, van haver de comprar un tros en el rector. I el rector els va vendre un tros i ho va fer aquella capella.
Per tant, l'església gòtica seria una nau amb dos altars apagits que a la banda de mar... Però si tinguessin dues orelles. Sí, llavors per la banda de mar aquesta orella s'allarga cap a la façana. I per la banda de muntanya només s'allarga amb una capelleta més per aquesta Santa Antonia. Per tant, l'església actual té...
L'església actual té tres naus i no té capelles laterals, però en canvi té dues capelles adossades al transepte. L'església actual és una església de tres naus...
separades per columnes esbeltes, menys en el creuer, que hi ha uns bons pilars per sostenir tot el que és la cúpula i el copolí, i llavors allà forma un transepte. I a cada extrem del transepte s'hi obren unes arcades que a una banda, la banda de Barcelona, donen a la capella del Santíssim,
i la banda de Mataró donen a la capella dels Sants Màrtirs, que és l'última que es va fer a l'església actual.
Deies que una capella és la de Sants Màrtirs i l'altra... És el Santíssim. Llavors, a l'alcapçalera de l'Església hi ha l'abscis central, amb abscis de punt rodó, o sigui, semicircular, i els laterals són quadrats, o gairebé quadrats. Un és dedicat a la Mare de Déu i l'altre és dedicat al Sagrat Cort.
Ara, a la nau no hi ha capelles laterals. L'església de Vilassada dalt té, des del carrer fins al transepte, cinc crugies. La primera crugia està ocupada, la part central, pel pòrtic.
O sigui, tenim un pòrtic amb dues columnes, hi ha tres arcades amb dues columnes, i aquest pòrtic no surt cap al carrer, sinó que es menja la primera crugia. La part corresponent a les naus laterals d'aquesta crugia, a la banda de Bremià, a la banda de Barcelona, hi ha el baptisteri. A la banda de Cabrils, a la banda de Mataró, hi ha l'escala per pujar al cor. Llavors, a sobre d'aquest pòrtic és el cor interior de l'església.
A la que entrem a dintre tenim quatre crugies separades per columnes. Les columnes són unes columnes tornejades, de no sé quina mena de marbre o de pedra és, una pedra grisa que es van tornejar allà a la plaça de la Vila, amb un torn que es va muntar allà per tornejar-les. No són columnes d'obra macisses, com a moltes esglésies ja, que dificulten molt la visió, sinó que són columnes bastant esbeltes.
Fins als quatre peus que aguanten el gran pes de la part de la cooperació. Allà són unes potes grosses. A partir d'aquí ja no hi ha més columnes.
es forma el transepte, les tres naus desemboquen en el transepte, i a la part de sobre del transepte, a la banda de premiar Barcelona hi ha l'altar de la Mare de Déu, a la part de Cabrils Mataró hi ha l'altar del Sagrat Cor. Aquests són quadrats i petits. I al mig hi ha l'altar del Major dedicat al Sant Genís.
Llavors, a més a més, hi ha a les puntes del transepte unes capelles agafades, adossades, però que són com que sí, sí, independents. Estan comunicades en el transepte amb una arcada gran, tan alta i tan ampla com les naus laterals, però la capella del Santíssim és una capella fonda, està en sentit transversal i és més llarga que no pas la seva obertura, i allà és dedicat al Santíssim i a l'altra banda hi ha la capella dels Sants Màrtirs.
Sempre s'ha dedicat, pensava jo ara, l'Església sempre ha estat dedicada a Sant Genís? Sí, a Sant Genís i alguna vegada algú vol que sigui els dos genissos. I actualment tenim dos genissos a l'altar major, però això és una cosa que també podríem parlar-ne molt.
Perquè el genís que seria, perquè tu em dius dos santgenissos, però n'hi ha d'haver un que és el que hi ha sigut sempre i un que s'hi ha afegit més tard? Mira, tenim un document de no sé quin moment és, del segle XIII o XIV, un únic document que es menta a la parròquia de Sant Genís i Genís. Sant Genís i Genís. Genís i Genís. Un únic document. No surt mai més.
Quan es fa el retaula de l'església gòtica a la dècada del 1730, que és quan es pinta el retaula i de més, es dedica a un genís. L'església sempre es titula de Sant Genís. Els documents de la parròquia tots diuen parròquia de Sant Genís.
Al centre de la taula gòtic hi ha un fornicol, per veure-hi un Sant Genís, una imatge que en diuen els domens de volto, una imatge corpòria, grossa. Amb el temps i no sabem quan apareix als peus d'aquest Sant Genís gros un Sant Genís petit, però no sabem quan. En la documentació, en els registres de la parròquia,
al segle XVII, hi ha uns anys que hi ha un capellà dels residents de la paròquia, perquè llavors teníem els rectors, els vicaris, llavors teníem una petita comunitat de breveres que havien de ser fills del poble, fills del terme. Eren quatre. Un d'aquests, fill de Vilassar,
Aquests no tenien cura d'ànimes, només anaven a les celebracions, però els que batejaven, els que casaven, podien casar per delegació del rector. Podien batejar per delegació del rector. Un d'aquests, quan el fa algun bateig, apunta parròquia dels Sants Genís i Genís.
Hi ha 8 o 10 o 12 partides de baptisme amb aquesta circumstància. Però es dona la circumstància que una altra mà ha anat a darrere i ha tetxat un dels genís a gairebé totes aquestes partides que l'altre li ha posat els dos. Aquí ja teníem una disputa d'aquell moment que algú volia posar els dos genís i els altres no. Què passa amb aquests genissos? El Sant Genís original és el Sant Genís d'Arla,
al sud de França, al migdia de França. Sant Genís d'Arla és un màrtir del temps de les persecucions de l'època imperial i el seu culte es difon i sobretot es difon cap aquí quan eren els francs amb la reconquesta. I és normal que sigui així. A més a més, durant 200 anys vam dependre de l'arcabisbat de Narbona perquè la seu metropolitana de Tarragora no s'havia restaurat.
Llavors aquí s'importen una sèrie de sants d'aquests de devoció, diguem-ne, francès a Sant Martí, aquí tenim Sant Martí de Tallà, tenim Sant Gerís aquí, tenim Sant Romà també a Can Sant Romà de Tallà, hi ha unes quantes parròquies de per aquí al Maresme que tenen sants d'aquests, diguéssim, importats d'aquells moments.
Per tant, és tòpic que sigui un genís. Però, de molt aviat, es dona una duplicació del culte a Sant Genís. Perquè a la ciutat de Roma apareix, o està documentada, una església dedicada a Sant Genís. I aquesta església dedicada a Sant Genís, no sabem bé per què, en l'època hi ha una mica tardana, el segle V o VI,
hi ha un acte de martírium d'un segon genís diferent del d'Arla els estudis actuals apunten que és el mateix personatge duplicat fins i tot algun altre genís apareix un sant genís de la Jara aquí a la vora Cartagena amb un monestir que també diuen que és el mateix genís tots els genís fan la festa el 25 d'agost siguin el que siguin tots fan la festa el mateix dia
Llavors els estudiosos apunten que realment es tracta d'un mateix personatge que se n'ha multiplicat el culte i en algun moment s'ha arribat a diferenciar el culte, com a crear-ne una... I això no és amb l'únic sant que passa. Sigui com sigui, aquí arriba aquest moment que apareixen aquestes dues estàtues, una de la grànova de petita, i quan es fa l'església després de la guerra i es fa l'altar major...
Doncs els que manaven en aquell moment se'ls va ocórrer de posar els dos genissos a l'altar major, i ara a l'altar major hi ha dos personatges del mateix nivell, no un de més gany i un de més petit. Però que són el mateix, en realitat. L'única cosa que el genís notari, que és el Darla, i el genís de Roma, el comediant, doncs estan posats un, un pas més endavant que l'altre, a l'altar major, per diferenciar-los per aquesta...
preferència de l'un envers l'altre. La parròquia oficialment encara es diu parròquia de Sant Genís, no de Sant Genís i Genís. Encara que en el portal hi va haver un rector que ens va posar parròquia de Sant Genís i Genís, s'ho va inventar aquell rector, però oficialment no s'ha modificat mai.
Jo vaig buscar, vaig pensar, quina és la història d'aquest Sant Genís, i jo el que vaig trobar és aquest Sant Genís, que és l'actor còmic que se n'enforia... Aquest és el romà. Aquest és el romà, que en teoria no és el que és el vostre, eh? No, en teoria és el segon. És l'altre genís, el que s'ha afegit. El secu XVIII es fan uns gotxos, i es fan uns gotxos els dos genissos.
Hi ha uns cotxos estampats, que en tenim un exemplar molt antic, que estan dedicats els dos. O sigui que no és d'ara que hi hagi això. Llavors el Sant Genís vostre seria el patró dels notaris i els escricents? No, no, no, per tots els notaris ho sé qui és, però és un notari, un escrivent.
Jo he trobat això que et deia, vaig dir, bueno, vaig a veure qui és aquest Sant Genís, a qui li dediquen la parròquia Vilassada dalt, i em sortia d'això, que va ser un màrtir cristià del segle III, que estava venerat especialment a diferents indrets d'Europa, i que segons la tradició era un actor còmic a Roma. Però hauries d'haver trobat l'altre.
Llavors, diu això, que participava en representacions satíriques, on es burlava dels cristians, i durant una d'aquestes obres, mentre periodeava el baptisme, havia experimentat una conversió sobtada al cristianisme. I llavors em diu, és considerat patró dels actors i còmics, del teatre, i en alguns llocs, de notaris i escribans. Aquest és un altre. Això és l'altre. Però tampoc és el patró dels notaris i escribans, els notaris i escribans tenen un altre patró, no m'agradar quin és.
Ara es dona el cas que aquell era un escrivent, o sigui, abans quan es feia una dicta o qualsevol cosa d'aquestes, doncs els que el feien normalment no sabien d'escriure o no l'escriven, hi havia el notari, o diem notari, doncs el que copiava això.
En la geografia del Sangerís d'Arla diuen que el governador de la ciutat, fent cas de les disposicions vingudes de Roma, ordena que es faci la persecució dels cristians i, per tant, fa publicar la dicta.
i el genís que va d'escriure, doncs en aquells moments és un catacúmen, per tant preparant-se pel baptisme, i que es nega a fer-lo, i que llavors això el delata, i és martirinsat, doncs és mort també per aquest fet.
Això és el que diu la geografia de l'un, el diu que es converteix quan estava fent una representació, la geografia de l'altre és que es nega a signar o a escriure el decret de persecució dels cristians, perquè aquell moment està fent el procés per ser cristià i que llavors també és perseguit i martiritzat mort a la vora del riu Reina.
Tot com sigui, van acabar tots dos. Van acabar tots dos. Tots martiritzats. Sí, exacte. Abans explicaves que quan es va construir, o sigui, l'església i tal, es venien com uns tiquets a les botigues. No.
No, no, no, això era una mena d'imposició que va fer l'Ajuntament. En temps, diguéssim, de la guerra, doncs es va fer una imposició que s'havia de cobrar en els barbaries i no sé on més, doncs cobrar un tant per sofregar l'obra de roc de l'Església.
Per enderrocar-la. I després de la guerra es va fer també uns tiquets que es repartien a no sé quantes botigues i als cafès i als bars que, segons la consumició que s'hi feia, se'ls havia de cobrar, també se'ls havia de donar una mena d'etiquet i allò era una recaptació per l'obra, per la construcció de l'església. Així que, sigui com sigui, acabaves pagant, no? Exacte, el ciutadà acabava pagant.
Perquè et volia preguntar això. Abans deies que cada vegada menys, perquè evidentment es van fent grans i van morint, però que hi ha molta gent que va viure aquest enderroc i aquesta construcció de l'Església actual. La construcció va durar molts anys. Evidentment, però aquesta gent, segurament molts hi eren. De quina manera va viure la comunitat aquesta? Perquè el que està clar és que van tenir aquí a participar de la manera que ens va fer més mal a tots, que és tocant-nos la butxaca, no? Sí.
Jo no sé com s'ho van agafar tothom. A veure, el catòlic practicant que durant la guerra va veure com es cremava tot l'interior de tot el que hi havia dintre l'Església i l'Església, d'alguna manera, era en paraules, diguem-ne, de l'àmbit religiós, era profanada i, evidentment, això no li haurà agradar gens. I després de la guerra va veure amb bons ulls que es tornés a fer l'Església
Molts van veure amb bons ulls que s'és una església nova. Consideraven que s'havia de refer l'abella i que es podia arreglar i que es podia continuar amb l'església vella. I ara tindríem una església semblant a la d'Argentona. Per dimensió, seria una església semblant a la d'Argentona. Però, sigui com sigui, es van derrocar i se'n va fer una de nova i és de Catrimara.
I aquesta nova, sabem com va suposar econòmicament? Això no t'ho puc dir perquè no ho he portat. Però hi és, eh? Sí, sí, hi ha pressupostos. Es va adjudicar l'obra a una empresa, com es deia, era una empresa forastera.
En principi s'havia de participar en un fons que se'n deia de Regiones Devastades. L'Estat havia de portar molts diners. Sembla que no en va portar tants com se n'havien promès. I l'any 45, l'alcalde aquí vi del 45 ja escriu dient que van anar molt de pressa els de la primera junta després de la guerra a ordenar l'enderroc de l'Església.
i que no n'hi havia cap necessitat, que ara no tenim diners per fer l'Església Nova. La primera pedra de l'Església Nova es va posar el 43, el 4 de juliol del 43. No s'hi va poder dir missa fins al 48.
fins al juliol del 48, i encara només era una nau industrial sense paviment enrejolat, les parets tot nu, i a dalt a la cúpula encara hi havia obres. De tal manera que durant el 48, el desembre del 48, va caure un treballador des de dalt a la cúpula i es va morir davant de l'altar major.
En Gaspar Cabot i Comas, que era de Premià de Dalt i que treballava a l'obra de l'Església, va caure dalt a baix de la cúpula.
Això va ser el dia 15 de desembre del 48. O sigui, l'Església ja s'hi feia missa els diumenges, però encara s'hi estava treballant per dalt el cúpulo i les parts exteriors, també. O sigui, fins que l'Església no va ser així coberta, no s'hi va dir missa, s'hi va fer alguna missa de campanya al mig de les embestides i demés, això és normal.
Durant la guerra es va utilitzar la capella de l'Hospital, que és el de fora del poble, es va utilitzar com l'església parruquial. Però com que era fora del poble, i llavors allò era totalment fora del poble, doncs es anava a missa cada dia a la capella del Col·legi de les Monges, que és el peu de la baixada de la plaça. De tal manera que després molta gent es va encasar a la capella de les Monges perquè de petites havien anat a escola i d'altres. I fins al 48 no es torna a l'església parruquial a fer-hi les misses dels diumenges i les festes grosses.
la parròquia i el municipi estaven exauts per l'obra de l'església. Això no ho podien pagar. De tal manera que va durar molt de temps que no es van fer obres a l'interior de l'església perquè no hi havia diners per fer-les. El rector de l'època va haver de buscar avaladors.
no sé quants industrials i potentats o propietaris importants de Vilassada es van signar unes lletres per avalar el que s'havia fet. Fins que no es va arribar a pagar aquell deute, fins que no es van arribar a liquidar aquelles lletres, aquell rector va estar com castigat a Vilassada d'Alt.
No podia marxar de Vilassà. El 57, que es van liquidar això, el van transferir a una parròquia de Barcelona. I va venir un rector nou. El rector nou, amb un aire nou i sense la càrrega que suposava haver de suportar aquelles lletres, es va animar a fer l'envelliment interior de l'església.
Llavors, el 1958, el primer que fa és agafar les dues campanes que havien sigut del rellotge, que ara eren a la casa de la vila des que es van derrocar al campanar, doncs se les porta cap a l'església i les instal·la provisionalment, que durant molts anys, per poder tocar a missa. Durant dècades no s'havien fet servir les campanes perquè no hi havia lloc on tenir les posades. El 60...
El 59 es fa la benedicció de l'Església, bé el bisbe beneeix l'Església i consagra la capella del Santíssim i l'altar del Santíssim. Allà ja es dona per acabada, llavors sí que ja s'envelleix internament tota. L'Església encara no està ni tan sols envellida a l'altar major, hi ha uns cortinatges i passa com puguis.
Els 60 es posen els vitralls de l'església i es fan les obres de l'altar major i s'instal·len les imatges del Sant Genís. Poc després es fan els altars laterals. Les imatges del Sant Genís són d'un escultor que es diu Rebull. I les altars laterals
La de la Mare de Déu i la del Sagrat Cor són d'en monjo. Són molt grans, són corpòries però enganxades a la paret.
No són un baix relleu, però tampoc no tenen darrere, per dir-ho d'alguna manera. No els pots donar la volta. Tot i que són bastant corpòries, però són així. I, a més a més, hi ha uns retaulons sobre l'altar, amb una banda hi ha l'anunciació de la Mare de Déu,
A l'altra hi ha la fe, esperança i caritat, les virtuts teologals. De la mateixa manera, a l'altar major, davant de l'altar hi ha tres imatges, o sigui, a la taula de l'altar, a sota, hi ha Abel oferint el seu sacrifici,
Hi ha Abraham oferint el seu fill i Melquisedec, que va ser un gran sacerdot d'Israel, que ja utilitzava el vi i el pa pels sacrificis. Hi ha en aquestes tres imatges.
En aquell moment es fa també als bancs de l'església, però primer se'n rajola l'església, l'església no era rajolada. Jo això m'ho recordo molt bé, perquè el meu pare va fer les obres de l'església durant una vintena d'anys.
les obres interiors. L'obra gran la va fer una empresa forastera, després hi va haver un paleta del poble, una empresa del poble que la va fer les obres durant un temps, i quan aquell paleta es va jubilar, es va retirar la placa de la seva empresa, li van donar al meu pare, i durant una vintena d'anys el meu pare feia les obres, per tant, l'altar major, el Sant Genís, tot això, jo recordo de petit, haver anat allà de petit, i veure pujar els generos...
Anava amb la mare cap a l'Església al vespre, perquè el meu pare no volia que li posés les rajoles de l'Església a ningú. Es feia preparar el material, i quan tothom se'n anava, ell allà amb una bombeta penjada, es quedava tot sol a posar les rajoles al terra del paviment de l'Església. I després es va fer la capella dels Sants Màrtirs, que es va inaugurar el 67. Poc abans...
Es va fer tota la pintura interior de l'església, només va ser pintar i prou, perquè després encara eren de color de formigó. Val dir que l'obra de l'església de Vilassar és de formigó, la part interna, la part fora. L'estructura tot és de formigó. I és un formigó fet in situ...
amb les pedres de l'església antiga piconades allà mateix amb una piconadora i barrejades amb simèrica més rica. Les pedres de l'església antiga formen part avui dia del formigó de l'església. Exteriorment hi ha parts on, per exemple, l'església fa una volta que és de formigó, però exteriorment és rectangular. Llavors vol dir que aquests paraments que converteixen la mitja taronja són d'obra afegida.
Sí, el 64 s'inicia la campanya per posar els bancs de l'església. Els bancs no es van fer tots d'una sola atacada. A mesura que es dava recollint diners es daven fent bancs. El 64 es comença i durant uns quants anys es van fent bancs. Paral·lelament, ja dic, es pinta l'església, pintar les parets perquè eren brutes encara de l'obra, i es fa la capella dels Sants Màrtirs.
La cabella de Sant Màrtir ja no és de formigó, és d'obra, i la cúpula que hi ha, la volta que hi ha, és una obra, una cúpula feta com abans, amb rajola de pla, una volta a la catalana, amb l'oerna central. Eh...
A la que veia els màrtirs hi ha un gran mural pintat en el fons que representa l'arribada de les relíquies aquí a la platja de Vilassar i aquest mural és fet d'un artista de Sabadell que es deia Fidel Trias. El mateix artista havia projectat la decoració pictòrica de l'altar major.
I es va exposar a l'església els projectes que ell va fer per aquesta decoració de l'altar major, però aquest bon senyor va agafar un càncer i es va morir ràpidament i allò es va quedar en projecte i encara no s'ha pintat mai l'altar major. Hi ha uns plafons marcats a la paret per fer-hi unes pintures murals que no s'han fet mai i el quart de volta que cobreix la part de sobre l'altar major també està nu, que havia d'estar decorat.
A partir d'aquí ja no tenim res...
més obres importants fins al campanar. Això, perquè tu abans has dit que hi havia dues campanes posades provisionalment, agafades amb una viga i una grei perquè estiguin penjades. Per tenir campanes. Per tocar això. Però ara teniu cinc, no?, de campanes? Sí. El 83, amb un altre rector, diu que el campanar els havia fet encara aprofitant materials d'enderrocs i d'això que corrien per allà,
Quan el meu pare encara feia les obres i fa les obres de la rectoria, doncs també fan la part del campanar, la completa. Hi ha una part del campanar que forma part dels mateixos murs de l'església i l'altra part que no. I l'aixeca uns metres fins a l'alçada, aprofitant materials de construcció que hi ha per allà. Llavors aquest rector diu, home, volíem acabar el campanar.
I comença una campanya, i la gent s'anima, hi ha aportacions, i s'inicia les obres de la campana al 83. I al mateix 83 ja es fa campanya per comprar les campanes. I llavors al mateix 83 ja arriba una campana. I al cap de poc van arribant les altres, a mesura que... En teníem ja dues. Teníem dues, però llavors en arriba... Tenim una campana de les dues, una es desestima.
De les dues que tenim, una no ens agrada. Una és molt petita, té un som a l'escardalenc i es dona a l'hospital perquè la col·loquin a la capella de l'hospital i allà si la volen fer sonar que soni. Però aquella ja no serveix. Per tant, de les dues que teníem ens en queda una. Si fem de major a menor, seria la segona, de les més grosses.
Tenen nom les campanes? Sí, tenen nom, si ara te'ls aniré dient tots. El 83 arriba una campana nova i aquesta campana nova...
De l'any 83... Bueno, dues del 83, eh? Aquesta es diu Juliana. Ah, mira, com la patrona... I la paga la caixa d'Estalvis Lalletana. Vaja. Té 75 centímetres de diàmetre i pesa 260 quilos.
Per portar-la allà a la butxaca. La segona campana nova, també és del 83, aquesta es diu Oriola.
Oriola. I aquesta fa 68 centímetres, aquesta és la més petita, 68 centímetres de diàmetre i 180 quilos. Aquesta la paguen els capellans del poble.
I li posen Oriola perquè Sant Josep Oriol tenia rels de Vilassar de Dalt. Jo t'anava a dir, els noms de les campanes normalment van amb consonància amb el pagador, eh? El pedrastre de Sant Josep Oriol, la mare de Sant Josep Oriol, els havia quedat viu i es torna a casar, el pedrastre de Sant Josep Oriol era de Campujolà de Vilassar de Dalt.
Llavors sempre hi ha hagut una tradició, una vinculació de Sant Josep Oriol amb Vila Saladal. I se li posa Oriola i, a més, la paguen els capellans. La segona, ja he dit, de 260 quilos i 75 de diàmetre, la paga la caixa d'Ietana i l'hi posa en Juliana. La tercera campana arriba al 85. I aquesta es diu Maria. Fa 82 centímetres i pesa 330 quilos.
Després, aquesta la donen una família. És anònim, o sigui, no s'ha sapigut... La família no va voler que es digués quina família era, i és una donació d'una família, i li van posar Maria. La quarta campana és l'Avella.
És la que ja teníem. La quarta campana fa 91 centímetres de diàmetre. Es calcula que fa 600 quilos aproximadament. Aquesta es porta una piba d'inscripcions. Es diu Jesús, Maria, Josep i Sant Genís.
Es va fer l'any 1706 i porta tota una sèrie que diu doctor Joan Moret Rector, jurats en Jaume Roldós i en Josep Mas i en Ramon Baïls, obrers en Gaspar Pons i en Josep Casals i en Jaume Gomà Mèfècid. Jaume Gomà és el campaner. I l'última campana, la més grossa, fa 110 centímetres i pesa 720 quilos i és la Genisa.
La Genisa. Perquè l'antiga campana grossa també es deia Genisa. I aquesta sabem de quin any és? Aquesta va arribar l'any 87. I al cap del juliol del 87 ja es va pujar a dalt del campanar i el 24 d'agost del 87, la vigília de la Vesta Major de Sant Genís, es va fer el primer repic de campanes amb totes les campanes, encara amb toc manual perquè no hi havia l'electrificació posada al campanar.
Déu-n'hi-do, eh? Déu-n'hi-do, sí. És molt interessant tot això que ens has explicat i molt curiós tot el tema de les campanes. I aquesta campana que havíem tingut juntament amb la de Jesús, Maria i Josep i Sant Genís, que després, quan arriben les altres quatre, aquesta la deixem de banda i l'hem apartat, també té nom? No. Aquesta és anònima. No, és una campana petita, sense nom, i eren les que sonaven amb el rellotge.
aquesta dels 600 quilos, i l'altra, la petita, que ella ho ha de tocar els quarts i ho ha de tocar les hores. Estaven separades de les altres campanes del campanar, amb una estructura a sobre del campanar, per tocar, com aquí, Vilassar de Mar, per tocar les hores. I aquestes dues campanes no es van treure amb la guerra perquè continuaven tocant les hores.
Sí, clar, perquè no hi havia rellotges en aquell moment. Després de la guerra, quan s'enderroca l'esglés i s'enderroca el campanar, aquelles campanes s'han de baixar, encara que s'haguessin respectat durant la guerra, llavors es baixen. I llavors es porten a l'Ajuntament, que l'altre dia posarem un rellotge i no es posa mai. I el 58 o el 57, quan hi ha el rector nou, diu, oi, per aquestes campanes porteu-les cap aquí, que jo el que a mi m'ho faré és sonar per tocar missa. Bé.
I llavors es va recuperar el toc de campones que des del 39 o 40 no havien sonat. Per tant, en algun moment devíeu tenir campaner perquè... Abans de la guerra, no. Sí, en algun moment de la història hi ha algun document que parlava del campaner i del que se li paga al campaner. Però d'abans de la guerra ja no teníem campaner, teníem un segrestar.
I aquest segrestar, doncs, tocava... Tenia pluriempleo. Sí, es cuidava, doncs, de netejar el cementiri, una sèrie de coses i de tocar les campanes. Després de la... Quan es van reinstal·lar aquestes dues campanes, aquell bon home feia... El toc de missa era normal, eren 30 tocs de batall, 30 batallades, se deia, no? 30 batallades i al començar la missa 3, 33-33, 33 als anys de Cristo, va...
Això era com sagrat, no? Si ens feien anar a tocar les campanes nosaltres havíem de respectar això. No en podíem fer 31, havíem de fer 30. Després ell feia un toc de difons i un toc de glòria, un toc de festa. I prou. I feia un ritme diferent amb aquelles dues campanes, estirant-les així amb les mans.
Jo he recuperat el toc de difuns perquè quan es va fer l'electrificació del campanar es va fer amb un criteri del campaner que va venir de fora i va gravar allà al sistema informàtic uns tocs de campanes que a ell li va semblar.
I ara, quan hi ha un enterrament, vaig allà i manualment, des del controlador d'això, vaig tocant els botons, vaig sonar les campanes amb el ritme del toc de difuns que feia aquest home. El de Gloria no l'he recuperat perquè crec que no val la pena.
perquè si ara engegues, doncs, diverses campanes a l'hora de les que hi ha, doncs sona millor que no pas, doncs, aquell toc que feia aquell bon home. Tot he girat alguna trobada de campaners per aquí al Maresme, les que s'han fet, i he repetit el toc de difunts i el toc de glòria o de festa que feia en Josep Esquirol, que era el sagristà que vam tenir i que, ja dic jo, del meu record, doncs, l'havia conegut. Fins i tot, aquest toc de difunts...
era el mateix toc, el mateix ritme, amb dos bongos que es tocava en el retaule de la Sants Martins, aquella peça teatral que es feia a la plaça de la Vila durant uns anys, quan es portava a enterrar el capdill dels prehistòrics i es feia la comitiva funa, però ens es feia aquell ritme
amb els bongos, es feia el mateix, aquest ritme que ara estem intentant recuperar-lo i amb el rector actual estem a mirar si el podem gravar en el sistema informàtic perquè el toc de difunt sigui el propi nostre de Vilassar i no un que un campany ens ha portat gravat.
Molt bé. Doncs se'ns ha tirat el temps a sobre, ho haurem de deixar-ho aquí. Gràcies, Josep, i gràcies als nostres oients per escoltar-nos cada setmana. Recordeu que, si voleu escoltar el programa, podeu fer-ho a vilasarradio.cat i a les principals plataformes de podcast buscant històries de mar i de dalt. Adeu i fins al proper programa.
Adéu-siau. Vilaçà Ràdio són les 9 de la nit.
Jordi, 50 anys