Aquí comença Històries de Mari Dadal, un programa sobre el nostre passat, les històries, les tradicions, els personatges... Una producció del Centre d'Estudis Vilassarencs en col·laboració amb Vilassar Ràdio i sota la coordinació de Núria Gómez.
A finals del segle XVIII i inicis del XIX, la platja era sobretot un espai de treball. Pescadors, barques i xarxes ocupaven la sorra i els banys de mar eren escassos i associats a creences terapèutiques. Al llarg del segle XIX, el bany de mar es comença a considerar saludable i la platja passa a ser un espai compartit entre feina i primer lleure.
Amb l'arribada del ferrocarril a finals del segle XIX, Vilassar de Mar es convertia en destí d'estiuetj amb la construcció de segones residències de la burgesia catalana i el bany es popularitzava com a costum social. Posteriorment, algunes platges es van privatitzar amb l'establiment de casetes de bany, que no tothom es podia permetre.
Durant el segle XX, la platja es consolidà com un espai de convivència familiar. Avui, amb serveis moderns, el bany continua connectant el present amb el passat marítim del poble. Avui, a Històries de Mar i de Dalt, parlarem dels banys de mar amb el doctor Agustín Martín.
Històries de Mar i Dadal. Coneguem el convidat. L'Agustí Martín és vilassarenc, capità de la Marina Marcant i doctor en Marina Civil. Fill, net de navegants, president de Bric Barca, centre d'estudis nàutics de Vilassar de Mar, president de la Fundació Casa Pairal, membre del Consell de Direcció de la Mina Vella a Aigües de Vilassar i...
pis basnet de Capitans de Vaixell. És exdegar de la Facultat de Nàutica de Barcelona i professor de formació de la Fundació Filip Custó. Actualment és ambaixador de l'Organització Marítima Internacional, codirector de la revista Cingladures, entre d'altres, i dirigeix el programa Randamar de Vilassar Ràdio des de fa cinc temporades.
Benvingut Agustí. Hola, què tal? I moltes gràcies per convidar-me. Moltes gràcies per voler venir, per mi. Què s'entén per panys de mar en el context històric de Vilassar de Mar?
Bé, podríem començar dient que els banys de mar no és una cosa moderna, perquè realment aquí a Vilaçà fins a principi del segle XX no van haver banys de mar tal com avui parlarem. Els banys de mar sempre es van considerar, jo diria, perillosos i a més inòspits, perquè no estaven massa recomanats. I m'agradaria dir una cosa que ja l'has dit, però és molt important,
i és que al segle XIX i principis del XX, aquí a Vilassà, els pescadors no sabien nedar. No sabien nedar. Vull dir que a la platja no hi havia gent passejant, no hi havia cap esport de la platja, la sorra ni el mar, i el que veiem eren pescadors, i també hi havia homes i dones remandant xarxes, i aquests pescadors que no sabien nedar tenien una frase popular catalana molt, molt coneguda,
que ve d'això i és una mà per tu i una mà per la barca. Vol dir que sempre han d'estar agafats d'algun lloc perquè si causa l'aigua t'ofegues. Bé, els banys, també ho has dit molt bé, els banys comencen a finals del 18 i principi del 19 i perquè eren recomanats pels metges. Exacte, eren recomanats pels metges perquè, entre altres coses...
Anaven bé per la pell, per la circulació, també per el que és el sistema respiratori i segurament per altres coses. Però fins aquell moment que això no va sortir a Gran Bretanya, els britanis, els metges que van dir, carai, això va bé per la salut, el marc no s'hi anava.
I quan van haver els primers banys, lògicament no van servir l'açà, perquè ja a finals del 18, principi del 19, van haver banys molt importants, especialment a Barcelona, a la Barceloneta, van haver els banys també...
a Poblenou, a Badalona, també en van haver llocs on hi havia estiuajans. Fonamentalment podem parlar de Sitges, Milanova, i si anem ara cap amunt, Sant Pol i Sant Feliu de Guíxols. Això és una miqueta la història, no? I també una cosa molt important és que aquests banys...
Eren llocs, recintes tancats i, lògicament, eren recintes socials, molt dedicats a la burgesia, que, clar, havien de pagar per anar allà. I l'altra cosa que m'agrada molt, que aquí Vilaçà en parlarem, és que, clar, per obrir uns banys, encara que fossin privats, després van haver banys públics o privats, havies de tenir una llicència d'activitat.
i el nom que tenia oficial eren baños de pila i oleaje. De pila. De pila i oleaje.
Bueno, lo del viaje ho trobo normal per les oles del mar, però lo de la pila no sé d'on t'ho treien. Bé, la pila... Sí, hi havia... L'aigua estava freda. Sí. Petites banyeres, petites piscinetes, que aleshores amb una caldera escalfaven amb llenya o carbó, escalfaven l'aigua...
I aquesta aigua la canalitzaven en aquestes piscinetes com si fossin aquestes aigues que tenim en alguns balnearis que hi ha aigua calenta, però així ho feien de forma artificial. Perquè l'aigua calenta i l'aigua desalada, a més, relaxa molt.
I la gent es posava allà i molts no anaven a fer l'oleatge, que és l'onatge, que també era una cosa bona, perquè això que les aigues, les onades, et piquessin de l'esquena també era una forma com de reactivar-te. Això és l'onatge, no? Banyos de pila i oleatge. Bé, allò de posar-te pet d'ones, no? Que et vagi... Exacte. Era això.
I això era molt interessant, i de fet aquells banys tots eren semblants, era un recinte tancat, ho portava normalment una família, i hi havia uns llocs que eren casetes de fusta per canviar-se, com recordarem també encara les de Palomares, casetes de fusta, i eren unes casetes que es muntaven i desmuntaven,
que eren de colors, cada bany tenia el seu color. Aquí Vilaçà van ser molts anys de color verd i blanc, al Palomares, i més tard blanc i blau. I a l'interior era un espai d'un metre i mig quadrat per canviar-se, per guardar la roba, les tovalloles, el parasol, i un mirallet i un banquet. I cada u tenia la seva clau que es guardaven a la consergeria del bany.
Clar, i això evidentment no s'ho podia permetre a tothom. No, no, no. Quan parlem de Barcelona estem parlant de la burgesia. Final del XVIII, segle XIX. A més, hi havia gent que treballava només pels que anaven a banyar. Hi havia unes pacèneles de fusta que anaven des de les casetes fins a l'aigua, fins al regaló que diem aquí. Perquè això de trepitjar la sorra s'embrotaven.
Clar, havien d'anar directament a l'aigua. I a l'aigua tampoc estaven tot el rato que volien. Ah, a mi hi havia un temps límit per estar a l'aigua. Sí, perquè això era una prescripció a metge. Aquests de Barcelona, fins i tot hi havia un metge contractat pel control dels banys.
No m'ho puc ni creure jo, de veritat. Era així, però el més va del tot, això ho diria parla al Museu Marítim de Barcelona, hi ha una miqueta de documentació, era el tema del sexe. Clar, homes i dones barrejats, segle XIX, impossible. Per tant, hi havia horaris per homes, horaris per dones. Tant les dones com els homes podien portar els nens petits. Els nens tenien lliure horari.
O amb el pare, o amb la mare. Sí, però qui podien haver anat a l'estona del pare i l'estona de la mare. Exacte. I després la roba de bany, els vestits de bany. Sí, clar, també les dones anaven tapadíssimes. Doncs t'ho diré, perquè realment et diré que en el segle XIX les dones es cobrien tot el cos amb un vestit.
I portàvem mitges, o sigui, perquè no es podien veure ni braços ni cames. I els homes anaven amb pantalons, descalços, amb pantalons i samarreta, de màniga llarga. Els braços no es podien ensenyar al segle XIX i imagineu-vos aquests vestits que eren de llana i de cotó, el que devien pesar quan sortien de l'aigua. Sí, no devia ser gaire còmode, no?
I, bueno, hi havia moralitat però no comoditat, no? Era així. Estaven renyada. La comoditat amb la moralitat no es portaven de la mà, no? Totalment. I a principi ja de segle XX és quan apareixen els primers vestits de bany, banyadors, d'una sola peça. Tant per homes com per dones.
les dones més tapades i els homes ja amb tirans. Però era així. I ja s'escurcen mànigues i els camals els pantalons. Però la gent anava així. I, clar, era un escàndol social ensenyar una miqueta més el conte. Sí.
Si és veritat. Això, si vinguessin ara, els dic que farien un infart, no? Sí, segur, segur. Jo això ho tinc claríssim. Per tant, aquí a la... Tu parlaves de Barcelona. El fet que a Vilassà també n'hi haguessin, té alguna cosa a veure amb això, que jo deia que venen aquí a estiuejar les de Barcelona i deuen dir el mateix que tinc allà o vull aquí on estiuejo, no?
Totalment. Sempre ha de sortir un emprenedor...
que es doni a compte que hi ha un negoci per fer, i en aquest cas el negoci és fer uns banys pels senyors. Els senyors, els estigues d'anys de Barcelona, que a més volen, sempre tenen aquell viure junts i relacionar-se amb ells mateixos, perquè allà també es fan negocis, és el que abans parlaven de la burguesia. I així neixen a Vilassar, a Vilassar,
Neixen a l'any 1935. 1935. Ui, just. Sí, i és una època en què, fixeu-vos que en aquell moment, encara que aquí no n'hi havia, ja havia nascut... Bé, encara no. El que passa és que en aquesta època ja hi havia tradició d'esport en el mar, natació, hi havia ja vela, perquè fins a l'any 46 és quan neix el biquini.
però aquí Vilassando arriba fins als anys 60. Això és important per veure com anaven vestits. Però si ens anem a veure què passava, l'any 35 hi ha una persona del poble, que és en Jacint Pujol, i aquest home és el que inicia tota la tramitació per demanar un permís al Ministeri d'Obres Públiques,
per instal·lar el que aquí anomenaven un balneari, que era el que dèiem abans de la pila i oleaje, i ho demana de forma permanent. Li concedeixen, és estrany, li concedeixen, però per què li concedeixen tan fàcilment en una zona marítim terrestre que sabem que es poden fer poques coses?
De la mateixa forma que passarà amb el Club Nàutic. Hi ha molta gent influent que ve a estiuar aquí. Que si hi ha amics del governador civil, amics de l'alcalde de Barcelona... Llavors les coses eren diferents. Ara també funcionen algunes així, però no tant.
i construeix una casa, i d'aquesta casa, enlloc hi ha pogut trobar el de les piles, aquelles banyeretes que dèiem, que sí que estaven als banys orientals de Barcelona, per exemple, i el que fa és que té el seu servei d'assistència als banyistes, i la gent allà, i va passar també el dia, vol dir que munta el seu petit bar,
on allà es poden fer una amenideta, uns entrepans, o poden menjar algun peix acabat de pescar a la mateixa platja, perquè en aquella platja llavors no hi havia espigó, però hi havia sorra de la rellena d'en Cintet, hi havia marques de pescadors, i en Cintet, en Pujol, lògicament tenia contacte i amistat amb aquesta gent.
Bé, i suposo que si era una persona que era emprenedora ja devia tenir, per poder servir el producte fresc i acabat de pescar, ja devia tenir els seus amics o els seus contactes a dir, ei, si em portes el peix a aquesta hora, jo te'l compro i així ja fem negoci rodó, no? Jo el puc servir, clar. Era així. Una persona que si veia ja el tema negoci el devia tenir molt... Exacte, i feia una mabra o un sart a la planxa amb carbó o unes cerdinetes, no grans coses, però...
perquè no hi havia engeleres o neveres, llavors era tot molt més senzill. I què passa? Que d'aquí neix el Club Nàutic de Vilassar. L'any 1959, que va ser un 23 de setembre, es constitueix l'Associació Club Nàutic de Vilassar de Mar amb uns estatuts aprovats pel Govern Civil de Barcelona.
Però hi ha un petit problema, i és que en aquesta platja on es crea aquest club, que és en els banys Cimtet, aquesta platja s'ha compartida amb uns pescadors de tota la vida que viuen de la pesca, són professionals.
I clar, al fer-se el club, el club el primer que fa és parlar amb ells per, d'alguna forma, adquirir els drets dels pescadors i que ells es quedin per sempre a la platja del Club Nàutic amb l'assegurança del club, amb els serveis del club, que no marxin però no tenen dret, diguéssim, de barada, encara que sempre el tindran perquè hi ha...
s'escriu a part que sempre podran estar allà. Són quatre pescadors i arriben a aquest acord oficialment sense cap contraprestació econòmica. Tot això fa que a cap de poc temps, l'any 1959, arrel d'un gran temporal que va haver,
també va ser als vols del 59, que és quan se'n van les casetes del magatzem de la Madrama Terra, que cauen, aleshores perilla, es veu perillar totes les construccions que estan a la borda del mar. Molt semblant amb el que va passar a Palomares fa dos anys, que no es vivís mai. I aleshores és quan hi ha el permís per fer un espigó. S'anomena l'espigó de llevant, el que tenim ara. Aquest espigó de llevant...
el que fa és protegir tota la zona del Club Nàutic i fa que hi hagi també una platja, podríem dir, permanent. En aquesta platja, lògicament, el propi Club Nàutic, de mica en mica, va fent coses. Primer estant a la caseta d'en Sintet,
Però hi arriba un moment que, a partir de l'any 1965, ja es comença a parar d'un projecte per fer un gran edifici, que és l'edifici que tots coneixem ara, és el 1967, un edifici que podrà ocupar 1.694 metres quadrats, que és moltíssim. Sí, anava a dir, no? Moltíssim. Recordeu que ara no poden haver més de 300 metres.
Però darrere d'això vindrà cap d'unze anys la piscina, la famosa piscina, que el premis era per fer una piscina municipal a Vila-Sat-de-Mar. I, curiosament, va anar a parar, sent municipal Puig de Cic, pública no, dins el Club Nàutic, 375 metres quadrats de piscina.
I aleshores tot està fent amb autoritzacions, o sigui, l'Ajuntament... Tot autoritzat, no hi ha res que ho faig a la nit perquè al matí s'ho trobim fet, no? No, no, tot està ben legal i l'any 1979 també s'amplia el que és el verador, que és perquè les barques puguin estar ben alineades un al costat de l'altre, que és el que tenim ara. És una gran plataforma de formigó amb les barques. Això és el 67.
també amb els seus permisos. Total, que l'ocupació del Club Nàutic era ja, després d'aquestes obres, de 2.798 metres quadrat. Mare meva! Bé, tot això fa que en paral·lel, i aquí és la cosa molt curiosa, en paral·lel cap a l'any 1960, era aquest any, el vell Palomares, Toni Palomares,
Era un home, que ho m'ha explicat per la ràdio, que ell havia vingut de la Marina Alta, de Lacan, per treballar a les Almadraves, a la segona Almadrava de Vilassar, no la primera, la segona. I aquest home el van interceptar a l'estació de França, com si fos un Messi, sempre ho dic. Tu, vine cap a Vilassar, que seràs molt bo, que fa falta un capità d'Almadrava, que és un responsable, és com el capatàs al que mana l'Almadrava, no?,
i va venir cap aquí, i aquí neix la família, que avui en dia són tots ja, de Vilassar, els Palomares. Doncs, què passa? Aquest home demana una concessió per fer una mena també de balneari, uns banys, però no seran banys, diríem, privats com en Cintet, sinó que seran uns banys que podríem dir públics, que has de pagar per tenir caseta.
Pots anar-te a banyar quan vulguis, perquè l'aigua del mar és per a tots. Però si vols una caseta, tu pagues un tant i tens la caseta. Però no és una societat, no hi ha socis. Era obligatori tenir caseta per anar-te a banyar o tu podies venir canviat de casa?
Tu venies canviat de casa i anaves a l'aigua i ningú pot dir res. El que passa és que la caseta, clar, era molt còmode perquè... Sí, clar, i també devia donar un cert estatus. Sí, ui, encara, si vas al Club Nàutic, veuràs que les que hi ha ara d'obra, bueno, el que té la caseta, allò és com si tingués un petit xalet.
Allà guarda tot i deixa també la joia, si es canvia, ja hi hem vigilat, ja vull dir que allà no has perd res, no? Està ben organitzat. El cas de Palomares era, diguéssim, diferent. El que passa és que tot comença amb un petit bar que obre en Palomares i el seu gendre, en Josep Nín, i obre un petit bar, i amb aquell peix dels pescadors també fan quatre sardines, ho couen allà mateix, i pensa, carai, per què no muntem també un restaurant aquí dins? I munten...
Bé, primer muntant un bar-restaurant i després ja, el que vam veure tots durant molts anys, que hi havia el restaurant a la primera planta, i a baix hi havia el que seria com una guingueta.
un bar. I allà t'ornaves al bar i si tu tenies una caseta, quin és? El número 34? Té, dona la clau, obres, torres la clau, i quan torres de banyar, bueno, allà hi guardava la tovallola, les cosetes teves i tal. Això era el Palmares. Però, curiosament, la concessió que es va donar pel Club Nàutic va ser de 99 anys.
I, en canvi, a Palomares li donen 15 anys de concessió. Només. 15 i prou. I la llei diu que quan s'acaba la concessió, que, per exemple, la del nàutic encara no s'ha acabat, encara tenen concessió, Palomares es va acabar fa molts anys.
Sí, anava a dir, perquè si és del 60... que has dit tu, el 75 s'hauria d'haver acabat. Llavors pots demanar una segona concessió. La segona concessió mai serà més grossa, això és per llei, que la meitat del temps de l'anterior. I li donen per 10 anys. Una miqueta més del que correspon. 10 anys. Però aquests 10 anys s'acaben el 1985. I des del 1985...
La llei no permet donar més concessions. I ha estat fora llei, això. Exacte. Mirem-ho així, no? Ells han intentat legalitzar-ho amb advocats, es van gastar molts diners treballant-ho, però no va haver manera que això arribés a cap lloc. Per tant, el fet que el Palomares ara ja no hi sigui, no és tant allò de la llei de costes, sinó que la concessió estava vençuda. Concessió vençuda...
i que, si tu la tornes a demanar, amb la llei de coses actual, no et permeten fer res com palomares, el que hi havia. Et permeten, si vols, muntar una guingueta, les guinguetes que tenim ara... A l'estiu, no? A l'estiu, que són temporals, muntar algun tipus d'instal·lació esportiva, però res cultural, per exemple, es pot muntar en una platja, que és curiós, eh? Sí, no té gaire sentit, no? Si vols parlar de palomares...
i de la lli de costes, que és un tema interessant, per aquí vam intentar recuperar el Palomares, nosaltres, un bon grup de gent de Vilassà. Això ho deixem per un altre dia i en parlarem. Llavors el que passa és que a Palomares Vilassà va creixent i ve molta gent a viure de fora, no només gent de Barcelona, parelles que acaben trobant la primera residència a Vilassà,
Per què? Perquè Vilassar és un poble que té una cosa diferent. Tenim el mar, és un poble tranquil·let, la muntanya... I esteu a prop de Barcelona i esteu ben comunitats. Supercar, això ho hem de dir-ho, també. També. Però no es pot tenir tot, tampoc. Tot no es pot tenir. Tot no es pot tenir. I a prop de Barcelona, amb l'estació, ara n'hi ha dues, la de Vilassar i Cabrera...
I això fa que molta gent vingui a viure a Vilassar i que vagi a Palomares... Vine a Palomares, podem tenir una caseta. I no es pagava molt. Jo, que sempre he navegat amb petita vela, tenia la meva caseta i pagava molt poquet a l'any. No me'n recordo. I tu apuntava una llibreta i borrava quan pagaves. I hi havia... Totes les casetes estaven ocupades. Tenia casetes a l'interior dels banys, que eren fetes de...
d'obra i les exteriors de fusta. Però s'excedia també de molt d'aquests 300 metres. Però no hi havia concessió. Per tal, arriba un moment que ja hi ha dues sentències del Tribunal Suprem per tirar a l'edifici terra. Això sembla que no arribi mai, però un dia acaba arribant. I quan arriba, aquí vénen a desmuntar-ho, tu no pots fer res. No.
i aquí es va acabar la història dels banys palomares que van tenir tota la seva història i podem dir que els banys cintet va passar a ser el club nàutic llavors per tant sí que segueixen perquè el club nàutic encara està dintre de la concessió per dir-ho així exacte i si em permets et volia parlar d'un tema que va molt relacionat i que la gent gran de Vilassar
encara se'n recorda, bueno, gent bastant més gran que jo, però ja sóc gran, que són els tandals. Tandals. O sigui, la gent de fora, la gent de Barcelona, encarregava amb un dels fosters de confiança que li fes un tandal.
El Tandal eren quatre postes de fusta de pi, amb una estructura quadrada que ho tancava per dalt, amb un canyís, i això es col·locaven a principi d'estiu, a dos metres de distància. Surten postals de Vilassar i fotos antigues que surten.
Sí, ho estaves dient i ho estava pensant, amb aquestes fotos veient aquesta mena d'armatós de quadrat. I cadascú era d'una família. Sí, clar. I cada família tenia el seu propi fuster.
Per exemple, aquí molt a la vora hi havia la fusteria de Can Senso, i el coneixeu molt, Senso. Doncs ells feia pels senyors tal, tal, tal... Hi ha de tenir uns determinats senyors. Alguns eren en propietat, altres es llogaven...
ells s'encarregaven de muntar, de desmuntar, i quan venia una tempesta grossa de llevant, per exemple, anava a dir què, llavors? Daven tots els fusters de la platja i s'ajudaven entre ells, perquè uns tenien 10, 3, 5, 2, 4, i llavors cada un tenia una marca de color en el tandal. Per exemple, tots els tandals de Can Sensiu, que s'havien molt ben fets i duraven molts anys, tenien una marca de pintura blanca.
Això és important. Vull dir que tot estava molt normalitzat, encara que no ho sembli. I l'altra cosa és que, clar, dius, bueno, i la fusteria sent si podia fer tots els sandals que volia? Dic, no. Feia falta un permís de la comandància de Marina, que era una instància que es portava el comandant de Marina a Mataró,
I venia... Sempre eren igual, els tendals, més o menys, i allà era un tràmit molt senzill, però que, a més, havies de pagar amb uns segells, que eren els segells de huérfanos de l'armada. Ostres! Sí, els diners aquests...
devien anar a parar amb una mena de col·lectiu de nois i noies o famílies que els pares havien mort o bé a la guerra o que havien mort amb servei de l'armada. Ostres, que és curiós, eh? Tot com va lligat, eh? Tot va lligat. Eren permisos de temporada, això era només de tal dia a tal dia, per exemple, quan tu saps que...
els estiuajants venien més o menys per Sant Joan i marxaven per la Mercè. Anava a dir, són aquests mesos, perquè venen dos, tres mesos, no?, la normalment. I llavors venien aquí a Vilassar, el que tenia una empresa o una fàbrica, venia amb el seu camió, descarregaven tot, els llançols, els mobles, tot, perquè les cases estaven tancades tot l'any. Imagineu-vos-ho, però venien també amb les minyones, que ho arreglaven tot, ho netejaven...
I de vegades el pare és que a Barcelona no venia cada dia perquè havia d'anar a treballar a la fàbrica. I això és un tema, crec que és important, que no només era típic a Vilassar. El que et parlo de Vilassar era igual a tot el Maresme. Si vas a Premiar, o vas a Matarot, o vas a Mongat, això ho trobarem a tot arreu. Era una forma de...
d'agordir més a l'estiu. I després també és molt interessant que, clar, a la platja, a partir dels 60, la gent va a la platja als estiues anys, la gent del poble, tothom es barreja... És més obert, llavors, el tema de la platja i dels banys, no? Exacte.
Exacte, i no hi ha dutxes, ni hi ha res, la gent se'n recordarà de les rieres que baixaven per la platja i quan hi havia mala mà, mal temps, que havia plogut, allà baixava molta porqueria, baixava també rates, bueno, allà hi havia de tot. I després també, clar, això el que fomentava és si hi hagués pesca també, perquè com que baixava molta cosa orgànica, hi havia molt de peix aquí davant.
Ah, clar, era una manera d'alimentar... És curiós, això. Perquè ara el problema que tenim és que la porqueria que tenim aquí davant de vegades és inorgànica, que ve de les depuradores, són sabons, o de vegades hidrocarburs, o... En canvi, abans no, tot eren, diguéssim, de les comunes, de les caques, de tot el que baixava. Animals morts, també...
Els dimecres, quan hi havia de petit, jo, quasi jo no me'n recordo, però el pare m'ho deia, hi havia el matadero, deiem matadero, eh? Sí, sí. Allà quan mataven, els dimecres, la sang baixava i resta de sang, allò amb mangueres ho feien baixar avall i baixaven fins a l'aigua. I clar, allà hi havia peixos, allò era molt viu. I era una forma molt diferent. La platja, de vegades, estava o molt bruta o molt neta.
Això tots ho recordem. Sí. I els banys, els que treballaven els banys, sí que intentaven, amb celebrets, de si hi havia algú surant, si hi havia qualsevol gos, si hi havia un animal... Mantenia el... Intentaven mantenir com podíem, perquè el corrent ho porta tot. Però, tal, això era una miqueta com funcionaven els banys. I van ser molt populars, molt populars. Sí.
D'alguna manera, el fet que el tren arribés fins a Vilassat, suposo que també va ajudar que fos més fàcil per mortes d'aquestes famílies, perquè al final, el que deies tu, ve el camion amb totes les minyones i tots els estris de la casa...
la família amb els nens, descarregues a la dona, amb els criatures, a tothom allà, i tu et va bé perquè pots venir el divendres amb el tren i marxar el dilluns amb el tren, no? Vull dir, trigues el mateix ara que en aquell moment. Sí, és veritat, eh? Sí. Per el que he llegit, sí. Sí, sí, jo també. Segurament, clar, lògicament que va influir, va influir amb les platges, amb els negocis... Un mes de saber veure aquest boom, però, va ser a partir dels anys 60.
que és quan comencen a venir més gent a les platges. Llavors molta gent no tenia cotxe i agafaven aquells trens que hi havia, de color verd i platejats, i paraven aquí...
que jo sempre dic, bé, algun dia potser el tren passarà per darrere de Vilassà, jo també sempre ho he escoltat, però tenir un tren a Vilassà, això de poder anar a treballar, com he anat jo uns quants anys a Barcelona i agafar el tren i tal, això, escolta'm, és una cosa que no ho té tothom, el que viu a Argentona de baixar aquí a buscar el tren. I el tren sempre també econòmicament ha sigut bo, perquè ha portat gent, clar que ha portat gent a tot arreu, i és així. El...
Parlàvem que hi ha un canvi, que en els anys 60 sí que ja és com que ve tothom, ja no hi ha aquestes diferències, també n'heu tots més lleugerets de roba a l'hora d'anar a la platja, però sí que és cert que parlaves tu dels tandalls i pensàvem en aquestes postals o aquestes fotografies d'època que es veuen, doncs aquestes estructures així tot tapadet, la senyora tota tapada amb el...
amb el paraigüet perquè no li toqui gaire el sol, vull dir, sí que era com una imatge de cosa molt tapada, és a dir, anaves a la platja, si tu mires amb els ulls d'ara, dius aquesta gent que anava a fer la platja, vull dir, a prendre el sol poc.
El sol no estava recomanat. Només l'aigua. L'aigua. I a ratos no ha estat tampoc molta estona. També hi havia persones que normalment eren homes que ensenyaven a nedar. Posaven unes cordes i ensenyaven a nedar als grans i petits perquè la gent no sabia nedar. Clar, la que no tocaves a terra, ja què passava?
també l'altra cosa clar el sol sempre els metges ja havien dit que era dolent però és que abans no es podien protegir com ara no hi havia cremes com ara
portaven pameles, aquells gorros, tal, i es protegien. També intentaven, quan va sortir la goma, que és el principi del segle XX, de tapar-se el cap per no mullar-se els cabells. Però, clar, la higiene en aquella època no és com ara. Ara pots duixar-te cada dia. I l'hi estic de vegades, dues vegades. Però, en aquella època, no hi havia dutxa, no hi havia res, i bé, era... Els banys...
Jo sempre he pensat que era com, clar...
que es volia d'alguna forma imitar els banys romans, les termes, els banys grecs, els turcs, no? I jo conec, per exemple, els banys de Dorres, que estan aquí a la Cerdanya, la para francesa, que hi ha com unes piscinetes amb alga calenta i que a més fan olor, aquella olor d'eus podrits, no? De sulfur. Sí. I allà la gent va allà a relaxar-se, era com un relax.
I era un tema, com has dit tu, terapèutic. Vull dir que allà anaven perquè al metge els deia aneu a la platja, banyeu-se, a ser tanta estona. Era com una recepta a metge. Clar, suposo que li deia aneu a la platja tanta estona i només de tanta estona i que tornes a descansar i tornes a anar, no? Clar, era així.
Per exemple, jo sé que hi ha els banys que hi havia a Poble Nou, que són del segle XIX, van ser uns banys també d'algun emprenedor que es va fer però eren banys oberts a la classe obrera.
Perquè jo és el que estava pensant, no? Al final els banys es posen de moda la classe social alta, la burgesia, que la platja era un lloc per anar, bé, els pescadors i la gent que feia feines referents a la pesca, no?, de les xarxes o el que fos, i de cop i volta doncs ve una gent que no ha de treballar i que ve aquí a prendre les aigües, no?, a banyar-te i ja està, no? Però
En algun moment hi ha d'haver el punt aquest que hi hagi els treballadors que vulguin imitar o ser igual o alguna cosa així, no? Llavors també han d'haver-ne oberts a ells. Uns quants banys a Montgat mateix o a Poble Nou. Montgat i Poble Nou són de classe obrera. Sí, i a més molt populars, menys luxosos, podríem dir,
Però molt important socialment, perquè... Bé, els banys de banys ens els hauríem d'imaginar com ara són si vas a un gimnàs, no? Que al gimnàs coneixes gent, parles amb una... Tu de què treballes? Doncs mira, jo soc fabricant de bicicletes. Ostres, quin debici em recomanes? Bé, i després vas al bar, fas un cafetet, no? Te'n vas allà a la sauna, no? I...
i la gent potser està fent tres quarts d'hora, una hora de gimnàstica, i està una hora i mig allà, allà dins del recinte. Fem vida social. Això passava en aquests llocs, i van ser llocs molt importants. També, llavors, en els banys hi havia la ronda de la Guàrdia Civil,
Ah, sí. Bé, eren els carabiners primer, llavors Guàrdia Civil, el primer va ser cos de carabiners, i després Guàrdia Civil, que feien també la ronda, pels camins de ronda que passaven sempre a la vora de les platges, i donava una volta per allà també.
Per vigilar que es complissin les normes. Exacte, del bon ordre, que es deia, al principi allà, la gent d'aquella època no és com ara, però passava ni pim-pam, que no hi hagués una parella que es fessin un petó, qualsevol cosa, tot això estava molt controlat. Era la moral, aquella doble moral que hi havia.
però si no ho fas allà ho faràs en un altre lloc però allà amb gent pel costat i amb nens lògicament això no quedarà bé i això eren els banys van haver uns banys molt importants a la Costa Brava els banys de Sant Feliu de Guixols aquests banys també van ser per la classe alta i després dels banys van haver piscines també a la platja
I després hi havia els restaurants, no? Hi havia gent que hi ha... Perquè després d'aquí venen els clubs nàutics, que no és una continuació d'això. Sí. El club nàutic, en fi, en realitat, si tu vas al club nàutic de Vilassar, veuràs que hi ha famílies que venen al matí i a casa, a la tarda o al vespre.
Clar, perquè és aquesta vida social, no?, i tens l'opció de banyar-te al mar, banyar-te a la piscina, anar al bar a prendre un cafè, dinar, fer mel, fer la partida de cartes, o tornar a casa, anar a casa i tornar, aquest tipus de coses, no?, això és molt de club, eh?, del club.
Però d'alguna manera això no deixa de ser com una evolució d'aquells banys inicials que... És això, eh? És una evolució d'aquells banys, sí. Clar, la societat va canviant i per tant també canvien les maneres d'utilitzar els llocs. Possiblement als inicis dels banys anaves a banyar-te i l'estoneta que et deia el metge i para de comptar, no? Clar. També aprofitaven perquè tenien, clar...
contractaven a la companyia d'aigua local més aigua de la que tu podies contractar amb una casa o que tenies en una casa i a casa Vilassà és una mica especial perquè tenim la mina vella, aigua de Vilassà però en altres llocs a casa quasi no hi havia aigua
i aquests llocs també aprofitaven després per passar-se aiguaneta, pim-pam... Per fer el bany de la setmana. Sí, que hi ha gent que ho fa en el gimnàs, també, que no es duix a casa, es duixa al gimnàs, i es duixa en sabona, pim-pam... Era també una cosa semblant, eh? Després, l'altra cosa que els més emprenedors, això va passar a Barcelona i aquí a Vilaçà també...
és que, carai, aquesta gent podem treure més negoci, doncs anem a llogar uns patins que vagin en pedals, i clar, ho han vist a Sant Pol, doncs a Sant Pol els hi fa un constructor de la Barceloneta, doncs anem a encarregar-ne dos, després quatre, i això ho tenen com a més a més, i poden llogar aquests patins en pedals, per anar als nois d'una parella al matrimoni...
donar voltetes per allà davant i tal, i després en el mateix lloc també acaben tenint embarcacions de vela, que clar, ara ja han canviat molt, però en aquella època eren els snipes, embarcacions que eren de fusta, els primers patins, com diem d'haurem de parlar de patins de vela, que hi ha molta tradició. Mira, jo vaig apuntant coses, eh? Sí.
Home, jo allò dels petins de vela, quan ara ho has dit, m'has fet pensar de quan jo era petita que n'havíem agafat i anàvem tots allò uns pedalejant, llavors et tiraves, et portant com molt més al fons. Aquests de pedals, sí. Sí, aquests de pedals, i m'has fet pensar quan era petita que jo n'havíem agafat allà a Mataró. Perquè això era una distracció molt maca i allò que t'allunyes una miqueta de la sorra, que si no ho has vist mai és preciós en una barca. Sí, sí.
doncs anaven buscant coses alternatives per fer també més diners per això eren emprenedors i d'aquí van venir els restaurants i tal hi ha el cas per exemple de Palomares que va arribar a tenir restaurant a dalt i la guingueta baix
Però els vam fer tancar la guingueta, ja fa uns anys. Perquè, clar, no hi havia concessió ni per dalt ni per baix. Almenys tanquem-ne una. Almenys ja que si heu d'estar il·legals, només d'una. I, clar, van escollir el restaurant de Palomares. I l'altre, que era preciosa, perquè era sota el restaurant, i allà per fer una cerveseta, si venies de la platja, o una Coca-Cola, o uns brevereixos, llavors era ideal. Però van fer-ho tancar i tancat estar, que no feia cap mal, vaja.
Però bé, això són les lleis. I...
I m'imagino que després hi ha hagut guerres entre mig i tot això ha sigut fotut també per aquests llocs. Perquè a la Guerra Civil, a Vila-Sanon, va enganxar en cintet quan acabava d'obrir. I allò va ser tancat. Però els grans banys que hi havia a Barcelona, que eren els banys de Sant Sebastià i els banys de...
de la Barceloneta i els banys orientals, que eren molt grossos, allò va... no s'han banyat la ruïna de Miracle. Clar, perquè durant la guerra, evidentment, ningú va banyar-se. No, no, al port, el m'homberdejaven, allà a la Barceloneta. Allò era terrible. I... m'agrada molt perquè aquí hi ha una immobiliària molt amiga meva, al costat d'aquí del bar Marina, que sona a dir bar Marina,
que té, a la façana de la casa, té el que és una part de la caseta, d'una de les casetes de Palomares. Ah, veus? Sí, i la té pintada, sembla que la té verd i blanc, i érem... Bé, jo recordo com en Josep Nino la desmuntava, amb un ajudant, una per una, que ara estaven tres dies desmuntant casetes. Tenia més o menys d'emplada un metre i mig i dos de fons, i dos metres vint d'alçada...
amb el seu mirallet, eren molt curioses. Ara pensava que no tinc lloc per posar-la, però m'hagués quedat una perquè van anar cremades... Segurament devien desaparèixer de qualsevol manera, no? Van quedar allà pilonades totes. Quantes platges a Vilassar què són? Tres platges, la de Ponent, la de Pescadors... Al Madrava. Al Madrava també, la Pescadors Estillero? Estillero. Estillero. I la platja de Vilassar, que és la de l'Al Madrava. Sí,
Bé, això és un tema per mi a discutir. Jo no discuteixo perquè com que no ho sé jo t'ho pregunto. Jo he trobat aquestes tres, tu? Oficialment són aquestes. Però, bueno, ha dit una cosa interessant, mira, que ara se m'ho correix.
Quan el nàutic compra el terreny i demana la concessió d'en Cintet, la capitania o la comandància de Barcelona, li fa falta més terreny. Perquè vol fer una cosa molt grossa. Sí, no? És una barbaritat de metres. I compra la concessió d'en Pepito Almera, que era un constructor naval molt important, que feia barques en aquell moment, i juntant aquesta concessió
i la d'en Sintet té tot aquest terreny fins quan entres, diguéssim, entre el Nàutic i Palomares, que hi ha com una entrada, una baixada. Sí. I després, a l'Almera li fa falta aquest espai, i demano una concessió. Jo no sé si us en recordeu, ara ha desaparegut, quan van tirar Palomares, però darrere a Palomares hi havia uns contenidors. Hi havia un terra de formigó. Aquell terra de formigó era el terra de l'adreçana última d'en Pepitó Almera. Va.
I allà va ser molt interessant. I després la gent a mi em pregunta a vostè, però clar, aquest terreny de qui és? Això és Vilassà? Això és Caberera? És Mataró? No. No. Mireu, si camineu per la via del tren i mireu el mur de la via del tren que hi ha a la reixa, cada 50 metres veureu com una pilona blanca, petiteta, de 40 centímetres, s'hi va ajuntant totes les pilones al llarg d'Espanya...
D'aquesta pilona fins a l'aigua és la zona marit interrestre. Allà la competència és tota de l'Estat. Tota. Excepció de les guinguetes d'estiu, que donen la competència a l'Ajuntament i Generalitat, però complir la llei de costes. O sigui, no pots fer el que vols allà. Val.
Pots fer 150 metres, 150. Llavors, cada setmana ve un vigilant i comprova que no tens... Que no has agafat més tros del que et toca, no? I si agafes més tros, hi ha una multa, segur. Hi ha gent que prefereix pagar la multa, de vegades, perquè el negoci és el negoci. L'estiu és molt curt, bueno, ara és molt llarg, però funciona així. Això s'hi vota la llei de costes, un dia en parlem.
Jo m'ho he apuntat, eh? El Palomares i la Llei de Costes, ho tinc aquí apuntat, que això n'hem de parlar, i tant que n'hem de parlar. Perquè la Llei de Costes jo no l'acabo d'entendre, eh? Perquè hi ha coses que dius... Ni l'entendràs. Aval. O sigui, no s'entén. Costa molt d'entendre. Bueno, et diré una cosa. Bueno, per què en llocs hi ha cases que arribem fins a la platja, no? És que és això el que jo et vull dir. Vas a llocs i dius, aviam, segons la Llei de Costes, això no hauria d'estar aquí.
Hi ha moltes excepcions. Per exemple, si tu, jo, Agustí Martín, fa... jo no, el meu avi, hagués comprat, quan es podia comprar un terreny a la platja i hagués fet un xalet arran del mar, aquí Vilassar, que seria una desgràcia perquè l'aigua se me l'emportaria... Segur.
Com que és propietat, aleshores no te la poden tirar. Però qualsevol cosa que facis, d'obra, obrir una finestra, has de demanar permís... Acomandància. Bé, ara és el Ministeri de Transició Ecològica, que és el que era el fument d'abans. O sigui, no et deixen fer pràcticament res. No.
I l'altra cosa també és que bé, bé, això ja ho parlarem si vols, però és un tema complicat perquè...
Trobes com és que hi ha aquí una platja amb barques al costat del port de Mataró? Sí que no deixen tenir ni una barca. Doncs, al voltant, quan es fa un port, es projecta un port, no? Al voltant del port es dedica un espai bastant gros que pertany al port. I, per tant, tot aquest voltant del port és llei de ports, o llei de puertos. No és llei de costes. Ostres, Déu-n'hi-do, no?
Quan es fa l'hotel B a la Barcelona, es fa dins del port. Allò no és la llei de costa. Si la llei del port et diu que sí, ho permet, ho pots fer-ho. A la costa no ho hagués pogut fer. No ho hagués pogut fer davant del far de Llobregat. No. Però dins del port sí. I si estàs dins de la zona...
del port, que de vegades és mig quilòmetre i mig quilòmetre, allà sí que pots deixar-hi barques. Allà ho podries fer-ho, amb el permís de la llei de ports. Però, bueno, és complicat. És un altre món. Hi ha advocats que només s'especialitzen en la llei de costes. Jo et dic, a mi em va sobtar, com va passar allò del Palomares, evidentment, els banys Lluís de Sant Pol,
d'un dia per l'altre, diuen, no, no, hi han anat, a més a més, sense avisar-los, per el que van dir, i els hi va una màquina, i els hi va destrossar tot, i tu dius...
I per què això ho han de treure i una altra cosa, una casa que està allà al costat del mar, no l'han de treure? Vull dir, clar, si és llei de costes, és llei de costes per tothom. Però, clar, no veig que hi ha diferents matisos. Després hi ha alguns llocs que, ja he vist moltes fotos, hi ha un hotel, em sembla que està allà a Màlaga, de 30 o 40 pisos en forma de piràmidi arran del mar, i no poden treure...
Per què el deixen fer? Allà van invertir milions i milions, llavors de pessetes segurament, i s'ha tancat i no el deixen treure perquè val... Ho hauria de pagar el que l'ha fet el promotor, però ja no hi ha ningú d'aquesta gent, llavors ha de pagar l'Estat.
I l'estat diu, i no, em costa més car el farciment que el gall, no? Deixem-ho. Però ara és, si no ho paga el que tenia la concessió, que no és propietari, en Josep, Nin, si no paga ell, vindran les màquines i passarà la factura, eh? I t'embarguen la casa i t'embarguen tot.
Aquests no estan per dubteries. No, aquests no estan per dubteries. Tornem a les platges. Jo t'he dit 3, tu m'has dit quantes n'hi ha en realitat. Jo em quedaria amb les platges que has dit. Ponent, Pescadors, Estillero, que és la mateixa, i la de Vilassà. Sí. Mira, d'entrada jo, la platja de l'Espigó de Garbí.
Jo crec que té nom propi, la platja de l'Espí de Garbí. Després, aquesta platja es pot allargar de vegades fins pràcticament el que és el Doyen, el Mercat de la Flor. Depèn de les èpoques. Tenim la platja de l'Almadrava i la platja de l'Estillero.
Aquesta és la dels pescadors, jo l'he trobada com pescadors barra estillero, com si fos més o menys el mateix. Sí, però aquí hi ha, clar, aquí davant, la que et marquen aquí davant, diguéssim, de l'Ajuntament fins al Nàutic, te la marquen com a platja de l'estillero. I l'estillero, quan es feien barcos grossos, no es feien aquí en aquest tros. Clar.
es feien concretament des de l'Espigó, on hi havia el Palomares, allà es feien els barcos, allà davant. I l'últim barco que es va fer, el Burriac, es va fer Cabrera, que on ja es posa Vilassar, no és Vilassar. No, era Cabrera, no? Cabrera, que eren els tineros de Vilassar...
Vam posar aquest nom, però és a Cabrera. Hi havia un edifici molt gros, que aquell edifici, si el tinguéssim ara, la platja hauria sigut bestial. Però bueno, hi havia molta platja allà. I després, a la platja de la Madrava, clar, la primera a la Madrava, la primera es va calar aquí davant. Aquí davant, on estem ara de la ràdio, la primera. I la segona estava també davant de Palomares. Per això ja dic que això que no coincidia ben bé amb el que...
Bueno, qui ho ha fet, no? Jo vaig buscar allò que dius a Sant Google, que em digui quines platges hi ha, i em va dir aquestes tres, perquè en realitat me'n va dir tres. Sí, i després les platges, clar, la sorra va-hi bé. Sí. La sorra va-hi bé. Un té espigó, els espigots estan perquè es retingui la sorra. Hi ha una altra funció que aquesta.
I aleshores, clar, si ve un temporal de garbí fort, el que fa és que tota la part, diguéssim, de Ponent, la cadona de l'Espigó cap a Barcelona, allò se te'n va.
I quan ve un temporal de llevant, és al revés. I el llevant, com que és molt fort, remena tota la sorra i se l'emporta. Després es torna a la sorra, no se'n va molt lluny, està per aquí davant. Però el pitjor que es poden fer és agafar sorra d'arenys i portar-la davant de palomares o davant de l'espiu de graví. Perquè aquesta sorra, en quatre dies, en la que ve un temporal, se la torna a emportar.
A part que has tapat els sediments, l'alguer, la posidònia, la roca, ho has tapat tot, amb sorra que no és d'allà. Això és el que et anava a preguntar, és que estaves dient, la sorra té el seu lloc i és la d'Arenys s'ha de quedar Arenys i la de Vilassar s'ha de quedar Vilassar?
No, no, la sorra corre, hauria de córrer. Hauria de córrer, però els mateixos ports i els mateixos espigons fan que no pugui córrer. Clar, tot el que és artificial reté la sorra. Si tu vols tenir platja, has de tenir un obstacle que la retingui. Si aquí davant volem tenir platja, davant de Vilassà, hem de tenir espigons. Que ens agraden? Doncs uns diran que sí, altres que no.
El que dirà que sí, tindrà sorra. El que dirà que no, hi haurà anys que no hi haurà sorra. De petits, hi havia molts anys que no teníem sorra. Aquí davant mateix, davant de la ràdio, no hi havia sorra. Hi havia roques. I a l'espigó de Garbí, quan no hi havia l'espigó, no hi havia sorra. Hi havia els blocs, que eren roques, eren un búnquer i unes roques, i ens banyàvem allà.
No passava res, eh? No, però ara està bé per poder-te posar en pla llagardatge allà fent la sorra. Ah, hi havia sorra? Doncs bé. A veure, també hi ha una altra cosa important, però això ja no són els banyes la sorra, és què passa? Què passarà d'aquí 50 anys? Bé, jo sé el que em passarà.
Però, els que estiguin de darrere nostre, doncs, amb l'escalfament global, que l'aigua va creixent, va creixent, i arribarà un dia que, si no es fa res, mirarà un temporal de llevant o de mitxor, cap de sud, i l'aigua arribarà a la plaça de l'Ajuntament. I, aleshores, clar, tot això vol dir que ens hem d'avançar una miqueta en el que està passant. Ja que no podem frenar-ho, perquè això no es pot frenar, sembla que no es pugui frenar, però almenys s'hauran de fer cosetes.
Se'ns acaba el temps, aquí se'ns passa volant, ja saps com va això de la ràdio. Ja ho conec. Ja tu ja tens experiència. Digues, no vas a dir-ho. Bueno, parlant dels banys i les platges, els banys actuals no requereixen que hi hagi banys.
La gent baixa amb el tren, com bé deies, o baixa amb el bus, o amb la bicicleta, va a banyar i se'n torna. I s'ha convertit en un fenomen de masses. O sigui, a l'estiu, la gent, la majoria, va a la platja. La gent li agrada anar a la platja, els del poble van... els hi és fàcil, els que són d'altres pobles venen com poden, i avui dia... I després, l'altra cosa que tenim...
què passa quan es combinen barques i banyistes, que és una altra cosa rara. Sempre m'hi ha passat, però ara, si tu poses barques a l'espigó de Garbí, et diran els banyistes que vénen de vegades de fora què feu amb les barques, que això aquí no és el seu lloc.
Com tampoc per alguns són lloc les campanes de l'església, o els galls i les gallines, no? Exacte. Algo així. Ningú estarà mai content. Ningú, ningú. No sé si tu tens algun llibre per poder que hi hagi aquest tema, o algun article que pugui trobar...
Llibre... Els llibres que hi ha sobre això són llibres bastant tècnics. Potser massa. Jo recomandaria un llibre que he escrit jo. Digues. És del Randamar. Perquè hi ha un capítol, un capítol al Randamar, dedicat només a les platges i als banys. Doncs el teu, el de Randamar. Tot això que m'ho he explicat, pràcticament he pogut tirar menys de lo dels banys a Barcelona, això no...
però en aquest llibre ho explica i explica la història de l'Espigó de Garbí, la història del Nàutic, la història del Cintet, la història de Palomares. Allà podeu trobar-ho tot. Doncs el teu llibre, el de Rendemar. Doncs moltes gràcies, Agustí. Doncs de reveure.
I gràcies als nostres oients per escoltar-nos cada setmana. Recordeu que ens podeu tornar a escoltar a vilasarradio.cat i a les principals plataformes de podcast buscant històries de mar i de dalt. Adeu i fins al proper programa.
Històries de Mar i de Dalt, un programa sobre el nostre passat, les històries, les tradicions, els personatges i el patrimoni de Vilassar de Mar. Una producció del Centre d'Estudis Vilassarencs en col·laboració amb Vilassar Ràdio i sota la coordinació de Núria Gómez.