Aquí comença Històries de Mari Dadal, un programa sobre el nostre passat, les històries, les tradicions, els personatges, una producció del Centre d'Estudis Vilassarencs en col·laboració amb Vilassà Ràdio i sota la coordinació de Núria Gómez.
La feina dels conservadors i investigadors d'art és una combinació d'història, recerca i detecció. Aquests professionals s'encarreguen d'estudiar per salvar i contextualitzar objectes i obres d'art, sovint treballant en espais poc visibles com magatzems, arxius o esglésies apartades.
La seva tasca implica identificar peces, rastrejar-ne l'origen, detectar possibles falsificacions i col·laborar amb institucions, subhastes o fins i tot amb la justícia quan cal aclarir la procedència d'un objecte. És una professió que requereix curiositat, rigor i capacitat d'observació i que sovint revela històries sorprenents amagades darrere de cada peça del patrimoni.
Avui, a Històries de Mari de Dalt, parlarem de la recerca d'obres perdudes i, com diu el nostre convidat d'avui, l'Albert Velasco, les vivències més interessants d'un detectiu de l'art dels nostres dies.
Històries de Mari Dadal. Coneguem el convidat. L'Albert Velasco és doctor en Història de l'Art per la Universitat de Lleida amb la tesi Vintura tardogòtica a l'Aragó i Catalunya Pere García de Benavarri 2015.
Forma part del grup de recerca en estudis medievals, espai, poder i cultura. Reconegut per la Generalitat de Catalunya i escrit a la Universitat de Lleida i és conseller de la Fundació Pública Institut d'Estudis i Llerdencs, Diputació de Lleida.
Ha rebut el Premi Víctor Torres 2018, concedit a persones que hagin contribuït a la lluita pels valors republicans, que hagin promogut la cultura catalana i que hagin defensat Catalunya. En el terreny de la recerca s'ha especialitzat en l'àmbit de la pintura gòtico-catalana aragonesa
tema sobre el qual ha publicat diverses monografies, com ara el mestre de Biela, un pintor del tardor gòtic entre Catalunya i Aragó, fragments d'un passat, Pere García de Benavarri i el retaule gòtic de l'església de Sant Joan de Lleida i devocions pintades, retaules de les Valls de Neu, segles XV i XVI.
S'ha ocupat de qüestions relacionades amb l'escultura gòtica trescentista, en concret de la figura del mestre d'Anglazola i dels diferents artífecs de l'Escola de Lleida d'Escultura del segle XIV. Una altra de les seves línies de recerca gira al voltant dels artesans actius a l'antiga catedral de Lleida en època medieval, com ara els orfebres, els bordadors o els artesans del llibre.
És un currículum molt llarg i resumit una miqueta. I també és l'autor del llibre A la recerca de l'obra perduda. Benvingut, Albert. Hola, bona tarda.
Abans de començar la nostra xerrada, volia comentar que avui estem fent el programa des de dos estudis de ràdio diferents. El nostre convidat està a Ràdio UAU de Lleida, a qui volem agrair la seva col·laboració i facilitats per poder fer possible aquest programa. Albert, per què decideixes escriure aquest llibre a la recerca de l'obra perduda?
Bé, és una multiplicitat d'objectius o de missions o de voluntats perquè, de fet, una de les coses que tenia al cap és que la feina dels historiadors de l'art en general és poc coneguda. És a dir, l'objecte d'estudi podríem dir que és molt conegut perquè Catalunya és un país, diguéssim, amb molt patrimoni artístic, sortosament, i els historiadors de l'art ens dediquem a estudiar-lo.
Però, si et fiques a gratar una mica i preguntes a la gent què fa un historiador de l'art, doncs poca gent et sap respondre a aquesta pregunta. I una mica l'objectiu del llibre és respondre-la. Però tenint en compte una cosa, que d'historiadors de l'art n'hi ha tants com de calçotets o de camises. És a dir, que tots són diferents i tots fan coses diferents. Jo soc un determinat tipus d'historiador de l'art. No vull dir que tot el que explico al llibre és el que fan tots els historiadors de l'art del món.
No, és a dir, ho fem uns quants bojos que ens dediquem a aquestes coses que jo explico al llibre. Però diguéssim que un dels objectius era aquest i l'altre, era intentar explicar a la gent coses que m'han passat durant el desenvolupament de la recerca, que és una tasca a la qual fa 25 anys que em dedico.
coses que no he pogut explicar, per exemple, en els articles acadèmics que publiquen revistes especialitzades, els llibres aquests que són manuals, totxos, que ningú llegeix, o els congressos que hi va, doncs bé, coses més anecdòtiques, més personals, humanes, anècdotes que crec que deixar-les, diguéssim, en la foscor del desconeixement era una llàstima, i bé, com que aquestes batalletes, perquè al final són batalletes o aventures que explico al llibre,
jo veia que els sopars familiars i dels amics funcionaven, doncs dic, escolta, fem-li un llibre que segur que això funcionarà bé.
També és cert que el llibre, el que t'hi dius tu, batalletes, historietes i tal, també és una mica més divulgatiu i pot arribar a tothom, perquè quan tu deus fer un article per algun congrés o alguna revista especialitzada, evidentment suposo que els termes que utilitzes són molt més científics o diferents, el que faria servir el llibre.
Absolutament. És a dir, és un llibre que és per a totes les edats i per a tots els nivells. No cal ser expert per poder-ho llegir, al contrari. Sobretot està pensat per la gent que no són del nostre Grammy, del nostre món. Però, de fet, ara que el llibre ja té un cert recorregut,
i m'han arribat inputs, la veritat és que m'han arribat inputs favorables dels dos sectors, és a dir, dels experts i dels no experts. És a dir, és un llibre que els experts també l'han gaudit, segons m'han dit, no sé si per quedar bé o no, però sobretot molta gent del carrer que no tenien ni idea d'art medieval, ni de retaules gòtics, ni de pintura medieval,
m'han dit que s'ho han passat molt bé i que han entès una mica més com funciona tot aquest món, fins i tot la meva mare. La meva mare, la pobra, que sempre em deia, diu, nen, és que no puc llegir aquestes coses que escrius, tan complicades, perquè clar, fins ara els llibres que havia fet eren com manuals d'aires acondicionats, supertècnics, diu, ara aquest és el primer llibre que podré llegir.
Jo vaig passar-m'ho molt bé llegint-lo, t'ho he de dir, de fet era com, tenia moltes ganes de poder parlar amb tu del llibre i poder fer un programa i donar-lo a conèixer perquè de veritat que vaig gaudir molt. Et vaig veure també una miqueta com un Indiana Jones.
En algun moment, eh? Bé, hi ha algun moment així, sí. Quan decideixes ser historiador de l'art, tu pensaves que en algun moment hauries de fer d'Indiana Jones? Perquè ens entenguem, eh? El que fa ella, que és anar buscant coses o trobant relíquies, no? En el teu cas, suposo que algunes sorpreses has tingut, per el que expliques, eh?
Home, la resposta que t'hauria de donar és que no. És a dir, quan jo vaig estudiar Història de l'Art, no em pensava que acabaria ficant-me en una mena de passadís secret ple de fang i de teranyinyes per treure un tros d'escultura romànica. I això m'ha passat, com explico el llibre. Però, clar, en el fons, te diré que sí. És a dir, l'Indiana Jones és una de les...
figures allò mitificades cinematogràfiques que molta gent tenim al cap que hem gaudit molt amb les pel·lícules que és l'antítesi absolutament del que és l'arqueologia l'Indiana Jones, cal dir-ho això però és un d'aquestos referents d'infantesa que molts tenim i bé, sí, és cert en moltes situacions que m'he trobat i que explico al llibre tenen un punt d'Indiana Jones que bé, que quan hi penso doncs dius mira, tampoc no estàs tan alluny dels teus desitjos d'infantesa
Exacte. Sí que és cert que quan s'ha de trobar qualsevol obra o així, el que fa l'Indiana Jones no és el més adequat. Amb això també et dono la raó amb els anys que ja vas veient les coses. Però bé...
A mi m'ha fet molta gràcia quan llegia el llibre, em van fer moltes parts, però una cosa que em va cridar molt l'atenció és aquella sensació que tens quan descobreixes una obra que tu no coneixies o que tu no sabies que existia, perquè hi ha moments que trobes coses que no anaves a buscar, no?
Exacte. És a dir, en el món de l'arqueologia, la història, la història de l'art, la gent que treballa, per exemple, en documents d'arxiu, hi ha el moment de la troballa. És a dir, és un dels moments macos que té l'investigador, quan tu descobreixes alguna cosa inèdita, que existia però que estava latent. És a dir, en el moment en què tu identifiques una cosa, és a dir, la tornes a la vida.
Hi ha algun cas dintre del llibre, com per exemple una ampolleta persa que vaig trobar en un peu d'altar amb una esglésieta perduda a la vall d'Aran, que clar, estava aquella ampolleta dintre del peu d'altar, descontractual extrat, és a dir, no vaig desmuntar l'altar, no vaig fer d'Indiana Jones per trobar l'ampolleta, però clar, aquella ampolleta estava allà, ningú sabia que era persa...
vaig arribar i jo vaig dir, home, això és una ampolleta del segle IX, X, persa... La tornes a la vida, és a dir, li dones un valor, la poses en valor i avui l'ampolleta està publicada, estudiada i exposada al Museu de la Vall d'Aran. Aquesta és la motivació de la descoberta, no tant la descoberta en si, sinó el procés posterior, és a dir, com...
estudies aquella peça i com la dones a conèixer i la situes en un context per fer una aportació històrica, perquè aquest és l'objectiu. Al final la treballa sí, està molt bé, és molt emocionant, et posa la pell de gallina, però al final el que és important és fer una aportació històrica i contribuir d'alguna manera al millor coneixement del teu entorn i de la teva societat.
Això també és veritat. I, evidentment, el que tu deies, o sigui, tu trobes aquella peça, però no es queda, m'he trobat una peça, sinó que darrere d'aquest he trobat una peça hi ha tota una altra història o una altra feina, no?, que potser també és important, que és saber d'on ve i, com deies tu, contextualitzar-la, no?,
Exacte, sí, sí, en el cas d'aquesta ampolleta que us he explicat, a veure, jo no soc esperant vidre persa, però donava la casualitat que un mes abans de trobar-la m'havia comprat dos llibres a Estats Units sobre vidre persa, perquè a mi el tema de la història del vidre m'interessa, però...
allò, nivell usuari, saps? I, clar, aquells dos llibres van ser els que me van donar els referents, les imatges, per un mes després, quan vaig obrir, o quan vaig trobar aquella ampolleta allà, a la Vall d'Aran, poder-la identificar i poder saber que era una cosa molt important. Fixeu-vos si era important que es va publicar
L'article en què la donàvem a conèixer el van publicar a la revista més important del món d'Història del Vidre, el Journal of Glass Studies, que el publica el Corning Museum of Glass, que és el museu més important del món que està als Estats Units. O sigui que va ser tota una aventura, la veritat, des del moment exacte de la troballa, tots els aconteixements que es van esdevenir a posteriori i culminant amb la publicació en aquesta revista internacional.
Les casualitats no existeixen, eh? Tot passa perquè ha de passar, eh? Et devies haver de comprar els llibres perquè havies de trobar-te aquesta peça, eh? Segurament. Exacte. Bueno, a mi em fa molta gràcia sempre que... Jo no sé si ho he llegit alguna vegada, però no sé si certament ho va dir Picasso, eh? Però diu, a mi la inspiració sempre m'enganxa treballant.
Una mica és això, no? Tot bé rodat. Et vas comprar aquests llibres perquè havies d'anar-te a trobar això i havies de trobar-ho com a mínim que et cridés l'atenció aquest vidre, no? Exacte. Tu, en el llibre, hi ha diferents històries. No recordo, ara estava pensant no sé quantes...
Nyan, comences amb un tema que darrerament és molt famós i que me'l vull saltar, que és Xixena. Si vols en parlem, no tinc problema. Potser ens hauríem de parlar en un sol programa perquè sé que has escrit un llibre sobre Xixena. Potser me l'hauré de llegir i llavors parlem tot el que tu vulguis.
Hi ha molts, te trobes amb moltes històries. Hi ha alguna d'aquestes que haguessis dubtat en algun moment de dir no la poso perquè potser això es pensaran que m'ho estic inventant perquè és massa sorprenent o difícil de creure?
És que, clar, totes m'han passat. És a dir, és que és tot absolutament real, no? Perquè de vegades hi ha gent que han llegit el llibre i m'han dit, ostres, però això és veritat. Dic, sí, sí, això és veritat. Com, per exemple, aquesta que diguéssim que he mencionat breument abans de la troballa d'una mènsula romànica, és a dir, d'un fragment d'escultura romànica de principis del segle XIII en una mena de passadís secret de l'església de Sant Joan de Lleida. És a dir, era una peça que portava allí més de 150 anys, abandonada en un racó, una pedra i...
I clar, per poder-la recuperar, vaig haver-me de posar això, en una mena de passadís secret, enteraninyat i tot ple de fang. Que quan expliques, sembla mentida, però jo recordo perfectament com vaig sortir de fang d'aquell passadís. És a dir, que no va ser cap invenció. El que passa és que he de reconèixer que m'han passat coses...
realment curioses. És a dir, altres, sense aquest component d'aventura o fins i tot que podria semblar una cosa novel·lada, però m'han passat coses realment genials, com per exemple, no sé, el dia que vam aconseguir que la Mare de Déu de les Avellanes tornés al monestir de Santa Maria de les Avellanes per una setmana. Allò és de les millors coses que m'han passat a la meva vida professional i m'ho portaré a la tomba, com aquest que diu.
També, una altra de les coses, per exemple, que jo em vaig sobtar molt, és quan entres en aquella habitació que aquella senyora et vol ensenyar l'escala i et trobes que l'escala està feta amb un retaule, no?
Exacte, sí, sí, això, mira, és una de les primeres coses que em van passar, de les primeres troballes, de les primeres descobertes que em van ocórrer, diguéssim, en aquesta trajectòria d'investigador que porto. Sí, això devia ser l'any 2001, 2002, aproximadament, i va ser així, una senyora, la Pila Casas, a la Guingueta d'Àneu, va anar un dia a fer una conferència per parlar dels retaules de les valls d'Àneu i tot això, i a l'acabar la conferència em va dir, escolta, diu...
Vine demà, si et quedes a dormir, vine demà a València d'Àneu que te vull ensenyar una cosa. I efectivament em va ensenyar aquest quartet de mals endreços que tenien allà a l'església, el forat d'escala que pujava cap al cor, i sí, a l'interior de l'escala, allà on guardaven les escombres, el cubo de fregar i tot això, dos fustes eren dos fragments de l'antic retaule major,
de València d'Àne, un retaule del segle XVI, del qual no teníem ni una sola referència, ni una sola constància documental, i continuem sense tenir-la, i els dos únics testimonis que es conserven d'aquest retaule són aquestes dues fustes que van aparèixer reaprofitades en aquesta escala del cor. Al final, moltes vegades les troballes, les descobertes, es produeixen també gràcies a la gent del territori, la gent que coneix el país, que et diuen, ei, que et truquen, ei, vine, per...
perquè hi ha això, vine perquè hi ha allò altre. En aquest cas va ser la Pila Casas que em va dir, vine, que t'ensenyaré això. I mira, gràcies a ella vam poder fer aquesta aportació.
Avui, si vas a València d'Àneu, te trobes les dues pintures allà restaurades, exposades a l'església, s'han publicat, és a dir que tot això ha sigut una aportació historiogràfica, per entendre'ns. El que està clar és que s'han trobat moltes coses que, d'alguna manera, algunes no les tenim perquè han passat a ser o estan a mans de col·leccionistes privats, entenc,
Però d'altres sí que les heu pogut recuperar, com és en aquest cas aquestes peces d'aquest retaule que hi ha a València-Dànau, no? Està bé. Tu, en el llibre, a part d'explicar les anècdotes que t'estaven passant i tal, entenc que d'alguna manera també volies explicar una miqueta quina és, o volies que el doctor descobrissi una miqueta quina és la feina que fa un conservador o un investigador de l'art, no? Però suposo que allò de tu a què et dediques...
No, investigular. La gent devia pensar i aquest home exactament què fa, no?
Bueno, és que clar, no ho sabia ni ma mare, perquè de vegades ma mare m'ho havia dit, un nen diu, no sé exactament a què et dediques. Si t'ho he d'explicar, és molt complicat, això. Sí, certament és així. Moltes vegades la gent et pregunta, ah, història de l'art, que bonic. Bueno, hòstia, quan jo me diuen això, m'enerbo. Però, efectivament, sí, darrere del llibre, com he dit abans, hi havia aquest objectiu, no?, explicar a què em dedico, que és una cosa...
poc habitual, és a dir, la gent té feines com diguéssim més normals, la meva feina no és gaire normal, però afortunadament dedicar-se a coses que no són normals, que entren també en el terreny una mica de les coses paranormals, també és divertit, escolta.
I el que volia és aprofitar aquesta component d'enganxe que té el nostre ofici i explotar-la i transmetre a la gent una sèrie d'episodis que...
il·lustrament molt bé sobre aquesta component més desconeguda de l'ofici. És a dir, tu dius, un historiador de l'art què fa? Bueno, un historiador de l'art va a congressos, publica llibres, escriu en revistes, fa classes a la universitat, o pot fer classes en un institut, o pot treballar de conservador en un museu, pot fer moltes coses, no?
o en una empresa de turisme cultural, m'ho invento. Però, després, el món de la recerca té uns viaranys que de vegades no s'expliquen en els entorns més oficials. I, per tant, aquests viaranys, aquestes coses que es queden a la rebotiga, és una mica el que jo he volgut plasmar al llibre.
De totes aquestes troballes o aquestes històries que ens expliques al llibre, n'hi ha alguna d'aquestes que encara a hores d'ara et sorprengui haver-la viscut? A banda de l'ampolleta aquesta persa que hem comentat o el retaule de valença de neu? Home, aquesta que us he dit, de la mare de Déu de les Avellanes, és una cosa...
No exagero. El llibre ho dic d'una manera similar. Jo crec que valia la pena néixer només per viure allò aquell dia. És a dir, el fet de recuperar una mare de deu gòtica que havia sortit fa més de cent anys al monestir de Bellpulls de les Avellanes, que està entre Balaguer i Age, per entendre'ns, el proper Ineu...
És un lloc emblemàtic, un monestir on, per exemple, estaven les tombes dels Comtes d'Urgell, que a dia d'avui estan al Metropolitan Museum of Art de Nova York. És un lloc emblemàtic, és a dir, monestir molt important. Doncs bé, poder fer que la Generalitat de Catalunya en una subhasta compri la Mare de Déu aquesta...
fer-la venir al Museu de Lleida, que passi a integrar-se en la col·lecció del museu, que era el museu on jo treballava en aquella època, estem parlant de l'any 2010-2011, i que després aquella Mare de Déu durant deu dies es pogués exposar al monestir, amb tot el que allò va suposar van passar milers de persones en aquells deu dies, milers de persones.
Va ser una aventura molt especial, perquè el dia que vam arribar amb la furgoneta, amb la caixa que portava la Mar de Déu, una furgoneta del Centre de Restauració de Vents Mobles de la Generalitat de Catalunya, amb tots els tècnics adequats, el dia que vam arribar allí, amb les nostres bates blanques, vam obrir la furgoneta...
I vam descarregar la Mare de Déu, la caixa on la portàvem, i, clar, en aquell moment, per la megafonia del monestir, sonaven sardanes, les campanes van començar a repicar, van venir veïns de tots els pobles de la vora a fer-li la rebuda a la Mare de Déu, la gent plorava, la gent aplaudia, la gent ens abraçava, clar...
Jo quan vaig veure tot allò, mira, ho estic explicant ara, i és que cada vegada que ho revisco se'm posa la pell de gallina, perquè al llibre ho dic, és a dir, en el moment, les quatre persones que portàvem aquella caixa, del trajecte des de la furgoneta fins a l'altar on va estar exposada, la gent ens parava, ens abraçava, ens petonejaven, ens aplaudien, és a dir, jo en aquell moment...
era el tio més important del món. És a dir, aquella sensació de dir, ostres, el que estàs fent és tan important, tan important per aquesta comunitat, per aquesta gent, que només per això ja valia la pena venir a aquest món, això m'ho emportaré allà on sigui. És a dir, és de les coses més maques...
que m'han passat en aquesta vida, no només a nivell professional, sinó també a nivell personal. Després, parlant amb els companys que van participar d'aquella operació, tots pensen el mateix, que ja vam viure un dels dies més macos de la nostra professió, i només per això ja valia la pena estudiar Història de l'Art, fer una tesi doctoral i deixar-me les pestanyes llegint llibres.
No, no, està clar. Vull dir, ho estaves explicant i realment emocionava amb la manera en què ens ho estaves explicant. Per tant, entenc que tu devies viure realment com una emoció intensa. Molt intensament. Va ser molt intens, allò. Molt intens i una mica l'objectiu del llibre és intentar transmetre aquestes sensacions. Les sensacions que l'historiador de l'art experimenta en aquests moments, que són sensacions, que són situacions que tu no trasllades mai als teus textos acadèmics que publiques per aquí i per allà,
Transmetre això és el que jo volia en aquest llibre, perquè era una pena que la gent no experimentés això, també, d'alguna manera, no? Perquè, després, darrere de tot això, hi ha un altre objectiu, que és inocular el virus del patrimoni a la gent. Sí, sí, digues, digues, digues.
No, no, aquesta és una de les missions absolutes del llibre, és a dir, és intoxicar la gent amb aquesta cosa nostra del patrimoni, perquè, de fet, el patrimoni és identitat, el patrimoni som nosaltres, és a dir, totes aquestes peces, la Mare Déu de les Avellanes, l'Ampolleta de la Vall d'Aran, la Mènso la Romànica que hem comentat abans, tot això parla de nosaltres, dels catalans i de la nostra història, i, per tant, l'objectiu era que la gent aprengui a valorar el seu patrimoni, la nostra història, perquè, al final, el que estaran fent és valorar-se a ells mateixos.
Estic totalment d'acord amb tu perquè no li donem gaire importància al patrimoni. Moltes vegades, de fet, el destruïm perquè ens molesta més que no pas ens aporta, no?, a priori. No parlo per mi, eh? Parlo en general, eh? Jo per aquestes coses em sembla, alguna vegada, doncs això, que parles de destrucció de patrimoni, em sembla...
Una bajanada, perquè és el que dius tu, és part de la nostra identitat, no? És una miqueta com som. El que sí que és cert que en el cas, per exemple, això de l'escala, jo vaig pensar que en aquella època la gent reaprofitava, la fusta els servia per fer una escala i no van tirar pas la fusta, no? Vull dir que hi ha un reciclatge important, no?
Això no és estrany. A l'època medieval passava sovint. De fet, allà mateix, a les valls d'Àneu, hi ha un parell d'esglésies més, a Unarre i Isabarre, en què, per exemple, han aparegut fragments de retaules gòtics o del primer renaixement reaprofitats com a baldes d'una prestatgeria. És a dir, que hi havia tota aquesta... Aquesta cosa del reciclatge no l'han inventat nosaltres, és a dir, que ja ve de molt abans.
El tema de les xarxes socials o aquesta acumulació d'informació que tenim tan gran ara fa que hi hagi una percepció diferent del tema patrimoni, obres d'art. Abans, no sé si algú veu alguna peça que corre per les xarxes, no sé si és habitual trobar-te coses d'aquestes, obres...
importants que es vengui, no sé com anar al Wallapop, no? Ara he posat un exemple una mica exagerat perquè entenc que la gent que té això no ho deu vendre al Wallapop, no? Bueno, bueno, jo et podria explicar algun cas de peces venudes a Wallapop o a toda colección que han acabat en grans subastres o en grans fires internacionals. Déu-nidó. Sí, sí, això no és habitual, però pot passar. Mira, sense anar més lluny, la setmana passada vaig estar...
a la galeria d'un antiquari de Barcelona, que és client meu, jo treballo per antiquaris, fent-los estudis i informes de les peces que comercialitzen, i m'explicava, bueno, una de les peces que m'han carregat un estudi, que se l'emportarà a la fira més important que hi ha al món, que és la fira de Màstric, que és el Mars, l'antiquari del que us parlo és l'Artur Ramon, que és un antiquari molt conegut, que també té una certa presència als mitjans, m'explicava que aquella peça va sortir als Encants de Barcelona.
amb un buidatge d'una casa, és una peça de pedra d'escultura policromada del segle XIV, i va aparèixer amb una parada dels encants. Històries d'aquestes us podria explicar unes quantes. Per exemple, al Museu de Lleida, quan jo era conservador, vaig fer comprar amb un antiquari de Barcelona...
Un plat de ceràmica molt gran, de més de 40 centímetres del segle XVII, tot policrom, de molts colors, i que és un plat típic de la producció de Lleida del segle XVII, per això el vam comprar per al museu. Són uns plats molt rars, hi ha molt pocs conservats. Aquest plat és el millor plat de Lleida que es coneix, i sortosament el vaig poder comprar per al museu i allí està. Però aquest plat, després em vaig assabentar que va aparèixer en una parada dels encants, en una casa que no hi havia...
absolutament res. Algú que es va morir va embuidar el pis, tenia uns plats de ceràmica penjats a la paret, tots plats del segle XX, tots plats sense valor, però entre aquests plats hi havia aquest del segle XVII lleidatà.
i a les xarxes socials també se'n produeixen troballes d'aquestes. Jo al llibre, sense anar més lluny, n'explico una, una mare de Déu amb el nen, del pintor Jos van Cleve, que la va penjar algú a Instagram, jo la vaig identificar, i ha resultat ser una peça que al segle XVII estava en una de les col·leccions més importants de Roma, la col·lecció del cardenal Flavio Quiggy, nebot del papa Quiggy.
És a dir, que aquestes coses passen, és a dir, únicament has d'estar amb les antenes posades. Llavors ara tu estàs també amb les antenes posades, a part de la feina que tinguis que tenir, que en deus tenir molta, estàs pendent també de... o tens qui t'avisa de Wallapops, Instagramers i coses d'aquestes que surten penjades...
Clar, no puc seguir-ho tot perquè és impossible. També miro subastes, de vegades això, sí, de vegades els antiquaris que ells diguéssim que es guanyen la vida buscant en subastes coses mal atribuïdes, és a dir, coses que surten com anònimes, però que ells els veuen una qualitat i llavors m'ho ensenyen, m'hi diuen, escolta, aquesta peça medieval que surt a subasta a França, què et sembla? I potser és una peça catalana que jo conec al pintor,
perquè els pintors medievals no signaven les obres com els pintors actuals. I jo la identifico i dic, hosti, sí, és veritat, és una peça de tal mestre. Els antiquaris viuen en part d'això, d'identificar les peces que en anglès es diuen slippers, és a dir, peces que estan dormides.
És a dir, són peces que tenen una autoria però que surten a la venda i que ningú sap quina és aquella autoria tret d'algú que ho veu. Doncs bé, així és com funciona el mercat. El que passa és que és el que tu comentes. No pots estar al tanto d'Instagram, de Wallapop, de toda colección, de totes les subastres que es fan al món, però bé, jo vaig mirant. Vaig mirant i de vegades sona la flauta.
Perquè has tret ja unes quantes vegades la paraula subhastes. Com funcionen així, a grosso modo, les subhastes? Perquè, clar, aquí tornem a lo mateix, la tele fa molt mal, l'Indiana Jones ja t'ha explicat el què, però, clar, les subhastes, tots ens imaginem aquella gent amb una peça, aixecant la peça, i la persona que va dient cada vegada més diners, no? Però com...
És així o com funciona en realitat una subhasta? És un funcionament molt fàcil. Una subhasta és un lloc on fan intermediació. És a dir, hi ha algú, un propietari, que pot ser una persona com tu i jo, o pot ser un antiquari, o pot ser un comerciant de coses antigues, que no és el mateix que un antiquari...
que poden agafar una peça i portar-la a subhastar. De dir, mira, aquesta peça jo crec que té interès, la porto en una casa de subhastes, els de la subhasta me diran més o menys què és, faran una mínima descripció que pot ser més encertada o no, i els que miren els catàlegs de subhastes ja s'abarallaran per ella si els interessa.
Així funciona una subhasta, no n'hi ha més? I després hi ha persones a tot el món que segueixen aquestes subhastes. Tu pensa que a dia d'avui el mercat de les subhastes és absolutament global. És a dir, ho hem vist, per exemple, en el famós cas del Caravaggio que va sortir a Madrid. No sé si heu sentit a parlar d'aquest Caravaggio que fa cosa d'un parell d'anys.
o tres, potser, va sortir camuflat com un slipper en una casa de subvastes de Madrid per 1.500 euros. Sortia com a escola italiana del segle XVII, 1.500 euros. Què va passar? Que diverses persones d'arreu del món, Estats Units, Itàlia, Gran Bretanya, de tot arreu, van veure el catàleg de la subvasta, van identificar que allò era un caravaggio,
I què va passar? El que va passar és el que ha acabat passant, és a dir, que la peça la va acabar comprant un col·leccionista particular que no la pot treure de l'estat espanyol, que ha pagat uns 30 milions d'euros i que la peça ha estat exposada, no sé si encara està al Prado uns quants mesos. Se n'ha fet un documental que precisament es diu Slipper.
que estan a les plataformes disponibles, i allà s'explica. I tot això va passar en el marc d'una subhasta, però en el fons les subhastes són coses molt senzilles, també n'hi ha de molts nivells, és a dir, hi ha Cristis i Socebis, que són les dues cases més conegudes i les més importants del món, i després hi ha subhastes molt locals, molt petites, però que és aquí moltes vegades on es produeixen les grans troballes.
És a dir, ha passat més d'un cop de sortir, per exemple, a França n'hi ha moltíssimes de cases de subhasta, una casa de subhastes de, no sé, de Toulouse, una peça allà camufladíssima, que la compre algú i després resulta que és un supermestre italià del segle XIV i es ven per 15 milions d'euros a Nova York. O sigui que això ha passat i continuarà passant.
Jo en el llibre expliques, que m'agradaria que ens l'expliquessis tu, una anècdota que et va passar a tu a la sala Cristi, amb un col·leccionista d'art medieval que semblava un duel, no?, això, la subhasta. Explica'ns-ho una mica, perquè tu anaves en nom de la Generalitat, no?, en aquesta subhasta o del museu?
Bé, en nom del museu... Des d'un punt de vista efectiu, en nom de la Generalitat, perquè era qui pagava la peça, però oficialment també anava en nom del Museu de Lleida perquè era el lloc on anava destinada la peça que volíem comprar, que era una escultura del segle XIV, de l'Escola de Lleida, d'un escultor que és el mestre d'Albesa, un escultor que jo havia estudiat, però clar, a la subhasta, això, al catàleg, estava descrit com una peça gallega,
del segle XIV, gallega. Jo quan la vaig veure al catàleg vaig dir, escolta, això no parla gallega, això parla català i amb accent de Lleida. Aquest és el tema, era un altre slipper, era una peça camuflada, i parlant amb la Generalitat, amb el museu, vam acordar que me n'anés a Londres, a intentar la comprar, a la subhasta, i efectivament, el dia que arribo allà,
clar, jo pensava que això seria un passar calles, és a dir, qui ha d'anar a Londres a comprar una peça d'escultura lleidatana del segle XIV? Doncs bé, quan entro a la sala, me trobo amb un racó, el col·leccionista més important d'art medieval català que hi ha a Catalunya, que és un senyor que té tots els diners del món, amb el qual jo no podia competir de cap de les maneres, i clar, quan el vaig veure...
amb perdó, eh?, vaig dir, merda, vaig pensar, ja no compraràs la peça. Però, bueno, ell es va posar molt nerviós, també, quan me va veure, perquè ell sabia qui era, no?, i quan ens vam saludar, em diu, què?, venim a buscar la mateixa peça, no?, dic, sí, efectivament. I res, va començar la subhasta, i estàvem els dos junts, allà a la sala, el preu de sortir eren uns 5.000 euros...
Doncs bé, el subastador diu 5.000, el col·leccionista aixeca el braç 6.000, jo 7.000, l'altre 8.000, 9.000, 10.000, així tot el rato, no? I estàvem junts. Clar, la gent de la sala ens miraven, estàvem superestranyats perquè pensaven, aquests tios van junts...
I s'estan fent mal l'un a l'altre, perquè, clar, estan competint de la manera més absurda, no?, que es podrien posar d'acord i ja està, i sortiria la cosa més barata. Bueno, jo vaig arribar fins a 30.000 euros, que era el preu que ens havia marcat la Generalitat com a màxim, i ell, el col·leccionista, que prèviament ja m'havia dit, saps que no la guanyaràs, no?, me va dir. I jo li vaig dir, bueno, escolta, hem vingut a jugar, no?, és a dir, juguem-hi. Bueno, doncs al final va guanyar ell, bueno, va guanyar, espera't, això ja no ha acabat, és a dir, ell es pensava que havia guanyat,
Em va mirar, va riure, però de sobte, en un racó de la sala, va aparèixer un senyor, que és el senyor Sant Foc, que és l'antiquari més important del món especialitzat a mar medieval, que va aixecar el braç aleshores. És a dir, ens va deixar que els dos catalanets ens esgarrapéssim com a gatets...
I llavors ell, amb un cop d'autoritat, això és psicologia de les subhàsties, funcionen així, ell va deixar que ens baralléssim i llavors va fer un cop d'autoritat i va entrar a 35.000 euros. Clar, el col·leccionista es va quedar agarrat i va, no va saber reaccionar perquè va dir, ostres, si aquest home s'ha esperat fins ara, imagina't el fort que va i fins on pot arribar. No va reaccionar el col·leccionista i la peça se la va adjudicar a l'antiguari.
Ostres! Sí, sí, se la va adjudicar a l'Antiquari, i ara imagina't, torna cap a Catalunya, sense haver comprat la peça, decepció absoluta, això és com anar a veure la final del Barça de la Champions i que la perdin i després torna cap a casa, saps? Sí.
allà, barra lliure de canapés, de cava... Jo soc un xaval de barri de Lleida, és a dir, jo no estic acostumat a aquests ambients. Bé, escoltar, però al cap del temps, això va ser el 2015-16, al cap del temps, el 2020-21, durant la pandèmia, recordo, vaig veure que l'antiquari aquest, el Sant Foc, encara tenia la peça penjada a la seva web. I dic, ostres, no l'ha venut. No l'ha venut.
El vaig trucar. Jo sé que els antiquaris, quan tenen una peça que se'ls encalle, després, si recuperen els diners, la venen. Li vaig dir, escolta, Sam, a veure, han passat uns quants anys. Aquella peça que em vas fotre, perquè me la vas fotre, jo crec que si te guanyes un 10%, allò, i la restauració que n'has fet i tal, crec que la podries vendre a la Generalitat de Catalunya perquè torni al Museu de Lleida, que és on ha d'estar.
I efectivament, avui, si vas al Museu de Lleida, la peça està allà exposada. És a dir, al final me'n vaig sortir. Va costar una miqueta més de diners del que havíem previst inicialment, però la peça ha tornat a Lleida. I això és una satisfacció absoluta, perquè quan jo vaig al museu i entro en aquelles sales i veig totes les peces que s'han comprat en el període en què jo vaig treballar al museu, ara ja no hi treballo, és una satisfacció molt gran, molt gran, i és quan tenen adones que la feina de l'historiador de l'art val la pena.
I tant, a part de l'aventura que vas viure, que també és molt divertida, entre cometes, eh? Suposo que quan estaves allà no estaves tan divertit com quan estàs explicant-ho ara, no?
Vaig passar-ho fatal, perquè fins i tot el col·leccionista em deia, escolta, no aixequis el braç, això abans de la subhasta, em diu, no aixequis el braç i us la deixo durant cinc anys en dipòsit al Museu de Lleida. Clar, em va dir això, dic, escolta, no ho puc fer això, no ho puc fer, jo he vingut aquí amb un encàrrec de la Generalitat, és a dir, jo he d'aixecar el braç fins als diners que m'han dit.
És que la feina és la feina, i el món privat és el món privat, i els diners públics són els diners públics. Ell, el que m'estava proposant, tampoc no era descabellat, però bé, clar, el que jo volia és que la peça vingués en propietat per al museu, perquè fos de tots, no només d'ell. I al final ens vam sortir.
Perquè quan tu, quan detecteu una peça, com en aquest cas aquesta peça que tu dius, ei, això de Gallec té el mateix que jo, o sigui, res, com funciona aconseguir que la Generalitat digui, doncs, estic disposat a pagar això, perquè ells tampoc deuen saber quin preu té aquella peça, no? Això suposo que el valor també li deveu donar a vosaltres, no?, als historiadors de l'art. Exacte.
Exacte, és a dir, en aquell cas concret és molt fàcil el que vam fer. És a dir, la Generalitat té uns diners destinats a cada pressupost per a comprar obres d'art, de tot tipus, antigues, creacions contemporànies, fotografia, còmic, de tot. És a dir, pensa que ara estem al voltant dels dos milions d'euros que la Generalitat gasta cada any en aquestes coses. Els museus el que fan durant l'any és fer peticions a la Generalitat. Ei, ha sortit això, ell ens interessa comprar allò.
I nosaltres és el que vam fer. Com es fa la petició? El museu que vol comprar una determinada peça fa un informe. I jo vaig fer un informe sobre aquella peça, explicant el que era. És una peça del segle XIV, Lleida Tana, del mestre d'Albesa, aquí estan els paral·lels fixats en l'estil, pap, pap, pap, tot explicat i al final...
Hi ha una part de l'informe que és econòmica, en què s'explica quina és la valoració econòmica d'aquella peça d'acord amb els referents de mercat existents, és a dir, peces similars del mateix artista o d'artistes equivalents que s'hagin venut darrerament, i amb aquests referents de mercat tens una idea del que es pot pagar per aquesta que ara surt a la venda. I així es va fer, el que passa és que al final a la subhasta ens van superar.
Però al final la vau aconseguir, que això és al final... T'has de quedar amb això, que al final va costar una mica més, però al final la teniu exposada, com a mínim està exposada al Museu de Lleida, no? Sí, sí, ja et dic, jo sempre que hi vaig intento escapar-me un moment per treure el cap i veure-les per controlar que encara siguin allà i no hagin marxat.
T'entenc, que a mi em passa molt això amb una altra obra, que cada vegada que hi vaig, vaig a veure si encara la tenen allà posada, perquè va costar molt portar-la allà. També m'agradaria que m'expliquessis, perquè en el teu llibre ho expliques, però vull sentir-t'ho de viva veu, perquè jo crec que hi posaràs el sentiment, l'anècdota d'aquests retaules que tenien a l'Avella de la Conca. Ui!
Ui, això és boníssim. És a dir, aquesta és una de les històries que són... Jo que a la universitat toco temes patrimonials i intento explicar als meus alumnes què és el patrimoni, per a què serveix el patrimoni i com el patrimoni forma part de les comunitats i com identifica les comunitats. Aquesta és una peça que va de fàbula per explicar-ho. Per què? A Vella de la Conca hi havia dos retaules gòtics a l'església. Dos. Els anys 70, principis dels anys 70, van robar-ne un.
Van robar-ne un que va aparèixer a Nova York. Es va poder recuperar, però quin va ser el problema? Que quan el van recuperar, el bisbe de la Seu d'Urgell, perquè Avella de la Conca és bisbat de la Seu d'Urgell, el bisbe de la Seu d'Urgell va dir no, no, aquest retaule no torna a l'església, perquè és una església que té greus problemes de seguretat. És a dir, Avella de la Conca, per als que no coneguin el poble, és un poblet molt petitet, del Pirineu, i que...
És això, que és fàcil, diguéssim, que si l'església no té alarma, no té bones portes de seguretat, etcètera, doncs hi hagi robatoris. El bisbe, amb bon criteri, va decidir que el retaule no tornava a l'església i que es quedava al Museu Diocesà. Bé, clar, què va fer el bisbe? El poble van muntar en còlera. Van muntar en còlera fins a l'extrem que l'altre retaule que tenien a l'església, que era un retaule del segle XV,
el van desmuntar en les 5 peces de les quals estava constituït i se'l van repartir entre 5 cases del poble. És a dir, van dir, us heu emportat un retaule, però el segon retaule no us l'emportareu. I així va estar el retaule des dels anys 70 fins a principis dels anys 2000,
En què, clar, jo vaig començar a fer la meva tesi doctoral, aquell retaule que tenien amagat, que jo sabia que estava amagat perquè m'ho havia explicat el meu director de tesi, jo sabia que el retaule existia però jo el necessitava veure, tocar-lo, fotografiar-lo per poder-lo estudiar per a la meva tesi. No hi havia manera, no me'l deixaven veure. Vaig dir, bueno, doncs el farem sortir.
Què vaig fer? Vaig agafar, vaig parlar amb una periodista del diari Segre, l'Anna Saez, periodista de cultura, que a dia d'avui és la directora del diari, i li vaig dir, Anna, passa això, no et preocupis que aquest retaule el farem sortir. I efectivament, l'Anna va fer, no recordo, va ser d'estiu del 2001, crec, un reportatge de dues pàgines, entrevistant gent del poble, tothom dient que el retaule no existia, va ser una cosa boníssima. I el retaule, finalment, va acabar sortint.
A mi me van declarar, això faig conya, persona non grata automàticament a Avella de la Conca, és a dir, a més me consta que tothom parlava molt malament de mi a Avella de la Conca, però a la llarga això va servir, atenció, no només perquè es restaurés el retaule, el retaule es va restaurar, al final van sortir els fragments, les famílies que el tenien els van treure, la Generalitat els va agafar, els va portar al centre de restauració de béns mobles de Valldoreig, el retaule es va restaurar
I no només això, es va restaurar l'Església, sencera, amb uns problemes estructurals, arquitectònics i d'humitats que tenia, es va arreglar tot, es va restaurar tota l'Església, es va posar alarmes, portes, etcètera, i el retaule avui torna a estar a l'Església. És a dir, que la història ha acabat amb un final molt feliç. Jo fins i tot recordo el dia de la inauguració. Es va fer un acte d'inauguració amb el bisbe d'Urgell, jo mateix fent allà una conferència sobre el retaule...
I bé, els vaig demanar disculpes als habitants de Vella de la Conca per haver-los fet passar per aquest tràngol, però que al final s'havien d'adonar que tot va ser a base de bé, o perdó, a fi de bé, i que l'església s'havia restaurat i el retau l'havia tornat restaurat i que ara en podríem gaudir tots.
Perquè parlaves ara d'això, que els hi roben o desapareix una obra, entenc que robada, apareix a l'altra punta damunt i es retorna i no es retorna aquí. Però hi ha moltes obres desaparegudes...
ja sigui perquè han estat robades o perquè han estat venudes, no? Perquè hi ha un moment determinat que segur que moltes esglésies, doncs, per arreglar l'estructura o arreglar la taulada o no sé què, es venen aquell retaule, aquella escultura o el que sigui, que els hi dona diners. O sigui, que ells el que veuen és diners per solucionar un problema molt més gran, no?
Sí, és tal qual ho expliques. Jo em dedico, entre altres coses, a investigar el mercat de l'art a principis del segle XX, és a dir, com es produïen aquestes vendes. És un dels temes de la meva expertesa o un dels àmbits als que em dedico. Per exemple, treballar...
treballo molt amb la documentació epistolar, amb les cartes, que els capellans intercanviaven amb els bisbes en aquest context. És a dir, els antiquaris o els col·leccionistes, sobretot els antiquaris, passaven pels pobles, per les esglésies, i li deien el capellà. Estem parlant de l'any 1905, 7, 8, 10, 14, aquella època, abans de la Guerra Civil.
mossèn, li dono 3.000 pessetes per a aquest retaule, que està fet mistos i amb aquestes 3.000 pessetes vostè podrà reparar la teulada, podrà comprar una campana, podrà fer un retaule nou. Efectivament, les esglésies, sobretot les del Pirineu, estaven en una situació molt complicada.
Els bisbats catalans, a més, no nedaven en l'abundància, no hi havia gaires diners. A més, això és un fenomen que està molt contrastat. Hi ha molta documentació epistolar, moltes cartes dels mossens, de tots els bisbats, escrivint al bisbe dient-li «senyor bisbe, necessitem diners, necessitem diners, hem de reparar l'església, se'ns ha enfonsat la teulada».
aquestes necessitats eren absolutament generalitzades. Què va passar? Que tots aquests béns, que en aquell moment ja començaven a ser apreciats pels col·leccionistes, els museus, no només els d'aquí, sinó també els internacionals, tot això va fomentar aquest mercadeig. És a dir, la sortida de tots aquests retaules gòtics, escultures medievals, talles romàniques d'aquestes esglésies, que moltes d'elles, sortosament,
han acabat el Museu Nacional d'Art de Catalunya, ja fos, perquè les compresa al seu moment la Junta de Museus per fer aquest gran museu d'art medieval que al final hem fet, que això mai ho valorarem prou, és a dir, tenim un dels grans museus d'art medieval del món, que és el Manac, però és que també...
Quan viatgem, si vas a Nova York, vas a Brisbane, vas a París, vas a Osaka, vagis on vagis, trobaràs art medieval català. I és degut amb aquest fenomen mercantilista del mercat de principis del segle XX que va motivar tota aquesta dispersió. Aquesta és l'explicació. Molta gent s'estranya. Jo, moltes vegades, els amics que viatgen...
a Brussel·les, a qualsevol capital europea, van al museu, patapam, te trobes una peça catalana allà, i m'envien fotos. Ostres, mira què estem veient, aquesta peça és catalana. Diu, com pot ser que estigui això aquí? Home, doncs és molt normal, és a dir, perquè va haver-hi una dispersió impressionant.
Clar, perquè entenc això que dèiem, no? Vull dir, el que era llest i deia, ostres, aquí veig el negoci, aquesta gent necessita en calés, jo els facilito calés ràpid i fàcil, i després suposo que el que pensava, ostres, us heu fet el de l'església d'aquí dalt o del poble del costat, vaig a fer-ho jo o vaig a oferir jo la meva obra, no? Vull dir, al final...
El que passa que és molt trist que ens haguem desprès de tot aquest patrimoni...
ja sigui per necessitat, eh? Sí, sí, va ser així, però jo m'autoconsolo, ja sé que segurament no és una bona reflexió, però quan m'em deprimeixo amb tot això, el que penso és que si tot aquest patrimoni no s'hagués venut, bona part s'hauria cremat l'any 1936. Això també, això també, perquè aquesta és una altra de les grans bestieses del món, eh? Vull dir, jo ho sento, però quan et deia allò de destrucció de patrimoni, per mi el que es va fer en aquell moment em sembla una cosa horrorosa, eh?
Bueno, va ser aberrant. Pensa que en el bisbat de la Seu d'Urgell, que s'han fet càlculs en aquest sentit, en el bisbat de la Seu d'Urgell es parla d'una destrucció del voltant el 80% del patrimoni que hi havia a les esglésies. 80%. Tu imagina't, el bisbat d'Urgell que va ser, a més, el bisbat més venedor de tot Catalunya. Si no s'haguessin venut totes aquelles peces que avui estan al Manac i en molts altres museus de Nova York, de París i de Londres i de tot arreu, tot allò hauria sigut pastura de les flames. Sí.
Ho hem de pensar, això també, no? Que dius, què prefereixes? Dic, home, preferir per preferir, prefereixo que estigui a Nova York o no que estigui cremant. Sí, que almenys la puc anar a veure, no?
Exacte, agafo un avió i em vaig a Nova York. Exacte, sí, sí. Ara segueix a vent i gent que es vulgui vendre obres romàniques, exacte, gòtiques o antigues. O sigui, hi ha un mercat, entenc jo, no? Parlaves d'aquest col·leccionista, el major col·leccionista. Però es demana alguna cosa? Hi ha algun certificat? Perquè també hi ha d'haver moltes falsificacions, no? O no?
Home, n'hi ha, n'hi ha, no moltes, però n'hi ha. És a dir, tot això, mira, el fet que hi hagi falsificacions i el fet que a dia d'avui encara hi hagi mercat d'aquestes peces, és conseqüència precisament d'aquest mercat de principis del segle XX.
Per exemple, si totes les peces que ara surten en cases de Barcelona, moltes vegades un antiquari m'avisa, m'envia les fotos, m'hi diu, escolta, en un pis de Barcelona hi ha aquesta peça, i pataplaf, te trobes allà un tros de retaule gòtic, que dius, home, què fa un fragment de retaule gòtic del segle XV en un pis de l'Eixample? Doncs és molt normal, perquè segurament aquella família són hereus d'algun col·leccionista que va viure a principis del segle XX i que va comprar aquest fragment de retaule en aquest context de dispersió que m'ha explicat.
I pel que fa a les falsificacions, el mateix. L'interès, el mercat, la demanda, que és el terme exacte, la demanda que hi havia a principis del segle XX d'art medieval a Catalunya era tan bèstia, era tan important, que es va posar en marxa una...
diguem-ho així, entre cometes, una indústria de producció de falsificacions. Per què? Perquè el mercat era molt voràs i no hi havia tantes peces per satisfer aquesta voracitat del mercat. I per això els falsificadors van fer, alguns d'ells, el seu agost amb molt bones falsificacions, com per exemple els germans Carles i Sebastià Junyer, que tenen un capítol al llibre. En parlo d'ells perquè...
diguéssim que m'he topat amb peces d'envells, que sense cap mena de dubte els representen aquestes peces falsificades com uns dels millors falsificadors de peces antigues de tot el segle XX a Europa. Poca broma, feien uns falsos increïbles, moltes vegades solament detectables a partir d'analítiques químiques, d'imatges amb...
Llum ultraviolada, ralls X, reflectografies d'infrarrojos... És que enganyen a l'ull humà. Són tan bones falsificacions que enganyen. I en el llibre hi ha un capítol, precisament, en què parlo d'una peça d'aquest tipus.
Per tant, per saber si una peça és falsa, a banda que tu puguis veure-la així, perquè tens experiència, que la vegis i diguis, ui, aquí hi ha alguna cosa que em grinyola i no ho sé, realment per saber si és falsa o no és en tema més de proves més químiques, més de la peça fent-li proves, no només amb la visual?
És així, no? Exacte. Normalment els identifico. És a dir, perquè, bueno, és això, ja té una experiència i saps com treballaven els artistes, no? I com, per exemple, com els fusters construïen els compartiments, com ficaven els claus per la part de davant, atraveixant els barrots del darrere, les fibres vegetals que ficaven a les juntes, les cunyes que ficaven entre les juntes dels taulons que integren un compartiment d'un retaulegòtic... És a dir, hi ha tota una sèrie d'evidències tècniques...
que tu les veus i dius, ei, aquesta peça és bona, segur. Per la part del davant, per exemple, el clivellat, tota una sèrie d'indicis que t'ho permeten asseverar i normalment no t'equivoques. Però, quan topes amb un fals de moltíssima qualitat, com són aquests falsos del Junyer, que el seu secret era que agafaven peces antigues, és a dir, t'agafaven un fragment de retaule de fusta antic, amb la qual cosa el suport ja era bo, el que feien era...
falsificar per davant, és a dir, repintaven. El que feien era una peça malmesa, però que el suport era antic, el que feien era recrear-la absolutament. És a dir, eren pastitxes, en definitiva. Clar, moltes vegades aquí, tot i que ho puguis veure i puguis intuir-ho, que és el que a mi em va passar amb aquesta peça de la que parlo al llibre,
Per estar-ne segur i absolutament convençut, llavors encarregues aquestes analítiques de laboratori, que són les que te donen els arguments. En el cas, aquest que jo explico al llibre, vam fer una analítica de pigments que va demostrar que dos dels pigments que tenia aquella peça eren dos pigments sintetitzats i comercialitzats al segle XIX, la qual cosa és incompatible amb una pintura del segle XV. I aquí és on vam enganxar els falsificadors, però no només això. La peça la vam passar per una màquina de ratxics, li vam fer una radiografia i
A sota de la capa pictòrica que l'ulluma veu, és a dir, de la pintura que tu veies quan te la miraves, a sota estava l'original. Què havien fet els Junyer? L'havien tunejat, és a dir, havien transformat una peça antiga en una peça millor repintant-la completament i transformant-la en la peça que qualsevol col·leccionista voldria tenir a la seva col·lecció, perquè, clar, era una peça maquíssima, excepcional. I per això els seus falsos són tan bons, perquè utilitzen peces antigues com a suport.
El suport ja el tens, que això ja d'entrada si amb poca d'allò penses cola, però després evidentment l'experiència és un grau i llavors ja vas veient més cosetes que possiblement jo estic segura que nosaltres, aquí el tècnic i jo que ens estem mirant, no ho sabríem detectar segur.
A mi em va fer dubtar moltíssim aquesta peça, per això vaig encarregar les analítiques. Jo vaig dir a l'antiquària que me la volia fer estudiar, perquè l'havia comprat, li vaig dir, escolta, jo no te la puc estudiar si no fas aquestes analítiques, perquè a hores d'ara jo no sé si aquesta peça és bona o no. Clar, però jo vaig veure coses que no m'agradaven. Vaig veure, per exemple, que la pintura no tenia clivellat. És gairebé impossible que una pintura amb 500 anys no tingui clivellat.
La humitat relativa a la temperatura fan que la pintura s'esquerdi i no pot ser que una pintura de 500 anys no tingui clivellat. I aquest va ser un dels indicis que em va portar a sospitar. Aquelles coses que a vegades penses que la cosa més tonta és la que et fa que saltin totes les alarmes, no? Sí, sí, és així.
Una cosa que has comentat és el tema que a vegades es trobeu un tros de retaula amb un pis, amb una casa, el que sigui. Entenc que el fet de, quan algú comprava un retaule, vendre'l per trossos feia que pogués aconseguir molts més diners que vendre la peça sencera, no?
És així, és a dir, pensa que un retaule gòtic, un retaule dels grans, per exemple, mira, el retaule de Peralta de la Sal, que és un altre dels retaules... De què volia que me'n parlessis? Ah, doncs mira, aquest retaule, clar, és un retaule que va estar a l'església de Peralta de la Sal, a la Franja, fins a l'any 1908,
Quin és el problema? Que no conservem cap fotografia d'aquest retaule. És a dir, és un poblet que no hi van arribar els excursionistes, no van fer fotos. És a dir, el retaule es va vendre i es va completament dispersar. Per què? Perquè el retaule feia 6 metres d'alçada. És a dir, és invendible. Això en aquella època ja no era comercial. A no ser que trobessis un museu com el...
llavors ha nomenat Museu d'Art de Catalunya, avui dia Museu Nacional d'Art de Catalunya, te'l comprés sencer, era impossible col·locar-lo al mercat. Què feien els antiquaris? I això es va fer durant bona part del segle XX, és a dir, és agafar i vendre'ls a trossos, és a dir, clar, un retaule no és tot d'una peça, té diferents escenes, totes les escenes són independents perquè estan, diguéssim, ensamblades en un treball de fusteria,
I el que feien era vendre-ho per això. El retaule de Peralta de la Salt té fragments a Barcelona, a Cleveland, a Itàlia, a Alemanya, a Suïssa... Està absolutament dispers. I diguéssim, una de les coses que a mi més m'agraden, en les quals m'he especialitzat també, és en refer aquests trencaclosques, no? És a dir, agafar una peça i dir, vale, vinga...
Anem a estudiar-la, anem a veure com era originalment, anem a veure com es va dispersar i anem a veure on estan tots els fragments. I el que fas una mica és una reconstrucció virtual d'aquest retaule, amb l'estudi. El que fas és agafar totes les peces del trencar closques i ajuntar-les en el teu treball. I és una manera també de fer reviure la peça sencera una altra vegada. És un mal consol, perquè la peça no tornarà a estar mai junta, però com a mínim en algun lloc la tens sobre paper tota junteta.
De fet, en aquest cas, que no hi ha fotografies de com era originalment, aquest fet d'haver fet aquest trencacolors que sí que dona una idea de com pot ser, no? Clar, tot va ser gràcies a que la Junta de Museus, que estava interessada en comprar el retaule, va enviar a un dels seus membres, a Josep Pijuan, un gran historiador de l'art català, va anar-hi, Josep Pijuan va fer un informe en què explica tota la seva odissea per arribar a Peralta de la Salt,
Clar, avui per anar de Barcelona a Peralta de la Salt, doncs mira, agafes l'A2, arribes fins a Lleida i a Lleida també agafes una altra autovia i arribes a Peralta de la Salt gairebé. Però llavors no, va haver d'agafar trens, autobusos, tartanes, someres... Va ser una odissea, absolutament una aventura, també tipus Indiana Jones, la que va viure Pijoan. Però Pijoan li hem d'estar tota la vida agraïts perquè va fer un informe al tornar a Barcelona i va dibuixar el retaule.
Va dibuixar el retaule, va posar els noms de les escenes que hi havia al retaule i gràcies a aquest croquis del 1908, aquest ha estat el nostre mapa del tresor, que així es diu el capítol en què parlo d'aquest retaule. Aquest mapa del tresor és el que ens ha permès reconstruir...
no del tot la història del retaule, perquè encara ens falten trobar fragments que no sabem on estan, però que estic segur que tard o d'hora sortiran. Mira, fixa't tu que el 2013, que és quan vaig publicar la investigació d'aquest retaule amb un altre historiador de l'art, amb una revista acadèmica, va sortir aquest estudi i dues setmanes després em va escriure una investigadora del Museu de Ginebra...
preguntant-me per dues peces que tenien allà a la reserva del museu, que les havia dipositat un expia nazi que havia estat a Barcelona, imagina't, un expia nazi que vivia a Barcelona, que comerciàvem antiguitats, els va dipositar aquestes peces, ells no sabien, només sabien el pintor...
Pere García de Benavarri, perquè se n'havia parlat en diversos llibres, ella va buscar a Google, m'hi va trobar, la meva tesi la vaig fer sobre aquest pintor, i per això vam entrar en contacte, però ella no sabia res de tota aquesta història del retaule de Peralta de la Salt, i quan l'hi vaig explicar, clar, es va quedar molt estranyada, però a dia d'avui, aquestes dues peces que van ser d'un nazi, estan esperant que apareguin els hereus del nazi per poder-les-hi retornar, perquè estan en dipòsit.
El que passa és que el nazi va morir sense hereus i aquelles peces estan allà dormint el somni dels justos. Moltíssimes gràcies, Albert. Ho hem de deixar aquí, que se'ns ha acabat el temps. Gràcies, gràcies als companys de ràdio UAU i gràcies als nostres oients per escoltar-nos cada setmana i fins al proper programa. Gràcies a vosaltres.
Històries de Mar i de Dalt, un programa sobre el nostre passat, les històries, les tradicions, els personatges i el patrimoni de Vilassar de Mar. Una producció del Centre d'Estudis Vilassarencs en col·laboració amb Vilassar Ràdio i sota la coordinació de Núria Gómez.