Aquí comença Històries de Mar i de Dalt amb Alexis Serrano, director de l'Arxiu Comarcal del Maresme, president del Centre d'Estudis Vilassarencs i professor de la facultat Antoni Gaudí de l'Ateneu Universitari de Sant Passià. Un programa sobre el nostre passat, les històries, les tradicions, els personatges i el patrimoni de Vilassar de Mar. Una producció del Centre d'Estudis Vilassarencs en col·laboració amb Vilassar Ràdio i sota la coordinació de Núria Gómez.
Al segle XIX i fins mitjan segle XX, durant els dies que durava la Festa Major de Sant Joan de Vilassà, se celebraven les enramades. La coincidència de la festivitat del Sant amb l'acabament de la primavera i l'inici de l'estiu posava a disposició de la vila plantes i flors que servien per fer rams i guarniments que donaven nom a la festa.
Avui, a Històries de Mar i de Dalt, parlarem de la festa més genuïna de Vilassar de Mar. Malauradament i irremediablement perduda, parlarem de les enramades de Sant Joan. Històries de Mar i de Dalt Entrant en Matèria
Benvinguts. En el programa d'avui parlarem amb la Teresa Sierra sobre les enramades de Sant Joan. I si de cas l'Alexis ens en podria fer cinc cèntims. Doncs sí, per començar, i com sempre fem una mica de donar context.
La festa, la festa és quelcom que dona sentit, totes les festes, que donen sentit a les comunitats. Això ha passat sempre, passa i seguirà passant. En èpoques pretèrites, quan no hi havia música...
o quan no hi havia la capacitat que tenim ara de tocar un play i que se sentís música, doncs per algun mitjà, doncs hi havia pocs motius per tenir accés a la música, perquè la música s'havia de fabricar artesanalment, havies de posar un grup de músics que interpretaven melodies i feien música, i això és l'únic que permetia fer ball.
I per tant, perquè hem d'associar festa a ball i a música. Per tant, no sempre era fàcil disposar de músics per poder fer música, per poder ballar. I per tant, això quan s'aprofitava? Doncs a les grans festivitats. Per Nadal, per les festes majors, etcètera, etcètera. A casa nostra, nosaltres celebrem a Vilasàmar, celebrem la festa major amb la solstici d'estiu.
que és una festa important per una sèrie de motius, i que l'Església, doncs, precisament, com que el solstici és una edat important en el calendari, perquè ja sabem que tot el nostre calendari gira en torn del Sol, la Terra gira en torn del Sol i, per tant, tot el calendari va en funció d'això, doncs,
l'Església va posar per al solstici d'estiu una de les figures més importants de l'Evangeli, que és la persona que s'atribueix, que és cosida a Jesús, que és Sant Joan, que és el que el va batejar al riu Jordà. Vila Sàmar celebra la seva festa per aquesta data i...
A partir que a Vilassar tindrà la seva pròpia església, aquesta devoció a Sant Joan anirà creixent, fins al punt que en el moment que Vilassar de Mar tingui un municipi independent i una parròquia separada de la de Sant Genís...
començar a celebrar la seva festa com a festa major. I per tant la festa major del solstici d'estiu, que és la festa major de Sant Joan, doncs a part de tenir tota una sèrie d'elements que són propis del solstici d'estiu i de la celebració que Catalunya es tributa a Sant Joan, doncs a part d'això té els elements propis de festa major, que són a partir d'un cert moment l'aparició dels embalats per la festa, etcètera, etcètera.
Aquesta nostra festa, la festa antiga, aquesta nostra festa antiga anterior a quan tocava esple i se sentia música, doncs anava marcada per aquesta festa que anomenàvem de les enramades. La festa de les enramades consistia que es triava uns nois i unes noies que feien parella, parella de ball, i que aquests nois eren els administradors de la festa major.
i aquests administradors de la festa major tenien una escumesa. Una era pagar els actes de la festa major, els actes públics de la festa major, no pagar-los de la seva butxaca, sinó aconseguir diners. Com es feia? Doncs es feia organitzant primer una ballada, per tant, contractant uns músics, es feia uns remets, d'aquí ve la paraula enramada, fer rams, es feien uns remets que es posaven a les solapes de les americanes, no?,
A canvi d'uns dinerets, amb aquests dinerets es pagava l'orquestra i es pagaven les orquestres que vindrien per la festa major. La nostra enremada, per tant, bascula entre Corpus i Sant Joan. I com que aquestes dates es van movent, però les enremades tenien una festa pròpia.
en vigílies de la festa major, però després aquests massifs i enremadores, que eren, com es deien, aquests protagonistes de la festa, diguem-ho així, doncs aquests eren els, d'alguna manera, els protagonistes, perquè havien organitzat la festa, per tant, eren els que muntaven el programa. Perquè, si no, sense aquesta administració, estem parlant d'una època que els ajuntaments eren molt precaris econòmicament, per tant, no hi havia pressupost municipal per fer festa, com que això no existia, s'havia de buscar de les butxaques dels veïns i aquests administradors en els que es cuidaven
de fer això. Perquè si no la festa major què haguera estat? Doncs simplement la missa de Sant Joan, la processó de Sant Joan, que es feia a la tarda, amb la reliqui de Sant Joan, i poca cosa més. Però gràcies a aquests administradors es muntaven els embalats, això sí que ho feia l'Ajuntament, però llavors hi havia els grups de música, que eren els mateixos que tocaven la sardana al matí, després tocaven la veia de la tarda, etcètera, etcètera.
Per tant, aquesta festa de les enramades va durar, la tenim documentada des dels anys 40 del segle XIX, no tenim massa referències documentals anteriorment, sabem que més o menys la comencem a tenir documentada, no vol dir que no fos d'abans, però als anys 40 del segle XIX i durarà fins als anys 60 del segle XX amb als i baixos.
i avui per parlar-ne hem anat a buscar una persona que ho està treballant, ho està treballant molt, perquè té una fita marcada en el calendari, que és el 2026, que el 2026 se celebrarien els 300 anys de l'inici de la construcció de l'Església de Sant Joan, i amb la Teresa i amb la Mercè Bruguera, que des d'aquí la saludem,
doncs estem treballant, estem preparant tot un treball que pivoti a l'entorn de Sant Joan, de l'església de Sant Joan, de la festa major de Sant Joan, de la devoció de Sant Joan, de l'advocació de Sant Joan, de les imatges de Sant Joan, etcètera, etcètera, tots els elements en relació a la festa, campanes incloses, però sobretot també amb aquest element més prop i més genuí de la festa major que eren les enramades.
I ara coneguem la nostra convidada d'avui.
La Teresa Sierra, feu l'accés a la universitat per a majors de 25 anys, a la Facultat de Geografia i Història, és llicenciada en Història General i Geografia, té grau de llicenciatura, secció d'Història Contemporània amb el títol de la tesi L'Història del Taxi Barcelona.
Té un diploma d'estudis avançats dins del programa de doctorat de món contemporani del Departament d'Història Contemporània amb el títol L'utilització del ferro en el transport del segle XIX i va presentar el projecte de tesis de doctorat Una via de comunicació de Càdiz a Barcelona segles XIX i XX a la Facultat de Geografia i Història, tot i que no va llegir la tesi. La seva experiència professional ha estat treballant a l'administració pública, ara ja és jubilada,
i ha fet moltíssimes publicacions.
Benvinguda, Teresa. Moltes gràcies, i us agraeixo que m'hagi convidat a aquest programa, que jo el vaig seguint sempre que puc, i si no, ho escolto després, i que és molt interessant perquè parla molt de la història del poble. Bé, molt bé. Doncs jo no havia sentit mai parlar d'això de les enramades, i de fet em preguntava què és això, no? Què fan?
Perquè, clar, enramada, al final, a mi em venia l'element no flors, sinó remets o alguna cosa així, no? És una mica aquesta, no? La idea, explica'ns una mica. Sí, bueno, de fet, les enramades...
Creiem que van ser cap a mitjans del segle XIX, va començar. I això, el seu origen es remunta al Vall de les Almorratxes, per mitjà del qual es removerava una efemèride que, segons la tradició, esdevingué les nostres contrades en temps de l'ocupació serreïna.
i diu la llegenda que una noia refusar l'oferta de matrimoni, que li feu un noble i ric musulmà, que li feria totes les riqueses del món. Però ella, tot i delir-se per l'amor d'aquest muslim, no va apostar mai...
del seu credo. I aleshores, doncs, ell es va adevinger cèl·liba i entregada al cristianisme. O sigui que potser això és una mica la lluita del cristianisme sobre el... En aquest cas, l'islam, sí. Sí.
Aquesta és una interpretació que dona en Lluís Guardiola, citem-la, que dona en Lluís Guardiola la seva monografia als anys 50 i que, òbviament, l'hem de situar i circunscriure en la historiografia romàntica perquè en Lluís Guardiola és l'últim dels romàntics.
L'últim dels romàntics que va entusiasmar grans historiadors seus contemporanis però no deixa de ser un historiador romàntic. Heu de pensar que ell publica el seu llibre als anys 50 pel qual comença a escriure als anys 20. Per tant, comença a escriure en època de la historiografia romàntica que encara està Rubí de Vigili, etc. I ell fa aquesta interpretació. No sabem d'on ho treu, diguem-ho.
Digue'm-ho clar, no hem trobat mai documents que parlin d'aquesta noia, d'aquest muslim, no tenim documentació ni a Vilassar de Mar ni a molta de la zona de presència islàmica o serraïna, i per tant aquí tot això s'ha de fer una mica en pinces, però forma part d'aquesta historiografia romàntica, i per això la Teresa ha dit que és una, i agenda, i tinguem-ho tots present.
I també hi ha altres pobles que també expliquen el mateix. Aquest és l'altre tema. És a dir, hi ha tota una sèrie d'elements festius o lligats al folclore que no són... Per molt que tu t'expliquin i t'assegurin que en aquest poble va passar, en aquesta casa, etcètera, etcètera,
que té aquelles agendes que són una mica, no diré universal, però sí que es troben a tot arreu. Quants ponts del diable hem sentit a parlar, eh? No només a Martorell, n'hem tants, no? Aquella agenda, què sé? Vendria la meva ànima el diable si tingués un pont per creuar el riu i no per mullar cada dia. El diable et fa un pont. Això a tot arreu.
Les almorratxes, els bais d'almorratxes, que sembla ser que aquí s'havien fet, aquí, segurament a Vilassar, de dalt, quan Vilassar era la Vilassar històrica, Vilassar de Mar, de dalt, Cabrils, tot junt, segurament el bai de les almorratxes es feia com a tants altres indrets. Per exemple, al Maresme em sembla que bais d'almorratxes només es conserven a dia d'avui a arenys de mar.
que es fan precisament per la festa de Sant Roc. I en el cas d'Arenys, la presència de l'almorratge, aquesta ampolla així amb uns brocs que fa saltar l'aigua amb colònia normalment, o amb el fàbreg, alguna cosa que li dona bona olor, normalment en aquest cas va associat a una qüestió salvífica, a una qüestió sanitària davant de la presència de la pesta. Per què? Perquè Sant Roc, en el cas d'Arenys, és l'advocat contra la pesta.
Contra els mals epidèmics. I per tant, en aquest cas, el ball de les almorratxes té aquest sentit. I per això hi ha la tradició que els massifs, que són els nois i les massipes, en el cas d'Arenys, són aquests nois i noies, en el nostre cas tenim massifs i enramadores, doncs els massifs i les massipes d'Arenys el que fan és tirar-te l'aigua amb colònia per sobre, d'alguna manera per protegir-te davant de possibles inclemències. Jo no sé com d'útil és això, jo no sé les taxes de mortalitat de Covid-19...
Arenys quines són, no sé si això els ha servit, espero que sí, si és així haurem de tornar a recuperar el vall de les almorratxes a Vilassà per estar protegits de possibles noves epidèmies, ara que ve la del mico i la grip aviar i no sé què, doncs estan ben protegits, estan ben protegits.
Jo havia sentit el dels massifs arenys de mar. Sí. Llavors, pensar, ostres, té algú a veure i ara ja m'ho acabes de confirmar que ells també tenen, bueno... Bais del Morratges es feien a molts llocs. A vegades en Bais, en fi, tenia una caureografia molt a la
mental, no? Podrien ser també com baix de gitanes, etcètera, etcètera. El que passa és que amb aquestes almorratxes, que aquestes almorratxes normalment eren un element que es regalava a la gent quan naixia una criatura. Hi havia unes almorratxes que eren models masculins, no? Hi havia uns models femenins. Igual que els paucs que eren roses o eren blaus, ara ja tot això ha passat molt de moda, però abans hi havia el costum de regalar un almorratxe de vidre, era feta amb vidre bufat,
al Museu de Matró s'en conserven moltes, de fet molt interessants, del segle XVIII, del segle XIX, i es veu clarament, no?, les hemorratxes de nen i les hemorratxes de nena, i per tant això es tenia a les cases, i per tant fumball d'hemorratxes era relativament fàcil, no?, necessitaves música i aigua. I també quan acabava el ball, les noies trencaven l'hemorratxa a terra, perquè així, doncs,
D'alguna manera així se simbolitza aquest trencament amb aquest pretendent musulmà. Nosaltres trenquem les possibles relacions que ha pogut tenir aquest musulmà que ens oferia l'oro i el moro, ens oferia totes les riqueses del món. La cosa curiosa és que hi ha moltes altres cultures que tenen tendència a trencar coses.
En el moment del brindis, no? Quan la Teresa deia això, jo m'imaginava els russos no brindant i llançant la copa enrere. I els jureus també ho fan quan es casen. O, per exemple, amb la botadura d'una nau, també, no?
una ampolla. Hi ha elements que són auguritzants. El fet de trencar un element que està sencer té un element, encara que sembli paradoxal, en aquest cas el que es busca és això, es busca un bon augur. I en aquest cas el que estem dient és no, la nostra fe és la cristiana, és la catòlica i amb aquests no en volem saber res. I això, insisteixo, en aquest cas també sempre és la interpretació d'en Lluís Guardiola. No ho hem pogut demostrar. Això no ho heu pogut demostrar. Bé, no?
Però el nom de les enramades procedeix de la forma com es guarnia l'església, les places i els carrers, a base de mata, fullatge verd, branques de bruc i altres arbús de fulla per etna. La noia que tenia cura per guarnir la iglésia
I prenia part molt activa en aquesta festa. I se'n deia enramadora. D'això ve el nom d'enramadora perquè eren les que... O sigui... La que guardia tots els rams. Sí, la que feia els rams. No es trencaven massa les banyes. Les enramadoras són els que fan els rams. Sí, sí, exacte.
I també guarnien per corpus. És que jo anava a dir, aviam, jo quan vaig començar a mirar vaig dir, això no és el corpus que posen les catifes? No és ben bé això. No, no és ben bé això. No, perquè les catifes crec que és molt posterior. Feien més aviat garlandes, per allà on passava la processus feien garlandes. I després una altra cosa, el que es guarnia, sobretot, eren les cases d'aquests administradors. Es guarnia...
Les places on es feia el ball, que ja us puc dir que era o la plaça de l'Era o la plaça de Vendra, ara la plaça de l'Ajuntament, aleshores no hi havia ajuntament encara, però era la plaça de Vendra, i allà s'hi feia el que s'anomenava un Tívoli. Un Tívoli què és? Un Tívoli associat a teatre, no? Sí. Doncs un Tívoli és una instal·lació...
que no és premna, per tant, dura un temps, un temps determinat, que són uns pals verticals on s'hi fan baixar, que són units amb unes garlandes, i així es tancava la plaça. No era pròpiament un embalat, perquè per ser un embalat hi havia una construcció de veles, perquè aquí ve la paraula embalat,
Però, en aquest cas, el que es feia és delimitar la plaça, o més ben dit, la pista de vall, i hi havia una petita tribuna que també es guarnia amb plantes, amb sòfila, amb mata, bruc, etcètera, llorer...
I allà s'hi posava la cobla que tocava les sardanes o que tocava les músiques sempre del gust de l'època. Per tant, aquí veurem com aniran desfilant tota una sèrie de músiques. Primer, polonesos, balsos i mazurques, al segle XIX, que és el que agradava, i amb el pas del temps anirem veient com apareixerà el pas doble, el foxtrot, etcètera, perquè, òbviament, la música que es fa sonar és la música de moda.
I a partir d'un cert moment anirà participant aquesta nova música. Aquests enremats es feien entre Corpus i Sant Joan. I si entre Corpus i Sant Joan hi havia prou temps, un cap de setmana s'organitzava una veiada amb la que es recaptaven els diners per pagar les despeses de la festa major.
I una altra feina que feien els administradors era, a partir d'un cert moment, quan ja hi ha l'ús de l'impremta, es fan programes, van a buscar els comerciants, llavors veiem com el programa va creixent, no en actes, però sí sobretot en anuncis, que eren els paganinis. Els que serveixen per pagar la festa. Sí, perquè tenim documentat, almenys aquí, que hi havia massips i enramadores amb programes de la festa major del 1915.
Déu-n'hi-do. En els primers programes de festa major hi són. Anteriorment no, perquè no hi ha programes de festa major, però en canvi sabem que existien perquè, per exemple, estic pensant, hi ha un document, el Mamotreto de la família Surs, que és un recull d'anècdotes d'un senyor que anava apuntant coses,
coses molt peregrines, quasi totes elles, però en un determinat moment diu, aquell any, 1840 i escaig, 49, 50, diu, vaig ser triat massip. Per tant, sabem que aquell any va ser triat massip. Si voleu, podríem parlar del sistema d'elecció dels massips i les enremadores. Sí, jo anava a dir, què decideixo? O com es decideix qui és massip i qui és enremadura? Doncs es trien quatre noies i quatre nois.
que són tres de fixos i un de suplent, per si algun d'ells refusava l'honor. I després s'incorporen més i en total són vuit nois i vuit noies. Va creixent amb el temps. Sí, va creixent amb el temps. Aquestes noies les trien
perquè són gent, sabem si són gent soltera o que són... No, i mi de tot. No que diguessin, són els que es casaran o els que són... S'han donat casos que en algun cas que ja se sabia que aquell i aquell feien bona parella i que ell la mirava... Normalment són ells que les miren a ella, s'ha de dir...
També és una constant en l'època, en tota la història. Llavors, això és provocar una mica, perquè s'han donat... De fet, encara coneixem algunes parelles de massips i enramadores que ho van ser, i que són esposos encara. Estic pensant en algú i em saludo i ja saben qui són. La cosa és que normalment les institucions importants del poble trien uns candidats i els proposen.
a saber. La parròquia, l'Ateneu, el Círcul, el Foment... Les institucions han anat canviant amb el pas del temps perquè no totes es mantenen. Més o menys la parròquia sempre hi és, però n'hi ha d'altres que no. Llavors, aquestes institucions proposen una llista de noms i això ho votava l'Ajuntament. L'Ajuntament coneixia a tots els candidats perquè era quan Vilassat tenia 2.000 habitants i per tant tothom es coneixia.
I per tant, l'Ajuntament feia el veredicte, triava les persones i es proposava. Llavors això es publicava, no es publicava a la Gazeta Municipal, perquè no n'hi havia, la manera de publicar-ho era que el rector ho feia
des de la trona, des de la trona de l'Església, en acabar de l'Eucaristia, quan feia els anuncis, deia, doncs igual que es feien les amonestacions, les amonestacions allò de tal dia es casarà aquest amb aquesta, tal altre dia es casarà aquesta amb l'altre, els anuncis de la parròquia pròpiament, la setmana que ve, sant no sé què...
els anuncis que fa el rector des de la trona, quan s'ha acabat la missa, doncs es feia la proclamació dels candidats. Això ja es feia un dia determinat, estava tothom ja expectant, llavors hi havia l'expressió llençar trona avall. Sí, tirar trona avall. Tirar trona avall o llençar trona avall, que vol dir...
que t'havien triat, que t'havien triat o massip o en ramadora. Que suposo que devia ser un honor que et triessin, no? Vull dir, si algú fallava o no volia ser-ho, jo penso que a tothom li devia fer gràcia, no? A més a més hi havia, com hem dit abans, hi havia dones casades, que a feia poc que es havien casat, i després hi havia de solteres. I les casades eren les que dirigien com havien de guarnir l'església, com havien de guarnir tot.
que es guarnien també les cases, les finestres o les portes de les cases que eren dels administradors, perquè hi havia el costum que l'orquestra, l'orquestrina, anava a buscar, quan havien de sortir tots,
Durant la festa major, quan havien de sortir per anar a ofici, o per anar a fer el rosari de... No sé si era la vigília de Sant Joan o l'endemà de Sant Joan, anaven a res al rosari també. Sí, també. Un dia. Llavors, l'orquestrina els anava a buscar casa per casa. Llavors, les cases estaven guarnides. És una cosa que, de fet, encara a dia d'avui, la gent no ho associa, però hauria una de les festes més importants a Catalunya, que això encara es manté,
La gent no hi pensa. Però a la Petum de Berga també hi ha uns administradors i administradores, que van totes elles amb la peineta i van a missa, etcètera, com n'anaven les nostres enramadores,
I la cosa curiosa és que l'orquestrina i els elements del seguici van passant per les cases en uns determinats moments, no? La gent associava a tu, el salt de plens, el salt de la Guita, el salt dels nans nous, dels nans vells, etcètera, etcètera,
Però no pensa tant en aquest seguici que es fa pels carrers, que es va de casa en casa i que, per tant, el circuit va canviant, perquè cada any és una casa o una altra, i aquestes cases es guarneixen i els massifs i les enremadures posen veure per tots, pels músics, bàsicament per músics. Alhora, la veritat, guanyo un porró i veu tothom, com és lògic, també. Sí.
Llavors, doncs, la circumstància és aquesta, és a dir, els nostres també es guarnien aquestes cases. De fet, encara penso, hi ha uns veïns de Vilassà que encara conserven les inicials d'una rebesàvia seva que havia sigut
en Ramadora, que vivia al carrer Montserrat. Al carrer Montserrat hi ha algunes cases que tenen balcó. En aquest cas van guarnir el balcó. Llavors, doncs, estava el balcó guarnit i van fer unes inicials amb una fullola, que la tenen, pintada de blanc, amb uns foradets on hi anaven tot de clavells, posadets, els clavells ja
no hi són, com us podeu imaginar. Però, en canvi, aquestes lletres jo les he vistes, me les han ensenyades, i estaven al balcó. Per tant, ens serveixen per fer-nos una idea de com eren d'aquestes decoracions. Era un gran prestigio, un gran honor, ser massip o enramadora, perquè, òbviament, totes les mirades t'estan posant, si anaves guapo, si anaves ben vestit, però també és veritat que era una despesa i no tothom s'ho podia permetre. Clar.
A més a més, això hi havia com una normativa. Al matí, el seguissi es muntava per anar a casa de la primera enramadora i anaven fins al temple.
La segona Sarcavila anava des del temple a la casa de la segona enramadora, on tenia lloc el refrigeri, que hem dit abans. Tots acompanyats per l'orquestina, eh? Sí, sí. Bueno, i altres oportunitats, i els serenos. Sí, els serenos. A la tarda de la casa de la tercera enramadora s'iniciava la desfilada per anar a passar el rosari a l'església.
I això després s'anava cap a la quarta enremadora a Bredà. I més tard, doncs, hi anaven al ball. I això acabaven quasi a la posta de sol, que és quan ells acabaven que anaven al ball. Hi havia tota una jerarquia d'enremadores. Aquí alerta que la importància és l'enremadora, no és la del massit. No, clar.
Perquè en aquelles societats antigues, jo ara no em vull posar en un jardí, però sí que és veritat que les esferes estaven molt separades. Les esferes estan molt separades. Els homes es quedaven d'unes coses i les dones d'unes altres.
Però en aquest cas, l'organització de la festa... La festa es diu de les enramades. I la protagonista són les enramadores. Els massifs són els que les acompanyaven. Són els nois de companyia. I els paganinis. Això també. Però la realitat és aquesta. L'enramada és una festa, no una festa femenina, però sí una festa organitzada per dones. I no seria una mala cosa que...
que bé, carai, que hi ha aquesta efervescència feminista, que a mi em sembla la mar de mi qui sigui, doncs que amb aquest motiu, doncs, poguérem recuperar una festa històrica. Seria una bona cosa. No, no, i tant, i tant. Això segur, no? Estaria bé. També m'agradaria parlar una miqueta del vestuari. Ah, clar, perquè devien anar mudats, no? Vull dir, no hi podien anar... Mentre que els vessips havien de dur un vestit jaqueta de rigorosa etiqueta, elles duien un elegant vestit blanc.
que pretenia explicar la puresa de la noia. Aquella noia que havia rebutjat el musulmà, que li havia promès totes les riqueses del món, s'hi abandonava el seu credo catòlic. Doncs aquí, un altre cop, apareix la puresa. Per això la flor blanca és l'associada a la festa de les enramades. El clavell blanc, sobretot.
El vestit d'elles era un element més vistós de la festa, sobretot pels complements que duien, com el ventall, la xulona, amb la pinta i la mantellina, els guants, l'ombrela... I jo recordo, de petita, tinc com una visió de veure passar les enramadores i els massifs pel carrer Sant Joan...
Jo suposo que anava amb els meus pares, amb la meva mare, i vaig veure tota una colla de gent i elles vestides de blanc. És que tinc aquesta imatge, però no em feu dir què, perquè jo llavors no hi tenia uns 7 o 8 anys. Perquè això es fossilitza, aquesta moda. Sí. És a dir, quan...
quan aquesta festa se celebrava, diguem-ho així, amb una certa normalitat, doncs era l'època del Titanic, perquè pensem en aquelles dones amb aquells vestits, no?, amb aquells corsers, en fi, llavors aquí entra de ple la mantellina, el parà, l'ombrella, etcètera, etcètera, no?
Però això es queda, es fusilitza i després donarà una... És a dir, arribarà als anys 60, al segle XX, ningú va amb ombrella ni amb guants. Els anys 60 són l'època lleier, ja n'hem parlat, la gent no vesteix així, la gent vesteix de colors. I en canvi, doncs es manté això. I de fet és un honor...
De fet, hi ha una gran quantitat d'enramadores que ho són perquè les seves mares i les seves àvies, i probablement les besàvies ja ho havien estat, i moltes d'elles aprofiten aquell dia per lluir l'ombrela de la besàvia, el vano de la mare, els guants de la tieta que tu m'havia estat. I, per tant, veiem que hi ha uns elements que són gairebé arqueològics, que apareixen en les fotos dels anys 60, però que quan parles amb...
Encara vam tenir la sort de parlar amb aquella gent que havien sigut enramadores en aquells anys. Et diuen, sí, sí, però aquesta ombrella no era més... Clar, normal. Aquesta ombrella feta amb punta, blonda, fetes que són del segle XIX. Sí, era de la meva àvia. Em va dir que me'l deixava amb la condició que no el fes malbé. I anava amb una cura perquè, clar, tenia cent anys, allò. Sí, clar. I anàvem pel carrer amb allò. Però això es manté i, de fet, és un dels elements més recordats.
Clar, és que... Jo m'ho puc imaginar, eh? Vull dir, totes... No eren les povilles. No eren les povilles. No eren les povilles. No eren les povilles. No eren les povilles. No eren les povilles. No eren les povilles. No eren les povilles. No eren les povilles. No eren les povilles. No eren les povilles. No eren les povilles. No eren les povilles. No eren les povilles. No eren les povilles. No eren les povilles. No eren les povilles. No eren les povilles.
Que també devia haver-hi un ordre i una jerarquia i no és el mateix que t'escollissin la quarta que la primera. Clar. De fet, el veredicte anava més en aquesta línia. Quina serà la primera, quina serà la segona, quina serà la tercera? Perquè, de fet...
Quan ja el rector et proposa de candidata, tu ja has dit que sí, ja has dit que sí el rector. I si el rector proposa a l'Ajuntament, qui és el guapo de l'Ajuntament, que li dirà al rector que la seva candidata no val. Per tant, ja se sap que aquella noia serà en remadora aquell any. El que no se sap, i aquesta és la gràcia del verdict, si és la primera, si és la segona, si és la tercera, que a efectes pràctics tampoc hi havia molt d'allò. Però aquestes coses comptaven. Afectes pràctics, possiblement no, però sí que a efectes de protocol...
No és el mateix ser la primera que ser la quarta. Està clar. Que et vagin a buscar la primera, que et vagin a buscar la quarta. Bueno, que la quarta van a berenar, també. Sí, també, també. Aquesta té de fer més despesa. Sí, sí, clar. Perquè ens havien de preocupar. Les famílies, doncs...
Primer els vestits d'ella, o sigui, ells, per exemple, pagaven la festa, però elles havien de pagar tots els vestits, la família havia de pagar els vestits i havien d'anar, doncs, super elegants perquè eren vestits molt, molt macos, vull dir, i amb unes teles molt bones, vull dir, que no com un tergal o com aquestes coses que es porten ara, no? I costaven diners. Encara hem conegut dones que els hi hauria fet una grandíssima il·lusió
I de fet ho volien, però a casa no s'ho podien permetre. Per tant, no va poder ser, perquè clar, òbviament era una despesa. I la cosa és que els últims anys, els anys 50, els anys 60, els vestits són dos.
perquè ja no vas al ball amb un vestit blanc, vas al ball amb un vestit modern, amb un vestit lleier, diguem-ho així, amb un vestit de color. Però han de ser dos vestits nous. Fer-se dos vestits nous un dia... Normalment la gent estrenava vestit nou per Pasqua. En general, encara alguns ho recordem, per Pasqua s'estrenava molt. En èpoques pretèrites, com més enrere anem, els vestuaris s'escurcen més. I a vegades és fàcil tenir l'armari de l'àvia,
Perquè l'àvia només tenia un armari. Era relativament fàcil que tu tingui l'armari de l'àvia. Era una peça en el segle XIX. Perquè allà li cabia tot. I segurament li sobrava lloc. I sí, i no sobrava espai. Però clar, vol dir que un any extraordinari per Sant Joan t'havies de fer fer dos vestits. Perquè te'ls havies de fer. No existia la botiga de roba que tu anaves i estava el vestit fet. Te l'havien de fer a mida. I per tant era una gran despesa. I clar...
Feia molta il·lusió, però també hi hauria molta gent que tindria molta veja. Hi havia, per això, filles de Naviliers, eh? O sigui, aquestes eren els que podien més la família, doncs hi havia bastant... Algunes filles de Naviliers, i llavors, clar... Filles de Naviliers, filles d'americanos, que han tornat... És a dir, ja... Clar, això val uns diners. Això és una època, el segle XIX i el segle XX, que és quan hi ha Naviliers. Sí.
Els anys 50 i 60, els anys 40, 50 i 60, els que tenen diners són els pagesos, perquè la patata ha reportat molts beneficis. Després seran els clavells, que seran el motor social, el motor econòmic i l'ascensor social del municipi. I, per tant, a partir d'un cert moment veurem que els massifs i les enramadores són gent
més aviat de pagès. Hi ha un moment d'afrontís als anys 20-30 que hi ha una mica d'aquí i una mica d'allà, però a partir dels anys 40 ja bàsicament són gent, diguem-ho així, de terra ferma. Són gent pagèsa, de famílies pagèses. Que això és un altre element. Llavors veiem com
no es va a la casa, a la Senia, o a la casa de camp, perquè, clar, no s'hi arribaria mai, no? I, en canvi, doncs, clar, com que tots tenen alguna propietat, o la tieta, o no sé què, doncs, llavors, doncs, el recorregut es fa per les cases, a les cases, diguem-ho així, doncs, del nucli, que no era massa extens, també, diguem-ho, del carrer Colón a Navall, bàsicament era això, no? Sí, sí, sí. I del carrer Cuba cap aquí, i del carrer...
de la Riera d'en Cintet cap aquí. Per tant, el municipi s'acabava de seguida. I aquesta era la geografia de les possibles cases dels massifs i les enramadores.
Molt bé. Està bé, això. És interessant, eh? El que passa que quan ho estàveu explicant al principi i pensava, ostres, allò dels massips i les enramadores, però ja ho has deixat tu clar que no tenen res a veure amb els hereus i les pubilles. No. Són coses diferents. No. Totalment. De fet, no apareixeran a Vilassà hereus i pubilles fins que desaparegui la...
els massips i desenramadores. De fet, em sembla que l'últim any, hi ha un últim any que són massips i enramadores i l'any següent tenim la pobilla, la primera pobilla triada. I això ja no me'n recordo si era l'any 68 o el 67, estem allà.
I senya un punt i final. El tema dels hereus i les povilles no durarà massa, quan comença els anys 60 no durarà massa, desapareix, es tornarà a recuperar els anys 90 del segle XX.
Per tant, s'ha interromput molt la tradició. Durarà també uns anys, tornarà a desapareixer, i ha anat anant i ha anat venint, però no ha arrelat massa. En canvi, els massifs i les enramondones van durar molt de temps. Molt de temps.
i era una mica més popular perquè no és el mateix triar una noia només encara que tinguis la pobilla i la pobilleta que són dos, com a molt tres una dama d'honor hi havia dames d'honor també però és molt més democràtic els massifs i els enredadors perquè són 8 i 8 són gent
D'alguna manera, si això ara es volgués reprendre, si les entitats procuressin 3 o 4 massifs, la parròquia triés un massif i una enramadora, l'Ajuntament, si això es fes, clar, òbviament, ara jo no sé si haurien de ser 8 i 8, o haurien de ser 10 i 10, perquè, clar, la població ha crescut molt més. Són 20.000 habitants, ja no som 2.000. I, per tant, si volguéssim fer una cosa que fos una mica més representatiu, doncs potser hauríem de buscar una ràtio superior. Clar.
Però bé, això és especulació pura. És difícil, perquè si el pubillatge també ha costat molt, que ara es torna a reprendre, sembla ser, que torna a començar.
Però, bueno, en altres pobles ha continuat, i en canvi en aquí no hi ha, perquè aquest any ha sigut pubilla una nena que havia sigut pubilleta, i sempre deia, que havia parlat amb ella, i sempre em deia, jo vull arribar a ser pubilla. I llavors tot allò es va trencar, i ara, doncs, s'ha tornat a reprendre. Però no sé quant durarà.
No, és que això és difícil de preveure. Sí, no ho sé. La cosa interessant, però, quan parlem d'aquestes festes tradicionals, totes aquelles festes, dóna la sensació, no? Totes aquelles festes que van sobreviure als 68, aquells 68, que a vegades parles amb historiadors i dius, sí, se'n va parlar molt, però quin és l'impacte?
Jo crec que l'impacte del 68, de 1968, la revolució cultural del 68, la revolució cultural del 68, alguns dels efectes que no són aquells primers que els historiadors posen sobre la taula, però sí que hi ha uns efectes col·laterals, són aquests. Hi ha un trencament nítid amb tota una sèrie de tradicions. I en aquells municipis on...
El 68 no va suposar la fi d'una tradició secular, en molts casos, doncs s'ha mantingut fins a dia d'avui.
Anem a buscar algun exemple. Hem parlat abans de la festa de Sant Roc, hem parlat de la Petum. Allà, el 68, no va causar cap mena d'impacte, o no com perquè la festa es posés en suspensió, com que no es va posar en suspensió un any i un altre i un altre, doncs s'ha mantingut. I ara són patrimoni de la humanitat, o estan reconegudes per la Generalitat com a festes d'interès cultural, etcètera. Aquí no va passar això. No es pot...
Ara no es pot refer, difícil tornar enrere, impossible. Però la realitat és que sí que podem treure alguns aprenentatges. I els aprenentatges són aquests, que hi ha una idea del que és antic i d'una idea del que és modern. El que és modern no és que es construeixin coses noves, perquè no se'n construeixen de festes noves, de nou cuny, vindran d'altres coses, no sé...
incorporarem correfocs, que abans no es feien, es feien a llocs molt concrets, però no aquí, o castellers, que abans no en teníem i ara en tindrem, no? Menzo pel cas de Matró, per exemple. Però, en canvi, per exemple, tot allò que anava més associat a la tradició religiosa, això és el que desapareix. Matró, per exemple, la processó de les santes, que era el que donava sentit a la festa major, era...
l'ofici de les santes, que després serà la missa de les santes de Museu en Blanc, no que hi ha gran música, però després l'altre gran element era la processó. Això desapareixerà i ens haurem d'inventar altres coses. Haurem d'inventar altres coses, que surti la mumerota i la mumeroteta, que en veritat eren elements vinculats al carnaval, llavors s'incorporen al seguici, però ens inventem coses noves perquè el que importa ara és innovar. I innovant, trenquem amb la tradició. I no sé si això es fa...
massa conscientment o inconscientment, però és el raonament que jo faig ara des d'un punt de vista de la perspectiva de l'historiador. Si tinguéssim a la taula alguna antropola que ens ho podria explicar amb més profunditat, segurament. Però la realitat és que ho veiem, que a Catalunya hi havia tota una sèrie de festes i traïcions vinculades, una processó, unes festes, que allà hi havia una mica de tot, hi havia folclore, hi havia dansa, i a partir dels 60's, sobretot 68, 69, finals dels 60's,
van desapareixent. I és el cas també de les nostres enramades. Heu fet un treball de documentació d'aquesta festa, heu buscat, suposo que ens hem aprofitat de l'arxiu... I que hi ha un vídeo que vàrem fer fa uns anys, el Centre d'Estudis va fer un vídeo...
i que jo, del treball que he fet per la presentació a una trobada de recerca local i comarcal del Maresme, vaig veure molta cosa del vídeo aquest. El vídeo anava participat per l'Institut Ramon Montaner i per l'Institut
l'inventari del patrimoni endogràfic de Catalunya llavors la idea era hi havia una subvenció a la que ens vam acollir per eren projectes de memòria oral de memòria popular oral llavors el que vam fer vam agafar encara vam poder entrevistar els últims massips i enramadores
I hi ha altra gent, que, òbviament, coneixia la festa, perquè havien participat a la festa, sense ser massips i enramadores, i també van donar-li una altra perspectiva, no? I vam entrevistar-los, doncs, vam tenir un material, un material que vam creure que valia la pena donar-li un format d'audiovisual, i cal dir, doncs, que vam fer un audiovisual que, precisament, amb qüestions tècniques ens van ajudar la gent d'aquesta casa, de la ràdio, no?
I vàrem fer aquest vídeo documental, que per cert està a internet, si la gent busca a YouTube i posa les enremades Festa i Tradició de Vilassada Mar, doncs allà veuran sobretot molta imatge, molta imatge, molta fotografia de l'època. Hi ha una veu en off que explica moltes coses i sobretot el que és interessant és sentir els testimonis dels últims massifs i enremadores que hi van participar. Òbviament són els massifs i les enremadores dels anys 50 i 60,
Clar, no vam poder entrevistar els del segle XIX, com és lògic. Evidentment, com és lògic. Però a banda d'això, suposo que deveu haver trobat programes de quan ja començaven a haver-hi programes, eh? Sí, sí.
I ara aquí explicar, per exemple, el tipus de... jo què sé, el que es faria, o era només... el programa era només el recull de denuncis i... Som bastant telegramàtics, els programes. Sí, bàsicament, al començament del programa sortia els massifs i les enramadores d'aquell any. I llavors hi ha tots els noms...
que posen de cada un del que es feia però no hi havia res més i això era el començament del programa i són els que se'n cuidaven d'una mica de pagar la festa o ajudar amb algun tema d'aquests amb l'Ajuntament però no posen res més només qui participava cada any
Bé, també era una manera de saber qui han estat massius. Ah, sí, i tant. Sí, sí, sí. Que això estem fent nosaltres un recull i posem el nom de tothom. La idea...
aquest dia, aquest 2026, acabem fent aquesta publicació en relació, doncs, a tots aquests elements. La idea seria que tingués un anex amb els noms, de tots els noms i tots els cognoms dels que hem pogut recuperar, que han sigut massims o enramadores algun any. I, bueno, és una feina, doncs, en el cas quan tenim programes és fàcil, el problema és quan no hi ha programes, que clar, això ja és més complicat. Serà difícil, potser. És més difícil, sí, sí.
Perquè tot i que això es decidia a l'Ajuntament, clar, no es decidia en una sessió de ple. En fi, no és que jurídicament reverteixi d'una gran importància, com podria ser, jo què sé, obrir un carrer, urbanitzar no sé què, o construir l'escorxador, o fer passar un fil elèctric per no ser on.
I a més a més es feia amb una sessió concreta. Per tant, és d'imaginar que no hi havia el secretari municipal per prendre acte d'aquell acord, que al final, en fi, no tenia una càrrega jurídica ni provatòria necessària. Que era important per la festa del poble, però no era important tampoc per deixar una constància en el dia a dia del poble, no? Està clar.
De fet, ja quedava constància en el moment que el rector ho publicava des de la trona i quedava constància quan tothom ho sabia. Perquè, clar, això tothom ho sabia de seguida. Clar, suposo que aquell dia anava tothom a missa. Aquell dia ningú s'ho perdia. O millor sí que quedava constància a l'església, no? Dels noms. Jo no ho he trobat.
I els butlletins perruquials tampoc apareix. Tampoc. És a dir, tampoc es publicava el butlletín perruquial. Perquè també s'ha de dir que els butlletins perruquials comencen tard. Comencen el 1918. Per tant, tampoc ens servirien per suplir aquest segle XIX, que sabem que hi havia massicions remadores, però encara no en tenim els documents. No teniu documentació. Per tant, en fi...
La història es construeix una mica així. Jo que estic mirant tant com puc, com a voluntari de l'arxiu d'aquí Vilassà, estava mirant les actes dels plens, el que passa que estic al 1850. Però no sé, fins ara no he trobat res, però no sé si més endavant algú hi deu haver-hi. Potser sí. Suposo que sí. Potser sí.
Però clar, també és cert el que diu ell. És una cosa que és important pel poble, perquè no deixa de ser que la festa era important, però tampoc és tan important com per deixar-ne constància en un document públic. En cas de pensar que el secretari municipal, que és la persona que té l'obligació de prendre acte dels actes, dels acords de ple, i de la Comissió Municipal Permanent, o la Junta Municipal Permanent, canviant amb els anys, el secretari municipal és un funcionari de l'Estat.
i pren acte dels acords que són, des del món de vista jurídic, vàlids, executius i executables. Tenen una validesa. D'alguna manera el secretari municipal té el mateix rang que la fe pública notarial. El notari i el secretari municipal. I després hi ha el secretari judicial, que són les tres potes de la fe pública. La fe pública judicial, la fe pública notarial i la fe pública municipal.
Clar, hi ha determinades qüestions que, si es fan al marge del ple, no compten amb la presència del secretari, perquè el secretari cobra l'assistència ple. I, per tant, a no ser que la decisió es prengués dins d'un ple municipal, no ho trobaríem documentat. Però, bueno, no descartem que algun any s'hagués fet així. Si ho trobem, ens ho dius, eh? Sí, i tant que sí. Farem un monogràfic d'aquell...
Aquell dia, no? Bueno, parlàvem això que les noies, estaves explicant-nos abans, de tot el tema de l'estètica, no? Sí. També explicaves allò del Tívoli, que a mi em recordava una discoteca que hi havia quan jo era jove a Mataró. És sinònim de festa. Sí. És veritat que hi era. També hi ha algun parc d'atraccions a la costa del Sol que és el Tívoli. Sí. Ben al marina. És sinònim de festa, sempre. Sí.
Per tant, també hi havia això, s'havien de posar maco l'espai on faríem la festa, l'església, que evidentment el motiu al final era l'església, la celebració del sant, les cases. I llavors...
Com ho guarnien? Quina era allò? Hi havia alguna manera de guarnir que fos allò més especial o era com a estandaritzat, per dir-ho així? Jo crec que sí, que era estandaritzat i cada any més o menys amb les flors o amb les mates que tenien, doncs anaven guarnint, però no...
No n'hi ha constància, perquè clar, abans deies que la que deia com s'havia de guarnir l'església era una dona casada, no era una de les... Una de les enramadores era. Que fos casada. Sí, sí, era la casada, sí. Que una mica explicava a les altres noies com perquè ella ja tenia experiència o perquè ja havia sigut enramadora. Això volia preguntar, es podia ser repetidor? Sí, sí, sí, havia anys que sí. Clar, no t'ho impedia ningú.
Sí, sí, sí. No hi havia... No, però ara es diuen, això només pot ser una vegada a la vida, no? No, perquè fotografies que hem vist i així... Hi ha gent que repeteix. Repeteixen, eh? Ma devia tenir molta pèl a casa seva. No, el que vol dir que segurament no era fàcil cada any copar els càrrecs. I per tant, bueno, si una persona ho podia ser de l'any següent o de feia dos anys, perquè d'alguna manera una part de, diguem-ho així, de la indumentària ja la tenia...
si no t'havies de procurar una altra ombrella però una altra cosa, que tots aquests elements també es podien anar passant però sobretot els vestits ha de ser gent que pogués tenir uns vestits per lluir ja sabeu com és aquest món de les dones que és molt complicat ser dona perquè les dones es fixen en la roba que vols no tenim capacitats per això però en canvi les dones sí i si tu repeteixes de vestit d'un any per l'altre se'n recorden i les dones de tota la vida han sigut així
sense fotos, però aquest és el de l'any passat. Hi ha un judici, que és un judici femení, que no deuria ser fàcil. Hem de pensar que els animalons sapiens que hi ha al darrere són sempre els mateixos. Per tant, si volem entendre com eren els nostres avantpassants, n'hi ha prou de pensar com som més o menys nosaltres. I si les dones són crudels amb les dones perquè abasteixen d'una determinada manera, doncs molt probablement aquest sigui un comportament que es reparteix.
I si els homes no hem tingut mai la fixació de fixar-nos massa en el vestiment de les dones, més aviat ens hem fixat en el desvestiment de les dones, doncs aquest també deu ser un altre constant, malauradament. Perquè, a més a més, d'anar a buscar la roba no ho tenien aquí. Anaven normalment a Barcelona a comprar-la.
i després, doncs clar, havia de fer el vestit, que havia de fer una modista, i a vegades, doncs clar, n'hi havia bastantes de modistes, eh? I clar, algunes... No, amb aquesta no anem, perquè... Millor amb aquesta altra, i...
Una mica, ja sabem com és... Perquè és diferent al segle XIX que al segle XX. Perquè nosaltres fem paquet, eh? Però és diferent al segle XIX que al segle XX. Al segle XIX, quasi totes les dones saben cosir, brodar, sergir... Ho saben fer? No ho saben fer. Ho saben fer molt bé.
molt bé. I en canvi al segle XX les dones s'han incorporat al mercat laboral. I per tant, dones, moltes dones saben cosir i sergir l'olemental, però no fer patrons i fer-te un vestit. Llavors, a partir d'aquí sí que s'ha d'anar una professional. És a dir, totes les nostres àvies sabien cosir i sergir, però no totes sabien fer patrons. I aquesta és la diferència. Però hi ha una neta diferència. El segle XIX era relativament senzill. Necessitava estela. I prou.
Perquè... Perquè temps en tenies. Temps tenien i tenien un coneixement, però a més a més, secular. I per tant, a més a més, hi havia un interès de dir, no, jo vestiré la meva filla millor que les altres perquè... Però hi havia aquest coneixement, però en el moment que les dones s'han incorporat al mercat laboral, això desapareix. I per tant, aquí hi ha un cos complementari, que has de pagar-li les jornades de feina a una senyora que viu d'això.
Viu de fer vestits, de trajos, etc. I clar, hi canvia molt. Nosaltres, insisteixo, sempre fem paquet, però el pas del temps és sempre una cosa que s'ha de tenir en compte. És cert, és cert. Jo no m'ho havia plantejat, això, i és veritat. I ara ja ni el més bàsic, gairebé. Ara ni el més bàsic, certament. No, segur. Molts no en saben. Jo encara tinc sort que vaig passar moltes temporades amb la meva àvia. La meva àvia era una d'aquelles dones fora de temps que encara s'havia de fer patrons.
i vaig aprendre molt de cosir, vaig passar moltes temporades perquè tenia una pèssima salut quan era petit, i tocava estar a la vora de la meva àvia, que vivia més a la vora de l'hospital clínic, que era on et tractaven, i vaig aprendre moltes coses de la meva àvia. En canvi, la meva dona no va passar tantes hores amb les seves àvies i...
I a casa qui cus, quan s'ha de cosir el més bàsic, doncs és un servidor. És el signe dels temps. Sí, sí, sí. Pot ser, pot ser. Jo vaig anar a aprendre a cosir quan era petita. Jo també. T'entretenien portant-te la modista que feia classes. O fer puntes de coixí. Bueno, puntes de coixí ja no. Jo havia anat, clar. I bordat se'm donava fatal, eh?
Jo vull fer les dues coses. Són moments d'educació i de maneres de societats diferents. Però és cert que pensem en els segles principis del XX i del XIX ho enxufem tota l'hora. És que és fàcil quan pensem en el passat dir abans tots...
abans totes, abans la gent, i tu dius, ponem a puntualitzar-ho tot això. I la feina una mica nostra és això, és de, quan la gent diu, és que la gent a l'edat mitjana eren tots uns els tultos que no sabien si escriure, no, parlem-ne, parlem-ne, perquè a l'edat mitjana mai ningú es va somiar d'escriure que la terra era plana, tots els tractats que parlen, parlen de la terra rodona.
I, en canvi, a dia d'avui, que tothom té accés a escriure i a llegir i a publicar coses, ni que sigui per les xarxes, doncs es publiquen coses com això, no per la Terra Esplana. Vull dir que, en fin, cada vegada que anem a fer recurs de dia abans, tots, puntualitzem-ho. Per la boca, el 2026 faran 300 anys de l'Església? De l'inici de la construcció de l'Església, que portarà a la segregació parroquial.
I fareu, esteu preparant cosetes, esteu preparant un treball, un llibre, alguna cosa així? La nostra intenció seria publicar una monografia en relació, doncs, als elements de festius de la Festa Major. Iniciant, parlant del culte, alçant...
dona raó de ser a tota, però després a tots els altres elements festius, els focs artificials, els gegants, la penjada de l'asa, tots els elements que giren a l'entorn de la festa major i que tenen una certa solera, doncs des de la fira, la coca, llavors la intenció és una mica reconstruir tot aquest
aquesta constel·lació a l'entorn de la Festa Major. Per exemple, la Flama del Canigó ja té la seva història, perquè de seguida farà 30 o 40 anys que la Flama del Canigó és un element incorporat a la nostra Festa Major, per tant, hi serà aquest element. La intenció és fer una...
una història del Festa Major. I, per tant, hi haurà un apartat que és el que esteu treballant de tot aquestes... Una part. Sí, clar. Un capítol, ara les han ramat. Capítol o dos. I després hi haurà un altre capítol que serà la Rierada, i parlarem de la divisió del municipi amb els tres colors, i dels mestres d'aixa, dels pescadors, dels pagesos, i parlarem una mica de tot això. Que alguna...
Alguna cosa també hi tenim a veure des del centre d'estudis, perquè la idea de tot això, els hi van proposar a l'Assemblea de Joves, els hi van proposar a nosaltres. Perquè si no, de què mestres deixa?
I ara ho ha plasmat la Pilarín Vallès, en el voral aquell que ha fet, i ha fet els tres estaments, els pagesos, mestres d'aixa i pescadors. De fet, quan ho vaig veure em va caure la llagrimeta, vas dir, d'alguna manera hem posat l'ego de tot això. Sí, no? Sí, sí, era molt... És curiós, vull dir, molt maco.
doncs se'ns acaba el temps encara que aquí sembla que no hagi d'arribar al final però ens ha arribat moltíssimes gràcies Teresa per aquesta estona i per tot el que ens has explicat i moltes gràcies a vosaltres
Doncs hem arribat al final del programa. Recordeu que podeu escoltar el programa a través de vilassarradio.cat i a Spotify buscant històries de mar i de dalt. També us podeu subscriure al canal d'Spotify per rebre el programa cada setmana. Adeu i fins al proper programa.
Històries de Mar i de Dalt, un programa sobre el nostre passat, les històries, les tradicions, els personatges i el patrimoni de Vilassar de Mar. Una producció del Centre d'Estudis Vilassarencs en col·laboració amb Vilassar Ràdio i sota la coordinació de Núria Gómez. Vilassar Ràdio són les 10 de la nit.
Sóc llavor, sóc planta, sóc flor. Sóc la llavor que desperta el teu amor. Sóc la llavor que està a prop.