Aquí comença Històries de Mari Dadal amb Alexis Serrano, director de l'Arxiu Comarcal del Maresme, president del Centre d'Estudis Vilassarencs i professor de la facultat Antoni Gaudí de l'Ateneu Universitari de Sant Passià. Un programa sobre el nostre passat, les històries, les tradicions, els personatges i el patrimoni de Vilassar de Mar. Una producció del Centre d'Estudis Vilassarencs en col·laboració amb Vilassar Ràdio i sota la coordinació de Núria Gómez.
Si durant l'època romana el mar Mediterrani havia estat una mena de llac intern que servia per unir tots els punts d'un imperi que s'estenia sobre part de tres continents, Europa, Àsia i Àfrica, amb la fragmentació de la unitat política imperial romana i l'aparició d'una nova religió d'origen aràbic, l'islam, aquest mar es va convertir en un espai de frontera, de confrontació i perill.
Més enllà de les croades medievals, la confrontació de l'Occident cristià amb l'Orient Islàmic arriba al seu punt àlgid a finals del segle XVI, quan l'imperi otomà dugué la seva expansió des dels Balcans a Bagdad i des d'Algèria al Mar Negre.
Davant d'aquesta ràpida conquesta de territoris, els occidentals perseveren l'amenaça turca com una alternativa real al món que coneixien i la possibilitat de ser englobats en el món islàmic no era un temor gens infundat.
De resultes d'aquest perill i davant les hostilitats dels corsaris algerins que actuaven contra els interessos del monarca espanyol, el Maresme i tota la costa del Llevant peninsular es vestiren muralles, bastions i torres de defensa. Avui, a Històries de Mar i de Dalt, parlem de l'època de les torres de defensa. Avui, a Històries de Mar i de Dalt, parlarem del temps en què el mar Mediterrani fou territori de frontera.
Històries de Mari Dadal Entrant en matèria Benvinguts, en el programa d'avui parlarem amb en Joan Jiménez de Muralles, Torres de Defensa i Cursaris. I podríem aprofitar que tenim l'Alexis i que ell ens en faci cinc cèntims. Doncs sí, Núria, deies a la introducció que el mar Mediterrani, que havia estat una mena d'hiac intern durant l'antiguetat, durant el període següent, no?,
l'edat mitjana i ja, sobretot en època moderna, es converteix en un territori que fa frontera, que delimita com a mínim dos mons, un món cristià i un món musulmà. Realment, la península ibèrica havia estat també un territori de frontera, ho sabem, no?, des del 711, l'aparició dels musulmans a la península ibèrica i s'hi estaran, doncs, fins a 1492. Ho sabem perfectament perquè ho tenim als manuals, queda clar, ho hem après a escola i ens ha quedat molt clar.
La realitat és que per llei de basos comunicants o per atzar, però a mesura que la península ibèrica es van expulsant els musulmans, es va empenyent aquesta línia de frontera, primer la línia a l'Unyà, a Girona, després la línia al Besòs, després la línia al Llobregat, després la línia a l'Ebre, després anar baixant, podríem anar parlant del Tajo segur, etcètera, però a mesura que es va empenyent els musulmans per aquest costat, per l'altre costat,
a l'altre costat, diguem-ho així, del Mediterrani, veiem com els musulmans van ocupant el territori dels Balcans. I, de fet, quan les monarquies espanyoles, diguem-ho així, la monarquia hispànica, la monarquia Isabel i Ferran, acabin d'expulsar els musulmans de la península ibèrica, el 1492, doncs, precisament per aquelles dates, més o menys, 1453, serà quan caurà Constantinople.
que anant endavant s'anomenarà Istanbul. Per tant, veiem com hi ha una mena de seqüència de vasos comunicants. El gran pànic de la gent, sobretot a l'època moderna, era que els musulmans pogueren fer una maniobra de tanalla.
segurament per un miratge, pensàvem que tot el món musulmà estava sota l'ègia de l'imperi otomà, no era ben bé així, però sí que és veritat que l'imperi otomà s'extenia d'una manera bastant omnímuda a tot el món musulmà.
I per tant hi havia una mica de pànic. En aquesta situació de pànic era un pànic real, perquè hi havia tot un fenomen de curserisme, de pirates que actuaven amb una patent de cors i que anaven fent pressió en aquests territoris i això provocava hostilitats i segrestos, etcètera, etcètera, de la mateixa manera que els mateixos cristians feien el mateix a les costes del nord d'Àfrica.
doncs la gent sabia d'anar autoprotegint, i la manera com ho feien, doncs la manera que tenien, la gent que vivia a la costa sobretot era construint torres, com per exemple la torre que tenim a la Torre de Nadal, que es construïa precisament a finals del segle XVI. I...
I no només es construeixen algunes fortificacions a l'entorn d'aquestes masies, sinó que hi ha viles que es fortifiquen senceres, diguem-ho així. És el cas de la propera Mataró. Mataró en aquesta època està en expansió, seguirà estant encara al segle XVI i durant el segle XVII,
i encara durant el segle XVIII, bueno, ja el XIX, no cal dir-ho, però sobretot en aquesta època, l'època moderna, quan comença l'ascens, i Matró es comença a poblar de forma constant, sostinguda, i d'aquí la necessitat d'autoprotegir-se. Clar, una vila que creix, que té una certa prosperitat econòmica, fa les apetències d'aquests cursaris que apretaven aquestes nostres costes i que desembarcaven de forma més o menys
o cíclica, causant robatoris, segrestos, etcètera. Per això Matarona en aquesta època es fortificarà. I és per això que avui hem convidat el doctor Joan Jiménez, que és una persona...
molt coneguda, Vilassar de Mar, per raó de la seva professió, i sobretot perquè és la persona que més ha estudiat el fenomen d'emmurellament de la ciutat de Matrao amb un llibre que jo crec que és una de les millors obres que ha fet, que es titula Posant portes a la mar, i que jo crec que és una de les lectures que crec que es pot recomanar, sens dubte.
I res, si vols presentar el nostre convidat d'avui. Doncs sí, ara coneguem el nostre convidat d'avui.
Històries de Mari Dadal. Coneguem el convidat. En Joan Jiménez Blasco és doctor en Història Moderna per la Universitat de Barcelona i Premi Extraordinari de Doctorat. Exercit com a catedràtic de Ciències Socials a l'Institut Vilazzara de Vilassar de Mar.
Premi Luro 2001 amb l'obra Mataró en la Catalunya del segle XVII, un microcosmos en moviment, autor de diferents monografies sobre el segle XVI i XVII, entre les quals Posant portes a la mar, Muralles i defenses al Mataró del segle XVI-XIX,
que és del 2007, guanyador de la segona beca d'investigació i recerca local Ernest Lluc, de Vilassar de Mar, el 2004, amb el treball de la vela al vapor, la marina catalana a través d'una família de Vilassar de Mar, el Sust, autor ajuntament amb Pere Tió de l'obra Premi Luro 50 anys d'història,
També Premi Luro amb el treball de Província Marítima de Mataró, Economia i Conflictes Socials, 1750-1870, el 2012. Premi Luro amb el treball Mataró, 1936-1945, De la revolució a la repressió.
i és autor, juntament amb Ruth García, de l'obra El Carmel de Mataró, un camí de segles del 2021, i també és autor de dos exècits del Premi Luro, Economia i Societat, Mataró, 1600-1639, i Mataró en la Catalunya del segle XVII, la gestió del quotidià en el 2004.
Benvingut, Joan. Moltes gràcies. Déu-n'hi-do, eh, com preparava el currículum, dic tots els treballs que has fet. Jo recordo, fa molt de temps que ens vas explicar com es feia com es van construir les muralles de Mataró i és una de les coses que més m'ha impactat. No sé si podríem aprofitar i parlem d'això, de muralles. Com es fan les muralles de Mataró?
Sí, les muralles de Mataró, a part de tot el que ha dit l'Alexis, que és absolutament cert, hi ha un altre element, i és que la gent de Mataró potser no hi estaven gaire interessats en les muralles, principalment el Consell de la Vila, perquè era una despesa extraordinària, i al final s'ho van haver de fer sols.
Però llavors hi ha un element que ve de fora, un element extern, i l'element extern és que Mataró també és una plaça estratègica, i aquí hi ha una frase clau que surt en el privilegi de l'emperador Carles, perquè diu, és la ciutat d'on es carguen més armades. És a dir, aquest és un dels arguments que utilitza la corona, la monarquia, per dir que aquesta ciutat s'ha de protegir.
I què és el que carguen les armades? Doncs les armades carreguen un vi que és d'una qualitat més o menys baixa, però que és el vi imprescindible per donar als galiots que porten o que remen a les naus de defensa en aquest conflicte que abans l'Alexis ha definit. És a dir, com molt bé heu dit abans, el Mediterrani passa de ser un mare nostrum a ser un mar de frontera.
I en aquesta frontera les embarcacions a Vela tenen un paper perquè és un conflicte armat, és un conflicte obert, i Mataró té, des d'època romana, tot això ara s'ha fet una tanda de xerrades per part del Centre d'Estòries i Història i Arqueologia de Mataró, parlant de la importància del vi...
i aquesta importància del vi en el segle XVI ja és molt gran altra vegada, i aquest vi es converteix en un element fonamental per, diguem, l'alimentació dels galiots, més que per l'alimentació, per donar l'energia necessària en moments determinats que s'ha de bugar amb una determinada intensitat, i el vi és l'element més abast. També el vi de Mataró no tenia una qualitat, sembla ser, doncs, excessiva, perquè de seguida que passem uns segles...
El millor destí que li trobaran serà destilar-lo i convertir-lo en aiguardent, però en aquell moment el vi és un producte estratègic en aquest conflicte global que hi ha entre el món del nord, que és majoritàriament cristià, i el món del sud islàmic i aquesta pugna terrible que hi ha.
I afegint el que deia abans, és clar, és que hi ha una sensació de pàni, perquè no hem de pensar que en un moment determinat les tropes otomanes esetgen Viena. Esetgen Viena. I hi ha com una doble tanalla. Hi ha una tanalla que ve pel Mediterrani i la tanalla que ja ha dominat els Balcans i que en un moment determinat està a les portes de Viena. I llavors això genera una situació de tensió per part de la monarquia hispànica. A més a més, el rei cristianíssim té una actitud molt ambigua amb tot això. El cristianíssim és el rei de França, eh?
Té una actitud molt ambigua en aquest tema i la monarquia espanyola es converteix en cap davanter d'aquesta resistència. I l'emmurallament de Matrói, jo penso bastant en aquest context. Un conflicte global i llavors dintre d'aquest conflicte global la peculiaritat del territori de tenir un vi fàcil de vendre, de produir i imprescindible com a element estratègic.
hi ha un paral·lelisme claríssim a l'època romana el vi de la Laietània serveix per nodrir les guarnicions del Limes hem trobat les ànfores amb els títols i picti els títols que anaven impresos a les ànfores dels productors de la zona del Maresme les hem trobat al Limes de la Germània a la zona del Danubi, etc. s'han localitzat allà, vol dir que era un vi per la xurma de l'imperi per aquells legionaris de l'imperi
En època moderna tenim l'imperi espanyol, l'imperi de la casa dels Àustries, dels Àustries majors, diguem-ho així, i també és un imperi que no té la mateixa forma que l'imperi romà, està clar, té una projecció més atlàntica, diguem-ho així, però també és veritat que per una qüestió de...
diguem-ho així, de responsabilitat, perquè els monarques espanyols volien ser la leadership del món catòlic, i de fet tenien el títol de reis catòlics, els reis d'Espanya són els reis catòlics, és veritat que el rei de França és el rei cristianíssim, però la monarquia espanyola té el títol de reis catòlics, i per tant han de fer valdre la defensa de la cristiandat catòlica.
Tinguem en compte que Itàlia és un país que, depèn d'on estiguis, de la geografia italiana, pots veure l'imperi automà.
Perquè en aquella època l'imperi otomà estava als Balcans, estava a l'altre costat de l'Adriàtic. I Venècia és el territori que fa de porta amb l'imperi otomà, perquè és la gran porta del mercadeig amb l'imperi, però és que a més a més on acabava el territori, les seves fronteres, les fronteres venecianes feien frontera amb l'imperi otomà.
Les de l'Adriàtic, per un costat, però a més a més les de les illes venecianes que tenien a Xipre, a Creta, per exemple, que estaven voltades de territori i d'aigües otomanes. Dit també que els otomans arribaran a conquerir una plaça al sud d'Itàlia.
I clar, vol dir que hi havia pànic per part dels cristians italians del que s'anomenava el salt i el salto. Perquè deien, és que n'hi havia prou que saltessin. I llavors, de fet, en època de M.M. II, hi ha una primera escaramusa i la gent té pànic. De fet, Maquiavel en moltes de les seves obres en parla.
i diu, ah, sempre la gent fa aquestes mateixes xerrades, diu, simile novelle de pancacho, xerrades de bar, d'osteria de pancacho, vol dir que la gent sempre estan parlant d'això, de si seria una bona cosa fer una croada amb els musulmans, de si creiem que els musulmans... De fet, a la mandrágora hi ha una confessió, hi ha una dona que s'està confessant amb un musulmà, amb un capellà i li diu...
Li diu, vos creieu que... Li demana la confident, li demana el capellà, li diu, vos creieu que ens atacaran aquest any els musulmans? I el frana que la confessa li diu, si vos no feu penitència i no reseu, sí. I diu, ai, que Déu ens ajudi. I diu, jo tinc una gran por de l'empel·lació. D'aquesta manera com tenien els otomans de castigar la dissidència, no?
De fet, aquí Maquiavel està parlant amb un doble sentit, a l'empel·lació, no? Però d'alguna manera és en aquesta època, en el Tardor del Reixement, hi ha aquest pànic, hi ha aquest pànic, perquè sembla que l'enemic sigui inarrestable, perquè cada vegada l'imperi otomà va creixent, va creixent, va creixent, i un darrere d'un altre van caient tots els territoris.
Sèrbia havia caigut al segle XIV havien estat intentant construir un gran regne cristià, no? Sèrbia i Sèrbia cau a la batalla de Kosobopolie i a partir d'aquí doncs un rere un altre tots els territoris del Balcans i per tant els musulmans es van acostant, es van acostant perillosament i els italians tenen pànic
I aquest pànic, d'alguna manera, per via dels italiens ens arriba a nosaltres, perquè no cal oblidar que Nàpols formava part de la monarquia, etcètera, etcètera. Per tant, aquí hi ha unes idees... Però aquí això no és un tant evident el perill d'una invasió per la gent que viu aquí, sinó per la gent que viu aquí són les escumeses cursàries, és a dir, activitats de saqueig. De saqueig, bàsicament, de capturar presoners, d'exigir rescats... Aquest és el problema fonamental que es viu aquí.
Hi ha el cas de Pineda, que s'ha quejat a Plaer, hi ha una escumesa fallida argentona, i llavors és quan apareix aquesta necessitat de la gent que viu aïllada, i llavors tot el mite de dalt i de baix, que les poblacions se senten més segures a dalt que a baix, i d'aquí la duplicitat de topònims, i els que es queden a baix s'han de defensar.
s'han de defensar, i llavors la forma més bàsica és aquesta construcció, les torres. Que les torres, clar, ens han arribat a nosaltres amb una òptica que era molt diferent a l'originària, perquè originàriament es tractava que sempre tinguessin que quedessin pràcticament aïllades de la resta de l'edifici, sinó si hi havia d'enviar una porta com un passadís que es pogués aixecar la porta, perquè si la torre estava absolutament incorporada amb la resta de l'edifici entrat, i seria molt fàcil. I llavors...
perdó, la perspectiva de l'època seria una torre que tingués com una mena de pont que es pogués aixecar, quedar aïllat, poder fer senyals de fum amb les poblacions veïnes per esperar socors. Perquè no s'esperava un setge que pogués durar, perquè hi havia, doncs, per part dels cursaris hi havia la certesa, doncs, que la situació aquesta no la podia, aquí no es podria, no es produïa un desembarcament de mesos o amb una intenció d'ocupar tot el territori, però que eren
escomeses molt esporàdiques. Llavors es tractava de registir, de fer senyals de fum i de registir amb armes de foc a partir de les espilleres, tirar amb les ballestes i despensar-se. Tenien allà prou aliments, tenir llenya per fer foc i esperar que fent aquests focs els de Mataró o les torres veïnes vinguessin amb ajuda. I això també està documentat, que la gent es desplaça d'una població a l'altra quan algú ha estat atacada.
i l'objectiu dels cursaris, bàsicament, més que els aquests, era retenir persones, i a vegades ens negociava el rescat a la mateixa platja. A la platja, doncs, a capturar, venien els familiars, quan en voleu per aquest, i llavors hi havia així, era com un mercat, això està documentat a Pineda, es fa com un mercat a Pineda, i els cursaris, perquè t'alliberin el fill, la filla, o qui sigui, t'exigeixen unes quantitats.
De fet, ells el que volen era buscar diners, doncs. D'alguna manera, no? És aquesta pràctica. En aquell moment és un territori enemic. I una de les formes de fer la guerra al territori enemic és castigar-los d'aquesta manera. I llavors aquestes són les formes de fer la guerra. I, per altra banda, també tenim cursaris nostres que fan exactament el mateix a casa dels altres.
A Mataró hi ha un senyor que fa construir com a exbot l'ermita de Sant Simó, que és l'ermita marinera per excel·lència, fa construir una llinda i allà es veu com Sant Simó el protegeix d'un atac de naus, deuen ser gelines o tomesines, no ho sé...
I, bueno, molt bé, i clar, fins que un dia va sortir un document en què aquest senyor es dedicava a això, precisament. Aquest senyor feia això allà, feia això. És a dir, és una activitat legal, el curserisme és una activitat liberal, dintre d'un context de guerra, no sé si declarada o no declarada. O d'absència de pau, com a mínim. D'absència de pau.
Però era una activitat que exercien des de les dues bandes. És a dir, hi ha gent aquí que se'n van allà i fa exactament el mateix. Segresta persones, roba, etcètera, etcètera, etcètera. Però, evidentment, emportar-se'n d'aquí vi, blat o bestiar no tenia cap sentit. El que tenia sentit era recollir diners i demanar rescat.
Elements de preu, de poc pes, algunes coses, diguem-ne, sumptuoses. Si es podien ser que hi ha esglésies, els objectes de culte... Però sobretot segrestar. Després hi havia tota una maquinària, tota una maquinària, si aquí, a la nostra costa cristiana, diguem-ho així, que a la costa del...
nord d'Àfrica musulmana, que es dedicava al vescanviament d'ostatges i al pagament dels rescats. Per exemple, nosaltres a Barcelona tenim la comunitat dels mercedaris, era una comunitat religiosa, la mare de la Mercè, que el que feien era recaptar diners per pagar el rescat de cristians que estaven segrestats al nord d'Àfrica, o bé anaven els germans mercedaris, s'entregaven com a penyora,
Alliberaven la persona i quedava al mercadari i la comunitat havia de buscar diners per pagar aquests mercadaris. De fet, tenim una persona famosa, tots coneixem aquesta persona, que va estar retinguda al nord d'Àfrica, que és Miguel de Cervantes.
i Miguel de Cervantes ho deixa bastant clar i per escrit, que va estar una temporada, ell era un hidalgo, aquesta gent, si a sobre podia segrestar un noble, ja era bingo. La gent és que a Espanya, sobretot a Espanya, a Castella té molt de pes...
La família, la noblesa, no? I com a mínim que menys que ser hidalgo. Clar, com més infoles et dones tu, més els altres pressuposen que a casa teva tenen diners. Més els interessa. I més els interessa, no? Llavors aquí, de fet, aquest és un tema que es troba sovint. També es troba molt sovint la figura dels renegats. És a dir, gent que ha estat capturada pels musulmans i que després fan carrera a l'imperi utomà. En canvi, a la recíproca no es veu.
És a dir, no n'hem trobat cap de musulmà que ha estat segrestat aquí i després que hagi acabat sent primer ministre del rei d'Espanya. En canvi, sí que tenim, jo què sé, el comandant en cap que trobarem a la batalla de la PAN, Ulu Jalí, és un fill, és un calabrès nascut cristià, pescador, que acabarà sent el comandant en cap de...
de la flota otomana, perquè la batalla de la PAN és el que se'n surt prou, és una calamitat pels otomans, però és el que sap maniobrar bé i se sap en sortir, i després el sultan el acabarà, això, recompensant com a comandant en cap. I trobem, per exemple, que hi trobem...
grans personalitats que han estat fruit d'això, dels segrets, però que en el món islàmic, doncs aquesta gent, degudament convertida, degudament convertida a l'islam, s'entén, doncs prosperen i fan carrera. I és una cosa bastant curiosa. I ho trobem en el món islàmic, però en canvi a la recíproca no ho trobem. No, no hi ha documental.
I sabem moltes coses d'aquestes perquè quan moltes vegades aquests cristians que han passat a l'islam i després tornen a ser capturats pels cristians, són processats per la Inquisició i la Inquisició els hi pregunta. I tenim molta informació d'aquests renegats precisament de les fonts de la Inquisició. I reben fort. I reben fort. Clar, perquè has renunciat a allò d'aquí per anar-te'n amb l'enemic total i absolut, no? Sí, sí, sí.
Llavors hi ha un altre element important que també forma part de les estratègies de defensa aquí, que les cofredies de pescadors i de mariners saben que ells són els primers a rebre, perquè abans que arribin a terra se'ls troben a més al mar. I llavors a Mataró jo he trobat casos que a la cofredia a vegades ha de sortejar a veure quants i qui rescata dels que estan al G. Ostres.
S'ha de fer... En tenim tres, en tenim quatre, llavors amb els recursos de les cofredies, que mai són extraordinaris, llavors es fa un sorteig. I en aquell sorteig és aquest any s'ha de pagar el rescat de tal, s'ha de pagar. I això apareix com una mena d'activitat que s'impliquen les cofredies. Perquè, et dic, pescadors i mariners eren els primers a rebre. No, clar, eren els que trobàvem... Ja només que venim cap aquí, no? Te'l trobaves de camí. De camí, de camí.
De fet, el G, la ciutat del G, es calcula que la meitat de la població eren cristians, eren cristians capturats, perquè no només es capturaven cristians en el nostre territori, a totes les costes. A totes les costes, no sempre, perquè com deia en Joan, les costes franceses, òbviament, clar, la patent de cors la dona, qui te la dona? La patent de cors als algerins els dona...
L'imperi automà, el sultà, perquè ens entenguem, però hi té una mica Occident, que és el rei de França. De fet, en un moment que Espanya estarà en guerra amb França, un dels molts moments que Espanya estarà en guerra amb França, l'imperi automà rep el permís, per part del rei de França, d'apostar la seva flota al port de Tolón.
i es converteixen les esglésies de Tolon en mesquites. Hi ha un escàndol, el papa munta en còlera perquè convertir les esglésies en mesquites és una cosa bastant escandalosa, i les campanes deixen de sonar i comencen a sentir-se els Moïssins, a una ciutat cristiana d'Occident, com seria Tolon. Aquestes coses, aquí de fons hi ha també això, no?
Allò que diem de los amigos, de mis amigos... I d'aquí que la monarquia hispànica agafi tot aquest protagonisme en aquesta lluita. A part que els àustries ja tenen implicacions també a Àustria, vull dir, els Habsburg tenen implicacions a Àustria, i llavors l'altra branca...
I hi ha, doncs, és això, la monarquia hispànica i el Habsburg, doncs, d'en forma solidària, enfrontant-se contra aquest nivell, aquest perill que ells veuen, doncs, molt seriós i que, en canvi, els francesos, el rei de França, no li veu. I veu més un aliat estratègic per debilitar, doncs, aquestes branques del Habsburg que li fan la competència a nivell europeu, no?
I la gent d'aquí, de les nostres costes, pateix això. I el cas més conegut és el cas de Pineda, que va patir un saqueig, que va durar dos o tres dies, fins que la gent dels voltants no es va organitzar, van fer un contraatac i llavors se'n van emportar. I em sembla que és Pons Guri que va redactar, explicar un document que explica pèls i senyals, tots els detalls...
Alguna casa que va registir durant tot el setge, alguna casa que va registir durant els dies que ells... Era d'Aragut, no recordo si era d'Aragut. És el mateix que ataca Menorca i que s'agresta una cinquantena de persones a la ciutat. D'Aragut és el que fa aquest atac a Pineda. I hi ha cases que registreixen, que quasi ve habitació per habitació, fins que arriben els reforços de Mataró i d'altres poblacions del voltant i se'ls foragita.
I, clar, aquí el perill imminent és aquest. Segrets de persones, segrets de mariners, de pescadors, exigència de rescats, la necessitat d'organitzar els mercenaris perquè facin tota aquesta gestió, i la resta que ens ha arribat a nosaltres, doncs això, muralles, fortificacions, torres fortificades...
La majoria tenen un prototipus, que és torres aquestes cilíndriques, circulars. A Matron hi ha una d'excepcional, que és a Cantria de Mata, que és de base quadrada i amb elements renaixentistes molt interessants. I, per exemple, també un dels casos més claríssims és el de Can Palauet, la que està al costat de la Riera, que ella quedava tan isolada i com que ja hi va haver un intent de penetració cap a Argentona pujant per la Riera...
doncs aquella gent tenien claríssim que hi havia d'haver una torre, no? I la llàstima és que no ens han arribat totes, eh? No ens han arribat totes. Això genera molts conflictes amb els feudals, perquè els feudals són els que tenen l'obligació de protegir, i són els feudals els que protesten al monarca, dient que s'estan construint torres quan és la meva competència donar protecció a aquesta gent. I la realitat és que la gent no se sentia protegida ni pel feudal ni pel ningú, i per això es veien aquestes...
Però la major part de la documentació que tenim relativa a aquestes torres són els plegis judicials que enfronten els propietaris dels masos amb les torres amb el feudal, que normalment s'acaba pagant. El pagès acaba, a més a més, havent de pagar una multa al feudal, però la torre queda. Hi ha una fase prèvia a l'emmurellament, que és el que se'n diu la Vila Closa.
Es tracta d'estructurar la vila de forma que les cases facin un nucli tancat amb dos o tres carrers que puguin accedir al nucli, que siguin fàcils de tancar des de dintre, i que totes aquestes cases que queden a l'exterior no tinguin obertures en aquella banda.
Aquesta és l'estructura de Vilaclosa, que em sembla que Altafulla s'ha conservat, i a Mataró les autoritats intenten impulsar això abans de fer-se acabar d'una despesa d'anir pressionant com és envoltar tota la ciutat. I llavors això genera un altre problema. Qui queda dintre i qui queda fora.
I queda dintre que queda fora, perquè no és el mateix tenir una casa a dintre que tenir-la fora. I si es paga entre tots i resulta que jo, a més a més, quedo fora, i a Mataró es diu, no, no, del canvi real anar avall, aquests fora, el pou davall, fora, i els altres diuen, bueno, nosaltres què, no som de la mà de Déu, i llavors hi ha un conflicte intern. Perquè també els tocava pagar aquests encara que estiguéssim fora. Paga la universitat, paga el municipi, no hi ha ajuts que vinguin del lloc.
No hi ha New Generation, ni res, no? New Generation, estaria molt bé. Però no, no hi és. I la universitat s'ha d'endeutar, s'ha d'anar a fer senzals, senzals, senzals... I clar, a Mataró està molt clar, la muralla passa...
per sota de les cases del carrer Barcelona, vull dir, els patis de darrere, i a l'altra banda hi ha el camiral, a 40 metres, i per tant les cases que quedaven a la banda nord del camiral, a la banda de muntanya, aquestes ja no hi entraven. I llavors aquesta gent diu, nosaltres què? I en la zona on hi havia l'hospital de Sant Jaume, allà també hi havia un petit nucli de població i aquests tampoc queden fora. I això genera plets i plets i raons, etcètera.
Perquè l'argument era, el monarca diu, teniu un deute, la vila de Mataró té un deute amb la corona. I diu, jo us el condono a canvi que construïu una muralla. Però la realitat és que la muralla sortirà molt més cara que el deute que tenien, realment. Però, clar, és una mica una trampa. Perquè realment, sí, la...
A més a més hi ha un altre tema, que és que Mataró no és una plaça forta, amb l'etiqueta, amb tot el que això implica. I el fet que no sigui considerat plaça forta fa que aquesta muralla aneixi invàlida. És a dir, una muralla que té construccions a l'entorn és molt inútil.
que ningú s'ho tengui. Els enginyers militars marquen una sèrie de condicions, no es pot edificar a partir d'una distància, perquè, clar, si del camí ral a la banda de baix han edificat, des del terrat poden saltar o fer alguna cosa. Llavors hi ha tota una sèrie de normes, els veïns també, evidentment, hi estan en contra, i hi ha situacions sorprenents. Clar, quan la muralla està construïda, la muralla té unes portes, té uns horaris, s'obre i es tanca. Doncs hi ha un moment determinat que algú construeix un hipogeu, és a dir, des
de casa seva, construeix un túnel soterrani per anar a la vinya o per anar a l'horta i per sortir pel seu compte, clar, no serveix de res fer muralles i llavors també pel cas de la muralla de Mataró la més important és que probablement és una de les últimes ciutats que s'emmuralla d'aquesta manera perquè en aquell moment ja amb les característiques de l'artilleria les muralles ja no són tan eficients tot i que l'estructura de la muralla de Mataró
ja respon a el que els nous enginyers preparen per la defensa. És a dir, com que l'artilleria és molt potent, es tracta de no construir amb carreus molt grans. Si construeixes amb carreus molt grans i li cau una granada, quan aquell carreu es desplomi, es desploma tota la muralla.
Llavors es tracta de fer muralles amb materials molt petits, molt fragmentaris, que quedi un forat però que no siguin tan dilatats ni tan importants que obliguin. I això sí que ho té la muralla de Mataró. Tu la mires i veus que realment les peces més grosses... És masoneria. És masoneria, sí.
Pedres petites o material inconex, aparentment inconex, però la particularitat o la virtut d'aquesta muralla no és tant la cara que tu veus, sinó el pany de terra d'argila que hi havia darrere, que era el que havia d'amortir el cop, no? Rebre l'impacte... I no desplomar-se si hi havia una explosió molt forta, sinó que es feia un forat i ja està. I tampoc era una muralla plantejada per resistir un setge, sinó que el que era evitar, era disuasòria.
Clar, tu veus allà i dius, ui, quina feinada, anem-nos en el poble del costat. Agafem la ria d'Argentona, pugem amunt i anem a Argentona que aquells no se n'enteren. I han de fer repicar les campanes i llavors passa el que passa amb les campanes d'Argentona.
I l'estratègia és aquesta. I llavors dir, per exemple, que algunes d'aquestes torres s'han perdut. Jo de Mataró penso en la de la Torre Lleuder, que era una torre excepcional, alta, i que després, posteriorment al XVIII, s'hi va incorporar la menció dels Lleuder.
I que va caure, doncs, no ho sé, en els anys 70, si 60 i poc, 60 i alguna cosa, 70. I que això també és una cosa, doncs... I aquí a Vilassar també teniu casos d'aquests, no? En teníem tres i ara ens en queda una. Doncs penso que això també és una cosa. Per tant, xerrades com aquesta penso que estan molt bé. Perdó, a Vilassar de Mar n'hi havia tres i en queda una. En tot el Vilassar històric n'hi havia vuit. I en queden... Entre les que hi havia a Vilassar de Dalt, les de Vilassar de Mar i les de Cabrils. I en queden... I en queden... Bé, a Cabrils en queden dues, a Vilassar de Dalt també...
També hi ha la Torre de Maians, que també és una senyora torre, sí. No, Déu-n'hi-do. A Vilassar sí, ens en queda només una tercera part. Ens queda, recorda, l'aràldica municipal, amb les tres torres. Però sí, sí. Hi ha una cosa, però, que hauríem de comentar. Jo crec que és un deure. Les grans víctimes de tota aquesta situació, en veritat,
són els musulmans o els hereus dels musulmans que viuen a la península ibèrica.
És a dir, que ella no és una època de tolerància. És una època de tolerància, sí, a l'imperi otomà. Allà pot ser cristià, pot ser catòlic, pot ser ortodox, pot ser armeni, pot ser jueu. De fet, la major part dels jueus que seran expulsats de la monarquia hispànica aniran a viure a l'imperi otomà. I la major part dels musulmans que han estat expulsats de la península ibèrica
els reis catòlics també van a viure l'imperi otomà i són acollits amb els braços oberts. I el sultà dirà, m'havien dit d'aquest rei Ferran que era un rei savi, diu, i en canvi m'envia a mi la riquesa del seu regne, que són tots aquests gent, no musulmans i jueus, perquè la riquesa del regne la fa tenir una gran demografia, gent que treballi, que mogui l'economia, però això ho veien els musulmans, els cristians ho veien tant també.
Qui seran les grans víctimes de tot aquest conflicte internacional? Doncs són els musulmans o els hereus dels musulmans que viuen aquí, que seran vistos com la quinta columna. I tant els vexarà la Inquisició, tant els perseguirà, tant estaran pendents de si... de si... què fan els divendres, que si mengen porc o no mengen porc, etcètera, etcètera.
Tant els vexaran que al final hi haurà la gran revolta de les alpujarres, que es dona en aquest context, que és la revolta dels musulmans o de fills de musulmans, que molts d'ells, teòricament, s'han convertit al cristianisme, però la Inquisició dubta que la conversió sigui massiva i realment sincera, i tant desconfiaven que realment, en el parlar de la gent, a aquesta gent se'ls anomenava marranos. Precisament no se'ls tenia massa...
en consideració. I jo crec que una de les grans víctimes d'aquesta història realment són aquests marranos. Hi haurà, tots sabem, l'expulsió dels moriscos encara al segle XVII, la última expulsió, però hi haurà sobretot una gran pressió per aquestes grans bosses
de territoris musulmans. A la Catalunya Vella, el Maresme està a la Catalunya Vella, no en tenim gaires de bosses musulmanes, perquè ja fa molt de temps que aquí no n'hi ha de musulmans, ha tingut molt de temps a convertir-se, però a la monarquia hispànica, a la resta d'Espanya, València, Múrcia, la zona del Llevant... I Granada, la zona de Granada. Allà és on hi ha una revolta seriosa que és, doncs, liquidar de sang i foc. Liquidar de sang i foc, sí, sí.
És curiós, eh? No és època, insisteixo, per tolerància. No, i la monarquia hispànica menys. I això cau en la coincidència de Trento, hi ha una gran beligerància, l'Església és molt combativa, i si ho és molt de combativa amb els cristians d'altres sensibilitats, lutrans, etcètera, ja no diguem amb els jueus o amb els musulmans. I per tant, en aquest context...
diguem que l'ambient era bastant dens una anècdota que una mica explica això i que ha arribat fins ara seria el del fer dissabte aquí la gent gran feia dissabte perquè evidentment aquest signet distingia dels jueus els jueus mai farien res el xàbat i aquest element ens ha arribat a la cultura popular fins a les generacions més grans, els que nosaltres hem conegut les dones, així es feien dissabte, no?
I això era un element cultural hereu d'aquesta època. I com el que ell ha dit, el menjar porc, el no sé què, el purificar, les oracions... La Inquisició és duríssima en aquest sentit. El nivell d'intolerància és brutal. I quan comencin a aparèixer els primers signes d'algú que pugui semblar l'uterà, doncs la Inquisició va pesar molt.
Va passar molt perquè, a més a més, hi havia una xarxa molt àmplia i Mataró tenia familiars a la Inquisició. I Mataró no era una ciutat. I aquesta gent tenia la funció de controlar les expressions, els comentaris, les frases... La principal competència de la Inquisició era vetllar per la puresa de la sang.
De fet, en una situació com la de l'època, que això també distingeix molt l'imperiutumà del món cristià, en el món cristià només pots assolir un determinat càrrec si ets fill d'algú. Per tant, aquí a Occident l'únic que val és la noblesa. La noblesa vol dir que pot ser un zero a l'esquerra, però si el teu pare és un comte, és un noble...
doncs tu tindràs un bon càrrec, una bona feina, amb unes prevendes que se'n deriven, pel sol fet de ser fill de. En canvi, el mèrit i la capacitat és una cosa que el món islàmic compta, i és igual d'on vinguis, perquè pots arribar, ho deiem, pots arribar a ser...
De fet, els primers ministres de l'imperi otomà, al segle XVI, al segle XVII, són gent que normalment són fills de cristians occidentals, dels Balcans, que són recollits per aquella institució, el d'Arxirmer, etcètera, són passats a l'exèrcit, i els més brillants seran convertits en el gran vizir, primer ministre, i els peixars, els ministres que assessoren el sultan. Molt bé.
Però això, en el món islàmic, això és el que hi ha al món islàmic. En el món cristià només val ser fill d'algú. Per assolir algunes altres càrregues, com a mínim és imprescindible ser, doncs això, un hidalgo, ser fill d'algú. I, sobretot, la competència que dèiem de la Inquisició és vetllar per veure en la genealogia de la gent quantes generacions de cristians hi ha, sobretot veure si a casa teva són cristianos viejos o no són cristianos viejos.
Vol dir cristians de totes les generacions, no? Perquè hi havia una mena de... Això seria racisme, a dia de dia. Això és... Ells en diuen el estatuto de limpieza de sang. És a dir... Ho trobo tan bèstia.
I per qualsevol cosa, per entrar a determinades ordres religioses, segons els pares que tinguessis, o si l'estatuto limpieza o la genealogia no estava clara, no entraves. Llavors eres un marrano. Si tenies la sang una mica tèrbola... Clar, eres marrano, directament. Llavors ja no entraves.
Déu-n'hi-do, Déu-n'hi-do. I l'altre tema, l'altra gran competència de la Inquisició és, sobretot, a la que s'individua algú que practica o que ha titubejat amb alguna pràctica enètica, la competència de la Inquisició, diguem que l'escomesa de la Inquisició és fer que la gent es retracti.
Quan es crema algú és perquè la Inquisició ha fallat. Perquè la Inquisició el que busca és que la gent reconegui la primacia de l'Església i que públicament es retractin. Quan s'acaba cremant algú és que la Inquisició ha fallat. Però realment a les pel·lícules el que veiem normalment és més foc que no pas que les retractin. Perquè sempre és millor veure el protagonista que és conseqüent fins al final i acaba sent ajusticiat amb les últimes de les circumstàncies.
Era una època... És un món molt rígid, molt tancat. De fet, no el reconeixeríem com la nostra societat. Perquè venen d'això. És una societat que s'ha consolidat a partir de la lluita, a partir de conquerir territori. I això ha creat aquest esperit de puresa de sang, som nosaltres, els altres són els infidels, els altres són els impurs, els altres són...
i nosaltres som, nosaltres som, nosaltres som. La societat es creu una mica en aquest context. Més a les zones fora de Catalunya que aquí. Aquí com que això va passar ja fa molt de temps, això no queda. Però en canvi llavors és quan aquí s'introdueix la Inquisició i la Inquisició continua amb aquesta. Controlant la gent el que diu, les expressions, evidentment coses de vida sexual, totes aquestes coses molt controlades.
I la inquisició també controla els abusos del clerc. Hi poden haver persones que denunciïn abusos per part del clercat i la inquisició també intervindrà. I és justa, en aquest cas?
És complicat, és complicat. Normalment el tema és el de les confessions, la sol·licitació, que se'n diu. Sol·licitació és quan algú capellà, en l'acte de la confessió, demana a la que s'està confessant alguna cosa que té una implicació sexual. Si la Inquisició rep això, la denúncia, es formulen els processos corresponents,
i normalment se'ls desterra, i en els casos més greus se'ls empresona. Se'ls desterra, se'ls canvia de lloc, i si la cosa es confirma, se'ls empresona. La Inquisició té tentacles molt llargs. Cal tenir present que la Inquisició, malgrat que eren clergues, són tribunals al servei de les corts.
És a dir, la monarquia hispànica, per exemple, aconsegueix el patronat sobre la Inquisició, i per tant els tribunals de la Inquisició reten comptes no al papa, sinó que reten comptes al rei. I el rei en una època que, perquè què era una època, sempre ho diem, de monarquia composta i compartida, el monarca és rei d'un...
Sobre el monarca hi ha diverses corones, la corona d'Aragó, la corona de Castella, la corona de Navarra, la corona de Nàpols, Sicília, etc. Per tant, el monarca és compartit per molta gent, però la realitat jurídica de cada territori és diferent. La moneda de cada territori és diferent. Els costums a cada territori són diferents. Les llengües no tenen per què ser les mateixes. Però llavors què passa? El monarca està limitat, no té...
plens poders i en aquell moment que la monarquia està passant de ser monarquia autoritària en el seu desig de convertir-se en una monarquia absoluta com ho fas si els teus tribunals estan limitats si a cada territori la gent té uns furs diferents llavors demanen al papat la inquisició i la inquisició és un òrgan que es pot moure per tot el territori lliurement
només retenc comptes el monarca. I la dissidència política es jutja amb la Inquisició. Sempre amb el pretext d'una heretgia, perquè clar, el rei ho és per la gràcia de Déu. Per tant, si tu... No sé si m'explico prou. Per tant, la dissidència política també es persegueix per mitjà de la Inquisició. La Inquisició és nefasta, és veritat, però també és veritat que tenim un problema...
És a dir, no podem investigar massa la documentació de la Inquisició, perquè en el nostre cas la documentació de la Inquisició va desaparèixer, una part es conserva a Boston, en una library d'aquesta de Boston,
però és molt difícil accedir, hi ha molt poca documentació del fons sencer, la major part es va cremar la desamortització, i per tant, quan no hi ha massa fons, hi ha molta especulació. A Madrid hi ha coses, eh? Sí, a Madrid hi ha coses, és veritat, però... De la inquisició nostra a Barcelona, al fons propi, doncs, en fi... Aquesta va desaparèixer, però casos que arribaven a instàncies més amunt, de Mataró n'hi ha uns quants, n'hi ha uns quants, i pot ser des d'un tio que...
dir una peixenada anant pel carrer, un renec o coses d'aquestes, fins a algú que... el pecado nefando, és a dir, l'homosexualitat, totes aquestes coses. Aquestes coses que sempre han estat perseguides i veiem que no canvien.
De fet, és en aquesta època que es persegueixen amb major intensitat. A l'edat mitjana, a l'homosexualitat, a l'alta mitjana i a la baixa edat mitjana no és un tema... De fet, hi ha molts processos, per exemple, s'han estudiat molts casos de Florència, es paguen en multes.
L'administració municipal florentina, el Consell Municipal de Florència, fa pagar multes als homosexuals, però són multes que es poden pagar. I l'Església el que diu és que la gent ha de fer penitències si practica l'homosexualitat. Però vol dir que si et vas a confessar i confeses que ets homosexual, el capellà té l'obligació d'imposar-te una penitència d'un any o dos anys de penitència, però vull dir, és penitència.
Però la persecució física no vindrà fins a l'època moderna. De fet, moltes d'aquestes coses que ens imaginem tan dolentes i tan nefastes de l'edat mitjana, en veritat, com que ho veiem amb les ulleres dels segles posteriors, no ens podem imaginar que l'edat mitjana fos molt diferent, però realment...
Els anys xungos, diguem així, van ser els anys que, paradoxalment, són aquells anys que, en els manuals, en els llibres d'història, són els anys de l'expansió, són de l'aparició de la teoria copernicana, són els anys de l'expansió d'Occident a tot el continent americà, la descoberta de l'Àfrica, d'Orient...
però tinguem-ho tot present. Aquesta mateixa idea que nosaltres som els cristians i que hem de vetllar per la puresa, la sang, no sé què, després és el que d'alguna manera també justificarà la submissió de tots aquests territoris. De fet, és molt curiós com...
Cada vegada que hi arriba un conquistador en aquests territoris, es fa la descripció d'aquests territoris i sempre l'argument és el mateix. Aquesta gent són uns bàrbars, no us podem imaginar com són de bàrbars, quan es casen la primera nit de noces, el cap de la tribu té dret a geure amb la núvia...
i de fet, en aquell món tan marcià, això arriba aquí, es publica, ens fan llibres, Història General de Índies, això té un gran impacte, aquesta gent estan justificant, dient l'unafastos que són, de la necessitat que tenen de ser civilitzats per nosaltres, que els hi portem la religió, aquest és l'argument de fons, el que estan justificant és o l'extermini o la submissió a l'esclavatge, aquesta és la realitat.
Quan hi ha alguna veu discrepant, com Bartolomé de les cases, diu, escolta, i tot això que diu és mentida. Aquesta gent no fa aquestes coses.
I fa prohibir a Felip II aquest llibre, no? De Francisco López de Gómera, no? Fa prohibir alguns llibres, però l'impacte ja està creat. Aquests llibres a l'estranger s'han publicat, s'han traduit en francès, etcètera, etcètera, i d'alguna manera... Però de fons hi ha exactament la mateixa poca extensió de mires d'aquella societat de l'època. Una anècdota. Això que deia ell de dormir la primera nit, això aquí a l'edat mitjana ja...
Ja es practicava. Un dia n'haurem de parlar d'això. Jo ho tinc apuntat. El dret de pernada. Un dia n'haurem de parlar. El dret de la primera nit. Aquesta és una de les llegendes que apareix a l'edat mitjana. Que la documentació no hi és mai. I que a final de l'edat mitjana es crea el mite. Perquè devia haver-hi algú que devia fer un llibre com aquest d'Amèrica i devia dir-ho i aquí ja està. De fet es pot ressenyir la construcció d'aquest mite.
Ah, perfecto. Com, per exemple, el mit que la Terra és plana. Sí. Jo, fa molts anys, molts anys, quan era un adolescent, a mi em van ensenyar un pergamí que això ho deia. El tema és que aquest pergamí de quan seria? És que jo era un adolescent. Del segle XV. Jo era un adolescent. Apareix. Ni era un adolescent, ni era una criatura. I a Can Modulell, a Cabrera, doncs, mira aquest pergamí, mira, mira així. Jo, clar, jo no sé... Sí, t'ho va ensenyar el senyor Modulell. Ho va ensenyar el senyor Modulell.
Però vull dir que a mi em va quedar clar, no? I el senyor Modorell ensenyava això amb un entusiasme. La realitat és que això, al segle XV, esdevé com una espècie d'hipòtesis del possible. S'ha anat parlant tant que quan algun senyor feudal vol amenaçar els seus pagesos, diuen, escolta, em consta que els meus avantpassats tenien aquest dret, que si no us porteu bé encara el podria tornar a treure de la xistera.
Però la realitat és que en tots els llistats, per exemple, el Castell de Vilassar és ple de tots els judicis que hi ha quan els pagesos declaren totes les humiliacions als que els sotmet el feudal, no apareix mai aquesta. Una cosa és que... Això no vol dir que no passés. Sí, que no estigués... Però una cosa és que passi, és a dir, l'abús de poder sempre hi ha estat.
El que interessava bàsicament era el dret de redimència, tenir la gent lligada, i això és el que origina una guerra. Sí, clar. Això és el que origina una guerra. És a dir, hi havia impostos sobre el matrimoni.
Sobretot quan la núvia es casava amb un pagès de fora del teu feu. Perquè això era un perill, perquè qui treballaria la terra? Qui li garanteix? Llavors el feudal diu, això m'ho heu de pagar. Són impostos sobre el matrimoni. Hi ha territoris que s'anomena col·lecta, a França es diuen...
en llatí, col·latjum, i algú es pensarà que això ve de cul, i no us penseu la quantitat d'hipòtesis que hi pot haver a l'entorn, no? En fi, un dia parlarem del primer lloc. Aquest el tenim, aquest el tenim. Però avui estem parlant de la defensa de la costa. De la defensa de la costa, i de fet...
Un altre parlava ara d'això, hi ha una llegenda, i en aquest cas també hi ha moltes llegendes de dones cristianes que no cauen en els braços dels morunos o dels corsaris o dels pirates que venen, vull dir que acaben decidint-se per la...
per la religió catòlica, no?, en comptes d'anar-se'n amb el... Això ho celebrem amb les almorratxes, hi ha moltes figuracions de gegants, tenim, per exemple, a la Torre Desencantades a Sant Pol... Perdó. Arenys. Arenys, no? Entre Arenys i Caldes. La geganta de Caldes representa una musulmana que anava a fer-se les aigües termals. És a dir, hi ha tota una sèrie de... Això genera un folclore...
les festes de moros i cristians el vai de cavallets perquè clar, en aquest intent d'agafar persones, emportar-se-les i capturar-les les dones tenen el número 1 les dones tenen el número 1 llavors a partir d'aquí apareixeran totes les variants possibles del problema però agafar dones joves agafar dones joves que si d'aquí no tens el rescat saps que allà el G la podràs vendre i algú en pagarà alguna cosa
I a l'hora de defensar-se suposo que es defensarà menys o serà més fàcil de poder-la agafar que no pas amb un senyor, no? Aquest és un terreny més complicat. Sí, probablement sí. Però a l'hora de capturar, probablement, si no agafaves un cap d'una família molt potent...
si agafaves una dona tenies més possibilitats que la família estigués disposat a rescatar-la com fos. I si ningú la volia rescatar sabies que te l'emportaves allà i allà li trobaries una sortida i algú te'n pagaria alguna quantitat.
Que suposo que també allà hi deuen haver llegendes de dones musulmanes que no van caure en el catolicisme. I hi ha algun cas, jo coneixo algun cas, que em va sorprendre molt, una noia marroquina, marroquina, rosa i amb ulls blaus.
Una noia marroquina amb rosa i amb ulls blaus és el resultat d'una captura feta o en els Balcans o si anem més enrere. Jo conec més noies catalanes morenes amb els ulls marrons. Sí. Però en el cas aquest, aquesta noia la vaig conèixer fa molt poc i dic, tu ets marroquina? I diu, sí, sí, sí. I clar, doncs és això, són aquests intercanvis. Són aquests intercanvis. Mediterrani d'on sud, Mediterrani nord i el curserisme.
i anys i segles i segles de corcerisme. Perquè, de fet, aquesta història s'acaba, no s'acabarà fins al segle XVIII. Aquesta història comença a anar de ballada seriosa i renunciable a partir del moment que aquí tenim vaixells ja de vapor i tot el món musulmà aquí queda molt enrere.
Aquí queda molt en res. La revolució industrial allà dona un avantatge tecnològic brutal i llavors aquestes ja no tenen cap possibilitat de fer res. I llavors seran els d'aquí que començarà la colonització. Seran els francesos que començaran a colonitzar el nord d'Àfrica, però el gran trencament és la revolució industrial...
i el que això implica a nivell armamentístic, vaixells de vapor el nou armament i els països àrabs i l'imperi otomà doncs aquí queden això els agafa de tres cantó això els agafa amb el pas canviat i a partir d'aquí la supremacia d'aquest sector occidental doncs ja serà inqüestionable
I llavors tornem a estar tranquils, entre cometes. Nosaltres sí. Nosaltres, nosaltres. Nosaltres sí. Llavors ells són els que han perdut. Perquè, doncs, França, Argèlia, Tunísia, no? I després, doncs, l'imperi otomà tindrà el futur que tindrà. Però, sí, sí, és una altra pantalla. I estem en una altra pantalla de la història.
Déu-n'hi-do, déu-n'hi-do. Bé, se'ns està acabant el temps. No sé si ha quedat alguna cosa. Hem parlat de moltes coses, però allò que has dit aquests no hem comentat això i m'agradaria...
Hi ha una altra teoria, no sé si tu hi estàs d'acord. Mataró és una població, i moltes portadors, que a sota de les cases del nucli sempre tenen unes galeries, unes coves, que la gent em diu fresqueres, que no sé què. Jo vaig estar a Menorca, en un convent de monges, i allà em van explicar que durant el saqueig les monges es van tancar a l'hipugeu.
I jo penso que els hipogeus que hi ha a Mataró i que hi ha altres poblacions podien servir perquè en cas d'atac s'agafava les joies de la casa, les noies joves es tancaven, es posava l'armari allà davant i es preservava.
Penso que això és una cosa interessant, que això també és una conseqüència. No sé si coneixes i pujaus de Mataró, però n'hi ha, que són complicats, vull dir, hi ha uns quantes galeries, i la gent tradicional em deia, no, això són fresqueres, això serveix per posar-hi aquí el fresc. No, no té sentit perquè hi ha molts metres. I penso que això pot tenir una relació amb el curserisme, però també amb qualsevol saqueig que hi pogués haver. Molt bé, doncs ho deixem aquí. Moltíssimes gràcies, Joan. Gràcies a vosaltres.
Hem arribat al final del programa. Recordeu que podeu tornar a escoltar el programa a través de vilassarradio.cat i a Spotify buscant històries de mar i de dalt. També us podeu subscriure al canal d'Spotify per rebre el programa cada setmana. Adeu i fins al proper programa.
Històries de Mar i de Dalt, un programa sobre el nostre passat, les històries, les tradicions, els personatges i el patrimoni de Vilassar de Mar. Una producció del Centre d'Estudis Vilassarencs en col·laboració amb Vilassar Ràdio i sota la coordinació de Núria Gómez. Vilassar Ràdio són les 10 de la nit.
Què fas? Estic buscant un regal per al pare, però no trobo res que em convenci. I per què no anem a fer una volta pel barri?