Aquí comença Històries de Mari Dadal amb Alexis Serrano, director de l'Arxiu Comarcal del Maresme, president del Centre d'Estudis Vilassarencs i professor de la facultat Antoni Gaudí de l'Ateneu Universitari de Sant Pacià. Un programa sobre el nostre passat, les històries, les tradicions, els personatges i el patrimoni de Vilassar de Mar. Una producció del Centre d'Estudis Vilassarencs en col·laboració amb Vilassar Ràdio i sota la coordinació de Núria Gómez.
L'obertura del comerç amb Amèrica a la darreria del segle XVIII inicia una èxode de catalans al migdia del continent americà. A partir de mitjans segle XIX i fins les primeres dècades del segle XX, un gran nombre de vilas arencs s'establiren sobretot a l'Uruguai i a l'Argentina.
però també en d'altres indrets de la geografia del nou món, com ara Cuba i Nova Orleans. Molts vilasarencs prosperaren i arrelaren destacant en ambients polítics, econòmics i socials de les noves repúbliques americanes. Avui, a Històries de Mari de Dalt, de la mà de Jordi Casanovas, parlarem del percurs vital i professional d'algun d'aquells vilasarencs que van participar en la construcció política, social i econòmica dels nous països nats de la descomposició colonial.
Benvinguts. En el programa d'avui parlarem amb en Jordi Casanovas sobre els americanos. I si de cas l'Alexis ens en podria fer cinc cèntims sobre el tema d'avui? Doncs sí, aquest és un tema que...
que va i torna, i més o menys cíclicament van sortint segons quins temes, temes de colonialisme, temes de tràfic d'esclaus, en aquest programa n'hem parlat. Hi ha una idea malentesa, hi ha una idea malentesa, que és que amb el matrimoni d'Isabel i Ferran, al segle XV, 1469, si no m'equivoco, s'unifiquen les dues corones, la corona de Castella, la corona d'Aragó, i neix Espanya.
Això és una espècie de mite historiogràfic hispànic o espanyol, o espanyolista, podríem dir. La realitat és que no es van unir els estats, va ser una unió dinàstica, i que realment les fronteres entre els territoris es van mantenir, les lleis diferents als territoris es van mantenir durant molts segles, el sistema monetari a un espai de la monarquia era diferent a l'altre...
Per tant, a partir d'aquest matrimoni del 1469 s'inicia el que s'anomena una monarquia compartida i composta. El monarca ho és a diversos territoris i diversos ciutadans de diversos territoris diferents, que poden tenir fins i tot llengües diferents, comparteixen un monarca. Per tant, monarquia composta i compartida.
Per què dic això? Perquè la descoberta d'Amèrica es financia amb capital castellà i és per això que durant molts anys, per no dir segles, el profit del continent americà, tot el profit econòmic del comerç en Amèrica, tant de l'ícit com de l'illícit, serà única i exclusivament en mans castellanes i només es podrà fer per...
un port d'entrada o de sortida, que serà principalment primer el de Sevilla i després el de Càdiz. Per això la Casa de Contratación, que era la institució que controlava el flux colonial comercial en aquests territoris de l'Amèrica, doncs es controlaven des d'aquests espais, primer a Sevilla i després ja al segle XVIII a Càdiz.
I no serà fins l'últim quart del segle XVIII, en aquell moment de l'aparició de Vilassar de Mar, que s'ha produït la segregació municipal, Vilassar de Mar té la seva pròpia institució eclesiàstica, la seva pròpia parròquia, etcètera, etcètera. En aquest moment de néixer de Vilassar de Mar, en la coincidència d'això, doncs Carles III,
Carles III publicarà el decret de lliure comerç que permet que altres ports de la geografia hispànica puguin ser punts de comerç en Amèrica.
I a partir que Barcelona sigui un d'aquests ports, permetrà que alguns catalans puguin fer comerç. Des del moment que s'inaugura aquest cordó umbilical en Amèrica, trobem que hi ha alguns elements, alguns individus, que s'estableixen en aquests territoris colonials. No són les velles classes criolles, són una nova onada migratòria.
Primer, al segle XVIII són poques persones, però hi ha al segle XIX i sobretot a la meitat del segle XIX, com deies, a la segona meitat del segle XIX i fins als primers decenis del segle XX, trobarem gairebé una onada constant de gent que va establir-se.
Hi haurà una gent que va i ve, que són els marins, que són els pilots, que són els comerciants, que són els que es dediquen a mantenir el contacte entre aquella gent que s'ha establert al nou món i la gent dels que encara viu en les respectives comunitats, però hi haurà gent que s'establirà.
S'estableixen alguns inicialment en establiments comercials petits, a la menuda, però tots ells s'aniran primer relacionant amb les comunitats d'arribada, s'aniran...
articulant entre ells, creant una mena de xarxa. Per això hi ha algun autor que diu que anomena aquest passatge saltar con red, perquè surten d'aquí i salten i hi ha una xarxa que els està esperant, una xarxa familiar, de veïnatge, d'amistat...
I aquesta gent anirà creant xarxa en l'àmbit comercial, en l'àmbit financer, en l'àmbit social, en l'àmbit benèfic, en l'àmbit esportiu, fins i tot. I per tant, trobarem que aquesta gent que s'estableix ja, la primera generació i sobretot a la segona, quan aquella gent ja hagi fet estudis...
i estigui plenament interrelacionada, aquesta gent vindrà a substituir la vella classe diligent, aquella classe diligent que inicialment eren classes criolles, mestisses, d'hispano-americans, diguem-ho d'alguna manera per simplificar, doncs a partir d'un cert moment hi haurà una nova fornada de gent que bàsicament són immigrants catalans, alguns també de la cornisa atlàntica, galiecs, càntebres...
I també italians, molts italians, sobretot és el que trobem a l'Argentina i a l'Uruguai, que és on trobem la gran massa, la gran massa de Vilassarencs. I avui crec que avui, per parlar-ne, doncs òbviament hem tornat a convidar el nostre company Jordi Casanova, que és la persona que més hi entén d'aquest tema, i avui el que hauríem de parlar és de buscar alguns d'aquests percursos vitals d'aquesta gent que va anar a Amèrica i que d'alguna manera ja va destacar.
I crec, doncs, ja ho he dit, que ha triat la persona més adequada. I tant. I ara coneguem el nostre convidat d'avui.
Històries de Mari Dadal. Coneguem el convidat. En Jordi Casanovas i Verdaguer és llicenciat en Ciències de l'Educació per la Universitat Autònoma de Barcelona, titulat en Ciències Socials per l'Escola Superior de Ciències Socials, postgraduat en Educació Social per la Universitat de Barcelona, en Administració Pública per la Universitat Politécnica de Madrid,
i diplomat universitari en genealogia per la Universitat Nacional d'Educació a Distància. Ha treballat com a funcionari a l'Ajuntament de Barcelona i actualment treballa en el camp de la història i de la genealogia. Benvingut Jordi. Benvinguda.
Parlàvem fa uns dies en un dels programes, vam estar parlant sobre tots els vilassarens i la gent que se'n va anar cap a fer les Amèriques, no? I avui el que volem parlar són d'aquests americanos, perquè la paraula correcta és americano, no el que ens sentim molt sovint o relativament sovint que és aquesta d'indiano, no? Que no sabem ben bé d'on ve, no?
Exacte, sí. És un castellanisme, de fet. Jo és el que li he dit a ell, eh? Sí, realment, a més jo penso que és un castellanisme de la resta de l'Espanya i de l'estat espanyol i sobretot de Cantàbria i de Galícia, que parlen d'aquest tipus.
Possiblement, o inclús en el reste d'Espanya, perquè ve igual del tema aquest, del que deies tu, del atxeu d'Índies, no? D'Índies i del contracte que tenien... La casa de contractació. La casa de contractació.
Clar, realment, això ens aniria directament a la costella d'Adam un altre cop. Quan Cristófol Colom arriba a l'Espanyola, el que després anomenarem l'Espanyola, ell està convençut que ha arribat a la part més oriental del Japó, que aleshores se'n deia el Chipango. I, de fet, la idea, i durarà molts decenis, la idea que allò són les Índies...
l'Orient de les Índies. I per això en diem, en diem, se'n diu també, les Índies d'Amèrica. I en realitat trigaran molt de temps a adonar-se'n que realment per arribar al Japó encara queda un tros, primer queda un tros de terra i després torna a quedar un tros de mar per arribar-hi. I és veritat que la Casa de Contratación el que dedicava era organitzar la carrera d'Índies, el comerç de les Índies.
De la mateixa manera que els holandesos tenien una companyia general d'Índies, etcètera, etcètera. No, perquè aquesta era la idea. Tot allò que estava a ultramar, d'alguna manera, a les Índies. Es va arribar a aquesta idea. És veritat que a Cantàbria i a la zona de Galícia arriba aquesta idea, que les persones que van a l'Índia són indianos,
Però això es produeix en una cronologia anterior. A casa nostra, segona meitat del segle XIX, parlem d'americanos, de gent que ha anat a Amèrica, perquè nosaltres ja sabem que allò és Amèrica, ja sabem nítidament que és un altre continent, i de fet els que van i venen són anomenats això, americanos, amb la U.
Exacte. I llavors, bueno, interpreto també que és una paraula que fa fortuna, l'indianos, perquè inclús altres pobles de la costa, per exemple, ja recordo haver llegit coses de Sitges i Sant Pere de Ribes, els primers documents parlen d'americanos. I en un moment determinat apareixen dianos. Interpreto, per exemple, la Vanguardia, que era el diari monàrquic que surt al mig, sempre en parla, dic
Però abans, aquí el que dèiem, el meu avi, que va ser un americano d'aquests, parlava sempre d'americanos. El nostre referent de sempre, el Lluís Bardiola Prim, en la seva monografia, té inclús tres o quatre pàgines dedicades a l'americano. No parla mai d'indiano. Tampoc el Damià Bass, que és una de les qüestions que ho teníem claríssim. Per tant, són americanos, en aquest sentit. La paraula indiano la deixem per...
és difícil d'erradicar, encara que diguem això. De fet, hi ha tot un folclor i a l'entorn aquesta setmana se n'ha parlat bastant, que si els gegants, el passat colonial, que si una determinada opció política vol prohibir els gegants que fan festa de tot el que té de negatiu el colonialisme o l'imperialisme, perquè al final són la mateixa cosa.
però la realitat és que és gairebé una etiqueta, no sé si comercial, turística, fa marca. Hi ha una xarxa de municipis indians, que estan orgullosíssims d'aquest passat, hi ha un pretest patrimoni indià, que en veritat no existeix, aquí hem parlat de patrimoni modernista, hem parlat de patrimoni barroc, però no existeix un patrimoni indià, no hi ha un estil indià.
I per tant, malgrat que és això, hi ha una espècie de cultura popular que empenya en aquesta direcció, però la nostra...
La nostra feina és la de sempre, fer una mica de l'aguafiestes de la pel·lícula, i nosaltres sempre estem tirant aigua al vi, que és la nostra feina. Ja ens perdonarà el nostre auditori. Home, jo penso que és important que l'auditori sàpiga que realment són americanos i no són indians, i que està molt bé això que dèieu, que hi ha aquesta festa, que en molts municipis hi és, també...
Una festa que també està enfocada en una manera de vestir, que possiblement no és la que portava aquella gent de segur. Però, bueno, hem muntat un espectacle i, bueno, ja està. També la migració allà, o l'establació allà, també és més tardà.
És possible que algunes poblacions de Vilanova o Sitges o cap al sud, que a més s'estableixen més cap a la zona de Cuba i el Carip, tinguessin aquest tipus de vestimenta. Però els que van a Argentina, que van a Uruguai o que van a Xile, que a més són més cap aquí, doncs no tenen... Vaja, no recordo jo el meu avi, que s'ha posat mai un tercer...
I amb el barret aquell, el barret aquest és veritat que sí que el porten tothom, perquè si vas mirar les fotografies de la plaça de Sant Jaume, em sembla que és de la República, tots portaven a l'estiu aquell mena de barret. Però orgull a tothom, els que havien tornat d'Amèrica.
Jo crec que els devien portar també els que hi eren aquí, no? De fet, el que es produeix és al revés. És a dir, el que veiem, el que documentem, és que des de l'Argentina, des de l'Uruguay, des de Xile, el que hi ha és un desig d'aquella gent, d'aquelles classes, els que compten, no els que treballen la terra, no els que fan una vida de pagès, sinó els que tenen la vocació del comerç, la tenen la vocació d'administrar el país, de formar part d'aquesta nova...
Posem-ho tot en context, en època de l'aparició de la societat de masses, la política ja no és la mateixa ni aquí ni allà, i per tant la gent vol participar d'això i la gent es vol vestir a l'europea. I de fet la gent vol vestir com...
i durant molt de temps ha sigut així, era París. I, per tant, París marcava la moda i els comerciants catalans el que sabien és que havien de portar coses que semblessin, recordessin allò. I, per tant, moltes de les puntes del coixí que feien les nostres àvies es feien seguint els patrons.
els patrons que sortien de París, d'aquests dissenys de París, i això és el que arriba a Amèrica. Per tant, no és que els nostres avis vestissin com els americans, sinó que la gent d'Amèrica volia vestir-se com els europeus, sobretot com els francesos.
Bé, comentaves també que molts d'aquesta gent que se'n va allà, els primers potser no tant, però després hi ha alguns que ja són nascuts a Amèrica, que aquesta gent tenen càrrecs i que són gent important en diferents sectors, no?
Exacte, la primera generació és lògic per anar a guanyar diners o a establir allà i llavors es dediquen fonamentalment al comerç, tret d'alguns que arriben ja al d'això. Però la segona generació és la generació ja que ha estudiat, que s'ha establert, que ja s'ha integrat allà, que continua mantenint contactes amb el poble d'origen. Venen molts aquí, d'aquestes... Jo diria Vilassanens i la primera generació, que és la que nosaltres hem estudiat i en aquest moment...
El total que tenim, diguem-ne, fitxats, entre cometes, és uns 1.600, aproximadament, dels quals d'aquests 1.000, 1.000 són vilassarencs, que caldria descomptar els que són marins i capitans, no?, i després els que ja s'estableixen allà, no?,
Llavors, d'aquesta primera generació, és la que realment tenim de tot. Institucions financeres bancàries fins a institucions polítiques fins a diplomàtiques, esportius, després podem entrar-hi, organismes socials culturals, institucions empresarials, religioses...
Per exemple, tenim un cas clar que suposo que és conegut, és l'esportiu, no? Tenim l'Eutimi Pérez Arumí, nascut aquí al carrer del Camirral, que és un capità, capità que durant molt de temps fa l'enrota d'Amèrica, però en un moment determinat, casat amb una cavili aquí, se li mor a la dona, llavors emigra a Guayaquil,
Es torna a casar, o sigui, fa una altra segona família allà, o sigui, té família aquí i família allà, i s'estableix allà, té èxit en els negocis i crea el Barcelona Esport Club.
que és una rèplica, inclús amb... Els mateixos colors. Inicialment els mateixos colors i el mateix escut, perquè era un fan del Barça. Aquest equip és un dels equips americans importants, simplement a la divisió, no sé quants d'això, quants campionats iberoamericans han guanyat, etc. Seria un cas d'aquests tipus.
Però després tenim, per exemple, a nivell polític, el màxim és el president Roldós, Jaime Roldós Aguilera, que, descendent de la branca Roldós d'aquí a Establer-Tallà, primer com a comerç i com a missendes i això, però que és el net d'aquest primer,
i que és president de l'Equador durant tres anys, que mor en un accident d'aviació. En estranyes circumstàncies. En estranyes circumstàncies, exacte. I que té tota la família, i després hi ha el vicepresident, que és el seu germà, quan mor aquest, nomenen el seu germà vicepresident, i els té una família una mica complicada.
d'aquest tipus. A Mèrica els agrada, que bé, no? El servei del... Un és el secretari general, l'altre és la senadora una mica... El servei públic, diguem-ne.
Doncs seria aquest, no? Però després hi ha altres, per exemple, hi ha molt més cap endavant, el Carrau, un Carrau, no? Que és alcalde de Veracruz. Allà no li diuen alcalde, li diuen intendente, intendente municipal, perquè ve a ser alcalde.
I aquest, l'alcalde que és aquest, té històricament la prerrogativa que rep l'emperador Maximiliano francès, que després és Ústia, que no francès, ara no recordo, Maximiliano... Sí, d'Òstria.
d'Òstria, exacte i que després serà fusillat l'imperi Austrún de Mèxic que entra i després amb les revolucions aquestes el carreguen perquè intenta coronar-se emperador del Brasil i bé, a veure si
Llavors aquest està a Veracruz, que l'alcalde i el rep. Desembarca i el rep. Llavors hi ha algunes cròniques sobre això. I aquest, per exemple, a Veracruz, hi havia una important colònia de comerciants vilosalencs que s'estableixen allà definitivament. També n'hi havia de mataronins, eh? Jo no dic res, eh? Jo no dic res, jo. No dic res. Home, els de Mataró encara... Jo no sé si al nostre auditori li ha quedat clar la dicotomia que té aquest programa.
que és que hi ha una part vilacerella i una part mataronina per complir la quota per esmenca, i no sé si queda prou clar, aquí va de part d'aquí. Jo vaig de part de tots, eh? Però certament el mestre Llobet, Joaquim Llobet i Verdura, ens va deixar molt clar que hi havia una comunitat...
important de matronins a Veracruz i les recerques del professor Llobet, del mestre Llobet, diguem-ho així, no era professor, però ha sigut un gran mestre historiador i ha marcat molt el camí. I deixa molt clar això, que la geografia colonial matronina, perquè una cosa molt curiosa també és veure com que els municipis, com aquestes xarxes fan una determinada geografia.
en una determinada geografia, i veiem, per exemple, que hi ha localitats on s'estableixen molts vilasserencs, però, en canvi, no n'hi ha d'altres localitats, no? I es veu una mica així, és una cosa també molt curiosa. Com funciona la immigració? Doncs n'hi hauria prou, també, de preguntar-nos com funciona la immigració a dia d'avui, no?
I veiem, per exemple, que a determinades localitats hi ha molta gent que prové d'una localitat concreta del Marroc, d'una localitat concreta, o d'una zona, o d'una comarca, i resulta que vas explicar per què, i et diuen, sí, perquè primer van venir el meu avi, i van venir els meus cosins, i van venir els... Aquí a Vilassà tenim una grandíssima comunitat de gent que en èpoques ja en pretèrites van venir d'Aimiel,
i aquí tenim una gran comunitat de Daimiel-enños hi ha una associació cultural, etc. hi ha molts vincles emocionals i culturals entre Daimiel i Vilassar doncs aquí es reprodueix el mateix esquema quan s'estableix un a Montevideo o a Veracruz doncs el que fa és cridar primer els cosins, després els amics si has d'anar a algun lloc abans que anar a l'aventura a veure què passa doncs vas directament allà i allà t'hi estableixes i és per això que es fan aquestes xarxes
Algú podria parlar de guetos, i d'alguna manera seria una cosa similar, perquè els mecanismes de la immigració són sempre els mateixos. Em sembla que aquí en un programa vam parlar de la immigració francesa en època moderna, i els mecanismes són sempre els mateixos, són mecanismes molt humans.
És molt difícil trobar que un individu va i s'estableix a l'altre punt del món sol. Se'n troben? Sí. Però la realitat és que el que és més usual és veure quan hi ha un s'estableix un, de seguida s'hi fa un efecte crida. I això ha passat sempre. I passa ara, el que passa és que nosaltres hem estat històricament un territori que ha emès immigració i ara en rebem. I ara ho veiem d'una altra manera.
Però de tot n'hauríem d'aprendre. Exactament, per exemple, el Puigmir, els Puigmir de Guayaquil, són els que criden, tenen negocis, comencen allà, dos o tres germans, tenen negocis...
I Sendes llavors diu, necessito gent de confiança. Què fan? Trucar els seus cosins d'aquí. I allà tenim els Roldós, que és el que serà el recursor d'aquest president després, els Baratau, els Verdaguer, els Roig, llavors, i que creen aquesta xarxa, que és la xarxa aquesta de confiança que parlàvem abans, no? Quan un nano jove d'aquí és cridat cap allà,
Aquí parla català, menja aliments catalans o celebra les festes, la seva religió és catòlica, etcètera, festes. Llavors, va allà a la xarxa de confiança i troba una altra comunitat, més petita, evidentment, amb un llenguatge i una cultura exterior, però que, en cas de...
Parla català, etcètera, en cas de problemes i de salut d'això, està protegit i seria aquesta xarxa. I aquestes xarxes, amb una primera generació, es continuen, després hi ha, lògicament... Després suposo que es van adaptant... Adaptant, sí. És una mica el que passa aquí, amb les cases d'aquestes, de la Casa Dragón o la Casa Andalucía, que les primeres generacions són molt d'això, però a partir d'un cert moment, si no hi ha un flux, es desfan, no? Perden raó de ser.
Sí que és veritat que a l'Amèrica Llatina, inicialment no, perquè hi ha una cosa més familiar, però a partir d'un cert moment, la població creix molt, començarem a trobar això, els clubs espanyoles o els casals catalans. Primer apareixen aquestes institucions...
són benèfic o assistencials, serien entreteneus, mútues... De fet, cada un té uns estatuts més o menys similars o més o menys diferents, mirem-ho com vulguem, però és veritat que es creen aquestes institucions benèfiques, no? Són de socors mútu, d'ajut... Per als connacionals, no? Per als arribats, clar, perquè arribes allà que tot el que et envolta no és la teva pròpia cultura, la teva pròpia gent. Llavors es creen aquests grups.
primer es creen aquests clubs espanyols, aquestes institucions, diguem així, d'expatriats espanyols, però sí que és veritat que a partir que arriben les idees nacionalistes, i també arriba el nacionalisme català, doncs es creen... Clar, molts d'aquests que estan en aquests grups espanyols se n'adonen que la major part són catalans, i se senten catalans, i desitgen per Catalunya unes aspiracions, eh?
nacionalisme, en fi, en alguns més o menys progressistes, però arriba aquesta idea. Per tant, la pregunta és, té molt de sentit mantenir aquest club espanyol? Llavors és quan neixen doncs aquestes altres institucions satelitàries que serien doncs això, serien els clubs, els casals catalans. I d'això. Que també tenim vilasserencs administrant aquests casals catalans. Sí.
No anava a dir, perquè abans ell parlava que hi havia gent en diferents llocs, hem parlat de gent que ha estat en política, hem parlat d'aquest que funda el Barça o el Barcelona Sporting Club, però clar, hi ha gent en altres llocs, com institucions financeres, hem dit, com... Hi ha gent en bancs, per exemple, per la creació del banc o... del banc... És a dir...
Banco Hipotecario, Banco Español, perdó, el Banco Edificador de Santiago de Vestero, és un banc creat per els Verdaguer, per exemple, els Verdaguer Roaldós, d'aquí del carrer Sant Llorenç i del carrer Sant Genís.
que primer, que són comerciants, els comerciants clàssics de Ramos Generalis, fan molts diners, comencen a fer prèstecs amb la gent d'allà, que de fet és el mateix que fa el banc, i a partir d'un cert moment...
decideixen obrir un banc, i llavors creen aquest banc d'edificador, que és el que, i ara continua amb un altre nom, continua per allà, diguem-ne, no? Llavors aquí, per exemple, vas trobant president, es van canviant presidents, un és el cosí germà, i l'altre és el president de l'altre cosí germà. L'opini de les empreses familiars, també, no? Exacte.
I llavors trobes també el Gelpí Verdaguer, que és cosí, que també està allà, i que està a l'empresa del comerç, però que també està al banc, diguem-ne, no? O el Casanovas de Caltit, no? El Josep Casanovas Pou, no? Aquest seria, per exemple, un típic cas. Però després t'ho veiem, per exemple, aquests, una vegada... El típic, també, quan arribes a un cert nivell determinat, llavors et criden, llavors diuen... El Banco Nacional...
el banc argentí, nacional argentí, diu, bueno, necessito obrir una sucursal a Santiago del Estero o a Rosario. Llavors la pregunta és, qui hi ha allà? Qui són els que es mouen? Els que maneguen. Els que maneguen, sí. Doncs clar, el verdaguei aquest que a més té un banc, aquest conseller de la sucursal del Banco Nacional Argentino a Rosario o a...
A Santiago, diguem-ne. Perquè, de fet, d'alguna manera el que fan és aprofitar-se de la coneixença i de la confiança del que té, la xarxa... La cartera de clients... Exacte, exacte. I, a més, allò del Consell d'Administració, doncs d'allà surten... Bueno, el típic que surten aquests Consells d'Administració que tenen relacions i poden aprofitar, no? Una cosa curiosa d'això és que quan arriben aquesta gent fa exactament el mateix que han fet aquí sempre. És a dir, aquí hi havia dues maneres de comprar-se una casa.
La gent no anava al banc a demanar diners per comprar-se una casa. No hi havia bancs. Per començar, no hi havia bancs. És a dir, el banc de San Fernando, per exemple, estava reservat per uns altres menesters. Tu t'havies de comprar una casa i llavors tenies dues maneres de fer-ho. Normalment això es feia, la compra es feia, se'n deia, a carta de gràcia. Carta de gràcia vol dir...
que jo vull comprar una propietat, però no tinc els diners, no tinc els diners. I tu tens la propietat, llavors un altre em pot deixar els diners. Llavors les vendes a carta de gràcia normalment es fan que jo acordo amb el que em ven la casa, o l'immobile, el que sigui, una peça de terra, acordo un preu,
i, posant pel cas, 20.000 lliures. Jo t'hauré de pagar 20.000 lliures. El dia de demà, quan tingui 20.000 lliures, te les pagaré. Mentrestant, jo acordo que mensualment a tu et pagaré una pensió, una pensió, doncs, posant pel cas de, jo què sé, 30 sous al mes. I, per tant, quan més trigui a pagar-te les 20.000 lliures...
doncs jo t'hauré pagat un mes i un altre i un altre i un altre i un altre i puc estar així tota la vida i que el meu fill heredi el deute d'aquelles 20.000 lliures que encara no t'han pagat per tant com més trigo jo a pagar-te la suma total doncs més pago per tant no és que és un interès és que és una espècie de mentre no t'ho pagui doncs et vaig avançar en això que s'anomena una pensió
Aquesta és una manera de comprar. Per tant, el venedor no rep el preu total, el muntó total, el que val la casa, sinó que va percebent unes pensions. Però què passa quan el venedor vol, perquè necessita els diners, necessita els 20.000 lliures de cop? Per tant, l'has d'anar a demanar a un tercer. Llavors, el tercer el que pot fer, primer els ha de tenir, i amb aquest tercer tu treus un deute de garantia hipotecària.
Jo et dec a tu les 20.000 lliures, que t'hauré de pagar 21.000 o 22.000 perquè s'estableix un interès, com és lògic. S'estableix un termini per anar-ho pagant a poc a poc, no? I hi ha una garantia hipotecària, vol dir jo hipoteco la casa que compro. I per tant, si no t'ho pago tu i no pago quan toca, doncs tu tens el dret de recuperar, a quedar-te aquesta propietat, d'acord?
Què passa? Hi ha gent que ha fet això aquí durant molt de temps. De fet, això ho feien els veïns de normal. Quan tu sabies que un veí et tenia diners i tu havies de comprar-li una casa al fill, no tenies el diner, li demanaves al veí i ho feies així. I es feia així. Els notaris estaven farts de signar, entre particulars, crèdits de garantia hipotecària.
que quan arriben aquesta gent a Amèrica fa exactament el mateix. Fa exactament el mateix, però hi ha un altre element de més a més, que és que aquesta gent està... Hi ha alguns que estan, que tenen negocis i fan diners, però és que, a més a més, com que comencen a tenir gent imbrincada en l'administració, quan, per exemple, surten a subhastes unes grans terres, no? Doncs a la que corre el xibatasso, qui...
Qui pot comprar aquestes propietats, no?, aquestes extensions. Estan parlant d'acres i acres i acres de terra, eh? Allò del Far West, doncs... 30.000, 30.000 hectàrees. 30.000 hectàrees, una cosa, eh? El rei León, no?, fins allà on mires, tot això un dia serà teu, doncs això. I llavors aquesta gent que acumula, que pot comprar aquestes terres i després especular-ne, per tant...
les compres a bon preu, després les pots vendre a la menuda a més preu, aquesta gent que acumula molts capitans, arriba un moment que diu, bueno, doncs puc crear un banc. Realment puc crear un banc. Són banques privades, són banques, nosaltres en diríem petites, però és que aquí, a aquell temps, passa exactament el mateix. Tenim banques relativament petites, com la banca Garí, després tindrem la banca Marc, que aquesta sí que acabarà sent molt gran, perquè Marc és un pàjaro de mucho cuidado...
Però la realitat és aquesta, que aquesta gent que aglutina patrimoni pot acabar desembocant en crear un banc. I allà es donen unes condicions que quasi són més òptimes que les que es donen aquí al vell continent.
Llavors, creen això, no? Després tenim, per exemple, l'altre Verdaguer, que és germà d'aquest, a Rosario, crea la banca... És un dels molts, en aquest cas, creen la banca... el Banco Provincial de Rosario, no? Seria un cas clar, i després està en el Consell d'Administració, etcètera, no? El...
Un altre cas, en aquest cas bastant excepcional, perquè tenim poca informació dels que van anar als Estats Units, tenim el Philip Comas, que és el net del...
que ens surt en el llibre de Lluís... L'oncle Nos. L'oncle Nos, no? Aquest és un... que està a Giorgia, que arriba senador de... que aquest... que arriba senador de l'estat de Giorgia i aquest crea el banc Buxley Banking Company, no? Que també té una... que és un banc relativament petit i que... bueno, que és el fundador del banc aquest.
Aquest, entre altres coses, per exemple, és massor, pertany a la masonantia, i a més en la seva tomba, en la fotografia de la seva tomba apareix un triangle famós.
Després tenim el banco de crèdit, per exemple, els Ferrés i els Carrau de Montevideo, que són una potència, no? Un dels fills del Pere Ferrés Carrau, que és cosí dels altres Carrau Ferrés, està al banco de crèdit de Montevideo, no?
L'altre està el Banco Italiano de l'Uruguai, que seria un altre cas clas, no? I la Caja Autònoma d'Amortizzaciones, que és una pertanyent al Banco de la República d'Oriental de l'Uruguai. Ara que aneu dient cognoms i tota l'estona es van... Repetint. Com repetint, no? Sí, sí.
Que, de fet, o n'hi havia molts, o... Els cognoms que hi havia vilassat, també. Sí, no, no, però... Hi ha un dels cognoms pagesos. És a dir, trobem pocs de cognoms pagesos, perquè la gent del camp, en general, no...
No anava a fer les Amèriques. Vull dir que si hi ha un vilasarang sentint, t'ho dirà. Són uns determinats cognoms, però sí, són aquests cognoms que fan olor salats, fan olor amar, però en canvi hi ha uns altres, que són els de la terra ferma, que aquests no van participar massa de l'aventura. La cosa divertida d'això és que encara havíem pogut parlar amb una...
els últims grans exponents d'una d'aquestes famílies marines, no?, el Sust, la Rosa Sust ho explicava sempre, no?, i jo li vaig preguntar un dia, curiosit, dic, vostè i la seva germana no es van en casa mai, i em va dir, diu, és que a la meva època ja no quedaven marinos.
Només es podien casar amb marinos. I clar, el meu pare no hauria permès mai que em casés. Jo li dèiem, home, però hi havia molts pagesos que estaven fent molts diners, primer amb la patata, després amb el clavell, per tant, haureu pillat una època bona, i diu, sí, sí, jo no nego que no hi haguessin pagesos que poguessin estar a l'alçada de la nostra família, a l'alçada econòmica, però culturalment hi havia un abisme entre una determinada gent, no la gent que té...
gent d'amunt, no sé què, i de part la gent més aferrada, doncs, al tros. La realitat era aquesta, la realitat era aquesta. La societat estava molt compartimentada. En aquella mateixa època, a Vilassar, per exemple, hi havia una colònia d'estiuejants i una colònia de residents que no es tocaven. Per tant, això que trobem ara, que tots estem tan moguts, tan mesclats, això a les èpoques pretèrites, a totes elles, doncs no ha estat mai tan així.
En fi, en això hem progressat, almenys. Jo tinc aquí, per casualitat que m'he portat, una llicitat de cognoms de l'any 1846 dels que estàvem matriculats. Podem llegir Abril, Alba, Almera, Alcina, Amat, Anyer, Argimon, Artés, Bacàs, Badia, Benús, Benet, Borotau, que ja han sortit diverses vegades, Bosc, Bruguera, Costa, Cabot...
Caué, Carrau, Casals, Casanovas, Comes, que han tornat a sortir, Domènec, que serien més o menys els que Gelpí, en l'altre cas Gelpí, que ja havia la tira, no? Feliu, Guardiola...
Bé, els cognoms més o menys de l'època, que de fet són... Hi ha uns 25 primers cognoms, que són els que creen... que surten, diguem-ne, els patricis, que digueu jo, no? Els que creen Vilassada Mar en el 1784, i clar, aquests són els descendants, no? I com Vilassada Mar, durant molts anys, fa ser 2.000-3.000 habitants, hi ha poca entrada, diguem-ne, no?
Això vol dir que la creació de motius o de sobrenoms ve per això. Per diferenciar 300 ferrers, doncs has d'identificar de quina casa és això d'aquests. Els sus d'aquest eren els sus de Camparet, els sus de Can, etcètera, etcètera. Llavors passava això.
La cosa interessant és que molts d'aquests cognoms són cognoms que venen de França, que per tant són immigrants, que al segle XVI, al segle XVII han vingut del migdia francès i s'han establert al principat, a casa nostra, i que a finals, a mitjà del segle XIX, algunes d'aquestes famílies s'establiran a Amèrica. I és molt interessant veure, doncs això, que al final hi ha nissagues de famílies migrants, d'alguna manera.
Aquests baratau, aquests són els que parlava l'Alexandra Capdevila quan parlava dels occitans. Caratau, Carrau, perdó, Baratau, Carrau, Caué, són tots aquests noms que...
que surten, que a més estan molt a prop, perquè, per exemple, els Baratau venen de, pràcticament, si coneixeu la Vall d'Aran, quan acaba la frontera, l'altra és el Bisbat de Cominges. Venen d'allà, diguem-ne. I són els que... Després hi ha la branca, aquestes branques que estan a Amèrica, o sigui que salten d'aquí a...
Aquesta gent ja portava l'ADN de la immigració. El Jordi ha fet servir una expressió, quan ha llegit aquest llistat de cognoms, dels que eren matriculats a 1846. Un dia parlarem de què és la matrícula de mar i què significa estar matriculat.
Avui simplement ho anunciem perquè ja ho hem dit, que ningú quedi amb les ganes de dir això que vol dir. Hem dit que la societat al segle XIX i al segle XVIII i al segle XVI estan molt separades. Doncs una de les separacions que s'esdevé des de 1722, si no m'equivoco, és la separació entre la gent de mar i la gent de terra, diguem-ho així. I la gent de mar són la gent que té oficis de mar. Vol dir pescadors, vol dir mestres d'aixa, vol dir calafats, vol dir mariners...
i aquesta gent han d'estar, tenen l'obligació d'estar censats en un cens. Aquest cens es diu matrícula, és una llista, una matrícula, és una llista, i han d'estar tots a disposició de l'armada espanyola. Això neix després de la guerra de successió, al rei d'Espanya, al rei Felip V, li ha costat molt fer la guerra, les potències...
marítimes, Holanda, Portugal i Anglaterra, i diu jo he de crear una gran flota per mantenir l'imperi, aquest imperi colonial, perquè l'imperi colonial s'aguanta per l'aigua i per tant he de tenir gent que estigui disposada a mantenir aquest imperi. Com ho faig? Creant aquesta llista de tots els oficis perquè quan els necessiti doncs em pugui disposar. I es crea la primera separació. Jurídicament aquesta gent tenen l'obligació d'anar
a uns jutges diferents dels terrestres, perquè ens entenguem, i han d'anar també a uns notaris que són diferents, que tenen una jurisdicció diferent respecte als terrestres. Un dia en parlarem, però avui simplement era per apuntar-ho, perquè què vol dir matriculat? Doncs això.
Parlàvem, doncs, això, dels que creen bancs, dels que acaben sent presidents, els que acaben sent alcaldes o intendents, els que acaben creant clubs esportius, però també n'hi ha de diplomàtics, no? Diplomàtics, sí. Per exemple, tenim tres, tres vicecònsuls. Tenim el vicecònsul Vilatio, que és vicecònsul durant molts anys, quasi 10 o 15 anys, de Nova Orleans.
de la ciutat de Nova Orleans. I l'altre, per exemple, és aquest Verdaguer, de Santiago de l'Estero, o bé un Marriera, doctor Marriera, dels doctor Marriera, Aloha, una població que està a Xile. Aquests serien els clàssics. Però després hi ha tota una sèrie de diplomàtics, diplomàtics que ja són de la primera generació,
I que tenim, per exemple, o inclús polític, Gustavo Ferrés Pacheco, aquest que el coneixem molt bé, perquè va presentar el llibre aquest. Aquest és contemporani nostre. Bueno, contemporani més del Jordi.
que va fer el llibre sobre els Ferrés i els Carrau, que és la de Vilassada Mar... El riu de la Plata. El riu de la Plata, que vam fer un llibre conjuntament, i aquest, per exemple, era viceministre de Garicultura. Però després va ser...
Representant el Mercosur, Mercosur és una mena d'unió comercial europea, una unió comercial a la part de Sud-amèrica. Després van estar les missions comercials de l'emissió textil privada a la Xina, comissió del dió de la Plata, etcètera, etcètera. Aquests serien clars, clar, no?
El que dèiem abans del Marriere és el Josep Marriere Suquer, que era metge i que llavors s'estableix a Loja i llavors allà l'anomenen viceconsul del Regne d'Espanya a la ciutat de Concepción. Veig que aquest Marriere aquest va venir aquí a morir, perquè també una altra de les coses que m'he adonat és que molta d'aquesta gent que marxa a fer les Amèriques es queda a Amèrica, o sigui, ja no tornen. Sí, sí.
Aquest és Vilasareng, aquest torna. Altres ja es queden allà. O són d'allà, ja són uruguaians, o són... A segona residència és difícil que torni. A segona generació... No, però la primera inclús, que dius, ostres, la idea aquesta que tens de la gent que va a les Amèriques, que acaben tornant aquí, és una mica aquesta imatge de l'americano que ve, es fa la casa... Alguns tornen. Sí.
El que no vol dir... El que sí que hi ha és també, que això tampoc se sap, però és un gran flux d'aquesta primera generació que es coneixen tots. O sigui, normalment van allà, no? Els que tenen diners i d'això. Tornen aquí, molts d'ells, tornen aquí als 12 anys. Busquen el mercat...
Normalment vénen per festa major, diguem-ho, perquè la gent anava al ball i allà, doncs, amb la llista de requisits, doncs, ja sabien amb qui els hi tocava ballar. I presenten possibles esposes. Candidates. Candidates, no? I al final es cansa i tornen. Aquest seria un cas clar. Llavors, s'estableixen definitivament allà. Alguns tornen. El meu avi és un cas d'aquests. Altres es moren allà.
Però el que sí que hi ha és un flux bastant important dels fills per anar a veure aquí, la família d'aquí. Fan viatges transatlàntics, passen estones aquí. Ara, per exemple, amb un article... Estones, temporades i ara. Temporades, temporades, no estones. Per exemple, en el cas del...
ara treurem un article sobre l'Avinguda Montevideo. L'Avinguda Montevideo, uns dels que participen en la demanda a l'Ajuntament de crear l'Avinguda Montevideo, és un carrau que està aquí, amb una temporada passant les vacances, i que és uruguaià, ja, diguem-ne.
i que arriba a un acord a demanar això, i porta un missatge, una vegada fet la vinguda de Montevideo, o sigui, inaugurada, porta un missatge a l'Ajuntament d'allà, que no es diu Ajuntament, però al Consejo Derivativo de Montevideo,
amb una carta de l'Ajuntament d'aquí, diguem-ne, de presentació. Però seria un cas d'aquests, que venen aquí, estan bastant temps... Per exemple, els dos que moren al Titanic, dos carraus que moren al Titanic, passen per aquí. O sigui, abans de tornar, em sembla que és a Southampton, que tornen, que allà agafen el vaixell...
passen una estona aquí per veure els seus, perquè de fet eren cosins germans, o el seu oncle estava aquí, diguem-ne, els oncles. Per tant, hi ha aquest flux d'aquesta primera generació que alguns parlen català, bastants parlen català, diguem-ne. I en alguns casos hem pogut fins i tot trobar les cartes
i es veu com hi ha un flux epistolar molt tupit, molt seguit. En el cas de les cartes que vam trobar dels Pujol no eren. I veus que hi ha una freqüència, és veritat que no hi havia internet, no hi havia correu electrònic, no hi havia videoconferència, però la realitat és que cada vegada que sortia una nau d'allà cap aquí portava correu.
I aquí arribava, periòdicament, molt de correu i, per tant, les relacions es mantenien. Aquelles pel·lícules, no? Aquella escena, no? El Golfo di Sorrento, no? I que aquell se'n va i que ja no el tornaré a veure mai més. No és veritat. Aquella gent anava i venia amb relativa freqüència i també és veritat que la comunicació no s'interrompia.
quan es volia no interrompre la comunicació. Perquè també és veritat que hem trobat molts casos de gent que té la intenció de fer una nova vida. I molts se'n van allà i es canvien el cognom, o directament s'obliden que tenen una dona, o coses així, eh? I aquests, els que no volen ser trobats, doncs difícilment mantindrà una correspondència. Desertors. I desertors, també.
Hi ha alguna correspondència d'algun d'aquests que una vegada ha deixat la dona 12 anys que no s'ha vingut res, envia una carta a la dona d'aquí que sap que en té un fill, dient que si pot que el seu fill pugui heretar, o sigui, que el perdoni, i que si el seu fill pot heretar la fortuna que ell la té allà. O sigui, que seria un cas d'aquest tipus. Hi ha molta gent que va a Amèrica i que...
jo m'hi trobo sovint a l'arxiu perquè molta gent veu que aquells cognoms no acaben de lligar i moltes vegades els has de dir per algun motiu aquesta persona s'ho va canviar i realment era molt fàcil posar en terra de pel mig
Una cosa interessant és que molts d'aquests americans els trobem, els podem localitzar precisament quan són cridats per participar de la IEVA, la Quinta. I quan són quintats, el que es feia abans, que tenien una determinada edat els nois, doncs es veu que l'Ajuntament els ha cridat i ha d'anar el pare a l'Ajuntament a dir no, no, és que el meu fill no es pot incorporar, no es podrà incorporar a l'exèrcit perquè està amb el seu oncle...
jo ho sé, a Montevideo, no? I és així com veiem, com la documentació es veu, i això sobre els acords de ple, no? S'han cridat aquest, aquest i aquest, i aquest i aquest i aquest, en resposta als pares dient, doncs, o els pares, o els tiets, o els cosins, doncs que el fill, o el germà, o el cosí, o qui sigui, doncs està vivint a Montevideo o... Alguns s'han declarat pròfugs. I es declaren pròfugs perquè es dona circumstància que aquests països entremitges s'han independitzat. No és que sigui un territori colonial que pertany al
regne d'Espanya. A partir d'un cert moment, clar, Cuba... L'Argentina és el primer territori que s'independitza, això m'equivoco, 1.800... 11 o 12? 15. El primer és de segle XIX, en època napoleònica.
en època napoleònica, perquè ens entenguem, i després hi ha una cascada, després s'interromp, i només quedarà, durant molt de temps, només quedarà Cuba, Filipines, Puerto Rico, la illa del Guam, això pel que fa a territoris, diguem-ho així, no africans. Els territoris africans, ja ho sabeu, la Guinea, l'IFNI, el Marroc, el Sàhara, però llevat d'això, de l'imperi colonial espanyol queda a l'ombra de si mateix. Amèrica, insisteixo, Cuba,
Filipinas, Puerto Rico, la illa del Guam, això és el territori ultramàrquens, que queda, que li queda. Per tant, tots aquests territoris que s'han independitzat, clar, tu per molt que te'n vagis allà, ja no pots complir el servei militar en un altre territori. Tu ja no estàs fora administrativament del regne d'Espanya i per tant se't declara pròfug. I segurament aquest també és el motiu pel qual molts trigaran a tornar. Doncs perquè quan ja t'assegures que no et poden reclamar res per no haver fet el servei militar, no?
Hi ha alguna cosa interessant també amb això, que és el tema de les associacions que parlaves abans, de socors mutuos. Aquestes associacions són les que, de fet, la palanca, són la palanca per pujar socialment, diguem-ne.
aquestes associacions és una manera de pujar de nivell en el sentit que fan la primera generació els primers que van fan negocis tenen el comerç però tenen un prestigi social a nivell econòmic o empresarial però volen anar allà o bé el mateix entorn els convida a fer això llavors surten
els trobes amb presidents de l'associació de socorros mutuos de Buenos Aires, o de Rosario, o de qualsevol ciutat d'aquestes, no? O de Belgrado, on real, no? Llavors, aquesta és una de les... que és l'associació, per exemple, la que es crea a Guayaquil, ja amb 10 o 15 catalans, diguem-ne, no?
la primera junta, diguem-ne, no? I que aquest seria, això volia dir que la resta de la colònia catalana i la resta d'espanyola els han elegits, o sigui, tenen prestigi per ser elegits com un càrrec de prestigi. A partir d'allà, doncs, bueno, clar, si el president, doncs, reps el cònsul o l'ambaixador o el no sé què, bueno, és una mena de palanca per pujar-hi, no?
Però, clar, trobem, per exemple, vilassanencs o descendents a l'Acadèmia Nacional d'Història de l'Equador, no? A l'Associació d'Empleados de Guayaquil, l'Associació Espanyola de Socorres Bústuos de Montevideo, el Casal Català de Guayaquil, el Centro d'Investions Històricas de Guayaquil, el Club de Leones de Guayaquil, el Rotario...
Club Rotario de Guayaquil, Club Progreso de Mercedes, Consejo de Nord de l'Hospital Espanyol de Rosario, el Club Espanyol de Rosario. És una certa lògica. Els que ja tenen prestigi empresarial, tenen diners, fan el salt o són convidats socialment a pujar, diguem-ne, a pujar socialment.
Els nostres oients, evidentment, no ho poden veure, però aquí el Jordi ha portat un llibre en què hi ha uns 95 vilasarencs i vilasarenques d'aquests àmbits que hem anat parlant. Aquest llibre, o aquests punts, si algú s'hagués quedat amb ganes de saber de més, està... S'ha d'esperar. És aquest famós diccionari de vilasarencs, no? L'humor es fa esperar.
No, no, jo no dic res, jo ho deia, perquè si algú en tenia ganes... Això és part d'una investigació, que és això dels veïals a l'Amèrica, i llavors, clar, hem fet d'això sectorial. Hi ha un que és d'aquests descendants de veïals a l'Amèrica, destacats en càrrecs professionals, però després també hi ha, per exemple, un de negocis, de negocis...
Degocis dels financers amèdics més importants. Que la suma de tots aquests petits són aquests 1.600 que estàveu comentant abans. També és veritat que és difícil a vegades encasellar, perquè una mateixa persona pot ser banquera i a més a més participar d'aquest...
Per tant, dius, què és el que pesa més d'una biografia? La vessant social perquè ha participat d'aquests organismes? O la vessant esportiva? O més la vessant comercial que l'ha portat fins allà? És difícil a vegades, però la idea que estem intentant dur a terme és explicar lògicament aquests percursos vitals. Cadascú que ha fet una vida com les nostres, cadascú diferent, però intentar una mica explicar-ho.
I aquesta és la complexitat de tot plegat. I, en principi, aquest és un treball que és un premi de recerca de la beca Ernest Lluc, i, per tant, la intenció és que és això...
que s'acabi publicant algun dia però de moment la gent s'ha d'esperar i nosaltres anem fent petits tastets de tot el que hem parlat i d'aquests 95 n'hi ha algun d'aquells que diguis aquest no me'n puc anar a casa sense haver-lo explicat
home, és difícil. Oh, jo... Fàcil... Home, jo he vist que hi ha una actriu, si no m'equivoco. Sí, sí. Va, per tirar cap a les dones, eh? Que sempre totes són homes, tu. Hi ha una... Hi ha una actriu que es diu Montserrat Julià Luquet,
que és descendent directe del Julià, d'un capità de vaixell marcant de Vilassar. Un dels fills es va emigrar a Buenos Aires i llavors es casa amb una...
d'origen, que és Luquet, i llavors té tres o quatre fills. Una és la Montserrat Julià Luquet, que serà una de les primeres actrius del cinema argentí. Ara no recordo les pel·lícules que va fer, però això sortirà precisament al llibre, o es pot trobar a la Viquipèdia, perquè surt a la Viquipèdia.
i és una descendent, a més directa, relativament cap aquí, o sigui, és del 1930, nascuda més o menys, i seria una d'aquestes, que es diu Montse Neri, no té el nom de... Nom artístic. Nom artístic, però seria una d'aquestes, que...
Poc coneguda, perquè jo he conegut aquesta... Ho he conegut ja t'ho diré fa un mes. Ah, mira, doncs jo perquè em vaig pullejar i vaig veure-ho. Encara no ho tinc aquí perquè vam connectar les sorpreses que vas tenint amb una argentina que van venir aquí aquest estiu
I va dir, bueno, allò típic, a una persona, i llavors va dir, bueno, doncs mira, hi ha una persona que està fent l'art genealògic. Va passar, va connectar-te amb ells, i ell em va dir això, i la desconeixíem com a actiu, no? Coneixíem la genealogia de les persones per no que hagués sigut actiu, diguem-ne.
Doncs ara sí que ho hem de deixar aquí. Molt interessant. Veig que hi ha molts atoms, per tant, tindrem més. I tant. Moltes gràcies, Jordi. Molt bé. Encantat. I hem arribat al final del programa. Recordeu que podeu tornar a escoltar el programa a través de vilassarradio.cat i a Spotify buscant històries de mar i de dalt. I també us podeu subscriure al canal de Spotify per rebre el programa cada setmana. Adeu i fins al proper programa.
Històries de Mar i de Dalt, un programa sobre el nostre passat, les històries, les tradicions, els personatges i el patrimoni de Vilassar de Mar. Una producció del Centre d'Estudis Vilassarencs en col·laboració amb Vilassar Ràdio i sota la coordinació de Núria Gómez. Vilassar Ràdio són les 10 de la nit.
Només una, eh? Va, que amb una n'adones. Doncs vinga, una copa i prou. Encara que estiguis per sota del límit permès d'alcohol, la teva capacitat de conducció disminueix des de la primera copa i la possibilitat de provocar un accident augmenta.