Aquí comença Històries de Mar i Dadal, amb Alexis Serrano, director de l'Arxiu Comarcal del Maresme, president del Centre d'Estudis Vilassarencs i professor de la facultat Antoni Gaudí de l'Ateneu Universitari de Sant Pacià. Un programa sobre el nostre passat, les històries, les tradicions, els personatges i el patrimoni de Vilassar de Mar. Una producció del Centre d'Estudis Vilassarencs en col·laboració amb Vilassar Ràdio i sota la coordinació de Núria Gómez.
Tots sabem, perquè ho hem après a escola, que el passat es divideix en dues grans etapes dividides per l'aparició de l'escriptura. Així, abans d'aquest invent, tenim la prehistòria, que va des de l'aparició de l'home, i encara abans i tot, en l'estudi de l'evolució dels humídits,
fins l'adveniment de l'escriptura i la segona gran etapa que correspon a la història de les societats que escriuen, que a casa nostra correspon a les etapes dels grecs, romans i fenicis. La prehistòria, al mateix temps, es divideix en dues grans etapes, el paleolític i el neolític, senyant la separació, la generalització de l'agricultura, l'aparició del sedentarisme i la domesticació de les primeres espècies animals.
A casa nostra, una de les darreres etapes del Neolític correspon amb la fase cultural del megalitisme, que ens ha llegat grans monuments, sobretot funeraris com dòlmens. Avui parlarem del megalitisme i de la cultura neolítica al territori que avui comprèn Vilassar i el Maresme. Avui parlem de prehistòria. Històries de Mari Dadal
Entrant en matèria. Benvinguts. En el programa d'avui parlarem amb l'Oriol Font, de megalitisme i cultura neolítica. I l'Alexis, si de cas, ens en podria fer cinc cèntims, no? Doncs sí. També és veritat que feia res, feia tres minuts que estàvem comentant que en aquesta taula...
Sabem poc de prehistòria, jo com a mínim, tu, Núria, no sé si vas més preparada que jo. Jo menys que tu. I no sé si el doctor Oriol Font en sap gaire més, però la pregunta és si tenim massa coneixement d'aquesta etapa històrica, en general, els humans, el planeta, si sabem massa d'aquest nostre passat. El que sí que és veritat, ni que sigui per recordar aquests records, doncs,
d'escola, doncs, tinguem present que, bé, la història, perquè els historiadors i els arqueòlegs, doncs, estan fixats en gelonar-ho tot, en fer períodes de totes les fases culturals de la vida de l'home, diguem-ho així, de la història de la humanitat, per tant, comencem, comencem aquella gran periodicitat que tenim els llibres...
La primera pàgina del llibre història parla de l'edat de pedra, i parla primer el paleolític, la pedra antiga, perquè ens entenguem, des del més regulat de tot, la profunditat dels temps, diguem així, fins als 6.000 abans de Crist, més o menys. Després el neolític, que vindria l'etapa següent, la nova pedra, dels 6.000 al 3.000 abans de Crist, estem en unes èpoques que no hi arriba el record...
el record humà ni que vulguem, i després tenim el que anomenem les edats dels metalls, no? Tenim l'edat del coure, el calcolític, és a dir, la primera, l'edat del bronze, que correspondrà també a casa nostra amb la cultura dels camps d'urnes, més o menys,
I després tenim l'edat del ferro, que tenim el preibèric a casa nostra, seria el preibèric i l'ibèric antic, l'ibèric ple, l'ibèric tardà, i hi ha l'entrada de l'època romana, l'època de la conquesta romana.
Per tant, ens trobem avui, parlarem del neolític i parlarem del megalitisme. Parlem, per tant, d'una etapa molt concreta de la prehistòria, per tant, la segona fase de pedra, el neolític, i parlarem d'aquesta fase cultural que es caracteritza a casa nostra per aquestes grandíssimes construccions, que són els menirs, aquestes pedres que estan treballades per l'home i col·locades, no són pedres naturals, són pedres que han col·locat els homes, i després d'aquests sepulcres tipus dolmen, com podria ser...
el de la Roca d'Antoni, hem pensat que tenint, dins del terme del Vilassà, del Vilassà històric, que a nosaltres ens agrada parlar-ne, tenint un dolment tan important com el de la Roca d'Antoni, que és un punt de referència per excursionistes, per ciclistes, també per arqueòlegs i prehistoriadors, doncs hem dit que valdria la pena parlar-ne i per fer-ho hem volgut convidar el doctor Oriol Font. I ara coneguem el nostre convidat d'avui...
Històries de Mari Dadal. Coneguem el convidat. L'Oriol Font és doctor en prehistòria per la Universitat de Barcelona i professor titular de secundària a l'Institut de Mià Campèny de Mataró. Benvingut, Oriol. Hola, bona tarda.
Avui ens explicaràs, em sembla que l'Alexis no tant com diu que no en sap, jo segur que no en sé, cosetes de la prehistòria. Jo penso que potser podríem començar que ens expliquessis què és això del megalitisme. Almenys explica'm-ho a mi.
Bé, el megalitisme és un fenomen que d'alguna manera traspassa cronologies o etapes perquè comença... El megalitisme parlaré de manifestacions a Europa. No parlaré d'altres manifestacions de megalitisme a altres zones com a Oceania...
o al nord d'Àfrica o altres llocs. Europa és un fenomen que començaria, si fa no fa, cap al neolític mitjà, més o menys, a la zona de la Bretanya francesa, fa una cosa així com 7.000 anys aproximadament, i després va anar evolucionant i va anar estenent-se per altres regions,
regions geogràfiques, regions culturals, fins a arribar al que coneixem com a Catalunya, a través de l'Empordà, ara fa uns 5.000 i escaig anys, posem 5.500, coincidint més o menys amb el neolític final, aproximadament. I després continua existint, durant el calcolític, si bé probablement la major part dels dolmens o dels apucres neolítics serien reutilitzats, probablement.
Per tant, és un fenomen que s'estén cronològicament a Catalunya gairebé 2.000 anys, podem dir.
I no tan sols hi ha enterraments, hi ha altres tipus de manifestacions no funeràries, com puguin ser els cromlecs, per exemple, que serien cercles de blocs clavats a terra que tenen, normalment, pel que sabem, finalitats relacionades amb el calendari grari, segurament serien indicadors de la sortida o la posta del sol en moments solsticials, probablement el solstici d'hivern, més probablement, i una mica aquest patró es va veient en els diferents cromlecs que...
que es coneixen com a més importants arreu d'Europa, i aquí a Catalunya també en tenim alguns. Anava a dir-te, a mi em parles d'això i penso automàticament... Stonehenge. Exacte, me'n vaig a... Quin és l'Estonhenge català? L'Estonhenge català seria el dòmen de Mars Baleta III, això està situat a l'Empordà, i és una estructura molt interessant. De fet, quan el van començar a excavar, sobressortien unes poques lloses, el va excavar l'equip dirigit per Josep Tarrús,
I a mesura que van anar traient llosa, o sigui, van anar desenterrant, van veure que allò era una cosa més estranya, no? Fins que es van adonar que estaven davant d'un cromblec. Un cercle de pedres amb un maní central i amb un passadís. I a més a més està orientat justament cap a la posta de sol...
diria que el solstici d'estiu diria que el solstici d'estiu és un indicador diria, estic parlant de memòria sí, que aquesta gent celebrava Sant Joan sí, figura't la meva memòria que vaig anar a prendre la dada i ara no recordo si era d'hivern o d'estiu diria que era estiu, perquè devien ser al voltant de 300 graus sí, devia ser cap a l'estiu si era d'estiu era Sant Joan, si era d'hivern era Nadal
seria una cosa si era hivern seria Nadal i si era estiu seria Sant Joan que té un altre tema molt interessant la cristianització de les festes paganes i anteriors que tenen tota lògica el sol és el que ho mou tot en definitiva és el gran oblidat del canvi climàtic per exemple quan es parla de l'escalfament global rarament es parla del sol el sol és un estel variable i per tant els seus cicles són molt interessants però deixem l'astrofísica que és un altre tema que m'apassiona
Em sembla que d'aquest tema també ens en podries parlar bastant. De totes maneres... Ho podem dir. L'Oriol forma part de l'agrupació mataronina de Cosmos. Estic a altres entitats i una dona una variable que és d'astronomia al campany, precisament. Perquè és una passió.
I és un tema que, a part de la seva passió, ofereix moltes claus interpretatives a molts d'aquests monuments magalítics. I, per tant, en el seu cas, diguem així, que les dues passions, per molt que puguin semblar friquis, es convergeixen i es converteixen en ciència, cosa molt important. És veritat. Quins exemples tenim en el Maresme? Ara parlaves de l'Alt Empordà, però aquí en el Maresme quin exemple hi tenim?
Com a dolmens, com heu comentat molt bé la Roca d'Antoni, que seria una petita galeria catalana, són estructures que tenen una cambra amb una llosa de capçalera i després tenen unes lloses que marquen un passadís, les quals s'han perdut majoritàriament.
que era poca cosa del que seria l'estructura inicial, perquè si els oients o vosaltres ho teniu en ment, la roca d'Antoni, quan va ser construïda, no seria visible pel que veiem, sinó pel que s'ha perdut, que és el túmul. Tindria una mena de muntanya, de roca i de...
de roques i de terra, no està massa clar perquè no s'ha conservat pràcticament, un pedruscall, que delimitaria perimetralment el que seria l'estructura funerària que ha perviscut. La finalitat què era? Crear una cova? Recrear una cova? Sí, hi ha moltes, és molt interessant això, hi ha moltes hipòtesis, el mateix Maloquer de Mota és un dels prehistoriadors... I Nicolau. I Nicolau, sí.
un dels perihistoriadors de referència d'un passat historiogràfic, pràcticament, parlava que els dolmens amb corredor i amb portes d'accés diferenciades, aquestes portes i aquests perforades serien com receptacles per on les ànimes dels difunts sortirien cap a un altre món. I aquí parla també d'això, que el dolmen seria, això ho diu Felipe Criado, per exemple, o altres...
Hi ha gent que està allindada de l'arqueologia més matèrica, podríem dir més de material, de tocar materials i de fer grans...
Grans síntesis a partir del que diuen els materials, hi ha gent que s'atreveix una mica més enllà i parla del món simbòlic, que sempre és el més interessant, no? I un d'ells seria Felipe Criado, per exemple, però no l'únic. Mircea Liaren parla també a la seva obra sobre història de les religions. I s'especula que seria això, seria una manera de reproducció d'una cova,
les parets internes dels blocs serien com una mena de forma d'accés a la mare terra a través d'això, a través d'aquests blocs. La mateixa estructura de blocs el que pretén és el monumentalitzar aquestes estructures i fer-les ben visibles amb materials aparentment eterns, com serien les roques, doncs fer això, que siguin estructures que durin
per l'eternitat, o si més no, en el concepte que aquella gent podia tenir a l'eternitat, no? I aquesta idea de Caudolmen seria com una reproducció d'un úter femení, però...
vinculat a una idea d'això, d'una mare terra, d'una mort i un naixement simbòlic, doncs és molt interessant també. No tenim constància absolutament de res, tot això són especulacions que fem a partir de les troballes materials, però sempre és molt interessant apuntar aquestes coses. Perquè els cadàvers hi eren dipositats en posició fatal? Els cadàvers...
Clar, hi ha poques connexions anatòmiques, això és molt fotut. En els casos de les cistes, de les petites caixes dolmèniques i enterraments més senzills on s'han conservat, sí, hi ha posicions fatals. Penxant l'aire també. Redondarien aquesta idea del naixement en un altre món.
Però en els sepulcres col·lectius, com podria ser a la petita galeria, segurament era un sepulcre col·lectiu de la Roca d'Antoni, d'entrada no es va trobar res per poder parlar ni tan sols de connexions anatòmiques i seria ja molt més especulatiu perquè eren...
una mica com oseres dels clans, podríem dir, dels grups que vivien allà, serien, per tant, sevolgres col·lectius, en aquest cas, i a mesura que els anaven reutilitzant, doncs anaven apartant els ossos i els posaven als laterals, allà on s'ha pogut documentar una mica això. Llavors quedarien en posició secundària, i els enterraments que trobaries, si en trobessis amb connexió anatòmica, o més o menys ben situats, serien els darrers enterraments. Però això és molt estrany de trobar, perquè l'habitual és que aquests dolmens estiguin...
buidats o excavats clandestinament des de saber quan. Jo tinc una pregunta. Les cultures que trobem al Mediterrani, la cultura noràgica, Sardenya, la cultura talaiòtica, Menorca, els monuments de la Neveta, de Mallorca, tot això responen a una lògica similar? Estem parlant de megalitisme perifèric, diguem-ho així?
Sí, sí, però també hi ha dolmens, eh? També? Sí, sí, a Mallorca, per exemple. O sigui, a part d'això hi ha enterraments. I tot aquest conjunt de cultures, pel que sembla, tindrien un origen...
o a Sardenya, o a la zona del migdia francès, a la zona de, per dir-ho així, entre Marsella i el Rosselló, i anirien a parar allà. I una de les coses que ens permet saber l'origen forà i una mica la provenència d'aquest modelitisme són justament les orientacions. Perquè el patró d'orientacions encaixa bé...
amb el que hi havia a la zona del sud de França, en aquesta àrea, més avançaria això, la Provença, el Llenguadoc, encaixaria bastant bé, perquè a més les poques cronologies que hi ha a vegades fan molt difícil d'etar, però quan tens paral·lelismes de materials que t'encaixen molt bé cronològicament i veus també paral·lelismes orientatius, llavors pots establir.
Quan parlem d'orientació... Sí, ens referim a que mesurant des de l'interior de la cambra en direcció al passadís o l'estructura que marcaria l'exterior, es pren la dada amb graus en relació a l'horitzó, i aquests patrons d'orientació ens diuen que no hi ha atzar, és molt clar, i ens diuen moltes coses molt curioses, però fonamentalment el que ens diuen és que hi ha orientacions de tipus solsticials
i que hi ha dos grans patrons a Europa Occidental. El que diríem a Europa Occidental, evidentment, no existia Europa Occidental. Parlaríem de la zona de França, diferents llocs, els Finisterres, les zones posteres, a més a l'interior, també al sud, a la península ibèrica, diversos llocs, però no a tot arreu. Parlaríem d'un patró d'orientació cap a Ponent, cap a les postes,
solsticial sempre, i parlaríem d'un petroliamentació claríssim a la península ibèrica cap allà avant, cap a les sortides solsticials d'hivern. I això seria una mica el tema aquest que dèiem, la mort i la resurrecció del sol, simbòlicament, i també llavors podríem dir moltes altres coses de les superposicions culturals que té tot això que deies. Si tenim temps, en parlarem. S'acosta a Nadal. Apolo, oculta Apolo, moltes d'aquestes
que aquestes manifestacions tenen un origen en la prehistòria. T'estava pensant quan parlaves que creiem que nosaltres estem acostumats a que la gent que ens passa per aquí al programa agafa documents i els llegeix i els treballa i els buida. Mentre fa el programa. No.
i mentre es fa el programa, no ho sé, almenys ho fan dissimuladament. Ho fan a casa, a casa i als arxius i a les biblioteques. El que sí que és cert és que vosaltres, de paper i arxius i històries, no en teniu. Per tant, la informació que traieu... L'arqueologia ens la dona.
La biologia ens adona i els mètodes d'anàlisi que s'han anat sofisticant i han permès anar trobant coses que el mateix melú que, per exemple, s'hagués fet creus. Analitzar, per exemple, el contingut del fons de vols, on pots saber quin aliment hi havia hagut o quina beguda hi havia hagut, coses d'aquest tipus.
ara es pot saber també per exemple saber si els recipients ceràmics que eren fets a mà s'han fet amb ceràmica local o ve d'un altre lloc per l'anàlisi de la composició dels isotubs de la ceràmica coses que et permeten afinar molt més però clar, és molt més el que no sabem que no pas el que sabem amb el polen es pot reconstruir l'ambient amb els carbons es poden reconstruir tipus de boscos
De fet, el fet que es parli de l'edat de pedra, del paleolític, es deu al fet que és el que es conserva millor, però en realitat aquella gent, la pedra, per dir-ho així, el sílex o la quarcita o el que fos, era un dels materials que utilitzaven un de molts. La fusta, ben segur que l'han d'utilitzar. El cuiro. El cuiro, absolutament, moltes altres coses. Però parlem de l'edat de pedra perquè és el que es conserva primer, no?
A no ser que tinguis unes condicions, com serien les de la draga, per exemple, avanyoles, que en condicions anaeròbiques, en aquells llims, en aquells fangs, sota l'aigua, s'ha conservat tota una sèrie de materials que, per raó normal, diguem-ho així, en unes condicions normals, oxigenades, no es conservarien. I de cop i volta...
apareix una quantitat d'informació que no t'esperes. Mira, hi ha una cosa molt reveladora en aquest sentit. A Alemanya, la zona de Scheningen, ja fa uns anys van aparèixer unes llances en una zona també de Torbera que tenen més de 400.000 anys. Sembla al·lucinant que es pugui haver conservat, no? I ens diuen moltíssim de la tecnologia que tenien. Sabien perfectament endurir-les el foc per fer-les més resistents i fins afilades, i fins i tot...
són llances que em sembla que fan com dos metres i pico d'alçada, em sembla. Són javelines. Sí, són com javelines, però fins i tot el que seria la part superior de la llança té més pes, està manufacturada perquè tingui més pes perquè pugui fer millor una paraula a l'hora de ser llançada. És a dir... Una contera. Exactament. Però clar, això si no ho trobes és molt difícil poder-ho saber. Això està clar. Ara, però, sembla ser que l'arqueologia estava...
gràcies als efectes adversos no desitjats del canvi climàtic, del pretest canvi climàtic, ara l'arqueologia glacial està portant una quantitat d'informació a les zones de Suïssa, a les zones dels Alps, i estem veient com, per exemple, allò que a nosaltres ens semblava que era una zona, diguem, de frontera, en veritat semblaven punts d'unió entre territoris, no? I també en el cap, doncs, l'home de...
l'home del gel, l'Otzi, que es conserva a Bolzano, és Itàlia, allò. Bueno, hi va haver una baralla per saber si era suís, no, si era austríaca o era italià, perquè estava al límit, però esclar, a ell em sembla que li era bastant igual, això, quan va morir fa 5.300 anys, em sembla recordar. Segurament. És molt interessant, això, perquè apareix
una persona allà, que no apareix en una posició secundària, havia mort allà, i de cop i volta apareix a sota el gel. Això vol dir que aquella persona, quan va morir allà, no hi havia gel. Això ja ens està indicant que allà la temperatura mitjana, en aquell moment, si més no, era més alta, que la que hi va haver quan va ser redescobert el 1990 o 91. Algun dia haurem de parlar de canvis climàtics. Correcte, correcte. És que quan es parla de canvi climàtic, es simplifica molt. I al final...
A mi em fa pensar, a vegades, en el tema de la capa d'ozó, que se'n parlava als anys 80... I ara no se'n parla. ...que hauríem d'estar tots morts, no? És veritat, no? És veritat, és veritat, sí. I ara és un tema del qual no es parla. I ara es parla d'això del canvi climàtic, i el canvi climàtic ha estat sempre, sempre una constant. Hi ha evidències de clima, de mitjanes, temperatures mitjanes més elevades que les actuals. Amb això no vull dir que no s'hagi de fer res, ni que no s'hagi de fer recerca i vera...
Fins a quin punt l'acció antròpica influeix en tot això. Però a vegades hi ha una certa tendència a portar-ho tot a un terreny que em fa pensar més en una secta que no pas en recerca pròpiament.
Jo tornaria als monuments. El Dolmen, abans a Fora Micro ens parlaves d'una galeria catalana. Sí, sí. Bé, la galeria catalana és una variant de la galeria coberta. Són dues estructures que tenen una cambra i un passadís que no estan pràcticament diferenciats, tenen la mateixa amplada,
I llavors hi hauria els sepulcres de corredor, que serien les primeres manifestacions que hi va haver a Catalunya en el megalitisme. Aquestes tipologies no estan inventades aquí. Quan es parla de la galeria catalana es parla perquè són una mica més petites i el passadís tendeix a ser una mica més baix, però realment són variants de les galeries cobertes que a França n'hi ha d'espectaculars, o a la península ibèrica. Aquí realment és una zona secundària en aquest sentit, eh?
Si us endeu en Tequera, per exemple, teniu el Dolment de la Menga, que és una galeria espectacular, amb un túmol meravellós, o a Sevilla, a Valencina de Concepción, i em sembla que és el support a la galeria més llarga, em sembla que fa més de 30 metres del Penjol Ibèrica. Aquí no, aquí la galeria més llarga, fins on jo sé, està torrent a prop de Pals, la cementeria dels Moros, que té uns 10 metres de llarg.
Però l'habitual és que aquí les trobem al voltant de 4 metres, 5 metres, 6 metres. Seria això. I el soporre de Corraló, que és el primer que es troba a l'Empordà, sí que té la cambra diferenciada en relació al passadís. És una cambra que pot ser de planta trapezoidal o subcircular i un passadís fet amb mur de pedra seca, habitualment, molt més estret, amb un túmul. Llavors, a partir d'aquí, la tipologia canvia, es modifica i apareixen les galeries cobertes.
I després apareixen altres estructures. Les cistes, que serien caixes tancades...
Aquí hi ha una cosa ben curiós, que es diuen arques amb vestíbul pou, que són com una mena de cista amb una mena de vestíbul amb un lateral per on s'accedia i s'inomava. Les cambres pirimenques, que serien com una mena de cistes amb una llosa frontal rebaixada per la qual es podria accedir amb un removent i inomar, etcètera, etcètera. Hi ha diverses tipologies. I els manirs, i els... I a Vallgorgina? Sí. Ah, allò de Vallgorgina. El d'almena Vallgorgina...
Tal com és ara, no és un dolmen. Segurament, segur que hi havia hagut un dolmen, però per no ser segur, ni tan sols és segura la ubicació actual. Llavors, quan per tots sants es fan, o per Sant Joan, es fan rituals, hi van gent que es dedica a fer, diu que fa bruixeria, o fa totes aquestes coses, en realitat...
Bé, no sé si és el lloc més adequat per dir-ho, perquè potser buscaran una altra estructura, però en realitat és molt fals. Potser, segurament la llosa de coberta, que és aquella més gran, devia pertànyer a una estructura megalítica de mides considerables. Allò devia ser en origen a una galeria catalana, segurament. Però les altres ni tan sols sabem si pertanyien a l'estructura original. De fet, si us hi fixeu, té una forma molt rara. Té forma de taula.
I aquesta forma la té perquè el que era el propietari de les terres, Josep Pradell, a mitjà en segle XIX, va fer una restauració, o la va fer apagada a la seva butxaca, reconstruint aquest dolmen del qual s'ha perdut la pista original, tal com fos una taula, pensant en els rites druídics de sacrifici, que era tot un tema relacionat amb la mitologia. O sigui que és un monument del segle XIX. És un monument del segle XIX i, a més a més, ja anaven tard, eh?
perquè l'arqueologia francesa ja ho havia superat, això, efectivament. Però ell va fer això amb molt bona voluntat i s'ha convertit en un referent que, per altra banda, apareixen molts manuals, molts llibres de divulgació, i realment qui fa la selecció d'imatges moltes vegades o qui el col·loquen allà s'hauria de fer mirar una mica perquè és fals. És fals.
Fem bé de dir-ho. Aquesta és una de les funcions socials del nostre programa. Si el que preteniu és que insultés a Vallgorgüina o Arenys damunt, ho heu aconseguit. No era aquesta, però com que sempre apareixen els manuals, sempre apareixen els llibres, ja no diguem, els itineraris turístics, etcètera, doncs m'havia sorprès que no en parlessis i dic, ara ho entenc. Home, com a estructura domànica al Maresme, el dolmen de Caldarenes és meravellós. Està a Dos Rius,
i és una petita galeria de la qual accepta una component, una llosa lateral, la més externa, que no és segura però que podria ser-ho, perquè estava per allà, i si no n'he vingut, la resta d'estructures, incluent l'enllosat, la llosa porta i la cobertera,
I el túmul són originals. És una meravella arquitectònica. Llàstima que l'haguessin abuïdat. De vellantubi, quan el vam excavar, jo vaig participar en l'excavació, no era qui dirigia, doncs van aparèixer molt poques coses. Perquè que s'hagin excavat amb mètode rigor recent, diguem-ho així, amb un registre... El dolmen de Calarenes, per exemple, seria l'últim al Maresme. Però aquest ja estava mig buïdat. Sí, sí, estava pràcticament buïdat. El dolmen Fàbregas de la Cartoixa, d'allà a la bord de la Cartoixa...
Aquell que vi... Ah! Aquell el van excavar? A la vora del cartó això dius etiana, no? Sí. Allò és com una estructura... És que allò no és un dolmen, allò és una mena d'estructura... Ja veus que vinc per parat avui, eh? No, és com una mena d'estructura que... Bueno, tu encara saps alguna cosa, jo te recho res. Alguna llosa per allà, però aprofito un pendent, seria com una mena d'enterrament o una estructura... No et sabria dir, però dolmen no és. No sé, no és. No, dolmen no és.
Perquè el tema de decidir, o sigui, per exemple, un dolmen de la Galeria Catalana que hem quedat, que és un tipus de dolmen, etcètera, és perquè era el que estava de moda en aquell moment o era perquè, segons la zona, era el millor per enterrar o...
Segurament viatgen les idees. Segur que viatgen les idees. Tenim una imatge molt estàtica de la prehistòria i dels temps més remots. Parlaríem des de Paleolític Superior, des de Como Sapiens Sapiens, el que coneixem per Cromany on es mou.
hi havia molt de moviment. Per exemple, al polític superior trobem coses que venen de centenars de quilòmetres de distància. I llavors les idees també es mouen. Les idees també es mouen. Per exemple, un cas molt significatiu, anant una mica més enrere, és un jaciment que hi ha a la Cerdanya, que es diu Montlleó,
que és un gestiment a l'aire lliure, un campament del final del Paleolític Superior, estacional, i allà s'han trobat elements lítics que venen de Segre Vall, però molt més avall, venen de distància, o venen del sud de França. És a dir, la gent es movia...
I, en aquest cas, per exemple, les peces més ben elaborades, més fines, per dir-ho així, es fan amb un tipus de sílex que no és d'allà, que ve de llocs de certa distància. I les peces més vastes o, podríem dir, més quotidians entre cometes, tot i que les altres meus són, però, bueno, un tipus de material que per l'utilització, doncs, ho permet, serien materials més locals, per entendre'ns. O sigui, aquella gent coneixia molt bé els materials,
i hi havia intercanvis de materials que corrien, l'ambra, per exemple, l'ambra corria, venia el bàltic l'ambra, per exemple, de grans distàncies, i és evident que amb la gent viatgen les idees, i d'alguna manera la idea d'enterrar en unes estructures que s'assemblen tant altres que trobes altres llocs, aquesta idea es va moure, i amb el patron orientatiu, perquè a més a més coincideix amb patrons orientatius,
Tot i que dic que Europa Occidental, i diríem la zona de França i Península Ibèrica, més o menys, i Portugal, que és un nucli megalític brutal, passen coses estranyes amb les orientacions, però tenen a veure segurament amb el moviment de les idees i amb com aquestes idees...
Com ho diria? Es perverteixen, podríem dir, o com es relaxen, no? Per exemple, hi ha un nucli d'orientacions domèniques a la zona de Provença Llenguadoc, on l'orientació és post-solar, 100%. És la veritat.
A mesura que això va viatjant cap a la Provença, cap al Rosselló, hi ha una tendència que aquelles postes solars es relaxin i hi hagi més orientacions cap al sud, alguna cap al sud-est, tendint a la sortida solar, i quan arribes a Catalunya veus un aigua barraig molt marcat.
Però a la vegada veus que els dolmens més monumentals, les grans galeries catalanes, la gran majoria tenen una orientació estàndard. Però hi ha un aigua barratge. I quan et mous d'allà i desplaces cap altres llocs del païnsule, la tendència orientativa és més cap al sud-est, que s'assembla molt a la tendència orientativa que hi hauria a la zona de la Bretanya i del... Eren més puristes.
M'ha anat d'estar més lluny. Podríem dir que sí. O sigui, passen coses en aquest sentit. És a dir, les lliades viatgen, però a vegades hi ha variants. Hi ha distorsions. I ens falten, evidentment, la tira de dades com per poder dir gran cosa més. I has parlat que l'hambra venia del Bàltic. Sí. I nosaltres tenim unes mines a Gabà, de Vericita. Ah, sí, també, també. Sembla que també viatjaven per tota Europa. S'ha trobat a Vericita al sud de França, de Gabà, eh? Vericita de Gabà. Sí, sí. S'ha trobat a un dolmen de Burgos, eh?
O sigui, es mou, es movia molt aquest material. Hi havia gent que, en castellà en diuen buoneros, aquí com en diríem, aquesta gent que es mou d'un lloc a l'altre i porta coses i les intercanvia marxants, en podíem dir marxantons. En època meva que estudio jo al segle XVIII eren els molers, que anaven amb les moles amunt i avall, no sé si anaven amb animals de càrrega,
Però sí que està clar que hi ha aliments de prestigi que es mouen i que són covejats i que, per tant, això ens explica que hi ha una mena de comerç perquè ningú viatja a unes distàncies tan llargues o un producte no viatja a una distància tan llarga si no és a canvi d'alguna cosa. La ceràmica ens ho indica clarament. Hi ha tipus de ceràmica imitats i copiats en molts llocs. La Campaniforme és cèl·lebre, per exemple. A partir de les variants regionals o locals parles de...
no diria subcultures, parles de variants, però la idea ha viatjat i d'alguna més s'ha mogut amb les persones. Perquè d'aquestes persones, què se'n sap? Com eren aquestes societats? Sabem alguna cosa? Eren igualitàries? No ho eren? Segurament, des del Neolític, la igualtat com a tal, tal com l'entendríem, com societats en què hi hauria una mena d'estructura comunal, per dir-ho així, que seria la tribu que es movia d'un lloc a l'altre, grups de 20-25 persones...
A partir del neolític, en el moment en què hi ha el concepte de terrors, el concepte de propietat privada, d'acumulació, d'espavilats que comencen a acumular riquesa a costa dels altres perquè són únicament espavilats o perquè utilitzen la força i perquè rodeixen de gent que els hi permet, doncs ja la igualtat com a tal desapareixeria.
El que passa és que, en origen, aquesta igualtat aniria repartida segur, segur, segur, de repartiment de tasques. És evident que hi ha coses que hi haurà gent que les podrà fer millor que altres. Una persona gran no podrà anar a caçar, com aniria un jove, si els pocs que sobrevivurien a una certa edat ensenyarien, per exemple, en els petits, a tallar síl·lecs o a fer altres coses. Hi hauria divisions de treball d'aquest tipus, sense cap mena de dubte, però amb un sistema molt igualitari i on la solidaritat funcionaria. Hi ha una constància des de Neanderthal
que tenien, d'alguna manera, compassió per la gent malalta o la gent que havia tingut alguns problemes físics o el que fos. El neolític sí que començaria amb la diferenciació social, però no seria ja fins a l'alt dels metalls on això seria molt més visible, amb el reietós, els capdills, i segurament amb les primeres estructures de protostats, etcètera, etcètera. Això ja ens n'hauríem de fer el bronze final, el primer ferro. Correcte, correcte. Sí, sí.
Està bé. Entenc que la idea s'exporta, vull dir, el dolment comença en un lloc, però acabem de tenir-lo aquí, igual que qualsevol altre tipus de construcció, però el material... És local, és local. Exacte, vull dir que aquest sí que hem d'adaptar el que tenim al material que tenim a proper, no? Sí, sí, perfectament. El Maresme són granítiques, les lloses, òbviament,
però si te'n vas ja a Osona o te'n vas a altres llocs, als Osonest, trobes materials calcaris, és el material que s'utilitza al lloc, no hi ha esplaçaments. És molt dur perquè en alguns llocs sí que hi ha esplaçaments. Estonquens, per exemple, hi ha les cèl·leres bluestons i altres lloses que les van portar d'una certa distància, no? Però... Quan dius una certa distància, parlem de quilòmetres? Sí, parlem de quilòmetres, parlem de quilòmetres.
I ens hem d'imaginar que ho feien amb animals de tir? Amb vies, sobre vies de camins? Ens hem d'imaginar que els movien segurament aprofitant el mar i fins a la costa en alguns punts i que des de l'interior segurament amb sistemes d'arrossegament que inclourien troncs i anar movent amb animals, és probable. A vegades sempre es parla molt que ho movien persones però bous, per exemple, o animals de tir facilitarien molt més la feina. Sí, sí.
Però aquí no, aquí el material lític és el local. Perquè aquesta gent, hem dit, han domesticat els animals, han domesticat l'agricultura, més o menys, tenen uns rudiments d'agricultura. Els tenen, els tenen. Els tenen completament. Sí, sí, sí. Completament. Han estabulat animals i, per tant, alguns animals els tenen domesticats, més o menys. Quines espècies tindríem? Ovella, bou...
Ovella i cabra, bo i bo, fonamentalment aquestes espècies serien. I gossos i gats? Sí, també, evidentment. Els gats, jo parteixo la base que no estan mai domesticats. Això és veritari. Gossos sí, també. Els gats ens han domesticat ells a nosaltres. Porc també hi hauria. També hi hauria porc. Bàsicament seria això. I aus també, gallines...
Una miqueta el que hi trobaries ara en una granja. Sí, sí, sí. Bé, amb les gallines m'he tirat de la moto, no estic segur. No era que ho havien portat els fenicis, no? Veus, és que em sonava a mi que no. Em sembla que el ruc i la gallina, no? Sí, sí, per això m'he tirat de la moto completament. És porc, ovella, cabra i...
I, per tant, d'aquí tots els seus derivats ja els tindríem, no? Carnes, formatges, llets... Sí, primaris i secundaris, sí, sí, clar. I després tot allò que té a veure amb la pell, la pell tractada... Segur, segur. Es vestien d'això, amb pell de cabra, amb pell d'ovella... Quan s'han trobat coses, com dius tu, a la Draga, o a l'home del gel, per exemple, que ens aniria al pèl, perquè és calculit i que és 5.300 anys, s'ha vist que utilitzaven materials...
com, bueno, portava una mena de norac fet amb materials vegetals, és molt curiós, perquè les botes que s'havien fet eren falpades també amb materials vegetals, però material molt ben fet, molt ben treballat, i fins i tot tenia, ho estic pensant, tenia, com es diu això que es fa a la pell? Tatuatges. Tatuatges, fins i tot, sí. Tatuatges, en alguna parla. Això seria impossible de saber si no...
Clar, com ho saps, això? Si no trobes unes restes conservades d'aquesta manera, potser amb una torbera podies trobar algun individu que l'haguessin... N'hi ha alguns, estic pensant en alguns. Sí, escanyats, exactament. Però ja serien d'una etapa posterior. Això seria del ferro, més o menys. I altres zones situades a Anglaterra o altres àrees on segurament seria gent executada i llançada d'allà. Tornem a la draga.
allò dels palafits, allò és veritat? És mentida? És una ficció? Els palafits, tal com ho tenim en les imatges de les pel·lícules... Els palafits són aquelles estructures sobre pals, no? Sí. No massa. Serien cabanes fetes a terra ferma.
I el que sí que s'han trobat són, ja dic, molts elements peribles, fusta, llavors, i l'únic que deies tu. Però la cultura de la draga és una cultura neolítica, plenament, i més enllà del que s'ha trobat, que no es troba a altres llocs, el que sí que es troba a altres llocs és el material que trobes a altres llocs. No és una cultura diferent pel fet que trobis coses diferents, ho és pel fet que les trobes pel que s'ha conservat, allò.
Perquè llavors els habitatges d'aquesta gent aquí a la zona nostra del Maresme són coves amb fons de cabana? Segurament, sí, el poc que hi hauria, estic pensant a Can Isaac, per exemple, a la zona entre els rius i llinars hi hauria un fons de cabana, sí. El que passa que el problema és que són materials molt peribles, és molt curiós perquè ells...
cuiden molt les cases dels morts, per dir-ho així, amb materials molt monumentalitzats, i en canvi, del material dels vius trobem forats de pal que ens indiquen que allà hi hauria hagut algunes estructures per suportar...
Pedres més o menys situades per fer sòcols i poca cosa més. Unes restes d'alguna llar i poca cosa més. Però viurien en cabanes. Cabanes circulars? Circulars o quadrangulars de planta barrejant, per lo que sabem, la terra amb elements vegetals i anar-les i mantenint-les cada any. I fent segurament uns sostres amb brancatges, amb troncs una mica més gruixuts per fer algun sistema d'envigatge i de suport.
Per tant, aquesta gent viu del territori, ens hem d'imaginar que han roturat la terra, han llançat a terra els arbres, ho han cremat tot i han convertit la terra... Sí, aprofito per dir que aquesta visió que tenim que eren com una mena de gent molt sostenible i tot això és un mite, aquesta gent...
utilitzaven els recursos i no tenien cap mena de problema que si en un món determinat havien de cremar un tros de bosc per fer noves plantacions ho feien. Ho feien si ho havien de fer, si no tenien necessitat no ho feien, perquè a més a més eren molt còmodes. I a més a més, el conèixer molt bé la terra, conreaven a les millors terres, i les millors terres sempre hem sabut que estan a les voreres dels rius o les terres immediatament al voltant. Per això la zona del Vallès és una zona tan rica...
d'aquesta manera, i la nostra àrea, on també hi ha vestigis de Neolític, en tenim a Mataró, a Mataró van aparèixer a la plaça Sant Chamar, al pleu de la plaça Sant Chamar, a la plaça Xica, de fet, vestigis de dos fons de cabana Neolítica i material. El que passa que aquí és més difícil de trobar perquè, bueno, les rieres i tot...
i han estat uns terrains també molt conreats i molt antropitzats i altres llocs menys antropitzats és on es troba més coses llavors aquesta gent hem dit llencen a terra els boscos quan cal quan no cal no ho fan perquè òbviament el bosc és un lloc on hi ha molts recursos animals i vegetals està clar però a més a més suposo que també fan servir a part de hi haurà la terra fan servir el mar m'imagino
Sí, sí, devien mariscar, pescar, tota mena, una economia d'ample espectre. Tenim la imatge també que eren agricultors i ramaders i només es dedicaven a això, no? Però en realitat tenien quantitat de recursos a nivell d'economia complementària, no? El bosc els podia servir per moltes coses, per fruits silvestres, per la fusta, caçaven, perquè continuaven caçant, eh? Jo recordo una conferència que Josep Terrus va dir
una cosa molt significativa va dir que ens hauríem d'imaginar un pagès del segle XVI o XVII que tindria més elements de connexió amb un pagès del Neolític o de temps molt més anteriors que no pas amb un d'actual i d'alguna manera això és cert o sigui que no eren només agricultors i ramaders eren fonamentalment això però coneixien moltes altres coses perquè si un any les collites no anaven com havien d'anar podien sobreviure perfectament
I segurament a l'hora d'anar a caçar tenien menys problemes que un caçador del segle XVI. Ah, cap ni un. Perquè no tenien problemes amb el senyor Faudal que deien que els boscos eren seus, etcètera, etcètera. De fet, ells eren els que donaven una mica pel sac els reductes de caçó de recollectors que quedaven, pel que sembla, no? Perquè la cultura neolítica arriba amb les persones, eh? I es van establint, parlem del neolític inicial, no?,
des de les sortides dels embocadors dels Grans Rius, com pugui ser el Llobregat o l'Ebre, anirien tirant cap amunt i sembla que ja van anir amb tota la penòplia, podríem dir, no? Per cabotatge, de la manera que fos. I devien tenir, doncs, xocs culturals amb els que són recol·lectors, que encara hi havia. Abans comentaves que preocupaven poc del que era la seva casa. Bueno, preocupar-se poc. Sí, però era...
fusta o fang, com vull dir, qualsevol cosa, que venia un glòria i els hi tirava a terra. En canvi, els llocs per enterrar estan fets amb pedra, molt més protegits i tal. Què creus? Penses que pot ser que per ells la part de la mort és molt més important que la vida, no? Hi ha d'haver...
Dic jo. Molt més important, que la vida no ho sé si era molt més important, perquè era una part molt important, i en tot cas no l'apartaven de la vida. És a dir, al contrari, la monumentalitzaven. Les mateixes estructures funeràries podien ser límits de termes, de clan, per dir-ho d'alguna manera. Els mateixos manirs podien assenyalar. En aquest sentit, en molts llocs s'han trobat manirs al costat d'un dolmen, la qual cosa ens parlaria d'un reforçament de límits territorials.
I per ells tenia una importància transcendental, perquè si feien tot això és que estaven convençuts que hi havia alguna cosa més enllà. Si no, no els haguessin enterrat d'aquesta manera, és evident. Hi ha moltes altres coses que ja són... Entrem en el llindar de la hipòtesi altament especulativa, però que és el més divertit. Per exemple, hi ha coses que se'ns escapen. La dansa, els sons, la música, que poguessin fer com a elements de ritual. S'han fet experiments molt curiosos. Per exemple...
em sembla que és a Escòcia, Campster Round, hi va haver un investigador que sentia molt més el ramor dels tambors que es tocaven a l'exterior dins del dolmen que des de fora, i que potser d'alguna manera això tindria a veure amb algun tipus de ritual relacionat amb la dimensió acústica. No podem oblidar que aquella gent coneixia la farmacòpia natural a fons,
I segur que també utilitzaven elements de tipus al·lucinogen per reforçar d'alguna manera el xamanisme, coses d'aquest tipus. Però, esclar, tot això ja forma part de...
i de la comparació amb l'etnografia. L'antropologia permet analogia. I a partir d'aquí ho fas. Però clar, estem parlant de societats en regressió a dia d'avui, o pràcticament corralades. I molt contaminades. I molt contaminades. Feren les societats que les contaminacions que tenien, entre cometes, eren de cultures semblants i que estaven en expansió i que no tenien aquests problemes. Entenc que Catalunya manirs... Sí. O on?
Mira, aquí al Maresme i a la zona del Corredor, la zona del Montnegre, n'hi ha... N'hi ha? Sí, sí, sí. N'hi ha uns quants. Al Mollet n'hi ha un de molt guapo, amb uns gravats preciosos. Sí, n'hi ha, n'hi ha. I després hi ha les boles.
Ah, sí, els blocs d'aquests tipus boles. Aquests sembla ser que són naturals. A vegades, algunes estructures lítiques grans s'utilitzaven per fer enterraments, la cova d'en Pau, la cova de la Granota, que hi ha aquí a Vilacenedal, però sí, aquestes boles serien estructures naturals. Fins on jo sé, veia.
Abans parlàvem, no sé si podem encetar aquest tema o continuar amb el tema de les festes cristianes que venen de temes més pagans, per exemple els solsticis, el fet que el dolmen estigués encarat a la posta de sol el 24 de juny, per Sant Joan o per Nadal. Exacte.
Explica'ns-en una mica... Bé, és una mica això, no? És molt normal que ells considressin l'any solar com un element primordial per la seva supervivència, perquè d'aquí els hi anava tot, els hi anava a sembrar, els hi anava a collir, els hi anava a portar els ramats a un lloc o a un altre...
I a més a més és que ho veien, ells podien observar el cel, veien que al llarg de l'any el sol sortia i es punia per l'est i per l'oest, però no exactament per als mateixos llocs. I que a mesura que feia més fred, el sol feia un camí més curt fins que arribava a un camí mínim.
de sortida cap al sud-est i de posta cap al sud-oest, que coincidia pràcticament en el moment que feia més fred, i a partir d'aquí el sol tornava, d'alguna manera, a tenir una trajectòria més gran, fins que arribava el surcici d'estiu, i sortia pel nord-est i es posava pel nord-oest, clar, hi havia molta més llum, molt més sol i més calor. Tot això ho van, d'alguna manera, monumentalitzar, com per exemple en el Kromlech, com deia, de Masvaleta, situat a...
a prop de la Junquera, a l'Empordà, en una zona molt... El poble no recordo exactament, però està a prop de la frontera. La tia Espolla, em sembla? No me'n recordo. Pot ser. No voldria dir-te el nom, però està per allà, aquella zona del Camp Manyo, per allà.
nosaltres ens creiem molt llestos i ells totes aquestes coses ja se les sabien perquè a més a més miraven, és que ells miraven el gran problema que tenim nosaltres és que no mirem el nostre mutant ens pensem que la natura no existeix i la natura continua existint de fet formem part de la natura ni més ni menys per més que ens pensem una altra cosa
hem dit de la cristianització d'aquestes festivitats, però segurament és molt més complexa que tot. Els romans celebraven també el solstici d'hivern, celebraven les Saturnals, que començaven, em sembla, el 17 de desembre, començaven d'alguna manera cantant, diguem-ho així, fent el concert de Santa Cecília, i ho allargaven fins al dia 23, però encara, encara, el març, tancaven el cicle al març,
amb el pa nismàrtius, el pa de març, que era un pa farcit de massa pa, amb forma rodona, era com una serp, nosaltres allò li diem roscón de relles o tortell, i ens ho mengem igual, no al març, però sí que ens ho mengem al final del cicle de Nadal, que és per l'epifania, pel 6 de gener, i amb allò tanquem el cicle. De fet, el pa nismàrtius, si fa no fa, coincidiria amb l'equinoxi de primavera.
Llavors, aquí estem amb aquest manteniment d'aquest cicle festiu vinculat a les estacions. De fet, la festa del Nadal, moltes cultures europees pre-cristianes l'han celebrada, és una festa de la mort, de fet. Nosaltres l'hem traslladat al novembre, però la festa de la mort seria la de l'hivern, perquè no hi ha masses garanties que...
que després de l'hivern els dies es tornin a fer cada cop més llargs. Però tu ho desitges. Llavors, hi ha alguns elements que ens parlen de portar, per exemple, el foc a dins de la casa, o de portar un tronc dins de la casa. Li dius tió o li dius arbre de Nadal, però d'alguna manera el que estàs intentant és passar l'hivern, no?, hivernar amb alguns elements de fusta dins de casa que et permetin...
en aquest desig que torna un altre cop l'escalfor, torna a fer-se els dies llargs i torna la natura a regenerar-se i a permetre, doncs, això, que tornaràs a tenir una bona anyada, una bona collita, i quan celebraràs que la collita ha anat bé, quan hagis recolectat, i això serà el juny, que serà, en el nostre cas, festa major de Sant Joan, i estem allà mateix.
i d'alguna manera aquí el que fa l'Església és no pot lluitar en contra, llavors el que fa l'Església és dir, bueno, nosaltres fem una cosa, ningú tenia ni idea quan havia nascut Crist, això no saps... De fet, és tan probable que nascués el 25 de desembre com que nascués qualsevol altre dia...
dels altres 365 dies de l'any. O que no hagués nascut mai. O que no hagués nascut mai, exacte. Però el que sí que està clar és que era molt improbable que fos aquest dia, però vam voler col·locar-lo aquest dia perquè era el dia del naixement del sol invicta, ja se celebraven altres festivitats, altres que venien d'Orient, que seria el culte de Mitre, aquest que neix i també ressuscita. Per tant, aquí associem totes les idees i Sant Joan, que és l'altre sant més important...
que és cosí de Jesús, segons la tradició. Per tant, el posem pel dia 24-25 i, per tant, el celebrem aquella nit, la nit més llarga.
El cristianisme és l'últim sualapament. Ara ve el Black Friday i... Bàsicament, és la cultura de consumir. I l'acció de gràcies. La cultura de consumir, molt. Sí, sí, seria l'última. Efectivament. Abans parlaves que havies participat a l'excavació del dolmen que hi ha a dos rius, no?
Del de la Roca d'Antoni, que és el que tens, diríem, a Vilassar de Dalt, també hi vas participar? Aquest no. Aquest dolment va ser excavat pel Centre Excursionista de Catalunya, si no recordo malament, fa com cent anys.
Es va excavar com s'excavava llavors, que era buidar i agafar el que hi havia dins. Serra Vilor, per exemple, en un dels seus llibres diu que la cultura megalítica, el solsonès, em sembla que es diu, que és un llibre que va publicar l'any 27, dona dades de la tira de dolmens que escava, no? I en algun moment diu...
Aquest matí vam excavar dos, és a dir, enviava un obrer i buidaven a cop de pala, no?, i traien. Per tant, l'excavació, des del punt de vista, tal com la faríem ara, va ser molt poc rigorosa, i els materials que es van conservar, doncs, es van buidar. Una llàstima, però no és ni menys ni menys el que es feia més o menys pels voltants. Hi va haver una última, més que excavació, va ser una última prospecció, també amb una mica de reexcavació, començant als 80, i es va aixecar la planta
fins llavors més precisa, que es va publicar en una d'aquestes monografies de la Generalitat d'Arqueologia.
i l'última planimetritxa que ara és la que apareix al llibre de Dolmens, el Maresme Vallès, que el Daniel Daví, el Ruart Lleonar, l'Ima Bassols i el Toni Lau i jo mateix, que es van publicar fa dos o tres anys. Però una excavació científica amb l'autodúrgia actual no s'ha fet. Es va fent un passat, s'ha consolidat, s'ha conservat, es va fer aquest moret perimetral que...
Bé, en podríem parlar, no?, si és el més adequat, perquè per un costat sembla que protegeixi, però tampoc protegeix gaire, perquè pot saltar-ho, i per l'altre a mi m'hi treu l'encant, no?, però ja s'ha quedat allà com un element més, no?, però no, no, jo vaig estar calarenes, eh?, d'aquí de prop, si no hi ha manera d'anar al sursonès, vaig anar a fer alguna coseta més, però...
Però sóc poc home de cames, m'avorreixo molt excavant, m'avorreixo sobiranament. A mi m'agrada llegir, escriure, relacionar. Ho he hagut de fer, evidentment, quan vaig saber de la tesi vaig haver d'excavar, i ho fas, i ho fas perquè ets un professional, podríem dir, no? Però a mi posar-me un quadre i anar passant el pinzell i anar coordenant les peces que surten, m'avorria molt. Queda molt per descobrir, queda molt per excavar?
Queda molt per excavar perquè segurament no hi ha coses que ni les hem trobat encara ni les hem descobert. El que passa és que hi ha molta cosa que és una llàstima que s'excavés malament o es buides de qualsevol manera perquè hem perdut una informació que ens permetria tenir una visió de conjunt molt bona. Però sí, hi ha dolmens inèdits, per exemple, dolmens pendents d'excavar que es coneixen i que potser en el futur s'excavaran en metodologies...
Millors que les d'ara. Millors que les d'ara, i sobretot en mètodes d'anàlisi. Més que la metodologia, difícilment la metodologia es pot millorar tal com l'entenem, però les analítiques sí, els mètodes d'anàlisi, probablement és una informació que ara no ens imaginem.
Però segurament la manera de fer-ho no serà buidar, sinó serà fer una excavació ben feta... Clar, però m'estàs parlant d'una revolució tecnològica. És el que deia ell, ara es fa una graella, es fan uns quadres molt petits, allà hi ha una persona amb pinzallet i es va documentant cada cosa... Ubicant-ho tot per comprendre el conjunt, que és el que no es feia abans. Per això dic que una metodologia més afinada que aquesta...
Difícilment. És difícil, com no tinguis alguns sistemes de detecció del material sense tocar-lo, però jo no ho veig. Però mètodes d'analítiques que permetin saber coses que ara no podem imaginar, segur.
I, de fet, moltes d'aquestes analítiques que venen del camp de la ciència, de la medicina, que s'estan aplicant i ara ens permeten, doncs, això que deia, amb l'anàlisi de fitòlits, doncs, dels fons dels vasos, doncs, pots treure una quantitat de... O, per exemple, de l'estudi de la ceràmica, saber d'on venen els materials que s'han fet servir de desgreixant i, per tant, pots saber exactament afinar la zona geogràfica d'on provenen aquestes peces. La majoria de locals.
Llavors, arriba un moment que amb tota aquesta informació, doncs, òbviament, amb el mateix nombre d'objectes, doncs, tens una infinita possibilitat d'elements d'anàlisi. Això és el que ens depararà al futur, i espero que si encara queden dolmens per excavar, perquè a vegades sembla que no pugui ser, no?, però en tant en tant hi hagi una notícia un diari que se n'ha trobat un, i dius, ostres, doncs sembla mentir que no pugui ser, perquè una cosa...
tan evident, com un dolment, però encara van sortint, vol dir que han quedat enterrats, que el túmul ha quedat dissimulat. I a llocs on, clar, també depèn de les recerques que s'hi ha fet, si és més o menys metòlica, no sé, per exemple, aquí a la zona del Vallès, el Josep Estrada de Granollers i la seva gent havien fet una exploració en profunditat de tota l'ara i en van trobar, i en canvi el Montseny pràcticament no se'n coneix cap.
o al món negre, jo no m'ho crec. En sortirà. Jo no m'ho crec. Clar. El que passa que, clar, per fer una prospecció sistemàtica en falta de recursos, o gent amb ganes de fer-ho i molt de temps, no? Estic segur que n'hi ha. Però vaja, això... M'assembla inversemblant que el Montseny, amb el simbolisme d'una muntanya com aquella, en fi, potser és especulatiu, però... A veure, s'han trobat coses, en pla, la calma, però no s'ha trobat una gran estructura, no? Clar.
I això fa pensar, doncs, que... I està clar que ja hi vivia molta gent, perquè els recursos naturals s'obren, aigua n'hi ha més que enlloc, i per tant, doncs... Sí, sí, i el paisatge transformat, eh? Des del final del Pleistocel, el paisatge, és a dir, des del començament de...
Des del canvi climàtic últim de l'últim període glacial, els nostres empassats han transformat el paisatge diverses vegades. La idea que hi ha llocs on hi ha un bosc primigeni és una mentida, és un conte de fades. No sé si n'hi ha Europa de bosc primigeni. Em costa molt de creure. Costa molt de creure i fins i tot a la zona de Sibèria hi ha una ramaderia, encara que sigui extrema i tal. Potser alguns parcs nacionals als Estats Units...
extrems. I algun lloc, a Costa Rica, aquests països... Podria ser, però hi ha una transformació profunda, molt profunda. Per tant, qualsevol dia d'aquests en trobem algun i pots anar a excavar si et ve d'agut. No enviarà de res. Com més anys poso... Ho dius molt convençut, eh? El puc anar a veure, però no. De fet, l'última escàrcia que vaig fer, i em vaig fer la promesa de no fer-ne cap més, i l'he complert escrupulosament en els últims 14 anys, va ser el 2008,
Perquè m'ho van oferir i em va fer molta gràcia. Un cromlec pirinenc, a 2.000 metres d'alçada, a la vall de Bujaruelo. El més a prop que estaves era 5 hores caminant d'un refugi. Ens hi va deixar un helicòpter, amb tots els partrets durant una setmana o 10 dies. Va ser una experiència mística, perquè primer vaig pillar mal d'alçada i vaig estar com dos dies que anava zombi. I quan estava allà, el començament era allò de dir què faig aquí, no?
Però al cap d'una setmana que ens van anar a recollir, jo ja no m'hagués mogut d'allà. Era una ascensió molt estranya. I això que... T'hagués quedat a fer l'arbitat. Sí, sí, sí. Sí, molt curiós, molt curiós. A veure, era el mes d'agost, però, per exemple, si volies banyar, havies d'anar a un rierol i veies el nevaró d'on te sortia l'aigua. I al final ho fas. O sigui... Vas connectar amb aquella... Sí, sí. Bueno, aquella gent amb les marmotes que t'acostaven...
I una altra cosa, clar, la nit estaves allà, senties els sons de la natura, i al final, és cert, tenia la sensació que, bueno, me'n vaig, però, si em diguéssim cada una setmana més, diria que no. Però quan vaig entrar, dic, què estic fent aquí? No totes les excavacions són tan extremes. No, no, no, per això ja tenia clar que seria una cosa diferent i que amb això acabo. Molt bé, amb això haurem d'acabar, perquè se'ns ha acabat el temps, ens passa volant, això. Moltíssimes gràcies. Moltes gràcies a vosaltres.
Doncs hem arribat al final del programa. Moltes gràcies, Oriol, per haver-nos acompanyat. Recordeu que podeu escoltar el programa a través de vilassarradio.cat i a Spotify buscant històries de mar i de dalt. I també us podeu subscriure al canal d'Spotify per rebre el programa cada setmana. Adeu i fins al proper programa.
Històries de Mar i de Dalt, un programa sobre el nostre passat, les històries, les tradicions, els personatges i el patrimoni de Vilassar de Mar. Una producció del Centre d'Estudis Vilassarencs en col·laboració amb Vilassar Ràdio i sota la coordinació de Núria Gómez. Vilassar Ràdio són les 10 de la nit.
No deies que us aniria molt bé contractar algú jo, per donar una empenta a l'empresa? Sí, per què?