Avui dediquem el programa a cinc dones artistes que, amb sensibilitat i talent, van deixar una empremta profunda al món de l'art i la cultura del Maresme.
Parlarem de Maria Fraser o Maria Ferrés Puig, nascuda a Vilassar de Mar, dibuixant, aquarelista i gravadora. De Josefa Tolrà, nascuda a Cabrils, a qui s'estiquetà d'artista i mèdium.
De la Lola Anglada, que va néixer a Barcelona, tot i que va passar bona part de la seva infantesa tiana, narradora i il·lustradora. De Carme Rovira, nascuda també a Vilassar de Mar, pintora. I d'Emília Torres, que va néixer a Sabadell i va viure a Mataró, també pintora. Cinc veus, cinc mirades, cinc històries que ens parlen de creativitat, resistència i bellesa. Totes elles vinculades al Maresme.
Avui, a Històries de Mari Dadal, parlarem de Maria Frazer, Josefa Tolrà, Lola Anglada, Carme Rovira i Emília Torres. Dones artistes amb alguna relació amb el Maresme. I ho farem amb la Maria Josep Castillo. Històries de Mari Dadal Coneguem el convidat
La Maria Josep Castillo és llicenciada en Geografia i Història per la Universitat de Barcelona. Ha estat professora del Departament de Ciències Socials i Cap d'Estudis de l'Institut Alexandre Satorres de Mataró. Actualment està jubilada. És membre fundadora i secretària del Centre d'Estudis Argentonins, Jaume Clavell.
És autora d'articles a publicacions de Mataró i Argentona, tocant temes d'història de l'art, d'història medieval i de publicacions entre d'altres.
Benvinguda, Maria Josep. Moltes gràcies, Núria. Aquí ets repetidora. Sí, mira, abans de venir ho comptava, és la sisena vegada que us vinc a veure. Veus? Perfecte, espero que no sigui la darrera, que n'hi hagi naltres. Vosaltres direu. Totes aquestes artistes que he anomenat són nascudes entre el segle XIX i segle XX.
Sí, el que tenen en comú és que més o menys viuen a la mateixa època. Nascudes a finals del XIX i gran part del segle XX el van vivint. I la més longeva és justament la darrera, Emilia de Torres, que va morir centenari el 2010, com qui diu fa quatre dies. És l'única que entra en el segle XXI. Les altres, per haver nascut ja a finals del segle XIX, moriran al llarg del segle XXI.
Però l'Emilia de Torres va tenir una llarga trajectòria i va morir fa 15 anys. Parlem una miqueta de cada una d'elles, si de cas, i podríem començar amb el mateix ordre que jo les he llegit, que és la Maria Ferrer Espuig o Maria Frazer. Exacte. Però també té altres noms. Maria Frazer va ser el seu pseudònim. No era l'únic, perquè també alguna de les seves obres l'assignava com a Maria Cló.
i està bé que comencem amb ella d'entrada perquè per ordre cronològic aquestes cinc doncs ella és la que va néixer abans però a més a més una miqueta és la que està en l'origen del tema d'avui perquè justament ara fa un any l'estiu del 2024 es va fer aquí Vilassà una exposició sobre la seva obra llavors arrel d'aquesta exposició la revista Cingladura es va dedicar un número
a ella i em van demanar justament a mi que parlés d'altres dones artistes contemporànies de la Maria Fraser i justament vaig parlar de les altres quatre, és a dir, de les cinc que tu has esmentat. Maria Fraser, en aquest cas a Cingladuras, el número 39, d'ella em va parlar, doncs algú que en sap molt més que jo, d'art, que és la Mireia Freixa,
doctora en Història de l'Art i que va ser la comissària d'aquesta exposició de l'estiu del 2024 i ella va, en aquest número de cingladures, número 39, va escriure sobre la Maria Frazer i jo vaig parlar sobre les altres quatre. Per tant, ja fem el PAC, ja fem aquestes cinc. La Maria és nascuda a Vilassar? Sí.
I, a més a més, nascuda a Vilassà però vinculada també amb una altra localitat catalana, que és Valls, perquè es va casar amb un arquitecte i aquest arquitecte era de Valls i, per tant, malgrat que passava moltes temporades a Vilassà, des del seu matrimoni va viure més a Valls que aquí. Però, vaja, als estius venia per Vilassà, per tant, el vincle amb la seva localitat d'origen no el va perdre mai. Però diem que Vilassà i Valls, les dues ve baixes, són les localitats amb les que podem relacionar
Ella ve d'una família benestant, entenc que no havia de treballar, no? Vull dir que ella es podia dedicar a sus labores i va començar a pintar. Ella era d'una bona condició social, diem que d'aquestes famílies en què les noies s'aprenien música, tocar algun instrument, el piano, sobretot, o algunes es decantaven per alguna cosa més...
Més manual, com dibuixar o, com en el cas de la Maria, pintar amb diferents tècniques, perquè tant dibuixava com pintava aquarel·les, com feia aigua forts. En un primer moment va ser autodidacta.
però va acabar també formant-se en personatges de la talla d'en Rafel Estrany, un artista mataroní molt important. Va ser el seu mestre i, a més a més, ella seria molt bona alumna, perquè les primeres exposicions de l'obra de la Maria Frasé les va fer conjuntament amb el seu mestre Rafel Estrany a Barcelona. Per tant, que en Rafel Estrany volgués que la seva obra estigués exposada al costat de la duna de les seves deixebles vol dir que tenia...
Certa categoria, no?, que eren obres que estaven bé, que estaven ben fetes. Segur que hi havia un nivell, no?, perquè no et poses... Exacte. Ella deies que feia diferent... utilitzava o tenia diferents tècniques, no?, aquarela, aiguaforts i tal. Aiguaforts. Però quin tipus de pintura fa? O sigui, si l'haguessim d'encasellar o posar-li un... La seva temàtica... És difícil de classificar. Clar, pensem que ella...
que treballa quan a Europa estan eclosionant les avantguardes. Per tant, el que no és la seva obra totalment és avantguardista. Però sí que en alguna de les seves temàtiques la podríem acostar potser al surrealisme. La seva temàtica de bruixes, per exemple. La seva temàtica és molt variada.
Justament en l'exposició que es va fer aquí a Dilassa a l'estiu, ara farà dos anys, els àmbits que trobàvem en aquesta exposició ens permetien veure les seves diferents temàtiques. Per exemple, la temàtica de platja, la temàtica de festivitats, les bruixes que comentàvem.
Com a dona artista de l'època també va pintar flors, que era una temàtica molt habitual. Per exemple, tenim la Tresa Teixidor, que va ser especialment coneguda per fer pintures de flors. Ella també té flors, però no és justament aquesta la temàtica per la que més destaca. Sobretot això...
a festes populars, a temes de platja, o també el que podríem dir pintura social, perquè, com amb altres d'aquestes dones artistes de les que en parlarem, li va tocar viure la Guerra Civil. Entre altres, esdeveniments del segle XX, que Déu-n'hi-do, que és un segle amb força mogudes a nivell històric.
les escenes de guerra civil són també una altra de les temàtiques que tractarà i ho farà, doncs, ell està allunyada de presa de posicions polítiques, a diferència del que farà, per exemple, la Lola Anglada, de la que després parlarem, no?, simplement ens mostra, doncs, això, aquesta vida quotidiana de la guerra, no?, milicians que marxen al front, famílies que acomiaden els soldats, vull dir, és una miqueta l'acronista del que ella veia,
i ho deixa anar tal com raja. Us explico una anècdota perquè veieu la manera de fer de la Maria Frase. L'article que va fer la Mireia Freixa, Cingladures, el va etiquetar, a veure si trobo el títol de l'article perquè és molt curiós,
Maria Frasé, una mestra de l'Sketching, entre altres coses. Llavors, clar, aquest terme britànic, aquest anglicisme, doncs crida l'atenció. Què carai és això? I, a més a més, és un anglicisme d'alguna cosa que feia la Maria Frasé. És una paraula que ara està de moda, i especialment si li afegim una altra paraula al seu costat, que és l'Urban Sketching.
Hi ha un munt de gent que es dedica ara a l'urban sketching. Això sona molt cosmopolita. Sí, totalment, però que està molt d'actualitat. No és més que pintar del natural o dibuixar del natural. Amb llapisos, llapisos de colors o aquarel·les, perquè la paraula sketch en anglès vol dir esbós.
El que en castellà seria un boceto, un apunt. Llavors, hi ha colles de gent que agafen un bloc de dibuix, llapissos o aquarel·les i dibuixen pels carrers. El que els envolta també poden fer-ho a porta tancada, amb interiors. Però, sobretot, l'urban sketching és dibuixar del natural al carrer d'una forma ràpida i en grup.
per què la Mireia Freixas li aplica aquesta etiqueta a l'obra de la Maria Frasé? Per això, perquè pintava el que l'envoltava. És a dir, que el que ella veia, que veia nens a la platja, els pintava. Que anava al liceu i li feia gràcia a les ballarines, les dibuixava, les pintava.
És a dir, la temàtica la tenia a l'abast. És a dir, no busquem una temàtica sofisticada i sí que hi ha alguna excepció, com això que et comentava de les bruixes, però la Maria pinta el que l'envolta. És com si fes una fotografia, però amb dibuix, no? Allò que és l'imatge que m'agrada i la fotografia i ella la dibuixava. Sí, sí, o que ve de liquida la tensió o plasma. Val.
A mi m'ha aparegut entre la documentació que m'has facilitat i tal, em va sobtar una cosa que vas dir, que hi ha una sèrie de gravats d'influència goiesca. Sí, això, lo de les bruixes. Lo de les bruixes és... O sigui, ens podem imaginar aquells gravats de Goya... Bé, tenen certa relació per la temàtica, perquè Goya també té, doncs, això, uns quantes obres, una miqueta, doncs, això, bruixerils, podríem dir...
Però el que fa en aquesta part de la seva temàtica la Maria és il·lustrar un llibre de poemes de Fages de Climent que es titula Les bruixes de Llers.
A l'hora de publicar el llibre, finalment les il·lustracions van ser adjudicades a un personatge del nom del qual també us sonarà, perquè és un juveníssim Salvador Dalí, amb poc més de 20 anys. S'estava pensant, em sona molt això del llibre aquest, clar. Va ser il·lustrat finalment per en Dalí. L'únic que la Maria va fer com la seva versió per ella, que no li van acabar publicant els seus dibuixos, però estan fets.
I, per tant, són una sèrie molt original dins d'aquesta temàtica més agradable, si tu vols, no?, que seria això, nens a la platja, les festes, les flors, les ballarines... Clar, el de les bruixes és una temàtica com més grotesca i com diferent de la resta de la seva producció. Anava a dir-te més fosca, potser, no?, per el tema, no? Sí, perquè la resta són obres com més amables, en aquest sentit. I aquesta, doncs, deixa una miqueta més... Ui, et sobta més, no?
És curiós. Bueno, amb el surrealisme ja coincideix a l'època amb el Dalí, no? Amb el Dalí, sí, sí. Per això deia que malgrat que no està alineada amb cap de les avantguardes, doncs, bueno, influències en podem veure, no?, per exemple, doncs això, en aquestes bruixes de Goya, d'un incipient surrealisme, sí, sí.
També una altra de les coses que he trobat és que, la frase jo te la dic i a veure què n'opines, podem dir que la Maria Ferrés és rellevant avui perquè ens permet recuperar la història d'una dona artista que va treballar en un entorn majoritàriament masculí amb un reconeixement tardar.
Això no només és aplicable a la Maria, és aplicable a moltíssimes dones artistes. Justament aquest article que vaig escriure per Singladures té una àmplia introducció on deixo constància d'això, que el món de la història de l'art ha estat androcèntric durant molt de temps.
Sembla ser, doncs que... Bé, sembla ser, no, és una constatació que les coses estan canviant i em feia referència a nivell literari, doncs això, quantitat d'assajos, quantitat d'estudis que s'estan fent ara sobre dones artistes potser anant a l'extrem contrari, perquè s'ha arribat a publicar una història de l'art feta només a partir de dones artistes. És a dir, quan trobes les típiques històries de l'art, la de Gombrich, que és un clàssic, en què no s'esmenta ni una dona...
Doncs passem a l'altre extrem, que és fer una història de l'art només a partir de dones.
Ni una cosa ni l'altra, no? Exacte, potser un entremig, no? I una altra prova de que les coses estan canviant també seria el cas de les exposicions que es fan a les grans institucions, museus com el Prado, el Museu Ticent de Madrid o el Manac a Barcelona, el Museu Nacional d'Art de Catalunya, doncs ja es comencen a trobar de tant en tant, potser no tan nombroses com voldríem, però ja tenim exposicions monogràfiques sobre dones artistes. Fa poc al Manac
Fa poc, vull dir l'any passat, se'n va fer una sobre la Susanne Baladon i justament ara a Madrid, al Museu Reina Sofia de Madrid, s'està fent una exposició sobre la Maruja Mayo. Són només dues mostres d'això, d'aquestes grans institucions museogràfiques ja estan parant atenció a les dones artistes. Han trigat, perquè la primera exposició que es va fer al Prado sobre una dona artista va ser el 2016.
és a dir, no han passat ni 10 anys, va ser la Clara Peters, i a partir d'ella ha estat un no parar, no només en el Prado, sinó al Guggenheim de Bilbao, al Reina Sofia, al Thyssen, o a museus més propers, com per exemple aquesta exposició dedicada a la Maria Fraser a Vilassar.
Està bé, i és el que tu deies, no tot ha de ser homes ni tot ha de ser dones, vull dir que hi ha la combinació de totes dues bandes. A veure, la paritat és difícil d'aconseguir per dir impossible, perquè sí que és veritat que al llarg de la història i fins ara, vull dir fins al segle XX sobretot, doncs dones artistes n'hi havia menys per tots els condicionants socials que hi havia al voltant de la dona, igual que tampoc hi havia dones escriptores o dones que es dediquessin a la composició musical, que n'hi havia, però menys.
A poc a poc van sortint a la llum i se les va posant en valor. Però la paritat fins ara no ha existit i a partir d'ara tant de bo tinguem paritat o el que sigui. Tampoc és qüestió de buscar aquest 50%, aquest 50-50, sinó que hem de reconèixer el valor de la persona, sigui home o sigui dona. Exacte, ni més ni menys. Sí, sí.
Una altra de les coses que ha tingut d'ella és que la seva obra és de molt interès per la historiografia de l'art català, especialment pel que fa a la gravació, l'aquarela i la representació de la vida quotidiana i festiva de l'època, que és una mica tot el que t'ho estaves explicant, aquests retrats que fa ella a través dels seus dibuixos. Sí, sí, els sketching. Els sketching, exacte, exacte. Bé, doncs, si et sembla, comencem a parlar de la Josefa Tolrà o Papeta Cabrils,
que és d'aquí al costat. Tot un personatge, també. Sí, ell és de Cabrils. Amb la documentació que m'has passat i tal, dius que recorda la Madde Gil o la Serafine Louise. Per què? A veure, el que tenen en comú aquestes tres dones és que arriben al món de l'art...
gairebé per casualitat i d'una manera totalment autodidacta. Elles no tenen cap formació, no només artística, són gairebé analfabetes. Diem que arriben per una via més mística al món de l'art, podríem dir-li així. Per exemple, en el cas de la Serafín Lluís, el misticisme li ve per una profunda religiositat, en aquest cas catòlica,
i en el cas de la Josepa és la papeta de Cabrils per la pèrdua, és a dir, té una vida dura, una vida que dels tres fills que teníem va veure morir a dos, una vida humil i que en un moment donat, doncs, diguem que canalitza aquesta mena d'estat,
d'ànims, podríem dir, digue-li depressió, utilitzant una paraula que ara a finals del segle XX i segle XXI s'ha posat més d'actualitat. Ella canalitza aquest estat d'ànim a través dels dibuixos. Dic dibuixos perquè bàsicament dibuixa o fa brodats, que és com dibuixar amb fil i agulla, i amb uns estris tan humils com els que tinc jo ara a les mans. I a les mans, clar, com que és ràdio no ho podem veure, però tinc un llapis i un bolivic a la mà.
Doncs aquests són els estris que la papeta de Cabrius utilitzava. És a dir, un bolidic, mira que és humil, un bolígraf, doncs... Sí, és el que utilitzem tots. O l'econòmic, però que funciona molt bé, o un llapis, no? Doncs amb aquests estris tan senzills, la papeta dibuixava. I dibuixava, sobretot, figures humanes com molt inquietants, amb uns ulls grossos, uns ulls profons.
I a Cabrils va començar a córrer l'abrama que aquesta mena de dibuixos que feia la papeta eren gairebé com místics. Segons la papeta els feia perquè els de dalt la il·luminaven i li guiaven gairebé la mà.
Vull dir, una miqueta com feia Fran Angélico, que deia que quan ell pintava aquells angelets i aquelles escenes religioses en els segles XIV i XV, que deia que era Déu que guiava la seva mà. La papeta deia que eren els de dalt. En el cas de la Serafín, era Déu, podem dir-ho així, i en el cas de la papeta els de dalt.
Va començar a córrer per Cabrils i Rodalies, que a més a més la papeta curava, que era una mena de senadora. I molta gent anava a casa seva a demanar-li consell, a demanar-li guariment, i molts d'ells marxaven a casa amb un dibuix, amb un dibuix que ell els regalava una miqueta perquè marxessin amb alguna cosa física, amb alguna cosa tangible.
Vull dir que és també un personatge com molt curiós i que, a més a més, també darrerament s'ha posat en valor, perquè de ser coneguda a nivell local, a nivell de Cabrils i algunes localitats de les seves rodalies, és a dir, durant dècades va ser molt desconeguda, a finals del segle XX i sobretot a principis del segle XXI, la seva obra ha començat a exposar-se. Per exemple, el 2019 a Viena es va fer una exposició amb...
dones pintores o dibuixants al voltant de l'art brut, que ara us explicaré què és això de l'art brut, perquè sembla una cosa bruta de brutícia, i no, no és ben bé això. I clar, que estigués la seva obra exposada al voltant de personatges que sortien ja en els llibres d'història de l'art, no deixa de ser curiós. És curiós.
Una senyora que viu, a més a més, a Cabrils, que no és Barcelona o Madrid o una ciutat gran. És a l'època que vivia ella, que era un poblet encara més petit. Allò de l'art brut és un terme, una denominació que es va treure de la màniga a un artista francès, que és en Jean Dubuffet,
I amb aquesta etiqueta ell qualifica obres fetes per artistes no professionals i que ho fan de forma espontània. Des de presos en una presó, nens petits, malalts mentals, gent que de manera espontània dibuixa o pinta el que li passa pel cap en un moment determinat.
O sigui, seria gent que en realitat no té formació artística, o sigui, és autodidacta i que agafa un paper i un boli i fa qualsevol dibuix. I es deixen anar. Sí, sí, sí. És el que va fer la Serafine Louise a França, en una època molt semblant a la de la papeta. Doncs, en aquest sentit, es qualifica d'art brut, no brut per... Sí, però el nom no el trobo massa adequat, eh? No, però és el nom que li va posar aquest artista i fins i tot hi ha museus dedicats a l'art brut.
és un art com això espontani no arreglat però brut potser perquè a nosaltres el brut és el contrari del net i llavors no sé té unes connotacions una mica negatives però que en principi no tindria per què ell no ho va batejar en aquest sentit en absolut en cap sentit amb una etiqueta pejorativa al contrari ell ho posava en valor
Segur, eh? Però a mi no m'agrada. El nom no és gaire encertat, és el que tenim. A banda d'ella, ella deies que havia exposat a Viena i aquí és una miqueta on potser se la reconeix a nivell artístic, no?
En el fons del Museu Reina Sofía de Madrid ja obre seva, és a dir, ja han arribat als grans museus. Exacte, o sigui, està el Reina Sofía... Sí, sí, a Cabells també s'han fet exposicions sobre ella, per suposat, vull dir que a la seva localitat natal i on va viure sempre, és a dir, jo crec que no va sortir mai del seu poble, no? Per tant, és llegir que a la seva localitat natal se la posi en valor, que menys, no?
Però ja hi ha les grans institucions que comencen a parlar d'ella i a tenir, doncs, això, obra seva, no sempre exposada, però sí en el seu fons. I un grup al qual va arribar la seva obra va ser el grup 10 al 7, a través d'un dels seus grans admiradors, que era Joan Brossa. Exacte.
Joan Brossa va arribar a conèixer l'obra de la papeta de Cabrils, de fet la va visitar en diverses ocasions, i a través d'ell la resta de membres d'aquest grup de 10 al 7, aquest grup d'artistes catalans, van posar també en valor l'obra de la papeta de Cabrils.
Mira, almenys, d'alguna manera, no només es va quedar Cabrils i que com una mica mística, no? Sí, jo el que us convido als que escolteu el programa és que busqueu obra d'aquestes artistes que estem veient, perquè sí que podem descriure la seva obra i que la paraula és molt important. Però, clar, veure les obres, doncs allò una imatge en vale més que mil paraules, no? I tant.
En el cas de parlar d'art a la ràdio, doncs, clar, falten les imatges, però és tan fàcil com agafar el mòbil, l'ordinador, la tablet i buscar un llibre també, no?, buscar qualsevol llibre que parli d'aquestes artistes i buscar algunes obres seves per complementar el que estem dient.
De la papeta de Cabrils m'ha sortit que podríem dir que la papeta de Cabrils és una figura interessant que el treball posa al centre qüestions com la connexió entre l'art i l'esoterisme, espiritualitat, mediunitat i el paper de la dona en els camps creatius fora de l'àmbit durant la que era la primera meitat del segle XX de Catalunya. Una miqueta és això, no? Jo conec algú que es veu que va ser deixeble, bueno, ja no hi és, però la seva neta em va dir...
El meu avi va pintar amb la papeta de cabrils. Per sort, la seva família, és a dir, els seus descendants, aquest fill que li va quedar dels tres que tenia, són uns grans curadors de la seva obra i també tenim la sort que tenim una gran estudiosa de la seva obra, que és la Pilar Bonet,
que s'ha dedicat a recollir la seva obra, a catalogar-la, a estudiar-la, a publicar. Per tant, això, que no s'oblida, la seva obra, que no ha quedat amb uns dibuixos que algun dia d'aquests tu, segur que algú de la comarca, en el fons d'algun calaix, té dibuixos de la papeta que no sap. I que no ho sap. Exacte. Mira, escolta'm, potser a veure si ho miren i tenen una sorpresa. Sí, sí.
La següent era la Lola Anglada. Sí. Un altre personatge, també. Lola Anglada no és nascuda al Maresme, però va viure a Tiana. I, de fet, després de la Guerra Civil, ella, com abans has comentat, ella sí que es va posicionar a favor d'un dels bàndols, concretament el perdedor, i llavors va estar... I això li va passar factura. I tant, que li va passar factura, pobreta.
I va anar, o sigui, va estar vivint a Tiana, que és on havia passat els seus estius, una miqueta com exiliada, no? Sí, sí, exiliada. La seva recuperació com a artista, no només com a artista gràfica, sinó també com a escriptora, com a narradora, va venir de la mà d'en Josep Maria Espinàs.
Perquè és una història molt curiosa com als anys 80 del segle passat, després d'anys mig oblidada, l'Espinàs la va voler posar en valor i a través del diari Avui, que és on en aquell moment escrivia l'Espinàs, va convidar nens de Catalunya que li fessin arribar dibuixos a l'Aula Anglada
Prèviament ella havia explicat a les seves columnes de l'Avui qui era i van arribar milers de dibuixos a la casa de l'Ola Anglada Tiana, una miqueta com per animar-la, per dir l'Ola Anglada no t'oblidem, els nens de Catalunya sabem qui ets i et volem fer aquest homenatge en forma de dibuixos fets per nosaltres. Va ser una iniciativa molt maca. Home, sí, jo suposo que la devia animar i motivar perquè...
No ho vegis. Bueno, després ja li van donar la creu de Sant Jordi, vull dir que després el reconeixement també va arribar, eh?, perquè va ser la primera dona catalana, la primera dona, vaja, que va rebre la creu de Sant Jordi, i per tant, doncs, bueno, va ser en aquest cas pionera, en aquest cas...
I a més això, en una època en què estava bastant oblidada, ja era una persona ja de certa edat, però a poc a poc va anar sortint una miqueta de l'oblit. Per exemple, també per aquella època en què l'Espina es va fer aquesta mena de campanya per recordar-la, la Montserrat Roig la va entrevistar a Televisió Espanyola a Catalunya, va dedicar tot un programa a diversos personatges catalans i un va ser la Lola Anglada, la va entrevistar justament al jardí de la seva casa de Tiana.
Perquè la Lola era il·lustradora, escultora, escriptora i pintora. Era totalment, diríem, tastaulletes o dona renaixentista posant aquesta etiqueta a aquestes persones tipus Leonardo da Vinci que ho toquen tot, que fan moltes coses. Si voleu una expressió més catalana, tastaulletes en aquest sentit, però sobretot això, escriptora i il·lustradora.
Ella sí que estudia, o sigui, ella estudia pintura, vull dir, té una formació... Sí, sí, sí, no és autodidacta, sinó que té aquesta formació, diguem-ne que més acadèmica, amb dibuixants i pintors a Barcelona...
estudiarà a la llotja, per exemple, que és el gran referent a l'hora d'estudiar dins de l'àmbit artístic a la Catalunya de l'època o a la Catalunya actual. La llotja és això, la gran escola on pots anar a formar-te com a artista. Em va cridar l'atenció quan preparava que un dels seus mentors va ser el dibuixant Antoni Utrillo, vull dir que són...
Sí, sí, són cognoms que sonen. És d'un cert nivell, això. Del Trillo no és qualsevol nom. I a més, a nivell de... Vaja, que es guanyava la vida com a dibuixant. És a dir, que els dibuixos que feia, sobretot el Patufet, que dirigia en Josep Parí el Folqui Torres, doncs ens donen mostra de la bona mà que tenia a l'hora de dibuixar. És a dir, que no publicava en qualsevol lloc, sinó en publicacions de nivell, podríem dir. Publicaven el Patufet...
En Patufet, que és aquesta que deies tu ara, i també en el seminari per nenes, la Nuri. La Nuri, sí. Amb això que es feia de revistes per nenes o revistes per dones, doncs igual que hi havia literatura per nenes, no?
La Nuri era una miqueta, doncs, això, la publicació per nenes on la Lola publicava els seus dibuixos. Abans et demanava que li poséssim una etiqueta o que en poséssim, diguéssim, l'estil de les anteriors. En el cas de la Lola Anglada, en aquestes dues revistes, l'estil que li marcarien és noucentista, no? Sí, per l'època, per la manera de fer, pels mentors que va tenir, doncs se li podria posar aquesta etiqueta, però...
Jo crec que els dibuixos de la Lola Anglada tenen tanta personalitat que això de posar-los una etiqueta... Bueno, potser no cal. No cal. De totes maneres, qui vulgui saber més sobre el nou santisme, tu ens vas acompanyar parlant... Sí, vam dedicar tot un programa. Exacte. El 8 de gener del 2024 vam parlar sobre el nou santisme. Perdó, el 10 de gener. M'he equivocat en dos dies. El 10 de gener, vull dir que si algú té ganes de saber una miqueta què és aquest moviment i tal, ho pot recuperar. Molt bé.
Dèiem això, que dèiem que ja no tant els dibuixos d'ella, sinó potser les revistes o el tipus de revistes són els que tenen aquest estil més nouscentista, perquè els seus dibuixos són diferents, no? Vull dir, també si veiem un dibuix de la Lola Anglada tenim claríssim que és la Lola Anglada, no? És molt fàcil identificar, no? Quan veus un dibuix de la Pilarín Vallès saps que és de la Pilarín Vallès, ho identifiques de seguida.
i a més a més hi ha un personatge que l'ha fet especialment coneguda, que és el personatge del més petit de tots. Aquest personatge que a més a més prové d'un conte d'aquest personatge creat per un escultor català durant l'època de la Guerra Civil, durant el govern de la República, concretament l'any 1937, i va ser el comissariat de propaganda de la Generalitat de Catalunya,
que volia difondre els ideals republicans entre la gent jove que van crear aquest conte i la Lola Anglada el va il·lustrar. Per tant, és un dels seus personatges més carismàtics. A més hi ha la cançó. Sí, exacte. Quan dius el més petit de tots, de seguida et venen les notes de la cançó.
Ella, a més a més de totes aquestes coses que hem dit, que Déu-n'hi-do, és col·leccionista de joguines antigues, de fet en el Museu de Nines. Sí, concretament de Nines. Aquesta col·lecció la podem veure en el Museu de la Joguina de Figueres, no? Sí, crec que està a Sitges i la va comprar la Generalitat, crec que la va adquirir.
I és una més de les facetes que tenia la Lola Anglada, la seva col·lecció de nines. Crec que la tenen al Museu Romàntic Can Llopis de Sitges.
I va ser una adquisició de la Diputació de Barcelona, i són unes 400 peces, és a dir, no són quatre nines, són una gran quantitat de nines datades entre el segle XVII i XIX. Vull dir que tenen ja certa solera, no? I que, clar, aquest món, tant dels seus dibuixos, doncs jo me l'imagino dibuixar envoltada des de...
envoltada de nines, no?, vull dir, una miqueta per ambientar-se, doncs aquesta col·lecció, diem que s'esqueia amb els dibuixos que feia, sobretot en aquestes il·lustracions. Per exemple, va il·lustrar una traducció al català d'Alícia al País de les Meravelles. Vull dir que és una edició que avui podem trobar en forma de facsímil, és a dir, és difícil trobar originals del moment de la publicació d'aquests llibres, però molts d'ells s'han editat més recentment en forma d'edicions facsímils. I podem trobar, doncs, això, eh?,
l'Alícia, el País de les Meravelles, il·lustrat per ella, o el conte del més petit de tots, il·lustrat per ella, amb edicions fetes recentment i, per tant, a un preu més assequible que si te'n vas a buscar originals, que per suposat seran més cars. I difícils de trobar, possiblement, també, no? Exacte, i pel seu valor, doncs, molt més buscats, clar. Tu...
També hem de dir que la Lola Anglada és la primera dona il·lustradora professional de Catalunya, vull dir, com a professió és la pionera. Primera dona il·lustradora que es guanya la vida il·lustrant, primera dona que té la creu de Sant Jordi, vull dir, pionera en moltes coses. I també hi ha un premi Lola Anglada d'il·lustració, no? Sí, un premi que es va convocar durant molt de temps...
i que es va deixar de fer, bueno, una miqueta no sé ben bé per què, però que donava molta solera. Era el premi, l'Ola Anglada no era tant d'il·lustració sinó de contes. Era de contes. Era un premi de contes breus per a nois i noies, el convocava a Caixa Terrassa i l'Ajuntament de Terrassa.
I en principi tenia com a finalitat impulsar la creació de narrativa infantil en català. I aquest premi es va convocar des de l'any 84, 1984, fins al 2005. Per tant, durant una colla d'anys. I jo vull pensar que sí. El veredicte es feia públic, a més a més, la nit de Santa Llúcia.
que és una nit molt especial per la literatura catalana, doncs durant molts anys un dels premis que es donava a la nit de Santa Llúcia era el Premi Lola Anglada de Contes Breus. Carme Rovira, una altra vilasarenca. Sí, també de vida molt curiosa perquè també arriba al món de l'art de forma també casual. Tan casual, a veure, us faré ara un paral·lelisme amb una artista amb la que només té un punt en comú.
Bé, dos, que pintaven i que van néixer al mateix any. I un tercer punt en comú, el motiu pel qual van arribar a pintar, que és la Frida Kahlo. Sí, m'hi ha fet pensar, eh? Sí, la Frida Kahlo i la Carme Rovira van néixer al mateix any, el 1907, i les dues van arribar al món de l'art per una malaltia, és a dir, la postració que els hi suposa...
En malaltia, en el cas de la Frida, l'accident d'autobús que la va tenir al llit molts mesos, a la Carme li va passar una cosa semblant, també un accident la posa al llit i la immobilitza. Durant una temporada s'hagués pogut dedicar a mirar per la finestra o a fer mitja. Doncs no, es va dedicar al món de l'art.
Llavors, aquesta espontaneïtat i aquesta manera d'arribar autodidacta al món de l'art va fer que la seva manera de pintar també fos molt ingenua. Tan ingenua que la seva pintura s'ha qualificat justament amb aquesta paraula que duia del francès, que és la paraula naif, és a dir, l'etiqueta. Si abans dèiem l'ol anglada de noucentisme, doncs l'etiqueta que es posa sovint a l'obra de la Carme Rovira és l'etiqueta de naif,
que és aquesta pintura ingenua, aquesta pintura també feta del que t'envolta, però d'una manera com més infantil, si voleu utilitzar aquesta paraula, no? Sense perspectiva, amb colors plans, vull dir, a diferència del que feia, per exemple, la Maria Frazer.
on es veu una tècnica al darrere i un aprenentatge de la mà d'artistes ja més consagrats, en el cas de la Carme Rovira és totalment espontània el que fa i també té aquesta força justament per això, perquè és l'art que li surt de dintre, és la manera d'expressar-se a través, en aquest cas, de la pintura que li surt de dintre.
D'alguna manera, el que passa és que, com preparava això, la Carme Rovira Díos neix a Vilassà i se'n va a París, i tu penses, se'n va a París, com que és pintora, se'n va a París... Com feia Picasso, com feia Dalí, com feia Miró, no? Van allà perquè, clar, és on hi ha els pintors, els artistes realment importants, és on s'estan movent ara i tal i qual, no? I, en canvi, elles se'n van allà
A treballar, però a treballar, no pintant, sinó a treballar com a senyora de la neteja. Cosa que ja havia fet prèviament a Mallorca. És a dir, ella s'ha de guanyar la vida. Sí, perquè ella treballava de teixidora, no? Sí, sí. Però, bueno, se para del marit, es busca la vida i, bueno, doncs, se la busca lluny de casa. I a París, doncs, bueno, el sou seria, doncs, més llamine i que no pas treballar aquí i allà que se'n va.
I, a més a més, la seva vivenda a París es converteix en una mena d'ambaixada vilassarenca a París, perquè qualsevol persona de Vilassar que passés per París i l'anés a visitar era ben rebuda. Vull dir que era tot un personatge. De fet, va morir a França. És a dir, que sí que està enterrada a Vilassar, però és perquè les seves despulles van ser traslladades aquí després de la seva mort, perquè ella va morir a França. Ella, com va arribar a França, ja s'hi va quedar. Sí.
Potser venia aquí d'estiuets, però pare de comptar, no? Sí, i a més tenim el goig que tenim la seva casa reconvertida en casa-museu, amb obres que va fer fins i tot a les seves parets. És a dir, no només tenim obra sobre un suport mòbil, és a dir, obra sobre paper o sobre llens, sinó que tenim les parets de la seva casa pintades per ella. Les llirafes. Sí, sí.
Es venen al cap de seguida les girafes de la casa de la Carme Rovira. Girafes que et sobta molt, que diu així és unes girafes perquè crec que deuen ser les úniques girafes que hi ha a Vilassar, no? Que deuen haver vist a Vilassar així. Sí, en aquest cas...
segueixo una miqueta la línia d'un pintor francès que era Henry Rousseau també ha escrit aquesta etiqueta de Naif que pintava paisatges salvàtics quan ell no havia sortit mai de París pots comptar la selva que pots veure a París però entre els pocs jardins botànics o els llibres que podia consultar a les biblioteques amb il·lustracions salvàtiques doncs en Rousseau pintava selves doncs una miqueta és el que fa la Carme Rovira
No sé quantes girafes havia vist en directe a la seva vida, potser en algun zoològic, però a Vilassà tenim girafes pintades, però les tenim. Però que sobta, no? Perquè tu agafes i dius... Penses, no? Algú que pinta, vull dir, que jo no en sé, ni molt menys. Però dius, per exemple, parlàvem de la Maria Fraser, que agafa i fa...
fotografies del moment, no?, amb una pintura, fotografia allà uns nens a la platja jugant o unes persones venent alguna cosa, no sé, per dir qualsevol cosa.
Sí, és més exòtic, no?, el de les girafes és més exòtic. Sí, clar, o penses amb la papeta, no?, que dius, bueno, ella se n'anava i al final era el seu subconscient el que li sortia i tal, més mística. I penses amb la Rovira i dius, ostres, se'n va a París, a París, jo que sàpiga, les girafes, a part d'anar els zoològics, para de comptar, veu-hi dir...
I en els llibres, vull dir que el mateix que feia Rosó, vull dir, no ho pots veure al natural, però busques il·lustracions. Home, la Carme Rovira també pinta el seu entorn, per exemple, Vilassà, vull dir que no tot és tan exòtic, o per exemple, a la seva estada a Mallorca tenim alguna pintura del castell de Vallver, vull dir que també pinta el que l'envolta, però allò de les girafes no deixa de ser curiós.
Té una manera de pintar, t'han fet la Carme Rovira, que ella no utilitza un cavallet quan està pintant, sinó que recolza... Sí, a la falda. Hi ha imatges, no?, de com ella pintava amb uns quadres. Sí, sí, en fotografies que això recolza a la falda. Sí, sí. O sobre una taula.
Vull dir que no ho fa en vertical, sinó en horitzontal. T'imagines un pintor amb cavallet, doncs, bueno, ell ho fa de manera més que solana. I d'aquesta manera també pots dibuixar i pintar on vulguis. Vull dir, no has d'emportar-te els estris, cavallet, i, bueno, pots fer-ho de forma més improvisada.
Jo quan es llegia això m'ha fet pensar, com deies tu al principi, en allò de la Frida Kahlo, que arrel d'un accident, una cosa dolenta, acaba convertint en alguna cosa bo. Fan de la desgràcia un camí a seguir.
que passa que la manera de pintar és molt diferent, però tenen aquests tres elements en comú. Neixen al mateix any, pinten i arriben a la pintura gairebé per casualitat. També deu ser que estan en dos continents diferents. Suposo que els arts...
que a vegades ho hem parlat quan parlàvem aquí amb l'Alexis, no té, o sigui, aquí potser estem en un moment i a Mèrica ho estan avançats darrerits o més endavant, vull dir que tot no val l'hora. No, i a més a més a la Frida Kahlo se l'ha etiquetat, la van etiquetar de surrealista i a ella no li agradava gens aquesta etiqueta, perquè ella deia que no pintava somnis, sinó que pintava la seva realitat, pintava també el que li va passar amb ella, és a dir...
La seva pintura és molt autobiogràfica o pintava el que tenia també al seu voltant, la seva família, els seus amics, el que veia el Mèxic de l'època. Però sí que té aquest contingut més oníric, la seva pintura, i aquí és quan Andre Breton li va posar l'etiqueta de surrealista, sobretot quan la van conèixer a París.
Ella no estava d'acord, no combregava amb aquesta etiqueta. A ella no li agradava la Frida Kahlo que l'etiquessin de surrealista, igual que no sé com hagués vist la Carme Rovira, que l'etiquessin de naïf. Aquest costum que tenim d'etiquetar. De posar etiquetes, que al final potser ella volia fer una altra cosa totalment diferent. Cadascú té el seu estil propi. De fet s'ha arribat a etiquetar la Carme Rovira i la seva manera de fer de rovirisme.
Vull dir que és un naïf molt seu, no? Rubirisme, ja està. És el seu estil.
Això està bé, eh? És el teu estil i ja està, no? Tothom que tingui el seu estil propi. De fet, hi ha altres personatges que tenen una vida més paral·lela a la Carme Rovira que a la Frida Kahlo. Per exemple, hi ha una pintora nord-americana que també quan busques per internet pintora naif, segur que sortirà aquesta senyora. Els Estats Units la coneixen com la iaia Moses, Granma Moses.
I és una senyora que vivia a l'Amèrica profunda en una granja, és a dir, ni en una gran ciutat ni en una gran capital, sinó el que jo en dic, l'Amèrica profunda, i que també de forma espontània va començar a dibuixar i a pintar. I la seva pintura és encantadora. És a dir, és una pintura naifa en aquest sentit, ingenua, agradable a la vista. De fet, com que té molts paisatges hivernals, doncs moltes de les seves pintures s'han reproduït com a felicitacions de Nadal.
perquè són una estampa viva del que és això, la vida rural als Estats Units, una vida plàcida, una vida en contacte amb la natura, de granges, de conrear la terra, de cuidar les vaques i també la pintura de la gran Mamoses és molt de pintar el que t'envolta i arribar a la pintura quan en principi a priori
no tenies per què arribar a pintar, doncs també s'hagués pogut dedicar a fer mitja, aquesta senyora, doncs no, es va dedicar a pintar, per tant, en aquest cas jo la veig més propera a les circumstàncies de la Carme Rovira.
Emilia de Torres, la nostra darrera artista. Sí, l'última, la més longeva, la més propera, cronològicament a nosaltres, i que el vincle amb el Maresme potser és més tangencial, perquè ell era de Barcelona. Va néixer a Sabadell, va viure a Barcelona. Però sí que durant uns anys va viure a Mataró i alguns estius els va passar a Orrius. També pintava altres indrets de la comarca, per exemple a Llevaneres. Per tant...
diem que el vincle amb el maresme existeix fins al punt que el crític d'art Pere Pasqual la va qualificar de la gran dama de la pintura materonina quan ella no era nascuda materon però pel fet que hi va viure i va exposar en nombroses ocasions els vincles amb la ciutat eren prou arrelats com perquè en Pere Pasqual l'etiquetés amb aquesta simpatia i...
amb aquest títol, gran dama la gran dama de la pintura materonina a més era una persona molt discreta, molt callada vull dir que no ostentava les seves habilitats a l'hora de pintar i en canvi per sort en vida va poder veure moltes exposicions és a dir que se la va posar en valor en vida perquè el que sap greu és que de vegades recordis la vida i l'obra d'un artista quan ja s'ha mort
I en aquest cas, per sort, a l'Emilia de Torres se la va reconèixer en vida. És a dir, ja era considerada una gran artista quan vivia. I va tenir la sort d'exposar en molts llocs, tant aquí a casa nostra com a l'estranger. Vull dir que el mateix Pere Pasqual li va fer de comissari en alguna exposició, per exemple, a Toulouse. Vull dir que va traspassar més enllà les fronteres de casa nostra. No es va quedar únicament.
i exclusivament en el Maresme o Barcelona. No era un artista de coneixença local i prou, sinó que la seva obra va arribar bastant més enllà. És una artista que té formació, en aquest cas, també. Sí, també. No és autodidacta, en aquest sentit. De fet, de les cinc que hem parlat, autodidactes, en realitat, n'hi ha dues, no? La Papeta i la Corma. Exacte. Totes les altres, d'alguna manera o altra, han hagut una formació acadèmica d'un o altre tipus.
I l'Emilia, a més, ho has dit, cent anys. Déu-n'hi-do, eh? La senyora.
Sí, sí, sí, va tenir una llarga vida. De fet, justament per arribar a 100 anys, que és una edat... Bueno, ja comencem a veure, hi ha persones que arriben a aquesta edat i continuen més o menys actives, però, vaja, que no és el més habitual. Justament pel fet d'haver arribat als 100 anys a Mataró, se li van retre homenatges, es van fer conferències, tant el 2010, justament pel seu centenari, com l'any següent, el 2011, un cop morta per...
posar-la en valor, en aquest cas ja amb ella que ja no estava present, però diem que entre el 2010 i el 2011 es van fer molts actes al voltant de la figura i de l'obra de la Emília de Torres.
Pintava paisatges, bàsicament, no? Pintava paisatges, pintava figures humanes i pintava natura morta. Justament les tres temàtiques d'un pintor amb el qual gairebé sempre se la relaciona, que és Cezanne. És a dir, tu et mires un bodegó de l'Emilia de Torres i a mi em fa pensar en els bodegons de Cezanne, però de seguida.
és a dir, les pomes i les taronges que pintava Cezanne amb un gerro, amb unes estovalles, doncs, algunes de les pintures de l'Emilia de Torres ens recorden moltíssim a Cezanne. Igual que els seus paisatges o igual que els seus retrats, de fet, són aquestes tres temàtiques les que conreen tant un com l'altre.
És curiós. Se l'ha posat, això, en consonància amb César, que poden recordar les obres d'aquest pintor del postimpressionisme francès. Ella va estar a París, com tots, com hem parlat abans de la Carme Rovira, que havia anat i tal, ho sabem?
No en tinc constància, però possiblement, perquè, a veure, qui més qui menys que rep una formació arreglada en el món de l'art al llarg dels segles XIX i XX, tard o d'hora acabes anant a París. Ja no tant per rebre una formació en una acadèmia francesa, sinó el que seria imbuir-te de l'art que pots veure a França encara que només sigui visitant el Louvre. Vull dir que ja forma part de la teva formació, no? Clar. Que jo sàpiga no en tinc constància.
No sé, pensava, no? Perquè dius, clar, una senyora que neix a Sabadell o que viu a Mataró o que es mou per aquest d'allò que acabi fent un art tan similar a César ni tal, vull dir, a vegades... Però, a veure, a l'època que li toca viure a l'Emilia de Torres ja és més fàcil conèixer a través de bones reproduccions el que s'està fent a l'altra punta de món.
Sí, això sí, però que vull dir que normalment a vegades sempre vas i et trobes com que vas a un lloc i copies o te sents com...
dels moviments artístics, l'aprengués Nova York, París sempre serà París. És a dir, que per molt que no fos tan pionera en quant a moviments artístics, jo què sé, l'expressionisme abstracte no va néixer a París, va néixer als Estats Units.
Vull dir que ja comencen a haver-hi això, moviments que neixen fora de les fronteres europees, doncs, per un artista parís, doncs, no deixa de ser un dels llocs, igual que Itàlia, no? Vull dir que si vols veure art en directe de qualitat, doncs, França, Itàlia, doncs...
T'ofereixen moltes coses. Clar, i tu penses, no?, com veus sobretot els grans artistes de determinades èpques, no?, per exemple, de Dalí, Picasso... Però ells van a París justament a finals del 19, principis del 20, quan París era la capital mundial de l'art.
Sí, sí, sí, però clar, que hi vas allà com que ells van allà a vendre el seu art o a vendre el seu producte, però a aprendre també, no? Sí, clar, perquè és important també que els coneguin i allà és allò on t'ha de conèixer la gent, no? Perquè se suposa que és on hi ha... Era la capital de l'art, era on sorgien, doncs això, molts dels moviments, moltes de les avantguardes, començant per l'impressionisme, doncs van néixer allà. Sí, és curiós.
Si tinguéssim que dir de les cinc artistes, de fet tu has dit que en l'article que tu vas fer en vas parlar de quatre.
Però d'alguna manera perquè ja hi havia algú altre que parlava d'aquesta cinquena. Però d'alguna manera, si haguéssim d'agafar aquestes cinc artistes, entre elles hi ha alguna mena de dir, a banda que són dones i que han nascut en un determinat moment de la vida, o que totes pinten, o que totes... Hi ha alguna cosa que les puguem relacionar, que puguem dir que tenen en comú totes elles? Ja és prou que són dones i que pinten.
I que algunes, a més a més, viuen del seu art. Vull dir que no només ho fan per canalitzar algun trauma que tenen com la papeta. Sí, la papeta no viu del seu art? No, no, a veure... Que sapiguem. Exacte. Però les altres sí? Totes elles? La Lola sí, la Carme Rovira no, perquè ja vam quedar que vam anar a París a treballar de senyora de la neteja. En el cas de l'Emilia de Torres, a veure, per...
Per la seva família no està obligada a treballar, però sí que la seva obra està ben valorada i segur que avui dia està molt cotitzada econòmicament. Però, clar, en comú el que tenen és això, que són dones i que pinten en una època en què no era tan habitual que les dones ho fessin i que es donessin a conèixer.
Però cadascuna té el seu estil, és que són tan diferents. Tenen en comú això, que les podem vincular amb el Maresme. Evident que Vilassà, Mataró, Cabril, Citiana... Les col·loquem, sí. Però cadascuna és un món. De fet, cada artista és un món. Sí, no, no...
Malgrat que posem aquestes etiquetes i que diguem que Leonardo, Rafael i Miquel Àngel són del Renaixement. I apa, renaixentistes. Però tots són diferents, tots tenen la seva personalitat, el seu estil, la seva manera de fer, però som tan amics de posar etiquetes que això, Renaixement i tiramilles. Cada artista és un món en si mateix. El que sí que podem dir és que
Totes elles segurament ho devien fer, però el tema de les flors, que era com el tema estrella de les dones pintores, en algun programa tu ens n'havies parlat, no?, de que el que es portava era les... Sí, per exemple, l'Emilia de Torres, Flors, flors, soles, fa bodegons amb objectes, i que en algú potser es cola una flor. Però això de la pintura de flors de les dones és molt de l'època, sobretot del barroc, dels segles XVIII-XIX...
Potser en el segle XX, ja dic, la papeta Teixidor se la va conèixer com la pintora de les flors, però cada cop més les dones trenquen amb aquesta mena d'etiqueta. Sí, de pintores de flors, i de flors i de moltes coses. Moltes dones no pintaven figures humanes perquè no les deixaven, no podien anar a fer estudis del natural com feien els homes.
No podien anar a una acadèmia on un senyor o una senyora allà amb una tarima es prestés a que el dibuixessin. Això les dones durant molts anys ho van tenir vetat. Per això moltes dones artistes són filles d'artistes, germanes d'artistes, perquè en el taller dels seus familiars podien una miqueta anar aprenent.
Perquè el d'anar a una acadèmia ho tenien molt difícil. Perquè, de fet, per exemple, la Maria Fraser, el seu germà és l'arquitecte. Sí, sí. Que d'alguna manera... I perquè la seva família, diem que és favorable, no?, que la filla regués una formació artística, però no totes ho tenien tan fàcil. No, no. Bé...
Se'ns està acabant el temps i, si et sembla, podríem recomanar-li als nostres oients que, bueno, si volen saber alguna cosa més de les nostres artistes d'avui o d'artistes, alguna publicació, alguna cosa? Mira, a part de tots els articles que han anat sortint en diversos números de la publicació Singladures,
Per exemple, aquest últim, el 39, però també en altres números anteriors ja s'havia parlat, de la Maria Frasé o de la Carme Rovira. Jo us vull posar en valor un llibre que és un estudi sobre l'obra de la Carme Rovira, sobre la seva vida i sobre la seva obra, que es va publicar pocs anys després de la seva mort. Per tant, és un llibre molt antic, però es pot trobar a biblioteques i a llibreries de vell...
que és de la Montserrat Canyameres, i aquest llibre es va escriure perquè l'Ajuntament de Vilassà va crear una mena de beca, va ajudar, va convocar una mena d'ajut econòmic per estudiar en profunditat la vida i obra d'aquesta artista local. Llavors, aquest concurs, per dir-ho així, el va guanyar. La Montserrat Canyameres va fer l'estudi i se l'ha publicat. Per tant, per conèixer a fons la vida i obra de la Carme Rovira tenim aquest llibre. D'acord.
Després, de la Maria Fraser tenim el catàleg de l'exposició que es va fer l'any passat, que és molt fàcil de trobar a la biblioteca online. A la pàgina web del Museu de Vilassà està el catàleg allà penjat, per tant ens el podem llegir sense cap mena de problema.
I a part d'aquestes dues publicacions sobre artistes de Vilassar, com són la Maria Farcer i la Carme Rovira, hi ha una bibliografia tan ingent, darrerament, sobre dones artistes que és que es fa difícil trobar o esmentar-ne només un de llibre. Hi ha monografies dedicades a una sola artista o hi ha reculls de moltes artistes. D'acord.
A tall d'exemple, us he portat l'últim que jo m'he comprat, que és un llibre titulat Mujeres artistes de l'antigua Grècia. Clar, no penses en l'antiga Grècia amb dones pintant o amb dones esculpint? Doncs n'hi havia. No.
I s'ha fet un treball, un estudi sobre aquestes dones artistes a l'antiga Grècia. Per tant, de qualsevol època, de qualsevol indret, podem trobar bibliografies sobre dones artistes. I si no us voleu quedar amb la lletra escrita, és a dir, si volem anar més enllà, el que hi ha sobre dones artistes també és quantitat de pel·lícules. Vull dir que podem arribar a la...
a la vida i a l'obra de dones artistes a través de llibres, a través de molts llibres, perquè ja dic per sort ara ja en tenim molts d'estudis, o a través de pel·lícules que s'han fet sobre la vida i obra de Frida Kahlo, Camille Clodel, en aquest cas escultora, Artemisia de Gentileschi, Georgia O'Keefe, en tenim moltíssimes. I també us en dic una acabada d'estrenar, així ens quedem amb...
El més recent, no? Sí, que és una pel·lícula que es titula Munter i l'amor de Kandinsky, estrenada el 2024, i la Munter és la Gabrielle Munter, una dona artista de l'expressionisme alemany que justament l'any passat exposava al Museu Thyssen de Madrid i que la relació amb un pintor potser més conegut, Munter, no sona tant, Kandinsky segur que sona més. A mi Kandinsky em va sonar molt, però Munter no em sonava de res.
Per això, és una mostra més de com les parelles de molts artistes han quedat eclipsades per l'home de la parella. En aquest cas, Gabriel Munter, eclipsada per Kandinsky. I aquest és un típic biòpic, és a dir, aquestes pel·lícules biogràfiques que recull la relació, en aquest cas, de la Gabriel Munter i d'en Kandinsky, d'en Vasili Kandinsky. I aquesta es va estrenar el 2024. El 2024, és molt recent. Sí, sí, sí, fa pocs mesos. És fàcil que la puguin trobar. Sí, sí, sí.
I n'hi ha moltíssimes més, però ja dic, esmentem aquesta perquè és una de les darreres i ens quedem amb aquesta, però que n'hi ha moltes. Doncs moltes gràcies a vosaltres per haver-me tornat a convidar. Hem arribat al final del programa.
donar-te les gràcies Maria Gerard una altra vegada i donar les gràcies als nostres oients per escoltar-nos cada setmana. Recordeu que podeu tornar a escoltar el programa a través de vilassarradio.cat i a les principals plataformes de podcast buscant històries de mar i de dalt. Adeu i fins al proper programa.
Històries de Mar i de Dalt, un programa sobre el nostre passat, les històries, les tradicions, els personatges i el patrimoni de Vilassar de Mar. Una producció del Centre d'Estudis Vilassarencs en col·laboració amb Vilassar Ràdio i sota la coordinació de Núria Gómez.