Aquí comença Històries de Mar i Dadal, amb Alexis Serrano, director de l'Arxiu Comarcal del Maresme, president del Centre d'Estudis Vilassarencs i professor de la facultat Antoni Gaudí de l'Ateneu Universitari de Sant Pacià. Un programa sobre el nostre passat, les històries, les tradicions, els personatges i el patrimoni de Vilassar de Mar. Una producció del Centre d'Estudis Vilassarencs en col·laboració amb Vilassar Ràdio i sota la coordinació de Núria Gómez.
Al segle XVI, el Concili de Trento definia les visites pastorals com l'eina d'inspecció i de control de possibles abusos per part del clergat de les comunitats cristianes locals. La definició exacta era la de propagar la doctrina sagrada i ortodoxa, controlant les heretgies, defensant els bons costums, corregir els costums perniciosos i exhortant al poble la devoció, la paciència i la innocència.
Per garantir la comunicació directa entre els bisbes que fan d'inspectors i el papat, des del segle XVI la Congregació pels Bisbes del Vaticà coordina les visites dites ad limina, que tots els bisbes del món han de fer més o menys de forma continuada al Sant Pare.
De cada visita que els bisbes fan a les comunitats, el bisbe en deixa una traça documental, ja sigui els llibres de visites pastorals, de les parròquies, ja sigui del conjunt de totes les visites a la Canselleria Episcopal. Avui, aquests llibres són una font històrica de primera magnitud, que ens parla de com érem, com vivien, i la fe i la conducta de les comunitats de les èpoques modernes i contemporànies.
Avui parlarem de les visites que els bisbes de Barcelona han fet al llarg dels segles moderns i contemporanis a les parròquies de Vilassà de Mar i de Dalt i d'altres poblacions veïnes.
Benvinguts, en el programa d'avui parlarem amb l'Hector López de les parròquies a través de les visites pastorals. I si us sembla, l'Alexis ens podria fer cinc cèntims sobre el tema del qual parlarem avui. Doncs sí, Núria, com bé apuntaves, una de les principals funcions que tenen els bisbes o que l'Església Universal ha donat als bisbes, recordem que
la braula bisba episcopus vol dir això, administrador, és l'administrador en el territori, i la seva jurisdicció s'anomena diòcesi. En aquestes diòcesis hi ha un indeterminat nombre de petites unitats, que és el que anomenem parròquies, que és la unitat administrativa més petita que forma l'Església Universal,
Per tant, els bisbes, aquests administradors, tenen l'encàrrec de vetllar per el que fan els fidels dins d'aquestes parròquies i, per tant, han de vetllar el que fan els clergues d'aquestes parròquies, el rector i els capellans, el vicari i la comunitat de beneficiats, en el cas que n'hi hagués, i també de vetllar per la doctrina que s'impartia els diumenges abans de...
la catequesi que s'impartia abans de missa, com eren les celebracions, la litúrgia, en quin estat es trobava el temple i sobretot en quin estat es trobaven les finances parruquials, diguem-ho així. Per tant, de tot això el bisbe té l'encàrrec de fer-ho,
De visites pastorals se'n produeixen ja abans del Consell de Trento, però el Consell de Trento el que fa és regular-ho i uniformitzar-ho. I a partir d'aquí nosaltres tenim, com deies, unes fonts documentals en què de traça, bé sigui, en els arxius parroquials d'aquestes visites. Normalment hi ha uns llibres que són els apunts que van deixant el bisbe amb les recomanacions que han de fer els rectors, han de dir, heu d'arreglar això, heu d'arreglar allò altre...
hem de millorar això, el temple s'hi hauria d'arreglar un altar, o s'hauria de... Aquestes visites ens permeten veure, o tenir una fotografia, diguem-ho així, de com estava l'església, doncs, cada X anys, cada quan venia el bisbe a fer la visita, però no només la parròquia, sinó, no només l'església, diguem-ho així, l'església parroquial, sinó les altres esglésies o ermites o esglésioles que depenien de la parròquia, les escoles religioses que hi poguessin haver al terme...
dins el terme parruquial, el cementiri o el fusar on s'enterraven els cadàvers, per tant, tota una sèrie d'elements que ens permeten de fer-nos una idea de com era l'edifici de l'Església, però a més a més la vida parruquial, perquè ens entenguem. I de l'altre costat, per si no ens han pervingut aquests llibres dins dels arxius parruquials, tenim els bisbats, tenim la sèrie completa de les visites,
que ja hi ha totes les visites fetes per tots els bisbes a totes les parròquies i ens permeten, doncs, d'alguna manera, no només fer-nos una fotografia de la nostra parròquia, sinó de tot el bisbat en un laps de temps concret i, per tant, són una font històrica, com bé deies, de primera magnitud. Jo crec que per parlar-ne d'això avui tenim la persona més indicada, que és l'Hector López, que això en sap molt més que jo. Doncs sí, ara coneguem el nostre convidat d'avui...
Històries de Mari Dadal. Coneguem el convidat. L'Hector és historiador, professor d'història a l'Institut Miquel Viada de Mataró i membre del Museu Arxiu de Santa Maria. Benvingut, Héctor. Hola, bona tarda, moltes gràcies.
Doncs, com ens estava explicant una miqueta abans l'Alexi, hi ha aquestes actes, aquestes visites que deixaven, d'alguna manera, hi havia una manera, no?, un acte, com ho feien això? A veure, aquí el...
El que deia l'Alexis, aquestes visites es poden remuntar no només a partir de Trento, al segle XVI, sinó que, per exemple, aquí al Vesbat del Barcelona, que és el que ens toca, les primeres visites són de l'any 1305, 1304, por ahí por ahí. Ens hem d'imaginar el senyor bisbe que diu, ostres, haig d'anar a controlar com tinc el territori, com tinc la meva diòcesi, no?,
Jo me'ls imagino agafant la tartana, agafant el burro, amb els secretaris darrere, tota la família darrere, i anant parroquia per parroquia a veure què passava. Era un gran esdeveniment. Normalment s'aprofitava, ja que venia el bisbe, per confirmar tota aquella gent que no havia pogut confirmar. Hi ha una visita pastoral, ara no recordo l'any exactament,
en què diu, s'han confirmat tantos niños, tantes niñas, i un senyor de 50 años. Aquest senyor no havia vist gaire vida. Ostres, ostres, això és molt greu. El que sí, com molt bé deia l'Alexis, és que amb Trento hi ha un canvi. Aquestes visites que estàvem parlant fins ara, medievals perquè ens entenguem, estan molt preocupades en el control moral.
Primer del clargat i després de la gent. Fins al punt que quan el bisbe o el secretari o qui fos arribava a fer la visita...
El clergat se l'entrevistava per un cantó i després s'agafava a gent del poble a preguntar si allò que havia dit el clergat del capellà era veritat o no, que donessin la seva opinió. I a partir d'aquí el bisbe emetia una cosa que és molt divertida, que són els decrets, que és on allà veus verdaderament les obsessions de cada un dels bisbes.
abans amb l'Alexis comentàvem, hi ha un bisbe que estava molt preocupat perquè els nens aprenguessin a llegir i escriure, fins al punt que, i això estem parlant a Barcelona, obliga a tots els amos de fàbriques d'indianes, per tant, a finals del segle XVIII, que ensenyen als nens el catecisme i a llegir i escriure. Aquestes cosetes són les que anem trobant. A partir de Trento, sí que és veritat que,
Tenim una barreja. Per un cantó, d'una banda, es manté aquesta preocupació per la moral. Hi ha una visita pastoral del 1730 i poc, a Mataró aquest cas, en la qual un dels decrets diu que es prohibeix als capellans anar del bracet de les dones pel carrer, a casa que facin el que vulguin, però al carrer que no vagin de bracet.
Tenim això, i d'altra banda, la preocupació per l'estat material. Una frase que és, si se'm permet l'expressió, molt matxacona i que van repetint constantment és que tots els estats estan decentemente adornados. Bueno, devia ser un miracle, o les dones de fer feines, pobretes meves, les devien dir, vinga va, que ha de venir el bisbe, ràpid, ràpid, ràpid.
Perquè això sí que és veritat que el bisbe no s'aixecava un bon dia i deia, ah, me'n vaig a Vilassar, o me'n vaig a Vilanova i la Geltrú. Normalment avisava, hi havia una cosa que era el decret de visita, deia, eh, tal dia començarem a fer la visita i la començarem a fer pel terpuesto. El capellà estava obligat a avisar a la seva feligresia que el bisbe vindria, perquè així...
podien venir a confirmar els nens, es podia preparar tot una mica i després ja arrencàvem, arribava el bisbe, es feia la gran cerimònia de rebre'l, sortien totes les autoritats, etcètera, i començàvem pròpiament amb la visita.
Per tant, no eren visita sorpresa, no era allò de a veure si els enganxo. No era un examen sorpresa. No era un examen sorpresa. Estava tot molt clar. Tot el procés el podem anar seguint punt per punt i gairebé dia per dia.
Tenim el decret que diu, començarem a fer la visita al tel puesto, vinga va, què preguntarem o què vigilarem? Vigilarem que us comporteu bé, que la gent vagi a missa, que entenguin el que es diu, que les cofredies no facin coses rares, etcètera, etcètera.
Per tant, es podien preparar el temari, diguéssim. Podien preparar el temari, sí. Hi havia coses de fons, però, que si no s'havien fet amb molta, molta anterioritat, difícilment enganyaven el bisbe. Per exemple, una de les fixacions és demanar la doctrina. Llavors, doncs...
Allò no és una cosa que es prepari d'un dia per l'altre, perquè si li demanaven no només als nens, es demanava la doctrina també a tothom, de gent de totes les edats, si sabien el credo, si sabien el para nostre. I, per tant, allò no són coses que es puguin preparar d'un dia per l'altre. Per tant, el rector tenia una sèrie d'obligacions. És curiós perquè no només hi ha decrets com aquest, que prohibeixen que els candidats
que els capellans vagin de bracet amb dones, sinó que també, per exemple, hi ha alguns que es prohibeix, per exemple, que es fumi en els oficis religiosos. O que mengin xocolata, també. O que mengin xocolata. Mentre estan cantant les hores. Sí, sí, són aquestes coses que dius...
Si ho prohibeixen, és perquè es feia. Jo, de totes maneres, em sobte, eh? Ara estàveu dient-ho i pensava, no sé si se n'en foten de mi, aquests dos, eh? No, no, sí, sí, és així, eh? És així, és així. Clar, l'obsessió per la xocolata, l'obsessió pel tabac, són pròpies d'una època concreta, sí. Són pròpies del segle XVIII, XVII, XVII, XVIII, i gairebé que encara ens han arribat fins avui.
I clar, home, jo suposo que no devia fer-ho molta gràcia que el capellà estigués dient mi s'estregués la pipa de la boca. Bueno, un momentet, ara què ets a fer? Vale. De fet, hi havia un papa que fumava molt, el papa Pius Nové fumava molt, però fumava
allò que en diuen el raper. I la cosa curiosa és que, no sé si algú de vosaltres dos ha fumat raper, però el raper, una cosa que té és que fa venir molts desternuts, perquè te l'has de posar amb els dits al nas i has d'esnifar, has de fer una bona esnifada que pugi dalt. Però això fa venir esternuts i esternuts que surten negres, perquè...
I la sotana blanca i les taques d'estornut són famoses les taques de Pius Nové dels estornuts del raper. Aquestes qüestions morals que destilen les visites, d'alguna manera, a vegades poden ser molt curioses perquè destilen una humanitat darrere, gent com nosaltres. Quan les llegeixes, fa gràcia.
Però penses, ostres, el que deia l'Alexis Ara és que al final tenien els mateixos vicis, les mateixes manies que podem tenir nosaltres ara mateix. Per tant, no estem tan allunyats. No, no estem tan allunyats. Però sí, sí. I això que deia, reprenent una mica. Quan el bisbe o el seu representant arribava, el ceremonial estava molt clar. Primer es feia la rebuda, una benedicció a tot el poble...
Comprolaven que les piles bautismals estiguessin bé, que tots els altars estiguessin bé, que totes les confredies portessin els llibres al dia, que el capellà portés els seus llibres de rendes al dia. Al final era tenir un control absolut, que no hi hagués marge de maniobra. Inclús hi ha alguna visita pastoral...
que no hi havia inventari dels vents, els calzes, les banderes, la roba litúrgica. I el bisbe agafa i diu el primer que has de fer és fer-ho amb un inventari i quan el tinguis fet me l'envies que el revisaré i ja te'l tornaré a veure què tal.
Molt preocupats per l'estat moral, però també per l'estat material. Sense oblidar tots dos punts. Les visites són una de les eines de comunicació que tenen els bisbes amb les parròquies, però no les úniques. De fet, una cosa també molt usual són les enquestes, les enquestes que s'enviaven. Això ja a partir del segle XVIII ja n'hi ha. El segle XIX i el segle XX serà la gran època de les...
de les enquestes, enquestes que s'enviaven amb 20, 30, 40, 50 punts, i el rector les havia d'anar a respondre. Quantes congregacions hi ha? I quines congregacions són? I què fan? I quants membres tenen? Llavors això es responia i s'enviava a Barcelona, a Barcelona feien les estadístiques, llavors això és el que deies abans, quan el bisbe de Barcelona és convocat, et limina, vol dir, a reportar a
A Roma, al Sant Pare, la situació en què es troba la diòcesi, entre les visites que s'han fet i entre els resultats de les enquestes, el bisbe fa uns informes i és allò el que presenta el Sant Pare i diu, bueno, a la diòcesi de Barcelona, a aquest tros de l'Església Universal que diem diòcesi de Barcelona, doncs la situació és aquesta. I el papa diu, doncs hauríeu de definir això, hauríeu de definir allò, hauríeu d'apuntar més aquí, hauríeu d'apuntar més aquí.
I a partir d'aquest moment veurem que a les visites el bisbe vindrà amb l'encàrrec del papa de fin això o fin allò.
Al final, les enquestes acaben substituint una mica les visites pastorals. Al final, tot entra dintre una lògica, és molt més fàcil enviar el paperet i que me'l responguin, que no pas haver-me de desplaçar allà, a veure això com està, això què tal... Sobretot a partir del segle XIX, que hauríem de pensar, home, amb les possibilitats cobra, poder anar amb tren, poder anar allà a finals del segle XIX, principis del XX, amb cotxe tot plegat...
És el contrari. Les visites pastorals es van convertint més en una fórmula gairebé matemàtica de m'has de respondre això, això, això, això, i no molestis gaire. De totes maneres, amb la visita física, és a dir, el que anava allà i veia i jo comprovo...
És molt més fàcil que vegis la realitat, perquè al final a tu t'envien una enquesta i dius, ui, això no ho tinc al dia, però ho vaig a posar que sí, i així ho arreglo, em dóna temps, mentre no li arriba i m'ho respon, i si arriba a venir ja ho tindré arreglat, no? I tant, i a més que una cosa que passa és que, això que dèiem abans, que el bisbal no anava sol, llavors el bisbal potser un dia deia...
me'n vaig cap a una altra parròquia, o torno a Barcelona i deixo aquí el meu secretari, que el nomeno perquè acabi de fer la visita pastoral, i era el pobre secretari el que ha de desplaçar-se fins a on sigui per poder acabar de controlar. Per exemple, una cosa que no hem comentat, però que també es controla amb les visites pastorals, era totes...
Les capelles, totes, les públiques, les privades, les ermites perdudes a metat del bosc, i el que fes falta, tot allò que fos susceptible de poder-se fer missa, havia d'estar controlat. Hi ha moltes capelles, oratoris privats, etcètera, sobretot l'any 1816, que és una visita pastoral que fa el bisbe Pau Sitjar, que jo sempre dic que devia anar escopatejat, perquè en 4 o 5 dies es ventila mig maresme,
que era el que li tocava, i dius, ostres, devia anar... Preu fet. Preu fet, molt ràpid. Moltes de les capelles que hi havia a pobles, però insisteixo, tant oratoris privats de gent, de masies, de cases, com capelles rurals, les tanca totes. Però una cosa tan senzilla com que no tenim la llicència renovada, fins que no es renovi, que l'haig de renovar jo, això tancat i barret. I ja veurem què fem.
Es curaven en salut també, eh? Això està clar. I en el cas del Maresme, que tenim dos bisbats, afecta... Bueno, no sé, ho portaven tots els mateixos o...? No.
O sigui, el bisbe de Barcelona feia fins a Caldetes i el bisbe de Gerona fins a Reig. La riera de Torrembó, que separa els dos termes perruquials. O sigui, ho tenien molt... Molt estructurat. A mi em dóna aquesta sensació, que tenien les coses com molt pautades. Aquesta estructura és històrica i té a veure gairebé més amb l'antiga...
amb les antigues demarcacions imperials romanes, baixi imperials romanes, que no pas amb la política que s'hi establirà després, tot i que en el nostre cas, Bisbat i Comtat de Barcelona, Bisbat de Barcelona i Bisbat de Girona i Comtat de Barcelona coincideixen i per tant tenim l'Almarès, el bascomtat de Cabrera,
amb el bisbat i comtat de Girona i al Baix Maresme tenim comtat i bisbat de Barcelona. Per tant, hi ha una separació i queda molt clara. I el bisbe és l'administrador que administra el territori des de la Civitas, que normalment funciona, és gairebé matemàtic, aquesta ciutat que era la capital...
del que s'anomenava el conventus juridice, vol dir que era la seu de l'administració de justícia, perquè ens entenguem. Per tant, d'alguna manera, allà on hi ha un bisbe és perquè abans hi havia hagut un gran jutge. I, de fet, no és de bades, perquè el bisbe té competències jurisdiccionals, també. No deixa de ser jutge.
la lògica medieval i de l'antic règim, el bisbe no deixa de ser el cap d'un tribunal, a dia d'avui encara tenim tribunal eclesiàstic a Barcelona, i per tant, d'alguna manera aquesta és la lògica, d'alguna manera el que fa l'Església és fossilitzar les jerarquies territorials de l'antiga Roma. És un calc. Això funciona, m'ho quedo. Ja està, és així de simple.
De fet, és un bon mètode. Això els americans ho diuen, no? If it works, don't fix it. Tiramilles. Tiramilles, tiramilles. El 1772, el bisbe Josep Climent va venir a visitar Vilassa de Dalt. En sabem alguna cosa d'aquesta visita? El bisbe Josep Climent, jo és un personatge que...
que és molt curiós perquè fem la regressió i això de fet jo vaig presentar un estudi a València i el vaig començar dient això un senyor de Barcelona va parlar d'un senyor de València que vivia a Barcelona un senyor de Castelló que va anar a estudiar a València i després va ser bisba de Barcelona i després Carles III el va fotre fora per problemes amb les quintes això de les quintes també ve de lluny
Bé, doncs, és una visita pastrògica i jo crec que és de les més interessants que tenim al segle XVIII, perquè és la visita més completa, en el sentit que ens ho explica tot fil per randa. N'hi ha algunes, per exemple, les que fa el bisbe Gabina de Valladares, que són les dues posteriors que tanquen el segle XVIII, que són molt esquemàtiques, per dir-ho d'una manera, molt a preu fet...
En canvi, el bisbe Climent va... Anem a fer bé, anem a veure què passa. Llavors, això que dèiem, fa tota una revisió de què estava, com estava... Els pobres estan veient que tinc aquí unes notes que m'he fet.
Una de les coses curioses d'aquesta visita és que encara Sant Joan, Vilassar de Mar i la Santa Creu, que és Cabrils, encara figuren com a sofregànies de Vilassar de Dalt. 1772. 1772, eh? Exactament. És la fetxa maldita.
Encara el rector de Vilassar de Dalt era el que les havia de governar. El que passa és que, clar, per distància, hi havia un vicari a Vilassar i un vicari a Cabrils. Per exemple, algunes cosetes que surten en aquesta visita. En el cas d'aquí de Sant Joan, quan parla de l'església, diu, allò que dèiem abans de fer mente adornada i tot plegat,
La impressió que li fa és que tot és nova i de gust en la hermosa construcció. L'any havia dit, oh, ostres, això està fet com d'humana. En canvi a Cabril els pobres la devien estar acabant encara perquè diu, bueno, us donaré 20 lliures perquè l'acabeu de pagar la construcció.
Allò que comentàvem abans també de l'obsessió per l'estat material, per exemple, a Vilassar de Dalt hi havia un parell de retaules que estaven molt enganxats i diu, bueno, doncs farem una cosa, un, me l'enganxeu a la porta del cementiri,
perquè així puguin quedar desembarassats, és a dir, que hi hagués prou distància, que poguessin respirar, que els capellans que anessin a dir missa al mateix temps no es poguessin discutir entre ells i es trepitjessin, perquè això és una altra cosa que ens trobem. Que clar, tu tenies, m'ho invento, l'altar de la Mare del Roser, i al costat hi havia l'altar de Sant Josep, i tots dos els capellans que es feia càrrec de l'altar del Roser i del de Sant Josep es posaven d'acord per dir la missa al mateix moment. Però un anava més ràpid que l'altre.
Pelea. Llavors, quan el bisbe havia de venir a posar pau a través del seu tribunal, també. Era una època que hi havia molts capellans i que era fàcil tenir un capellà per capella. Exacte. I us anava a dir que també tenien públic, perquè ara mateix això tampoc ho trobarien. Aquí voldria afegir una anècdota. No sé si heu reflexionat mai en torn del terme capella.
Si tu dius, un capellà és el que té cura d'una capella, i tot molt bé. Però en realitat, la paraula capella, amb dues el·les, ve de quina paraula ve, capella?
Ve de capa. Ve de capa. I la paraula capa és, era... Fem un pas enrere, tu estaves parlant, estàvem al segle XVIII, però jo proposo d'anar a època carolínge, als 700... Aquí viatgem ràpid, ràpid. La relíquia més important que tenien a la capella palatina, a la capella palatina de
la reliquia més important que tenien era el tros de capa de Sant Martí, que Sant Martí és el sant protector dels francs, i ja sabeu la història que va tallar la capa en dos i va donar un tros de capa al pobre que tenia fred, etc. Doncs un tros d'aquesta capa la tenien, era la peça més important, i aquesta capa es guardava en aquesta capella, i en aquesta capella hi havia uns clergues que eren dedicats a aquesta capella, que eren els capellans, i tot ve de la paraula capa, que era aquesta capa de Sant Martí. Veus?
La paraula normal que podríem fer servir seria sacerdot o prevera, però en canvi fem servir la paraula capellà, que ve d'aquesta anècdota. D'aquesta capa religiosa. M'ha vingut ara. Perdoneu, però... No, no, no. Tornem al bisbe Climent. Les digressions van bé. Tornem al bisbe Climent. I un altre dels comentaris que es fa amb un altre altar, que se adobe la pintura, que s'arregli, devia caure a trossos,
la pintura devia saltar, i l'altar i se posa la corresponent tarima i se componga bé i decentment, una altra vegada bé i decentment, aquesta obsessió, eh? La paraula, la decència... La decència era clara. I també un altre dels comentaris que es fa és què passa amb les sepultures, no? Perquè ja sabem que abans la gent s'enterrava dintre les esglésies i no passava res, fins que no arriba Carles III i diu això no pot ser.
hi ha un cas que el biso Clement agafa i diu totes les pedres sepulclals que estan mogudes per tant devien estar una mica allò gairebé pots veure el parent o sigui t'hi atances una mica que es componguin és a dir que s'arreglin o es muden que es canvin de lloc doncs aquesta obsessió perquè estigui tot ben clar ben definit que tu quan entres a l'església digues ostres
És allò que posen a les portes de les catedrals Terribilis locus est, aquest és un lloc terrible, però terrible en el bon sentit, que això a vegades que no expliques, perquè ha de fer por, també. Al final és la casa de Déu, dius, ostres, això són pàlabres mayores que diuen.
Una altra cosa que trobem en aquesta visita és que el Luis Climent també està una mica preocupat, obsessionat per l'educació. Com que a l'educació, a Sant Mataró hi havia l'escola PIE i mira, hi anaven tirant, però clar, en els pobles més petits què havia d'educar els nens?
cap allà, o alguna persona que sapigués, tingués quatre nocions de llegir, d'escriure i de sumar-restar, llavors en aquest senyor el bisbe també li hauria de fer un examen. Clar, aquest examen que aquella persona pogués respondre sobre els seus coneixements, però a més a més també de la doctrina. Perquè, home, tu no podies permetre que algú que no sap pugui és la doctrina catòlica, en aquest cas, òbviament...
estigués ensenyant als nens. No fos cas que digui alguna barbaritat i després el nen aquell vagi a missa a escoltir una cosa que no li quadri i ja l'hemos liado. Bé, doncs és això. I després, el tema del que ja hem parlat abans, dels decrets. Els decrets, verdaderament, és on pots veure, on podem veure la voluntat reformadora dels bisbes.
o de veure, ostres, aquí això s'ha de canviar, això no s'ha de canviar, això s'ha de fer així, etcètera, etcètera. Per exemple, en el cas de Cabrera, ens desplacem una miqueta, prohibeix que es faci una, el bisbe Climène, prohibeix que es faci una processó que anava des de l'església de Cabrera fins a una ermita, que hi havia a prop de Cabrils, perquè clar, quan havien de tornar ja era fosc. Ah.
Aviam si algú es farà mal, no? Aviam si algú es farà mal o... I ens demanaran responsabilitat a nosaltres. Clar, clar, no pot ser. O en el cas de Vilassar, diu que li sembla molt bé un costum que hi havia de repartir coques... L'Axis, això punta tu per ser de cas. Sí, és una bona idea. De repartir coques el dimensi de Rams. Bueno, mira, que això està bé. Però en canvi, una altra cosa que feien els de Vilassar, que això de tocar les campanes, també agradava molt a tot arreu, prohibeix
que es toquin les campanes per als sants innocents el 28 de desembre. I l'argumentació que dona és que els fidels no es pensin que s'està fent burla dels pobres sants innocents.
diu també que no es faci bulla, que no es formi bulla, això de la bulla, que és una paraula que em sembla que és molt moderna, aviam que és recolada, que no faci bulla entre els cristians mal instruïts, que pobrets si no saben per què es fa això,
Encara els estarem marejant. En el cas de premiar, anem una mica més cap allà, també el cas és similar, la preocupació perquè la gent sàpiga què s'està dient a missa i per què es diu el que es diu i per què es fa el que es fa, fins al punt que ordena que es faci un cartell en llengua vulgar
hem de suposar que en català, que seria la llema com coneixia la gent, per avisar de les misses que es feien a premiar, per què es feien i quan es feien. És això, al final. Aquestes visites serveixen per so, per veure, com dèiem abans, també per ser matxacons, l'estat material però l'estat moral. L'estat material està molt bé, ostres, si se'm cau l'església de trossos tindrem un problema, no?, perquè pot matar algú.
però almenys que la gent que va allà sàpiga per què hi va.
i se'n recordi de quin és l'objectiu de l'Església. Cal tenir present, que estem comentant bàsicament visites d'època moderna, d'època de contrarreforma, i per tant és important. Els bisbes tenen molts encàrrecs. Un dels encàrrecs és el de tenir el control dels llibres que corren. Hi ha una llista de llibres prohibits, ja hem tingut la reforma luterana de l'Església, hem tingut moltes altres reformes
protestants a Europa i l'Església Catòlica, hem citat el Consell de Trento, l'Església Catòlica per mitjà del Consell de Trento, pren tota una sèrie de mesures de control per evitar el contagi, diguem-ho així, per evitar l'influx de les idees protestants.
Però la gent es mou, la gent es mou, perquè fa unes setmanes parlàvem aquí de la immigració francesa, i per tant era bastant probable, de fet hi havia pànic, que hi hagués un contagi d'idees hugonotes, diguem-ho així, d'idees protestants, d'atí i francès, i per tant els bisbes tenen...
una especial cura per evitar això. Tinguem present que els bisbes són unes autoritats eclesiàstiques, ara ens costa d'imaginar-nos-ho, però els bisbes eren nomenats, a partir d'unes ternes, en el cas de la península ibèrica, pels monarques, i així com el monarca posava un bisbe, el podia de posar. I tant, al bisbe Climent li va passar això. Abans ha citat el cas del bisbe Climent, que és de posar per al monarca espanyol, no?
I per què? Doncs bé, el rei d'Espanya, recordem-ho, tenen el títol de reis catòlics, són els reis catòlics, els reis d'Espanya a partir d'Isabel i Ferran, i per tant tenen, són d'alguna manera el baluard d'Occident, diguem-ho així, són el baluard d'Occident de la
del catolicisme i per tant els bisbes són d'alguna manera també el braç executor de l'estat del que ara en diríem l'estat civil la separació entre església i estat no existia i per tant l'estat tot ell el formaven d'una banda el monarca amb els seus alts funcionaris els seus alts jutges etc. amb tot aquell acord de nobles perquè aquests càrrecs hi arribava si eres fill d'algú això és el que comptava en l'Europa medieval i moderna
si arribava a un càrrec per ser fill d'algú, per tant, havies de ser noble. I per l'altre costat tenim l'Església, que és l'altre sensor social. A l'Església s'hi arriba, sobretot en època a partir de Trento i a partir de l'arribada dels seminaris que anomenem seminaris conciliars,
La major part dels càrrecs de l'Església s'hi arriba per mèrit i oposició. Per tant, s'hi arriba estudiant. Per tant, les ments més brillants seran les que ocuparan els principals càrrecs de l'Església. S'ha acabat allò tan medieval de comprar i regalar càrrecs. En època moderna això s'acaba. L'època moderna, l'època de Trento, és l'època del rigor, l'època de la serietat, i almenys s'intentava. Sí, això s'intentava. No sempre s'hi arribava. Sortia com sortia, eh? Sortia com sortia, perquè...
que són veiterranis, això ho tenim sempre, però és veritat que és l'època del rigor i per tant totes aquestes visites tenen aquests rerefons, aquests rerefons de control, de saber què passa, de saber com respira la gent, de veure si hi ha algú que pot ser susceptible de ser acusat d'heretgia, tot i que aquesta és una competència que espera a un tribunal que no és ben bé eclesiàstic, que són clergues però que depèn de l'estat, que és el de la...
El de la Inquisició, però està clar que hi ha d'haver un nexe entre el baix clargat, perquè ens entenguem, els capellans, el rector i els capellans de la nostra parròquia, amb el bisbe i amb el tribunal de la Santa Inquisició, que anomenen el Sant Ofici. I per tant, aquesta és tota la idea de fons. Tot això amb el temps s'anirà relaxant,
S'anirà relaxant, sobretot al segle XVIII, amb noves idees, que sigui el jansenisme, en podíem parlar molt, però tot això s'anirà més o menys relaxant, però és veritat que en època moderna la idea de fons, l'estímul de fons de totes aquestes visites, d'aquest control, és aquest, eh? És un control. És controlar. És un control, sí, sí, sí, sí.
Una mica per resumir el que deia l'Alexis, moltes vegades en els decrets, clar, com que el decret s'ha de desplegar tot de cop i volta, allà, pues no, fulanito de tal, obispo de Barcelona, por la gracia de Dios, de la santa sede apostólica, del consejo de su majestat, per tant, en vez de informar el rei,
És això d'aquesta barreja, aquesta entesa entre uns i altres, perquè al final tots havien de viure d'alguna cosa i gairebé tots érem parents, com qui vol. I l'altra cosa que deia l'Alexis, de les oposicions, això és una cosa que és molt curiosa, però clar, el bisbe quan arribava també havia de renovar les llicències dels capellans, o de dir missa, de predicar, de confessar, bàsicament aquestes tres. A vegades trobes uns llistats molt llargs,
I pràcticament tots eren doctors. Doctors o en teologia o en dret civil i en dret canònic. Això s'ha anat relaxant també una mica amb el pas del temps, però bueno.
Tot i que també corrés el dubte, el risc que hi hagués algun capellà que visqués tant, que no li reocin la llicència, perquè això és literal, estar a l'hospital per estar dementado. Això és que devia ser molt gran i, pobre, ja no sabia què feia. I una altra cosa molt interessant, que hem passat una mica de puntetes, però podem entrar també, és això dels llibres.
els llibres prohibits no aquests llibres perillosos que corrien perquè corrien i això sobretot quan arribem a finals del segle XVIII amb la revolució francesa i doblegat també hi ha molts capellans que fugen de França i són els primers que visen els perills que venen d'allà però uns llibres tan simples entre cometes com és els de les rendes perquè clar, l'església
No vivia de l'aire, ni de l'esperit sant, ni molt menys. Vivia de rendes. Vivia de rendes, mai millor dit. Vivia del que donava la gent. El que donava la gent perquè si li diguessin misses quan es morien, de beneficis, allò de ni ofici ni benefici. L'ofici era que treballaves, el benefici és que hi havia algú que havia pagat uns diners perquè diguessis tantes misses a un altar i a correr.
tot això també es controla i moltes vegades el que ens trobem també és que en aquestes verites pastorals es recorda també d'una forma amb la xacona que els llibres s'han de portar el bé
Que no pot ser... Els has de portar al dia. Els has de portar al dia. Que no pot ser que jo tinc l'any 1772 i l'última notació és del 1750. Ui, no. Perquè no sortirem els números, eh? El desvió aquest, què està passant aquí? Els agafaven i li deien, bueno, tu, agafa i comença a comptar a veure què està passant aquí. S'han de portar bé els llibres, no només els llibres de les rendes, dels iris, de la cera, dels llibres de funerària, amb tota la pompa relativa a...
no només aquests llibres sinó també els llibres allò que s'anomena els censum animarum és a dir, els llibres on s'hi contenen els naixements per tant els batejos, més que el naixement els batejos en si, perquè és el sagrament el sagrament del matrimoni, el sagrament de bueno sí, el sagrament de funcions les confirmacions abans que arribàvem i deia
Tots confirmats. A correr. I això s'havia de dur, aquests llibres? Això s'anotava com es podia. Els sacramentals sí que són llibres bastant canònics. De fet, el Consell de Trentó punta molt sobre aquesta idea que els llibres s'han de portar molt bé registrats. Els llibres de baptismes, de matrimonies o de funcions són sagrats. Com que són coses sagrades, han de ser molt sagrats i s'han de portar al dia i no pot ser que hi hagi coses rares.
Són molt interessants, sobretot els registres de matrimonis, no només per la inscripció de tal dia s'han exposat Sotano i Mangana, sinó pel fet que darrere de cada un d'aquests matrimonis hi ha un expedient matrimonial que s'ha d'instruir, que s'ha de portar...
i es conserven a Barcelona, és la sèrie d'esposaies que s'anomena, i allà veiem, per exemple, la feina que feien els rectors d'investigar en els dos candidats a exposar-se. Perquè una cosa que teniu, una gran fixació de Trento, és lluitar contra la poligàmia.
que era quelcom que durant l'edat mitjana era bastant usual, que hi hagués algú que estigués casat amb dues o tres dones. Imaginem-nos un traginer que va i ve cada dia de Barcelona a Vilassar i que té el llit calent a Vilassar i el llit calent a Barcelona. Per lluitar contra això es fan aquests registres i l'obligació de portar els expedients a Barcelona. I una cosa molt interessant, ja ho comentàvem, és que la gent que ha vist pel·lícules,
Tots hem vist pel·lícules, no?, i aquella escena de si algú té alguna cosa a dir, que hable ahora o caia para siempre, llavors s'aixeca el pretendent de la... Siempre te he querido, Marilyn. No te cases, no?, i al final la Marilyn se'n va amb el John i surten corrents i es queda allà el novi, compuesto y sin novia, vale.
Doncs això, nosaltres no ho hem vist mai. Nosaltres anem als casaments, a l'església, això no ho hem vist mai, perquè realment, en el nostre cas, això, la nostra tradició, això no ho tenia. El que hi havia era el que s'anomenen les amonestacions, que el rector feia cada setmana, cada setmana, dins de la missa feia les amonestacions i deia...
En el futur, en les propers setmanes, s'han de casar Sotara i Mangana, aquest i l'altre, aquest i l'altre, aquest i l'altre. I si algú tenia alguna cosa que dir, anava al despatx parroquial o a la rectoria i li deia a mossèn que a mi em sembla que aquest noi va amb males intencions perquè em consta que té una altra Barcelona, com que és Tragina i va i ve, i hauríem d'evitar que la Marieta de Can no sé què es casés amb aquest perquè seria una infàmia molt fonista. Pobreta, nosaltres quan...
quan mirem sobretot els llibres matrimonials, el que trobem és això, el dia, els padrins, l'home dels contraents, l'ofici, i amb sort, l'home dels pares de cadascun, i d'on venien, i poca cosa més. Però és el que deia l'Essis, darrere d'això, hi ha uns expedients que podien arribar a ser contundents, molt contundents. Perquè el rector entrevistava els familiars d'ell, els familiars d'ell, els amics d'ell, els amics d'ella...
I si hi havia alguna cosa en suspensió en l'aire, doncs com més coses, més s'escrivia. Llavors aquesta és la virtut. La virtut que tenen aquests documents, que són el que ens agraden als historiadors. Anava a dir, vosaltres aquí disfruteu, eh? Aquí teniu molt de material, eh? Que posem allà i no parem. Bueno, aquí és on la setmana passada parlàvem... La setmana passada, fa setmanes, parlàvem de la immigració francesa, és aquí és on veiem que el mosso ve de França o que és fi de francesos, etcètera, etcètera.
i en aquests casos encara és més interessant saber què hi diu per veure si realment aquests són francesos catòlics o són ogonots o són protestants i per tant doncs aquí com més normaleta és la cosa menys s'escriu com més s'escapa de la normalitat més s'esplien molt interessant per exemple els registres de defuncions les causes de la mort i tant
Està clar que eren doctors, has dit, molts d'aquests capellans eren doctors, però eren doctors en teologia, no doctors en medicina. I és molt curiós les causes de la mort, no? Un malaire, o... Una feridura. Una feridura, un atac de feridura, no? Un tret, dius, bueno, almenys que sap que aquí alguna cosa anava a passar. Un balasso, però un balasso, un balasso, no? Oh, hi ha una cosa que a vegades també surt, se sospita que morir ha...
I aquell pot ser al nord d'Àfrica, Amèrica o més a saber on. Clar, perquè hi ha una cosa curiosa que és que per declarar una persona vídua o vídu, clar, s'ha de tenir un cadàver. Però si no es té un cadàver, si no es té constància però han arribat veus que aquesta persona ha mort...
Doncs no és com ara, que ara tu pots anar d'ofici a administració i justícia i instruir la defunció i llavors se't pot declarar vidu perquè tu has pogut demostrar, però això en aquella època no hi era i per tant en algun lloc s'ha de donar de baixa la persona, no? Llavors doncs... I a vegades doncs hi ha una cosa són, també els registres, és important també el tema de batejar les criatures, sobretot batejar-les ràpid perquè la mortalitat infantil era molt a l'hora
Els morts que s'anomenen perinatals, no? Els morts que són d'abans o després del naixement. I per tant, cada vegada que hi havia una partera que es posava de part, el rector o algun capellà sortia corrents per batejar. La major part dels batejos es feien a les cases on naixien les criatures. Sí, això quan a vegades ho expliques a classe amb els nanos, s'espanten. Però com és possible?
Dic, home, tu ara vas a l'hospital, a la teva mare li foten l'epidural, pateix però no pateix el que devia patir aquella pobra dona, el nen surt més o menys bé, si no, tallen a la mare i et treuen per on sigui. Això tot abans era...
A lo natural, vinga, va, que salga, que salga. Clar, quan els dius, bueno, tu et pots trobar un nen batejat en dos dies i mort el tercer, s'espanten, diuen, ai, que bé que vivim ara. De fet, la quantitat de vidus que mereixen la documentació és enorme, perquè moltes dones morien d'embateix.
de barassos ectòpics o d'emorragies vinculades als parts i per tant la taxa de nupcialitat és molt elevada perquè els vitus es tornaven a exposar i perquè això és una situació bastant traumàtica i el rector sortia corrents a batejar una cosa molt traumàtica també és haver d'enterrar el nen fora de la tomba familiar o fora del cementiri a la zona dedicada al que s'anomenava la terra dels salvats i allà tenien un espai separat que a Vilassar de Mar
doncs si teniu present el cementiri de Vilassà i a la capella, doncs hi ha una filera de nínxols amb esquerra, després hi ha una porteta i darrere hi ha un triangle de terra molt petiteta i és on s'enterraven els albats. Però per una mare, per una mare, per un pare, era bastant dolorós, ja era dolorós que el nen naixés mort o que morís de seguida, doncs el que feien era de seguida batejar-lo per poder-lo enterrar dins el vas familiar, dins de la tomba familiar, no?
Tornant a les visites pastorals i tal, on trobem aquesta documentació? Mira, aquesta documentació la trobem a la nostra casa als arxius d'assassants. A Barcelona, a Girona, a Tarragona, a Lleida, a Tortosa, on sigui. Però allà trobem...
tots els informes de totes les visites que es van fer aquell any. Vull dir, en el nostre cas, el visor de Barcelona començava a fer la visita, m'ho invento, per aquí al Maresme i acabava bevent cava. I passava pel voltant de Montserrat i tot plegat. Tot i això, moltes vegades les visites pastorals també deixaven rastre a la pròpia parròquia.
No és l'informe existiu, a vegades existiu, complet, que podia fer el bisbe, que és el que podem consultar als arxius de 16 anys, però sí que hi havia un llibre que era el llibre dels decrets de la visita. Adoneu, eh? I si feia un extret... Del més important. És a dir, ostres, el bisbe ha vingut i ens ha dit que hem de fer això, això, això, això, això.
Això ho copio perquè així el bisbe que vingués després no havia de portar el Mamotreto des de Barcelona. I deia, ah, vale, vale. Ostres, aquí veig que el meu antecessor us va dir això, ho heu fet? Sí, vale. Això no ho heu fet. Us estiro de les orelles. Vinga, va, que ho heu de tornar a fer. I moltes vegades...
ens ho trobem, eh?, que tornaven a insistir de, com va dir el meu antecessor, Foneto de tal, a la seva visita de tal dia, tal mes i tal any, heu de reformar això i encara no ho heu fet, i si no ho feu, multa el canto.
Els podien multar? Sí. Quina mena de càstigs els hi podien... Multes econòmiques, eh? A part de les promeses del càstig infinit a l'altra vida. Aquesta la teníem tots. Aquestes eren allò, bueno, ja arribarà, hi havia multes econòmiques.
i suposo que la multa econòmica devia anar en funció de lo greu que fos el pecat jo què sé, imagina't que t'havien dit que havies de tornar a daurar un calze perquè ja l'havia marxat això no ho has fet, doncs has de pagar a banda de tornar a daurar-lo m'hauràs de pagar a mi, bisbe, el que et costi per tant, ho havies de pagar dues vegades
I el proper cop, quan t'ho manin, ja ho faràs bé. Ja ho faràs, i ho faràs quan toqui, no t'esperaràs que torni a venir un altre. És pedagogia preventiva. Exacte, exacte, és allò de dir... I a més de la millor perquè et toca la butxaca i amb aquesta no ho oblides. Sí que és veritat que abans dèiem, no?, que és el 1817, perdoneu, la visita aquesta que fa el bisbapòsitjar, que és molt curiosa, perquè es conserva la visita que fa ell...
que ja us he dit, que en quatre dies s'ho ventila des de Tiana fins a Caldetes, i sense manies. Jo suposo que devia anar a Escopeteau. Ostres, què està passant aquí? Però també conservem els informes que van enviar els rectors al bisbe que devien servir per preparar la visita. I aquests informes, ostres, n'hi ha alguns que són molt curiosos, perquè veus l'estat
com estava tot. Recordem 1816 feia dos anys que s'havia acabat la guerra del francès. I això ho trobem reflectit en els informes que envien els rectors al viso. Hi ha un dels rectors que diu que no pot cobrar les rendes per la situació del país. Un altre que diu que no sap ben bé on hi ha aquella cosa perquè els francesos diuen que els francesos la van emportar.
Coses d'aquestes que, ostres, clar, és això, al final, ens pensem que les verites pastorals és només, bueno, però el bisbo arribava, veia les quatre coses i marxava, sinó que també hi trobem reflexada la situació del moment. Llavors és un retard bastant interessant, no? Sí, no, no, clar, perquè aquí ja veus que dius, ostres, i els veus preocupats a vegades, perquè dius, merda, ara d'on sortiran totes aquestes rendes que el meu antecessor deia que tenia...
el rector de torno i això com ho hem de fer per recuperar-ho? Perquè potser la gent no s'ho pot permetre de tornar a pagar això o la persona que ho pagava s'ha mort i els oreus no volen continuar perquè per què?
I davant d'això què fas? Li escrius al bisbe dient, ho intentaré, però heu de tenir en compte que... La situació del moment, tots els temps difícils... La precarietat dels temps. Una altra d'aquestes fórmules que... És veritat que, hem dit abans, ser rector s'hi arriba per oposició, per concurs d'oposició...
mèrits i capacitats, no?, i s'havien de demostrar, hi havia uns exàmens, etcètera, etcètera, i hi havia un rànquing de places, hi havia unes parròquies que eren les més covejades, no?, les que tenien més rendes, no?, i per tant els primers de la promoció podien arribar a aquelles parròquies, i els de les promocions, els que tenien menys formació, doncs anaven a parròquies de menys de segona, de tercera, de quarta, de cinquena, etcètera, i hi havia molts capellans
que no arribarien mai a ser rectors.
perquè ser rector eren pocs i es quedaven com a molt amb ser vicaris com a molt amb ser vicaris i altres ja eren i altres s'havien de contentar amb tenir un benefici un benefici o dos o tres i amb dos o tres beneficis arrodonir i fer la nòmina això dels beneficis també és una altra cosa que també surt i va sortint molt a les visites pastorals perquè a vegades el benefici és fundat a Vilassar però el senyor que té el benefici viu a Vic
Dic, amigo, i com ha de fer la missa? Perquè si el benefici diu que la missa l'has de fer cada dia a les 3 de la tarda... Com t'ho fas? Com t'ho fas, eh? Aquí arribaven un pacte, llavors el rector o algun capellà que visqués
Deia la missa i cobrava una part. Deia la missa, cobrava una part i l'altra part se l'emportava el senyor de Vic. I això estava acceptat. De fet, això havia arribat a uns extrems molt, molt, molt, molt exagerats en vigílies de Trento, tornem a ser, i Trento el que farà és que obligarà que els rectors resideixin a les parròquies, perquè fins aleshores hi havia rectors que cobraven les rendes d'una determinada parròquia i no hi vivien.
Llavors, què passa? Que el rector es gaudia del plat, diguem-ho així, però en canvi les obligacions cap ni una. Llavors, per evitar això, l'altre dia comentàvem un cas molt extrem, que seria l'abat de Montserrat, tenia el títol d'abat de Montserrat, un cardenal que es deia De la Robere, que després s'acabaria sent Juli II, papa,
Doncs aquest senyor no va trepitjar mai Montserrat, fins on sabem, i va cobrar tota la vida les rendes de l'abadia de Montserrat, que no eren poques. I per tant, amb els rectors passava una cosa similar. Però en canvi, amb els beneficiats, l'entramat beneficial era de tal magnitud, era una cosa tan enrabassada que Trento va deixar.
I com funcionava això dels beneficiats? S'establia una fundació, de fet, s'anomenaven fundacions, o caos espies, jo em moro i deixo un determinat nombre de diners, o una propietat que es llogui i els diners d'aquells lloguers vagin per la fundació, que aniran mantenint les misses per la meva ànima. Una missa per l'ànima, o també una altra cosa que es troba algunes vegades,
uns diners per ajudar una noia del poble cada any que es pugui casar. És com una mena de beca, això, no? Si és la beca de pe... Bueno, perquè la nena que no es podia... Els pares...
no tenint una situació gaire acomodada, pogués trobar un matrimoni decent. Per pagar el dot, bàsicament. Exacte. El capellà cobrava per fer de casamentero, en aquest cas. O també s'instituïen fundacions per pagar el noviciat, diguem-ho així, el dot d'una monja o un determinat nombre de monjas que poguessin anar a un monestir, perquè hi havia monestirs on es cobrava un dot també per poder formar part de...
O també el cas d'alguns nois que anaven al seminari, que mentre estaven al seminari tenien un benefici, però amb l'obligació que s'havien d'ordenar al cap d'un any. Si tu al cap d'un any no t'has ordenat o no t'has tonsurat,
Et quedes sense benefici i busquem un altre. Eren unes beques. Eren unes beques, sí, sí. Un beca menjador, beca estudi, beca per a aquestes cases. La institució beneficial era, podies anar fins i tot per al manteniment d'un siri, o un atxe, no? Un atxe és un siri gros, amb dos o tres blends.
Una llàntia que l'humiliàs d'alguna altra tot l'any... A memòria d'algú, etc. I llavors hi havia tal quantitat de diners que els fidels posaven a disposició i això servia per mantenir la clarecia. De fet, és quasi una cosa que retroalimenta. Més diners es posen, més clergues hi ha.
a dia d'avui la cosa ja no va ser així ara no ara la cosa està ara des del concordat a la Santa Seu amb l'estat espanyol l'estat espanyol té l'obligació de mantenir els clergues
és veritat que cada vegada a l'Estat li surt més barat perquè cada cop ni a menys i cobren molt poc, s'ha de dir, tinguem-ho també tot de cop. I en canvi abans era una cosa bastant usual trobar algunes parròquies grans que tenien el que s'anomenaven comunitats de beneficiats. El nostre cas més proper seria, per exemple, el cas de Santa Maria de Mataró, que n'havia arribat a tenir 35, em sembla? Sí, sí, sí. Amb càrrec, càrrec eren el rector i quatre vicaris i un que estava vivint permanentment a l'hospital
i la resta eren beneficiats eren uns 35-40 hi havia molta gent l'únic que havia de fer era anar amb sort un cop a la setmana o un cop al mes anar de missa i la resta després també aquí entravem amb els sous extra algun podia fer de mestra algun altre podia fer de no sé què
o inclús arribar a cobrar a diferents llocs a l'hora, també, que això dels sobresous i els treballs... Llavors, molt curiosa també l'administració de la pròpia comunitat de beneficiats, que teòricament el rector era el que estava per sobre, però moltes vegades hi havia una rivalitat entre la comunitat i el rector li feia la vida impossible. Perquè el rector deia, hem d'anar cap aquí, i els altres deia, no, no, hem d'anar cap allà. I com que eren molts més, eren majoria plastant... Sempre guanyaven, llavors acabaven tenint uns plets que no s'acabaven mai, i el començava un rector, l'acabava...
dos rectors més tard parlant d'acabar nosaltres hem d'anar acabant no sé si així molt breu hi ha alguna cosa que t'hagis dit aquesta gent no m'ho ha preguntat no he explicat això o creus que amb el que hem explicat fins ara ja jo crec que si la gent ens ha aguantat ja és un èxit eh
Esperem que sí, eh? Ens emocionem i no parem. Hem parlat uns temes una mica complexos perquè en molts casos són molt diferents de la realitat que nosaltres vivim ara, per propera que pugui semblar. Nosaltres ara això dels beneficis i tot això és com... Això de què va? De què va, no? El que dèiem abans, són paraules que han quedat fossilitzades en el nostre llenguatge però que ja no recordem de què va, no? I bueno, si això ha servit per poder...
explicar una miqueta i que la gent se'n recordi ah sí, el Lluís havia d'anar cada X temps a veure com estava la parròquia, endavant, ja està bé. Molt bé, doncs ho deixem aquí. Molt bé. Moltes gràcies, Héctor.
per haver-nos acompanyat, per haver-nos amb la companyia de l'Alexis, perquè avui també ens ha explicat moltes coses. Entre tots dos hem après moltíssimes coses.
Hem arribat, doncs, a això, al final del programa. Moltíssimes gràcies, torno a dir-te, per haver-nos acompanyat. I recordeu que podeu escoltar el programa a través de vilassarradio.cat i a Spotify, buscant històries de mar i de dalt. I també us podeu subscriure al canal d'Spotify per rebre el programa cada setmana. Adeu i fins al proper programa.
Històries de Mar i de Dalt, un programa sobre el nostre passat, les històries, les tradicions, els personatges i el patrimoni de Vilassar de Mar. Una producció del Centre d'Estudis Vilassarencs en col·laboració amb Vilassar Ràdio i sota la coordinació de Núria Gómez.