De dilluns a divendres, de 10 a 1, parlant de tot. Repassem l'actualitat de Vilassar de Mar, què passa al món, les entrevistes d'actualitat i obrim la caixa de l'entreteniment. De dilluns a divendres, de 10 a 1, parlant de tot amb Jaume Cabot.
Molt bon dia a tothom. Què tal? Com estem? Benvingudes, benvinguts tots i totes. Un matí més com sempre i en directe a través de Vilassar Ràdio. Som l'emissora municipal de Vilassar de Mar i us saludem com cada dia, com cada matí, des del 98.1 de l'AFM al Maresme i a través de vilassarradio.cat per internet. Gràcies per la vostra confiança. Un matí més matí assolellat, temperatures més altes del que hauríem de tenir. Matí de dimarts 11 de novembre de 2000.
25. Dia solella, com dèiem, a l'espera d'un canvi de temps. Just quan hem de sortir al carrer per celebrar les festes de tardor, divendres, dissabte, diumenge, dilluns, 14, 15, 16 i 17, respectivament de novembre, en què Vilassar celebra les festes de tardor Joaquim Serra amb previsió.
de llarga distància, això sí, ens anunciava un petit canvi en el temps que ens podia portar plugins. De seguida, Joaquim Serra ens ho explica, connectem en directe amb el Centre de Referència Meteorològic de la Comarca, Servei Meteomar del Consell Comarcal del Maresme. Joaquim Serra ens fa la previsió de cara avui també.
de cara als propers dies. Amb Joan Escofet repassem l'actualitat i els seus protagonistes. El poc ens passa, on repassem l'actualitat local, general, les notícies curioses i aquelles notícies que ho van ser també un dia com avui, un dia més, tot pujant al DeLorean, repassem les efemèrides. A dos quarts d'onze fa pocs dies passava per la ràdio la Emma Rossell. La Emma Rossell, una vida com el seu propi que un nom indica dedicada al món de l'equitació, al món dels cavalls. Doncs fa molt poques
a proclamar campiona de la Copa del Rei de Raid a cavall. Ens explicava la seva experiència en aquesta i altres competicions. Insistim, eh? Campiona de la Copa del Rei de Raid a cavall. Tornem a escoltar l'entrevista amb la qual sentàvem al nostre estudi la Emma Rossell.
A les 11 i fins les 12, 60 minuts, on el protagonisme el prenen els avis i les iaies. Els avis i les àvies de la ràdio amb la tertúlia moderada dirigida, produïda per la Mar Vila Major, amb els temes d'actualitat. Avui, atenció, que la cosa ve sucosa. Ens ho explicarà la Mar Vila Major a les 11.
Els dimarts, cada 15 dies, la imatge ets tu, amb Isabel Caparrós, amic.exclusius, el món de la moda. I cada 15 dies, també, arriba alterna en posició, en aquest cas, la Montse Martínez, des d'Àdic Badalona, parlant de dicta solitari, el món de les addiccions. I a última hora, parlem amb el nostre especialista, en Xem a la saga, el món del cinema i la televisió, les sèries de televisió, crític de cinema i televisió, amic de la ràdio, amic personal, Xem a la saga. Però avui...
Farem un especial. Ara mateix, fa un any, una delegació vila-serenca, al punt de les 4 de la matinada, era la matinada d'un diumenge-dilluns, del 10 al 11 de novembre, marxaven cap a València. Marxaven cap a Picanya, en principi. Un cop a València els van desviar fins a Paiporta.
Avui fa un any. Volem saber un any després com recorden aquell fet. Van anar a l'autèntica zona zero de la dana, de la catàstrofe. I vam estallar en directe també per explicar-ho. Avui, amb una representació d'aquells vilassarens i vilassarenques...
Recordarem aquell 11 de novembre de 2024 i també connectarem amb Paiporta, amb la persona que va cedir amablement al seu local perquè, entre altres coses, aquestes persones que venien d'Àvil a Sada Mar fessin 1.500 botifarres. Experiències que en aquell moment no es van explicar, que s'han reposat un any després. Parlarem amb les ànimes d'aquell projecte, anomenat simpàticament el Comando Botifarra. Passa
va la ràdio, l'Andreu Boer, en aquest cas també en Manel García i en Xavi Iglesias, tres carnissers que van liderar aquesta, en aquest cas, aquesta expedició vilasarenca que els va portar fins a Paiporta. Un trosset solidari de Vilassar va viatjar cap a Paiporta amb la col·laboració de moltes persones a nivell personal i també moltes empreses i comerços del nostre poble. Al punt del migdia farem una especial on recordarem just avui fa un any aquell viatge a Paiporta.
L'edició d'avui, la número 2.246. 2.246 edicions del Magassin del Matí de Vilassar Ràdio. El meu nom, Jaume Cabot. 11 minuts per damunt de les 10. Ja ho tenim tot a punt. Motor rancès. Posem primera i arrenquem, som-hi. Cada dia, de dilluns a divendres, de 10 a 1, parlant de tot. El temps.
Centre de referència meteorològic de la comarca Servei Meteomar del Consell Comarcal del Maresme. Marxem cap allà amb un dia assolellat de temperatures anormalment altes. Aquest any sí que podem dir allò de l'estiuet de Sant Martí. Avui celebrem el Sant de Sant Martí. L'estiuet de Sant Martí és aquest petit estiu, aquest petit oasis meteorològic que tenim als voltants de l'11 novembre.
Joaquim Serra, ens anunciaves també de cara al cap de setmana. Atenció, festes de tardor, 14, 15, 16, 17 de novembre, divendres, dissabte, diumenge i dilluns, respectivament. Recordant que dilluns és festiu a Vilassada Mar, ens anunciaves possibles plugims algun dia. Ho anem confirmant ara mateix. Joaquim Serra, en directe, explica'ns què ens espera de cara a avui, de cara també, sobretot, als propers dies. Bon dia, Joaquim.
Hola, molt bon dia. De moment, avui jornada que continuarà marcada per la estabilitat ambient assolellat aquí a la comarca, tot i la presència de núvols alts i mitjans que estones podran arribar a mig de pel cel. Avui és Sant Martí i justament parlarem de l'estiuet de Sant Martí llarg dels pròxims dos dies, ja que divendres
Sembla que la situació meteorològica podria canviar una mica, més núvols i a la tarda fins i tot podrien arribar algunes precipitacions d'entrada de caràcter feble i poc important, tot i que ja tindrem temps de parlar-ne. De moment, com dèiem, tant aquest matí com aquesta tarda, tranquil·litat. El vent aquest matí fluix del nord-oest, aquesta tarda lleugerament moderat del sud-oest i situació marítima que en conseqüència també s'alterarà una mica.
Per la seva banda, la situació quan les temperatures avui pugen una mica a les hores centrals de la jornada. De cara a demà tot continuarà igual i amb màxima una mica més alta. Si avui ja pot arribar puntualment als 20-21 graus, demà fregaríem als 22 i demà passat dijous fins i tot es podria arribar als 23 en alguns punts, les zones més càlides, habitualment més càlides de la comarca, es fondarà des de l'interior del Maresme.
L'ambient frescot encara de nit, però de dia realment serà molt suau la temperatura, demà i demà passat, amb dos dies en domini del sol, vents fluixos al matí, lleugament moderats a la tarda de garbí i a l'espera d'aquest canvi de temps que, com dèiem, divendres farà augmentar la nebulositat, per tant, també de retruc farà que baixin una mica les temperatures i que durant la tarda ens podria deixar xàfags a qualsevol punt del Maresme.
Doncs Joaquim Serra, moltíssimes gràcies per la informació, sempre àmplia i puntual des del servei Meteomar del Consell Comarcal del Maresme. Demà i tornem a la mateixa hora confirmant aquests possibles plugims de cara divendres i diumenge. Joaquim Serra, fins aleshores, que tinguis molt bon dia. De dilluns a divendres, de 10 a 1, parlant de tot amb Jaume Cabot. 14, gairebé 15 minuts per damunt de les 10.
Un moment per obrir finestra informativa, un moment com sempre, per saludar el senyor cap dels serveis informatius de Vilassar Ràdio. Senyor Escofet, bon dia i bona hora! Molt bon dia, Jaume, molt bon dia a tots i totes. T'haig de comentar una situació. Ai...
Tu i jo fem broma, a vegades, o no, dient que a partir de ja, ja podem dir... Si no ens veiem, bones festes. Sí, i tant, t'ho han dit. No, pitjor. Ai, ai, ai. A veure, què t'han dit? Ahir em van dir bon Nadal, ja, directament. Joan, bon Nadal, et van dir. Bé, a l'acomiadar-nos, bon Nadal.
I vaig dir, això ho has de contrastar amb el meu company, i a l'hora amic, Jaume Cabot, perquè... És com un... El món se'n va. Sí, sí, els mons se'n va, eh? El món se'n se'n va. Bon Nadal, em van dir ahir. Bueno, l'altre dia, aquí a la ràdio, vam rebre l'Àlex Cortés, músic vilacerenc, bon amic de la casa, bon amic personal, i em diu, bueno, ara faré unes quantes coses i santes crismes. Em va dir, santes crismes. Home...
Ens agrada els santes crismes, eh? Com aquell que diu santes pasques, doncs santes crismes, no santes pasques. Sí, sí, sí. O sigui, et van dir bon Nadal. M'agradaria haver vist la teva cara i la teva reacció. Va reaccionar o no? A més a més es complica perquè hi ha testimonis. Estava parlant jo pel mòbil amb els meus pares, amb la meva mare en aquest cas, i va sentir el bon Nadal i ella es va quedar... Joan, t'ha dit bon Nadal? Joan, t'ha dit bon Nadal, sí o no?
Hòstia, és boníssim, eh? Bueno, és normal. No diguis el pecador, però més o menys a edat. No, uns 35. Però no el veus sovint, aquesta persona? Després et comentarem. Fins aquí, fins aquí la dada. Però hi ha més dades, Joan! Tu i jo vam fer una previsió, una predicció, i ens vam equivocar. Vam anar més enllà del que creiem que seria. Vam anar més enllà. Nicolà Sarkozy, el primer ex...
president francès de la República. President de la República Francesa. Doncs ja ha sortit del teleu. Tu ja vam dir, sembla que per Nadal, no? Per Nadal vam dir. Vam dir sense antecedents, bona conducta, algun treball comunitari a la presó. Ja està fora.
Ja ha sortit, no ha arribat ni a 20 dies. 19 dies, oi? Però tenim dades, eh? Què dius ara? Tenim dades de l'estança de Nicolas Sarkozy a la presó de la Santé. A veure, a veure, a veure, què vol dir que tenim dades i jo no estic informat d'això? A veure, explica'm, tenim dades, quines dades tenim?
Joan Escofer, dades sobre l'expresident de la República Francesa, Nicolas Sarkozy, que ja ha sortit a la presó després de Dinef. Dinef, no és 19 en francès? El francès no el domino gens, en qualsevol cas. Bonjour, mon amic, Jaume. Bonjour, Joan Iné. Bonjour. Gen, això és en Jean.
Ha estat un malson ha sigut les primeres paraules de Nicolas Sarkozy, que ahir arribava perfectament escortat per les unitats d'elit de la policia francesa de la Gendarmerie fins al seu domicili, on l'esperava Carla Bruni. Va fer unes declaracions dient que la seva estada a la presó havia estat un autèntic malson.
Clar, 19 dies... A veure, anem a les dades, eh? I va estar a la presó d'aquella manera, també. Anem a les dades. Ha estat acompanyat per dos dels seus escortes les 24 hores del dia. Que no havien fet res, eh? Ells sí que estaven a la presó. Ells sí que és un balson. Van tenir permís de l'Al-Qaeda. Sí, Al-Qaeda. M'agrada molt la missió, l'Al-Qaeda.
per ocupar les dues cel·les del voltant de Nicolas Sarkozy, allà tancats també els escortes, i ell temia molt per la seva integritat física. Ja havíem dit aquí, això cert, que els presos del seu voltant no el deixaven dormir, van fer torns per anar cridant, cantant, perquè Sarkozy no pogués dormir. En qualsevol cas...
Ell, com un petit Napoleó, també tenia molta por que fos enverinat amb el menjar. Oh, és veritat.
Teòricament havia de menjar el mateix que la resta de presos tancats a la Santé. Ell estava en règim d'aïllament. Régim d'aïllament és allò que es queden tancats a la cel·la 23 hores al dia per evitar contacte amb els altres presoners. I sí que tenia dret a accedir a un petit pati i a un gimnàs que tenia al costat de la seva cel·la. Un infern, un infern. Però ell ha sobreviscut aquests 19 dies, Jaume...
amb llaunes d'atonyina en conserva i iogurts. Hòstia! Ha estat la dieta de Nicolas Sarkozy a la presó. No havia res més a mà, no?
Era una manera, entenc, per evitar aquest presumpte enverinament que Nicolás Sarkozy creia que li podrien fer. Ha tingut visites, algun vis-à-vis, que es diu o no? Que se sàpiga, no, però transcendiran més dades, de moment, les que tenim aquestes. Però no està de permís, està fora ja o... Amb llibertat vigilada, fent una mica allò de que, en fi... No torna aquest. Ja està bé de ser. No torna.
Però ha estat un malson, eh? Ha estat un malson de Nicolà Sarkozy, amb dades que ens aporta Joan Escofer. Molt bé, vinga, Joan, més coses. Molt fos del iogurt i la tonyina que conserva. Hòstia, no vulguis estar 19 dies per això menjant iogurt i tonyina, eh? Esmorzar diners, això sí que és un càstig. No s'ho devia barrejar, no? Home, la barreja podria ser una mica allò... Sí, fastigosa, fastigosa, ho podem dir. Directament, eh? Déu-n'hi-do.
Molt bé, Joan, què més tenim? Bé, doncs tenim parlant de dormir, que a Sarkozy li costava, doncs, dormir. Molta atenció al que ens arriba del camp del Manchester United, eh? Old Trafford. Old Trafford. El Teatre dels Somnis. Sí, senyor. I quedem-nos amb això, Teatre dels Somnis, perquè han encetat una iniciativa...
que et permet dormir dins del camp les nits d'hivern. Es diu Stadium Sleep Out, aquest és el nom d'aquesta campanya que fa el conjunt mancunià. Però pel que vulgui o pels pobres?
Té una explicació que crec que es podria fer extensió. Saps que els clubs de futbol es vigilen tots, eh? Una mica a veure què treu un, què treu l'altre. Doncs han fet aquesta iniciativa amb la qual ciutadans, o qui vulgui, de Manchester, doncs, dormen dins de l'estadi, però dormen tipus vivac, eh? Tipus campament. Sí, allà... El fred que deu fotre allà a la nit. El fred que deu fotre...
Pagues una quantitat per poder dormir allà i aquesta sí que va destinada a entitats benèfiques que vetllen per la gent que dorm al carrer. Si no és per sense sostre, és per qui vulgui. Exacte.
I pagues per passar fred allà a dormir. Pagues per passar fred, però has pogut dormir dins el teatre dels somnis. Aquí no t'asseguren que tinguis un somni bonic. No. No te l'asseguren amb el preu de l'entrada, però, home, sí que és cert que és una iniciativa simpàtica per captar fons per aquestes organitzacions que lluiten perquè la gent sense llar, en aquest cas de Manchester, puguin tenir allotjament, eh?
Bueno, i acabes parles de nits i d'estadis. Sembla que la tia era una sorpresa al Camp Nou. El nou espat de feia Camp Nou. La sorpresa, ho saps perfectament, que Leo Messi es va presentar allà, va parlar amb el de seguretat. Hola, soy Leo. Por si no me conoces. Seguro que eres Leo. Un momento que quiero entrar al campo. Van trucar a Seguretat, va trucar algú del Barça, suposo que... No, no, no. Van anar via l'IMARC, un dels patrocinadors. El Barça era a l'IE, totalment. Explica'm. Però qui va donar permís per entrar en el Messi? Eh...
Messi ha arribat a l'estat espanyol perquè està concentrat almeria, crec, si no vaig malament, que juga amb la selecció argentina. Aleshores, Rodrigo de Pol, que és aquell guardaespaldes que té, que també és jugador de futbol, i ell es van acostar per entrar al camp del Barça.
Sembla que el Barça no tenia ni idea de l'arribada de Messi. Es veu des de l'entorn de l'exjugador que van parlar amb l'IMARC, un dels patrocinadors del nou Spotify Camp Nou, i van, en principi, autoritzar d'una llum verda que només faltaria. I sí, es va presentar a la porta Hola, soy Leo, i va entrar, es va fer unes fotografies... Jo tenia entès que el personal de seguretat va trucar al Barça mateix i el Barça va dir...
obrir-li les portes i els llums, tot obrir-li tot. Potser va produir aquesta trucada, però cert és que si es va fer aquesta trucada, el Barça va ser conscient en aquell moment. Sí, sí, el Barça no ho sabia, això ho tinc clar, el Barça no ho sabia en cap moment. Però vaig una mica més enllà, perquè hi ha una notícia que jo crec que és més atendre que la propi visita de Leo Messi al Camp Nou. Em comentaràs el que anava a comentar jo?
El noi que estava demanant... Comenta-ho, comenta-ho. No, no, sisplau. Ja ho m'ha acabat. Comenta-ho, és brutal. Jo només et cito la gent. Avinguda Diagonal, Princesa Sofia, tots l'estem veient, no? Joan Nit. Joan 23 és el carrer que baixa de la Diagonal al Camp Nou.
Què va passar allà? Hi havia una parella d'aquests... La veritat són monos, eh? S'estaven donant un ram de flors. S'estava demanant per sortir la noia. Exacte, amb un ram de flors tot bonic, xulo, clar, un moment íntim i maco i simpàtic.
I la parella es va veure sorpresa, perquè darrere passa Leo Messi caminant tranquil·lament amb les mans a la butxaca, i darrere sí que venen dos guardespatlles de Messi, però passa ell, o sigui, com actitud de passejar el gos sense gos. La imatge és, o un amic o ells mateixos fent-se un autovídeo, estan allà i en el moment que...
li direm Jordi, li regala la Roser. Bueno, en aquelles zones podria ser Cayetano. Sí, la Cayetano li regala la Ingrid, no ho sé jo. En el moment que li regala un ram perquè li volia demanar per sortir, es fan una abraçada i passa un personatge per rebre amb les mans de la butxaca que podia ser en Joan Escofet, en Jaume Cabot, què passa?
era Leo Messi sí que amb una distància prudencial davant dos tios allà dos goril·les impressionants però és que el xaval s'està abraçant i un moment donat deixa com la noia diu hòstia és en Messi no? és brutal això busqueu-lo perquè val molt la pena val molt la pena és una història d'amor Joan sí
Joan XXIII, el nom del carrer. Un ex-papa, no? Sí. Un papa més famós, Joan XXIII, que Lleó XIV, que ningú el coneix. Bueno, ahir se li vam donar una mica de pàbulo en el poc que ens passa amb aquest regal que va rebre el papa estatonident que està passant per sota del radar, però, en fi, de manera absolutament alarmant. No sé si aquest home deu per pallejar Lleó XIV. Després del regal que li han posat...
De fet, uns de León... León 14, vale? León 14 quilòmetres. I resulta que li van regalar una foto. No es van ni matar a fer una reproducció, sinó una foto amb un paper, amb un marc, i li van regalar aquest regal. Nacional 613. Déu-n'hi-do. Bueno, Joan, què més tenim, va, avui? Escolta, tenim que el govern belga està oferint 2.000 euros nets al mes a tots els joves de 17 anys que vulguin fer la mili.
O sigui, no està... Sí, 2.000 euros nets al mes. I algú de 51, pregunto, eh? Algú de 51 no hi pot anar a fer la mili per 2.000 al mes. Per 2.000 al mes, Déu-n'hi-do, eh? A partir del gener de l'any vinent, tots els joves belgues que estiguin en aquesta franja d'edat rebran una carta. Aquella edat en la qual no saps què vols ser quan siguis gran, com està passant a mi, que encara no sé què vull ser quan sigui gran,
Doncs el govern belga ofereix l'opció de fer la mili a canvi de 2.000 euros nets, eh? Vol dir això, que manutenció i menjar, tot això... La mili de tota la vida pagant... De l'exèrcit. Els militars cobren. Bueno, aquí cobrarà una misèria i companyia. I companyia mai més, ben dit. Però allà 2.000 euros, eh? Jo per 2.000 euros m'ho penso, eh? Sí. Sí, sí, sí. Si mi sargento...
Quant dura la mili, ja? Doncs no, una dada que ara m'agaba un any, un any, un any militar voluntari d'un any. Mira, 20.000 haurets, xaval. Un més, 24.000 haurets. 24.000. Vinga, no està mal. Què més, què més? Doncs si vols entrem en el... Ah, que va més finet, va més finet. Que avui tenim cançonetes boniques, eh? Què tenim avui?
Doncs mira, tal dia com avui de l'any 1926, avui és dia de Sant Martí, eh? Per cert, felicitats. Sí. Ui, què passa aquí sota? Ui, quin susto m'ha donat això. A Sant Martí. Doncs s'inaugurava als Estats Units, coincidint amb l'explosió del automòbil, de les fàbriques de cotxes, la Ruta 66, eh? Aquella ruta tan mítica que... Que jo un dia m'agradaria fer-la, això. A mi també, va.
Porta de Chicago fins a La La Land, fins a Los Angeles. Agafem el DeLorean i l'anem a fer. Ja podem fer, clar. I Nat King Cole ens va dedicar a aquesta bonica cançó sobre la ruta 66. Route 626.
If you ever plan to go to west Travel my way, take the highway, that's the best Que bé son això, eh? Que bé son això Piano i un contrabaix, eh? Veus aquí un piano i un contrabaix? Una veu, una veu, una veu Què dir de la veu de Nacking Cole? El rei Cole Sí senyor
Pocs segons, dos quarts d'onze. Què tenim, Joan? Ara ho ha dit, eh? Chicago to LA. Ah, mira, mira, un tema enrere després del moment, eh? Aquí. Aquí, aquí. Què més, Joan? Doncs avui és l'aniversari, nascut a l'any 1942, de Juan Pardo, cantant un compositor espanyol, tot i bé nascut a les Illes Balears, es considera, doncs, gallec d'adopció, eh?
83 anys per Juan Pardo amb el seu Joan Bravo por la música Bravo por la música Siete notas clásicas Forman cualquier clase de combinación Unas son tristísimas Y otras son muy trágicas
Caldria, potser, analitzar la lletra, eh? Caldria, potser. O no, eh? Molt bàsica, molt bàsica, eh? Siete són sus notas, con muchas combinaciones, amb una classe de música de P3, això, eh? Vinga, nens, què és la música? La combinació de set notes que té moltes combinacions. Som-hi!
De fet, és reba, eh? Bravo per la música. Sí, senyor. Què més, Joan? I passem d'un gallec d'adopció a una gallega gallega, eh? Avui és l'aniversari, any 1958, de Maria Luz Casal Paz. I no m'importa nada, nada Que rias o que sueñas Que digas o que hagas
67 anys fa Luz Casal avui i segurament no li importa nada.
No, no, ja, que l'escoltes una dona que l'escoltes cantar i una veu així. I quan l'escoltes parlant, una veu així, una mica... És molt estrany el fenomen Luz Cassal, eh? Cançó d'aquelles de tot el dia s'estaran recordant de nosaltres, eh? Perquè aquest No m'importa nada s'enganxa. Sí, però a tu què t'importa, algú, tu? No, a mi, a mi. Aquesta edat, ja. A mi no m'importa nada. I no m'importa nada.
que digas o que hagas y no me importa nada por mucho que me empeñe estoy jugando y no me importa
Què més, Joan? Oh, quin dilòria, quin dilòria. Parlant de cantants, ahir Rosalia, a la resistència, va menjar-se absolutament a David Broncano, espectacular la catalana, però se'l va menjar també a David Broncano, que és un tio amb presència, amb hores de vol, amb taules, exactament.
I sembla mentida la Rosalia se'l va, però menjar absolutament. Sí, sí, sí. I he vist petits talls, allò, per l'Instagram i tal, i realment va ser espectacular.
Què més tenim amb un DeLorean? Que és que, escolta, si anéssim a passar l'ITV, avui ens posarien l'etiqueta daurada. Daurada de lo bé que va aquest DeLorean. Què més tenim? Doncs, si et sembla, deixem Galícia, Minyaterra, Galega, i marxem cap a New Mèxic, als Mirats Units, perquè avui, fa anys, va néixer el 1962, Demi Murmur.
Gràcies.
Actriu de moltíssimes pel·lícules, moltíssimes. Destaquem aquest... aquest Ghost. Ghost Park, que realment té una música espectacular. La pel·lícula també és molt xula, però podríem destacar-ne moltes, eh? Dremur, 63 anys, eh? 63, eh?
Què destaquem, Joan? Doncs destaquem que Demi Moore, exparella de Bruce Willis, van tenir una època que no es van parlar massa, però Demi Moore, i això ho hem de dir, tot i que té algun projecte, acaba de... fa poc ha estrenat una pel·lícula, doncs ha anat a viure a casa de Bruce Willis per ajudar-lo. Bruce Willis té una greu afecció...
del cervell de generativa no coneix ja pràcticament ningú i és curiós perquè Demi Moore doncs viu amb ell i l'està cuidant i l'està qui va ser marit seu
Per cert, no ho hem dit al matí, la P7 a l'altura de l'aldea, tant sentit nord com sentit sud, està tallat el trànsit per un accident d'entre tres camions que ha provocat la mort d'una persona, lamentablement ha mort un dels implicats en aquest accident. Entre tres camions es troba encara tallada per sanciu de circular a direcció nord-sur a l'aldea, a les terres tarragonines. Terres tarragonines, doncs, sapigueu que està tallat el trànsit. Què més, Joan?
1977, els britànics, Status Quo, traien el disc Rocking All Over the Wall. Ei, costa de dir, sempre ho dic jo, això, eh? Rocking All Over the Wall. Ara ja m'he pres una mica, però em costava molt. Status Quo, Status Quo amb Rocking All Over the Wall.
Per cert, Francis Rossi, el cantant de Status Quo, jo sempre dic que aquest tio... O a una de dues, o ha caigut a l'exil de la joventut, o ha fet un pacte amb el diable. A l'exil de la joventut o pacte amb el diable, perquè el tio està igual. Però és que està igual. Status Quo, podríem posar la carpeta tiquismiquis, eh? Aquella carpeta d'artistes o grups que, en la nostra modesta opinió, sense criteri, creiem que no se'ls ha fet justícia. 76 anys pel senyor Francis Rossi, Status Quo!
Què més, Joan? Què més tenim? I si a les 77, status quo, ens deien que estaven per sobre del món, al voltant del món era Lisa Stanfield, el dia com avui, número 1 a totes les llistes de 1989, amb això, amb Around the Wall. I can't find my baby I don't know when I don't know why Why he's gone away
Tanquem Dilorian, Joan! I tanquem el Dilorian a l'any 2014 perquè es va fer un estudi a veure quina era la prenda, la roba de vestir de músics, d'artistes, que més cara havia costat a la gent que la va voler comprar. I la peça més cara en aquell moment, 2014, era la jaqueta de queer que portava Madonna en aquella Buscando a Susan desesperadamente.
Doncs, una a la migdia, 3.57 de la tarda, Joan Escofet, què tenim a l'informatiu d'avui? No traduirem into the groove perquè estem en horari brutament. En qualsevol cas, parlarem de les festes de la tardor amb la regidora de festes populars, Maria Vinues, entre altres temes. Doncs Joan Escofet, t'escolta la una a la migdia, 3.57 de la tarda i demà a un quart onze et torno a saludar. Mil gràcies. Recordem que la vida pot ser meravellosa.
A la pròrroga es decideixen partits. A la pròrroga es decideixen títols. Amb la pròrroga arriba l'emoció.
Tots els dimarts a les 9 del matí i a les 8 del vespre, Vilassar Ràdio et porta la pròrroga. Sigui quin sigui el resultat, a Vilassar Ràdio juguem la pròrroga. És única, no s'assembla a cap altre. Les seves veus són la teva veu i parlen la teva llengua. L'emissora municipal, el teu punt de referència.
Uns t'explicaran la fira del formatge de la Seu d'Urgell, d'altres la del romaní de Montagut. Nosaltres també en podem parlar, però preferim parlar-te de Vilassar de Mar.
Doncs vinga, som-hi, seguim endavant i és moment de parlar. Jo sempre dic que Vilassar està farcit d'artistes, d'esportistes, que és espectacular el nivell que tenim.
I a Vilassar de Mar, doncs, si parlem de cavalls i parlem del món dels cavalls, parlem de la Ípica Rossell. No hi ha dubte. I és que dissabte passat, entre altres, la Emma Rossell i el seu Urco del Garet es van proclamar guanyadors campions de la Copa de Sant Majestat, el rei de Raït. I avui, evidentment, l'hem mogut sentar aquí.
I, a més a més, li volem donar les gràcies especialment per venir a la ràdio i per venir encara convalescent d'una petita operació que, re, fa 24 hores li estàvem fent. A la Emma Rossell la saludem de seguida.
Emma, bon dia, bona hora. Bon dia. Com estàs? Molt bé. Gràcies per estar amb nosaltres. De res, a vosaltres. Estàs bé de la mà? Sí, sí, sí. M'estic recuperant. És una lesió de cavall, això, no? No, no, no. Té res a veure, eh? Té res a veure. Molt bé. Escolta, primer de tot, felicitats. Moltes gràcies. Perquè això no es guanya cada dia. No, la veritat que no. I hem de posar molt en valor, doncs, els esportistes. És una disciplina esportiva i artística, no, podíem dir? Sí. Què és més, esport o...
Bé, en el meu cas és esport i molta afició. Des de ben petit a casa meva sempre han hagut cavalls.
Home, tu ja vas néixer amb els cavalls. Sí, sí. La hípica es va afrontar fa 53 anys amb l'avi i tots els que hem vingut després hem anat muntant a cavall i tenim relacions amb els cavalls. Nosaltres estem dedicats a la disciplina del raid, que és resistència per la muntanya amb els cavalls i és el que vam viure a casa i és el que ens dediquem.
Doncs, clar, tu neixes amb els cavalls i de petita hi ha muntes i hi ha, doncs, vius el món dels cavalls i fas competicions. Explica'm quina escola... Ara entrarem a parlar de la Copa del Rei, però en qualsevol cas explica'm quan comences a dedicar el món del cavall a nivell, doncs, competitiu.
Doncs en l'any 1991 jo tenia uns anys i vaig començar a córrer als raids, llavors feia promoció, que són raids més curts, que són de 40, 60, 80 quilòmetres, i el 93 vaig començar de forma internacional, que ja corríem 160 quilòmetres en un dia o 200 en dos dies.
Hòstia, això és molt, eh? És molt. I per muntanya? Sí, sí, tot muntanya. I dius córrer, és a dir, això és... Vinga, anem ràpid, no? Que aquí el primer que arriba és el que guanya. Exacte. El ride consisteix en anar fent quilòmetres, es van fent fases i cada certs quilòmetres, cada fase...
es para a fer un control veterinari i miren el cavall, aviam si està bé, si té bones condicions per seguir, si té bones condicions per seguir, doncs seguim. I si no, doncs ens eliminen i ens quedem fora de la competició. O sigui, que ja fa més de... Bueno, gairebé, doncs, 20 anys o més, o 30, que estàs fent raids. Explica'm una mica la trajectòria. Què has guanyat al llarg d'aquesta trajectòria?
en aquesta trajectòria, doncs, durant tots aquests anys... Aviam, guanyar guanyar també és molt difícil, eh? Però hem guanyat el 2014... Sí, el... Bueno, aviam, que aquí estic una mica liada, eh? Sí. Vam fer... Aquí tinc una aplicació que ho veig tot. Ah, molt bé. Tens una aplicació per controlar el teu palmarès, eh? Exacte. Aquí a nivell, eh? I guanyar
vam guanyar un any a Ripoll, que eren 140 quilòmetres, eren dos dies, 70 per 70, anem molt a França també, a França també vam guanyar, un altre cop a Ripoll, Ripoll va ser en campionat de Catalunya un any. N'has fet moltíssims, no? Sí, molts. Els tens comptabilitzats o no?
A l'aplicació. Els vas posar perquè ja no te'n recordes. I clar, durant tants anys no me'n recordo.
Com t'entrenes per preparar un rai? Clar, necessites preparació tu, en aquest cas, i també el cavall. El cavall. Això és el més dur, perquè al final el dia de la carrera només és un dia. La preparació jo trobo que és el més dur, que és el dia a dia estar treballant amb el cavall. L'hem d'entrenar, perquè el cavall ha de fer molts quilòmetres, i com tu has dit abans, com més ràpid millor, perquè al final el primer que entra i el primer que té el cavall en millors condicions és el que guanya,
I nosaltres ens preparem treballant-los cada dia com a mínim dues hores o tres per la muntanya i cuidant-lo i alimentant-lo bé. Sempre amb l'urco?
No, en tenim molts. Aquesta vegada ha sigut amb l'urco, i l'urco del Garet és criat nostre. Tots els cavalls tenen el seu nom, i del Garet és de la casa on han nascut, perquè nosaltres tenim una fincatona i és allà on criem, i la finca es diu el Garet. I per això tots els cavalls nostres ja són del Garet.
Ah, molt bé. Urco del Garet. Sí, i no sempre és amb l'Urco. Ara, per exemple, l'Urco va fer una carrera bona a finals d'agost, que també la vam guanyar a França, que eren dos dies, i ara hem anat aquí a Badajoz el dia 25, dissabte passat, i també el va guanyar. És un cavall de vuit anys, pràcticament és jove, és la primera vegada que feia una carrera llarga de distància a aquesta velocitat, perquè va marcar molt la velocitat,
que eren 22 quilòmetres per hora, i ara aquest cavall ja descansa fins a l'any que ve, per lo menys. És a dir, això és una mica, si m'ho permets dir-ho així, és com una mica les motos, no? On tria, doncs, la moto, el tipus de pneumàtica, etc. I aquell llet vas decidint portar l'urco per algun motiu especial? El veies animat especialment o com per què, l'urco?
perquè va fer molta carrera va fer molt bona carrera a França i vam veure que aquest cavall estava en bones condicions per anar a Badajoz pel tipus de terreny era pla vull dir també les curses són molt diferents perquè hi ha llocs que hi ha més muntanya i no es pot córrer tant encara que correm molt igualment per la muntanya i a Badajoz era un tipus de terreny més pla vam veure que l'Urcó podia fer bona carrera allà i la va fer
És a dir, heu de deliberar una miqueta, no? Escolta, qui portem, quin cavall, i al final va ser l'Urco, que ara ja descansa fins l'any que ve. Sí, sí. En principi, sí. El desembre hi ha el Campionat d'Espanya, que és aquí Santa Susana, que ho tenim a la vora. L'Urco no vindrà. No ho sé, fins a l'últim moment. Ara, de moment, estàs descansant.
Nosaltres pensem que és millor que descansi ja. Està molt bé el cavall, però clar, està tan bé que també donant ganes d'agafar-lo per anar al Campionat d'Espanya. És que a més és jove quan viu un cavall, més o menys.
Aviam, un cavall en competició pot estar 16 anys, està bé, després la carrera competitiva pot ser que se'ls acabi, però nosaltres els cavalls duren molt més. Nosaltres quan retirem els cavalls es queden per passejar o per fer classes a la nostra escola, que tenim l'escola d'equitació, però duren molt més, sí, sí.
Escolta, explica'm una miqueta el pla de la setmana passada. Marxeu, clar, donar Badajoz, heu de portar el cavall, no pot arribar cansat. A veure, ell va darrere en el remol, però clar, necessita també bellugar-se. Explica'm, des que sortiu de la hípica fins que arriba Badajoz i torneu, quin és el pla? Doncs vam sortir el dimecres al matí a primera hora.
I vam parar a dinar i a ell el baixem, el caminem. De fet, ens vam quedar a casa d'una mica, el vam deixar suelto, vam anar a dinar tranquil·lament. Així ell pot beure aigua, pot moure's una miqueta, perquè al final són moltes hores. Arribem allà a Badajoz i quan arribem, el primer dia no fem res. Ell està descansant i llavors el segon dia ja el caminem una mica...
el trotem, el galopem, però tampoc massa, perquè he fet un viatge llarg. Després el divendres va ser, llavors sí que li vam fer 15 quilòmetres tranquil·lament, el trot i el galop, casuï, i el dissabte va ser el dia de la carrera. A veure, entén-me el que et vaig dir, ja sé que és un animal, però és un animal i els animals també són molt intel·ligents. Ell ho sap, que va a una competició?
Jo crec que ells ho noten, perquè aquí a casa actuen d'una manera diferent i quan anem a competició ells saben, clar, el camí amb el remol, que ja és molt més llarg, si els esquilem, els posem guapos... Això també, eh? Sí, sí, perquè per competir els esquilem el cos, perquè recuperin més ràpid...
Les pulsacions, quan més pèl tenen, més suen també i es queden més acumulats. En canvi, si els anem mullant, els hem de mullar perquè recuperin les pulsacions i llavors sí, ells ho noten. Canvi de lloc, sí, sí. Explica'm, explica'm el dia de la cursa, va, quina hora, quants quilòmetres la cursa aquesta? 120. 120. Sí. Amb un dia? Sí. Amb un dia, eh? A veure, explica'm, explica'm com us llaveu, com prepareu el cavall i com les sensacions durant la cursa.
Bé, jo m'ho prenc, no em poso gaire nerviosa, la veritat, m'ho prenc com si anés a fer una excursió, són quatre fases, penso que eren 40, 30, 30 i 20 quilòmetres, alguna cosa així, i són quatre fases, i jo m'ho prenc tranquil·lament i anar fent fase per fase, no miro ja al final directe, vaig fer tranquil·lament.
On em poso més nerviosa és l'última fase, però perquè és un esport que necessites d'altra gent, en aquest cas la meva família, el meu home, el meu fill, perquè en aquestes fases hi ha punts d'assistència que ells ens porten aigua per remullar el cavall, perquè begui el cavall perquè pugui seguir.
I en aquest cas, on te'n posa més nerviosa és que si vas ben posicionada, com aquest cas que era, que tot el rato anava a la primera, ells es posen molt nerviosos i llavors, clar, ens posem tots molt nerviosos perquè, clar, has d'arribar al final. Per guanyar la cursa, al final has de guanyar i el cavall t'ha de respondre. Hi ha cavalls que entre aquestes també es cansen i es paren i necessiten respirar una miqueta més.
Clar, i tu et poses nerviós al veure que arribes, l'heu de remullar, sisplau, anem ràpid, uns nervis... Però clar, són nervis normals i positius. Sí, sí, sí, però clar, són nervis. Tu saps quan surts que vas a la primera en tot moment? Sí. I en quin moment dius, hòstia, això ho puc guanyar? És la primera copa del rei que guanyes? La primera copa del rei que guanyo, sí. I en quin moment de la cursa dius, hòstia, que això ho guanyaré avui, eh? Els últims quilòmetres.
Quan veig que el cavall m'està reaccionant, perquè clar, en aquesta carrera hi havia molts cavalls bons, érem un grup poder de 7 cavalls, sí, que anàvem tots a davant i llavors, quan més ràpid recuperes, llavors més ràpid surts. El meu cavall té molt bon cor, recuperava molt ràpid i llavors sortia abans que ells.
És a dir, arribes a una base, li miren el cor al cavall, li fan la revisió del veterinari, i et diuen ja pot sortir. Exacte, el cor, si va a cuix, el moviment intestinal, si està bé el cavall, segueix, si no, no. I, clar, tu com més ràpid recupera, doncs millor. Quants cavalls corren la Copa del Rei?
Aquí em penso que hi havia registrats 60 cavalls de diferents parts del món. Del món? Sí, sí. Hi havia d'Aràbia Saudí, de Bèlgica, francesos, espanyols... Perquè era una carrera internacional. A part que és la Copa del Rei, és una carrera internacional. Emma, sincerament, tu quan vas sortir de Vilassar vas dir això ho guanyem o anaves a veure què passava?
Jo pensava que sí que tenia possibilitats de guanyar. Tinc un cavall molt bo, però clar, els altres cavalls... Jo no sé... Els coneixes els altres o no? Els altres els conec, però jo mai miro amb qui serà el meu contrincant. No? No, mai ho miro. Però els coneixeu? Els coneixem, sí, sí. I tu veus algun cavall que dius, hòstia, aquest va fort. Clar, i el meu...
El meu al final va guanyar una carrera a França, però la va guanyar 16 per hora. Al final les condicions climatològiques a França, va ploure molt, no es podia córrer tant, però bueno, el va guanyar i el va fer molt bé. Aquí a Badajoz sabíem tots que aniríem tots molt més ràpid i jo no sé el meu cavall. Si ell ho aguantaria, ell correria aquesta velocitat, era molt nou per nosaltres. I la carrera era molt plana o era... No, era molt plana.
Molt plan, eh? O sigui, vas agafar velocitat... Sí, sí, ja et dic, 22 km per hora vam fer, de mitja. A veure, l'urco del Garet té molt mèrit, però la que va a sobre també té mèrit aquí, perquè, clar, tu li marques el cavall una mica més, més ràpid, para, tu vas notant les sensacions teves del cavall, no? Per tant, a veure, explica'm quina és la teva funció.
Perquè, a més a més, el cavall es cansa, però tu també, eh? Sí, sí, sí. 120 quilòmetres en cavall... Sí, però diàriament ja estem treballant amb el cavall, jo estic muntant diàriament. Vull dir, és una cosa de fa molts anys, també, que el meu cos ja té assimilat d'anar amb cavall. Per mi anar a cavall és res, no és com... No em canso, no és com fer... No sé, com anar una hora... Per mi, al gimnàs, a córrer, això seria més difícil per mi. Ja estic acostumada a anar...
Necessites preparació física per això també, per anar... Sí, vaig al gimnàs, la veritat, però... però sí, perquè més hobby que no pas... Emma, parles amb el cavall? Sí, molt. Sí? I durant la carrera també li vas dient coses? Sí. I què li dius? És molt important d'animar-lo constantment. Si la persona que va dalt del cavall es desanima, el cavall també es desanima. Si la persona de dalt li va dient, va, anem, anem, que podem, vinga, va...
Ell s'anima molt més. Sí o no? Sí, és l'estat ànim de la persona que va a dalt. Hòstia, és brutal, eh? Sí, sí, sí. I quan guanyes, què? Que arribes a la meta i què? I quan guanyo, doncs és una satisfacció brutal, que dius, uau, i he arribat, i he arribat la primera. I arribes a la família, m'imagino que t'espera, t'espera tothom, i què sents? Perquè vas arribar molt abans que el segon o no?
Jo a l'última fase vam sortir amb una americana i anava l'americana amb mi, la vam fer la fase juntes i al final ella es va quedar una mica enrere perquè el seu cavall no anava i jo vaig entrar sola. I la veritat és una...
No et comuniques amb ningú durant la cursa, no? No. No, però si no pots dir, escolta, estic aquí, estic arribant... Puc fer-ho, però no em comunico. No. Vas molt concentrada en el teu. Sí, per exemple, el meu mòbil, el desactivo, perquè no vull que m'entrin trucades de ningú.
Mi WhatsApp, el desactivo, només el deixo activat amb el meu home, amb el meu fill, per si ells m'han de dir alguna cosa durant la cursa. O jo porto el mòbil a sobre per si em passa alguna cosa, o si es desfarrés el cavall, o si caic, o si em passa alguna cosa, llavors jo porto el mòbil si em passa alguna cosa. Pot passar això? Clar, exacte que pot passar. Però si no, el mòbil no l'agafo per res. Te'n recordes la primera vegada que vas muntar cavall? No.
No devies ser conscient, no? Devies anar mesos dalt del cavall, no? Sí, sí, no me'n recordo. Me'n recordo el primer raid que vaig fer, això sí que me'n recordaré sempre, que el meu pare m'acompanyava perquè no anés sola, i ell va caure. I jo, clar, em vaig esbarar, oi, oi, oi, i ell em va dir, això és el que no has de fer mai, caure.
Gràcies. És una bona lliçó, eh? Deus haver caigut, per això. Sí, moltes vegades. Per sort no m'he fet mai res amb la caiguda, però sí que hem caigut. Sí, sí. I suposo que cauria més, clar.
Jo una vegada parlava amb una persona que té cavalls, just per Sant Antoni, que els animalistes surten al cavall i tal, i em deia, jo, part de la meva família, no hi ha res a la vida que estimi tant com un cavall. Tu creus que li faria mal a un cavall? I aquella reflexió, hòstia, li vaig dir, és que tens tota la raó, no? Això és una miqueta la lluita vostra, no? Amb els animalistes, que sigui el cavall, que sigui...
Exacte, ells no entenen com podem muntar, que si li fem mal, que si li posem la sella, només posant-li la sella ja li fem mal, passejar que no els agrada... Jo no estic a favor d'ells, però jo disfruto molt amb els cavalls, els cuidem molt, molt, molt, molt, i per mi són la meva família, i sense ells no podria estar. Com es deia el primer cavall que vas tenir?
Com es deia el primer cavall? El primer cavall que vaig tindre era un poni una mica malparit que em tirava molt. Sí, sí, que es deia Lucky i sí, sí, me'n recordo d'ell. Sí o no? Sí, durant la meva vida he tingut molts cavalls i m'han ensenyat tots molts, eh? Però ell va ser un dels que, sí, que em va... em va tirar bastant. I l'objectiu ara, quin és Emma?
Ara l'objectiu és anar al campionat d'Espanya amb l'Urco o amb un altre cavall. Això ja al desembre. En tenim diversos de cavalls. I ara l'objectiu és anar aquí al campionat d'Espanya o al desembre també hi ha un rei de Portugal, que està molt bé. Ja ho veurem. És la teva feina i, per tant, la gaudeixes moltíssim. I si no ve l'Urco, ja tens de ser qui vindrà o no.
Sí. Qui? Ja està en Simone, està l'Urso, hi ha molts cavalls. Del Garet o no del Garet? Sí, sí, del Garet. Tots del Garet, eh? Sí, sí.
Ara estic al Garet. Ara on te'ls teniu, al Garet o a la Hípica? No, no, tots estan a la Hípica. Tots aquí a Vilassar, eh? Sí, perquè nosaltres hem vingut a viure fa un any i mig o així, a Vilassar, ens hem tingut que traslladar. Jo he estat sempre vinculada a la Hípica, donant les classes, però ara ja hem baixat tots a viure aquí, cavalls, tota la família, i estem aquí a Vilassar ja tots. Què és el més important a l'hora de muntar un cavall? Paciència.
Paciència. S'ha de tindre molta paciència amb ells. Perquè van molt bé, són cavalls, són animals molt dòcils, però tot i així no deixen de ser animals i els hem d'entendre també.
Un dia l'Urco diu que avui no em dóna la gana, no li dóna la gana. Sí o no? Emma, m'ha encantat que vinguessis, que ens expliquessis això. A més a més, l'Hípica Rossell, si parlem de cavalls a Vilassar de Mar, tenim el luxe i podem presumir que tenim l'Hípica Rossell i que si a més a més aneu a aquests campionats els guanyeu.
Espero que en Teddy no em falli, que en Teddy, que és el meu productor, que sempre que feu alguna cosa m'envia un WhatsApp. Doncs ja li diré, escolta, al canviant d'Espanya vull resultats i me'ls envies, eh? Emma, que vagi molt bé, que tingueu molta sort. Ets l'única de la família que fa concursos o competicions? Ara... Bueno, i la meva germana també. Ah, també? Sí, sí, sí. Molt bé. Sí, sí, les dues. Doncs, moltíssimes gràcies per tot. Gràcies. Que vagi molt bé i felicitats. Adéu.
Vilassar de Mar és notícia un cop l'any. Per nosaltres, ho és cada dia.
Salutacions, la mitjana del preu de lloguer al nostre poble ara mateix és de 1.013 euros, un 5% més econòmic que en relació als primers sis mesos d'aquest any, quan el mercat de lloguer marcava 1.068 euros de mitjana al nostre municipi.
La mitjana es planta actualment en 867 euros, el que significa un lleuger increment de mig punt respecte al primer semestre de 2025, quan trobàvem el preu mitjà en 862 euros al conjunt de la nostra comarca.
El president de la Generalitat, Salvador, ja ha anunciat un full de ruta per fer front a la intel·ligència artificial. La nova estratègia Catalunya IA 2030, que mobilitzarà fins a 1.000 milions d'euros en 5 anys amb l'objectiu de convertir aquesta nova eina, ha dit, en un actiu estratègic de país. Entre els punts que ha esbossat el president català, destaca que Catalunya donarà suport
a la creació d'infraestructures massives de dades i de càlcul, com la que es podria constituir a Mora la Nova, on l'administració aposta perquè s'instali una de les 4 gigafactories d'intel·ligència artificial de la Unió Europea. A més de l'aposta per aquest tipus de gigafactories, el govern català també ha anunciat que es crearà
Un núvol públic català per garantir la sobirania de les dades i serveis digitals que la Generalitat considera essencial per sectors estratègics com la indústria manufacturera, la logística o la bioeconomia. Amb aquesta estratègia el govern català confia uneixer els riscos i oportunitats d'aquesta tecnologia i situa Catalunya com un referent europeu en intel·ligència europea.
artificial responsable, a més de millorar la qualitat de vida, impulsar la competitivitat empresarial i reduir la bretxa de caràcter digital.
Esquerra Republicana de Catalunya va retirar ahir la proposta de reforma de tres lleis al Congrés perquè Catalunya recapti. L'IRP fa cosa que s'ha interpretat com un gest cap al PSOE per facilitar les negociacions de la reforma del finançament. Segons fons d'Esquerra Republicana de Catalunya, va ser una retirada feta d'acord amb el PSOE perquè en el moment actual aquesta proposta de reforma legal podia dificultar les negociacions.
Ho va dir el portaveu d'Esquerra Republicana, Isaac Albert, ahir, el qual va assegurar que ara no pertoca debatre-ho al Congrés, que s'està avançant i que esperen respostes les properes setmanes. Per la seva banda, la vicepresidenta i ministre d'Hisenda del Govern Central, Maria Jesús Montero,
Va anunciar fa tres setmanes que tenia la intenció de començar a negociar aviat amb totes les comunitats autònomes la reforma del finançament autonòmic. Montero serà la candidata del PSOE a la presidència de la Junta d'Andalusia i la seva intenció és avançar en aquestes negociacions abans de deixar el Ministeri.
En marxa un dispositiu dels Mossos d'Esquadra contra una suposada trama criminal que feia estafes financeres en l'àmbit immobiliari. Els agents estan fent registres ara mateix a Manresa i a Rubí, on ja hi ha hagut dues detencions. Un equip de la Divisió d'Investigació Criminal dels Mossos d'Esquadra, la unitat central encarregada de perseguir delictes criminals amb fins econòmics, s'ha traslladat fins a Andalusia, en concret fins a Sevilla, on preveu fer més detencions vinculades amb aquest entramat investigat.
I tot a punt per decidir la propera ronda del torneig de la Copa del Rei de Futbol. La Federació Espanyola realitza el sorteig de la segona eliminatòria de la Copa del Rei 2025-2026 a partir d'un quart de dues de la tarda. Recordem que aquest sorteig el podreu seguir en directe a través del canal televisiu Esport 3. A les 12.00, contacta amb la informació ara, la tertúlia dels avis i àvies.
Des del centre del teu dial, Vilassar Ràdio. Segueix-nos a les xarxes. Som a Facebook, Twitter i Instagram. És única, no s'assembla a cap altre. Les seves veus són la teva veu i parlen la teva llengua. L'emissora municipal, el teu punt de referència.
Posa en marxa la pel·lícula. Espera, espera. Per què no la poses en català? Està disponible. L'oferta de continguts en català a les plataformes de streaming s'ha multiplicat per més del doble en els últims dos anys. Abans de mirar una pel·lícula o sèrie, reviseu la disponibilitat del català al menú de llengües. A més, com que les plataformes acostumen a tenir memòria lingüística, si consumiu un contingut en català, la pròxima vegada que la llengua estigui disponible ja la tindreu configurada per defecte. Informeu-vos en a cultura.gencat.cat.
Aquest és un missatge dirigit a tu que fas ús del transport aèri. T'informem dels teus drets en cas de retard, cancel·lació i danxa o pèrdua de l'equipatge.
En cas de danys o pèrdua de l'equipatge facturat, recorda que has d'omplir el PIR, l'informe d'irregularitat d'equipatge, i entregar-lo en el taulell de la companyia aèria. És imprescindible entregar-lo abans de marxar de l'aeroport. Per reclamar, primer t'has de dirigir a la companyia aèria per algun mitjà que en deixi constància, com ara fulls oficials de reclamació, formulari web o per telèfon demanant un número d'incidència.
Si en 30 dies no reps resposta o la resposta no és satisfactòria, contacta amb el Servei Públic de Consum del teu municipi o comarca. Si ho prefereixes, pots utilitzar el formulari de reclamació de l'Agència Catalana del Consum que trobaràs a consum.gencat.cat. Més informació sobre els teus drets en el web i a les xarxes socials arroba consumcat. A l'hora de volar, no et deixis els teus drets a terra.
Molts t'expliquen el trànsit a Lleida. D'altres t'expliquen el resultat del nàstic. Només nosaltres et parlem de Vilassar. Parlem de Vilassar. L'actualitat de Vilassar de Mar la pots buscar a molts llocs, però només la trobaràs a Vilassar Ràdio.
Cada dia, de dilluns a divendres, de 10 a 1, parlant de tot. Repassem l'actualitat de Vilassar de Mar, què passa al món, les entrevistes d'actualitat i obrim la caixa de l'entreteniment. De dilluns a divendres, de 10 a 1, parlant de tot amb Jaume Cabot.
11 i 6, finals i mig del matí. Segona hora del Parlen de Tots. Recordeu que a les 12 del migdia farem una especial. Doncs avui fa exactament un any que una delegació vilassanenca viatjàvem cap a Paiporta. En principi una mà va a Picanya, però ens van desviar a Paiporta.
I avui farem una especial amb algunes de les persones que van fer aquell viatge solidari en què es van fer, entre altres coses, 1.500 botifarres. En parlarem amb els tres carnissers, les ànimes d'aquell projecte, l'Andreu Boer, en Xavier Iglesias i en Manel García. Ara sí, ho tenim tot a punt des de dos quarts de set del matí. Bueno, Feliu, eren dos quarts de cinc. Elles han vingut a dos quarts de set. Volten per aquí.
La Mar ens va trucar ahir, hem de preparar coses. Els tinc aquí. D'avui estan produint més que la Nestlé. Mira que la Nestlé produeixen, doncs ells encara més. Mar Vilamajor, bon dia, Manola. Bon dia, avui estem una mica adormidetes. Ja l'estava dient jo ara a tothom. Estava dient el Feliu. Ai, estic cansada, estic adormida. Ho s'estima, eh? Sí, ja ho sé. Ja sé que ahir, dilluns, vaig parlar amb la Mar i la setmana ja se li estava fent llarga. I era dilluns. Comença la tertúlia!
Han vingut avui, l'Aurora ha canviat quatre cables, en Feliu ens ha pintat la paret, la Maria Rosa ens ha fet la redacció de l'informatiu, la Maite ens ha cuidat totes les plantes, que aquí sembla això una selva, i la Maria Pilar...
S'ha arreglat una taula de so que teníem per dar que no anava, ja ho hem fet tot avui. Ja ho hem fet tot. Serveixen per tot. Ho sabem fer tot. Què deien abans? Un roto i un discussió. Molt bé. Un roto i un discussió. Em fa gràcia perquè ho preguntes i em mires a mi com si jo sapigués la resposta.
Mart, tu ho hauries de saber, això, eh? Vale para un roto... O has de dir així? Vale para un roto y un descocio. Descocio. Bueno, què? Com estem? Bé, molt bé. Molt bé, molt bé. Estan aquí a tope. Contentíssims. Entrem la Mar i el matí... Ens pesa la vida. Si et pesa la vida la teva dà, fill meu... Estàs apanyada. Què et passa, Mart? No ho sé, l'hivern, sempre que arriba l'hivern... No, no arriba l'hivern encara. No, però ja està aquí, jo ja oloro l'hivern.
Però si fot una calor que no es pot, avui és Sant Martí. Jo oloro hivern. Sant Martí, l'estiuet de Sant Martí més que mai. Per mi ja l'hivern està a tocar. Ja és aquí, jo ja arriba l'hivern i m'adormo. Ja està l'hivern. Veureu que us expliqui què li passa a la mar o no? Sí, sí, i tant. Us ho explico, eh? A veure quina salvatge de dius, eh? Crec, crec, eh? No m'ho ha certificat, però crec que la mar se'ns ha enamorat.
I està avui entrat a la ràdio, llagrimet aquí. Diu, no, és el fred. Quin fred, si fot una calor que no es pot, ja ja sé. La llàgrima em surt del cor. Aquesta s'enamora. És això. Com em coneixes, Jaume? És el que toqui, està enamorat. És una història d'amor. Feliu. Què hi ha? Sota cap concepte.
I això és cert. I això saps que és cert. Explicaré la nostra conversa d'avui. Sota cap concepte. No, no, no. No ho explicaré. M'han xiulat les orelles, avui, a mi. Què dius? Oh, oh, oh. Ha sigut lo nunca visto. I fa... Jo us ho explicaré fora d'antena. Of the record. Of the record. Això mateix. Bueno, va, escolta, anem a per la tertúlia. Va, sí.
Hem de dir que hem canviat una mica la dinàmica de la tertúlia. És que vaig parlar amb ells i elles i els vaig dir per què no cada setmana algú de vosaltres tria un tema i així parleu de coses que us interessen. A qui li ha tocat aquesta setmana? A mi. I què has triat, Aurora? Jo a l'educació dels fills. I per què has triat l'educació dels fills? Per aviam si m'expliqueu després de tindre quatre com està. Ja sap bé.
No n'has tingut prou, oi? No, encara que en tingués una dotzena. No, perquè cadascú, cada criatura és una criatura i has d'anar vantajant, com deien, el vent segons com vinguin. És molt complicat. Per això he vingut i l'he plantejat, dic, aviam si m'expliquen alguna cosa que ho puc. Practica amb els meus nets, amb els petits, perquè si no...
Tothom d'aquesta taula és pare o mare? Sí, oi? Sí. I per vosaltres, com d'important és l'educació amb fill? Primordial. Anem part per part, aviam. Per mi l'educació és la més important. Però l'educació no és educar amb paraules, amb normes i còdics, sinó amb l'exemple. Els nens s'eduquen a través de l'exemple. Si tu a un nen li dius que no menteixi, i tu menteixes...
I una mare, un pare, pot en qualsevol moment, truca algú per telèfon o està a casa i diu, ai mira, digue-li que no estic, que no m'hi puc posar. I el nen ho sent, això ja, desconcert total. I això és importantíssim. I si tu dius, no es pot cridar, no et pots enfadar, no pots pegar, però si tu parles cridant i... L'educació és bàsica, bàsica. I evidentment per mi ha de començar a la família.
L'educació, a més, per mi, es base, quan un nen és petit, que són com espongetes, que ho capten tot, i en aquells moments es forma la seva personalitat fins als set anys, es base en valors. O sigui, implementar tot allò...
que és important a la vida, o sigui, saber-los escoltar, tindre-los en compte, explicar les coses, valorar la seva manera de ser i, en lloc de recriminar, potenciar les seues capacitats i qualitats, i per mi és bàsica. I això, malauradament, em sembla que avui en dia, per la mancança de temps que...
que hi ha les famílies, és difícil perquè l'educació, no dic 24 hores, però no dues hores o tres al dia, com avui en dia tenen molts nens petits.
Ara parlaves que els nens són com esponges, clar, absorbeixen les coses bones, les coses positives i també les negatives. Creieu que, per exemple, els nens petits absorbeixen les pors i les inseguretats dels llores? Absolutament, absolutament. Crec que molta part de l'educació l'agafen amb l'exemple dels pares.
o dels familiars, sé com viuen, o els ajuden a créixer. Però que la principal educació pels nanos és l'exemple de la família que els rodeja. Perquè a vegades els hi dius coses que ni les entenen. Però si veuen que ho fas tu, és molt diferent. Entens? Llavors et segueixen a tu. Però si els hi dius, no sé, qualsevol cosa que els vulguis rectificar...
Moltes vegades ho entenen i moltes vegades no ho entenen. O sigui que jo crec que comença per un mateix l'educació d'altres.
Clar, realment repeteixen molts patrons. Jo estic d'acord. Absolutament, perquè els pares són els seus referents. I per ells som, el més important, els que els transmet la seguretat, la confiança, tot el que necessiten quan són petits. I jo vaig a dir una cosa. Mentrestant vas educant aquest fill, els pares també van canviant.
No són els mateixos. Si tens un fill als 20, que als 40. Totalment diferent. Llavors, també s'ha de valorar la persona, si és el pare i la mare. Tenen circumstàncies molt diferents, poden venir canvis de feina, canvis de lloc, i tot això s'ha d'adaptar. Els pares han d'anar adaptant també la seva personalitat a les criatures.
Perquè tot no és tindre un fill o dos i portar-los amant i avall i ja està. I que vegin, està molt bé. És la referència, és la família. Això sense dubte. Estic totalment d'acord. Però és que la família...
Com a ser humà, la persona, el pare i la mare, també va canviant, eh? No és el mateix un que pot tindre un fill en una edat que tindre-lo en una altra, eh? Sí, exacte. Sí, amb això és veritat. És veritat. Perquè a casa meva ens portem molts anys amb els germans. Jo em vaig educar d'una manera i el meu germà petit d'una altra, perquè jo em porto 16 anys amb el meu germà petit. I el meu pare ja era molt gran. I l'ambient... No és el mateix. No és el mateix. No és el mateix.
Ell sempre deia, pobre, que no era estimat. No és que no fos estimat, però els meus pares ja eren més grans. Exacte. Es va criar, com aquell que diu, sol. No es va criar com jo. En el meu cas és curiós, perquè és completament el contrari. És una germana que em porta uns anys i ha sigut sempre, i tinc un germà que només ens portem un any, i ha estat sempre la mimada, la petita. Però normalment és així, no? Normalment el que és més petit és el més curat. Bé, no.
Jo estic la mimada de casa, perquè estic la petita. La meva germana també, l'Anna, nosaltres els germans que érem grans, jugàvem amb ella, estàvem parella, li explicàvem contes. Sí, això que dius... Sí, però, per exemple, el meu germà, jo parlo pel meu cas, el meu germà petit el va mimar la meva àvia.
Parlant de mimar, el meu germà no menja quasi, o sigui, és molt difícil de menjar, menja de quasi res, perquè la meva àvia només li feia el que a ell li agradava. Ens va criar a tots la meva àvia, perquè els meus pares tenien feina, els meus pares estaven.
Però sí, estaven. I jo sempre vaig veure, el que sí que vaig veure a casa meva, sempre mai vaig veure baralles, que això és molt important. I tant. Perquè els meus pare i la meva mare, si es van barallar, mai davant dels fills. Mai. No vaig sentir mai cap baralla. Jo a les festes, perquè el meu home, pobreta, és al revés. A casa seva sempre va veure moltes baralles. I quan arriben festes importants, com és el Nadal, es posa de mal humor. Per què? Perquè ell va veure... Perquè se'n recorda, no? Sí.
Jo, a casa meva, era la felicitat gran per Nadal, perquè ens ajuntàvem tots els germans, els cosins, els parents, érem allà, i mai va haver-hi una baralla, mai. Sempre hi havia felicitat, i això et queda, eh? I tant. Això et queda. I llavors, o sigui, jo entenc el meu marit, li he entès molt, perquè ell ha vist només a casa seva discussions, baralles, mals humors, i això l'ha fet crear...
una manera de ser però nosaltres com a pares vam intentar amb els fills criar-los el millor possible m'han sortit bastant bé gràcies a Déu han sortit bastant bé els meus fills no, jo em sembla molt bé que tens raó i és així
El que veus a casa... Sí, però no... No sempre. Jo no vaig tant per aquí. Jo parlo en general una mica pel que veig ja fa anys, eh? Perquè jo m'he trobat... Jo a casa hem anat al restaurant i hi havia cosins petits, jo era la més gran, després vaig portar la meva filla, ningú, ningú, i si dic ningú, s'aixecava de la taula fins ara... Ara no...
Ah, no, a casa meva tampoc. No, no, no, perdona, no, no, si no vaig per aquí. Jo m'he trobat amb una altra persona que ja no hi és a la família, afortunadament, que anàvem a un bon restaurant, les nenes s'havien d'aixecar, si no menjava, és igual, ja menjava a la nit. I les nenes sortien al carrer a córrer, a la platja, i jo pensava... I et vas posar nerviosa perquè no és el que tu has vist.
I el pare de les ciatures em deia, no diguis res, no diguis res. Perquè ja et coneix. No, no, no, perquè jo les nenes les he tingut al costat, els hi hagués donat el menjar, hi hagués parlat, elles no. No, no, no. Perquè l'educació evoluciona i l'educació canvia com tota la vida. Jo penso que més a lo millor la nostra experiència, segur que, clar, totes hem sigut mares i pares, però més que parlar de les nostres experiències i el que és donar pautes o...
parlar de lo que és l'educació així perquè pugui arribar a si algú pot captar alguna cosa i li pot ajudar però més que parlar de la meva infància no, no, jo no he parlat o de lo que fem amb els fills totes hem fet el millor sí, però jo estic parlant d'en conjunt el que jo he vist de diferència d'abans amb ara
Ja, però això va lligat a el que jo deia que avui en dia les famílies no hi ha ni temps com el que tenies tu quan tenies i dinaves amb els teus fills. No, no, tu creies...
Part mística va una mica de la mà. Jo sí, clar, va lligat a el que s'està implementant avui en dia. Feliu, no estàs parlant, eh, avui? No, no, sí, que parlin. Però també és molt important la teva visió com a pare, perquè totes han estat mares, però i tu ets pare. Escoltant, aprenc. Escoltant, jo aprenc. I fas molt bé, però també volem saber la teva opinió. No, mira, una criatura...
És un llibre en blanc. Exacte. I ell veu, mira, escolta, i llavors es va a escriure la seva vida dintre seu. Exacte. Llavors ell fa el que veu o el que creu, però ell té el seu criteri.
perquè encara que sigui petit ell té el seu criteri i les seues necessitats i els seus valors i tu li pots inculcar una cosa però ell diu, pare, per aquí tu potser no vas bé, jo ho veig d'aquesta altra manera té el seu criteri tu també li has de saber admetre has de saber d'acord amb ell quan es va a l'escola a l'escola es va a aprendre
No, es va ensenyar, s'ensenya a l'escola, però s'aprèn a casa. Molt bé, Feliu, estic absolutament d'acord. I està clar, el que veuen a casa, el que veuen a fora, companys que tenen, companys que es troben, i llavors han de conviure aquesta joventut petita, l'han de conviure ells, perquè no són a casa.
Però l'exemple de tots els pares. M'ha encantat la definició, eh? Sí, és que és fantàstic. Sí, doncs, per què ara els nens que tenen 6, 7 i 5 anys, i 4 també, criden com a bosos allà on estan? Però cridan.
amb una mala educació horrorosa. Perquè no se'ls hi posa límits, però, o sigui, no se'ls hi posa límits ni dins de... No vull parlar ara en general per tothom, eh? Però com a educadora que he estat, sento que no se'ls hi posa límits, que es deixen que facin el que vulguin. I fins a un punt, sincerament, ni el que passava a la vostra època, no, ni els meus pares, ni ara. S'ha de tindre temps i s'ha de tindre energia, perquè la base de la pedagogia, tu que has estat educadora, és estimar, acceptar i educar.
Estimar, bueno, suposo que la majoria no ho estimem. Acceptar, a vegades costa una mica, però també s'ha d'aprendre, i educar és el més important. I per això necessites temps. Ja vens a la meva, Pilar. Per què els eduquen que han de critar la força? Perquè avui en dia vivim en una societat violenta, de crits.
i de tot el que veuen en el seu entorn és així els videojocs la televisió, l'entorn i per això criden, simplement no és que siguin mals nens si veuen que a casa no es crida que parlen en veu raonable i que es conversa això és l'educació no
Això és l'educació, que haurien de ser. I els nens, quan surten... Per exemple, estàs en un restaurant. Jo no parlo per mi, per el que he vist i viscut, perquè tinc molts anys i sé el que he viscut. Estàs en un restaurant i a un matrimoni, déjalo, déjalo, que corre.
Home, però els nens petits han de córrer, no? Que han de fer-se, no? Que han de jugar amb la màquina? No, no, sense bellugar-se, no. Però són nens petits, s'han de passar bé, també. Però l'educació, quan està amb gent, jo, per mi, aquest és el problema, que la mare o el pare ha d'estar per la criatura.
llavors si hi ha una altra parella la parella està per la parella per parlar, no amb la parella teva sinó amb l'altra amb els amics i els adents que corrin si a mi, jo estic en un restaurant i em passa una criatura una vegada per darrere i em mou la gatira
La primera vegada no diré res, ara la segona ja, i la tercera, amb bones maneres. Bueno, nens de bilantar, si esteu escoltant això no passeu mai. Això depèn de cadascú, jo no diria res. Aurora, això que parles, no sé si ho recordeu una vegada amb la Joana, ho vam comentar.
Perquè la Joana, ella sí que ho va dir, perquè el que dius tu, estava a un restaurant amb la seva parella, amb amistats, i el que dius tu, una criatura, pamba, no, ella li va donar un cop, eh? O sigui, amb la cadira li va donar un cop i no va dir res, però la tercera vegada, la segona va cridar als pares i va dir, per favor...
eduqueu aquest nen o agafeu aquest nen, dieu-li que això no es fa. Això, dir això d'educar... Jo considero que a mi, com que això no em pertoca... Però li va dir, a veure, que és que això de deixar un crio veure que està donant un cop a una cadira, un cop es podria no dir res, però... Me'n recordo d'aquesta conversa, que m'ho va explicar ella, no sé si a Mantena o fora, no me'n recordo, però va comentar...
Diu, tu saps el que molest que és que vingui una criatura, que tu estiguis tranquil·lament en un restaurant i et vingui... A veure, que no. I els pares això han d'estar... No ho sé, jo és la meva manera de pensar. Entenc els dos punts de vista.
I el que diu l'Aurora, potser són mantigues, però jo me'n recordo que els meus fills, jo no els reclaminava. Jo no els retenia. Però estaven a casa, assentats a casa. Mira, parlant de la Joana. Està aquí la Joana, que l'estem saludant. S'estem saludant, hola, maca. O sigui que, verdaderament...
Jo no sé, tampoc els costigaven ni res, però els meus fills no s'aixecaven de la taula. Els meus tampoc. Menjaven amb nosaltres i després deia que ens n'anem al jardí o al pati, o sigui, era un lloc. I clar, se n'anaven acabant de dinar o de sopar. Però a casa, a casa. No, no, al restaurant. Estem parlant d'un restaurant, ara, del públic.
de cara al públic, eh? I se n'anaven, si hi havia un jardí, al jardí, però es menjaven normal, i a més a més, el que diuen, me'n recordo que ara mateix, bueno, és que em sap greu parlar de... Ara mateix jo tinc els meus nets, no? La meva neta i el meu net, grans, a casa seva no s'ha menjat mai a taula. No, i cadascú menjava a l'hora que volia.
I això jo callada. Era la seva casa, cadascú entrava. I tant. Ara ja fa anys que els tinc a casa. No sempre, però els tinc més.
La meva neta, sentada així de cantó. Jana, per favor, no senta't bé. Què és això? M'estàs donant un cop a la cama? Ara ja ho fa, eh? El menjar té un gran costum de deixar-se sempre a la meitat. Dic, no. Dic, posen menys. Però tot això ha sigut culpa, amb perdó, dels pares. I tant. Dels pares. Això va, ja ho he deixat fer. Li han
Un descontrol, o sigui, un descontrol, no una mala educació, no parlo d'una mala educació, bona educació, però si casa seva ha viscut d'una manera fatal, en aquest aspecte, a part dels problemes que hagin tingut a casa seva, això és a part, però què és això de menjar un a les tres, l'altre a la una, o quan ha tingut ganes s'ha fet una...
No ho sé, jo parlo malament, però no ho entenc, això. Jo la satisfacció. No ho entenc. Sí, i ja tanquem aquest tema. Sí, sí, sí. Poder jo no ho entenc. La cosa que a casa, jo tinc una filla de 61 anys que té dos fills. Sí, de quina edat? Una noia i un noi.
De quina edat? Ara són grans. Però és que estan educats igual que els meus. I la meva filla, quan veiem nosaltres i veiem criatures a córrer, i la meva filla, que és la jove, em diu, mama, jo no sé com ho poden aguantar. Per què no estien quiets? Nosaltres no els hem deixat aixecar de taula.
És l'educació que ha rebut ella. Però que ha descartat una manera diferent d'educar, també. Exacte. No hi ha una educació que diguis que aquesta és l'educació correcta, no? No, no, jo no he dit mai això. Ara, una educació que molesti la resta de gent... Ah, justos.
Mira, un dia estava... Ara sí que vaig a personalitat, perquè no fa gaire. Aquest estiu. I l'últim exemple, eh? Ja, ja, no, jo no t'hi dic res. Estava sentada jo esperant la Maria Rosa i va passar una noia que cuida criatures i eren, com deia el Serrat, locos enemigos.
I cridaven tots alhora, ni d'haurien haver deu o dotze. Ui, quants? Sí, sí, molts. I tots cridant. A la plaça de l'Era. Jo estava sentada, esperant-la. Et vas espantar. No, no. Senzillament li vaig dir, escolta'm, tens un local per cuidar les criatures? Sí, estaven al mig del carrer. Venien per totes les cadires del favela.
corrents, com a bojos, cada vegada fa la catira, eren com viejos loquitos, pues igual. I jo no els hi puc resistir mai i li vaig dir, escolta'm, jo crec que el que estàs fent de cuidar-los està molt bé, però vés a un altre lloc. La Mar no ho entén, això. Que estem intentant relaxar-nos. És que costa d'entendre, eh? Mira, jo diré una cosa només, més diré una cosa. Bé, fal-li-ho bé. Cada casa és un món. I cada persona, i cada persona, un món.
I cada nen necessita una tendència diferent. És tot el que he dit. Molt bé, Filiu, molt bé. La meva avia encara deia i cada família una història. És veritat. I cada persona un misteri. És que ella deia cada família.
La Maria Pilar deia fa una estona que per ella els pares han de ser referents. Quan vosaltres éreu petits, els vostres pares eren els vostres referents o quins referents teníeu? I ja, després d'aquesta pregunta, tirem un tall. Però referents que teníeu quan éreu petits? Jo sí, els meus pares i la meva àvia. Maria Pilar?
Sí, els meus pares, la meva àvia... Bé, jo vivia en una família gran. Sí, van ser els meus referents, però ja està. A l'eu? Sí, també, també. A les cases, sempre. Com que llavors vivien els avis, vivien els pares... Els avis, tota la família, clar. Seguies el ritme...
normal de la família Maria Rosa? A casa també a casa no s'aixecava ningú de la taula fins que no el pare no li donava el permís i li donava el permís si allà t'ho havia s'acabat tot això de dir no em vull més, ara m'aixeco
A casa no s'aixecava ningú de la taula. Per tant, els pares també. Més el meu pare... La meva mare tenia tres i tenia aquesta pel dinar i per la cuina i més coses, no? Però el meu pare no s'aixecava ningú de la taula. Si havien acabat tot. I quan acabàvem... Ens puc aixecar, papa? Sí...
L'Aurora? Jo no demanava permís perquè jo no m'aixecava. Però no estem dient de demanar permís. No, no, no. Quins referents tenies quan eres petit? No, fantàstica. Quins referents tenies quan eres petita? El teu pare. Totalment. I un tiet que també vivíem amb nosaltres. D'acord. Aviam què? Aviam què ens diuen.
La educación consiste en acompañar a nuestros hijos e hijas, a nuestro alumnado, en su proceso de convertirse en personas autónomas y para lo que necesitan desarrollar competencias, valores, que les dirijan hacia la posibilidad de realizar un proyecto de vida propio a la vez que colaboran en la transformación de la sociedad para hacerla más justa y más solidaria.
Como decía Freire, Pablo Freire, cuando decía nosotros la educación no cambia el mundo, cambia a las personas que van a cambiar el mundo. Si tenemos eso claro, a partir de ahí podremos decir esto es educar.
Parlem de posar límits, perquè l'altre dia estava jo repassant les xarxes socials i últimament segueixo un canal de YouTube que pengen vídeos sobre cases, les persones més...
noticiables, personatges públics, pengen vídeos de la decoració de casa seva. Hi havia una parella d'actors, un actor i una actriu que m'agraden molt, que tenen dos fills petits. Llavors la mare una part del vídeo agafava, aixecava el sofà i ensenyava que el seu fill petit havia pintat tota la part de baix del sofà amb retoladors. I ella deia, bueno, nosaltres l'hem ensenyat a ser lliure i creatiu. Està molt bé ensenyar a ser lliure i creatiu
Creieu que per això s'haurien de posar límits? Sí, absolutament. S'ha de posar límits. Per molt que sigui el sofà aixecat i sigui la part del darrere, jo no ho permets. Cadascú no ha sigut diferent, perquè jo en tinc quatre. La petita li vaig dir, tu guixa el que vulguis, pinta el que vulguis, sempre dintre de la teva habitació.
Les parets també? Tot, tot, i encara ho tinc igual, no l'he pintat mai. Sempre que ve ell, i els teus fills diuen, ja hi ha tot això que va fer la mama? Sí, carinyo, quan era petita. Però la paret... A veure, em descol·loques tant. Et molesta que et passi un nen per darrere la cadira, però deixes que la teva filla pinti tota la paret, em descol·loques. La paret, l'armari, les portes a l'armari, tot, tot. Ostres, tu. Fantàstic. No ho hauria dit mai. No, jo tampoc. Jo sé.
Jo sí. La seva manera de ser s'havia d'expressar d'una manera. Jo li vaig dir... Va pintar una paret sencera de guix. Hi ha una pintura que és com pissarra, i va pintar tota una pareta de pissarra, i quan tenien que pintar els nens, pintaven amb aquella paret de pissarra.
Era una paret especial per pintar. Tots hem tingut aquesta pissarra, jo també en tenia una per no pintar-les. Els meus tenien la pissarra, al qual comptaven els nombres, tenien 3 anys i hi havia un que els assabia de l'1 al 100 com aquest i res, i del 100 al revés fins a l'1, i allà dibuixava els seus ninots.
Que volia fer alguna cosa, feia els seus dibuixos. Que volien pintar. Els hi donava un paper. Un paper en blanc i que pintin el que vulguin. Els hi donava els colors posats mateixos. Que s'entretinguin pintant si volen pintar. Que es pareixin.
que expressin les seves idees i que ho facin. Hi havia que tenien molt bones idees i les han tingut sempre, i n'hi ha que no en sabien tant, però també s'expressaven a la seva manera. Per tant, a una pissarra i que vagin pintant. D'una alternativa. Exacte. No, a casa el meu marit pintava, o sigui, jo tots els quadros que tinc a casa hi pintava bastant bé. Aixà, aixà. Eh? No, no. No, no, no. Sí, que no, dona.
i pintava bé a més ell tenia una habitació vam trigar 7 anys a tenir la nena o sigui que no tenia aquella habitació tot el temps que va voler i després quan va deixar la nena clar el pare pintava
I la nena s'anava amb ell, li va comprar teles petites, pintar amb pintura, eh, no amb llàpids amb pintura. I la nena pintava al costat d'ell, però la nena tenia els seus testes, les seves teles, ara que no em sortia, les seves teles les pintava, quan es cansava les borrava i tornava a pintar. I estava sempre al costat del seu pare pintant, sempre no, sempre que estava no.
Tots els crios petits han tingut la falera de pintar. És una manera molt creativa d'expressar-se. Els nens aprenen a través de fomentar la seva creativitat, de poder expressar-se d'una manera a través de la pintura, a través del ball, a través de la música. Ara no tant, eh?
I quan estan nerviosos, pintar mandales. Els mandales són fantàstics. Sense passar-te la ratlla, amb musiqueta tranquil·leta de fons. Fantàstics, els mandales pels nens. Jo a la consulta els he fet servir. Ara que parlàvem de pintar parets, escoltem aquest tall.
Mi hijo pintó la pared, a mí me nació esta cosa y dije, ¿qué pasa si no me enfado? Lo que hice primero fue decirle, amor, no pintamos la pared, ¿qué es lo que quieres hacer? Y me dijo, es que estoy preparando un juego de pistas. Y fue como, ah, vale. Pues mira, como no podemos pintar la pared, pero me parece muy importante esto que estás haciendo, vamos a pegar papeles en los lugares donde tú quieras pintar para que puedas hacer el juego de pistas. Le puse los papeles, él pintó el juego de pistas, entonces yo hice el juego de pistas, lo seguí, hasta que llegué a un papel con unos corazones dibujados.
Y al lado de ese papel había un niño de 5 años con una cara, con la absoluta ilusión de te he preparado algo mega heavy y pensé, guau, si yo me llego a cabrear me hubiera perdido esto. Te juro que mi hijo entendió mejor lo de no pintar las paredes
No. Molt bé. Gritar mai. Sí, està molt bé, eh? Gritar mai? No.
No. A vegades sí, se'ls ha de fer un crit i ben fet en el moment oportú. Però no pots dir-ho igual sense cridar? Es pot fer igual sense cridar. Perquè no et fan cas quan estan tan esverats que no et fan cas. Escolta tu, Vera, centra't.
A veure, ensenyar-los a respirar. A veure, sentem-nos, respirem i tenim temps, i parlem. No, perquè si no, no... Seria el que diu l'Aurora. Tranquils, tranquils, tranquils. Tranquilitat, sobretot. Però en aquest moment tu has de respondre. Si es crida, nois, aquí no es crida d'aquesta manera.
Se'ls ha de dir així. Però si no els hi fucs un crit així, no t'escolten, però estan cridant ells més que tu. Però què ha cridat? És una guerra de crits. Si ha cridat temps bé, no? Si criden més que tu, l'accepto. Clar, escolta, no, no, no. Mira...
Amb els meus no he tingut aquest problema, gràcies a Déu. Però m'hi he trobat amb alguna foto així, que anava a passejar, i res s'anava cap aquí. Escolta, nai, escolta tu, has de venir aquí, però li tenia de dir...
I si estava allà baix, si li hagués dit, vine, vine, no n'hauria sentit. Ah, bueno, val, val, val. Però això no és cridar, eh? No fa gaires dies, un dia fent broma, em va dir, diu, mama, la mà nostra, la mà nostra, ens fa mal encara, que sempre em portaves agafat.
perquè no s'escapessin. No, no, no. A més, jo sortia a passejar pel Passeig Nacional i arriba un moment que hi ha un carrer i llavors la sensació és que volen passar. Manera, què volies? Que cridés perquè no correixin ni no apareixin ni no passés un cotxe? Doncs els portava agafats. I a més, a més, tenia el handicap que la meva mare sempre sortia amb nosaltres. I si la deixava la criatura que fos un moment sola, em deia...
Jo no he sortit a passejar amb un gos perquè la portis corrent. No, no, t'ho juro. Llavors què? Doncs havies d'agafar la criatura.
I l'altre dia li vaig dir a la gran, dic, si haguessis portat a la iaia dient això, ja em veuries si no haguessis agafat a la criatura. Estàvem parlant de cridar. Vosaltres, quan éreu petits, us havien cridat els vostres pares alguna vegada? Mai. No. Mai. Mai. Mai. A mi em castigaven, no. A mi em castigaven, sí. A mi em castigaven. Si jo feia alguna malifeta, no sortia. No, no. Exacte.
A mi tampoc, no m'havien cridat mai. Els que sí que us cridàveu, després heu cridat els fills? Jo sí, no. A mi m'he cridat molt i jo no he cridat mai als nens. No, jo també. Home, ja m'he tingut una només i no he tingut necessitat de cridar-la. Jo no, mai.
Sí, això sí, a vegades et duien així. Sí, a mi també. Rectes. Tu també una? Molt, molt, molt. Sí? I jo era una mica belluguet. Una mica. Ah, bé, belluguet, tot no ho podies tenir. Les lletures s'han de moure, si no, malament. Han de fer la seva vida.
Sí, clar, si m'anava a pescar peixos allà els pagesos que tenien el sofret de peixos, jo m'anava allà a pescar... Que anaves a pescar els peixos de color? Sí, ostres! A pescar els peixos de color, agafaven gardaixos... Tota la fauna de Vilastar...
Sí, la coneixia. La coneixia, el Feliu, i l'agafava tota. No ens esviem del tema, perquè tinc un tall per vosaltres, i és que l'altre dia l'Enric Auquer va anar a un programa de ràdio, un podcast, que es diu La Turra, i va parlar justament d'això, de cridar als seus fills. 6 vegades, 6 vegades, aneu a la dutxa, estic fent el sopar, estic aquí sol. Tio, estic descobrint una cosa molt interessant, que és que últimament crido.
soc un pare cridaner. Ets un pare cridaner. I li he posat el nom de pare feixista. I quan surt el pare feixista, ara he agafat una terapeuta que m'està ajudant, una pedagoga infantil i terapeuta, que vaig demanar ajuda perquè vaig dir, ha sigut molt guai fins ara, i de cop i volta a mi m'està desbordant la vida, perquè soc un tio molt nerviós,
i no tinc paciència. I ells són nens i tu deixes cridar i pots gestionar-ho de mil maneres. Si tu crides és perquè ja crec que es trenca un punt en què ja no pots sostenir i allà et surt una violència que crec que és la violència que em manda el món, diguéssim, no? Que jo l'he vist molt evident i vaig dir, necessites ajuda perquè jo...
S'està tornant un hàbit que l'has de trencar ja. Això és violència. I hi haurà algú que escoltarà i dirà... Bueno, és una... Perquè el meu fill, davant d'això, quan faig un crit fort... S'espanta. S'espanta. I després veus el teu fill, que la meva filla gran li agafa algú a l'altre i ara te diu... I dius... Aquest to és meu. Aquest to és meu. 100%. Exacte.
Sí, estem d'acord amb això. No hi ha res que facin els fills que no hagi vingut d'un referent dels pares o dels adults que estan. Sí, doncs estic d'acord amb tu en aquest sentit, perquè sí que és veritat que la majoria de coses que fan els nens jo crec que venen dels pares i dels referents, però m'he trobat molt amb nens que aprenen fora de casa, a l'escola i a través de xarxes socials,
Coses que a casa teva després el pare et ve i et diu, no sé d'on ho ha tret, això. Doncs és molt fàcil saber-ho, perquè de fora de casa, i de la societat, i del que veuen. Ara, una vegada se repeteixen aquests esquemes a dins de casa, tu has d'agafar el nen, has de parlar amb el nen, l'has d'educar, no?
I acceptar que la realitat externa és d'una manera, però que ni per el seu benestar, ni pel seu creixement, ni per la seva bona convivència, això és convenient. Simplement, és tan fàcil com així. Jo us puc dir que a casa, jo només n'he tingut una, vull dir, no he tingut baralles amb fill ni res, però la meva filla anava a jugar a casa dels altres nens i a vegades venien els altres nens a jugar a casa, però això ja...
no sé si ho feia dir jo malament la senyora, tal, tal, sobre la marxa. Però el que sí que es puc dir és que quan la meva filla anava a jugar a casa dels nens, quan tornava havia agafat moltes coses a casa dels nens que ja no havia fet mai a casa.
el qual vol dir, entens coses dolentes, no, però que a casa no ens permetien, però sí. Però això és un aprenentatge, és una manera d'aprendre, que no a tot arreu ser... Hi ha persones diferents. Però tu havies d'estar alerta que aquest aprenentatge no tingués endavant. Ara ja no sé on t'estic. Ai, Feliu, per favor. Això vol dir que em faig bé. Això vol dir que estàs envoltat de... No, no, no, no, no.
Volia fer una de xances, però... Ah, bueno, sí, ara em ve. El que sí que s'ha de tenir molt en compte, quan estàs amb els nens, amb els teus fills, està molt d'acord, o no d'acord, però vull dir, parlar molt amb el mestre.
amb els mestres de l'escola. Reunions que es fan amb els mestres, ser-hi, sobretot, que no es deixin. Sempre. Perquè tu saps com van els nens i aprens del que es fan a fora, a vegades. I llavors hi pots posar solució, que a vegades no es pot fer. Jo veig que anava amb moltes reunions de pares i com aquell que diu... No parlava ningú. No, que no parlava ningú, és que era jo sol.
Eres l'únic pare que anava, no? Sí, està clar, et trobes allà... I no saps què dir? No, i havíem fet coses amb el professor mateix, amb això que jo tinc manies. Per exemple, vam fer una incubadora per la canalla, vaig portar ous de feixar,
A una incubadora per animals. Home, per a mi no. I vaig baixar ous de feixar i vam veure com creixien, com neixien els pollets amb la canalla. Vam fer coses d'aquestes. Però és que estàvem sols el professor i jo.
i els alumnes, però vull dir, es tenien de fer coses així, llavors explicacions que t'explicaven, mira que aquí el fill et va per aquí, o has de potenciar-lo allà, i llavors entre tots es fa aquest grup que ells t'ajuden molt i tu ajudes amb ells. I llavors és la manera de poder...
que aquella criatura pugi dintre un estat normal. Perquè si no van, els pares no van com està el fill, perquè no van mai a l'escola, i diuen això ja ho farà, ja ho farà l'escola, ja anaprendrà l'escola.
Però és que hi ha moltes escoles que tampoc t'ho permeten que baixi un pare allà. A la teva època potser sí. I avui encara menys, ja us assegurem. Exacte, però avui dia... Avui dia els pares... Exacte. Bé, o sigui...
Sí que es posen molt en l'educació, en el que és l'educació, i criticen molt, i tota la pesca, però el que és... Jo no he vist mai un pare, per exemple. Veig moltes pel·lícules d'aquestes americanes, o pel·lícules en general, que hi ha com un dia que cada pare va i explica alguna cosa de la seva professió. Perdona, posaré a l'Escola del Mar, sí.
Sí, perquè el meu net em va demanar un dia que expliqués la meva vida, perquè era pels avis, i els vaig anar jo, i vaig a explicar unes quantes coses, i sí, sí, a l'escola...
Però això tampoc està en general, Mar, jo crec que... No, no és general, eh? No és general, això que tu dius. També ho havíem fet nosaltres aquí a l'escola, a vegades jo els hi havia dut estris de carnisser, ganivets i tots, jo els ensenyava que això es talla la carn per fer així el menjar i tot això.
explicada la Bea Fecne, de florista. Jo, per desgràcia, no sé per què, quan tenia un fill ja amb els estudis o primaris o perquè, clar, i he anat a quatre, sempre he acabat que m'han demanat que fos la secretària de les reunions de pare.
I em veus a mi, ara no, però jo he anat a la comissaria de policia del Paral·lelo, sí, no, no, no, m'acompanyava el meu marit, perquè havíem de portar l'acte a la policia. Ah, quina sorpa, l'acte de què? Però com acaben aquelles reunions que anàvies a la comissaria? Però, escolta'm, jo havia d'anar. Però, perdona, l'acte de què?
L'acte de la reunió de pares, jo era la secretària, i quan acabava l'acte que s'havia escrit entre els professors i el que hi havia, i el que s'havia parlat, l'havia de dur jo, personalment, a la comissaria de policia. I què tenia a veure, la policia? Ah, nena, eren otros años.
i no m'ho invento. T'ho juro que no m'ho invento. I parlant d'una altra cosa que no vull deixar-ho estar. No, no, no ens n'anem. No, no, és petita. És que la meva gran sempre em recorda. Mama, tu te'n recordes que em cridaves quan érem petits? No, no, sí, sí. Jo a la Barceloneta tenia un pis, que encara hi és, de 120 metres quadrats. I li vaig dir a la gran, dic, nena, si jo des del punt de la cuina que hi ha el menjador, la sala, l'altre, l'altre, i és dit...
Nena, vine.
no que seixi vingut mai, perquè no em sentia. I diu, mama, doncs tens raó. I clar, jo havia de dir, nena, vine! Perquè si no, a l'altra punta de pis no t'entaraves. La meva mare també em crida de baix a dalt. I què? Oi que em cridava? Però no és un cridar de... Vine aquí! Això mateix. Nena, ja tens el braç preparat. Sempre amb respecte. Però havies de cridar.
T'entenem. No ets un monstre, Aurora. Parleu que és molt important per educar, tenir temps i que avui en dia la majoria de pares i mares no tenen tant de temps i que per tant és complicat gestionar-vos. Recordeu que l'altre dia parlàvem, per exemple, de les extraescolars infantils?
i dèiem que els nens tenien un munt d'extraescolars... Què me'n dieu dels avis que fan de pares? Bé, jo com que he fet d'avis, no de pare... A mi no crec que sigui... A veure, la figura de l'avi és importantíssima pels nens, perquè a mi, de fet, jo vaig viure amb la meva àvia...
També fins que es va morir, jo tenia 7 anys. I és importantíssima, però és una persona que ha de ser secundària. Sí, segons aquests casos. Perquè és una altra generació, no té la mateixa energia i no se li poden exigir o demanar que faci.
d'educadora, de mare, d'àvia i de canguro. No se li pot exigir. Ho dic perquè avui dia hi ha molts pares que per feina han de fer que vagin els seus pares o mares a recollir els fills a l'escola o a portar-los a primera hora a la guarderia. Així, nena, i quedar-se'ls a dinar perquè jo, com que vic a sota de l'escola de mar, ho sento, les iaies que van a buscar els nens i els sento, ui, tinc una feina a vegades en català, en castellà, perquè ara menjar, a més a més, el d'escola de mar, parlo
que és la que jo coneixo. O sigui, surten a les 3 i entren a les 4 i mitja. Segons on viuen... No els he d'anar a temps. Per una hora i mitja que tenen d'escola, que això ho trobo horrorós jo, no ho he entès mai. Els que no dinen a l'escola han d'anar a dinar i els avis, pobrets, corrents...
Perquè els assento, jo no els coneixo, però els assento, passen per davant de casa, el menjar corrents, he de deixar el de menjar preparat, si no, no dóna temps. Perquè també vivim en una societat que ha prioritzat més, que els fills puguin treballar, pagar una hipoteca i tot això, i estar fora, i prioritzar més això que l'atenció, la tranquil·litat, i viure d'una manera menys competitiva i menys consumidora.
A veure, jo no és que justifiqui la joventut, perquè cada ús, el que dèiem, cada casa és un món, però clar, si no treballen els dos, no n'hi ha prou per... No arriben. No arriben, no arriben. I més si tenen més d'una criatura, perquè aquí vi les criatures n'hi ha moltes, eh? Sí, i tant. Ui, és un poble que està minat de nens petits. Moltes.
T'ho dic per experiència perquè els veig, amb dos i tres, que jo sempre dic, mira, van repetits aquest matí, ja n'he vist una noia que anava ben jove amb dos criatures. I jo que anava amb el meu net i la meva filla, perquè el meu net és més gran que la meva filla, eh?
Escoltem aquest tall. Sí, sí, por favor. En España cada vez más hay abuelos que están criando a sus nietos cada día ocho, nueve o más horas. Abuelos que tienen que levantarse a las seis de la mañana para ir a donde viven los nietos para cuidarlos, que tienen que aprovechar para hacer la compra y dejar preparada la comida de sus hijos y sus nietos o que más adelante cuando sus nietos van al colegio son los que los tienen que recoger a las cinco...
y tenerlos estretenidos hasta que los padres lleguen a casa, a lo mejor a las 7 o más tarde. Creo que eso no es una situación normal. Nos vemos en este plan porque, lamentablemente, tenemos uno de los permisos de maternidad más cortos de toda Europa. Y hay un problema sobreañadido, y es que los niños los tenemos cada vez más tarde. La edad media de maternidad en España del primer hijo en estos momentos está en los 32 años,
Lo que, si no me equivoco, es casi la más tardía de Europa, aunque en general en todos los países de Europa se ha retrasado bastante. Cuando tenías un hijo a los 20, podías ser abuela a los 40. Cuando tenías un hijo a los 25, podías ser abuela a los 50. Cuando tienes el primer hijo a los 32, no tienes derecho a esperar ser abuela antes de los 64. Es un problema porque cada vez va a haber más dificultades para que las abuelas puedan colaborar en el cuidado de sus nietos.
Una veritat com una casa. Sí, és així. Jo com no m'he trobat, m'he trobat al revés. Jo anava amb el meu net amb una mà i la Núria l'altra. Ningú d'aquí s'hi ha trobat tampoc en aquesta situació? No, jo no tinc. Jo no tinc nets. I us agradaria tenir-ne? Sí.
Els meus fills no n'hem tingut. A mi sí, soc molt criaturera, però la veritat és que no és una cosa que no em fa... Especial il·lusió. No, en absolut. La meva il·lusió és que els meus fills estiguin bé i estiguin feliços. Jo en tinc sis i una vesàvia. Jo soc vesàvia.
Ah, d'acord. Dos bisnets. Jo soc bisnets. Sí, és bisnets. Sí, és que va començar molt aviat. No t'hi dic que anava amb el meu net. Clar, però jo no sabia que eres basàvia. Sí. És àvia i basàvia. Que xiu, tota aquesta noia. Molt bé.
És que ho estic dient, el meu net és més gran que la meva filla. Jo soc àvia i m'agradaria ser-me àvia. A veure, no que m'es deixessin anar vuit hores, veure'ls, però sí em fa il·lusió. Sí, però mira, un exemple molt curtet. Anem al restaurant. La mare, la meva neta, maquíssima, la meva filla, jo i la nena petita. Que és neta o bisneta, la petita? Bisneta.
La petita meva farà vuit anys el dia de Set de Cales. La meva filla, quan la seva neta comença a marranejar, perquè fa... I la meva filla mira...
Quan diem, no diem res, cap de les dues, ens quedem callades. I la meva neta l'agafa, li fa no sé què, té 3 anys, eh? Oh! I jo em dono compte que la meva filla sempre... No és que jo sóc la que em moc, és ella la que dic. Home, és clar. Però per què l'han educat aquesta...
Aurora, és que estic com confosa. Has dit que ets besdàvia, però has dit que tens una neta més gran que la teva filla. Un net. Un net. Té 47 anys. El teu net té 47 anys? Sí. I la teva filla més petita té? 46. Ostres. Clar, perquè el teu net és del primer fill, o...? De la meva filla gran. Ostres, vale. Uau. És que és fort, això? Sí. No. Va ser meravellós.
Meravellós en tots els sentits. I el que em digui que no m'enteix, almenys en el meu cas. Jo m'ho vaig passar tan bé tenint la petita que vaig reneixer. I ara quan em fa alguna cosa que li demano fes-me això, fes-me allò. Mama, no sé què. Dic, per què et penses que et vaig tindre? Per aquestes coses.
Va, que us llenço l'últim tall avui. Avui no us he parat de posar talls, eh? No, han estat molt encertats, eh? Sí? Mira que bé. Agendas, son como ministros. Niños agendas, son como ministros. No hay un hueco para ellos. Extraescolares, digamos desde el principio que sí, pero que no en exceso, porque estamos viendo una nueva historia, sí, estos términos que les gusta poner a los psicólogos, estrés extraescolar.
Fin de semana, padre, levanta pronto a la niña, la hace el moño, gimnasia rítmica, la lleva, exhibición, vuelven, comen, entre medias. La madre a lo mejor se ha ido a llevar a fútbol al otro pequeño que tiene partido. Cuando vuelven automáticamente o tienen un cumpleaños. O si no, nos las buscamos, es decir, rellenamos los huecos con, oye, que tiene que ser interesante, un teatro, un... Todo esto es buenísimo, ¿eh? Pero vamos a hablar hoy del estrés cuando todo esto es en exceso.
Y es que resulta que tenemos una idea muy clara dentro de la cabeza. Si nosotros no hacemos alguna actividad útil, estamos perdiendo el tiempo. Uf, que intensa ha sigut això avui. No tinc temps ni de fer, per sort, no tinc temps de fer les conclusions avui, per sort.
Què tal? Bé. Respira, mar, respira. Estic respirant, estic tranquilíssima. Molt bé. No, no, jo també, escolta. Molt bé, eh? Molt bé, això avui. Sí? Escolteu-vos, deixo en Robert que m'està apretant per aquí darrere el temps d'acomiadar, acomiadar, acomiadar el personal de tot com. Sí, no? Moltes gràcies, Feliu. Moltes gràcies, Maria Pilar, Maite, Aurora i Maria Rosa. Gràcies. Bon dia a tothom. Bon dia. Adeu.
Ells van a la seva, vinga. Ells van a la seva, eh, Mar? Vinga, vinga, vinga. Mireu, mireu. Mireu. Eh, encara no hem acabat, eh? Ja vam acabar. Encara no hem acabat. Mira, mira, ja puc dir una cosa. Ja puc dir una cosa. Digues, digues. Amb 25 anys que porto fent ràdio matinal, el dia 21 farà 25 anys, he descobert
que la tertúlia de gent gran i els polítics fan el mateix. Quan volen, es treuen els cascos i se'n van. És curiós. Sí, sí, sí, sí. Fan el mateix. La teia tertúlia política també. Bueno, gràcies per la seva atenció. Vinga, tots aquí. Molt bé. He pres coses, he pres coses. Que vagi molt bé. Molt bé. Moltes gràcies. Que vagi bé.
Les notícies de les dotze.
És migdia a la mitjana del preu del lloguer al nostre poble Vila-Salamar. Ara mateix és de 1.013 euros, és a dir, un 5% menys que en relació als primers sis mesos d'aquest any, quan el mercat de lloguer marcava 1.068 euros de mitjana al nostre municipi. Al conjunt de la comarca, la mitjana es planta actualment amb 867 euros de mitja, el que significa un lleuger increment de mig punt en relació al primer semestre...
De 2025, quan trobàvem a la comarca el preu mitjà de lloguer en 862 euros.
3 de cada 4 vulneracions de drets de persones amb discapacitat procedeixen de l'administració pública, el 75%, cosa que evidencia que el sistema incompleix la seva pròpia legislació en matèria d'accessibilitat i igualtat d'oportunitats. Aquesta és una de les principals conclusions de l'informe anomenat Vulneracions de Drets i Discapacitat Física i o Orgànica de Catalunya, que s'ha elaborat des de fa 5 anys per part de Radar Ecom,
Un informe que s'ha convertit en una eina de referència per identificar i per visibilitzar aquests casos. Aquest informe ha posat de manifest que la discriminació per motius de discapacitat no es dona amb fets aïllats, sinó que és estructural i transversal a tots els àmbits de la vida. Des de 2020, Ecom ha comptabilitzat 1.307 casos. Només el 2024 se n'han registrat
352, un 50% més que l'any anterior. Les vulneracions de drets afecten principalment dones, 61%. 7 de cada 10 casos es donen a la província de Barcelona, majoritàriament en l'àrea metropolitana i la franja d'edat més afectada és en persones d'entre 35 i 64 anys. En l'informe d'aquest any, el radar recull vulneracions especialment delicades
com casos de soledat no desitjada o de violència sexual que sovint no es denuncien per la seva naturalesa però que asseguren que cal visibilitzar per poder donar-hi resposta i garantir protecció d'aquestes persones.
Els Mossos d'Esquadra i la Guàrdia Urbana de Barcelona han desplegat més de 200 agents en un dispositiu policial contra el tràfic de drogues en narcopisos de la capital catalana. Durant l'operació es van escorcollar simultàniament punts de venda i consum de droga als districtes de Ciutat Vella, Sants Montjuïc i l'Eixample de Barcelona. S'han clausurat 10 narcopisos i en 7 dels casos s'han retornat els immobles als seus propietaris.
També s'han detingut més d'una desena de persones i s'han registrat tres domicilis i es va intervenir droga i diners en efectiu segons les fonts. Tot a punt per decidir la propera ronda del torneig de la Copa del Rei i la Federació Espanyola realitzar el sorteig de la segona eliminatòria de la Copa del Rei 2025-2026. Avui, d'aquí una hora i quart, exactament a un quart de dues, i ho podrà veure a través de
el canal televisió esportiu Esport3. La competició continua el seu curs a la primera eliminatòria en què es van classificar els equips catalans de primera divisió. L'Espanyol i també el Girona també van aconseguir la classificació a equips de categories inferiors com el Sant Andreu, el Reus, Redis i el Saradell. En aquest segon sorteig de la Copa, els emparellaments tornen a estar marcats pels criteris
de proximitat geogràfica i també pel nivell de cada equip. Així, els conjunts més modestos tenen garantit que s'enfrontaran a un rival de primera divisió. Una oportunitat d'or per posar-se a prova durant les grans finals del futbol estatal. A la una, tota la informació local i comarcal a la crònica amb Joan Escofet.
Uns t'explicaran la fira del formatge de la Seu d'Urgell, d'altres la del romaní de Montagut. Nosaltres també en podem parlar, però preferim parlar-te de Vilassar de Mar.
Quan deixes un raia on toca, no desapareix per art de màgia. Comença un procés de reciclatge. La primera parada és la seva recopilació recollida en els punts verds de xalleries i botigues amb contenidors especials. D'aquí el traslladen a una planta de triatge, la següent parada, on decideixen si és gros, petit, si té pantalla o si directament no té remei. És broma, et revisa si es pot preparar per a reutilització.
Si no és així, es trasllada a la tercera parada. A la planta de tractament es desmunta, gestionen les substàncies perilloses i en separen la resta de materials. El vidre cap aquí, el plàstic cap allà...
I, per últim, arriba el tractament final i valorització, per tal que aquests materials puguin tornar al seu circuit de producció i fer nous aparells. Màgia circular. Tot aquest llatja gràcies a tu i a la teva contribució per evitar que tot això acabi en una tragèdia ambiental. Així que ja ho saps. Recicle'ls bé. Recicle'ls com es mereixen.
Sabies que al segle XVIII el Vaticà va enviar unes relíquies de Sant Joan Baptista per ser venerades a l'església parroquial de Sant Joan però que foren intervingudes i amagades i que no arribaran a Vilassar de Mar fins a finals del segle XX? Històries de mar i de dalt El pots escoltar els dimecres de 8 a 9 de la nit i també els dijous i dissabtes de 9 a 10 del matí arrelats a Vilassar de Mar i esgarrapant retalls del nostre passat
Caran, que són tantes banderines. Ens les han donat a l'escola. Són de l'Ebre, en vols. Sabies que per tenir una bona salut es recomana menjar cinc racions de fruita i verdura al dia? La fruita i la verdura són riques en substàncies beneficioses que ens proporcionen salut i alhora contenen molt poques calories i greixos. Per fomentar-ne el consum, la Generalitat de Catalunya té en marxa un pla de distribució de fruita i verdura a les escoles.
Perquè la infància és una època clau en la instauració d'uns bons hàbits alimentaris que es mantinguin en l'edat adulta. Salut! Ahir vaig veure la Maria. I com està la seva filla? Encara és complicat, però es troba molt millor. Les Bernajús són uns equipaments d'atenció integral per a infants i adolescents que han estat víctimes de violència sexual, pioners al sud d'Europa. En un entorn amigable, els infants i les seves famílies són atesos per psicòlogues, pediatres o treballadores socials.
Se centralitzen tots els serveis d'atenció en un únic espai per evitar un dolorós itinerari d'entrevistes. Actualment, ja hi ha 13 centres barnajús operatius arreu de Catalunya. Si es petit o coneixes algun cas de violència infantil, truca al 116-111.
7 minuts per damunt del migdia, seguim endavant, l'última hora del Parlem de Tot, un Parlem de Tot especial. Avui no farem les accions habituals del dia, però sí que volem fer un especial. Mireu, avui fa un any era dilluns, era dilluns 11 de novembre, i una delegació de Vilassar de Mar va fer una expedició, una expedició solidària a València. Concretament havien d'anar a Picanya a última hora,
se'ls va desviar cap a Paiporta. I allà s'hi van fer, entre altres coses, a portar i a fer i a coure 1.500 botifarres. Es va portar material, es va portar moltíssimes coses. I això sempre surt perquè alguns, en aquest cas, estiren. I en aquest cas, l'ànima d'aquest projecte, que es va anomenar simpàticament Comando Botifarra, va sortir de l'ànima de 3 carnisseries de Vilassar de Mar. A partir d'aquí, la cosa va anar creixent, s'hi van apuntar, doncs, associacions, s'hi van apuntar empreses,
S'hi van apuntar particulars comerços de Vilassà. I avui, un any després, volem passar balans de veure què és el que, en aquest cas, va passar fa un any a Paiporta. Ens en anem a Paiporta un any després. Parlant-ne tot amb Jaume Cabot.
Andreu Boer, bon dia, bona hora. Bon dia, com estem? Com estàs? Content. Content, un any després content. Bueno, a tu no vas perdre el som de riure, eh, tampoc? Content, content en any particular, però pensant que aquesta gent està pringant massa. Ja no molt, no és massa. Un any després, eh? És l'hòstia. I els que hem tingut l'oportunitat de tornar-hi per allà, encara que sigui de visita particular, et dones compte que per molt que ens vengui la moto...
allà tenen un pa entomagat molt important molt, massa Xavier Iglesias, bon dia, bona hora, com estàs? Bon dia Què tal? Molt bé Aviam, dintre del que cap doncs el que ha dit l'Andreu que segueixen bastant cardats Nosaltres vam fer un granet de sorra aquest granet de sorra doncs encara que sigui petit però el que ens sap greu és com estan allà Manuel Garcia, bon dia, com estàs? Bon dia a tothom
Doncs estic bé i tinc aquella sensació encara que fa un any i tots hem vist ara últimament per la tele tot el que està passant i sembla mentida que encara el 2015 estiguem així. I la Griselda Corominola, bon dia, bona hora. Què tal, bon dia. Com estàs? Bé, si tirem un any enrere, malament, perquè el que es va viure va ser tremendo.
Escolteu, això va sortir de la unió de tres carnisseries, de tres carnissers, eh?, Carlsboer, Can Montserrat i Can Manel, i m'agradaria que m'expliquéssiu una mica l'embrió de tot. A veure, com va anar tot plegat això? Hòstia, foteu una excursió a Picanya, que havien d'anar a Picanya, finalment vam anar per a Porta. Com va néixer tot plegat això? Qui va posar primer, aquí? T'explicarem com va anar, i no és qüestió de qui va ser primer i com no va ser primer. No, no, primer, no. O sigui, qui va posar primera? Algú ha d'arrencar el cotxe, aquí. Ja, ja.
Mira, l'1 de novembre és festa, no? I això va passar un o dos dies abans del dia 1 de novembre. 29 d'octubre. I jo vaig tenir la sort d'agafar la moto i anar a fer una volta per Catalunya, val? I estàs a l'hotelet, vas veient les imatges, estarà entenent de tot, vas veure les notícies, Instagrams, històries i tots aquests mitjans, i jo pensava per dins meu de dir, com puc estar disfrutant
o intentant-m'ho passar molt bé, veient aquestes imatges a dues hores de casa. Tres o quatre hores de casa. Al meu cap no em quadrava. I això va ser la trucada. La trucada d'aquest grup de carnissers, que som els tres d'aquí Vilassà, tant amb en Manel com amb en Xevi, com amb en Xevi i amb en Manel. I va ser la trucada...
d'aquest neguit, de dir, què estic fotent jo ara aquí? Si aquesta gent estan ofegats. I bé, realment, això va ser el que va arrencar. Aquí, doncs aquí, els minuts, el minut ja, bof, ja tot va fotre. Ajudant l'Andreu una mica, va ser molt ràpid.
Vam dir, quan marxem? Va ser una setmana. De fet, nosaltres, per sort, ja fa sistemàticament molts anys que ens anem trobant mensualment. Gràcies, també és veritat. I tenim una comunió entre tots els dies. I vam dir, fem-ho dilluns. La idea va sorgir de l'Andreu a nivell de dir, hòstia, tal, tal, tal, i dic, doncs vinga, que cullera, doncs vinga, muntem aquest dispositiu. Això, la trucada va ser un dijous, divendres dissabte, diumenge, dimenge nit carregat.
I a marxar. I tu ja saps, Jaume, de què va? Sí, tant. Va venir d'una entrevista. Vaig entrevistar l'Andreu i en plena entrevista li vaig dir, necessiteu, i jo m'ha dit, i tant, doncs vinga, ens hi fotem. Però molta gent, a part d'empreses i comerços. Mira, ara m'estava mirant la foto a tots i m'agradaria dir el nom de tots els que van amenar-hi, el que no vull que sigui llarg, però realment ens van juntar una pinya, no era una colla, era una pinya que ens van transformar per fer tot allò que van fer, que potser no ens passava mai més a la vida. Excepcional.
Eren 20 i 25 persones, 8 cotxes, 3 furbonetes, va col·laborar molta gent de Vilassar. Hem conegut gent que no ens pensàvem pas que tinguessin aquest cor. Quan anàvem cap allà, cap ens pensava en el que ens vam trobar. Ningú. Va ser passar l'últim control de la Guàrdia Civil i entrar a Pai Porta va ser com entrar a la guerra.
4 al matí es va sortir de Vilassar, es va arribar allà, arribar a València, doncs, ja comences a veure la magnitud de la catàstrofe, perquè, doncs, vehicles militars, veies bombers de Galícia, bombers de... I deies, hòstia, què passa aquí? Fins que vam entrar, doncs, jo jo pot dir que era l'epicentre de la catàstrofe, que era Paiporta, aquells poblets, i un cop van entrar allà, els cotxes amuntagats, oi? I arriba allà, dius, hòstia, estan molt pitjor de la que ens podíem imaginar. Jo quan he dit un granet de sorra...
Jo veia els bombers, els militars, que els donàvem el bocata de Botifarra, i els ulls els hi brillaven. I això em va afectar molt a mi.
Perquè sembla una tonteria. Plorava molta gent amb el bocat, eh? Sí. Correcte. Pel carrer se'm va passar la persona. Se'm agafava la gent. Sí. I cuando volvereis? Aquesta va ser... Sí. Jo no sé si esteu d'acord, hi ha una cosa, i vaig molt ràpid, eh? Perquè hem de marxar precisament cap a Pai Porta. Però, si recordo, un moment de...
de preguntar-te què conya estem fent aquí, que va ser, quan vam sortir de València, a direcció Pai Porta, l'últim control que parla Griselda, jo recordo que al vehicle on viatjava jo, un guàrdia civil em diu, d'onde vais a Pai Porta, portava un salvoconducte, per dir-ho alguna cosa, teníem com un permís de l'alcaldessa, de l'alcalde del poble per entrar.
I, bueno, llavors, material i tal. I la frase va ser... No se m'oblidarà mai la frase que em va dir. No necessiten nada. Aquí solo venís a molestar. Quins collons. I aquí va ser on vaig dir... Ja me'n recordo quan ho vas explicar. Hòstia. Vaig pensar, quin sentiment de culpa, no? Aquesta gent que està passant això es pensen que venim aquí a fer fotos i a passar l'estona. I precisament van desviar ple de cotxes. I com els vam explicar a la gent del poble, ens deien... Però com es pot ser tan poca vergonya si fa dies que hi ha gent que no es porta res calent a la boca? Sí, senyor.
Jo ho vull entendre, i només no vull puntualitzar ningú, que devia ser aquesta persona, perquè, al final, quan li vam dir, mira, des d'aquest cotxe fins d'aquells d'allà, anem carregats, si no us deixes passar, passarem-ho, o sigui, tu mateix. Però recordo que hi ha una cosa curiosa, també...
Primer de tot, el descontrol que hi havia en aquell moment. Aquell paio, Guàrdia Civil, o el que fos, sol, allà al mig, amb 50.000 vehicles, que no sabíem el que anàvem a fer, però és que ell tampoc sabia el que estava fent. Perquè si hagués dit tireu recte, tampoc sabíem on anàvem. Si entrava molt bé, tampoc sabíem on anàvem. O sigui, aquell paio estava allà al mig de la carretera, amb tota la polseguera, amb tota la merderada que hi havia per allà.
I, bueno, jo, si voleu que us digui el comentari, jo no li vaig preguntar res. Tu m'has tirat d'ombre. M'has tirat d'ombre. Com que jo amb aquestes... Ja, que vingui redire i que corri. I vaig baixar un moment al vidre, dic, voy p'alante, no sé quin comentari em va fer, i jo no vaig dir res. Tu has tornat, eh? I què? El barranc està igual. Igual.
És impressionant. Jo vaig tornar al febrer, que no he tornat ara, ara no puc avaluar-ho, vam al febrer-mars i vam tornar-hi. Estava igual, només hi havia una retro, una retroexcavadora allà dintre, ara hi han de fotre 50 retros, no una.
i el barranc que nosaltres no vam veure, que vam veure l'altre cantó, que llavors jo vaig anar picant i també vaig veure l'altre barranc, està igual. Està igual al febrer, ara no ho sé. La retro i al costat uns noietts amb una pala i un carro d'una compra, eh? És que veies la magnitud de l'A, la Z, la retro, una...
i al costat uns noietts, noietts de no més de 14 o 15 anys, treien fang amb una pala que deia... Era terrorífic. Era terrorífic. No sabem com està, perquè l'Andreu és l'últim que hi ha anat. No, hi ha hagut de la colla i hi ha hagut més gent que hi ha anat. Però ara sí que ens veiem a disposició de marxar cap a Paiporta, que és justament el local on aquesta gent de Vilassar de Mar va muntar la seva instal·lació per fer les 1.500 botifarres. I des d'allà tenim la Zucena. Zucena, bon dia, bona hora, buenos dias.
Hola, buenos días. ¿Cómo estás? Bien.
Gràcies per estar amb nosaltres. Azucena, hoy, fa un any, ja te conté ayer quan parlàmos, que una delegació d'Avila Sadamar va anar a Paiporta, doncs ha portat, entre altres coses, 1.500 butifarras, estuvim allà i tu no sabriste les puertas de tu casa, una casa que sufrió, com totes, aquest desastre de lluvies i de la dana. ¿Recuerdas aquel moment d'hoye, fa un any o no?
Sí, claro que lo recuerdo. Es difícil de olvidar todo eso. Pero vamos, sí, la verdad que ese día fue diferente. Fue muy gratificante, la verdad. Poder ayudar al resto de la gente que estaba en la misma situación que nosotros. Pero bueno, ese día hicimos una función distinta, que era ayudar a los demás. ¿Cómo está Paiporta un año después? Bueno, pues a ver, está mejorando.
hay cosas que ya están un poquito mejor, pero están arreglando el barranco, están arreglando algún puente, pues aún quedan aceras para arreglar, los jardines aún no están arreglados, aún hay ajueros en el suelo, pues bueno, la cosita va lenta, aún hay bajos que todavía han quitado el barro lo más gordo y aún están sucios, sin persiana, sin puerta, y bueno...
Lo que más debe costar de arreglar ya no es el barranco ni la calle, es la cabeza, ¿no? Un año después que te viene todo, un año después te vuelves a vivir el mismo mal sueño, ¿no? Me imagino. A ver, sí, también depende de la situación en la que vivieras en ese momento. Yo, por suerte, estaba en casa, mi familia estaba en casa, todos estaban bien y quieras que no, pues se vive de otra forma que si tú has vivido una situación traumática en la que te ha arrastrado el agua, algún familiar ha fallecido o...
Se vive de otra forma. Griselda, Andreu, Manel, Xavi. Buenas, Azucena. Hola, Azucena. ¿Qué tal? ¿Cómo estamos? Buenos días. Muy bien. Siempre recordaremos ese día y el trato que tuvisteis también. Claro, además fue muy bonito. Muy bonito.
Bueno, fuimos una piña, fuimos una piña muy bonita. Una sensación distinta dentro de todo el caos que había, pues allí nos organizamos entre todos, hicimos lo que pudimos y repartimos toda esa comida, que la gente estaba encantada de poder ir y recoger todo eso que trajisteis, que fue maravilloso y la verdad que muy bien.
Una de las cosas que más llama la atención cuando llegas a Bayporta, cuando lleguemos hoy hace un año, era como un nido de hormigas que cada uno hacía lo que podía. Es así porque quizás, esto es lo que comentábamos con vosotros, la falta de que alguien organizase todo. Y cada uno hacía lo que podía. Y ese hormiguero era brutal. Verías a policías, voluntarios, bomberos, militares, gente civil. Es decir, cada uno hacía lo que podía.
Nosotros vinimos el 11 de noviembre, esto pasó el 29 de octubre. ¿Esta sensación, Azucena, hasta qué día visteis que esto no se organizaba? Es que el que sé, es que como duró tanto en el tiempo, ya pierdes. Ya pierdes la noción, ¿sabes? O sea, la desorganización era... Pues muy bestia, lo que pasa que luego ya...
Pues cada uno fue organizando, ya pues venían militares, a lo mejor venían militares y te limpiaban el garaje, luego venían bomberos y te revisaban el garaje, pero no sé si iban organizados o no, porque al final ya no preguntas. Vienen pues geniales. Y gracias. Exactamente, al final si vienen y te echan una mano pues es estupendo, se agradece a todo el mundo que vino a ayudarnos, la verdad.
Pero vamos, la verdad que ya no lo recuerdo porque pues eso, al principio sí que había mucho caos y luego ya pues parece que se fue arreglando un poco, pero vamos, nunca fue al 100% decir, ostras, qué bien me están gestionando todo esto. Azucena, ¿cuántos kilómetros hay de Valencia para Iporta? Pues no lo sé, pero muy poquitos. Pero 5 o 6 como mucho.
Sí. Sí.
Eso desde aquí lo vemos como una cosa de, joder, ¿dónde está la gente? ¿Qué hacen? Y vosotros desde allí supongo que lo debíais ver de la misma forma, pero además sufriéndolo en propias carnes. Es decir, Valencia estaba bien y a 5 kilómetros aquí se estaba... No había nada, sí. Era una sensación muy extraña. Era una sensación muy extraña. Yo tardé en salir de Paiporta, no sé, como tres semanas, en salir de Paiporta, la primera vez que fuimos a Valencia...
Y salir a València, ir vestido normal, sin botas de agua, sin barro, sin epi, era una sensación como que estabas fuera de lugar, no estabas en tu sitio. Era una sensación muy extraña. Y luego cuando volvías...
Volvías otra vez al desastre, el olor. El olor, el olor. Ese olor nos duró unos días. Ese olor duró mucho tiempo. A ellos les duró meses, a nosotros nos duró unos días. Bueno, cuando ya estuvimos aquí, las furgonetas y todo, aún no olías...
El olor aquel. El barro sí, sí, sí. Y aparte yo creo, Azucena, que en València una de las cosas que tuvieron, bueno, que hicieron mal, es respetar València.
Y a vosotros, como si os trataran de no arreglar, me parece que desviaron el río años atrás, muchos años atrás. No, no, a ver, ese río, a ver, eso no era del río Turia. El agua de la inundación de Paiporta no vino por el Turia, vino por el barranco del Pollo. Vale. Entonces, si no hubieran hecho el cauce nuevo del río Turia, que es el que absorbió toda el agua que bajaba por el Turia, Valencia también se hubiera inundado. No creo que a tan gran escala, pero también se hubiera inundado.
Pero el agua que nos vino a nosotros era del Barranco del Pollo, no era del río Turia. Vale. Entonces sí que es verdad que hace muchos años iba un proyecto para arreglar el Barranco del Pollo y todo eso, pero eso se esfumó. Se esfumó, como todas las cosas de los políticos. Y si lo hubieran hecho, pues a lo mejor esto no hubiera pasado. Y tanto.
¿Cuántas veces hemos pensado, todos y vosotros más, evidentemente, y si se hubiese hecho eso, y si se hubiese puesto la alarma a tiempo, esto tampoco hubiese pasado, pero una vez ha pasado, pues a buscar las soluciones que se puedan. Lo hemos visto y vivido aquí con mucha indignación, ya no te cuento cómo lo habéis visto, aparte de desgracias personales, hay una indignación brutal. Es que si hubiese pasado en otra zona...
¿La actuación hubiese sido más rápida? Seguramente. Yo lo sé, solo sé que hay 254 muertos. Es que como el volumen de territorio era tan grande, son pueblos tan grandes, con tanto volumen de población y tantos vehículos, las calles estaban colapsadas, las carreteras se colapsaron, todos los coches por ahí abarrancados en medio de las carreteras, es que no se podía tampoco acceder.
Azucena, a nosotros la semana pasada nos sonó la alarma, por advertencia de lluvias torrenciales, lluvias fuertes, y el simple hecho de escuchar esa alarma en el teléfono te crea una sensación de ansiedad, de pánico, de algo que no podrás controlar.
Que el simple hecho de pensar que no os avisaron y os encontraste es lo que os acaba pasando. Es que además que lo vivimos. Y en julio, ¿eh? En julio también nos sonó un par de veces. Sí, o sea, ya el simple hecho de oírlo ya crea mucha ansiedad. Entonces, claro, además que hemos ido y lo hemos vivido en primera persona. Fue espantoso. Y aparte de las noticias, con lo que os está pasando con vuestro expresidente, eso ya es de risa.
Sí, claro, a ver, la responsabilidad política no ha habido. Bueno, ahora él ha dimitido, pero ya sabemos qué va a pasar después. Pero ya no solo es él, es que es todo su círculo. Que no tomaron las decisiones apropiadas en el momento que tocaba.
Si más vale por exceso que por defecto, y aquí nos ha pasado ya tres o cuatro veces que nos ha suonado la alarma y dices, bueno, no ha pasado nada, pero más vale por exceso. Sí, lo que pasa es que últimamente ya es demasiado exceso. Sí, exactamente. Al final es esta psicosis evidente que se ha creado.
Azucena, sé que estás trabajando, que has hecho un parón en el trabajo y te lo agradezco muchísimo, te lo agradecemos muchísimo y algún día volveremos, seguro. Muy bien. Pero haremos una butifarrada, pero en un tono festivo. Ah, vale, pues estupendo, cuando queráis. Sí, sí.
Gracias, Azucena. Una abraçada. Gracias a vosotros. Un abraçado muy grande. Hasta luego. Doncs l'Azucena, que ens va obrir les portes de casa seva, s'ha d'encongejar una miqueta, encara, com l'escoltes? Molt. Ara us faré el comentari amb l'Àngel, que penso que són familiars amb ell. El cunyat. El cunyat.
L'Àngel li vaig obrir per WhatsApp i li vaig fer el comentari per fer una entrevista per la ràdio a través vostra. Andreu, no estic per hòsties, estem en tractament psicològic. Hòstia, un any.
Un any. També, escoltant les paraules de la docena, aquest esperit de solidaritat que va haver-hi, que tota la península, i França, i Portugal, ajudar en aquest espai tan bèstia, potser és un precedent a nivell de tota la península que no s'havia fet mai.
d'anar a ajudar tots, per tot, sense condicions, sense res. O sigui, és que va ser tot molt estrany. Molt estrany. O sigui, posa-li tot un pot i pot i hi ha gent, trobaves aquests, els altres, això, l'altre, perquè la sensació aquesta de València, com van encreuar el pont, et fots a Miss València, hi ha gespa, tothom net...
jo sempre em pregunto el mateix quan passen aquestes coses si passa en un barri de primer nivell la resposta jo crec que sí i tant m'ajugo el que no està escrit el que no pot ser és que en el 2025-2024 que va ser l'any passat aquestes alçades de la vida
Passa una desgràcia, com va passar, i es trigui dues setmanes o tres, o el que es va trigar realment a vindre la gent. Al minut dos, escolta'm, hi ha un exèrcit que el tenim per alguna cosa. Però els collons, tenia que haver estat allà, ja. La mateixa nit.
La mateixa nit. Nosaltres vam anar a l'11. Sí, 13 dies després. 13-14 dies després. Vam viure situacions que no es repedeixen mai més a la vida perquè són tremendes, no? Però va venir una noia que anava amb un bebè que feia 15 dies li estava donant agua con manzanilla.
El marit s'ho van portar a la riuada cap a vall i es va morir. O sigui, com una criatura i un bebè que tenia 3 mesos estava prenent aigua amb manzanilla i ningú va tenir els pebrots de portar aquesta senyora llet. És igual, m'entens? Que hi havia gent que ens demanaven llesques de pa. Llesques de pa sense res. Hi havia tantes històries com gent va passar. És a dir, cada cop que passava algú t'explicava la seva història i deies, hòstia, aquí pitjor, no? Irreal. I no, no, irreal. És que semblava com la que és, per exemple, l'any negre que veiem dels anys...
Van viure l'any 36. I el del pa va ser... No poques vegades va passar... S'acostava algú allà en el garatge on estàvem i deia, és que tinc a mi madre o a mi padre que no puede bajar. ¿Me podries dar otro bocadillo, por favor? I tu li deies...
I et miraven encara, hòstia, doncs moltes gràcies. Es venien com a justificar perquè et demanaven un altre pa més. És a dir, aquí pots veure la magnitud de tot plegat, eh? Justificar, estem parlant d'un altre pa de bodifarra. Sí, sí, és fotut. És fotut perquè també va valorant-ho des d'aquí fora i les informacions també venen interessades, etcètera, etcètera. Però a Requena, que jo, pel tema de feina, havia estat 15 dies abans de tot aquest merder,
Allà a Requena va començar tot aquest merder. Quan estem parlant de Requena, abans no arribes a Paiporta, potser en línia recta estem parlant de 80 o 900 quilòmetres. Requena queda dels últims pobles de la comunitat valenciana. Hòstia...
les trucades, els avisos, la responsabilitat de qui prenc decisions. I ara us vull fer una petita anècdota. El meu tio Vicenç, tio batarano ja, 80 i pico, va viure a les arribades de Sabadell dels anys 50. Ell estava fent l'Emili. El que em va explicar que va passar amb ells
O sigui, van agafar pics i pales fent la mili, van fotre més de 30 quilòmetres caminant per anar a netejar tot, però a l'endemà tornem-hi, a l'endemà tornem-hi i a l'endemà tornem-hi. I les comunicacions eren les que eren. O sigui, hi havia telèfons, hi havia el mateix. Però la gent es comunicava. Ara no em val l'excusa que abans no teníem uns mitjans i ara en tenim uns altres. O sigui, ara tenim uns altres mitjans i no ho estem fent. Abans no hi havia comunicació, però es feia. Hòstia...
A veure, on està el neguit? On està la inquietud de voler fer? Et dic una cosa. Burro, clàssia.
I també hi ha una altra cosa que s'ha de fer crítica, que hi ha mitjans de comunicació. Jo em vaig sentir com si els estiguessin enganyant a ells i ens enganyessin a nosaltres. Hi havia mitjans que deia, escolta, tot està funcionant la merda bé i tal. I aquí l'ètica professional també va avaliar. És que es va juntar tot, eh? Tant ens pensem que quan fem una comunicació, el que rep la comunicació, tan ignorant ens pensem que és?
de no veure la realitat i que cadascú avalua la seva manera. Quan arribes allà i et trobes aquest pantomà que et diuen estem bé, quan et trobes a la Guàrdia Civil i et diu no hace falta anar de venir o estorbar, o sigui, tan inútils ens pensem que mentalment som per no donar-nos a compte de la realitat i cadascú la seva manera. Volia passar la crònica que vam fer en directe l'any passat, és una crònica llarga, la penjarem amb aquesta entrevista que la penjarem al web i a les xarxes, penjarem la crònica
Però faig una mica de resum, perquè no m'agradaria treure coses d'aquesta xerrada. En resum, vam començar parlant amb la aleshores alcaldessa Laura Martírez, que va venir a títol personal també a donar un cop de mà. Vam parlar amb l'Andreu. L'Andreu en aquell moment mostrava...
La mateixa indignació que ho he escoltat aquest matí, que mostres ara, és a dir, hòstia, no m'explico com, i ens ha explicat això, no m'explico com tothom està aquí i a 5 quilòmetres tenen València i aquí falta gent. I el Xavi segueix plorant com fa un any.
No va poder acabar la seva intervenció perquè es va emocionar directament. Aquell dia ens va emocionar a tots. I en Manel també va ressaltar sobretot la sorpresa. Veníem a una cosa i ens hem trobat una cosa que no ens podíem ni imaginar. I sabíem on anàvem, però és que no ens ho podíem ni imaginar. No sé si us va passar, jo vaig parlar amb diversos del... Insisteixo, si algú s'incorpora ara simpàticament està anomenat a aquest grup el comand de Botifarra.
dies després, i de molt somiar en aquell dia, hòstia, aquesta gent, i de pensar-hi molt, i d'aquelles frases, i cuando volveis, i esta noche estareis... Jo no vaig deixar-ho anar tot fins que vaig fotre una plorada. O sigui, un dia vaig dir, prou, ho haig de deixar tot. No sé si a vosaltres us va passar, o ho vau treure d'alguna manera. La Glòria i jo, la dependenta meva que tinc a casa, quan ens preguntaven,
No podíem, eh? O sigui, no podíem parlar del tema. No podíem plorar. Tampoc podíem parlar del tema. I va arribar un dia que ho vam dir. O sigui, va haver-hi una explosió un dia que una ploranera brutal i vas deixar caure alguna cosa. Encara t'emociones. Però jo crec que des d'aquell dia hem fet tots un canvi, eh? Ens ha passat alguna cosa tots per dintre, eh? Hem viscut alguna cosa que...
No sé si això ha passat també de gent que venia i deia, hòstia, gràcies, eh? I tu deies, gràcies de què? No han fet res. No han fet res, és això. I no et donava per explicar-ho, eh? Perquè mira que hi ha històries, però no et donava per explicar-ho. Com va anar? Bé, bé, van fer i ja està. No donava per... Estem en una societat...
Què hem deixat a banda? L'empatia, la humanitat i la part efectiva amb la gent. I si això no ho cuidem, se'n va a la merda. I que no ens passi mai una desgràcia com va passant aquí al nostre poble, que ja ens han passat coses al llarg del temps, però no també és ni com això, ni molt menys. Però si no empatitzem entre tots, què és la humanitat?
Fem-nos la pregunta. Els polítics, tots, està claríssim, han de canviar valors, han de canviar coses. Es va dir també arrel d'això...
que farien als col·les unes assignatures de primers auxilis, de com respondre o com... Sabem alguna cosa? Res, zero patatero. Cadascú s'ha d'espavilar pel seu propi peu. Petits detalls... Us recordo que el gran problema del primer cap de setmana després de l'Adana, el gran problema era que el València-Real Madrid no jugava. Sí, i que el cap de setmana de l'1 de novembre que les platges del Sal estiguessin ben netes perquè poguessin anar tots allà el cap de setmana. Sants collons.
Aquesta és la preocupació. Perdó, o és el que ens venien perquè estiguéssim distrets. Perquè no ens duguéssim, potser, compte de la magnitud que tenien allà. Però avui en dia tenim un mòbil tots a la butxaca i varen veure les magnituds de les coses i parlen de la gent.
No parlant del que ens volien fer entendre, sinó la gent com es comunicava entre ells, per fer-ho veure. I realment, jo encara miro imatges i vaig mirar el vídeo abans d'ahir, el vídeo que vàrem fent nosaltres, que vam penjar el grup, algú va dir, penses, penses... L'ho fotut! És que tot es repeteix.
I tot torna a passar. I oblidem massa ràpid. I tot torna a venir. I pot tornar a ploure una altra vegada. I es poden tornar... Ja parlarem si és creat o no creat, amb interessos o no tenen interessos. Amb això amb el temps es veurà.
Però és que està passant cada vegada. Estem preparats, ens volem estar preparats. O ja va bé que passi de tant tant i fem net i allà ja parlarem quan... Saps quan passa una desgràcia, diuen? Quan els mitjans tenen una altra notícia per donar. Van estar tres setmanes allà, connectant, programes en directe, etcètera, va haver-hi un altre focus d'atenció i València, i això crec que és el pitjor que els hi podia passar als pobles, eh?
Perquè si estaven abandonats quan els mitjans estaven allà i la gent anava allà, vaig pensar no vull ni pensar quan hi hagi una altra notícia a Valladolid
Què passarà amb aquesta gent que els deixaran de la mà de Déu, eh? De la mà de Déu. I tenim present paiportes, picanyes, poblacions grosses, amb una infraestructura comercial maca, amb comunicació directa amb la capital, però i tants, i tants, i tants nuclis que quedaven molt més aïllats, que estaven sols, que durant un mes i mig, i ho sé pels grups de les motos, amb motos d'enduro, s'havien d'adreçar, portar-los a menjar, perquè no tenien, o helicòpter, evidentment, però no tenien mitjans terrestres per anar-hi.
Amb motxilles i grups de motos amunt i avall. Hòstia, tres setmanes, quatre setmanes. Cal? Convé? Vull? Puc? Bé, i després hi ha el tema. Qui he seguit jo? Les assegurances de... Que tots tenim assegurances de casa. He sentit dones allà que sembla que se n'en fotin, les assegurances.
Perquè els hi donen, bueno, res. És que és el sistema. És el sistema. És que no vulguis que la Rianada se t'emporti el negoci. Que potser et diuen ells que és un desastre natural, potser això no... Fins que no s'avaluï...
No, no, i donen... Vull dir que hi ha gent que encara té la casa sense res. Perds la casa, el pitjor dels casos és perdre algú. No, no, això és el pitjor. Perds la casa, perds el cotxe, si tu vols, i l'empresa, allà ho van veure amb moltes famílies, i et deien amb aquella cara de, és que sí, ho he perdut tot. Jo crec que encara no eren conscients en aquell moment de dir, hòstia, encara no m'han estic donant en compte de què conya està passant aquí.
és molt dur és el que diu en Manel la societat ens estem tornant egoistes ens fan vendre el que volen com que ets allà baix és igual aquí es va haver de frenar Andreu, tu recordes fa un any es va haver de frenar la gent perquè aquí ens van començar a donar coses i coses va ser la resposta un dia i mig va ser brutal
espectacular. Per sort, som un gran equip de vint i pico persones que vam ser, que tots vam piular d'aquí, d'allà, d'allà. D'anar a fer motifarres, a tenir la necessitat de tenir set furbonetes.
microones. La cuina. Hi havia un cotxe que baixava en mil llaunes o no sé quantes olives. Jo sempre dic que si no tens temps per pensar... Actua. Exacte. Vas a la locura. Si véssim tingut més temps, segurament no ho véssim...
No, haguéssim posat 14 formuletes a més de 7. N'estic segur, també. I en més de 1.500 motifers hauria fet 3.000. I si haguessin tingut les possibilitats, al cap d'un mes haguessin anat. Per això tinc la moguda social que va comportar aquesta desgràcia. La mobilització de tota la península. Brutal. L'agraïts que ells estan que no els deixéssim sols.
Ja ho ha dit, va ser un dia diferent. Al cap de tres mesos, el graí... Això és molt important. No s'ho pensaven mai. I me'n recordo que quan van parar a l'àrea de Segunto a aprendre alguna cosa, o a parar un moment, la noia de Segunto, la noia de Segunto, la que estava en Terenza, hòstia, los catalanes, hòstia, los catalanes. Sí, sí. I ara és qüestió dels catalanes, m'és igual. És qüestió que tots...
Tots, cadascú de la seva manera, botes, rastrell, aigua, coveis, botifarres, menjar, els mercats de Barcelona...
Brutal. Brutal. De fet, quan vam arribar, aquell grup de bombers que van venir ens van despejar tota la zona. Però en dos segons ens van veure arribar amb menjar carregats. No teníem prou feina ells per netejar-nos el nostre espai. Estaven carregats de porqueria fins a dalt de tot. No van tenir dubte, van venir-se despejar tota la merda que hi havia de fang allà davant perquè poguéssim entrar amb les nostres coses que portàvem. Ara que és tola, fa un any...
Començàvem. Sí, sí. Penseu, posem en context, eh? Arribes a Pai Porta i per entendre'ns, que això ho haureu vist tot, entres per la plaça on el rei d'Espanya, tres dies abans hi havia estat allà, i van haver de marxar per cames. Gires i vas per una avinguda.
el carrer bastant principal, que és on estàvem nosaltres, i clar, anàvem amb els vuit vehicles, un darrere l'altre, i vam arribar a un garatge inaccessible, i havíem d'encolar furgoneta una a una, i després anar per Campodi, és que deixaves el número, però si molestes, els bombers molestes el cotxe, doncs ja em trucareu.
I allà és on et diu la Gris, que vam agafar i ens van venir els bombers i ens van fer net tots. No, no, no, que teniu prou merder. Ja està. Hòstia, gràcies. Gràcies. Els bombers eren tots. Vam estar cinc hores allà actuant
Sí, des de les 11 i a les 4 i a les 5 ja vam marxar perquè tot recollit per no molestar. I recordeu que a l'hora de dinar ningú de nosaltres al final algú va dir, escolta, podem menjar una botifarra. Jo, personalment, i sé que vosaltres ho faig el mateix, personalment... A part de no tenir gana, et menges alguna cosa i et sap com... Collons, que això era per ells.
Et sap com greu, t'estàs veient una botifarra, dius, és que ens vam aixecar a les 3 del matí, eh? Sí. Que ja em diràs, nosaltres venim aquí i doncs ho tenim tot correcte. Però és que et sabia greu, és així o no? És que hi havia persones que venint i et deien, dame solo dos botifarres. ¿Cuántos sois en casa? Li deies tu. I ells et deien, somos cinco, pero no, no, no, que como a mí cinco, nosotros mi marido yo que nos de España tenemos suficiente. Hòstia. Se'n portaven les 5 botifarres. És que que algú et digui això, estem al segle XXI, eh?
És que és molt fort, eh? Per a mi no, per a mis hijos. La mala sort de tots els que estem aquí presents d'estar-hi. I és una sensació que no tens paraules. O sigui, jo puc dir-te moltes coses però no t'emociones perquè...
Si no ho dius... No ho desitjo ningú i ojalà no ens passi res mai aquí. Jo sempre, quan em preguntava què tal allà, sempre deia, tu has vist la tele? Si t'hi pots multiplicar-ho. Jo vaig fer la mili el 97, ni fent-me ni obres. El que vaig veure aquí...
O sigui, una desgràcia. O sigui, tu fas maniobres a la mili i ja trobes coses. Però és que això semblava un campo de travès, de guerra, de destrucció, de tot plegat. El que hem dit ara, que és una guerra no deu ser pitjor. Esteu d'acord o no? Sé que sí que cauen bombes i tal, però sempre dèiem el mateix. Si a Vilaçac hi ha una guerra i cau una bomba...
Aquí l'estació, veurem l'estació, però la resta del poble més o menys està bé. Allà és que estava tot destrossat. Només faltava els edificis que haguessin caigut com el que veiem ara per la tele.
Tot inundat. Jo, primer de tot, una guerra no la vull viure. No, no, evidentment, evidentment. M'estimaria més una igual, s'ha de dir, perquè és la natura i l'altre són les persones. No, no, està clar. Però... Però és que crec que hi havia un senyor, vull recordar que un senyor ho deia allà, eh? Ell no, però el seu pare havia viscut la guerra, diu, ens explicava i diu, això és pitjor, és que em rebuig per tot arreu, eh? Fa tot és que et trobaves un senyor, un tal Paco,
que sempre me'n recordaré d'ell. Paco. I que estava... Tot just davant teníem aquell centre que feien l'auditori. Era l'auditori del poble. Hi havia com la recollida d'aliments allà feien d'això i a la part de baix vaig parlar amb uns bombers que em diuen, bueno, és igual, no entris perquè aquí ni en quatre cuves tenen tota l'aigua que hi ha aquí dintre. Llavors, amb aquest senyor, amb en Paco, amb la seva filla, a la cantora de just havien muntat, penso que era un negoci de...
d'anglès, d'idiomes. Sí, una escola d'anglès. És que d'idiomes a la cantorada. Diu... Mira...
ja no hi nada, ja està. O sigui, ja està. Jo havia donat un cop de mala mena, intentant fer el que faci falta, no tenim res. I jo ara mateix tindria 500 euros a la butxaca i aquests cèntims no ens serveixen per res. Sí, senyor. Perquè no puc fer res amb els cèntims ara. Si me das 500 euros, no los quiero, no puedo hacer nada. No els vull, no vull cèntims ara. Vull poder menjar, vull poder viure, vull tornar a passejar pel carrer... Ho havia perdut tot, eh? Tot!
Jo vaig parlar amb una noia que dos locals al costat... I el tio allà ajudant, donant un cop de mà i fent el que feia falta... I et dic una cosa, Andreu, en algun moment, inclús amb el somriure als llavis, ho acaba de perdre tot. Però ho acaba de perdre tot. I el tio amb un somriure als llavis dient, escolta, què vol fer-hi? Situacions, clar, perquè si ho estàvem vist, que és el dia 29. 30, 31, 1...
Fins a l'11. Ja portaven 15 dies o 10 dies. I nosaltres arribem allà en un moment puntual. I agafem, arribem i marxem. Ells viuen allà. Sí, sí, sí. És el seu espai. Vam entrar 5 hores al nucli 0 i vam sortir. O sigui que al final la nostra realitat era una altra.
Ho pots veure, estàs conscient? Sí que ens posem tots a la pell Queda't a dormir allà Desperta't ara allà l'endemà Dutxa't, canvia't, menja Viu, era impossible Han estat dos mesos sense poder fer això No es podia, no es podia És que no hi havia res És que no podien literalment anar a fer res No hi havia farmàcies, no hi havia bars, no hi havia perruqueries No hi havia comerços, no hi havia peixeteries No hi havia res
tot és el que els hi portava amb la gent de fora. I un senyor ha encrat els collons de dir-nos que allà estan menjant i que no els hi falta de res. Sí, sí. Amb dos pebrots.
També cal destacar que avui hem volgut recordar aquesta expedició, però la gent de Vilassar de Mar, que hi va participar des de carregar furgonetes, des del que sigui, no va poder venir. I aquests també són part d'aquesta expedició. I no em voldria deixar la cooperativa L'Obrera, que també va estar al peu del canó. I tant, a tope. I diguem-ho clar, van sufragar els gastos de la benzina. I això tothom posava el seu gra de sorra. I això és molt d'agrair. Una entitat privada, sí, sí. Ho vam decidir tota la Junta.
I cap problema, van pagar la benzina dintre del que van poder fer. Sí, sí, sí, està clar. És una mostra més de solidaritat i tant de bo no passés mai més, no? Tant de bo. Però és difícil pensar que això no passarà en algun altre moment. I sempre, doncs, els següents que els hi toqui segurament pensarán, hòstia, doncs hi ha gent que segurament ens vindrà a ajudar. I segurament hi haurà un comand de botifarra a punt per anar a ajudar. Ho hem vist ara. Delta-Ebre destrossat, la zona d'Alcana destrossada...
Mallorca destrossat, part de Mallorca. He tingut tanta repercussió com això? No. Ens hem abocat... No.
Sembla que ja s'has fet. Ja hem actuat, ja hem anat. Saps? No sé si és suficient o no. És punyetero. Sí. En Manel ho acaba de dir molt bé les persones, les societats, cap on anem, cap on ens volem fer anar, com podem actuar. Val?
si el passat era millor, el futur serà l'hòstia. Anem-hi, entre tots ho hem de fer-ho. Aquell no és una qüestió individual, però no només fem les desgràcies, sinó també en els moments de riure. Hem d'anar-hi tots. Ja no és qüestió que estiguem d'aquí, que siguem d'allà. Hem de buscar tots una comunió per sumar. Que passem per la vida una vegada. Una vegada vivim i l'hem de disfrutar cadascú la seva parella.
que després tens pau interior. I tindre pau interior... És brutal. És la millor sensació de viure. Anar a dormir tranquil és molt maco. Encara que has dormit poc, però és molt maco. De fet, vam marxar d'allà tots sabent que havien fet una molt bona feina i que estàvem amb una consciència... Però...
pensant que aquí sí hem pogut fer més, que ens hauria agradat quedar-nos un altre dia i un altre i un altre. De fet, vam fer un plantejament de tornar-hi el 9 de desembre, es va parlar, eh? Però clar, se'ns ho costava Nadal, les fines que tenim eren bastant inviables, però es va proposar tornar a baixar, el que passa que no es va poder fer, però et quedes amb la sensació que vas fer poc, que vas fer poc. També hi ha una cosa, eh, Gris?
I després parlant-ho també amb companys del Gremi, etcètera, etcètera. Hi ha una cosa molt maca, que també nosaltres vam sentar un precedent a nivell de col·lectiu, perquè el que s'estava fent fins llavors, i no són mèrits ni medalles ni molt menys, però el que s'estava fent era tot molt a nivell individual. Cotxa, anem cap allà, col·legues aquí, el contacte de la Laura que em passa, el pesconducte que hi porta, no, ara no, ara aquí, a l'altre. I jo crec que també
jo amb l'Helena del Gremi, per exemple, he tingut molta comunitat del Gremi Carnissers Cancelers hem tingut una mica en aquell moment com heu fet, com heu pogut fotre aquests passos ells es van posar en contacte amb el Gremi de València per poder fer tot això o sigui, vàrem sentar un petit precedent per bé, per bé, de dir, com a grup com a colla, com a desplaçament i que vam actuar molt d'hora
Molt ràpid. Molt d'hora. O sigui, tant de bo haguéssim pogut anar 3 dies abans, també haguéssim pogut veure si haguéssim pogut accedir. Si haguéssim anat 3 o 4 dies abans. Perquè si en 10 dies estava com estava, imaginem-nos anat 3 o 4 dies, jo crec que potser ens haguéssim quedat a l'autopista tots plegats. Però no ho sé. Hòstia... I mai, mai, quan ho estàvem parlant, ens imaginàvem el que ens trobaríem. Anem a preguntar, quina fotografia teniu al cap? Si us demano una fotografia de Payport d'aquell dia, ara fa un any...
Una fotografia que a mi em va quedar molt era un nano amb un tractor. Aquell nano devia tenir 13-14 anys. No sé si el tractor era amb pala o no pala, ara no em feixia el remolc o no remolc, però el vaig veure passar per davant nostre unes 30 vegades. O 40.
tractor munt, tractor ball, o portant coses, ara recullo, ara pujo, o sigui, i potser, potser, legalment, no podia portar el tractor, per alat, o per carrers, o el que sigui, família de pagès, els 3 anys portes el tractor, o sigui, això sabem de què va tots, no? Però jo tinc aquesta imatge, tinc d'altres, però aquesta imatge, aquell nano, no parava, no parava, no parava, no parava, no parava, no parava.
Jo tinc la imatge, quan entràvem, la rotonda aquella. Hi ha gent caminant allà com desorientada. No, no, la pila de cotxes que hi havia en aquella rotonda. Allà sí que vaig veure i vaig dir, ¿esto qué es? I el barco a la neta, allà encastat, me l'ha encastat, un barco que hi havia. Les naus que hi havia tota la neta. Semblava jo. Jo la part personal que vaig tindre va ser caminant per allà, que se'm va venir una noia i se'm va abraçar. I em va dir, muchas gracias por lo que habéis hecho hoy. Ja...
Jo quan vam arribar, havíem arribat gairebé, vaig anar a comprar una bossa de carmels i de xupa-xups, per si venien gent amb mainadeta, doncs donar-los-hi... Ah, sí, les xutxes. Sí. I vaig travessar, i venien una àvia, una mare i una nena. Tindria 4 anys la nena. I em vaig ajupir, anaven enfangades totes, em van estar explicant que feia dos dies que sortien de casa perquè s'havia mort o marit de la iaia i o marit de la noia. Joder.
Y la noia em va dir, es la primera vez desde el día que paso la desgracia que he visto sonreír a mi hija con este chupacho en la mano. Hola. Hola. Ja us deia, cada persona, cada família hi ha una història i nosaltres també ens vam anar cada un amb les seves històries.
I realment, doncs, quan parles d'una persona que diu veia créixer l'aigua i pensava com em creixi 20 centímetres més, això ja no ho explico, això no pot haver-hi alguna cosa més terrible a la vida. Com deia l'Andreu, una cosa humana l'atures.
La pots aturar. La natura no l'atures. Quan baixa aquell. Per què us imagineu? Penseu la riera de Càbrils? Per culpa de l'humà potser ja la natura està funcionant com està funcionant. Penseu la riera de Càbrils? Doncs poseu-li 10 metres més de fons i potser 60 o 70 o 200 metres més d'ample
I allò és el que baixava i encara l'aigua... És com si pujés, per imaginar-nos, multiplicar la Riera de Cabrils per molt i que els pisos de la Riera de Cabrils del carrer Alcarma els hi vagi pujant l'aigua. És impressionant. És una cosa que realment... Però ja no només els pisos del cantó de la Riera.
és que és una franja de 30 quilòmetres d'ample avall. Allà tenien una avall molt extensa, que aquí per sort o per allò és diferent també, però la sensació és que allà et baixava tot el de dalt. Els camps, quan entraven... Des de Requeina, aquests 80-90 quilòmetres, tot avall.
Tot treballa. Té forces whatsapps al programa, que sí, gràcies, que ha estat un plaer escoltar aquesta experiència. Un altre també, l'Albert Durant, que també va ser un dels... Records a tots, diu. Ara estava mirant la foto. Hi ha molta gent que, com diu l'André, a tots, és el grup, tot el grup, i les empreses que van participar també són moltes infinites, o sigui, molta gent va participar de Villarçà i de fora, i ja et dic, tot organitzat amb...
No seria just deixar-nos en cap, per tant, tampoc en diré en cap, però, escolta, ho veureu les fotografies que avenjarem. Doncs aquest reportatge, la nostra modesta posició, hem volgut fer un recordatori aquest any. Molt bé, adeu. I doncs jo s'existeixo i acabo igual que començo. Les ànimes d'aquella sortida, avui he tingut la sort de tenir-les a la ràdio. Andreu, mil gràcies per estar amb nosaltres. A vosaltres. Xavi, una abraçada. Moltes gràcies. Manel...
Ha sigut culpa d'ell que ho estiguéssim aquí. Ni tan sols va ser una pensada meva, eh? Em va parar pel carrer i em va dir... Eh, eh, que això s'ha de fer. S'ha de provocar. I la Griselda, moltíssimes gràcies. Que vagi molt bé. Gràcies a la Azucena, que m'ha dit aquest matí que estaré treballant, però faré una part i vindré cap a... i us atendré a vosaltres. Moltíssimes gràcies. Només desitjo que mai més haguem de fer un viatge per això. Que ho fem per un altre cop. Que es pugui fer per un altre motiu. Però no per una desgràcia.
Malauradament, no. Però si malauradament passis alguna cosa... Estarem una altra banda. I sigui un tercer. Ara ja sabem com funciona. Ara ja tenim una petita experiència, oi? Gràcies, nois, que vagi bé. Moltes gràcies.
Parlant de tot amb Jaume Cabot.
Raïm de Xila, plàtans de Costa d'Ibori, quin gust de nom de gelat? Què passa? Que no has sentit a parlar dels productes de proximitat? Els productes de proximitat són garantia de qualitat i, a més, donen feina al territori, lluiten contra la despoblació i són beneficiosos per al medi ambient. El consum d'aquests productes representa un estalvi important per la nostra butxaca i, alhora, també contribueix a la butxaca del país, ja que el sector agroalimentari és el primer sector de l'economia catalana.
Quina bona olor, no? És que és de proximitat.
Fins aquí l'edició del Parlen de Tot d'Avui, la número 2246. 2246 edicions del magazín del Matí de Vilassar Ràdio. Us ho mano, no us causo de mani, sinó que us ho mano. Sigueu tots i totes molt i molt i molt feliços. Demà ens hi tornem a posar en directe. 98.1 FM Vilassar Ràdio.cat per internet. En directe ens ho expliquem tot a partir de les 10. Moltíssimes gràcies a tothom que ha fet possible aquest programa.
I amb bones mans us deixo serveis informatius de Vilassar Ràdio. Arriba en aquest cas la informació amb Joan Escofet i Robert Mazza. La informació local i comarcal, com sempre, a través del 1 al migdia 3, 5 i 7 de la tarda. 1 al migdia 3, 5 i 7 de la tarda, el punt horari en què podeu escoltar al Crònica per estar assabentats i assabentats de què passa a Vilassar de Mar i al Maresma.
Doncs em deixa bé la cançó que ens inspira avui fins la una del migdia, amb els secretos, los secretos. Demà ens hi tornem a posar, que vagi molt bé. Sigueu feliços!
Por eso ahora déjame.
Tuviste una oportunidad y la dejaste escapar.