Parlant de tot amb Jaume Cabot, especial 25 anys del cap de Vilassar de Mar.
Molt bon dia a tothom! Sigueu molt benvingudes, benvinguts a una nova edició del Parlant de Tot de Vilassar Ràdio. Avui, però, no és un programa qualsevol. És una edició especial que fem en directe des del carrer Sant Artur, la rambleta del baral de l'Ucata, per celebrar ni més ni menys i commemorar els 25 anys del cap doctor Guillermo Marriera de Vilassar de Mar de l'Institut Català de la Salut.
De fet, la inauguració d'aquest equipament va ser un dissabte, 26 de setembre de 1999, quan es va tallar la cinta, tot i que el centre va entrar en funcionament uns mesos més tard. Era el 2 de maig de l'any 2000. Avui celebrem, doncs, 25 anys de servei assistencial, 25 anys d'un espai essencial que vella per la nostra salut, l'atenció primària. Una atenció primària que, com sabem, a vegades ha estat molt aplaudida i d'altres potser massa oblidada.
Al llarg del programa parlarem amb protagonistes d'ahir i d'avui. Repassarem el passat, el present i el futur del cap de Vilassar de Mar. Els serveis que oferia als seus inicis, els que ofereix ara la seva evolució i el seu paper dins la comunitat. Sentirem veus de professionals, ciutadans, ciutadanes, institucionals i ens endinsarem una mica a la sala de màquines del centre per conèixer com funciona des de dins.
I ho farem des d'aquí, a peu de carrer, a la Rambleta del Baral, envoltats de veïns i veïnes que vulguin acostar-s'hi per viure aquest programa en directe. Comencem donant les gràcies a totes les persones que han fet possible aquesta edició especial del Parlen de Tot i felicitant de tot cor l'equip humà que durant aquests 25 anys ha fet del cap doctor Marriera un referent de serveis i compromís amb la salut a Vilassaramar. Ho tenim tot a punt. Les 10 i 8 minuts i mig del matí de divendres, 24 d'octubre...
Us saludem, com sempre, des del 98.1 de la FM, al Maresme i a través de vilassarradio.cat. Comencem l'edició número 2.234, 2.234 edicions del Parlant de Tot. Motor engegat, posem primera i arrenquem, som-hi! Parlant de Tot, amb Jaume Cabot. Especial 25 anys de l'any.
I comencem. Entrem en matèria. Serà un matí en què molts convidats i convidades passaran per aquesta taula. Farem una taula rodona, amb diferents protagonistes, però és de justícia, començar aquest programa amb la directora de l'equip d'atenció primària de Vilassar de Mar i també infermera. Alba Sant Vicente, bon dia, bona hora. Bon dia, Jaume. Com estàs? Molt bé. Doncs moltíssimes gràcies per estar aquí i moltes felicitats per la part que et toca.
Moltes gràcies. La veritat és que és algo emotiu que 25 anys d'activitat laboral en un centre i que continuï brillant com ho va fer des del principi. I dels 25 anys, quants em portes tu?
Doncs mira, des del 2013, així que uns quants. 12, o sigui, gairebé la meitat, eh? Bueno, sí, la veritat, però menys dels que porten alguns dels meus companys que porten des de l'origen treballant. Des del començament, eh? Escolta, 25 anys del centre d'atenció primària doctor Guillermo Marriera. La gent diu Guillermo, però aquí la conegu com el doctor Guillermo. Per tant, deixeu-m'ho dir a mu, aquest Guillermo. Escolta, parlem de les celebracions que es faran. Quines accions heu fet ja i seguirem fent amb aquesta celebració?
Doncs mira, va acabar el 2024 i vam pensar que, com els 20 anys no els vam poder celebrar perquè la Covid ens va tancar, vam decidir fer un any por todo lo grande. Llavors vam decidir intentar fer alguna activitat on pogués treballar la gent que està actualment en l'equip, la gent que ha treballat en algun moment durant aquests 25 anys i alguna acció comunitària en el poble, perquè vivim per ells, que puguin participar.
Llavors vam decidir fer el primer de tot una sortida, vam fer una caminata nocturna al Borriac per fer un sopar de tot l'equip. La veritat és que va estar molt xulo, buscàvem la lluna plena però justament no la vam trobar, però va ser també molt bé amb els frontals. Després vam fer un sopar commemoratiu on van arribar gent que havia treballat durant tot l'equip. La veritat és que vam fer molt sorprès perquè vam començar a fer la convocatòria i vam pensar 30, 40 i vam ser 100 persones, o sigui que...
Déu-n'hi-do la gent que se'n recorda de Vilassà i que ho ha volgut reservar un divendres a la tarda-nit per poder passar una altra vegada a un espai conjunt. I ara això, aquest programa de ràdio commemoratiu, on podríem donar peu i veu a gent que no només ha treballat, sinó que també ha fet ús de l'evolució des que estàvem al Casal de Curació fins al nou equip d'atenció primària.
Doncs aquests són alguns, els altres de celebració, n'hi haurà més endavant o no? De moment ja està. De moment ho deixem aquí, no? Molt bé, escolta, parlem de la teva trajectòria amb el pas important d'estar sobre el terreny, a les entranyes del CAP o infermera, de fet encara exerceses d'infermera, però has passat un càrrec directiu, ara com a directora del Centre d'Atenció Primària de Vilassa de Mar. Com es fa aquest canvi? I també et volia comentar que havent estat d'infermera, m'imagino,
que tens una tataranaca, si no que haguessis entrat directe com a directora. Deixem-ho dir així, per les trinxeres, doncs sempre dona una mica d'aquest plus, no? Bé, més que el plus, és que jo crec que tothom que passa a treballar per Vilassar de Mar se'l fa seu. Llavors, creu en l'equip de Vilassar de Mar. De fet, jo sempre ho dic, i els meus companys ho saben, que no s'ha directiva de cap altre equip que no fos Vilassar de Mar.
Va ser una casualitat, va haver-hi un canvi de direcció i m'ho van proposar. No entrava dintre dels meus plans. En aquell moment era l'adjunta a la direcció i ja m'agradava la feina que feia. Però bé, es va presentar, em van dir per què no i d'això fa tres anys. La veritat és que em sento molt orgullosa de l'equip que tinc. Crec que, a part de ser professionals, som una gran família i això es nota a l'hora de poder gestionar i fer front a les situacions que se'ns presenten en salut.
Vas dubtar o no? Sí, molt. Molt perquè, bé, és molta responsabilitat. Era sortir de la teva zona de confort, ja portava sis anys fent d'adjunta, i clar, era fer alguna cosa que no havia fet mai. I alguna cosa que involucrava moltes persones i la responsabilitat de...
que tothom funcionés i estigués bé. Vila Sada, ara mateix, té 72 professionals en circulació i, bueno, no deixa de ser un equip petit, o sigui, és un equip important amb molts professionals actualment i cada uno a su manera. Clar, el CAP va començar amb uns serveis, tot ha anat evolucionant, doncs la medicina també ha anat evolucionant i això vol dir que s'han d'incorporar nous serveis, no?
Bueno, no té res a veure l'equip amb el que va obrir fa 25 anys, aquell 1 de maig, tampoc té res a veure... vam passar una transformació analògica a digital, que això, encara que sigui mentida, fa que els professionals hagin d'estar al 200%, perquè encara que vam fer aquest canvi de passar d'història de paper a digital, el programa informàtic no para d'evolucionar, i això...
Significa un acompanyament, un compromís per part dels equips que fa que les coses no siguin d'estàtiques, són totalment dinàmiques. El dia a dia és totalment dinàmic.
Què és el més complicat de dirigir un centre d'atenció primària? Estem parlant d'un servei completament essencial, eh? Sí. Bé, trobar l'equilibri entre les necessitats de la població i les necessitats dels professionals. Poguer donar cobertura i, sobretot, treballar des de la prevenció, que a vegades el dia a dia ens permet solucionar els problemes, però no el que és l'essència de la primària, que és prevenir situacions que són habitables.
Alba, jo al començament deia que moltes vegades esteu a dalt, recordem els aplaudiments de la pandèmia, i moltes vegades esteu a l'abisme. Per què això? Per què passem d'un punt a l'altre?
Jo sempre ho dic, que quan un està malalt, la percepció que té de la realitat sempre és perturbada, perquè et trobes malalt, perquè no surten les coses com tu vols, i quan ens aplaudien la gent estava bé. Estava en una situació que valorava el que fèiem. De fet, la gent valora el que fem. La gent ens agraeix moltíssim, ens envia molts agraïments, la gent està contenta amb el centre d'atenció primària. Sempre hi ha el que...
te fa una aportació per millorar i sempre tenim marge de millora. Però l'avaluació global jo crec que, bueno, tendim a estar amb la queixa constant, però és bona. Podríem estar pitjor, com ho dic jo. Sí, i tant. Què és el que més t'agrada de la teva fent el cap davant del cap, com a infermera i com a directora?
Amb la gestió o amb l'usuari? Amb tot. Amb l'usuari, sí que ho saps, però ells potser no ho saps. Jo vaig arribar aquí el 2013 i vaig agafar la consulta de pediatria. Ara molts d'aquests nens són adolescents, tenen 13-14 anys i veure els grans em fa molta satisfacció.
D'adults, poques vegades ara, quan cubro alguna agenda, els veig i quan els soluciones igual algun problema, a mi em genera aquesta part d'ajuda i amb una petita acció donar-los una solució a un gran problema, a mi em genera sentir-me útil i sentir-me orgullosa de la professió que faig. De fet, no seria una altra professió, seria infermera mil vegades més.
I a nivell de gestió m'agrada veure que amb l'esforç que fem l'equip se sent a gust, que se sent identificat amb l'equip d'atenció primària, que no marxarien perquè no tenim professionals que marxin i molts professionals volen venir a treballar a Vilassa de Mar i això vulguis que no et fa sentir orgullosa que encara que t'esforcis dona el fruit d'aquest desgast.
Alba, parlàvem dels moments del cap, eh?, quan ha aplaudiments o en boca de molta gent. Posa en valor la sanitat pública del país, que no deixes un reflex del que passa als pobles com el nostre, eh?
jo crec que et queixes perquè ho tens si no ho tinguessis valoraries el que fem però el que ho fa servir ho valora molt realment quan hi ha un ingrés perquè ha sigut una situació crítica o una situació que ho han merescut la gent torna i t'agraeix suerte que tenemos lo que tenemos suerte que us ho heu d'acord i em van prevenir i ara estic viu tot és qüestió de relativitat quan et poses en la situació que realment
és que realment tenim una sanitat pública i una sanitat accessible, perquè podríem ser-ho més, però som molt accessibles, la gent està contenta. El problema és quan fan un ús indegut i a vegades els ja es dedica, no?, perquè no toca. Però llavors això és una qüestió de redistribució de recursos, no?, si no, per tot no pot haver. Parlem de moments, parlem de records, va, grans moments i moments que tindràs en el record per no ser tan bons.
Me'l puc imaginar, aquest últim, eh? El moment de la Covid va ser un moment clau. Va ser el més dur.
Bé, jo crec que ha sigut un canvi de paradigma, del que érem abans a del que som ara. Allò no ens ho esperàvem i ens va fer veure que, una, vam poder fer tot el que vam voler amb l'esforç dels professionals, perquè allò va sortir així, després ja vam tenir recursos, però al principi ens vam organitzar, tothom es va volcar amb el nostre suport i l'acompanyament i no ho havíem fet mai, o sigui, va ser un hashtag primeres vegades i va sortir molt bé.
Sí que és veritat que emocionalment vam estar, bueno, malament, però ara jo crec que els professionals estem com... encara són més professionals dels que ho vam viure. La gent va treure les forces d'on va ser i es va veure realment la gent, que és una professió de dedicació. I d'emoció. Ningú es deu dedicar a aquesta feina perquè li sortissi. És a dir, tothom és una feina d'aquelles de passió.
Sí, jo crec que el que és, ho és tota la vida. Quan es jubila continua sent metge, continua sent infermer, continua sent aquesta professió fins al final. Per mi el primer moment així més emotiu va ser el primer dia que vaig entrar a treballar a Vila Sagamar. El recordes? Sí, el recordo 1 de febrer del 2013.
Va ser molt important perquè venia d'un equip molt bo, venia d'Okata, estava molt bé, vaig decidir venir-me aquí perquè vaig agafar plaça i havia de decidir on arribava. Tenia molta por perquè era un canvi, salia d'una zona de confort.
i quan vaig arribar tothom em va tractar com si ja hi treballés allà i de fet no havia fet servir ni el recurs, vivint jo aquí no havia vingut mai al cap llavors vaig pensar, ostres, que fàcil llavors quan portes uns temps dius, és que és el tarannà que té Vilassa de Mar la gent quan arriba s'hi sent dintre de l'equip fàcilment, o sigui la gent els acopla, els adopta i som de Vilassa, llavors està molt bé això
I quan el cap faci 35 anys et veus aquí o no? Home, ara quan vam fer el sopar dels 100 persones, que va ser difícil perquè nosaltres no som agentes de ceremonies i vam pensar, se nos está yendo de las manos, això, vam pensar, i quan fem els 30 o els 35, i llavors els 30 potser ens ha quedat a prop, però els 35 vam pensar que a veure si ens invita algú perquè ens facin la convocatòria o una altra.
La gent va sortir molt engrescada, la veritat és que ha sigut fàcil dintre de la feina, però de seguida tothom es va sumar, de seguida tothom va col·laborar, i penses, bueno, doncs mil cenes més, com ho està. No m'imagino treballant amb cap altre equip, i tampoc sé si estarem al càrrec directiu, però sí que, si no estic, m'imagino treballant una altra vegada, com quan vaig arribar al 2013.
No sou una entitat privada, sou pública i, per tant, depeneu d'un departament de salut, és a dir, esteu també, depeneu d'altres serveis, no? El Bona Nortes és el Maresme Barcelonaès Nord, no? Clar, aquí tu tens, com a directora, dues lluites. Dirigir aquí, però també entendre't amb els de dalt, per dir-ho així.
Bé, jo crec que en aquests càrrecs el que aprens és a viure entre dues aguas. Una cosa és la realitat del dia a dia, de gent que potser no entén què és la gestió i que estem en un recurs o en un pressupost limitat,
I els meus càrrecs superiors, que realment el que fan és transmetre el que els que paguen hem de fer. De fet, quan ho vius a macro, t'adones que això és per seguretat del pacient, per seguretat de l'usuari i per una qüestió de sostenibilitat. O sigui, ningú va a dir-te una acció que sigui punitiva o no resolutiva.
El que sí que és veritat és que la velocitat de canvi a la que anem és molt ràpida, llavors qui està realment visitant l'usuari li costa entendre aquests canvis tan dinàmics i buscar aquestes situacions tan canviants. Què és més difícil, gestionar un CAP o curar un pacient?
Ui, no t'ho puc dir això. La veritat és que jo tinc un equip de direcció excel·lent, tinc uns professionals que són excel·lents, que no podria fer la meva feina sense ells, això ho tinc claríssim, que a vegades els dic jo, en la xapa pone directora, però m'informo, o sigui, som l'equip de Vilassà.
I hi ha temporades. Hi ha temporades que la direcció és molt complexa perquè són canvis molt radicals que has de posar en marxa sense a vegades ni temps ni recurs i a vegades gestionant segons quins pacients que veus que el desenlace no és el que voldries i que no tens solució i que per tot allò avançat que està la ciència no hi ha curació.
doncs se't fa difícil gestionar això. I és d'aquelles feines que la deixes a la feina o te l'emportes a casa? Ui, no. Jo, amb l'equip castellà, soc 24-7, o sigui, estic a totes hores, però perquè soc així, o sigui, m'agradaria que la meva direcció, quan jo torni a la consulta, si jo tinc un problema o per mi és un problema,
Almenys tingui la sensació que estic acompanyat. Després potser no tinc la solució. De fet, moltes vegades la solució la tenen ells mateixos. Jo només què faig és acompanyar i a vegades reforçar o donar-li l'apunt de dir això ho pots fer. I ho acaben fent quasi tot ells. Em deies que el moment més complicat era la gestió de la Covid l'any 2020. Què recordes dels començaments d'aquells dies?
Primer la por, la incertidumbre de no saber cap on anàvem, què passaria, què passaria amb nosaltres també, la por dels professionals de dir, i si a nosaltres també ens passa alguna cosa, què passarà amb la gent que ens necessita. Després, el que no acabava, aquella sensació que vam pensar que era un moment curt en el temps, però es va allargar i es va allargar, i sobretot el...
no trobar la normalitat del que veníem, perquè tothom volia tornar a la seva zona de confort i no arribava.
Va ser difícil perquè érem joves però ja no érem tan joves, ja no teníem 20 anys i la mitja edat de l'equip de Vilassadamar era 45-55. Això ja veies que alguns es contagiaven i tenien un desenlace que no tocava, llavors vam començar a respectar segons quins professionals, llavors els altres teníem més càrrega.
Va ser un canvi, va ser un canvi molt a lo macro, que no estem acostumats.
Però bé, jo crec que l'evolució ha sigut bona. Jo crec que ens va unir més. Els que hi érem ja no només som companys, alguns som amics, de veritat. I no vull que torni en aquest moment. Però sí que és veritat que ens vam quedar amb el positiu que ens vam portar. Tenim milers d'anècdotes. De fet, eren el sopar dels 25 anys que vam voler fer un vídeo, recordat. Quasi totes les fotos que ens sortíem eren amb mascareta, tapats i ens reiem. Amb la qual cosa crec que...
Dentro de lo malo, tenim un record, ens hem quedat amb lo bo, amb les anècdotes, amb veure'ns totes vestides d'un plàstic que no hi ha fet servir mai, o suades, o tothom ja amb xancletes i pantalons i nosaltres cobertes de plàstics perquè anàvem a fer una visita d'un positiu. Jo crec que l'important en aquesta vida és trobar la part positiva, aprendre de lo negatiu i que no t'impacti per continuar evolucionant. Explica'm alguna d'aquestes anècdotes.
d'anècdotes d'arribar a domicilis cobertos en el ascensor tapaos i entrar al domicili i obrir la porta i haver-hi 15 persones. I dius, estem confinats, què fan 15 persones d'unitats familiars diferents, no? I llavors, clar, treure els palitos, començar a fer PCRs i dir, què estem fent? O sigui, tots contagiats, o sigui, punto, ja està. O sigui, situacions de dir, nosaltres estem sectoritzant, teníem la gent, sobretot quan...
Venien que van marxar tots els adolescents a celebrar final de curs a Menorca i es van contagiar tots i vam tenir, jo què sé, 400 contagiats i nosaltres vinc a fer PCR, la gent amb les maletes, rient-se, bevent i fent festa a la cua i nosaltres diem, això no toca. Moments molt emotius de venir la gent, ens portàvem l'esmorzar cada matí, quan obríem la porta ens portàvem cruçants.
També ens portaven material de no teníem i ens portaven pantalles, ens feien coses amb impressores 3D. Bé, jo crec que la població va estar molt agraïda perquè la gent ho deia quan teníem la sectorització de net brut i els de nets no treballaven i els de brut es passaven tot el dia tapats. I la gent venia i, què necessites? Vols aigua? Com si estiguéssim a una guerra, clar.
Ens vam cansar d'escoltar allò de sortirem millors persones. Jo tinc seriosos dubtes, però és una opinió molt personal. Jo també la tinc, però també me la guardo. Però en qualsevol cas hem après alguna cosa, perquè dona la sensació, des del punt de vista de ciutadà, que no hem après gaire.
Bé, no hem après de corresponsabilitat, moltes vegades, no hem après potser de societat que hem d'anar tots a una, però jo crec que la gent ha après, o crec que ha entès, que hi ha perills que no veiem.
saps? Jo sempre ho explicava que quan tu et contagies d'algú, aunque no ho fan, però hi ha com, bueno, moments previs en què tu estàs bé, però estàs contagiant. I això la gent ho va veure, perquè en aquell moment, quan parlaven de la grip, que és el més similar, que fèiem al programa moltes vegades a la ràdio, sempre els dèiem, és que la gent se't quedava mirant com dient, és que aquestes 24-48 hores abans, tu ja estàs malalt i no ho veus. Jo crec que la Covid això va donar com una imatge més de...
que hi ha més riscos dels que veiem, que no tot és visible i que hi ha coses com invisibles en l'espai que et poden enfermar. La gent no, moltes vegades, potser no és tan nivell que voldries, però una part de la població sí que ho ha atès i ho ha adquirit, perquè hi ha gent que ve a l'ambulatori ja amb la mascareta posada sense haver-li tot donat, amb la qual cosa aquesta gent, bueno, buenos són...
Alba Sant Vicente, directora del CAP, doctor Barriera de Vilassadamar i infermera del mateix equipament. Moltíssimes gràcies i insisteixo. Moltes felicitats. Crec que després et torno a saludar amb una altra de les taules. Aquest matí parlarem del passat, present i futur, l'evolució, on anirà a parar aquest centre d'atenció primària, en particular, i la salut, els centres distancials de salut públics en general.
Jo, abans d'acabar, volia donar les gràcies a tots els professionals que han passat pel CAP, que alguns estan en actiu, altres no estan en actiu, alguns ja no estan entre nosaltres, i sobretot a tots els directors que han passat pel centre d'atenció primària, perquè sense ells no seríem el que som. Hem tingut l'Àlex Casas, la Carmen Sánchez, la Susi Vázquez i la meva predecessora, que va ser la Carme Vinyas.
T'agraeixo moltíssim la feina que han fet i tot l'esforç que han fet perquè realment, si no, l'equip no seria el que és. Doncs t'agraïm moltíssim. Nosaltres, ha passat més fred o nervis? Una mica de fred ara mateix. Hola, Sant Vicente, moltíssimes gràcies. Gràcies a vosaltres. Una pausa i encetem la primera taula d'aquest matí. Som-hi.
Llegir per plaer La lectura és per a tothom i ens acompanya al llarg de tota la vida
Envoltem-nos de llibres i viurem millor. Sigui quin sigui el teu pla, la lectura sempre és una bona idea.
Això de buscar un pis de lloguer és una feinada. Preus que mai saps estan ajustats i tot de paraules tècniques que no entenc. I si truquem al 012? La Marta em va dir que ja ho va fer i la van informar de tot. Les zones de mercat residencial tensat, l'índex de referència del preu del lloguer, com reclamar si no es compleix la llei... Doncs truquem ara mateix. Si tens dubtes sobre la regulació dels preus del lloguer, entra a habitatge.gencat.cat barra preus lloguer i accedeix a l'apartat Preguntes Freqüents.
Tornem-hi. Perdona, eh? Quantes n'he fet? 25? Un moment. Tinc una idea i m'agrada. M'agrada perquè em dóna força i energia per cantar i superar els reptes que m'esperen. M'agrada perquè és fresca i la puc prendre de moltes maneres. Sola, amb batut de fruita, amb cereals integrals... Ah, i m'agrada perquè és el meu superpoder. Un glob i a cantar. La llet i els productes làctics t'ajuden a créixer amb energia per viure aventures cada dia.
Institut Català de la Salut
Minuta i mig per damunt de dos quarts d'onze del matí. Al matí ja hem explicat, després de l'entrevista amb l'Alba Sant Vicente, directora del CAP, que consistirà en taules rodones. Volem parlar de passat, de present i de futur. En aquesta propera taula ens visita la Roser Vallès, metgessa de l'equip que va viure el canvi dels consultoris del casal que vénen coneguts al CAP actualment i actualment també és directora del sector sanitari Vallès Oriental de la regió sanitària Barcelona Metropolitana Nord. Bon dia i bona hora, Roser.
Molt bon dia, un plest aquí, ja ho saps. Igualment, com estàs? Molt bé, encantadíssima d'estar un altre cop aquí a Vilassam. Doncs he vist que et saludaves amb tothom, eh? I m'abraçava, i m'abraçava.
Gràcies per estar amb nosaltres. Amb nosaltres també la regidora de Sanitat, aleshores, de Vilassar de Mar, en el moment de la inauguració, Montse Bertolí. Bon dia, bona hora. Hola, bon dia, Jaume. Com estàs? Bé, bé, bé. Una mica de fred, avui, eh? No, una mica de fred, però bueno. Vinga. Aguantarem, aguantarem. Ara parlarem de com recordem aquelles èpoques, eh? Gràcies. I també tenim amb nosaltres en Pere Almera. Aleshores, aquell any 2000, el 99 es va inaugurar, mesos més tard es va obrir el cap, era l'alcalde de Vilassar de Mar.
Pere Almera, bon dia. Molt bon dia. Com estàs? Molt bé, molt bé i molt content de poder estar present aquí i acompanyar tota aquesta colla de professionals que ens cuiden. Doncs en Pere Almera és un home d'inauguracions, també era un dels components de Vilassar Ràdio, com es va inaugurar ara fa 45 anys, que també passa el temps per tots, eh? Doncs gràcies als tres per estar amb nosaltres. Comencem aquesta taula rodona. Som-hi.
Parlant de tot amb Jaume Cabor. Especial 25 anys del CAP de Vilassar de Mar. Roser Vallès, comencem per tu, si m'ho permets. Tu estaves de metgesa en aquell moment, en els consultoris del Casal, aquells mítics consultoris que avui en parlarem, i vas viure el canvi cap al nou CAP, no? Com ho vas viure això com a professional?
És que jo tinc dos vessants aquí, la professional i la personal, i ho saps, i ho saps. Com a professional va ser espectacular. Clar, jo quan arribo aquí a treballar, a mi em truquen un dia i em diuen, mira, hauries d'anar a Vilassada Mar a treballar. Dic, oh, vale, vale. Dic, on està el cap aquí? Clar, jo buscava un cap i no hi havia cap cap.
I diu, no, no, has d'anar al casal de curació. Bueno, entro per la porta d'entrada del casal de curació i dic, escolta, mire, que jo vinc ara aquí a treballar al CAP, però és que no el trobo. I diu, sí, sí, vine que t'acompanyem. Clar, deixa-m'ho dir així. Això era un zulo. O sigui, perquè era, bueno, era el sòtanú, no hi havia res. Dic, oh, i el material? Diu, no, no, el material l'ha de portar vostè, el fonendo, l'otoscop, tot i jo. Oh, sort que porto la cartera. I aquí hi ha, no, no, aquí baixa l'infermera, que era la Izarbe, que treballava al casal de curació,
diu que és la que li farà, no infermera, perquè no hi havia, que és la que li farà d'administrativa, i aquí com funciona això? Diu, doncs la gent ve, els donem un número, s'esperen, i vostè va cridant per números. Jo em vaig quedar com una mica, estem al mateix moment que jo vinc d'un altre lloc, que és totalment diferent, em va cridar moltíssim l'atenció, perquè pensava, no només això, sinó perquè al final, com a professional...
Com a professional és una mica trist, també, no? Per molts motius. Primer, perquè està sol i, per tant, no comparteixis i no et formes. O sigui, al final et deformes més que et formes, no? Estàs més sol que... I segon, la qualitat que pots oferir també és molt poca, perquè no tens eines. Amb la qual cosa el que fas és quasi derivacions hospitalàries, no? Tractes el més senzill, el més bàsic. Això quin any era?
Això era, doncs, mira, el 95, 96... Si vas a estar temps allà, doncs. Estava molt de temps, sí. De fet, i això és la part professional, que en el moment en què tenim el nou cap i comencem, clar que va haver-hi moltes coses, no? Recordo les guàrdies que fèiem de nit, que no teníem administratiu, que havíem d'agafar el telèfon, havíem de córrer, la infermeria i medicina, havíem de...
Però, home, era altra cosa. I llavors, a poc a poc, vam tenir un equip, que ho deia abans la doctora, un equip extraordinari, ara i abans. Els equips que jo vaig viure, la gent que es va anar incorporant al CAP de Vilassadamar, grans professionals i grans persones. Que la generositat era brutal en tots els sentits. Per tant, meravellós. Ho vaig viure com una experiència super, super bé. Aquesta és la part professional, i deixeu-me dir la personal.
A l'any 97 jo un dia estava de guàrdia, un dissabte estava de guàrdia, perquè els dissabtes ens repartíem les guàrdies, el doctor Gaia, la doctora Montoliu, jo, el doctor Bernat, i estava allà, clar, no hi havia un lloc on estar, i estava fora amb la meva maleteta per anar a fer domicilis. I veig que vénen el conseller Rius i l'alcalde Núñez i posen la primera pedra.
I jo vaig pensar, oh, a veure, això segur que trigarà una eternitat. Mai a la vida m'hagués pensat que aquell alcalde Núñez, posteriorment, seria el meu marit. Doncs mira, i va ser allà on es vol conèixer. I allà ens vam conèixer. O sigui, es vol conèixer a la feina. Ens vam conèixer a la feina sense parlar, eh? I era metge, ell, també. Ell era metge, també. I jo no li vaig dir per re, vaig fer així, adéu-déu, i ja està, no. I posteriorment, mira el que porta a la vida, eh?
Has parlat d'aquell, ho has dit així, ho posem totes les cobetes del món, aquell zulo que hi havia allà a sota, que anàvem a agafar el número, a buscar receptes, que a l'època hi havia el doctor Roma, el doctor Gai, el doctor Pérez, més tard vau arribar la doctora Vallès, el doctor Bernat, Montoliu, etcètera. Va ser un canvi molt positiu, evidentment, sortir d'allà i tenir un centre d'atenció primària potser una mica tard.
Bueno, nunca es tarde si la dicha es buena al final, no? Probablement jo no sé com... M'imagino que era tema de planificació sanitària de Catalunya. Tot va començar, les coses no es poden fer d'un dia per l'altre. També és veritat que quan un ajuntament ofereix primer... L'ajuntament ha d'anar els terrenys, ha d'anar els terrenys. Després hi ha un procés administratiu molt llarg...
per avaluar el terreny, perquè sigui tal, després s'ha de fer el pla funcional, els plans funcionals varien en funció de la població, per tant, si tu tens previst que en una població faràs més edificis i vindrà a viure més gent, aquest pla funcional ha de canviar, o sigui, és molt llarg. Ara t'ha sortit la versió de gestora, de directora, ara. Jo suposo que és com tot el... M'has posat tots els coneixements per fer un discurs únic.
Montse Bartolí era la regidora en el moment de tallar la cinta. Com ho recordes, en aquell moment? Jo l'única... Primer passaria la paraula, si em sap greu, en el denso. Perquè, com diu bé la Roser, abans hi ha tot un procés que les institucions han de parlar amb les altres institucions per aconseguir que es fes un cap i després es fes la dotació. En aquell moment jo no hi era, perquè és abans...
Jo entro ja a les últimes eleccions, que ja era... Si no recordo malament l'any 99. Exactament. L'any que es va inaugurar. Inaugurar. Però abans hi ha tota una feina molt important, com ella deia, que jo penso que cal recordar i que és molt important en els moments actuals que tot sembla que hauria de ser molt ràpid.
I com ella diu, la reforma d'atenció primària és del 86 i aquí van dir 14 anys a fer la implantació. Per tant, jo em sembla que el Tenso té moltes coses a dir en aquest tema. Doncs Pere, tu mateix. Bé, jo, per preparar-me de la millor manera possible per poder entendre aquesta...
doncs vaig anar a l'arxiu municipal i vaig demanar l'expedient del CAP i llavors ja més que res per situar els records a encaixar-los amb la realitat perquè de vegades els records no encaixen perfectament llavors en el document aquest és curiós perquè està tot molt ben organitzat i la primera pàgina diu els documents que hi ha i llavors del procediment que és una mica la línia del que deia la Roser
i la primera dia apareix que a les accions des de l'Ajuntament hi ha 86 hi ha 86 passos alguns endavant, uns altres endarrere per arribar a la consumació consumació final heu de pensar que es va inaugurar el 99 l'edifici després va haver tot el tema aquest del postenfusionament i la dotació necessària però el camí comença l'any
91, quan es decideix que l'ubicació possible és en l'espai annex en el casal, això significa que s'ha de fer una modificació urbanística, perquè permeti edificar amb uns determinats paràmetres en aquell lloc que era possible edificar. Vull dir, a la setmana tampoc li sobren
els espais per poder-hi ubicar equipaments i a més a més era oportú que tingués una certa centralitat i a més era oportú que hi haguessin algunes certes sinergies amb el que és el Casal i es va decidir que ja era el lloc possible i es va iniciar el procés urbanístic de Canarias si pogués construir si pogués construir
Llavors, clar, aquest terreny era de propietat del casal. Per l'Ajuntament, té que cedir en el departament els terrenys per edificar, perquè l'edificació s'en fa càrrec al departament. Però l'Ajuntament, aquests terrenys no eren de l'Ajuntament, eren del casal, per haver de comprar en el casal, i són processos aquests que no són senzills ni ràpids. I l'administració encara és més lent en aquest sentit, l'engranatge va més lent, eh? Sí, sí, sí.
Llavors, si no s'ha de comprar i ens posem d'acord i anem a notar, i no és bastant més complicat. Hi ha una pila d'acords i acceptacions, no? Llavors, un cop l'Ajuntament és propietari d'això, posa a disposició del departament, perquè tinguin notícies que l'Ajuntament ja està en marxa, el terreny. Però en paral·lel s'ha d'aprovar el planejament, perquè si no, al departament no li serveix un terreny que no tingui la qualificació oportuna perquè pugui fer l'edifici.
Després, encara que hagi posat prèviament a disposició, s'ha de consumar la cessió del terreny. Vull dir, que s'ha d'agafar el terreny i dir, i els hi vam dir el que era, però ara ja els hi donem, no? Llavors, se'ls hi dona. I això està ja en l'any 93, eh? Vull dir, començant l'any 91. Encara en sembla poc, eh? Encara en sembla poc temps, amb tot això. No, no, si jo crec que de tot aquest procés, jo crec que les administracions i sobretot l'Ajuntament, que és la part que vam veure més de prop, va ser prou diligent, no? Perquè, a més a més, jo crec que hi havia una voluntat política conjunta que això era una prioritat
i jo penso que l'Ajuntament va ser diligent i més va haver-hi una força unió entre els diferents grups polítics d'anar en aquesta direcció. Vull dir que, quan dius això, doncs encara que et sembla que va anar tot prou lleuger, doncs no és equivocat. Jo crec que dintre de tot va anar prou lleuger. Però bé, també ens dona una idea de com són aquests processos.
Llavors també era curiós perquè la previsió pel que fa a l'edificació era més ràpida que el que finalment va ser, no? Llavors el casal va fer la venda però el casal deixava, s'alliberaven els zolors aquests i el casal tenia projectes d'ampliació i millora de tots aquests espais perquè tinguessin allò una major prestació de serveis. Però clar, les obres no començaven i per tant encara continuaven ocupats aquests espais i
I el casal reclamava, bueno, espavileu-vos, perquè nosaltres tenim plans i vosaltres ens teniu aquí bloquejats, no? Després també hi ha allò, en l'experient aquest, hi ha un escrit del llavors conseller Trias, l'any 95, que diu, això ho tenim a punt, segurament també érem...
Les voluntats indiscutibles dels consellers seguríssim, però després apareixien segurament altres prioritats o altres contingències que ho feien difícil. Però bé, en l'expedient a Vilassar tenim un escrit del conseller que diu que l'any 95 això ja està en marxa, no? No va poder ser.
Van haver-hi mocions conjuntes dels diferents partits polítics, que sempre es van aprovar per unanimitat, proposicions no deia en el Parlament per allò, mirar-ho d'empenya. Després també, l'any 96, hi ha un escrit del conseller, llavors el conseller Rius, que diu, en el 96 ho tenim el pressupost, no?
I tampoc va ser això. Malgrat, segur, la seva absoluta voluntat, també va ser... Quants habitants tenia Vilassa a aquella època? 17.000. 17.000. Estem parlant d'un poble de 17.000, eh? I estem parlant que el casal funcionava com a hospital, que recordem anant pel carrer de Maria Vidal que hi havia l'AC i posava hospital, posava hospital, i estem parlant de... I llavors, una altra cosa curiosa és que...
Veient això, l'Ajuntament, que era un problema de diners, que hi havia tota la voluntat política però la Caixa no donava, va fer un oferiment d'avançar el finançament de l'edificació. I a la Generalitat això es va acollir.
I inclús es va arribar a elaborar un conveni en què es pactava el retorn dels diners a l'Ajuntament, perquè primer l'Ajuntament finançava però després la Generalitat amb anys successius retornava aquests diners. Llavors es va pactar el retorn dels diners i hi ha un conveni que estava per signar.
I llavors va resultar que aquell mateix, això ja era l'any el 97, el juny del 97 arriba un escrit del departament que diu que Gisa, que era l'empresa de la Generalitat que es dedicava a les construccions d'equipaments, que assumia la construcció.
I per tant l'Ajuntament ja va... Aquest conveni que significava que l'Ajuntament avançava diners doncs ja va quedar desactivat i va ser la Generalitat a través de GISA que va assumir l'execució del projecte. I m'agradaria comentar també en paral·lel
que llavors quan va haver-hi aquesta circumstància que en l'Ajuntament el que posava diners, aquí van dir, bueno, potser que els de Cabrera perquè era un cap. Així és com a l'inici del tot, era un cap que era Cabrils-Vilassada-Vilassada-Mar-Cabrera, després ja es va transformant i es va convertir en el cap Vilassada-Mar-Cabrera.
I llavors vam dir, bueno, en aquesta circumstància que havíem d'avançar diners, potser que els diàmels de Cabrera que ens ajudin amb això, no? Que deixin anar una mica. I llavors va haver-hi una moció en l'Ajuntament de Cabrera en què es demanava, un regidor de Cabrera va proposar allà que Cabrera col·laborés, no? Llavors, si es mira el recull de l'acte del que es va discutir o del que es va parlar de Cabrera, els de Cabrera són com són els de Cabrera, no?
I més els de la banda de Cabrera encara són més especialitzats, no? I van dir, bueno, i on estarà aquest camp, no? I van dir, bueno, això estarà en el Casal. I van dir, bueno, és que això és la part més lluny de Cabrera que hi pot haver, això, no? I llavors es van haver-hi de dir, bueno, sí, ens sembla bé, ens sembla un bon propòsit, però està molt lluny d'això de Cabrera, eh? I va quedar la cosa una mica així, allò. Després, com que no va ser necessària la intervenció del...
a l'hora de finançar de Cabrera, això va quedar desactivat. Però va haver-hi aquesta reticència de dir que el cap que ens feu per Cabrera ens el feu... Casi per dia. Casi per dia. Això és una mica com anecdòtic. Llavors, com deia això, el Gisa al final assumeix la construcció i finalment les obres comencen al principi del...
el gener del 98, que feliciten les obres al setembre del 97, i a gener del 98 hi ha una carta curiosa en l'expedient que diu que hi ha un escrit de l'alcalde, el Josep Maria, que diu, escolti, quan començaran les obres, i em sembla que els contesten, em sembla que l'escrit és del 21, i diu, no, escolti, el 18 ja han començat, potser han començat a disposar el lladrero i prou, però aquí hi ha aquesta preocupació des de l'Ajuntament, i diu, bueno, escolta, ja està tot això, ara...
ara comenceu, no? I jo crec que el procés de la construcció i de la persecució per poder finalment apuntar en l'edifici
va ser una mica, sintèticament, va ser aquest. I el que jo voldria, allò una mica per resumir, dir que en aquesta qüestió els grups municipals i el govern de l'Ajuntament va ser diligent, vull dir que... I, sobretot, també que hi havia un consens general per impulsar aquesta qüestió, que ara tens la sensació que no és el que...
el que abunda més en aquests moments. I llavors en aquell moment tenia molt clar tots els membres d'estats, els grups municipals i el propi govern, que aquesta era una prioritat. I es va actuar, jo crec que tothom amb molta responsabilitat, i que deixant molt clar que aquesta era una prioritat essencial pel poble de Vilassar. Jo crec que això és una lectura positiva d'aquell període polític que va donar aquest fruit del que encara en podem gaudir, que és essencial per la qualitat de vida dels vilassarens i vilassarenques.
Escolta, ens ha fet un resum magnífic d'això i... Montse! I llavors, el 99, que és quan va haver-hi canvi de govern en l'Ajuntament, és quan vam entrar, i aleshores, doncs, sí que nosaltres, l'edifici ja està fet, o sigui, la part d'estructura està feta, llavors quedava la segona part, que és la dotació de personal. Això és molt important, malgrat que ja està establerta per normativa,
Però sí que recordo que comentàvem al Denso que vam anar a Badalona, durien ser els despatxos de l'àrea metropolitana nord, amb el doctor Ferran Garcia.
i vam acabar de arrodonir. Hi havia una cosa, jo no sé potser si Roseto te'n recordes, clar, el CAP es va inaugurar al setembre. Llavors, però no va funcionar a tot rendiment, sinó que, per tant, sí que vam negociar fins al desembre, vam anar passant com teníem, i era a partir de gener del 2000, per això són els anys aquests, és quan realment s'incorpora tota la dotació que tocava.
amb els corresponents metges de família, que això ja va definit pel número d'habitants. Dos de maig diu que va començar a caminar. Exacte, però ja ho vam negociar a primers d'any amb tota la 24-7, tota la cobertura de guàrdies, infermeria, pediatria,
I sembla que treballadora social, en hem parlat, a temps parcial, perquè hi consta... Montse, perdona, i aquí és on em van comentar i buscar informació, que vas apretar molt, perquè es començàvem uns mínims i tu vas dir, no, no, si comencem, comencem amb tot. Exacte, exacte. Amb tota la cara de la carrella. Amb el Ferran...
m'aprecio molt, m'aprecio molt bé, però sí que és veritat que, evidentment, si tocava haver-hi tot aquest personal, doncs tocava haver-hi tot aquest personal, que nosaltres, a mitges, era el tema de les guàrdies, que era una mica, bueno, seguiu... No, no, no, no, o sigui, toca fer tot aquest equipament, doncs toca fer aquest equipament. I després, doncs, bueno, ja es va anar incorporant... Jo diria que la Llevadora també es va incorporar a la Maria Antònia.
Sí, sí. O sigui, aquí hi havia Lalla Llevadora, que era la titular d'aquí, també es va incorporar, i aleshores ja va començar a funcionar, tal com tocava. Roser, tu tots els pavés de l'AUCA, també, des de Matgessa, ara directora, com dèiem, del sector sanitària Vallès Oriental de la Regió Sanitària Barcelona Metropolitana Nord, i també és del Regió de l'Ajuntament. Per tant, ho has viscut des de totes les arestes, això? Des de totes les arestes, sí.
Déu-n'hi-do. I a més és molt enriquidor. És molt enriquidor perquè és el que deia abans en el discurs anterior. O sigui, pots veure...
tens el coneixement des de diverses àrees. I també, molt important, com a ciutadana. Perquè moltes vegades... Com a ciutadana... Quines necessitats dic jo com a ciutadana? Què es pot fer dins del sistema? I quan dic sistema dic tant el que és el propi Departament de Salut, CatSalut, com el propi municipi, la regidoria. I què pots fer com a professional? I quines necessitats...
Tenim els professionals també, no? Ho comentava abans, és molt important que estiguem junts en un centre per poder aprendre els uns dels altres, per fer networking, per fer benchmark, per compartir bones pràctiques.
I també veure com a nivell de... Parlava ella de les guàrdies, per exemple, les guàrdies de nit en els CAPs, en alguns té poc sentit avui que tenim altres centres molt a prop, perquè hem de sostenir el sistema. Llavors, vist des de tota la visió, o sigui, des de tots els àmbits, tens una visió més enriquidora.
M'agradaria parlar del nom del centre. Aquí coneixem el doctor Guillermo. Ara llegim Guillermo, Guillermo Marriera, però li dèiem el doctor Guillermo. Jo tinc un record de petit del doctor Guillermo, d'acompanyar la meva àvia allà al carrer Sant Pau a visitar-lo a casa seva i em feia una por que no podia, jo de veritat. I ahir li comentaven a en Pere. Aquella època, el govern de l'època, vau decidir que es diés cap Guillermo Marriera. Però tinc entès, Pere, que tu ets en bona part culpable d'aquest nom.
Sento orgullosament culpable, però vaja, és una proposta que va sorgir i que va ser assumida per tot l'Ajuntament en plenari, perquè la figura del doctor Guillermo Barriera era una figura per determinada generació, ja posteriorment ja va anar quedant més diluïda, però la figura del doctor Guillermo Barriera com a metge...
de família en el llenguatge modern, però un metge d'aquests de poble, que es podria dir que estava disposat a... coneixia tots i cadascun de les situacions de les famílies i, per tant, això li permetia, segurament, fer de més bon metge, doncs era un record molt present en la història de l'atenció mèdica de Vilassana de Mar. Per això ens va semblar molt oportú
que el cap de Vilassar, però que sobretot tingués noms i cognoms, i em sembla que el nom del doctor Guillem Guillermo Marriera era l'oportú.
De fet, el doctor Guillem Riera va néixer a Vilassadamar el 1893 i va morir el 1983. Tenia 90 anys i es va establir com a metge del poble l'any 1940, on va ocupar el consultori del seu germà Felip. El 1972 va ser anomenat fill predilecte de Vilassadamar i, per tant, el nom del cap sembla...
més que sembla, és un homenatge a la trajectòria i vinculació a la salut del poble del doctor Guillermo. I més a afegir que això se'ls va plantejar, òbviament, a la família del doctor Guillermo, i també van estar molt satisfets i molt contents que se'ls hi proposés, perquè entenc que era una cosa d'un consens general indiscutible. Montse, i arrenca el cap, i els primers mesos m'imagino que és això la gran novetat, no? Ens trobem què falta, què no falta, què deixa de...
Bé, quan es reincla el CAP amb la dotació ja pactada i prevista, doncs, a veure, el CAP és gestionat pel ICS, l'Institut Català de Salut, i, per tant, ja hi ha la coordinadora d'infermeria i el metge, sembla que era l'Àlex Casas, no? És que sí. Àlex Casas. Àlex Casas. Àlex Casas Ben.
Exacte, un equip molt bé, jo em vaig entendre moltíssim, tant jo com la Marta, que era la que tenien a l'Ajuntament responsable també d'aquests serveis de salut, i per tant no va haver-hi cap problema i van funcionar perfecte. Molt bé, o sigui, jo no sé, potser, a veure's de la meva visió, potser la Roser, que és la que estava dintre...
pot dir alguna cosa, però a mi em sembla que l'equip de professionals ja des del començament va estar molt bé. T'has de tenir en compte que l'important d'això és no solament l'edifici és important, com diu la Roser, sinó el canvi de model. O sigui, aquí la reforma del 86 de l'atenció primària és un canvi de model de com s'organitza aquests centres d'atenció primària o aquests de primària.
És clar, és que no recordem, però els metges tenien un contracte de dues hores. De dues? De dues hores, és clar. I aleshores, sí, ara ho explicaràs, clar, llavors en el moment que es fa això... Dos hores i quaranta visites. Bueno, i anaven fent, i bueno, d'acord? És a dir, llavors es té que fer, i es té que parlar amb els professionals perquè passen a jornada completa...
i, per tant, canvien les seves funcions. Aquí es radica el canvi important, quan hi ha un canvi de model. És evident que, evidentment, no tothom està d'acord, dues hores, volien mantindre's, o sigui, depèn de la situació de cadascú. Però la foto finis és la que hi ha actualment del funcionament. Rosem, dos minuts, que gairebé estem acabant.
Això que deia el canvi de model jo penso que és super, super important, perquè sí que és veritat que havien d'estar dues hores presencials, però recordeu que són 24 hores, eren els APDs, que són 24 hores sobre 24, sols que dos eren presencials, i llavors per això estaven de guàrdia tot el dia. Jo recordo que quan vaig venir aquí a substituir el doctor Roma, deia, oh, i m'atabalava molt perquè deia, encara no teníem el cap, i deia, jo tinc que estar aquí tot el dia, que
ho faig jo tot el dia a Vilassassi i no hi tinc casa. I el canvi de model va ser, bueno, crec que és molt important per millorar la salut de la ciutadania. Vas substituir el doctor Roma, vas substituir un mite, eh? Sí, sí, sí, vaig substituir un mite, ho sé, ho sé, i tant, i tant. Escolta, i molt ràpid, què fa actualment la directora del sector sanitari Vallès Oriental en Regió Sanitària Barcelona-Petropolitana Nord? Quina és la teva feina?
La meva feina és coordinar, gestionar i tenir cura de la qualitat i seguretat de la salut en l'àrea del Vallès Oriental. Això què vol dir? Estar pendent de la primària, dels hospitals de salut mental, de la intermèdia i tot, i ajudar a tots els proveïdors a que tot vagi a anar bé. Igual que fa la Judit aquí, que la meva companya, aquí en el Vallès, en el Maresme.
Roser, Montse, Pere, us han vingut records tot pensant en el CAP, aquells inicis del CAP o no? Home, hem tingut que ens hem trobat amb el Denso i he dit, escolta, tu què recordes? I bueno, hem anat fent... Més tranquil·litat que fa 25 anys, recordo. Home, i tant, des de la visió de jubilats és meravellós. Si el que recordo i sobretot és compartit, és l'absoluta satisfacció de poder disposar per Vilassar d'un equipament
de les característiques del CAP. Això era, jo crec que, pels que hem estat a prop del tema de la gestió i els professionals, jo crec que és l'extraordinari record, tan positiu, i jo també tinc un magnífic record del treball conjunt en aquella època amb el Josep Maria, amb el Josep Maria Núñez i tots els representants dels grups polítics en aquell moment, el Jordi Serrare i el Dissem Labarda, sobretot.
que van estar molt al darrere i de manera conjunta, insisteixo, com ara ja no s'estila gaire, per tirar endavant un projecte essencial per al que és el benestar de la gent de Vilassà. Doncs hem volgut tenir el vostre punt de vista. Ens hem quedat sense temps, ens sap greu, però arribem gairebé a les 11. Us agraeixo moltíssim que ens heu donat aquesta visió des de dintre. El poble moltes vegades se desconeix, això, eh? Les sales de màquines, escolta, es pensen que un cap es fa amb un moment, fermem quatre papers, anem amb el notari, com deia en Pere...
i aixequem un cap. No és gens fàcil, segurament s'han cagat moltíssimes coses per explicar, però us ho agraeixo moltíssim. Roger Vallès, matgesa de l'equip que va viure el canvi, actualment directora del sector sanitari Vallès Oriental de la Regió Sanitària Barcelona Metropolitana Nord. Montse Bartolí, regidora de Sanitat de Vilassar de Mar en el moment d'aquella inauguració, i en Pere Almira, que era l'alcalde de Vilassar de Mar en el moment de la inauguració. Teniu molt bona memòria. Moltíssimes gràcies a...
amb la xuleta. Moltíssimes gràcies per estar en aquesta celebració del qual tenim el goig de participar-hi. Gairebé les 11. Escoltarem l'actualitat i tornem de seguida amb una taula que anomenem Inicis del Cap i Evolució. N'hi parlem amb en Joan Assens, infermer de l'equip que va virar el canvi, l'Ester Casanovas també.
la infermera, que es va incorporar a l'equip quan es va inaugurar el CAP, Marian Llussà, pediatra, que es va incorporar a l'equip quan es va inaugurar el CAP, i en Lluís Villanueva, que és metge de l'equip. Arribem a les 11, dues hores per endavant des del baral de Lucata. Gràcies. Les notícies de les 11.
Salutacions des del proper diumenge a les 12 del migdia fins al dia 7 de desembre. Podreu visitar al Museu Monjo una exposició ontològica de l'artista Joan Barberà. Recordem que Joan Barberà va néixer a Barcelona el 1927 i va morir el 2013. Va ser un dels grans renovadors de l'art gravat a tot l'estat espanyol durant el segle XX. La seva obra, profundament arrelada a la tradició, es va caracteritzar per la fusió de tècniques clàssiques i modernes
i per una constant experimentació en materials i processos que el converteixen en una figura imprescindible en l'art gràfic contemporani. Aquesta exposició antològica reuneix una selecció acurada de la seva producció artística des de les primeres obres figuratives fins a les seves creacions més abstractes i experimentals amb temàtiques com els bodegons i les arquitectures. La inauguració serà diumenge, que ve a partir de les 12 en punt del migdia al Museu Monjo.
La Nacional 2 romandrà tallada al trànsit a tot el tram de Vilassadamar aquest diumenge de 7 del matí a dos quarts de 3 amb motiu de la prova de ciclisme de triatló anomenat Challenge Barcelona. El tram afectat pel tall de l'Aina 2 és el comprès entre Mataró i Badalona. Per tant, si teniu aparcament en la zona afectada, preveieu a ventilació sobretot la sortida i l'entrada del vostre vehicle.
La Policia Nacional ha trobat aquest dijous a Madrid un quadre que podria ser l'obra de Pablo Picasso anomenada Naturalesa morta amb guitarra, que estava desapareguda des que el 3 d'octubre va viatjar des de la capital espanyola a Granada per formar part d'una exposició. L'embolcà i altres circumstàncies que no s'han precisat apunten al fet que l'obra podria ser el Picasso que es buscava, una petita aiguada enmarcada assegurada en 600.000 euros. La policia investigava la desaparició del quadre des del 10 d'octubre.
quan Caja Granada Fundación va formalitzar una denúncia després de comprovar que el quadre no havia arribat, conjuntament amb 56 obres més que es van traslladar des de Madrid al centre cultural on havia d'exposar-se.
Els resultats de les proves de competències bàsiques del curs passat mostren que de mitjana els alumnes de sisè de primària i de quart de so no arriben al mínim de 70 punts. La nota per considerar que una competència està assolida a cap de les 5 matèries de les que s'examinen català, castellà, anglès, matemàtiques i ciència i tecnologia. Les dades corresponen al curs passat.
i mostren que la nota mitjana que obté aquest conjunt d'alumnes no és bona, encara que alguns d'ells aprovin alguna d'aquestes proves. A sisè de primària, la matèria on els alumnes repetidors treuen pitjor nota és a Ciència i Tecnologia, amb 54,3 punts, mentre que a Quart d'Eso la pitjor nota és per l'anglès, amb 55,7.
La millor nota per uns i altres, encara que de mitjana no assoleixen la matèria, és per castellà, amb 64,5 punts a sisè de primària i 64,3 a quartes, o en totes les matèries els resultats dels alumnes repetidors són pitjors que els dels alumnes que no han repetit mai. A sisè de primària la diferència més important dels resultats la trobem a l'assignatura de català, on els alumnes no repetidors obtenen 73,9 punts, mentre que els repetidors
Es queden en 59,5 i matemàtiques on els no repetidors obtenen 70,8 punts i els repetidors es queden en un 56,2%.
El Barça va presentar ahir al matí un recurs davant d'apel·lació amb l'objectiu d'anul·lar la sanció imposada dimecres pel comitè de disciplina. Tot i això, la resposta de l'organisme ha estat clara. No hi ha motius per modificar la resolució inicial. D'aquesta manera, l'entrenador Flick va ser expulsat el cap de setmana passat al partit contra el Girona-Montjuïc. Recordem que aquesta acció va derivar en una sanció automàtica d'un partit que el Club Blaugrana ha intentat recórrer. Fins a la una, especial parlant de tot des del Baral de Lucata.
No t'havies acabat el llibre? Sí, però ja n'he començat un altre.
Biblio Digital és un servei de préstec de continguts digitals disponible per a tots els usuaris amb carnet de les biblioteques públiques catalanes. S'hi pot accedir via web a través de l'ordinador o dels lectors de llibres electrònics o mitjançant l'app si utilitzes la tauleta o el telèfon mòbil. Llibres, revistes, diaris, còmics, música clàssica, pel·lícules... Amb Biblio Digital tens tota la cultura a l'abast.
La campanya Negoci per Segur ajuda empreses, emprenedors i professionals de l'STIC a protegir digitalment els seus negocis a través de la sensibilització i la formació. El triangle entre empresa, clients i proveïdors s'ha de basar en la confiança. I aquesta confiança, imprescindible per a la qualitat i la continuïtat del servei, té com a fonament la ciberseguretat.
La ciberseguretat és clau per digitalitzar el teu negoci. Per un país cibersegur, ciberseguretat.cat Agència de Ciberseguretat de Catalunya Tanca els ulls i escolta el mar!
A Vilassar Ràdio hi ha un programa únic que et fa viatjar sense moure't de lloc. És Randamar, amb Agustí Martín Mallofré, capità de la Marina Marcant, ambaixador marítim de l'Organització Marítima Internacional i una de les veus més respectades del món marítim. Amb ell descobriràs històries reals de mariners, curiositats nàutiques, cultura marinera, cuina de bord, dites antigues, llibres i paisatges que només s'expliquen des del mar.
Tot un món de saviesa i tradició que no trobaràs enlloc més. Cada dijous a les 8 del vespre i en radifusió divendres a les 9 del matí i dissabte a les 10 del matí. Randa Mar, només a Vilassar Ràdio. Perquè el mar té veu i aquí la pots escoltar. Vilassar Ràdio. Segueix-nos en directe a través de vilassarradio.cat.
Històries, vidències, anècdotes... Parlant de tot amb Jaume Cabot, especial 25 anys del CAP de Vila-Sà-de-Mar.
6 minuts i mig per damunt de les 11 al matí. Avui és divendres 24 d'octubre i estem en directe des del Baral de Lucata on estem celebrant aquests 25 anys del Centre d'Atenció Primària de Vilassa de Mar. La següent taula, els nostres següents convidats i convidades ens parlaran dels inicis del CAP i l'evolució. I és per això que saludem, primer de tot, Joan Assens, infermer de l'equip que va viure al canvi, actualment jubilat de l'Institut Català de Salut. Joan, bon dia, bona hora. Bon dia, bon dia. Com estem? Perfecte.
Sí? Sí. Avui m'imagino que un dia que es remouen records, eh? Bastants, sí. També tenim l'Ester Casanovas, infermera que es va incorporar a l'equip quan es va enllaure al CAP, actualment en actiu en el cap doctor Marriera. Ester, bon dia. Bon dia. Com estem? Molt bé, també. Gràcies per estar amb nosaltres.
La Mària Lluçà, que és pediatra, que es va incorporar a l'equip que es va inaugurar al CAP, actualment en actiu, però avui té una cosa per dir-nos, eh? Mària Lluçà, bon dia, bona hora, com estem? Hola, bon dia a tothom. Res, molt contenta d'estar aquí. He fet aquesta trajectòria des del començament del CAP i en breu, doncs, em jubilo. O sigui, que és una bona despedida venir aquí a la ràdio. Escolta, els 25 anys del CAP i... Exacte. Quan, això?
Això al desembre, el 28 de desembre, ja mateix. Nadal, Sant Esteve, treballar un dia i jubilar-nos, no? De fet, ja estic jubilada, perquè estic amb una jubilació activa. O sigui, vaig arribar a l'edat i he continuat treballant al 50%. Molt bé. O sigui que he anat marxant mica en mica. Una mica així, vinga. Lluís Villanueva, metge de l'equip, actualment actiu.
Bon dia, com esteu? Bon dia, com estem? Bé, bé, bé. Tu no et jubilaràs, eh, encara? Bueno, esperem algun dia, no? Algun dia, esperem, no? Doncs a tots quatre, moltíssimes gràcies per estar amb nosaltres i explicar una mica aquests records. I m'agradaria començar amb el vostre permís per en Joan, que és un infermer que va... Jo crec que va obrir el cap aquell dia. No sé si va ser ell el que va posar la clau, però... Se'n recorda aquell primer dia o no?
Sí que me'n recordo el primer dia. Va ser bastant fort perquè estava jo treballant amb un horari diferent i vaig estar allà presencial set hores i de tant en tant havia de fer guàrdies que no havia fet mai al cap. Feia un cap de setmana de 48 hores.
Però d'on venia en Joan? Venia dels consultoris? Jo vaig començar a treballar a Vilassar de Mar el 1989. Al Casal? Al Casal, que feien, era un altre infermer que n'hi havia, que era el...
Pedro Rojas, que era company i després hi havia els quatre metges i l'horari que tenien eren dues hores presencials jo la feia, com era el nou feia una al matí i una altra a la tarda i llavors després ja localitzava totes les 24 hores quin canvi, no, però, de passar dels consultoris del cas al cas, ho deveu veure tot així molt nou i molt gran, no? Què més recorda en Joan d'aquells primers dies?
Bueno, estava molt mentalitzat que canviaria, perquè jo venia ja de Mataró, que ja feia dues hores, i ja m'havia incorporat, pensant ja que estaria ja set hores, perquè abans estava treballant a Sant Pau, també treballava a Sant Pau, feien guàrdies, i ja vaig decidir que treballia a l'ICS, i s'ha acabat.
Treballes a tot arreu, vaja. No, no, sí, sí, sí. Quin any es va jubilant, Joan? En el 17. Tota una vida dedicada a la sanitat? Sí, he treballat 44 anys. D'unidor. Com ha evolucionat la sanitat des del començament que vostè va començar fins avui?
en el Lix era molt diferent llavors perquè els horaris eren de molt poca estància en el pacient i llavors no podies fer un contacte important d'aquesta manera al canviar l'horari fes un entorn diferent parlaves amb els pacients podies entablar una reelecció més important i et farien moltes preguntes i moltes consultes que abans no podien fer-les
Maria Llossà, doctora Maria Llossà, pediatra, que també es va incorporar amb l'obertura del CAP. D'on venia la Marian? De Ronda Prim, de Mataró de Ronda Prim. I va venir per Avilaçà?
Vaig venir per a Vilassar, sí, sí. Portava 10 anys a Ronda Prim, que és on havia estat a Manlleu dos anys, i la residència l'havia feta a Tarragona, o sigui que he voltat bastant. Tot Catalunya ha fet. Tot Catalunya ha anat passant. I per uns problemes, sobretot d'horari, que tenia una nena ja adolescent, i jo treballava totes les tardes a Ronda Prim. I va ser ben bé per un problema horari. Llavors el director va tenir la pensada que va dir segur que vindrà perquè li oferirem millor horari.
I en principi vaig venir per treballar tots els matins. El que passa que al cap de poc ja feia un lliscant que l'he fet tota la vida fins ara. Va ser la primera pediatra del cap de Vilassar, no? Bueno, hi havia el doctor Felipe González, que encara viu i és vilatà d'aquí de Vilassar, que molts han de veure conèixer.
I ell inicialment no es va integrar, o sigui, no es va integrar com a fer les 6 hores, que posteriorment sí que ho va fer, però va ser molt bon company, o sigui que malgrat treballàvem amb règim diferent, doncs compartíem experiències i intentàvem buscar-nos sempre que podíem, no?, i anava a les sessions a l'hospital i tot. I què recorda la Màrient d'aquell començament del CAP, aquells 25 anys, aquells primers dies de caminar pel CAP?
Clar, tot era nou i aquí, clar, estava bastant sola, no?, perquè l'enfermera que em tocava a mi era la directora d'aquell moment i llavors tenia molta feina i només la cridava per posar les vacunes. O sigui que vaig estar durant mig any, que era l'enfermera i el pediatre. L'únic que la tècnica de posar vacunes jo no m'hi vaig voler endinsar i sempre la cridava amb ella, però ella estava tan ocupada, no?, amb totes les tasques d'obrir el cap i tal, doncs que... Això de posar vacunes als infants no és...
Això va ser els primers sis mesos que encara no era oberta l'àrea bàsica, perquè em van pillar com abans. Llavors jo vaig començar a venir i quan es va obrir l'àrea bàsica llavors ja es va desplegar tot l'horari i llavors vaig tenir la sort de treballar amb dues infermeres pediàtriques formades fantàstiques. Una d'elles aquí al meu costat, l'Ester, i després la Paquita, que és la dona del Joan, i eren infermeres ja pediàtriques formades que va ser fantàstic.
L'Esther, sí, que m'imagino que tota la vida al cap de Vilassar vas anar acompanyant Joan a obrir la porta, no? Bé, jo vaig obrir, sí, jo recordo perfectament aquell dia. Venia d'un altre centre, venia de Calella, però, clar, aquell 2 de maig, perquè l'1 era festiu, vam començar aquell 2 de maig, jo el recordo amb molta, molta il·lusió. Quan hi penso és que em ve el somriure, perquè jo estava molt contenta que Vilassar...
doncs hi hagués aquest canvi perquè sabia les oportunitats que tenia aquest canvi. O sigui, no era només obrir un centre, un edifici nou, no era només conèixer nous companys, era molt més, perquè era un canvi. Ens havíem d'organitzar d'una nova manera, com que...
estaven més hores i eren més persones, podíem fer coses que abans no es podien fer. Llavors ja no només s'abordava tant el tema de la malaltia, el que deia el Joan, sinó que podies establir aquest vincle, podies abordar més la prevenció, la promoció de la salut. Vam començar també a abordar tota l'atenció comunitària, vam obrir la consulta jove i tot això va ser...
O sigui, ens va permetre que tots els que començàvem ho van fer amb moltes ganes i poguessin participar d'alguna cosa que no hi havia res. Clar, això és inaugurar un centre amb cara i ulls, poder fer totes aquestes coses, perquè abans comentaven en una altra taula que els consultoris moltes vegades servien per derivació dels pacients cap a Mataró. Era així, no? I en aquest moment ja els podíeu atendre bàsicament a un alt percent aquí.
Era un contínu assistencial, però a part les tasques que fèiem eren molt diferents, ni el ciutadà ho sabia tot el que els hi podíem oferir, ho sabíem nosaltres. Llavors això per nosaltres era molt engrescador, perquè teníem grups de treball, perquè havíem de treballar tots els circuits, estava tot per fer.
Teníem les directrius del que s'ha de fer. Cada tants anys toca fer això. Hi ha tots uns programes de salut que havíem de complir, però com ens organitzéssim nosaltres, érem nosaltres que ens reuníem, ho decidíem, érem escoltats. Jo recordo amb molta il·lusió per això, perquè tots a més estàvem...
Vam crear un equip molt xulo que després han anat entrant i sortint persones i això ha continuat sent així. Això s'ha mantingut i amb moltes ganes sempre d'això, de fer-ho. A part que venies a treballar al teu poble. Bé, és que esclar.
Per això em feia il·lusió, sobretot per això, i dic, home, Vilassar, que hi havia altres poblacions que ja ho tenien, doncs, poder fer aquí el que jo sabia que es feia en els altres centres i que encara la població de Vilassar no tenia, era com... Que guai, no? Que per fi es pugui fer aquí, també. I el Lluís Villanueva, metge de l'equip, també. S'incorpora uns anys més tard, per això, no?
El post-Covid total. Arran del Covid? Sí, bon moment, perquè va ser com una reopertura un altre cop, perquè havíem deixat de fer coses que estàvem fent i vam tornar a una medicina més reactiva una miqueta durant el Covid, que era el que comentava la companya ara, i a partir d'ara tornaven a començar el tema de prevenció, el tema de cronicitat, el tema de salut i escola, que s'havien deixat una miqueta de banda.
Bé, clar, el tema de prevenció no s'havia fet, però n'hi havia espai per fer-ho i aquí comença un nou paradigma, la inauguració d'aquest cap. Absolutament. D'on ve en Lluís? També hem voltat una miqueta pertot arreu. Vam estar per Vilassadadal, vam estar per Tordera, vam estar per Mataró i al final ja havia viscut aquí sempre i era com una cosa pendent que em quedava també de poder treballar al poble. Lluís,
Arribes en un bon moment? Arribo en un bon moment. L'època més cruda ja havia acabat, però estàvem en recuperació en aquell moment. Soc com a dir com els docents i sanitaris que volteu pertot arreu per intentar acabar a casa. Què recordes tu quan vas arribar al CAP?
La veritat és que jo em trobo ja un cap molt organitzat, molt madur, amb professionals ja absolutament integrats, i jo tinc la sort, a més, que quan vinc aquí conec molta gent, que ja havia treballat en altres llocs amb ells, i per la tant, una acollida superbona quan vaig arribar jo aquí.
Joan, arrenqueu el cap i també toca donar una mica l'alternativa als i als joves que s'incorporaven a l'equip en aquell moment, no? Això mateix, sí, sí. El diferent que va ser era que en aquell moment treballaven amb històries clíniques que havien d'estar tot introduït en un ordenador, que no havien vist mai, que no havien hagut de fer cursos de formació per poder treballar, perquè...
Abans no s'anotava res, cap incidència, i a partir d'aquest moment tot era ja d'una altra manera, molt diferent, molt diferent. Passem del paper a la informàtica, eh? Sí. És això, no? Això mateix. Quin tema, aquest? Quin tema, aquest? Quin tema, aquí? Complicat, això, què?
No, que van anar venint, no? Vam començar amb paper i vam acabar amb la informàtica. Jo crec que encara teníem històries. Sí, van començar amb històries. Van començar amb històries clíniques, amb paper, però que no... Carpetes de cada pacient, però que després es substituï amb l'ordenador.
Aquí hi ha una feinada, eh? Sí, sí, dius-n'hi-do. I un arxiu, teníem un espai que ara estan els administratius, tot allò era un arxiu amb totes les històries clíniques, perquè, clar, era tot en paper, que cada matí ens tenien que preparar els administratius les carpetes de cada pacient per cada consulta, i després arxivar-les.
Això sense tenir en compte les urgències que venien, perquè quan es van obrir les urgències? Al mateix moment? Al mateix moment. A la mateixa hora. Se va obrir el cap, se va començar a fer les urgències, no? La continuada, sí, sí. La continuada ja... Bé, vam entrar tots al que deia el Joan, amb un horari de dia, més unes guàrdies que havíem de fer dins i caps de setmana. El centre, des que es va obrir, era 24 hores.
I la Màrient va arribar compartint amb el doctor Medit el Felipe González. I llavors ja més endavant es va contractar un altre pediatra i ja érem tres pediatres, que era el Hernando, el doctor Galdós. Com recordes aquelles primeres visites als infants vilassarencs?
La població de Vilassà és fantàstic, vull dir que està bé. Sí o no? Tenim bona salut, no? Home, si la compares, depèn, no? Cada població té les seves coses, però el nivell social que té, la gent t'entén molt bé quan ens expliques les coses, vull dir que és una bona població, té les seves coses, però no és un lloc difícil de treballar, no?
Esther, tu has treballat amb ella, eh? Jo he treballat amb la Mària, a pediatria, i ara estic amb adults. Llavors jo em trobo ara, aquests nens que havien tingut a pediatria, part d'ells, doncs m'ho trobo ara a la meva consulta d'adults i els pares d'aquests nens. Parlant algunes vegades amb alguns sanitàries i sanitàries, diuen que és la part més complicada, més emocional, això de treballar amb infants. És així o no?
A mi m'agradava molt, també és veritat que vaig començar amb pediatria una mica quan vaig a la infermeria per casualitat, em va agradar i em vaig anar formant i quan vaig vindre aquí jo el que sabia més era de pediatria. Però després, el que ens toca, que anem voltant o pels horaris i així, em va tocar adults i la veritat és que ara estic contenta perquè em sinto molt complerta i si algun dia em diuen anar a pediatria, sí que haig de preguntar les vacunes perquè això canvia molt, assegurar-me que són les que toquen el calendari. Què és el que ha canviat?
Amb això expliqueu-me, va, perquè clar, tot això evoluciona tant que què canvia d'aquí? El tema de les vacunes canvia cada dos o tres anys i van canviant. Però abans canviava en un període de temps més llarg i ara els canvis són més constants. Llavors has d'anar més en compte perquè abans els canvis no eren tan sovint. A veure, doctora, expliquem aquests canvis, a veure com entenem això. Vosaltres parleu de canvis, però jo de sanitat no sé res de medicina...
No, els canvis en quant a vacunes o en quant a... Sí, sí, en quant a tot en general, eh? Quan a vacunes depenem d'un Consell Assessor de Vacunes que estan molt al dia i en funció de com van les malalties infeccioses, doncs van canviant, no?, per sempre protegir al màxim els nens, no?, de forma...
El calendari vacunal va canviar. I llavors aquests canvis són... Vull dir que necessitem professionals que estiguin molt al dia. I llavors jo voldria aprofitar que ja me'n vaig, que ja és una cosa per homenatjar l'enfermeria. Perquè...
Amb tot el temps que fa que estic a pediatria, és la persona que m'he sentit més recolzada, amb l'infermer o la infermera que he tingut al costat i creu-me que n'he tingut moltes, perquè desgraciadament a la pública és difícil tenir un equip sòlid amb una infermera allò constant, hi ha hagut constants canvis i no tinc cap... o sigui que sempre he estat bé, ens hem adaptat amb les infermeres...
que he tingut i voldria això, agrair a Enfermeria que ha passat per Vilassar tots aquests 25 anys, que fan un paper molt bo. La funció de la sanitària, el sanitari, els metges, les infermers, infermeres, és passional completament, no? Però hi ha moments de molta pressió, moments molt durs, no, la feina, m'imagino? Durs i moltes, a nivell emocional, molt importants i moltes vegades t'emportes cap a casa a temes importants de pacients i...
Jo crec que és una cosa que ho portem tots cap a dintre. Deies de treballar amb nens, és supermaco treballar amb nens, el que passa és que moltes vegades t'emportes això cap a casa quan les coses no van de tot bé. Cal cuidar la salut mental també. Important, eh?
Això fa molts anys, Joan, no se'n parlava de la salut mental. Ara, evidentment, s'ha posat una mica l'ordre del dia com ha de ser i la salut mental de tothom en general, però de persones com vosaltres que esteu a primera línia. Ja no parlo només de la pandèmia, que era evidentíssim que estava a primera línia, però parlo del dia a dia.
Tenim que pensar que moltes vegades tenien malalts que eren malalts que eren terminals i estaven molt a sobre i després sabies que tenia que morir dentro de pocs dies i estaves tot el dia amb ells i molts eren coneguts perquè jo també, aunque no ho he dit, era de Vilassar de Mar. Llavors quan passaven aquestes coses t'anaves cap a casa i estaves molt tocat.
És la càrrega emocional aquesta que et deia, no?, que t'emporta... Sí, sí, sí, sí. Mai un està preparat per aquestes situacions, no? Però hi ha situacions alegres també, Marian. Oh, i tant, sí. Què recordes més, tu, d'aquests... Ara que estàs a punt de jugar, imagino que passa revista aquests anys, no dels 25 anys del cap, sinó de la teva vida professional, i realment deuen haver-hi moments espectaculars, no? Bueno, és una feina que és agraïda, la veritat, és...
Però, bueno, si voleu, us explico una anècdota d'ahir. De quan? D'ahir? D'ahir, que va venir una nena diabètica. Recent, recent, això, eh? Una nena diabètica que va venir a visitar-se per tots i tal, que ha sigut un cas especial perquè va ser un debut molt jove i tal, i aquesta nena la porta la meva filla a l'especialitzada, a l'Hospital Can Ruti.
Que és metgessa també. És metgessa, sí, és pediatra, però és endocrí també. I aquesta nena va entrar i va dir, i va dir, vull que em visiti l'Aina Valls Lussà, vull que em visiti. I la mare li va dir, però és la seva mare. O sigui que a primària la porto jo i la meva filla. Llavors, ara me'n vaig com amb el cap ben alt perquè deixo, vull dir, que l'única filla que he tingut que sigui pediatra com jo, doncs... No és casualitat, això, eh? No és casualitat. I llavors, doncs no sé, és que hi ha tantes situacions de... Sempre penso, recordeu el primer pacient?
No. No, no. No, perquè tampoc potser... Tampoc ho devia, tampoc li deu dir, no? Després els pares que demanen venir amb tu perquè tu has sigut el seu pediatre, això també és guai. I ara que et jubiles has de donar l'alternativa aquí, no? I alguns, pa, home, què farem? Clar, també tens tret això.
Home, i tant. Vull dir que tothom és... Mira, la noia, la Sara, una pediatra també, que està formada al Vall d'Hebron i tal, també és una anècdota maca, perquè va venir aquesta noia d'estudiant d'infermeria i em va dir, però és que jo el que voldria és ser pediatra, com tu. Dic, però si treballa, Sara, endavant, no? I ara aquesta noia va fer infermeria, va fer pediatria i ara està fent la meitat de... O sigui, dos dies treballo jo i tres ella, o al revés, no?
I em diu, és que tu ho saps tot i tal. Dic, Sara, jo cada dia me'n vaig a casa preocupada per algú o aquest cas que no he sabut. Vull dir que és impossible que passis tota una consulta i no et quedis amb un dubte. Jo crec que aquesta humilitat també és el que et fa aprendre, no? No ho sé. Sí, sí, és així.
de formació i de dubtes i de consultar els companys. Exacte. No és tan fàcil. I treballar en equip ajuda. I treballar en equip ajuda molt, això. Parlàvem amb l'Alba Sant Vicente al començament del programa i deien, doncs, això, que heu passat de... La ciutat pública té aquests alts i baixos de passades i els aplaudits, doncs, està en boca de tothom. Com es viu això? A part...
La gestió del dia a dia, no? Que tothom parli de la sanitat, avui sí, avui no, avui em aplaudeixen, potser no tants aplaudiments i no tanta crítica, no? Bueno, la nostra feina en general és molt agraïda, eh? La sensació que tenim nosaltres no és tant dels aplaudiments de les 8 de la tarda, sinó del dia a dia amb la gent, i és el que realment importa, més que aquell moment puntual que es va posar de moda allò, eh?
I en Joan pel Covid estava jubilat ja? Sí. Però estic segur que algun dia va dir, ei, si necessiteu alguna cosa, estic aquí, no? I tant. Hubiera podido hacer alguna cosa, pero ya trabajaba la meva dona, que estaba en el seu lloc. Ah, sí? Sí. I llavors jo me va jubilar per els meus nets, que van nascut, i ja està. I si li pregunto a en Joan per què va ser infermer a la seva vida, per què? Quan ho va decidir?
Bueno, estava estudiant batxiller i havia acabat el cou, i tenia un parell de coneguts que eren practicants, i llavors vaig començar a estudiar a Sant Joan de Déu.
Jo vaig començar la carrera a Sant Joan de Déu quan l'hospital era el vell que estava a la Gran Via. Sí. I vas inaugurar el nou. És un home d'inauguracions, el Joan. Ha inaugurat algun centre més o no? No, no, no. I Lluís, quan decideixes tu dedicar-te a ser mitjol? No, suposo que ho portes una miqueta dintre, no? Tens un terrenar que t'agrada la relació amb les persones i d'alguna manera vols pensar com ajudar i acabes caient en aquest tipus de professions.
Ester. Jo des de petita. Sí o no? Sí. Va ser aquella professió que tenies a la infermera.
Sí, és el que recordo de sempre que era un àmbit que ja m'agradava i això que no tinc cap familiar ni al meu entorn no hi havia cap sanitari però em tirava me'n recordo també que el parvulari del carrer Sant Joat ens vam disfressar d'infermeres amb cartolines i no ho sé, em sentia aquella foto que tinc, m'encanta Aquella foto va marcar, eh? No sé, no sé per què però sempre hem atirat
I la Marian quan va decidir? Jo també des de petita sempre havia... Volia fer alguna cosa en relació amb els nens, però sempre m'havien tirat més les assignatures de ciències i el cuidar i això, i vaig acabar fent pediatres. I ara què farà la Marian a partir del 28 de desembre?
Ui, jo tinc moltes aficions. Sí, sí, sí. Vull dir que sempre he compaginat la feina amb aficions. M'agrada la música, m'agrada cantar... Però una és doctora tota la vida, eh? Això sí, això sí. Segur que rebrà alguna consulta. Alguna trucada, Mària, mira si em pots visitar... El que passa és que com que tinc la filla, ara ja els hi passo. Ah, clar, derives, fas derivacions. Però clar, el pitjor és el WhatsApp, eh? Perquè potser estàs en un assaig i t'entra un WhatsApp amb la foto d'un... Mira el meu nen que li ha sortit i tal.
Però què cantes, amb una... Amb cor, sí. Ah, molt bé, eh? Sí. Molt bé, molt bé. Us heu devedir, també, del dia a dia. I no tot és tan fàcil, eh? Però, bueno, seguirem practicant i cultivant els amics i ja està. Escolteu, Joan Ascens, infermera de l'equip que va viure al canvi, actualment a jubilat. Esther Casanova és infermera que es va incorporar a l'equip quan es va inaugurar, va acompanyar en Joan a obrir la porta aquell 2 de maig.
Maria Llosa, pediatra, que es va incorporar a l'equip quan es va inaugurar també el CAP, i en Lluís a Villanueva, metge de l'equip del CAP, que es va incorporar en plena Covid. Moltíssimes gràcies i moltes felicitats per la part que us toca. Gràcies per haver-nos explicat aquestes vivències. Fem una pausa i seguim endavant amb una altra taula que es diu... Què fem ara? Ara mateix ho sabrem, arribant en punt a dos quarts de dotze. Gràcies i bon dia.
Des del Baral de Lucata, celebrem els 25 anys del Cap de Vilassar de Mar. Parlant de tot amb Jaume Cabot.
Misti, surts en 5 minuts. D'acord, agafo una poma i vaig. Us confessaré el meu secret. Per agafar energia i moure'm per la sana i sense parar, sempre menjo fruites i hortalisses. Marta, què, per què m'agrada la poma? Doncs m'agrada perquè és natural i fàcil de menjar. M'agrada perquè me la puc emportar on sigui. I m'agrada perquè és dolça, refrescant i, a més, té molts colors. Misti, 2 minuts. Us deixo. Adéu. Les fruites i hortalisses t'ajuden a créixer amb energia per viure aventures cada dia.
Aquesta mamalada és boníssima.
La noia que les prepara va començar a fer-les a casa. I ara ja té obredor, botiga i pàgina web. I com s'ho ha fet? Amb un ajut líder. Tens un projecte per impulsar un negoci en un entorn rural? Els ajuts líder poden cobrir fins al 40% de la inversió subvencionable del projecte empresarial i fins al 80% en el cas d'ens locals. Informa't en el teu grup d'acció local o trucant al 012. Ara mateix he vist uns amics que volien muntar una fusteria al poble.
Em sembla molt bé. Comprar peix local és cuidar-te tu i tota la pesca.
Parlant de tot, especial 25 anys del CAP, doctor Marriera de Vilassa de Mar, Institut Català de la Salut.
Dos minuts per damunt de dos quarts de dotze, superem la primera hora i mitja, encetem la segona part de la nostra edició, una edició especial del Parlant de Tot. Estem al Baral de Locata, al carrer Sant Artur, no estem celebrant els 25 anys, ni més ni menys que al Centre d'Atenció Primària de Vilassat de Mar. Ho dèiem abans de la pausa. Què fem ara? És el títol d'aquesta nova taula. Amb serveis que es van incorporar quan es va obrir el cap ara fa 25 anys i amb serveis que s'han anat incorporant-ne.
Al llarg del matí hem parlat de l'evolució, i l'evolució consisteix a això, a incorporar serveis. Per una banda, tenim l'odontòleg de l'equip Ismael Durant. Bon dia, bona hora. Bon dia, bona hora. Com estàs? Molt bé, i vos? Molt bé. Doncs encantat d'estar celebrant amb vosaltres aquests 25 anys i descobrint coses que moltes vegades es desconeixen des de la població. Tenim amb la treballadora social de l'equip, la Meri Ortiz. Bon dia, Meri.
Bon dia a tots i a totes. Com estàs? Aquí de nou. Molt bé. La Marta Muñoz, professional d'atenció a la ciutadania de l'equip. Marta, bon dia. Bon dia. Com estàs? Molt bé. Gràcies per estar amb nosaltres. I per l'altra banda tenim serveis de nova incorporació com són la Sandra Montoro, que és la nutricionista de l'equip. Sandra, bon dia. Bon dia. Com esteu?
Molt bé. Reme Galindo, referent de benestar emocional també del CAP. Bon dia. Bon dia. I en Màrio Martínez, fisioterapeuta de l'equip, també. Bon dia. Bon dia, encantat. Doncs nosaltres també estem encantats que estigueu aquí. Comença aquesta segona taula, aquesta tercera taula ja, amb què fem ara. Som-hi. Parlant de tot amb Jaume Cabor. Especial 25 anys del CAP de Vilassar de Mar.
Doncs comencem, si us sembla, per la banda dels serveis que es van incorporar des del primer moment. Si no el primer moment, doncs el cap de poc d'obrir-se al cap. Ismael Durano, d'un tòleg de l'equip, què recordes tu d'aquells primers... Quan fa que estàs al cap i què recordes d'aquells primers moments? Jo estic des del principi, des del dia 2 de maig, fa 25 anys i mig, ja. També vas anar a obrir la porta, eh? Sí, senyor. D'on venies, Ismael? Jo treballava llavors d'interia a un poble de la selva, de la casa Santa Coloma Farnés. Durant dos anys vaig estar allà.
I quan es va inaugurar aquest centre, doncs vaig fer el procés de selecció i em van agafar com a interi i vaig començar aquí el dia 2 de maig. Fins ara. Odontòleg, eh? Odontòleg, quan tornem treballant aquí. Molt bé. Escolta, expliquem quina és la teva feina. Odontòleg a Vilassar de Mar, crec que de públic no n'hi havia, eh? És a dir, ets el primer odontòleg del servei públic assistencial de Vilassar de Mar. Sí, sí. A més, estic molt orgullós de ser el primer, no? A més, ser d'aquí de Vilassar, del pop, de tota la vida, no?
Doncs el que fèiem aquí, bàsicament, va començar al principi, els tractaments que cobria la sanitat pública a Catalunya eren molt limitats, i de mica en mica s'ha anat a augmentar una miqueta més els serveis que es fan. Abans, bàsicament, en extraccions i poca cosa més, després vam començar a fer mesures preventives per evitar les càries, i ara actualment ja es van incorporar tractaments reparadors, sobretot a la població infantil, fins a 14 anys, no?
De fet, és això, un nou equipament, més gran, més ampli, més preparat, més modern, implica la prevenció, que es pot fer prevenció, i això és important en la sanitat. És fonamental, és fonamental. És, a més, una mesura molt barata, molt eficient, i, a més, els resultats no es veuen a curt plaç o a llarg termini, no? Jo, clar, com fa que estic aquí, 25 anys, vaig veient aquells pacients, no?, com han anat evolucionant la història de càries, i, gràcies a Déu, doncs van i van, i jo crec que, gràcies a Déu, també una miqueta de l'acció de les mesures preventives que es fan des del CAP i des del Departament.
L'Ismael, que també, a part de professional sanitari, també va fer el seu pas per la política. La política també va ser regidor de l'Ajuntament. Sí, sí, vaig estar uns anys, portava governació, portava el transport públic i la policia local i amb molt, molt record, la veritat. Té encara amics des d'aquella època. Doncs, gràcies, Ismael. Ara ja surtin coses a la conversa de Meri, treballadora social de l'equip. D'aquí hi ha uns quants que heu posat per la ràdio diverses vegades, eh? Però per explicar una jornada com avui, expliqueu-me què fa la treballadora social.
Doncs és bona pregunta, perquè encara ens trobem amb moltes persones, part de la ciutadania, que a vegades ens diu, ui, no sabia que hi havia treballadora social dintre de l'equip, saben que la tenen identificada a vegades a serveis socials o altres sistemes, però a salut encara hi ha un desconeixement. Fent una miqueta d'història, doncs recordar-vos que nosaltres estem dins de salut a nivell legal, a nivell normatiu, amb la llei d'ordenació sanitària de Catalunya,
que és aquesta llei del 15 de 1999, del 9 de juliol, on formem part de l'equip. Formem part de l'equip perquè tenim una missió molt important, i és que les malalties no només afecten el cos de les persones o la seva biologia, sinó que les malalties afecten i provoquen canvis en totes les esferes o en moltes d'elles a les persones.
El treball social sanitari, amb aquesta visió sanitària, el que fa és donar una visió global. I nosaltres el que fem és acompanyar la persona, evidentment gestionant també recursos, però amb tot un procés d'acompanyament al seu procés de salut i de malaltia. I sempre, sempre tenint en compte...
que empoderem les seves decisions, sempre el seu valor d'autonomia, que siguin les pròpies persones les que puguin decidir sobre com volen ser ateses i amb quins recursos compten també per poder-ho fer. M'imagino que ha acompanyat aquest cas de serveis socials municipals, no? Exacte. És a dir, heu d'estar treballant de la mà.
Sí, diguéssim que, i ara que està tot el tema del desplegament de l'atenció integral social i sanitària, nosaltres som, bueno, jo dic que estic jo aquí, però tenim la sort de ser dues treballadores socials al CAP, que hi ha una altra companya,
I precisament el que fem és tot aquest abordatge de connectar. Coneixem els recursos de la xarxa sanitària i coneixem els recursos de la xarxa social, tant primària com especialitzada. Per tant, el que fem és ajudar les persones en totes les transicions que fan, tant en un sistema com en l'altre. Com es nota que he vingut a la ràdio a explicar-ho, això? No, no. Home, aprofitem l'altaveu. Marta Muñoz, professional d'atenció a la ciutadania de l'equip. I què fa una professional d'atenció a la ciutadania?
Ara mateix moltes coses, a part d'atendre la ciutadania que ve, fan tasques que surten de consulta cap a fora. És a dir, sou la porta d'entrada al cap, eh? El primer que... El primer que es troben. I què us trobeu? De tot. Ens trobem de tot. Des de coses que a vegades et truquen per telèfon per demanar-te un altre telèfon d'un altre lloc, o a gent que realment et truca per demanar coses...
Som la primera cara que veiem i l'última. I l'última. Escolta, evidentment qui sou? Sou la porta d'entrada i us veiem, però és la part, i entenc el que et dic, la part una mica més oblidada de la sanitat, o no? Sí. Sí, sí. O sigui, nosaltres estem allà, però molta gent no. O sigui, no és el mateix que tu li diguis a una persona que no, que li digui un metge a una infermera. Nosaltres diem que no i no ens creuen i quan van a la consulta sí que...
Clar, hem d'entendre que... Hem d'entendre, és a dir, les persones que acaben allà, m'imagino que la majoria, moltes, és perquè es troben malament, no? I aquí també ja heu d'aplicar la primera part de psicologia, no? Sí, sí. I no sempre és fàcil. No sempre és fàcil, eh? Escolteu, i sou les que heu de dir, poseu-vos la mascareta... Una miqueta, parlem clar, que us heu de barallar una miqueta amb l'usuari. Sí, per tots, sisplau, esperis un momentet a la cua, que ara l'entendrem tot...
Clar, perquè com m'imagino que està malalt, la prioritat ets tu. És a dir, vull que m'atenguin perquè no em trobo bé. I aquí s'ha de fer entendre que hi ha gent que potser està pitjor i que la sanitat no és un supermercat, sinó que vas veure la prioritat que estableix una persona sanitària.
Sí, ho entenem, això? No, jo crec que hi ha gent que sí, que li dius que s'ha d'esperar i sí, i hi ha gent que no, la veritat, que no té molta pressa. Quan fa que estàs al CAP? Des del 2 de maig. També vas acompanyar a obrir la porta, eh? Sí, sí. Com has viscut aquests canvis? N'hi ha hagut molts, molts de canvis. Sí, de què? La gent al principi venia sense res, sense targeta, i tu l'apuntaves en una llibreteta a l'hora, i et deia, em dic Pepita, doncs l'apuntaves, i Agosta porta la targeta, si no, no et puc donar visita, no et puc donar recepta,
Tot això ha sigut i ara és informàtica, o sigui, va, escriu-me, fes-me per internet, demana't l'hora per internet, o va, aquest telèfon. Han hagut molts canvis. Clar, em parlaven d'aquells arxius que anava tot allà dintre, al matí s'havia de preparar tot pel, no? Sí, sí. Tu ho havies de feja? Sí, sí, sí. I al migdia, cap a la tarda, havies de preparar-ho tot i guardar-ho tot, el matí. Déu-n'hi-do, no? La informàtica. La informàtica, eh? Sí, sí. El pitjor moment, el moment Covid, o no?
Sí, potser sí. Perquè, clar, es va tancar tot. La gent era tot telèfon, tot... A més era com... Necessito algú, necessito persones, no? Era com molt... Va ser difícil. Quantes persones sou? Ui, ara... Hauríeu de comptar, eh, ara mateix. A l'Atenció Ciutadania, eh? 17, no? 17, no? Un 16 a 17. 16 a 17? Déu-n'hi-do. Sí, més o menys. Déu-n'hi-do, eh?
Doncs gràcies per explicar-nos també això que abans desconeixem, eh? Els que som... Els que estem al carrer, diem. Hi ha serveis de nova incorporació, com la Sandra Montoro, que és la nutricionista de l'equip. Sandra, què tal? Hola, bon dia, molt bé. I com t'incorpores tu?
Bueno, m'incorporo fa més de 3 anys i mig. O sigui, això de nous rols està molt bé, però potser molts de nosaltres, en el meu cas, 3 anys i mig ja, no? Però estrenes tu el servei de nutrició, el CAP o no? Sí. L'estrenes tu, eh? Sí, sí, sí, també. Deu costar el seu posar en marxa un servei. Si ell em deia que el seu servei, que porta tants anys i hi ha gent que encara no ho sap, imagina't els serveis que són nous.
No, no, però és totalment un repte, no? També tu fas una mica teu i llavors al ser la primera, no?, doncs també és una manera de fer-ho teu i una manera molt maca, no?, també de començar. D'on venies tu? De Can Ruti. De Can Ruti. Sí, sí, sí. I vens a parar el cap, de Vilassana Mar. Sí, sí, i vinc aquí, em van trucar un dia i em van oferir aquesta feina i em va semblar una molt bona idea, no? Llavors, i realment no estava equivocada.
Ho sabem per què ho has explicat i perquè el propi nom també ho explica, eh? Però què és el servei de la nutricionista del CAP? Doncs el nostre rol una mica compartit seria, el nostre paper seria una mica complementar i reforçar els equips d'atenció primària, cadascú amb el seu àmbit en el meu nutricional. I llavors, d'aquesta manera, entre tots, oferim una visió una mica més integral, una miqueta més preventiva, una miqueta més comunitària de la salut.
Llavors, aquesta seria una miqueta el nostre paper. Llavors, cadascú amb el seu àmbit específic, però compartim un objectiu comú, que és la promoció d'habits saludables, millorar la qualitat de vida de les persones, fem atenció comunitària, atenció grupal, i cada vegada van sortint noves tasques que també nosaltres fem, oferim.
En el nostre cas, grupals, activitats grupals, que ja hem parlat alguna vegada a la ràdio, doncs de les activitats grupals que fem, això són atreçades a la població en general, sempre derivades a través dels equips de medicina i infermeria. Doncs amb els equips de medicina i infermeria, ells tenen els criteris de cada grupal que nosaltres fem i consensuem llavors amb cada pacient l'activitat més adient per a aquesta persona.
Molt bé, i tenim al teu costat la referenda de benestar emocional, la Rame Galindo. Benestar emocional, eh? Sí, sí. Ai, que en dèiem la... la mine, el que fa, eh? Sí, he escoltat abans que parlàveu de la importància que... De la salut mental? Però per vosaltres, eh? Ja no per tothom, evidentment, però per vosaltres, eh? Que també sou persones. Sí, sí, totalment.
Explica'm, explica'm, com vas incorporar tot el CAP? Jo, mira, ara farà dos anys i poquet que soc el CAP. Abans de mi sí que va haver una altra companya que feia la funció de Rebec, però una mica com la Sandra, l'arribar és un rol nou i una mica te'l vas fent tu a mida, una mica en mica vas construint també les tasques i una mica des d'on fas la intervenció.
Què fa el referent de benestar emocional? Bona pregunta. El referent de benestar emocional fem tota mena d'activitats, com ha indicat la Sandra, més grupals o més comunitàries, que tenen a veure amb la promoció del benestar emocional.
Llavors donem eines o intentem treballar eines amb els usuaris per empoderar-los i ajudar-los a afrontar aquelles situacions que els poden generar estrès o complicacions. Fa anys això no es podien imaginar, que un centre d'atenció públic tindés un referent de benestar emocional, no? I ens hem adequat bé això, sabem, el poble sap que tenim aquest servei,
Jo espero que a mica en mica sí. Al final la via d'entrada, com ha explicat la Sandra, és a través d'Infermeria i Medicina. Crec que estem fent molt bona tasca amb els companys i a mica en mica la població va entenent que aquests serveis també s'ofereixen des del CAP. Veient com està el món, vols dir que no faran falta més referents de benestar emocional? Probablement.
Sí, sí, probablement sí. Anem fent, jo crec que és un canvi de paradigma i és entendre que la salut és un terme ampli i que inclou totes aquestes potes, des de la salut més física, més hàbits saludables i que la salut mental també és salut. Jo crec que si tots anem de la mà, doncs soc positiva i crec que aconseguirem canvis.
Tots aquells serveis s'han pogut incorporar, doncs, gràcies a la inauguració del centre d'ansió primària fa 25 anys. Això era impensable, doncs, que en el casal, les consultes aquelles es pogués... M'imagino que ell les recorda perfectament i algú més les deu recordar aquelles consultes que ja era impossible fer aquests serveis, eh? I coneixem en Màrio Martínez, fisioterapeuta de l'equip. Bon dia, Màrio. Sí, senyor, bon dia. T'haig de dir una cosa. Mira que treballo amb el CAP, que fem espais de salut, etcètera. No sabia que hi havia fisio al CAP.
Passa, sol passar. No hi ha hagut l'oportunitat, però espero poder en un futur anar a la ràdio i explicar també una miqueta la ràdio. Quan vulguis. Per favor. Escolta'm una cosa, Mario. I tu estrenes aquest servei a Vilassà? Sí, senyor. Quan fa? Fa 3 anys gairebé ja, també, que estic aquí. Igual que les companyes. Amb molta il·lusió va ser complicat, perquè, clar, vam arribar i realment no hi havia una unificació de criteris en tot el territori. Llavors, cada territori estava una mica com que què he de fer, no?
I va ser un repte, ja et dic, m'està agradant molt formar part d'aquest equip, és molt bon equip i el servei que donem crec que és de vital importància. I en principi aquests canvis que s'estan incorporant crec que són un benefici per a la població.
I espero poder estar molts més anys. Clar, quan un té un dolor muscular, quan algú diu un dia decideix per ell mateix anar al físio, no? I vas al físio i et fan els massatges. No crec que sigui aquest el cas al cap, eh? No us penseu que aneu al cap? Escolti, miri, tinc l'esquena carregada que em faci un massatget a mig matí i me'n vaig a treballar.
No és això. Què hi fa el físic? De fet, jo li dono molta importància a l'educació sanitària, sobretot a desmatificar alguns mites sobre la salut física, i dona molta importància també al que han explicat les companyes, un abordatge més integral de la salut, el tema emocional, nutricional, els aspectes més socials, i això té molt més pes del que ens pensem en la nostra salut física.
Sí que és veritat que treballo amb exercici terapèutic, és a dir, les sessions grupals que fem també dono exercicis i procuro donar les eines perquè els pacients ho puguin autogestionar, la seva patologia, però sobretot és aquest abordatge més integral. Prevenció, no? Prevenció, sí, senyor.
Clar, vosaltres no us podeu desempallegar de la vostra feina, m'imagino els que es dediquen més a estar dintre amb el pacient, perquè, clar, teniu família, amics... Ja estava pensant en en Màrio mateix, no? Quantes vegades li heu envidit, amb un suposti, és que tinc l'esquena aquí... Tenim el nostre tècnic ara una mica tocat de l'esquena, que si vols, abans de marxar, pots remenar una mica. El convido al grup. I és això, no? Desconnectar de la feina, no? Ostres, Ismael, que tinc aquí... Podeu fer-ho, això, no? Arriba un moment que digui, va, deixeu-me en pau, ja.
La veritat que jo, que soc fill d'aquí de Vilassà i tal, en principi no tinc cap problema, la veritat. Jo pensava que jo venia de Santa Coloma de Farners a treballar, com he dit abans, i clar, el tema de viure i treballar en el mateix lloc, i més sent d'aquí, que coneix tothom, pensava que cada dia em prepararíem pel carrer i tal, i he de dir que la població és molt respectuosa, almenys a la meva especialitat. Alguna vegada m'he trobat com comprar el pa i tal, però poques vegades, poques vegades. Lo típic, comprar el pa, escolta, aquest queixal, aquest antibiót que em va donar no m'ha anat bé, doctor, què li sembla?
Però això potser ha passat deu vegades amb 25 o 15, molt poques vegades. La veritat és que jo estic molt content. Soc d'aquí i la població d'aquí per mi és la major del món, la veritat.
La gent, per tant, servei completament, ja està a l'erro al CAP, ja sap que hi ha odontòleg al CAP. Jo crec que sí. Potser alguna vegada no sabia, potser no vinguda i tal, no sabia que hi havia odontòleg aquí i tal, però jo crec que si ja són 25 anys, de mica en mica, la notícia es va expandint pel poble. Una mica el que li deien a en Màrio, eh? Ningú es va fer un massatge al CAP perquè té l'esquena carregada, m'imagino que ningú ve a posar brackets i tal. És un tema de... Explica'm una miqueta la teva funció, encara també hi ha extraccions en cas d'infecció, m'imagino, i tal, i revisió, previsió, no?
Moltes vegades, un cas que m'he trobat aquí, a diferents altres centres que he treballat, és que molta població ve a demanar una segona o una tercera opinió. O sigui, van a un període de clíniques dentals privades, llavors, escolta i mira, doctor, tinc aquesta opció, aquesta opció, aquesta opció. Vostè què faria, no?
I realment això a mi m'he reivès molt perquè jo estava fent que deposita la seva confiança en tu, no? Jo òbviament no soc part, no tinc cap tipus de partit en tema de si fa un joc o un altre i bàsicament em pregunten moltes vegades una tercera opció o una segona opció terapeuta, què faria vostè doctor? Jo faria això i jo faria l'altre, no? Això per una banda...
que en els altres jocs poques vegades m'ha passat, d'aquí em passa molt sovint. Aquí, com molt bé has dit, Jaume, fem bàsicament extraccions, sobretot primeres visites, orientem-ho al pacient, el que es pot fer a través de la sanitat pública es fa, el que no es deriva de la consulta privada, i com he dit, cada cop, mica en mica, el departament està donant més serveis que a cobrir la sanitat pública. Llavors això s'ha de potenciar, cada cop una miqueta més, o sigui, ara justament aquí d'un mes o menys d'un mes...
començaran a fer les endodòncies a la població de menys de 14 anys, que la endodòncia és treure els nervis, els dents permanents, i això fins fa res començarà ara, d'aquí menys d'un mes, tres setmanes, em sembla que no arribarà, i aquests serveis es podrà donar a la població. No es farà aquí al CAP, sinó es derivarà a uns centres específics, bàsicament per un tema d'eficiència de l'instrumental i el tema de costos,
Llavors, tant com es fan les obturacions, que ja fa temps, les obturacions són els empastes, ja es fa durant molt de temps, i fan uns centres especialitzats per tindre concentrat tot el material i l'instrumental, el mateix es farà amb les endodòncies, no? Infants i adults, eh?, tractes? No, jo sí, jo sí, infants i adults, nens, nenes, de qualsevol edat, de qualsevol procedència, però sí que aquests tractaments que hem dit més conservadors estan més acotats, no?
Bàsicament és 14 anys i una sèrie de pacients que té una sèrie de patologia determinada que també ho cobreixen. Però bàsicament són per infants menors de 14 anys i important a dir sempre en dentició definitiva. Meri, una feina també dura, la teva? Una feina que necessites molta empatia i tallar en algun moment. M'imagino arribar a casa i dir, em desconnecto. Tothom sap que hi ha aquest servei al cap, sobretot servei que a vegades tracteu coses molt dures.
Igual que han comentat les companyes, nosaltres un dels valors afegits des del sistema de salut és que treballem en equip. Per tant, són els propis membres de l'equip els que detecten una situació que és important que coneguem des de treball social. A mi m'agrada perquè a vegades el nostre món
És una mica abstracte. I quan jo dic acompanyo a la família, què vol dir acompanyar? O què vol dir orientar? Llavors a mi és veritat que m'agrada, o d'un temps cap aquí he après, a posar exemples, que amb aquests exemples ens entenem millor. És a dir, si una infermera, si qualsevol membre de l'equip veu que la persona viu sola i no té família,
Doncs això és una cosa molt important per poder treballar des de l'entorn. Com és el seu nivell d'autonomia? Com estan visquent uns pares un recent diagnòstic del seu fill amb discapacitat? Com està visquent una dona una situació de violència? I quan dic violència em refereixo a que nosaltres ho tenim integrat des del punt de vista que és la dona la que està patint però hi ha uns fills...
hi ha una família, hi ha altres àmbits, aquestes persones estan vinculades també a les escoles, a uns altres recursos, i per tant tot això és molt important tenir-ho en compte. Com li ha canviat la vida a un noi jove que li acaben de detectar una esclerosi múltiple? Quin...
Quin nou itineratge ha de fer en la seva vida. Filles, dones, marits, persones cuidadores de persones amb demències. Cada vegada tenim una població més envellida, cada vegada els casos són més complexes a nivell social i a nivell sanitari. I des d'aquí també dic que, quan has comentat més referents... Jo crec que estem en un moment que necessitem més metges, més infermeres, més tot.
Més tot per poder atendre correctament tota aquesta complexitat. I com està visquent, per exemple, un adolescent, una situació de bullying? La mirada del treball social és tan àmplia com les diferents situacions que estiguin repercutint en aquell pacient i en aquella família.
Marta, quantes vegades has explicat com funciona l'aplicació de la meva salut? Moltíssimes. Te la saps de memòria, no? Sembla que l'hagis fet tu, no? Ha costat molt, eh? Sí o no? Sí, la gent no volia. Al principi no volia. Què vol dir que no volia? No volia. L'oferies, s'ha de donar d'alta, l'oferies i no volia. La gent no... No, millor vinc aquí, millor us truco. Ara sí, ara sí. I sobretot la gent jove. Però ha millorat també. També hem de dir que ha millorat l'aplicació. Ha millorat molt, eh? Sí, sí. Al principi era una mica caòtica.
Entrar, buscar, és molt complicat. Va millorant. I ara ja ha superat, no? Sí, a la gent jove, sobretot, a la gent jove li encanta. O sigui, no ha de perdre el temps en trucar-te, ho fa per la meva salut tot i... La gent jove ho fa tot pel mòbil. Ho fa absolutament tot. Potser tenim un problema aquí. Ho fa masses coses pel mòbil. Escolta, Mario...
anar establint, que és el que costa, estem parlant de serveis que porten molts anys, tu em deies que és un servei molt nou i un servei que es tracta de picar pedra cada dia. Sí, sí senyor. Bé, al final, ara ja amb el temps sí que s'ha consolidat una miqueta més el servei i sobretot les patologies que abordem, perquè aprofito a dir que
Cada vegada seran més, de cara a l'any vinent probablement també farem fisioteràpia respiratòria, això ja en veurem, però de moment és adreçar una miqueta més les patologies més cròniques, sobretot cervicalges, tendinitis, espatia, dorsalges, una miqueta les patologies més cròniques, sobretot.
És constant formació, això? Sí. Ja no vosaltres, eh? O sigui, no tu, eh? Dic tots, eh? És constant formació, cada dia, cada dia, no? Bueno, clar, al final és aquesta evidència científica, no? Cada vegada surten nous estudis o noves proves que evidència que un tractament és millor que un altre, que un abordatge és millor que un altre, llavors és constantment estar informat, sí, sí, i posar sobretot una miqueta també la consciència pròpia i endavant.
Suposo que m'està mirant lo mal col·locat que estic ara mateix sentat, però és que no hi ha una altra manera de fer-ho. Mira, no hi ha mala postura. Ah, espera, va. No hi ha males postures. Només la que dura massa. Ah, mira, doncs portem tres hores així només. Llavors sí, llavors és una miqueta mala postura. Remei, treballes de la mà? Treballeu de la mà? Evidentment tots els serveis són comunitaris, per tant hi ha serveis que us heu d'estar de la mà. Però directament amb la Meri?
I tant, i tant, i tant. És que no podria ser d'una altra manera. Al final, som un equip i treballem en equip precisament perquè volem donar aquesta atenció integral a l'usuari. Llavors, és superimportant, si jo detecto alguna cosa al grup, que crec que la... o valorem que el professional que ha d'intervenir és des de treball social, evidentment aniré a buscar la Meri i comentarem el cas, i és la manera que tenim de treballar també en medicina i infermeria.
I us cuideu entre vosaltres, alguna vegada us visiteu entre vosaltres, no? Bé, mira, jo sé que tinc dins del que ofereixo a l'equip, hi ha espais de cura també per al personal, i si hi ha alguna cosa, doncs sempre sabem que poden venir a fer consulta, preguntar, i jo encantada de poder orientar també. Perfecte. I Sandra, en aquest cas una mica el que li deia el Mario també, anar picant pedra cada dia per dir que estic aquí, que us puc ajudar amb el tema de la nutrició, tan i tan important també.
Totalment, tant amb els professionals, amb les interconsultes, com amb els usuaris que venen, i cada cop desmitificant més una miqueta amb el meu àmbit mites d'alimentació i també una mica orientar les persones a que una bona alimentació no és fer dieta i no és un sacrifici. I les dietes són individuals, això ho he après de tu.
Molt bé. Que no cal anar a la veïna de dalt i dir, escolta, dona'm la dieta que et van donar, que l'aprovaré. No, això és una cosa individual, eh? Clar que sí.
Sanitat pública, eh? Benedita, sanitat pública. Hi ha qui diu que ho trobes a faltar o la valores quan realment no ho tens. És com la salut, una miqueta, eh? La valores quan realment no ho tens. Escolteu, que estem molt contents que heu estat aquí, que ens heu obert una mica les portes... Una mica, no, que ens heu obert molt les portes al cap, ser una petita part de la vostra celebració de 25 anys. En els sopars de Nadal parleu només de pacients o parleu d'altres temes? Jo m'imagino que sortim tots en els sopars. Aquell que va venir, l'altre...
Ui, quin silenci! Ui, quin silenci! S'ha cret un silenci. Això vol dir que sí, que parleu de tots els pacients. Intentem desconnectar també, eh?
M'ho imagino, m'ho imagino. Ismael Durant, odontòleg, mèri, artista treballadora social, Marta Muñoz, professional d'atenció a la ciutadania. A la Sandra Montoro, nutricionista de l'equip, Remei Galindo, referenda, van estar emocional, i en Màrio Martínez, fisioterapeuta. Tots del Centre d'Atenció Primària de Vilassada Marra. Al centre, cap doctor Marriera, que està celebrant aquests 25 anys i que per molts anys ho podeu celebrar. Moltíssimes gràcies per estar amb nosaltres.
Arribarem al punt del migdia, enfilarem l'última hora de l'edició després de l'actualitat de les 12 i ho farem amb una taula en què la ciutadania també hi té molt a dir. Jo em passaré a l'altra banda, perquè m'han convidat també a parlar des de l'altra banda i aquesta taula la moderarà el company amic Joan Escofet. Serà l'última hora d'aquest programa, començarem així.
I després tenim una altra taula per parlar una mica del futur, també, que ens espera en aquest centre d'atenció primària que celebra 25 anys. Un plaer saludar-vos des de les 10 del matí, des del baral de l'UCAT. Ara mateix ens toca un solet espectacular. Com a mínim a mi, ara em toca el sol. Els companys que estan a altres taules, ara mateix no. Però en qualsevol calç estem molt a gust celebrant aquests 25 anys del CAP. Ara mateix ja és migdia. Gràcies per la vostra confiança.
Les notícies de les dotze Salutacions, el parlant de tot està amatent fins a la una de la tarda i des de les deu una edició especial amb motiu del 25è aniversari de la inauguració i de la posada en funcionament del centre d'atenció primària doctor Guillermo Masriera. Actualment l'equip d'atenció primària dona servei a les poblacions de Vilassadamari i de Cabrera. Inicialment
Tenia aproximadament 18.000 usuaris, una xifra que avui arriba gairebé a una població de 24.000 usuaris. Entre aquesta població recordem ja les persones ingressades en 5 residències de persones grans del territori. Estan passant pels nostres estudis mòbils.
Diferents convidats amb els quals estem fent balanç d'aquests 25 anys d'història. Si voleu veure com realitzem el Parlant de Tot, aneu ara mateix al carrer de Sant Artur, passeig del Baral de Lucata, la Rambleta del Baral, i podré veure la realització, l'emissió del Parlant de Tot en rigorós, directe, fins al punt de la una de la tarda. A la crònica tindreu un ampli resum de tot el contingut d'aquest Parlant de Tot especial.
I atenció si heu de circular el diumenge per la Nacional 2 a la nostra comarca, perquè la Nacional 2 romandrà tallar del trànsit a tot el tram que va des de Badalona fins a Mataró. Per tant, també a tot el tram de Vilassa de Mar, entre les 7 del matí i dos quarts de 3 de la tarda, ja que se celebra la prova de ciclisme del Triatló Challenge Barcelona. Si teniu aparcament a la zona afectada, heu de preveure mantelació a la sortida o l'entrada del vehicle.
També us recordem que aquest diumenge a les 12 del migdia s'inaugura una mostra de la qual us vam parlar abastament ahir a l'Espai Crònica, una exposició antològica de Joan Barberà, artista nascut el 1927 i que va morir el 2013, un dels grans renovadors de l'art del gravat a tot l'estat espanyol en el transcurs del segle XX.
El mar Mediterrani ha registrat una temperatura de 1,8 centímetres per sobre del que seria habitual durant la primera quinzena d'aquest octubre. La temperatura superficial del mar durant la primera meitat del mes ha estat de 21,7 graus, és a dir, 1,8 graus més que la mitjana climàtica entre els anys 98 i 2022. Són dades de l'observador meteorològic de l'Estatit, Josep Pasqual. El cap de Climatologia del Servei Meteorològic de Catalunya, Marc Pruom,
alertat que la temperatura elevada del mar afavoreix la formació de fenòmens meteorològics extrems com ara pluges torrencials i té efectes directes sobre els ecosistemes marins.
El Barça va presentar dijous al matí un recurs davant d'apel·lació amb l'objectiu d'anul·lar l'ascensió a Flic imposada dimecres pel Comitè de Disciplina. Tot i això, la resposta de l'organisme ha estat clara. No hi ha motius per modificar la resolució inicial.
L'entrenor del Barça va ser expulsat el passat cap de setmana al partit contra el Girona Montjuïc després que l'arbitrar Gil Manzano reflectís en l'acte que Flick havia estat aplaudint una de les seves decisions en senyal de protesta. Aquesta acció va derivar en una sanció automàtica d'un partit que el Club Blaugrana ha intentat recórrer. Ara, apel·lació confirma que la sanció a Flick i el Barça només pot recórrer al Tribunal Administratiu de l'Esport.
La Policia Nacional ha trobat aquest dijous a Madrid un quadre que podria ser obra de Picasso, naturalesa morta amb guitarra que estava desapareguda des del 3 d'octubre, que va viatjar de la capital espanyola a Granada per fumar part d'una exposició. L'embolcall i altres circumstàncies que no s'han precisat apunten al fet que l'obra podria ser el Picasso que s'estava buscant, una petita aigua d'emmarcada assegurada en 600.000 euros. Fins a la una. Continua el parlant de tot des del baral de Lucata.
El 98.1 de la FM, Vilassar Ràdio. Quan deixes un rai on toca, no desapareix per demà. Comença un procés de reciclatge. La primera parada és la seva recopilació i recollida en els punts verds, deixalleries i botigues amb contenidors especials. D'aquí el traslladen a una planta de triatge, la següent parada, on decideixen si és gros, petit, si té pantalla o si directament no té remei. És broma, et revisa si es pot preparar per a reutilització.
Si no és així, es trasllada a la tercera parada. A la planta de tractament es desmunta, gestionen les substàncies perilloses i ens separen la resta de materials. El vidre cap aquí, el plàstic cap allà...
I, per últim, arriba el tractament final i valorització, per tal que aquests materials puguin tornar al seu circuit de producció i fer nous aparells. Màgia circular. Tot aquest llatja gràcies a tu i a la teva contribució per evitar que tot això acabi en una tragèdia ambiental. Així que ja ho saps. Recicle'ls bé. Recicle'ls com es mereixen. 30 més 5. Activitat, fruita i verdura. Si vols fer salut, suma.
30 minuts d'activitat física diària, més 5 peces de fruita i verdura al dia. Camina a pas i auger. Pren fruita per esmorzar. Fes servir les escales. Tria verdures i amanides com a guarnició. Bou el cor. Inclou fruit al berenar. Balla. Tria la fruita com a postres. Surt a passejar. Menja sa i variat.
Treu profit de la teva vida diària per fer salut. Suma. 30 minuts d'activitat física diària, més 5 peces de fruita i verdura al dia. Si vols fer salut, suma. 061. Salut respon.
A Vilassar Ràdio hi ha un espai per escoltar, pensar i descobrir. Volem saber el programa d'entrevistes amb Joana Hernández. Cultura, ciència, societat, benestar... Veus que inspiren i converses que ens fan créixer. T'hi esperem els divendres a dos quarts de dues del migdia i a les dues la setmana que hi ha ple municipal. Volem saber a Vilassar Ràdio perquè voler saber és voler entendre.
El 98.1 de la FM Vilassar Ràdio. Segueix-nos a les xarxes Facebook, Twitter i Instagram. Històries, vivències, anècdotes... Parlant de tot amb Jaume Cabot. Especial, 25 anys del cap de Vilassar de Mar.
Doncs seguim endavant, 12 i 6 minuts, última hora d'aquest parlant de tot, i ara m'he passat a l'altra banda, perquè aquesta penúltima taula que tenim m'han convidat a ser un ponent més com a persona usuària dels serveis antics, que n'hem parlat del casal de curació, el pas del cap. I per tant, cedeixo el testimoni moderant aquesta tertúlia al company Amic Cap dels Serveis Informatius de Vilassar Ràdio. Senyor Escofet, bon dia i bona hora.
Molt bon dia, Jaume, molt bon dia a tots i totes. Jo venia aquí a vacunar-me, la veritat és aquesta. Ara et farem cua. I m'han dit, escolta, presenta aquesta taula rodona en el mar d'aquest programa especial que estem realitzant i volem donar una miqueta la visió, la imatge, les anècdotes de les persones que heu fet servir el casal i el cap durant tant de temps, pràcticament.
Juntem quatre generacions aquí en aquesta taula. Comencem per la persona més veterana, Sílvia Pérez. Molt bon dia. És la persona de més edat de la taula. How are you? Molt bé. Are you fine? Sí. Diem això perquè té un examen d'anglès ara mateix. Sí o no? A mi ja m'està posant nerviós.
A la Sílvia Pérez li donem la benvinguda, nascuda al 07, com diuen ells i elles, segon de batxillerat Institut Pere Ribot, serà bo també saber la visió, la perspectiva de les noves generacions, que m'has dit abans que tot pel mòbil i que la meva salut la saps fer anar, eh?
Molt bé, és l'única persona a Vilassada Mar que sap fer anar a la meva salut. Felicitats, Sílvia. La segona persona més veterana, doncs, és un noi, nascut al 74, que està molt nerviós, perquè això del micro, ell no s'hi ha posat mai al davant, i li intentarem ajudar, i que sigui fàcil per ell. Jaume, que vot. Gràcies i bon dia. Què, com et sents davant d'un micro?
Molt bé, molt bé. De moment una mica nerviós. Una experiència nova. Ara parlarem perquè sé que tu a les urgències vas tenir algunes històries. Ja ets el típic nen entremaliat que segurament acabàvem...
Sí, abans suposo que eren tremaliades, hi ha un altre nom que no es pot dir per la ràdio, però el fet aquest, ara tindria totes les etiquetes del món, suposo, el que passa que feia que cada mitja hora, tres quarts, fos utilitzari de les urgències, en aquest cas el casal, que ja ho he dit abans, que posava una hospital, posava que era l'hospital, quan tenies accident o et passava alguna cosa anaves al casal, si t'avien a Mataró...
Ja és que la cosa estava més complicada. Però una d'aquestes sales, que avui en diria en Vox, no era sala Jaume Cabot, eh? No li vas acabar batejant-la, eh? Podria haver estat per tranquil·lament, eh? Tranquil·lament. Saludem també Paquita de Bas, nascuda l'any 1960. Diem-lo dels anys, simplement perquè la gent es pugui ubicar una miqueta amb les diferents generacions que estem parlant.
Paquita Abbas, tothom la coneix com la directora, deixem-ho dir així, encara que siguis ja ex de les monges, presentació franciscana, etcètera, també un munt d'anècdotes, molt bon dia Paquita. Molt bon dia a vosaltres. Estarem encantats segurament que ens expliquis aquell casal que era casa.
I acabem amb el més jove de la taula, Feliu Novell Pare, com m'agrada dir. Nascut el 45. Sí. I, clar, hem de contextualitzar, a part de la memòria que té aquest home, que és com un ordinador al cap, clar, treballava de carnisser. Carnisser, ganivets, casal, no? Sí, de tant en tant hi anaves. De tant en tant... Però encara tinc tots els dits. Sí. Encara em queden els dits. Algun time m'hi havia fet, però...
Ja ha passat, ja ha passat. Doncs, si us sembla un cop feta la presentació, arrenquem. Paquita, filla de Damià de Bas, podríem dir, ara està molt de moda dir això, un dels cronistes, o el cronista del nostre poble, nascuda al Casal, mare al Casal, operada d'apendicitis al Casal. Han fet tots els papers de l'AUCA. Tots els papers de l'AUCA.
Què em recordes d'aquell casal, d'aquelles instal·lacions? Jo deia, casal és a casa, perquè a més jo tenia una tieta que era de TS, era el casal, i era, bueno, com una institució també el casal, de Maria Pasqual, i llavors, jo encara que anéssim a visites, entraves al casal a veure la tieta, no?, i en l'època que hi havien les monges, doncs jo recordo haver operat el meu germà, també el casal, i mentre estaves allà amb el meu germà anaves...
per les habitacions i veies l'altra gent. Jo deia que casal no diferenciàvem què era el privat i el públic, no? El casal naixies i la majoria de vegades la gent volia anar a morir al casal. És a dir, quan estaves fumut i encara ara, eh? Estàs a Mataró, dius, home, si el poguéssim portar al casal, finalment també era tanatori, no? I no diferenciàvem. Jo sentia avui al programa que parlaven del Zulo i per mi era entranyable aquell Zulo, no?
Jo recordo com vaig tenir els meus fills, la finestra de la Laia, la finestra de l'habitació donava allà i veia la gent que anava a visites, la gent et saludava. Era casa, no? Era casa. Parlaves també de la llibreta. Tu també, Feliu, comentàvem abans d'entrar la llibreta. Explica'ns-ho a tot pels més joves. La Sílvia, acostumada al món, no hi ha 2.0, segurament 3.0. Què és això de la llibreta? Això de la llibreta és una cosa que és més moderna.
Perquè abans que sortís la targeta sanitària hi havia aquesta llibreta en què apuntava el cap de família, el seu nom, el de la seva senyora i els fills. Llavors aquests tenien dret a la Seguretat Social. Està clar, aquesta llibreta va durar fins que va sortir la targeta sanitària. Avui en dia actualment encara si fuges de Catalunya que t'anarà.
al país del costat, si no portes aquesta targeta no t'atenen. O sigui, portes la tarja catalana i et diuen que això, que no saben què és. A mi ens hi hem trobat algun cas, vull dir, no és una cosa que ho expliqui per explicar perquè hi ha hagut gent que s'hi ha trobat i jo m'hi he trobat.
Perfecte, Paqui, te volies puntualitzar. Sí, perquè més que res això que dèiem per la gent jove, no? Clar, d'ahir hi ha la recepta electrònica, i si tu vas a fer receptes, et recepten, no vas a la farmàcia, no vas a fer receptes, vas a la farmàcia, et donen el que tens per escrit, però abans amb la llibreta no. I tu anaves aquí en el casal i demanaves tanda.
i et deien per receptes o per visita eren dues tandes diferents allà hi havia una noia que feia receptes i és igual que tu haguessis anat al ginecòleg particular, tu l'hi portaves i moltes vegades la iaia amb la seva llibreta de jubilada que no pagava res feia receptes per tota la família això també és veritat moltes vegades la majoria de vegades Silvia, a tu tot això com et sona? no ho havia escoltat
Et sona gairebé com a prehistòria, no? Bueno, tampoc, però sí, antic. Tu al món entenc això que comentàvem abans, eh? El tema de la meva salut o totes les gestions pel mòbil sense cap problema. Necessites o quan has necessitat, en fi, has utilitzat via mòbil, eh? Sí, sí, sí. Una acció totalment digitalitzada. Sí. Molt bé. Jaume, hola, això dic jo.
Bé, jo també estic escoltant... Gràcies a la Paquita, perquè m'ha saludat els joves. No, fora bromes, jo vaig néixer al Casal, també, orgullosament nascut al Casal, i recordo perfectíssimament anar-me a visitar a les consultes, al Zulu, que dèiem amb tot el carinyo, i a fer receptes, sobretot les iaies, fer les receptes, i anàvem a veure el doctor Roma, el doctor Pérez, el doctor Gaia, i allà són les visites, que no coneixíem res més.
I com a usuari del casal, doncs el que deia, jo hi havia anat moltíssimes vegades a cosir pedaços, és a dir, moltíssimes vegades. I el que canvia la sanitat, el que dèiem al llarg del matí, eh? Jo recordo obrir-me el cap, però bé, d'atropellar-te una moto, de caure i obrir-me el cap. De fet, jo, tot jo, totes les més parts del cos, hem patit algun trau altre. I t'andaves cap a casa. Jo recordo donar-me un cop al cap un dia a la tarda al patronat,
I donar-te un cop al cap i ara t'ingressarien 48 hores en observació. No, no, et fotien una vena al cap i et deien a passejar pel carrer. I recordo passejar amb el meu pare pel carrer, però fins la nit perquè no podia dormir. I recordo això. Jo tinc molt bons records i molt de carinyo, no?
La Sílvia deia, hòstia, ens sona antic. És que és antic, no prehistòric, però sí antic, eh? Però jo recordo molt de carinyo anant a aquelles consultes. I jo, com passo per davant del casal, suposo que em passa una mica el mateix que amb en Feliu i la Paquita, eh? Hòstia, aquí vaig néixer. És a dir, és un lloc emblemàtic, no?
Una mica, també, això es diu moltes vegades, no? La tradició dels potenegres, no? Els nascuts al casal, aquí tenim tres, tres de quatre, jo no m'hi conto, la tradició del potenegre, tot i que en Feliu va néixer a casa, ell ja, a casa va néixer i ja ho... Però això m'ho podia imaginar, eh? Sí, sí, vull dir, vaig néixer en aquesta casa i mira, fa 80 anys qui soc, eh? Sí, sí, va venir el doctor Marriera,
té la senyora Esperança la comadrona que també anàvem a donar indicacions amb en Guillermo en Guillermo el seu nebot i això era la sanitat que hi havia el doctor Marriera potser s'estava tota la nit allà al peu del llit perquè no hi hagués cap contratemps i si hi havia alguna cosa venia a veure si havia set una vegada em va donar un cop de cos a un vedell aquí a l'estómac
un toro d'aquests i que se'n va i em va venir a veure tres vegades al dia perquè no hauria picat el fetge perquè em va fumar un cop de cosa ara estaries ingressat allà mateix vaig caure en rodó tenia 18 anys o sigui, vas fer el Sant Fermines a casa sí, sí, sí
Un Guillermo Marriera, que porta el nom del cap de Vilassar de Mar, tu feliu, doncs ara ho explicaves, que l'havies conegut, la Paquita, ens deia que no l'ubica molt, però sí que sabem que una Paquita d'hores, als braços de la teva mare, sí que el doctor Marriera va intervenir, explicaves que era una persona molt alta, i que... S'ho diu la meva mare, perquè, bueno, el casal era això, casa, i quan jo vaig anar a neix,
no hi havia no hi havia habitació es veu i llavors la meva mare la van posar a un llit al despatx i clar només hi havia un telèfon i llavors quan trucava el telèfon el doctor Marriera anava i ens va posar un biombo i la meva mare diu que era molt alt i que treia el cap per dalt i deia què noia com anem noia cada vegada que anava al telèfon
I tu te'n recordes, Jaume, d'en Guillermo Marriena? Jo me'n recordo d'un fet, no? La meva mare, encara, si entrem al casal, et diria quina habitació vaig néixer, allà. I del doctor Guillermo, em recordo d'acompanyar la iaia, acompanyar la meva àvia, el doctor Guillermo, i ho he dit abans, i ho torno a repetir, era al carrer Sant Pau i era molt petit. Però em feia una por, aquell home...
Em feia molta por, era un home molt alt, molt seriós, molt, saps, allò, el doctor de tota la vida, i recordo de petita acompanyar-la, i, hòstia, em fotia molta por aquell home, el doctor Guillermo, que és el que deia abans, que ara la gent diu, és el que llegeix, eh, Guillermo Marriera, però era Guillermo, era conegut com el doctor Guillermo, no ho han posat a mú, però ho podíem haver posat a mú tranquil·lament, eh. Digues, faleu. Sempre anava amb corbatí.
Perquè deia, com que llavors és per escoltar-te el pit, no hi ha l'aparato aquest, et posava un mocador blanc aquí sobre, que ja el teníem preparat a casa, i et posava l'orella sobre el pit. I sobre l'esquena. I et picava l'esquena i ell anava escoltant. O sigui, la feia així la visita. I els remeis del doctor Guillermo, eh? Els remeis, que l'altre dia en parlàvem a la tertúlia, Feliu, uns remeis de dir... I, hòstic, si encara ho fessim servir, em serviria, eh, Feliu? Feien l'uno i el dos.
L'1 i el 2, quan tenies descomposició i coses d'aquestes cagarines, vés a la farmàcia que et facin l'1 i el 2. Jo hi havia en Serafí,
que estava a la farmàcia Roca, i el veies amb aquella bata, que potser era més llarga que la bata que ell, i ell allà fent remenant el pot i el que fos, i llavors anaves a buscar amb dues ampolles, que eren ampolletes així, llavors eren de gracioses aquelles ampolles, que les rentaves i ja servien, i les tancaves com si fos aquest tipus de graciós aquí abans. Llavors et donaven una cullera de l'uno, una culleradeta del dos.
i jo deia que et curava suposo perquè tots en vam sortir i la mel i la llet i els remeis del doctor Guillermo jo no els vaig provar però evidentment i recordo perfectament les consultes del casal que entràs que et donaven aquella cartolineta el número sí, arrugada que era de reciclada
Si no tenies alguna cosa, l'agafaves allà vora. I et passaves la tarda allà, eh? Potser anaves a les 3 i sorties a les 6. Però jo també volia dir que molts no anàvem al casal, la majoria de gent de Vilassar, perquè els metges, llavors hi havia la meva època, doctor Pérez, doctor Roma, tenien iguala.
La iguala és que anaves a casa seva, llavors al dematí podies anar al casal i la taula anava a casa seva, però funcionava exactament igual. Iguala, es deies. La iguala, pagaves cada mes. De fet, els pisos d'allà va tornar a Nadal, per entendre'ns, a Vilaçà molta gent els coneix com els pisos del doctor Roma.
és a dir, són els pisos del doctor Roma que anaves allà a visitar però el sistema era el mateix, tu entraves i anava amb el doctor Pérez i deies que és l'últim et donaven un paperet, era per receptes o per visitar, exactament igual que el casal vull dir que la cua no te l'estalviaves anant per privat o per públic jo assejava molt quan anava a veure el doctor Roma que et trobava la mire patit
Pensejava molt la cara de pena i el que li havia de dir perquè jo no suportava les vacunes, les indiccions, que dèiem abans. I li deia, així que entrava, i deia, doctor Roma, no em recepti indiccions, eh? I ja, d'entrada, quan em veia, ja m'ho deia. No em recepti indiccions, tranquil. Aquella manera d'enganyar-te, eh? Exacte. Després la Maria Antònia, cata, clac. I abans també, en el sentit d'això que...
trobeu a faltar una mica l'ambient aquest de comunitat, de casa, perquè abans, per aquesta anècdota del teu pare, no?, Damià de Bàs, doncs, que quan les filles o algú de casa estava malalt, doncs, a la bústia... Clar, el meu pare treballava a l'imprenta García, per tant, al carrer Montserrat, no?, al costat de Can Visa, i el doctor Pérez vivia a la casa de davant. El meu pare, quan anava a treballar, devia anar a treballar a dos quarts de vuit, deixava un paperet, que devia dir Damià Bàs, i a les vuit del matí el doctor Pérez ja era a casa.
Saps? Aquesta tensió era... Que jo entenc que aquesta noia li soni tot això a xino, de l'uno i el dos, que no s'ho prendria, no? Ni que la mel i la llet i aquestes coses i no haver-hi recepta electrònica. Totes aquestes històries ho entenc. Però els que tenim una edat, jo penso que això ho veiem de manera entranyable, no? Perquè et senties com molt protegit, no? Ara, potser, doncs, et donen... Tens un constipat i et donen el teu doctor del cap per cap de 15 dies que potser ja t'ha passat. I et sents...
però és normal la Sílvia al·lucina la Sílvia està aquí una mica com jo el meu és superdivertit i les meves visites al metge no són tan divertides no tens tantes anècdotes com tenen ells 3 també ets més joveneta però en qualsevol cas és un món potser el que deia la Paquita es perd una mica potser l'1 contra 1 cara a cara sí, bastant
segurament, o sigui com és tot amb l'aplicació hi ha vegades que n'hi vaig ja ho soluciones directament? des del sofà o des d'on estic? sí
I ara a tu t'agradaria estudiar Psicologia? Comentaves? Sí. Una miqueta per què? I si t'agradaria algun dia poder acabar aquí a Vilassa de Mar? Bé, sempre he volgut treballar en alguna cosa que sigui com ajudant a gent i l'àmbit com medicina és més interessant, però la medicina o la infermeria no em criden tant l'atenció com la salut mental. Llavors, doncs...
I si pogués treballar a la pública m'agradaria bastant treballar aquí. La veritat seria molt còmode. Seria molt còmode l'entrada i poder sempre donar un cop de mà. M'agradaria també una miqueta, ara potser farem una mica de medicina ficció, però vosaltres que heu mamat casal, parlàvem dels temps d'abans amb els d'ara, com hauria estat una...
una pandèmia com la del coronavirus. Sé que us demano un exercici de medicina ficció, però com creieu que s'hauria gestionat per la vostra experiència en aquells anys? El doctor Guillermo hauria buscat una herba per aquí i la sàpigua i hauria dit, escolta, pren-te això, però la veritat és que jo crec que hauria sigut una mica catastròfic.
Sí. Tenim sort que la medicina avança, avança diàriament, avança any a any cada dia i hem tingut sort. Hi ha hagut pandèmies últimament, però si mirem pandèmies de fa més de 100 anys passava el que passava. Jo crec que hagués estat una mica, penso, catastròfic.
Jo recordo de petita fer cua al casal, fer cua al casal, amb el col ens hi portaven perquè hi havia hagut una pandèmia de tifos. I llavors, doncs, la cosa era que s'havia de vacunar tothom, però això t'arribava... Jo penso que, a més, del que ha avançat la medicina, també és que hagués sigut catastròfic perquè no hi havia els mitjans de comunicació, vull dir, que hagués passat. Com t'enteraries? Imaginem, fem una miqueta que podria ser fet una pel·li de terror, o no, eh? Com ho hauria estat, eh? Jo...
Com ho diem a la gent que no surti, o com es contaminen, o que es posin mascareta, no. El que passa és que llavors també hi havia més sentit comú, que aquest sentit comú, que és el menys comú de tots els sentits, també és veritat, que potser quan hi havia un malalt, vigila que t'encomana, vigila que això s'encomana...
I ara potser no hi ha tant aquest sentit comú, però evidentment hauria sigut una catàstrofe. I ara també, això suposo que ens ho pot explicar la Sílvia, abans anaves al metge, anaves tu. Ara és la sanitat la que s'acosta a tu, a l'institut. Sí, hi ha una metge al nostre institut.
ah infermera està els dilluns hi ha una consulta oberta de dues hores i és demanar cita amb el teu tutor i llavors et vénen a buscar i amb un grau d'afluència l'alumnat no ho saps no coneixo ningú que hagi anat però si està i s'ha fet durant crec que dos o tres anys és perquè funciona
Clar, clar, evidentment els presta un servei, un plus, que segurament nosaltres, quan estudiàvem, doncs no hi era. Feliu, carnisser, carnisser, ganivets, casal, no? Sí, bueno, nosaltres, de pandèmies, havíem pensat el xerrampió.
que l'agafàvem quasi tothom, una vegada passat ja havia passat, et tapaven els vidres amb un paper vermell perquè no et toqués el sol, la llum del sol, i estaves allà dintre guardat, en l'habitació. Si menjaves alguna cosa, tenia d'anar desinfectat, enseguida bullit,
perquè per desinfectar bullien, el que fos. Així donaven una indicció, també agafaven la xeringa i l'agulla i la tornaven a bullir i tenia servit per una altra, aquella agulla. Així posaven una indicció de penicil·lina, que no n'hi havia massa, però començava a haver-n'hi, tenint de donar-te-la enseguida perquè, si no, l'agulla quedava embossada. I l'agulla era grossa, però... A sentit, Jaume, l'agulla era grossa, eh? I no hi ha tant de carinyo com avui. No hi havia...
La penicil·lina feia com una calç i si no s'injectava en seguida quedava aquella calç.
I l'esgulla s'havia d'aprofitar. Ah, sí. S'aprofitaven, clar. A casa meva, la meva mare va aprendre de donar indiccions, que el senyor Guillermo li va ensenyar, i diu, tu noia, dona-t'ho les indiccions, has de fer-ho així. I sé que ja tenia una ulleta preparada, que quan donava indicció, allà dintre hi posava la xeringa, hi posava l'agulla, l'agullia, llavors l'escurria, la deixàvem, i ja està, ja està. Tu t'imagina, això sí o no, ara...
Ja estava desinfectada, sí, això sí. Les galteres, es passaven moltes galteres, llavors no podíem sortir, els nois, sobretot. El meu avi va morir de galteres. I vull dir, que eren malalties que et venien, venien molt, les passava, una vegada havies passat i ja estaves. La varicela. La varicela ja havies, que era la vara a la borda. Que no podies tocar cap crosta perquè si no quedava la senyal feta.
Hi havia que se les rascaven i tenien la cara de rascades de grans perquè els quedava cicatrisat. Això sí, això era normal. Doncs aquestes coses era una cosa normal. Si tenies tos, vés a la farmàcia Almera que et donin xarop de cara a la farmàcia Almera. Ells feien el xarop també.
Sí, sí, ens ho explicaven, eh? Jaume, quan van venir a la ràdio ens explicaven això, aquestes fórmules magistrals o aquestes xarrops que ells mateixos preparaven, Sílvia flipant, no? I perquè que fessis gana et donaven l'emoció a Scott o l'hi fetge de bacallà. O l'hi fetge de bacallà, jo. Oh, era molt dolent. Era molt dolent. La Sílvia ja se l'ha tapat ara mateix. Oh, era molt dolent, molt dolent.
I després, si tenies una mica per donar-te forces, et donaven el Seregumil. El Seregumil ha perdut el meu pare pel mal de cap. Això era més modern, eh? S'havia fet algun anunci a televisió? Sí, el Seregumil. El Seregumil. Però això és el que hi havia llavors. I gràcies a Déu, mira quanta gent... Però ni miràvem si aquestes fórmules feien al·lèrgia, si no feien al·lèrgia, res. És igual.
Et sortia una granissada. Bueno, això és que t'has fet una mica de cosa, aquesta medicament. Però ja et marxarà, ja et marxarà, no pateixis. Això el senyor Guillermo. Un dia el meu pare va anar a buscar bolets i va venir tot ell inflat. Noi, això és que hi ha hagut una herba que has tocat i t'ha fet això.
Després un altre dia parlarem d'allò de les passes. Hi ha una passa. Hi ha una passa. Nois, noies, moltíssimes gràcies per haver format part d'aquesta taula rodona en la qual hem donat una mica un punt de vista més des de Vilaserencs i Vilaserenques de carrer, permeteu-m'ho dir així.
de les vostres experiències en el casal. Sílvia Pérez, 07, Noves Generacions, moltes gràcies per haver estat amb nosaltres, que vagi bé. Que vagi bé a l'examen. L'examen? Com es nota, eh, la Paquita? Sí, ja està patint, eh? Ha sortit aquí la vena...
Jaume Cabot, director d'aquesta casa, més tranquil ja, després de la teva experiència amb el micro. Sí, ara ja em pots deixar un programa. Ja podries fer un, eh? Recordem, avui edició 2234 del Parlant de Tot. Paquita de Bas, com sempre, un plaer. Moltíssimes gràcies. Moltes gràcies a vosaltres. Feliu. Podries estar hores parlant amb aquest ordinador que tens aquí sobre les celles. Sí, ordinador, sí. Saps què vol dir això?
Que sóc molt vell. Tens joventut acumulada. Clar, que sóc vell. Perquè el que té tanta memòria és que... Vinga, va, feliu. Té molts anys. Guarda't que dimarts t'esperem a la tertúlia dels avis. No gastis aquí totes les anècdotes. Doncs fins aquí aquesta taula rodona. Moltes gràcies a tots i totes. A vosaltres.
Des del Baral de Lucata, celebrem els 25 anys del Cap de Vilassar de Mar. Parlant de tot amb Jaume Cabot. Si ens aixequem ben d'hora, ben d'hora, ben d'hora...
Ens adonem que a vegades és millor quedar-se al llit. Definitivament necessito una de nova. Comprar per internet i que s'emportin la vella? Això sí que és un servei. Així de fàcil. Un clic i no només tinc la torradora nova, sinó que la vella manxa cap a un lloc millor. Allà la desmunten, ens separen les peces útils i reciclen els materials com Déu mana.
El metall es reutilitza per fer nous aparells, els circuits s'aprofiten i fins i tot els plàstics poden tornar convertits en, jo què sé, una cadira d'oficina o una torradora nova. La reencarnació tecnològica és meravellosa. Així que recorda, quan compris un aparell per internet, el repartidor està obligat a quedar-se l'aparell vell equivalent. Tot sense que t'hagis de moure de casa. Fàcil, còmoda i responsable. Recicle'ls bé. Recicle'ls com es mereixen.
L'altre dia vaig buscar vols aparir en una web i ara me n'apareix publicitat per tot arreu. Internet i les xarxes socials són una porta oberta a la nostra vida privada. I compartim informació i imatges personals que deixen rastre i poden tenir conseqüències en el nostre present i futur. Per evitar sorpreses o disgustos, sigues conscient de la teva privacitat i pren el control de les teves dades. Ja he revisat totes les opcions de privacitat i estic més tranquil·la. Tu sabies que el germà de la Laia pati assetjament escolar? Ah, sí?
I com està? Molt millor, gràcies a la intervenció de la USAP. La unitat de suport a l'alumnat en situació de violència dona resposta a les violències que viu l'alumnat. Si vius una situació de violència, contacta amb la USAP a través del telèfon 900 923 098. El correu electrònic usap.educació.gencat.cat o l'aplicació web usaps. T'escoltem, t'ajudem, et protegim.
El telèfon em va molt lent. Crec que ha arribat l'hora de comprar-ne un de nou. I si proves de reparar-lo? O comprar-ne un de recondicionat? Davant la situació global d'emergència climàtica, és important adoptar hàbits de consum més responsables per tal de reduir la petjada ecològica. Valorar si realment necessitem comprar un producte, consumir productes i serveis de proximitat o practicar l'economia circular. Reparant les coses que es fan malbé i donant una segona vida a aquelles que ja no ens fan servei són només alguns dels exemples que poden marcar la diferència.
Parlant de tot, especial 25 anys del CAP, doctor Marriera de Vilassa de Mar, Institut Català de la Salut.
Quatre minuts, exactament per damunt de dos quarts. Això vol dir últims minuts d'aquest programa especial que hem començat a les 10 des de la baral de Lucata. 25 anys del cap doctor Marriera. Quantes històries han sortit des d'aquells començaments, des de com ha evolucionat tot. I ens plantem a l'última taula, que hem volgut anomenar cap on anem. I és la taula institucional, podríem dir. Per això saludem ara mateix des de Vilassar de Barra, l'alcaldessa de Vilassar de Barra. López, bon dia, bona hora.
Hola, molt bon dia. Moltes gràcies per convidar-nos. És un plaer estar aquí. Gràcies per estar amb nosaltres. La regidora de Salut Pública de Vilassadamar, Virgínia Jerez, bon dia. Bon dia, encantada també d'estar aquí amb vosaltres. Gràcies, igualment. I amb nosaltres també ens acompanyen en aquesta taula la Candela Calle. Ella és gerent de la Regió Sanitària Barcelona Metropolitana Nord i directora dels Serveis Territorials de Salut a la Regió.
Bon dia, moltes gràcies també per la iniciativa. Gràcies per estar amb nosaltres. També, Yolanda Lejardi, ella és la gerenda de l'Atenció Primària i la comunitat del barcelonès Nori Maresme de l'Institut Català de Salut. Per tant, el cap de Vilassar de Mar. Bon dia. Hola, molt bon dia. Moltes gràcies per la iniciativa i per compartir-ho amb nosaltres. Gràcies per estar amb nosaltres. I torna a sentar-se a la taula la directora de l'equip d'Atenció Primària de Vilassar de Mar i infermera també del CAP, Alba Sant Vicente. Bon dia de nou. Bon dia, home de nou.
Gràcies per estar amb nosaltres. Últims minuts d'aquesta edició del Parlem de Tots. Som-hi.
Doncs el nom de la taula, de l'última taula, és prou. Clar, cap on anem? Ja som un poble de 21.000 habitants. Tenim un cap que cada vegada presta més serveis. Hem vist l'evolució. A l'última taula parlàvem d'aquelles anècdotes, perquè ja són anècdotes com baixàvem als consultoris del Casal. I, clar, tot això ha evolucionat molt. I això vol dir que cada dia s'ha d'estar mirant ja no el present, sinó el futur. Qui comença?
Candela, o alcaldessa, qui vulgui. Bé, moltes gràcies Jaume, moltes gràcies al CAP, sobretot, de Vilassa de Mar, que són els que han organitzat tots aquests actes commemoratius, i moltes gràcies a les nostres convidades, és un orgull, és un plaer compartir aquesta taula amb vosaltres.
Jo diria que, òbviament, en aquests 25 anys el poble ha canviat moltíssim. No només perquè hem crescut, sinó perquè vivim de maneres diferents. La població ha fet una evolució també cada vegada, afortunadament.
Vivim més anys i vivim més anys amb més salut i, per tant, tot això té unes conseqüències de cara als serveis que hem d'anar prestant a la nostra ciutadania.
des de l'Ajuntament jo d'entrada vull deixar clar que l'Ajuntament no té competències directament en salut en la prestació de serveis de salut però sí que té moltes competències en matèries de prevenció i promoció de la salut i que a més a més des del govern actual el que
El que ens hem plantejat és que la salut no és només una cosa que ha d'anar liderada per la Regidoria de Salut, sinó que és una idea transversal que ha d'impregnar totes les polítiques municipals. Perquè quan parlem de salut nosaltres entenem que no parlem només de salut física, parlem també de salut mental i parlem també de salut comunitària.
Per tant, tots aquests serveis que en totes aquestes matèries prestem, no només campanyes directament de promoció de la salut, com és lluitar contra el tabaquisme, ara mateix estem treballant en l'establiment de les platges sense fum...
No només amb aquestes coses així tan directes, sinó totes aquelles polítiques socials i comunitàries que fem, promoure les activitats i les entitats, promoure aquests serveis. Després la Virgínia ens en parlarà, segurament, el projecte Radar, tots aquests projectes de voluntariat, totes aquestes coses que generen comunitat, al final ens estan donant salut mental.
I aquesta és la línia salut mental i salut benestar general. I crec que és molt important posar l'accent en aquest tipus d'actuacions. Doncs, seguint la línia de l'alcaldessa, Virgínia, no hi ha sentit que un centre assistencial com el CAP de Vilassar de Barra, amb el Departament de Salut, evidentment, no vagi de la mà?
de l'Ajuntament en aquest sentit, el que comentava l'Helena, no? S'ha d'anar de la mà sí o sí, si volem parlar de previsió, de benestar... Exactament, i el que s'intenta ja des de fa temps i volem continuar aprofundint i eixamplant, doncs és aquest treball de coordinació, perquè com més coordinats estem, millor podem atendre a la població, no? Sobretot, doncs tu que preguntaves quins són els reptes de la sanitat...
Penso que així en general, i un dels dos que tenim són l'envelliment de la població per l'esperança de vida que tenim i les malalties cròniques i després aquesta, el travessant que ja ha esmentat l'Helena, que és la de la salut mental, el treball de salut mental i benestar emocional, no?
I això fa que haguem de treballar, com deia, més en xarxa, des de molts punts de vista. Candela Calle, veig que l'escolta atentament i ho va corroborar amb el cap, eh? Sí, sí. M'agrada que facis aquest comentari perquè la veritat que la pregunta no és més pertinent de qüestionar-nos i preguntar-nos tots cap a on anem. Però preguntar cap a on anem té molt a veure amb la història.
Hi ha la història d'aquesta ciutat, Vilassar de Mar, i la història de l'ICS i altres serveis que hi ha en el municipi que han demostrat el que és el model sanitari. Nosaltres, com govern central, com Generalitat de Catalunya, la veritat és que avui és un acte de celebració, de celebració d'una història d'un passat,
però també de celebració per evidenciar el que volem que sigui el futur. I el futur és el que està passant aquest matí en aquesta plaça. El que volem és que de veritat la ciutadania formi part de la cartera de serveis, que sigui de veritat la veu i la portaveu de les necessitats, ho deia la regidora, l'envelliment, la salut mental, també la gent jove, els nens, el futur que tenen.
Però, sobretot, estem evidenciant aquesta complicitat amb la política municipal, amb el govern municipal, que hem d'anar de la mà, i aquesta complicitat amb els proveïdors de salut. En aquest sentit, en Vilassar tenim un centre d'atenció primària...
Pioner en moltes coses. Jo crec que els millors que podran parlar del que s'ha fet ja ho hem sentit, però del que volem fer també són ells, però han sigut pioners, pioners en el passat i també volem que sigui en el present ni en el futur. I també tenim la sort de tenir un centre d'atenció intermitja, el Casal de Curació, que està molt arrelat a la ciutat.
I volem això. I el futur passa per això. Passa perquè tots els sectors que hi ha en el municipi es parlin, treballin de forma coordinada.
i treballen també amb una mirada, jo diria, arriscada. Com tinc aquí l'oportunitat d'estar al costat de l'alcaldessa i d'estar al costat de la gerent i de la directora de l'ICS, també les convido a aquest risc, a aquest risc d'innovar, d'intentar de veritat posar el malalt al centre, de de veritat parlar de cronicitat, de parlar de gent gran, de parlar de salut mental, i en definitiva estarem parlant dels 21.000 habitants que té aquest municipi.
Estem celebrant 25 anys. Jo sé que el feina del dia a dia, la voratge... Per cert, celebro una taula 100% femenina, tant a comandament municipal com de l'ICS, com del CAP, i això és un molt bon motiu per celebrar, també. Ho estava pensant ara i ho celebro de tot cor. Jolanda?
dic al mig de la voràgina aquesta del dia a dia de coordinar serveis, de coordinar celebrar celebrar és una miqueta també tenir bona salut mental celebrar també vol dir que et parles i reflexiones els moments de celebrar analitzes i avui heu fet tots aquests dies i l'equip del CAP ha fet amb tot aquest temps preparant ha fet una reflexió de quina ha sigut l'evolució i això també et planteja
Què vull ser de gran? Hem fet 25 anys, què més? A partir d'ara què ens espera i cap a on volem evolucionar? Per tant, hem de parar per celebrar perquè no és un acte lúdic en si només, sinó que també és un acte de reflexió i de creixement. Les paraules que deia l'alcaldessa, la regidora i la gerent...
Són realment, per mi, molt encorretjadores perquè, com ha dit l'alcaldessa, la salut no la fem des del sistema sanitari. La salut es fa des de totes les polítiques. La salut es fa des de qualsevol política, des d'educació, des d'esports, des de tot. Nosaltres aportem el nostre gra de sorra.
i hem de col·laborar i treballar d'una forma molt integrada amb tots els recursos que tenim. Això amb laborar generar el dia a dia, doncs a vegades se'ns escapa. Per tant, hem de tenir també aquests espais per treballar i construir projectes comuns en què tots els recursos, totes les competències i sobretot tot el coneixement que tenim des de les diferents administracions i les diferents responsabilitats vagin realment
aconseguir el que necessitem, una millor salut, en aquest cas ara, per les persones de Vilassar. Per tant, celebrar també ens permet per reflexionar una miqueta i veure cap a on volem anar. I l'Alba, que ja l'hem dit de convidada, siguin la primera convidada com a directora del CAP de Vilassar de Mar, va sentint també amb el CAP, està completament d'acord.
Jo, com a presenta en aquesta taula, dir-vos que quan vaig arribar al CAP no tenia molt present com es treballava. Sí que tenia molt clar que havíem de treballar en xarxa. Quan vam arribar potser estàvem més separats, però un dels objectius quan vaig arribar a primer ser líder clínic i després atjunt és que havíem de treballar. Teníem el mateix usuari entremig,
Uns tenien uns recursos, uns tres tenien uns altres, però no podíem anar fora del mateix vaixell. Tots havíem d'anar en la mateixa direcció, per sostenibilitat, per eficiència i perquè realment la població estava canviant. Era un canvi molt important. Potser no hi havia tanta connexió entre el CatSalut i la base, potser no hi havia tanta connexió entre l'Ajuntament i els treballadors, però la voluntat sempre va estar present. Jo ara mateix em sento molt orgullosa de tots els acompanyaments perquè els ens ha escoltat.
i a vegades qui diu qui està canviant és la base llavors transmetre que els meus professionals tenen iniciatives o interessos de canvi i que t'escoltin és la base de tot
Doncs cal posar en valor la sanitat pública, tenim una sanitat pública molt potent, i tots tindrem les nostres queixes, és una mica com en política, operacions que triguen, però això no és perquè no hi posin tot l'esforç, sinó perquè tenim el que tenim, és a dir, tenim els hospitals que tenim, i tenim els professionals que tenim. També val una mica aquest programa per homenatjar una mica el casal de curació, sense el casal i la història del casal i els consultoris que han dit
Aquest camp no tendria raó de ser, per tant, des d'aquí també serveixi com homenatge.
Deia la Iolanda que un poble de 21.000 habitants cal reflexionar i cal pensar. I vaig a posar un exemple molt ràpid, perquè vull donar-vos la paraula. Aquest edifici que tenim aquí darrere, la Biblioteca Municipal Ernest Lluc, era un edifici que quan el van construir tot Vilassà va dir, però on van amb aquest edifici? Si això és immens, si això no... I resulta que no, és que s'hagi quedat petit, però és justet ja, és justet si fan moltes coses.
Pregunta que poso damunt la taula. Segon cap a Vilassar de Mar. És necessari, no és necessari? Estem treballant. Somriure, saber a qui m'agapa el guava.
Estem celebrant els 25 anys del primer i ja estem pensant en el segon. Jo crec que directament la pregunta que acabes de fer l'hauríem de contestar a elles i per tant jo m'esperaré a que ho expliquin elles però el que sí que puc dir és que estem treballant plegades en un projecte de futur molt xulo. Llavors...
Candela i Holanda, a veure les mateixes. Alcaldessa, gràcies. Gràcies perquè jo crec que aquest gest és un signe d'aquesta complicitat que tenim. A mi m'ha agradat molt com has enfocat a l'inici de la pregunta, posant valor al sistema sanitari públic que tenim, perquè a vegades és més fàcil dir el que no funciona, però hem de dir el que funciona.
Jo crec que aquest repte que tenim entre mans, que és els espais que tenim amb el CAP, la situació que tenim en el casal de curació, ho estem fent plegats. Ho estem fent plegats des del Departament de Salut, al Catxalut, a l'Ajuntament i també als proveïdors.
Què estem fent en aquest moment? Fent un anàlisi de les necessitats. Jo crec que les cinc persones que hem parlat en aquesta taula, i m'he perdut en moltes de les intervencions anteriors, hem parlat dels reptes, hem parlat de la gent gran, hem parlat de la cronicitat, hem parlat de la salut mental. I això no passa tan sol per espai, passa per fer l'assistència d'una manera diferent, de ser capaços d'arribar al domicili de cadascun dels habitants d'aquí de Vilassà.
I tenim l'oportunitat de tenir un poble gran, però relativament petit, en la qual cosa jo estic convençuda que l'alcaldessa coneix el 60% dels habitants d'aquest municipi, pel nom i cognom, i si no, els seus familiars i el que sigui.
En aquesta necessitat d'ampliar espai estem fent un anàlisi molt més global i integral, en el qual volem incorporar també el que és atenció domiciliària, el que volem incorporar és quines necessitats reals té la població.
I ens agradaria que quan reviviquem l'assistència sanitària no la parlem únicament de cadires, d'espais, d'espatxos, d'espais estructurals, sinó de veritat de serveis i de com són capaços de donar resposta a totes les necessitats dels noms i cognoms dels habitants d'aquest municipi.
Sí, seré una mica repetitiva en aquest sentit. Evidentment, els espais són importants, la confortabilitat dels ciutadans quan s'acosten a qualsevol ciber públic és important, la dels nostres professionals quan desenvolupen la feina, per tant, són importants.
Però que sí que és important, una mica com l'exemple que posaves de la biblioteca, que al final no és un totxo. Quan hem de generar un projecte d'aquestes característiques, ha de ser un projecte amb què hi hagi un contingut. I en aquest sentit, el que comandava la Candela per mi és molt rellevant. És a dir, quina necessitat té la població que tenim? Ens estem envellint, Vilassà també, com tota Catalunya...
La previsió de l'envelliment i de les persones més grans de 60 anys serà un 25%, per tant molt. Deia abans l'alcaldessa, hem guanyat molts anys a la vida.
amb salut, però no sempre amb qualitat. Per tant, vivim molts anys, molts en salut, però no tots amb qualitat. Per tant, hem de pensar en serveis que no estiguin exclusivament dintre d'un edifici, que això no treu que necessitem més espai, però hem de decidir quan necessitem i quan hem de tenir fora.
i per tant hem de parlar de servei. Jo crec que el que ens encoratja és poder treballar un projecte que vagi molt més enllà que parlem de metros, sinó que parlem de projecte. Exacte. No parlem només d'espais de metres quadrats, parlem de construir una xarxa que ho abasti tot, que són directament serveis assistencials de salut, també serveis comunitaris, també serveis...
amb aquest enfocament més integral de la persona. Per tant, aquí el Catxalo té un paper importantíssim, l'Ajuntament també el té, però també el tenen els agents socials, segurament el Departament de Drets Socials també l'hauríem d'implicar en aquest projecte de futur,
I també els agents socials del propi municipi, a nosaltres ens agradaria, i crec que l'Alba també ho ha dit, que els usuaris també siguin protagonistes de tot aquest sistema. Jo he de dir...
Si em permets, un apunt i em surto una mica d'esto. Que la veritat és que treballar amb els professionals del CAP de Vila-Salamar és un autèntic plaer, perquè jo...
Tinc molta relació amb l'Alba, no tant segurament amb altra part de l'equip, però estan engrescadíssims sempre, tenen unes ganes de fer coses noves, la seva col·laboració a les escoles, als instituts, i sempre...
amb ganes d'innovar, d'aprovar coses noves amb una implicació absoluta, la veritat és que és un goig compartir espais amb ells. Clar, no parlem només dels serveis que presta el CAP com a edifici del CAP, sinó serveis que es presten a fora del CAP. Serveis d'atenció domiciliària, parlem de PADES i parlem de moltes coses que realment a l'institut, etcètera. Parlàvem de responsabilitat. M'imagino que la població també
tenim una part d'aquesta responsabilitat. Ara arribant a l'època de les gris, escoltarem que les urnes estan saturades, la població també tenim una part de responsabilitat en que no passin aquestes coses. A mi m'ha fet molta gràcia en la taula anterior que hi havia una de les participants... La Paquita. La Paquita, això no recordava el nom de Pila, que deia...
Abans teníem molts menys mitjans, però potser la gent tenia una mica més de sentit comú. I llavors diu, perquè aquesta prevenció que quan hi havia algun malalt tothom era molt conscient de la possibilitat d'encomanar-se...
o que, bueno, hi havia tota una sèrie de coses, o fins i tot, allò que deien, el doctor Omar Riera tenia el remei 1 i el remei 2, que no sabíem exactament què eren, però no eren, en qualsevol cas, aquest senyor, en el seu moment...
Ja procurava no receptar fàrmacs d'entrada, sinó buscar altres coses. Però a les consultes del casal hi havia gent que anava cada setmana a buscar les receptes. Vinga a fer receptes. De l'Ui del dos. I per tota la família.
És a dir, potser tenien 40 caixes d'ibuprofens de dintre de l'armari. No, però llegant amb això que comentaves, que també tenim part de responsabilitat, evidentment, tenim part de responsabilitat tots els...
tots els veïns i les veïnes, tots els ciutadans. Hem de ser responsables de la nostra pròpia salut i de l'entorn, també. Això, si em permets, Jaume? Jo crec que aquesta també és una feina, i crec que el nostre cap ho ha desenvolupat molt bé, de confiança.
És a dir, quan els ciutadans adquireixen aquesta responsabilitat de la salut, també és per la confiança que genera les sinergies amb el CAP. És a dir, participar en aquests espais, posar associacions de veïns, amb altres entitats socials, explicar les coses, compartir, anar a les escoles, anar a les residències...
Tota aquesta complicitat que es genera també empodera la ciutadania per adquirir més responsabilitat. Tenim dos minuts, ens acaba el temps. Afegim alguna coseta més, el que vulgueu, conclusions, perquè hem d'anar acabant.
Jo celebro de nou aquest espai perquè aquest espai ens permet a tots fer una posada en escena del que volem que sigui el present i el futur. M'agrada molt aquesta última paraula i m'agradaria també aprofitar per convidar tota la població a que es vacuni.
Perquè ho deia abans la gent de l'ICS del territori, l'any passat de quatre persones que estaven ingressades a l'UCI, tres no estaven vacunades. I a vegades se'ns sembla que el tema de les vacunes és una mania que tenim des del Departament de Salut i del Catxalut, que emprenyem molt amb la campanya i que tens solució.
emocionem molt, però en definitiva és aquesta part de responsabilitat que també la població ha d'aportar, perquè això implica que alliberem espais i recursos per atendre de veritat les persones que necessiten de l'atenció i de la cartera de serveis.
I per acabar també el meu agraïment, de veritat de nou, de nou a l'Ajuntament, el meu agraïment més estret a tots els professionals que han fet possible 25 anys del CAP de Vilassar i també que tenim aquí la gerenta del casal de curació, també tot el que ha portat el casal de curació a aquesta ciutat.
Moltíssimes gràcies per haver estat amb nosaltres. Candela Calle, gerent de la regió, sanitària, Barcelona Metropolitana Nord i directora dels Serveis Territorials de Salut a la regió. Yolanda Lejardi, també. Ella és la gerent de l'atenció primària a la comunitat del barcelonès Nord i Maresme d'Institut Català de la Salut. Fèiem broma que dèiem el cap de Vilassà.
També hem tingut amb nosaltres l'Alba San Vicente, directora de l'equip d'atenció primària de Vilassadamar, Helena López, alcaldessa de Vilassadamar, i la Virginia Jerez, que és regidora de Salut Pública de Vilassadamar. No m'agradaria acabar sense felicitar-vos a tots de dalt a baix, tots i totes, sobretot aquests 25 anys d'històries. Això ho dona per un llibre o per una trilogia, perquè d'històries n'han sortit moltes, i segur que moltes s'han quedat.
Celebrar és el que compta, i ho hem de seguir fent, i malgrat el dia a dia sigui dur, doncs celebrar és el que compta. M'agradaria també donar les gràcies a tot l'equip que ha fet possible aquest programa. Marta Casas, tècnica de Salut Pública de l'Ajuntament de Vilassar de Mar, per coordinar tot plegat. La Marta Casanova, de la Comunicació de l'Institut de la Salut, moltíssimes gràcies també per estar amb nosaltres, a tot l'equip de Vilassar Ràdio.
en Joan Escofeta, en Robert Mazza i especialment en Xavi Puig, que avui està una mica tocat de l'esquena i tant sí com no, aquí estàvem al peu del canó. I a la brigada municipal també, perquè aquestes coses no es munten soles. Per tant, moltíssimes gràcies a tothom que ho ha fet possible.
Felicitats al Centre d'Atenció Primària, records també al Casal de Curació, i això és tot el que ha donat de sí aquestes 3 hores de programes, 3 hores d'històries. Avui l'edició número 2.234, 2.234 edicions del magazine Matinal de Vilassar Ràdio no ha estat una...
Un programa com qualsevol, sinó que ha estat un programa que guardarem a la memòria perquè ha servit per retre homenatge a totes i tots els professionals que han passat per aquest cap doctor Mas Riera. Reivindiquem la sanedat pública, cuidem-la, cuidem la salut mental, cuidem-nos tots plegats. No cal que vingui una pandèmia perquè ens cuidem més del compte ni perquè anem dient que sortirem millors persones, que crec personalment que no hem sortit millors persones, però sí diferents.
Mig minut, la una. Gràcies, que tingueu molt bon cap de setmana. Dilluns a les 10 ens hi tornem a posar en una nova edició del Parlen de Tot. Arriba la primera edició del Crònica, la informació local i comarcal, amb els companys des de l'estudi de Sant Pau 22, amb 15 segons. La una, Joan Escofet i Robert Mazza es posen al cap davant d'aquest informatiu. Gràcies a tothom que ho ha fet possible. Dilluns a les 10, en punt, ens ho tornem a explicar tot.
Especial 25 anys del cap de Vilassada Mar.