Les notícies de les 10. Bon dia. En aquest dimarts 10 de març, les persones de fins a 35 anys que siguin titulars del contracte de lloguer d'un pis, d'una habitació o cessió d'ús, ja poden presentar la seva sol·licitud de subvenció del bo lloguer jove, que concedeix un ajut de 250 euros al mes durant un termini màxim de dos anys a qui reuneixi els requisits
Les sol·licituds d'aquests ajuts estatals poden presentar-se fins a les dues de la tarda d'aquest divendres. Cal tenir present que les sol·licituds es resoldran seguint l'ordre d'entrada al registre corresponent amb la documentació completa i correcta fins a l'exhauriment de la dotació pressupostària.
Les sol·licituds s'han de presentar preferentment per internet a l'Agència de l'Habitatge. També es pot fer la tramitació online a través del Consell Comarcal del Maresme i de manera presencial a l'Oficina Comarcal d'Habitatge o a les oficines d'habitatge municipals.
Recordem els requisits. Hi poden accedir joves majors d'edat que tinguin com a màxim 35 anys en el moment de prestar la sol·licitud. Han de tenir domicili habitual i permanent a Catalunya. Cal que tinguin uns ingressos regulars que no superin els 25.200 euros a l'any. I el preu de lloguer no pot superar els 900 euros en el cas de lloguer d'un pis o de 450 al mes si es tracta d'una habitació. Per poder rebre la subvenció han d'estar tots els lloguers pagats i s'ha d'acreditar de manera deguda.
A més, el contracte de lloguer o de cessió d'ús d'habitatge o habitació ha d'anar nom de la persona sol·licitant. Avui, a dos quarts de set de la tarda, l'Espai Galbany acull la presentació del col·lectiu socialista de Vilassa de Mar, nascut recentment i del qual ens va parlar àmpliament en una recent entrevista al Parlant de Tot, un dels portaveus d'aquest col·lectiu, Quico Zamora.
Aquest nou col·lectiu ha estat creat pels tres regidors no adscrits, Virginia Jerez, Núria Parizio i Albert Bertrolí. Samora va explicar-nos, al Parlen de Tot, que l'objectiu és intentar concórrer a les properes eleccions municipals de 2027. L'acte de presentació a tota la ciutadania d'aquest col·lectiu aquesta tarda recordem que és un acte obert a tothom.
El president dels Estats Units, Donald Trump, va plantejar ahir que al final de la guerra a l'Iran podria estar més a prop del que es preveia. S'acabarà ben aviat, espero, va dir. A més de sobretllar que ningú pensava que els Estats Units tindrien, va dir, un èxit tan ràpid. Tot i això va concretar.
que no preveu que el conflicti acabi la setmana que ve. Donald Trump ho va dir en el transcurs de la primera roda de premsa després de l'inici de l'atac coordinat dels Estats Units i d'Israel contra l'Iran de fa 10 dies. En el transcurs d'aquesta compareixença de premsa i enmig d'una pujada del preu del petroli que ja es comença a notar a les butxaques dels consumidors nord-americans, el president dels Estats Units va anunciar que aixecarà
algunes sancions sobre el petroli iranià. En aquest sentit, va intentar calmar els ànims, tot assegurant que ja preveia una pujada de preus. Més coses. L'espanyol no ha pogut supirar l'Oviedo. En concret, ha empatat un a un i, d'aquesta manera, l'espanyol encadena la desena jornada sense guanyar i quatre punts sumats dels darrers trenta.
Tota la informació local i comarcal recordeu que la tindreu a la crònica a partir de la una de la tarda amb Joan Escofet, una crònica que també us farà costat a les tres de la tarda, cinc de la tarda i set en punt del vespre. D'aquí pocs segons s'inicia el nostre magazín matinal Parlen de tot que condueix Jaume Cabot.
El 98.1 de la FM Vilassar Ràdio. Sóc amb la Petra i l'Enric, que són una parella estupenda que han acceptat fer el repte de neteja d'arbaris. M'ensenyeu cosa vostra? Vinga, som-hi. A veure qui trobem.
La dinàmica és molt senzilla. Heu de fer 4 piles de roba, amb la roba que teniu aquí, amb la següent premissa, una pila de la roba que us poseu habitualment, una altra pila de la roba que feu servir esporàdicament, una altra pila de roba que dius, no me'l recordava que això ho tenia a l'armari, i una pila de roba que ja està en mal ús. Doncs que comenci la neteja d'armari. Se'ls vas comprar i no se'ls ha posat. I no me'ls he posat encara.
Perquè aquí sota, carai, ja, tot això... Visca la Pepa! I què és això? Pots robar que no em poso? Bastant heavy, no? Jo tot això és el que jo no faig servir. Més roba que no fa servir que cada cop que fa servir. Correcte. I ara m'he adonat de la roba que em poso, que gairebé és la meitat de la que no em poso. Bueno, com que, no ho sé, amb la roba és alguna cosa que t'identifiques i en algun moment m'he identificat amb això, doncs suposo que això em fa temps.
Sí que és una cosa com emocional, gairebé. Sí, jo diria que sí. És bastant fèvia, la veritat, que en la roba, que no fem servir, és molt millor que la roba tingui una altra vida que que estigui afant molts aquí dins d'una maleta. Vull dir, si te l'estimes realment, dona-li una vida nova. Per la nostra vida hi passa molta roba. La nostra roba pot passar per moltes vides. El tèxtil té molta vida. Vilassar de Mar és notícia un cop l'any. Per nosaltres, ho és cada dia. Vilassar de Mar.
Cada dia, de dilluns a divendres, de 10 a 1, parlant de tot. Repassem l'actualitat de Vilassar de Mar, què passa al món, les entrevistes d'actualitat i obrim la caixa de l'entreteniment. De dilluns a divendres, de 10 a 1, parlant de tot, amb Jaume Cabot.
Molt bon dia a tothom, què tal, com estem? Benvingudes, benvinguts tots i totes un matí més, com sempre i en directe a través de Vilassar Radio. Som l'emissora municipal de Vilassar de Mar i ja us saludem un dia més, com sempre a aquesta hora, a través del 98.1 de la FM, al Maresme i a través de Vilassar Radio.cat per internet. Matí de dimarts, dimarts 10 de març de 2026, endinsant-nos a la setmana i endinsant-nos també en el tercer mes de l'any.
Dias solellà, temperatures agradables. Si és cert, fresquetes, no fredes, sinó fresquetes a primeres hores, però ara que s'està el sol imposant i arribem a aquestes hores, doncs tenim unes temperatures d'allò més agradables. Gràcies per la vostra confiança. Un dia més en aquesta casa. En Vilassar Ràdio en general el parlant de tot en particular.
Del temps en parlem de seguida. Marxem cap al centre de referència meteorològica de la comarca des del servei Meteomar del Consell Comarcal de Maresme. Joaquim Serra ens farà la previsió de cara avui de cara als propers dies. També, de seguida, saludem en Joan Escofet.
Ell és el cap dels serveis informatius de Vilassar Ràdio i, com cada dia, portem a terme el Po que ens passa, on repassem l'actualitat i els seus protagonistes. El Po que ens passa, repassem l'actualitat local, general, repassem les notícies curioses i aquelles notícies que també ho eren un dia com avui i és que un dia més tot pujant al DeLorean.
repassem les efemèrides del dia d'avui. Unes efemèrides que ens porten bàsicament les notícies musicals. Demà segueix el monogràfic sobre els Estats Units d'Amèrica. Monogràfic es porta a terme els dimecres. Dimecres...
I aquest any, i aquests tres monogràfis va començar la setmana passada, teníem el primer conferenciant. Avui tenim el segon, monogràfis sobre els Estats Units, el país de les contradiccions. I avui, millor dit demà, parlaran d'all lluny a oest a la pantalla, el western com a mite fundacional. I en parlarem amb Daniel Agudo, format a l'SCAC.
a l'Universitat de Barcelona i a la Universitat Blanquerna. Compagina la divulgació cinematogràfica a Ràdio Nacional d'Espanya amb la conducció dels clubs de novel·la i cinemes de les biblioteques Xavier Bangarel de Barcelona i Mirasol de Sant Cugat. Coordina el Cineforum Mansubal de la Biblioteca Josep Genés a l'Hospitalet de Llobregat. Avui passa pel programa a dos quarts d'onze del matí.
Avui hi ha xerrada de l'Aula d'Extensió Universitària, com cada dimarts de cada 15 dies. Avui, artistes oblidades a la història de l'art. 6 de la tarda, sala Roser Carrau de Vilassar de Mar. Com sempre, les interessantíssimes conferències de l'Aula d'Extensió. Georgina Sàs serà qui protagonitzarà aquesta xerrada i era la nostra convidada. A última hora ens va dir que no podia atendre la nostra trucada. Però sapigueu que avui hi ha aquesta xerrada.
A les 11 arriba, com sempre, Tertúlia d'avis i aies, avis i àvies de la ràdio, temes d'actualitat vistos des del seu peculiar, particular punt de vista. Com sempre, moderats durant 60 minuts per l'acompanya, la jove Mar Vilamajor.
A les 12, arribarà l'Isabel Caparrós amb el món de la imatge des de mi, punt exclusius. Alterna presència amb la Montse Martínez, d'àdic Badalona. La Montse ens porta a dictes solitaris cada 15 dies. I en aquest cas, avui el torn és per la Isabel Caparrós amb la imatge Ets tu. I a última hora, saludarem l'en Xem a la saga, el nostre amic Xem a la saga, crític de cinema i televisió.
En aquest cas ens parla cada setmana de sèries, de pel·lícules, i avui posarà damunt la taula les pel·lícules interessants estrenades en sales aquesta setmana i la setmana que ve, a partir d'on es va estrenar divendres passat i també aquest divendres que ve.
Doncs aquest és el menú. Gràcies per la vostra confiança. Un dia més en Vilassar Ràdio en general. Parlem de tot en particular. L'edició d'avui la número 2314. 2314 edicions del magazín del matí de Vilassar Ràdio. El meu nom, Jaume Cabot, ho tenim tot a punt. 10 minuts per damunt de les 10. Motor rancès. Posem primera i arrenquem, som-hi. Cada dia, de dilluns a divendres, de 10 a 1, parlant de tot. El temps.
Centre de referència meteorològica de la comarca Servei Meteo, mar del Consell Comarcal del Maresme. Joaquim Serra, un dimarts assolellat, un dimarts amb bonança meteorològica, temperatures agradables, tot sembla que continua força tranquil també pel que fa al temps. Joaquim Serra, en directe, explica'ns què ens espera de cara avui, de cara als propers dies. Bon dia.
Hola, bon dia. El temps de les properes hores ha de continuar tranquil. S'espera una jornada marcada pel temps estable i per l'ambient assolellat a tot el maresme, amb alguns núvols aquesta tarda cap al Serra del Litoral, que seran conseqüència d'aquest vent més aviat de mar cap a terra, que tindrem al llarg del dia un vent humit que podrà afavorir la formació d'aquests núvols poc importants i que no esperem que deixin cap mena de precipitació. Per la seva banda, els vents ho faran fluixos variables aquest matí, de component est aquesta tarda, situació marítima positiva.
força tranquil·la, encara amb una mica de mar de fons, però tot plegat va menys. Demà i demà passat es mantindrà l'abonança amb alguns núvols prims demà la tarda pel pas d'una coeta frontal que lliscarà pel Pirineu i que no deixarà cap precipitació aquí a la costa.
i dijous més o menys tindrem el mateix. També divendres tot apunta que el temps es mantida tranquil, però dissabte hi haurà un canvi en la situació meteorològica. Passarà una pertorbació, entrada del vent del nord i baixada de temperatura, que de retruc afavorirà anul·lades i xàfecs amb tempestes que dissabte podran afectar.
a qualsevol punt de la comarca. Tot això amb unes temperatures que, com ja hem dit, dissabte baixaran i que diumenge també baixaran una miqueta durant la nit. De dia no, de dia pujaran amb un temps molt més estable i assolellat. Doncs Joaquim Serra, moltíssimes gràcies. Previsió àmplia i puntual des del Centre de Referència Meteorològica de la comarca. Demà hi tornem a la mateixa hora. Fins a les hores que tinguis molt bon dia.
12 minuts per damunt de les 10 del matí. De dilluns a divendres, de 10 a 1, parlant de tot amb Jaume Cabot. Moment, com sempre, d'obrir finestra informativa.
Molt bé, com sempre, a aquesta hora de saludar el cap dels serveis informatius de Vilassar Ràdio, senyors Cofet. Bon dia, bona hora. Bon dia, cada dia em fas entrar més d'hora. Has vist, li he dit a en Joaquim Serra que apreti que només es faci fins a Sant Jordi perquè avui ho he parlat tu i jo. Molt bon dia a tots i totes. Què tal? Ens escoltes en directe, doncs, 10 i 13.
Sí, més aviat que és el primer... el poc ens passa més matiner de la temporada. Més matiner. Normalment entrem a 15 i 16. Avui, mira, hem anat abans. En Joaquim Serra només ens ha fet el temps fins a Sant Jordi. Ha concretat. Sí. La festa major no cal que ens la faci. Sant Joan ja la farem. I arribarà mentre es venia. Pensava en una de les grans paradoxes de la societat d'avui. Ai, ai.
Les empreses paguen, per exemple, a YouTube, a les xarxes socials, per posar anúncies, i la resta del món paga aquestes mateixes empreses per no veure els anúncies. És veritat!
Paradoxes del segle XXI. Vols saltar-te els anuncis? Paga. En canvi, hi ha empreses que paguen perquè es donen els seus anuncis. Hòstia, és veritat, això? Que bé, no? No m'ho havia plantejat mai, això. És una molt bona visió de la situació, eh? Poderoso dinero. Poderoso caballero. Don dinero, eh? Oh, aquesta frase feia anys que no l'escoltava, eh? Molt bé, Joan! I com és que has pensat això?
Mira, no ho sé, venia cap a l'estudi des de redacció i dic... Fixa't tu com estem a hores d'ara. Fixa't tu. Doncs uns paguen per anunciar-les, els altres paguen per no veure els anuncis. Va, tira la primera cançoneta que tenim a l'escal... Mira, cançoneta i escaleta. Vinga, va, l'escaleta. Segons poeta urbà. Ens hauríem de posar drets per escoltar això.
Ai, Frank Sinatra. New York, New York. El seu New York, eh? Tot i que va fer molta vida a SimCity, a Las Vegas. Las Vegas, com diuen allà.
Però... Com diuen, dius? Los Vegas. Los Vegas. Ah, molt bé. Jugant amb Las Vegas i Los, que és pèrdua, no? Sí, sí, sí. Fem una picada d'ullets als casinos... Los Vegas, molt bé. Doncs, New York, New York, per què anem a buscar la veu? Per què anem a buscar Frank Sinatra?
Perquè la presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, s'ha començat a Nova York una gira per buscar inversions. Entre altres fineses va dir que Madrid celebraria el 4 de juliol. Una cosa com molt americana, el dia de la independència dels Estats Units.
Però ens encanta, és un tuit de la Comunitat de Madrid que ells mateixos van esborrar, se'ls hi va caure el tuit. El dia d'alluso va començar a Nova York, unes jornades per captar inversions, i el primer que va fer va ser reunir-se amb l'alcalde de Sevilla.
New York. O sea, el alcalde de Sevilla a New York, eh. A ver, madrileños y madrileñas, queridos, queridas, que os escucháis en el poco nos pase del hablando de todo, que sepáis... Caldería, ¿no? Caldería. Sí, que sepáis que vuestra alcaldesa, querida... No, alcaldesa no, vuestra presidenta... Bueno, espera, es tota, mana ella. Que esta presidenta tan maja y tan democrática que tenéis, se quería hacer unas vacacionillas...
En Nueva York, y allí estáis pagándole la fiesta bajo la excusa de que se va a buscar inversores en Nueva York. Ella segurament voldria veure l'espectacle de Sara Varas, que es diu Vuela, que s'està representant aquests dies a la Gran Poma, a Gotham.
I va assistir en aquesta representació en companyia de José Luis Sanz. Van anar a veure Sara Vares, l'única acció que tenien a l'agenda Ayuso.
Va, més coses, Joan, què tenim avui? Aquests tuits que a vegades a la gent se'ls cau, eh? Sí, aquests tuits així... Ai, es publica, borra, borra, borra, ja està. Tard, tard. 25 de maig de l'any 2012, jugador del Real Madrid, Dani Ceballos. Sí.
Escrivia Meda, una vergüenza la tremenda pitada a l'himno español. Tendría que caer una bomba, amena, perquè culturalment tampoc donem més, en la grada i matar, entenem que és matar, però ell escriu mata, a todos los perros catalanes i pascos. Això va dir Dani Ceballos, jugador del Real Madrid, que ara...
serà la pare de la besneta de Joan Manuel Serrat. Qui els ha vist i qui els veu? Soy cantor, soy embustero, me gusta el juego y el vino tengo alma de marinero. Bueno, Danse Ballós, conegut per ser, o desconegut bàsicament per ser un futbolista pèssim, és pitjor per sonar-hi-ho.
Sí, sí, és difícil, eh? Perquè és molt mal jugador. És un jugador que en el Vilassar tinc els meus dubtes de que n'és convocat. Ja t'ho dic jo. De que n'és convocat. Però inclús és més mala persona, encara, perquè el tio que desitja una bomba amena, eh? Una bomba amena, eh? Per mata, per mata, no per matar, per mata. No, dona més al noi. Ho diem en el seu vídeo perquè ens entenguin, eh? Que ell sempre ens escolta ell, també, a la blanda de tot.
Doncs, que desitja la mort de catalans i bascos per xiular l'himne espanyol, doncs no ets mala persona, ets escòria pura. Ja ho entendràs, que busqui una cosa que es diu diccionari, busqui escòria. A veure què surt. En fi, ara serà el pare de la basneta. Ell està amb la neta, Luna Serrat,
Íntima amiga de tota aquesta pleia d'influencers absolutament lamentables. Alejandra Rubius. Com deien Núñez, indeseables. La filla d'Agut i tota aquesta colla. Un prodigi, un prodigi. Luna Serrat, la neta de Joan Manuel Serrat.
ha anunciat que està embraçada de bessons i el pare és aquest enargument. Sort que sempre ens quedarà al Mediterrani per evitar calmar-nos. Va, més coses, Joan!
Prestigiós aquest sí, eh? Universitat de Harvard. Home, això sí, eh? Aquí sí que... El prestigiós... Mira, quan toca posar prestigiós... Ja no es diu. Ja no es diu. Perquè ja és obvi. És Harvard. És Harvard. Llavors com dius, la prestigiós universitat de Massachusetts? Ja, aquí... Falla, falla. Bueno, no, compte perquè Harvard és a Massachusetts. A Massachusetts, és veritat. Mira que hi ha, eh? Mira que hi ha estats. Jo hi he estat a Harvard, eh? Sí o no? I què? No, lamentablement...
Doncs no rebent classes. Però no són els únics que estan a Massachusetts. No, home, n'hi ha més. Allà hi ha una universitat de cada cantonada. Doncs Harvard ha fet un estudi que ens ha cridat l'atenció de les feines que menys felicitat donen. A veure, menys felicitat. Menys felicitat. A veure, va. La primera, repartidor d'empreses d'aliments.
És a dir, globos. Un globo d'aquest, sí. Segon, conductors de camions de llarg recorregut. Abans donava molt de si, això, eh? Jo, per a ser feliç... Ara sembla que no dona tant, però abans eren ànimes bastant solitàries i viatjava moltes vegades amb la família, alguns, però... Jo, per a ser feliç. Sí, sí. Tercera...
Personal de seguretat privada. Es veu que no ho passen massa bé a la feina. Agents d'atenció al client. A vegades se't truca un senyor molt major. I, clar, se't complica el matí. Comerciants en línia i teletreballadors en general.
Jo més ens ho véssim encertat. Jo crec que, en fi, pocs sorpreses, però qualsevol cas, doncs, home, és curiós que la Universitat d'Arbert, doncs, en aquest cas, hagi elaborat aquesta llista. És a dir, si sou repartidors d'aliments, conductors de camions, treballeu en seguretat privada, ateneu la gent telefònicament o en línia...
Doncs des d'aquí una abraçada que tot pot anar pitjor. Tenim un papa que inspira confiança. Atenció, eh? Tenim un papa que inspira confiança. El teu i meu, perquè hem d'explicar. I és molt discret, reservat, però té molt clar què vol fer. Qui ho diu això? Doncs un expert periodista català, va estar molts anys de corresponsal de TV3 al Vaticà, Vicenç Lozano. Vicenç Lozano. Que m'acaba de fer un favor, Joan. Com que ell sap, també, perquè escolta el poc ens passa del parlant de tot...
que no coneixo el Papa de Roma, doncs m'ha tret un llibre que es diu Lleó 14, ombres sota la cúpula. Té una entrevista, Vicenç... Una i dos. A més, té un llibre, ara parlo de memòria, que em vaig llegir en el seu moment, que parla molt de les...
de les inquietuds intremurs d'un dels estats més petits del món i amb més poder a nivell mundial. Vicenç Lozano... Intrigues i poder, no? És un gran, sí, algo així. Intrigues i poder i el Vaticano. Té una entrevista que toma, a més s'expressa molt bé, és un tio que parla molt bé, ja té una edat també, jubilat, però en fi, val molt la pena escoltar... Vicenç, el portarem.
Hem de buscar-lo. Em sembla que en Vicenç Lozano pot ser que hagi vingut. Jo és que estava pensant que o tu o jo li vam fer alguna entrevista al bo d'en Vicenç Lozano.
Crec que va ser un dels conferenciants de l'aula d'extensió i, per tant, crec que sí, que va passar pel parlant de tot i a l'informatiu. Estic segur, estic segur. El bo de Vicenç Lozano. T'ha fet un favor, eh? Jaume Cabot està desubicat pel que fa...
El pescador d'homes. Sí, senyor. Anem a donar-li quatre pinzellades. Home, mira, si el vaig entrevistar en motiu dels secrets del Vaticà. Exacte. Sí, senyor, sí, senyor. Vicenç va passar per la ràdio i el vaig decidir, sí, l'any 2018, Joan. Imagina't. Hòstia, ja no se'n recordarà, no me'n recordava ni el pobre home.
Molt bé. El tornem a entrevistar. Ens hem fet muy mayores. Sí, ens hem fet muy mayores. Vaig a veure si tinc el telèfon encara, perquè a vegades em sorprèn de veure l'agenda i dir a veure si... I el trucarem, el trucarem, perquè ara m'ha fet il·lusió veure'l. Sí, home. Vinga, va, que meixo. Un papa que està passant bastant per sota del radar, eh? Sí, sí, sí, sí, està...
Jo sempre ho dic, és que sí que el tinc el telèfon d'en Vicenç. Doncs el trucarem. Està passant per darrere el radar? Està completament desconegut. Ell té uns precedents complicats. Joan Pau II...
Ratzinger. Ratzinger. I Francisco. Francesc. Personatges, per diferents motius els tres, d'una elevada càrrega política, elevada càrrega religiosa, i ell, perfil jesuïta, doncs segurament queda més al marge dels grans titulars. Tot i que algun ens ha deixat. Diu que Trump i el papa, Trump i el papa s'hauran de veure en algun moment perquè ja ha declarat el...
màxim exponent de l'Església Catòlica, ja ha criticat la cultura o la política migratòria del govern americà. Gregori, el papa per això va amb moltes pinces. Ell és estatunidenc, el primer papa dels Estats Units, amb la qual cosa veurem aquest creuament de declaracions. Recordem que el papa vindrà...
a Barcelona pels actes de la Sagrada Família en el mar del centenari de la mort d'Antoni Gaudí i també farà un exorcisme, això ho diem nosaltres, eh? El Congrés dels Diputats serà el primer papa que intervindrà la cambra baixa estatal i jo crec que...
El que ha de fer el papa allà és fer un petit exorcisme per treure el dimoni. A vegades duques dimoni d'injo. Para, duques dimoni d'injo. Duques dimoni d'injo, el nostre bon amic Tomeu. Vinga, va. Un altre gran, Tomeu. Tomeu, penya.
La vida és fantàstica, eh? Això que a vegades dic jo que el més inútil se'l promociona amb un que jo batejo com la petada a la madrilenya. Doncs resulta que Josep Enric García Alemany, que va ser exdirector de Rodalies i arran del greu accident agelida amb la mort d'una persona, va ser cesat de la crisi i ara sona
serà segurament el nou director d'aquesta empresa d'autobusos que fa Renfa. És espectacular. És que ni tenen vergonya ni la coneixen. La petada de la madrilenya per excel·lència. És que ni vergonya ni ni coneixement de la madrilenya. Definició de petada madrilenya no ho trobareu als diccionaris, és a dir, no dimiteix ningú i la persona que està en situació d'una certa vulnerabilitat, què es fa?
Cap amunt. Aquest subsecretari. Secretari. Aquest secretari. Ministre. Exactament. I així se'ns va, noi. Menys mal que pujarem en el Dilorian i ens anirem a Campo de Cripetana, Ciudad Real. Campo de Cripetana. Ah, sí? És un poble, això? Hi ha dos...
Dos llocs que a mi em criden molt l'atenció de l'estat espanyol. L'un és Campo de Criptani, l'altre Campo de Gibraltar. Ah, sí, és veritat. Els Campos, els Campos. Doncs a 10 de març de 1928 venia al món Maria Antònia Abad Fernández. Van dir, hòstia, noia, amb aquest nom no anem enlloc, eh? I si et dius la...
La Sarita Montier. Que avui faria 98 anys, 98 anys. Amb en Tous, eh? El seu marit era en Tous. Sara, Sara. Això ho feia el Julià Peiró. Sí. La casa de la Sarita. La casa dels famosos.
En Tous, que es va suïcidar en un transmediterranià, anant cap a les illes, es va llançar. Vinga, va, Joan, més coses. Per fer una Sara Montiel, que va ser objecte dels desig dels grans de Hollywood, eh? Gary Cooper, Blancaster, etcètera, etcètera, doncs van quedar seduïts per la del Campo de Criptana. I saps per què, Joan?
Perquè fumava molt bé. Aquells puros que has fotit. Molt bé, va, Joan, més coses. M'agradaria ara, l'any 1958, que ens aturem un moment, posem el fre de mà al nostre DeLorean, i recordem aquest tema de l'any, insistim, 1958, la nostra cançó, Our Song, d'un grup que es deia Tommy Jerry.
És una mostra més. Perdona, estàs escoltant bé Tom i Jerry? Sí, Tom i Jerry. Escoltes les veus?
Després van ser un duet que no es van dir Tom i Jerry, però van ser molt i molt i molt famosos. Tom i Jerry. Jerry Lewis? No, no, no. Tom... N'hi ha un que era alt i l'altre que era baix. No, no!
Oh! Paul Simon i Argar Funkel, doncs, van començar com a Tom i Jerry, amb aquest Oversong, eh? És aquesta cançó d'ells? Sí, sí. És que, mira, primer acabar finet, finet, aquest Dilori, però, segon, aprenem tantes coses amb en Joan. Que no fotis, en sèrio? Compartim, compartim. No, però en sèrio? Són els dos, sí.
No sé quin m'agrada més, eh? Sí, sí. Cuideu amb Tom i Jerry, eh? Sí, sí. Brutal, brutal. Molt bé. Què més, Joan? Saltem al 1979. Gloria Gaynor, número 1. Amb aquest tema acabem de sortir del 8M, del 8 de març. Un tema raivindicatiu per les condicions molt dures que passen moltes dones en molts llocs del món. Sobrevivrem! And I learn how...
Fins demà!
Ves coses, Joan, som-hi, va. Doncs vinga, ens anem a Oxford, Anglaterra. Tal dia com avui de 1988, moria el quart germà Gibb. Ells formaven els Bigis. I clar, si diem Bigis, doncs hem de punxar això, home.
Que finet, que finet. Gran pel·lícula setentera. Sí, senyor. I aquesta és la cançó que us heu sentit mil vegades, que si heu de fer una reanimació cardíaca heu de seguir aquest ritme. Pum, pum, pum. Ho diuen els professionals. Això, eh? Però aquest ritme és...
Un, dos, un, un, un, un, un, un, un. Ja no ho sabríem fer. Bé, que en total, i això o la macarena també diuen. Sí, la macarena. Imagina estar reanimant algú i... Que Déu no ho vulgui, eh? Però si et toca fer-ho, dale tu cuerpo, alegría, macarena. Veus com aprenem-ho tots? Sí.
L'un de l'altre, qual Simon i Garfunkel, Jaume. L'alt i el baix. L'alt és l'art, Garfunkel. Què més tenim, Joan? I tanquem l'any 2005, perquè es va fer una d'aquestes enquestes...
que, home, segurament són interessants, van demanar a la població britànica en aquest cas que posessin en ordre la cançó que els agradaria escoltar en el seu propi funeral. Hòstia!
número 1, la que tots o la majoria dels britànics i britàniques encastats en aquell moment van optar perquè en el seu funeral sonés Angels, de Rowie Williams. Oh, she offers me protection A lot of love and affection Whether I'm right or wrong And down the waterfall
Preciosa, preciosa. Aquesta cançó sempre ho diem, eh? Que Robbie Williams dedica totes les mares que ja no estan amb nosaltres però que ens cuiden des del cel.
Què més volen els britànics a la seva acomiadament? L'enterrament, l'enterrament. Hem començat el poc ens passa amb Frank Sinatra amb la veu, en aquell cas amb New York, New York, i l'acabem amb el seu camí, la segona cançó preferida per la població britànica per escoltar el seu enterrament. I'm sure you knew when I fit on
More than I could shoot But do it all When there was doubt I ate it up I faced it all And I stood tall
I la tercera, va. Ho he fet a la meva manera. Tanquem la terna. Això és molt brit, eh? És molt humor britànic. La tercera cançó, doncs, en fi, una cançó que us torturarà tot el dia, tots i totes, eh? Monty Python.
Perquè ve dir que sempre, sempre acabarà sortint el sol. Sempre acabarà sortint el sol i seràs. Has de mirar al costat brillant de la vida. Joan Escofet, mirarem al costat brillant i t'escoltarem a la una al migdia 3.57 de la tarda. Què tenim?
Doncs mira, obrirem amb l'Irin i la Martina, l'Irin i la Martina, l'Irin és Vila-Serenca, la Martina és argentonina, que s'acaben de proclamar medalla de plata d'una modalitat esportiva que no és ben ben nova, però sí que fa només 30 anys de vida, és el Fit Kit.
que és una mena de barreja entre gimnàstica artística i dansa, i s'acaben de proclamar medallà de plata per duos en el campionat de Catalunya, i en fi, les saludarem. Van venir amb la medalla de plata penjada al càrrec. Molta energia, les dues noies.
Vaig veure una foto d'elles dues ahir. La penjarem perquè són menors i tenim permís de pares. És a dir, en Joan i jo no som capaços ni amb ajuda de màquines de pujar al peu la meitat del que puja a ells, la cama aquí del mort. Busqueu-la a les nostres xarxes, a la nostra web, perquè realment és una fotografia espectacular. Jaume Cabot, recorda que la vida a vegades pot ser meravellosa.
De dilluns a divendres, de 10 a 1, parlant de tot amb Jaume Cabot.
Molts t'expliquen el trànsit de Lleida, d'altres t'expliquen el resultat del nàstic. Només nosaltres et parlem de Vilassar. Vilassar Ràdio 98.1 Segueix-nos a les xarxes Facebook, Twitter i Instagram. Un batec invisible que connecta el món. Una veu que t'informa del que passa al teu voltant, que desperta la imaginació.
La ràdio local sempre amb tu.
Vols tenir Vilassar Radio sempre a un sol clic al teu mòbil? És molt fàcil. Entra a Vilassar Radio.cat des del navegador del teu telèfon. Si tens Android, toca els tres puntets de dalt a la dreta i selecciona Afegeix a la pantalla d'inici. Si tens iPhone, toca la icona de compartir, el quadrat amb la fletxa, i tria Afegeix a la pantalla d'inici. En pocs segons tindràs un accés directe com si fos una aplicació.
Notícies, programes i tota la ràdio local al teu abast, sempre que vulguis. Prova-ho ara, vilassarradio.cat, més a prop teu. Uns t'explicaran la fira del formatge de la Seu d'Urgell, d'altres la del romaní de Montagut. Nosaltres també en podem parlar, però preferim parlar-te de Vilassar de Mar. Vilassar Ràdio, 98.1 FM.
Cada dia, de dilluns a divendres, de 10 a 1, parlant de tot. Repassem l'actualitat de Vilassar de Mar, què passa al món, les entrevistes d'actualitat i obrim la caixa de l'entreteniment. De dilluns a divendres, de 10 a 1, parlant de tot amb Jaume Cabot. Moment per l'entrevista del matí.
I atenció perquè demà a la tarda segueix el monogràfic sobre el país de les contradiccions, Estats Units d'Amèrica. La setmana passada iniciem aquest monogràfic dimícres. Dia 4, demà dia 11, les coordenades, ho sabeu, dos quart de set de la tarda.
L'Aula d'Extensió Universitària presenta ni més ni menys que la segona de les conferències sobre aquest monogràfic americà. Allunya ho és a la pantalla, el Western com a mite fundacional. Una conferència que anera càrrec de Daniel Agudo, entre altres format a l'ESCAC.
Universitat de Barcelona, la Blanquerna i compagina la divulgació cinematogràfica a Ràdio Nacional d'Espanya, Ràdio 4, amb la conducció dels clubs de novel·la i cinemes de les biblioteques Xavier Bangarel a Barcelona i Mirasol a Sant Cugat del Vallès. Coordina, entre altres, el Cineforum mensual de la biblioteca Josep Janés de l'Hospitalet de Llobregat. Més que autoritzada la veu...
D'en Daniel Agudo per parlar del mite fundacional dels Estats Units. Parlem del mite de l'Oest. Hablamos del lejano oeste, que deia aquell. Daniel Agudo, bon dia, bona hora. Bon dia, Jaume. Com estem?
Molt bé, Ivos. Doncs fantàstic, perquè a mi m'agrada molt, saps que m'agrada molt a mi jugar de petit, en allò que dèiem els índios i vaqueros, el pati que ens posàvem a jugar els índios i vaqueros. Jo crec que és la primera presa de contacte amb els Estats Units d'una generació com la meva, que ens fotíem allà, uns eren els índios, que normalment eren... Tothom volia ser vaquero, no sé per què, però tothom volia ser el cowboy, que no dèiem ni vaquer ni cowboy, dèiem vaquero.
I crec que va ser la meva primera presa de contacte amb alguna cosa americana. És així? D'una generació és així o no? Sí, totalment. I a més la indústria, a veure amb l'entreteniment infantil, joguines, etcètera, va potenciar molt això. Els entenia Plas Playmobil, tenia una secció dedicada a l'oest i tal. Bé, és un joc relativament simple...
fonamentalment masculí, on, com deies tu molt clarament, està molt delimitat quin és el rol de los buenos i dels dolents. I els dolents acostumaven a ser els indis. És una cosa que el cinema nord-americà de l'Oest, ja des de l'inici fins als anys 70, que acostuma a camellar una mica la cosa, va matxacar molt, no? Tret de coses excepcionals, però sí que els cowboys, els pioners, el seter de cavalleria, els ramaders, són el costat bo...
La història, al costat duent de la història en els indis. Escolta, és que aquest any 2026 és que és un país molt jove, eh? 250 aniversari de la independència dels Estats Units d'Amèrica. La setmana passada parlàvem de les colònies com la britànica, parlàvem del llançament de les buses de te a Boston, etcètera.
I avui parlem d'aquest mite fundacional del West, com deia jo, el Lejano West, el West com a mite fundacional. Que hi ha molts mites i molta llegenda i moltes coses certes. És així, no? Suposo que Hollywood també hi ha posat el seu... Anava a dir gran, no? Ha posat la seva muntanya perquè això fos així, no? Hollywood, de fet, és el gran cronista del que ells han volgut explicar, que era el Lejano West.
I m'explico. Dic cronista perquè no és una lliçó d'història, que ningú s'apropi al western, sobretot al més clàssic, ja et dic fins als 60, 70, que és quan comencen a introduir-se ja factors que desestabilitzen el relat dels pioners com a herois, com a constructors de la pàtria, com a éssers purs de família, de religió, tot això es comença...
a trencar una mica els 60 i els 70, coincidint també amb la guerra de Vietnam, amb altres visions, amb el feminisme, amb la lluita dels drets civils i tot això. Però clar, fins aleshores, el cinema nord-americà era predominant a totes les sales de cinema del món. De fet, pel·lícules com El que hi ha entres a llevó o Els deu maraments són de les més taquilleres de la història, si aquí es tenen inflació i mirem, sobretot,
la venda de les entrades amb un Estats Units completament lliurat a aquest entreteniment i amb una Europa devastada per una postguerra en construcció encara on el mercat nord-americà era el rei i senyor. I clar, això donava peu a un cinema absolutament dinàmic, que podien entendre els nens, que podien entendre els adults masculins i que acostumaven a tenir...
sobretot els 40 i els 50, petites dosis perquè el públic femení, les mares de família o les dones que anaven al cinema acompanyant els marits o les parelles també tinguessin la seva dosi de romanços, d'històries d'amor, de l'heroi, etc. I aquí van fer carrera o van lluir-se molt dintre del que és el gènere actius com Olivia de Havidant, per exemple.
També, al llarg de la teva xerrada, posaràs exemples cinematogràfics, no? És a dir, parlem de Hollywood, parlem del western i posaràs alguns exemples com aquesta que estem escoltant ara, una banda sona preciosa.
Sí, fa respecte parlar damunt de la sonora del Fred Newman de la Conquista de l'Oeste. De fet, el que farem és, el fil conductor de la xerrada serà com la Conquista de l'Oeste, un exitazo de l'any 62...
va aglutinar molts dels elements que havien fet gran el gènere de les pel·lícules de l'Oest, amb tots els elements, els pioners, els indis, els búfals, el ferrocarril, els bandolers, les caravanes, la Guerra Civil també pel mig, i com va fer un resum de tot amb una visió ja una mica desencantada, sobretot per la segona part de la pel·lícula,
i, evidentment, amb un repartiment d'estrelles d'aquestes que no t'acabes, no? Gent que havia fet gran el gènere. James Stewart, Gregory Peck, John Wayne, Henry Fonda, Kath Maldon, Walter Brennan... Passen per allà tots, no? De fet, la gent gran també coneixia el mite de l'oest. Deien en John Wayne, en John Bynum, eh?
En John Bainer i en tota aquesta gent, però és que és bonic veure que això ha unit generacions. Les pel·lícules de l'oeste, jo recordo quan era un menut que després del dissabte a la tarda feien sessió de tarda i normalment feien pel·lícula d'indis i vaqueros, de tiros, fa pel·lícules de tiros, dèiem nosaltres.
I això, doncs, és bonic. Però hem de parlar de moltes coses, perquè, clar, el mite del xèrif, el xèrif del condado, que arriba allà, això segueix mantenint. Veiem sèries més o menys modernes, ara, que la figura del xèrif segueix allà. És molt americà, això, podem dir.
Sí, el concepte de la justícia a les pel·lícules de l'OES implica que hi ha una persona responsable que ha de fer front a tot aquell desordre que sí que és cert que hi havia a l'OES, no un OES encara per construir, on hi havia territoris que estaven encara amb els indis, on hi havia gent que robava el ramat, on hi havia gent que aplicava la seva justícia. Recordem la pel·lícula del Forastero amb Gary Cooper i Walter Brenner, en la qual un personatge que va ser real, que era el jutge Roy Vint, que aquest aplicava la seva justícia al bar.
i condemnava gent a comprar-li whisky o a comprar-li ovelles i coses d'aquestes, i penjava la gent per arguments de lo més particulars. Clar, el xèrif, aquesta figura ha anat notant al cinema nord-americà a mesura que les pel·lícules de l'Oest anaven perdent...
seguidors i anaven perdent atractiu cap a la taquilla, cap a policies justiciers, els 90, doncs els Bruce Willis, els Steven Seagall, tota aquesta gent va recollir una mica aquesta herència d'uno contra muchos, que és una frase més que ja diuen a la Conquista de l'Oeste. No tothom té el valor i les capacitats per fer front a tots aquells dolents que més estan organitzats.
Doncs sí, senyor, sí, però aquests que m'anomenes ara, amb tot el respecte, ja no són els que nosaltres hem vist, els mites de l'OES. Estàs parlen d'Stefan Siegel i tal, però a costat d'en John Wayne, per exemple, doncs... Home... No, no, a veure, no. Aquí ha d'haver-hi un estatus, eh? Escolta, les imatges típiques, eh? El barber que era dentista.
Els cavalls, el saló, el saló aquell, el saló, on hi havia uns tiros que volaven totes les ampolles allà, tot allò és que ens estàs transportant a un món que no tan sols ens expliques mites, llegendes i realitats, sinó que ens expliques records, no?, també.
Hi ha una imatge, sobretot quan és evident que hi haurà un duel als salons que repeteix molt i que va fer molt John Ford com una mena com d'acudit intern, aquests cambrers que el que fan és treuen el mirall, es fan un senyor i treuen el mirall darrere de la barra perquè no el trenquin, no? Sí, home, hi ha una pila d'elements comuns que tothom identifica exclusivament en el que és el western, no? El foraster que arriba a un poble per ajudar a tothom i al final de la pel·lícula marxa tot sol...
Aquest individualisme que és tan nord-americà, el Saloon, que deies tu, les senyores que ballen, les escupideres aquelles allà, la gent que juga al pòquer, dirigències, carros plens de gent que vol un futur millor i que es queden pel camí, les vaques... Hi ha imatges que són molt, molt comunes, no? Dintre del que és la Conquista de l'Oeste, que fan un homenatge a tot, tot i ser una pel·lícula produïda per la Metro Golding Mayer, la gran productora dels nens musicals de Hollywood,
Entre altres, també hi ha un homenatge a tot el que és els números musicals, que és una cosa que el cinema de l'Oest ha anat sempre acompanyat cap a les dones, que ensenyaven les cames, tot això, sortejant una mica els codis morals de l'Amèrica de l'època.
Hem escoltat la banda sonora de Red River, que ha dit que totes aquestes bandes sonores són les que parlarà en Daniel Demà, que ens les ha fet arribar molt amablement. Ahir parlàvem amb en Martí Sanz, un col·laborador que ens parla d'història i històries del cinema. Realment és un especialista a través d'una llista de 100 pel·lícules que té ell que es diu Motion is Emotion. Cinema és emoció, motion is emotion.
I, per l'abans, va fer una radiografia ahir de Red River. Brutal, Río Rojo. Brutal. I estem escoltant la banda sonora, pel·lícula que també va protagonitzar, si no m'equivoco, en John Wayne. Que els grans diuen en John Wayne. Sí, senyor.
Una pel·lícula més que parla molt de tots aquests orígens, de com els ramaders... Clar, parlem del cowboy, però el cowboy és la figura originària dintre del que era Mèxic, que abans la independència de Texas era molt més gran. I els ramaders nord-americans el que fan és copiar la manera de treballar que tenen els vaqueros mexicans d'allà. I de fet les vaques i tot eren d'origen espanyol.
Clar, és una figura, a més, Río Rojo, sobretot la seva primera hora, és magistral, perquè parla una mica com es fan grans aquests senyors, a golpe de revolvers, literalment, o sigui, aplicant la seva llei del més fort, i com han de portar el ramat cap a Misuris, Misuri i Kansas, no? Una cosa que es deixa en les pel·lícules de l'Oest és el que implicava...
Tot això de portar al ramat, no? Arribaven a agafar tantíssima calor aquests milers de vaques juntes que als vaquers se'ls quemava la cara. I portaven els mocadors no només per tapar-se de la pol, sinó també per evitar cremar-se, no? I les estampides i tot això que surt a Rio Rojo...
Però havíem de fer un confinament, les vaques, quan arribaven a Kansas i Missouri, perquè portaven garrapates i portaven... De tot. Sí, sí, de tot, no? I clar, són aquestes coses, ens hem quedat una mica amb el folclore, amb l'èpica, amb els cowboys allà als bars, gastant-se la paga amb dones i whisky i pòquer, però ens queden aquestes coses que formaven una part més...
molt més important de tota la logística de morar pel ramat. A la Conquista de l'Oeste ja es deixa entreveure que això, quan arriba el ferrocarril, s'acaba, no? Sobretot la línia Chicago-Texas és la que acaba de fer que tots aquests moviments de vaques quedin obsolets i siguin molt més ràpids. Ja quan s'inventa el vagó
el vagó frigorífic, allò ja va ser una invenció moderna, allò, eh? La carn enllaura, no? Sí, clar, clar, això ja modifica completament el negoci. De fet, ja que parles del ferrocarril, si no tinc mal entès, és un dels grans, també, no? Quan veus aquelles imatges del tren, doncs, allunyà ho és, allunyà ho és. Estem parlant que molts immigrants xinesos, si no tinc mal entès, van anar a muntar-los, a fabricar el que seria els raïls i tot això, no? A muntar-los, bàsicament. Correcte.
Sí, sí, correcte. I no només això, sinó que l'arepa del ferrocarril és el que va propiciar molt més que les caravanes, molt més que les expedicions o les famílies de petits grangers o els missioners religiosos, és el que va fer que moltíssima gent es pugui establir en estats com el que era Nebraska, Kansas, més enllà del que és Wyoming i tal, per poder fer les seves granges, conrear els camps, per poder tenir ramats,
famílies de tot arreu, d'Alemanya, de Suècia, d'Irlanda, tots aquests moviments migratoris van ser possibles gràcies als ferrocarrils.
Doncs sí. Ens escoltem, Daniel? Sí, sí, ja s'ocupem. Ah, perdó, perdó, és que pensava que ens... Escolta, un altre heroi, podem dir, del segle XIX americà vindria a ser Buffalo Bill, no? M'agradaria saber què hi ha de cert, què hi ha de llegenda, què hi ha de realitat. I avui el company amic, el cap dels serveis informatius de Vilassar Ràdio, a part de periodista de història d'home, ha dit, hòstia, doncs en Buffalo Bill va actuar a Barcelona...
I va estar allotjat a l'hotel Colón de les Rambles, a baix de tot de les Rambles. I el curiós és que ell venia acompanyat d'un sèquit d'indis i dos dels indis van morir a l'Hospital de Sant Pau per la grip. Clar, que ells no coneixien la grip i quan van arribar aquí la van agafar. I a l'Hospital de Sant Pau hi ha els papers amb el nom dels indis que van morir, que era el sèquit del senyor Buffalo Bill. I són històries curiosíssimes que sabem, eh? Aquestes, sí o no?
Sí, de fet, Buffalo Bill és un supervivent de tota una generació d'aquests mites que van ser grans els llibrets baratets o els folletins, gairebé, que es venien. El Boest, en aquella època, glossant el seu dia a dia, lluitant contra els indis, o com a xèriff, o amb els seus amics, que va mitigent una de les figures femenines més masculinitzades.
de la història de l'OES, o Wild Will Hickok, que era un dels col·legues també de Buffalo Bill, que va morir una partida de pòquer i el que és la mitologia de l'OES. La mano de la muerte és aquella mà de pòquer que són dos asos i dos buits
que si la treu us dona mala sort, no?, i el John Ford va fer servir molt això, no?, a l'home que matòria Berti Barans, a la llel·ligència, o sigui, estem parlant d'una generació de cineastes que coneixien molt bé la història de l'Oest, i sí, Buffalo Bill és d'aquests mites que va poder fer als primers anys del segle XX, va poder fer carrera a Europa i als Estats Units amb el seu circ, a més d'aquests indis que esmentava Estubàs, molts d'ells havien lluitat o contra ell o contra General Caster...
són d'aquelles coses que el cinema nord-amèricà ha tractat d'aquella manera. De fet, hi ha una pel·lícula amb Paul Newman, que es diu Buffalo Bidos Indios,
que parla una mica d'això, no? I tractant, inspirant-se'n amb el mateix tema, una altra pel·lícula rodada a Barcelona, precisament John Wayne, que es titulava El fabulós Mundo del Circo, rodada del 63-64, que parla també d'això, d'un cinema, d'un circ, perdó, nord-americà, que ve a Europa a principis del segle XX a fer fortuna i un dels espectacles punters que té, precisament, és aquest, no? L'espectacle de l'Oest, que és John Wayne, allà amb el rifle, reproduint critxes de les grans pel·lícules de l'Oest. Uau, uau.
M'has parlat d'una que també tenia previst parlar-te, que és de Calamity Jane, Juanita Calamidad, que és un personatge femení que, a més a més, com a dona, ho tenia més complicat. Ell, els seus pares, van morir molt joves. Només en 16 anys es va fer càrrec, pel que tinc entès, el poc que sé, de Calamity Jane, Juanita Calamidad. Es va fer càrrec de la família, es va forjar. I, clar, l'OES era l'OES, i, per tant, si havia de disparar i treure l'escopeta, la traien.
no?, era una miqueta també, doncs, el gran símbol femení de l'OES, és Call of Duty Jane.
Dels històrics, probablement sí, perquè és una figura molt masculinitzada, no? Es sap disparar, muntar cavall, parlar amb els homes de tu a tu, els homes la respecten, però clar, el cinema, a part de tractar-la a ella directament, el que ha fet és promoure unes figures femenines molt específiques, no? Deia John Ford, o com a mínim s'ha atribuït a John Ford aquesta frase, que al cinema de l'Oest hi ha dos tipus de senyores, les que quan venen a les indies criden o les que agafen un rifle i disparen, no?
I en aquest sentit, de les que disparen, la Joan Drew, precisament, la protagonista femenina de la pel·lícula Río Rojo, que esmentàvem abans, se'ns presenta així, disparant un rifle quan venen els indis. N'hi ha d'altres, que són les més irreverents, que en el cinema de Hollywood dels 50 es poguessin colar gent com John Crawford, que interpreta Viena, que és la propietària d'un salón, a Johnny Guitar, un refugi per gent que fuig...
de la llei, de lladres, de malfactors, i els homes la respecten, la respecten perquè és una empresària d'èxit i perquè sap fer servir el revòlver, no? Similar a Malient Dietrich a Incubidora, pel·lícula de Fritz Lang, també de...
d'aquests anys, no? O la gran matriarca a l'Estanwick, a les Fúries, o 40 pistoles, no? Que és una senyora, un rol que ja va repetir aquella sèrie que vam veure també aquí a Espanya i després en Tena 3, que es deia el gran Chaparral, que era un western televisiu. Victoria, no sé què, es deia Cartwright, que es deia, no recordo ara, que era una gran empresària ramadera, no? O sigui, la figura de les dones acostumaven a ser això, no? O el regal
o el triomf que acostuma a tenir l'heroi o la dona que ha de salvar l'heroi, o casos aquests més estranys de personatges femenins que són empresàries i no dubten a fer servir les pistoles. Per mi, un dels grans personatges femenins del cinema de l'Oest és la mare d'Audi Hepburn i de Barlan Caster, poca broma, que interpreta Lillian Guix a un fill de John Huston de 60 que es diu els que no perdonen.
És una senyora que ha fet la seva família una família rica, amb vaques, i quan venen als dindis dispara, i encara que disparin a ella, continua disparant i sap el que ha de fer en el moment exacte. Dintre de la comunitat i dintre de la família, i sap el rol que hi juga ella en tots els elements de l'estat.
De fet, estem escoltant aquesta banda sonora Westward the Woman, que hem hagut més o menys les dones cap a l'Oest, no? I ja parlant de Juanita Calamidal, Calamity Jane, hem de dir que es deia Marta Jane Canary Bark. Marta Jane Canary Bark. Va ser que era coneguda com a Calamity Jane.
De Caravana de Mujeres havien de parlar molt, perquè a mull d'avui la pel·lícula tindria molts punts per fer un bon debat. És una pel·lícula sobre dones valentes, sobre dones fortes.
Però sobretot cap a l'última part de la pel·lícula, la pel·lícula es deixa clar la seva mirada molt masculina dintre del rol que ha de jugar la dona dintre del que era l'oest. Però és una pel·lícula molt interessant, molt dinàmica, rodada en blanc i negre, una idea original de Frank Capra,
coses del que pensava Capran, que era aquí dintre la pel·lícula. Però ja et dic, donaria per un debat vista amb ulls d'avui. Doncs el farem, el farem, si vols, molt ràpidament, perquè estem gairebé fora de temps, Daniel. Hem parlat del paper de la dona, no?, i ressaten aquestes dones que dèiem i més...
Clar, estàvem molt acostumats també que el paper femení a l'oest americà fos aquella esposa sacrificada, aquella inclús ballarina que rossava moltes vegades. No ens ho deien explícitament, però es denotava que també eren prostitutes, diguem-ho clar. Prostitutes, ballarines sacrificades. Clar, això era el paper de la dona. Per tant, ressalta que altres dones, com les que hem parlat, tinguin un paper. Però fixa-t'hi tu que sempre anem per allà mateix.
masculinitzat. Per això les coneixem. És aquesta societat en la que vivien i que moltes vegades també encara vivim, aquesta societat tan masculinitzada.
Doncs, Daniel, ha estat un autèntic plaer, de veritat. Demà a la tarda t'esperem en aquest monogràfic que porta per títol monogràfic Estats Units d'Amèrica al País de les Contradiccions. Segona part, allunyà ho és a la pantalla. Wester com a mite fundacional. Daniel, una abraçada ben forta i moltíssimes gràcies. A vosaltres, Jaume, el plaer ha estat tot meu, de veritat. Molt amables. Que vagi molt bé. Bon dia tinguis. Igualment, gràcies. Igualment. Adéu.
Arribem a les 11, temps de notícies, arriba la tertúlia, la Mara Vilamajor ho té tot a punt per portar-nos la tertúlia. Fins ara mateix.
Les notícies de les 11.
Salutacions, avui a dos quarts de set de la tarda a l'Espai Galvany acull la presentació del col·lectiu socialista de Vilassa de Mar, nascut recentment i del qual ens va parlar àmpliament en una entrevista al nostre magazín, parlant de tot, Quico Zamora. Aquest nou col·lectiu ha estat creat pels tres regidors no escrits, Virginia Jerez, Núria Paricio i Albert Bertrolí.
Zamora, un dels portaveus d'aquesta nova agrupació política, va explicar-nos que l'objectiu és intentar concórrer a les properes eleccions municipals de l'any 2027. L'acte d'aquesta tarda de presentació a tota la ciutadania del nou col·lectiu socialista del nostre poble és obert a tothom.
El president del govern espanyol, Pedro Sánchez, ha recuperat els Erasmus Nacionals per tal d'estudiar en una altra universitat espanyola, un programa similar a les beques Seneca que va suprimir el govern de Mariano Rajoy. 2.300 estudiants podran accedir a la primera convocatòria per tal d'estudiar en una universitat d'una província diferent de la seva. El principal criteri per seleccionar els becaris és l'expedient acadèmic. La durada de l'estada serà de nou mesos, un curs complet.
Una mobilitat territorial que, segons Pedro Sánchez, enriqueix l'experiència formativa de l'estudiantat universitari i contribueix a la cohesió territorial. El programa, a més a més, incentivarà la mobilitat d'estudiants cap a universitats que no són a grans ciutats.
Segons l'executiu de Sánchez, aquestes beques neixen per garantir que les condicions d'origen dels estudiants no siguin un obstacle per l'exercici d'aquesta mobilitat. A més, es reservaran fins a un màxim del 5% de les places per a estudiants amb una discapacitat igual a...
o superior al 25%. El nou programa de Beques Medrano, un programa dotat amb una ajuda d'almenys 900 euros al mes durant el curs, que permetrà a moltíssims joves, ha dit Sànchez, estudiar un any a una altra universitat del país a partir del curs que ve.
El conflicte iranià dispara el preu del petroli i els representants de diferents sectors, com pagesos, pescadors i transportistes, han alertat que si no es compensa els preus dels aliments i de la logística pujaran. Ara mateix la gasolina ja costa 15 cèntims més per litre que abans dels atacs i el gasoil 30 cèntims més i tot apunta que continuaran pujant.
Comptant que per treballar tota una jornada al camp amb el tractor es necessiten 100 litres de gasoil agrícola, fa uns dies això costava 110 euros i ara ja costa 125. Unió de pagesos tem que el preu pugui arribar fins als 170 euros que va ser el preu al principi de la guerra d'Ucraïna. A més, la pagesia preveu un augment sobtat del preu de fertilitzants com ara la urea que justament s'han d'aplicar en les properes setmanes.
El sector dels pescadors també està molt preocupat amb l'evolució a l'alça del preu del petroli. El sector avisa que si continua l'increment serà insostenible i alguns armadors podrien no sortir a la mar. Els transportistes catalans, per la seva banda, també demanen al govern espanyol que els bonifiqui el preu dels carburants per alleugerir el sobrecost que estan patint degut a la guerra de l'Iran. Per aquest motiu, des del sector de transportistes demanen ajuts directes de les administracions que els permetin mantenir a un euro i mig
el preu que paguen per litre de combustible. L'Espanyol no ha pogut superar l'Oviedo amb patata 1 i encadena d'aquesta manera la desena jornada sense guanyar i 4 punts sumats dels darrers 30. A les 12 en punt del migdia, 9 contacta amb la informació. Ara, la tertúlia dels avis i de les àvies del parlant de tots.
Uns t'explicaran la fira del formatge de la seu d'Urgent, d'altres la del romaní de Montegut. Nosaltres també en podem parlar, però preferim parlar-te de Vilassar de Mar.
Històries, mites, llegendes, anècdotes, personatges, fets, tradicions, cultura i patrimoni... Aquest és el menú del nostre programa Històries de Mar i de Dalt. El pots escoltar els dimecres de 8 a 9 de la nit i també els dijous i dissabtes de 9 a 10 del matí.
1.400 quilos. 11 quilos. 120 quilòmetres hora. 45 quilòmetres hora. 4 rodes. 2 rodes. 220 centímetres. 42 centímetres. Sobre l'asfalt el ciclista sempre és el més vulnerable, però en cas d'accident tots hi perdem. Distància, seguretat, precaució. A la carretera, més respecte, menys accidents. Servei Català de Trànsit. Generalitat de Catalunya. Sempre endavant.
Llibres, cinema, música i molt més. Gaudiràs de documentals, premsa, revistes i còmics. I des d'on vulguis. Vols saber com gaudir-ne? Amb Bibliodigital descobriràs tot un món de continguts. T'hi apuntes? Baixa't Bibliodigital. Disponible a Pestori Google Play.
Vilassar de Mar és notícia un cop l'any. Per nosaltres, ho és cada dia. Des del centre del teu dial, Vilassar Ràdio. Cada dia, de dilluns a divendres, de 10 a 1, parlant de tot. Repassem l'actualitat de Vilassar de Mar, què passa al món, les entrevistes d'actualitat, i obrim la caixa de l'entreteniment. De dilluns a divendres, de 10 a 1, parlant de tot, amb Jaume Cabot.
Moment! 11 i 6 minuts del matí en directe a través de Vilasar Ràdio. Encedem la segona hora del Parlen de Tot. Una segona hora que els dimarts ens porta ni més ni menys que la tertúlia.
Una tertúlia que presenta i dirigeix la Mar Vilamajor, la qual saludo ara mateix. Senyoreta Vilamajor, bon dia, bona hora. Bon dia, bona hora. Ui, ui, ui, ui, ui. Ja està. Ja ens trepitxem. Aviam aquests... Què els cascos, Feliu? Ah, però... Avui no us els posem, no? Aviam sent molt bé. No us les sento més bé així.
Us assento millor, sobretot a mi, que estic en una altra habitació. Porten des de dos quarts de set del matí aquí i encara no s'han posat els auriculars. És que això és un desfet de temps. Mar, Vilamajor, què m'expliques? No, res, avui arribo i veig que acaben donant voltes, el Feliu que surt, l'altre que entra... Això és un camp de bojos. Això és un desfet de temps, ja t'ho dic jo. Bueno, què, Mar, què tenim avui?
Avui vull tema, perquè la setmana passada no el vam poder tractar, que va ser diumenge, eh? I llavors parlarem del dia de la dona treballadora avui. Que bé! El dia de la dona ja no és treballadora, abans era dona treballadora, ara ja és dia de la dona. Dia de la dona, directament. Dia internacional de la dona, de la woman.
Don't bring them. Nemi. Nemi. Nemi. Va, Nemi, don't.
No miró a ningún espejo, pero se siente todo guapa hoy. Ella se ha puesto color en las pestañas. Hoy le gusta su sonrisa. No se siente una extraña. Hoy sueña lo que quiere sin preocuparse por nada. Hoy es una mujer que se da cuenta de su alma.
Hoy vas a descobrir que el mundo es solo para ti, que nadie puede hacerte daño, nadie puede hacerte daño. Hoy vas a comprender que el miedo se puede romper con un solo portazo.
Et vull agrair perquè ara estaria xiulant una cançó que també m'agrada moltíssim, que és aquesta ella de bebè. És preciosa, aquesta cançó. Trista, trista.
però molt necessària, molt xula. Sí, exacte. És d'aquestes cançons que s'agraeixen que s'hagin escrit i s'hagin fet. I jo crec que és d'aquestes cançons, a més a més, que ressonaran durant molt de temps, perquè aquesta cançó, Déu-n'hi-do, té temps. Ara surt amb un anunci d'un oso, que no sé de què devoció, perquè no m'ho miro, i surt la música del Pent...
Ah, dels Monty Python. Del Monty Python. Ah, vale, jo també. I quin és? És un oixo molt maco de color de museu, però la veritat és que no sé de què. Asegurances, a assegurances. Sí? Sí? Mira, mira, mira. Hoy vas a descobrir que el mundo es solo para ti, que nadie puede hacerte daño, nadie puede hacerte daño. Hoy vas a conquistar el cielo sin mirarlo alto.
El invierno se afrió y se alargó, y se alargó. Hoy vas a conseguir reír
Doncs, Marc Vilamaçot, deixa-ho la tertúlia. Doncs sí. I a més, avui serà una tertúlia diferent, eh? Ah, sí? Perquè tindrem diferents blocs de discussió. I a cada bloc llançarem una cançó. Ah, molt bé. I cada cançó anirà relacionada amb el Dia de la Dona. Molt bé. Us agrada? Perfecte. Vinga, doncs som-hi. Que vagi molt bé, Marc. Gràcies. Somos para ti, que nadie puede hacerte daño, nadie puede hacerte daño. Hoy va a comprender que el miedo se puede romper con un solo portazo.
I la primera pregunta que us llançaria ja és, us considereu feministes? Sí. Feliu per tu també, eh? Sí. Què és això de feministes? Ara, ara, ara, ara t'escolto, que no tens ni idea de què és. Les dones són les dones i s'han integrat molt a la feina que deien abans, que eren dels homes, però les dones són les dones que han treballat més tota la vida. Gràcies, carinyo.
Són els que han treballat més, que ara diuen, o és que ara treballem, no? Perquè aquelles senyores grans i tot això, primer eren les que portaven la casa. Sí, senyora. Segones, les que rebien de tot. Les que rentaven la roba.
No, no, rebien de tot, estegarrotades. Llavors anaven a portar el menjar, el marit que estava al tros, que va en la terra, però ells corrents anaven a la fàbrica per portar un jornal. Certo.
I ara diuen, no, és que ara treballem. És que tota la vida han treballat punyetes. Sempre, tota la vida han treballat. I dia lloc que no treballava les dones, eh? I cuidant els fills. Pujar els fills, pujar els fills, que hi havia molta feina. Sempre hem estat les de les cures, no? Sempre hem estat les cuidadores, les cuidadores dels fills, dels marits, dels pares... Per això que diuen...
Jo veig que les dones, escolta, sempre han anat... Han sigut sempre les primeres en aquest sentit. A mi... Sempre m'ha fet molta gràcia que deien que estàvem en segon pla. No m'ha estat mai en segon pla. Sempre m'ha estat el primer pla. Treballant-me'l més, sí, d'acord, però el primer pla... Però, Maria Rosa, era aquí...
Aquí sí que estábamos a primer plan, pero a la resta de la península no trabajaban porque era un pecado. Y salir de casa no era un pecado. Porque era rebajar al marido. Lo primero que le deían es que no cal que trabajes. No era un pecado, era una imposición que es diferente. Habíamos quedado la Dorita. Digo que no era un pecado, era una imposición. Era una fordua y unas costumbres de vida, igual que...
Porque aquí había unas, allí había otras. Allí la señora se quedaba en casa cuidando de los hijos y haciendo toda la faena que tenía que hacer. Y el hombre trabajaba. Eso es una costumbre de otro sitio, de otro lugar de España. Aquí había fábricas, había cosas y allí no las había. Punto pelota. Pero aquí viven señoras
que jo la coneixia perquè era la mare de les amigues de la meva mare i de les meves ties, que treballava a Vicenç Ferrer, que era el laboratori que estava al Corregles, allà. I ella era una senyora d'aquelles que dels medicaments era empaquetadora. Doncs ella s'enduia el seu net i el posava en una caixa al net de la filla que també estava treballant. I d'això us parlo de 100 anys. I tant que sí. Vull dir, no és ara que treballin i les filles...
Ara m'ha sorgit una pregunta i potser soc molt inculta en aquest sentit, però creus que potser les dones estaven treballant empaquetant perquè era una feina de mans? Segurament, segurament. La delicadesa, no? Sí, sí, possiblement, sí. No podia fer una home, sobretot abans les cigarretes, les cigarretes que s'embolicaven així, ara van tot per mal, però abans no.
Si anem a la realitat d'ara, la realitat d'ara encara és més crua, perquè després de passar tants anys, si un empresari pot agafar una noia que ja té una edat i que sap que no té fills, li paga molt menys que a un home, encara que la dona sigui molt més vàlida que l'home que pugui llogar.
No, no, no, és així mateix. Però amb els anys que han passat, com pot ser això? L'altre dia ho discutia jo a casa meva. Com pot ser que amb els anys que han passat que una dona fent la mateixa feina que un home cobri menys? És que això és indiscriminació total. És indignant, a més a més.
I com pot ser que les dones siguem les que treuen més bones notes a les universitats i en general siguem les més treballadores i en canvi els llocs de més a l'estànding per exemple els llocs que ocupen els que dirigeixen les empreses només siguin homes i no hi hagi dones això és el problema que hi ha
No hauria de ser, perquè en punts de dir vàlid un i l'altre, la dona val molt més, però la prioritat és l'home. I més si el jefe de dalt és un home. Llavors ja has begut oli. Ja està. La cosa és molt fàcil de pensar. Depèn de quin ram...
Però tots us considereu feministes, llavors? No, jo no exactament. No, per què no? Perquè no, perquè tampoc se puede tirar tanto de la cuerda. Hay que ser razonable en todas las series, en todas las cosas y en todos los puntos. La mujer tiene todos los derechos del mundo y eso es lo que hay que darle. Pero de verdad te lo digo con el corazón, tampoco hay que machacar a nadie.
No, no, no, pero se hace, perdóname, pero se hace, porque lo veo, lo estoy viendo. En muchos sitios cuando se habla, porque loma, porque loma, porque es un tal, porque es un cual, no, no, todo el mundo no es igual, los hay buenos, estupendos y excelentes, y los hay maldísimos y prepotentes y asesinos...
Però això és a tot arreu, també hi ha les dones. Però això lo passa en totes partes. Però això passa en los dos sexos. Mira, jo tinc filles i fill. Les filles sempre els he dit que estudiessin, que no necessiten ningú, i és la realitat i és el que he aconseguit. El meu fill és el meu fill i ara que està sol...
és la companyia més gran que puc tindre, perquè és amb l'únic que puc parlar. O sigui, jo quan ell ve a dinar, estem hores xerrant, i surt de tot, no cal que, ni per literatura, perquè és un oi molt... Bé, per mi no hi ha un altre.
No, és que ha passat la Joana i m'ha saludat. Jo te voy a decir una cosa sobre el hombre. Yo tengo dos, una chica y dos hombres. Mis hombres, digo mis hombres, ellos cocinen, ponen rentadoras, planchan, bañan a los niños, ayudan, y trabajan muchísimas, muchísimas horas. Por tanto, hay también que favorecerles un poco a ellos, que como ellos hay muchos, eh? Perdona, potser m'equivoco, però el feminisme el que vol al final és la igualtat entre gèneres. Clar, és aquest.
Tú sabes que antes, como decía ella, eso era inviable. Un hombre ponía una rentadora, o bueno, no había rentadora, la mujer lavaba mano. No había rentadora, también fa molsants. Fa molsants. Y tampoco te adjudaban a la cocina. Había hombres que no sabían ni freír un huevo.
Por decir algo, ¿no? Entonces, claro, era muy diferente. Pero desde mucho tiempo para acá. El que no lo quiere hacer no lo hace. Por supuesto que no. Pero hay muchísimos chicos y chicas parejas que se ayudan enormemente. Porque los dos trabajan ahora. Dorita, et vaig a fer una salvedad que, per mi, la majoria d'aquests que no ajuden, la culpa la té la mare del noi.
perquè li ha donat massa pas no, no t'ho dic per tu si els teus ho fan, fantàstic però jo el meu no ho havia fet mai perquè no l'havíem donat entre la mama i la iaia el portàvem així i clar, l'ha cregut ha sigut més forta però ja n'aprenen perquè ell em va dir no tenen més remei els chicos han aprendido por si solos
Jo tinc dos xicots. Quin remei els he tingut? Jo tinc dos xicots, dos nois. I un és un crac, és un crac, et posa a la taula, jo dic, serveix per tot. I l'altre no li dóna la gana. Exacte, no li dóna la gana. No és que no en sàpiga. No li dóna la gana. I estan criats de la mateixa manera. Sí, i la mateixa mare. La mateixa mare, si soc jo...
De la mateixa manera, o sigui, ahir precisament van vindre a sopar i la seva filla el va renyar, la meva neta. Papa, aixeca't.
Sí, ara ho faré. No et diu mai que no. Ara ho faré. No s'enfada. I no es belluga. Clar, perquè s'ha d'enfadar. I no es belluga. I en canvi l'altre no cal que li digui res. O sigui, vam anar a dinar l'altre dia i el nano està flos a la taula. I jo els he criat igualment, són del seu pare i de la seva mare. Sí, sí, no, és així mateix. I per què? I no els he dit jo que ho faci. No, els hi surt. Els hi surt. Els hi surt també. En surten coses...
Però això és igual que siguin nois, que no, ja sé. Clar, i no s'ha de generalitzar, però jo pregunto què hem de fer amb aquests homes que posen rentadores i que fan els mínims, que per mi no deixen de ser mínims, què hem de fer? Els hem d'aplaudir perquè ho facin? No, al contrari. Solamente hay que entender que hoy comparten todo. Por eso digo...
no hay que tirar tampoco de la cueva, no os podéis salvar a todos. No, el problema... Es verdad, jolín. No, no, es veritat, es veritat. No, no, no, que sí. Jo el que trobo és lo pitjor per mi, quan l'home se jubila, si és un home dels davants, seurà a la cadira o al sofà i es quedarà allà perquè...
La qüestió llavors és tindre bon humor, perquè si hi ha un home que ha treballat tota la vida, ha tirat endavant la casa i totes les coses, la dona ha d'haver una manera, suaument, d'anar-lo portant, jo l'hi deia amb el meu marit, la lleó de la porta de la cuina ja l'he tret, ja pots entrar.
Aprofitem que tenim el Feliu aquí, que és un home jubilat, i li preguntem, Feliu, tu ets d'aquests homes jubilats que estan tot el dia al sofà, segons l'Aurora? No lo creo. Home, jo sí, vaig i faig la feina de casa, la que puc, no tota, perquè tinc els nois que també m'ajuden i tinc la senyora que també seu.
S'ha de dir tot. O sigui que, entre tots, ho fem tot. Molt bé, eh? És el millor. I si hi ha un moment, m'assento al sofà que diu, amb una cadira que tinc, i també miro la tele. O sigui, el dematí també escolto la ràdio, d'aquí Vila, s'ha.
Molt bé. Això ja és feina, també, això és treballar. No, perquè escolta el que diuen, a veure què hi ha a les notícies, perquè si no, no sabria res. Ah, molt bé. Si me sento al sofà i estic allà, què...
No serveix per res. Abans llegia molt, ara em costa més de llegir. Per la vista que tinc, doncs, més escoltó la ràdio, ja està. És així, però vull dir... Sí, hi ha coses que les faig, les que puc fer tranquil·lament, i d'altres m'ho fa el noi, per exemple, el meu noi gran. Però t'ho fa el noi, també. El noi, el meu fill, tant el gran com el mitjà, ai, el petit, perquè el mitjà el tenim fora.
Però quan vaig a casa de la mitjana, ell també cuina, també fa... O sigui, per què? Perquè a casa els he ensenyat a fer de tot. Clar, clar que sí, sí. És des del principi. I escombrar i passar el motxo, tot això de tu ho faig jo. Molt bé, com ha de ser. Molt bé. Us sembla si passem el bloc 1? Vinga, vai, escolteu-me una cançó que us he preparat. Dient.
A que no, a que no te vas, a que no te atreves a marcharte para siempre, como juras que lo hará. A que no te vas, a que sigues aguantando aquí a mi lado,
que tengas que aguantar, a que no te atreves ni siquiera abrir la puerta, por si yo no te reclamo y te tienes que marchiar, a que no te vas, a que no te vas, a que no te vas. Pensava que erau més de Rocío Jurado, eh? Sí.
M'heu sorprès? Dic, els hi faré una gràcia i els hi posaré la jurada. No sou de Rocío Jurado? No. Mai. Ni mica. No l'he tartat per res. Tenia bona veu, però... Ni la conec, diu en Feliu. Ni la conec.
Sí, ara que canta aquesta cançó, sí. No sabías que es de la mujer. ¿El qué? He traído una cosa que, si me lo permitís, me gustaría leer, dado el caso de que hoy estamos celebrando, aunque para mí son los 365 días del año, pero bueno, digamos que se le hace un pequeño homenaje que está muy logrado. Y yo, honestamente,
I humildemente he hecho un escrito, una prosa poética, y me gustaría, si me lo permitís... I tant, i tant. Sí, endavant, endavant. Sí? Sí, i tant. I mentre... D'acord, ja ho tens preparat, eh? Sí. Perfecte. Sí, quan vulguis. Bien.
Esto que yo voy a leer ahora, no solamente se lo dedico a la mujer cuando ella es mayor, sino se lo dedico a las hijas, mi hija, por ejemplo. Y dice así, mujer, jamás permitas que el machismo te oprima o te degrade por el sencillo hecho de haber nacido mujer.
Nunca permitas que te dobleguen tu espíritu, al igual que las sábanas al amanecer, cuando nadie ve las manos que han velado toda la cama de tu hijo toda la noche. No llores en silencio, cuando ese esfuerzo no se nombra importante. Y no permitas que te callen, como callen el silencio en la cocina, mientras todos desayunan sin preguntar quién puso la mesa ni quién recogerá los platos.
No admitas ser pequeña, ni mendigues atención para ser o para existir, ni mucho menos para amar. No consientas el mandato arbitrario de pasar rápido para volver temprano, ni creas eso de que la calle no perdona a las que caminan solas. No pongas en tus espaldas culpabilidades. La culpa es un lastre moral.
Si la casa está limpia o no está limpia, no es solo tu responsabilidad. Tu sonrisa debería ser ni debería ser obligada ni obligatoria. Sonríe solo cuando de verdad lo sientas. Desecha la paciencia heredada de madre a hija. Levántate, no como quien huye de la oscuridad, sino como quien abre ventanas a la vida.
Que tus manos no sean solo abrigo, sino también fuego. Que tu nombre no sea eco, sino un golpe de luz. Si en algún momento te dicen que hablas demasiado, recuerda que el mar jamás se le exige silencio y aún así sostiene el mundo.
Si juzgan tu cuerpo como si fuera de su posesión. Mira cómo la luna cambia de forma y sigue siendo hermosa en todas sus fases. Cuando cuestionen tu inteligencia porque no levantas la voz o porque la alzas...
Piensa en las raíces. Aunque crecen a oscuras y en silencio, sostienen los árboles del bosque. Si él te exige ser madre o te condena por no serlo, reclama que la tierra florece de muchas maneras. Ninguna es menos vida que la otra. Mujer, si te pagan menos por lo mismo, no dudes de tu valor. El oro no brilla menos por más que lo escondan.
Te pueden llamar exagerada cuando nombras tu dolor. Repróchales las heridas. Las heridas existen aunque otros no las vean. Puede que te pidan paciencia infinita. Entrega solo la justa. Hasta el agua cuando sobra termina por romper las piedras. Si te enseñan a competir con otras mujeres...
Abrázalas. El fuego se apaga cuando se comparte. Sí, y si alguna vez te cansas, si el peso parece demasiado, apóyate en ti misma, como lo hace la noche de las estrellas, que no necesita el sol para brillar.
Porque naciste para servir en silencio. No naciste para servir en silencio, sino para vivir como lo que eres. Mujer, mujer. Semilla de luz que nunca deja de crecer. Fuerza antigua que sostiene la vida. Autoridad que aprende a nombrarse sola.
Belleza que no necesita testigos para existir. Espejo irrepetible de la vida. Hogar donde tu propia alma descansa. Voz que aprende a abrazarte por dentro. Porque poder sobrehumano para defender su sangre. Historia que parece ser contada con ternura.
Corazón que perdona solo por amor. Origen y horizonte al mismo tiempo. Mujer, mujer, para mí, la mayor creación del universo. Gracias. Molt maco, Dorita, però estic una mica desconcertada, perquè hem començat la tertúlia i t'he preguntat si et consideraves feminista i m'has dit que, bueno, bueno, i ara em llegeixes això...
Porque yo creo que desde pequeñas, como bien decíamos todos, desde pequeñas hay que enseñar a la mujer a tener sus derechos. Ya no se trata de que el hombre te lo tenga que marcar ni que te tenga que decir. No. Por eso yo digo, esto es mujer, mi hija, y tu hija, y tu hija, y a la otra hija. Todas tienen que saber dónde tienen que estar. Tener sus derechos y saber cómo comportarse. Feminismo. Bueno...
Perdona, y un inciso solo, ¿eh? Esto depende de las circunstancias en el sitio donde has vivido. Dónde has vivido, dónde te has educado y lo que has visto en casa. Y punto. Bueno, hoy en día, gracias a Dios, creo que en general, generalizando un poco las cosas... No, también hay burros, ¿eh?
Y burros también. Y burros a montones. He estado de cara al público y cada cosa que me venían con una cosa te lo tengo que cambiar porque a mi marido no le gusta. Yo le decía, perdona, ¿se lo pone tu marido o te lo pones tú? No, me lo pongo yo. Pues punto, no te lo cambio. Y me quedaba tan ancha. Y la cosa siguió adelante. Yo creo que el día que toque al hombre escribiré algo sobre él.
Porque yo creo, en todas las fases, yo creo, de verdad, de corazón, que todo el mundo merece un pequeño homenaje. Porque no todo el mundo es tan malo. Porque yo he visto a mujeres, porque las he visto golpear.
A los hombres. Sí, sí, sí. Totalmente de acuerdo. Dejarlos en la calle. Eso lo he visto y lo sé. No, no, no. Es la pura realidad. Lo que pasa es que cuando tenemos un hijo sabemos lo que hay. Y el divorcio del mismo ha sido horroroso. Pero bueno, esto no tiene que ver una cosa con la otra. Yo desde siempre soy feminista al extremo porque a mis hijos les he enseñado ¡Ojo que no me entere yo que nadie os pone la mano encima! Ahí está.
Perquè jo vengo i se la pongo a vosaltres. Han salido tres perles que no necessiten a nadie. No, no, no. Ens ho podem imaginar, no sé per què. No, no, no. Imagina't tu, perquè tinc una que em semblava que va fer els estudis, va treure de tot, i porta una empresa amb tot d'homes i el porta ella. És fantàstic. I les altres no necessiten res de ningú. Vull dir que, escolta'm, jo contentíssima. Ara, el meu fill...
com tots els homes, l'has d'anar... Són sers bons de naturalesa. Almenys el meu que em va tocar era un sant varó. I jo no m'havia barallat mai amb ell per dir-li fes això, fes allò. No, si la discussió és una cosa tonta. I més...
Oh, tant de bo, eh? El primer, ha d'haver molt d'amor i molta d'estima. I educació entre els dos. Això és el primer, l'educació que no es perdi mai. Llavors, les coses, si ell ja té una feina que jo sé, jo sabia, que era molt feixuga, que li portava molts problemes, i tot el que tu volies, aquesta faceta jo li deixava. Quan venia després de viatge, a vegades li deia, mira, quan t'ho feia això, i per un moment que...
ja m'ho trec de davant i arribava un moment que em posava una cosa forta a la mà, ens posàvem a dinar i el noi començava a fer-li les guits a les petites i jo deia
I a vegades el diré ja, la que se n'anirà de casa seré jo, eh? Aquí no em quedo a aguantar-se ni un moment més. Però jo sé que hi ha aquest problema i que costarà. Perquè és que els homes...
Ara vaig a dir una cosa i que no vull que ningú s'ho prengui malament, però jo veig senyors grans que encara van amb el callao i el sombrero d'allà, de les castilles. I, no, aviam, és que allà d'on de fora saps el que vieres? Un senyor... A mi m'agrada molt xulant gòritas d'aquí que lleven los catorones. Perdona, és que... Estem parlant de dones i hem d'acabar parlant d'homes? És que una cosa porta a l'altra. No...
Sí, dona. Una mica sí. Jo una de les coses que veig que la joventut, sobretot els nois, tiren cap a la dreta...
Saps què és? La llibertat de les dones. Té una llibertat. 100%, sí, és veritat. Sí, sí, sí, totalment. Mira, et diré, 4 de cada 10 joves, només 4 de cada 10 joves d'entre 15 i 29 anys són feministes. Només 4 de cada 10. O sigui, cada vegada hi ha menys feminisme.
Ah, va, va. No ens esviem. Ell va amb el bastó. Si vaig amb la senyora, ella m'aguanta a mi. No, no, però a mi, de verdad, te lo prometo, porque yo la tengo también. A mí la gorrita no es esta la que me gusta. Ah, no?
No, no, jo no parlo. No, però sí, aviam, és un dir. No, no, no, però és que digo que me gusta, simplemente. No, no, no, a mi també. O parlem en un altre programa, això, si voleu, que estem parlant del dia de l'altre. Ara parlem molt de feminisme, però quan vosaltres éreu joves no es parlava. No. Havíeu escoltat alguna vegada la paraula feminisme quan vosaltres éreu joves? No, no, no.
Llavors, per molt que hi haguessin dones que sí que poguéssiu considerar que es consideraven feministes o que lluitaven per els drets de les dones i per evolucionar, vosaltres ho éreu, de joves? Estàveu conformes amb el que teníeu? Teníeu ganes de més? Jo sí, perfecte. A veure, anem per ordre. No, jo sempre he protestat. Jo també.
Bé, no sé si és així la pregunta que fas, però a casa meva hi havia dos germans i jo. Tres érem, no? Els meus germans sempre tenien preferència per tot. La culpa era dels meus pares, evidentment, perquè el van criar així. La nena era la nena. I la nena es va cansar una vegada i va dir, això s'ha acabat.
El s'ha acabat, volia dir que me'n anava de casa, que no me'n podia anar perquè no tenia mitjana, no com la nena de la tele que agafa la maleteta i s'ha acabat. I una mitja. S'ha acabat així, però això s'ha de canviar. I es va anar canviant, però es va anar canviant perquè jo ja tenia una edat d'imposar-me. Els meus pares no els van saber imposar. Els nens eren els nens, fill meu. I la nena ho havia de fer tot. Els havia de fer al llit perquè la meva mare treballava.
La meva mare treballava i els nens s'aixecaven i la nena ho feia tot fins que hi ha arribat i prou. I què va passar llavors? Què va passar? Que vas deixar fer els llits? No, es va anar canviant a poc a poc. No creguis que es va canviar d'avui per demà, eh? Però llavors jo sentia més al meu pare o a la meva mare que deien, us heu fet el llit avui? Perquè la teva germana no el farà. Però amb això ja tenia 14 anys jo, eh?
O sigui, una en tenia 18 y la otra en tenia 13. Eso es una buena costumbre, ¿no? ¿Eh? ¿Qui no? De hacer algo, por ejemplo, en casa, de saber hacer algo. Pero es que ellos no lo hacían, ¿eh? Lo hacía la nena. Sí, sí, sí, lo que te digo. Ellos, no, por supuesto que no. Pero que te enseñaran, por ejemplo... Oh, que te enseñaran a la niña y a los niños no.
Solo la niña tenía que enseñar a hacer la cama. Las otras no. Ella era la única noia. Jo era la única niña. Si hubiéramos sido niñas, hubiera estado repartido. El col·laborar a casa està molt bé, però no té per què fer només la dona. Col·laborar, bueno, però fer tot...
La roba bruta quan es canviaven a terra. Que ràbia, eh? Ah, està, que jo vaig dir, aquí s'ha acabat això, eh? La roba es quedarà a terra, el llit es quedarà perfecte. I a poc a poc es va anar canviant. A poc a poc, eh? No creguis que va ser d'avui per demà, tampoc, eh? O sigui, que eres molt moderna en aquest sentit, no? I inclús visionària. Tu sabies del que venia. No, és que veníem d'un lloc. No, no, no. No és que fos molt visionària ni molt moderna. És que estava cansada, eh?
Cada dia ells s'aixecaven, s'aixaven, s'anaven al club, perquè vivíem a la Barceloneta i érem del club, ells s'anaven al club i la nena tenia que recollir, la meva mare treballava, jo s'ho he dit, no? I la nena tenia que recollir la casa, fins que em vaig dir, això s'ha acabat.
I tu Maite? Jo a casa meva em van ensenyar a fer coses però a casa meva jo em porto amb els meus germans jo vaig ser sola 10 anys i després van vindre tots els meus germans petits i a casa meva la meva mare em feia fer el dissabte l'únic que no em va ensenyar la meva mare perquè ella tampoc en sabia era cuinar perquè cuinava la meva àvia
No, jo cuinava també. Però això que dieu ara parlant de la igualtat, jo tinc un net el més gran que s'ha anat a viure amb la parella, i l'altre dia que vam vindre a casa els vaig dir, i vosaltres com ho feu a casa? Diu, no, no, tant cuinem un com cuinem l'altre, tant recollim la roba un com l'altre.
Això és el que es fa ara. Tots dos treballen. Fan un horari similar, amb diferents feines. Ara s'han apuntat a fer boxa. Bé, jo què sé. És igual, un gimnàs. Venen del gimnàs tots dos. I el dissabte, o el domenç, ja no sé quin dia, es posen a fer la feina de casa tots dos. Perquè si no...
perquè el meu nen no era així, eh? O sigui, ha trobat l'orme de sopats. Sí, vull dir, ella li va plantejar, i es veu que s'estimen, i sí, sí, o sigui, col·laboren... És lo millor. És lo millor, o sigui, si un fa una truita, l'altre la fa l'endemà, o fan... O fa l'amanida. O l'amanida, sí, sí, sí. Això és l'ideal. Això és l'ideal, però...
No, per fi no. Però costa, eh? Mira, volia comentar... Sí, la Rosa Vilcher és una noia que venia bastant molts anys vindre i parlava d'això del feminisme del seu pare i la seva mare. A casa seva eren set germans més els agregats. O sigui, la seva mare sempre tenia 9 o 10 a cuinar, a menjar. I el seu pare treballava, la mare prou feina tenia a casa i el pare es va jubilar.
amb 65, és igual, l'edat que es va jubilar. I la mare un dia diu que li va dir, t'has jubilat, oi? Diu, jo també. Sí, sí, aquí ho va explicar, diu, jo també, jo també tinc 65 anys, jo també no he jubilat. Aviam què passa. I què vol dir això? I què vols dir amb això, noia? Que estic jubilada. Doncs que estic jubilada, que s'ha de col·laborar. I sí, sí, diu, no ho sé, no me'n recordo. Ai que sí, te'n recordes d'aquesta història? Sí.
I la dona va dir, no és que plego i demans, però aquí he col·laborat a tots dos, si tu estàs jubilat, jo també em toca jubilar. Com a descens, hem de posar... Maite, perdona, perdoneu, és que aquest senyor havia de ser un home meravellós, perquè escrivia uns versos, una meravella, era el que ens diria de les llibretes que havia escrit el pare Poesia, que eren unes poesies que s'ho
amb poca cosa en tenia prou. Però treballava, ho feia per capritxo, això. No, no, em refereixo que era una persona que amb els versos ja t'explicava lo tendre que era, lo normal, lo maco, perquè havia de ser meravellosa. Segur que sí. Us sembla si passem al bloc número 2 i parlarem de les coses que no podíeu fer de joves i que ara sí que podeu fer?
Fins demà!
Aquesta sí que us ha agradat, eh? Tota és boníssima. T'agrada, sí, Aurora? Molt. Us dic una cosa que jo mereix d'anar, del que no podíem fer. Jo volia estudiar, jo volia fer a l'escola, fer decoració, de tot. No vaig poder.
Per què? Perquè no tenia el... Com es deia llavors? El permís del pare? No, no, no. No, el meu pare em deixava. No havies fet allò que et feien fer per les criatures. Ah, sí, sí, sí. El servei social. El servei social. Era això, el servei social. Un rotllo patatero. Tenies que fer una castilla per un bebè que no sé què feien amb allò...
Primer amb paper, una canestilla. Jo la vaig fer amb tela i després amb roba. Amb tela, la canestilla. Sí, la canestilla era... Primer amb paper per fer això. Primer amb patró, jo no sabia cosir, no m'agradava gens. Amb patró tenies que fer com una samarreta per bebè, uns paquets i després amb roba.
I allò per mi era impossible. I no vaig poder entrar a l'escola Massana, però no... Això es feia per poder accedir a estudiar. Sí, senyora. No, no, a l'escola Massana. Com si poses a l'activitat, no? Sí, però te'l demanàvem per tot, eh? No, per tot no. Per què?
Per a tots, no. Per l'escola Massana, la meva amiga, que anàvem juntes de tota la vida, va poder entrar, perquè ella en sabia molt de cosir, ojalà me l'hagués fet a mi la canestilla, i va entrar. Va estudiar arquitectura. Jo volia fer restauració d'obres d'art, a mi m'agradava molt, i no vaig poder. Això, per mi, saps aquelles coses que et queden? Una de les coses que no podíem fer, a part d'això...
Conduir tampoc, aprendre a conduir tampoc. Com que em vaig casar amb 20 anys, el meu pare em va haver de signar per poder-me casar. A mi no, eh? A mi no. A mi l'escola... Perquè em pogués casar, perquè fins als 21 no eres major d'edat. Va haver de donar el permís per casar-me. D'un home a un altre, eh? Vas anar...
Del teu pare al teu marit. Sí, en aquella època, o sigui, moltes coses, moltes coses estàvem molt malament. T'he dit aquestes perquè són les que m'ha vingut més al cap. Però que a les filles te la podían haber ayudado. Sí, sí, o haberla comprado. També, també, també. Maite, maite. Sí, mucha ràbia. Mucha ràbia me quedo, y de mayor, ya trabajando...
Per sortir a l'estranger també tenies que tindre el servei social. I per tenir la fluisteria, em vaig apuntar, però no a l'escola Massana, a una altra escola, per fer restauració. Però hi vaig apuntar-me, hi vaig anar, però era a Barcelona, jo tenia la fluisteria, era molt problemàtic. I això és una cosa pendent,
ja no faré aquesta edat meva. Per què no? Eso digo yo, ¿por qué no? Perquè on vaig? He d'anar a Barcelona, jo tinc problemes de mobilitat, el meu marit no em portarà a Barcelona i em tornarà, però són coses que et queden, eh? Coche a Mataró, que és més aquí...
Allà vols dir que hi ha això? Tot és mirar-ho, eh? No sé si no tinc ganes ara. Això és diferent, ja no en tens ganes. Ara ja m'ha passat aquella eufòria. La falera de fer-ho. Jo, a veure, era una persona que tenia moltes inquietuds, inquietuds de fer pintura, sobretot artístiques, eh? Manuals.
A esto del dibujo sí que puedes apuntarte y aún lo puedes hacer y muy bien. Sí, ja ho sé, i aquí mateix dibuixo. Per això. El què? De dibuix. De dibuixar. Però mira, ara tinc això, veus com ho tinc d'inflat? Això és del bastó. Ja tinc molts impediments, ja no és les cames. Mira, m'agradava abordar, feia punt de creu i he de deixar moltes coses. A mi no m'agradava més gens això. No?
A mi no m'agrada cosir, i en canvi el punt de creus... A mi cosir, jo he fet abrics en punt, fent-los ben fets, perquè jo tinc el corte. El sistema Martí me'l vaig treure i em nota, eh? Ja sé quin era el sistema Martí. Era el que hi havia, el sistema Martí. No, no, hi havia un altre. Sí? Sí, hi havia un altre. El Martí era el més... Era el més... Home, no.
No el sabia tothom, perquè tothom no tenia els centímetres del llibre, el llibre l'havies de portar bé, havies d'anar a col·legi perquè si no l'aprenies no tallaves un vestit, no el formaves, i jo n'havia fet moltíssim. I abrics picats amb el coll, ara se'n veuen un i deu valdre...
el coll de l'abric o de la jaqueta has d'agafar-li forma llavors es posa una tela que es deia entretela llavors picaves fent la forma del coll i una altra cosa el coll ara el posen cosit i tombat i és horrorós jo cada vegada que ho veig per la tela és que em poso malalta perquè allò s'havia de fer una tapa a sobre quan havies fet això i ho feies a mà per tot el bord i no es veia eh
no els veia jo, dic, mira, em va passar un cas, a l'enterro... No, no, un moment, a l'enterro de la meva àvia va vindre la professora, que havia tingut durant cinc anys, i em diu, l'endemà, que li vaig anar a classe, perquè encara anava, m'agradava molt, bueno, abreviant-ho, i em diu, nena, em va sorprendre quan et vaig veure amb aquella jaqueta plomerí. Quin coll més ben posat? I després vaig pensar, si l'ha fet ella...
Yo tenía mucha suerte porque en realidad no era como tú, que me parece extraordinario que sepas tanto cosas, pero yo como fui al Colegio de Monjas, yo sabía hacerte todo, vainitas. A mí no em van voler. A mí sí, hija mía, y además querían que me quedara allí, cosa que no fue posible. Ah, no, no, no. No, perquè el Colegio de Monjas que teníem al costat de casa té uns patis preciosos, allà a la Barceloneta. A casa vostra qui prenia les decisions?
La mare. No, a casa els dos. Els dos? A casa vostra qui manava? Qui prenia les decisions? Qui decidia? La mare i la meva àvia. No tenien problema. No, no. No era el pare, majoritàriament? No. A mi, a casa la mare, perquè el pare viatgeva molt i estava setmanes fora, però no. La meva àvia era molt forta i ella decidia també molt, molt, molt.
I la mama. Doncs ara sí que estem al bloc número 3, si voleu, que parlarem de feina. Va, vinga.
Doncs això, parlem de feina amb el poc que ens agrada treballar, eh? Que no ens agrada gens, almenys a mi. Quan vau començar a treballar? En quina edat? No, jo treballava, treballava poc. De gran, saps què vaig fer a part del corte? A part d'estudiar sempre, allà on podia m'hi ficava i treballava. No treballava, estudiava. I vaig fer de mediadora d'assegurances. Exacte.
de la catalana occident, sí, molts anys. Una amiga meva, que era jefa d'allà, de Jòleg Tarradellas, precisament, i un dia sempre parlàvem i explicàvem coses, i em diu, tu hories de vindre perquè serveixes molt pel públic i per tot. Per què no vens i fas el curs? I m'hi vaig posar...
mira, vaig entrar i l'any ja tenia el títol i ja em van donar clients per anar a veure i escolta, m'ho passava genial anar a veure gent i parlar de totes les assegurances, perquè n'hi ha moltes d'assegurances i de molts tipus llavors ens ho has de saber ben comprès i tot i això m'ho vaig passar genial els anys que va fer perquè a mi es fèiem sopars ben fèiem balls i bueno, era fantàstic
I tu, Maria Rosa, a quina edat comences a fer de fisioterapeuta? Jo vaig començar, no et dir a treballar, a treballar molt joveneta, perquè a mi m'agradava molt treballar amb criatures.
Llavors teníem un metge conegut de casa, molt conegut de casa, i ell estava de metge, o sigui, era pediatra, a l'Hospital del Mar. Va ser just el temps de la pòlio. I llavors em va dir, però tenia 15-16 anys, no puc dir que treballava, anava, però no treballava.
I em va dir, vols venir? Perquè ara han obert a l'Hospital del Mar, va ser un dels primers que va tenir piscina pels nens de polio, jo crec que diria que el primer de Barcelona, i llavors diu, i tu passaràs molt bé, perquè jo vaig fer metxiller, però fins a quart irrevàlida, eh?
Hòstia, que amb 15-16 anys ja treballaves més o menys. Sí, bé, anava cada dia a l'hospital i llavors m'ocupava, ajudava, perquè no m'ho dis una altra cosa. Els nens, un dia si me'n recordo us portaré una foto, els nens que estaven a la piscina a fer la recuperació. Molt bé.
A partir d'aquí ja vaig començar a estudiar, perquè no podia entrar a la facultat fins als 17 anys, jo no sé després, però a la meva època als 17 anys podia entrar a la facultat, i jo volia fer infermeria, entens? I la Dorita què, aviam? Jo, en realidad, trabajé relativamente pronto por una cosa que consideraba muy justa.
Mi madre, bueno, es una historia larga de contar, pero voy a contarla sencilla. Yo quería ser bailarina y seguía estudiando como tú, hasta la realidad y adiós. Y luego, pues para el Instituto del Teatro y todo lo demás...
Pues, bueno, costaba bastante dinero. Pero es que, además, yo tenía que recibir clases particulares. Y la clase particular valía mucha pasta. Mucha pasta. Y entonces, ¿sabes qué hacía? Me busqué un trabajito en una perfumería. Luego, luego, en una pastelería estupenda, estupenda. Que, además, estaba tan contenta tú, porque los dumenchas me regalaban el turtel...
i el pa perquè lo portara a la meva casa. I estava ja tan feliç. Però no lo hacía por eso, lo hacía porque ganaba un poquito de dinero y le podía ayudar a la meva mare per portarme a les classes particulares, que per a mi eren la vida. Feliú, avui et tenim una mica en segon pla, ja ho veus.
Som majoria. Som majoria absoluta. Exacte, som majoria. La teva dona també treballa? Bueno, ara no, però treballava. Sí, ha treballat. T'ajudava a tu a la botiga, no? A la botiga m'ha ajudat, sí. Molt, molt, molt. I ella va començar oficinista al Poble Nou, cada dia trenc cap allà. Allà va fer... Bé, ella va anar a l'escola de les Escolòpies de Masnó.
I d'allà va passar, allà, com a oficinista, facturació, tot això que fa, va, oficinista. Llavors es va tenir la desgràcia, la sort que em va trobar a mi.
I va deixar aquella feina i va venir a quedar a casa. A la botiga. Tu tenies una botiga preciosa. I així hem anat pujant. I escolteu-me una cosa. Totes treballàveu, no? I quan us caseu, deixeu de treballar? Jo no. Aurora? Jo sí.
No, jo no. Per què deixes de treballar, si et puc preguntar? No, perquè la seva tenia un bon sou i estava a casa. Vull dir que no estaven sols. Però no ho necessitava. Va ser quan vaig començar a fer les assegurances, que m'agradava molt, i em distreia, m'arreglava i m'anava a casa de les persones que m'havien dit. Jo nunca dejé de trabajar por un motivo. Volvemos a lo de la mujer.
Mi marido ganaba y ganaba bastante. Era jefe de bingo. Pero yo era yo y mi dinero era mío. Y yo era libre como un pajarito.
Con todos los requisitos que quería estar juntos y casados. No, la diferencia es que yo me siempre, siempre, siempre en casa, de muy jovencita, de más grande y de todos, siempre me he sentido libre. Si me hubiera sentido agobiada, hubiera acabado. Pero con mi marido no nos peleábamos nunca, no nos barallaban mai, perquè jo sempre emprendía les coses que no m'agradaban amb humor.
I jo allò que heu dit, ella, per exemple, que els germans li deixaven, l'Esteve ho va fer una setmana després de Casanza, i ho deixava allà. I un dia li dic, estàvem sopant, i li dic, escolta'm, em veus alguna cosa aquí?
Diu, què? Què tens que tindre? Dic, no, res, la còfia. Dic, és que deixes la roba brutal, aquell racó, i no hi ha cap minyona que vingui a treure-la. Dic, o sigui, que allà hi ha lloc per deixar-les... I des de llavors... Però sempre les coses, intentant agafar-les amb bon humor, no amb allò, allà, allà, allà... No.
amb amor i amb educació s'arriba tot arreu. Jo no dejé de treballar. O sigui, jo seguí treballant per un motiu, nada més. Jo treballé molt dur. Hice moltíssims dies, moltíssimes hores i tot el que no et pots imaginar de satisfició ni més per ser bailarina. I no podia deixar de ser bailarina perquè era mi amor. A veure, a veure, a veure. No pot acabar mai cap programa, ja ho veus.
Jo ho intento, jo m'escric tot una escaleta amb diferents blocs. Escolteu una cosa. No la deixis, l'escaleta. Sabeu qui és aquest que canta aquesta cançó? Aquest senyor es diu Bob Marley. Era un cantant de reggae. I era un home que de tant en tant es liava coses que fumava i feien riure.
I una mica m'ha recordat la Maria Rosa, perquè el primer que he sentit de la tertúlia és d'aquelles cigarretes que es liaven així. Mira-la! Mira-la! Me'n vaig a la facultat amb el cigarret. Tu fumaves cigarrets de riure, Maria Rosa? No, jo no fumava.
Ah, no, val, segur, eh? Eren els meus germans. Es fotien aquells cigarros? Però eren cigarros de veritat o aquells de riure? No, no, eren cigarretes. Però es liaven així, eh, també? En aquella època poder... No, sí que n'hi havia. I tant que n'hi havia. Mira l'Aurora, home. Tota la vida n'hi havia. L'Aurora en sap. Però, a segons aquests llocs, n'hi havia poder adquisitiu. Bueno, però això, sempre hi havia un amic. Sempre hi havia un amic.
L'Aurora diu... Com anava a Andorra a l'hotel, a dormir, feia uns cigarrets d'aquestes. Sí, no anàvem a Andorra. A Andorra vas anar, em vas dir. Que anaves a dormir. A Pertinyà. Sí, però havies anat a Andorra a dormir? Home, i tant, però ja eren uns altres anys. Que havia vingut de León a Andorra i el seu marí va dir de León a Andorra no pares ni a pixar. Leo, Leo, Leo.
Ni a pixar. No, no, no, necessitava. Si no bevies ni menjaves... Bueno, escolteu una cosa, va. A veure, en Feliu, m'ha agradat i se l'ha d'aplaudir. I jo entenc que és d'una generació que tots i totes hauríem d'aprendre del que ha dit en Feliu avui. És a dir...
Què és el feminisme? Ens hauríem de preguntar, i no tant sols preguntar, sinó respondre què és el feminisme. El feminisme és la igualtat entre homes i dones. Per tant, el que digui. No, és que el feminisme és el contrari del masclisme. Mentida. El masclista és l'entorn de l'home, de la masculinitat i de la tonteria sublim dels imbècils aquests. Aleshores...
El feminisme, i crec que en Feliu, i la Dorita també, perquè ella ha dit una cosa, no, no soc feminista, però després ha fet un alegato al feminisme, possiblement no sapiguem què és el feminisme. El feminisme és la igualtat, i aquí parlo molt en sèrio. La Dorita ens ha fet una... Diu...
Els homes no han de... han d'ajudar. Ens ha dit, han d'ajudar. Jo soc molt en contra d'això, han d'ajudar. És a dir, els homes han de fer la feina, és a dir, ajudar no ajuden a ningú. És a dir, ajudes a fer el sopar? No, faig el sopar. Jo no ajudo a fer el sopar. Sí, sí, l'ho he dit mal. La Dorita també diu que un breve, una breve he escrito, un breve. Ha sigut molt maco, però breve no ha sido, eh? No, no ens enganyem, eh? A veure... Excuse me, excuse me. Bonito sí, eh? Però breve no.
De breu res. El meu net ha dit la Maite és un crac perquè para la taula, conyo. I les bones que són, si no. És un crac. És un crac, no ho entenc, perquè para la taula. I aquest concepte ens l'hem de treure al cap, eh? La pone i la quite. A mi m'ha fet molta gràcia l'Aurora, com diu, era un home d'abans?
Era un home dels davants, d'aquells cavallers, no? Jo sóc un home d'abans, jo. No m'has entès. Era un altre concepte. Tenien un altre concepte. La cosa és que les senyores d'abans, que eren les companyes, no els van saber ubicar en el moment just. El meu marit el vaig ubicar. Ara, com que deies un home dels davants... Va, una altra cosa. Eh...
Què més, què més? Ah, diu, no sou de... Ella amb l'il·lusió que ahir em va dir, saps què? He buscat una cançó de la Rocío Jurado. Oh, que bé. Diu, no sou de Rocío Jurado. I tots han fet, no. I diu, Laura, ah, però no era Isabel Pantoja? Ah, sí. Fiqueu cara. Hòstia.
Mai, mai. Escolta, m'heu d'explicar, avui no queda tan intens, això del servei social de la canestilla, que això jo no ho sabia, i m'ha agradat molt. I el coll picat. Ara he portat un jerseiet i ara aquí fora em fas un coll picat d'aquests, que m'ha agradat. O si vols el faig, eh? Encara me'n recordo. Ho he buscat per intentar... I ni surt, això de coll. M'ho fas, eh? És un punt... No, no, ara no, ara no, que no tenim temps. No tenim temps, ara.
Noies, noi. Quan vulguis, et pico el coll. Va, ara, sortim aquí fora i ens piquem, tu i jo. Això ho farem. Que vagi molt bé. Tens de notícies amb en Robert Maza. Gràcies, Marc.
Les notícies de les dotze. És migdia avui a dos quarts de set de la tarda a l'Espai Galvany. Acull la presentació del col·lectiu socialista de Vilassadamar, nascut recentment i del qual ens va parlar àmpliament en una entrevista al nostre magazín Parlen de Tot, Quico Zamora. Aquest nou col·lectiu ha estat creat pels tres regidors no escrits, Virginia Jerez, Núria Paricio i Albert Bertrolí.
Samora, un dels portaveus d'aquesta nova agrupació política, va explicar-nos a l'entrevista al nostre magazín matinal que l'objectiu és intentar concórrer a les properes eleccions municipals de l'any 2027. L'acte de presentació del nou col·lectiu socialista de Vilassaramar d'aquesta tarda recordem que és un acte obert a tothom.
El president dels Estats Units, Donald Trump, va plantejar ahir que al final de la guerra l'Iran podria estar més a prop del que es preveia. S'acabarà ben aviat, espero, va dir, a més de sobretllar, que ningú pensava que els Estats Units tindrien un èxit tan ràpid. Tot i això va concretar que no preveu que el conflicte acabi la setmana que ve. Trump ho va dir durant la primera roda de premsa després de l'inici de l'atac coordinat dels Estats Units i d'Israel contra l'Iran de fa 10 dies.
Per la seva banda, la Guàrdia Revolucionària d'Iran ha respost a Donald Trump, que serà Iran qui determini quan acabi aquesta guerra i ha assegurat que les forces armades de l'Iran estan preparades per protegir el petroli i la seguretat de la regió.
El Tribunal Superior de Justícia de Madrid ha ordenat al govern de la Comunitat de Madrid d'Isabel Díaz-Fallussó que creï immediatament el registre d'objectors per la interrupció voluntària de l'embaràs. L'executiu de la Comunitat Autònoma de Madrid ja ha anunciat que recorrerà la decisió judicial que ha pres el tribunal com a mesura cautelar sol·licitada pel Ministeri de Sanitat davant de la negativa del govern de la regió a aplicar la llei de l'avortament.
El tribunal especifica que la mesura cautelar no suposa la creació immediata del registre, però sí que imposa l'obligació d'iniciar els trâmis administratius necessaris per elaborar-la i implantar-la. La justícia madrilenya ha acceptat la cautelar perquè entén que no crear el registre perpetuaria una perturbació de l'interès general i també dels interessos dels professionals sanitaris i de les dones gestants.
El govern autonòmic de Madrid, per la seva banda, considera que ja compleix amb la garantia del dret d'objecció de consciència dels metges i la prestació del servei d'interrupció voluntària de l'embaràs. El govern de la comunitat explica, a més que les sol·licituds d'avortament, els hospitals s'analitzen internament, es programen dins del centre, quan algun professional està a disposició per practicar-los i en el cas que tots els professionals siguin objectors, les pacients són derivades a centres autoritzats que puguin prestar el servei.
El govern d'Austràlia concedirà visats a cinc jugadores de la selecció iraniana de futbol que la passada setmana van guardar silenci mentre que sonava l'himne de l'Iran a l'inici d'un partit de futbol disputat al país. El ministre de l'Interior d'Austràlia ha confirmat que les jugadores...
Són benvingudes a Austràlia i se'ls concediran visats humanitaris. Les esportistes, a hores d'ara, estan sota protecció de la Policia Federal d'Austràlia. També ha explicat que les converses amb les jugadores van començar de matinada i, finalment sí, van manifestar la seva voluntat de quedar-se a Austràlia, motiu pel qual han estat traslladades a un lloc segur.
L'arrencada a Austràlia de la Copa d'Àsia va coincidir amb l'inici de la guerra iniciada pels Estats Units i Israel contra l'Iran per enderrocar el règim dels ayatolàs i la decisió de les jugadores de no cantar l'himne va ser qualificada de traïció des dels mitjans del seu país. A la una de la tarda, tota la informació local i comarcal a la crònica amb Joan Escofet.
Quan reciclem bé, tot es transforma. Quan no, el planeta ho nota. Comencem pel lloc correcte. Blau. Groc. Verd. Reciclar bé és senzill. Reciclant correctament, cada residu té una nova possibilitat. El cartó té una altra vida. Els envasos es reinventen i el vidre reneix. Reciclar és transformar. Reciclar bé és cuidar el planeta.
El futur es recicla i comença amb tu. Vols gaudir de la música nostàlgica? Sintonitza Vilassar Ràdio al 98.1 de la FM. Escoltaràs cada diumenge a les 9 del matí. Torna-la a tocar a Sam.
Jo sempre tinc verdures i fruites de mil colors, poma, cirera i també meló, ceba, pastanaga, col i espinax. Tinc el meu plat humano equilibrat. Jo menjo en ritme. Les fruites i les hortalisses ens ajuden a seguir el ritme. Jo menjo en ritme.
Servei d'acreditació de competències professionals. Jo porto molts anys treballant de venedora i ho he acreditat. Jo he fet de cambrer i ho he acreditat. Jo tinc experiència en informàtica i ho he acreditat. Demostra al professional que hi ha darrere la teva feina. Si tens experiència laboral o formació no reconeguda, ara pots obtenir un certificat oficial d'allò que saps fer i créixer professionalment o continuar formant-te. Servei d'acreditació de competències professionals. Si ets professional, fes-ho oficial.
Generalitat de Catalunya. Des del centre del teu dial, Vilassaràdio, 98.1. Segueix-nos a les xarxes. Som a Facebook, Twitter i Instagram. Cada dia, de dilluns a divendres, de 10 a 1, parlant de tot. Repassem l'actualitat de Vilassar de Mar, què passa al món, les entrevistes d'actualitat i obrim la caixa de l'entreteniment. De dilluns a divendres, de 10 a 1, parlant de tot amb Jaume Cabot.
12 i 6 minuts del migdia, última hora del Parlant de Tot. I és moment, com sempre, i cada 15 dies per la imatge. Ets tu el món de la moda. Des de mi, exclusius, des de Vilassar de Mar. Alterna en posició amb la Montse Martínez, que cada 15 dies ens porta a dictes solitaris. Des d'Àdic Badalona, la Montse Martínez. Ens encanta la tertúlia. Hem rigut molt avui amb la tertúlia, eh? Són com un tornado. Entren a la ràdio com un tornado i se'n van com un tornado. No s'acaba l'energia i que per molts anys, eh?
Vinga, som-hi! Recuperem la tranquil·litat, o no, o no. Isabel Caparrós, bon dia, bona hora. Molt bon dia, Jaume Cabot. Què tal? Molt bé. Com estàs? Molt bé. Escolta, que estaves a Madrid, escolta, i et van posar l'alfombra vermella i tot, que vaig veure, eh, Madrid? Sí, l'alfombra vermella, la taronja i la... Sí, tota, tota. De Milán a Madrid, no? Sí, sí. Com va anar? Com va anar? Què vas anar a mirar? Tendències? Tendències.
vam anar a mirar tendències, vam anar a mirar showrooms, amb roba de primavera, vam anar a fer un cop d'ull a tots els aparadors, tot el que es porta... Es viu bé allà. Bueno, però jo estic molt bé on te dic, eh? Sí, sí, però allà es viu molt bé. Bueno, Madrid és maco. Van un pas endavant. No ho diguis a ningú, em fa molta ràbia.
Van un o dos passos endavant, eh? Amb tot, eh? Amb música, amb cultura. Amb tot, no. No, amb què no? No, amb futbol. Amb moltes coses, no. No, però amb cultura, amb música, dels punyateros. Punyateros, van molt endavant, eh? Bueno. Ai, quina ràbia fan això. Però aquí s'està molt bé. Sí, sí, no tenen mar, que es fotin. Exacte. Aquí no hi ha plaia, valla, valla. Valla, valla.
Vinga, va! I, a més a més, avui t'acompanyes per la Maria Lloret. Maria, bon dia, bona hora. Què tal? Bon dia. Tu també vas anar a Madrid? També, home. I també. Tu també eres que van un pas endavant, o no? No. No? No. Doncs molt bé. Escolta. No es nota la diferència. En moda, no, eh? En moda, no. En moda, absolutament que no. Absolutament. Aquí sí que els hi passem amb la mà per la cara, perquè ells no tenen ni exclusius. Són més clàssics, allà. Vinga, va!
Avui amb la Isabel i la Maria parlem de les tendències que venen. Però això, atenció al que m'acaba de dir la Maria, ha obert un meló ara aquí, eh? Ara ja comencem a tenir trucades aquí que no pararan, eh? Són més clàssics, els madrilenyos? I tant. Amb què?
Vestint? Són més clàssics? Sí o no? Però sí, som d'allà mateix. Bueno, hi ha diferents. Ai, l'Isabel que aixeca la ceia, anem-hi. No, no, no. El País Basta més vesteix diferent. Sí, i Andalusia es vesteix diferent. A Catalunya som més neutres, més minimalistes. Sí o no?
En general, sempre es parla això, en general. Què passa que sí que jo tinc que dir que a Madrid s'està posant les piles i té botigues molt xules, eh?
Té botigues molt xules, eh? Sí, té botigues xules. Però com dius clàssics, Maria, què vol dir? Que són més d'americana i jersellets. Les noies, sí, sobretot les noies. Les noies? I els nois també. Depèn de qui, sí, sí. Hi ha els caietanos. Mucho ingominal. Els caietanos aquells van amb el seu jersellet. Sembla que no hagin passat els anys.
Sí, sí. És veritat, això, és veritat. Ara m'he caigut l'any 80 i no m'he adonat. Tampoc t'han exagerat, però jo noto la diferència. Els abrics llargs, els homes, i així... Els lòdits, abans. I la Maria, tu, va a Madrid i la lia, eh? No, no, la lio, quedo quieta, però... Veig cosetes. Eres un clàssico, li deu dir. Obserro cosetes. Eres un clàssico. Va, quines tendències? Bueno, jo crec que aquest any direm prou
a patir per anar monos, tu. Oh! Això, ja saps que a mi això... Bueno, jo no he patit mai, també t'ho he de dir. Ja ho sé, però hi ha molta gent que per seguir una tendència prima això, doncs no. Aquest any no caldrà això, perquè per anar ideal, si has de patir malament. Clar. Jo sempre ho he dit amb les sabates dels casaments de les dones, que normalment porten un parell d'espardenyes al bolso per quan ja la nit està entrada, em vaig a treure les sabates de taló perquè pateixen la vida. I, cony, has fotat alguna cosa més còmode.
El que passa és que hi ha situacions, hi ha moments... Hi ha excuses. El codi de vestimenta que et diu... Antes muerta que sentilla, deia aquella. La moda de primavera a estiu 2026 ens està enviant un missatge molt clar. La incomoditat ja no és sinònim d'elegància.
Vinga, doncs això no m'agrada. Ja no ve allò d'antès morta que senzilla. Això que deies tu de les sabates en els casaments, els talons impossibles ja han passat. Ara venen la sandàlia minimalista, plana o amb el taló sensat, aquest taló que no fa mal a l'esquena i que no et fa caminar.
Com si fossis estrafeta. Sí. Depèn. I això ho dic jo, que soc baixeta i he portat molts talons. Perquè l'alçada jo sempre t'he dit que està sobrevalorada. L'alçada està sobrevalorada, i punt. No. I tant! I tant!
Però et dic una cosa, com que ara no es porten els salons, ara els veig i m'horroritzen a mi i a moltíssima gent, eh? Però quan es portava i ens agradava, ens els posàvem, eh? I això és veritat el que us vaig dir, eh? La setmana passada, jo no soc de dir absolutament res i no veig dintre res, però em va donar ganes... Aquí davant, eh? Davant de la ràdio una noia va passar...
amb una cara d'olons talons, un mal caminar, que pensava que si va més lluny de l'estació es trencarà el turmell. Era per dir-li, vés descalça, reina, que et faràs mal. És que fa esta patir, fa esta grima veure allò. I les baixetes, si ensenyes el talonar-ho, encara se't veu la cama més curta. Ho vols tenir tot, també? Se't veu més curta. O sigui, d'alçada a poder puges... La Maria no utilitza talons, no?
No, jo... Dius que no és important l'alçada, que està sobrevalorada, perquè jo soc bastant alta. No, bastant, no, ets molt alta. I tu també, Jaume, no n'he portat mai talons. Però està sobrevalorat, això. Oi que alt i què? A mi què vols que et diguis? Si alt només serveix per dir baixa amb això d'allà? A mi m'agradaria ser baixeta. No, a mi m'ha agradat molt ser més alta. A mi baixet i escurridizo.
Sempre em veien a mi tot arreu. Tu també, si és que tu vas a comprar, vas al supermercat i sempre, noi, que em pots baixar allò? Sí, cap problema. De veritat, està sobrevalorat, això. Per què serveix?
Bé, doncs parlant de sabates i d'això que deies d'aquesta noia que travessava, si no pots córrer per creuar el carrer amb les teves sabates potser no són les ideals, eh? O sigui... Segur? Cuidado. Llavors, la roba que estreny? Tampoc. Aquest estiu la silueta respira, vestits amb moviment, americanes fluïdes però més entallades a cintura. I aquí la Maria ens explicarà un truc d'un altre de les tendències...
per posar-se sobre d'una americana. Sobre? Bueno, si vols aprofitar una americana que ja tenies, llavors hi ha maneres i truquillos per senyir-le una mica de cintura, que és el que ve. I aquest any està molt de moda els broixes que es diu en castellà, que no sabem com es diu en castellà. Les agulles? Sí, les agulles de... Ara buscaré broixes. Sí, són agulles, em sembla? Sí. Ara buscaré. El broixe, el broixe de tota la vida. El broixe de tota la vida. Aquest any està a tope.
Llavors pots aprofitar un... A molts anys que no es porta, això. Jo en tenia. Una agulla de les àvies, de les mares, o... o, bueno, que n'hi ha al mercat aquest any, a mils. Un fermall. Ui, fermall. La paraula és bonica, fermall, m'agrada, però... Però si dius fermall no sabem... M'he posat un fermall i dius... Què és, un fermall? No, no, broxi, broxi. Una agulla, agulla. A mi m'agrada perquè sona bonica, però no l'utilitzaré, no, fermall, no. Llavors dient truquillos per senyar les americanes, per exemple...
Agafes una agulla imperdible, decorada i mona, un fermall. Un fermall. Un broche, un broche, va. Empedreries o el que vulguis i te la poses a mitja cintura, la part de darrere, i assenyeixes una mica l'americana. Molt bé. I una altra manera, ara aquest any ens han imposat, bé molt, el tancar l'americana així, tancada a la solapa, creuada a dalt, el coll, i posar un altre broche aquí, amb un costat. Vinga. Tot ben tancadet.
Sí, ben fermat. Fermat, per això es diu fermat. Clar, per això es diu fermat, clar. Perquè els colls de les jaquetes, aquest any, ja no d'americanes, que estan cantant com ha dit la Maria, si vols, les altres jaquetes venen com amb un coll ximeneia. Té parlant de primavera, no? O estiu, ja? Primavera, primavera. Primavera, estiu, vaja.
Llavors, allò que dèiem de la roba que no apreti, doncs, bueno, coses fluïdes, però avui... Ah, sí, els pantalons, perdó, els pantalons. Els pantalons també venen amb potes amples, amb cames amples i tal, però els texans també s'han... han tret volum a la cama i són com més rectes, també amples, però més rectes, d'acord?
Però avui ens centrarem, sobretot hem fet aquí quatre punts, però avui volem parlar dels colors. Dels colors que veurem a l'aparador i als carrers. Colors vius volem, eh? Perquè realment el primer que veus és el color. I tant.
Doncs no et pensis. Hi ha algú colombiu, però no tant. Ja venim avorrits, ja ho veus. Bonics, bonics, colors bonics. Comencem pel negre, que a 35 graus ja no es porta. I sí, estilitza. I sí, ens queda molt bé. Però a 35 graus, una peça negra tancada et fa més calor. A no ser que ensenys carn, un Scott Halter amb uns tirants...
Scott Halter. Ja ho tindries que sapiguem. Ja ho tindries que sapiguem. Bé, si ensenyem una mica de pell o posem complements... Ah, sí, aquell que ensenyes les espatlles. Aquest sí que és molt favoridor. És molt bonic, aquest m'agrada molt. I amb un top negre queda molt xulo. M'agrada molt aquest Halter. És que és xulo. És sensual. Som una prova mèdica, oi? T'hem de fer un Halter, no? Va. Doncs això.
Llavors, el substitut del negre, quin serà, Maria? El substitut del negre, el marrón moca, que es diu que ja venia fora aquest hivern, i el tornem a repetir aquest estiu. Bé. Així com el marrón moca, una mica bruncejada, és magnètic. La veritat és que queda preciós amb la pell morena. Llavors, el negre imposa respecte
I el cacau, el marrón cacau, genera atracció. Sí? Aquesta és la diferència. Ah, mira. Sí, sí. Imagina't un halter marrón cacau amb una pell broncejada jaomet preciós. Uau!
Sí, moreno, com estic jo ara, ja. Bueno, ja ho estàs, eh? Tu t'hi poses de seguida, eh? Home, sí, sí, ja estic ja... Tot el moreno que haig agafat l'any ja el tinc jo. No, no, sí. Ja. Llavors, allò que deies dels colors vius, doncs mira, els colors que venen, sobretot a les coses, són aquells que no criden aquest any, però atrapen.
Els protagonistes són el groc mantega, el blau piscina, el blanc llet. Ara us diré una cosa. Nosaltres, quan preparem el programa, busquem coses, busquem informació. I a mi em va sortir blanc lletós. I la Maria diu, jo no penso dir lletós. Blanc llet. Lletós? No m'agrada. Saps qui són els lletosos? Sí.
Els holandeses, amb tot el carinyo, els holandeses. És com... Blanc llet. És com lleig, no? Però és blanc llet. Aquest que no és el blanc... Lletós.
A mi em va sortir blanc lletós i jo vaig posar blanc lletós. La Maria perquè és molt jove encara. I ella diu, jo no penso dir lletós. Bueno, continuo. Bueno, ho estàs dient tu, de fet. Sí, no, perquè ara tu parlaràs dels colors. També ve el rosapols, el verd sàlvia, el préssec, el lavandesuau, colors que il·luminen, sense cridar, que sumen llum en lloc de soroll. Ara et diré una cosa, que la Maria ens expliqui això, però et diré una cosa que ara has dit colors i tu ho he de dir.
No diré el poble ni a on, ni a on ni quina, però he trobat la meva òptica. Ah, de colorins! Totes, totes les ulleres de colors. Que mono. Totes, vaig dir, ja està, ja he trobat, vaig entrar a dir, gràcies, i he trobat la meva òptica. Molt bé. Fotaré quilòmetres, eh, però els faré, els faré ja, segurament. Bueno, i tant que sí. Hombre, ja. Ja estava cansat de no trobar ulleres de colors. Hòstia, però ulleres de colors, no en tenim. Què passa amb les ulleres de colors? L'he trobat, ja t'ho dic. Va, Maria, explica'ns això. No, parlem dels colors un en un, eh? Va. Va.
Per exemple, el groc mantega suau, és suau, perdó, elegant, i si va, si et queda bé el teu to de pell, il·lumina sense estridències. Mira. Bé. Llavors tenim el blau piscina. Imagineus una piscina... Hòstia, un blau piscina. Sí, que és molt maco. Està guapo, això a l'estiu és guapo. Si vas morena així, no? Sí. Ben moreno, vinga, vaig amb el meu blau piscina. Dona molta llum si estàs morena. És net, vital, optimista...
Ideal en tots els estils. Sembla que estiguis de vacances encara que treballis amb aquest color. Demà portaré un blau piscina. El blanc llet, que no lletós. Exacte. No és el blanc aquell òptic del blauet que hi posaven les mares, saps? És un blau més químic, que es diu, més tranquil. No tan blanc estrident. Val. El blanc de la llet. Sí, sí. A tu t'agrada el blanc a l'estiu?
M'entusiasma, mira, tota blanca. Sempre m'ha agradat, i aquest any ve molt fort. Home, és que l'estiu és blanc. L'estiu és blanc. Però aquest any és un cop dels preferits. Però et dic una cosa, eh? Aquí sí que has d'estar un punt moren. Del 0 al 10 has d'estar un 7, com a mínim. Perquè si et fots un 4 ja sembles tot tu. Sí, sí, sí, però bueno, és molt bonic. Sí, sí, sí. És més cremós, aquest tipus de blanc, i aporta el lujo silencioso, que diuen. Toma. Toma.
Va, què més? Continuem. El Rosa Pols.
És romàntic, però modern. Funciona molt bé amb teixits fluïts, com les gases... Rosa pols, eh? Sí. Estàs buscant? Clar, vaig a buscar, aquí és el rosa pols. És un rosa gastadet, sí, brut. És un així, poc pujadet. Ah, val, és un rosa poc pujat. De totes maneres, també hi ha totes les games de roses. És bonic, eh? Sí que és bonic. També és d'estar morenet, eh? Una mica. Cuidado amb aquest color, perquè... Si no t'agafa molt el to de la pell, no és gaire favoridor si no estàs amb una mica de color.
I llavors també hi ha tota la gama de roses, el rosa més xiclet, des del bebè fins al xiclet. Es porten tots. És un color que també ve molt fort aquest any. El groc i el rosa bebè, sobretot, i el de pols.
Sobretot, és el que diuen que compra més gent. Quan està de moda el color rosa, les botigues diuen que és el que més gent compra. Des del bebè, que han dit, passant pel pols, el xiclet, fins al fucsia. Sabeu què és el pols? Ara ho heu descobert, això. Els bombers...
americans, sobretot a Los Ángeles, per combatre els grans incendis, tiren una pols, és un retardant d'incendis, que és una pols rosa, i aquí també ho estan fent servir ara. Per tant, si veieu els bombes, aquí és d'un altre color, però sembla que arribarà. Si veieu mai un incendi, veieu un avió que tira pols, allò és el pols rosa.
Ah, veus? Sempre s'aprèn alguna cosa, Jaume. De veritat que sí. Bé, un altre dels colors suaus és el verd sàlvia. És aquest verd claret, també com embrutit una mica, d'acord? És un to com molt natural. No vénen llampants, aquest any, no vénen colors... Espera, ara. Ah, espera, ai, ai, ai.
Però sobretot aquests venen, és veritat. El que hem vist nosaltres és molt tots aquests colors que t'estiguin. El verd sàlvia vol ser com el verd piscina, però una mica empolvat també, no? Exacte, sí. Una mica més grisos. I és combinable amb molts colors. Aquest verd amb el rosa és molt combinable. I amb el blanc llet, també. Que no lletós. Però també està present...
El préssec, el color préssec, que ja el coneixeu. Venen molt els pastels. Sí, això és color pastel, això. Que és càlid, amable, revitalitzant i dona vida a la pell. També hi ha la versió taronja, que ve forta, també. La taronja també ressalta el broncejat i dona molta energia i vidilla. Una de les combinacions estrella és el rosa...
clar, amb el taronja. Molt xulo queda. Rosa clar amb taronja? Sí, però rosa xicleta amb taronja també. Però és molt pastel, això, és molt... No, el taronja que parlem és del taronja-tronja, el taronja color taronja. Sí, sí, bueno, com que jo no hi entenc res, em sorprèn tot. I no, queda maco, visualment queda molt maco, eh? Sí, sí, sí. Ho heu d'anar provant, de combinar colors, sense por, eh? Llavors tenim el lavanda suau.
Lavanda, vinga, va. És com el Lila Claret. Sí, sí, sí, bonic, el lavanda. Fres, delicat i molt femení. Perfecte, amb teixits vaporosos, també.
Aquest any estarem molt romàntics tots. Sí, no? Aquest any a l'estiu ve pujadet. I ara venen els que venen amb més força, d'aquells que tu parlaves. Els que a mi m'agraden. Hi ha el vermell, que li diuen vermell xíndria, que no és aquell vermell invernal, és més fresc, més sucós. Que bonic és el vermell xíndria. A l'altre color? El blau cobalt, o el blau clein, o el blau dukados.
De paquet d'educados. Sí. Que el veurem fora al carrer, també.
És una alternativa al vermell i protagonitza molts conjunts cridaners o llamatius, com vulguem dir-li. Però això no només és roba, és presència, és personalitat. Aquests colors, ja només el que et dèiem, quan entres a un lloc ja veus aquests colors i ja és molta presència. I si vols introduir un color potent al teu armari d'estiu, aquest blau d'ocados és el que té que ser-hi.
Molt bé. Escolta, però sí, ve un carregadet, això, eh? Va, en tenim més de colors de tendències? Bueno, tornem al groc, que, a part del mantega, que és més sutil, passem a una versió més viva i energètica, que és el groc canarí, per entendre'ns. Un groc més fort, que porta optimisme, visibilitat, que és més divertit. Segons segons no el portis, eh? Amb un escenari, com pugis en groc, et peguen. Tema de fama, sí. Diuen que donen mala sort, no? Sí, sí, sí.
Bueno, doncs... Sí, sí, és un dels colors. El groc hem vist molt, eh, Maria? Groc, rosa, molt. I groc-mantega, molt. I el groc-mantega és un color que, si estàs lletós de pell, tampoc et queda bé. Bueno, però també hi ha persones que són més de colors neutres.
I aquest any el neutre és el gris. Gris. Bé, el gris és molt elegant. Sempre queda bé. És un neutre refinat, no? És un color elegant. A mi m'encanta el gris barrejat en blanc. Mira. I amb tots els colors pastissos. Sí, també. És una elegància relaxada, no? Suau i tal. Ja anirem acabant. Ja anirem acabant? Doncs vinga.
O sigui, fem un resumet, un petit resum d'aquesta primavera i estiu 2026. Va. Que, en unes paraules, diria que és de menys rigidesa, menys pressió i menys disfresses. Més comoditat, més llum, més seguretat, amb colors suaus i vibrants i amb colors potents. Ja han marxat, no? Les obreres, doncs, ja han marxat. No. Ah, no? Oh, espera. Les obreres venen... Però molt poquet, eh? Però...
Parlem d'ombreres. Un moment. Avui no parlem de cossos, però depenent del tipus de cos que tinguem, si som un triangle invertit, que vol dir que som amples d'espatlles i estrets de cadera, no ens posem moltes ombreres perquè potenciarem aquest efecte. I si és al revés, si som un triangle, et pots posar totes les ombreres, el halter, que és fantàstic per un cos triangle...
etcètera, etcètera. Bé, però és que l'elegància real no es mesura en centímetres, allò que deies tu.
de taló es mesura com camines com saps moure't perquè no tens que sacrificar-te per agradar no cal i aquest any totes les passarel·les i el que apunta a la moda ens ho està dient perquè la tendència ens educa la mirada i allò que et deia jo abans dels talons quan es portaven ens agradaven
Quan es porta una cosa molt, al final l'ull acaba acostumat i t'agrada. Com la fandilla midi, que ja fa anys que hi és, però fa molts, molts anys enrere no es portava gens perquè era com una cosa de les nostres àvies, de les nostres mares. Quan ho vam començar a veure no ens agradava gens.
Perquè és com Mon Gil, que diuen, no? Amb una bamba i una fandilla midi, i ara, depèn de com t'ho poses, amb els complements actuals i tal, ens pot arribar a estar a agradar, no? Doncs aquest estiu serà un derroche de amor! Oh, que romàntic es tenen aquest estiu!
Mi exclusius! Els tenim a les no industrials, els garrofers. Agafeu recte el carrer central, el que es diu? Avingo dels garrofers. Volta dels garrofers. No, no. Avingo dels garrofers no és... Es diu? Sí.
El Progrés. El Progrés, ha vingut el Progrés. Llavors, gireu allà la rotonda aquella, a l'espiraler, baixeu avall, i allà sí que és la volta dels garrofers, sí? Exacte. Allà sí, i allà trobareu mi punt exclusius. Jo sempre us dic mi punt exclusius, no sé per què. Que és mi exclusius. Mi exclusius. I per què li dic mi punt jo? Perquè algun dia, alguna vegada hi ha algun punt per allà. Que volta. Sí, perquè el nostre Instagram és mi punt exclusius. Ah, veus, per això dic punt. Doncs mi exclusius. Mi exclusius.
Isabel, Maria, mil gràcies per haver vingut de nou a explicar-nos. Ara surto ja a comprar-me aquesta roba, jo ja. Ara que tinc 5 minuts, vaig a comprar-me una camisa. Una camisa rosa per un home, és preciosa, eh? És molt xula, eh? A mi m'encanta. El meu fill té un jersey de color rosa que és guapíssim. Quan el vaig anar a comprar-li vaig dir un vas amb això. I ara li queda tan guapo que un dia li fotaré. Vinga, va. Que vagi molt bé. Moltes gràcies. Adéu, bon dia. Pausa i cinema.
A la pròrroga es decideixen partits. A la pròrroga es decideixen títols. Amb la pròrroga arriba l'emoció.
Tots els dimarts a les 9 del matí i a les 8 del vespre, Vilassar Ràdio et porta la pròrroga. Sigui quin sigui el resultat, a Vilassar Ràdio juguem la pròrroga. Tanca els ulls i escolta el mar.
A Vilassar Ràdio hi ha un programa únic que et fa viatjar sense moure't de lloc. És Randamar, amb Agustí Martín Mallofré, capità de la Marina Marcant, ambaixador marítim de l'Organització Marítima Internacional i una de les veus més respectades del món marítim. Amb ell descobriràs històries reals de mariners, curiositats nàutiques, cultura marinera, cuina de bord, dites antigues, llibres i paisatges que només s'expliquen des del mar.
Tot un món de saviesa i tradició que no trobaràs enlloc més. Cada dijous a les 8 del vespre i en radifusió divendres a les 9 del matí i dissabte a les 10 del matí. Randa Mar, només a Vilassar Ràdio. Perquè el mar té veu i aquí la pots escoltar.
Uns t'explicaran la fira del formatge de la Seu d'Urgell, d'altres la del romaní de Montagut. Nosaltres també en podem parlar, però preferim parlar-te de Vilassar de Mar. Vilassar Ràdio, 98.1 FM.
Cada dia, de dilluns a divendres, de 10 a 1, parlant de tot. Repassem l'actualitat de Vilassar de Mar, què passa al món, les entrevistes d'actualitat, i obrim la caixa de l'entreteniment. De dilluns a divendres, de 10 a 1, parlant de tot, amb Jaume Cabot. Vinga, doncs som-hi. 3 minuts per damunt de dos quarts d'una recta final de l'edició d'avui, aquest dimarts, 10 de març de 2026. És moment d'anar al cinema, com sempre, de la veu i de la mà de
Xem a la saga. Senyor a la saga, bon dia, bona hora, com estàs? Què tal, Jaume, com estàs? Molt bé, home. I tu? Només per veure el sol ja és una altra història. El sol és mitja vida. Sí, sí, sí. I bé, doncs, Jaume Cabot m'ha fet anar quatre vegades al cine aquest cap de setmana per portar-vos una... Tot pagat, eh? Home! Tot pagat! Tot, eh? Absolutament tot.
No, a part de colles, he vist unes quatre pel·lis molt interessants, algunes que han fet una miqueta de bluff, altres que han estat un sorpression. Sí o no? Sí, sí, sí, hi ha hagut una miqueta de tot color, és una Macedònia de fruites cinematogràfiques interessant. I et sembla que comencem amb La Nòvia, d'aquestes n'has sentit a parlar, no?
N'he sentit de parlar, sí. Aquest remake lliure de La nòvia de Frankenstein, que la dirigeix la grandíssima actriu i directora Maggie Gyllenhaal, que la coneixem, per exemple, per haver estat actriu a La secretària, una història sobre bondage, molt interessant, i que també va dirigir La hija oscura, i va estar nominada als Òscars. Doncs aquí agafa...
el toro per les banyes, i diu, vaig a crear una cosa totalment diferent. Sí que té caldre que veure amb Frankenstein, però és absolutament...
doncs, rocambolers. Ens parla, doncs, això, que Frank Incident està molt sol, que diu, jo em molo de... jo necessito estimar, jo necessito conèixer algú, i tot d'una, doncs, la doctora, que és qui ho porta tot plegat, diu, bueno, doncs, vinga, el que passa és que no en podem crear una, haurem d'anar a buscar aquell com, no?, i bé, doncs, van al sabentiri i agafen una noia que va morir amb 30 anys i...
tot d'una la fan reviure i es converteix en la nòvia de Frankenstein. I una història molt, molt xula, perquè aquesta noia tenia tot un historial, tenia coses en el cervell que li van sortir a poc a poc, i és una pel·lícula que combina romanticisme fosc, sàtira social, reflexió feminista, amb la producció de Maggie Gyllenhaal i el mateix Christian Bale, que és el que fa...
de Frankenstein. La veritat és que està super, super. Però és que ella és amb un registre absolutament diferent del que coneixem. Hamnet, us recordeu d'aquesta dona, la dona de Shakespeare, que era, doncs, això, una dona entregada, estimosa, tal, tal, tal...
Aquí és justament la nòvia de Frankenstein. Una nòvia de Frankenstein que està més al costat de Blondie que d'una altra història. Però és que també hi ha la Penelope Cruz, que fa un paper molt interessant, el Peter Sarger, la Ned Benning, que és la que fa de doctora. A veure, m'ha agradat. M'ha agradat. I vaig sentir unes crítiques molt bèsties.
Ah, no, perquè és que és una nadadolla, ben bé, clar, evidentment t'ho diu, és el remake i d'adaptació de l'obra de la grandíssima, ho diré demà, Mari Shelley.
A mi m'ha agradat. Sí que és... Al principi dius, què nassos estic veient? Perquè és molt punk, una història una mica de diferent, però una vegada ja entres, entres i amb totes les ganes, eh? Ja s'hi va clar que està increïble, un discurs contemporani sobre la construcció de la identitat femenina, i a mi m'ha agradat molt.
Molt. Sí que no puc recomanar-la perquè jo no sé els gustos que teniu tots els diferents oients. Però no seria, doncs, una mala cosa anar a veure-la. Per què? Perquè passeu els primers 20 minuts i jo crec que entrareu en un rotllo molt xulo, eh? Una sensació de dir, jo estic aquí, una història d'amor apassionant. Doncs n'escoltem al tràiler, la primera pel·lícula recomanada avui per Gemma la Saga, La Nòvia.
¿Era yo igual? ¿Antes del accidente? No ha habido ningún accidente. Todo ha sido... a propósito.
Ahora no nos queda más que...
Què t'ha semblat? Bé, no pinta malament, eh? És bastant transgressora. Sí. El seu punt de mirada, però ells treballen molt bé, totes fan creïble, i és una pel·li diferent. He vist... L'he vist per la pantalla de l'ordinador, eh? No és que l'hagi vist amb una gran pantalla. El maquillatge no guanyarà la millor...
No, perquè és absolutament trencador. Sí, és una cosa molt... He vist que potser de carnaval que estigui una mica millor. També. Però la pel·lícula es comporta bé i Christian Bell està fantàstic com a franquic. Vinga, va. Vinga, anem a la decepció. Per mi la decepció de la... El desastre...
en las gaunas, no? Desastre no, però realment... No, era decepció, decepció en las gaunas. Sí, sí, sí. Penalti per al Real Madrid. El tema és que el mago del Kremlin, aquesta pel·lícula que anem a comentar-vos, promet molt, està molt bé tot el que explica, però, nanu,
posa-li una miqueta de xispa. Dóna-li alguns moments que diguis, ostres... Dóna-li vidilla, una mica de vidilla. Sí, per a més són dues hores i quart. Llavors sí, que el que s'explica està bastant bé, perquè ens ubica al mig del caos postsoviètic dels anys 90,
Un jove Vadim Baranov, que és l'actor poldano, comença a llaurar-se un camí com a artista i productor de televisió. La seva eloquència i connexió amb les altres esferes li porten a convertir-se, de la nit al dia, a l'assassó d'un agent del KGB amb un brillant porvenir. Vladimir Putin. Jude Law. Des de les entranyes del poder tots dos donaran forma a la nova Rússia, difuminant els límits entre la veritat i la mentida. A veure, és una pel·lícula...
que tot el que l'expliquen està molt bé. M'interessa, m'interessa, perquè, a veure, sí que ens ho suposàvem, com s'havia cuinat tota aquesta història amb el senyor Putin, però bé, bé, aquest... És un personatge inventat, eh?, el Vadim Baranors. Si va existir, ens ho creiem. Però va ser una miqueta com la pel·lícula sobre el senyor Trump, Diàprentais, que ens explicava una miqueta com es va formar el monstre. Per tant, aquí, gairebé el mateix, però aquí estem amb Rússia.
Què passa? Que són moltes coses molt interessants. Però, nano, sembla un documental de la 2 de fa 20 anys. Li falta ganes, li falta... I això que... Atenció, el director és l'Olivia Sallas, que és molt bo. Tenim també en el guió l'Olivia Sallas, que s'ha passat en la novel·la de Guillermo d'Empoli. Pol Dano, Alicia Vikander, Jude Lowe, Zach Galefanakis... O sigui, tens uns grandíssims actors...
I el director intenta combinar el tríler polític amb el ratat psicològic per explorar la cuina del poder a l'era mediàtica. Però si tu vols fer-ho això, fes-ho entretingut. Fes moments que diguis... I més, van fent bastants flashbacks, que està bé, els flashbacks estan bé, però... però és una... és un... és un estic tàrtar molt poc cuit. Molt poc cuit. I no... Dius, vale, tio, i està tan interessat perquè m'interessava. La història interessa, eh? D'on ve tot plegat.
I podries treure més. El Pol Dano està una miqueta com allò cohibit. L'Aizia Vicandes està increïble. El Jutlou, com a Putin, molt bé. Però, tio, tenies grandíssims actors. Treu-los i tot el suc. M'he avorrit. Doncs mirem el tràiler. Vinga. L'aguantarem o ens dormirem? Bueno, jo et despertaré. Lo más importante en Rusia es estar cerca del poder.
Vadim Varanov era un director visionario. Se le conocía como el nuevo Rasputín. Quiero ser parte de la historia, no solo un testigo. Déjate de historias y empieza a moldear la realidad. Tenemos que inventar algo nuevo. Rusia necesita una nueva clase de políticos. Es joven, atlético y espía del KGB.
Vladimir Putin. Lo que me interesa es el poder. No seré el subordinado de nadie. Nuestro objetivo es el caos. Nos meteremos en sus cabezas. Crearemos un mito. Que los rusos controlan el mundo moderno. Que somos sus maestros. ¿Has puesto tu magia negra al servicio del poder?
La política es el único juego al que merece la pena jugar.
Jo diria que per el tràiler dius Xem ha estat amb l'olla. Sí, sí, sí. Però clar, els tràilers són dos minuts. Sí, perquè clar, el tràiler normalment pilla el millor de la pel·lícula. Sí, acostuma a passar, eh? Ostres...
Mira que costa fer una cosa amb una temàtica tan forta i tan transcendent per a la nostra societat. Qui és aquest senyor, el Putin? I a més a més en aquest trailer l'escoltem. Què dius? Més salsa. Més salsa. I en Putin, en real, què sabem? Com ha reaccionat o no?
O sigui, t'ho dirà tu, saps? De la propera dia el truques i li dius... Aquest home és un autèntic, jo sabeu que és... No, no, no, una cosa és el que és. Per ser com és, la reacció... Segur que l'ha vist, segur que l'ha vist. Però bona bona no deu ser la reacció, no? És un tio psicòtic, no sé. Sí, clar, no saps per on sortirà, no?
No, no, no ho sé, no ho sé. Però, bueno, sí que, bé, és un retrat interessant. Jude Law està increïble, ho fa perfecte, dius, mare de Déu, com s'ha entrecreuat amb el senyor Putin, eh? I la veritat és que fa molt bé. Però, bueno, no...
No li falta, li falta, li falta, li falta molt, i a més a més dues hores i quart se't fa molt llarg. Una mica eterna, eh? Sí. Va, més coses, Xema. Doncs la sorpresó d'aquest cap de setmana, molt passat de conya, molt divertida. Estem parlant de Hoopers. Hoopers, l'han anunciat molt, eh, el Hoopers? Sí, aquesta pel·li d'animació de Walt Disney i Pixar, que la crítica va catalogar-la com una obra menor,
però jo de menor no la veig alloc. És una pel·li amb una història tan maca, amb una crida per... Has de portar nanos a partir de 6 anys, i jovent, i papa, que ho fliparan, s'encantarà, perquè és una crida a l'animalisme, a cuidar el mig ambient. Brutal, ho he explicat d'una manera molt divertida. Mira, us ho explico.
La Rubén ens parla que en un futur pròxim una jove científica descobreix una tecnologia revolucionària que permet transferir la ment humana al cos d'un animal robòtic hiperrealista. Ah, mira. Sí, és un... com el protagonista és un castor.
tenen un castor que és com un robot, els nomenats Hoopers, i quan decideix infiltrar-se en el món salvatge per protegir un ecosistema amenaçat, acabarà qüestionant els límits entre naturalesa, tecnologia i identitat. L'aventura combina, com dèiem, comèdia, molta comèdia, acció i un missatge ecològic contemporani. Està molt bé perquè són dos personatges, una nena que es fa jove,
i que sempre havia estat enamoradíssima de la seva iaia, perquè li tenia un contacte amb la natura i amb la vida i amb els animals, brutal, i això li va contagiar. I, bueno, doncs quan es fa gran...
segueix pensant el mateix i pensa que això ho ha d'arreglar. I llavors es troba amb la seva professora, que és la que porta tota aquesta història a nivell científic. Què fa ella? Doncs diu, mira, saps què? Quan no em miri, entraré a la teva habitació i em posaré això i entraré dins de la ment d'un castor.
I tot això és molt divertit, molt ben explicat, per un director que s'anama el Daniel Chong, un home que, doncs, ha fet una franquícia, que es diu Somos Osos, la pel·lícula, i que sèries curts. I el guió a l'equip creatiu intern de Pixar s'opta la supervisió de Chong. I jo penso que és una aparèixer molt original, combina aventura dinàmica en reflexió sobre la connexió i la malaltura,
visualment vibrant, ritme àgil, i sobretot el film destaca pel seu univers imaginatiu i per un humor que equilibra públic infantil i adult. M'ho vaig passar molt bé. M'ho vaig passar molt bé. Jo crec que és d'aquelles pel·lícules que, amb tota, amb perdó de l'expressió, la merda que hem d'escoltar per televisió, de que el mundo se está acabando, doncs ara aquest tipus de pel·lícules es fa encara pensar que, bueno, no, no, que hi ha gent que es preocupa dels animals...
per al mig ambient, que es preocupa perquè tot funcioni. Per tant, Hoopers, sí o sí, l'heu de veure. Doncs som-hi!
Lo hemos conseguido, Mabel. Después de muchos años de trabajo, esta tecnología revolucionaria nos da un acceso sin precedentes al mundo animal. Metemos esto en esto. Sí, sí, esto en esto. Esto en esto. Para que me quede claro, ¿habéis creado un animal falso? Sí. Que hace que los demás animales crean que eres un animal. Sí. ¡Hala! Esto es como Avatar. ¡No tiene nada que ver con Avatar! ¡No!
¡Mabel, ten cuidado! ¡Ey! ¿Qué pasa, niñas? ¿Qué pasa? ¿Qué pasa? ¡Os entiendo! ¡Hola! Los pillaron en la misma madriguera. No.
Molt bé pinta això. Sí, sí, la veritat, perquè com s'integra ella dins del món animal, clar, perquè poden parlar tranquil·lament i veure com és el món, el món animal, qui el regeix, qui són les jerarquies, per què no estan on tenien que estar, que és en un lloc que estan fent una autopista enorme, que és carregar el seu hàbitat. I tot això ha explicat amb molta senzillesa, molta honesta edat, i la veritat que...
t'atrapes això m'interessa molt doncs De Hoppers els quedats del revés la pel·lícula també molt bona sí, són els mateixos aquí hi ha una solvència això que la crítica deia no és menor, menor no
per mi l'important. Bueno, la crítica a vegades és el que és, eh, també. Doncs vinga, va, anem-hi. Què més tenim, Xembre? Doncs tenim l'último vikingo. Pel·lícula marciana, però molt interessant. Marciana, eh? Sí, sí, però està molt bé, està molt bé perquè, a més, clar, Mats Mikkelsen és el seu protagonista, un home que el coneixem per a fer sempre de tio dolent o raro, i aquí és un paper dificilíssim.
Anker surt de presó després de complir una condemna de 15 anys per robatori. Els diners de l'atracament va ser enterrat pel seu germà Manfred, que és el Marc Mikkelsen, només ell sap on està. Per desgràcia, des de llavors Manfred ha desenvolupat un trastorn mental que li ha fet oblidar-lo tot.
Junts, els germans, em prenen un viatge inesperat per retrobar els diners i descobrir qui són en realitat. La dirigeix Andrés Thomas Jensen, un home que ha fet una pel·lícula, per exemple, boníssima, Ginetes de la Justícia, i és una producció danesa vinculada al cercle del director, amb dos grandíssims actors, som Mats Mikkelsen i Nicola Laikas, que l'hem vist en moltes altres pel·lícules, que va estar nominada als Premis del Cinema Europeu a millor actor,
a Mads Mikkelsen, i nominada al Giraldillo d'Oro a Sevilla per millor pel·lícula. Giraldillo d'Oro, eh? Giraldillo. Ah, exacte. Escolta, això està xulo. M'agrada molt, molt. A veure, és una comèdia negra amb sa gent escandinava o breva del to àcid habitual d'aquest director, no? Fidel al seu hostil, Jensen combina humor negre, violència seca i un profund humanisme.
I ho combina d'una manera, fa un còctel perfecte, perquè hi ha moments que estàs rient i de sobte que dius, però què ha fet aquest tio? Perquè, clar, aquest home, el paper del Manfred, és un home absolutament perdut, aquest no... I té tota una història de per què aquests germans són tan raros.
hi ha coses d'abusos quan eren petits. I tot això t'ho va esclar d'una manera... et va donant xispes, pim-pam-pim-pam, fins a arribar a una pel·lícula interessant. Pel·lícula que, al principi, direu, és marciana. Sí, aguanteu. Aguanteu, perquè la veritat és que la recompensa és molt alta i és una pel·lícula molt interessant d'aquest director, que per mi és un dels grans directors escandinaus, Anderson Mangelsen, i Mad Mikkelsen, és que és un...
És un puto crac, com deia el Guardiola. És un tio que qualsevol cosa entrou gran profit. Per tant, és una pel·lícula que heu de donar en compte, el últim vikingo, i que ara m'ha sentit el seu tríler. Tengo que irme un tiempo. ¿Ves esta llave? Quiero que te la tragues. Tienes que dejarme terminar de hablar. La estación central. Hay una bolsa. La sacas y la entierras en el bosque donde la casa de mamá. ¿Puedo enterrarla en otro sitio?
¡Ay, qué despiste! Ahora se llama John. ¿Por qué no quieres que te llame Manfred? No puedes volver a casa después de tanto tiempo y pretender que todo siga igual. Soy John. John W. Lennon. Hay que joderse. Anda ya, hombre. Si no os parecéis, no has acertado ni con las gafas. Estamos ahorrando para comprarlas. Ya está bien, Manfred. Dime dónde... ¿Está bien? Solo tiene heridas superficiales. ¿Me lo puedo llevar ya? Si me das un billete de 500 escondidas, es todo tuyo.
Trastorno de identidad. Trastorno de identidad disociativo.
Pero ¿cómo vas a elegir tu propio nombre? Pinta bé, pinta bé, Gemma. Sí, sí, no, no, és que està molt bé. El que estàs a centrar-te a dir, bueno, què és això? Què és això? I després dius, doncs, vaig a seguir. I té moments... És que, clar, com combina la violència, l'humor, podíem dir la tendresa entre dos germans,
que no han pogut demostrar aquesta tendresa, i el parc queda tot plegat. Per tant, és una pel·lícula molt, molt interessant. Doncs el que dius és això, és el que vam descobrir fa uns anys, quan va venir la primera part. Ens feia una mica de riure, i ara arriba la sisena part i dius...
Fa gràcia, però tampoc s'allunya tant de la realitat. Ens pensàvem que no era possible, però sí, és possible. La realitat a vegades supera la ficció. Sí, sí, torrente presidente, que ens arriba aquest cap de setmana, que jo, bé, sí, clauré, perquè sempre m'ha fet gràcia...
El pas és que passa una miqueta que des de la primera a ara el que no es pot dir o no queda bé dir-ho ja ha passat a millor vida. Perquè, clar, tu mires el primer o el segon i deies, però quins personatges... No friquis, no. Apastosos i quina... Però és que hi són. Hi són, clar, hi són. Sí, senyor home, això estic totalment d'acord amb tu, Jaume. I també una altra cosa, eh, Gemma. El senyor Segura, Santiago Segura, estira massa el xiclet.
amb el padre, ma, és que hi ha una torrenta, és a dir, arriba un punt que dius, ale, però prou. Sí, però cal reconèixer que a aquest home se li ha de fer un monument perquè quan va haver-hi la Covid va ser el primer que va estrenar una pel·lícula per tots els públics perquè la gent ha omplit la sala. Una cosa, l'altra o l'altra, però és així, es tira molt, eh?
Sí, perquè el tio sap que la pasta i després el portarà totes les televisions i fent el seu màrqueting amb les seves samarretes i tal. Ja sabem el que trobarem. Ja ho sabem, sí. Però jo sempre...
Jo hi aniré, també, a veure-la. Et dic ara que hi aniré, eh? Però hi aniré per una causa, eh? Perquè la primera, o la segona, no sé què, amb el meu nebot gran, i ara s'ajunten tots, fills i nebots, tots. Anem al cine, tots. Saps què? És un gènere...
que és un gènere, per mi, jo l'he batejat com un gènere de tius, d'anar amb la colla, com tu dins bé, dels teus nebots grans, etcètera, o anar amb la teva colla tota la vida i escoltar les bajanades que arriben a dir, però què t'han fet per pensar? Això no està tan lejos de la realitat. Per tant, és interessant, però no, és un cine...
No és un cine que puguem dir, ostres, quin contingut, quin missatge. No, no, no, és un cine, però és això. Palomitero, dir les coses només grans que puguis dir, i te'l dirà fa un any. I això, doncs, amics i amigues, sona així. Todo empezó con un hombre. Torrente. Torrente. Torrente.
Torrente. Un hombre que aprendía a moverse entre los poderosos hasta proteger al propio Estado. Sobrevivió cuando todo se vino abajo. Es una película...
Xema, deies que és una pel·lícula que què? És una pel·lícula que a la premsa no veurem. Que on? Que a la premsa no veurem. No. Perquè no fa passe de premsa. Ah, mira, veus? I diu, no, no, no, perquè sempre després la crítica ens poseu a parir i això va pel meu públic. El meu públic ja sap que serà bo. O sigui, bueno, té les seves maneres. Sí, sí. Molt bé. Xema, la saga, un plaer. Que vagi tot molt bé. Per res, seguirem parlant de tot plegat la setmana que ve.
Escolta, què tenim aquesta setmana a les Baix? Doncs mira, portem a estudiar el gran treball del Bruno Mars, que s'anomena Emotion, i que és molt, molt interessant, i desgranarem cada cançó i el per què l'ha fet, què ens diu, per què ha canviat de gènere, etcètera. Gràcies, Xema! Vinga!
L'edició d'avui la nombra 2.314. 2.314 edicions del magazín del matí de Vilassar. Diu el meu nom, Jaume Cabot. No és que us ho mani, no. No és que us ho demani, no és que us ho mani. Que sigueu tots i totes molt i molt i molt feliços. Que vagi molt bé. Demà a les 10 en punt ens ho expliquem totes. Ens hi tornem a posar. 98.fm, maresme, vilassarradio.cat per internet. Joan Escofet i Rebermaz ens acosten l'actualitat a la una al migdia 3.57 de la tarda. Què ens inspira fins a arribar a la una? Doncs segureta social i xiquilla.
A veure, social i xiquilla, i nosaltres demà a les 10 ens hi tornem a posar que vagi bé. Ja no me dicen nada, pero sus dos ojos negros se me clavan como espadas, pero sus dos ojos negros se me clavan como espadas. ¡Ay, chequeo!
Ese silencio que me desvive, me dice cosas que son tan claras, que yo no puedo, no puedo, no puedo dejar de mirarla. Y yo les tengo que decir cuantos, que estoy loquito de amor por ella, y que sus ojos llevan el fuego de algú.
Gràcies.
Pero sus dos ojos negros se me clavan como espadas. Pero sus dos ojos negros se me clavan como espadas. Como el sol a la mañana. Como los rayos de luz.
Vilassar Ràdio, és la una de la tarda.