Cada dia, de dilluns a divendres, de 10 a 1, parlant de tot. Repassem l'actualitat de Vilassar de Mar, què passa al món, les entrevistes d'actualitat i obrim la caixa de l'entreteniment. De dilluns a divendres, de 10 a 1, parlant de tot amb Jaume Cabot.
Molt bon dia a tothom, què tal? Com estem? Benvingudes, benvinguts tots i totes. Un matí més com sempre i en directe a través de Vilassar Ràdio. Som l'emissora municipal de Vilassar de Mar i us saludem com cada dia, com cada matí, des del 98.1 de l'AFM al Maresme i a través de vilassarradio.cat per internet. Dimarts 4 de novembre de 2025 ens endinzem.
En l'onzer mes de l'any amb un dia assoballat de temperatures agradables, tan agradables que no són gaire normals per l'època que vivim, en què la xaqueta hi hauria d'estar a l'ordre del dia. Sembla ser que hi ha un canvi en el temps de cara a final de setmana, amb una arribada d'una forta pertorbació. Això és el que anunciava ahir Joaquim Serra des del Centre de Referència Meteorològic de la Comarca. Veurem si es compleix l'arribada d'aquesta pertorbació. En qualsevol cas ens ho explica de seguida el mateix Joaquim Serra en connexió en directe.
També parlem als vols d'un quart d'onze amb Joan Escopet. Ell és el cap dels serveis informatius de Vilassar Ràdio. I amb ell repassem cada dia l'actualitat i els seus protagonistes. El poc ens passa. Un poc ens passa on repassem l'actualitat local, general, les notícies curioses i aquelles notícies que passaven un dia com avui també. Tot pujant al DeLorean, repassem les efemèrides.
A dos quarts d'onze passa per la ràdio, en aquest cas en Jaume Borràs Galsaran. Ell és llicenciat en Geografia i Història per la Universitat de Barcelona i diplomat en Ciències Religioses per l'Institut Sant Fructuós de Tarragona. Ell és l'encarregat de pronunciar avui a les 6 de la tarda a la sala Roser Carrau la Conferència a l'Islam, més enllà de les etiquetes. Una conferència interessant, com sempre, com cada 15 dies les que ens proposen des de l'Aula d'Extensió Universitària.
A les 11, els avis i les iaies, els avis i les àvies prenen el protagonisme. 60 minuts moderats per Mar Vilamajor. Amb la Mar i la Tertúlia repassem els temes d'actualitat vistos des del seu punt de vista. Cada 15 dies passa per la ràdio la Montse Martínez. El dimarts a les 12 alterna presència amb, en aquest cas...
La Isabel Caparrós amb la imatge. Ets tu el món de la moda. I avui, però, és el tor de la Montse Martínez des d'Àdic Badalona. Parlem de les addiccions, en global, en general. La Montse fa un parell de setmanes ens explicava la seva experiència. En aquest cas, d'addicte a terapeuta. Van parlar de les seves addiccions. Aquell túnel llarg...
feixuc, però que se'n va sortir. I avui volem passar, o parlar en aquest cas, sobre com es va fer terapeuta i ajudar ara a persones que pateixen diferents addiccions. Dimarts, Xem a la Saga. Com sempre, el nostre amic el crític de cinema i televisions parla de sèries, de pel·lícules, de plataformes televisives, però avui, per motius professionals, Xem a la Saga no pot estar amb nosaltres
I parlarem. En Joan Escofet parlarà amb la Mar. La Mar és la mare d'en Sergi. Maresmencs, en Sergi va patir una leucèmia.
Ell va, o en aquest cas els pares, van ingressar unes ajudes. Resulta que amb aquestes ajudes, sense que fos culpa d'ells ni que tan sols ells s'adonessin, els van ingressar 5.000 euros més del que els havien d'ingressar. I ara els hi reclamen. Un desfet de temps, un altre en aquest cas pas per no creure en absolutament res.
Escolteu l'entrevista perquè realment val molt la pena. En Joan Escopet entrevista la mare, la mare d'en Sergi, que feliçment ara encara no té l'alta, però que es troba molt bé de salut. I això és el que celebrem. Doncs aquest és el menú, l'edició d'avui, la de dimarts 4 de novembre de 2025. L'edició d'avui la número 2.241, 2.241 edicions del Magassin del Matí de Vilassar Ràdio.
El meu nom, Jaume Cabot, ho tenim tot a punt. Motor Rancès posem primera i arrenquem, som-hi. Cada dia, de dilluns a divendres, de 10 a 1, parlant de tot. El temps...
Centre de referència meteorològica de la comarca Servei Meteomar del Consell Comarcal del Maresme. Joaquim Serra, anunciaves aquesta anormalitat en les temperatures, llueix molt el sol i, en qualsevol cas, allà on hauríem de portar jaqueta, inclús el jersei avui fa nosa. Per tant, estem molt atents a la previsió del temps, sobretot quan s'indicava ahir que de cara a dijous divendres pot arribar una forta perturbació.
Joaquim Serra, explica'ns què ens espera meteorològicament parlant un dia més en directe. Molt bon dia, Joaquim. Hola, molt bon dia. Avui dimarts hem de parlar d'un temps que ha de continuar marcat per l'estabilitat durant tota la jornada, però amb canvis importants a la vista. A partir de demà la tarda i sobretot de cara a dijous tindrem un temps passat per aigua i amb temperatures clarament més baixes, temperatures
de plena tardor. De moment, avui tindrem, com dèiem, un dia solellat. Han baixat una mica les mínimes d'aquesta passanit, aquesta matinada fet una mica més de fresca, però les màximes també seran un pèl més altes en relació a les d'ahir cap als 20-21 graus a les hores centrals del dia. Vens fluixos que aquesta tarda giraran cap a Garbi, cap al sud-oest i la situació marítima, en conseqüència, tranquil·la a tota la costa del Maresme tant aquest matí com també aquesta tarda.
Justament aquest vespre poden aparèixer alguns núvols prims, però seran núvols sempre poc importants. De cara a demà, la nuvolositat s'anirà incrementant, bàsicament formada per núvols baixos al matí, més compactes a la tarda, fins i tot...
Ja podríem tenir algun primer ruixat de mala tarda, però creiem que poca cosa, amb unes temperatures que demà, malgrat l'augment dels núvols, encara poden pujar una mica o, com a mínim, mantenir-se semblants a les d'avui i amb vents que continuaran fluixos i força variables. Dijous arriba una pertorbació, una línia frontal que acabarà formant una borrasca en superfície a la Mediterrània i, per tant,
tindrem un front força actiu amb precipitacions que durant el matí migdia poden afectar qualsevol punt de la comarca. Atenció, perquè localment podrem tenir tempestes fortes, sobretot durant la primera meitat del dia, i posteriorment, amb el pas de la línia frontal, s'obririen algunes clarianes a la tarda, però sense fer net del tot, i fins i tot de cara a la tarda vespre podríem tenir noves tempestes.
xàfecs més irregulars però localment d'intensitat forta. Tot això amb unes temperatures que evidentment dijous baixaran, baixaran de forma clara i aquest descens el notarem també divendres. Un divendres en el qual al matí migdia predominarà l'ambient assolellat però amb nubulades que creixeran i que a la tarda podran deixar algun xàfec. I tot apunta que dissabte arribaria una altra pertorbació
que tornaria a deixar el cel força tapat i nous xàfecs irregulars, però que podran afectar qualsevol punt del maresme. No cal dir que tendiments com dissabte es mantindrien les temperatures de plena tardor. De fet, aquest dijous sembla que tindríem les primeres nevades una mica destacables cap a l'àrea del Pirineu.
Joaquim Serra, moltíssimes gràcies per la informació àmplia i puntual. Servei Meteomar del Consell Comarcal del Maresme. Estarem atents a aquesta pertorbació que pot ser forta de cada demà, però sobretot de cara a dijous. Demà a la mateixa hora hi tornem, Joaquim. Fins aleshores, que tinguis molt bon dia. De dilluns a divendres, de 10 a 1, parlant de tot amb Jaume Cabot. Pocs segons, un quart d'onze.
I com sempre, aquesta hora és moment per saludar el senyor Joan Escofet, cap dels serveis informatius de Vilassar Ràdio. Senyor Escofet, bon dia, bona hora. Bon dia, Jaume. Ara sí, bon dia. Bon dia, Jaume. Trobo a faltar l'alarma, eh? Te la faig? Sí. Ah...
És un simulacre, no patiu, no és alarma química ni res. L'alarma química sona diferent. Mira que havíem començat bé ahir, el dilluns. Una alarma et dona, sempre vulguis o no, un plus. Sí. Clar, avui sense alarma...
Trobo a faltar alguna cosa. Fa calor. Joaquim Serra ara mateix està preparant tot un arsenal de càmeres de foto, de vídeo, perquè diu que demà, i sobretot dijous, arriba una forta pertorbació, perquè avui Joaquim Serra surt al carrer, veu aquest sol, i aquest dia que sembla que estiguem al mati juny, i està avorrit, s'avorreix. S'avorreix. Sí, sí, més... En fi, ell continua alertant, eh? Joaquim Serra de...
d'aquest canvi climàtic que ens porta aquestes temperatures segurament fora del que recordem, els que tenim una certa edat de quan érem més jovenets per aquestes èpoques. Sí, home, sí. Feia fred com per anar al castanyer i castanyera i quedar-te allà amb el foc, però ara hi ha això, li demanes a distància. Per cert.
Hauríem d'esmenar una mica l'imbècil del dia d'ahir, que el vam dedicar, si ens escolteu cada dia, si no ho recordem, a la fiscal general de París, que atribuïa el robatori, el Museu del Louvre, a uns lladres de poca volada, va dir textualment, recordem aquest robatori.
a la pinacoteca parisina, en el qual els lladres es van endur joies per un valor de 102 milions d'euros, més o menys. Ara, segons publica l'estampa, la República, perdona, al diari italià, clar, potser hem de donar una mica la raó a la fiscal de París. La videoseguretat, el sistema de seguretat del Louvre...
Ai, ai. Tenia una contrassenya. No. Quina era la contrassenya? Un, dos, tres, quatre. No, semblant, l'altre. Zero, zero, zero. Louvre. No. Clar. És que poc ens passa. No, Joan. En sèrio? Sí, sí. La contrassenya de seguretat del Louvre era Louvre. Prr.
Això no seria l'imbècil del dia, eh? Seria el de gairebé de l'any, eh? Ara segur que ho han canviat i és l'Ubre 01. Exacte. O l'Ubre 25, que estem a l'any 2025. O l'Ubre, ok, ok. És que poc ens passa, eh? Poc ens passa. Estem parlant d'un museu dels més famosos del món, per no dir d'entre els top 3 o top 5 més famosos. I m'estàs dient que la contrassenya de l'alarma del Louvre era el Louvre. Bueno, igual encara ho és, eh? Que ningú ho ha canviat. Clar.
Perquè ara qui anirà a posar l'obre? Ja ho han canviat. Ara és el moment de posar-ho. Jo crec que no resistiria en una altra robatòria. Hòstia, no. I a més a més, el robatòria d'això que t'entren per la finestra.
Així fent-se veure que és una grua de neteja, vinga amunt, amunt, amunt, baixem i m'escapo amb patinet. Així es demostra que realment anaven amb patinet. Ja és l'imbècil de la dècada, possiblement. De la dècada. Sense oblidar la corona que deixen que cau pels carrers de París. Va rodolant, pica amb una llamborda i es trenca. Però tu això ni t'ajumps a buscar-ho, eh? Jo tampoc, perquè dius que hi ha algun nen que ha perdut la corona.
Déu-n'hi-do! Poc ens passa, Joan? Poc ens passa. I seguim amb el poc ens passa, perquè el Tribunal de Comptes ha condemnat l'exdirector, atenció, de l'oficina antifrau de Catalunya, Daniel D'Alonso, a tornar 82.000 euros a l'organisme per haver cobrat trienis de manera fraudolenta. Ah, molt bé. Hòstia... És que no n'hi ha ni una, en realitat. Sí, no n'hi ha ni un pam de net. És a dir, tu et dius Daniel D'Alonso. Sí.
Normalment aquests casos és la petada a la madrilenya, que dic jo. El més inútil el posen com a director. Sí. Et donen la responsabilitat de l'Oficina Antifrau de Catalunya. Vinga.
I què és el primer que fas? Frau. Frau, ja està. És a dir, cobra trienis. 82.000 euros de trienis són molts trienis i molts euros, eh? És a dir, cuidadinem, això. I ara els ha de tornar, no? I és el d'antifrau, eh? Però suposo que l'han fotut fora. O no, no, que torni... Bueno, ara segurament s'obrirà una comissió, una subcomissió, un observatori del frau. Ara es porta molt a fer observatoris. S'obrirà una comissió per decidir si es fa una comissió d'antifrau, eh? Sobretot algun dinar faran. Sí, i tant, i tant, i tant.
Molt bé. Opíparo, segurament. Per escatir què fem amb el Daniel D'Alonso. És que...
És que, en fi, és que no hi ha ni un pam de net. Si tu treballes a l'oficient antifrau i fas un frau, és difícil inclús de creure que ha sigut ell. Segur que deuen dir, seguro que ha sido el de Alonso. Una mica afecta l'obre. Sí, sí, sí. És difícil de creure tot plegat, eh? Què més, Joan? Clar, nosaltres quan estudiavem periodisme ens deien que la notícia no era que un gos mossegués l'home, sinó que un home mossegués el gos. Sí, tot pot passar. Clar.
Com pot ser que a l'Evina categoria de titular que l'aplicació per a dispositius mòbils que permet fer tràmits i consultes sobre l'atenció sanitària, la meva salut, no funciona correctament? És que no cal que... Exacte.
Seria com Rodalies. El titular seria... El titular seria... Funciona correctament. Funciona i la gent l'entén. Sí, seria com Rodalies, no? Avui la gran notícia d'última hora és que el tren va a l'hora. No és possible. És a dir, aquí estem dient que un gos ha mossegat un home. Sí, sí, sí. No té cap mena de sentit que levin a titular la meva salut. La meva salut has de ser enginyer de mines. Sí. I camins. I camins per arribar a posar el teu nom... Sí, sí.
I validar-ho. CIF, DNI, ara t'envio un correu... És molt útil. No, útil ho és. Si aconsegueixes obrir-lo, és útil, però, fill meu, el que costa és obrir-lo. En fi, bueno, poc ens passa. Si és que cada notícia, cada cosa que expliquem, a part de ser certa, com sempre diem, el que fa és corroborar el nom d'aquesta secció. Poc ens passa. Agents de la Policia Nacional han dit aquest cap de setmana el pare...
d'un nen que jugava en un equip de futbol de Madrid, de les Rodalies de Madrid, concretament a Hortalesa. Doncs, com el seu fill, l'entrenador no el va posar a jugar, es va emprenyar molt amb l'entrenador, se'n va anar fins al seu cotxe, va sortir amb un ganivet de 63 centímetres...
i va anar a intentar agredir l'entrenador del seu propi fill. És a dir...
intervenció de la policia, etcètera, moments d'enorme tensió. I és el que diem sempre, l'educació dels pares. I educa els pares. I perdó, eh? Jo dic així, eh? Majúscules, negretes, subratllats, és una cosa meva. Aquest imbècil, el que hauria de passar-li és que no entrés mai més en un recint esportiu, ni tan sols en llocs, ni sortir de casa, que el fotin a la presó. Un tio que pel seu fill no juga.
el motiu és que el seu fill no jugava, va buscar un ganivet de 63 centímetres al cotxe per intentar agredir l'entrenador. El seu propi entrenador. Sí, sí, sí. El que ha de fer és anar ell directament a Carabanchel i dir, hola, vinga, detén-me. Déu-n'hi-do. Com està el panorama, eh? Com està, com està. Després diuen que no troben entrenadors. No m'estranya, no m'estranya. El que haurien de tancar són els camps de futbol, alguns elements, però bueno. Ara que parlem de futbol, avui hi ha un Liverpool-Madrid, no? Sí, de Champions.
Dos dels equips més Champions de la història. Serà bonic el duel. És ànfil. Una més mereixement que l'altra. Vèiem ahir imatges molt boniques de la delegació del Real Madrid lliurant flors al monument el portugués Diego Jota que va morir
el passat 3 de juliol. Partiràs avui a Anfield, a Champions, Liverpool-Real Madrid. Doncs sí, senyor, amb el retorn de Trens-Ten-Darwin aquell. Trens-Ten-Stegen. Trens-Ten... Com es diu el candidat? Alexander Arnold. Sí, en Trens-Trens-Darby. Escolta, pugem el DeLorean. Va, anem al DeLorean. Va, anem.
perquè un 4 de novembre, avui és l'aniversari de Rosario del Carmen, com fa les flores. Home! La Rosario, doncs, avui fa anys, filla de la faraona, germana d'Antonio Flores, de la Lolita, i filla del Pescaïlla. Tenim tot ja, és que ¿cómo quieres que te quiera, Joan? Exacte.
Quina cançó és preciosa, aquesta. Un dia veig el DeLorean en regala grandíssimes cançons. Como quieres que te quieras. Como quieres que te quieras. Si no te das a mí. Como quieres que te quieras. Ara que veig un titular al som3.cat barra gentcat.tv3.2000cat.
Em fa molta gràcia, perquè Santa Llúcia és el 13 de desembre. A més, hi ha una gala literària que és la nit de Santa Llúcia. Que, a veure, dins la meva ignorància, ves que no hauria de ser la nit de Santa Llúcia. O la nit abans, del 12 al 13 o del 13 al 14. Aquesta gala la feien uns dies després. Doncs ara l'han passat al març, la nit de Santa Llúcia. Per l'espistar, per l'espistar.
És a dir, la festa major de Sant Joan, si no us va bé fer-la el 24 de juny, eh, la fotem al juliol, eh? A més, crec que li han canviat el nom, crec que passarà a ser alguna cosa com les lletres catalanes, és a dir, a l'executiu diòxid de Colboni, continuen, doncs, torpedinant noms de sants, noms religiosos, que no entenc molt bé per què. És la nit de Santa Llúcia, però és la nit de Santa Llúcia. De nit de Santa Llúcia a nit de les lletres catalanes. Vinga.
Molt bé, Joan, va. Avui fa 55 anys que David Bowie treia aquest single de The Man, Hussle, The Wall, l'home que va vendre el món. I searched for home and land
Fins demà!
Sí, senyor, és que de tot ja fa 50 anys, tu. Estem escoltant en Bobby, una cançó que segurament va viure una segona vida arran de la versió que va fer Nirvana amb aquell enplaguet de l'any 93.
Què més tenim, Joanet? Doncs 1979. Avui, The Police, traien un single nou i van dir, pues anem a passejar per la Lluna. Som-hi! Walking on the moon!
Walking on damunt, passejant per la Lluna, les tinc quan estava amb The Police, amb molta presència del baix, el seu instrument, i molta presència també de la bateria. És un dels grans bateries, un dels millors del món, eh? The Police! Vinga, més coses! I un dia a la Sant Carles de l'any 1989, a les llistes britàniques només hi havia dos personatges,
Arribant a tenir 50 cançons, 50 singles, entre els top 1, top 2, top 3, que eren Cliff Richard i Elvis Presley. I avui, any 1989, els igualava Sir Elton John amb el seu sacrifici.
Doncs fa 36 anys ja, d'això. 36. Passa el temps. Sir Elton John.
És que hi ha gent, Joan, que neix pel que neix. És a dir, aquest senyor només podia ser músic, perquè és una autèntica meravella... Ella amb Bernat Pina, sempre ho diem, que era el compositor llatrista de Sir Elton John, però tu imagina't, eh, tenir 50 números a les llistes britàniques, eh, en aquest cas. Sí, bueno. En fi, a les estadounidenses hauria de tenir 29. Sí, sí. Però és que és curiós. Preciosa, eh, també aquesta cançó que estem escoltant, eh.
A Gran Bretanya hi ha autors d'immenses cançons i grups, eh? No estem parlant de... de qualsevol. Sir Elton John, Sacrifice.
Què més tenim, Joan? I avui fa 18 anys que el món descobria quina cara tenia el faraó Tutankamon. S'obria el sarcòfag i vèiem aquella coseta, aquella coseta petita, aquella cara ennegrida, amb aquelles dents així acunillades. I clar, un dia que el món va caminar com els egipcis. Doncs walk like egipcian, amb les grandíssimes bangles.
Walk like an Egyptian. Walk like an Egyptian. Vanguels amb aquell xiulet tan característic, eh?
Si esteu conduint, s'entén la cançó, no. No, no, no balleu. Aquella coreografia molt tiktokera, eh? Sí, és veritat, per l'època. Molt avançada, eh? Parlem del 80, final dels 80, principis 90, eh?
Molt bé, Joan. Una de les primeres grans bandes femenines, eh? Sí, senyor. Composada completament per elles quatre, cantant i tocant, i, a més a més, amb les músiques que les acompanyen, també femenines. Bandes de rock, eh? Ara vull aclarir immediatament, perquè, evidentment, tot el sol Detroit, tota la... tota la Motown, sí que hi havia bandes femenines, eh?
Per cert, València busca president, Joan, tu mateix. Tens ganes d'anar a presidir-los o no? Ho faries més bé que Amazon, segur, eh? Jo crec que... Qualsevol ho faria millor que Amazon, ja. Tu vas al zoo, agafes qualsevol animaló, ho faria millor que Amazon. Jo estic completament segur, eh?
Joan Escofet, una del migdia 3.57 de la tarda. Què serviu el Crònica d'avui? Doncs parlarem amb la Mar. La Mar és una dona del paresma, mare d'en Sergi. Sergi va patir una leucèmia bastant greu, quan tenia 5 anys d'edat. Ara el nen en té 14 anys.
Afortunadament està recuperat, està pendent que li acabin de donar l'alta definitiva i la sorpresa ha estat quan ha vist que l'agència tributària li reclama 5.100 euros de les ajudes que va rebre aquesta família monoparental per ajudar com a complement a totes les despeses arran de la greu malaltia.
que va patir en Sergi. Escoltarem la mar i mirarem de treure l'entrellat d'aquest cas que, en fi, fa pensar com a mínim que el sentit comú és el menys comú dels sentits. Joan Escofet, cal dir que no és error d'ella, és error de l'agència tributària, que li ingressa... No és ben bé error, l'agència tributària aquí què fa? Fa de cobrador del FRAC, per entendre'ns, del Departament de Benestar...
i família de la Generalitat reclama aquests diners que retornin. Amb ella mai li van dir que s'havien de retornar.
I l'agència tributària, doncs, que fa, doncs, executa una ordre que, en fi, la pròpia agència no acaba d'entendre molt bé de què va, ella ha anat a síndic de greuges, síndic de greuges s'ha posat al seu costat, com no podia ser d'una altra manera, estirant el fil, han vist que hi ha una xeixantena de famílies amb situacions semblants, això ve d'aquella llei d'ajudes a famílies o persones vulnerables,
Després s'ha vist que en alguns casos s'han condonat aquestes despeses. Com no pot ser d'altra manera. Però en el cas de la data d'avui, a 4 de novembre del 2025, cap administració, a més a més, l'ha trucat i ha aixecat el telèfon i li ha dit a veure què està passant.
Amb quina notícia hem començat avui, el que ens passa? Amb el senyor De Alonso, responsable de l'antifrau a Catalunya, que ha fotut mal calaix amb 82.000 euros per ajuntament. Per tant, a una dona monoparental que ha patit una gravíssima malaltia, del qual celebrem, no té l'altre encara, però celebrem que estigui molt bé, l'escoltarem a dos quarts d'una...
Li estan reclamant això i hi ha qui, responsable d'antifrau, fot la malla dintre, presumiblement. I li estan reclamant al nen. El nen és menor, amb la qual cosa, si no s'aixuga aquest deute, vol dir que quan el nen faci 18 anys i legalment ja pugui treballar, doncs el primer que faran serà embargar-li la nòmina, perquè, clar, és un deute que calcula la pròpia agència tributària, li he dit a la Mar, que quan el nen faci 18 anys i legalment ja pugui treballar, doncs haurà de fer front a un forat de 20.000 euros, eh? 17.000 euros, eh?
Quedem-nos a casa, home, que s'està molt bé. Quedem-nos a casa, sí. Motius per sortir en tenim, però fa calor. Joan Escofet, un al migdia, 3.57 de la tarda. T'escolto atentament i a un quart d'11 demà torno a saludar. I tant que sí, recordem que la vida a vegades pot ser meravellosa.
Parlem de tot amb Jaume Cabot. Molts t'expliquen el trànsit de Lleida, d'altres t'expliquen el resultat del nàstic. Només nosaltres et parlem de Vilassar.
A la pròrroga es decideixen partits. A la pròrroga es decideixen títols. Amb la pròrroga arriba l'emoció.
Tots els dimarts a les 9 del matí i a les 8 del vespre, Vilassar Ràdio et porta la pròrroga. Sigui quin sigui el resultat, a Vilassar Ràdio juguem la pròrroga. Quan esculls Peix Local, t'estàs cuidant a tu. I la Mònica, que cada dia matina per obrir la parada. El Carles, que organitza la subhasta a la llotja.
La Míriam, que fa que el vaixell surti al mar cada dia. El Sergi, expert a navegar a Trenc d'Alba. I tota la pesca. Darrere del nostre peix hi ha molt més que peix. Hi ha cultura, gastronomia, comunitat i l'esforç de milers de persones. Comprar peix local és cuidar-te tu i tota la pesca.
Uns t'explicaran la fira del formatge de la Seu d'Urgell, d'altres la del romaní de Montagut. Nosaltres també en podem parlar, però preferim parlar-te de Vilassar de Mar. Vilassar Ràdio, 98.1 FM.
Seguim endavant, un moment per l'entrevista de la matí. Aquesta tarda, les coordenades ja les sabeu. 6 de la tarda, sala Roser Carrau de l'Espai Cultural Canvis. Arriba una altra de les interessantíssimes conferències que ens ofereixen, com cada 15 dies, l'Aula d'Extensió Universitària de Vilastadamar. Avui posem damunt la taula l'Islam, més enllà de les etiquetes. Una conferència càrrec d'en Jaume Borràs i Galsaran, que és llicenciat en Geografia i Història per la Universitat de Barcelona i diplomat en Ciències Religioses per l'Institut Fan Fructuós de Tarragona.
Amb el conferenciant que tenim el gust de rebre-lo avui al nostre estudi, parlem els propers minuts del Parlant de Tot. Parlant de Tot, amb Jaume Cabot.
Jaume Borràs, bon dia, bona hora. Molt bon dia. Com estem? Molt content de compartir una estona amb altres per una qüestió també emocional. El meu avi era de Cabrils. Ah, mira. I de petit, de parlo del segle passat, veníem a banyar-nos amb un autocar des de Cabrils a les platges de Vilassà. I m'han vingut records de la infantesa. Per tant...
Un espectacular dia per compartir una estona amb altres. Hòstia, que bé, no? Perquè en Jaume, a més a més, és de Tarragona, ell viu a Tarragona, no? Sí, sí, més que en un poble de Tarragona, Montrió del Camp. Ah, mira, preciós poble, eh? Que l'Avins es va instal·lar ahir per obrir una fàbrica tèxtil. Te parlo de començaments del segle XX, eh? I encara hi és la fàbrica o no? La fàbrica, amb la famosa crisi del petroli, es va afondre, perquè el tèxtil, com aquí a Catalunya, va entrar en una terrible crisi.
En Jaume crec que ens podia parlar de moltes coses. Sí. Escolta, i també et vull felicitar perquè les ràdios locals feu una gran tasca. Jo havia participat a Ràdio Falset i tinc també uns grans records d'aquesta tasca de picar pedra amb la gent de proximitat. Doncs agraïm moltíssim aquest reconeixement i també que avui hagis estat amb nosaltres, Jaume.
L'islam, més enllà de les etiquetes, Jaume, per un ignorant de l'islam com jo mateix, què hauríem de saber i què no sabem de l'islam? A veure, jo crec que per motius polítics i de grans interessos sovint ens arriba una imatge reduccionista d'un fenomen molt complex com és l'islam, que també és tan complex com el cristianisme.
Seria injust, per exemple, reduir el cristianisme a la Inquisició, com seria injust reduir Alemanya a Hitler. Doncs, què ens està passant? A partir dels atemptats de l'11 de setembre, el que vam viure a Madrid, el que vam viure a Cambrils i a Barcelona... I tant. Fa uns anys tenim sovint una imatge, crec, distorsionada, i repeteixo, interessadament distorsionada, d'un fenomen tan polièdric...
com és l'islam. I que nosaltres també som fills de l'islam. Per exemple, molta gent no sap que el pensament d'Aristòtil arriba a Europa, a les universitats europees, gràcies a un gran savi de Còrdoba que és Averrois. A les antigues universitats s'ha discutit molt l'aportació d'Averrois del pensament aristotèlic.
Quan dius interessadament has viajat o... Interessadament per part d'Occident, entenc, no? A veure, Occident, perdona'm l'expressió, Estats Units juga la puta i la ramoneta. Sí. Molta gent no sap que Estats Units dona suport a un dels països més tenebrosos del món islàmic, que és Araiba Saudita, on els drets humans brillen per la seva absència.
I després ens rasguem les vestidures que l'islam no respecta el dret humà. Doncs a què juguem? Per interessos vinculats al petroli, fomentem la versió, que jo l'explicaré aquesta tarda, més extremista de l'islam, que la mateixa Dolors Bremont, experta en islam, diu que distorsiona fins i tot el missatge del profeta Muhammad, doncs aquesta és la que es ven. Perquè, repeteixo, l'islam és polièdric.
Clar, però ens quedem sempre amb la part que, deixa-m'ho dir així, que podem atacar, no? L'Islam, el Coran, que n'hauríem de ser molt, o com a mínim conèixer-lo, la dona, les tensions entre Irak i Iran, però resulta que el que diu en Jaume és un fet tan notòric com això ja a primària se sap. És a dir, Estats Units, crítica, evidentment, amb aquesta gent des de fa molts anys, resulta que Aràbia Saudí són els seus aliats, però perquè hi ha una cosa negra que es diu petroli.
I Aràbia Saudí s'ha d'avisar que quan hi va haver la famosa primavera àrab, que va despertar il·lusió a sectors ben intencionats de la nostra societat,
Qui no li interessava que això triomfés un islam progressista i democràtic és Aràbia Saudita. I se sap que molts imants venen finançats des d'Aràbia Saudita. I quina versió de l'islam prediquen? Aquesta submissió de la dona, etcètera, etcètera. La més tenebrosa, la més fosca, la més integrista. Però existeix aquesta submissió o no?
doncs haurien d'anar país per país. Clar, és que ho posem tot el mateix. Clar, l'Islam és des de Marroc a Indonèsia.
Vull dir, són 1.900 milions de persones que professen aquesta creença religiosa, que repeteixo, des d'una gran pluralitat. A més, heu de pensar que l'islam no té una jerarquia com tenim els catòlics. Un papa, uns dogmes, una estructura piramidal de dalt a baix...
Aquí no hi ha una església oficial. Aleshores hi ha moltes branques. Dos grans famílies, xiites i sunites, però després és tot molt plural, eh? És molt divers. És un univers. Sí, sí. De xiites i sunites n'hem sentit a parlar molt. Però quines són les diferències? Què hem de saber? Perquè això surt molt. Els xiites, els sunites... Però què hem de saber de tot aquest món? Jo...
ara fer un exercici no de falsa humilitat, jo pràcticament ho desconeixia, tot i bé fer la carrera d'història, fins que no veus la revolució islàmica de l'època de Khomeini. En realitat, diferències doctrinals n'hi ha poques. És més qüestions de lideratges, eh?
Els sunnites, segons ells, la tradició islàmica, sunna, vol dir tradició. Els xiïtes, ells reivindiquen un personatge històric, que és Ali, gendre de Mahoma, i que serà assassinat, i el seu fill també serà assassinat, i pels xiïtes és la reencarnació de l'islam més autèntic.
Hi ha una divisió, això es produeix als primers segles de l'islamisme, els xiites són la part minoritària, són un 10%, el que passa és que els xiites són majoritaris, curiosament, a un país que us cridarà molt l'atenció, l'Iran, i l'altre, l'Iraq. L'Iraq, la confessió islàmica majoritària era el xiisme, no el sunisme. Els sunites, qui els representaria? Ara hi ve el saudita.
i Aràbia Saudita i Iran estan enfrontats, però estan enfrontats des de fa dècades, estan enfrontats per l'hegemonia. És més una qüestió d'hegemonia política que no pas per dissidències religioses o enfrontaments religiosos.
Segurament ja ho heu escoltat moltes vegades, això, no? Hi haurà una Tercera Guerra Mundial, si és que no hi és ja, que serà Orient amb Occident i serà de caire religiós. Estàs d'acord amb això? Jo ho he sentit moltes vegades i... Jo no estic d'acord. A veure, cap als anys 90, pensadors neocons, que es diu així, d'Estats Units...
Parlaven de la fi de la història i també volien armar ideològicament aquesta mena d'espantall antioccidental que és l'islam. I altres pensadors diuen que l'islam és incompatible amb la democràcia. Això són estereotips, són etiquetes que van quallant i que poden arribar al gran públic, que normalment el gran públic s'informa poc, perquè ara vivim, Jaume...
entendràs i coincidaràs amb mi, que som una mena de societat TikTok, que tot són notícies greus, que ens arribi a l'estómac, no al cervell. Sense contrastar. Sí, ara ho has dit molt bé. Sense contrastar. Mira, si em permetràs, jo recordo un episodi que el vaig viure a casa. El dramàtic, tràgic, 11 de setembre. Torres Bessones, tots ens ha quedat a la imatge. A la retina, al cervell.
Arribo a casa, jo havia fet un viatge a Israel, feia uns anys, a Palestina, Egipte i al Líban, i el meu germà esbarat, aquests moros, i si ho diré així, perdoneu, aquests moros tots són iguals, què havia vist ell? En un camp de refugiats palestí, la gent saltant i brincant, com si celebreixin l'atemptat. Després se va saber que eren imatges d'un episodi anterior.
Però, clar, què queda a la gent? La gent es queda pel que es queda. Queda això, clar. No queda el desmentit.
jo en aquell moment no ho sabia dir, que has de pensar que aquesta gent ha patit molt, jo he estat a Israel, molts viuen a la misèria, vull dir, doncs, és una reacció primària. Però és que, a més, era falsa, aquesta imatge, no tenia res a veure. Home, ells també poden pensar el mateix, i, evidentment, aquí no defensem ni la violència, ni els atacs terroristes, ni molt menys, però ells també poden pensar el mateix de tres mandataris, Bush, Blair, Snart, que van a buscar armes de destrucció massiva allà on només hi havia petroli. I la humanitat, on
Saddam Hussein només tenia quatre tiratxines. Això pràcticament ho va dir, en paraules més correctes, un general que el va entrevistar, Antoni Bassas, a Catalunya Ràdio, que la recordaré tota la vida. I era un general espanyol, no era sospitós. Anava amb una missió de les Nacions Unides per veure si el senyor Hussein tenia aquestes armes tan letals.
Diu, no, no té res. Diu, no té res. Ha quedat totalment trinxat per la guerra de Kuwait. Doncs allà van anar a buscar el que van anar a buscar i va haver-hi un retorn, no? Allà també poden tenir la imatge que els occidentals som així. Mira, aprofito la benentesa. Vaig tenir la gran sort de conèixer un traductor, escriptor i restaurador irakià, Pius Alivec,
que ell era de tradició cristiana, perquè a Irak hi havia molts cristians que convivien històricament amb els musulmans. I em va dir, a veure, Saddam Hussein era un dictador. Però l'única amenaça era pel seu poble, no era una amenaça pel món. I ara han perdut un dictador i ens han deixat l'anarquia i una guerra civil dins el país. Va dir, sí, ella, un iraquià. I, evidentment, va dir, l'Occident només ha anat a buscar els seus interessos.
Però això passa amb tot. Ara ho veiem aquí a la guerra a Israel-Palestina i veiem els països que estan teòricament en contra que aquí són els venedors d'armes en aquests països. Sí, sí, vivim en una societat plena de contradiccions. Hipòcrita, hipocresia. Exacte, jo diria que contradictoris és hipòcrita. És una hipocresia, però és que la diplomàcia sovint està revestida d'hipocresia. Islam, si no m'equivoco, vol dir pau, oi? No, Islam vol dir...
Sotmetre's a la voluntat de Déu. Submissió. L'islam musulmà. Sí. T'assommets. Déu. Ells tenen una visió de Déu molt monoteïsta, però t'ha de dir... M'has dit una idea interessant, pau i guerra. Un dels estigmes que té l'islam és la famosa jihad.
la Guerra Santa. I que Dolors Bremont i altres experts diuen que això no és correcte. La jihad, tal com parla el Coran, sobretot parla d'un esforç intern. La jihad gran, la jihad petita, és una lluita, una lluita física, que es pot entendre de moltes maneres. Ells mai han d'utilitzar la paraula Guerra Santa. Curiosament,
El mot de Guerra Santa s'utilitza per primera vegada històricament amb les creuades, que no és una iniciativa de l'islam, és una iniciativa que una mica ens pertoca a nosaltres. No sé si sabran els vostres oients que quan els cristians de la primera creuada entren a Jerusalem, on convivien cristians, musulmans i jueus...
Doncs sembren de sang i horror la ciutat. El 1099 la sang corria pels carrers de Jerusalem. Vull dir que la creuada i el famós crit de Déu ho vol, tampoc podem donar masses lligions a l'altre costat del Mediterrani. No, i tant que no. Em queda una dada...
que l'Islam va més enllà del que nosaltres que diem és del Marroc fins a... Sí, sí. Ara, actualment, l'Islam és la segona confessió en nombre de fidels i, a més, està en expansió. També és lògic, bona part dels països islàmics entrarien al que ara en diríem el sud, abans en dèiem Tercer Món, i són països amb un potencial demogràfic molt potent. Perquè allà...
Vist des de molt global, eh? La religió uneix als països islàmics, però tinc la sensació que cada cadascú va a la seva. No és com aquí, que deies que hi ha una jerarquia catòlica. Allà cadascú va una mica a la seva, no? Recordeu que hem dit al començament xites i sunites. Per un marroquí, l'Iman és un simple dirigent local que els divendres els reuneix a la mesquita i si té més o menys traça farà un sermó.
S'ha de vigilar perquè alguns d'aquests imants són integristes. Això, fins i tot, ja sabeu que els serveis secrets a vegades se dediquen a escoltar sermons d'imants. Perquè, et dic, no hi ha una jerarquia que el col·loqui. Tot depèn d'un senyor poderós que pot posar diners per fundar una mesquita i mantenir un imant. Però si tu vas a l'Iran, a l'Iran, curiosament, els imants sí que són una jerarquia.
I el famós imant, el més conegut era l'imant Khomeini, el que també ens vindrà a la retina, aquell turban negre i aquell rostre sempre taciturn. Fet-se té un altre islam. Però és que després, la gent viatjada, que segurament de Vilassar hi ha molta gent viatjada, s'ha anat a Turquia,
Malauradament, us ho hauran a ensenyar com un espectacle turístic, però s'hauria de por al darrere. Són aquells d'ensaires, els derbitxos, els que van donant voltes al voltant d'un edifici tancat. Van donant voltes en cercle.
és un altre islam. Més enllà de la part turística, són els místics, els sofís, que aquest islam busca pouar la dimensió més profunda de l'home, la seva unitat amb la divinitat. Molt similar al que farà Ramon Llull i al que després faran els grans místics, per exemple, de la literatura castellana, Sant Joan de la Creu i Santa Teresa de Jesús.
És una mica, Jaume, el que ens volen vendre, com amb tot, eh? Sí, sí. Però l'Islam és el mateix. Més enllà, hi ha Islam i hi ha gent més enllà de Bin Laden, Sant Hussein, etcètera, com a petita escala, deixem-ho dir, sí. I també, doncs, gent d'aquella zona que ve a viure cap aquí i els tenim tots dintre del mateix sac. Sí, els posem en un sac. I el teu germà deia els moros, els moros tots són iguals. I ara...
Ho diem, també, a escala. La societat ho diu injustament, però ho diu. Jo vaig tenir la sort, treballant de professor, que el meu primer alumne magraví que va aprovar el batxillerat ara dirigeix...
la pregària a la mesquita de Cambrils. És un noi treballador pencaire, ni és cap terrorista, ni és cap delinqüent, ni és un senyor que té com a objectiu envair-nos. El que passa és que hi ha llenguatges polítics, potser en posaré un terreny perillós, que també els interessa això. Sempre necessitem un enemic. Per això hem funcionat al llarg de tota la història. Sempre es necessita un enemic per desveiar l'atenció sobre els reals problemes que vivim tots.
I amb tot, eh? Ja no tan sols amb l'islam, eh? També. Sempre es necessita buscar... Una mica exterior. Sí. I a vegades el tenim aquí. I també et diré una cosa. Jo he tingut una colla d'alumnes tant de sexe masculí com de sexe femení. Del Marroc. Doncs com els de casa. Hi ha de tot. Hi ha gent molt treballadora, hi ha gent molt responsable, doncs hi ha gent que és més penques.
El Coran. Què diu el Coran? És un llibre... És un meló per obrir, això. Quedem amb molts titulars. El Coran requeriria una altra conferència. Jo no sóc filòleg, jo sóc historiador.
Però m'he llegit opinions d'experts sobre el Coran, i us la recomano sobretot la d'un expert que ha fet una mica de literatura comparada Bíblia, Coran i els primers llibres cristians del Nou Testament. Que, per cert, és d'Olot, Lluís Busquets Grevolosa. Ell què diu del Coran? A veure, el Coran és un llibre fruit del seu temps, i a diferència, i això ho hem de dir molt clar, els oients...
A diferència de la Bíblia, el Coran no s'ha sotmès al que es diu crítica textual, és a dir, no s'ha analitzat amb els criteris científics, filològics, que s'han analitzat els llibres com tots els de la Bíblia, tant la Bíblia hebrea com la Bíblia cristiana. És a dir, com s'han format el Coran...
ells consideren que no és paraula inspirada, sinó que és la paraula de Déu que te dicta. És a dir, que és Déu que parla. Pels cristians, pels hebreus, la Bíblia és un llibre inspirat. L'escriptor rep, diríem, una influència divina i va escrivint. El Coran no. Mahoma...
Fa el dictat. Se diu si sabia llegir o no. El que és veritat és que quan ell more no està per escrit, el Coran. Els pobles nòmades tenen una tradició molt de memòria oral. I el Coran no s'acaba de quedar transcrit fins al tercer califa. No en home. Fins als seus descendants. Queda per escrit. I es considera que és intocable. I el Coran autèntic està en àrab. L'altre són traduccions.
Una cosa que crida molt l'atenció... Et queda clar, no, Jaume? Claríssim. Sí, sí, sí. Déu, parla en àrab. Sí, sí, sí, ja està. És que un dels temes que es parla molt aquí, doncs, és, en aquest cas, doncs, els burques, el mocador... Això és un altre tema, un altre meló per obrir què, un de saber... A veure...
Allò, una cita fora de context és un gran pretext i això ens pot servir tant per la Bíblia com pel Coran. Tu pots agafar planes de la Bíblia i et pots esgarrifar. En l'Antic Testament hi ha unes planes on el Déu d'Israel mana l'extermini de tots els enemics. En canvi, en el Nou Testament ves una altra dimensió. Clar, el Coran és fruit del seu temps, és fruit d'unes tradicions. Això Dolors Bramon ho té molt clar. Mira, el tema del burca.
Hi ha alguna referència, però que és interpretable, però en cap moment et diu que una senyora ha d'anar a venir amb una mena de roba de sac. Però això és la imposició masculina, doncs, això. És la qüestió del patriarcat i acabat d'interpretacions esbiaixades com la mateixa de la giat, de la guerra santa a l'infidel.
Això són interpretacions forçades que els grans islamistes diuen que treix el propi esperit de l'islam. T'en diré un altre, aquest és molt curiós. Com que no hi ha un cànon islàmic com un cànon bíblic cristià o judaic, doncs...
Resulta que les famoses verges que ens parlen d'aquests fanàtics que les esperen al paradís, recordeu, eh? Set per cada una. Setanta! Ah, setanta! Ara hi ha setanta. Quina feinada. Perdoneu, eh? Resulta que un expert amb el Coran, d'origen alemany,
Remenant uns manuscrits al liament, va veure que això no quedava clar, que segurament no parlava de verges, que era un error de transcripció, i que parlava de raïm, que parlava d'aquest paradís que t'imagines per gent del desert.
un jardí, un paradís, raïm, uves, que posava en castellà, però de raïm, uris, que podria ser, raïm... Però sembla ser que aquest alemany ja va tenir problemes per defensar aquesta versió, perquè, atenció, repeteixo, la versió més extremista, més fanàtica de l'islam, té el seu predicament, i té un lloc, i ha de quedar molt clar, Aràbia Saudita.
I s'ha de dir. Jaume Borràs, ha estat un autèntic plaer que avui estigui aquí. 6 de la tarda, Sala Rosecarra, una de les interessantíssimes conferències de l'Aula d'Estenció Universitària, l'Islam, més enllà de les etiquetes. Jaume, en resum, que ni l'Orient és tan bo, ni l'Orient és tan... O, en aquest cas, ni l'Orient és tan dolent, ni l'Orient és tan bo. Tots podem aprendre uns dels altres. Sí, senyor. I la pau ha de ser patrimoni de tots. Moltes gràcies. Jaume, moltíssimes gràcies. Que vagi molt bé.
Arribem a les 11 del matí, temps de notícies, arriba la tertúlia, tenim els avis i les jaies, avis i javes preparats amb la Marvila Major.
Les notícies de les 11 Salutacions del 14 al 17 de novembre, Vilassadamar es prepara per viure una nova edició de les festes de tardor. Uns dies per celebrar la història i la identitat del nostre poble.
La festa vol rememorar el naixement de Vilassadamar com a municipi independent de Vilassadadal, a més de reviure el procés de segregació que es va materialitzar el 19 de novembre de 1784. Aquest any el programa s'estructura al voltant dels valors de la identitat, la participació i la cultura popular. Hi haurà espais per la música i el ball, per la tradició i la història i la convivència i també la festa.
Durant quatre dies, Vila Salamar tornarà a bategar amb activitats per totes les edats, com cercaviles, bèsties de foc, concerts, contacontes, jocs i moltes altres propostes que faran vibrar tot el nostre municipi. Només queden 15 dies per la celebració del partit amistós entre les seleccions de futbol de Catalunya i Palestina en suport del poble palestí.
El partit hauria de jugar-se el 18 de novembre a dos quarts de set. De moment, però, no se sap l'escenari del partit ni s'han posat les entrades a la venda. Per començar, està en risc que el partit es jugui a l'estadi olímpic com estava previst inicialment i ja han sonat alternatives com la nova Creu Alta de Sabadell i el nou estadi de Tarragona. Així ho han alertat les entitats i organitzacions que estan promovent aquest partit que veuen que
Tot i tenir data i hora i el suport també institucional, no hi ha entrades a la venda ni actes promocionals i es comencen a mencionar estadis amb menys capacitat. Les dificultats són bàsicament de caràcter econòmic, l'adaptació visual de l'estadi olímpic, que ara mateix utilitza el Futbol Club Barcelona pels seus partits de local mentre continuen les obres del Camp Nou,
Té un cos que l'organització no pot assumir. Per comprovar la viabilitat econòmica de la inversió que suposaria, s'ha obert un procés de prereserva d'entrades per demostrar que es pot omplir. Esquerra Republicana de Catalunya, per la seva banda, ha demanat ahir dilluns a través d'una petició per escrit que l'Ajuntament de Barcelona garanteixi al partit de futbol entre les seleccions catalana i palestila, tal com el t'hi ha anunciat a la seva pàgina web oficial. Es tracta, asseguren des d'Esquerra, d'un acte amb un fort valor simbòlic
esportiu i solidari i el país, ha dit, ha de poder mostrar el seu compromís amb la pau i també el seu compromís amb els drets humans.
L'església de Sant Pere de Ripoll es converteix durant dos caps de setmana en un món en miniatura. L'exposició Història de Catalunya en Pla i Mòbil podreu veure alguns dels fets més remarcables dels darrers segles a Catalunya, representats només en figures de Pla i Mòbil i petites peces de decoració. S'hi recreen perquè el visitant els pugui reviure.
Esdeveniments històrics com la Batalla del Bruc, la Guerra dels Segadors i el Setge de Ripoll per part de les tropes carlines també hi ha un espai per explicar moments recents de la història de Catalunya.
Més coses a les 11 i 3 minuts. La Generalitat va començar ahir les trobades amb representants del món local per presentar els resultats preliminars del Pla Territori Sectorial per la implantació de les energies renovables, l'anomenat Pla Plàter. És una primera versió del document que definirà on i com podran instal·lar-se parcs solars i eòlics terrestres al territori català.
Segons els càlculs del govern català, el 2050 caldran 62.000 megawatts per cobrir la demanda energètica. Recordem que instal·lant plaques solars en edificis o zones degradables, com ara vorals de les autopistes, no n'hi hauria prou. Només en generaria una part molt petita. Per generar tota aquesta energia és necessari desplegar les renovables a altres punts i d'això s'ocupa, com dèiem, aquest pla sobre el que està treballant les Generalitats.
Des del centre del teu dial, Vilassar Ràdio. Escolta'ns per internet a vilassarradio.cat. És única, no s'assembla a cap altra. Les seves veus són la teva veu i parlen la teva llengua. L'emissora municipal, el teu punt de referència.
Místi, surts en 5 minuts. D'acord, agafo una poma i vaig. Us confessaré el meu secret. Per agafar energia i moure'm per la sana i sense bra, sempre menjo fruites i hortalisses. Marta, què, per què m'agrada la poma? Doncs m'agrada perquè és natural i fàcil de menjar. M'agrada perquè me la puc emportar on sigui. I m'agrada perquè és dolça, refrescant i, a més, té molts colors. Místi, 2 minuts. Us deixo. Adéu. Les fruites i hortalisses t'ajuden a créixer amb energia per viure aventures cada dia.
Saps que l'empresa de la Marta està creixent molt? Cada vegada són més treballadors. I com s'ho han fet? Amb el suport d'Acció. Han innovat, han introduït noves tecnologies i exporten a més de 10 països. Acció, l'Agència per la Competitivitat de l'Empresa, impulsa el creixement de les empreses catalanes des de Catalunya i 40 oficines arreu del món, ja sigui per innovar, per expandir-se internacionalment o per transformar-se. Acció és l'acompanyant imprescindible per fer realitat qualsevol projecte empresarial. Entra a acció.gencat.cat i descobreix els ajuts i serveis
Fins demà!
11 i gairebé 6 minuts del matí, segona hora del Parlen de Tots, s'estan preparant... És que l'autocar avui ha arribat tard, l'autocar de les noies, avui ha arribat tard. He pogut aparcar al quilmig de la Nacional, bueno, descarrega...
I la Marva i la Majoca ja ho té tot a punt per fer una tertúlia. Ja t'ho dic, és que l'autocar ha escortat, no cal dir, per Mossos d'Esquadra i Policia Local, i ha arribat i ha descarregat les nostres estrelles. M'agrada molt la Maria Pilar, que avui té la ràdio. Semblem les xiques d'oro. I a més, avui en Feliu no hi és, eh?
Mar Vilamajor, bon dia i bona hora. Bon dia i bona hora, què tal, com estem? Molt bé. Ui, què passa la veu, Mar? Sí, estic una mica tocadeta. Això és la festa que t'has fotut el cap de setmana. Bueno, la gent em diu, cuida't el coll, eh, cuida't l'han constipat, i jo, sí, sí, jo me'l cuido jo. I la festa que m'he fotut també la cuidaré, eh. Què tal, tot? Tot bé. Avui som tot dones, eh. No tenim el feliu. 100% femenina avui, això, eh.
Aviam, Maria Rosa, parla al micro. Ai, perdona. No passa res, eh? No m'havia fixat en el Feliu, eh? Estic ben dormida. No, no sabia fixar que en Feliu no hi és. Com que hi ha tants homes, no sabia fixar. Home, però tenint homes que van per quatre. Qui és? Tu. Oh! Mira quines coses que diuen. Ja me'n puc anar a dormir tranquil. Comença la tertúlia.
Parlant-ne tot amb Jaume Cabot. Doncs vinga, Marc, què tenim avui? Aprofitant que som tot dones, dic, per què no parlem d'això, de dones? De dones, però... I més específicament... Va.
Algú d'aquí sap què són les Stradwives? Sí, les dones que volen quedar-se a casa cuidant les criatures i no sortint al carrer. Són una mica subnormals, però... Hola, vinga! Comencem molt forts, eh?
Bueno, intentem ser una mica respectuosos, això. És important. Estic d'acord. Sí, però jo ja l'he deixat anar, eh? Jo l'he deixat anar, eh? Estic d'acord, però... Ah, doncs molt bé, l'Aurora està informada en aquest sentit, no en el sentit que siguin subnormals, sinó. Tratwives. Tratwives. És que la Mar, no ho sabeu, però és profe d'anglès. A mi m'ensenya anglès. Ara ja sé dir good morning...
I good night. Molt bé. Perdona. I la traducció és? Seria com ben bé, doncs això, dones... Dones de casa. Sí, dones, mujeres de l'hogar, dones de casa. Dones de casa. El que ens posaven abans al carnet, les que no treballaven fora. Sí, dones de casa. Feines de casa. Feines de casa. El carnet, feia una ràbia quan posaven això. No, perdona.
I sus labores. Això, sus labores. Aviam com posen. El carnet posaven la professió. Si no tenies professió, posaven sus labores. Sus labores. Les empreses de casa, que es coneixen com les ames de casa. Però no posava això, eh? Posava sus labores. Sí, sí. A més, havies de demanar per mi. Si volies obrir una conta, no podies. Havies d'anar amb el marit. Ui, ui, ui. I si volies sortir a França encara que fos a Pertinyà,
També havia de demanar el permís. Digue-li què anava a fer a Perpinyà. No, no, no. No anava sola. Anava amb el meu marit. Però jo sabia que s'havia de demanar el permís. Escolta, i què anava la gent a Perpinyà? Anaves al cine? Aurora, anaves al cine a Perpinyà?
Pues sí, ui, m'ho havia passat genial, Jaume. Corremos un topí de velo. Allà, el que aquí no arribava... Arribava allà. Hi havia llibertat, molta llibertat. Una anècdota, el meu marit era molt de la broma. I un dia estàvem mirant una pel·lícula d'aquestes, que anaven tot una colla, no anaven sols. Pel·lícula vol dir que d'aquella gent de poca roba i gent que s'estima. Però molt, s'estimava molt. Sí, sí, sí.
I el meu verí cridant diu, ah, jo em pensava que havíem vingut a veure Noble Sabaturra. Noble Sabaturra. Mar, aquí et deixo perquè avui hi ha tema, eh? Jo vaig prenent nota. Fins ara. Fins ara.
El van entendre, per això? Mare de Déu. Sí, la majoria d'avui ens espanyols. Clar, tots els espanyols anaven a Perpinyà a veure aquella... Com es deia, el... Garamba. Sí. Una gran pel·lícula, que per a mi és la millor del Bertolucci, o si no, una de les millors, l'último tango en París. La gent l'anava a veure per... Però és un pel·lículon. Jo no vaig anar... Jo la vaig veure aquí a... Jo també, a casa.
Nosaltres és que érem una colla de matrimonis que sempre ens ajuntàvem. De fet, no ens ajuntem perquè sent molt els marits i ja no hi ha quòrum. I llavors era arribar a França, anar a l'esmorzar, que ja el teníem més o menys planejat, anàvem a dinar, reiem, parlàvem... Sí, sí, molt bé. Un disbarat darrere d'uns altres, perquè com tots ens coneixíem molt, no teníem problemes. Ja, no.
Això és una cançó, però no és una... Que va estar prohibida, també. Bueno, va ser... Va ser xula, eh?, la pel·lícula. No, no, però aquesta cançó, la cançó Jetem. Jetem. Jetem. Qué xula era.
Mare meva. ¿Qué recuerdos? Doncs sí. Jo no sabia que anàveu a França al cinema. Jo no sabia. És a dir, les pel·lícules que no arriben aquí perquè no es podia per al tema dictadura... Anàveu a França. Sobretot... Molt bé, molt llestos. Perdona, sobretot... Home, això els anaven molts, eh? No, anàvem.
A la colla vostra no, però anaven molts senyors perquè feien excursions exclusivament per anar al cine. És que jo crec que a hores d'ara jo em trobo amb una circumstància que hi ha dones i homes. El llibre que s'ha de parlar surt un capítol de 16...
I no el parla ningú. Sí, és veritat, té raó. Com si no existís el sexe. I el sexe és una cosa primordial a la vida. Què dius, que està bo ara el sexe? No, però no es parla. No, no, no, és que els hi fa cosa. Sí, sí. Sí, encara que sigui una reunió de dones soles, hi ha un llibre vintage, que és d'aquells d'amoris i tot allò,
Si surt un capítol que hi ha una mica de setge, aquell capítol no hi ha ningú que el toqui. No n'hi ha gaires d'aquests llibres, però sí que té algun moment d'amor explícit, que és el normal, que no passa res, però és que ningú ho anomena. Jo a vegades m'espero al final del club,
I penso, bueno, aviam si algú que diu, no, no, jo ja callo perquè com sempre sou la que monto el xirip, ja no dic res. Teniu la sensació que això és algú, el tema que el sexe sigui més tabú, que potser ara ho és més que abans? No, abans ho era molt, molt. No podies parlar de res amb ningú, ni amb la família, ni amb la família. No te n'enteraves de res, de res.
Els meus pares llogaven una màquina de fer cine i llavors es tancaven amb amics i llavors els nens, entre ells jo i els meus germans, porta tancada i aquí ja no s'entrava perquè veien pel·lícules d'aquestes, suposo. No, nosaltres com som més grans...
Nosaltres, com som més grans, quan volíem veure una pel·lícula, si queia a les mans una pel·lícula d'aquest tipus, ja dèiem, tal dia a sopar a casa. Llavors muntava un sopar de tot fred i veníem, però estàvem les dones i els homes, eh? Ja, el meu pare. Les dones de la colla no van ser mai ni remilgones, ni... Però les criatures no, les criatures.
criatures. Jo no era tan criatura, però els meus germans em porto molts anys. Jo devia tenir a lo millor 12 o 13 o 14 anys. Però eres una edat perillosa. Sí, en aquella època era una criatura. Roba estesa, et deien. No, que hi ha roba estesa, avui es tanca la porta. Sí, una roba estesa.
Vosaltres ara esteu explicant que no es parlava de sexe, no abans? Vosaltres ara, amb la gent jove, tu per exemple, Maite, que ets àvia, amb els teus nens, acostumes a parlar? A veure, amb els meus fills no havia parlat mai, i no fa molt, precisament el meu fill, per tinte, com se diguin aquestes aplicacions, ha anat amb diverses noies, i no fa molt, vaig dir una paraula que no havia dit mai a la meva vida. Ara no la diré, perquè no m'agrada.
i vaig pensar entre mi, ostres, parles amb el teu fill, però ara, eh? Ara que té el meu fill 52 anys. Imagina't. I amb els meus nets, obertament així, no. No, jo tampoc. No perquè ells tampoc m'han donat peu, eh? Amb els meus fills sé que hi parla sempre molt, i parlem, i són grans. Bueno, jo, mira, no sé en qui parlava avui, no sé en qui parlava, perquè... Ah, no, ahir, ahir. El que sí que jo tenia molta por amb els meus fills era l'època del Sida. Sí.
Jo, sobretot, els hi deia, sobretot, precaució. Mira, a mi que deixar una noia embarassada em faria molt poca gràcia, perquè eren fills, eren nois. Però, sobretot, precaució. Li deia, el teu pare té els profilàctics, llavors es deien profilàctics. Profilàctics, eh? Profilàctics, eh que sí? Els teniu, o...
Condons no es deia, es deia profilàctics. Era més fill. Preservatiu, jo dic preservatiu. Preservatiu també. Quan compraves també s'ho posava, profilàctics. Però també els costava els homes anar a comprar-los. Perquè tots eren molt avergonyits. Tots feien la feina, però quan era l'hora d'anar a la farmàcia o no havia d'anar, semblava que...
Gràcies.
sense dir la paraula, perquè les altres gent no ho sentís. Bueno, a veure... Era l'època. Jo crec que això encara passa, eh? Sí, vols dir? Jo tinc entès, no sé si encara passa, però a les discoteques jo ho havia sentit. Sí, en venen, en venen. Hi ha unes màquines com xiclets, carmels, preservatius, tàmpacs... O sigui que és veritat, eh? Però ja fa temps, això, eh? A les discoteques. Sí, sí.
Ja fa anys, sí. El món de la nit està una mica també relacionat amb...
O sigui, no dic que estigui relacionat, dic que potser hi ha més probabilitat, doncs és possible. Home, clar, més a la nit i a la tarda, perquè d'entrada la nena no tens nanos enlloc, nanos ja estan dormint tot. Bueno. No, el que passa és que jo he sentit, i ara me'n vaig per una altra derrotera, com diuen aquells, és que me ha violado. Ai, ai, aurora. No, no, patir, cap.
No, no, no, jo, aviam, sóc coanime, sóc feminista total, però si no vols caldo...
No el baixes a buscar. Si no vols pols, no baixes a l'era. Jo també estic molt en desacord. Penso que una dona té dret a anar on vulgui, quan vulgui. Totalment d'acord. A anar inclús amb pilotes pel carrer sense que ningú la molesta. Ni que fóssim animals o alguna cosa. Jo no em refereixo a això. Jo em refereixo que estan demanant i vinga, i a sobre, i ells no són de pedra. Però qui demana? Està clar que no són de pedra.
Però qui demana? Que una noia estigui vestida sexy, que estigui ballant i que estigui... Alguna discoteca no vol dir que estigui demanant que algú gamarús la toqui. Diferents pensaments, però jo aquí he de dir que estic amb la Maria Pilar totalment. No, jo no. Jo no. Bé, bé.
Diferents maneres de pensar. Ens estem en molt del tema. Estàvem parlant de les Stratwives. I elles sí que segurament no estarien d'acord en parlar de temes de sexe. Perquè recordem que les Stratwives són dones que es queden a casa. Dones d'avui, del món. D'avui mateix, sobretot d'Amèrica i Amèrica Latina, però també està arribant a Europa.
I és un moviment que va molt a acord amb l'ultradreta. I que volen que les dones tornin un altre cop a cuidar els fills, que es quedin a casa, que facin la feina de casa, planxar, cuinar... Això és un moviment que l'encapçala més que res una noia americana que es diu Ballerina Farm, que ella era ballarina professional i havia entrat a l'escola Julliard,
I es veu que un dia li ve un fill d'un empresari molt, molt ric i li diu, mira, és que m'agrades molt, tal, jo vull estar amb tu, i li diu, no, no, jo no vull estar amb tu, jo sóc ballarina, tinc la meva vida, tal. I aquest senyor, que és fill d'un propietari d'una gran aerolínia de vols, li agafa i li diu al seu pare, mira, m'he sabentat que aquesta noia agafarà aquest vol perquè se'n va a tal lloc, posa'm al seu costat.
I els asseuen un al costat de l'altre i estan en un viatge com de 5 o 6 hores junts i la noia acaba deixant l'escola a Júliart i acaba passant a ser de ballarina professional a una mestressa de casa i mare de 5 o 6 fills.
Bé, si ho va decidir. Bé, és la de seva decisió. És tan respectable com l'altra cosa. Vita, exacte, va canviar. Sí. A veure, jo quan van néixer els meus fills vaig tindre el meu primer fill als 23 anys i a la Norma la meva segona filla als 25.
I vaig estar durant... Fins que no vam començar al col·le, no els vaig portar a cap guarderia. Vaig estar a casa per estar amb ells, per cuinar per ells, per portar-los al parc i per acompanyar-los al col·le, per anar-los a buscar. Durant aquests dos anys vaig estar amb ells. I des de l'agost, una de les millors penyes que he fet a la meva vida, perquè...
No sé, millor resultat impossible. És que jo no sé si, perquè jo me'n recordo també el mateix que tu, jo més jove que tu, jo als 23 tenia dos, però que no, tampoc les vaig portar... No sé si hi havia en guardaries, jo... Sí, a la meva època sí, era el boom de la lliberació de les dones, de...
Jo tenia la meva mare a casa... Bueno, jo vivia a casa de la meva mare. No, jo no tenia cap avi. I la meva mare era molt jove i estava molt bé. I jo vaig estar a casa... Si jo me n'havia d'anar, jo sempre hi sortia... Tu treballaves fora, però jo... No, no, no, ara no parlo només de treballar.
Parlo de sortir a la nit d'anar-nos a l'Esteve i jo... Perquè vas tenir la sort de tenir un àvia. El papa i la mama, els dos. A casa meva, els meus pares van tenir cinc fills i la meva mare dos avords, però hauria tingut més, però tenia l'àvia que ens cuidava tots, la meva mare... Com que no s'arribava molt a casa, perquè no hi havia... Jo vaig posar a treballar a casa, jo pintava llavors, en aquella època havia fet moltes coses, i tenia els nens a la cuna,
Jo feia uns pòsters, unes històries que encara volten per casa. I, clar, no guanyava molt, però jo ajudava amb l'economia. Però és el que diem, sus labores. Jo sempre he treballat, quan em vaig casar, amb els meus pares, i quan vaig tenir fills, a casa. I després ja, quan vaig muntar la primera floristeria, els nens ja eren una mica més grandets...
Però, perdona, sortien de col·le, me'ls enduia a la botiga, i a la botiga, perquè el meu fill petit és un bastant... No bastant tarugo, era bastant tarugo, per les matemàtiques. I, ala, repassar les contes. O sigui, amb un despatxec que teníem, vull dir que jo estava pels meus fills. Bueno, perquè el tenies amb tu, de fet. Sí, sí, sí. Jo treballava, però quan vaig tindre els meus fills vaig decidir que volia estar amb ells, i que volia viure aquesta etapa de la seva vida, i tot això. Jo volia...
Digues, digues. No, no, no, parleu, parleu. No, que dic que és molt maca la infantesa, perquè ara, de totes maneres, jo no sé per què els nens creixen més de pressa que abans, o poder perquè nosaltres teníem ganes que creixin... Per internet, no, també? No ho sé, però abans els nens eren petits, petits, fins que caminaven, o sigui, era...
No ho sé. Eren bebès. Eren bebès. Quan caminaven... Ara no. Ara els hi posen uns texanos amb el mes. Sí, no ho sé. Jo els tenia al parque. Tenia un al parque, com que es portaven poc, un al parque, que l'altre tenia gent. I l'altre la cadireta. I saps què feia? Me l'estirava. Me l'havia tirat dues vegades. Déu-n'hi-do.
Agafava el parc, s'engronxava i havia tirat l'altre, pobre, de cap a terra. Però, vull dir, sí, feia cosetes a casa i després ja, quan van ser més grandets, bueno, més grandets, no gaire, poder... 6 anys, 6 anys van començar l'escola. No, perdona, en 4 anys. En 4 anys, un, i a l'altre, quan el seu germà veia que estava a escola, volia anar i el vaig posar abans i després no volia anar. Quan el vaig posar s'escapava.
Vosaltres ara deieu que us sembla bé, no?, que al final cadascú és lliure, el que fem de la seva vida totalment, però no us sembla una mica retrocedir una altra vegada? És a dir, avui, en ple segle XXI, que una dona que pot tenir un munt d'oportunitats laborals, una ballarina professional, sigui ballarina professional, sigui el que sigui, ara estic posant l'exemple d'aquesta noia, decideixi quedar-se a casa amb els seus cinc fills. Quants anys fa que està aquesta noia a casa amb els seus fills?
Doncs deu fer uns 10 anys, perquè potser el més gran deu tenir 10. Però, perdoneu, ens estem anant de mare. No estem parlant de prohibicions. I parlem que si ve la dreta, tots aquests gustos no ens els donarem nosaltres. Ens prohibirà ella.
No, no. Quins del que fem? La dreta? El primer que fa és prohibir. Ella el que diu és que ara mateix això, jo ho estic entendent així, és una llibertat el poder escollir els que fem la teva vida, però que un cop arriba a l'ultradreta és una imposició. Efectivament. No estem parlant ara de cadascuna del que hem fet, però si vénen ells, a més, si ja s'està notant a València,
Com estan posant-se amb l'idioma i amb totes les coses que sempre van anar darrere perquè està a l'abascal, que a mi no m'importa dir nom i que vinguin i m'agafin, ja em sentiran. No, no, no, de veritat. A mi no em prohibiran res.
Absolutament res. A l'edat que tinc, pobres d'ells que em priveixen. Crec que això ja és una opció personal. El que tu vulguis, seguir o no seguir. Aviam. Jo no parlo de les opcions personals. Jo parlo de la tònica de la dreta
en general. O sigui, allà hi ha unes normes i encara que tu estiguis avançada i facis tot i tot el que vulguis, quan arribis amb aquest punt et dirà no, no, no, això està prohibit. Perdoneu una cosa. Es tracta d'això, eh? Perdoneu una cosa. Hi ha anat un estament oficial, no dirà quin, i a l'entrada, que mai hi havia ningú, hi havia una persona
de no sé quin país, que des de l'EU ni castellà parlava, perquè xapurreava el castellà, estan dient que els estaments oficials han de saber... O sigui, aquesta no sabia quasi ni parlar castellà. Era per demanar els datos de les persones, els DNI... Jo pensava...
aquesta persona m'han posat aquí vestida com de guardi era com una vigilant digue-li com vulguis no ho entenc això no ho entenc que Catalunya que estan dient que si els lletreros de les botigues els posin en català tot, tot, tot
A veure, i la senyora que ha pujat amb mi, que ha anat a la censura, deia, no m'ha donat la grana de parlar-li en castellà. Clar que no. Diu, no. Diu, no l'entiendo. Fota't. A veure, està en un estament oficial. Ja no parlo. Una cosa és imporrar. Haurai de posar-me una màscara. Maria Pilar. Aquí començem parlant de l'estratgo i ens anem a parlar en català. Per el que ella ha dit de la dreta. A mi no m'importa que ella parli...
Aviam txecoslovacos, posem el cas. Ara, jo, com a catalana, que m'hi sento, perquè em sento catalana, jo no penso canviar d'idioma. Si ella no l'entén, jo intentaré que ella m'entengui, però que no m'hi fengui, que no em faci canviar d'idioma. Tu estàs amb tot el teu dret, aquest parlin en la teva llengua, el teu territori i ja està. Aquí va.
Però està de ser respectós. És que si no ho saben, però és que si no els hi parlem, no el sabrem mai. I sempre haurem de tirar al darrere nosaltres. I ara tornem a l'estrat. Tornem, tornem, va. Que ens anem per les rames. No, que tinc un tall per aquí preparat. Aviam si ara el podem escoltar i n'opinem al respecte.
Muy amplio, ¿no? Pero las Tradwives nacen un poco en ese foro de Reddit donde hay todo este tema de la red Pile, tomar la pastilla roja que viene de la película de Matrix, que es tómate esta pastilla si quieres descubrir la verdad con mayúsculas y entonces de pronto esta vuelta a lo conservador para las mujeres o para ese foro de Tradwives es como que lo que hay que descubrir es básicamente lo que hablábamos del biologicismo, es decir, hay que volver a esta vida porque es un poco que nos han engañado y que nos ha engañado es el feminismo, es decir,
Sí que el punto tres creo que es que definía un poco, si quieres estar en este grupo de Reddit de Tradwives, es que tienes que ser antifeminista, ¿no? Y hay como muchas historias en primera persona de cómo salí del feminismo, cómo me di cuenta de que realmente el feminismo nos había engañado. Y entonces, bueno, el feminismo al final opera también desde fuerzas neoliberales y lo que nos quiere hacer es un poco encerrar en el trabajo productivo fuera de casa cuando nuestro papel está en casa y está en...
no solamente en cuidar de hijos, sino también en construir un hogar, limpiando, limpiando calcetines y, bueno, como todas estas cosas, cuidando también de los maridos, haciendo la comida, construyendo y haciendo que todo esto funcione, como esa unidad familiar muy fuerte. Parlàvem de lliure l'acció. El feminisme és lliure l'acció, també? No. En el cas de la dreta, no.
rotundament no. Per què? Perquè sí, perquè són lleis. No ho fas tu per gust. Perquè si tu tinguessis la llibertat de dir em quedo a casa i tens els mateixos drets, perquè, una cosa, treballar a casa és molt pesat i és una feina molt feixuga, però ningú te la remunera. Ah, amiga, i el dia de demà què? Es penses del que cobrir el marit?
Tu també tens dret a ser una persona. Per tant, creiem que el feminisme és compatible amb el moviment Treadwife. I tant, que cadascú escolli el que vulgui. Sí. Clar, per què no?
No ho sé, per mi el feminisme ve a ser la igualtat entre home i dona i el trat wife és que les dones es quedin a casa. Per tant, per mi el feminisme i el trat wife no pot ser compatible perquè no són els homes els que es queden a casa cuidant dels fills o netejant, sinó que són les dones com abans. Sí.
I el feminisme, si alguna cosa té, és que tots els drets que hem aconseguit les dones avui dia són gràcies a la lluita feminista. Per tant, tornar al trat guai és retrocedir. Sí, però tens tota la raó. Però jo m'ho vinc a dir perquè el que hi ha d'haver és llibertat d'acció.
Si tu vols anar-te'n a treballar, te'n pots anar a treballar tranquil·lament. Ara, si ve la dreta et diran, no, perquè a partir de si estàs casada t'has de quedar a casa i has de fer això i allò. Perquè la dreta és això, que no es confonguin. No, no, la dreta és això. No ho sé. I tant. A la meua època, quan jo vaig decidir quedar-me a casa, era el boom del feminisme. Jo llavors treballava de mestra i vaig decidir quedar-me a casa i deixar-ho. Ningú em va ni forçar, ni obligar, ni qüestionar
I aquí em sembla que... No, no, però en aquella època jo era en ple feminisme. Quan jo vaig tindre els meus fills... Però la llibertat, Maria Pilar, jo em refereixo a això. I no crec que Vox vingui i digui... No, però ara, si vingués la dreta, sí, perquè hi hauria lleis. I tant. I tant. Jo no m'ho crec. Hombre, i tant. Vota-la i ja veuràs el que resulta. Home, no, tampoc aquí...
no motivem a ningú tampoc a votar res que no vulgui escoltem aquest segon àudio que va molt relacionat amb el que estem parlant
¿Sabes por qué es tan fácil que un adolescente se enganche a discursos de ultraderecha o fascistas? Pues no es solo ideología, es pura psicología evolutiva. Piensa que la adolescencia es una etapa que busca la identidad, quién soy, y eso es una necesidad vital. Los discursos de ultraderecha ofrecen respuestas muy simples a preguntas complejas. ¿Que te sientes perdido? Pues ellos te dicen a quién culpar. ¿Te sientes excluido? Pues te dan un grupo al que pertenecer. ¿Te dan miedo el futuro? Pues te dan seguridad y orden.
Además piensa que el cerebro adolescente busca emociones intensas y se mueve por el impulso. El odio, la rabia, el nosotros contra ellos, les engancha mucho. Son emociones fuertes y adictivas. A esto se suma el poder de las redes sociales, que funcionan con algoritmos que premian lo polémico y lo que divida. ¿El resultado? Pues que un adolescente vulnerable puede acabar atrapado en una burbuja ideológica sin ni siquiera darse cuenta. Pero no todo está perdido. Hay que educar en el pensamiento crítico. Emociones y la pertenencia sana es clave para que no busquen la identidad en el odio.
Porque cuando entienden que la diversidad no es una amenaza, sino una riqueza, ya no necesitan enemigos para sentirse alguien. Y aquí el papel de la familia es muy importante. Alguien que les acompanya, que les haga sentirse seguros, que les haga sentirse queridos, valorados, y que les acompanyen en descobrir quién es la persona que son y la persona que van a ser. Aquest que m'ha escoltat ara és l'Àlex Letousa, és un psicòleg que pensa vídeos a les xarxes socials. No, jo el sento perfecte.
Això és perfecte, el que diu. Perquè no té res a veure que una dona treballi autosuficient per ella i ser una bona mare. Perquè no es tracta de l'estona que estàs amb els fills, sinó com estàs amb aquesta estona. És molt diferent.
No, us posava justament aquest clip, perquè per mi va una mica relacionat, és a dir, jo últimament, i totes les meves amigues ho comentem sovint, que obrim les xarxes socials i si no és una persona fent un discurs d'ultradreta, és una tratwa i dient que s'ha quedat a casa cuidant els seus fills i planxant. I si no, vull dir, al final, sí, no, però el que vull dir amb això és que l'ultradreta,
està creixent, està creixent molt i és cada dia més present a les nostres vides i vulguis o no una cosa va relacionada amb l'altra i justament perquè aquest clip, perquè l'altre dia estava escoltant la ràdio i també això ho han dit a diferents mitjans escrits i a les properes eleccions espanyoles un 30% dels joves espanyols votarien a Vox un 30% de joves menors de 24 anys
I fa molts anys al darrere votaven també partits extremistes d'esquerra, que també incitaven a la violència, a la intolerància... El meu pare era super d'esquerra, super d'esquerra, i com era enginyer industrial, a la guerra no va portar ni pistola.
I va vindre, el van agafar i se'l van endur, o l'havien de endur. Però no va portar mai pistola perquè ell s'encarregava del parc mòbil.
està clar que de violència n'hi ha a tots. La ETA era nacionalista, intolerant i matava. No, el meu pare era catalanista, independentista... El comunisme, el senyor Estàlin se va carregar més de 6 milions. Oh, sí, ell sol. Sí, i eren d'esquerres. O sigui que la política sempre ha estat en mans de manipular a les persones, tant els de dretes com els d'esquerres.
I la intolerància és, i separar les ideologies, és el que crea la violència. Però saps el que comporta això, la intolerància i la separació? La ignorància. Perquè si tots, tots, amb el cervell ben posat, estudiessin les normes d'uns i dels altres, que això és el que s'hauria de fer el primer de tot...
No ho fan, perquè van... Mira, una reunió, una manifestació que va haver a Madrid no fa gaire. No fa gaire, no, ja. Era quan estàvem més monument als catalans. I una dona d'allà, de Madrid, es gira i diu Oye, ¿por qué votamos? Ah, sí, ja he vist aquest vídeo. I jo vaig pensar, ja està. I ja t'ho ha dit tot.
ignorància total. Voten perquè han de sortir al carrer i tenen que cridar. Jo crec que de gent violenta i de gent ignorant n'hi ha a tot arreu. Sí, sí, però la ignorància... A la dreta i a l'esquerra. No, no, no. Eh, perdona, jo no m'he anat ni un idioma ni l'altre. Ni a esquerra ni a dreta. A mi m'és igual. De ignorància hi ha a tot arreu. I la ignorància és més dolenta que a totes les creències. Ja ho diu l'ha dit. Hombre, i tant. I tant.
Perquè si més d'un polític de Madrid hagués visitat alguna vegada la història de Catalunya des de los tiempos, de los tiempos, de los tiempos, no parlaria o s'aixecaria en una reunió molt important i dient, jo en aquest idioma no lo hablo perquè... No, nena, estudia, reina. Perquè fer una carrera no és estudiar, eh?
Jo ja us he dit alguna vegada que he estat professora d'anglès i no sé si ho vaig explicar això, però en una de les classes, quan sobraven 5-10 minuts, els feia reflexionar sobre temes de l'actualitat parlant en anglès. Molt bé. I en una d'aquestes classes els vaig preguntar, escolta, estaríeu a favor de votar amb 16 anys? Que ells tenien 16 anys. Sí, sí, sí, tals tots, sí, sí, tal. Dic, no cal que m'ho digueu, eh? Però a qui votaríeu?
Un 50% de la classe... A la dreta. A Vox. Gent de Vilassar de Mar. Gent catalana. No, no, estic confort. Ja l'altre dia una persona de la família que no m'ho hagués cregut mai, que fins ara era independentista, em vaig quedar demoniat. Les pròximes eleccions votaré a Vox. Em vaig quedar... De pasta demoniat. Però aquest nen segurament està acostumat a veure la seva mama al darrere dels fogons.
Cuinant i planxant. Jo crec que és més aviat el que deia justament aquest psicòleg. La política del fàstic, de l'odi, no? El fàstic és una emoció que cala molt. Sí, i tant. L'odi també. Després tampoc no tenen un valor avui en dia.
Tu, que ets mestre, ho sabràs més. Com que no han viscut una guerra, ni apuros econòmics, o sigui, han viscut la raça... O sigui, perdó, la raça. Els pares d'avui en dia, més o menys, estan una mica bé. Almenys, parlem de... Sí, una mica bé. En general. En general, eh? En general. O sigui...
Hi ha de tot. Llavors no hem vist penúries. Digue-li la paraula que vulguis. Llavors aquests nanos, que ho tenen tot, perquè ho tenen tot, o sigui, només han d'obrir la boca i si no ho tindran. No ho tenen tot. Els falta molt acompanyament, els falta molta...
Molta maduresa efectiva, molt acompanyament dels adults, que són primer els pares, que són el pilar de transmetre els valors, el cuidado, de donar-los la capacitat de ser el que vulguin ser, d'escoltar-los, de donar-los llibertat. Primer els pares, primer sempre la família, i després els educadors.
Això és el que falta, bàsicament. Sí, sí, però amb tot i això... No que ara els hi puguin comprar una marca determinada, però els hi costa molt. I això falta, perquè evidentment el fer que la família estigués cada vegada més desintegrada, perquè, clar, la mare treballava, el pare treballava, la guarderia, els canguros, els avis, si tenien sort que tinguessin avis, els avis, però, claro, hi ha una segona generació que no són els pares.
Això ha creat també una generació de joves que tenen una gran carència i una gran mancança de sentir això, madurar emocionalment de manera adequada. Això és el que fa. Nosaltres en 24 o 25 anys érem maduríssims, o en 20.
Ara avui en dia... No, perquè ho va tocar ser-ho. O sigui, no vau tenir gens fàcils, tampoc. No, no, és el que et vull dir, que com que van passar... Bueno, jo vaig néixer a la postguerra, al 48. No recordo casa... Però recordo... No me'n canses, però no la llibertat. O sigui, a veure, llibertat. Si volia una cosa a casa meva...
tenien que portar els reis i el compleix podessin. I a casa meva no estàvem malament del tot. Però vull dir-te, i com nosaltres, 50.000 persones o pitjor. I quan jo em vaig casar, el dia que vam comprar un cotxe va ser allò...
Una festa, ara canvien de cotxe. No sé si és el consumisme. Sí, però el consumisme també és culpa d'aquesta societat que ha implementat la competitivitat, l'economia, el tindre, l'aparentar. I a vegades aquestes pares ausents per la necessitat de la feina, de tindre, de comprar, de tot això...
Aquestes volen compensar, potser, els fills amb bones escoles, amb activitats extraescolars, amb comprar coses, i no és això el que necessita un nen. Jo amb quatre fills no m'he trobat res, i molt menys un adolescent. Bueno, però parlem d'ara, no parlem de quan nosaltres érem. No, no, no. Què diu la Maria Rosa?
de totes maneres estem en una societat consumista no ens enganyem els nanos van a escola i tots els pares més o menys mirem que vagin a una millor escola si no a una més cara
perquè comencem a dir que tots els pares estem mirant de dir no, no vaig a una escola municipal, sinó, aviam, si els nens van a una escola més cara, tenen una altra educació i estan més bé. Però tot això és consumisme, només. Sí.
Però això és el que estic diguent jo. És un consumisme que no té valor. I després... A casa meva passen moltes criatures. Tinc el col·legi darrere, a l'Escola del Mar. I sento, pare, si ara te toca... En català o en castellà és igual. Ara toca en hoquei. Faren un munt d'extrascollets. Veuen els fills dues hores al dia. I pobres criatures. Com els pots conèixer. Pobrets, o sigui...
Com els pots acompanyar? Si no fa molt vaig sentir una mare que li deia, o sigui, dos extraescolars. Acabava de sortir la criatura, que devia estar al monyo d'estar a l'escola, dos extraescolars. Poder era del port, no sé el que era, francès o inglès, no ho sé. Però pobrets. Tampoc no fa falta. No us agafeu.
d'aquesta manera. Jo aquí tinc dos punts de vista diferents. El primer, crec que és algo positiu per ells, perquè d'aquesta manera no estan a casa, jugant amb les maquinetes, el mòbil... Si estigués amb algun acompanyant gran a casa que li donés una altra alternativa, està la maquineta i els mòbils dels meus fills no miraven
Però poden explorar també el que els agrada i el que no. És a dir, potser, no ho sé, fent música... Els meus fills van fer, la meva filla feia ballets, el meu fill jugava a bàsquet, clar, fent el que els agradava, però no perquè jo necessités entachonar-los en algun lloc, perquè no tenia temps. Jo estic d'acord amb el que dius tu, d'acord i no d'acord. O sigui, el que tu dius, potser sí que van bé, però estan molt poc amb els pares. Clar, però per què estan poc amb els pares? Perquè els pares estan treballant.
Doncs clar, evidentment... Pare i mare està treballant a llocs diferents, a hores diferents. I a més els dos treballen. I també a horaris diferents. De tot el que hi ha, hem de veure la part positiva i negativa. Ni el feminisme va ser, i tota aquella lliberació ha portat una societat perfecta, ni, evidentment, estar a casa i tindre'ls allà, sense cap més estímul, tampoc, era una cosa...
Tots quan estan a casa, jo ho veig... Els meus han estat a casa i són... Jo tinc un net de 12 anys que és la perfecció personificada. Ai. No, no, no, de debò. O ets la teva àvia, clar. No, mira, àvia total, però és el sisè, eh? Jo el gran, el net gran té 47 anys. I la petita farà 8 al 14 d'aquest mes.
Vull dir, mira, jo sí sé, i de la meva filla gran, que té 66, a la petita, que té 46, es porten 20 anys. Jo he passat totes les facetes, els canvis de govern i totes les coses, i sempre he sigut el mateix. Però per què? Perquè a casa jo veia les regles que hi havia. A mi, la que m'ha educat, no educar-me, sinó que m'ha omplert el cor, era la besàvia.
Perquè l'àvia tenia feina per anar distribuint la casa amb els fills i totes les coses, perquè també es va a casa jove. Però una abesàvia meravellosa que sabia llegir, escriure, t'explicava. La veïna de davant, que era la que pujava la meva amiga, que encara viu, sempre diu, la meva àvia de veritat va ser la teva abesàvia. Perquè va ser una infància meravellosa.
Però perdona, una cosa que t'interrombeixi, els valors, o sigui, la paraula valors, perquè jo que tinc 5 de nets, la petita té uns anys, i l'altre dia, dinant, que vam vindre tots a dinar...
Unes paraulotes... Ah, no, la meva mare. Unes paraulotes, que jo vaig pensar, aquesta nena... Jo li giro... Sí, clar, no els pots tocar. Jo els meus fills havien rebut... Perdona, jo els meus fills havien rebut un clatellot, eh? Pobres d'ells. A mi els meus fills, mai a la vida, mai, mai, ni m'havien insultat, ni mentir... Mai, mai, mai. Pobres d'ells. A mi tampoc no els havia donat mai cap clatellot. Però no pobres d'ells perquè els hi pagués ni res, eh? No.
No té res a veure. Els valors es mengen a casa. I el que veuen... Sí, però avui en dia també a través de xarxes socials i el que escolten a l'escola també. És que a vegades... Perdona, tu que ets mestre.
Què és això de tractar els mestres com si fossin el company de taula? Jo no ho entenc. Nosaltres quan anàvem a escola... Però has de ser mestre per saber això. No, en casa meva està perdut de l'escola. Està perdut el respecte totalment. El meu marit donava classes, les tietes eren mestres, vull dir que això no... Jo tinc una amiga, una veïna... Però és que no està perdut el respecte als mestres.
perdut el respecte en general. A tothom. A tot. És que si focalitzem només les coses d'una manera tan... No, no, a tothom. Ho hem de mirar amb un punt de vista més ampli i més gener. El que passa és que no era bo ni allò d'abans, perquè jo me'n recordo que a mi, el meu tio, que era professor, que vivia a casa, era solter, em va portar al col·legi i va dir ja la podeu portar al col·legi. Tenia sis anys. Sis, quan vaig anar. Era una escola particular d'allà de la Barceloneta. No passava res.
Però quan vaig arribar als 10, 11, que el feia l'agost, la professora va cridar a la mama i li va dir, però se'm tembla a fer l'ingrés de batxillerat perquè ja està preparada. I ho vaig fer. I vaig fer tot el batxillerat. Però, clar, era el que veia a casa, també. Era la manera de ser, la manera d'enraonar, la manera de portar totes les coses. I tenies un professor a casa. Però als 10 anys, ja podies ser l'ingrés de l'agost. No, l'agost feia, l'1 d'agost feia 11.
Sí, doncs ja podies fer el batxillerat als 11 anys. Als 11 anys podies fer el batxillerat. L'ingrés... Aviam, un moment, un moment. Deuria ser l'ESO. Aurora, Aurora, centrem-nos. Estem tenint aquí un munt de converses paral·leles. Ara es diu ESO, però llavors es deia...
Era el batxillerat elemental i el batxillerat superior. El superior i vaig acabar els 14 anys, els 14 anys i mig. Què és el superior ara? Què ha sigut ara el batxiller superior? No ho sé. La primària, com si diguéssim. Secundària. Secundària, clar. Primària, secundària, batxillerat.
Això mateix. Bueno, jo vaig fer el batxerat el primer, diguem, el que vam fer als 11 anys, o sigui, 11, jo també els tenia 11, 11 i mig. Feies l'ingrés i després començaves el primer, segon, tercer i quart. I després el superior. I després cinquè, sisè i revàlida. Això és tu. Va, ja ho estudia totes. Aviam, jo els teus anys...
Sí. El que no tinc carrera. Ja vaig començar a anar a l'Institut Verdaguer, que estava dintre del parc. Sí, senyora. El Verdaguer... Jo me n'anava a examinar. Els 10 anys a fer primer de batxillerat. Jo me n'anava a examinar, ja. Però primer vas fer l'ingrés. Eh? Primer havies de fer l'ingrés. Què volia, això de fer l'ingrés? No, no, no. Era una edat que et feia, quan feies dels 10 als 11... Sí.
si estaves preparat per agafar el matxillerat. Però havies de fer un ingress. Sí, era com un examen de coneixements. Prova d'accés, no? Una prova d'accés, això mateix. Sí, exacte, un ingress. I jo el vaig fer, com anava per lliure, perquè anava a una escola particular, vaig a fer-lo al Verdaguer. Clar, després el meu pare no va voler que anés al Verdaguer perquè el...
A l'institut és molt maco, a mi m'encanta, el part de la ciutadella és un amor, però el papa va dir, però després ho has de sortir a les 6 de la tarda de nit i per allà... No, no, i em va portar a un altre institut. Vaig a estar molt contenta i vaig a estar molt bé també.
Saps què passava? Que l'institut estava dins el parc. Dins el parc, sí. El parc era un lloc perillós. És, és, és. Perquè llavors hi havia aquells senyors exhibidors. Sí, sí. Els de la cabardina. Sí, els de la cabardina. Sí, els de la cabardina. Això és on... Aviam, aviam, aviam, com? Exhibicionistes. Sí, sí. Anaven amb una cabardina, feien així. Sí, sí. Així t'ho ensenyaven tot. Però què vas dir? No m'havia passat mai. No, no, no. Saps?
Perdona, jo ho tinc molt tendre, això, perquè va ser molt horrorós. Saps on està la cara de Barcelona, aquella escultura? Doncs allà hi havia el... Ai, hi ha el quartel de la Guardia Civil. I allò era fosc. Ara no, ara tot és llum. I jo sortia de la casa de la Carmen Maio, que encara me'n recordo, que anàvem a l'institut juntes, i veig un que em fa així i...
Jo em vaig quedar... Sí, sí, feien així, anaven nusos. No em portaven res. Però per què ho feien, això? Per gust. Per gust. Per espantar les nenes. No, no, eren exhibicionistes. Era una cosa... No feien res. No feien res. No feien res. Però no em veus que érem tontes del tot? Sí, no havíem vist mai. Jo era tonta del tot. Totes, totes. Llavors, veure allò ja...
Vaig arribar a casa, que jo només havia de creuar la plaça Palau. Plorat, n'arribar-nos a casa plorat. No, no, però és que l'endemà em va sortir tot de bullofes a les cames. No, no, no, no. Perdona, perdona. Va vindre. La mama en seguida va trucar al doctor Masguret, que tenia molt béixa de casa. Va vindre i el doctor Masguret em diu, aviam, li va dir a la mama, et sap greu de sortir de l'habitació, que vull parlar amb la teva filla? I jo, ja...
I diu, oi, que t'han espantat? I jo vaig dir, sí. I diu, doncs no, tranquil·la, no passa res. I un altre dia li expliques a la mama i així no et passarà allò de les cames. I em va donar, res, un dissolvent i en dos dies la mamá va anar. Però el doctor ho va veure enseguida perquè va ser molt fort. Però vosaltres éreu de Barcelona, Barceloneta, jo era de Santa Coloma i també hi havia l'exabricionista. És a tot arreu, però potser el més segur...
Sobretot dintre del parc de la Ciutadella, dintre del parc de la Ciutadella era, bueno, un al darrere a l'altre, perquè sortien entre les plantes. Quan et passa una cosa així, Maria, has d'estar preparada per tot. Maria? Bueno, nena. Bueno, bueno. Ja està.
Ja està, tancament. No, són anèdotes. La meva mare tenia una botiga petita i l'aparador va fer això. I la meva mare, en comptes d'espantar-se, va treure unes estisores i va dir, ensenya'm, ensenya'm. Sempre no tenies estisores. Ens sembla que aquell home mai més va fer això. Es va espantar tant, l'home va marxar corrents i ho explicava. Però i sempre eren els mateixos? No, no ho sabeu. Jo a la cara no l'hi vaig veure, eh?
No, perquè quan t'ho ensenyen així... Tot bé? Sí? Això va ser una època, una època de debò que això va ser, però bueno, era contínuament a tot arreu, a qualsevol carrer, a qualsevol racó...
Una moda, com una altra. Una moda, l'exhibicionisme, una moda. I et trobaves enseguida amb el senyor que sortia la Gavardina. I per què la Gavardina? Anaven tots amb Gavardina? És fàcil d'obrir, ja. Anaven amb Gavardina tots.
Perquè era més fàcil. Jo vaig sempre amb gabardina, que jo tinc moltes gabardines. Encara se'n sent que sóc seleccionista o alguna cosa. Pregunta què feien amb la gabardina. Una gabardina llarga. Jo també tinc una llarga i la porto molt sovint.
Doncs vigila, eh? Sí, no. Que vigilin els altres. No, no. Però dones exhibicionistes no n'hi havia cap. Sí, no, eren exhibicionistes. No estaven res, eh? Mira si ha canviat tot, que amb una noia, com diu, que devia tindre 14-15 anys, perquè estava acabant el primer de batxillerat, o sigui, el primer tros del batxiller, eh...
Si ara, com a mínim, a la meva filla Núria, que és la petita, que em passa un pam, li foto un cri que li cau tot de cop. Bé, és que ara això ja no existeix. Però si a algú se li ocorreria, no hi ha cap noi ara que surti com nosaltres espantades perquè havíem vist allò.
A Barcelona fa poc hi havia un home que es passejava despullat. Despullat, ho vaig veure. No ho vaig veure en directe, ho vaig veure a Barcelona. O sigui, ho vaig veure amb un vídeo o a la televisió, potser. És que no està prohibit, eh?
Diu que tu pots anar a nu, no et poden prohibir. En via pública pots anar a nu? Jo diria que no. És que no està prohibit. No van nu. Si no, aniria tothom despullat. No, no, no. Ara parla d'una altra cosa. Ah, val, val. Que a Barcelona anava un home per la Rambla despullat completament. Ah, això jo no ho sé. Espera, aquí és que no me'n recordo de l'actor, que és molt bo. Això no ho sé.
que van fer una pel·lícula, que s'ajuntaven, no, no, no, va ser, tindre un èxit fantàstic, va ser quan van començar l'apertura, i tothom anava a la casa de l'àvia, que l'àvia ja havia mort, era una casa molt gran de l'enxample, i portaven matalassos, menjar i de tot, i passava, és que no me'n recordo ni de, no sé si es deia, aviam si em ve el cap, el nom de la pel·lícula,
I l'actor, Juanjo Puchor, no, no, no era aquest. Bueno, és igual. Ho penses i ens ho expliques. Surt despullat amb una moto i passa per tota la diagonal i va ser un escàndol, tothom truquant a la ràdio i ell deia, no, no, no, és que estic fent ben una pel·lícula.
I va muntar un cil i que no veig bé. El que també anava d'espullat era... L'Albert Rivera va fer una campanya a l'Electrodus, en recordeu? És que estava molt bé, eh? Estava molt bo, tio. Estava molt bo. Home, nena, som velles, però no som cegues. Ai, no, jo veus l'Albert Rivera, ja es pot posar d'espullat i tot el teu bo, i que jo no m'hi fixaré.
No m'hi fixaré gens ni mica. Lo cortés no quita lo valiente. El tio es va fer la foto perquè sabia que estava bé. Evidentment. Sí, però per què? Per mi no m'ha agradat mai. Però per què ho feia? Per llamar l'atenció. Perquè hi ha molta... No molta població, però hi ha gent que es veu que vota polítics per ser atractius. Ah, que bé.
Això us ho dic de debò, eh? No, no, és possible. Quan vam votar amb el del bigoti... Mira, m'ho has tret de la boca. M'ho has tret de la boca. M'ho has tret de la boca. Perquè mira que és lleig. Però sempre és millor veure un polític atractiu. Que no, és veritat o no? Jo que té, no sé com més imatges. La imatge és molt important en política. L'abastiment...
I els gestos també són molt importants. Perquè si veus un president d'un govern que va a un país estranger i es posa a parlar i nosaltres nosaltres... És que els catalaners fan coses. En aquest ja n'hi ha prou. Surt el Pedro Sánchez parlant un anglès que se l'entén molt bé i que el parla força bé i diu, xapó, és un home que pot anar a l'estranger, que pot parlar amb tots els presidents de tot el món. I l'altre...
Què? L'altre, quan li feien preguntes en anglès, deia... Sí, i la botella. I la botella. Oh, calla, calla, calla, que quan va dir jo, jo vaig pensar, serà capaç algú de votar-la? Com ho va dir? Era la plaça de Mallorca... Café con leche... Sí, la tranquil·litat de tot Marcelo, la plaça de Mallorca de Madrid. A Café con leche in Plaza Mallorca. Va ser una barreja d'espanglish, que jo diria...
Tenies més coses a preguntar i no... No, un munt de coses, però clar, sempre ens passa això que comencem a parlar d'una cosa i ens anem cap a una altra. Ui, ja és quasi l'hora de marxar. Vols dir? Mira, em diuen, la pel·lícula que deia l'Aurora era l'orgia. Això mateix. Pregunta qui era l'actor. Si és un actor molt conegut.
L'orgia, l'orgia, érem català tot. Com es deia? L'orgia. La pel·lícula era l'orgia. Juanjo Puig Corbé. Ah, sí? Gràcies, Jaume. No m'he equivocat, eh? Ho he dit, era el Puig Corbé. Sí, sí, m'han recordat. La que també va aprofitar això va ser la Cristina Pedroche. Bueno, ja sabeu que ella a les campanades sempre llueix vestits així, més...
esbojarrats, no? Per dir-ho d'alguna manera. No sé com explicar-ho ben bé. Però si trec per ensenyar i està ben posat, però escolta'm, quan ensenyi tot és de Déu, clar. És el que diem, que Déu faci el que vulgui. Això mateix. L'hivernitat absoluta. Ui, però tu l'altre dia, Aurora, amb això ets bastant crítica, eh? No, amb què? Sí, jo vas estar explicant que et vaig trobar una senyora, no? I vas dir, ai, aquella senyora que anava... Ho vaig dir jo?
Sí, ho vas dir tu. Ho vaig dir jo i tens raó. No arrepentir, vaig pensar, perquè no critiques. Em vaig quedar parada davant aquella senyora de la meva edat o més, però després vaig recapacitar jo sola, va ser jo, no ella. Va pensar, les senyores es veu bé? Que vagi com vulgui. Senyores!
que se'ns està acabant el temps molt bé, aquesta tarda. Ja està, ja està. Esperar o què? El vermut. El vermut, sí, a veure, ara l'estan portant, ara. Ah, va, va, va. Doncs l'acabem, va. Escolteu una cosa. Avui el resum és, visca el feminisme i la mare que ens va parir. Deixem-ho així. Visca el feminisme i la mare que ens va parir. Deixem-ho així. Escolta molt bé, això, avui. Ara que està, com que ve l'estiu, anem una mica així pujats.
Tartulies? Com a tartulies, hi ha tartulies, eh? Home, hi ha tartulies, i sí que hi ha tartulies. Hi ha hagut tema, eh? Ens falten hores, eh? Ens falten hores. Ens anem d'un cap a l'altre, però... Això és lo maco. Jo la veig des d'aquí, tenia una llista enorme i no puc pagar. Maria Rosa, això és la llista de... Ja t'ho explicaré, la llista. Escolta, que la tartuli és això.
Aquí, anà d'un tema a l'altre. La tertúlia és que la periodista treballi i vosaltres foteu el que us doni la gana. És una tertúlia viva. Sí, sí, sí. Les tertúlies bones són les que la periodista està allà currant-s'ho treballant i després no surt res. No. Sí, sí, hem parlat la majoria de coses de Beto. Ina, per tu quina et falta que sigui important. Seguiu xerrant perquè tinc el jefe darrere. Tinc el jefe darrere que ens ha d'explicar la notícia. No, diguem-ho. Ja el veiem. Que vagi molt bé. Adéu. Adéu.
Les notícies de les dotze. Salutacions, és migdia. Des del pròxim 14 i fins al 17 de novembre, Vilassa de Mar es prepara per viure una nova edició de les festes de tardor, dies per celebrar la història i la identitat del nostre poble. La festa vol rememorar el naixement de Vilassa de Mar com a municipi independent de Vilassa de Dalt.
A més de reviure el procés de segregació que es va materialitzar el 19 de novembre de 1784, aquest any el programa s'estructura al voltant dels valors de la identitat, la participació i la cultura popular. Hi haurà espais per la música i el ball, per la tradició i la història i per la convivència i la festa. Durant aquests quatre dies el nostre poble tornarà a bategar amb activitats per totes les edats, com cercaviles, bèsties de foc, concerts...
Compte a comptes, jocs i moltes altres propostes que faran vibrar el nostre municipi. El Tribunal Suprem continua avui amb la declaració de nous testimonis al judici al fiscal general de l'Estat, Álvaro García Ortiz, per presumpta revelació de secrets del cas de frau de la parella d'Isabel Díaz Ayuso, la presidenta de la Comunitat de Madrid.
a declarar hi ha precisament Alberto González Amador, la parella sentimental d'Isabel Díaz Ayuso, a qui la fiscalia va obrir diligències a principis de 2024 per investigar si havia defraudat 350.951 euros entre 2020 i 2021 amb factures falses i societats pantalla.
Més tard es va filtrar a la premsa un correu electrònic en què la parella de la presidenta madrilenya confessava dos delictes de frau fiscal de més de 350.000 euros i oferia un pacte a la Fiscalia. En aquesta segona jornada també està declarant Miguel Ángel Rodríguez, cap de gabinet de la presidenta de la comunitat madrilenya, que va publicar un tuit el mateix dia de la suposada filtració afirmant que era la Fiscalia qui oferia un pacte a González Amador. Rodríguez, que ja va reconèixer haver filtrat un altre correu relacionat amb el mateix cas...
En una compareixença davant del jutge durant la fase d'instrucció en la primera jornada del judici, celebrada dilluns, el fiscal general de l'Estat va tornar a negar ser el responsable de la revelació de secrets de que se l'acusa i la seva defensa va parlar d'un procés injust contra ell. El judici s'allargarà fins al dia 13 de novembre.
El nombre de persones registrades a les llistes de l'atur ha pujat lleugerament aquest mes d'octubre passat a Catalunya, coincidint amb el final de la temporada d'estiu. En relació al mes anterior, hi ha un total de 2.423 persones més sense feina, segons dades del Ministeri de Treball i Economia Social, que s'han publicat avui. Això eleva a 324.495 les persones inscrites...
a les oficines del servei públic d'ocupació estatal. Tot i aquest augment de l'octubre del 0,8% és la pujada més baixa dels últims anys en un mes d'octubre.
El guanyador del Premi Cervantes 2025 és el mexicà Gonzalo Celorio. Viu a l'altra banda de l'Atlàntic, a Mèxic. Té 77 anys. S'han portat així el màxim reconeixement de les lletres espanyoles, dotat amb un total de 125.000 euros. El ministre de Cultura, Ernest Hurtasun, va anunciar
Fins aquí la informació a la una de la tarda, totes les notícies locals i comarcals a La Crònica amb Joan Escofet.
Al 98.1 de la FM, Vilassar Radio.
Raïm de Xila, plàtans de Costa d'Iboric, i us donaves alanda? Què passa? Que no has sentit a parlar dels productes de proximitat? Els productes de proximitat són garantia de qualitat i, a més, donen feina al territori, lluiten contra la despoblació i són beneficiosos per al medi ambient. El consum d'aquests productes representa un estalvi important per la nostra butxaca i, alhora, també contribueix a la butxaca del país, ja que el sector agroalimentari és el primer sector de l'economia catalana.
Quina bona olor, no? És que és de proximitat. No ho sé. 012, la millor resposta. Sabies que dos vilasserencs van morir en el naufragi del Titanic l'any 1912? Sabies que Vilassadamar acollia el primer circuit de curses a motor del país?
D'això i de moltes coses més, te'n parlarem a Històries de Mar i de Dalt. El pots escoltar els dimecres de 8 a 9 de la nit i també els dijous i dissabtes de 9 a 10 del matí. A Històries de Mar i de Dalt intentarem atendre les vostres preguntes o inquietuds relatives al nostre passat.
Liderar no és només ser els primers.
És saber on anem i no deixar ningú enrere. És renovar energies i posar en marxa el que fa massa que espera. Tenir infraestructures que ens connectin entre nosaltres i amb el món. Liderar és protegir el teixit productiu i crear llocs de treball de qualitat.
Amb innovació, estabilitat i feina ben feta. Per una Catalunya més forta. Amb un futur per a tothom. Catalunya Lidera. Un pla per recuperar el lideratge econòmic de Catalunya. Informa't de les 200 mesures a gent.cat barra Catalunya Lidera. Generalitat de Catalunya. El govern de tothom. Vilassar Ràdio. Segueix-nos en directe a través de vilassarradio.cat. 6 minuts per damunt del migdia.
Encedem l'última hora de l'edició de les 3 que compartim cada dia de dilluns a divendres de 10 del matí a 1 del migdia. Cada 15 dies passa per la ràdio la Montse Martínez. Addictes solitaris, ara en parlem de seguida. Alterna presència amb la Isabel Cabarrós i la imatge estui al món de la moda. Fa 15 dies la Montse Martínez, responsable d'Àdic Badalona.
Ens va explicar el seu pas per un túnel llarg, feixuc i fosc al món de les addiccions. Va començar molt, molt joveneta, de fet era una nena. I va tenir una trajectòria que ens va explicar la setmana passada, fa 15 dies. Resulta que la Montse ha passat d'addicte a terapeuta. Ens hem quedat a l'addicte. I com va passar a ser terapeuta? Doncs avui ens ho explica la mateixa Montse Martínez. Som-hi!
Montse, bon dia, bona hora. Bon dia, bona hora, què tal? Com estàs? Bé, molt bé. Molt bé, doncs ens va agradar i frapar alhora el teu testimoni, la teva història de fa 15 dies. De fet, ens ho heia explicat, però ens ho has explicat amb molta profunditat. Els teus ingressos, les teves enrecaigudes, la teva sortida del món laboral...
I ja sé que no és sensacionalisme, és per explicar un detall. Ella era pròtesi... Protèsica dental. Protèsica dental. I clar, treballen amb una pols fina blanca. Clar, quan tu estaves enganxada a la cocaïna, veies aquella pols fina blanca i allà et venien tots els fantasmes. I se m'estimulava el cervell.
Jo he de dir-te que jo no vaig recaure mai perquè vaig tenir la sort de, bueno, cada cop que jo tenia una crisi normal dins del tractament, jo m'ingressava. Voluntàriament, eh? Voluntàriament, sí. Jo tenia aquesta part meva que volia rehabilitar-me i el meu cervell m'apretava moltíssim, sobretot.
Per la meva trajectòria, faré un resum, que vaig començar amb 12-13 anys a consumir, em vaig ingressar amb 33, vaig complir 34 ingressada i a partir d'aquí jo ho havia fet tot des del consum. Llavors, canviar el cervell d'una persona que ha anat creixent, ha anat madurant i s'ha convertit de nena a dona amb les substàncies, has de començar a...
ha tallat tot el que tu has après i començar a construir alguna cosa, no? I en aquest procés de construcció, des del punt de la reinserció, va ser el que va ser complex. Però per què va ser complex? Perquè clar, estàs al carrer i al carrer passen coses, estàs en una vida emocional-sexual i passen coses, et reinsertes a casa teva, perquè jo treballava a casa meva...
A les clíniques dentals, i allà hi havia les més grans excuses de consum que tots els addictes té, que en aquell moment era el meu pare i el meu germà, gran, i el meu cervell no ho va suportar. També he de dir-te que jo, dins del tractament, vaig ser un pacient que a mi m'apassionava les teràpies. Des del minut zero a mi em va agradar molt, molt de les addiccions, i jo amb les més estones de soledat,
que jo estava realment sola, perquè vivia sola en aquell moment, doncs em donava per llegir. Aleshores, quan jo faig la reinserció vaig tenir una crisi, una crisi bastant important, que allà portava dos anys i mig. Aquesta crisi què hi havia? Crisi de reinserció laboral i crisis emocionals i sexuals. A partir d'aquí em vaig començar a trobar-me realment malament i no ho vaig encaixar bé, no?
Aleshores, la meva terapeuta en aquells moments em va dir, escolta, ja estava a la Garriga, eh? Montse, què tal si et poses a treballar amb mi? Que ho fas superbé, que jo crec que se't dona molt bé, i a partir d'aquí vaig dir que sí. Clar, tu sabies que en la teva feina no et podies tornar a dedicar.
No, sí que em podia haver tornat a dedicar, perquè al final el cervell, ho explico moltes vegades, que canvia l'últim registre. Si el teu registre estàs tu consumint dins d'un laboratori dental, a mesura que tu estàs fent aquest procés de reinserció, al final el cervell es queda amb l'últim registre fet. I aquest últim registre s'ha de sanejar. Però jo, la veritat, jo em vaig trobar allà... Però clar, perdona, eh? Tu a vegades expliques que hi ha una part molt mental, evidentment, i hi ha una part molt de...
És com deixar de fumar, no? Si tu cada dia surts de fumar, deixes de fumar, i cada dia sorties fumant de la feina, doncs quan surts és el moment que el cap et diu, eh, que falta alguna cosa. Sí, que es desperta. Clar, jo no sé si tu, tornant a la teva feina, véssies trobat amb això, no? No, doncs, bueno, amb el procés que tots els addictes tenen el procés, per exemple, un pacient que sigui alcohòlic i que té un bar-restaurant, doncs al principi els protegim molt, però després tu t'has d'afrontar.
Què passa amb el cervell? Que al final el cervell t'obeeix, però aquest procés que t'obeeix, que tu no estàs consumint en una zona que has consumit, ja és un procés que és complicat. Clar, els alcohòlics ens parlen, a vegades que hi ha alcohòlics anònims aquí, ens parlen, clar, jo vaig al supermercat i allò no està amagat, jo m'ho trobo, o vaig a un qualsevol barri, al de la taula al costat es fot una cervesa.
Clar, en el fons un tractament, quina és la finalitat d'un tractament? Que una persona faci una vida normal. Què vol dir una vida normal? Ostres, que si tu tens un bar i ets alcohòlic, doncs tindràs que protegir-te. Hi ha molts que sí que canvien de feina, però n'altres que s'encata la seva feina i fan el seu procés terapèutic per protegir-se. I es pot protegir, eh?
Però tu ja m'has dit una miqueta l'avançament, passes del món de les addiccions a treballar per les persones addictes. I és gràcies a aquesta dona de la Garriga, que et diu la tia terapeuta, que et diu, escolta. Sí, sí, clar. Però jo, en la meva formació com a terapeuta, perquè clar, jo venia del món de la odontologia, no tenia ni idea del món de la salut mental, i em vaig començar a estudiar, em vaig començar a treure'm el màster, i va haver-hi un moment meu...
que és la Montse treballant de protèstica dental, per la tarda me n'anava a la càrrega a fer de formació i després jo, els caps de setmana, posa't a estudiar un màster de drogodependències que va durar dos anys i mig, bastant complexa, i aquí vaig començar jo a ser terapeuta.
Però tu, clar, ets addicte i estàs constantment parlant de drogues, parlant de... Aquí vaig, no? Molta gent em diu, ostres, clar, molts terapeutes es fan terapeutes per no recaure, i això és que és mentida, no? El meu va ser alguna cosa molt emocional. Per què vaig decidir ser terapeuta? Bé, jo en aquell moment estava molt agraïda perquè jo em trobava bé, perquè estava feliç, tot estava bé...
Però estava molt agraïda, a veure com ho explico, jo em vaig donar compte que jo tenia que aportar alguna cosa a la societat. Aportar. Què vol dir aportar? Ostres, jo a mi realitat sóc una persona que puc ajudar a molta gent i era un compromís que jo tenia. Això va ser una decisió meva de dir, va Montse, està molt bé el tema de la odontologia, que et pots guanyar molt bé la vida, com tothom sap que el món de la odontologia, ostres, doncs, viuen bé, però el meu va ser alguna cosa emocional, no?
Tornant a la pregunta que em fas, moltes persones creuen que aquests addictes que es fan terapeutes ho fan per no recaure. I és que és mentida, és justament el contrari. De fet, és de les feines més complexes que hi ha per un addicte. Jo vinc aquí, no dic que sigui fàcil, perquè no ho veig fàcil. Al contrari, ho veig complicat. És com el que deixa de fumar i treballa en un estanc. Exacte. Doncs d'això estem parlant. Deixes de fumar i treballes en un estanc, tens l'enemic a darrere. I tu tens l'enemic allà, també.
Clar, i allà què em parla l'enemic? L'enemic em diu que les drogues estan molt bé, que jo m'ho he passat de conya, i clar, jo com a addicta que soc, sí, està molt bé, però jo m'he fet una feina. Jo sempre dic el mateix, quan em ve un pacient, ostres, vull ser terapeuta, dic, escolta, en primer rehabilitat,
Fes la reinserció, després posa't a estudiar, i quan facis aquest procés, llavors tu estàs preparat per afrontar-te amb un sector de gent que té problemes de comportament i de conducta, i que a vegades ens ho posa molt difícil. A veure, que me'ls estimo molt i segurament algú m'escoltarà, però són realment complexes. En aquell moment, la Montse, molt entusiasmada, començo a estudiar, i a partir d'aquí tot em va anar superbé. Per què? Perquè em vaig...
vaig moure per tot Espanya, vaig estar treballant a Madrid, vaig estar treballant a Alacant, a la Garriga també i a Barcelona també. En el fons, Addict és el resultat de tots els llocs on jo he estat treballant. I arriba un punt que no tan sols et formes, sinó que deixes obrir la teva pròpia empresa. Sí, arriba en aquest punt quan jo dic, bueno, va, Montse, tu ja has après, ja saps com funciona un centre, has estat en centres que són realment molt importants i ara et toca a tu.
I per això he format Àdic. A partir d'aquí, Àdic és el meu fill, que té dos anys i mig, i a partir d'aquí, això. I quina és la meva obligació ara? Tota la meva formació i tot el que jo he après en tots els centres que he estat, implantar-ho en el meu centre.
I com ho fas, això? Perquè ja no tan sols lluites contra això, sinó que a més a més com a empresària ara mateix, eh? Jo mai havia sigut empresària, doncs bueno, tinc la part d'empresària, però aquesta part meva de, ostres, tan emocional del que és ser un terapeuta, jo no la vull perdre. De fet, em passa molt, eh?, que tinc 50.000 temes sobre la taula, que a vegades o m'agòvio o m'estresso,
I dic, ostres, tu, que complicat ser empresària, perquè ho és, perquè has de fer números, està la part administrativa que l'odio, però bueno, al final me n'estic sortint. Però realment a vegades jo dic, ostres, és que jo necessito sentar-me en una cadira de terapeuta. Tinc gent treballant amb tu, no? Sí, sí, sí, un dia te'ls portaré. Tinc el Raül i tinc el Xavi, sí, sí. Tinc dos persones, el que passa que jo també tinc psiquiatres, que jo tinc un parell de psiquiatres que treballen per mi, tinc psicòlegs que treballen per mi, i clar, jo tinc un equip de tot, de terapeutes, psicòlegs i psiquiatres.
Clar, per una persona exfumadora o exalcohòlica, m'imagino que el dia que triomfa ets addicte, eh? Hi ha addiccions, encara addiccions més dures, menys dures, però en qualsevol cas triomfa el dia que, per exemple, una persona exfumadora diu he estat tot el dia sense pensar en res de tabac, no m'ha vingut al cap el tabac. Clar, tu això és impossible.
Sí, però és que és molt diferent ser l'addicta a ser la professional. Sí, no està clar. A mi em parlen moltes vegades i jo realment... A veure, ho tinc molt clar, que la Montse addicta... I ho vaig explicar la setmana passada. Jo, sent terapeuta, em vaig passar un moment molt difícil perquè em va donar un ictus.
Jo ja era terapeuta en aquests moments, i sí que quan a un addicte, independentment que siguis terapeuta o no, et passa alguna cosa emocional, doncs la cervella et parla. En moments meus molt puntuals. Ara, quan un pacient em comença a parlar que tot és fantàstic i meravellós, aquí no m'atrapa a mi la malaltia. És que en aquests moments jo crec que aquí no m'atrapa a mi la malaltia. Sí, però tu creus que un pacient que està en teràpia pensa que allò que s'està consumint és meravellós?
Sí, durant un procés, sí. Sí, clar, clar, clar. Què fa el cervell? El cervell té una memòria selectiva. A veure, l'ésser humà, per estar bé, té la capacitat de superar els traumes. I aquesta malaltia què fa? Bé, doncs es queda amb la part positiva
I borra la negativa. Què fa un pacient quan està en un procés de neuroadaptació? Doncs ell té ganes de consumir i es ven la moto, no? Això és una miqueta el que fem a teràpia, que és trencar la idealització del consum. Hi ha gent que no, hi ha gent que ve molt rebentadeta, pobreig, ho han passat molt malament i no idealitzen res. Però altres perfils sí. Perquè tu els expliques a les persones que tens davant l'addicta que s'està recuperant? Jo també he estat aquí assegut.
Doncs mira, això és una cosa que a vegades ho penso i ho penso molt, eh? Clar, si un terapeuta tira del seu llibre passa a ser subjectiu. Què vol dir això? Vol dir que tu estàs condicionat amb les teves vivències. Que jo sí que és cert que ho faig servir alguna vegada puntual, però jo normalment, fixa't, eh? Portem dues temporades i jo molt poques vegades parlo de la meva vida d'addicció.
Però per què? Perquè penso que tinc els recursos suficients i la formació suficient per no fer servir coses meves, que a vegades ho faig servir, eh? Quan un pacient em toca molt la pera o m'ho posa molt difícil... No, escolta'm, noi, sé perfectament això i això. Però sí que és cert que jo, com a professional, intento ser el més objectiu possible. Sí, però...
Em vinc a referir que, a vegades, si estàs davant d'un terapeu, t'imagines que jo sé el que estàs passant. Dius, no. Tu ets un professional. Ah, això ho pensava jo, eh? Saps com curar-te, i tu saps molt, però tu no saps el que estic passant jo. En el teu cas, sí. Per això, quan t'ho diuen, deus dir, no t'equivoquis. Mira, de fet, en el meu cas, jo tenia el doctor Rovira, que era un doctor meravellós, que us ho vaig explicar la setmana passada, que era un psiquiatre,
I la meva terapeuta, que era una addicta rehabilitada com jo, i jo realment em sentia més en consonància amb la meva terapeuta com amb el meu psiquiatre. Però sí que és cert que el psiquiatre em va anar superbé, que és meravellós. Aleshores, per què? Perquè els terapeutes...
tenim una part de sensibilització, de sensibilitat, perdó, on tenim més empatia i som més assertius. Clar, a qui em vull referir? És un avantatge? Sí, hi ha moments que sí, però perquè un addicte, en el fons, sempre està mentint i manipulant per la seva vida de consum, clar, i canviar aquests comportaments no ho canvia d'un dia per un altre, que llavors tu els veus a venir.
Però tu, clar, t'hi deus trobar l'addicta que et diu... Tu què saps? Ah, sí, bueno... Ah, tu has estudiat el que vulguis, però tu què saps? I has de treure la carta aquesta de dir, escolta... Jo és que ho trobo... La trec, aquesta carta... Des de la ignorància, eh? Des de la ignorància penso, hòstia, l'addicta es pot veure reflexada, hòstia, si la Montse està aquí, per què no puc estar jo?
realment jo i tots els meus terapeutes som un referent per als meus pacients però sí que és cert que jo les meves coses les puc dir però en moments molt puntuals
La teva terapeuta també era addicte, per tant dues coses, gràcies a la seva addicció tu has acabat sent terapeuta, segurament si no hagués estat addicte no crec que t'ho hagués comentat, hòstia, posa-t'hi, però no és una cosa tan poc freqüent, jo pensava que eres una rara avis en aquest sentit. No, hi ha molts terapeutes que s'han fet, ai, molts addictes que s'han fet terapeutes, la majoria.
La majoria. Hi ha moltíssims. Sí, sí, Jaume, hi ha moltíssims. Però, clar, a veure, hi ha terapeutes... A veure, jo no vull parlar en boca de ningú, però, bueno, jo sé el que em va passar a mi, la Montse Martínez, que va ser alguna cosa emocional, no va ser ni alguna cosa econòmica, perquè jo estava molt ben aposentada amb la meva família i ho tenia tot, però, bueno, el meu va ser una altra cosa. És que, de fet, si una cosa ha quedat clara en aquesta secció cada 15 dies és, 1...
és una malaltia, i dos, que no hi ha un mateix patró, de soc pobre, que m'he arruïnat, hi ha gent molt rica, hi ha gent molt pobra, hi ha gent que està ben aposentada, hi ha estudiants, hi ha qui és famós, hi ha qui no és famós, hi ha qui és una cosa social, a cada clac que no hi ha un patró. No, diguem-ne que és una malaltia que no hi entén de classes socials. Quants convidats i convidats has portat aquí amb cap patró igual.
No, ho sé, ho he fet expressament per mostrar el ventall que hi ha en el món de les addiccions, que és molt ampli. I a vegades a la gent els passa coses emocionals i coses vitals en el seu dia a dia i les addiccions no les volen tocar. Les addiccions o els comportaments addictius, com pot ser les compres compulsives, perquè és una cosa molt normal, com pot ser... Bueno, no sé, hi ha moltes maneres de comportar-se. N'hem tingut aquí, eh?
la masturbació, que no passa res, i clar, quan comences a rascar, bueno, però sí que passa. Però clar, des del desconeixement, algú ho està fent d'una manera normal. I també aprenent què són les addiccions, no? Les compres impulsives... La part comportamental, que us ho he explicat moltes vegades... Tenim una testimoni aquí? Sí, no, i el luxe.
Sí, del luxe. Era un addicte al luxe. Era el luxe, era la part comportamental, però també tenia substàncies. Què passa amb un addicte? Si un addicte només té part de... Mira, ahir vaig tenir una teràpia amb un senyor que porta molts anys en tractament. Mira, aquest potser te'l porto, perquè és molt curiós. I es guanya molt bé la vida i la seva addicció és el seu business, el seu negoci.
Què vull dir, això? El seu negoci és la seva dicció tant com... A veure, un moment, eh? Jaume, no para de muntar empreses. No li cal. El tema és que...
allò que diem a vegades, no? Hòstia, ets addict a la feina. No, no. Addict a la feina és això, el senyor que no para de muntar empreses pel seu propi benestar. Per l'ego, per la dopamina i per aconseguir objectius. I quantes empreses té? Doncs no ho sé, un muntó. A mi cada dia em dius que vull muntar ara no sé què. Si s'està tractant un senyor que la seva addicció és muntar empreses.
No, diguem-ne que la seva addicció és muntant presses però també hi havia substàncies. Clar, el que estic explicant, tu pots tenir una part de comportament que és patològic i hi ha les substàncies. I quan un està que no consumeix perquè està amb tractament, tapa. Tapa la seva addicció amb el comportament, amb la conducta addictiva. I aquest perfil d'aquest senyor és capaç de mantenir-se abstinent mesos, però per què? Perquè tapa.
Ja, però una cosa és venir a teràpia, perquè tu saps que ets addicte, malgrat que et resisteixis a pensar que estàs una persona malalta, eh? Tu pots tenir una addicció i venir a terapeuta, una addicció a les drogues, a l'alcohol, etcètera, però l'altre és donar-te compte, que algú et faci donar-te compte que la teva addicció al business, en aquest cas al business, és una addicció, costa molt. Un altre li diria que és un emprenedor.
Clar, exacte, però si ets addicte, bueno, i si ets addicte i tu coqueteges amb l'alcohol i amb les drogues i quan les deixes al teu cervell et fan muntar empreses que no et calen, te'n dones compte que tens un problema. Sí, sí, però clar, tu si tens drogues i alcohol entre mig saps que tens una addicció.
Però aquestes coses, quan et poses en tractament, és el que fem els terapeutes. Sí, les trobes estan molt bé, però... I aquest tema, què? Ah, però escolta'm, això és normal. No, disculpa'm, no és normal. No és normal que tens un estatus social alt, econòmic, perdó, alt, i no pots parar de muntar coses que no et calen. Em sembla que cada dia que has vingut he descobert una addicció nova.
Sí, sempre hi ha cosetes. Aquest el vaig tractar ahir. Aquest el vaig tractar ahir i dic, escolta, ja n'hi ha prou. Clar, què fa? No, intentaré no muntar tantes empreses, però és que clar, escolta, tu t'has fixat que quin business és això? Dic, si és un business de conya, però a veure, tu estàs amb tractament, tu has d'estar tranquil·let amb les teves neurones tranquil·les i no vull que muntis cap empresa.
I això no té edat, no? Aquest senyor, el Francesc, de la meva edat, un senyor que té quatre bessons i dues nenes i està totalment aposentat a la vida. Però ell no para fins que acaba agotat mentalment.
Clar, què fa l'addicció? Aquest senyor no està en centre de dia, el francès està a nivell ambulatori. No tinc la cocaïna, no tinc l'alcohol, però sí que tinc el comportament addictiu. Business, business, sentim, sentis, el meu cervell està tranquil. Fins que arriba un punt... Addict als diners. Clar, el business, sí, sí, una cosa porta a l'altra. Clar, llavors, és un senyor que és molt peculiar perquè és capaç de mantenir-se abstinent, jo què sé, 9 o 10 mesos. Sense comprar empreses, sense fundar empreses.
Esclar, ara quin és? Em fa gràcia d'aprendre cada dia més coses noves. És capaç d'estar 9 o 10 mesos sense consumir cocaïna i alcohol
i es manté abstinent amb la seva món laboral empresarial. Però, clar, què passa amb això? Bé, doncs això arriba a un punt que la conducta addictiva caduca, i al final ve la substància. Va marxar d'àdic i ha tornat a d'àdic. Ostres, Montse, vull tornar-ho a intentar. Doncs tornem-ho a intentar, però a veure si aquesta vegada ets capaç d'estar tranquil·let. Bienes, estamos.
Doncs m'imagino que entre això i Montse, quant de temps passarà fins a curar? Deu ser la pregunta del millor, però la més repetida, no? Depèn d'ell, no?
És aquesta la resposta? No, depèn d'ell. Mira, aquests pacients que han fet molts tractaments, jo els dic sempre el mateix, vosaltres ja heu après moltes coses de vosaltres, heu après moltes coses de l'addicció. Ja no es tracta que la Montse parli i et digui això, això, que no em vas voler escoltar fot dos anys. Ara es tracta que tu tens un aprenentatge teu dins d'un tractament i no t'enganyis. I si no ho fas ara, ho tindràs que fer d'aquí tres anys, a mi m'és igual. Llavors depèn una miqueta quan vols començar, no?
L'addicte s'amaga en principi o no? Sí, clar. De la societat, de la família, dels amics, de la parella, de tothom. De tot Déu. És que l'addicció al principi és molt col·lectiva, però passa a ser molt solitària al final. Aquest procés que dic jo d'addicció, d'enamorament, silenci, clínic i eclosió, l'eclusió és solitària. Un addicte consumeix per no passar-ho malament, no per passar-ho bé.
Hòstia, aquí canviem les tornes, eh? Un addicte consumeix per no passar-ho malament, no per passar-ho bé. Exacte. També hi ha el comportament social, a vegades, no? Què vols dir? Aquesta gent que surt i consumeix perquè, hem dit, aquesta gent que no és addicte. Sí, els usuaris, no? Ho he explicat. Usuaris, abusadors, independents. Sí, clar, un, si no ets addicte, bueno, escolta'm, mira, ara que vindrà Nadal, si vols fotre-te una festa, te la pots fer, no? Com no tots els alcohòlics, totes les persones que beuen alcohol són alcohòlics.
No, no, està clar, però... Precisament, ara que ve a dalt... Què? Ara vénen curbes, ha dit. Ara vénen curbes. I tant. Doncs m'agradaria que a la propera edició d'aquí 15 dies parléssim d'això. Vinga, som-hi. Amb alguna persona que pugui tenir algun problema especial, en què vinguin festes, en què vinguin... A veure si... Ah, doncs tots.
Podríem portar algun testimoni. Vinga, va, portaré un altre. És que ara tinc que pensar a veure què porto. Aquest és xulo, eh, el que t'he dit. Ara vénen curbes, eh, dius? Sí, clar, els Nadals, perquè... Una societat que no paren d'estimulant-se, des de les compres, des del consum, has de consumir xampany, has de consumir vi, has de sortir... I tu ho tens que passar bé, no? I el que consumeix a les compres, aquest, deu ser... Va de boli. No puc, no puc. Bueno, primer ve el Black Friday, eh, que aquest també és temazo.
Bueno, Montse, doncs, escolta, encantadíssim que m'hagis explicat la teva història, sempre dic que no és fàcil explicar això, és molt fàcil dir que he escrit un llibre, una cançó, però no és fàcil explicar una història com aquesta, dura. Celebrem, doncs, que ho hagis superat, en aquest cas, muntant Addict Badalona, i, escolta, parlem dels Black Fridays i del Nadal i d'aquestes coses, perquè... Aquesta està la frase, el titular te l'has guardat per l'última frase, eh?
Àdic venen curbes. Àdic venen curbes, sí, això ho puc posar a la pàgina web. Ho pots posar a l'entrada. No, va, però estan bé. Esclar que sí, per això estan àdic. Exacte. Montse, un plaer, que vagi molt bé. Molt bé, fins a la pròxima, adeu-siau. Joan Escofet entrevista a la Mar. La Mar és la mare d'en Sergi, i en Sergi és un nen que va patir leucèmia. I va rebre unes ajudes. Ara l'agència tributària li reclama 5.000 euros.
Per tant, volem escoltar la història de la mare, la mare d'en Sergi, que després d'aquesta bausa és entrevistada per Joan Escofet, recte final del Parlant de Tot. Gràcies per la vostra confiança. Parlant de Tot, amb Jaume Cabot.
A la pròrroga es decideixen partits. A la pròrroga es decideixen títols. Amb la pròrroga arriba l'emoció.
Tots els dimarts a les 9 del matí i a les 8 del vespre, Vilassar Ràdio et porta la pròrroga. Sigui quin sigui el resultat, a Vilassar Ràdio juguem la pròrroga. És única, no s'assembla a cap altre. Les seves veus són la teva veu i parlen la teva llengua. L'emissora municipal, el teu punt de referència. Tanca els ulls i escolta el mar.
A Vilassar Ràdio hi ha un programa únic que et fa viatjar sense moure't de lloc. És Randamar, amb Agustí Martín Mallofré, capità de la Marina Marcant, ambaixador marítim de l'Organització Marítima Internacional i una de les veus més respectades del món marítim. Amb ell descobriràs històries reals de mariners, curiositats nàutiques, cultura marinera, cuina de bord, dites antigues, llibres i paisatges que només s'expliquen des del mar.
Tot un món de saviesa i tradició que no trobaràs enlloc més. Cada dijous a les 8 del vespre i en radifusió divendres a les 9 del matí i dissabte a les 10 del matí. Randa Mar, només a Vilassar Ràdio. Perquè el mar té veu i aquí la pots escoltar.
Vols tenir Vilassar Ràdio sempre un sol clic al teu mòbil? És molt fàcil. Entra a vilassarradio.cat des del navegador del teu telèfon. Si tens Android, toca els tres puntets de dalt a la dreta i selecciona Afegeix a la pantalla d'inici. Si tens iPhone, toca la icona de compartir, el quadrat amb la fletxa, i tria Afegeix a la pantalla d'inici. En pocs segons tindràs un accés directe com si fos una aplicació.
Notícies, programes i tota la ràdio local al teu abast, sempre que vulguis. Prova-ho ara, vilassarradio.cat, més a prop teu. Uns t'explicaran la fira del formatge de la Seu d'Urgell, d'altres la del romaní de Montagut. Nosaltres també en podem parlar, però preferim parlar-te de Vilassar de Març. Vilassar Ràdio, 98.1 FM. Cada dia, de dilluns a divendres, de 10 a 1, parlant de tot.
Seguim endavant en el nostre matinal, en el parlant de tot, i tenim de sobre la taula, i volem parlar precisament amb la protagonista, un cas d'aquells que d'entrada fa dubtar una mica de la condició humana, aquells casos...
que diem que el sentit comú moltes vegades és el menys comú dels sentits. Ara ho parlarem amb la Mar. La Mar és la mare d'un nen d'un noi, que es diu Sergi, que va estar afectat per una leucèmia. I ara l'administració li reclama...
les ajudes que va rebre en el seu moment. Més o menys estaríem parlant d'uns 5.000 euros. És un cas, ells són una família d'aquí del Maresme, de Sant Sabrià de Vallalta. Hem conegut el cas de la mà de l'equip de TV3 desplaçat al Maresme i ens ha encuriosit i ens ha indignat
Jo crec que a parts iguals hi volem escoltar la Mar que ens doni el seu testimoni. Mar, molt bon dia. Molt bon dia, Joan. Encantada de saludar-te. A tu i gràcies per estar amb nosaltres perquè entenc que no deu ser gens fàcil davant d'aquesta situació que explicàvem. Primer de tot, com està el Sergi?
Doncs mira, el Sergi ara és un nen que podem dir que està en plena salut, tot i que no té encara l'alta definitiva de la malaltia que va patir perquè no la donen fins passat 10 anys i si no hi ha hagut recaigudes. Nosaltres estem ja a l'últim any, ja el 2026 serà l'any que farà 10 anys i estem esperant que ens donin l'alta definitiva amb moltes ganes. Però ja està bé, ja està bé ara.
Doncs d'entrada ens alegrem, Sergi. Estudia, fa la seva vida, però clar, ara t'ho comentaves, Mar, que el nen està al 90% fase final de recuperació. D'aquesta leucèmia, una leucèmia que si no és ja una trompada per qualsevol família,
A més a més, ara a vosaltres se us complica d'una manera, diguéssim, com dèiem en la presentació, en poc sentit comú. Què és el que t'has trobat? L'agència tributària us reclama unes ajudes que us van concedir en el seu moment al voltant de 5.000 euros. Com s'afronta tot això? Doncs, d'entrada, s'afronta amb un gran disgust.
perquè és una carta inesperada que t'arriba i dius, no pot ser, no pot ser que això sigui real. Mira, la carta arriba a través de l'agència tributària a nom d'en Sergi, en Sergi ara té 14 anys, i això ens va arribar al maig d'aquest 2025. La carta arriba a nom d'en Sergi, que és un menor, és una carta certificada, un menor no pot rebre una carta certificada, de manera que ja això és incongruent,
I la carta arriba a casa dels meus pares, dels seus adis, certificada, la rep l'avi i arriba a nom de l'agència tributària. L'agència tributària aquí fa una funció d'intermediari perquè ens arriba aquesta carta amb un recàrrec, que puja a 5.100 euros aproximadament.
Ells no saben res, pràcticament. Ells fan com el que jo dic de cobradors del FRAC. Representen el departament... O sigui, ells entenen, perdona, que hi ha un deute i el reclamen, sense anar més enllà. Exactament. Estirant del fil, jo vaig anar allà a preguntar a què es devia aquest deute que tenia el Sergi. Estirant del fil, vam arribar al Departament de Benestar Social i Família.
que en l'any 2021, quan el Cesi tenia 10 anys, li van enviar una carta reclamant-li aquests diners que, segons ells, no li pertocaven i els havia percebut. No li pertocaven i els havia percebut durant el seu període de tractament de la leucèmia. La van enviar el 2021 i no la van rebre per algun motiu. La van enviar a casa nostra, a Sant Sabrià de Vallalta,
I no estàvem a casa, no vam rebre, van enviar-ho dues vegades i la tercera vegada ja t'has de donar per avisat perquè ho pengen al BOE. Clar, com si al BOE llegíssim tots, no? Exactament. Quan jo vaig a l'agència tributària a mi em diuen que això està advertit des del 2021 i que està penjat al BOE. És a dir, un menor d'edat apareix al BOE com un deutor...
de l'administració. Això és una altra incongruència. T'ho envien a llocs que no correspon, on tu no estàs empadronat i, a més a més, després et pengen el BUE, el nom i DNI d'un menor d'edat, perquè és d'autor, amb l'administració. No s'especifica el perquè, evidentment, però tu sabent tu, penses però com pot ser que funcioni això d'aquesta manera? El cas és que el 2025, quan ens arriba aquest avís de l'agència tributària,
jo estiro tots els fils possibles per avriuar el que és i faig tot el possible perquè això es condoni o es vegi que és un error perquè s'està enviant un menor quan en realitat se l'està tractant en aquestes cartes com si fos un major d'edat i no hi ha res a fer. L'agència tributària em diu que demani un ajornament d'aquest pagament per poder tenir un marge per poder-ho pagar
o bé que se seguiran incrementant els interessos que n'han anat sumant, perquè aquests 5.000 euros són amb el 20% d'interessos que hi han afegit del que es devia inicialment. Llavors, si no es cancela aquest import, és a dir, el Sergi és un menor, no pot cancelar aquest import, si no es cancela aquest import,
quan ell serà major d'edat i tindrà la possibilitat legal de treballar, aquest import pot haver pujat fins a més de 15.000 euros, ens informen. Evidentment, això és un xoc, perquè jo no puc deixar el meu fill que, quan sigui un adult, el primer que hagi de sentir-se dir és que és un deutor de l'administració. Llavors, per això vaig demanar un ajornament
a l'agència tributària i no ens el van concedir van dir que no s'havia de pagar en els propers sis mesos perquè el deute era molt alt i quan abans ens el poguéssim treure de sobre millor però aquí quan tu, perdona Mar, demanes l'ajornament tu ja has informat la raó que hi ha al darrere que és les ajudes a la malaltia del Sergi exacte el que faig jo és estirar el fil i averiguar d'on ve aquest deute
i demano l'ajornament. A l'ajornament, jo parlo com a mare del nen, però explico que el nen és un menor. Adjuntes el DNI, etcètera, etcètera, per demostrar que és un menor que se li està reclamant aquests diners i que no té sentit perquè li van donar aquests diners quan estava en una situació de vulnerabilitat total. Llavors, jo crec que no s'ho han llegit o no han entès bé el que s'explicava, però amb un carnet d'identitat veus clarament que és un menor.
i ens contesten, el contesten a ell i li diuen que no... Perdó, em contesten a mi, però sóc la mare que va fer la reclamació, la solicitud de l'ajornament. Però diuen que no li concedeixen. I quan es dirigeixen a mi, parlen com si fos... És que és difícil d'explicar, perquè es dirigeixen en Sergi com si fos un adult. En definitiva, avui venia a dir això.
El que passa és que, clar, a mi el Departament de Benestar Social i Família no em saben dir què s'ha de fer. Llavors, jo recorreixo al síndic de Greuges, que és l'únic recurs que se m'ocorreix on puc anar a dir, escolta, em presento una queixa perquè això no és correcte. Hi ha algun error administratiu evident aquí. Gràcies al síndic de Greuges...
mouen contacten el departament corresponent i es mouen tenen el poder de poder contactar directament amb aquestes persones i es mouen coses però a dia d'avui no els han donat resposta per al meu cas concret entre mig hi ha hagut altres famílies que també han presentat queixa que com s'ha sabut són al voltant de 60 i estan intentant que com a grup
es faci més força i es pugui condonar de moment jo no he tingut notícia que s'hagi condonat ni sé que a aquestes famílies tampoc els hagi arribat cap notícia que se'ls condona aquest deute és a dir a data d'avui tu en aquest cas com a mare barra tutora legal segueixes de vent aquests 5.100 euros a l'agència tributària
Sí, però no és directament amb mi, és a ell directament que li demanen. Sí, per això dic mare tutora, no? O no, no, clar, li demanen al menor, clar.
Sí, sí, li demanen al menor i es dirigeixen a ell com si fos el propietari de la conta on li ingressaven els diners, que sí, ell havia de ser el propietari. Evidentment, ho gestionava jo perquè ell era menor, tenia 5 anys quan li van diagnosticar la malaltia i quan li van reclamar aquests diners en tenia 10. És a dir, aquesta conta és d'ell però la gestionava jo.
I en la documentació que li envien fins i tot li diuen que triï com vol pagar si en aquest compte, si ho vol... És a dir, a un menor s'estan dirigint amb totes aquestes informacions que ell és incapaç que pugui entendre i ni sap de què li estan parlant, en definitiva, no?
Te n'adones que si això ho poséssim en un capítol d'un llibre o ho poséssim en una sèrie, ningú ho compraria perquè diria, home, Joan, Mar, això no va passar, perquè això accedeix la realitat per totes bandes. Doncs sí, passa. Sí, sí que passa, sí. És real i ho estem visquent. I com et deia, no som els únics. Un pensa, ostres, com pot ser que m'estigui passant això a mi, això és injust, és...
No, hi ha altres famílies a les que també se'ls està reclamant aquests diners i no és que no et corresponguessin i és que diuen que te n'han pagat quan no et corresponen de diners. Per llei s'ha de donar ajuda a les persones vulnerables que estan en una situació de malaltia, a més som una família monoparental. Per llei et diuen que et pertoca
que per això també pagues impostos, entenc jo, no? Sí, sí. Com és que t'ho donen? No et diuen mai que seran uns diners que has de retornar i al cap de cinc anys t'estan reclamant aquests diners. No a mi com a mare, sinó a la criatura, al nen. Això és casquiar, no? Total.
Jo crec que ja no es tracta d'un error que diguis, si s'han equivocat, parlem... És que el fet que t'enviïn aquesta carta sense haver-se mirat a qui li envien, ostres, és una falta de sensibilitat total i absoluta. I per part de les administracions, l'únic que el sindicat de greuges, perquè tu t'has mogut, però hi ha aquesta associació que esteu intentant formar, però per part de les administracions ningú ha dit ni és any bèstia,
No, de moment jo no he tingut notícia de... O sigui, no m'han contactat en cap moment, no he rebut cap carta ni a nom meu ni a nom del Sergi. Sé que hi ha una llei, un decret, pel qual s'han condonat persones en situacions diferents, no de malaltia,
però que també se'ls havia avisat que havien rebut unes ajudes que no els corresponien i sé que s'han condonat. En el nostre cas jo no he rebut res ni se'ns ha dit que se'ns hagi condonat.
A més, en el cas, Marc, de malaltia greu, si és greu. A més a més, amb un menor, quan el Sergi va estar malalt, quan tenia la leucèmia, entenc que totes les despeses van anar via la Seguretat Social, és així?
Bé, tot el que és el tractament mèdic de quimioteràpia, sí, evidentment. I aleshores... Està obert i molt bé, però hi havia molts altres medicaments que havia de prendre que eren a través de la Seguretat Social de la farmàcia però que tenien un cost. I aquí és on raó el problema, potser.
El problema vols dir dels costos que vam tenir? Clar, aquestes despeses afegides, diguéssim, que no era, frivolitzem amb tot el respecte del món, que el Sergi es comprés un cavall, sinó que eren despeses relacionades...
Que això és el que m'agradaria que quedés clar. Que també s'ho hagués merescut, pobrec. No, no, no. Evident, però el que em vull sobrallar és que són despeses afegides relacionades a la leucèmia que tenia el Sergi. Sí, sí.
Nosaltres rebíem 263 euros que l'ingressaven a la conta del Sergi i, bé, fes càlculs, havíem d'anar els primers... El primer any, pràcticament, hi anàvem cada dia a Barcelona. Si no hi anàvem cada dia és perquè ingressaven o per urgències, perquè el nen no s'havia trobat bé i ens quedàvem ingressats, o bé perquè eren tractaments programats que podien durar una setmana, 10 dies. Si no era per aquests dos casos que hi anàvem cada dia...
Doncs imagina't, era l'època, nosaltres venim de Sant Sebrià, era l'època que hi havia els peatges encara, hi havia el peatge de Vilassar i el peatge d'Arenys. Anaves i tornaves. La benzina, l'aparcament, evidentment havies de deixar el cotxe en algun lloc i l'havies de deixar a prop de l'hospital, no podies anar a aparcar lluny i anar amb el nen malalt a coll. Aparcaves el pàrquing. El pàrquing de Vall d'Hebron són 3 euros l'hora. I a vegades, doncs,
acabàvem tardíssim, perquè els tractaments eren més llargs i ens estàvem totes hores tranquil·lament a l'hospital. Fes càlculs. Llavors, evidentment, 263 euros al mes eren tota ajuda, però no cobrien ni molt menys les despeses que tenia jo mensuals, ni molt menys. I a més, Marc, crec que aquestes ajudes tu no n'eres ni conscient, diguéssim que te les van com oferir sense en cap moment...
que planés el fantasma del retorn, no? És així. No, no, exacte. En cap moment es va dir que s'havia de retornar.
en cap moment. Això eren ajudes perquè érem una família en situació vulnerable, perquè som monoparental, evidentment jo en aquella època no vaig poder treballar perquè estava de cuidadora d'un nen amb malaltia greu, i era una ajuda que ens tocava, per dir-ho així, i mai s'hauria d'haver retornat. En cap moment es va dir això. En cap moment. Déu-n'hi-do. I, clar, la pregunta...
La pregunta, Mar, i amb tot el respecte és òbvia, eh? Qui cuida la persona cuidadora? És a dir, tu tens, el Sergi primer, evidentment, però tu, com a mare, tens la trompada de la mala notícia de la leucèmia. Has d'encarar-ho tu sola, deixes de treballar, i a sobre ara reps això...
aquesta, deixa'm-ho dir així, entre cometes, multa econòmica que de moment plana sobre el cap del Sergi d'un menor, insistim. Ostres, com s'afronta tot això, Mar. Bé, doncs amb... amb molta indignació, també, no?, perquè... però d'entrada t'endús un disgust molt gran per veure com les coses poden funcionar d'aquesta manera. Eh...
Però també et sents indignat, perquè les coses te les haurien de dir clares. Si s'havia de retornar, havien de deixar-ho molt clar. Si no s'havia de retornar, per què ho demanen? Si és un error administratiu, escolta'm, que facin bé els càlculs, em sap molt de greu, però el que no pot ser és que després es reclamin aquestes quantitats amb interessos, perquè d'interessos em sembla que han afegit com uns 800 i pico euros, i que si no ho tornes immediatament segueixen incrementant els interessos.
perquè hi ha un període de pagament voluntari. Tot això és abrumador. Dius, no pot ser, està passant això realment. Llavors, has de posar imaginació, buscar recursos per on puguis i intentar resoldre-ho. I ara mateix, ha anat així, estem donant veu a aquesta situació nostra i també d'aquestes altres famílies, perquè no és just això, no és just.
Entenc que, en el teu cas, les altres famílies, evidentment, no pots parlar per elles, però, en el teu cas, aniràs fins al final, no? Bé, fins al final, si et refereixes a que seguirem insistint fins que es pugui condonar aquest import que no té per què deure el meu fill, doncs sí, sí, esclar, evidentment, farem tot el possible perquè reconsiderem...
l'acusació o el cas i que ens condonin. No pot ser que passin els anys i no ho paguis, perquè en Sergi no té els recursos per poder-ho pagar, evidentment és un nen de 14 anys i no poden treballar amb 14 anys i no treballa. No pot ser que passin els anys i ell, els 18 anys, la primera feina que tingui, li retinguin tots els diners
fins que pagui el que deu, que pot pujar fins a 15.000 euros, ens van dir a l'agència tributària. Si no ho paguéssim ara, quan ell dintre de 4 anys en tindrà 18 i amb els interessos que hauran pujat, podrà arribar fins als 15.000 euros el deute que tindria. Doncs sí, arribarem fins al final perquè no ens podem permetre que això passi.
Ara entenc que els propers passos és la constitució d'aquesta associació de famílies i intentar estar, m'imagino, fins i tot legalment, el més assessorat possible per mirar, en definitiva, de recuperar el que és vostre. Sí, en realitat no hi ha una associació de famílies. El síndic de Greuges, havent rebut
Aquestes queixes de diferents famílies que estan en la mateixa situació que nosaltres el que hem fet és anar a l'administració i amb més queixes del mateix tipus tenen més força també per reclamar ells. És a dir, jo no tinc contacte amb aquestes famílies, no tenim contacte. Sabem que existim i que el síndic de Greuges està lluitant per els nostres drets. I bàsicament és això.
És això, esperar que amb la força que poden fer ells, amb el poder mediàtic que pugui tenir, doncs el fet que estiguem parlant tu i jo, que hagi sortit a la tele, doncs que es moguin coses i condonin a persones que estem en aquesta situació. Perquè ja n'han condonat a altres. En situació de monarà. Sí, sí.
Mar, no sé si vols afegir alguna coseta més, d'entrada. M'agradaria acabar, com hem començat l'entrevista, celebrant la vida, d'entrada, això no ens ho treu ningú, celebrant la vida i celebrant que el Sergi s'està movent amb absoluta normalitat i això, ostres, ha de ser un regal espectacular, eh?
Sí, per sobre de tot, la salut. Ens pensem que, bueno, és un tòpic dir que la salut... No, ja t'asseguro jo que no, perquè els diners, sí, clar, evidentment són 5.000 euros, 10 euros, doncs són molts diners, i a més tens la pressió aquesta de ser un deutor, no? Però els diners passen a un segon pla quan no tens salut. I això ho saps molt bé quan sobretot has tingut un fill així.
amb aquesta malaltia. I gràcies a Déu estem bé, ho celebrem i ara lluitem per altres motius.
I tant que sí, Mar, doncs moltíssimes gràcies per haver passat aquest matí amb nosaltres. Et demano que tenim els nostres whatsapps davant de qualsevol situació. Ens agradaria seguir el cas i, en fi, i donar des de aquí, des de Vilassar Ràdio, ser modest, alta veu del que us està passant. Una abraçada molt forta, seguiu lluitant i un petó molt fort, Mar.
Moltes gràcies i una abraçada. Esperem que donem veu a aquesta situació. Segur. Gràcies. Moltes gràcies. Gràcies, Joan Escobet. Interessantíssima entrevista i gràcies a la Mar també. Moltíssima sort davant d'aquestes injustícies que passen pel món. 5 minuts, la 1. Nosaltres acabem el Parlant de Tot avui.
Doncs fins aquí l'edició d'avui, la número 2.241. 2.241 edicions del Magassin del Matí de Vilassar Ràdio. El meu nom, Jaume Cabot. I us ho mano. No us que us ho demani, sinó que us ho mano. Sigueu tots i totes molt i molt i molt feliços. Demà a les 10 ens hi tornarem a posar en directe.
Ja ens ho expliquem tot a través del 98.1 de l'EFM al Maresme i a través de vilassaradio.ca per internet. Amb bones mans us deixo, serveis informatius de Vilassaradio, amb Joan Escopet i Robert Mata, l'actualitat local i comarcal. Quatre edicions per estar ben assabentats i assabentades de què passa i ha passat a Vilassar de Mar.
I a la comarca del Maresme. Una al migdia, 3, 5 i 7 de la tarda. Una al migdia, 3, 5, 7 de la tarda. És el moment per escoltar la informació local i comarcal. El parlant de tot acaba aquí, amb la cançó que ens inspira. I avui... La trampa i volver a casa. Re, ens anem a finals dels 80, principis dels 90. Re, aquí mateix. Us humano, no us couso de mani sin a cou. Us humano, sigueu tots i totes molt i molt i molt feliços. Demà a les 10 hi tornem. La trampa i volver a casa fins la 1. Que vagi molt bé. No he sufrit.
A veces despierto
Y al día siguiente, la misma rutina, la misma canción, quisiera que estuvieras en mi habitación.
Parece que tarda este maldito tren Después de mil horas Por fin diviso mi ciudad Y en mi cabeza vuelve
Puedo ser feliz