Quin despropòsit! Un programa presentat per la Mar Vilamajor i en Guillem Gea.
Hola a tothom, què tal, com estem? Molt bé, Marto, què tal, com estàs? Molt bé, un dimarts més aquí, acompanyats, molt ben acompanyats. Molt ben acompanyats, sí, sí. Perquè els que ens estigueu veient per YouTube, tenim aquí amb nosaltres avui els avis de la tertúlia d'avis del dimarts, que s'emet cada dimarts a les 11 del matí a Vilassa Ràdio. Correcte. Per a aquells que encara no l'escolteu, no sé què esteu fent, perquè és la millor tertúlia d'avis.
De totes? O no, m'equivoco? No, i ara... Ah, Aurora, al micro, eh? Ens hem d'acostar. Ja no puc més, me'l menjaré. Bé, per què no comencem una mica presentant els nostres convidats? Clar, perquè tu els coneixes molt bé, però jo és el primer cop que els conec, que ens coneixem, que estem aquí xerrant, llavors jo crec que és ideal que us presenteu una miqueta, cadascú així individualment, tres cosetes i tirem endavant.
L'Aurora diu que quedaràs esgarrifat i jo no ho crec, perquè són gent molt simpàtica, home. De vergonya. Aliena.
No pas, Aurora. Sempre preguntem als nostres convidats, avui sou vosaltres, què és el que han fet al cap de setmana? Per aquí voleu començar. Va, Feliu. Ah, en Feliu sóc jo, eh? Bé, què hem fet? Mireu aquesta setmana, al cap de setmana, un dematí normal, corrent,
Fins a preparar el dinar, més o menys, ajudar amb el que s'ha pogut fer. I a la tarda mirar el Barça de les noies. Molt bé. Que van jugar a les noies. La final de la Supercopa. Ah, exacte. Correcte. I sí, sí, m'ho vaig estar allà mirant. El futbol no és una cosa que m'entusiasmi, però si jugo al Barça o sigui el que sigui, a vegades, quan no tinc res més a fer, m'ho miro.
I vaig disfrutar, em van agradar, eh? Molt bé. Em van agradar i dic, bueno, mira, ja hem fet això, ja tenim això de més, de més. I tant. Sí, sí, no, no, bé, bé, bé, molt bé. I després, què vaig fer més? No, no, no. Ah, va venir el meu fill.
El meu fill va venir a veure-nos amb el seu company, vam fer la xerradeta, allò que es fa sempre. La sobretaula, no? Sí, i ja està. Un dissabte corrent i normal. Genial. Molt bé, perfecte. També espero que descansessis, eh? Descansar 6? Sí, home. Jo dormo molt. Quantes hores dorms? Ai, no ho he comptat mai. Quan desperto llevo a les 6, vaig a dormir a les 12 quarts d'una, eh?
Allà a les 6 en llevo, 6 o un quart de 7. Tampoc dorm tant, eh? Estàs dient que dorms molt, però... Feliu per no dir-te que no dorms res. No, no. Llavors fem la volta per aquí amb la senyora més tard, que vaig a buscar el pam amb la senyora, fem la volta. A vegades trobo un Joan que arriba amb l'autocard. Hola, bon dia, Joan. Ah, ja corres per aquí? Sí, sí, sí. Vaig de cara a la feina. Ah, molt bé, molt bé. Bon dia, bon dia, ja ens veurem. Adéu, adéu.
Per posar en context, el Joan és el cap d'informatius de Vilesta Ràdio, per als que no ho sapigueu. El Jaume també el veus, al matí? Sí, a vegades també, sí. Sí, sí, en Jaume també. Molt bé. Sí, sí, a vegades... A vegades va primer que en Joan, eh, a vegades. Normalment, no? A vegades sí. Sí, sí, ens veiem. Hola, bon dia, bon dia. Què? Bé, bé, bé, bé. Ens veurem. Adeu.
El Feliu, que és molt savi, normalment, ens deixa anar unes joies. De fet, en tenim una aquí de preparada, que la podem escoltar a continuació. És una llàstima. És una llàstima i més val que aquesta noia tanqui la màquina aquesta i es comuniqui més amb les persones. I hi ha més relació entre les persones. I aquesta màquina que no se l'escolti perquè la màquina normalment sempre et dona la raó.
perquè estiguis contenta i vagis tornant a picar. I en canvi, jo ja dic, jo per mi, aquesta noia, el consell que li dono, que tanqui la màquina, que surti al carrer i que mire de trobar-se amb gent del carrer, del que sigui, i tenir una conversa normal i corrent com qualsevol persona. És que jo crec que una coneixença per màquina, com li dius tu, ha de ser una cosa molt freda. O sigui...
No ho sé, o has d'estar molt sol, molt desesperat i necessites... Però és el que d'avui en dia, eh? T'ho dic per a la que sento a casa, és el que es porta. Aquesta ets tu, eh, Maite, la del final. Això és el que va contestar el Feliu, això de que deixi la màquina, és el que va contestar quan li vaig preguntar, bueno, quan li vaig posar el cas d'una amiga que estava coneixent un noi a través de xarxes socials. Ell va dir, aquesta noia que deixi la màquina i surti al carrer...
perill. I conegui la gent en persona. D'això parlarem. D'això parlarem més endavant també, perquè crec que hi ha moltes diferències aquí. També de conèixer la gent. Home, tu i jo coneixem gent a través dels telèfons. Jo no tant, eh? Home, sí. Això ets fes tu, eh? D'això t'ho parlarem. No treiem els dos bruts, que no va. No, no, no obrim el calaix. No cal. Aurora, et vols presentar?
Jo, però què dic? Què has fet el cap de setmana? Què he fet? Ah, no, el dissabte plovia, els missatges que rebia van dir, mama, no pujo. L'altre, mama, no pujo que no hi ha tren. La gossa no pot anar amb un... I jo dic, no, no, no, tranquil·la. Ui, que bé.
Vaig a estar sola el dissabte. I el diumenge, quan va sortir el sol, li vaig trucar a la Maria Rosa, perquè la seva filla no hi era, si m'escolta, no m'escoltarà. Li vaig dir, què, anem a dinar? I jo, vale, i vam venir aquí a Los Tres Leones, vam estar a la mar de bé, a l'hora del sol vam anar, vam tornar, i ja està, i ja està.
Que bé, la Maria Rosa no ha pogut venir avui, però també normalment ens acompanya a la Tartulia d'Avis. Molt bé, que bé que li diu, escolta. Doncs sí. Quan anem un dia a dinar als tres lleons d'aquí al costat, aviseu-me a mi també, que vindré també a menjar un arrosset. Sí, no, tot és bo. Jo vaig demanar una sopa de peix, que t'ho juro que feia anys que no menjava una sopa de peix tan bona com aquesta. No, no, de debò, eh?
A més, és que trobes un caliu que en un altre lloc no el trobes, perquè jo he anat a un restaurant, que havíem anat molt amb la Maria Rosa, i ara hi ha un senyor, a la noia que serveix, li vaig dir, a casa el senyor, diu, sí, doncs ja vinc un altre dia, ja està. Boicot! Exacte.
Bueno, no diem noms, no diem res, eh? No, no, no. Res més lluny. Res més lluny. L'Aurora també, com pots veure, ella és molt sincera. No, no. Sempre diu el que pensa. Sí, sí, sí. I de vegades passen altres coses. A vegades l'experiència. Ui, ha començat amb els mòbils. Ja estic sentint mòbils, perquè... No, no, no. Jo tinc parat. Espera, encara serà el meu. Jo tinc parat. Vaig quedar la setmana passada que els mòbils es queden dintre la caixeta, com els instituts, eh?
Jo no, jo tinc emparat. Aviam, aviam qui és. Jo no ho he mirat ningú, Aurora, però em penso. Que ha sonat per aquí, eh? No el porto, el mòbil. El tinc negre. El tens negre. Però que el tinguis negre. Vaig a trucar a l'Aurora. A veure, un moment, eh? Truquem a l'Aurora. Sí, sí, sí, truca. A veure. Truquem a l'Aurora. Que recordes el mòbil? Home, el tinc. Vale.
No sona. No, no, eh? No és, que sou unes males persones. Sempre pensant-me... Oh, a veure, que anem a tocar. Anem a fer una ronda. Ja, home, t'hi he vist, eh? Feliu. Què?
No, no està disponible, eh, el del Feliu. Mira, mira la Maite, ja s'ajuda, que soc jo. És el teu, Maite. Ara resulta que l'Aurora que tinc jo no és l'Aurora aquesta, perquè ara m'està trucant l'Aurora. Ja no sé qui és l'Aurora, jo. T'has fotut. Un moment, un moment. Però qui és l'Aurora? Ara la truco jo, no ho sé. Mira! Mira! Mira! És ella!
No, no, Aurora. Aurora. És el meu. Mira, ets tu. Doncs el tens en silenci. No. Home! Els que estan en silenci són els meus fills, que tenen prohibit totalment que em truquin.
I ells ho saben. No passa res, perquè aquell dia ens va sonar el mòbil a absolutament tots, perquè a mi també em va sonar, eh? Sí, i tant. La Maite m'anava fent, i a tu, i a tu. A tu, va ser. Esclar, jo li sentia que li tocaven... A mi el mòbil no em sona així, eh? Aquest mòbil que sonava no era meu. No, el meu tampoc perquè està a casa, que me l'he deixat.
Bé, bé, bé. Per altra banda tenim també la Maite, que diria que ets la que porta més temps venint a la tertúlia d'avis. El Jaume ho deu saber a la data, però molts anys. Perquè el Jaume sàpiga també de quants anys aproximadament estem parlant. Més de dotze, oi, felius? Ostres! Tu vas venir abans que jo.
per això més de 12, no? 14 o 15. El 2014 jo vaig entrar, tu ja hi estaves. Jo ja hi era, no sé, 15 anys, 14 o 15 anys, més o menys. Sí, ben bé. Molts anys, no ho sé. I sempre tens coses a parlar, eh? Després de 14 o 15 anys. Bueno, jo el tema que parlava abans sempre era del meu, de les plantes. Feia consells de plantes, les plantes de temporada, cada temporada, o sigui, cada setmana donava un consell, m'ho preguntaven, les...
les senyores preguntant coses i intentava. Aquell senyor que hi ha allà a dintre també em va preguntar una vegada perquè a ell no cuida gaire les plantes i se li moren. I les descrivies també, que semblava que fossin per televisió. Sí, caramba!
Caramba, és veritat. Doncs ara vull que ho tornis a fer també, alguna tertúlia. Bueno, doncs quan t'ho diguis. Ah, avui has parlat una mica, eh? Sí, sí, un moment. Bueno, és que m'has preguntat quin era el meu ofici i, bueno, he dit que aquest, aquest és el meu ofici, que sempre m'agrada molt i que continua agradant-me. Doncs jo estava a punt de dir com aquell senyor, jo he venit a parlar de mi llibre. Us en recordeu, no? Avui havies de fer el comentari del llibre i no l'has fet, eh? Però tot el puc fer ara mateix, eh?
Si avui al final del programa tenim 5 minuts, fas el comentari del llibre. Com vulgués. Te'n recordaràs, Aurora? Ah, perdona, m'estàs ofenent. No, perquè jo m'oblido sempre. No, jo no. I menys, menys del llibre. No, no. Si el llibre m'ha agradat com aquest, que està molt ben escrit i m'ho he passat genial, no me n'oblidaré. Escoltem un tall que tenim de la Maite, també.
Abans feia més fred perquè el meu home té un cosí que treballava a l'aire lliure i es deia, cuando hace frío ya me pongo los calzoncillos marianos. Los calzoncillos marianos son aquells calzotets llars. Aquells calzotets llars. A casa se'ls posava. Jo m'havia dut. Quan anava amb la vespa, quan anava...
Quan anava amb la vespa, que anava cap aquí dalt a Granollers i tot això, que hi havia uns tarrossos de gel així, em posava calçotets. Mariano. Mariano. No sé per què. Que el fancillo és Mariano.
No sabeu la gràcia que em va fer descobrir el concepte de calzoncillos marianos. És que no sé a què venia això, però ho deia sempre. Ui, ja llevo els calzoncillos. Se'ls posava a primers d'hiverns, se'ls treia a l'estiu, anàvem els calzoncillos. L'home treballava al port, passava molt de fred i ell els posava així, és veritat, i les samarretes aquelles de conxudes. Però els calzoncillos marianos sempre me'n recordaré. És que no sé a què venia aquest nom.
No ho sé. Ostres, que bo. I al Feliu, al millor de tot, dient, sí, jo també els portava, els calzoncillos Mariano, eh? Sí, sí. Anàvem vespa cap aquí dalt, aquí a la roca, que hi havia el quartal de la Guàrdia Civil, hi eren unes roques que penjaven les candeles a més baix de tot. I tant. Era perquè estava la Guàrdia Civil. Segur que sí, per això quedaven tots freds. Jo vaig fer l'únic lloc on et vaig patinar, aquí a Parpès.
Anava amb el meu pare a darrere, cap amunt, i fem la curva i entrem a la banda del Vallès, i la carretera tota glaçada, glaçada, glaçada, glaçada. I dic, noi, quina glaçada, i el pare, si jo pots ben dir-ho, jo no acabo de dir això, la moto endavant jo de colaterra. Encara va sortir bé. I uns altres que pujaven també van caure.
Això, una llàstima que no ho haguessis gravat, perquè de cap a l'APM, eh? Sí, sí. Allà hi havia molts accidents, eh? La carretera de Roca, quan jo era jove. Allà s'havia matat molta gent, eh? Sí, la collada... I llavors, d'aquell dia, vaig passar per Orrius, perquè la carretera encara no estava asfaltada. Era camí de surra. Ja me'n recordo. I així allà no patinaves. Una pregunta que ara m'ha sorgit. Teniu tots carnet de conduir? Jo sé.
Sí, sí. Sóc l'única d'aquesta taula. Exacte, no va dir, no tothom. L'Aurora es pixar. Ja se m'ha caducat. A mi no, me'l van renovar i vaig... Jo no me'l vaig renovar. Jo me'l vaig renovar fa poc i llavors em vaig vendre el cotxe al cap d'un temps. Tu t'has renovat...
A tu no te l'han renovat o no l'has volgut renovar? No, és que no m'he presentat, perquè quan va morir la seva teníem un... Bé, escolt, tothom. I quan vaig veure-ho a la pensió vaig dir, cotxe no, prefiero otra cosa. I així va ser. Molt bé. Sí, el vaig deixar. I mira que la Montserrat, la meva filla Montserrat, em deia, mama, has sigut tonta, tenies que haver continuat conduint. I ara penso que sí, que he sigut fantàstic, però no...
I tu com portes el teu camí fins al carnet de conduir, Mar? Jo estic estudiant ara per al carnet de conduir. Nena, si és normal, la teòrica l'agafaràs a la primera, perquè jo la vaig aprovar a la primera. I ara les...
Llavors es feia tot aquell pandèmium allà a Montjuïc, que era la pujadeta, la baixadeta, havies de canviar. Allò sempre m'entrebancava. Vaig estar cinc vegades presentant-me. Però jo RQR. Al pràctic. Al pràctic, sí. I quan va ser l'hora d'anar conduint per dintre del Poblenou,
que a Poble Nou tots són carrers estrets i tots van pujada, a mig camí em va dir, què? Aprovada! No cal que no tinguis més! Li duria parlar jo, home! Home, l'objectiu és que abans de l'estiu la mar tingui carnet. Aquest és l'objectiu. Jo li he dit, aquest és l'objectiu. Abans de l'estiu la mar ha de tenir carnet de conduir.
Tu què creus, Feliu, el tindré? Sí, dona, sí. Sí, sí, dona, sí, ja veuràs com sí. I si no, doncs mira, has tingut mala sort. I si no, ho deixem córrer, no? No, no, no, això no ho deixis pas mai córrer. Jo hi vaig anar-hi perquè era molt interessant, llavors. Quan jo hi vaig anar-hi, el donaven. El regalaven? Sí, com si fos amb un pot de col·lecà.
Mira, hi havia una xicota de Quimilassà, una senyora de Quimilassà i, esclar, ell és el seu cognom i jo anava a darrere d'ella i ens vam posar tots dos de costat.
I a l'hora de l'examen de teòrica ella em deia, què aquesta lletra, què? Marca aquesta. Ja es tornava a llegir, llegir, llegir. Què, què? Vols dir, vols dir? Marca aquesta. Va treure la teòrica, sí. Ve l'hora de fer les pràctiques.
i ja era l'última, que quedava l'última, tothom ja estava examinat, i el de Jans diu, mira, vols que et digui una cosa? Li diu a l'instructor aquell, diu, mira, veus, et posa un pal aquí i el pal a darrere. Fes l'aparcament i ja està, seràs aprovada. Quina sort. Oh, és que no va aprovar. Ai, que bo. Però què va fer? El primer pal el va tirar a terra i el darrere també. Ai, que bo.
Seré jo, literal. No, dona, no. Has de tenir confiança. Pensa una cosa, que allà ningú ens feia bufar, eh? Que si haguéssim...
Això que dius tu, Feliu, tens raó. Jo estava molt nerviosa, tenia la fluisteria quan vaig treure'm el carnet i em posava molt nerviosa. I abans d'anar a examinar-me, jo la teòrica la vaig treure la primera i el cotxe, o sigui, les pràctiques, la segona. Les amigues de les noies de la botiga em diuen, pren-te una copa de conyac.
T'ho juro, jo vaig anar amb una copa de conyac a conduir. En sèrio, copa de conyac o el que em van donar. No sé si era conyac o el que era... Però jo es tremolava, tremolava. Doncs, Marc, ja tens consell. Abans del teori i del pràctic, una copeta. Hi havia com un autocart, un autobús, es trotinava i allò era el Bart.
I tothom, abans d'anar, tothom passava pel bar. Passava pel bar. Pels nervis, clar, perquè estàvem nerviosos. Els nervis, els nervis. No, jo no. Hi va haver un que hi va anar-hi 27 vegades. Ostres! 27 vegades? I quan el té diu, ja el tinc, ja el tinc! Me'n vaig, me'n vaig de voleu!
Ui, 27 vegades. Jo abandono. Clar, clar, no, no. Jo també. Jo a la cinquena abandono ja. Ja et coneix tothom. Quants dies es devia gastar, aquest home? Ai, a veure si sapigues. No valia tant, però valia, valia. Tot valia. Sí que valia, sí. Podríem estar molt més temps parlant del carrer de conduir. Jo ja us avisaré, en tot cas, si algun dia aconsegueixo treure'm el. Però passem a la següent secció. Vinga. Passa, passa. Molt bé.
Quina melodia, eh? Això només pot significar una cosa, Mar. Sí. De què parlem? Ens posem més tous, ara més romàntics. Passem dels cotxes a l'amor. Bueno, a vegades va relacionat. Sí, no? Sí, i tant. De fet, hi ha diverses cançons de diferents artistes que parlen com de històries d'amor. Hi ha una de l'Olivia Rodrigo, que es diu Driver's License, en anglès, que parla de quan es treu el carret a conduir
I se l'aconsegueix treure i ja ho ha deixat amb el nòvio, el que li deia que l'aniria a buscar amb el cotxe. I diu, ja tinc el carnet de conduir, però clar, ara passo pels teus carrers, això en anglès, eh? Sense tu. I no et puc venir a recollir. Bueno, esperem que no et passi, no, Mar? Jo, sincerament, mentre tingui el carnet, si em passa, no passa res.
M'és igual l'amor, jo vull el carnet. El carnet és el teu amor. Sí. O la meva vida és el meu amor. Home. No? Depèn com t'ho agafis. Què opines de l'amor romàntic, Aurora? Molt maco. Jo l'he tingut 70 anys. 70, eh? Que no es diu ni un dia per l'altre.
I hem viscut sempre de meravella. La prova és que vaig tindre la primera filla als 20 anys i sempre dic que amb el mateix marit als 40 vaig tindre una altra. Vols dir que sempre ens vam dedicar bé. I ens ho passàvem genial, en tots els sentits. No, perquè els dos érem joves, jo tenia 15 anys, i jo no el coneixia amb ell, perquè jo volia una parella que m'adés metro vuitanta, perquè jo ja era alta.
Resulta que metro 67 amb prou feines, el meu marit. Però era un amor i, escoltam, continua igual. Sí, sí. Que maco. Doncs sí, el trobo a faltar tant, tant, que no us podeu imaginar, eh? I no faig comèdia perquè no sóc de fer-la, però, bueno, és igual, deixem-ho tard.
És normal que t'emocionis. Només fa 3 anys que va morir. I a més, 4 dies... Allò que es diu en 4 dies. No, no, no. El meu marit va ser 4 dies. Se'n van a dissabte i el dissabte al matí era mort. I em van dir que no em paties, que era un constipat normal i corrent. És molt fort. Però bueno, ho has d'agafar bé. I tu has intentat continuar endavant. De fet, ho has fet. Ah, i tant. I tant.
Sí, perquè jo no he sigut mai una plora miques. No, no he sigut mai, em vaig arreglar. El dolent és que ara vaig dir una cosa que no l'hauria de dir perquè la trobo incongruent total, però és que va ser la realitat. Jo em vaig continuar vestint, arreglant i tot igual. Escolten, em van sortir pretendents i jo vaig dir, no, perdona, jo m'arreglo per mi, no per la resta. Vull dir que sí, sí, sí, ara no, ja poso la cara de pal i l'ovella que soc...
Que és diferent, i tampoc, ni m'interessaria, ni m'interessaria mai, mai. He anat amb ell i n'he tingut prou. Ja està, ja estàs servida en aquest sentit. Sí. Molt bé. No voldria ningú, i menys a casa. No, mai, mai. No, no, no. Molt bé. A més, tu, Aurora, tens molts fills. Quatre. Quatre.
Jo tinc la carrera acabada, nena. Jo tinc quatre fills, sis nets i una besneta. O sigui, jo tinc honoris causa, ja. Vull dir que, escolta'm... I canvia ben molt amb la neta, són d'Itàlia, viuen a Sardenya. Venen per Nadal, i aquests anys saps quin regalo l'he fet a la neta, que té 3 anys, la col·lecció del cavallfort que els enviïn a Sardenya.
Perquè amb els dos nets que tinc, un de 12 i un de 8, que són de la petita, com és normal, per això vaig fer una neta, una noia més tard. Sempre li dic, per què et penses que vaig fer tan tard? Perquè em cuidis. No, no em cuida, és broma. Però amb la Lía és molt maca i li vaig fer el mateix que tenen els altres, la col·leció del que vaig fer. Perquè ho tinguin allà.
Tu llegies el Cavall Fort de petit? No, però no hi conec. Jo llegia la Cucafera, que és la que va dir abans del Cavall Fort, i després quan ja vaig... O sigui, tenia la subscripció de la Cucafera i després quan em vaig fer gran, el Cavall Fort.
I recordo perfectament les revistes. No sé si era una cada més, diria que sí. Crec que sí. I m'arribaven a casa. I, de fet, encara guardo una manta del Samsam, que era el protagonista de Cocafera. Era com un heroi que anava... Disfressat. I encara tinc la manta del Samsam. Molt bé. La Lia està molt contenta, de moment. És que la nena va a un col·legi d'anglès.
la besneta, eh? La seva mare li parla castellà, el seu pare li parla italià i la seva àvia, que és la meva filla, li parla el català. I a més, amb una cosa que també val la pena constatar-ho, l'àvia del... o sigui, l'àvia del... del pare de la nena viu a l'Alguer.
I quan va la meva filla, sempre se n'assabenta que ha vingut, perquè ells estan a Callerí. I la senyora és l'alguer, que és l'altra punta. I l'àvia li diu, hable'm el català perquè mi marido solo habla el corso y no quiero perderlo, li diu en castellà. I llavors la meva filla li parla sempre en català a l'àvia, o sigui, a la rebesàvia de la meva neta. Déu-n'hi-do.
La meva és neta. Déu-n'hi-do, eh? Moltes generacions. Ja veus. És una història completa. Sí, sí. I clar, deu estar molt distrita. Vosaltres esteu també tan distrets com l'Aurora? Jo molt, també. Jo tinc dos fills i cinc nets. I presentment m'has preguntat què fèiem el cap de setmana. Jo em van caure de cop...
I, a més a més, amb un agregat. I no els esperava, ara l'hi explicava a l'Aurora, i llavors m'empipa una mica per la feina, i després quan se'n va anar... Estic contenta, eh? Els estimo molt, però quan se'n van anar... Ostres.
Quan se'n van. Quan se'n van, mira, vaig fer així. El meu home i jo. Ai, els estimem molt, eh? Però ja han marxat, menys mal. Menys mal. No, perquè, a veure, estem... Saps què passa? Que a la nostra edat ja tenim ganes de tranquil·litat.
I són... A veure... Ai, guanyo de col·leixada, jo, eh? No diguis la nostra... Jo et guanyo de col·leixada. Bueno, bueno. No, bé, bé, bé. No tant, no tant, no siguis tan presumida. No, no, no tant. Quants en tens, tu? 77. Uuuh, jo 88. Mira si et guanyo. Bueno, sí, 11 anys, sí. Sí.
11 anys es noten, sí, perquè jo 11 anys enrere no estava com ara. Maite, quan has dit que et va venir un agregat? Sí. Què era? Un amic del meu net. I si no és un amic del meu net, venen nòvies i venen... Però és normal. És normal, sí. Jo m'ha vingut gent de Rússia, polonesos, un grec... A mi m'agradaria molt el teu, eh? A dinar per Nadal, a dinar per Nadal. Mama, és que... Perdona, i tots entre ells...
No hi ha cap problema. La taula de cas de l'Aurora per Nadal és la ONU. És un Erasmus. No, no, no. Venia de l'Erasmo. Però la Montserrat va fer un curs sencer a Montpellier.
i hi havia un noi grec, que no tenien cap relació, eren amics, i per anar a Grècia es veu que no li anava bé a casa els pares. I la Montserrat, que sempre ha sigut molt així, li va dir, vols vindre a casa? Com sabia que tindria bona entrada, doncs sí, venia. I una noia... Una era d'Itàlia i una canadenca també vam tindre una temporada. Sí, sí, doncs els té de tot arreu. No, no, no, ja estàs...
Escolta, ja estàs acostumada. T'ha agafat la vida d'una altra manera. Perdona, i hi tens un que és de... Ah, no, el meu gendre és Malàcio. Ah, sí, és veritat. Malàcio. Per això dic que els té de tots els països. No, sí, el net és italià. Hi ha una pel·lícula
no l'heu vist, aquella pel·lícula? Sí, francesa. Francesa. Boníssima. Té quatre filles i cada filla es casa un negre, un àrab, un italià, l'altre, un de cada... És boníssima, aquella pel·lícula. És molt bona. És molt bona, aquella pel·lícula. Es diu, què mos he hecho? Algo així. N'hi ha tres versions, eh? Tres versions, però són molt bones, les tres. Jo, del meu gendre, de l'asiàtic, no puc dir
ni mitja, perquè és encantador. I què parlen vosaltres? En quin idioma? El català, si és enfermer de l'Hospital de Sant Joan de Déu, de la UCI, no, no. Ah, sí, és Malàcia, però viu aquí. Ui, és el marit de la meva filla. Ja, bueno, però jo què sé si viuen allà.
Es diu, Dios mío, ¿pero qué te hemos hecho la pel·lícula? Sí, sí. Dios mío, ¿qué te hemos hecho? Però després n'hi ha dos més diferents. La veritat és que no he posat mai inconvenients perquè he sigut tant el meu marit que jo eren molt oberts i he enviesat molt i no he tingut cap problema de cap manera.
Però és maco, això. A l'hora de la sopa, com sabia que tothom diria, mama, com l'has feita, que bona, i ara intenten imitar-la, i quan mengen diuen, no és com la teva, dic, mira, us aguanteu. Passa'ns la recepta, no? Maite, tu vols explicar també la teva història d'amor amb el teu marit?
Bé, ho vaig explicar una vegada, que va començar, no malament, però va començar amb odi, jo li tenia odi, ja us ho vaig explicar una vegada, mania, no, odi, mania. A veure, jo era molt joveneta i anava a una escola, tenia que agafar autobús, jo baixava una parada i el meu home...
que no el coneixia, anàvem uns amics i jo baixava aquí i ell baixava a una altra parada. I quan les meves amigues i jo baixàvem, des dels autobusos eren de dues plantes, els que sortien de Santa Coloma a Sant Andreu, nosaltres anàvem al col·legi de Sant Andreu, amb uns canutillos ens tiraven veses al cap.
Sí, peces al cap. Llavors jo el vaig conèixer així, jo li tenia una mania, i amb el temps em va anar perseguint, i va anar perseguint, i al final em vaig casar amb ella.
O sigui, sí, va començar així la història. I tant insistir, tant insistir, jo no el volia, eh, de veritat, no el volia, no, no, no, li tenia antic mania. I bueno, però mira, em vaig casar amb ell i portem 56 anys de casats més 5 de nòvios, o sigui, 61 anys. Jo l'any que va morir feia 70 anys que anàvem jo. Tu m'has guanyat, però ets més gran que jo. Sí, sí.
I ojalà em visqui molts anys més. Tant de bo! Tant de bo! Això és el que diuen, no? Quines se pelean, se desean. Sí. I com és normal, sempre dic que la vida en parella no és plana. Una bassa d'oli. És un gràfic. El que passa és que ara es cansen enseguida. Sí.
Ara, el primer entrebanc, ja està el problema. Bé, nosaltres tenim una mica ara, precisament el jefe del meu fill, que té 70 anys, o 71, i aquest home, per una sèrie de circumstàncies, també porta 40 anys junts o així. Ara es vol divorciar. Jo dic, però com ho pots divorciar ara? Un malentès entre la filla i la mare, que la mare li fa costat a la filla. Per això s'ha de divorciar. L'amor de Déu!
Jo no ho entenc, eh? No sé si s'acabaran, eh? No sé si s'acabaran divorciant. Però, bueno, i també per interessos una mica monetaris, eh? Aquí hi ha... Això ja és un altre cost. Perdona, però si hi ha mort... No vull dir... No, no, no. Discrepo totalment.
Bé, tu discreparàs, però aquí hi ha molts interessos econòmics, per el que jo veig. Davant de la necessitat d'estar amb una persona... Doncs no s'estimaran tant. Dic jo, eh? Tampoc estic a casa seva, jo no estic a la seva... No, però és cert, és cert.
No ho sé, però no entenc, o sigui, no entenc. Bueno, tinc una coneguda també que amb 69 anys, fa dos anys, va dir prou, i portava també molts... Mai és tard. Mai és tard, per sentir la libertat. Sí, exacte. Bueno, és el que em va explicar ella, va dir, però diu, no, això arrossegava, diu, no és d'avui per demà, això ja arrossegava ella a temps, no s'havia entès mai.
o sigui, persones molt diferents, i hi ha homes que, saps el gran problema, no sé, bueno, vosaltres, és quan un home es jubila, el gran problema, que si no se sap adaptar a la jubilació, és un problema per la dona. Perdona, però la dona moltes vegades té la culpa de quan l'home... La dona, la dona, és que he de fregar.
Perdona, perdona. Aurora, escolta'm una cosa. Perdona, si tens una persona que estimes i es jubila i la tens a casa, nen, què fem avui? Però així el nen no vol. No, si abans et quedes al costat d'ell i jugues...
i estàs explicant un acudit i fas bromes... Sí, com sigui, de vegades, és millor agafar camins separats. Hi ha moltes històries a darrere això, Aurora. Ara és molt llarg això, però hi ha gent, per exemple aquesta persona coneguda, l'home es va jubilar i es va sentar al sofà i no volia anar al lloc ni fer res. I ella és una noia com nosaltres, activa, fa milions de coses... I clar, aquell senyor que no es volia aixecar del sofà per res...
No sé què dir-te. Ja li vaig dir que li sortiria morent. És complicat. Molt complicat. Aurora de veritat, eh? Aviam, Feliú, Feliú, que estàs aquí... És que mira, de veritat. L'has vist com estava, l'heu vist? Clar, dormint. Arrepensat a la cantonada, pràcticament dormint. Feliú, explica. Com que s'expliquen totes? Aquest amagin volies fer canviar. Explica la teva jubilació.
La meva jubilació, estupenda. Estupenda. Vaig jubilar el 68. Bueno, molt bé. La meva senyora, vaig esperar que la senyora tingués el 65. Sí. I ens vam jubilar tots dos. Una pregunta, la teva senyora t'ajudava amb la feina? O sigui, estava a la botiga amb tu? Sí. No ho sabia, no ho sabia. I jo també. Sí, les dues. Tots dos. Jo estava a l'obrador fent botí, fa regella despatxant a la botiga. Ah, ja se sap això.
Com us vau conèixer amb la teva senyora? Mira, ens vam conèixer al Vellamart. Venia, jo acabava de fer el servei militar, vaig al Vellamart, ja la coneixia, ja la coneixia d'abans i tot això, i ens vam tornar a trobar, hola, què tal, bé, bé, m'està enraunant, parlant, allò que fas, que si aquí, que si allà, que si tombes arreglant el món...
I llavors dic, què? Què penses fer? Diu, això a tu? Què? Què? I si els prometem? Ah, veig, que va bé de tu, sí, doncs a mi també. Molt romàntic, eh? No, no. Una cosa... No, no, així mateix, així mateix. Les coses són com són, és la realitat.
És igual. Però jo una vegada, no aquesta, una vegada abans, em van dir, què és la mort? Em van fer aquesta pregunta. Jo els vaig dir, la mort és el principi de la felicitat que neix, no mort, creix.
Fins aquí. Això que has dit és molt maco, Feliu. I que canvia, va canviant a força dels anys d'una cosa a l'altra. I de versos n'he fet bastants, però n'hi ha un que és el poema d'estiu.
que a la canalla se n'en riuen, però jo ara li he posat música. Diu, m'agrada llevar-me de matí i anar a pescar la platja i veure el sol sortir i l'aigua besar la sorra blanca. M'agrada llevar-me de matí
i veure sortir les barques de l'espigó de Garbí, que sobre l'aigua fan estelades. M'agrada llevar-me de matí i veure el llegut salpar l'aigua governat pel vell marí i estenent la vela blanca. M'agrada llevar-me de matí i seure'm a la sorra humida encara i a l'horitzó aquell fil d'or tan fi que anuncia la nova albada. M'agrada llevar-me de matí
i veure com la brisa t'acarici a la cara. M'agrada llevar-me de matí i estar amb tu un trenc a la onada. Que bonic, Feliu. Que bonic. És que fa unes poesies. Que bonic. És preciós, Feliu. Oh, que bonic. Això sí que és un regal, Feliu. Això és un acte d'amor total. Oh, que bonic. D'aquestes coses avui en dia ja no n'hi ha. M'encanta. Doncs quina pena.
A mi que m'escriuen poemes com el fa igual a la seva dona, sisplau. Jo tenia un amic, bueno, un amic, al col·legi, que ara que dius això, després el meu home me les va fer trencar, que quan jo anava, o sigui, a mi em castigaven molt, i anava a classe, després de la classe, i aixecava el pupit, era d'aquells de tapa, i sempre trobava un poema.
I vaig estar molt temps, encara és ara, i no sé qui era. M'ho imagino, eh? Molt maco. Molt maco. Em trobava un poema cada dia, i clar, deia, però qui pot ser, qui pot ser? No vaig... O sigui, vaig imaginar-m'ho, però no hi sabia mai. I crec que és una persona que és amiga del meu marit i meva, i un dia que el vegi, que ara no viu, li diré, escolta, eres tu que m'escrivies els poemes?
Tenies un admirador secret. Un admirador secret, sí, sí. Però mai m'ho va dir, o sigui, cada dia, o sigui, tenia un poema, un poema escrit, jo crec que els copiava d'algun llibret d'aquest, però bueno, però sí, clar, perquè... Però la intenció és el que comptava. Sí, sí, però cada dia diferent, eh? Bé, cada dia no, cada vegada que estava castigada. O sigui, ell devia també estar castigat i jo, que devia estar castigat també, clar.
Jo he de confessar que això ho he fet un cop. Sí? Sí, sí, al col·legi. Ah, sí. Ah, que bonic. Vaig copiar d'internet amb un poema i vaig dir... I ho vas fer amb una noia. I ho vaig amagar a sota de taula. A sota de taula. Això és molt maco. Però mai vaig saber que era jo. No ho veus? No? Ah, quina gràcia. Com a mi em va passar. O sigui...
A més, jo he sigut sempre molt bleda, no he tingut massa picardia, segurament una altra persona ho hagués investigat. Jo pensava, mira, m'agrada, però no. I mirava, mirava, com que no veia ningú que em fes cap senyal ni res, doncs pensava, no sé qui deu ser. Jo va ser molt més senzill.
els meus pares, el meu pare era el president d'un club d'escacs a la Barceloneta, que tenia molt d'èxit, i la gent, més o menys una mica bé, posaven els fills, i una de les filles era jo, que tenia 15 anys. I anava amb un cosí meu, que era cosí germà de la meva mare, perquè havia nascut més tard, però sempre anàvem amb la colla aquella, que anàvem amb el meu cosí ja era... ja podia anar a lliure. No, no, no, hi vaig anar al club, amb els meus pares, clar...
I va vindre una colla de joves que no eren de l'edat nostra. I jo sempre pensant en el metro vuitanta. I em va vindre a buscar l'Esteve. Sí, i vam ballar. I jo vaig quedar, mira...
I no, no, no, però no me'l vaig mirar gens, gens, us ho juro, en cap sentit, perquè jo era molt nena, eren els 15 anys de llavors, jo estava estudiant, i ell em va dir, com era de la personeta, diu, que ets peixatera.
Jo li vaig dir, perdona, estic estudiant. O sigui, allò era un punt baix, eh? I jo no el vaig deixar i ja no n'hi vaig pensar amb ell. I un dia surto de l'institut, però hi havia passat ben bé un mes, i el me'l trobo a la porta esperant, m'ho dic...
Què fas aquí? Qui t'ha dit? Ui, he estat investigant aquí, aquell, l'altre, l'altre... I no hi havia internet ni telèfonos, eh? Ni res. S'espavilaven els nois, eh? I tant, i estava allà a la porta i a partir d'aquell dia jo crec que ja vam començar a anar junts perquè em va demostrar molta atenció, molt de carinyo, molt de pressi, molta educació, i això també ho contava. Socorrava molts nois abans, eh? Sí, no com ara, perquè m'agrada Déu. Socorrava molt, però jo crec
No hem de generalitzar, eh, Mar? Això no es fa, eh? Mira, jo m'he trobat a cada personatge, us diré, de veritat. No, no, sí. Mar, un incís. Però és que les noies no eren les d'ara, eh? Vull saber... Vale, el fas d'incís i li pregunto a la Maite. Per què? No, digues, digues. Ah, no, que les noies no érem com les que... Jo veig alguna nena per aquí que deuen tindre 15 o 16 anys. Jo penso... Mmm...
No, a mi no és el meu. O sigui, no hi ha necessitat, perquè si ja treus i ensenyes i ja és tot que està fet, no és el... És el temps, nena. Però si una no hagués començat i a Dani i Eva fa molts anys que va morir...
Vull dir que, escolta, hi ha una mica de suspens, en tots els sentits. I d'intriga, eh? Clar, home. Clar, clar. Perquè això de pim, pam, pam, pam, ja està tot. Què?
I hasta ya no queda res. La vida no és això, la vida és, com diuen aquells, currar-t'ho, és treballar-t'ho, i vinga, i una poesia, i un detall, i una flor, i un... Si us plau, sí, sí. Ara vull saber, després d'aquesta conclusió, què diuen les filles, ai, les netes de la Maite? Bueno, doncs el que dius tu, que no hi ha... Les meves netes, en tinc la més gran, farà 20, l'altra té 17, i bueno, el petit en té 11 i pico.
I les dos grans, dic què, nenes? La més gran diu, iaia, no hi ha res de bo, carinyo. No hi ha res de bo, no hi ha res de bo. Quan era més joveneta anava a les discoteques, va deixar d'anar perquè diu que allà no li agradava, ara ja no van a anar a discoteques, i surt amb una colla de tota la vida, però dic, no, iaia, és que no hi ha, és que no, és que no hi ha una persona... Diu, mira, de la meva edat...
Diu, són nens petits. Diu, són nens petits. I una mica més gran, diu, està 25. Està 25, només pensen en guanyar alguna cosa de diners per anar-se'n de festa, per anar-se'n... Diu, no pensen en res sensat. No, no, això em diuen, eh, les meves nietes. Veus, mira. No pensen en res sensat, no sé. Bueno, hi ha excepcions.
Hi haurà excepcions. Però perdona, tu seràs una excepció i n'hi deuen haver. N'hi ha molts. Sí, sí, però jo no els trobo, eh? On s'amaguen? Mar, deixa-ho estar. Quan que hagi de ser ja serà i te n'adonaràs. No ho has de buscar. No, però escolta, no ho has de buscar. Buscar-ho no, però el que deia el Feliu l'altre dia estan enganxats molt als telèfonos. Molt. Deixeu el telèfon.
i sortir una mica més. No van a... Mira el que deia de les cats. No van a puestos... Tampoc hi ha, eh? Jo, les meves netes, segons la que viu aquí a Vilassà, què hi ha aquí a Vilassà? Per un centre... No...
Pregunto, eh? Per als joves, ja t'ho dic jo. La festa major i ja està. Doncs el que et vull dir, que no hi ha uns centres per anar a la joventut. La meva Núria se n'anava amb totes, que encara són amigues de l'institut, anaven a Mataró. Perquè van amb la filla de la Marta, que ja la coneixeu, la Marta,
Ara es truquen, que vingui de Galícia. Aquest estiu van dormir les dues a la platja un dia. Diu, mam, ens hem quedat la Marta i jo a la platja. Les dues ja, 40 i pico. I s'estimen l'altre dia, ho deia amb l'Àngela, que s'estimen, però...
Tota la colla, perquè quan ve la Marta ja truca a la resta, a la Ionel aquesta, a l'altra, a la Bius, i es troben i, escolta'm, estan encantades de la vida. Però cadascú no ha agafat el marit per la seva banda. La meva filla mateixa el va trobar a Canadà. Bueno, a veure, sí, el que dic...
Sí, però era més fàcil abans. Però aquí Vilaçà, per exemple, hi ha el Pirinaic, centre excursionista, que fan excursions, fan sortides. Bé, però això... Que poden fer. Hi ha... Que més, Pere, hi ha altres coses, també. Hi ha la part de cants corals, hi ha corals joves, de gent jove, en gospel, tot això. Però són gent, són joves, tots són nois joves, no són les corals meves, que són vells.
Feliu, però això ha de ser des de jovenets que es tinguin un grup que vagi... Jo no et dic que no hi hagi res, però en general. Ah, bueno, sí. Sí, exacte. I després això, que el que diu l'Aurora, que veig pel carrer, com ella veu, com jo, que va a la joventut... Tots, tots van amb el telèfon enganxat. No es miren a la cara. No es miren... O sigui, potser passarà un noi o una noia que són macos. Carai, mireu-s'hi a la cara, que potser sortirà alguna cosa. No es miren a la cara, van amb el telèfon o la mà.
I el que això ha implicat és com que després de l'hora de sociabilitzar i de parlar amb algú... És el que t'estic dient, parlen pel mòbil. Sí, i el parlar amb persona, per exemple, fa moltíssima vergonya i ningú s'atreveix a dir res, ni com es sent, ni a comunicar-se. És com que tot això s'ha perdut. No en saben. No en saben. És fotut, això. I tan fàcil que és. Mira, jo cada dematí vaig a buscar un cafè en llet per la senyora i no per mi.
Doncs et trobo gent pel carrer. Bon dia, n'hi ha que no en diuen res. Ah, bueno. Doncs no dic res. No, si en tens més, tu ho guardes. Escolta'm, jo sempre soc de les que dic sempre bon dia. Perquè m'agrada dir-ho. A la Barceloneta és una cosa que ho tenim molt, molt agafat. Que sempre se saluden, sempre pregunten. Aquí Vilassata més fa, eh? No, no. Mira, jo venint de casa... Vaite, jo venint de casa...
I m'he trobat moltes vegades... Sí, perquè et deuen conèixer de més, però jo fa 34 anys que estic aquí... El Feliu em va dient, no tindràs temps, no tindràs temps. Et contractaré, Feliu. Que bo. Exacte, canviem de secció. Sí, canviem de secció. Ja ho has dit bé. Deixem-ho estar.
Vale, doncs anem a la meva secció, Mar? Sí. Vinga, endavant. Doncs jo normalment al nostre programa el que faig és portar alguna secció com per jugar entre tots. Llavors, avui crec que porto algú bastant divertit i és que he portat algunes de les expressions que els joves, on estem la Mar i jo, que avui en dia entre els nostres amics i tot...
utilitzem en el dia a dia. Llavors, l'objectiu és que vosaltres heu d'endevinar què vol dir el seu significat. A veure si endevinem. O intentar-ho, perquè hi ha algunes, per exemple, que són com anglicismes. Sí, exacte. I també, si teniu alguna similar que utilitzeu vosaltres, després la podeu dir. Endavant. Sí, exacte. Llavors, anem amb la primera, que és quina sema?
Mira, jo us poso un exemple. Posa-la en una frase. D'acord. Si jo dic, l'altre dia... Sí, us poso un context. L'altre dia hi havia unes onades aquí al passeig marítim de Vilassar de Caldeu, eren una sema. Que eren molt altes, vol dir. O molt grans. Fortes. Fortes. Fortes.
D'acord, però si canvio de context, si no parlem d'onada, si jo us dic, l'altre dia vaig anar a un concert de... de la Lola Índigo, de la Lola Índigo, i va ser una sema. Que fort. Que va ser molt gran. Sí. Que fort. Molt bé, que fort. És a dir, que fort, sí, sí.
És a dir, com, va ser superfort, va ser... I aquesta paraula és anglicisme o és inventada? Aquesta paraula és una invenció màxima. És invenció total. O sigui, jo no sé en quin moment es va introduir en el llenguatge nostre que tota l'estona ho escoltaves. No és igual el context que ho escoltaves. Perdona, quan arribis a monedar et passarà igual que... Ja ho imagino, ja ho imagino. Quan et parli un fill et diràs què acabes de dir? Ja ho imagino, segurament. Ja em passa amb cosines petites que tinc
La següent és fem un pensa. Pensament no pot ser. Bueno, va relacionat, sí. D'acord. Fem un pensament, fem una idea, fem alguna idea. No ben bé, aviam, va, posa't un exemple, a veure si... Què vols dir que vola? Marxem.
Molt bé! Ho han xivat! Dic, ostres, la Maite! He flipat, sí, sí. Anava a fer aquesta expressió. Correcte, vol dir marxem ja. Estàs amb uns col·legues, porto molt el temps en un bar i dius fem un pensa. Bueno, marxar o amb pensament. Fem un pensament. Ho fem més curt i diem fem un pensa. Fem un pensa. Una manera de tenir un pensament.
Estàs tan acomodat que no... Es quedarà dormint. És un pensament o pensar una manera d'expressar-se per fugir o per tornar o per marxar una cosa així. Vosaltres, per exemple, no utilitzeu aquesta expressió de fem un pensament. Sí, i tant. Molt, però tot s'ha de dir no menjar per les paraules. No, dient què? Què pensem fer?
Que pensem, sí. Què hem de fer, no? Perdona, a la personaleta deia, fotem el camp? Bueno, sí. Això també es deia molt, sí, fotem el camp. Jo no el deia perquè el meu pare no em deixava, era molt estricta. I la meva avia encara més que el meu pare. Bueno, perquè representava una mitja perolota, no? El fotre era una mala paraula. Sí, era una mala paraula. Hi havia un capellà aquí
Que no deia fotre. Deia cutem. En comptes de dir fotem, deia cutem. Per no dir fotem. Cutem. No cutem. No, no, és divertit. A partir d'ara heu de dir fem un pensa. Què més? Va, digues. La següent és... Jaume, no et xivis. És l'expressió fer un dos pa.
Aquesta és fortíssima. A veure com us expliquem això. Va, ho poso en una frase. Va, posa, posa. Imagina't que estic amb la Mar i dic Mar, avui tenim un dos pa que triomfem.
Bueno, anar-se'n al llit. No. No, no. No, no. Realment, o sigui, vol dir que dues persones, dos amics, queden amb altres dues persones per conèixer-s. Una cita doble. Exacte, és una cita doble. Ah, és una cita doble. I ho dieu, com ho dieu? Dos pa. Un dos pa. Sí, perquè realment és un...
Dos per dos. Perdona, això és el que diu l'Aurora, és menjar-se paraules. Sí, sí, sí. És per estalviar-se. Som una generació de mandrosos. Perdona, és com quan t'envien un mensatge de mòbil en comptes de dir què quedem, o així, la K. O sigui, mengen paraules. I això no ho faig, eh? Oia, fa una ràbia quan algú t'envia un mensatge de mòbil i veus que la meitat de paraules se les han menjat.
Mira, ahir m'han enviat... Bueno, parla, parla. No, no, digues, digues. Un mensatge dels escriptores, que jo vaig amb unes escriptores, i parlava de les comes. La mateixa frase, amb una coma... Ah, si l'envia... Pot variar moltíssim. Canvia una barbaritat. Sí, senyora. Sí, amb coma o sense coma. Però en Miguel de Leves té un dels llibres... Sí...
que ha estat escrit tot ell sense comes. El va fer sense comes. Expressament. Expressament. En Miguel de Líder. Sí, sí. L'havia llegit molt bé. Això em sona. Però va arribar un moment que ho fa gaire, no?
No, perquè cada persona poses el seu accent en la seva frase. La seva manera. Perquè cadascú poses la coma on creia que havia d'anar. Perquè el significat canviava. Ah, exacte. Però això és el que parlava. Hi ha una altra cosa que diu a la Bíblia, que diem. Diuen, Jesús ha ressuscitat. No és aquí, ha ressuscitat.
I ara et diu, Jesús no ha ressuscitat. És la coma que canvies.
Ah, val. No ha ressuscitat i l'altra... No. No és aquí. No és aquí. És el canvi de coma. Canvia la frase. Són coses aquestes. Ja passa. I vaig amb l'última. Sincerament, Marc, no sé si dir això. Digues, digues. Càvia-la, sí, no. Digues una altra. No, digues una altra. Tinc dos. Digues. Que estem curats dels espans. Quina por, de veritat. L'última és l'expressió MILF.
Tu aquesta la saps, Jaume? Sí, el Jaume sap. Clar, sí, sí. Milf. Milf, acabat amb EFA. Això ve de l'anglès. El Dani Martín té una cançó, el Dani Martín, sabeu el cantant? Sí. Té una cançó que diu La madre de José me está volviendo loco, me está volviendo loco. Per posar-vos en context, la madre de José seria una milf, perquè l'està tornant boig. Ah.
És quan a un jove, a una persona, li agrada una mare. És l'expressor. Llavors, de vegades, algú, per fer la broma i tal, et diu que la teva mare és una milp. És molt fort, no? Home, sí, sí. Bueno, no, perquè pot agradar de moltes maneres. És en el pitjor context. Les mares d'avui en dia...
Aurora, què vol dir això? Això, així, què vols dir amb això? Hi ha moltes mares que estan molt bé, eh? Per això, per això, per això. Aquest és el problema. I a més que fan moltes coses. Aviam. Bueno, que fan moltes coses en quin aspecte? No, no, no. Dolent. Per no semblar, per arribar... O sigui, moltes vegades els fa la competència a les filles. Ah, pressió estètica.
A part de presió estètica, parlant en plata és que no és tan satisfet amb el que tenen. Llavors ens han de buscar uns altres camins. Encara que no vagin a res, però que el jove li digui alguna cosa. Perdona, això és maco. O que potser al final, com sempre estan al punt de mira les dones més joves, m'imagino que quan et fas gran...
Que et diguin alguna cosa és maco. A veure, jo ho agraeixo si algú em diu... Ai, mira, estàs maca avui. Doncs ho agraeixo. Ja sé que no estic jove. No soc jove. Sí, no, per exemple, jo, algun col·lega... Mira, i m'ho va dir el meu net l'altre dia. Ai, estàs molt maca. Dic, ai, gràcies, carinyo. Les nenes no em van dir ni piu. I en canvi m'ho va dir el meu net, el que diem de les nenes. Digues, digues. No, aquesta era l'últim paraula. No sé si dir-la o no. Però sí, sí.
Encara és més forta, l'última? No, no, no, ja està, aquesta era l'última, no, no, aquesta era la forta. No, sí, sí, sí. Llavors, Mar, anem al següent? Un moment, de res, per explicar, ho dic a la següent, no passa res.
No, Reca, volia que el Feliu ens expliqués què és per ell fer cantonades. És veritat. Ah, no, cantonades. Bé, era el que es passava abans, que feien cantonades a algunes senyoretes. De malvivir. No, no, no. No de malvivir, no. Jo no, jo t'hi esquerré totalment.
Sí, perquè a la Barceloneta això no ha existit mai. No, no, no, un moment, un moment, un moment, parlo de fer cantonades. Jo amb el meu marit, quan el meu pare va dir, aquí no puja ningú els calfacadires si jo no tinc 18 anys. Fèiem cantonades.
Estàvem a la cantonada. I a la cantonada només parlàvem. Bueno, Aurora, però en general, fer cantonades a la nostra època, poder tu... No, allà és que la Barceloneta... Bueno, deixem la Barceloneta, parlem en general. No, perquè, escolta'm, el context d'on vius també arriba. I jo sempre he pensat que allà hi ha moltes senyores de la vida, però no hi ha ningú que ho faci a casa. Com els lladres, n'està ple de lladres. Perdona, no parlem de les cases. No, no, no.
Però és que fer cantonades... Noia, és que està la sintonia final sonant. Ha passat volant. No, el fer cantonades és una senyora que sí que dedica. Llavors, fer cantonades, així, resumidament, segons el Feliu, era quan t'embolicaves de nit amb alguna noia...
I això era fer cantonades. Sí, senyor. I estaven... A veure, estaven a la porta d'uns puestos, d'aquests, el barri xino, caramba, eh, Feliu? El barri xino. Això ja era un altre assumpte. Bueno, ja era una altra cosa, eh? Em sembla que estem aquí barrejant conceptes. No, no, no. O sigui, quan ets promès o així, a casa de la promesa, encara no hi entraves, doncs on estaves? Estaves al carrer. Al carrer. A l'antonada, al costat. I què feia la cantonada? Que dolent. Que dolent, el Feliu.
De tot, de tot. El que es podia. Aquí està la cosa. Doncs res, hem de despedir ja. Sí, perquè això ja s'acaba, eh? Haurem de repetir. Jo, sincerament, tinc ganes de repetir. Hi haurà d'haver una segona part. Segona part, 100%. Llavors, moltíssimes gràcies per avui acompanyar-nos aquesta tarda. Igualment. I res, Mar, ens despedim de no ser gent. Ens veiem la setmana vinent. Exacte. Amb més i millor, com sempre. I amb més convidats. Així que adéu, adéu.
Però digue-li en el idioma que parlo ara. Això no és ni normal.