Vilaçà Ràdio.
Cada dia, de dilluns a divendres, de 10 a 1, parlant de tot. Repassem l'actualitat de Vilassar de Mar, què passa al món, les entrevistes d'actualitat i obrim la caixa de l'entreteniment. De dilluns a divendres, de 10 a 1, parlant de tot, amb Jaume Cabot.
Vols tenir Vilassar Ràdio sempre un sol clic al teu mòbil? És molt fàcil. Entra a Vilassar Ràdio.cat des del navegador del teu telèfon. Si tens Android, toca els tres puntets de dalt a la dreta i selecciona Afegeix a la pantalla d'inici. Si tens iPhone, toca la icona de compartir, el quadrat amb la fletxa, i tria Afegeix a la pantalla d'inici. En pocs segons tindràs un accés directe com si fos una aplicació.
Notícies, programes i tota la ràdio local al teu abast, sempre que vulguis. Prova-ho ara, vilassarradio.cat, més a prop teu. Històries de mar i de dalt. El pots escoltar els dimecres de 8 a 9 de la nit i també els dijous i dissabtes de 9 a 10 del matí. A Històries de mar i de dalt intentarem atendre les vostres preguntes o inquietuds relatives al nostre passat.
Ho podeu fer a través del correu electrònic històriesdemaridadal.vilasarradio.cat o bé enviant un missatge escrit o encara millor una nota de veu al número de WhatsApp 675 99 0052. És una producció del Centre d'Estudis Vilassarencs en col·laboració amb Vilassar Ràdio i sota la coordinació de Núria Gómez.
Passaport, càmera de fotos, ulleres de sol... Pots deixar-te qualsevol cosa, però els teus drets sempre viatgen amb tu. Els catàlegs, les ofertes i la publicitat del viatge que has contractat són vinculants. Guarda'ls. Informa't dels drets que tens a l'hora de viatjar al web consum.cat o trucant al 012. És un missatge de l'Agència Catalana del Consum, Generalitat de Catalunya. Som-hi!
Tu? Fa pudor de fum? No m'estranya. Amb aquesta contaminació... Per fer front a l'efecte hivernacle i l'escalfament global i millorar la salut de les persones, s'aplica l'impost sobre les emissions de CO2 dels vehicles de tracció mecànica. Un impost que es destina íntegrament al fons climàtic i al fons de patrimoni natural. A partir de l'1 de maig podreu consultar com tributa el vostre vehicle a través de la seu electrònica de l'Agència Tributària de Catalunya. I també hi podreu domiciliar el pagament amb un 2% de bonificació. Què? Anem d'excursió?
Què pots fer perquè el teu negoci sigui més sostenible? Incorporar noves tecnologies Prioritza les noves tecnologies i no només suports tradicionals de promoció i comunicació. Utilitza un software específic per ajudar en la gestió sostenible de l'empresa o allotjament. Opta per sistemes d'impressió certificats que són més respectuosos i sostenibles.
Junts fem Catalunya més sostenible. Segueix-nos a les xarxes. Som a Facebook, Twitter i Instagram. Des del centre del teu dial, Vilassar Ràdio. Randa Mar, embarca't en un viatge pel present i passat marítim de Vilassar de Mar. Presenta el capità Agustí Martín, ambaixador marítim de l'Organització Marítima Internacional. Benvinguts al programa 144 de Randa Mar.
L'espai de Vilassa Ràdio, on la mar i el poble es troben? Aquí compartim històries, tradicions i veus que mantenen viva l'ànima de Vilassa de Mar. Prepareu-vos per assalpar amb nosaltres en un viatge ple d'emocions. De què parlarem avui? En el Cafè de Popa, avui recordarem amb certa nostàlgia aquell carrer dels balcons d'abans. En el Rancho Bort, en Joan Martín ens parlarà...
de les fruites tropicals. En els motius de Vilassar i gràcies als vilassarencs, Damià de Bas i Lluís Guardiola, avui veurem qui era en Pau Tapé. A Històries de Mar ens centrarem en els 150 anys de l'Escola Nàutica de Vilassar de Mar.
A l'Espai Fem Poble, amb la col·laboració d'en Joan Valls, avui ens visita la Rosa Maria Valls i la Montse Centelles per parlar-nos de la història de l'esplai. I finalment, a Paraules de Mar, avui portem tres paraules molt marineres. Comencem! REN DE MAR
Cafè de popà. El carrer dels balcons. Hi ha carrers que simplement estravecen. N'hi ha d'altres que s'han d'escoltar. El carrer dels balcons, a Vilassar de Mar, és un d'aquests. Potser hi heu passat de pressa, sense aturar-vos. És estret, discret...
Gairebé humil, però si un dia decidiu caminar-hi a poc a poc, aixecar la mirada i deixar que el silenci parli, descobrireu que és un carrer ple de veus. Oficialment és el carrer de Sant Ignasi, però tothom el coneix com el carrer dels balcons. I no costa entendre per què. Un rere l'altre, alineats amb una precisió gairebé perfecta,
Petits balcons s'obren damunt de cada portal. Tots semblants, tots mirant el carrer, com si fossin ulls. I potser, en certa manera, ho són. Aquests balcons han vist més de 200 anys d'història. Ens hem de remuntar a finals del segle XVIII...
quan a Vilassar de Mar començava a créixer, a separar-se de la seva matriu de dalt i a construir una identitat pròpia lligada al mar. Aquell mar que durava vida, però també incertesa. Aquí s'hi van construir les cases de cos, estretes, fondes, senzilles. Cases de gent treballadora, de pescadors, de mariners, de famílies que vivien amb una mirada constant cap a l'horitzó.
Però aquests balcons? Aquests balcons eren molt més que arquitectura. Eren llocs d'espera. Imaginem una dona recolzada a la brana, mirant avall, parlant amb la veïna. Però també mirant més enllà, esperant notícies, esperant una carta, esperant, potser, el retorn d'un vaixell que trigava mesos a arribar.
Imaginem els infants traient el cap, curiosos, mirant la vida que passava per sota, o els avis asseguts a dins, escoltant el soroll del carrer, que era, en el fons, el batec del poble. Cada balcó és una història, cada finestra una vida. I el carrer, sense saber-ho, s'ha convertit en un testimoni silenciós de tot això.
Però el temps passa i els carrers com les persones acumulen capes de vida. I el carrer dels Balcons també en té una altra, igualment profunda, igualment estimada. En aquest mateix carrer hi havia el cinema-teatre del Círcol i l'esbarjo. Per a tota una generació, i més d'una, aquell cinema va ser molt més que una sala de projecció.
Era un ritual, un punt de trobada, un lloc on el poble es reunia per compartir històries. Imagineu, el vespre cau, els llums del carrer s'encenen i la porta del círculo comencen a formar-se petites cues, famílies, joves, gent gran, tots amb aquella il·lusió discreta d'anar al cinema.
A dins, el murmuri abans que s'apaguessin els llums, l'olor característica de la sala, la pantalla que s'il·lumina i, de sobte, el món s'obre. Històries llunyanes, paisatges desconeguts, emocions compartides en silenci, rialles, suspens, llàgrimes contingudes.
Ja en sortia al carrer, al mateix carrer dels balcons, però ple de comentaris, de records acabats de crear, de vida. També de nova gent, de nous veïns. Així, en pocs metres, aquest carrer concentra dues ànimes, la del mar i la de la comunitat, la de l'espera i la de la trobada, la de les absències i la de les presències compartides.
I potser és per això que, encara avui, quan hi passegem, hi ha alguna cosa que ens emociona sense saber ben bé per què. Perquè el carrer dels balcons no és només pedra i ferro, és memòria, és vida acumulada, és el rastre de totes les persones que hi han viscut, estimat, esperat i somiat.
La propera vegada que hi passeu, no tingueu pressa. Atureu-vos i mireu els balcons. I penseu que, des d'aquells mateixos punts, algú fa molts anys també mirava el món amb esperança. Potser, si escolteu amb atenció, encara hi sentireu un eco, una conversa llunyana, una rialla sortint del cinema o el silenci d'una espera davant del mar.
perquè hi ha carrers que no s'obliden, i aquest s'ha de sentir. Quan anem a qualsevol mercat, supermercat o botiga de fruites i verdures, ens crida l'atenció la gran quantitat de fruites tropicals,
productes d'origen llunyà que fa uns anys no estaven presents a casa nostra. La majoria venen de fora. Algunes es cultiven aquí. Però per parlar-ne amb més detall ens acompanya com sempre en Joan Martín,
Benvingut, Joan. Hola a tothom. Ve la fruita, l'ancestral fruita que ens omple moltes vegades la dieta aportant salts, minerals, fibra i sobretot vitamines.
Abans, la fruita, els que ja tenim una edat, ens en recordarem, era fruita de temporada, o fruita, diguéssim, estacional. Ens en recordem que ja a finals d'estiu, pel mes de setembre, època de barema, apareixia el raïm, aquell raïm moscatell extremadament dolç.
Poc després, ja entrant ja cap a la tardor, apareixien les magranes, apareixien els palos santos o els caquis dolços i molt delicats, delicats en quant a gust i també delicats en quant a la seva, diguéssim, composició amb una pell molt fina que quan es madurava només mirar-los ja es trencava i començaven a treure suc. Per tant, era una fruita que no anava més bé per poder exportar i comercialitzar.
apareixien també, llavors, en aquesta època de finals d'estiu, el que eren les figues.
Aleshores ja avançaven per la primavera i ens recordarem que per Sant Joan apareixien el que eren les maduixes. No, maduixes i maduixots. Avui dia el que ens venen per maduixes són maduixots. Aquests que venen sobretot de la zona de Huelva i d'aquí del Parc del Maresme, que tenen molt poc gust. Jo me'n recordo d'aquelles maduixes que eren petites, amb el tamany d'un gra de raïm. Quan les menjaves notaves aquell gust, diguéssim, de maduixa i aquella maduixa dolça.
Pràcticament, avui dia se'n troben molt poques. Si anem avançant, hi ha la temporada, a ple estiu, trobarem a part de cireres, prunes, pressecs d'aigua, pressecs de vinya, albrecocs, nisperos, conegus també per micacus, aquella fruita que té molta pell, extraordinària quantitat de pinyols i poca pulpa, però som bons de gust.
I llavors també trobarem, com no, a ple estiu, el que són els melons i les xíndries. Les xíndries ja sabem que serveix per menjar, serveix per beure i a més a més ens renta la cara. I llavors ja per setembre tornaríem a trobar la barema i sí que tot l'any trobarem els plàtans de Canàries, que són aquests plàtans que per la situació de l'arxipèl·leg estan als tròpics i pràcticament no hi ha estacions, per tant, tot l'any hi ha una bona producció.
Però clar, els tests varien, van canviant, les costums també, ja fa uns anys que en els mercats, bastants anys, ja en els mercats van aparèixer el que són les bananes, que són correctes, són molt semblants als plàtanos de Canàries, però amb el preu més barat, per tant els fan una competència.
També hi ha, Agustí i nosaltres n'hem menjat a Panamà, els plàtanos machos, que els obren, els pelen, els tallen rodanges, els aixafen i aleshores els frejeixen, inclús arrebossats, i són molt bons per acompanyar carn o per acompanyar peix.
També trobarem en aquestes fruites d'importació, per exemple, els maracuyàs o la fruita de la passió. A mi m'agrada molt, és una fruita del tamany d'una pruna grossa i aleshores talla per la meitat i es té que menjar en cullera. La pulpa és una mica àcida, es mengen també les llavors que són cruixents i són correctes i perquè treu una mica l'acidesa s'hi posa una mica de sucre.
I també trobarem les xirimoyes, les papalles, trobarem també els mangos, trobarem també tota una sèrie de fruites tropicals que abans no es veien i ara les trobem, ja fa un temps, els dàtils i una cosa tan senzilla com els cocos. Els cocos jo me'n recordo que aquí a la santa no se'n veien.
El meu pare em portava de l'Àfrica i els cocos es veien, recordem-se'n, sobretot a la festa major, a les parades que se'n venien perquè la canalla em compra gent disfrutés i a les parades de tiro al blanco o a les tòmboles, com a gran premi després de deixar-hi bastants diners i molts trets en els blancs, et donaven com a premi un coco. Bé,
Les pinyes tropicals, avui dia trobem pinyes tropicals de tot arreu. Quan érem petits, una pinya tropical es presentava dins la panera de Nadal, acompanyada d'un bon pernil. I també els kiwis de Nova Zelanda. Aquí els kiwis tampoc eren coneguts. A mi el kiwis és una fita que m'agrada, però li trobo que hi falta un punt de dolçó.
Aleshores, avui dia, que totes aquestes fruites que abans no les teníem, que algunes s'has dit molt bé, Agustí, ja es conreien aquí, s'importen amb contenidors, contenidors frigorífics, que es diuen contenidors rífers, de 40 peus, que són uns 6 metres, per sobretot de 6 peus, que són 6 metres, o de 40 peus, que són 12 metres. Ja venen en temperatura regulada, per tant,
Aquesta fruita, cada fruita es té que portar amb les seves condicions de temperatura i humitat, amb transports llarguíssims que poden vindre de Sud-amèrica, de Nueva Zelanda, d'Austràlia, i aleshores arriben aquí amb condicions esplèndides per poder ser, diguéssim, comercialitzades.
Aleshores, aquestes fruites ja avui dia, i com has dit molt bé Agustí, ja es comencen a conrear a les zones, diguéssim, del sud d'Espanya, on el clima és més benèvol, sobretot a la part d'Andalusia, on hi ha grans conreus d'equibis i d'advocats. Ens recordem dels advocats la mantequilla dels africans, que és molt mantecós, porta molta caloria i molt aliment, no és dolç.
I també, llavors, ja ens arriba la temporada, com hem dit, de la barema, quan aquí, a l'hemisferi nord, comença la primavera, a Sud-amèrica, a l'hemisferi sud, comença la tardor, i és quan s'importen els raïms, aquells raïms, aquells grans, tan grossos, que venen del sud de Xile, o venen de Nova Zelanda, o venen també de Sud-àfrica, són molts correctes, per tant, podem gaudir durant tot l'any.
La fruita és bona a l'hora d'esmorzar. Hi ha gent acostumada a l'esmorzar a menjar fruita. Evidentment, a l'hora de dinar per postres o per sopar o, de fet, a qualsevol hora del dia trobem fruita a les grans receptes de cuina d'aquí nostres, per exemple, el pollastre amb prunes o l'ànec o l'ocamperes. I també podem trobar, diguéssim, en la fruita, en la reposteria, en el tortell de Reis, hi trobem fruita confitada.
O, si més no, la famosa tarta tatent, que és molt bona. L'original, no sé si es feia amb poma, per mi m'agrada molt amb recoc. I aleshores, clar, també tenim les pomes, si no n'hem parlat, aquelles pomes, com tenim la panxa malament de petits, o de petits no es troba massa bé de la panxa, ens portaven una poma bullida. O les peres amb vi, això sí, com ja tinguem la panxa en condicions d'actuar, amb tota normalitat, es podien menjar un parell de peres al vi.
Joan, jo tinc el record de petit, que quan venia el Nadal, en aquelles botigues de Vilassar, al nostre barri, hi havia Cala Remei, hi havia aquí Can Barba, que sempre veies les primeres pinyes de l'any. I ara la pinya és un aliment que el trobes tot l'any i a qualsevol lloc. Pinyes, en deien pinya tropical o pinya d'Amèrica, també en deien.
Pinya americana. Hi ha una famosa pel·lícula que va protagonitzar en Cheryl Heston, que era d'unes plantacions de pinyes. Era un producte estancat, aquella època. Estem parlant del començament de 1800. I llavors, com d'amagat, feien plantacions de pinyes. Les primeres que es van fer, diguéssim, per aquella zona.
Recordes aquell president de Panamà que tenia un nom... Sí, Cara de Pinya. Cara de Pinya. Aquest va morir... A la presó. Sí, era narcotraficant, el van enganxar, ja fa ben bé, potser uns 30 anys, i no fa massa anys va morir a la presó, no sé si d'alguna presó d'Estats Units. Joan, també crec que és interessant, ja que parlem de pinya, que hi ha hagut també el costum de menjar molta pinya amb llauna, amb conserva, que també és molt bona...
Potser no se'n veu tant, però durant molts anys havíem menjat molta de pinya. Perquè l'altra opció de menjar pinyes, em recorda d'en Agustí, del preu que en conserva el millor, era el de la marca que encara existeix, Cascales. Cascales. I la pinya tropical era la marca del Monte. Del Monte, no? Tot això era producció, aquestes venien totes de centre i sud-amèrica.
El suc era molt bo, també era molt correcte, refrescant. Jo crec que així fresquet a la nevera era un suc de pinya, un centradet. Sí, sí, sí. I després també ara, per exemple, hi ha molts productes d'aquests que acaben convertits en gelats. Vas a una geladeria i trobaràs gelat de mango, de maracullà... I fruita que se li tret tota la humitat
i llavors es torna... Hidratar, diguéssim. Hidratar. Hidratar. Per exemple, als mangos n'és una de llum i he comprat a Filipines, allò per curiositat, i era molt bo, perquè mentre te l'anaves menjant es anava hidratant i llavors vas tenir el gust de mango molt correcte. N'hi ha per qui se'n troba, ja. Hi ha una pregunta que no sé si... Bueno, si algú la sap, però jo, en un país com el nostre,
que tenim tanta taronja, tanta taronja, com és que un suc de taronja és tan car? Doncs, home, si vols que et digui veritat, el preu de la taronja... És cert que n'hi ha molta. Hi ha molta competència a Israel, on van, després de l'any 50, i ara van començar a fer el regal als fuiters a gota, sobretot de taronges, i aquí va ser una competència molt forta a Espanya. Eh?
Nosaltres la taronja perquè la tenim molt vista, però si no em haguéssim menjant mai... És boníssima. Clar, et dona una taronja i és a goig, i sí, nosaltres perquè hi estem acostumats, com aquesta fruita tropical, que nosaltres ja no hi estem acostumats i la trobem que és boníssima.
Desbé, Joan, moltes gràcies avui per aquest postre tan dolç com és la fruita. Bueno, escolta, avui no... Avui no m'hem vist. Bueno, però a veure, com que hem parlat de reposteria, sí que, bueno, davant del que dèiem d'un tortell de reis, una tarda de temps, podríem presentar una bona ampolla de cava. Sec, perquè els francesos, si anem a França, les postres ens donaran cava dolç. Una copeta i prou? Justet, com a mínim dues. Molt bé, Joan. Moltes gràcies. Vale.
Avui toca parlar de camp Pau Tapé. En realitat, el vilassarenc Pau Puig va ser un pescador i, més tard, un mestre tapé. Un home que es va dedicar a fer taps de suro de forma artesanal.
taps per les ampolles de vidre, pels setrills, pels porrons, per les botes. Rebia el suro de les alzines sureres que comprava a Sant Feliu de Guíxols i solia treballar per encàrrec. El Pau Tapé que vam conèixer era un descendent seu, es deia Pau Casanovas, i amb la seva muller van regentar primer una botiga a les cases del Rengla, al Camirral,
Quan aquestes van sent derrocades, obriran la seva petita botiga a la segona casa del carrer de Sant Joan, al costat mateix de la taverna de Cal Espinaler. Allà hi trobaves una mica de tot, això sí, amb poca quantitat.
des de conserves, fruita, detergents, etc. Però també podries comprar cucs per anar a pescar i algun hormenys de pesca, ams, fil de nàilon, boies, etc. Mentrestant, també et servien un gotet de vi o una copeta de brandi. Una botiga ben aprofitada.
L'any 1970 es va morir la vídua d'en Pau Tapé i el local va ser adquirit per l'espinaler que va aprofitar per expandir el seu negoci. Rangamar Històries de mar
A vegades, la quotidianitat ens fa caminar de pressa i passar pels tresors que tenim a prop. Avui, de l'antic Col·legi Nàutic Mercantil de Sant Joan de Vilassar, ens queda sobretot la majestuositat del seu edifici neoclàssic i el record esveït d'altres èpoques. Podria semblar que celebrar els 150 anys de la seva fundació, l'any 1876,
és un simple exercici de nostàlgia. Però res més lluny de la realitat, commemorar aquest aniversari és un acte profund de justícia històrica i de reafirmació de la nostra identitat. Si les parets d'aquest edifici poguessin parlar, no ens explicarien històries de silenci i pols, sinó d'aventura, de ciència i d'horitzons llunyans.
Durant dècades, aquelles aules van ser el braçol on es van forjar els pilots que van portar el nom de Vilassar arreu del món. Allà on avui només hi veiem pedra i arquitectura, ahir s'hi ensenyava astronomia, matemàtiques avançades i els secrets de la navegació transatlàntica. L'edifici és l'embolcall...
La celebració dels 150 anys és l'oportunitat de retornar-li l'ànima. No podem entendre que és Vilassar de Mar avui sense mirar cap a l'oceà. En el segle XIX, el mar no era només un paisatge bonic, era el motor econòmic, cultural i vital de la vila. El Col·legi Nàutic Mercantil va ser la institució que va professionalitzar aquesta vocació marítima.
Celebrar aquest segle i mig ens obliga a fer memòria i a recordar a les noves generacions que l'ADN del seu poble està teixit amb xarxes de pescadors, drassanes i valers que creuaven l'Atlàntic gràcies als coneixements adquirits en aquells pupitres. Aquest 150è aniversari és també el moment imprescindible per reivindicar la figura del seu fundador,
Joan Monjo Ipons. No parlem només d'un pedagog brillant, sinó d'un visionari, enginyer i col·laborador estret de Naracís Montoriol en la creació del mític submarí Ictínio. Monjo Ipons representa l'esperit d'innovació, l'esforç i la fe en el progrés mitjançant l'educació.
un home avançat al seu temps que va voler dotar la seva terra de les millors eines per conquerir el futur. Aquesta commemoració no és només l'aniversari d'una escola, és el reconeixement d'una etapa en què el mar definia el caràcter, l'economia i les aspiracions col·lectives del poble.
El Col·legi Inacto i Comercantil va ser fruit d'aquell temps i, alhora, expressió d'una voluntat clara, formar professionals capaços de navegar pels oceanys amb coneixement i responsabilitat. L'Escola Nàutica va ser l'obra capdalt de Joan Monjo, el projecte on va abocar tot el saber i l'experiència acumulada al llarg de la seva vida.
En aquell estudi de pilots hi va implementar metodologies revolucionàries, avançant-se dècades al cèlebre mètode Montessori. Molt abans que ho fessin els centres educatius moderns, Monjo ja apostava per la participació activa de l'alumnat, el treball en equip, l'educació física dins un gimnàs,
una instal·lació reservada llavors a les èlits de les high schools britàniques i suïsses, a més de promoure classes a l'aire lliure, llargues passejades i excursions. Però la seva visió anava més enllà de la tècnica naval. Monjo era plenament conscient que aquells futurs pilots, cridats a ser capitans, necessitaven desenvolupar un gran do de gens,
Aquesta habilitat comunicativa era indispensable per liderar les seves tripulacions amb èxit, però també per relacionar-se i negociar en ports d'arreu del món davant d'ambaixadors, cònsuls, polítics i homes de negoci.
És per això que l'escola comptava amb una eina pedagògica inaudita per l'època, un petit teatre on els joves aprenents assajaven i representaven obres de manera regular, de les quals avui en dia encara se'n conserven alguns opuscles.
Per Monjo, tant la interpretació com l'assistència al teatre, com a públic, eren peces clau per enriquir la vida dels seus estudiants i garantir-ne un desenvolupament emocional, intel·lectual i social integral. Durant el segle XIX, Vilassar era un nucli actiu dins la xarxa marítima catalana,
Les seves drassanes construïen vestiments que solcaven la Mediterrània i l'Atlàntic, i molts vilassarencs participaven en rutes comercials cap a Amèrica. El comerç marítim generava riquesa i oportunitats, però també exigia formació tècnica. La navegació no podia dependre únicament de l'experiència pràctica, calia dominar el càlcul, la cartografia, la trigonometria esfèrica i la interpretació astronòmica.
El pilot havia de saber determinar la posició exacta del vaixell, anticipar temporals i conduir l'embarcació amb seguretat. En aquest context, la creació d'una escola especialitzada era una necessitat i una aposta de futur. L'estudi de pilots representava una oportunitat d'ascens social i de projecció internacional per a moltes famílies.
Els estudis combinaven teoria i pràctica. A les aules s'ensenyaven matemàtiques aplicades, navegació astronòmica, ús de l'octani del sextant, la lectura de les cartes nàutiques, maniobri legislació mercantil. La disciplina era rigorosa i exigent, com que corresponia a una professió en què l'error podia tenir conseqüències dramàtiques.
L'escola no era només un centre d'ensenyament, era un símbol de modernitat. Reflectia la confiança d'un poble en el coneixement científic com a motor de progrés. L'edifici que acollia el Col·legi Nàutico Mercantil, situat al carrer de Santa Eulàlia, no era una construcció qualsevol.
Des del primer moment va ser concebut com un espai representatiu capaç de transmetre solidesa i dignitat. La façana, d'inspiració neoclàssica, presentava una composició simètrica i ordenada. Les obertures regulars, la proporció equilibrada i l'austeritat ornamental aportaven una imatge de rigor acadèmic. En el context urbà de Sant Joan de Vilassar,
L'edifici destacava com un equipament singular dedicat al saber. Aquesta voluntat de representació era coherent amb la funció del centre. Formar pilots significava assumir una responsabilitat tècnica de primer ordre. L'arquitectura havia de reflectir aquesta exigència. A l'interior, les aules eren espaioses i luminoses.
És fàcil imaginar-hi taules cobertes de cartes nàutiques, instruments de mesura i llibres especialitzats. L'aprenentatge exigia concentració i precisió, calcular les coordenades terrestres, interpretar el cel, comprendre els corrents marins. L'edifici era, en definitiva, un espai de disciplina intel·lectual i d'ambició professional.
Durant dècades, la seva silueta va formar part del paisatge quotidià del poble i va simbolitzar la connexió entre Vilassà i el món. A finals del segle XIX i inicis del XX, el panorama marítim va canviar profundament.
L'aparició del vapor, la concentració del comerç en grans ports i les transformacions polítiques i econòmiques van alterar el model que havia sostingut moltes poblacions costaneres. Vilassar va experimentar aquest procés de canvi. La construcció de valers va disminuir i en vella la demanda d'una escola local de pilots. Progressivament, el Col·legi Nàutic Mercantil va perdre protagonisme fins a desaparèixer.
Amb el tancament del centre, l'edifici va iniciar una nova etapa, adaptat a altres usos al llarg del segle XX. Va continuar integrat en el teixit urbà. La seva arquitectura, però, va mantenir viva la memòria de la seva funció original. Avui, 150 anys després de la seva fundació, l'Escola Nàutico Mercantil ja no existeix com a institució,
però el seu llegat forma part de la identitat de Vilassadamar. L'edifici es ve el testimoni material d'aquella etapa. Les seves parets conserven la memòria d'una generació de joves que es preparaven per travessar oceans. Era un temps en què les transformacions urbanes sovint esborren rastres del passat. La preservació d'aquest immoble adquireix un valor especial.
Reivindicar-lo és reconèixer la importància de l'educació tècnica en el desenvolupament local. És recordar que el progrés d'un poble depèn també de la seva capacitat per formar professionals preparats i responsables. La commemoració dels 150 anys no és un exercici de nostàlgia, sinó un acte de consciència històrica. Coneixer el passat
permet entendre millor el present i valorar els esforços de generacions anteriors. Vilassada Mar quintuna sent un poble que mira el mar. Pot ser que ja no es construeix en valers ni forma pilots en aquell edifici, però el mar segueix sent part essencial del seu paisatge i de la seva identitat. L'antic col·legi nàutico-mercantil simbolitza aquesta vocació,
representa un moment en què el coneixement científic i la formació especialitzada eren considerats clau per afrontar els reptes del món. 150 anys després, el mar continua davant nostre i amb ell la memòria d'una escola que va marcar una etapa decisiva en la història de Vilassar de Mar. Brit Barca, centre d'estudis nàutics de Vilassar de Mar,
ha preparat un seguit d'activitats per recordar i celebrar aquesta important efemèrides que ben aviat compartirem.
Sigueu benvinguts tots els oients de Vilassar Ràdio. Comença una nova edició de Fent Poble, l'espai on posem el retrovisor per entendre d'on venim i com s'ha construït la identitat del nostre municipi. En Damià de Bàs ens parla de la Pepa Sopa, del carrer dels Balcons, una dona que es cuidava dels infants mentre les seves mares anaven a treballar a Cal Civil o a Cal Nyol. També sabem de les Gracianes, del carrer de Sant Pau,
però el règim franquista va imposar que les dones sabien de quedar a casa. Però al final de la dictadura, la societat va començar el seu canvi. Avui viatjarem fins a l'any 1971. Us heu d'imaginar un vilassà on les mares comencen a treballar fora de casa i no saben on deixar els més petits. Davant d'aquesta necessitat, la societat civil es va moure.
I avui parlarem de l'esplai, aquella llavor de l'escola activa que va néixer en un edifici que encara guardava les restes del passat, el jou i les fletxes i les creus a les parets, per omplir-lo de futur i llibertat pedagògica.
Recordarem aquells inicis i valorarem el compromís d'uns veïns que van posar mans a l'obra i avui tenim entre nosaltres la Montse Santelles i la Rosa Maria Valls, dues activistes de Vilassar involucrades en mil projectes per millorar la qualitat de la vida vilassarenca. Sigueu benvingudes les dues. Hola. Hola, bona tarda.
Bé, començarem per als orígens. Per què era tan urgent a finals dels 60, primers dels 70, crear un parvolari a Vilassar? Com era l'atenció en els infants aleshores? Jo crec que primer de tot perquè realment la dona ja s'incorporava en el món laboral. És a dir, hi havia les dones que anaven a treballar, però venia com una generació nova que empenyava d'una altra manera, per dir-ho d'una manera, i vien...
aires ganes de futur, de democràcia, de canvi, no? I això jo crec que va empènyer i, bueno, va haver-hi, no ho sé, a vegades són sincronies que encaixen, no? Perquè no va ser que fos una aposta popular sorgir de l'Ajuntament, sinó que va ser més aviat un clam que va demanar des de fora de l'Ajuntament i els hi van propiciar el moment, no? La gent de pagès, bueno, no ho sé.
Ja penso que vam tenir també els primers clients, érem fills de botiguers i comerciants i pagesos. Bé, nosaltres a la memòria, si no ens falla, perquè clar, hem passat molts anys, érem dues jovenetes pipioles, érem nenes, i la veritat és que explicarem el que realment sapiguem de tota aquesta història. En guardem un record fantàstic, això sí. Ho crec.
a més a més que ja s'han format amistats ja per vida a més a més ara veus ja que tens els que eren nens de la Bressol, ara són homes homes quasi ja, grans, pares exacte per qui en tenim un de ben a prop, eh? sí, sí
Bé, deia que això va ser un clamor popular per fruit de la dictadura que ja es veia venir, que s'acabava i que creava altres necessitats. I això va provocar... Un dels canvis va ser aquest.
Bé, perquè abans de la creació de l'esplai, qui es feia càrrec dels més petits? Els avis, els familiars? Sí, abans a les cases encara els avis molts vivien a dintre les famílies. Les famílies tenien els avis a casa. En aquella època no recordem que haguessin... Potser els avis acollien a les famílies a dintre les cases.
conjuntament, però vull dir que no hi havia residències pels avis. Abans en parlàvem, no hi havia residències. Els avis vivien a casa amb els fills, el que li toqués viure, i una mica la feina que era la iaia era cuidar els marrecs de petits i posar les mongetes a l'olla. Aquesta era la feina que li destinaven perquè la dona començava a anar a treballar a les fàbriques, com aquí Vilassat. És un fet que va així. I sabeu qui van ser els veritables motors d'aquesta iniciativa?
Jo el que recordo és que el pare era com a industrial en aquell moment, de la feina que ell feia, doncs el van convocar a l'Ajuntament amb una sèrie d'industrials que van parlar-ne d'aquesta necessitat que hi havia en el poble i es van posar d'acord per tirar-ho endavant.
llavors en aquell moment l'alcalde era el senyor Trias i era el que va pensar que mobilitzant els comerciants i constructors i tota la indústria de Vilassar faria això, tirar endavant llavors aquí tenim tres noms apuntats que potser van ser els de la junta primera que vam tenir, potser que van ser l'Antoni Carles, en Tomàs Mayor per exemple, l'Antonio de Can Nina ara ens surt el nom
L'Anton Rovira. Ah, Rovira, exacte, sí, sí. I segurament ens en deixem algun més, eh? Segur que us en deixeu perquè hi havia també el Josep Maria Bosch, el Joan Bosch, el Narcís Tenes... No, no, no. Aquests són posteriors, perquè després va venir una altra junta posterior que hi havia, en Joan Tosell, en Narcís Tenes, en Borràs, en Jordi Borràs... És a dir, va ser una junta posterior. Exacte.
Jo els tenia barrejats, jo, aquests noms. Sí, sí, sí. La primera va ser pràcticament el que diu la Rosa Maria. Pagesos, l'Antoni Carles, en Tomàs Mallorca, que era transportista, en l'Antoni Rovira i no sé qui més.
Bé, com es va aconseguir que l'alcalde, tal com ha dit la Rosa Maria, el Josep Triés i Pujol, cedies l'edifici de la falange espanyola? Va ser un canvi molt simbòlic pel poble, no? El que no sabem és que ja era propietat municipal, això no ho sabem. Jo crec que sí, jo crec que sempre ho ha estat.
Clar, si fos propietat del municipi, no li havia de demanar permís a ningú, podia decidir el que es volia fer. Això és el que deia. Va ser ell que va tenir la iniciativa de cedir l'edifici. Perquè antigament aquell edifici ja havia sigut el cúmu dels nois. Sí, i tant. Per tant, ja era municipal. Ja tenia un precedent. Sempre havia sigut municipal, tinc entès. Sí.
però a baix nosaltres ens ho van adaptar totalment, o sigui, vam fer unes obres estupendes perquè estigués adaptat en el seu moment, no hi havia res. Espera, espera, m'heu d'explicar com ho vau trobar, com era visualment, quan la primera vegada aquí vau entrar, què vau trobar?
No, no, estava tot modificat, eh? És a dir, hi havia una entrada, un despatx que hi havia la Núria Lloberes, no?, a la dreta. D'entrada tu ja anaves a una classe que veies el pati, és a dir, feies l'així de cara allà on està la... O la sarta.
Vilassart, no?, que al fons hi ha allò de ceràmica, doncs aquell pati era el pati dels nens, i llavors a la dreta hi havia una altra aula, i el curiós és que en teníem una tercera d'aula, però va ser molt bonic perquè la primera vegada que hi ha, és a dir, que ara es fa d'ajuntar equips, d'ajuntar grups, hi havia una porta corredera d'aquelles que es plegava, clic, clic, clic, clic, clic,
Un acordeon. Sí, un acordeon. I aleshores, doncs, clar, ens podíem ajuntar totes, és a dir, per celebrar la castanyada, per celebrar el carnaval, vull dir que realment érem molt innovador. Molt, molt. Les obres que vam fer vam posar lavabos petits, adequats a la mida dels nens. Sí, exacte. A la classe teníem una pica.
A terra hi havia cinta sol perquè no fos fred. Vull dir que ho van adaptar molt bé. I teníem els lavabos a les piques baixetes, a la classe amb aigua corrent, tots. Hi havia la pissarra baixa. Era petita per la quantitat de nens que sempre s'adjudiquen a les aules. Entenc que vosaltres quan vau entrar ja estava adaptat. I no vau viure el jou i les fletxes i la creu? No, mai de la vida.
No, va. Devia estar a la façana. A la façana va ser posterior, que la van treure. En el pati, en el pati estava tot això. No, no, no. Però no, nosaltres no vam viure això. Mai. Bé, qui va triar el nom de l'esplai? No ho sabem. No ho sabem. Bé, i recordeu el paper dels industrials que van fer les obres...
de manera desinteressada. Podeu anomenar-los, eh, si voleu? No, perquè nosaltres... Desinteressada no sabem, eh, si va ser desinteressada en aquest espai. Nosaltres desinteressadament coneixem el sonall, que va ser tot voluntariat, però de l'esplai no ho sabem, perquè, clar, era una cosa oficial. L'Ajuntament, els pagesos, i jo no ho sabem.
Jo quan vaig entrar al setembre del 71, jo no vaig veure cap obra, ja estava tot fet. Ja estava acabat. Ja estava acabat, o sigui, quan vaig entrar ja estava... No vaig veure cap moviment. I com que jo l'any següent vaig començar a treballar, vull dir, que la Rosa Maria va ser la primera amb la Conxita, no? Sí, amb la Conxita. La Conxita de Cabrils. Jo ja vaig entrar l'any següent, vull dir, vol dir que la cosa tenia èxit, saps? Sí, sí, sí. Però de seguida ja vam anar ampliant, ampliant, ampliant. Vull dir que...
És a dir, no sabeu que es va demanar un préstec a la Caixa? No. Ni sabeu les condicions en què ni qui el va avalant i tot això. Com vols que ho sapiguem, això? No, eren dues treballadores joves, felices i amb una feina que ens agradava. Has parlat, Montse, de la figura de la Núria Lloberes i Vivó, com a directora. Quina petxada va deixar la seva metodologia a l'escola activa?
Bé, és que tot eren aires nous en aquella època, ja respiràvem... És a dir, la gent necessitàvem aires nous. És a dir, ja renunciàvem a tot el que havíem viscut i tot el que havíem patit i totes les pors i totes aquelles coses. Allò ja era tan ranci que jo crec que ja la gent respirava amb llibertat o ganes de llibertat. Sí, sí.
I la Núria va aportar això, una frescor a fer de mestre, a tenir una escola, que els alumnes participéssim i juguéssim, i que era quasi més important jugar que no pas què és el que volíem aprendre, perquè ja apreníem, m'entens? Vull dir, era una altra visió. I jo crec que tot és com allò que dius...
Saps allò que a vegades s'ajunten els còsmics, els éssers còsmics i va sorgir, i jo crec que va ser important.
La Núria Lloberes va ser la que em va convullar per anar a Barcelona a Rosa Sensat a fer cursets, perquè tota la nova pedagogia que anava sortint i totes les coses noves que s'estaven fent en aquell moment des de Rosa Sensat, doncs perquè ho poguessis transmetre tu després o aplicar-ho a l'escola. Perquè vosaltres quina formació teníeu en aquell moment?
Jo en aquell moment només tenia puricultura per correspondència. Jo no, jo vaig fer puricultura a Barcelona a l'escola oficial, que era al carrer Valmes. Per això vaig entrar un any més tard, perquè vaig fer-ho abans que ella i ella va fer-ho després. Però vull dir que aquesta era la formació. Jo vaig fer magisteri després. Jo també el vaig fer més tard. Després, sí.
Però el no tenir titulació oficial al principi, però teníeu experiència, i d'alguna manera va haver-hi un procés per obtenir el títol d'idoneïtat, no? Sí. És a dir, que us van qualificar oficialment per la vostra feina. Però no en el moment que vam començar més endavant, eh? Tot més endavant. I tant, això ja va ser quan vam posar l'escola Bressol en el passeig, que van ampliar plantilla o alguna cosa així.
Però bé, sí, que ens van fer com una selecció, però no, no, no. En aquella època, és a dir, vam demanar feina, ens van donar feina, ens vam entrevistar, ens van entrevistar, ens vam veure com érem, i ens vam, devíem preguntar, no sé exactament el que ens vam preguntar, no recordo, però sí que els hi devíem guanyar, devíem voler veure què faríem de bones mestres dels seus infants.
És a dir, que tu ets la Montse, eh? Ets la segona tongada de personal. Bé, el 72. El 72, i la Rosa Maria i la Conxita de Cabrils, de les primeres. El 71, sí. Bé, va ser la temporada aquesta o l'època aquesta de l'esplai en el carrer de Sant Joan...
ja ho heu explicat, però hi va haver un moviment que va ser el trasllat a la Suïssa. No era un trasllat, era una ampliació. Era ampliació. Sí, és que no hi cabíem ja. Clar, no s'hi cabia. I esperant l'escola Bressol, perquè llavors es va fer l'escola Bressol, però esperant que ja es fes l'edifici del Passeig, és a dir, l'escola Bressol del Passeig, aquests nens no hi cabien, perquè, clar, a més a més, encara l'escola pública no tenia...
adjudicada l'educació infantil. Llavors, tot això és com uns interpassos, és a dir, van passar a la Suïssa, a la Suïssa, els nens més grans de l'Esplai, no? Eren els de P5. Sí, penso que eren els més grandets, però la meva filla hi va arribar a anar. Sí.
Eren els més grans, perquè ja no hi cabíem al carrer Sant Joan, perquè el carrer Sant Joan se'ns va fer petits. Però llavors va venir, quan ja la Generalitat de Catalunya va admetre que l'educació infantil era una etapa educativa dins del procés. També havíem estat aquí, en aquest local, eh? Jo havia estat en aquest local, eh? De la ràdio.
Aquí hi havia classes de petits i havíem treballat un parell d'anys segur. Clar, és que no hi havia edificis adjudicats per tenir tota l'educació des dels dos anys. Penseu que nosaltres no començàvem als 0 anys, començàvem del 2 fins als 5 anys.
I llavors, l'any que la Generalitat va posar l'educació infantil com a educació oficial, ja se'n van anar el primer any, que eren els nens de 4 a 5 anys, ja se'n van anar al patronat. I van anar al que era nacional, però que no era nacional, en aquella època ja no es deia nacional, era per volar-hi.
I se'n van anar al patronat. Era perquè el local estava habilitant, ja. Sí, el van habilitar. Evidentment, la Suïssa va deixar de necessitar-se. Ja. És a dir, va deixar de necessitar-se perquè tothom en el Vilassà en aquell moment va fer una aposta cap a la pública.
cap a l'escola pública, perquè l'esplai es pagava. Era una escola privada. Vull dir, encara que l'Ajuntament ens hagués cedit els locals, pagaves. Era una escola pública. Estaves de lloguer. I l'administració era de l'Ajuntament? Sí.
Nosaltres constem com a treballadores de l'Ajuntament. A les nòmines, és a dir, constàvem com a treballadores de l'Ajuntament. La meva primera nòmina diu que treballo com a administrativa de l'Ajuntament, em sembla. Sí, sí, jo també. O sigui, funcionària.
No, no, funcionàries. Seu de funcionària. Bueno, contractada. Contractada. Mira, és aquí el de tot, què diu? Ajuntament de Vilassar de Mar. Però quan ells van poder ja descarregar-se de nosaltres, llavors ja vam passar a tenir un altre... Però, a veure, explica'm una mica la vivència dels nens quan van arribar a la Suïssa. Perquè l'entorn era totalment diferent. La zona aquella no estava urbanitzada del tot, era molt més natura, no?
Era una masia, allò era una masia, però preciosa, eh? Encara ho és, encara ho és. Sí, sí, és una masia. És a dir, l'escola Pérez Sala no tenia res a veure amb la suïssa. No, no, ja. És a dir, estava ballant... Separat, una balla ens separava. L'era, l'era i l'escola.
I fèieu excursions amb la canalla, no? Bé, molt poquetes, eh? Jo crec que encara no estava de moda això de fer de colònies. I no teníem prou gent per treure nens pel carrer, eh? És que a vegades, quan ho penses, sortíem amb els 25, anàvem a la classe i fèiem una volta per Vilassar. Evidentment, Vilassar era un poble molt petit. Era més petit. Donàvem una volta al carrer Sant Joan, al passeig, pujàvem pel Monjo i tornavem, no? Vull dir, anàvem a veure una botiga perquè...
no sé, anàvem a veure alguna verdura, alguna botifarra, alguna cosa d'aquestes que fèiem amb els petits. Però allò d'excursions amb autocar... No, no, no, em referia a aquesta mena d'excursions. Sortides... Després, si tu vas a pensar, Joan, a veure, tampoc no n'hi ha cap necessitat que els nens de 3 anys vagin de colònies, m'entens? Cap, ni una. Ni de 4 ni de 5, perquè la vida totalment ha canviat. És a dir, els nens...
Per anar de colònies ja hem fet altres coses amb els pares i tot. És a dir, corren un risc que no cal. És una altra història aquesta. Podem parlar una altra ocasió. I tant. I els jocs preferits de la canalla allà en el pati, perquè jo recordo aquell pati ple de pneumàtics. Hi havia sorra, els pneumàtics i les rodes. La sorra, sobretot. Fer sorra fina jo crec que és intergeneracional. Sí, això és...
Universal. Universal, com la pilota. La pilota també és universal, intergeneracional, és a dir... Llavors, les rodes, jo les recordo molt perquè era tan... allò era tan novedor que juguéssim amb rodes de camió al pati, no? Que les fessin files, que fessin salts, que les fessin construccions. Clar, allò, a l'any 75, per una manera, això no... jo no ho he vist mai a l'escola. Però després hi ha hagut unes èpoques que han prohibit les rodes perquè com que tenen...
A dintre es veu que el cautxú té alguna cosa que pot ser perjudicial. L'alumbrificat que té a dintre es veu que és com coure o no sé què. Llavors ho van treure. I ara tornen a posar-les. Ho tornen a posar.
De totes maneres, vull dir que en aquella època sí que era molt innovador, perquè les rodes donen molt de sí, la pilota dona molt de sí, i la sorra, immensament. I el trapezi penjat allà d'una branca, no? Nosaltres no en teníem. No, teníem pont. Més bucòlic, això. Teníem un pont i una torre. Allò, els ferros, saps? Per penjar-se. Una torre, un pont... Els trapezi són certs perillós. S'ha de dominar molt bé i has de tenir un espai molt gran.
Bé, com ha canviat la custòdia dels infants de Vilassà des d'aquell 1971 fins avui? La custòdia és diferent, no? Com ha canviat? Me l'ha canviat moltíssim. Bé, és que el món ha canviat, la societat ha canviat. La societat ha canviat. La custòdia, vols dir, amb la cura dels infants. Sí, sí, em refereixo a això, a la cura que es tenia respecte a la que s'hi té avui. Sí.
Jo crec que abans, sobretot, el respecte cap a la professió de la gent, cap a la persona que feia la feina de mestre, en aquest cas d'infants petits, era amb molt de respecte, amb molta estimació. La gent t'estimava molt. T'estimava, et cuidava, et respectava, et tenia una confiança plena...
tu podies parlar amb la gent amb tot respecte. I jo crec que això, aquest és un punt d'inflexió per la gran diferència que hi ha avui dia. És a dir, si tu sents a parlar moltes vegades, quan parlen de la manca de respecte que hi ha a les classes, però aquesta manca de respecte no ve dels infants, ve de les famílies, ve dels entorns.
Els pares deixaven els nens amb vosaltres, i clar, teniu una confiança molt grossa i molt agraïts, perquè no deixeu de fer amb nens tan petits com una continuïtat del pare i de la mare, no? Exacte. La cura vol dir tenir cura que si es fa pipí o si s'ha de netejar, si li cauen els mocs, si està trist, què li passa, vull dir, és com si estiguessin a casa però amb un col·lectiu de més nens.
A més, la confiança aquesta és molt bonica perquè t'estableix uns vincles que fa que també creï un ambient de tranquil·litat en els infants, m'enteneu? Vull dir que si tu hi ha una bona relació i un bon enteniment entre les famílies que tu...
amb l'infant li pogués dir, mira, està preocupat, o que l'infant explica coses, el que sigui, vull dir, això afavoreix el seu fill, vull dir, res més, vull dir que, realment, jo no entenc com ara, és dir, ah, doncs ja aniré a parlar amb la mestra. I he viscut situacions d'aquestes que dic, no m'ho puc creure. Ah, mama, és que avui ens han castigat o ens han renyat. Ah, ja parlaré amb la mestra. Què vol dir parlar amb la mestra? Si us ha castigat, us ha renyat, és que ha passat alguna cosa. És per alguna cosa, no? Tu confia en la mestra?
Jo per això dic que és molt canviat. Això ha canviat, això ha canviat molt. Doncs amb aquest record de tantes i tantes persones que per pura vocació van cuidar dels nostres infants, quan més calia, posem punt final al fem poble d'avui. Ens quedaríem hores repassant aquestes pàgines de la nostra història, però el temps a la ràdio és el que és.
Gràcies, Montse i Rosa Maria, per acompanyar-nos en aquest viatge per la memòria de Vilassar de Mar i posar cara i veu a aquells que, amb pocs recursos però molta estima, van aixecar el que avui és el pilar de la nostra educació. Avui hem demostrat que, quan el poble es mou per una causa justa, el jou, les fletxes i les creus del passat deixen pas a l'alegria i al futur.
Ens trobareu en una altra edició, aquí a Vilassar Ràdio, a la mateixa hora. Ara ja us deixo amb l'Agustí per continuar amb el Ramp de Mar. Molt bona setmana i nosaltres seguim fent poble. Moltes gràcies. Ramp de Mar Paraules de Mar Avui portem tres paraules.
La primera, escandall, instrument per a mesurar la profunditat del mar amb una corda i un pes. A la part inferior, que era còmcava, s'hi posava una mica de greix i quedava enganxat al fang, la sorra, les pedretes... D'aquesta manera es podia saber com era el fons del mar. Calitxa, boirina o mala visibilitat del mar. I finalment, deriva.
Desviació del vaçell per efecte del vent o corrent.
Hem arribat al final del programa sabent que encara ens queden moltes coses per explicar. Desitjant, hagin pogut passar una estona entretinguda parlant de coses nostres, del mar, de les platges, del patrimoni, de les persones, en fi, de la singularitat d'un vilassa de mar únic i irrepetible. Bona proa, bona mar, bon vent i bona Samana Santa!
A partir d'ara, per demanar la valoració de la dependència no