Randa Mar, embarca't en un viatge pel present i passat marítim de Vilassar de Mar. Presenta el capità Agustí Martín, ambaixador marítim de l'Organització Marítima Internacional. Benvinguts a Randa Mar. Després de tots els anys, tornem a ser aquí per passar una bona estona amb l'actualitat marítima, amb nous convidats, amb les històries de mar, del poble i, sobretot, amb moltes, moltes ganes de compartir-les amb tu.
Escolta'ns, Arran de Mar, el teu punt de trobada a Vilassa Ràdio i deixa't portar per la brisa del nostre poble. De què parlarem avui? En el cafè de popa parlarem de la Marina de Tardor. En el rancho a bord i aprofitant que ara és la temporada del calamar, aquest molusc cefalòpada, en Joan Martín ens aportarà la seva importància culinària.
En els motius de Vilassar, i gràcies als vilassarencs Damià de Bas i Lluís Guardiola, avui explicarem qui era en Velocidades. A Històries de Mar parlarem dels pirates de la Mediterrània del segle XVI i les torres de Guaita de Vilassar de Mar. A l'espai de l'entrevista és un plaer tenir amb nosaltres un artista vilassarenc.
un home que s'expressa a través del mosaic, en Miquel, Ortega i Rectoret. I finalment, a Paraules de Mar, avui portem uns quanys renecs mítics del Capità Haddock. Comencem! Randa Mar Café de popà
Després de tots els anys, la mar canvia el seu aspecte. L'aigua ja no brilla com l'estiu. Ara té un color més profund, més seriós. Els blaus es tornen grisos, els verds es barregen amb el plom...
I segons com cau la llum, sembla que el mar pensi, que reposi després de tanta agitació estiuenca. El mar de novembre és com un vell mariner que sap molt i parla poc. No crida, no es fa veure, només murmura amb la paciència de qui sap que tot té el seu moment.
Caminant pel passeig marítim, les onades ja no competeixen amb crits ni amb sorolls de gent. Ara només s'escolta el vent i pot ser el pas d'algú que torna del mercat, de l'estació o que fa esport. I si t'hi fixes bé, fins i tot la sorra sembla respirar d'una altra manera. Després de tots els anys, el mar del Maresme canvia de ritme. La temperatura baixa...
Les corrents s'enforteixen, els dies són més curts i els núvols juguen amb la línia de l'horitzó. A vegades, el vent de garbí aixeca una mica d'escuma. Altres dies, la calma és tan perfecta que el mar sembla un mirall trencat només per les gavines. Els pescadors que feinegen per les aigües marasmenques ho noten abans que ningú.
Quan arriben els primers freds, comença una nova temporada de vida marina. Tornen els pobs i els calamars, els llobarros s'acosten a la costa i antigament els garoinaires es preparaven per sortir a buscar les primeres garoines, que ja començaven a ser bones. Malauradament, les garoines, arissos o garotes ja només les trobarem al nord de la costa catalana.
A les taules de Vilassà, a les tavernes o als restaurants apareixen plats més calents, més lents, més mariners. Un suquet, un arròs caldós, un pop a la brasa. És com si la mar es tornés més humana i més propera. Però la mar de tardor també té el seu caràcter. Els temporals de llevant arriben de sobte i recorden a tothom que la mar, per tranquil·la que sembli, sempre és forta.
Les onada xoquen amb fúria contra els espigons i la platja canvia de forma d'un dia per l'altre. Els veïns del Maresme ho sabem bé. El mar dona, però també s'emporta.
Quan el vent bufa fort, el poble s'atura, tothom mira cap a la línia blava i grisa, esperant que el temporal passi. I després, quan la calma torna, queda aquella olor tan especial de sal i terra mullada, aquella sensació que tot ha tornat al seu lloc. Arran de mar, ens agrada mirar el mar en aquests moments, quan no és per fer-hi banys ni fotos, sinó per entendre'l, per escoltar-lo.
Hi ha qui diu que el mar de novembre és trist, però no ho és, és sincer. És el mar d'aquells dies grisos, el mar dels que hi passegen una mica brigats, el mar dels que s'aturen a mirar sense pressa. És el mar que convida a pensar, a recordar, a escoltar-se un mateix.
A vegades el veus tan quiet que sembla que dormi. Altres dies s'aixeca com si volgués recordar-nos que encara és aquí, que encara mana. El mar d'hivern no busca agradar, no busca soroll ni turistes. És el mar dels que hi viuen tot l'any.
És el mar dels pescadors, que van a mar abans que surti el sol, del veí que passeja amb el gos, del fotògraf que busca la llum de novembre, del jove que s'asseua pensant silenci davant les onades. I potser per això ens agrada tant.
Perquè el mar, després de tots anys, és com una pàgina en blanc, sense presses, sense filtres, sense res més que el so del vent i l'olor de la sal. Ens recorda que la natura també descansa, que no sempre cal brillar, que hi ha una bellesa diferent en la calma i en la quietud, i quan el sol de novembre es pot rebre l'horitzó, el mar sembla encendre's un moment, com si s'acomiadés fins demà.
I nosaltres, des de Vilassar de Mar, des del nostre trosset de costa, sabem que aquesta mar, el de Tardó, també és casa nostra. Rany de Mar continua aquí, conservant-lo, escoltant-lo i explicant-lo. Perquè passi el temps que passi, el mar sempre té alguna cosa per dir-nos i nosaltres sempre ganes d'escoltar-lo.
Cada mes el mar ens porta un gust diferent. Aquest novembre el nostre plat preferit són els calamars. Fets de diferents formes, ens recorda que el mar no només és estiu, sinó també calidesa, tradició i bon menjar.
I per parlar-nos de calamars tenim a l'estudi, com sempre, en Joan Martín. Benvingut, Joan. Hola a tothom. Sí, parlarem de calamars. Els calamars ja sabem que és de la família dels cefalòpats, que és molt extensa. Tan extensa que podem trobar diferents tipus de calamars a totes les mars, a les 7 mars.
Es té que dir, pel meu gust, que el millor calamar que hi ha a l'hora de la cuina, a l'hora de cuinal, és el del Mediterrà, que és aquell calamar que té una carn dura, no gomosa, i que t'està deixant, mentre està almenys en aquell regostet una mica dolç. Aquí els calamars els acostumem a pescar de nit, des dels mesos de...
juliol, juny, finals de maig, fins pels mesos de desembre. Els pesquem amb putera i amb barca a la nostra costa de Vilassà, a l'alçada de les sapes, i aleshores, ara no tant, perquè s'acomplica molt el tema de la legislació de pesca, però sí que abans vèiem a la nit de l'estiu, mirant a l'horitzó, unes 20 o 30 llumetes
que s'estaven allà els pescadors amb la llum i pescant amb la potera els possibles calamars que demà farien de diferents maneres. Per què de nit? Perquè el calamar és un animal que es mou de nit. Recordem-se que hi havia aquí, dèiem, anem a pescar a la prima, que és a la matinada. Encara de nit ja començava a fer-se de dia, o ja a última hora de la tarda. Bé, el nostre gran Josep Pla...
Que ha escrit molt, té una obra molt extensa. És curiós, només va escriure novel·la, que és El carrer Estret. Però d'ençat i de relat n'ha escrit moltíssim. Va escriure molt sobre la cuina, les receptes de cuina. I no sé per quina raó era un etern enemic. Com el pare de l'Aníbal li va fer jurar odi etern als romans, en Josep Pla tenia odi etern als calamars. I és estrany, és estrany perquè...
No coneixo a ningú que demana uns bons calamars a la romana a l'hora de l'aperitiu, o com a primer plat, es tirin darrere. A tothom li agraden els calamars a la romana, bé, a tothom no, potser menys en en Josep Pla. Aleshores, inclús a Madrid hi ha els famosos bocates o bocadillos de calamars, que jo he anat moltes vegades a Madrid, però, de fet, sempre en vull menjar i encara no els he provat mai, perquè potser no crida massa l'atenció, però som molt coneguts i molt famosos.
Aquí, clar, estem parlant de calamars que es trobem arreu del món, per tant, hi ha centenars o milers, inclús, de receptes de fer calamars. Aquí tenim les pròpies, per exemple, un bon calamar de putera a la planxa amb un bon raig d'oli...
Evidentment, el sal i all i l'olivera acompanyat d'una amanida és perfecte, inclús per complir unes bones dietes i sanes dietes. També trobem els calamars a l'Andalusa. Trobem els calamars fets amb ceba, tallats a rodanxes i amb ceba, amb una mica de sal o una mica de vi, ull amb la sal i la ceba, perquè la ceba no sé exactament per quines qualitats científiques agafa molt la sal. I té una poca que no ens quedi ensalats.
Trobem els calamars famosos a la Romana, els calamars a la Romana. A veure, no és fàcil fer uns bons calamars a la Romana perquè hi ha uns punts que es tenen que tindre molt en compte. Primer, els calamars tallats a rodanges, importantíssim, que estiguin ben secs. Ben secs, sí. Els podem agafar amb una safata i apretar-los amb paper de cuina per treure'ls-hi tot el màxim d'humitat possible.
Aleshores, farem la salsa per arrebossar aquests calamars, la romana, que es fa amb aigua i es fa amb tèmpora. S'hi pot posar més que per gust, per donar-li color, una mica de llevat, que podria ser aquell sobreig de la Casa Royal, que també va molt bé, i aleshores és molt important, però molt important, que l'aigua sigui ben freda.
I si pot ser carbònica, o sigui amb gas, inclús pot ser aigua de bitxí o qualsevol altre tipus d'aigua amb gas, abans es feia servir, que avui ja em trobem molt poc, era el sifon, millor que millor, ens quedarà una pasta més cruixent. I aleshores també és molt important a l'hora de fregir el calamar, és que l'oli estigui ben calent, perquè si l'oli no està ben calent, el que passarà és que els calamars es faran més temps en caure i ens quedaran oleosos, cosa que és bastant desagradable.
Per tant, tenint en compte aquests quatre punts, ens quedaran uns calamars que inclús diria que li agradarien a en Josep Pla. Bé, també trobem les grans receptes dels calamars. No cal que siguin totes d'aquí, perquè en el País Basc hi ha els famosos xipirones, que ells en vez de calamar diuen xipirones, que és un calamar petit...
que es fan amb tinta, amb la seva tinta, i amb molta ceba, i fan una salsa que queda negra. I és un plat extraordinari. Jo tinc un parent que una vegada em va fer, que van quedar molt bons, i mai més ha tornat a fer. Així que Agustí ja saps per què va. És veritat.
Aleshores, i clar, trobem els calamars a l'Andalusa, que són més fàcils de fer que els calamars a la romana perquè només porten l'arrabossat de la farina, es fa servir la tèmpora. Tèmpora era una farina que van importar...
exportar, perdó, els jesuïtes portuguesos al Japó. El Japó és molt famós a la tèmpora i és molt agradable de menjar. Per tant, aquí hi ha supermercats o comerços que ja venen farines que posa especial para freír. Aquesta aniria molt bé o inclús ja posa tèmpora directament.
I potser el plat més emblemàtic, el plat de festa major, el plat de Sant Joan, serien els calamars farcits. Aquests calamars farcits, que es tenen que ser calamars de ració. Tenint en compte que el calamar, una vegada cuit, vimba bastant. Per tant, un calamar d'uns 20 centímetres, sense comptar els tentacles, es queda reduït a 15. Però és suficient per una bona ració. Ens hem explicat ja aquesta recepta una vegada.
És fàcil, però laboriosa. Es tenen que netejar ben bé els calamars, que hi ha dues formes de netejar-los, o bé amb una cullera, per exemple, treu tota la, diguéssim, entre cometes, botixa que tenen a dins, o la segona és com si li donéssim la volta a un mitjó, llavors li dem la volta al calamar. Això és perillós, entre cometes, perquè se'ns pot trencar. Llavors, si ens trenca ja el tenim que rebutjar i no el podrem farcir. Jo sempre intento netejar-los bé.
Té un avantatge que si una vegada se'ls dono la volta i queda bé i les farceges, ja no cal posar-los després un escuradents o inclús cosils perquè amb l'escafó ja tanquen la boca. Agafaríem totes les aletes dels calamars, agafaríem els tentacles i trauríem la part dels ulls, trauríem aquella part dura que tenen al cap del calamar, trauríem el bec, que és un blix semblant amb un parequito o un lloro, i tot molt ben picat. El reservem. Carn picada de tosino.
la reservem, ceba putxada, que la passem amb la parella no fregida, que quedi de color blanc, ou dur, que després la ratllarem, i això és una cosa que ho faig jo, i jo crec que queda prou bé, perquè és més típic de la cuina catalana, el dolç i el salat, que és afegir en aquesta farsa pinyons i panses, panses d'aquells que no porten pinyol, i queda prou bé.
Aleshores, agafaré una paella grossa, un bon raig d'oli, li tiraré tot aquest calamar picat, les al·letres i els tentacles, un parell de voltes, li tiro la carn de port, un parell de voltes més, com ja estigui pràcticament cuit, un bon raig de vi blanc, vaig remenant, com ja estigui pràcticament cuit, li tiro aquella ceba aputxada i li ratllaré un parell d'ous d'usos per sobre, ratllats, no trencats, sinó ratllats. Tot això ben remenat i aquesta pasta la deixo refredar.
Joan, alguna vegada que hem parlat, eh, que també posaves de vegades una presa de xocolata? Al final. Al final, val. Al final. A veure, sí, llavors aquests calamars, ho dic, ja els tinc farcits, els tanco a la part de dalt, importantíssim. No omplir-los massa, perquè com que hem dit, camimben i fan petits, si està la massa molt apretada i tancada amb l'escura dents, pot ser que segons quin tipus de calamars ens trenquin. Per tant, no omplir-los del tot.
Llavors, amb una cassola amb molta ceba, però molta, no ens espantem, gran quantitat de ceba, deixarem aquesta ceba una mica, li posem els calamars pràcticament tots junts i que els calamars es vagin durant, enrocint. Estaran cuts, com veig, que ja està canviant el color i agafa un color daurat fort. I aquí sí, Agustí, seria el moment, abans potser hi tiraré un raig de conyac o de brandi, i una presa de xocolata d'aquestes que trobem als comerços que ponen 90% de cacao, que no és dolça, eh?,
Llavors, el que farem amb aquesta xocolata és donar-li tonalitat al calmar, que ens quedarà més foscos. Al quiligradi, si no, tampoc cal. És un plat de festa... De festa major, d'aniversari. I ara estava pensant si, per exemple, algú vol fer calamars a la romana o l'andalús ara per Nadal, que segurament pujarà a tots els preus. Ara, calamars està en bon preu. Si es congela, què tal?
Bé, es pot congelar. Hi ha una cosa curiosa amb el calamar. Com nosaltres que hem dit que el mes de juny, juliol, anem a pescar calamars, pesquem aquells calamars que tenen, diguéssim, sense comptar els tentacles, uns 15-20 centímetres, que no són massa grossos. La vida del calamar és curta.
Durant aquests anys van creixent, i ens recordem que és com aquest mes de desembre, a voltants de Nadal, surten aquells calamars grossos, que fan ben bé uns 40 centímetres. Aquests també van molt bé per fer la romana, inclús per farcir.
Explica'm, Joan, això del congelar, que és molt important per la gent que ens escolta. Senzillament... Ara el calamar està molt bé de preu i d'aquí un mes estarà el doble, segurament. Fàcil, Agustí. Agafo el calamar, li trec el cap, netejo també a dintre, que trobem una mica com una barqueta de plàstic, això, fora...
netegem bé la part de dintre, de vegades en trobem que avant porten ous, tot això ben net i esbendit. El deixem assecar una miqueta i també netegem els caps, tal com hem dit abans, que li trobem els ulls, li trobem el bec, una part que queda molt dura, i directament el congelador. El taparem amb una safata, el podem tapar amb paper film o amb paper d'alumini, i el congelador, i aguantarà, el tenim congelat, que podran comptar bastants mesos congelats.
El podem servir per després, o per farcir, o inclús anar fent racions per tirar l'arròs. L'arròs deixa que hi ha gent que li agrada més tirar calamars o gent que es decanta més per la sèpia. Podem posar calamars sèpia, si volem. També molta gent, ara que venen a les festes, que vindran a venir a les festes,
De Nadal també s'hi fan soquets i també sempre el calamar és una part important. Més que la cipen, quan fem un soquet o fem una sarsua, el calamar. Calamar, l'Uisa, per portar musclos, per portar els camarlans, per portar, inclús l'amant, depèn de com es tinguin les butxaques, per portar la gamba i peix de carn dura, com pot ser el rap, per exemple, o inclús la daurada. I Joan, per aquest plat estupendo del calamar frescita, amb què l'acompanyaríem?
Evidentment, amb un bon vi blanc fresquet. De l'altre, jo sempre dic vi de la terra, perquè últimament hi ha vins molt bons aquí. El vi de l'Empordà o del Priorat, però blanc i fresquet. Només una copeta? Jo crec que justegiríem amb una copeta i prou, perquè menjarem calamar. Amb la ceba combina molt bé el calamar. Fa un suquet excel·lent que sucarem pa. Per tant, jo crec que amb una copa no n'hi haurà prou. Doncs anem-hi, Joan. Moltes gràcies. Som-hi.
Cap a finals dels anys 1950, aterrà a Vilassadamar una família d'origen no català,
El pare, un home d'edat madura, entrarà com a funcionari, mig aguetzil, mig policia municipal. Els viletans li van treure el motiu d'en velocidades, perquè no es distingia precisament pel seu dinamisme. Acostumava a dir, ja boi, i aquell ja boi de vegades es feia etern. Música
Avui a Randamar us convidem a mirar el nostre poble amb uns altres ulls, amb ulls d'història de pirates.
Som a Vilassadamar, terra de mariners i de pagesos, però també fa cinc segles terra de vigilants, de focs d'alarma i de torres de guaita. Un temps en què el mar no era només una font de vida, sinó també una font de perill.
Llavors, la Mediterrània era el centre del món i alhora un mar en guerra. D'una altra banda, l'imperi hispànic de Carles i Felip II, que dominava bona part d'Europa i les noves terres d'Amèrica, i d'altra banda, l'imperi otomà, que s'estenia des de Turquia fins al nord d'Àfrica.
Entre tots dos mons, un bar ple de vaixells comercials, de flotes armades i de pirates.
Des del nord d'Àfrica, els corsaris berberescs, sobretot del G, Tunís i Trípoli, sortien amb embarcacions lleugeres, ràpides i silencioses. Actuaven amb el suport otomà i tenien un objectiu clar, atacar les costes cristianes. S'acostaven de nit, desembarcaven en silenci i assaltaven pobles sencers. S'enduien gent per demanar-ne rescat
o vendre com a esclaus. Robaven mercaderies, aliments i bestiar. A les costes catalanes, el crit de moros a la costa era sinònim de pànic.
El Maresme, amb el seu litoral obert, va ser especialment vulnerable i el veïnat de cases de mar, de l'actual Vilassa de Mar, aleshores un petit nucli de cases i masies a prop del mar, va haver d'aprendre a conviure amb la por i la vigilància constant. Per protegir-se, els pobles del Maresme van vestir torres de guaita i defensa. La majoria eren propietats privades.
Eren torres de pedra gruixuda, amb poques finestres, una porta d'accés elevada i una terrassa superior on s'ensenien focs de vis. Quan una torre veia unes veles sospitoses a l'horitzó, feia senyals de fum o de foc i les torres veïnes responien. En pocs minuts tota la costa quedava visada.
Aquest sistema s'estenia des de Blanes fins a Barcelona, creant una autèntica xarxa de vigilància visual. Les costes més atacades van ser les de les comarques de la Selva i el Maresme.
I tenim un munt d'atacs documentats. Els més importants, els de Badalona, el 1527, Palamós, 1543, o Pineda, el 1545. El veïnat de cases de mar de l'actual Vilassar se'n va alliurar o almenys no ha quedat cap registre d'un atac.
Però com la por estava al cos, a l'antic Vilassar de Mar també hi havia torres de guaita i algunes van marcar la història del nostre poble. Sabem que al segle XVI hi havia almenys tres torres de guaita o defensa. La torre de Nadal, que encara avui podem contemplar a l'actual plaça de Pau Vila, és una torre cilíndrica sòlida amb espilleres per observar el mar i parets d'un metre de gruix.
La torre de Can Mir, o Can Mi, estava situada on avui hi ha l'Ajuntament, o sigui, la que estava més aponent. Era una de les primeres a detectar el perill que venia pel mar. Avui ja no existeix, però durant segles va ser clau per a la vigilància del poble. I la torre de Can Rufau o de Can Lledó?
també desapareguda, situada al Camirral, on avui encara queda la part central de la masia anomenada de Cal Esparatera. Aquestes tres torres formaven part d'una xarxa de vigilància que connectava Vilassar, Empremiar i Cabrera, fent possible avisar en minuts a tota la comarca.
Quan una torre el virava una vela sospitosa, el foc s'encenia immediatament. A la torre del costat, el vigilant veia el senyal i feia el mateix. En poc temps, els pobles s'omplien de crits i moviment. Les dones i els infants s'amagaven o fugien terra endins. Els homes agafaven armes, forques o bastons per defensar el que era seu.
Les campanes de l'església tocaven assometent i tot el poble s'unia en un salvatec, resistir. Però la defensa no sempre era passiva. La corona va autoritzar els cursaris cristians, també anomenats cursaris de la corona, a sortir a mar obert per atacar els vaixells musulmans.
Amb una patent de cors, mariners catalans, valencians i balears podien capturar naus barbaresques legalment. Una part del botí era per ells, la resta pel rei.
Era una manera de convertir la guerra en un negoci i el perill en oportunitat. Des dels ports de Barcelona, Tarragona o Palma sortien vaixells armats que navegaven pel mateix mar on els pirates braverescs feien les seves incursions.
Les batalles navals eren ràpides i brutals. Entre el fum de pòlvora i el trencar de les onades, el Mediterrani es devenia un immens tauler de joc on la vida i la mort es decidien en qüestió de minuts. Mentre tot això passava, en indrets propers, la gent de Vilassar continuava la seva vida. Els pescadors sortien a la mar amb precaució, sempre mirant l'horitzó.
Els pagesos treballaven la vinya, el blat i els horts, però amb un ull posat a les torres. Moltes famílies vivien més amunt, avilassada dalt, per seguretat. El petit nucli de mar era un espai fràgil i exposat. Amb el pas del temps, la situació va canviar.
Els pirates van perdre força i el control del mar va tornar a les mans de la monarquia hispànica. Les torres van quedar obsoletes, algunes es van integrar amb masies, d'altres es van enderrocar o fondre amb les noves construccions, però la seva memòria va perdurar.
Encara avui, el nom de Can Nadal, Can Mi o Can Rufau... ...ens recorda aquell passat vigilant, aquell temps de focs d'alarma i de coratge. Les torres de Guaita, repartides per tot Catalunya, no són només pedres antigues. Són la memòria d'una comunitat que va saber sobreviure al perill...
Cada torre era un punt de llum a la nit, una cri de la solidaritat. Avui, des de Randamar, hem recordat un temps en què Vilassà era un poble vigilant, protegit per torres que no només guardaven el poble, sinó també la seva esperança. Perquè viure a Vilassà, aleshores com ara, era viure Rand del mar i també Rand de la història.
L'entrevista Qui no coneix en Miquel Ortega i Rectoret? Un home que ha fet de l'art la seva forma de vida. Ell s'expressa a través del mosaic, utilitzant una tècnica poc habitual. Aquest artista vilassarenc, que té el taller a Mataró, es va fer museista per pur plaer i a poc a poc es va anar professionalitzant.
L'artista vilassarenc aposta pels mosaics extractes amb formes personals i complexes i avui tenim el plaer de robar-li una mica de temps del seu taller i de tenir-lo a l'estudi de Vilassar Ràdio. Benvingut, Miquel! Hola, bon dia a tothom!
Mira, estem contents que siguis amb nosaltres, gent de Vilassar i gent que fa coses. I tu ets un d'ells. I escolta'm, jo he preparat unes quantes preguntes perquè no m'agradaria deixar-ne cap al tinter. I la primera que et voldria fer és com vas descobrir aquest món del mosaic?
Doncs bé, el vaig descobrir ja de jovenet, quan tenia 14 o 15 anys, precisament amb una mestra que havia estat en aquest edifici actual, que llavors hi havia les mestres, la Mercedes, la senyora Mercedes i la senyora Eretrini, i a dalt, en el segon pis, hi havia una mestra que es deia Montserrat Blanc.
Aquesta senyora va anar a viure a Mataró i llavors ens feia classes de repàs a mi germà i a mi i a altres nanos. I un bon dia va preparar una excursió a Tarragona, en el Museu Arqueològic,
i allà va ser on vaig descobrir una riquesa per mi que ignorava, que és l'art de fer mosaics. Art, art que en principi en diuen artesania, però després també pot esdevindre realment amb art.
i vaig veure treballs fantàstics, com era el mosaic dels peixos, que allà queden plasmats tots els peixos i crustacis de la Mediterrània d'aquella època, i que alguns han perdurat fins als nostres dies.
I després també vaig descobrir el que era el micromosaic, que són teseles més petites, i llavors hi ha un treball que es diu la medusa,
que van trobar a la pedrera de Tarragona, que estava mig desfet. I així s'ha quedat. L'han pintat, han reconstruït amb ciment i un to de color.
per representar, per cabal d'omplir, però li falten moltes teseles, que teseles són els elements quadrats, petits, que formen amb els diferents colors i diferents tonalitats tots els treballs amb mosaic. Tu, quan comences un treball, hi ha un procés, hi ha un procés, és un nou projecte. Com comença un nou projecte?
Doncs bé, es tracta de trobar el punt d'inspiració que et pot vindre per immensitat de costats. Tant el pots veure amb una obra pictòrica com el pots fer tu,
que és molt interessant també a vegades el procés és amb tinta fer escampar-ho anar buscant la forma i les tonalitats fins que tu trobes que allò et crida, et diu alguna cosa interessant i que en realitat és quan agafa interès quan aquella peça aquell dibuix veus que
t'agrada, forma part ja de tu, de la teva persona. Llavors, pas següent és treballar-lo fent amb pedra. Amb pedra, amb, com he dit abans, teseles, que són aquestes peces de pedra, o fang, o vidre, o algun material que puguis anar recopilant un rere l'altre...
formant el que es diu el andamento, que és posant això, un darrere l'altre, forma de... com de cuc, no?
o no, o agafant formes sinuoses. I llavors, això, pots fer primer un petit esbós per recordar-te'n de la idea que ets tingut en aquell moment, o bé, a sobre, fer el treball sobre paper de calc i aquest paper de calc transferir-lo a sobre del suport que tu hi tinguis que posar les taseles. Miquel,
Quines són les eines bàsiques d'una persona que ha de fer un mosaico com els que fas tu? Bé, hi ha dos vessants. Una són les pedres dures i altres no tant. Les dures, hi ha dues eines que es diuen la martellina i el talliolo. La martellina, nosaltres aquí en diríem un tallentor.
En un taller de ferrer hi ha un martell en forma arquejat, en forma d'arc de circunferència, de diferents pesos, i llavors el talliolo és com una mena de punta d'escarpa molt grossa que s'incrusta dins d'una soca.
I aquestes dues eines són les bàsiques per poder tallar pedra i crear teseles de les pedres. I d'on surten aquestes pedres? O te les trobes, tu? Bé, has de voltar. Avui dia, per sort...
Hi ha molts gardens que tenen diferents tipus de pedra, o bé toca trepitjar país i anar a buscar, anar en llocs que més o menys ja saps que en trobaràs, i llavors te les emportes al taller i allà les has d'anar tallant. I també pots sortir d'un plat trencat, d'alguna de ceràmica vella...
Sí, aquesta és l'altra vessant, que també la part de mosaic modernista va saber donar-li molta vida, i és d'això, de la ceràmica o el vidre. Llavors, aquí entrem en un altre tipus d'eina per tallar, que és una tanalla,
amb les estes de vídia, vídia és un material de ferro molt fort, i llavors amb allò ho has d'anar tallant com si tallessis amb unes alicates i anar fragmentant.
D'això, quan entens uns quants serrons, llavors ja pots començar a deixar anar la teva imaginació, junt amb els croquis, el paperet, l'apunt que t'hagis pogut fer anteriorment, i d'aquí comença el mosaic.
Recordes quin va ser el teu primer mosaic? Sí, sí, recordo. Va ser un cavall d'aquells rampants que el vaig fer a sobre d'una rajola. El tinc encara, eh?, el conservo. I vaig fragmentar...
només és ceràmica cuita a 1.300 graus i llavors agafa una fortalesa que s'ha de trencar d'una manera que trenca com el vidre pràcticament també talla com el vidre i en peces molt petites el suport va ser una rajola de ceràmica
recollida d'un contenidor un contenidor d'obra que llançaven i a partir d'aquí vaig fer el meu primer treball es pot dir I tu en cada obra que fas intentes transmetre algun missatge? Jo utilitzo una mica el mosaic com a teràpia i penso que per mi és el camí
Quan tu fas un dibuix, sigui el que sigui, aquell dibuix és una mica tu. Llavors tu pots perfeccionar la tècnica, l'element amb què el dibuixis, ja sigui amb pastel, amb bolígraf, amb pintura...
amb oli, el que sigui. Però, facis el que facis, allò ets tu. A partir d'allà, tu pots anar millorant aquell treball, no? Volem-te'l millorar o creant-te'l d'una manera més ràpida, però que sempre has de ser sincer i ser tu mateix. Tu, Miquel, com et sents quan veus la teva obra acabada?
Bé, és una satisfacció veure l'acabada, sobretot quan jo els passos que faig a l'hora de fer un treball sempre els acabo amb el que es diu una vorada, estan ben subjectes amb el material, està tot estudiat i preparat, he après a fer-ho d'una manera que quedi molt correcta,
I sobretot a l'hora de fer la vorada és quan adquireixes una gran satisfacció immensa que només qui ho fa s'hi troba amb això. Que quan dius, mira, he fet aquest treball, és així, és com aquell que diu aquesta és la meva criatura i llavors l'entregues a la societat, no?
i que en pugui, no sé, deleitar-se també. Aquesta és una mica l'esperit, no? Que puguis transmetre a la gent que mira les obres, doncs, algo. I aquest algo sempre va parar amb la persona i moltes vegades, moltes, moltes està relacionada amb el mar.
El mar perquè el portem dins, els que som de costa, i no cal anar a buscar grans coses, només és deixar-te anar i llavors es queda plasmat, es veu, es nota.
Això és un dels temes que jo et volia preguntar, la influència d'aquesta mar, d'aquesta mar mediterrània amb les teves obres, que de vegades és el color, de vegades és aquelles onades ondulades que fas servir. I ja que parlem d'això, ens pots explicar una miqueta la teva evolució que hi ha hagut o canvi important amb el teu estil al llarg dels anys?
Bé, és important que em diguis això, perquè a vegades, quan m'aturo i veig els treballs que tinc en el taller, m'adon que abans era monocolor, utilitzava només un color o dos, i ara últimament hi estic posant molta més varietat i jugo amb el color. És com si busco que...
els elements, l'aire, el sol, la pluja, puguin plasmar-se en l'obra que faig. Els elements són un color i a vegades pots buscar gradacions o no.
només la seva puresa, el seu origen amb color i barrejat amb les teseles blanques fa un contrast que t'identifiques en aquest moment m'identifico en aquest moment amb l'obra que faig
en l'actualitat i estic en aquest camí actualment ja veurem cap on evoluciona i les persones que veiem les teves obres clar, de vegades veiem podem veure diferents coses, podem veure o imaginant-se coses també, no? un paisatge, un sol que surt
un camí... Però, clar, com podem arribar a saber el que tu has pensat, el que tu has plasmat allà, no? Te no ho expliques, això, si fas una exposició? Si m'ho demanen, sí que ho explico. Evidentment, a vegades hem fet recorreguts per exposicions i llavors ho he anat explicant. I, bueno, llavors hi ha gent que ho ha entès i que ho ha vist enseguida
És això. Si tu ets sincer a l'hora de fer un treball, si no et bases en treballs d'altra gent, que, a veure, un artista sempre se solapa amb altres artistes. Però això ha de ser el començament. Després ha de fer el seu camí. I aquest camí és aquest, el que una persona realment sent i viu...
ho ha de plasmar. Hi ha espectadors que ho capten en seguida i hi ha altres que necessiten una explicació. Va per aquí. I també hi ha... De vegades veiem poques obres de mosaic, no se'n veuen moltes. Creus que el mosaic està valorat dins el món de l'art contemporani?
Doncs no, m'agrada que facis aquesta pregunta perquè realment aquí a Catalunya ha arribat molt poc d'art contemporani amb mosaic. Una cosa són mosaics clàssics, mosaics grecs, romans, bizantins, modernistes, que són fàcils d'inspirar-se amb obres d'altres autors anteriors que ens han precedit.
Però ser un mateix és el camí de l'art en el mosaic. I aquí és on jo investigo...
en a mi mateix. És allò que busques nous camins que et brollin i realment aquí no hi ha un gran interès. Així és com a França, Alemanya, Anglaterra...
hi ha un gran interès, hi ha una gran inquietud, hi ha molta gent que practica de tota mena de mosaics, doncs aquí encara no ha arribat. Jo ja em faig, ja et miro de promulgar-ho.
El grup que pertany a Sant Lluc Parlar, des de Sant Lluc, cada any poso una paradeta en la riera de Mataró i ensenyo com es fan senzillament a iniciar un mosaic amb un format de 15x15 i amb molt d'interès, però aquí s'acaba en aquell dia. No hi ha ningú més que s'hi hagi posat. No sé...
Ha sigut oportunitat de conèixer algun altre artista com tu fora de Catalunya?
Sí, sí. Vaig tindre la sort que a Florència algú es va fixar en els treballs que feia. Llavors em van cridar per fer una exposició col·lectiva amb altres companys. Allà vaig tindre la sort de coincidir i vam anar a fer un sopar tots plegats amb gent de tota Europa, Europa i altres llocs, i Austràlia també,
d'arreu del món, persones d'arreu del món interessats en mosaics. El meu mosaic va ser dues peces que vaig presentar van ser exposades al Palau de Medici Ricardi i em van dir que s'hi volia deixar-ne una per al museu que hi ha a Florència, de mosaic. I així es va ser, i allà el tenen. Molt bé.
I Miquel, amb quin projecte estàs actualment?
Bé, ara he fet un trofeu, després tinc una altra comanda, preparant, i dues obres més, una que és uns treballs amb una pintora de Mataró, que ella fa la pintura i jo faré la versió mosaic. I serà una exposició que pretenem fer per aquí, al poblet de Parquiela a prop,
a Argentona, al Museu del Canti, el que passa que encara està a les beceroles, perquè hi ha diferents elements a tindre en compte, però els projectes són aquests. I això són projectes que de vegades, clar, a tu t'ho demanen, jo recordo perfectament...
el que vas fer per els 100 anys del futbol de Vilassà, que és molt recordat. També el que hi ha al Pairal, que és preciós. Però tu tens algun somni, algun projecte que diguis ideal, que t'agradaria algun dia fer...
I que encara no has començat, però què el penses? És que dins del meu projecte de museïstic és caminar sense parar. I dins d'aquest tipus de feines museïstiques...
veure-m'hi, no?, veure dins dels treballs com soc, amb el pas dels anys, com he anat sorgint, com he anat evolucionant, i llavors aquest és el meu destí final, no?, veure'm, poder mirar enrere i veure el treball que he fet i com ha anat sorgint.
És correcte, és tota l'evolució teva en aquests anys, de tot el que has fet i com has anat canviant d'estil, però sempre...
amb el concepte que vols fer alguna cosa que et tingui un missatge que representi alguna cosa important i tot això estava pensant ara si algú volgués començar per aquest camí des del principi que has començat a tu fa molts anys quin consell li donaries?
Bé, en principi, mira, que em vingui a veure i li explicaré una mica com jo he anat fent aquests diferents passos i he arribat fins on estic, d'una manera simple i senzilla. I després, bueno...
que descobreixi si realment li agrada, perquè és molt sacrificat, també. Penseu que abans de fer una obra s'han de trencar les taseles, i això ho has de fer tu. D'això se'n diu trencar pedra, i trencar pedra a vegades ho diem molt sovint en el sentit de ser constant, de ser constant.
I, clar, s'ha de tindre un esprit de voler fer aquest tipus de treballs, aquesta tècnica, que també hi ha moltes i diferents varietats creatives a l'hora de fer un treball museïstic.
doncs Miquel hem d'anar acabant que el temps se'ns acaba tens el taller Mataró la gent et coneix i la gent sap qui ets espero que Vilassà puguis fer alguna mostra algun dia important dir que el món mosaic ve del llatí opus musibum que vol dir obra dedicada a les muses i això vol dir que els romans ja consideraven aquest art refinat i refinat és la feina que saps fent tu Miquel
Donar-te les gràcies per estar aquí a Vilassar Ràdio, Randamar, i ja per acomiadans, doncs esperant-te ben aviat que mostrin això que estàs fent, també Vilassar, alguna mica del que fas a Mataró, aquest inici, perquè gent jove pugui veure que és un mosaic, com es comença, una cosa de petita, perquè ho puguin veure i puguin fer-ho.
Molt bé, doncs gràcies a tu, Agustí. Una abraçada molt forte. I gràcies a Randa Mar. Gràcies, Miquel.
Brolla aigua entre les flames, resguardant el teu portal. I ella et mira amb la nostàlgia d'una fera sense mal. La mainada li fa rauxa, no em plencantis i per dalt.
La font d'aquella plaça lluita sense mordessa. Eh-eh-eh-eh-eh-eh-eh-eh-eh-eh-eh-eh-eh-eh-eh-eh-eh-eh-eh-eh-eh-eh-eh-eh-eh-eh-eh-eh-eh-eh-eh-eh-eh-eh
I cremarem fins a l'albada, des de la nit de Sant Joan, i tot el barri una coada, per veure'n el corró més gran.
La font d'aquella plaça, lluita sense mordassa. Eh-eh-eh-eh-eh-eh-eh-eh-eh-eh-eh-eh-eh-eh-eh-eh-eh-eh-eh-eh-eh-eh-eh-eh-eh-eh-eh-eh-eh-eh-eh-eh-eh-eh-eh-eh-eh-eh-eh-eh-eh-eh-eh-eh-eh-eh-eh-eh-eh-eh-eh-eh-eh-eh-eh-eh-eh-eh-eh-eh-eh-eh-eh-eh-eh-eh-eh-eh
La font d'aquella plaça lluita sense mordaça
El ritme d'un salpit batega la cuirassa. Quan la vella esteu al mig, el teu son gira rotllant.
Hem escoltat l'amegrana de la cosina. Rem de mar. Paraules de mar. Els renecs mítics del capità Haddock són una de les parts més divertides i recordades dels còmics de les aventures de Tintín.
creats per Erger. En català, moltes d'aquestes expressions s'han traduït amb gran enginy, mantenint el toc explosiu i còmic del personatge. Us hem preparat una selecció dels més coneguts en versió catalana. Ganacoluts, iconoclastes, botiflers, escarabats d'estable, col·leccionistes de temps de suro,
Papos inflats, sàtrapes, cactues, paparra de les antípodes, abicinis de tracera categoria i taurons d'aigues brutes.
Hem arribat al final d'aquest programa sabent que encara ens queden moltes coses per explicar, desitjant hagin pogut passar una estona entretinguda parlant de coses nostres, del mar, de les platges, del patrimoni, de les persones, en fi, de la singularitat d'un vilassar de mar únic i repetible. Bona proa, bona mar i bon vent!
Fins demà!