Randa Mar, embarca't en un viatge pel present i passat marítim de Vilassar de Mar. Presenta el capità Agustí Martín, ambaixador marítim de l'Organització Marítima Internacional. Benvinguts a Randa Mar. La tardor va avançant i el temps combina la calma i les tempestes. La mar canvia de ritme, de vegades calma i serena, de vegades brava i impredictible.
En aquest programa us portarem històries marineres del poble perquè cada onada ens recorda qui som i d'on venim. D'aquí parlarem avui. En el cafè de popa aclarirem què són i qui té responsabilitat sobre les aigües territorials, les zones marítimes i les platges. En el rancho a bord, en Joan Martín ens porta un plat de tardor
arròs de muntanya amb bolets i costella. En els motius de Vilassar, i gràcies als vilassarencs Damià de Bas i Lluís Guardiola, avui sabrem qui eren els Rates i en Raton. A Històries de Mar recordarem la tràgica regata d'Arenys de Mar que fa 55 anys va causar la mort de 8 persones.
a l'espai de l'entrevista, i com ja s'acosta al Halloween, una tradició forastera, però que ja celebra arreu. Tenim entre nosaltres l'amic Carlos Sánchez, que ens explicarà l'edició d'enguany que porta per nom l'Espigó de Garbí és terrorífic. I finalment, a Paraules de Mar, avui portem unes frases poètiques sobre la mar. Comencem!
El programa Randamar rep preguntes dels nostres radioïents i una que ens han fet és que aclarim la responsabilitat sobre les aigües territorials, les zones marítimes i les platges.
El litoral, les platges que l'envolten o els penyes segats estan sotmesos a unes lleis de l'Estat. Són la llei de costes i la llei de ports. El mar ocupa gran part del nostre planeta i és molt important per la vida, el transport i els recursos naturals. Per això hi ha unes normes que indiquen quines parts del mar controla cada estat i com s'han d'utilitzar.
Les platges són la franja de contacte entre la terra i el mar. Totes les platges són de domini públic, és a dir, pertanyen a l'Estat i no poden ser propietat privada. Tot i això, els ajuntaments són els encarregats de gestionar-les cada dia. Això vol dir que s'ocupen de la neteja, de posar dutxes i papereres...
de tenir socorristes i vigilància pels vanyistes i també de controlar les activitats que s'hi fan. També autoritzen i regulen les guinguetes, que són establiments temporals a la sorra on es venen begudes i menjar.
Aquestes guinguetes han de complir unes normes i només poden estar obertes en èpoques concretes, com l'estiu. Tot això ha de ser regulat per la llei de costes.
Per saber on comença el mar i acaba la terra, a moltes platges està marcat amb senyals visibles a terra, com ara passarel·les, cartells, pilones, cordes o línies a la sorra que delimiten la zona marítima de la zona terrestre. Això ajuda a garantir la seguretat dels banyistes i a recordar que el litoral és un espai protegit i públic.
A Vilassa de Mar podeu veure les pilones de color blanc al llarg del passeig marítim i al costat de mar del mur de la via del tren. A tocar de la costa hi ha les aigues interiors, com ara ports, badies o desembocadures de rius. Aquestes aigues també formen part del territori de l'estat.
Després trobem les aigues territorials, que arriben fins a 12 milles nàutiques marendins, uns 22 quilòmetres. Aquí l'estat té el control total i pot decidir sobre la pesca, la navegació i l'ús dels recursos.
Més enllà hi ha la zona contínua, que va fins a les 24 milles nàutiques. En aquest espai, l'Estat pot vigilar i evitar problemes com contravant, immigració il·legal o infraccions fiscals i sanitàries.
Una altra zona molt important és la zona econòmica exclusiva, que arriba fins a 200 milles nàutiques. Aquí l'estat pot explotar els recursos naturals, sobretot la pesca i els minerals del fons marí, encara que la navegació i el pas a vaixells continuen sent lliures.
També hi ha la plataforma continental, que és la prolongació del territori sota el mar. Pot arribar fins a 350 milles nàutiques si la geologia ho permet i permet explotar els recursos del subsol. Finalment, més enllà d'aquelles 200 milles, hi trobem l'alta mar. Aquest espai no pertany a cap estat,
i és considerat patrimoni de tota la humanitat. Aquí tothom hi té dret a navegar i cooperar. Les platges, les aies territorials i les diferents zones marítimes són espais que cal conèixer i respectar. El mar no és infinit ni inalterable i per això és molt important que tots els estats i també els ciutadans
El cuidem i el fem servir de manera responsable. Per anar fent boca, aquests dies que comencen a refrescar, portem un plat molt especial. L'arròs de muntanya amb bolets i costella.
L'arròs a la cassola, també he dit arròs a la catalana, arròs de muntanya, arròs del tros o arròs de pagès, és un arròs molt nostre. Fa que es pugui fer amb diferents tipus de carn, com pot ser el conill, el pollastre i la costella de porc.
Tot i que n'hi ha moltes variants, poden afegir molts altres ingredients, com són la salsitxa, les multifarres, etc. I per això tenim avui aquí en Joan Martín, que ens en farà cinc cèntims. Endavant. Hola a tothom. Bé, l'arròs de muntanya, de fet, és un dels tipus d'arròssos més primitius que hi ha. És molt semblant a la paella valenciana, la paella valenciana també original. Tenen en comú que tant un com l'altre no porten peix.
La paella valenciana, ja sabem que els valencians la fan amb aquella paella especial, els ingredients es poden dir perquè són molt fàcils, porta aigua, porta arròs, porta sofregit, porta pollastre, porta conill, o porta pollastre i conill, porta costella de tocino i porta salsitxes. També porta, que aquí no ho posem, el que són les baquetes. Les baquetes són aquells cargols que aquí en diem monges, que són aquells, els entesos diuen que són uns dels millors, són aquells cargols de mitjà tamany que tenen com unes ratlles
blanquinoses unes ratlles negres
I que els valencians els afegeixen a la paella i també el que són els garrafons. Els garrafons és com una espècie gran de mongeta. Ull, no són mongetes seques, com podríem dir aquí que fem servir les mongetes del ganchet, sinó que són mongetes fresques, garrafons. Doncs aquest, diguéssim, seria la paella original valenciana. Fixem-s'hi que no em porta peix, a excepció d'alguna part nord del Llevan i Castelló, que de vegades s'hi afegia una mica d'anguila.
L'arròs de muntanya nostra és molt semblant, tampoc porta peix. Quins elements hi posem? Evidentment, agafarem una cassola amb un bon raig d'oli. En aquesta cassola hi afegirem trossos tallats petits, de pollastre, o pollastre i conill, tot tallat petits, exacte.
Això seria el primer que hi posaríem quan l'olig estigués calent. Aleshores, quan ja comenci a enrosir aquest conill i aquest pollastre, és quan hi afegirem la costella de tocino, que s'hi pot tenir una mica de gres, millor que millor, que aquestes anirà desfent a l'hora de la cocció. I també hi afegirem les salsitxes, sal i pebre, ull amb el pebre, perquè les salsitxes o la botifara, que podem tallar també rodanxes, ja em porta.
Bé, per tant, com tingui tot això enrocit a la cassola, el que faré és afegir el sofregit. Aquell sofregit que jo he comentat més d'una vegada, que tindré en el congelador, un dia per la tarda que tingui temps faré una bona cassolada de sofregit i aleshores, quan estigui fet, l'aniré apartant amb racions i congelat, perquè el sofregit és un element a la cuina que ens costarà, ens porta bastant de temps i aleshores, en aquest cas, si el tindré preparat a la nevera, serà qüestió de treure-lo i afegir-lo a la cassola.
el deixem descongelar, evidentment. Per tant, en la cassola hi tindré el que és la carn i tindré el sofregit, tot ben remenat. Si estem parlant de verdures de temporada, aquí podríem afegir pèsols de temporada, la temporada de pèsols ja sabem que és l'hivern, aquí podríem afegir carxofes, o també s'hi podia afegir mogeta tendra, o inclús si volguéssim alguns branquinyons de bròquil. Bé, no ho posarem tot, o un tipus de verdura o un tipus d'altre de verdura.
Joan, hi ha una cosa important que has dit, que la carn, quan la sofregeix, té que estar ben enrossida perquè tregui la substància. Això ho recordo molt perquè el Llorenç de Nin va estar també aquí una vegada i ell feia els demanys d'arròs. I sempre diu, el cap de costella, el conill, ben enrossit, que això deixa la substància. Exacte, és el que hem dit, que, per exemple, com si fem servir costellets d'assumino o de porc, que tinc una mica de greix, que creixis de xantinades fan i anirà portant gust a l'arròs.
Aleshores, serà el moment d'afegir-hi els bolets. Ara estem en temporada de bolets. Jo, personalment, m'agrada molt afegir-hi el rossinyol. El rossinyol aporta avantatges amb el rovelló. Primer, no deixa anar tanta aigua i, segon, que mai no es curca el rossinyol, no el trobarem mai curcat. Per tant, hi afegirem rossinyols que abans els he tallat el peu, els hauré esbandit una mica si hi ha alguna impuresa, i també els hi afegeixo.
Llavors serà el moment, que ja tot això estarà barrejat a dins de la cassola, d'afegir-hi el brou i d'afegir-hi l'arròs. Primer hi afegirem l'arròs. Els valencians fan al revés. Primer hi aflegeixen l'aigua o el brou, o el caldo, i després l'arròs. Aquí ho fem al revés. Primer hi afegim l'arròs. Quina quantitat d'arròs? Sempre doble quantitat. Ui, perdó. Amb volum, no amb pes. Amb volum.
Quant? 100 grams. Hi ha gent, jo per exemple a casa faig servir un colleró, que era aquell colleró curull, ja sé que són 100 grams d'arròs. Hi ha famílies que fan servir tasses de cafè, que ja saben que aquelles tasses de cafè fan 100 grams d'arròs. Hi ha gent que agafava agrapats, i sap que aquell grapat, proull, no és el mateix agrapat de la senyora Melero, que ho veiem per la televisió tota fineta.
amb mans petites, que un grapat d'arròs d'en Pau Casol, que serà per alimentar tres racions, entens? Per tant, jo crec que el més fàcil sempre serà, diguéssim, pesar. Per exemple, l'arròs, 100 grans per persona. L'hi afegim a la cassola, tot ben barrejat. Aquí serà el moment que si volem posar una mica de clorant, una mica de pebre vermell, una mica de pebre vermell, si volem una mica d'anyora o polpa de pebrot, també. O safrà, també. Safrà, full de safrà.
Ens hi donarà color. Llavors hi afegim el brou. Hi podem afegir aigua. Aquí Vilassada, tota la vida, fins fa 50 anys, a les famílies el brou per l'arròs no sabien què era. Allà, aigua. I a València hi tiren aigua. Ara hem canviat, hi posem el brou...
el fumet que diuen els francesos, i aleshores posem aquest brou, sempre serà, els valencians, quan fan amb la seva paella, aquest brou té que tapar els rematges de les nances per aixecar la paella, i una mica més. Nosaltres posem aquesta quantitat de doble quantitat de brou que d'arròs en quant a volum,
I el posem al foc. Un cop fort, al començament, que bulli ràpid, després la baixem, perquè si ens evapora massa aigua, tampoc no ens quedarà bé al final. Tenim l'avantatge que, com que nosaltres estem més acostumats als arrosos amb més caldo, l'arròs de muntanya no és un arròs caldós, però tampoc és una pella, és un arròs una mica caldós. Aleshores, sempre podem guardar una mica de brou pel final, que sempre estigui calent, i donar-li la textura a l'arròs que vulguem.
Tot aquest procés d'ebullició ens donarà uns 16 minuts i últimament podem fer servir qualsevol tipus d'arròs. Aquí tota la vida havia fet servir l'arròs Nomen o l'arròs Sos o l'arròs La Fallera, l'arròs del Delta. Últimament ja fa anys he descobert un arròs que m'agrada molt que és l'arròs de pals. Jo ho faig servir l'arròs de pals i em queda relativament bé.
Llavors, quan comenci ja a bullir, el tindrem uns 16 minuts, aproximadament, amb una bullació mitjana, i quan faci 16 minuts, aleshores, parem el foc, agafem la cassola, la tapem i la portem a taula, i ho deixem reposar uns altres dos o tres minuts. Per tant, en total seran uns de 18 a 20 minuts. Ja el podrem menjar.
Hi ha una cosa important també, que parlaves ara dels bolets, dels rossinyols, de rovellons, que per cert s'estan trobant ara rossinyols en els boscos humits de llinàs, de dos rius, aquests dies ja n'hi ha, eh? Rovellons no encara, però de rossinyols sí.
Però també hi ha una altra forma de l'hora d'escalfar, que has de fer servir gas, o has de fer servir també vitroceràmica, o altres sistemes d'aquests ja més moderns. Però un arròs fet amb llenya ha de ser molt més bo. Clar, llavors l'únic que tens que tenir en cura, mentre es vagi cuinant l'arròs,
afegir la llenya necessària, primer perquè no bulli molt, no vagi massa ràpid, però tampoc se'ns en vagi apagant. Per tant, contínuament hem d'anar afegint llenya per buscar la temperatura correcta perquè cogi l'arròs d'una forma també correcta. Jo crec que quan acabes de fer l'arròs s'ha de mantenir una estona en repòs. Perquè es capi de fer.
Ja ho hem dit, 16 minuts bullint, que vagi fent aquell xup-xup, aquelles bombolls que van sortint, 16-17 minuts, i llavors un parell de minuts més allà a la taula, tapat, que vagi reposant, i ja seran els 20 minuts que trobem a totes les receptes de cuina que ens diuen que calen per fer un arròs. Nosaltres ja aquests dos o tres últims minuts ja els tindrem, diguéssim, apagats. Depèn de la cassola que tinguem, també podem posar al forn un parell de minuts gratinant. El que s'hi pot fer en aquest arròs és també, per sobre, tirar-hi unes tires de pebrotes calivat i queda molt bé.
Tu fas l'arròs amb cassola o el fas amb paella? A veure, normalment el faig amb cassola, però també el faig amb paella de tant en quant.
Aquest plat, per exemple, és un arròs, l'arròs de muntanya, que podíem fer un dia entre setmana. És molt més barat que un arròs de peix. Les gambes, el calamar, les colisses, són més cars que el conill o que el tocino o que el pollastre. Per tant, és un arròs d'entre setmana. Abans feien arròssos o bé els dijous o diumenges. Per tant, és un arròs de dijous, encara que si els diumenges fem arròs de peix i de tant en tant ho volem intercalar i posem un arròs de pollastre, és correcte, el de conill de muntanya, vamos.
Està molt bé. Sí, és un plat que casa, per exemple, el menjar amb els dijous. No sé el motiu, però érem costums que cada dia hi havia un plat diferent. El dijous arròs, el dissabte hi havia la torronada, els torrons de cigrons, que ho recordo molt bé. I, escolta'm, és un plat que cada vegada el veurem en més lloc. El veurem en més llocs que es fa a la platja, es fa a la muntanya. Però també abans de...
No volia fer-te una pregunta que crec que és molt interessant, i és que quan estem parlant d'arrossos, jo crec també que hi ha gent molt atrevida. Ara estan fent els arrossos...
i a sobre hi posen, per exemple, el peix a sobre posat. És que sempre m'ha barrejat? És que el que fa, per raons d'imatge, posar a sobre el peix que es cuit a part, i llavors, clar, perquè nosaltres ho hem barrejat, el que volem és que aquest peix doni gust, diguéssim, a l'arròs. I una altra aberració horrorosa que em sembla que ve d'Inglaterra
és posar-hi xoriço a l'arròs. I el xoriço té un gust molt dominant, que va molt bé per la tripa, va molt bé pels peus de porc, va molt bé pels cargols, però a l'arròs dona un gust dominant que per mi em desagrada bastant. I Joan, aquest arròs de muntanya, amb les verduretes corresponents també, amb què l'acompanyaríem?
I va molt bé, com que estem parlant d'un arroz de carn, un bon vi negre o un vi rosat fresquet. Però també combina molt bé, que aquí no hi ha massa costum, de prendre cava molt fred amb porró. I també lliga molt. Un bon cava amb porró, un porró que ja estigui posat a la nevera, ben fresquet, també és molt adient.
I si prenem una copeta, és suficient? No, justigiríem, eh? Una copa de poc. Com a mínim dues, inclús et diria, si un plat és complet, potser tres. Molt bé, Joan. Moltes gràcies. Molt rebé. Fins la setmana vinent. Fins ara.
Avui explicarem qui era en Rata o els Rata i en Raton. A la contribució de guerra de l'any 1822 trobem dos individus amb aquest motiu, el de Rata. L'un era en Josep Alzina, pescador del carrer de Sant Pere número 25, i l'altre era en Jaume Lloberes, pescador del carrer dels Gitanos.
El primer individu que va mereixer aquest renom devia tenir les dents sortides, o potser destacava per la seva avarícia. És curiós que amb dos fossin contemporanis, que fossin coneguts amb el mateix renom i que aparentment pertanyessin a famílies sense cap lligam. Curiosament, hi va haver un altre amb el nom similar, en Raton,
amb el nom aplicat a una altra alzina anomenat Joan. Pescador, en domicili també al carrer de Sant Pere i veí de Josep Alzina, àlies Rata. En raton era conegut per la seva habilitat a l'hora de fer estraperlo i contravant tot un personatge del segle XIX.
La tràgica regata Arenys Blanis. El passat 11 d'octubre es van complir 55 anys d'una de les tragèdies nàutiques de la història del Maresme.
Aquell fatídic dia, el Club Nàutic d'Arenys i el de Blanes van organitzar una regata costanera amb la participació de nou embarcacions. Tot i els avisos de mal temps i el risc de llevantada es va decidir sortir a navegar, ja que les condicions semblaven haver-se calmat a primera hora del matí. No obstant això, el vent i l'onatge van anar empitjorant,
provocant el naufragi de diverses embarcacions que havien decidit tornar a port per refugiar-se. Molts aranyencs van viure de primera mà la tragèdia, veient com alguns tripulants s'ofegaven. Fins i tot expliquen que alguns pescadors es van llençar a l'aigua lligats amb cordes per intentar salvar-los.
Els testimonis coincideixen a dir que va ser una imprudència i una temeritat sortir a navegar aquell diumenge. La platja de la Musclera va ser on es van viure els moments més dramàtics amb els valers naufragats i l'equip de rescat format per pescadors i aquells curiosos que s'hi van acostar.
Alguns dels navegants que van morir no van aparèixer fins a l'endemà a les costes de Mataró i Llebaneres. Diversos mitjans de comunicació de l'època es van fer ressò de la tragèdia.
No s'ha repetit entre els nostres pescadors cap més tragèdia com la caucasional temporal del 1911, malgrat que al llarg de la nostra història alguns pescadors i mariners perderen la vida mentre treballaven a mar. Aquest nau fregi col·lectiu es produï durant la celebració de la regatabela,
malgrat no es tractava d'embarcacions de pesca, sinó d'esbarjo, va mantindre en vil a tots els pescadors i gent de mar del Maresme. Aquell matí de l'11 d'octubre de 1970 feia un dia més aviat rúfol. Hi havia mar de fons allà avant i vent de força 3 o 4, però el baròmetre es mantenia estable i el pronòstic meteorològic
preveia una millora del temps. Les condicions meteorològiques no eren, doncs, a priori, especialment difícils per a la navegació de creuer. Més aviat eren empipadores, ja que implicaven haver de fer la meitat del recorregut d'Arenys a Blanes amb mar i vent de proa.
Tot i això, els uns vaixells inscrits a la regata ja no es van presentar a la línia de sortida. Finalment, 8 valers van prendre la sortida a les 10 en punt del matí. Aquesta va ser, a partir d'aquell moment, la cronologia dels fets, segons l'informe de la Comandància Militar de Marina de Barcelona,
publicat a la prensa el dimecres 14 d'octubre. A les 11 hores, regresaron, por causa de haveria, los llates Xaloc i Estelamaris, entrando en el puerto de Arenys sin novedad, continuando el resto de los llates hacia Ablanes. A les 11.30 hores, los llates Atis i Avante intentaron su regreso al puerto de Arenys-Lemar,
Con viento de fuerza 4 y mar que rompía en la barra de entrada. Al rebasar la barra, debido a un brusco bandazo, tres tripulantes de Lavante cayeron a la mar.
Y al intentar salvarlos desde a bordo, según apreciaron los testigos presenciales que se encontraban en tierra, un nuevo golpe de mar desmanteló el buque, hundiéndose posteriormente en cinco brazas de agua en las cercanías de Caldetas.
El iate Atis intentaba al mismo tiempo entrar en el puerto y al parecer un golpe de mar arrebató a sus dos tripulantes quedando el barco al garete varando por sí solo en la playa de Caldetas. ¿Qué va a pasar entre las 11 y dos cuartos de 11? ¿Qué va a pasar entre las 11 y dos cuartos de 11?
El dimarts dia 13, la Federació Catalana de Vela havia fet pública la seva versió dels fets, durant detalls de l'evolució del temps que no estan recollits a l'informe de la comandància de Marina. A les 12, refrescó el tiempo, formándose una repentina e insólita rompiente en la entrada del puerto de Arenys, lo que hacía muy difícil su toma,
Malgrat la diferència d'horaris, segons la Federació Catalana de Vela, tot va passar una hora més tard. La causa del desastre hauria estat la formació d'aquest rompent sobtat que hauria fet molt difícil l'entrada dels vaixells a port. La Gaceta Il·lustrada, que va sortir uns dies més tard, va explicar sobre la tragèdia.
Al parecer, se formó una barra de arena insólita, según los técnicos, con grandes olas. Però, a més, a la tarda, el temps va empichurar, com explica la nota de la Federació. Entre les 16 i les 17 hores, descargó un chubasco molt fort que empeoró notablement les condicions de visibilitat i de les rompientes en la bocana del puert.
Reprenent el relat de la comandància de Marina, que ha quedat registrat, a partir de les 100 hores, quatre ullates, Simbad, Hussler, Empordanès i Alegria, que havien continuat la regata a Establanes, entraron en Arenja Mar, con gran dificultat al passar la barra. Uno de esos cuatro ullates, denominado Hussler,
Por efecto de un golpe de mar, escoró fuertemente cayendo a la mar tres tripulantes. Por su patrón se procedió al salvamento y consiguieron, a pesar de los esfuerzos realizados, recuperar solamente a dos de ellos. Recordar que l'Empordanés era el llot construït i patronejat pel senyor Jacobo Pasqual, veterinari de Vilassada Mar,
Tret d'alguns pescadors que, lligats amb cordes, van intentar salvar els nàufrags des de la platja, molt poca gent es va atrevir a sortir al seu auxili. No va poder sortir cap barc a ajudar-los i el resultat va ser de vuit persones que van perdre la vida allà mateix, a l'entrada del port, davant de tothom.
Randa Mar L'entrevista L'espigó de Garbí és terrorífic. Torna a Mar és terrorífic i ressorgeix amb llegendes marineres, bruixes de xarxes i tempestes que escupen rates. Aquest és l'anunci d'un Halloween molt especial que celebrem cada dos anys al carrer de Sant Magí, al carrer dels Jardins,
I per això tenim entre nosaltres en en Carlos Sánchez Llibre, que ens farà cinc cèntims del que podrem veure el vespre 31 d'octubre, i el més important és per què es fa i amb quina finalitat. Benvinguts, sóc l'esperit del pescador de la ruït. Aquest espigó el vam aixecar nosaltres, els pescadors, per trobar un refull del mar Feroge.
Amb els anys hi van construir casetes per guardar xarxes i palangres. Semblava que el bonestar havia arribat. Però, una nit maleïda, lavades van passar les nostres barraques. I mai més ningú va tornar. Els nostres cossos van desaparèixer, però les nostres ànimes encara caminen per aquí.
Sentiu bé, els pescadors i les remandadores estem morts, però dins d'aquest túnel les nostres ànimes us aspiren. El 31 d'octubre, a partir de les 7 de la tarda, vine si t'atreveixes a l'Espigó de Garbiés terrorífic del carrer Sant Magí de Vila-Salamar. I recorda, ningú escapa de l'Espigó de Garbiés.
Benvingut, Carlos. Què ens expliques aquest any sobre aquest espigó de garbis terrorífic?
Doncs moltes gràcies per convidar-me. Tornem amb el mateix propòsit, recuperar la nostra història marinera, la nostra cultura, que d'alguna manera hi ha un fil que s'ha trencat i el que volem és, a través de l'entreteniment, a través de passar-ho bé, a través de connectar amb la gent més jove, explicar històries que tinguin sentit i que ens connectin amb el nostre passat més proper, que és el del mar, no?
I aquest dia 31, jo sé que ara parlarem una mica del que s'està preparant, però la gent jove, la gent gran, què poden trobar en aquest especial espigó de garbí terrorífic?
Què hi trobaran? Doncs hi trobaran la història de Vilassà, la història de l'espigó de Garbi, el que hem fet aquesta vegada amb tu, Agustí, i amb una sèrie de gent de Vilassà, altres associacions, amb l'aiba de la caseta de l'arbre, amb els pescadors de Garbi, amb Rip Barca, amb el Dalmàcio de la caseta del Pagès a casa... Bé, tots els nostres col·laboradors, el que hem intentat és rescatar...
què són aquestes casetes que tenim aquí tan maques, aquí davant de la nostra platja, davant de l'estació de la Renfe, i què hi ha al darrere, no? O sigui, per què es van construir, quin era el propòsit, quines són aquestes barques que fins ara tampoc ens deixaven varar-les, ja ara hem pogut recuperar-les, el per què, i poder-ho explicar, poder-ho explicar a la gent més jove i que entengui una miqueta d'on venim. És que és molt important, molt important que aprofitem una activitat, en aquest cas, aquesta que es fa el dia 31,
amb el Halloween, que és aquesta moda que ens ha vingut de fora però que ja acaba sent nostra, aprofitem aquest moment per fer patrimoni. O sigui, estem explicant per què hi ha aquestes casetes, per què hi ha les barques, que ara les tornem a tenir encara que sigui de forma simbòlica...
i perquè aquesta platja que tenim a l'Espiu de Graví ha de contribuir a que hi hagi, entre les vanyistes i les barques, hi hagi una germanor, i també ho embarquem amb aquesta nit de terror...
però que crec que val la pena, val la pena que tothom hi pugui venir perquè gaudeixi. I què és el que, sense fer-nos massa spoiler, què és el que poden veure aquí? A part de por. La intenció és fer un repàs dels personatges que han format part d'aquesta història. Llavors, l'inici ens rep a l'esperit de l'Espigó de Garbí,
que ens explica una miqueta el que ens explicava aquest anunci, el per què es va fer, quina era la idea de la construcció d'aquestes casetes, i hi ha també una capella, que estava aquí també, que és la Capella de la Verge,
La veja del Carme, que és la patrona dels pescadors, però que evidentment és molt més tènebre i ens farà una miqueta de por. Després hi haurà un altre espai que serà el Sorell. El Sorell era una taverna, Agustí, tu saps molt millor que jo, que estaven allà.
que cuinaven diferents peixos que els propis pescadors pescaven. En aquest cas, aquests pescadors seran zombis i estaran esperant la gent. Després hi ha les remandadores endimoniades, que eren aquelles persones que d'alguna manera... Aquestes dones... Tu ho explicaràs millor que jo, Agustí. No, ho estàs explicant perfectament. Dic que el Sorell Alegre va ser la primera associació...
abans que tinguéssim el Club de Pescadors de Garaví. Aquells pescadors que es juntaven a les casetes de fusta, abans que fossin d'obra,
i allà pràcticament s'hi passaven el dia remandant les xarxes, també preparant els ormetxos, els aparells. Realment és el que d'alguna forma viurem aquests dies o aquesta nit. Clar, és una sola nit, però per això Carles m'agradaria dir-me com es comença a gestar i a preparar una cosa tan grossa per una sola nit.
Doncs es comença a gestar des de la inquietud de les associacions que formen part d'aquest col·lectiu. Tenim una oportunitat molt gran i és una oportunitat en la qual la gent surt a passar-ho bé i inclús paga.
per entrar dintre d'un túnel i llavors amb aquesta oportunitat que la gent està disposada a pagar per poder veure i tenir en aquest cas por van dir, escolta'm, per què no fem un túnel del terror que recuperi la nostra història però que a més tingui un propòsit i que aquest propòsit és recaptar diners per poder pintar un mural en aquest cas fa dos anys vam fer el primer túnel del terror que va ser a Mares Terrorífic i una de les persones que ens va ajudar moltíssim va ser l'Adrià
L'Adrià encara no està amb nosaltres, però que el seu esperit encara està evidentment amb nosaltres i que ens impulsa també a poder tirar-ho endavant. I la seva idea, en aquest sentit, que nosaltres volem que segueixi amb nosaltres, és seguir pintant els diferents passos que tenim al poble amb diferents motius. Hem pintat el de l'Ajuntament, hem pintat el del Club Nàutic...
i ara pintarem el de la Renfe, amb aquests diners, i aquí, en aquest túnel de la Renfe, explicarem aquesta història, que en aquest cas serà la història real, no seran personatges ficcionats, sinó les remandadores, el Sorell Alegre, amb bauxes, i totes les persones que formen part d'aquest col·lectiu dels pescadors de Garbí. És molt, molt, molt interessant com, aprofitant la història, es poden fer aquestes coses,
I a més, també és molt maco dir que aquests dos túnels, ja que estan pintats, doncs s'estan mantenint. O sigui, sí que de quan en quan sempre hi ha aquell llibret que et posen unes lletres, però automàticament surt algú d'aquesta colla, els que saben pintar i ho arreglen, però que no hi ha hagut grans desgràcies, que de vegades pot haver algú que t'ho pinti tot. No, la gent ho respecta,
Encara veus que hi ha gent que es queda mirant els peixos o mirant l'espigó, mirant l'aigua, les barques i amb aquesta nova edició que tindrem també la història de l'espigó de gravir en el túnel de l'estació del tren de la Renfe, doncs tindrem una altra obra d'art perquè en realitat no deixen de ser obres d'art, hi ha gent al darrere i al davant.
que pinten molt bé i jo no sé com ho fan, perquè jo vinc a ajudar, jo puc pintar un peixet del color que em diuen, però tenen una imaginació, aquesta gent, increïble. I amb això, enhorabona, Carlos, perquè crec que ja estem creant-hi, ja, fins com una mena d'escola, aquí, perquè aquí participen gent jove, nens i gent gran, en veritat. Exacte, i a més a més, una de les novetats que vam fer en el darrer túnel, el darrer mural va ser que va venir a participar a l'Escola del Mar,
i aquesta vegada participarà l'escola Pérez Sala. Llavors el que farem serà, una vegada hagi passat el túnel, anirem a explicar als nens el motiu per al qual pintarem la història del Club de Pescadors de Garbí, i ells participaran també, i diran la seva, i aniran a pintar. I això és un cercle, és un cercle en aquest cas maco de poder explicar, de poder viure, de tenir una experiència
que ens connecti i que sigui entretinguda. Una de les coses que creiem que és importantíssima és que ens ho passem bé, que sigui memorable. I amb tot el que fem intentem que tota la gent que vingui ve perquè vol. Aquí ningú està cobrant, aquí ningú està traient un rendiment econòmic. El que volen és participar i això és una cosa superimportant. Evidentment hi ha unes despeses que són les de les pintures i tot el que fa falta per poder fer el túnel i per poder fer el mural...
que ens ho costeja la pròpia aportació de cada persona que ve al túnel que ve a veure el Halloween, però tot l'altre és desinteressat i això és brutal, no? Una novetat també d'aquest any, Agustí, és que també farem una cantina. O sigui, el número 6, que és, diguéssim, on es fa el túnel de Halloween, el número 8,
Aquest any hi haurà una cantina i farem entrepans, perquè una de les coses que també notàvem és que molta gent passa per allà i no sap on sopar, està tot col·lapsat. Llavors farem entrepans freds i calents i la gent tindrà també això, que també ens ajudarà a recoptar diners, evidentment.
Carlos, i molt important, perdó, els horaris. Val, els horaris són de 7 a 11 de la nit. Ens han dit molta gent, escolta, però per què no feu allò de la reserva i no sé què i no sé quant? És que a nosaltres és molt complicat, perquè només obrim 4 hores. Si fóssim, per exemple, hi ha hagut altres iniciatives que obrien tot el cap de setmana, no?, aquí a Can Visa, quan ho fèiem...
la tropa tenia una organització molt dilatada en el temps i podíem planificar-ho molt millor. Però aquí nosaltres no podem reservar perquè és que en quatre hores serà una miqueta el primer que vingui i el primer que passi. I el que volem també és tenir aquesta opció que la gent pugui menjar alguna cosa en el cas que s'estigui esperant o el que sigui. Aquí ens col·labora Juliet, ens dona tot el pa.
Ens dona tot el pas, Juliet, i evidentment això també és un gran tema. Això és molt important perquè la gent que estigui fent cua, si són diverses persones, un pot anar a comprar un entrepà, a buscar una beguda, i això estarà molt bé. I recordem que això és el dia 31 d'octubre, a la carrer de Sant Magí, al carrer dels Jardins, el número 6, molt a la vora del passatge de l'estació, allà hi haurà el túnel i al costat mateix, al buit, hi haurà la cantina.
És una bona idea l'haver fet la cantina perquè, a més, hi haurà l'ambient també, també serà ambientada amb el túnel, no? Exacte. De fet, es diu, tu has comentat que l'associació es deia el Sorell Alegre, doncs la cantina es dirà el Sorell Podrit. Per tant, va una miqueta tot en consonància també amb el relat. I per preparar-ho aquests dies, clar, una vegada ho veus fet,
Veus molta cosa, perquè no solament són espais, sinó espais decorats, amb objectes, amb atrezzo... Tot això com s'organitza? Doncs portem ja tres caps de setmana quedant, i aquí, evidentment, aquí hi ha una persona que m'està ajudant molt, que és la meva dona, la Leti, que està tots organitzant tot això, de la mà també, evidentment, de les germanes Monràs, que estan liderant tot això de la proposta artística,
I el que estan fent és preparar tot. I és una cosa molt xula perquè li donem una segona vida a les coses. Comprem molt poca cosa. Hem comprat unes màscares de rata, que hi haurà una sèrie de rates que també estaran per allà... No diguem molta cosa!
allà donant una miqueta de por, però tots els materials que la gent veurà són reciclats, són de segona vida i això també és molt xulo. I aquí també ve moltíssima gent, molts veïns del carrer del Carme que també ens acompanyen i ens donen suport.
I aquest cap de setmana, el darrer ja, és on muntem ja les carpes, i aquí el Dalmacio és el que lidera tota aquesta proposta, el que porta tot el plàstic dels invernaderos reciclats, que després tornem una altra vegada als invernaderos, vull dir que intentem ser el màxim decorosos possibles perquè recordem una cosa, tots els plàstics acaben al mar. Exacte. Vull dir, el que volem és que minimitzem l'impacte de tot i donem segones vides a tot.
Jo que he dit he estat remenant una miqueta per internet i esdeveniments o activitats com aquesta no n'hi ha. O sigui, sí que hi ha túneles del terror, però és un túnel del terror a seques, o sigui, vas a passar por i aquí s'ha acabat, no? La gent, lògicament...
ha de pagar alguna cosa perquè tot això s'ha de muntar, s'ha de comprar els materials, la gent que ho fa no cobra res tampoc, però al darrere no hi ha un altre objectiu que aquesta nit de por, que ara anomenem Halloween. Però, en canvi, aquí a Vilassar té un objectiu molt clar que el veurem després, el veurem segurament a l'estiu, no perquè...
Quan està pensat de pintar-ho? Això normalment ho fem, o a finals d'aquest any o a principis del següent any. Llavors hem d'equadrar amb l'escola, qui sigui, hem d'equadrar amb l'Ajuntament, que també, evidentment, ens està donant suport en tot i ens deixarà el túnel, perquè ara mateix...
a qualsevol persona que passi pel túnel de la Renfe. O sigui, és un drama. O sigui, sembla que allò sigui sense desmereix a ningú, el Bronx. O sigui, està totalment pintat i fot por, de veritat. O sigui, fot pena, fot por, no sé què és allò, però és el túnel que passa més gent, no?, de l'estació. Jo ho conec. I és el túnel que està més pintat de tots.
Bé, és un repte també, has comentat una cosa del respecte, que a veure què passa quan el pintem i si realment aquest túnel, que és el més concorregut, també és el més respectat. Evidentment és un treball que hem de fer tots els vilassarencs, de quan veiem algun acte, alguna persona que no es porti bé, doncs a dir-li, de manera educada, evidentment, i, escolta'm, recuperar aquests espais que fa quatre dies eren espais bruts, eren espais grisos i ara són espais de color i de cultura.
Jo estic totalment d'acord. Jo ara estic mirant aquí el cartell, el cartell, el pòster, no? Que està creant sensació. Molts dels reduients ja l'haureu vist per Vilassar, altres per les xarxes, però és... Jo no sé com s'ha arribat a fer. Tu ets l'especialista i el teu equip.
Però realment, realment, a mi m'impressiona. M'impressiona perquè primer surten al centre les casetes de l'espiu de gravir amb la seva capella, surten les barques que hi havia abans,
surt també una lluna plena escardada, que això també impressiona, i, lògicament, doncs, el que representa el terror, no? L'esperit, no? Els esperits d'aquella gent que ja no hi és, i que demanen que tornin les casetes, que demanen que tornin les barques, que demanen que la gent que es ve a banyar sigui al costat també de les barques, amb tot el respecte.
amb tot. Aquests peixos que ja no els tenim, però hi ha les seves ànimes. I una cosa central, una cosa central, que no us ho vull dir ara, perquè ja ho veureu si mireu el pòster, que són uns animalons amb uns ulls vermells, que segurament que això se'n parlarà molt quan veieu i passeu pel túnel aquest del terror de l'Espigó de Garbí. Jo crec que...
La part més important és que tots els beneficis d'aquests... Quant costarà l'entrada? 4 horets. 4 horets aniran dedicats tots, destinats a pintar aquest mural commemoratiu en el pas soterrari de la Renfe. I això realment és el que dona valor a aquesta feina de dies i dies, perquè, com ha dit en Carlos, això ja fa mesos que ha començat.
hi ha hagut unes quantes reunions, unes persones que ja s'han treballant i que continuaran treballant fins al dia 31 perquè tothom pugui gaudir i passar també una mica de por al nostre poble.
Hi ha també un espai on hi ha una subhasta de peix contaminat, vull dir que també es fa això de la subhasta. Vull dir que hi ha també l'esperit d'en Bauxas, que és una persona, Agustí, que vivia allà, que ens ho has dit tu, que era una persona que vivia allà, era una espècie sense sostre, no? Sí, en Bauxas va ser una persona que vivia a la platja, vivia, els seus darrers anys vivia davant mateix a l'estació, amb una mena de barraqueta com d'iglú fet de plàstic,
Aquest home era un gran pescador, amb una canya i una boia, i com és que cuc i cargolí i musclos, que els lligava amb un trosset, amb un filet de mitja, i amb una canya feta per ell, sense carret, i treia les mabres més grosses, les dorades, els sars aquí davant, i amb això subsistia. I no pescaven més que el que li feia falta per poder viure una miqueta. Ell vivia allà i va ser una persona que, de petit,
de petits de nosaltres ens impressionava pel seu aspecte, però sabem que era una persona totalment innocent, una persona bona,
però que va escollir el seu medi de vida, no? Ell també estarà representat en aquest espigó de Garbita Ruifi, perquè és una persona que no hi és, però sí que segurament hi ha la seva ànima i ens està dient, què esteu fent? Esteu acabant amb el peix, esteu acabant amb les formes tradicionals, amb les barques antigues, amb aquelles coses que són imatge de Vilassar. Doncs és una de les persones més que hi participarà. De fet, hi ha una font, no?, al carrer Pella,
Hi ha una font al carrer Pella que jo no ho sabia. Tot això és que és meravellós, no? Perquè és la gràcia de tu plegar. Tu, quan comences a entrar en aquesta pel·lícula, comences a tirar d'alfil i comences a veure moltes coses que dius, ostres, jo no era conscient, no? Hi ha una font al carrer Pella que es diu la font d'embauixes, que entenc que són tasnelles, anava a netejar. Bueno, i netejava el pis allà, també. Ah, val. Netejava el pis i ell també treia l'aigua, perquè l'aigua que ell... Jo recordo de petitet...
que davant de la seva barraqueta sempre hi havia una olla bullint, una olla petita, tapada, que hi ha rodonetes, bullint, i amb aigua. De vegades hi posava aigua salada, també. I es feia el seu arròs bullit, les seves verdures, el seu peix... Mai havia vist en Bouchers fent una barbacoa ni fregint peix, sempre ho feia amb l'olla aquella.
I allà, en aquesta font d'embauixes, era on havia netejat també les seves coses i també la seva roba, ell mateix. I és un lloc per recordar. I va molt bé perquè d'aquesta forma la gent sabrà qui era aquesta persona. Exacte. Que tindrà el seu homenatge també en el pas. Exacte. En el pas subterrani tindrà el seu homenatge real.
De fet, vull recordar també que per Sant Joan, de l'estiu que ve, hi haurà una gran exposició sobre la pesca de Vilassà, en el Monjo, i un dels apartats també estarà dedicat a embauixes, hi haurà una rèplica de la canya que feia Serviell, amb la seva boieta...
i també les seves fotografies, que n'hi ha molt poques, n'hi ha molt poques, però que les hem recuperat justament tant per l'exposició com per vessant-se una miqueta també amb aquest espigot de garbuit terrorífic. Doncs no sé, jo crec que hem parlat bé del que volíem explicar avui i que això sí...
Us esperem a tots, a tots, que vingueu amb els vostres fills, amb els vostres nets, i de 7 a 11 passarem una estona molt, molt agradable. Passareu una miqueta de por, això també és veritat, una mica de por, però és del que es tracta, però us emportareu també, a part d'aquesta por, una mica d'història, una mica d'història del nostre patrimoni marítim, que és el que realment s'està buscant en aquest acte.
Doncs, Carlos, ja ens fan ja senyal que se'ns acaba el temps, això a la ràdio sempre passa molt ràpid. No sé si vols dir alguna cosa per acabar. Bueno, que us espero tots a l'Espigó de Garbis Terrorífic el 31 d'octubre a partir de les 7 de la tarda, al carrer Sant Magí de Vilassar de Mar. Doncs segur, segur que allà hi serem. Moltes gràcies. Gràcies a tu.
Fes una foto del terrat que des d'aquí es pot veure en Mart. La roba estès al meu agost, un camp d'espigues i cargols. Esperarem que passi el fred i sota l'arbre parlarem de tot.
Un biorritme elemental, un mar d'antenes i animals. Els astronautes volen baix, els núvols passen com qui no diu res. Amb les butxaques a les mans caminarem els passos d'altres peus.
Esmorzarem pan bol i sal, ho vestirem amb unes copes de vi. Deixem davant de la ciutat la tarda llarga i potser més.
Fins demà!
mal lamentant un tros de vida artificial. Els astronautes volen baix, els núvols passen com qui no diu res. Amb les potxaques a les mans caminarem els passos d'altres preus. Esmorzarem pan bol i sal, ho vestirem amb unes copes de vi
de la ciutat, la tarda enllarga i potser més.
Hem escoltat Blaumut i la seva cançó Pa amb oli i sal. La mar i la poesia sempre han anat de bracet. És un dels grans temes universals, símbol de llibertat, misteri i immensitat.
Molts poetes han vist en les seves aigües el reflex de l'ànima humana, calma i tempesta, serenor i desig. Avui us portem unes frases inspirades amb la mar. La mar sempre té una història per explicar. Cada onada és un vers escrit amb escuma.
Cada onada és un record que s'esborra i reneix. A la mar hi trobem la memòria dels pobles i l'esperança dels viatgers. La mar uneix pobles i separa terres. I la darrera, el mar, és un llibre obert escrit amb bones.
Hem arribat al final del programa sabent que encara ens queden moltes coses per explicar, desitjant hàgim pogut passar una estona entretinguda parlant de coses nostres, del mar, de les platges, del patrimoni, de les persones, en fi, de la singularitat d'un vilassa de mar únic i repetible. Bona proa, bona mar i bon vent.
Fins demà!