Randa Mar, embarca't en un viatge pel present i passat marítim de Vilassar de Mar. Presenta el capità Agustí Martín, ambaixador marítim de l'Organització Marítima Internacional. Benvinguts a Randa Mar, l'espai de Vilassar Ràdio on la mar i el poble es troben. Aquí compartim històries, tradicions i veus que mantenen viva l'ànima de Vilassar de Mar. Prepareu-vos per assalpar amb nosaltres en un viatge ple d'emocions.
De què parlarem avui? En el Cafè de Popa farem un homenatge a l'amic Tomàs Mayor Inimes, que ens ha deixat recentment. En el Rancho Bord ens visita en Josep Bou, pescador d'Arenys de Mar, per parlar del menjar a la barca. En els motius de Vilassar, i gràcies als vilassarencs Damià de Bas i Lluís Guardiola, avui veurem on era Cala Toia.
A Històries de Mar, i en homenatge al vilassarenc i amic Tomàs Mayor, avui parlarem dels vilassarencs que vingueren del País Valencià. A l'Espai Fem Poble, amb la col·laboració de l'amic Joan Valls, entrevistarem la Montse Fos, que va ser propietària d'una botiga emblemàtica del nostre poble, Calçats Multor.
I finalment, a Paraules a mar, portem unes paraules sobre el temporal de llevant. Comencem! La mer qu'on va danser
La tarda plujosa del passat dilluns 19 de gener ens va deixar l'amic Tomàs Mayor Inimes. M'agradaria resumir una entrevista que li vaig fer per la revista Singladures l'any 2019 i de la que guardo un gran record. Els que han conegut Ben Tomàs saben que era un pou de saviesa,
Fidel als seus principis i una persona de bon cor. Una conversa amb ell reconfortava i transmetia tranquil·litat. Tomàs va néixer el 19 de juny de 1931 a Vilassa de Mar, fill de Pere Mayor Zaragoza i Vicente Nimes Rubio,
Procedents de la Vila Juiosa, Marina Baixa, Alacant. La família, humil i vinculada a la pesca, va emigrar a Catalunya el 1917, buscant un futur millor. Primer s'instal·laran a la Barceloneta i després a Vila Sadamar, on el pare treballà a la segona Almadrava i en diversos tipus de pesca.
Aquí van néixer les seves germanes Vicente i Maria, i més tard ell. La infància de Tomàs va estar marcada pels anys convulsos de la Guerra Civil i per la pèrdua del pare i les seves dues germanes grans el 1939. Tot aquests tràgics esdeveniments va créixer amb serenor i mundat.
Des de petit participava en les activitats religioses del poble i estudiava a l'escola suïssa amb el mètode Montessori i més tard els hermanos de la Salle. La joventut de Tomàs va ser marcada per l'aprenentatge, la música i les excursions.
mossèn Joan Baptista Revull, va ser el seu mestre de vida. Li va ensenyar a cantar, estudiar solfeig, estimar la muntanya i viure amb sentit del món. Va conèixer la seva esposa, Maria Cisa Recto, a l'Ateneu Vilassanès, i de la seva unió van néixer els fills Pere, Núria i Marta. Tomàs va començar a treballar molt jove
primer una lampisteria del poble, també a la fusteria de Can Casanovas, com a pagès a Can Dionísigel, a Can Falgueres i després a Can Galindo, una fàbrica de pneumàtics a Premià de Mar. Superades diverses dificultats, es va establir com a transportista a Vilassar, adquirint camions i clients i més tard associant-se amb altres transportistes a Transvil.
També va ser president de l'associació de transportistes Transcalit. El compromís amb el poble va ser constant al llarg de la seva vida. Va ocupar el càrrec de primer tinent d'alcalde en dues ocasions. Va participar en la creació del pervulari Esplai i de l'escola Pere Sala. I es va implicar en activitats culturals i socials.
Una de les seves grans passions ha estat el cant coral. Va formar part de l'escola Cantorum, més tard de la coral anglantina, i fins fa molt poc continuava cantant i participant també del patronat de la Fundació Casa Pairal. Va col·laborar en el teatre el patronat parroquial...
Va ser soci de l'Atenou Vilassanès i membre del Centre Excursionista Piranaic de Vilassadamar. Entre els moments més destacats de la seva vida hi ha l'agermanament amb l'Alguer. L'any 1960 va participar en el transport de la imatge de la Mar de Déu de Montserrat
un acte històric que va consolidar les relacions entre amb dues poblacions de parla catalana. La vida de Tomàs Mayor ha estat, en definitiva, un exemple de treball, constància, compromís i generositat, amb una profunda estima per la família, els amics i el seu poble, Vilassar de Mar.
Avui en el ranxo a bord ens visita en Josep Pou, un pescador d'arenys de mar, d'aquells que ha viscut la pesca d'abans, quan no hi havia tanta tonteria com ara, i està amb nosaltres per parlar de com es menjava a bord de les barques.
A les barques, menjar havia estat un ritual ple de vida. Els pescadors transformaven peix en plats sabrosos, mentre el fum del fogó i els olors del mar omplien l'aire. Cada àpat era un moment de convivència i alegria. Un petit homenatge al mar que els donava tot. Benvingut, Josep! Bona tarda!
Estem molt contents que siguis amb nosaltres, aquí a Vilassar Ràdio, el programa Rendemar. I ens agradaria escoltar-te, tu que és una persona que has navegat, has pescat i has menjat a les barques. Explica'ns una miqueta com era aquella vida, especialment a l'hora de menjar la barca. Josep. Bé, això era un plaer, jo sempre m'esperava a la dinar perquè era un espectacle.
La veritat que valia la pena, vull dir que jo convidria a tothom que ho provés perquè és una altra manera de concepte el menjar barinet. Perquè en principi menjàveu el que pescàveu o portàveu menjar també des de casa? No, no, no, en principi era el menjar que fèiem, de tot el peix.
I com començava? Qui començava a ordenar que algú comencés a fer el menjar? Com ho guardava on a la barca? Explica'ls el procés una miqueta.
Bueno, de guardar, no, perquè era quilòmetre zero, era allò que estàvem triant i seleccionant el peix a coberta, i llavors comentava, escolta, què farem avui? Fideuà o rosa a la banda? O pop amb aioli? I llavors, entre tots, deiem, vinga, va, fes el rosa a la banda, no?
Anàvem esfriant i veies una rata allò que està amb el seu punòntic i deies, vinga, aquesta rata porta el nero. Algú em deia un moll, una escórpora, una aranya, capaçuda. I anàvem fent així, eh? I em posàvem amb un racó i el cuiner se'n cuidava a netejar. I tot el procés aquest de posar l'olla i vinga, anem-hi.
I tu saps parlar, Josep, en una època en què el cuiner era un mariner més o ja era una persona que només es dedicava a cuinar? Bé, més o menys feia la meitat i meitat, perquè, esclar, com estava cuinant no ens podia ajudar. Vull dir que era mig i mig, ajudant a la feina dels mariners i, a més a més, la mitja jornada era de cuiner. I estem parlant d'embarcacions de baixura o d'altura?
No, no, de baixura, de baixura. De baixura, o sigui que... Que la barca ja anava jo, anava entre 29 i 11 homes, eh? No n'hi do. Això que era... Sí, sí, tot s'acordia amb la vida, eh? A base d'esports, com tot. Quin tipus d'art portàveu vosaltres? D'arrossegament, d'encerclament? Sí, d'una rastre, d'una rastre. D'una rastre, o sigui que sortiu a primera hora del matí i que arribàveu, a quina hora arribàveu de tornar de... Bueno, a les 6 del matí, bueno, jo baixàvem a les 5 a preparar tots els estris, fer el gel...
I a les 6 sortíem i l'última entrada era a les 6 de la tarda. A les 6 de la tarda havia d'estar la barca ja amarrada al port, al port d'Arell, en aquest cas. Sí, sí. I després, amb aquest menjar, quan començava el cuiner ja a fer els preparatius? Bé, més o menys depèn de la feina, però més o menys entre les 12 ja començàvem a netejar el peix i llavors a esperar el patró que digués el moment...
oportú per concretar la feina. A vegades fèiem un volt llarg, doncs mira, entre l'1 i les dues dinem, perquè si no després es complica, saps? I depèn, que a vegades calculàvem i passàvem entre mig de les pedres, s'enganxava l'art i a Corregüita, a Corregüita en 5 minuts dinàvem, era un espantacle.
I, Josep, explica'm-nos una mica el que vol dir això d'un vol llarg. Un vol llarg, mira, més o menys, en aquests parcos grossos, fèiem tres vols. Un a l'alba, que era el dematí, a punta de dia ja va, amb una hora i mitja o dues, després un vol de migdia i passeu el vol de la tarda. És a dir, que entre 6 al dematí i les 9 fèiem un, de 9 a 12 un altre, i després de la tarda. I, és clar, llavors, si fèiem a l'alba...
I per fer un bon llarg, feia entre 9 i les 3 de la tarda, o 3 i mitja. I tu ja has viscut sempre portar, a mi més i no, ja una cuina amb gas botà. Sí, sí, amb gas botà, sí. I abans jo, el meu avi, m'he vist amb un fogonet amb carbonet, amb ordo, i anar fent les petites coses...
d'alguna sardina un queix a la planxa i tira milles, eh? Això mordo, i en terra ja era una mica més amè, que podien tocar peus a terra i que no es bellugués el poble. I aleshores aquest ranxet, aquest ranxo, depèn del lloc, com se li diu, en què consisteix exactament?
Bueno, mira, ara farem, per exemple, un arroz a la banda. Consistia en fer un sofregit de ceba, tomàquet, all, i una mica d'enyora, o pobre choricero, que més o menys és el mateix. Sofregies això, i tiraves la closca, algunes que m'han tancat, un cap de gamba, mitja llagosta que estava mitja aixafada, llavors sofregies una miqueta. Les patates, vinga, mereix una mica...
el fotíem aire i el peix, amb mica en mica, anàvem posant, independentment de si era un peix dur o peix tou, el peix dur com una rat o una aranya, posàvem a sota i anàvem pujant un rap, un lluç i gairebé al final. I això ho volíem tres o quines hores o una hora, eh? Amb tres hores? I potser ja més. Aprofitar el caldo per fer l'arròs, sofregit, eh? Una mica sofregit i feien l'arròs al caldo.
i ja està, les patates i el peix anava amb sec, sense sup, i amb una mica d'aioli, i era un espectacle, un espectacle, aquells olors, i aquella vista que semblava de postal, eh? Escolta, Josep, hem dinat fa poc, però em sembla que ens està entrant una gana aquí a l'estudi, que, escolta'm, et volem veure aviat, eh?, perquè això pinta molt bé. Sí, però la veritat és que voldria que vinguéssiu
Perquè esteu convidats, eh? Així ens agrada. I m'agradaria perquè això és un espectacle, la veritat. I després, a part d'aquest plat que era l'arròs a banda, o si ho fèieu amb patates i tal, això ho acompanyàveu amb pa, per exemple? O hi havia després alguna cosa de postre? No, de postre... Bé, al principi, com feien aquests diners...
aquests diners, a raig o a vaja, fèiem el peix amb patates amb oli, l'arròs a la banda i peix a la planxa. Llavors, bé, sempre portaves un tros de fruita per acompanyar. I ja està, a cafè, i avall va i tirem illes, i anem a xurrar, que ja tenim feina, que ja hem d'anar cap a casa...
i han de vendre el peix més carn. Per feina. I ara molta gent que t'escolta, Josep, pensa, bueno, amb aquestes barques també es bellugaven molt. Què passava amb un dia de mal temps al tamar per fer el menjar? No, el dia de mal temps, de vegades que teníem establert el de matí s'últim aviat, dient, avui farem arròs, que és bon temps, o farem alguna cosa, i es complicava, i de comptes de fer l'arròs o fideus a la banda...
Canviàvem el menú i fèiem arròs bullit amb una olla que feia mil metres d'alçada pel ràngol, que no se n'anés. I amb això passaves, eh? I ja està. I s'ha acabat la història. Jo aquí navegat amb uns quants anys. Recordo que en el vaixell, a la cuina, on anaven les olles, col·locaven també com uns ferros amb unes palometes perquè no es bellugessin les olles. Això també ho teníeu, m'imagino, vosaltres.
Igual, igual, igual que nosaltres. Igual, i tot això, depèn de quin menjar, no es podia fer, no es podia fer, perquè no es bellugava molt. Impossible, jo, estant a bordo, que he estat 42 anys, navegant, mai menjar som a bordo, mai. I escolta'm, i per veure què, per veure, que és important? Bueno, aigua i no faltava el dia. Ah, sí? Molt antigament, no fa 70 anys,
Ara en els vaixells marcants, que són els que jo conec, hi ha la política del qual zero, no es pot veure res.
Bueno, ni tant ni poc, però bueno, és el que hi ha. I després, hi ha una pregunta que també sempre ens fa la gent. Clar, tu ara vas a qualsevol restaurant i fan el gran suquet, no? El gran suquet del restaurant amb llus, amb rap, amb bon marisc. Això no és realment el suquet que menjaven els pescadors, amb el que m'has dit? Bueno, en principi,
Bé, esclar, això és una altra història, eh?, és una altra història. Que passa al restaurant que ho fan molt maco, però el suquet de realment de suquet és molt poca cosa i està boníssim. I és una altra història. Una altra història que, clar, s'hauria de provar, i a més feta amb unes mans d'una persona que feia pràcticament aquest plat quasi cada dia,
I després, hi ha una altra cosa, una pregunta que també jo m'agradaria fer. Clar, amb l'arrossegament, vosaltres pescàveu molt tipus de peix, peix diferent. Però si tu vas a l'encerclament, vas a l'encerclament, clar, allà pesca sardina i prou. Llavors, què fèieu per fer el ranxo si només pescàveu sardina o els que pescaven sardina? No, en principi, és clar, és de nit. Aquesta gent que pescava sardina és de nit.
i gairebé és impossible sopar. Entens? Vull dir que sortien a les 12 del dematí, ja estan les tallines, i, esclar, a les 8 del dematí ja anaven. Vull dir que és impossible... Aquesta gent menjava com arribava a terra, eh? Val, ja està, ja m'ho has dit. Aquesta gent a casa menjaven... M'imagino que, pobres, de mi menjava molta sardina a casa, també. Sí, no, no, això no paga cada dia, eh? Vull dir que el peix que no falti un tros de patat, un tros de pa, una bleda, això què, però el peix...
Josep, mira, ja se'ns acaba el temps, la ràdio passa volant, però no serà la primera vegada que parlarem, perquè hem de parlar de moltes coses de la pesca amb tu, perquè sabem que ets un gran pescador, a més t'agrada cuinar, ens es diu que un dia hem de venir per aquí a menjar una miqueta, que ens ensenyaràs... Això va per descomptat, eh? I comptem, i escolta'm, una forta abraçada, i fins ben aviat, Josep.
Igualment, ja ho sabeu. Aquí estic i per no que faci falta, si puc emportar alguna cosa, millor. Gràcies. Avui toca parlar de Calatoia.
Molts vilassarencs, nascuts al final del segle XIX, coneixien perfectament la invocació. Valga'ns Sant Antoni de Calatoia i la Mare de Déu del Barat.
Es tractava de dues capelletes de carrer col·locades dins una fornícula, com força d'altres que hi havia a diferents carrers, com el carrer de Sant Pere, Sant Pau, Sant Roc, Sant Sebastià, Sant Joan, Sant Francisco, etc. Algunes ja no hi són, encara que la majoria perduren.
Una de les primeres capelletes sabem que estava situada a la façana de Cal Barat, és a dir, la primera casa del carrer de Sant Antoni darrere del Museu Monxo, abans l'hostal.
Calatoia ignorem on era, però ja que després la imatge va estar durant molt temps al jardí de Cala Duana, és molt probable que fos una de les velles cases que s'enderrocaren per aixecar-hi la majestuosa torre dels ferrers. Era de domini públic que aquelles dues capelletes a la nit feien la funció de telègraf,
per a les barques que practicaven el petit contraband, avisant-les si la platja era lliure de carabiners o si no era convenient avarar la sorra. Sembla ser que existia un codi segons quina era la capella il·luminada o si totes dues eren enceses o apagades.
En homenatge a Tomàs Mayor, avui parlarem dels vilassarencs que vingueren del País Valencià. Des de principis del segle XX, cognoms com Lloret, Mayor, Palomares, Linares, Llinares, Ripoll, Ors, Martí, Armengol, Mingot,
Solves, Pasqual, Sant Joan, Pérez, Llorca, entre altres, es van incorporar al senys municipal de Vilassadamar. Tots tenen en comú que procedeixen de la província de Lacan, la majoria, concretament, de les comarques de la Marina Baixa, de pobles com la Vila Juiosa, Altea, Benidorm o Vinamantell,
també de la Marina Alta, com Calp o Campello, i de la comarca de l'Alacantí, com Bussot. Benimentell i Bussot no són poblacions costaneres. La primera es troba al nord de Benidorm i la segona al nord del Campello. A principis del segle XX, molts alacantins deixaren les seves poblacions i viatjaren cap a Catalunya...
i molt especialment a Barcelona, una ciutat que oferia feina a la indústria, a l'activitat agrícola i a la pesca. Moltes d'aquelles famílies procedien de la costa, d'uns llocs on la muntanya pràcticament arriba fins al mar, amb poca indústria i on la pesca era la principal activitat.
La sobreexplotació de la pesca i la presència de la potent tradició al Madrevera d'aquella zona va fer que la feina de la mar en és escassa, per la qual cosa molts pescadors i lliures famílies decidiren demigrar cap a Catalunya, on en aquells moments s'obria un període que requeria mà d'obra per a moltes i variades activitats.
En la majoria de casos, el primer en desplaçar-se era el cap de família, sempre aconsellat per alguna persona que ja havia fet el pas abans. L'arribada es feia sempre en tren a l'estació de França. D'allà es desplaçaven directament fins a la població de destinació. En altres casos, solien quedar-se primer a la ciutat de Barcelona, concretament al barri pescador de la Barceloneta,
El primer que feien era cercar feina i trobar un lloc per allotxar-se provisionalment. Calia conèixer l'entorn i possibilitats de trobar un pis de lloguer per quan es desplacés la resta de la família. En alguns casos, el matrimoni és desplaçar junt fins a aquesta terra desconeguda, ja fos amb els seus fills o sols, naixent la seva descendència al Principat.
Altres pescadors, més joves, vingueren sols i amb el temps formaren la seva família a Catalunya. Curiosament, en diverses ocasions, a Vilaçà de Mar, van encontrar en matrimoni dones i homes d'origen de la Cantí que s'havien conegut a la terra d'acollida.
La majoria de famílies a la cantina van arribar a Vilassar de Mar entre els anys 1903 i 1923, sent el motiu principal la cerca de nous horitzons i oportunitats per establir-se definitivament en llocs on podien trobar més recursos i possibilitats que en els seus llocs d'origen.
Alguna família, com les Mayor Zaragoza, que vingueren de la Vila Juiosa, o de la Vila, com diuen ells, primer ho feren a la Barceloneta, però no van trigar a venir cap a Vilassa de Mar, on mancava gent de mar per treballar a la segona almadrava. Alacant era terra marinera, amb gent molt especialitzada en els calaments almadraves,
Les més famoses foren les de Benidorm, Calp, La Vila, Moraire i Xàvia. Els grans estudiosos de les Almadraves es posen d'acord i afirmen que els millors arraeces, o capitans d'Almadrava, eren de Benidorm.
Fins i tot ho eren de les grans almadraves andalusas, com les d'Isla Cristina, Barbate, Zahara, Tarifa, Conil o Ceuta.
A cada almadrava hi treballaven directament entre 30 i 40 persones, sense comptar la feina de les dones i homes que ho feien indirectament, reparant les xarxes, transportant el peix o reparant les embarcacions de servei de l'almadrava. Els pescadors alacantins començaven a treballar a bord d'una barca de pesca quan pràcticament eren nens.
En moltes ocasions era l'únic ofici que coneixien, perquè la majoria provenien d'una família de pescadors i els seus pares i avis es dedicaven al mateix. A l'hivern pescaven a l'arrossegament i a l'estiu la pesca era molt més variada.
Els que decidiren quedar-se a Vilassa de Mar trobaran les seves primeres llars als pisos d'en Tano, aquesta coneguda casa del nostre poble que tancava el carrer de Sant Josep per allà avant i l'entrada principal de la qual era a través d'un portal obert al carrer de Cala Duana on només entrar hi havia un gran safareig veïnal.
L'altre lloc on van anar a viure va ser l'edifici magatzem de la segona almadrava, que es trobava entre la via del tren i la platja, davant de la carretera d'Argentona. La construcció allargada del magatzem disposava de diferents habitatges de planta i pis, que tenien uns 3 metres i mig amplada per 6 de fons.
Aquestes famílies aportaren costums i tradicions pròpies de la seva terra. També millores a les tècniques pesqueres, vocabulari, gastronomia i un deix molt característic de la seva parla.
Des del punt de vista de la pesca, malgrat que en tota la costa mediterrània els arts i ormeig eren semblants, entre els segles XVIII i principis del XX, els alacantins establiren millores tècniques, especialment amb els grans arts d'arrossegament i d'encerclament, que foren adaptats poblativament a la costa catalana.
Sobre el vocabulari és important explicar que, com passa a totes les poblacions pesqueres, el llenguatge mariner és una parla especialitzada que la gent de mar utilitza en les tasques diàries de navegació i de pesca. Durant molts anys, el deix de la parla a la cantina denotava la procedència d'aquelles famílies i el seu rellenguatge mariner i vocabulari propi.
i es va anar barrejant amb el del poble, fent patent la unió i concòrdia d'una gent que, sense oblidar mai les seves arrels, s'anava integrant al poble d'acollida cada vegada amb més força. Encara hi ha paraules d'ús diari a Vilassadamar que marquen l'arribada dels alacantins. Potser la més coneguda és la d'Aixida,
per designar el pati del darrere de les cases. Altres s'han anat perdent en el temps, com madrabers, nom que es coneixien els que treballaven a les almadraves, llengado, allenguado, craïlles, les patates, xiquet, xiqueta o xicona, jovenet, joveneta, ganibot,
fems a les gavines, gitar, anar a dormir, vesprar, les primeres hores de la nit, seriana, camisola de cotó usada pels pescadors de color blau, sense botons i amb un cordó, et funyaré, et renyaré, llinar,
i anar a la xarxa, expressió utilitzada per descriure la forma que els pescadors, en cobrar o aixurrar la xarxa, la movien amb les mans per apironar-la sense que s'enredés. En relació a la gastronomia, aquella gent ens portaren a la cuina de l'arròs, a la cassola, amb totes les seves varietats possibles,
des de la recepta més senzilla de l'arròs, amb sardines, fins als arrossos variats de verdures, carn o peix, passant per l'arròs a banda. Portaren una especialització poc usada a Vilassadamar, com eren les salaons, de bonítol, melba, moixama, els budells de bonítol, les anxoves, etc. I una especialitat desconeguda, el popsec,
El pop, acabat de pescar, es deixava assecar el sol. Convenientment preparat es conservava molt temps i després cal menjar-lo sempre torrat, fet a llesques i amanit amb unes gotes d'oli. Normalment es menjava com a aperitiu acompanyat d'un got de vi.
A la casa dels nouvinguts de la Cantins no hi faltaven mai un o dos pops penjats a l'exterior en un lloc airejat i assolellat. De la mateixa manera, deixaven assecar els peixos, especialment el bonítol i la melba, no per vendre, sinó per guardar-los pel consum propi a l'hivern. A l'hora de menjar aquest peix, es desfilava i semania amb oli i oliva, amb sal i pebre.
En ple segle XXI, aquests vilassarencs amb arrels de la cantina ja no es dediquen a la pesca. Les seves activitats professionals han estat i són molt variades. Els que encara tenen familiars en aquelles terres hi mantenen el contacte i, de quant en quant, visiten els seus familiars. Quan parles amb les generacions nascudes a Vilassadamar, sempre tenen un record d'ells.
Benvinguts i benvingudes a una nova edició, la primera de Fem Poble, l'espai on recuperem la memòria viva dels nostres carrers i dels nostres oficis, que han deixat empremta en la nostra comunitat i avui millor que mai.
Avui tenim amb nosaltres una convidada molt especial. Ella és l'hereva d'un comerç que va formar part de la vida quotidiana de moltes generacions. Una sabateria que va néixer com a espardanyeria i taller de reparació de calçat allà cap als anys 20 del segle passat.
Des de llavors, entre fils, sola i cuir, i més tard dedicat a la venda de tota mena de sabates i sabatilles, hi van passar gairebé cent anys d'història fins que fa poc el temps va abaixar la persiana per darrera vegada. És un plaer saludar la Montse, continuadora de la mítica sabateria Can Moltor del carrer de Sant Joan. Benvinguda al programa.
Gràcies a tots. Mira, ens encanta tenir-te aquí avui a l'estudi. Parlarem de com era aquell petit taller ple de vida, d'olor de cuir nou i d'històries que s'amagaven darrere de cada parell de sabates, però també del que significa veure tancar un establiment tan emblemàtic i de com es conserva la memòria familiar d'un ofici que gairebé ha desaparegut.
Primer de tot, et volia preguntar, Montse, qui va fundar i per què el va fundar a Vilassar al vostre negoci?
el va fundar en Joan Moltor i va venir a parar a Vilaçà perquè hi tenia família. Ell es va criar Alacant, entremig de les sabates, per això el motiu de fer de sabater, ell estava tot el dia per les fàbriques de Alacant. Sembla que anem de Petrel o Elda. Ell anava per allà, tenia 12 anys o així, i allà va començar
A remenar, a remenar, i això li va agradar, i després de cap d'uns anys, va venir Vilassà, va venir a petar Vilassà perquè hi teníem parents, aquí a Vilassà. Però ell ja havia pres l'ofici allà. Va prendre l'ofici allà. Molt bé. I venint del can, saps per què es va triar Vilassà, precisament Vilassà?
perquè hi teníem la família. I ell, a més a més, amb una anècdota, representa, que va trobar el que va ser després la seva senyora, la Remei, se la va trobar quan va venir d'algun viatge que va venir a l'estació Barcelona, del tren, es va trobar a la família, perquè eren parents, eren cosins, al matrimoni, i feia anys que no s'havien vist, i llavors, a partir d'aquí, perquè ens portaven 12 anys, ell era molt més jove,
I llavors, quan la va veure, va dir, aquesta és meva. I s'hi va casar. Diu, aquesta serà per mi i m'hi casaré. I sí, sí, per això van venir, perquè la Remei ja era Vilassà. Ja era Vilassà. Amb 9 anys ja era Vilassà, l'àvia Remei. Val, val, sí, sí, tenia familiars, però encara no ho eren. No, però venien, eren tots parents, eh? Ja. Perquè ja et dic, van haver de demanar permís a Roma per poder-se casar.
Ja, sí, molt habitual en aquelles èpoques. En aquelles èpoques, aquestes no cal, tot això. I parlem del negoci. Com va velocinar aquest negoci amb el temps? Perquè jo tinc entès que no va començar el negoci al carrer de Sant Joan. No, el negoci, quan ell va arribar, va trobar un local al carrer de l'Església, on és de Can Visa, una casa d'allà.
I va estar uns quants anys allà, va muntar el taller, vivien allà, i va muntar el taller, llavors al cap del temps va néixer la seva filla, llavors van tenir que tornar a marxar perquè la filla es va posar molt malalta i el metge d'aquí li va dir, ha de fer un canvi, ell d'aires, és el que es feia abans, un canvi d'aires, ell que va dir, agafo i me'n torno cap a Alacant.
Van estar dos anys allà, i llavors van tornar, llavors va ser... Quan van tornar, van anar a parar al carrer Sant Roc. El carrer Sant Roc, l'any... Espera't, el 41? Espera't, no. El 35. El 35 van anar a parar al carrer Sant Roc. Van estar molts anys, em sembla que... Bueno, van estar molts anys allà, fins que la casa se la van vendre, els amos, i li van buscar aquesta gent mateix al club on estàvem ara, al carrer Sant Joan, on és a cap multor d'aquí.
I com ha canviat el poble des d'aleshores, eh? Home, doncs molt, sí. Home, sí, del que estem parlant, jo només recordo el de més cap d'allò, perquè jo encara no havia nascut, però pel que expliquen. Explica'm, doncs, o explica'ns els records més llunyans que tinguis de com era el barri, com era Vilassar en aquella època.
Home, Vilassar... A veure, representava... Jo quan era petita trobava que hi havia quatre gats, que dèiem, hi havia molt poca gent. Llavors sortíem, no sé, al final sorties al carrer i hi havia... Sí, era com molt tranquil, no sé. Venien a la bautiga i em fa l'efecte que venien i se sentaven allà i venien a xerrar. Ara no em facis dir amb qui, però sí que venien a passar la tertúlia
amb l'avi Joan, que ell, la botigueta la van posar al costat, i a mà esquerra, quan entraves a mà esquerra, a mà dreta, ell hi tenia el taller, i era allà, entrava un, Joan, això, l'altre, l'altre, i anava fent, i algú que es renyava, no sé, ara no me'n recordo, que li venien i li prenen la canalla, els claus, li agafaven els claus, bé, el típic de la canelleta, no?
Sí, en aquella època era normal. Sí. Escolta, fem un repàs de les botigues del carrer de Sant Joan, que és el que més has conegut tu. Sí. Comencem des de baix, per exemple. Des de baix. Jo hi conec, bueno, Cal Espinalé, la taverna, quan era taverna, taverna. Correcte. Al costat, a Can Pautapé. Sí. Al costat, al costat hi havia Can Quintela o Cales Noies. Cales Noies. Noies. Després, més amunt, encara hi havia el Matalacé. Jo el recordo, el Matalacé. Oh, i tant. Bueno, a davant hi havia el Barber,
Amb en Tosell. En Tosell. Correcte. I llavors, pujant amunt, la primera botigueta petita era la Clotilde, Can Gelpí, llavors hi havia Can Manel, que és ara Can Manel, però primer els de Can Manel tenien la botigueta molt petita, que hi guardaven els trastos perquè ells venien al mercat, a la plaça. I al costat, que jo recordi, eren els de Can Rucosa.
Pot ser. En aquella època hi eren els de Can Rucosa. Amb els anys hi van estar els de Can Manel, bueno, Manel. Vi a la Júlia, en Sebastià, després va passar de germans en germans, llavors va venir a Can Moltor, a Can Jaques, llavors a Can Verdaguer, jo me'n recordo quan vam fer la casa tota nova, jo me'n recordo que ara era antiga. Amb la Maria. Amb la Maria.
I llavors vam fer la botiga, que va ser aquella botiga de carrisseria, va ser com espectacular quan la vam fer. I llavors, més amunt, hi havia Camp Brutau. Camp Brutau, Camp Pucurull... Montse, i més o menys enfront no hi havia cap Pep de baix...
Sí, que me l'he descuidat, a Can Font, que jo li deia Can Font. A Can Font. A Can Font. I llavors hi havia a l'Uller. Exacte, sí, sí, sí. A Can Uller. A Can Uller, que ara és a Can Cantarinyo. A Can Cantarinyo. I llavors en Reixac, de la Maria Reixac, l'altre Reixac al costat. El Isidro. I em sembla que... Bueno, el barber de Can Cortines. Can Cortines. I lo demás eran com cases, no? A Can Pep de Dalt. A Can Pep, sí.
Bé, bé, el de la cantonada, que ara és el forn. Exacte. Montse, jo ara em ve al cap, de petit que anava a comprar, anàvem a comprar un cop a l'any les sabates amb la mare, que tenia un... què hi havia? Hi havia un monet per allà? Un monet, un monet. Un mono. Un mono va estar aquest mono, bueno, va ser famós aquest mono.
A veure, aclareu això si era un mono dissecat o... Home, el mono era un... Era un mico, un mico, un... Això, de drap. Però era maco, eh? Això perquè la tieta, com que sempre feia escaparats...
feia, els escaparats, els aparadors, llavors ella cada vegada, i una de les vegades, i va ser famós aquest. Últimament el vaig tenir molt de temps guardat, perquè quan vam fer la botiga nova i tot això nosaltres ja el vam posar, però me'l demanaven, jo, el de tant en tant li teníem un lloc especial pel llurí. El que passa és que ara ja amb els anys es va desintegrar. Despecular, ja.
Se'n recorda, la gent d'aquella... Bueno, i joves... Perquè passàvem per allà i miràvem el món sempre. Sí, sí, per això, per això. Creava l'atenció. Sí, sí, sí.
Bé, han hagut moments difícils en el negoci, com en tots, no? Com en tots, sí. Però abans del tancament definitiu per jubilació, va haver-hi algun moment que per culpa de la competència o d'alguna situació de crisi haguéssiu patit pel negoci? No. Que jo recordi, no, al contrari. Treballava molt. I jo. Molt. Molt.
Molt. Llavors teníem això i la llibreria, a més a més, el barato. Això mateix, sí. Vam obrir l'any 92. 92 és el que van fer els pisos. Les olimpiades? Els pisos? No, els pisos. No, no, els 62. Calla, calla. Els 62, que van fer aquells pisos, el primer paloc de pisos que va fer en Castellegos, vam comprar...
Allà van posar una llibreria i quatre sabates per la gent del Barato, que només hi havia els tres carrers i aquests bòlegs de pis, no hi havia res més allà. Hi havia dos de carrers, aleshores. Bueno, però amb això ja hi era, amb Manuel Roca ja hi era, no? Sí, el senyor Roca és el que va venir a inaugurar-ho. Molt bé. Tens alguna cosa per explicar-nos divertida que diguis? Mira, m'ha quedat això en el tinter. Vaig explicar-ho.
Mira, una tonteria, eh? Una de les vegades a la botiga...
se'ns van deixar una criatura. Això és gros. Estava a la botiga plena i no sabíem què passava, hi havia una criatura allà amb un cotxet, plora que plora i plora que plora. I llavors ningú li diu res, aquesta criatura. I allò que t'hi acostes passa i li dic, de qui és aquesta criatura? I diu tothom, ah, no, nostre no, l'altra. Ah, no, i doncs de qui és? Per saber, ens han deixat una criatura. I resulta que al cap d'un moment va entrar una senyora, la iaia, ai, que m'he deixat...
La criatura, dic, no pateixi, que està aquí plorant, però esclar, devia veure que l'àvia se n'anava i devia... Em deixen en equip tota aquesta gent que no conec. L'àvia ja havia perdut la... La criatura, sí. La criatura. Ara no me'n recordo, la entrada d'un gos, la tèntria un gos que el van atropellar, perquè el carrer Sant Joan passaven els cotxes, la vorena era molt petita. Sí, sí, sí.
i va entrar una vegada, el va atropellar, i va entrar directe cap a casa, se'ns va posar dalt d'un altillo d'aquells, i com que tot, clar, érem totes dones, el tiet estava a l'altra botiga, no va voler, ningú volia entrar, fins que va venir el guàrdia, vam anar a buscar el guàrdia, i el senyor, aquell senyor ens el va venir. Molt bé.
Alguna cosa més, Agustí? Mira, jo li, ja per acabar també, escolta'm, es va fer una gran festa quan vau tancar la botiga. Què ens expliques d'això? Home, va ser una festa molt maca, va ser, sí. Amb música, capa, coca de Camp Falgueres... No, eren... No, hi havia xocolata desfeta, de Camp Falgueres...
I dona-me'n, dona-me'n. I feien que ho tornaven a venir. Jo no estava per això, però el meu germà, el meu... Bueno, tothom deia, escolta'm, aquests han vingut 3 o 4 vegades a buscar el cas. Jo dic, deixa que mengi xocolata, si n'hi ha molta... És l'últim dia, no? Ens ho vam passar molt bé. I ara, quan veus la botiga que hi ha ara... Bueno, ara em va costar un any poder-la llogar. Perquè...
Sé que et va costar, però també l'enyorança, no? Potser de recordar... Bueno, els primers temps vaig estar com... Em va faltar, em faltava. El que passa és que em feia il·lusió jubilar-me, però quan vaig plegar el 23 del 3 del 23, l'endemà, a la cita jo vam agafar i ens en vam anar a Alacant.
Molt bé. Perquè és que va venir una cosina meva pel final i va venir amb nosaltres i vam poder fer el final. Però ens vam quedar com... Ens faltava... La sensació de què? Ara què faig? Ara què faig? Però bueno, ara m'hi he acostumat, eh?
Molt bé, doncs mira, fins aquí hem arribat al final d'aquesta edició de Fem Poble. Avui hem viatjat al passat a través de la història d'una sabateria que des dels anys 20 va vestir els peus i també el cor de tot un poble. Moltes gràcies, Montse, per compartir amb nosaltres aquests records tan vius i per mantenir viva la història i la memòria de l'ofici que va donar identitat al carrer de Sant Joan.
A tots vosaltres, oients, gràcies per acompanyar-nos en aquesta primera edició de Fem Poble i ens retrobarem aviat amb noves històries que fan caminar la nostra memòria col·lectiva. Fins una altra, cuideu-vos molt i recordeu, cada pas té una història. Anem a buscar més històries per vosaltres per fer poble.
Fins demà! Fins demà! Fins demà!
Sous-titrage Société Radio-Canada
I allòs fa temps que no conté ni històries, les nens no les volen sentir. A la mar ara manen els plàstics, plàstics, plàstics. Puntones, barades, seques i clavillades que no tornaran.
Fins demà!
Hem escoltat Mariner sense escates, del músic Roig. Temporal de llevant.
A finals de gener el cel s'ha tancat de cop amb una lleventada gris i freda. El vent bufa amb una humitat gelada que talla la cara mentre la mar comença a batre amb força contra la costa. La tempesta ha descarregat un ahigat constant que estones es barreja amb calamarsa.
No hi ha trons, només el soroll del vent movent les branques nues i el repicar sec de l'aigua sobre el paviment. Els carrers han quedat deserts, submergits en una foscor prematura, esperant que el temporal perdi força i el cel comenci a escampar.
Hem arribat al final del programa. Sabem que encara ens queden moltes coses per explicar, desitjant hagin pogut passar una estona entretinguda parlant de coses nostres, del mar, de les platges, del patrimoni, de les persones... En fi, de la singularitat d'un Vilassar de Marc únic i repetible. Bona proa, bona mar i bon vent!
Fins demà!