Vilassar Ràdio són les 8 del vespre.
La que hi ha a cada porta i a cada balcó. La de qui escriu i la de qui assaja. La de qui busca i la de qui escolta. La de qui obre finestres on abans semblava que no hi havia res. La que pren vida perquè tu hi ets. Tu també en formes part. El teu gesto canvia tot. Més cultura. Generalitat de Catalunya. 7 milions i mig de futurs. Des de l'Agència Catalana de Turisme hem adaptat la promoció de la nostra destinació a les noves formes de comunicació.
Els perfils de xarxes socials Catalunya Experience sumen prop de dos milions de seguidors d'arreu del món. A més, hem arribat a les llars dels nostres visitants amb accions innovadores com el videojoc de realitat virtual Legends of Catalonia, amb centenars de milers de descàrregues. I seguirem explorant amb noves fórmules sempre un pas per davant.
L'actualitat de Vilassar de Mar la pots buscar a molts llocs, però només la trobaràs a Vilassar Ràdio.
Randa Mar, embarca't en un viatge pel present i passat marítim de Vilassar de Mar. Presenta el capità Agustí Martín, ambaixador marítim de l'Organització Marítima Internacional. Benvinguts a Randa Mar, l'espai de Vilassar Ràdio on la mar i el poble es troben. Aquí compartim històries, tradicions i veus que mantenen viva l'ànima de Vilassar de Mar. Prepareu-vos per salpar amb nosaltres en un viatge ple d'emocions.
De què parlarem avui? En el Cafè de Popa, avui ens volem acomiadar de la biòloga Josefina Castellbí. En el rancho a bord, en Joan Martín ens parlarà de les carxofes i els espàrrecs. En els motius a Vilassar, i gràcies als vilassarenys de Miada Bas i Lluís Guardiola, avui veurem qui era en Banyeta.
A Històries de Mar recordarem que fa 115 anys les nostres costes van rebre un temporal duríssim, el temporal de la Candelera, que es va cobrar 9 víctimes vilassaneses. Avui a Fempoble parlarem de la farmàcia Roca del 1904 i tindrem entre nosaltres a la farmacèutica Dèbora Jovell Roca.
I finalment, a Paraules de mar, portem un parell d'expressions marineres molt antigues. Comencem! La meia qu'on va danser
Avui us portem la història d'una dona que va fer història. No només per la ciència espanyola, sinó per la presència de les dones en els grans espais del coneixement. L'oceanògrafa i biòloga Josefina Castellbí i Piolax. Una barcelonina que va fugir de la sorra de la platja per posar-se botes a l'Antàrtida.
i que ens va oferir una nova manera de veure l'oceà i la vida que s'amaga sota el gel. Aquesta és la seva història. Josefina va néixer a Barcelona l'1 de juliol de 1935, un any abans que esclatés la Guerra Civil Espanyola. Des de ben jove, tenia curiositat per la natura i els misteris del mar.
Es va llicenciar en Biologia a la Universitat de Barcelona el 1957 i els seus estudis la van portar fins a París, on es va especialitzar en oceanografia a la Sorbona, en un moment en què poques dones es dedicaven a aquesta disciplina científica.
El seu compromís amb la investigació la va portar el 1960 a començar a treballar a l'Institut de Ciències del Mar de Barcelona, llavors anomenat Institut d'Investigacions Pesqueres del CSIC. Allà va centrar la seva tasca en la microbiologia i bacteriologia marina,
explorant com els microorganismes viuen i s'adapten en condicions extremes, un camp de recerca que, d'entrada, pot semblar petit, però que és essencial per entendre el funcionament de la vida marinera i els ecosistemes oceànics.
Però el que realment va catapultar Josefina, el reconeixement internacional, va ser la seva relació amb el continent més inhòspit i desconegut, l'Antàrtida. En una època en què les dones gairebé exclusivament eren relegades a tasques administratives o de suport dins dels laboratoris, Castellbí va trencar barreres.
El 1984 va ser la primera dona espanyola a participar en una expedició científica internacional al continent blanc, juntament amb la també oceanògrafa Marta Estrada. Aquell viatge no va ser una aventura turística ni un simple reportatge, va significar l'inici d'una nova era per a la recerca espanyola a l'Antàrtida.
Josefina va participar a l'organització del programa d'investigació antàrtica espanyol i uns anys més tard va liderar un dels projectes més emblemàtics, la instal·lació de la base antàrtica espanyola. Això va ser a la illa de Livingstone.
La construcció d'aquesta base va simbolitzar l'entrada de l'estat espanyol en el mapa científic polar internacional, amb l'objectiu de contribuir al coneixement de l'Antàrtida i als tractats internacionals de recerca conjunta.
I no només va participar, va dirigir. Entre 1989 i 1997, Josefina va ser la primera dona a la història a ocupar el càrrec de directora d'una base científica a l'Antàrtida.
un lloc on les temperatures baixen fins a xifres que el cervell humà gairebé no pot imaginar, on vents rígids i condicions extremes posen a prova qualsevol cos i ment. El seu treball va ser molt més que liderar un centre científic,
Va significar gestionar un equip humà en un lloc on la natura no fa concessions, però també va ser entendre el caràcter de l'Antàrtida, les seves formes de vida i la importància de comprendre els oceans i el clima.
La base que ella va dirigir va esdevenir un centre on es va estudiar, entre altres coses, les adaptacions dels éssers vius, la microbiologia del gel i es va contribuir a projectes internacionals de recerca. Josefina no va ser només científica, va ser també divulgadora i gestora de coneixement.
Va publicar més de 60 treballs científics i va participar en una trentena de campanyes oceanogràfiques amb vaixells d'investigació, com les Palmes o les Pèrides, contribuint al treball cooperatiu amb altres equips internacionals. La seva trajectòria li va valdre innombrables reconeixements. Entre d'altres, va rebre la Medalla d'Or de la ciutat de Barcelona...
la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya, la Medalla Narcís Monturiol al Mèrit Científic, el Premi de Medi Ambient de l'Institut d'Estudis Catalans i el Premi Català de l'Any, entre molts altres honors.
Però més enllà de les medalles, el seu llegat té un nom gravat a l'Antàrtida, el Pic Castellbí, una elevació muntanyosa que rep aquest nom en reconeixement els seus esforços i la seva contribució al coneixement del continent gelat.
I això no acaba aquí. Amb gairebé 80 anys, ja jubilada, Josefina va tornar a l'Antàrtida per participar en un documental sobre la base i la investigació del continent blanc, reflectint l'emoció de tornar a un lloc que ella mateixa definia com un espai de vida, de records i de silencis que parlen de la grandesa de la natura.
Durant l'estiu del 2013 vàrem contactar amb la senyora Josefina Castellbí per tal que ens vingués a fer una conferència a Vilassa de Mar, dins de la Universitat d'Estiu de Mar i Ultramar, que aquell any l'havíem destinat a la navegació i vida polar.
La seva conferència, que va portar per títol Per què investigar l'Antàrtida, va ser un èxit. No s'hi cabia a la sala Maria Gràcies i el Pi i ens va entusiasmar no solament la seva conferència, sinó la seva forma de ser. Josefina Casallví va morir a Barcelona el 2 de febrer d'aquest 2026 a les 90 anys.
Però la seva nau de recerques, curiositat i coratge segueix navegant a les aigües del temps i a les generacions de científics i científiques que avui estudien els oceans i els efectes del canvi climàtic sobre els sistemes marins.
La seva història ens recorda que els mars i fins i tot els deserts de gel de l'Antàrtida no són llocs exclusius per uns pocs, sinó que són espais per explorar, entendre i respectar, i sobretot que les dones han tingut i tenen un paper fonamental en aquesta gran aventura que és la ciència.
Randa Mar. Rancho Abort.
Les carxofes són el cap floral comestible de la planta carxofera i l'espàrrec és el tronc principal d'una planta de la família del lliri. Carxofes i espàrrecs són molt consumits a casa nostra de diferents maneres i per això avui en Joan Martín ens acostarà a aquells deliciosos menjars. Benvingut, Joan. Hola a tothom. Bé, les carxofes punxen i esgarrinxen si es trepitgen.
El seu origen és molt antic, de la conca mediterrani del sud d'Europa. És un matoll que fa uns 80 centímetres d'alçada i té una vida de 3 a 4 anys. I, de fet, el que ens mengem nosaltres és el seu fruit, que és la flor, la flor de la carxofera. Bé, les carxofes les poden menjar...
sobretot l'època d'hivern, com els porros, les faves, els pèsols, els espàrrecs, són productes vegetals d'hivern i és molt delicada i ens la podem menjar de diferents formes. Per exemple, els que estan fent una dieta, agafarem les carxofes corresponents, les pelarem ben pelades, les fulles de forres que són llenyoses i estelloses...
li tallarem el peu de sota, les escapçarem per la part de dalt i una vegada estiguin a punt. Deixa'm dir una cosa, que les primerenques gairebé no cal ni bullir-les, sinó directament es poden fregir o tractar de les formes que vulguem. Una vegada pelades, es tallem en quatre trossos, en sis si són molt grans, i aleshores hi ha gent que li té una part de dins que hi ha com una espècie de borrissol. Jo no ho trec i, de fet, a l'hora de menjar-la tampoc ho noto.
Aleshores les bulliríem amb una pota amb aigua, amb sal, deixaríem coure uns bullir, de fet uns 15 minuts, i escorregudes en un bon plat, i llavors els afegirem oli, les afegirem unes gotes de vinagre, inclús si volem alguna patata, perquè si afegim patates ja trencaríem la dieta.
Una altra forma de presentar les carxofes seria tallar-les a làmines, unes làmines ben finetes, i aleshores aquestes làmines, jo el que faig, ja sabem que la farina és molt escandalosa, si no tenim massa pràctica, embrutem tota la cuina i la cuina ens queda enfarinada, és agafar aquestes làmines de carxofes, posar-les en una bossa de plàstic que estigui neta, i aleshores hi afegirem directament la sal i directament farina, o pot ser tèmpora també.
i ho barregem i ho sacgegem ben bé, que totes les carxofes, aquestes làmines de les carxofes, queden ben bé enfarinades i barrejades amb la sal, i llavors, així, amb una paella fonda, amb bastanta quantitat d'oli, amb un oli ben calent, les fregim, i aleshores, una vegada estiguin dourades, les podem treure-les, deixem escorre amb una safata, amb un paper de cuina, que vagi xuclant, diguéssim, l'oli que s'obre, i podia ser un aperitiu, o un primer plat, o un acompanyament.
Aquestes carxofes també les podem fer arrebossades, la mateixa pasta que fem amb els calamars, que seria una pasta feta amb farina i podem afegir aigua. Això sí, és molt important, aigua amb gas, que podria ser de mitjà o qualsevol tipus d'aigua.
Hi ha gent que en vez de posar-hi gas, el que aprofitem aquí és l'efecte del carboni, és afegir-hi cervesa, també queda correcte, i llavors hi posaríem sal, i és optatiu posar-hi un ou tot ben barrejat, té que quedar una salsa no massa espessa, que si no ens quedarà un mazacote de...
de rebossat, però tampoc pot ser massa líquida que allò, si no, aquesta salsa no agafaria. Per tant, buscant un punt entre mig i altra vegada amb una paella amb oli ben calent, anem afegint les carxofes, que quedaran un color dourat molt maco, i també pot ser com a aperitiu, pot ser un primer plat o un acompanyament. Joan, jo darrerament he vist algunes d'escarxofes
o caratxofes, però a vegades diem escaratxofes o caratxofes. Jo sempre he dit escaratxofa, però escaratxofa. Escaratxofa. Popularment, i col·loquialment també, molta gent diem escaratxofes. El correcte escaratxofa, però bueno...
Està bé, ens entenem. En forma com de flor, que com si la aixafessi, la bullissi, la pujessin... Sí. I no sé què... No ho he vist mai, això. Sí. T'ho dic en forma de flor, és que les carxofes, o la carxofa és la flor. Aquestes, que dius tu, es pelen molt, es pelen molt més la part més tendra, que també és normal, les aplasten, aixafades, i llavors les tracten, que es poden fregir, es poden inclús fer amb salsa verda. I són correctes. Queden molt bones.
Jo la vaig menjar fa poc, tal com dius tu, i després passades per la paella amb una mica de premillet picantet, molt picat, picat, picat, per sobre. O bacon, també. Boníssima, estava. Sí, sí, sí. Estava a entendre's. Bé, aleshores també podem, com dèiem en aquest arrebossat, que no ho he dit, i se vol passar una mica de llevat, en aquest cas podem dir la marca, que és molt coneguda, que és el Royal, que és una mica de llevat, perquè sorti la pasta més cruixent.
També podem fer en les carxofes el forn, agafarem el forn, per al que l'entem a 180 graus, tardarà per coure uns 20 minuts les carxofes, les pelarem, a la plata, a la safata del forn li posem una mica d'aigua perquè es cogui bé la part de sota de les carxofes, les aixafem, com has dit tu abans, una mica, perquè pugui accedir l'oli que hi posarem i la sal, i llavors també al cap de 20 minuts ja les podrem menjar i les podem servir com un bon acompanyament.
Qui no ha menjat escarxofes a la brasa, qui no acaba fels i res, perquè senzillament el que farem amb la brasa, a part que anirà cuant les escarxofes, anirà cremant totes les fulles externes i llavors ens haurem posat una mica de sal, si volem una mica de pebre i una mica d'oli, i aleshores podem menjar arrencant les fulles i anar escurant totes les fulles que siguin comestibles.
Escolta, per sopar una truita de carxofes, fem les carxofes aquelles que hem dit amb làmines, ben talladetes, les passem amb oli un parell de minuts i llavors no cal bullir-les. Si són, diguéssim, primerenques de temporada seran molt tendres, no caldrà bullir-les i llavors hi afegim un parell o tres o dos batuts, depèn de la quantitat o de la truita que vulguem fer, i acompanyades davant de tomàquet per sopar ens anirà molt bé.
Podíem fer, diguéssim, quan fem un estofat a aquesta època, de carxofes amb estofat, i podem posar carxofes barrejades amb l'estofat, amb els pèsols i la pastanaga. S'hi poden afegir l'arròs, els teòrics, els tècnics de l'arròs diuen que llavors a la verduna l'arròs estova l'arròs, però bueno, hi ha una recepta d'arròs
que només és de verdures, per tant aquest arroz quedaria molt tou. Inclús els valencians en el seu arroz hi posen verdures, la paella típica de tota la vida hi posen mongeta tendra, i els garrafons, que són aquelles mongetes grosses, que són tendres, per tant, seguint aquesta tauria també dirien que l'arròs quedaria estrobat, cosa que jo, la veritat, ho he fet moltes vegades i no ho trobo.
Hi ha un altre tipus de recepta que és molt antiga, que són les carxofes. Agafaríem un pot o una cassola i posaríem aigua i bulliríem arròs. Quan aquest arròs porti uns 5 minuts bullint, llavors hi facim carxofes, branquillons de bròquil, hi facim carbassa, hi facim pèsols...
i tot que vagi bullint. La Roja sabent que ens tardarà uns 18 minuts, 20 minuts, i una vegada faltin un parell de minuts per acabar de bullir, hi afegirem botifarra negra. La botifarra negra, que ja està cuita, l'únic que caldrà és escalfar-se i que es vagi desfent. No ens preocupa que es desfaci. Llavors seria un plat també potent per l'hora de dinar.
I un altre tipus de carxofes que ens podem trobar al mercat són aquells que venen amb envasos de llauna o ens venen amb envasos de vidre. I per acabar amb les carxofes les podem trobar per fer un bon aperitiu amb aquells pots de vidre o llauna que venen ja amb la cebaiga de bollir, amb una mica de vinagre i que són en castellà es diuen corazones del calxofar.
I els espàrrecs? Els espàrrecs. Bé, els espàrrecs són molt antics, venen de l'antiga Mesopotàmia, de fa uns 100.000 anys que ja es coneixen. Mesopotàmia avui dia podíem trobar més o menys entre el riu Tigris i l'Eufrates, la zona que avui dia es coneix gairebé com a Pèrcia, podíem dir, per fer-nos una mica d'idea.
És una planta de l'esparreguera silvestre que viu uns 20 anys i aleshores els brots que surten per la primavera són els esparres que ens mengem, aquells esparres que tenen uns 40 centímetres que són primets i que són d'un color verd pujat i que són molt tendres i que van molt bé.
per fer una bona truita o per fer un remenat d'espares. Recordem que quan tinc l'espares, que el vaig trencant per la part superior fins que hi ha un moment que no es trenca més. Per tant, aquesta part que ve en què no es trenca ja la rebutxo perquè és molt estellosa.
Hi ha també espàrrecs silvestres, per exemple, que es poden fer amb salsa verda acompanyat amb un ballús. Hi ha també els espàrrecs de conreu. Els espàrrecs de conreu, si es poden comprar frescos, en conserva. Si els comprem frescos que veurem als mercats, són grossos i d'un color blanquinós. Aquests espàrrecs són blancs perquè els calcem, com els calçots o els porros, o inclús l'enciam, que els lliguem perquè la part interior sigui ben blanca.
aquests espàrrecs els tenim que pelar, es pelen, eh?, amb un pelador normal i corrent, i aleshores, una vegada pelats, es bull, res, 10 minuts, suficient, es deixen escorre i es poden servir, o bé amb mayonès, amb salsa tàrtara, amb salsa rosa, o amb una vinagreta. Són molt correctes, és molt correcte, també, aquests espàrrecs amb truita,
o fer una crema d'espàrrecs. Per tant, avui dia, a part de tot aquest tipus d'espàrrecs, podem trobar els espàrrecs que ens venen de països llunyans, com pot ser del Perú, o poden vendre de la Xina, els millors, els nostres, els que coneixem més són els de la zona de Navarra. Però, clar, els altres, què passa? Que tenen un preu més mòdic. Potser no són tan correctes com els de Navarra, però podíem dir allò que donen el pego. Molt bé.
Doncs ja sabem la diferència entre els espàrrecs verds, que són els que estan a l'aire lliure, a la muntanya. Ara és l'època, Agustí, mitjans de febrer. Jo n'he menjat aquest any. A veure si m'emportes alguns a casa. Ui, primer t'han de passar pel meu fill. Els meus fills passen a mi, i després si passen a mi, passaran a tu si ens sobren. Si ens sobren. Uau, vaig complicat. Doncs Joan, moltes gràcies. Coneixem ja una mica més avui les carxofes i els espàrrecs. Molt bé.
En Banyeta era el sobrenom d'en Josep Anglada, que es va dedicar, juntament betes, a transportar persones a Barcelona durant el segle XVIII. Disposaven de galeres i diligències.
La galera era un gran carruatge, on hi havia vuit o nou persones. Era com una casa amb rodes. La diligència era més alta i més petita, però més còmoda. Podria dir més senyorial. Fins que no s'omplien les places, d'aquests carruatges no sortien de Vilassà. Dret que els passagers paguessin les places lliures.
De vegades, els viatges a Barcelona s'havien d'ajornar per manca de clientela. El temporal de la Candelera. Introducció a la gran tempesta. La nit del 31 de gener de 1911...
Un temporal de categoria ciclònica va colpejar la pràctica totalitat de les costes de Catalunya i del País Valencià, amb especial violència sobre els trams entre Calella i Barcelona, entre Sitges i Cambrils i entre Sant Carles de la Ràpita i Gandia.
La matinada del 31 de gener es va produir una combinació d'elements que va provocar la tempesta perfecta. El front, situat al Golf de Lleó, es va desplaçar a gran velocitat en direcció nord-sud cap a la costa peninsular, escombrant tot el que trobava al seu pas. Aquest tipus de fenòmens, amb els recursos tecnològics de l'època, eren impossibles de predir.
les flotes de pescadors catalanes i valencianes havien sortit a la mar. El temporal es va abastar feinant i les conseqüències van ser tràgiques. La velocitat i la virulència del temporal van impedir que moltes barques poguessin retornar a la costa. Va provocar diversos naufragis que es van saldar amb un balanç de 141 pescadors morts...
85 a Catalunya i 56 al País Valencià. Els pescadors que van morir eren l'única font de recursos de les seves famílies, que es van veure abocades a la subsistència caritativa de les seves societats locals. També els supervivents es van veure afectats.
La majoria de les viles marineres no disposaven de port. Era el cas de Vilassar de Mar, Premià de Mar, Sant Pol o Arenys de Mar.
El temporal va destruir també moltes barques varades a la platja, les que havien escapat del temporal, i va provocar una situació de ruïna entre els armadors i de precarietat entre els pescadors jornalers. Tres anys més tard, la recent constituïda Mancomunitat de Catalunya destinaria la primera partida pressupostària de la història a la construcció de ports.
Aquella fatídica nit del 31 de gener de 1911 es recordarà durant molts anys com a pitjor tragèdia marinera que va passar davant les nostres platges.
Durant la Candelera del 1911, la mar, una vegada més, no va donar treva. El 2 de febrer és el punt mig exacte entre l'inici i la fi de l'hivern, per la qual cosa el poble ha fet del dia un observatori de predicció temporal, com es reflecteix en la coneguda dita. Si la Candelera plora, l'hivern és fora,
Si la candelera riu, el fred és viu. El dilluns 30 de gener de 1911, els pescadors a Vilassa de Mar sortiren a pescar amb tota normalitat. Els vols al migdia arribaren a la platja i acabaren de desmallar les sardines i prepararen els lleuts per l'endemà.
Al navegar a la vela, la seva velocitat depenia exclusivament del vent regnant. Si bufava massa vent, el patró ordenava prendre riscos a la vela. O pel contrari, si el vent es cassejava, es deixava tot el drat possible.
Si el vent era nul, només quedava l'opció dels rems. Llavors, les barques arribaven tard a la platja i els pescadors anaven directament a casa per tornar després a la barca i preparar-la per l'endemà. A les platges s'obrien esperar els vells pescadors, les dones i els nens, que també ajudaven a triar el peix i a netejar i a preparar les xarxes.
El temps era bo i no hi havia mostres evidents de canvi de temps, perquè segurament deixaria les barques sobre els pals ben a la vora del mar. A Vilassar de Mar, igual que la resta de pobles de la costa, les tardes d'hivern eren, dret de curtes, molt tranquil·les. La majoria de pescadors vivien al nucli del poble, ben arran de mar.
Després del senzill dinar, com a molt, els homes es trobaven una estona a la taverna per fer un gotet de vi i comentar com havia anat la jornada. Després tornarien cap a casa a sopar i a dormir ben aviat, doncs l'endemà els hi esperava una altra vegada la barca. El dimarts 31 de gener, els pescadors de Vilassa de Mar sortiren ben aviat de casa seva.
Segurament ja s'anirien trobant el travessal tranquil camiral o la via del tren a l'alçada de la riera d'en Cintet. Els pescadors anaven caminant i mirant el cel, intentant trobar indicis del temps i de la mar, ja que d'ells apania la seva sort. No hi havia cap indici que fes presagiar el mal temps, encara que el dia no era tan clar com l'anterior.
Entre espontar l'alba, els pescadors observaren que les aigües tenien un moviment com si fossin arrossegades per uns corrents marins que venien de la part de Llevant. Eren símptomes, encara que, sense poder-los definir, diferents dels altres dies. Miraren el cel i tot estava serè, sense el més petit núvol. Els primers moments, els pescadors quedaran dubtosos.
A pesar d'aquells senyals sospitosos, però davant la calma regnant, anaven desapareixent. Mentre uns havien calat les xarxes i esperaven un temps prudent per llevar-les, comprovant que de quan en quan la pressió que rebien les boies dels extrems signa que la xarxa està carregada de peix, altres feien passades amb el bou, quan de sobte el temps comença a canviar.
Cap mig matí, el cel es va començar a tapar i cada vegada es va anar encosquint més i més fins a arribar a quedar negre del tot. Una nubulada grossa i negra que s'anava esterent per tot el llevant amenaçava aquella jornada. A mesura que avançava l'agrupada, el vent comença a rolar entrant ràfegues del tràngol picat que tant com anava passant, el temps anava augmentant amb més violència.
Aquest inici de tempesta va fer alertar tots els pescadors i després de l'ordre donada pels patrons, començaran ràpidament a llevar les llarguíssimes peces de xarxa, intentant fugir, però ja era massa tard. Va fer acta de presència el vent de l'est, acompanyat del gran tamunt llevant i aigua dintre una mar grossa de ratxes temporelades.
Tant i com s'anava aixecant el dia, la forta marejada passava a grossa, fent acte de presència onades immenses que trencaven blanca espuma i fuetejaven les embarcacions sense que poguessin ser governades.
Moltes barques de la Costa Brava van trobar refugi a l'Almaresme, concretament a les platges de Pineda, Calella o Sant Pol. Però la major part de les embarcacions van ser arrossegades cap a Barcelona, on van intentar de cercar refugi.
Els lleuts es dirigien ingobernables, empesos pel forvent de llevant cap a Ponent. L'orografia de la costa no es veia. Les veles de cotó no aguantaven les fortes embestides del vent i es rifaven. I els aparells de les embarcacions trontollaven com a barquetes.
Els familiars despescadors correnen cap a les seves respectives platges per veure arribar els seus. I les barques, que mal arribaven, corresponien a altres matrícules que procedien de platges més llunyanes de llevant. Des de la platja, l'espectacle era aterrador. Les barques desapareixien entre les gegantines onades com si un abisme marí les engolís.
Altres pujaven sobre les crestes com si una mà misteriosa les allairés sobre les aigües. Alertats per les campanes que no paraven de tocar, els vells mariners, pescadors i veïns dels pobles de la costa es disposaren a cada platja amb el camp de Sant Pere, la gruixuda corda amb la que treien les embarcacions en cas de temporal.
Per aquesta operació, en el moment que la barca s'acostava al regolor ciant, o sigui anant enrere, calia passar la gasa per la roda de popa i a l'ordre de l'experimentat pescador que dirigia l'operació, tothom tireva ben fort a la vegada fent sortir la barca del mar.
El temporal va durar tota la nit i fins al dia següent, 1 de febrer. El vent va rodar del nord-est al nord-nord-est i després al nord. De fet, van ser unes poques hores de temporal imprevisible, semblant a les galernes al Cantàbric. Com a curiositat, cal dir que durant el temps de la tempesta el baròmetre indicava bon temps fix.
Les barques anaren costejant fins a arribar a Barcelona, mentre alguns petalons intentaven fondejar o utilitzaven l'àncora per capejar el temporal. Els que no ho van fer i van intentar buscar la platja, la mar els va tombar les barques. Malauradament, les condicions del port de Barcelona, llavors amb obres, va fer gairebé impossible l'accés a les barques de pesca.
Del Maresme, les poblacions més afectades van ser Vilassadamar i Caldes d'Estarac. Del nostre poble van morir 9 persones i van perdre, entre altres, dues parelles de bou, la que formaven les barques Sant Pedro i Xica Manena.
Les dues barques vilassaneses, després de capejar aquell furiós temporal, tot el matí, arribaren davant de Vilassar de Mar donant fondo pel voltant de les dues de la tarda, confiant treure les barques a terra. Però en aquells moments bufava un vent horrorós, fred com mai, amb uns xiulets pavorosos i unes ones gegantines espantoses que rompien contra la platja.
Tot el poble es trobava a la platja, però veient que atracar les barques a terra era una temeritat amb fatals conseqüències davant de semblants perills els feren senyals aconsellant que continuessin prou a Barcelona per millor seguretat.
Així ho feren les barques, seguint el temporal dintre d'un verdader calvari de tota classe de penalitats. Al arribar a l'escollera del port de Barcelona, el temporal les destrossà. A la matinada següent, per la platja de Cantunis, la mar retornava a terra nou pescadors ofegats, junt amb la resta destrossades de les barques en Pedro i Xica Manena.
Els vilassarenys que van perdre la vida foren Francesc García i Verdaguer, Jaume Allorca i Cortés, Jerònic Arrau i Bernet, Joan Ferreïm Ramon, Melchior, Martí i Martorell, Miquel, Flamaric i Carbonell,
Pau, Vila i Abril, Salvador, Carles i Baixes i Salvador, Martí i Martorell. L'únic supervivent fou en Jaume, Lloret i Sevilla, patró de la barca Sant Pedro, totalment perduda.
Per conèixer com es va viure els fets de Vilassa de Mar, el Museu Municipal va realitzar un minissuós treball de recerca local amb l'ajuda de diferents persones i familiars descendants de les víctimes.
L'apartat local de l'exposició compta amb una documentació original de les donacions i ajudes de les víctimes, diferents urlaments de pesca i rems de bots de salvament de l'època, models de vaixells, entre elles la d'un sardinal, així com fotografies de finals del segle XIX i principis del XX del fons del Museu Municipal. El 27 de novembre de 2011,
A la platja de l'Espiu de Garaví va tindre lloc un emotiu acte de record per a les víctimes de la tempesta de Vilassar de Mar. L'embarcació La Pinta va arribar amb una flama amb les que es van encendre les torxes en memòria de les víctimes vilassarenques del temporal.
L'acte finalitzarà amb una oferena a les ànimes dels difunts amb el pa dels ofegats, una antiga tradició mediterrània darrere els paganes que remunta al segle XVI. Aquesta tradició va ser recuperada per l'entitat Brimbarca, centre d'estudis nàutics de Vilassadamar,
dels vells pescadors de la zona de Lacan, que de ben petits van venir a viure a Vilassa de Mar amb els seus pares per dedicar-se a la pesca de l'almadrava. Avui, una placa recorda aquella tempesta a l'entrada de la platja de l'Espigó de Garbí. RANDAMAR
Fem Poble Avui a l'espai de Fem Poble, en Joan Valls ens presenta a una farmàcia centenària, la farmàcia Roca, i per això entrevistarà la seva propietària, la Dèbora Jove. Bé, moltes gràcies, Agustí. Avui ens endinsem a una de les cases amb més pes històric del nostre poble i parlem de la farmàcia Roca, fundada l'any 1904.
Però parlem també d'una saga que ha marcat el destí de Vilassar des de la societat civil i les institucions.
Com deies, ens acompanya la Débora, neta i besneta de dos homes que, a més de cuidar el de la salut dels veïns, també, des del darrere del taulell, van portar la vara d'alcalde, en Manel Rocaguàrdia i Manel Roca Marsal. Avui descobrirem com es gestiona un poble i una farmàcia alhora i com era aquell vilassà on la política i les receptes compartien botiga. Ens hem de situar.
Un va ser alcalde del 1925 a 1929 i el segon, el seu avi, de 1958 a 1971. Hola, Débora. Hola, què tal?
Volia preguntar-te, bé, tinc moltes preguntes, però en tot cas hem de començar per alguna. L'activitat farmacèutica no va començar on està ara, oi? No, no, que va, la farmàcia Roca va començar, es va fundar al carrer del Carme, al carrer del Carme número 30, i va estar uns anys allà, fins als anys 50, que cap als anys 50 es va canviar l'ubicació.
Va ser alcalde el teu avi durant un període llarg, 1958-1971. Quins records familiars t'han explicat d'aquella època? Bé, la veritat és que es recorda... He parlat amb les tietes, bàsicament, i a elles els va fer molta il·lusió que fos alcalde, el pare. Es veu que la seva dona no tant, però amb elles... I m'explicaven anècdotes...
que inclús havien participat en algun moment, en algun acte d'inauguració, un xut d'aquests de sortida. El que es fa quan comença un partit, alguna de les filles havia intervingut i bé, amb això molta il·lusió els hi feia.
Bé, es parla que la rebotiga de la farmàcia en aquells temps era un lloc de tertúlia política i social a l'ombra. Què en sabem d'això? Sí, això va haver l'època sobretot d'en Serafí Casanovas, que va ser un auxiliar que tenia l'àvia quan estava allà al carrer del Carme, i sí, sí, molt coneguda les tertúlies d'en Serafí. Jo aquí crec que hauríeu de parlar amb la Rosa Casanovas, la seva filla, perquè té moltíssimes anècdotes de gent que passava per allà i de tertúlies allà llargues.
Ens has donat una bona pista. Sí, sí, sí. Mira, els anys 50 tot venien a la farmàcia, no tot venia precintat i ben posat i tal, no? Es feien moltes fórmules magistrals. Això perdura encara?
Avui en dia se'n fan menys, tot i que ara tot això està tornant. El problema és que ara el que ha passat amb la nova legislació és que no totes les farmàcies formulem, jo no formulo, nosaltres no formulem, i llavors hi ha farmàcies especialitzades en formulació, perquè ara els requisits per fer fórmules són molt, molt alts, i llavors t'has d'especialitzar molt, i avui en dia poquetes farmàcies formulen.
Ja. I com eren les receptes de l'època? Perquè no sé si eren com ara, que no hi ha manera d'entendre el que diuen... Potser pitjor, eh? Doncs potser pitjor. Perquè, clar, ara tenim la recepta electrònica, que això ha sigut un gran abans.
Però, sí, sí, jo recordo, les que jo he vist era bàsicament un paper imprès en una capçalera i la resta feta manuscrita. I llavors hi ha alguna lletra complicada, complicada, complicada. Aquelles lletres dels metges, no? Sí, sí, sí, sí. Bueno, aquestes lletres perduren, eh? Jo crec que els hi ensenyen a la facultat, això també. Lletra de metge ja té el títol de lletra de metge, no? Sí, sí, sí. I la recepta electrònica, què tal?
Doncs molt bé, per nosaltres ha sigut, abans sobretot el tema de dexifrar, que parlàvem ara, però a nivell de feina de gestió, de receptes, abans s'havia de fer molts passos amb la recepta de paper i amb la recepta electrònica, això s'ha agilitzat. Continuem retallant cupons, això ja ho heu vist que continuem, però esperem que un dia també deixem de retallar-los.
Bé, parlem de la farmàcia, de l'antiga farmàcia Roca. Hi ha algun medicament o alguna fórmula magistral que portés el segell Roca i que encara se'n parli?
Bé, no sé si encara se'n parla, però sí que hem trobat documentació d'una fórmula que li deien la Fierro d'Ossa, que l'anunciàvem com un elixir per les dones quan tenien el període menstrual, i bé, era el que hem vist en documentació en anuncis impresos d'aquesta fórmula.
I te conserves alguna cosa, algun pot de ceràmica d'aquells que hi havien penjat a la farmàcia, o els mobles de fusta originals, o algun objecte personal que et recordi el teu avi o el teu besavi? Sí, conservem jo ja la taula del besavi, que m'encanta i la tenim restaurada i la tinc al despatx, l'orla, que és com una joia que tenim, i us he portat això...
Vosaltres sabeu que les farmàcies fan servir un cúter. Doncs aquest és el meu cúter. És una mitja estisora que tinc l'altra meitat. Conservo les dues que si les juntes tallen. Però jo faig servir aquesta mitja estisora com a cúter i em fa molta il·lusió fer-la servir diàriament. La faig servir cada dia. Deu tenir història, no? Sí, sí. I desapareix i torna a aparèixer. Vull dir, no sé, té alguna cosa que em va i em va i es perdrà.
Joan, si em perdones, jo recordo de petitet que vaig tenir un accident bastant greu a l'hort on ara hi ha aquell part de la canalla davant de Sant Genís i em van portar corrents a la farmàcia i allà em van fer totes les primeres cures.
i abans d'anar després, potser al casal i tal. Aquest tipus de coses encara es poden veure en una farmàcia? Molt poc, molt poc. Avui en dia les farmàcies estan més centralitzades. O sigui, en aquella època era molt això, les primeres cures, molt centrades en el medicament, elaboració de fórmules, i avui en dia les farmàcies són més... dones més serveis. Nosaltres, quan vam entrar, la meva germana i jo, perquè, bueno, has dit que soc propietària, però són dues propietàries, la Pilar i jo...
I la farmàcia tenia una rerebotiga molt gran i el que vam fer va ser al revés, perquè abans es feia servir molta més, necessitaves molt més espai per preparar les fórmules i tot el material que hi havia de laboratori. I avui en dia les farmàcies són més de cara al públic, més de cara al pacient i més centralitzades a la prevenció. Ha canviat bastant l'enfoc. Et volia preguntar, en aquella època, perquè centrem-nos en la farmàcia Roca,
Com era el paper de les dones de la família? La teva àvia o la teva mare o les seves germanes? En aquest entramat de farmàcia i política eren qui aguantaven el negoci? Totalment, totalment. La farmàcia la duia la meva àvia, la Montserrat Mir, que era tot un personatge, no sé si la recordeu, suposo que sí, perquè es feia veure...
Perfectament. Però era la... Sí, sí, la que va... De vegades parlant-ho amb les tietes em deien que sí, sí, que la farmàcia la que portava tot el control era la iaia. I molta gent es pensava que la farmacèutica era ella i ella no tenia cap títol. No, no. Existia també la llibreta de fiar a la farmàcia? Sí, sí, sí, sí, i tant. I era... Això m'ho hem dita i jo no l'he vista, eh? Però sí, sí que existia, i tant.
Bé, t'han explicat alguna cosa de quan el teu avi va deixar l'alcaldia el 1971, si es va notar molt el canvi a la farmàcia, es va tornar a un lloc més tranquil, poder? No, o sigui, m'han dit que no, que va ser tal qual, no va baixar molt, diguem, l'afluència de gent...
Ell, pel que m'han explicat, va morir l'any 71, es va posar malalt, va estar uns mesos, va deixar l'alcaldia, i després d'aquests mesos ell va morir. I va estar poc temps, diguem, no? I pel que m'expliquen, la farmàcia va continuar, potser no van notar canvis, perquè era un centre que funcionava molt bé.
Les tertúlies continuaven o ja van afluixar? Jo crec que van afluixar. Va ser sobretot el carrer del Carme. El traslladar-se, jo crec que això ja va canviar. Ja va canviar una mica. Què és el que més t'ha sorprès de la història dels teus avantpassats en revisar els arxius de la farmàcia?
Jo he trobat molta documentació, perquè en aquella època les farmàcies, els farmacèutics, tenien moltes funcions, a part de la dispensació i elaboració de fórmules. Per exemple, el meu avi era inspector de farmàcia. I he trobat arxius de... Bé, és que ara faré molt de soroll si ho trec, però una llibreta d'inspecció de farmàcia i llavors surten, doncs inspeccionaven aigües, inspeccionaven aliments, analitzaven, no?, tot això, i està en manuscrit, doncs, no, no, doncs, restaurants oien aigua, tal, llavors veus...
l'analítica de l'aigua i hi ha molta feina d'aquesta molta feina fora del que és la farmàcia actual ara parlem una mica de tu vas tenir clar des de petita que volies seguir la tradició familiar o vas tenir dubtes en algun moment?
Jo des de sempre vaig voler ser farmacèutica. Des de ben petita anava a veure la farmàcia, anava a ajudar. Moltes vegades amb el meu cosí, amb en Joan Sabatès, havien fet realment d'entremeliadures, ens emportàvem coses i les venien fora de la farmàcia. Bé, ho havien fet de tots colors. Però des de ben petita em va agradar molt. Jo recordo molt els nissos que repartien a la canalla. Sí, i tant, i tant.
quan anaves amb la mare a comprar el que sigui, de vine, nen, i et donaven una nincera. I tant, i tant, això es va mantenir durant molt de temps, eh? Sí, sí, sí, i tant. Ara que has parlat d'entremaliadures, m'ha vingut al cap aquesta que us hi podíeu repenjar, vaja. Totalment. Bé, tu què senties en estudiar, mentre estudiaves la carrera de farmàcia, sabent que tenies un temple darrere que t'esperava, que era la farmàcia Roca?
Doncs, a veure, jo vaig estudiar sempre amb molta il·lusió. Per mi, tenir la història que té la família és molt d'orgull, de veritat. No m'ha passat mai. Ha sigut un privilegi tenir-ho i analitzar i veure objectes antics. Ha sigut un orgull. No he sentit en cap moment el pes d'això. Débre, quan va faltar l'avi...
Després, la teva mare va ser la farmacèutica. Què recordes d'aquesta època? La meva mare va estudiar farmàcia, a ella no li agradava gaire la farmàcia, llavors va ser com una miqueta obligació d'estudiar farmàcia. I ella va estar uns anys allà, però la que podia intentava, no sé, perquè a ella li agradava molt altres coses, diguem, no?
I llavors ella va estudiar també amb nosaltres, o sigui, es va llicenciar quan nosaltres, el meu germà Víctor i jo ja havíem nascut i estava a punt d'aparèixer a la Pilar, vull dir, va estudiar de gran per poder mantenir el negoci. I jo, per desgràcia, també vaig poder conviure poc amb ella perquè jo vaig acabar l'any 97, la meva mare va morir l'any 98,
I llavors vam estar poc temps a la farmàcia juntes, però jo crec que el fet que jo continués amb ella li va fer molta il·lusió, perquè el poc temps que vam conviure, el que jo percebia és que ella era com una... el traspassar-me el negoci era com una tranquil·litat... Una tranquil·litat. Sí, sí. Un alliberament per ella. Totalment, totalment.
Bé, què penses que diria el teu avi si veiés la farmàcia avui? No sé si ho entendria. Això de les xarxes socials... Ja a l'època de la meva mare, quan la meva mare en algun moment va posar una màquina de preservatius a la part de darrere, molta gent li deia, ai, si el teu pare veiés això... Perquè no sé si ho hagués entès, eh?
Bé, creus que... O què sent una farmacèutica del segle XXI quan veu que el seu negoci és part de la història viva del poble? Orgull. Per mi, orgull. No sé si tothom n'és conscient, però per mi, orgull. Sí, sí, totalment.
La penúltima. La penúltima és preguntar-te el cognom Roca i la farmàcia seguiran junts molt de temps. Clar, el cognom Roca és el meu segon cognom. Llavors, jo haig de dir que la meva filla, la Xènia, està fent quarta cursa a farmàcia i nutrició.
Vull dir, pel que sembla, té un peu posat, el que jo no sé què passarà en un futur, perquè la farmàcia té molts reptes avui en dia, i tant de bo vulgui continuar, però cap pressió, i de moment ella li agrada molt, ja es veurà, ja es veurà. De moment tenim un peu posat, també tinc una neboda, la Lua, la filla de la Pilar, que és molt petita encara, i ja es veurà. Però bé, de moment tenim mig peu, mig peu, podem dir que sí. Que ja no sé si serà roca, clar, intentarem mantenir-ho, però...
Débora, hi ha una cosa, jo per proximitat i també perquè ens coneixem sempre, la nostra farmàcia ha sigut la Roca. I en aquests darrers anys hem vist uns canvis importants que et voldria preguntar, no? És amb l'equip, amb l'equip que hi treballa. Jo sé que treballeu amb equip, feu moltes coses juntes, a més, a part de sortir amb les xarxes, quan és el moment sempre feu alguna celebració...
Quina és la importància d'un equip de treball dins d'una farmàcia? És bàsic, és bàsic. I la cohesió i que tothom remi cap al mateix sentit és bàsic perquè, a més a més, avui en dia és complicat trobar gent compromesa, gent que li agradi. La gent avui en dia busca horaris, busca sous molt alts...
i el fet de trobar un equip de gent compromesa, cohesionada i que tothom anem al mateix sentit per mi és un privilegi, tinc la sort de tenir aquest equip i espero que duri molts anys
Exacte, segurament que sí. I després també quan toca fer horaris de nit, com s'organitza això? Perquè és complicat, no? És complicat, és complicat. La veritat és que les guàrdies de nit m'hi trobareu a mi normalment. Sempre acostumo a fer-les jo perquè és un moment de tranquil·litat que també aprofito per fer altres coses.
Però són complicades i, a més a més, no hi ha molta gent. Llavors, és una cosa que estem intentant, parlant amb el col·legi, de reduir-les una mica. Estem intentant controlar-les en el sentit perquè hi ha molta hora que és absurda. No hi ha feina. Però, bueno, és compaginar l'horari de dia i l'horari de nit. Per això et necessites un equip una miqueta gran, perquè, si no, és inviable. Perquè al vespre, a les 3 del matí, si fa falta un medicament, com...
Clar, s'ha de visar, m'imagino. No, no, venen i truquen. Puc dir una anècdota d'aquest cap de setmana, que em van trucar a les 4 del matí per preguntar-me si tenia bastonets de les orelles de seguretat. Que jo em vaig quedar morta. Vaig dir, com? Teniu bastonets de les orelles? Dic, sí. Ah, vale, ara vinc a les 4 del matí. Clar, jo em vaig quedar... Quina emergència. Mira, coses d'aquestes encara passen.
Bé, jo et volia demanar la darrera, ara sí, per part meva serà la darrera. Recordes el nombre de telèfon que tenia l'antiga farmàcia Roca? Sí, l'he recuperat, l'he recuperat. És el 96. El 96. El 96. És curiós perquè molta gent no se'n recorda ja del nombre que tenia. Que jo no hi era, llavors he fet preguntes, he investigat i ja m'han dit el 96.
A mi m'agradaria explicar un parell d'anècdotes per realçar la generositat del teu avi. Quan es va prolongar el carrer de l'Alzina per part de Ponent l'any 1960, un grup de vilassanencs va proposar que l'Ajuntament posés el nom d'alcalde Roca i Guàrdia en el carrer. Però l'alcalde d'aquell moment, per evitar sospicàcies, va declinar aquesta petició.
I per què? Perquè l'alcalde, en aquell moment, era justament el seu fill. I no va voler que... Posar un carrer nom del pare, diguem. Exactament. Després, una segona anècdota, és que en el ple de l'Ajuntament, celebrat el 19 de gener de 1962, es va acordar posar el nom de Manel Roca Marsal al carrer acabat de construir el barri del Barato. Recordeu, el Barato actualment en té 3, ara aviat en tindrà 4,
Lluís Jové, Geroni Marsal i Manel Roca. Doncs consta Manel Roca Marsal en tots els escrits, però per voluntat d'ell, del teu avi, no consta el seu segon cognom. És perquè així, d'aquesta manera, compartia també la dedicatòria amb el seu pare, és a dir, amb el teu besavi. Dos exemples de la seva generositat, eh?
Sí, pel que m'han explicat, sobretot era una molt bona persona, és el que m'ha arribat a mi. Débora, i respecte a la documentació antiga de la farmàcia, la guardeu vosaltres, l'arxiveu?
Sí, sí, tinc bastantes coses, tenim bastantes coses de la farmàcia, tinc el títol de licenciat del besavi, de l'avi, ara he trobat també inclús documentació del trasllat, de quan es va traslladar, fotografies en tenim moltíssimes, i llibres de registre... I llibres de registre també, i material de laboratori molt, d'elaboració de fórmules, balances, provetes, de tot, hi ha moltíssima cosa.
I ara que estem a la Candelera, que acabem de passar-la fa pocs dies, jo sempre recordo de petit que a la Farmàcia Roca podíem contemplar l'últim, el darrer pessebre de Vilassà. Sempre el teniu a l'aparador, des de anys de Nadal fins a la Candelera.
ara les coses canvien, ara potser no hi és, però tu el recordes? I tant, i tant, i tant. Jo crec que després de morir la meva mare vam deixar de posar-lo, o potser vam estar uns anys més, però sí, sí, sí, i el manteníem, o sigui, traiem tota la decoració de Nadal, però el pessebre no es movia d'allà fins a la Candelera, sí, sí, sí, i tant.
Puc dir que a casa meva fem el mateix. Jo el tinc sempre fins a la candelera. Bé, doncs moltes gràcies per recordar-nos que el patrimoni de Vilassà no són només els edificis, sinó les famílies que, com la teva, han dedicat generacions a cuidar-nos en tots els sentits. I gràcies també per mantenir viva la flama d'un comerç que és patrimoni emocional de Vilassà de Mar.
Sabem que darrere del tauler hi ha una història i que va començar el 1904 i ens fa sentir a tots una mica més segurs. Gràcies a vosaltres, oients, també a tu, Agustí. La propera vegada que passeu per davant de la farmàcia Roca, mireu-la amb els altres ulls. Allà hi ha més d'un segle d'història de Vilassar de Mar. Moltes gràcies, doncs, i us deixo amb l'Agustí i nosaltres anem per fer més poble.
Avui portem dues expressions marineres molt, molt antigues. Ballar-ne més que no en toquen. Es diu d'aquell que va a ebri.
i bandera flamenca. Es diu del pas d'un ratx de sol entre els núvols espessos que sembla formar els colors d'una bandera. Els pescadors diuen que és senyal d'entrada del mal temps.
Hem arribat al final del programa sabent que encara ens queden moltes coses per explicar, desitjant hagin pogut passar una estona entretinguda parlant de coses nostres, del mar, de les platges, del patrimoni, de les persones, en fi, de la singularitat d'un vilassa de mar únic i repetible. Bona proa, bona mar i bon vent!
Ei, vinga, som-hi ja És el moment de fer el pas A casa, a la feina i al carrer Quan anem de festa o al taller