logo

Volem saber

"Volem saber" és el programa d'entrevistes que dona veu als protagonistes del nostre dia a dia. Actualitat, entitats, professionals i històries del territori que omplen de vida l’espai local i comarcal. Cada setmana, un nou convidat, una nova mirada… perquè aquí, volem saber-ho tot! "Volem saber" és el programa d'entrevistes que dona veu als protagonistes del nostre dia a dia. Actualitat, entitats, professionals i històries del territori que omplen de vida l’espai local i comarcal. Cada setmana, un nou convidat, una nova mirada… perquè aquí, volem saber-ho tot!

Transcribed podcasts: 4
Time transcribed: 1h 51m 23s

Unknown channel type

This graph shows how many times the word ______ has been mentioned throughout the history of the program.

Aquí comença Volem Saber, l'espai setmanal d'entrevistes de Vilassar Ràdio. En la presentació i producció, Joana Hernández. Bon dia i benvinguts a una nova sessió del Volem Saber. Recuperem aquest programa que tant ens agrada, un programa d'entrevistes, que podem parlar amb professionals i amb persones que fan coses molt interessants o que parlen de temes que a vegades ens apassionen.
i ens apassionen els llibres i com ens apassionen els llibres un llibre que es presenta avui mateix a Vilassa de Mar que ahir ja es va representar bueno, ja es va presentar a la biblioteca de Cabrils i que la seva autora, la Isabel Rodríguez Vila doncs ha afegit a la seva trajectòria de llibres ella no para d'escriure ella tal el que pensa, allà ho deixa anar i allà ho escriu
Ens referim a Maruja, aquest llibre que per moltes persones diran que és un tema cru, és un tema una mica especial. Ella surt de la seva zona de confort per escriure aquest Maruja. Ella, la Isabel, també ha dit «ahí boi».
Per saber de què va aquest llibre, per saber en què pensava l'Isabel quan escrivia aquesta trama, doncs la tenim aquí a l'estudi i ens ho explicarà. Bon dia, Isabel. Hola, què tal, Joana? Molt bé, molt bé. I després de llegir Maruja, t'asseguro que hi ha un antes i un després.
Potser sí, m'agrada que digués això. Cada lector ho mira d'una manera diferent. Esperem veure, després d'aquesta presentació, que per cert va anar molt bé, va venir molta gent, estic contenta, i a Vilassà espero que també, per poder...
Que la gent se n'enteri una mica d'aquest tema que tu dius que és cru, no és que sigui cru, és real. És real, Isabel, però al mateix temps és un tema que molta gent defuig de parlar d'aquests temes. Perquè la gent, vull dir, quan hi ha un problema psíquic amb una persona, quan una persona està enfonsada perquè ha tingut abans una experiència negativa,
Hi ha gent que no li agrada, fa com una mena de cortina, no? D'això no en parlo, per tant... I llavors és un llibre que és fàcil de llegir. Per què és fàcil de llegir? I arribes un moment, jo quan l'anava llegint, jo no sé si tu estaràs d'acord, quan l'anava llegint hi havia moments que em posava tant amb el paper de la maruja
que fins i tot em esgarrifava. Pensava, ostres, estic vivint una història, estic vivint una història diferent a tots els llibres que he llegit.
Bé, no és que sigui diferent. La maruja, amb ella, es pot reflectir en altres persones, jo mateixa. Hi ha coses de la maruja que jo les he viscudes, perquè qui no ha estat deprimit, qui no ha estat enfonsat, qui no necessita sortir-se'n d'un pou, és això. I jo no el veig que sigui cru. No, no és cru. No és cru, és...
És allò que diem... Punyent. És això, que et toca, que et toca, que dius, ostres, m'està tocant aquest llibre, eh? En realitat és el que volia. Sí? Sí, perquè és quan veus una pel·lícula, has de sortir, o t'ha d'agradar, o has de plorar, o has de riure, el que no pot ser que un llibre et deixi igual que... Indiferent. Indiferent.
I Maruja és una dona que parla del seu estat, de la seva ànima, és que a més està escrit en present. Sí. O sigui que l'escriure en present és com estar en l'aquí i ara. Aquí venia jo a dir-te que...
Semblava que ho estava vivint jo, perquè tota l'estona estàs amb el present, amb aquest moment que tu participes d'aquella situació. També hem de dir que això comença quan ella viu una experiència propera a l'amor, no?
que avui dia és un tema que està molt en les reds socials. Hi ha el doctor Sagarra, que fa aquestes conferències, que té tants mils de seguidors que tracta d'aquest tema, i és un tema que jo també el vaig viure arrel...
de la meva madrina quan era adolescent. I és un tema que sempre he tingut aquesta curiositat de saber-ne més. I he pensat, mira, ara és el moment. I la història és una història de ficció, però una ficció que el sent present i...
Vull dar el pap, el meu pap. O sigui, en el fons explico coses que sento. És que el maco de poder escriure és poder fer el lector partíssim del que tu vols.
de les teves emocions tu dius fer l'actor partícip però jo et deia l'actor si llegeix el llibre m'imagino que li passarà com m'ha passat a mi i com li deu passar a altres persones
que et sents part, part de la història, perquè quan ella, per exemple, quan ella comença a reposar-se d'aquest problema, ella comença, jo no sé si està a un punt i així o està on tu voldràs que diem, ella passa que viu una experiència propera a la mort, ella es desperta amb aquell halo de llum, surt de l'halo de llum, aquell halo de llum que moltes vegades la gent que ha tingut un problema el viu, el veu,
de dir, no sé si estic aquí o estic allà. Ella sobreviu, ella surt d'aquí... Ella es passa al túnel, aquesta imatge que es dibuixa en xistes, en vinyetes... En pel·lícules. En pel·lícules, passa al túnel. Sí, sí. Però l'explica de...
de tal manera que sents com si tu fossis la maruja. Jo el que he volgut que el lector o la lectora sigui la maruja. Per això està escrit en present. I així pot anar seguint i arriba un moment que te la fas, que te l'estimes, perquè ho parla tot tan natural.
Tal com que potser a l'inici, que està molt estrista, enfonsada, tot el que li passa no s'obre i llavors està deprimida, tot el que li passa per no buscar ajut.
I el llibre, al tenir l'experiència cercana a la mort, el que fa és que ella vol tornar a tenir aquesta sensació de llum, de plenitud, d'amor. I quan torna, perquè la fan a la UCI, la revifen, ella vol tornar a sentir aquesta sensació. I el llibre...
Tracta de tot el que ella busca, fa ioga, fa reiki i intenta fer desdoblament astral, però de tot el que més l'apropa a sentir-se ella, a conèixer-se i tal, és la meditació.
Bé, la meditació, que molta gent l'ajuda. Gent que no ha tingut tampoc problemes tan greus com la maruja, si parléssim amb gent, moltes persones et dirien que uns minuts al dia de meditació li va perfecte. L'ajuden a carregar piles. Hi ha molta gent que avui en dia ha exercicis de meditació.
i que van a iogues, van a rèquid, van a fer una sèrie de sessions.
per trobar-se bé ells mateixos. Això hi ha molta gent que s'hi troba, i és un tema molt habitual. La meditació ja no és sols per trobar-se bé a tu mateix, és per conèixer-te a tu mateix, per saber que dintre teu hi ha un ser, que tu no ets de pell, ni ets la maruja, ni el seu cos. És el ser intern, i en el llibre és el que dona peu a explicar totes les eines que podem tenir
a l'abast per trobar-nos a nosaltres mateixos. Perquè meditar uns minuts no és prou. Meditar ha de ser una constància, ha de ser mínim mitja horeta, 20 minuts, mitja horeta diària, en el que fas una introspecció, estàs en silenci amb tu mateix en el teu ésser, i és una manera de poder trobar
arribar a alguna cosa més transcendent. I hem de dir que Maruja és una persona que, quan comences el llibre, està molt ensorrada, Isabel, i una persona que no té ganes de viure i que es dedica a fer les tasques a casa, vull dir que va fer feines a casa, però que és una persona molt intel·ligent, perquè ella és psicòloga, eh?,
no exerceix perquè després del que li ha passat, doncs s'ha ensorrat, i com està tan ensorrada, doncs no dona per més, i com es supera, com vius la superació d'ella, com se n'ensurt, com es reviu, com li tornen a proposar que agafi la seva tasca, que seria això, la psicologia, i exercir...
Ella, perdona, el que li salva de sortir d'aquest pou tan fosc és quan s'obre, quan explica, quan obre les seves emocions amb la mestra de ioga, perquè nosaltres sols necessitem ajut. O sigui, no estem sols, som tots i tots junts som un. Sí, sí. És que és una...
És el que ella aconsegueix al poder explicar, al poder obrir-se i trobar eines que l'ajuden. Sí, es deixa ajudar d'una certa forma també, Isabel, es deixa ajudar. És que tenim tots que aprendre, perquè a vegades...
Són poc humils, però a mi ara, que ja soc gran, moltes vegades me n'adono que al baixar del tren o així em volen ajudar, i a mi encara em fa ràbia. Que no soc tan gran. Sí, però en el fons, la persona que et dona la mà...
Ho fa de gust, ho fa... I si tu et deixes ajudar, doncs és un acte d'humildat. I ella, el que li passa a la Maruja és això, que era ella ensorrada i no volia comunicar perquè es sentia tan desgraciada que no volia explicar. Però això és l'inici del llibre.
Això és a l'inici. El volum del llibre és tot el que es pot arribar... A partir d'aquí, a partir d'aquí, es diríem. A partir d'aquí, que ella fa com la fènix, que reneix, reneix a les seves cendres, perquè és una mica això. Ella reneix...
es posa les piles, comença, i aquí... I també, perdona, ella comença a estimar-se. Sí. Perquè ella estovava desgraciada, no s'estimava, i tothom hem d'estimar-nos, aprendre a estimar-nos, a tenir el nostre temps. Amb la meditació mateix és un temps que tens per tu, un temps que dediques, que t'entregues, t'entregues a l'univers, t'entregues a Déu, t'entregues cadascú el que vulgui.
per conèixer el nostre ser intern. Jo tenia una frase, cada ben petita, guardo en la meva memòria, i és que la meva iaia un dia em deia, primer de tot t'has d'estimar a tu, perquè si tu no t'estimes, no sabràs estimar, no estimaràs a ningú. I era petita, hauria de tenir 7-8 anys, no li donava importància. I cada vegada que sentia la meva iaia que li deia això a algú, algú,
Doncs pensava, quines tonteries que diu la iaia, no? Escolta'm, és molt cert. Si tu no t'estimes, és difícil que sàpigues estimar. Sí o no? Sí, sí, totalment. Doncs veus? Veus tu, l'àvia queda la meva iaia i jo no... He dit iaia, no, àvia, eh? Fixa't-hi. Allò de dir...
que ara hi ha aquella dita de li dius avi, li dius iaio, li dius iaia, li dius nona, ara entra la paraula nona també pel mig. Sí, sí, la meva iaia. Escolta, tornem al llibre, deixem-me la iaia i tornem al llibre. Ella comença a estimar-se, comença a sortir del pou i coneix el Sebastià, que fins al final no sap com es diu.
I a partir d'aquí jo ja no dic res més, perquè jo ja no sé el que pot passar, el que vulgui més, que es compri el llibre, què et sembla? Ja, clar, perquè si no estem explicant aquí tota la novel·la. No, però ara ja els hem donat una al·licien més, coneix una persona que no sabrà el seu nom fins que no acabi el llibre.
Fins al final del llibre no sabrà com es diu aquesta persona. Nosaltres ja li hem posat un nom. També el coneix, ara ja que ho has dit, no és que sigui, com es diu, fer espòiler, però ja que ho has dit, m'agrada les escenes que surten d'amor. M'agrada escriure l'amor d'una manera dolça,
i donar paraules que ja s'entén l'acte, diguéssim, el que estan fent. I un amor tendre, un amor suau... És que m'agrada molt escriure l'amor així. Et dic una cosa, normalment, les dones i els homes, quan escriuen textos, llibres, en aquest cas, hi ha fragments tendres d'amor i tal...
Que diferent que ho fem. No sé si t'hi has fixat. Que diferent? Que diferent que ho fan. No tenen la mateixa forma. Bé, cadascú. No, però que hi ha homes que sí que són més sensibles i segurament ho faran més així, però és diferent com ho exposem, sí o no? Sí. O m'ho sembla a mi? Sí.
No sé, potser la dona és més sensible. Cadascú com és, no? Jo he fet aquest... M'agrada fer sentir al lector el que sent la parella. O sigui, com que la maruja i la parella tots estem present, és com si estiguessin vivint el moment, cada moment de la història.
Però jo ja no solament amb Maruja, amb molts dels teus llibres, molts que has escrit, perquè aquest quin número de llibre és? Els sis, els set? Els set. Doncs amb els llibres que jo he llegit teus, Isabel, quan toques temes de sexe o de complicitat entre una parella, sempre són molt ben escrits, molt suaus, saps allò?
S'entén tot perfectament, però d'una forma que ningú pot dir, oi, això, no, no, molt dolçament. Això t'he de felicitar, perquè està molt bé descrit. Bé, és que m'agrada que no sigui grotesc. El sexe pot ser de totes maneres, però a mi m'agrada que els personatges...
Que escric no cal explicar les paraules, donar-ho per entès i que sigui un amor com és l'amor, però a més a més bonic i no cal esplayar-se gaire. No, no, que amb poques paraules és suficient, no?
Isabel, un llibre escrit amb una tamany de lletra gran. Aviam. La lletra gran s'agraeix moltíssim. Jo me n'adono quan faig una presentació, que t'acaben de comprar el llibre, i quan l'obren sento a vegades que diuen, oh, és lletra gran! I s'agraeix sobretot les persones ja d'una edat, no? No, no, però la lletra gran fa...
que l'agafis amb més de gust, perquè a vegades hi ha llibres que en aquella lletra tan petita ja t'has de buscar una llum. Aquests llibres pots llegir amb poca llum, perquè la lletra és gran. I s'agraeix, s'agraeix, perquè diuen que hi ha més lectores que lectors. Els clubs de lectura
la majoria de gent és de mitja edat i a partir de la mitja edat hi ha gent que té més dificultat per llegir de vegades veus aquelles persones estiran els braços amb el llibre perquè ja no té més braç per estirar perquè la lletra és tan petita que no d'allò
I, en canvi, quan tens un llibre que la lletra és correcta, és d'un tamany que tampoc és que sigui excessivament gran, però que és més gran de l'habitual. Dius, oi, quin gust de llegir això, per favor, que bé, que ho llegiré aquesta vegada. Doncs, després em volia... Hi ha una frase que no sé...
No sé si la puc llegir així. Ah, però sí que es pot dir sense dir el nom. Ah, bueno. Querido diario, ayer perdí una parte de mi. Me completaba y rezo. Ell me completaba. Ell me completaba. Doncs ja està. Doncs hasta aquí el truc cert del querido diario. Perquè, clar, és molt interessant si nosaltres donéssim més pistes, llavors no caldria que es compressin el llibre.
Si volen saber la història de la Maruja, el que haurem de fer és comprar el llibre, llegir-lo... I, escolta'm, és un llibre que per debatre amb els clubs de lectura té moltes coses interessants.
Perquè a vegades llegeixes un llibre que està bé, l'has disfrutat, però quan s'obre el torn del club de lectura allò de preguntes i respostes, no saps què és a preguntar, perquè tampoc té molta tela. Aquest llibre té, té molta miga, té molta tela, Isabel.
és la idea és la idea després jo per escriure'l he après moltíssim escrivint-lo perquè també he tingut que documentar-me molt hi ha temes que m'interessen
com ara el desdoblament astral, com ara el ioga, però no el ioga com a gimnàsia, sinó un ioga més evolutiu, més transcendent. I hi ha coses que no sabia, i he hagut de documentar-me molt per poder escriure'l, i he disfrutat tant, he après tant, i m'he adonat que no sé res...
A mesura que vas llegint, llegint i te vas documentant, te dones compte de lo poc, m'he donat compte, vaja, de lo poc que sabia, de lo poc que sé. Bueno, i de les persones que has hagut de... que t'han assessorat, que has hagut de prendre contacte per poder-t'assessorar, perquè són temes que, clar, a vegades diem, és que han escrit un llibre que és tan poc assolta, però són les coses, però clar, quan tu t'assessores bé,
busques un psicòleg, o busques un escriptor, o busques un metge, o busques algú que t'assessori sobre el tema en què estàs parlant, també es nota, també es reflecteix en el llibre. També la qualitat del llibre guanya. Sí o no? Gràcies.
Quantes persones has hagut de consultar, Isabel, per fer aquest llibre? Bueno, més que res llibres, eh? Més que res llibres, perquè a mi va... Un llibre que m'ha agradat molt és el de Jogananda Paramahansi. Sí?
Després el Pablo d'Ors, que és un capellà que parla molt de la meditació, amb ell diguéssim que he començat a aprendre allò fa una nit i tres mesos ja que medito, però el primer que em va frapar per fer meditació va ser Pablo d'Ors. Després també el doctor Segarra, m'agrada molt tots els temes, els segueixo a YouTube, els segueixo...
I són temes que jo he aprofitat també per afegir el llibre. I quant de temps, Isabel, per fer un llibre d'aquesta característica?
Quant de temps has dedicat aproximadament? Perquè m'imagino que això no ho fas cada dia 3 hores ni cada dia 6 hores, sinó que hi ha moments. Tinc sort, està jubilada, tinc un germà a la República Dominicana i llavors anem a veure'l i estem allà i aquest llibre ha estat com un parell de mesos
com un parell de mesos documentant-me, però començar a escriure, tenia una idea, però jo no faig com un tot primer, segon o tercer, al final, vaig escrivint sobre la marxa, que és una cosa que m'encanta, o sigui, és com si la maruja anés amb mi i juntes anem fent la novel·la, és que és així, no ho tinc.
I ara perquè... Bé, llavors allà vaig estar cinc mesos a la República Dominicana, però full time, eh? Cinc mesos fent meditació i després ja em posava a escriure. Allí tinc la sort que el meu germà fa el dinar, el meu marit i ell...
S'organitzen. Fan la intendència. Perfecte. Jo em dedico només a escriure. I quan estic encallada, surto a la platja i vaig a caminar i tantíssimes vegades torno amb la inspiració, no amb l'inspiració, amb el que he de continuar allà on m'havia encallat. I a vegades he plorat i tot. De lo contenta que estàs. Però com pot ser?
caminant, sortint d'allà, de l'ordinador que estic escrivint, i que em vingui una inspiració. I dono gràcies a l'univers, perquè és al·lucinant. T'imagino el tren amb la llibreta i el llapis a la mà, per si acaso t'agafa la inspiració, perquè, clar, tu no saps, et pot agafar la platja com a poble...
Bé, normalment sempre tinc també el mòbil i pots escriure. També, també. Però no et pensis, jo quan escriu la novel·la aquesta, des que he començat fins que l'he acabat, ha estat allà full time, dic perquè de sol a sol, eh? Ja, ja. Ens queden pocs minuts, ens queden un parell de minuts per acabar l'entrevista. Ens vols llegir alguna miqueta? Que tu creguis que pots llegir? Llegis un trosset. Sí, eh?
Això és la maruja que diu el llibre no ho vendit, és en castellà.
Sí. La maruja diu, parece injusto tener que aprender a base de golpes, pero es que estamos tan sumamente ciegos, vamos tan a lo nuestro, estamos siempre tan convencidos de que nuestra realidad es nuestro entorno, nuestra familia, los amigos y el trabajo, que no tenemos tiempo de salir de nuestra zona de confort y estar menos pendientes de lo de fuera para poder mirar más hacia adentro.
En el momento en que nos decidimos a mirar hacia adentro es entonces cuando vemos que nuestro interior está lleno de oscuridad, por lo que si queremos que entre lo nuevo hay que empezar a vaciarlo de los lastres y permitir que poco a poco vaya entrando la luz.
Doncs, a vegades sí. La majoria de vegades. Estem tan pendents. Quasi sempre. Que si ens paréssim una miqueta, no? Doncs a fer una reflexió, una petita reflexió, no? Una bona eina és pensar sempre en el present. Jo ara estic disfrutant d'aquest moment, parlant amb tu. No deixo que després he de fer alguna cosa. Si m'ha vingut un moment...
ho deixo passar. Aquest moment és el present, estic amb tu, i això és la realitat. Si féssim això cada moment, quan mengem, masteguem, saboregem... Disfrutem d'aquell moment, no? Llavors ens canvia una mica la vida, perquè la realitat és el moment present. Doncs, potser que ens ho plantegem. Diu-me, és maletar que nunca, que deia aquell. Vull dir, a vegades són coses que no te n'adones.
Però si féssim aquesta petita reflexió, potser també viuríem més bé, més a gust. És que s'ha de començar. Un moment o altre hem de començar a fer un canvi. I encara que sigui tard, mai estar. Sempre hi ha un moment amb el qual pots fer canviar les coses.
I tu ho deies, diu, aquestes coses que si penséssim en el que mengem, si penséssim en... Vull dir, si estiguéssim solament pendents d'allò que estem fent en cada moment, segurament disfrutaríem més. Sí, és que el passat ja no hi és i el futur no existeix. Ho tenim en el pensament, però el present és el que ens fa viure la realitat de qui som, què fem, què volem...
Doncs Isabel, fins aquí el present, perquè se'ns assaureix el temps de l'entrevista, ha estat un plaer. Aquesta tarda ens tornem a trobar a la biblioteca per presentar aquesta maruja i que siguis molt feliç i que segueixis escrivint, no deixis d'escriure. Moltes gràcies, ens veurem a la tarda. Quina sort tinc que em presentes tu, eh? Vaja. Això ha estat com un borrador. Això ha sigut un acostament per la tarda.
Doncs a vostès des de casa els tornem a citar novament la propera setmana amb el Volem Saber. Bona tarda. Fins aquí Volem Saber, l'espai setmanal d'entrevistes de Vilassar Ràdio, en la presentació i producció Joana Hernández. Us esperem la propera edició.