Envoltem-nos de llibres i viurem millor. Sigui quin sigui el teu pla, la lectura sempre és una bona idea. Llegi, al centre dels teus plans. Pla nacional del llibre i la lectura. Doncs jo no separo la brossa. Em fa mandrar. Jo sí. Esclar. Doncs en aquest local cuidem els clients reciclant tots els envasos.
Reciclar és massa evident per no fer-ho. Hi ha unes brics i envasos de plàstic, el contenidor groc o el cuvell del porta-porta. Els teus pares són dependents i l'administració no t'ofereix cap recurs? No reps resposta de l'administració?
El soroll del carrer no et deixa dormir i l'Ajuntament no actua? La Síndica de Greuges de Catalunya defensa els teus drets davant de l'administració. S'hi pot adreçar qualsevol persona, sigui quina sigui la seva nacionalitat i edat, i també empreses i associacions. Resol queixes i consultes d'àmbits com salut, habitatge, educació i t'hi pots adreçar via web, telèfon o presencialment.
Mireia Belmonte, Laia Palau, Laia Sanz, Maria Vicente i Alexia Putelles. Juntes sumen més de 140 títols esportius i tu estàs perdent. No saps a què t'estàs perdent. I t'hi perds des de fa molt. De veritat tu vols seguir perdent? Si no veus esport femení, t'estàs perdent la meitat de l'espectacle. Una campanya del Consell de l'Audiovisual de Catalunya, la Generalitat de Catalunya i la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals.
L'acció Pesa i Pensa pretén reduir la generació de residus alimentaris als menjadors escolars i sensibilitzar sobre la problemàtica del malbaratament d'aliments. La prova pilot d'aquest projecte es va posar en marxa al gener del 2014 i, a partir del segon mes, i de manera sostinguda, el malbaratament d'aliments es va reduir en un 35% i la generació de residus alimentaris en un 50%.
El mètode Pesa i Pensa es concreta en una sèrie de passos. En primer lloc, els nens i nenes separen els residus alimentaris que no es poden menjar dels que sí es podrien haver menjat. A continuació, pesen els residus no menjables, els menjables i l'aigua no beguda sota la supervisió d'un monitor del menjador. Amb els resultats mensuals, alumnes, equip de cuina i educadors reflexionen conjuntament sobre el residu generat i proposen accions concretes per combatre el malbertament d'aliments.
El projecte Pesa i Pensa ha passat a formar part del Pla d'Acció per la Prevenció del Malbaratament Alimentari a Catalunya, sorgit arrel del projecte Eco Waste for Food. Representants del Pesa i Pensa han participat en visites de cam a diversos països europeus per intercanviar experiències. Vam participar en una de les visites, vam anar a Finlandia i vam descobrir un país del que ens vam enamorar i vam poder conèixer de primera mà experiències educatives que sempre havien estat referents per nosaltres, però no els havíem vist.
Però, sobretot, també el que ens ha portat a Cougueris és que ens vam adonar que no estàvem sols, que hi havia una gran comunitat de gent i d'organitzacions preocupades pel malbaratament i que era fantàstica i era molt professional. Arrel d'aquests intercanvis, el projecte Pesa i Pensa ja s'ha implantat amb èxit a Itàlia. El sobtat tancament de les escoles el passat mes de març ha obligat el Pesa i Pensa a adaptar-se a la situació.
Quan el PSI pensa, per la part que correspon a la pressa de dades a les escoles, ha quedat interrompuda amb el tractament de les escoles pel confinament,
Però aleshores han posat tota l'energia en el reaprofitament, segur, de tots aquells aliments que van quedar penjats en molts costos i que no es podien fer. I ho hem fet processant-los a la nostra cuina central i redistribuint-los de nou amb projectes de col·laboració amb entitats de caire social. Fins al moment, a Catalunya hi ha més de 30 escoles implicades en el projecte i més de 4.000 alumnes hi han participat, xifra que augmenta any rere any.
M'aporten moltes rialles, molts somriures, veig moltes cares d'il·lusió. Si la gent dones una mica més del seu temps, tota la societat sortiria a beneficiar. Però ajuda mútua, no jo a l'altre. Canvia la vida de moltes persones i moltes persones canviaran la teva. Entra al web i connecta't al voluntariat. Hi ha tantes activitats com voluntaris. Generalitat de Catalunya. Vilassar de Mar és notícia un cop l'any. Per nosaltres, ho és cada dia. Vilassar Ràdio.
Aquí comença Volem Saber, l'espai setmanal d'entrevistes de Vilassar Ràdio. En la presentació i producció, Joana Hernández. Bon dia, bon dia i benvinguts al Volem Saber. El Volem Saber és aquell programa que cada setmana el que fem és acostar-vos temes nous o ampliar temes que ja coneixem.
I aquesta setmana, doncs ja fa unes setmanes, millor dit, ens vam alegrar molt de conèixer que per fi la justícia arriba. I és que si hi havia un cas que ens preocupava a tots una mica i sobretot els vilasserencs, era el cas d'un dels nostres benvolguts ciutadans, com és el Quim Llissorgas. Bon dia, Quim. Molt bon dia i gràcies per convidar-me.
Home, això no cal perquè és obligada. És una entrevista obligada, Quim. Bueno, gràcies, igualment. A tu per venir. També ens acompanya l'Estrella Santos. Bon dia, Estrella. Hola, molt bon dia. La Malt.
que és la mare d'en Quim Llisorgas, com tothom coneix aquí a Vilassar. Però si ens estan escoltant d'altres poblacions al Maresme, doncs que sàpiguen que aquí tenim mare i fill. I un Quim Llisorgas, que penso, Quim, que vas passar que no conegués solament que els veïns a Vilassar, a que conegui tota Catalunya. Bueno, bueno, a tota Catalunya potser no, perquè segurament hi ha parcs de Catalunya que encara no em coneixen. Home, TV3 arriba! Ja...
Bueno, arriba, sí, arriba moltes gent per això, per això, sí. I gent de fora. Gent de fora que la veu a través de les xarxes, vull dir, a través d'internet. Sí, sí, per això, a mi, jo fa sis anys que estic en una sèrie de TV3 que es diu com si fos ahir, i durant aquests sis anys que estic,
treballant allà, m'escriuen d'Argentina, de Brasil, que ho veuen a través de TV3.cat, saps? A la web. Veus com han passat, que solament coneixíem els veïns de casa.
que et conegui tothom. Sí, sí. Escolta, un paper, el del Quim, clar, al principi hi havia gent que deia que bé que ho fa aquest noi, que bé ho interpreta, sembla que realment tingui una petita discapacitat.
I és que, clar, per què no fer treballar aquestes persones que tenen algun petit problema i que poden ser grans actors? Per què no? I ara, per fi, molts actors que es poden trobar, com tu t'has trobat, de 14 anys lluitant per un títol,
Ho podran fer, eh, Quim? Sí, sí. Això és el que estic molt content, perquè això encara està passant i pitjor, jo crec. Perquè ara el que fan és que els nens i nenes que tenen una diversitat funcional ja no volen...
que els colers ja no volen que aquest nen o nena estigui a classe, saps? Perquè jo ho he llegit alguns cops, això, i ja no és no tenir el títol, ja és un segreu més superior, és que no li deixen que els nens estiguin a classe ordinària per tenir una discapacitat.
A tu això et va ajudar, poder estar amb altres companys que no tenien aquesta... Per això, sí, em va ajudar moltíssim, perquè jo aprenia d'ells, i ells de mi també, però sobretot jo d'ells, perquè...
jo veia que m'havia d'esforçar molt més per gastar el nivell dels alumnes i per això jo crec que ara sóc qui sóc una mica per les persones per estar a la classe nutricionària i no pas per treure'm de classe
Té molta raó. Ell s'esforçava per ser com els altres companys i els altres companys van aprendre a conviure amb persones amb una discapacitat, en aquest cas, un síndrome de Joubert. Que te'l van diagnosticar tan aviat de néixer? No. Com va anar? No, no.
Quan va néixer jo vaig ser la primera de donar-me'n compte que algú no anava gaire bé, en qui em movia els ulls d'una manera molt especial, que després em van dir que era un nystagmus,
I a través d'aquí, jo em vaig començar a moure, però ningú em va dir res, simplement el pediatre de l'hospital em va dir, quan el nen tingui uns mesos, mireu-li això dels ulls, que no sigui... Estrebisme? Estrebisme?
No, no, no. Que podien ser algunes coses, però que no tenien gens clar el què. Vull dir que ningú em va adreçar a dir, mira, porta el neuròleg, perquè això no, ningú em va dir res.
Clar, d'això estem parlant fa 31 anys, no? 31 anys, sí. Llavors, jo, quan ell tenia dos mesos, vaig pensar, això no va bé, i un dia me'n vaig anar d'urgències al Vall d'Hebron,
I allà me'l van mirar i van dir que en principi li veien que tenia una hipotonia, que això vol dir que la musculatura és molt feble, i van començar a fer-li proves. Però bé, tampoc no em van donar un diagnòstic. L'únic que em van dir que ell segurament ni parlaria, ni veuria, ni es mauria...
i que no sabien tampoc el temps de vida que li podien donar. Que fort, no? I que equivocats, que forts i que equivocats. I llavors li vaig preguntar què és el que podia fer i el metge em va dir, no res, doncs miri, cuidar-lo vostè a casa seva, diu, perquè no hi ha res a fer. Exactament.
Però, bueno, jo no em vaig conformar gaire, perquè jo veia que a ell li costava seguir-te amb la vista, però que ell reconeixia la gent, sabia qui era son pare, qui era sa mare, qui era la seva família. Llavors vaig pensar, a veure, aquí hi ha algú, encara que sigui poc, algú funciona. Sí, eh?
I després de molt donar voltes perquè ningú em donava solucions, una doctora em va enviar a Sant Joan de Déu. I allà van començar a fer-li un munt de proves.
I van començar a dir-me que podies ser, que podies tindre... Bueno, primer van començar que potser tenia un autisme. Després, bueno, seguint mirant, quan van detectar que podia ser una... Bueno, aquest síndrome que no era conegut.
És el que anava a dir-te, potser perquè és un dels més poc coneguts. Exacte. Un síndrome de Down ja saben el que és, nens en TDA saben el que és, però una cosa que hi ha molt poques persones... Exacte. En aquells moments hi havia molt pocs diagnosticats. I això va ser una doctora que es diu Joubert, que va tindre un nano amb aquest síndrome. Ella va començar a investigar
i va trobar tota una sèrie d'ítems que té aquest síndrome, i en Quim, de tots aquests que no sé quants eren ja, no sé, 30, en Quim té uns quants. I llavors van decidir als 18 anys, que va ser quan me'l van diagnosticar del tot,
que era el síndrome de Joubert, però amb un grau, per dir, perquè ells no parlen de graus, però com el més lleuger de tots, perquè cal no tindre tots els ítems, però és clar, llavors és més lleuger. Per sort. Per sort que hem tingut, sí. I jo, com que des d'un bon principi el vaig portar a rehabilitacions, a logopedes, cada dia teníem un circuit...
de diversos, per negar, a diversos llocs, doncs bueno, això es veu que li va ajudar molt per...
Pel seu desenvolupament, evidentment. I nosaltres que ens alegrem que tinguessis una mare tan combativa i que no es conformés amb el primer diagnòstic. Perquè a vegades, clar, et donen una notícia d'aquestes i m'imagino que hi ha gent que ho assimila més i potser no es mou tant. Però tu vas ser una mare d'aquelles a dir, bueno, fins al que puguin. Jo tenia un altre fill...
I llavors, clar, tu compares i deies, bueno, si aquest feia això i això... Però també veia que ell reaccionava en moltes coses. Llavors, a mi això és el que em va donar ànimos de pensar que es podia fer més coses, que no ens podíem quedar parats a veure què passava, sinó intentar ajudar-lo de la manera que fos, no? Vull dir, jo a les rehabilitacions mai em van dir, bueno, això li anirà fantàstic.
No m'ho van dir mai perquè com que ningú sabia ben bé què, però jo sí que veia que ell anava evolucionant i anava... Avançava, avançant.
Doncs bé, avançaven, anava al col·le, ell interactuava amb els seus companys, més lentament segurament que els altres, perquè qualsevol persona amb un síndrome una mica d'incapacitat és més lent a la comprensió i a altres punts, però penso que se'ls ha de donar sortida, canxa, vull dir, que puguin fer.
Que puguin fer esports, que puguin fer activitats. I en Quim ens ho ha demostrat. Ell volia... Què volia ser de petit? Ja volia ser actor? No, volia ser futbolista. Ah, mira! Però saps què passa? Que era molt bo i el futbolista no volia humillar els altres jugadors de futbol i no... I et vas retirar, vas dir... Sí, sí.
Però no, i després vaig veure, jo me'n recordo sempre, amb la meva mare i jo ens agraden les cèl·lis de TV3, i en aquell moment feien el cor de la ciutat, i jo li vaig dir a la meva mare, a mi m'agradaria fer això perquè s'ho passen molt bé,
I llavors, amb la meva mare em va dir, apunta't primer al teatre del poble, per fer una mica del teatre, i si t'agrada, llavors buscarem escoles més professionalment. I va ser això. Perfecte, i aquí el tenim. El tenim, que va començar a...
aquí a Vilesa, i que de cop i volta un dia el veiem per la televisió. I dius, oi, sembla que sigui en Quim Sorgas. Aquest és el Quim. I, Quim, els companys de la sèrie són un encant, no? Molt m'ha costat. M'estan m'asservant i m'estan ajudant moltíssim. I si tinc algun petit problema...
com ells saben molt més perquè fa molts anys que s'hi dediquen llavors m'estan ajudant i el que sigui m'ajudant clar ell hagués volgut m'imagino anar a l'institut del teatre o alguna escola d'aquestes privades de pagament i tal però tenia una pega
li faltava aquest títol aquest famós títol de l'ESO
Un títol que penso que si no el tens en moltes d'aquestes escoles, la majoria, per no dir totes, no hi pots entrar, no? No, no hi pots entrar perquè no pots cursar els estudis reglats i per fer una... No tens la titulació? No pots fer-ho. No pots fer-ho. Per tant, llavors comenceu una cadena de, diria jo, d'un viacrucis, no? Exacte.
Va saber d'anar-hi, m'imagino... Els serveis territorials, l'educació, l'EAP, el síndic de greuges, tot allà on pogués picar porta, però la contestació a tot arreu va dir que em deien que no, que...
que ell, haver-lo passat al quart de l'ESO amb una UCE, que són unes unitats de suport a l'educació espacial, que llavors no tenia dret a títol. És molt fort, això, eh? Cosa que a mi no m'havien dit, perquè el normal és que t'avisin, però a mi no m'ho van dir. I...
I bé, jo com que no em vaig conformar perquè ell tenia l'ESO aprovada, tenia un sis i mig, vaig estar uns anys lluitant jo sola buscant la manera de poder lograr aquest títol, però en veure que no me'n sortia i que tot eren negatives.
Bueno, negatives, entre cometes, perquè el síndic de Greixas em va dir que sí que li podien donar el títol i l'inspector d'educació també va dir que ell es mereixia el títol. Quin era el problema? L'escola va dir que no, l'escola i els serveis territorials que no, que per ells aquests nanos que anaven amb una UCE no eren... No eren vàlids, per dir d'alguna forma, no? Exacte.
No tenien els drets. No tenien aquests drets. Bé, llavors jo desesperada em vaig buscar una advocada, que era a través d'uns amics meus, me la van presentar, i aquesta noia quan jo li vaig explicar el cas em va dir que sí, que...
Que hi havia cas. Que hi havia cas. I, bueno, ella va començar... Ella va començar i... I, bueno, fins aquí. Ens ha costat molt perquè... Quants anys? 12, 14? 12 anys amb ella. 12. Més dos o tres jo sola, doncs portem quasi 15 anys darrere del títol. I la pega més gran va ser perquè vam fer dues mediacions amb l'escola, no es van presentar...
I des del principi es va demanar el PI d'ell, que és el pla individualitzat que teòricament tenia l'escola. Però no va haver manera que ens el donessin.
Llavors, quan al final, després de tindre un judici, que també ens va denegar i vam anar al TCC... TCCJ. Sí. Allà van dir que, bueno, molt bé, que el pla individual estava destruït, però que volien noms i cognoms de qui havia destruït aquest pla, perquè no es pot destruir si no té permís dels pares, inclús d'ell, que ja és majorità. Que ho hagués rebutjat, no? Exacte.
I a través d'això va sortir un país que no se sabe de dónde, i llavors ja va ser quan li van donar el títol a Nanky.
Doncs, Kim, enhorabona. Gràcies. Perquè després de tants anys de lluita, a tu i a la teva mare i a la família, perquè, clar, tota la família lluitant per aquests drets que se li neguen a una persona, que s'està demostrant que a la seva alçada, és a dir, no tan ràpid com els altres, però pot ser...
Moltes coses, com fem els altres. En el primer judici que ens van denegar el títol, la jutgessa va dir que li denegava perquè ja estava treballant a TV3 i que no li feia cap falta. Per favor. Això ho va dir una jutgessa? Sí.
Mare meva, com per anar-hi... Com per que et toqui, que et jutgi alguna cosa. Bé, és que el tema aquest de la diversitat funcional em sembla que encara la tenim molt lluny. Es parla molt... Però no us fa res. No us fa res. Jo me'n recordo, quan jo era una nena, hem passat molts anys, evidentment, gairebé la gent amb una discapacitat no sortia de casa, la tenien amagada, perquè era com una vergonya. Mhm.
quan hi havia persones capaces, perquè potser tenien una minusvalia a les cames, però el cap el tenien superclar i podien fer coses, però no les tenien de casa. Jo tenia uns veïns i em feia una pena, veia aquella noia que no sortia mai de casa, pensava que aquesta noia no sap com és al carrer.
És una pena. Vull dir, i trobo que... Bueno, hem avançat. Hem avançat, però encara continuem amb lacres. Exacte. És a dir, ara podeu fer de tot, les persones amb un síndrome... Ja no cal que sigui un síndrome de Joubert o un síndrome una mica més gran, sinó persones amb TDAH,
fins ara han estat també com oblidades. Ara sí que hi ha molts nens que se'ls hi detecta aviat i ara sembla que això del TDA i així estan també més ben tractats i ja, però fins el temps enrere, jo me'n recordo era com, uf, dic que tinc un nen en TDA que era... Bueno, i a la nostra època... No us detectava. Bueno, eren nens dolents, nens que no es portaven bé, que no feien cas... Bueno, ja era dolent si eres escarrà.
Si tu escrivies en la mà esquerra, jo soc una esquerra redimida. A mi les monges em van sacrificar cada dia perquè escrivia en la mà esquerra. Escrivia en la mà esquerra, dinava en la mà esquerra, tallava la tisora que les passava fatal, perquè, clar, eren tisores per les mans dretes, que després van sortir per mans esquerres.
Total, mira, gràcies a això puc fer servir les dues mans, però sí que és veritat que qualsevol cosa que no estava dintre de les regles o de les normes no era ben vist. Doncs, Quim, tu no solament surts a TV3, has fet més coses, has fet obres de teatre, amb molt d'èxit també. Sí, sí. Tornaràs a pujar a un escenari? Sí.
La intenció és que sí, però tu saps, com tothom, que això costa moltíssim, perquè costa moltíssim, perquè primer hem de decidir els quarts de les ascentes i totes aquestes coses, però en principi sí.
Repetir la mateixa obra? Sí, però amb el final complet. Perquè ho vam fer al final que no estava complet. Llavors, ara volem fer una altra obra... Ampliar-ho. Sí, ampliar-ho. Molt bé. O la segona part. I fareu els mateixos actors? Esteu mirant que sigueu els mateixos? Sí, sí. Perfecte. Ens ho diràs quan arribi el moment, eh? Home, i tant, i tant. Que hem d'anar-hi, eh? Hem de tornar a anar al teatre. Sí, sí, i tant.
I has escrit? Sí, un llibre. Aviam, aquest llibre. Com va aquest llibre? El llibre es diu Si vols pots, parlo una mica sobre els límits que la vida ens ha posat pel camí, pel camí,
i de moment m'ha agradat molt escriure el llibre i costa una mica promocionar però tu saps que tot costa molt a la vida
Però jo tinc una filosofia sempre que no existeix un no per resposta a la meva boca. Ai, bueno, si em diuen que no, jo busco el sí, saps? Bravo. Sí. Bravo, Quim. Aquesta és la postura. És a dir, no...
Està molt bé, però anem a buscar un sí. Ja sabem que tenim una... Ara, fins que aconseguim el sí. Perquè jo sempre m'han dit que no parlo del teatre, parlo en la vida general. Llavors, jo quan m'he fet una mica més gran, m'he adonat de coses, d'acord?
I llavors, jo a la meva boca no contemplo un no, saps? Aconsegueixo un sí, perquè el no ja és una, diguéssim, una... Una barrera. Una barrera, saps? I he d'aconseguir sempre el sí. Que fort. Sí, sí. Que fort, eh? Que estigui acostumat al no. Que el primer que senti quan demana alguna cosa sigui no.
Que fort, Quim. Però, per sort, ets un noi molt empenta, valent, valent, perquè algun altre potser s'hagués ensorrat. Un altre noi potser amb el seu jo que hagués dit ja estic cansat, ja estic tipus, deixo i tal, i s'hagués abandonat. Ha tingut moments. Ha tingut moments. Sí, sí.
però és un noi valent, i aquí el veiem, que diu un no no entra dintre del meu cap. Ara ho estava dient, eh? Un no no té cabuda. Escolta'm, això és admirable, aquí. I, bueno...
Què voldràs ser quan siguis gran? Perquè clar, escolta'm... Doncs jo vull ser actor, continuar la meva carrera com a actor, però a part de ser actor, que sóc actor, d'acord? Però a part d'abans d'això sóc persona, d'acord?
I jo vull lluitar amb altres persones perquè això no torni a passar mai més. Que això passa malauradament, encara passa, però jo vull que passi menys. Ell diu, jo soc la punta de llança per obrir el camí a altres persones que no s'hi trobin com tu, eh, Quim?
Escolta, ens estàs donant una lliçó de vida que més d'una persona i més de dos hauria de recapacitar i pensar. Que la vida és molt bonica i que es poden fer moltes coses. I que no perquè estiguis una persona, per exemple, aquestes persones que estan sempre pendentes, si són més altes, més baixes, més roses, més morena, més no sé què...
Escolta'm, aquí tenim un exemple. Aquí tenim el Quim Lluís Orgas, que ens està donant una lliçó de vida fantàstica. Doncs bé, com tu voldràs continuar sent actor, jo li pregunto a la teva mare, tu què t'agradaria amb un futur que fos? Que fos el que ell li agradi, on ell sigui feliç i pugui estar bé amb ell.
Vull el millor per ell i el millor és el que ell li agradi, està molt clar. Molt bé. Que és el que hem fet sempre. A vegades em pregunten què et va semblar quan et va dir que volia ser actor. Dic que és que no vaig tindre opció, perquè jo sé des de molt petit que això és el que li agradava i llavors no m'ha vingut de nou. Vull dir, el que m'hi ha anat fent i la portata on està ara.
I molt ràpid, molt ràpid, perquè ens quedem sense temps gairebé, diu, jo volia ser actor ja des que va sortir al cor de la ciutat per la tele que ell ho va veure. Com vas arribar-hi a TV3? Doncs jo tenia una professora...
on vaig estudiar, llavors la persona em va dir que si volia anar a fer un càsting i li vaig dir que sí. I tot això va arribar fins aquí.
Mira, va anar a fer un càsting i ja el tenim els mig dies a fer-nos passar molts moments. Sí, sí. Sí, però qui et va fer el càsting? La directora de la sèrie i la llangüista, em sembla, de la sèrie. Però qui va estar amb tu? L'Ivan? L'Ivan, el Roger Coma. El Roger Coma, que és una gran persona. És realment, a part de molt bon actor. Sí, sí.
És una gran persona. La veritat és que sí. Amb el carinyo en què li parla, tu dius, bueno, és un paper de la sèrie, però és que ell és així. Ell és així, eh, Quim? Sí, sí, i totes les persones són molt maques. Perfecte. I em pots dir què passarà...
No puc dir res, perquè tampoc ho sé jo. Bé, clar, treballant en un mes, no? Treballeu en un mes. I mira que jo intento tirar-hi la llengua, eh? Però tampoc ho puc dir. Clar, secreto, secreto. Sí, sí, sí. Però veurem en Quim Llissorgas durant temps, eh? Sí, sí. Perfecte.
Doncs escolta, m'ha estat un ple tenir-vos aquí avui. Gràcies per venir. Enhorabona, novament. Gràcies. Això s'ha de celebrar, m'imagino que ja ho heu celebrat. Molt bé. Doncs escolta, qualsevol novetat, Quim? Aquí som. Estrella, moltes gràcies. Moltes gràcies a vosaltres. I ja sabeu, novetats a Vila-Sarrat. Molt bé.
I a vostès, dir-los que espero que els hagi agradat l'entrevista d'avui i els citem novament la propera setmana amb una altra edició del Volem Saber. Bon cap de setmana. Fins aquí Volem Saber, l'espai setmanal d'entrevistes de Vilassar Ràdio. En la presentació i producció, Joana Hernández. Us esperem la propera edició.
Bonito el planxa volta i volta. Pim-pam! Ceitons fregits en un pim-pam! A Catalunya hi ha més de 50 espècies de peixos que es poden cuinar de manera molt fàcil i deliciosa. Verat el forn amb verduretes. Pim-pam! Pim-pam peix. Variat i de qualitat cada dia al teu plat.
Encara que això funcioni, no em diguis ruc. Si et penses que de tu encara em podem traure suc. Tu, telèfon espatllat, no ets pas un cas perdut. Si no et reciclem, ho tenim ben fotut. Recicle'ls com es mereixen, recicle'ls amb amor. Entrega'ls a la botiga o al repartidor. Generalitat de Catalunya. El govern de tothom. L'altre dia vaig buscar vols aparir en una web i ara me n'apareix publicitat per tot arreu.
Internet i les xarxes socials són una porta oberta a la nostra vida privada. I compartim informació i imatges personals que deixen rastre i poden tenir conseqüències en el nostre present i futur. Per evitar sorpreses o disgustos, sigues conscient de la teva privacitat i pren el control de les teves dades. Ja he revisat totes les opcions de privacitat i estic més tranquil·la.
Passaport, càmera de fotos, ulleres de sol... Pots deixar-te qualsevol cosa, però els teus drets sempre viatgen amb tu.