O bé, creació de videojocs. Et volem conèixer. Per això hem creat els 100 d'artistes de Catalunya.
Una eina que ens servirà per conèixer la veritable població dels i de les artistes i creadors i creadores del territori i el nivell de representativitat de cada disciplina. Per diagnosticar la situació del sector cultural a Catalunya, detectar i avaluar les necessitats dels i dels artistes que exerceixen la seva activitat amb caràcter professional i establir noves polítiques en l'àmbit cultural.
per emprendre accions amb la voluntat de millorar les condicions laborals, fiscals, contractuals i de propietat intel·lectual dels creadors i creadores del nostre país.
I en el futur, per connectar creadors i creadores amb professionals, empreses i entitats involucrades en el món de la cultura. I com et pots registrar els cens d'artistes? Doncs per donar-te d'alta, només has d'anar al web cultura.gencat.cat i emplenar el senzill formulari d'alta als cens d'artistes amb les teves dades identificatives, de contacte i àmbit creatiu al que pertanyes.
Saps què? En general, els accidents de trànsit han experimentat un descens en els últims anys. Però en el cas de les motos, no ha estat així. Evitar aquests accidents a la xarxa viària és cosa de tots els conductors, i no només dels motoristes. Hem de tenir en compte els riscos que corre un motorista, com la inestabilitat que té un vehicle de dues rodes o les seves dimensions, que el fan menys visible en angles morts de visió. Per tant, procurarem deixar sempre una distància adequada de separació.
El motorista ha d'evitar moviments ràpids i laterals sense senyalització prèvia i no circular en paral·lel o en zigazaga. També ha d'evitar l'excés de velocitat i no transportar equipaments pesants. I molt important, el casc sempre ben lligat i els ulls protegits. I saps què? Cal mantenir el vehicle sempre a punt, mitjançant revisions i manteniments periòdics. Saps què? Cal ser molt prudents a l'hora d'anar en moto. Només així aconseguirem reduir la sinistralitat a les carreteres.
La Cultura.
La que hi ha a cada porta i a cada balcó. La de qui escriu i la de qui assaja. La de qui busca i la de qui escolta. La de qui obre finestres on abans semblava que no hi havia res. La que pren vida perquè tu hi ets. Tu també en formes part. El teu gest t'ho canvia tot. Més cultura. Generalitat de Catalunya. 7 milions i mig de futurs.
Molts t'expliquen el trànsit a Lleida, d'altres t'expliquen el resultat del nàstic. Només nosaltres et parlem de Vilassar. L'actualitat de Vilassar de Mar la pots buscar a molts llocs, però només la trobaràs a Vilassar Ràdio.
Aquí comença Volem Saber, l'espai setmanal d'entrevistes de Vilassar Ràdio. En la presentació i producció, Joana Hernández. Bon dia i benvinguts al Volem Saber. Al Volem Saber, aquell programa que, com sempre diem, us avança temes nous o us amplia temes coneguts.
La persona que avui ens acompanyarà no és desconeguda, ni molt menys. És una gran amiga, una persona que fa molts anys que coneixem, una valenta. Amb el darrer dels seus llibres que es van presentar ahir, per primer cop a Barcelona, hem de dir que la descriuen com una persona que ha viscut estimat i ha mirat el món sense filtres. I és que la Carme Rovira, la Carme Rovira és tal com reja.
I avui em fa molta il·lusió, sobretot perquè estem dintre de la Setmana de les Dones. El diumenge serà el Dia Internacional de la Dona, Dia Mundial, i per tant a mi em feia molta il·lusió que vingués la Carme Rovira-Ros. Bon dia, Carme.
Bon dia, Joana, i bon dia, Vilassà, estimat Vilassà. Així m'agrada. Ella, enèrgica, intrèpida, valenta... 84 que faré d'aquí quatre dies... Escolta'm, jo quan sigui gran vull ser com la Carme. Bueno... Saps què passa, Carme? Que a vegades donem sortida a molts llibres,
El 80% dels llibres són escrits per homes, o els 70%. Llavors, a mi em fa molta il·lusió quan de tant en tant em ve una dona presentar un llibre. I, aviam, ahir presentació oficial d'aquest Poemes de la Veu Trencada.
Com va anar aquesta presentació? Perquè s'ha de dir que estava a ser un lloc esplèndid, a l'Ateneu Barcelonès. És que a l'Ateneu Barcelonès jo vaig presentar el meu primer llibre entre llençols, poemes per la tauleta de nit, que era un llibre molt agosarat per l'època, ja fa 30 anys, l'any 92, o més de 30 anys, no ho sé...
I el vaig presentar allà. I llavors aquest, Poemes de la veu trencada, que també hi ha poemes eròtics, encara que no tots ho són, vaig pensar, doncs l'haig de presentar a l'Ateneu. I sí, la veritat és que ha anat molt bé, molt bé, molt bé.
Com sempre, Carme. I a més, és un lloc especial, la que teniu. És màgic, eh? Sí, només entra aquella portalada tan gran. Home, i aquella escala, eh? Sí, sí, la veritat és que sí. I si més no, quan acabes, aquell cafè.
Sí, també. Aquella terraceta. També, també, també. I després que estàs allà al niu de Barcelona, no ho sé, i allà penses per aquí ha passat gent important i gent important em refereixo a literaris important i tu una miqueta et sents... Important, eh? Sents important. Jo també soc vells, mira que bé!
A més, aquella biblioteca, també, on pots anar a escriure, també, on els escritors podeu anar, penso, no, Carme? I el pati, aquell tan maco. Aquell pati és esplèdric. Sí, és això, que, mira, quan vaig estar a Kènia, que vaig anar de motxilera també fa 40 anys, jolín, que vella soc...
Doncs vaig estar a la casa de la Karen Blixen, i encara no era museu, i vaig seure a l'escriptori de l'escriptora davant de les muntanyes aquelles del Gwong, que es diu Gwong, que es va estavellar l'avioneta, i vaig pensar, oi, aquí tens, no sé, estàs envoltada d'un ambient, has de ser escriptora.
I és que l'ambient, Joana, també et dona aquesta mena de caliu. És com estar en un poble que t'agrada o que t'estima, i estimes, i vas pel carrer i et saluden, dius jo formo part d'aquesta xarxa. D'aquesta gent, sí senyora. Sí, sí.
Doncs nosaltres tenim la gran sort que formem part de la xarxa de la nostra companya, la nostra amiga de la Carme Rovira, perquè, clar, no solament la saludem, sinó que de tant en tant ens ve a veure, molt de tant en tant. Sí, sí.
Ella està superafeinada, perquè, clar, dèiem, les dones. Les dones són capaços de fer moltes coses a la vegada, Carme. Sí, sí, sí. Tenim el cap en un lloc, els peus en un altre, les mans en un altre... I ja estàs pensant què faràs demà. Estàs amb el d'avui pensant en el del demà. Sí, sí. Mira, jo penso que...
Potser és un tòpic perquè també els homes d'avui també fan moltes coses. Però els homes d'abans, de la meva època, estaven preparats per les grans batalles. Doncs sí, per comprar apartaments si podien, o lluitar per comprar-los, o viure el dia a dia i portar el plat a taula...
Això eren grans batalles. Però després, quan arribaven a les petites, que també s'han de guanyar, les quotidianes, les domèstiques, llavors no. Llavors s'obrien la nevera i ja no podien fer res més. Dos coses, a la vegada no. Escolta, mira, em va impressionar molt que aquesta setmana passada va estar al Museu del Sur de Palafrugell. Ah, sí, sí.
I com cada diumenge primer de mes fan una visita guiada, doncs vam fer la visita guiada, i aquest mes, aquest mes de març, el van dedicar les dones que van treballar a la indústria sorera. Escolta, increïble el treball d'aquelles dones. Increïble. Els homes fèiem molta feina, molta. Però la feina de les dones dintre de la indústria sorera... Ja, ja, ja.
És molt destacable i molt important, no m'ho hagués pensat mai. I vaig pensar en això, Carme, vaig pensar, no ens donem compte. I a més, les dones de la meva època, moltes i d'abans, artistes també, que han estat que no han pogut sortir-se'n perquè eren dones.
Senzillament. I la que ja era molt, molt agosarada, es canviava el nom, es posava un nom d'home. Però, clar, és una manera de renunciar, no? Perquè dius...
Però avui en dia cada vegada això està canviant. Per sort? Sí, sí. Ara tenim el problema de la violència contra la dona, que és clar, aquests ja són mascles d'aquests bèsties aferrissats, que això ja és un extrem. Però l'extrem quotidiani està canviant, per sort està canviant. Per sort, per sort. Sí, sí, sí.
Però bé, tornem a l'escriptura, perquè hi ha moltes dones que escriuen. I jo recordo que la Carme Rovira és trencadora, perquè has fet llibres per infants i també per adults. Però dintre dels llibres adults, doncs alguns molt eròtics, molt punyents, que alguna vegada, quan els hem llegit per antena alguna vegada...
doncs era jo que després ens havia trucat algú i ens havia dit això ho ha escrit la Rovira?
Sí, sí, això ho ha escrit la Rovira. La pintora no, eh? No, no, la Carme Rovira Ros. Sí, sí, sí. I has de dir-te una cosa, Carme, sempre has sigut transgressora, de molt jove. Sí, sí. Bueno, perquè, aviam, jo vaig tenir una infantesa, vaig sortir de l'escola als 13 anys, llavors vol dir que no vaig estudiar res.
Re, vaig aprendre el que vaig poder. Però a casa meva hi havia un ambient... La mare era murciana, el pare era valencià. I tenia un ambient que ells estaven preocupats perquè nosaltres creixéssim sabent coses. La meva mare només va arribar a Barcelona i va començar a aprendre català. I a nosaltres deia, tenies que parlar català. I vinga. I a vegades deia, que pesada, perquè esclar...
Sí, esclar, l'escola era castellà i tot. Doncs no. I jo escric en català i he après, però és que ja parlo en català fa molts... Bueno, de petita, estimo en català i he tingut fills en català, vull dir...
però en castellà també m'hi sento bé. El meu pare era valencià i també va venir del poble molt jovenet, però tocava la guitarra, era afeccionat a la guitarra, era un home d'arts també. I això a casa ho vivíem. O sigui, jo no puc dir com moltes escriptors o escriptores és que a casa teníem la biblioteca de l'abuelo con todo... No, jo la biblioteca de l'abuelo... No existia. No, no l'he tinguda.
Però he tingut la biblioteca dels meus pares. I això, doncs, m'ha fet costar... La biblioteca de la vida ha sigut. Sí, exacte. I també em vaig casar amb un home que també he interessat per les arts... Per la cultura. I per la cultura. I això et va penetrant. I t'interesses, tu acabes... Has de ser un suro...
per no anar empapant i anar empapant. I així ha sigut. Doncs, escolta'm, de ben joveneta, tu i una amiga teva molt coneguda, molt coneguda, veu agafar motxilles? Sí. Ens estem referint a la Pilarín Vallès. Sí, sí, sí. Ens vam anar a Àfrica. Sí, sí, Àfrica.
I bé, vam anar per hospitals, per llocs inhòspits, altres llocs ens van acollir molt bé, missions, missioneres. Bé, vam passar de tot. Vam passar gana, les vam passar morades, però també molt enriquidor, molt enriquidor.
M'hauria agradat veure-us per un forat. Deuria-ho ser? Sí, sí. Valla dos, eh? La Pilarín Vallès i la Carme Rovira i Ros. Sí, sí. I d'això va sortir aquest llibre, Vivències d'una xarnega integrada i altres memòries d'Àfrica. Va sortir d'aquí, la idea? Sí.
Bé, aquest llibre va sortir de la necessitat perquè va arribar un moment, jo vivia a París, vaig viure cinc anys o així, i allà em vaig trobar de sobte desubicada del meu ambient d'aquí. El meu marit treballava, els meus fills estudiaven...
I jo no volia ser la senyora D. I llavors també vaig fer amistat amb un pintor, amb la seva dona també, pagès, i ell em deia, escolta, escrius molt bé, va, fes poemes, tal. I ell també em va dibuixar aquest llibre de Salto de cama, no, l'altre, l'Entre llençols. Entre llençols. Entre llençols.
I, bueno, és que tens... Escriure... Tu no neixes escriptora, però, però, portes una inquietud, com la persona que li agrada pintar, ja de petita pinta, com... Les arts es porten, jo penso, dins. I després es desenvolupen o no. Sí, clar. Depèn. Però l'art es porta, es porta. I l'art, si no és agosarat, no és art.
No és art, perquè si tu has de fer refritos, no fa falta que t'hi posis. Has de ser agosarada i dir jo vaig a dir això perquè sento això, perquè he viscut això o he contemplat això. Què no li agrada a la gent? Mala sort, però no et planteges què li agradarà o no agradarà.
El que sí, amb el temps, et planteges, Joana, quan intentes editar, és fer-ho com més bé millor. I aquí està on et sents... A vegades em diuen «Oi, però tu t'ho passes pipa escrivint». Sí, t'ho passes pipa mentre penses que allò no t'ho llegiran.
o t'ho llegirà la cunyada, el pare, l'amic, i diran, oh, que bé que ho fas. No. Quan tu tens la pretensió de ser un professional del que fas, llavors és quan pateixes. Perquè vols dir el que vols, però vols dir el màxim de bé. No vols que s'ofengui la gent. No vols ofendre. Vols que et surti perfecte. I llavors és quan et lies i a vegades la cagues.
No, però clar, diu que qui no arrisca no pisca. I és veritat. Jo penso que hi ha molts escritors, però molts són... Ara tothom escriu, que dic jo. Ara tothom escriu, escolta'm. Perquè molta gent estudia, i per sort, i ho fan filologia, o són mestres, i per sort...
Però tothom no sap escriure. Però és el que anava a dir. Tothom escriu, però tu, depèn del que llegeixes, dius... A veure, això... Doncs, bueno, és un llibre més. Tu vas allà, el veus, potser té una portada que t'atrau, potser tens una contraportada que dius... Ai, mira, pots estar bé. Agafes el llibre, volixes a llegir, i quan portes una quincena o vint plans xines llegides... No t'arriba. El deixes allà. No t'arriba. Dius, no en compraré mai més, aquest...
No t'arriba, perquè escrius amb l'estómac, i això és veritat, sembla un tòpic, però és veritat. Quan tu escrius una cosa que et surt de dins, és que la sents, que l'estómac t'agafa com una angoixa, una inquietud.
que per un cantó et plau, eh? Dius, oi, que bé. Però per un altre et fa patir, és que et fa patir. Ara, després, quan ho veus, ho llegeixes i per un cantó dius, oh, que grande soy. Que bueno. I després, que maco. I després dius, ui, ui, ui, ui, això no agradarà, això pot oferir, pot ofendre les dones, pot ofendre els... I a més, avui en dia, que tots ens l'agafem amb paper de fumar, que es deia abans, oi? Sí, sí.
Doncs, i més jo, que sí, que sóc agosarada, que escric una mica el que em passa pel cap, per dir-ho d'una manera fina. Entre altres coses. Per dir-ho d'una manera fina. Doncs, amb aquest llibre, jo em volia fer un recull perquè tenia salto de cama, entre llançols, les vivències d'una xarnega integrada i altres memòries d'Àfrica,
i el va de vida que el vas fer en un moment que tothom estava una mica deprimit aquest va de vida que m'imagino que te va omplir molts dies d'aquells de solitud
Sí, el Va de Vida és un llibre, és una mica com poemes de la veu trencada. Hi ha de tot. Hi ha erotisme, hi ha problemes de la vida quotidiana, parlo també dels sentiments d'allò que és, bueno, que arrossegues per la mort d'un fill, en el meu cas d'una filla,
Bé, és un compendi de vida, és vida. El va de vida és això, va de vida. I aquest, Poemes de la veu trencada, són poemes sentits, també. Doncs a mi m'agradarà que comencem a llegir algun d'aquests poemes. Vinga, Carme, per on vols començar? Per el taxà.
El texar. Em refereixo al texar com a pantalon. Ja. Per dins de la cintura dels pantalons texans esllevisso la mà golosa, cercant la pèl ferrinxolada. T'havia humit que em surt el pas i la carono entre els meus dits mentre el desig cou la besada.
i sense resistència retrobo altra vegada els teus llavis parlats i els nostres ulls mig clucs d'encís traspassen la infinitud del sostre. Mentrestant, la teva esquena tensa com arc de violí m'ofereix els teus pits d'en Metlla, on amarat per la passió hi enfonso el coll.
La cremallera dels texans fa estona que negligent s'ha fet enrere i els botons del tors de la camisa meva, còmplices i alliberats, surten del trau.
No hi ha ningú més al món que tu i jo, artesans de la luxúria, permissius amants, aixuplogats sota el foc fosc portal on hem vençut la resistència de la impertinent cremellera dels texans. Doncs, clar, és que diu, soc provocadora. Clar, això pots pensar...
Però hi ha gent que no s'atreveix a dir-ho, Carme. És el més normal del món. Qui no s'ha barallat amb una cremallera d'uns texans?
Doncs si no t'ha passat, potser que... Que t'ho facis mirar, no? T'ho facis mirar. Si ets a temps, clar. No, però clar, és el que dèiem. Ho pots haver passat, ho pots haver pensat, però no t'atreveixes a dir-ho. No ets la Carme Rovira.
Mira, Joana, el meu marit em fa molta gràcia perquè a vegades, quan rellegeix els meus poemes, perquè tinc molta sort, jo ara li dic que és el meu becari, perquè em fa molta feina d'aquesta d'ordinador, i llavors diu, jo em pregunto...
Això, tu, on t'ho has fet? En qui? En qui estaves? Jo dic, escolta, jo puc escriure un delirium tremens i no l'he passat mai. I ara es queda així una mica compungit, diu, aquesta me l'està metiendo doblar.
Saps què passa? Que la imaginació és molt... Per l'erotisme diu que comença per la imaginació. Ja, ja, ja. I és el que a mi m'agrada escriure. Clar, perquè no vol dir que tu ho hagis viscut o no. És aquella imaginació, el que vius. Tu te recordes aquella pel·lícula? Penso que era Cuando sal y encontró... Sí! Aquella escena al restaurant... Jo la tinc en un poema. Jo la tinc en un poema. Allò A, I, O, U...
Aquella seqüència al restaurant, que fengeix un orgasme allà, i ell se la queda mirant com a dir, què li està passant, no?, i tot el restaurant. Doncs mira, jo ara que ho dius, aquell d'Entre llençols, que té 40 anys, hi ha un poema que es diu Esclamorto Peyes, abans de la pel·lícula.
I quan el vaig treure al llibre, a l'Espartac parant, em va dir... Escolta, en un dia d'aquests et truco, que llavors estava a Mataró i era un jovenet. Et truco i em podries dir un vers... Sí, sí, jo estava a Barcelona perquè estava organitzant el casament del meu fill, que, com saps, viu als Estats Units.
I duia un telèfon d'aquells mòbils com una sabata. Eren immensos. Sí, perquè el meu marit estava a les Olimpiades de Barcelona. A les Olimpiades de Barcelona, els 92. I jo li vaig dir, mira, no pateixis, jo ara a Mataró no puc venir, però tu em truques, jo portaré el llibre al bolso. I quan em truquis, jo m'assento amb un cantor i te'n llegeixo.
És que m'agradaria que llegissis... Vale, no pateixis. Em truca, t'ho prometo. I jo estava a l'autobús. A l'autobús, t'ho prometo, i està dintre de llibre. I vaig començar... Ai, ui, ah, sí, no, amb el sabatot aquell del telèfon, tothom em mirava. I clar, jo... Bueno, mira, i quan vaig... El senyor del meu costat s'aixeca per baixar, diu... Senyora, vostè agafa aquest autobús a aquesta hora molts dies...
T'ho prometo. Va ser boníssim. Ai, madre. Mira, ara que anomenes la pel·lícula. Aquí tinc un poema, si em permets. Sí, digues. Sí, perquè a mi també m'agrada, doncs, això, fer volar coloms de la imaginació. I diu, Tiffany's, coses de pel·lícula.
Una turista a la cinquena avinguda de Nueva York s'atura a mirar un aparador ple de diamants i somia amb la pel·lícula. Desdejunar un dia guarnida amb perles, opals, turqueses, aigües marines. Darrere d'ella es troba l'home que l'estima i atent li diu a cau d'orella.
Això que et mires, reina, és un luxe innecessari, una quimera. En tornar al nostre mar mediterrani, trobarem la vida quotidiana. Et serviré, si ho vols al llit, un desdejuni de pel·lícula. Cafè perfumat amb flor de taronger i amb escuma de crema et dibuixaré un cor per damunt del vol.
i t'hi afegiré una ensaimada amb el malada de Gers, i ous escalfats amb salxitxetes. Què et sembla, reina? T'ho portaré en una safata de cristall que ho transparenti tot, i farem l'amor sota la finestra, darrere les cortines espantavelles, livinidoses del nèctar com jo dels teus petons».
I baixarem a la platja a fer l'aperitiu i contemplarem el moviment de les onades, amb brisa i amb alè de salt damunt les galtes. Et desitjo com mai, reina. Per mi, el teu cos és un aparador de temptacions, guarnit per la lluentor del Mediterrani. Res comparable amb la pel·lícula.
La dona, a part els ulls del mar de brillants que està admirant, i l'anguida respon. Les joies, amor meu, tenen comparança? Bueno, ell aquí li ofereix una quantitat de joies. Ell ho intenta, ell ho intenta. Ho intenta.
Aquesta, Joana, té diverses lectures. Perquè, aviam, tu com el veus, aquest home? Home que està molt per ella. Sí, però, ojo, li ofereix tot lo seu com si fos un tresor, eh? És que no pot oferir res més. Tífanís és inabastable. Però li ofereix tot lo seu com un tresor.
Tu s'han tornat a Tiffany's, desayuno con diamantes, quan van amb aquell anell que és de jauna o no sé què, que els ha sortit amb un... Sí, sí, sí. Què vol que li gravin? Sí, sí, sí. Bueno, doncs aquest home li ofereix tot, vamos, com... Lo seu és una meravella i s'ofereix allà despullat amb la safata... Li ofereix tot el que pot fer, eh? De cristall perquè li transparenti tot. O sigui, per ell... Més brillant. Més brillant que ell...
I ella diu, vale, sí, bueno, molt bé, estupendo. No, per això que de vegades les poesies hi ha gent que diu, he llegit una poesia, no sé ben bé què vol dir, però és que a la imaginació, tornem, la imaginació juga molt. Sí, sí.
Sí, la gent hauria d'acostumar-se a tenir... A no ser tan real, no tocar tant de peus a terra. No, no, això també. No, a tenir un llibre de poesia a prop. A la cuina, a la tauleta de centre, de veritat, perquè...
t'acostumes a no llegir-la, la poesia. I la veritat és que et dona que pensar, et provoca un món intern, un món interior, la fantasia, i dius, bueno, i al cap els poemets poden ser curts. Home, pot ser un heiko? Sí. Mira que en quatre línies pots dir moltes coses. Sí, sí, sí. Vull dir, no cal que sigui a vegades una poesia molt giga. No, no, no, sí, sí, sí.
Doncs ens queda ja molt poc temps. Una última poesia, Carme. Una última, que tu diries aquesta és la meva, no sé, la meva preferida, per dir alguna cosa. O una de les meves preferides. Mira, preferides, no sé, en tinc moltes. Aquí també escric per les persones grans. I dic, a veure, mentre...
Mentre la imatge que veus al mirall li donis propina. Mentre a la teva llar no et sentis com un convidat. Mentre siguis l'amo del teu cos, cor i cap, i millor afegir-hi altres propietats. Mentre cerquis la utilitat de tot i facis el que pots i vols, coherent amb el teu oci.
mentre donis treva els records que tens i mostris admiració pel que no saps i altres t'expliquen. Si tot això fas, projectes, mesures, observes i esperes, no seràs mai vell ni vella. Vella només ho és la pell. I no et sentiràs mai ni tampoc pensaràs que et veuen com un pingüí inanimat que ha perdut la filera.
Ah, fes exercici i recorda, joios, joiosa, que en moltes de les coses bones que deixaràs en aquest món, tu hi has participat i força. Doncs sí, és una realitat, això, eh? És una realitat. Sí, és veritat. Bueno, no ho sé si és veritat o no, però jo això del pingüí...
Em va fer molta gràcia el pingüin. Per dur la filera és una imatge que jo mateixa, mira, jo mateixa em regles parides, a vegades, eh? Perquè tu t'hi fixes a vegades les imatges aquestes dels pingüins que estan allà mirant i els a més tot clic-clic, tots van darrere un de l'altre i aquelles quedes com dir, ara què?
A més, és un animal simpàtic. Sí, sí, sí. Com tu dius, van pim-pim-pim-tots un darrere de l'altre amb aquell caminat de costat a costat que tenen. Però amb això vull dir que quan ets gran t'has d'involucrar, t'has d'interessar. I has de recordar. I has de recordar. Que has viscut molt, molt, i que a cada moment té la seva vivència. Sí, sí, sí.
a planyir-se com molta gent. Ai, és que no puc fer això. Ja ho has fet. Ai, no sé, no sé què. Però tot això ja ho has viscut, ja ho has fet. Viu el present. Viu, escolta, interessa't. Admira't per les coses que t'expliquen. No estiguis decebarut pel món i no et sentiràs com un pingüí...
Ni et veuran. Doncs, escolta'm, ja ens hem passat del temps a l'entrevista. L'hem de deixar aquí, Carme. I jo voldria, i així aquí, una contraportada que diu...
El teu pis o el meu? Pregunta encertada, la pell exultant i nua, la foscor afavorint-ho tot.
Bueno, res més. Una abraçada a tot Vilassà. Adeu. Doncs nosaltres et donem les gràcies per estar avui aquí. Recordem que el 18 de març a la Biblioteca de Cabrils a les 7 de la tarda, el 15 d'abril a la Biblioteca Iluro de Cabrera a les 7 de la tarda. Això per no dir les plegades que tornaràs a Barcelona, Platja d'Aro... Platja d'Aro i a Vic també l'he de presentar.
Per tant, Carme, un plaer tenir-te. A mi. Que sigui un èxit com sempre. Per mi, per mi el plaer. I a vostès el citem la propera setmana amb una nova edició del Volem Saber. Fins aquí Volem Saber, l'espai setmanal d'entrevistes de Vilassar Ràdio. En la presentació i producció, Joana Hernández. Us esperem la propera edició.
Vilassar Ràdio. Són les dues de la tarda.