Fins demà!
Tal dia, tal dia com avui, però d'ara fa 50 anys, les televisions, aleshores en blanc i negre, totes elles, bé, totes elles crec que hi havia dos, i les ràdios s'acabaven de despertar des de primera hora amb un so monocort. Un so monocort que hem recuperat dels nostres arxius sonors. Españoles. Franco. Franco.
ha muerto. Quisiera en mi último momento unir los nombres de Dios y de España y abrazaros a todos para gritar juntos por última vez en los umbrales de mi muerte ¡Arriba España! ¡Viva España!
Però avui mateix, quan s'acaba de complir mig segle de la desaparició d'aquest dictador, recuperem un interessant documental vestit pel diari Público relacionat amb el procedir d'aquesta persona,
que ha ajudat per una colla de generals d'arreu el territori a aconseguir alçar-se contra el govern legítim de la Segona República. Un documental que tot i oferir-se en castellà té un valor històric molt interessant i documental perquè analitza els arxius del franquisme des d'aquesta distància de fa 50 anys.
El régimen de Franco, como todo estado autoritario, necesitaba enemigos. Para encontrarlos, buscaba pruebas o si no las tenía, las fabricaba. Un estado totalitario armonizará en España el funcionamiento de todas las capacidades y energías del país. En la España de Franco los documentos no servían para contar la historia del país, sino para manipularla.
Hoy, gracias a investigaciones como la del historiador Alejandro Pérez Olivares, sabemos cómo funcionó esa maquinaria documental del franquismo y cómo los archivos se convirtieron en un arma política. Lo explicamos en este vídeo.
Desde 1937 el régimen franquista comenzó una clara operación, incautar y clasificar millones de papeles pertenecientes a sindicatos, partidos de izquierdas, logias masónicas y organizaciones republicanas. No ha habido en nuestra nación ninguna rebelión ni con acto de traición contra la patria que no se fraguase en la sombra de las logias masónicas.
El objetivo fue sencillo construir con esos documentos una imagen del enemigo rojo y justificar su persecución.
Vamos al 7 de mayo de 1937. Estamos en plena Guerra Civil. Ese día, un membrete oficial marcó el inicio de una nueva estructura del poder franquista. Esta fue la primera comunicación de la Oficina de Información y Propaganda Anticomunista enviada desde Salamanca, donde Franco había establecido su cuartel general.
Podrá manifestarse el auténtico sentir del pueblo español a través de aquellos órganos naturales que, como la familia, el municipio, la asociación y la corporación, harán cristalizar en realidades nuestro ideal supremo. Aquella oficina dio origen al llamado Archivo Documental de la Cruzada, cuyo propósito era claro.
recoger, analizar y catalogar todo el material de propaganda del comunismo y sus organizaciones. Pero no se trataba solo de almacenar papeles. El archivo tenía tres blancos principales, el comunismo, la masonería y el judaísmo. Era, en palabras de Pérez Olivares, un archivo policial diseñado para definir quién era culpable antes incluso de que existiera el delito.
A medida que las tropas franquistas tomaban ciudades, uno de los primeros objetivos era la incautación documental. En cada sede sindical, en cada local de partido, sobre todo en los partidos comunistas, los papeles se requisaban, se clasificaban y se enviaban a Salamanca. Allí eran ordenados, reinterpretados y convertidos en pruebas de culpabilidad. El régimen definía el delito a partir del documento y definía al culpable a partir del rumor.
Durante los años de la guerra un simple comentario o una acusación de oídas podía transformarse en un documento oficial. El rumor se convertía en papel y el papel en prueba judicial. De ese modo, el régimen extendía su poder hasta lo más íntimo. Los vecinos vigilaban, las familias callaban y la sospecha se volvía una herramienta de control social.
Desde el principio, la estructura de archivos políticos sociales y el aparato policial trabajaron juntos. El Archivo de Salamanca se convirtió en una escuela para agentes del nuevo Estado. Uno de ellos, Eduardo Comín Colomer, fue pieza clave en la creación de un sistema de fichas que conectaba la información incautada con la acción policial y judicial.
La Dirección General de Seguridad adoptó esos métodos, incautar, reclasificar, y así los archivos no solo preservaban el pasado, sino que también fabricaban el futuro de los acusados. Este modelo ya existía en las dictaduras de entreguerras, la Alemania nazi, la Italia fascista o la Unión Soviética de Stalin.
Todas tenían algo en común. Documentaban, clasificaban y vigilaban tanto a los fieles como a los enemigos del régimen.
En España ese modelo se consolidó entre 1937 y 1938, cuando el control dejó de basarse en el chivatazo local y pasó a depender de los documentos. El archivo se convirtió en una herramienta para identificar, vigilar y castigar. La dictadura franquista no se conformó con controlar a los que quedaron dentro del país. También vigiló a quienes huyeron. Queremos libertad, pero con orden. Y consideramos delituosos
Todo cuanto vaya contra Dios o la moral cristiana, contra la patria o contra la social, ya que Dios, patria y justicia son los tres principios incomodibles con los que se basa nuestro movimiento.
En los años 40, cuando los republicanos exiliados en Francia pedían volver, el régimen usó los archivos policiales para decidir quién merecía regresar y quién no. Militantes sindicales, políticos, escritores, todos fueron clasificados por su pasado. Uno de los casos más simbólicos fue el de la escritora Luisa Carnés, exiliada en México, a quien se le negó el regreso por su activismo obrero y su compromiso con la izquierda.
Casi 50 años después de la muerte de Franco, los archivos siguen siendo una pieza clave para entender la represión, pero también un campo de batalla.
Mientras algunos archivos, como los del Ministerio de Defensa, han avanzado hacia la transparencia, otros, como los del Ministerio del Interior, siguen cerrados a los investigadores. Para Alejandro Pérez Olivares entender los archivos no es solo mirar al pasado, sino también reparar el presente, convertirlos en herramientas de memoria de verdad y de democratización, porque esos papeles que atrapaban pueden hoy liberar la historia que durante décadas se quiso ocultar.
Historiadors de gran prestigi, com és el cas de Paul Preston, han realitzat una exactiva biografia de Franco i posen negre sobre blanc la realitat d'aquell dictador.
Per a Paul Preston, integrant de la Càtedra Príncep d'Astúries d'Història Contemporània Espanyola i director del Centre Canyada Blanc per a l'estudi de l'Espanya Contemporània de la London School of Economies de Liverpool,
Franco, cometes, va viure amb molts complexes i més traumes psicològics que menys. El primer dels complexes enumerats per Preston és el d'un etern complex d'edip, mostrat sovint amb un amor per sa mare i una immensa ràbia contra son pare, però també per la seva feminitat en parlar amb un timbre de veu dolç
i l'estima per mantenir les aparències socials. El segon i etern complex era el d'haver de demostrar la seva ombria degut a la estatura tan baixeta que tenia que fins i tot Hitler va fer mofa d'ell en privat quan els peus de Franco no tocaven terra quan estava assegut.
El tercer complex del dictador era el seu narcisisme, capaç de fer-li creure que ell era el nou Alexandre el Gran de les Espanyes. El quart complex era el d'Aquiles, una tendència a ocultar la seva pròpia debilitat, impotència o homosexualitat sota l'aparença d'invulnerabilitat o heroïsme.
Finalment, i deixant de banda el complex de Hamlet, el de Sendrosa o el de Brummel, s'ha de dir que aquell general patia el complex de Munchausen, creant històries inversemblants en les que ell mateix era protagonista de les seues pròpies narracions on, a més, s'imposava sempre com a vencedor.
Per a Preston, el franco general era un dirigent hàbil en la jugada curta, astut pel que fa a les seues estratègies personals d'ascens social i amb una personalitat canviant on predominava el seu afany per mentir i tergiversar la realitat sempre al seu favor. Així doncs, segons la biografia de Pol Preston, el general va tenir una època de valent militar durant la Guerra del Rif,
on va teixir la seva narrativa com a heroi per convertir-se després en el sit campador del segle XX durant la Guerra del 36 i en un Felip II en guanyar-se el lloc de generalíssim obsessionat per a construir un imperi.
Rematem aquests punts sobre la biografia del dictador, tot i afegint, en paraules de Preston, que el general colpista fou un home amb molta paciència i actuar com el matador de bous que espera que el berraco es canse per donar-li l'última sort. Tal i com així va fer contra els republicans durant la guerra i la llarga postguerra, mal dita temps de pau.
Na te debo, na te pío,
Me voy de tu vera Jordi a mellia, que paga con oro tus carnes morenas, no mardigas vaya que estamos en paz. No te quiero, no me quieras,
Si tu me lo diste, yo no te pedí. No me eché en cara que todo lo perdiste. También a tu vera yo todo lo perdí. Bien pagado.
Si tú eres la bien paga Porque tus besos compré Y a mí te supe y te da Por un puñado de panes Bien paga Bien
Bien pagada, fuite mujer. No te engaño, quiero a otra.
No creas por eso que te traicioné, no cayó en mis brazos, me dio solo un beso, el único beso que Dios no pagué. Na te pío, na me llevo,
Entre esas paredes dejo sepultar penas y alegrías que te he dado y medite y esas joyas que ahora pa' otro lucirá.
Si tú eres la bien pagá Porque tus besos compré Y a mí te supe y te da Por un puñado de pane Bien pagá Bien pagá
Bien paga, fuite mujer. Na te debo, na te pío.
No te quiero, no me quieras.
Si tú me lo diste yo no te pedí, no me eches en cara que todo lo perdiste, también a tu vera yo todo lo perdí. Bien vaga, si tú eres la bien vaga,
porque tus besos compré y a mí te supe y te da por un puñado de pane bien pagá bien pagá bien pagá bien pagá fuite
Fet aquest apunt històric sobre el qual hem arribat al seu mig segle d'existència, ens encaminem amb el taxi a les dates i fets d'aquesta setmana, ocorreguts durant els darrers anys i que tenen a punt, tenen existència,
en el llibre de la nostra historia.
El 20 de novembre és el dia del llibre valencià, també el dia de la infància i el dia de la memòria transgènere, però nosaltres farem menció a l'any 2004, moment en què el president de la Generalitat Valenciana d'Ales Hores, Francisco Camps, fou reelegit per una àmplia majoria en el càrrec de president del Partit Popular de València en el Congrés celebrat a la ciutat de Castelló.
El 21 de novembre és el Dia Mundial de la Televisió. L'any 2013 començarà la primera setmana del llibre en català del País Valencià, que es perllongaria fins al 24 de novembre als locals de l'octubre Centre de Cultura Contemporània.
El 22 de novembre es troba marcat el calendari cívic com el Dia de la Música. I en aquest sentit, sobreiem com en aquesta data, però de l'any 2001, es lliurà al Palau de Forcalló la distinció d'honor del Consell Valencià de Cultura a la Federació Valenciana de Societats Musicals en reconeixement a la importància cultural de la tradició musical al País Valencià.
El motiu d'aquesta efemèride fem un parèntesi musical tot escoltant la unió musical de Torrent que ens interpreta el conegudíssim passacarrer Ateneu Musical. Ateneu Musical
Fins demà!
Gràcies.
Fins demà!
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Fins demà!
Bona nit.
Bona nit.
Fins demà!
Fins demà!
Bona nit.
Continuem amb les dates i feix d'aquesta setmana tan nostrada amb el 23 de novembre, data en què se celebra el 43è aniversari de la llei d'ús i ensenyament del valencià. Doncs bé, l'any 2016, Rita Barberà, alcaldessa de València, entre 1998 i 2015, senadora del grup Mixt, aleshores, des de 2016...
va morir als 68 anys a causa d'un infart en un hotel de Madrid. Rita Barberà era investigada per diversos casos de corrupció en els quals va participar presumptament quan era alcaldessa.
El 24 de novembre de 2007, l'arquivisbe de València, Agustín García Rescó, va rebre de mans del papa Benet XVI el birret porpre que l'investia com a cardenal. Nomenament, li dona dreta a exercir el seu vot en el conclave en l'elecció d'un pontífex i l'acte va tindre lloc a la Basílica de Sant Pere del Vaticà davant de 20.000 feligressos.
El 25 de novembre és el Dia Internacional de la No Violència contra les Dones i el Dia Internacional de les Persones Obeses. Com que continuem donant informació sobre les dates i fets existents als nostres llibres d'història, afegirem que en aquesta data, però de l'any 1978, es va produir una reunió del Consell on tots els seus membres van manifestar estar a favor de la Constitució
Excepció feta del diputat conservador, membre d'Aliança Popular, Jarabo Pallà. Però és que, a més d'això, durant la sessió de treball es va originar una polèmica sobre una traducció de la Constitució al Valencià secessionista difosa pel govern de Madrid i activada per Unión de Centro Democrático de la Ciutat de València amb el suport d'Emilio Atart.
Acabem amb la data del 26 de novembre, però de l'any 2017, quan es va celebrar al CID a l'Assemblea de la Xarxa de Ciutats Valencianes Ramon Llull. L'alcalde d'aquesta vila, Diego Gómez Alesores, era escollit nou president de l'entitat en substitució de Tomàs Ferrandis, alcalde de Xeresa.
Bona nit.
Que quatre lladres han fet a quadres i han destrossat. I és quatera, el meu país és un pastís. De sud a nord el cas és fort, primer la costa, arreu i aposta, han destrossat. Edificat fins a un tal punt que de ben lluny, venen i beuen i no s'hi creuen.
Fins demà!
El meu país és un pastís que quatre lladres han fet a quadres i han destrossat i esguarterat. El meu país és un pastís
Pai mortuari del territori. Brutal maltracte que ens porta a pacte. Els valencians abans tan grans i ara ja enfada. Desorientada que es pensa més que això és progrés. Feta exigina hi ha la marina, el mar Malmès.
Tot l'interès dels mercenaris, dels empresaris, s'ha concentrat i desfermat per la muntanya. Com una aranya deixen les teles sense cauteles, trenquen paisatges, pobles, boscatges, aigua despenen, tot o malmenen els disparats dels arrossats. Compren consciències i dissidències, canvien lleis, normes, serveix en benefici del seu despici de predador.
plebeu, els vota arreu enguernat. I notiçat per uns mitjans públics en mans de l'enemic de sempre, et dic, que els veïn capciós, insidiós, com a progrés, el que no és sinó artèria i lladreria, lladreria. Llots, carnissers, sales, arters, amb nou pillatge, tot el bagatge nacional,
Són alemanyes, bordes, estranyes, que el país maten o malbaraten. Cal, doncs, jutjar-los i condemnar-los. Votem polítics, no troclotitis, que amb bon bagatge d'ànim, coratge, salve la terra de la desferra. Només així, sense verir, els valencians, bons habitants d'aquest país, ric i feliç, vivrem alegres, segles i segles.
El meu país és un pastís que quatre lladres han fet a quadres i han desplassat.
És trossat i és quarterat, el meu país és un pastís. Durant anys, alguns van creure que havíem de fer coses molt grans per demostrar que som grans. Tot ben gran i buit i cap a fora. Però l'orgull de ser valencians no necessita ciment.
Naix directament de la nostra terra. Naix de la nostra llum, intensa i transparent. De l'olor de pòlvora i de flor de taronger. De la música de banda i el gust de rascar el socarrat. De les estructures impossibles que ens fan grans de veritat, les que no són de formigó. Del coratge, el talent i el treball de la nostra gent.
El nostre orgull clava les arrels a la terra i creix dia a dia amb l'esforç i la perseverança de cada ciutat, de cada poble. Hem hagut de rebrotar tantes i tantes vegades que ens hem fet indestructibles. Som capaços de fer el que volem, sense haver de seguir ningú més. Perquè sabem que després de la tempesta no ve la calma, ve la festa.
Només cal revifar un poc la flama perquè torni a cremar ben fort la nostra passió de ser valencians. Mira si he vist meravelles que he vist les aigües del riu.
Al programa d'avui recuperem tot seguit una entrevista que es va realitzar ara fa set anys amb la cantant de música clàssica Consuelo Hueso per al programa Tercera Persona.
Tercera persona del Singular, un espai d'entrevistes, un temps de reflexió protagonitzat per persones conegudes i reconegudes d'arreu les nostres comarques. Tercera persona del Singular, un espai viatger de ràdio Pego amb sec i castellano. Escolta'l a la xarxa d'emissores municipals valencianes.
Fins demà!
Un olor, un olor, un olor, un olor, un olor, un olor, un olor.
Bona nit.
Oh, la glorietà del mar. Oh, la glorietà del mar. La glorietà del mar.
Els primers minuts del programa d'avui...
ja donen a entendre clarament dels caminals que discorrerà de la mà de la persona que el farà possible. Una persona capaç d'interpretar aquestes melodies que no han tingut la difusió que haurien d'haver tingut. Ens interessem per allò que fa la major soprano valenciana, que és capaç d'obrir el bagul de partitures i posar-nos en primer plànol de l'actualitat,
aquelles peces que, per alguna raó inconfessable, han estat silenciades i oblidades. No fa molt que una important discogràfica ha editat el seu primer disc compacte, que alberga melodies i ritmes procedents de la riva de la Mediterrània. Consuelo Hueso gira dos grans projectes que els ha pres com a una qüestió personal.
Dones compositores, una proposta divulgativa fonamentada en una seva investigació d'anys, que pretén posar el focus en aquelles notes escrites en l'ombra i que fan l'esforç de treure-les a la llum. Però convé anar a pams, perquè Consuelo Hueso ens ha d'explicar moltes més coses i, en principi, Consuelo, com va descobrir la seva inclinació pel cant líric.
Bé, moltes gràcies per la teua invitació. El meu discòrrer per la música ve de la mà de mon pare. Mon pare era músic, era orfebre, però era músic aficionat, tocava la guitarra clàssica i des de xicotetes, la meva germana i a mi ens va ensenyar solfets i...
I anaven a moltes agrupacions de música, de música popular valenciana, i de l'Amadell anaven també a concerts i ens va descobrir. Tal vegada ha descobrit un poc perquè jo crec que des de sempre la música clàssica ha estat a la meva casa. El pare et va ensenyar els primers passos, però a qui li deus la teua professió?
La meva professió jo crec que en principi a la meva no sé si es diu tosudez, a la meva cabuderia, exacte, també a l'ajuda de tota la meva família perquè ni ma mare ni mon pare van posar impediments, al contrari, ens acompanyaven a les classes del conservatori, o sigui que he estat molt arropada.
On troba Consolo més a gust? En l'òpera? En la lírica? En els concerts? L'òpera m'agrada molt. És un món extraordinari. Però crec que en el recital em trobem més jo. Més jo perquè és un format més íntim
que et permet dialogar amb el públic i també cantar el que tu vols. Tu elegis el programa i tu cantes el que realment t'arriba a tu, no? I això fa més fàcil la comunicació i l'emoció. S'han de tocar moltes tecles per aconseguir arribar on ara mateix estàs?
No sé, no sé on he arribat, encara m'he faltat molt. Moltes tecles, jo he tocat les tecles de la formació, de l'educació i d'aprendre. Així són les tecles que jo he tocat, no he tocat ningú més. Com acull la gent als recitals? Com reben els auditoris les teues actuacions?
En quant al públic, meravellosament, perquè, per exemple, en el recital de compositores, que són obres totalment desconegudes perquè n'hi ha molt poques gravacions i s'interpreten molt poc, el públic normalment sempre és encantat del que està escoltant, de l'oportunitat que li donem de descobrir aquestes peces.
I és una... Es dona un feedback increïble. Canvien els concerts segons l'auditori? Sents les teues polsacions de diferent manera segons quin auditori? Jo intento que no, perquè jo crec que tots i cadascú dels recitals que s'ofereixen, que he de cantar,
és una oportunitat per a mi. I aleshores jo a part que un recital en el poble més xicotet igual que si fora en un gran auditori. Crec que el públic s'ho mereix. Crec que n'ha de respectar molt el públic. No sé si resulta difícil investigar les compositores i els compositors actuals. Els compositors no, no és tan difícil, però els compositors sí.
Les compositores sí, perquè falta molta informació, falta molta edició de partitures, falten moltes gravacions de referència, hi ha partitures que ha costat molt trobar-les, unes altres compositores que no he sigut incapaç de trobar-les les partitures.
I és complicat perquè avui encara que hem avançat molt en igualtat, en música encara estem en una situació molt pobra en quant al paper de la dona en la música i sobretot en la composició. Ara en quant a la interpretació, intèrprets o membres d'orquestra o de bandes o de formacions musicals n'hi ha més dones. Però en quant a la composició i sobretot a la programació
en els auditoris, en els festivals, en els cicles d'obres compostes per dones, per ahir n'hi ha molt que fer. Consola, on se busca això? Vull dir, en quin buró, en quin músiquer, en quin armari?
Bé, internet és una bona ferramenta i és qüestió d'estar investigant, d'escoltar, de tindre les orelles obertes i de captar, d'estar en la mirada violeta del feminisme, també en la música i captar qualsevol atisbe de... Així pot haver una dona darrere d'estes músiques i investigar i tirar del fil, tirar del fil i trobar autèntiques xolles.
I ho has fet perquè t'interessa a tu, perquè interessa a la societat, perquè és un bon moment? M'interessa a mi, m'interessava a mi. En el 2011, que és quan vaig presentar el primer recital de dones compositores, m'interessa perquè vaig escoltar en Radio Clàssica una cançó
interpretada per un metge soperano que jo seguís, que és en Sophie Von Oter, i vaig escoltar un disc que acabava de treure i m'agrada molt el que estava escoltant. I vaig buscar per internet a veure quin...
Quin disc! I la meva sorpresa era que era d'una compositora francesa, de Cecil Chaminat. Aleshores jo vaig pensar, però en els meus recitals també puc afegir alguna obra, alguna cosa de composta per dones. I tirant, tirant, tirant, em vaig adonar que realment no només podia afegir, sinó que podia fer un recital sencer d'obres de...
de compositores i així a poc a poc vaig construir el recital de compositores notes a l'ombra. I a més l'has posat en escena i no sé si són canviants vull dir, hi ha suficient repertori com per a muntar diferents programes de compositores?
Sí, sí, n'hi ha molts. N'hi ha perquè, per exemple, de música antiga n'hi ha, no vaig dir que una quantitat extraordinària, però sí que n'hi ha i n'hi ha molts musicòlegs i molts músics i músiques que estan fent allà una llavor molt important.
Jo me centro més en el segle XVIII, Deneu, romanticisme i més cap així perquè em trobo més a gust, la meua veu crec que és més apropiada per a aquest repertori, però n'hi ha molts, clar que sí. Se poden fer des dels XVIII, Deneu, el romanticisme i ja al segle XX n'hi ha moltes compositores també.
Bona nit.
Fins demà!
De dos pares de dos bancos, me parecen los boncitos que sí, que no porque hay. O nombre, dos en el campo, molinero, molinero, al oro de boquillones.
Bona nit
Fins demà!
Parecen que están diciendo que sí, que no te hagan. El hombre de los retriba, un guillero balanero, a la hora del papelón, en cuidado con la rueda.
No se triva ni escapar, no se triva ni escapar. El triva va a cantar, a guinero marero, y tu alba la mare.
Està escoltant un espai de la xarxa d'emissores municipals valencianes que procura trobar-se amb persones de reconegut prestigi dins del seu terreny professional.
que sigui cultural, social, econòmic, polític, musical, com és el cas. I en aquesta ocasió ens hem trobat amb Consuelo Hueso, una mezzo soprano valenciana que va fer els seus primers passos amb l'orquestra de la Universitat de València Estudi General i que des d'aleshores ensà ha recorregut escenaris d'arreu la geografia peninsular i més enllà. De fet,
Del seu pas pel cor del Teatre Real de Madrid recorda haver treballat sota la batuta de García Navarro, Penderecki, Pedro i Cristóbal Hafter i López Cobos, entre d'altres. El seu treball, si canto, deixa anar la seva personalitat i proposa versions de Lluís Llach, de Raimon, de Mustaqui, de Liceu Parra,
i d'altres personatges de semblant factura. Diuen que es tracta d'un treball discogràfic que, sota la producció de Pepe Cantó i la col·laboració d'altres grans músics, arriba a cotes ben interessants de qualitat. Consuelo, satisfeta amb la teua trajectòria?
Sí, satisfeta perquè tot el que he fet ha sigut des de la sinceritat amb mi mateix i fent tot el millor que jo podia fer en cada moment. Per què fas versions de gent d'ara, de compositors i de cantants d'avui?
Te referisses al disc? Sí. Bé, perquè són cançons que sempre m'han agradat, tota la cançó...
i les músiques de la Mediterrània són molt properes, i el disc va ser una idea de com bifurcar, no la carrera, sinó de fer correr el meu alter ego, que dic jo, de desmelenar-me i fer una altra cosa diferent. Quan vaig decidir fer-ho vaig pensar que
perquè tenien que ser ritmes i melodies del Mediterrani, perquè les sent molt properes, som mediterrànies, la meva veu és mediterrània, encara que sigui lírica, soc una veu mediterrània. Aleshores, pensava que he pensat, i de fet, seguís pensant que era el més adequat per estar vessant. Es diu que l'anglès és la llengua franca. Jo no sé si la música és el llenguatge universal.
Sí, clar que sí. La música és el llenguatge universal perquè arriba als sentiments i al més profund del ser humà. No necessita textos, no necessita lletres, necessita només els sons de la música per arribar, per emocionar, per commoure. No emocionar només de felicitat, sinó per tristesa, tragèdia, drama...
alegria, tot està englobat en la música. Ha d'estudiar molt una cantant com Consuel Gueso dedicada a l'ampli ventall de l'operística i la lírica? Un músic ha d'estudiar molt.
En contínua formació, sempre, sempre. Cada dia és un repte. Sempre has d'estar obert a descobrir noves coses, no només en la música, sinó culturalment. És molt important que no només un músic sàpiga música, ha de saber de literatura, ha de saber d'art, ha d'estar format per a després tota aquesta formació que ho
la digerir després de retornar-la al públic. És molt important, si no és un músic que pot interpretar bé o correctament la música que està fent, però no arribarà a l'essència més profunda.
l'art. Jo no és que estigui en aquest moment, però sí que busque, sí que intenta arribar al nucli central i més profund de les obres, de la música, de l'art. I això és una constant formació, preparació i suposa que està lligat a les inquietuds personals de cadascú.
S'obta, al escoltar els seus treballs, la introducció de música electrònica en el camp líric. Té l'objectiu d'atrapar els joves per ahir? Tenia l'objectiu que el merament líric era jo, era la meva veu, el més no. Aleshores, quin tipus d'arranjaments o de músics
tenia que tindre al meu voltant. Va ser una decisió complicada perquè una veu lírica, potser en un altre...
amb una altra formació musical darrere no s'acoplava gaire. I vam descobrir que l'electrònica o més pop, hi ha moments més de rock entre cometes, sí que m'arropava. Perquè clar, una veu lírica és una veu més potent, més cos.
i tindre potser una formació més fluïsa en quant a això potser no caçar ben bé. I crec que vam trobar la comunicació perfecta.
El maridatge és sorprendent, i almenys jo dono testimoni d'això. A mi em va fer pensar això, que no m'has contestat si anava per allà, perquè m'ha fet reflexionar. Voldrà Consuelo acostar-se a la gent que habitualment no escolta òpera? Sí, clar, el públic del disc no és el mateix públic que el públic de música clàssica.
no és el mateix i deuria ser el mateix, m'hi referís, que el que li agrada la música, li agrada la música bona o ja està. I sí que tindria que la música clàssica i la més popular, el públic sí que tindria que tindre una mirada més oberta. Som com gots comunicants. La música clàssica no pot estar encapsulada igual que la música pop o... No, tenim que
que barrejar-nos. I és important, de tota manera, que el públic del disc és un públic no tan fidel a la música clàssica, volia arribar a un altre espectre, ampliar. Hi ha prou llocs per oferir el teu art, el vostre art, a si al nostre país, al País Valencià o a València Ciutat, tenim sales preparades per rebre-vos
Sales jo crec que sí que n'hi ha. El que passa és que és complicat entrar en els circuits o que se recolzen d'una manera eficient les propostes. Hauria d'haver una política
cultural, ara estan emergent molts grups, que això és molt bo perquè dona molta vitalitat a la ciutat, però també crec que falta criteri. És una impressió personal, però crec que falta criteri a l'hora de triar, perquè no tot val. I ja que n'hi ha tant, es pot triar molt bé.
I crec que en quant a infraestructures n'hi ha, no moltes, però n'hi ha. Però crec que falta una cohesió.
Amor, que espere cada llorn. Amor, amor, que espere cada llorn. Amor, perdós, te ve malaltia, absenta.
M'obremes la ferida, malalt, malalt, l'ecos i d'esperit.
Més esper, més amat i servit. Quan més remei, més poc em pot guarir. L'amic, l'amic em feu perdut enteniment. L'amic, l'amic em feu perdut enteniment.
Per què abans sense l'amor vivia? Per què abans sense l'amor vivia?
L'amor unís folia i sen, no què és? L'amor unís folia i sen, no treix el mal, la mal debes voler. Presumir más dels almadors pendents,
Tercera persona del Singular. Un espai d'entrevistes, un temps de reflexió amb persones conegudes i reconegudes de les nostres comarques. Tercera persona del Singular. Un espai viatger que s'emet a la xarxa d'emissores municipals valencianès.
Es troba escoltant un programa de la xarxa d'emissores municipals valencianes que s'ha interessat pel treball que realitza la major soprano Consuelo Hueso, amb qui mantenim una agradable conversa, com poden vostès comprovar-nos, sobre aquesta seva professió musical que desenvolupa.
S'ha de dir que al llarg de la seva carrera ha participat en nombrosos muntatges de Sarsuela, en papers protagonistes, com és el cas de La Dolorosa, del mestre Serrano, La Verbena de la Paloma, de Breton, de l'Amor Brujo, de Manuel de Falla i d'altres. També Consuelo Hueso ha format part de l'elenc de l'òpera produïda per Tornaveu amb música de Mozart,
representada dues temporades al Teatre Musical de València i per la resta de l'Estat. Consuelo, quant de temps has invertit per poder arribar? S'ha d'invertir molt de temps? Sí, tot el dia, totes les setmanes, tots els mesos, tots els anys que tens des que et decidissis a una carrera artística. Són carreres, són oficis que són vocacions.
I el que té una física vocacional està les 24 hores del dia en ell damunt. No se'l pot llevar de damunt. És constant, la formació. Des que agafes una partitura, la primera nota, fins que la poses en escena, sol passar molt de temps. Primera qüestió. Segona. S'ha d'aprendre, uno, les notes i les lletres de memòria? Sí.
Per arribar a l'essència de la partitura, el primer pas és muntar la música. En la partitura tens els pentàgrams i les notes, tens que aprendre'ls i conèixer-los el solfeig, el pur i dur, i la lletra. Una vegada això ja està interioritzat, ja la saps de memòria, passes al segon glaó, que és l'interpretació.
A això ja has passat la part tècnica musical, ja passes a l'interpretació. Què vol dir el compositor musicant aquest text en la música que ha posat? Per què ha posat aquests acords o per què la veu fa determinades coses? Què vol dir el compositor? Què vol transmetre? Això ja és aprofundir en la partitura.
i després posar-la en veu. La veu té una mica com si
si fora un esport, un exercici físic. Tens que ficar-la en veu, tens que fer-la teua, la veu ha de saber per on ha d'anar, en quins punts són més crítics, perquè estiguis tu més pendent. I una vegada que tu tot això ja ho tens, ja l'has interioritzat,
ja és teva, forma part de tu i això és una meravella, cantar-la ja quan has passat tot aquest procés, quan ja inclús l'has cantat en diferents auditoris, ja és teva i això ja forma part de la teva persona, ja l'has fet a teva, ja passes a teva i tu, les teves emocions, les teves vivències, la teva vida, tu com eres com a persona, fluïs a través d'aquests compassos de música.
No sé si en aquest procés entra la documentació de l'època i el moment històric en què això va estar escrit.
compondre què estava vivint la societat en aquells moments, en quin moment vital estava el compositor. Tot això és importantíssim per a després ser el més fidel possible a l'esperit de la música que el compositor o compositora va voler plasmar. És importantíssim tot això.
tota la documentació que puguis tenir, tot és importantíssim a l'hora de ser el més fidel possible. Quan passeges per València, tu vas cantant en el teu interior, si més no?
Sí, clar, que vaig cantant. Vaig cantant i vas recordant les partitures que tens en ment en aquest moment. Jo vaig al metro i vaig pegant-li voltes al cap per a memoritzar, o inclús després vaig fer València i et ve al cap certa melodia. Perquè té València una musicalitat pròpia? Jo penso que sí.
Jo penso que sí, però molts llocs tenen una personalitat pròpia. En València és molt marcada. També és de veres que influeix l'educació que tu portes. Els meus pares ens portaven a escoltar el camp d'estil, el baix, tota la música popular i folclòrica de València l'he mamada. És una impronta molt important
important, molt ferma. En les obres que estic ara tratant, estic ara estudiant de compositors valencians, veus darrere d'aquesta música la personalitat valenciana, veus el camp d'estil en certes melodies, en certes arranjaments, veus el baes, veus xotes, és que està ahí, està ahí.
Tot el dia el passes fent això i alhora em pregunta com és possible no perdre ningú llançol en aquesta bogada tan diversa que tens i que hem escoltat i que veiem en els programes que realitzes.
sí que me torno una miqueta boja de quan en quan i tens que parar i tens que veure, a veure, anem a agarrar els matxos, no? Perquè, clar, si no és una vora xina que també tens que tindre la teua el sentit comú, no?, de parar i dir, bueno, a veure, que també tinc que viure, no?, també tinc que fer unes altres coses, però sempre estan lligades certament a l'àmbit artístic, o sigui que n'hi ha que tindre...
uns moments per a una mateixa i per a la vida. Escolta, és el País Valencià un poble culte musicalment parlant? Com el veus? Quina pregunta! Pots no contestar-la, eh? Pots dir pas o palavra. No, no, sí que la contesté. Me perdonarà l'audiència, però crec que falta molt perquè el públic valencià sigui un públic no és que vaig a dir que és inculte, no és això,
però falta molta formació, molta educació. Falta molta inquietud en el públic per apropar-se a música, potser més difícil, entre comets, com la música de cambra o líder. Però no és culpa del públic, no és culpa de les persones, és culpa de la trajectòria que hem viscut o patit en València, que no s'ha...
no s'ha cultivat culturalment. Vols dir que faria falta més pedagogia de la música clàssica? Clar que sí. Molta pedagogia, molta ensenyança des dels xiquets, que la música cada vegada té menys hores lectives en els col·legis, gràcies a les societats musicals que per almenys...
fan un paper molt important, però a l'hora d'escoltar és molt important fer cantera. Una cantera en el públic que s'apropi a les músiques més cultes o més clàssiques, perquè sí que requereixen una preparació o almenys una actitud o una inquietud intel·lectual. Sí que han d'estar a l'abast de tot el món,
El públic s'ha de tenir la inquietud, i aquesta inquietud si no la promoven des de dalt, a vegades és difícil per a una persona normal apropar-se a certes disciplines. Consola Seixit Pirineus enllà, has fet treballs fora de l'estat espanyol?
No, no, encara no, fora de l'estat espanyol encara no he estat. Ja s'ha estat en alguna mena de conceso. Vinc a dir-te per si n'hi ha, si es nota una cultura diferent, norten ja. Sí, quan vaig estar les dues temporades en el Teatre Real, formant part del cor, sí que veus que n'hi ha una...
una sensibilitat, no és una sensibilitat, sinó una educació, o que han tingut més facilitats d'apropar-se a la música clàssica en certs llocs que més al sud, que s'aixina. Però no és perquè falte qualitat en el públic, tot el contrari, el públic de València és meravellós, és molt connecta enseguida amb les emocions del...
de la persona que està actuant. Són mediterranis i es nota en la pell, n'hi ha pell en pell. Però sí que falta aquesta puxadeta més. Ha sigut un desert en quant a polítiques culturals.
Aleshores, des de fa uns pocs anys cap així, no s'ha pogut fer tot el que cal, però anem pel camí. No sé si tenim la mateixa percepció. Jo soc del pensament, i a veure si coincidim, que Europa s'aplaudix més que així. S'aplaudix?
S'aplaudix més i se critica més, també. Potser és perquè tenen més criteri. Si tenen que butxear a un dels grans de la lírica, l'abutxegen sense vergonya i sense mirament. El que canta fora també s'arrisca al criteri i a la decisió del públic. Això és molt bo. Així s'aplaudix tot.
i de vegades hi ha coses que no es tenen que aplaudir perquè no estan bé. Falta i ser criteri, crec que falta i ser criteri, sí.
Vient-me libre con amor. Sambro llé. Es alza vití.
Fins demà!
Ser l'aimètre de moi l'aimètre. I l'oudicètre, la sortitide que tu peux
Fins demà!
Avui hem coincidit amb Consuelo Hueso, amb qui repassem una part del que fa professionalment i transitem per aquesta península musical limitada al nord pel seu primer disc compacte, al sud pels concerts de compositores i aponent pel treball de recerca dels compositors valencians del segle XX.
Ja poden entendre que el llevant l'ocupa la mar Mediterrània, que tant ens ha parlat al programa d'avui. Consuelo té unit aquest territori personal en un quadern de bitàcola amb moltes anotacions fetes a diverses edicions del cicle Les Arts en paral·lel, gales líriques de reconegut prestigi, i a la Sarzuela i les Veus.
Es troba satisfeta amb el treball de recerca i difusió de les dones compositores? Sí, estic molt satisfeta de poder donar a conèixer al públic les obres de compositores i sobretot la idea que les dones
Varen compondre que des dels primers temps que sempre han hagut dones en la música i han compost, amb la qual cosa, amb aquesta idea ja estic molt satisfeta. Quina dona de les que ha investigat, ja sé que és difícil, li toca la fibra? Em sent molt bé cantant a Clara Schumann, per exemple. Clara Schumann...
M'agrada moltíssim, connecte molt bé amb ella. També amb la francesa Cecil Xaminat, també hi ha una connexió molt propera. I de les més actuals talvolta a López Artiga. Crec que composa molt bé Peraveu i me sent molt propera d'ella.
Per poder rodar en el món del camp líric s'ha de ser una persona oberta? Una persona oberta? Oberta sí, oberta a totes les influències i a tot el que puguis dependre per la vida. És importantíssim, no pots estar encapsulada, no? Tens que tindre una mirada oberta i violeta, que jo sempre faig hincapi amb el feminisme, hem de tindre aquesta mirada oberta i violeta.
I cada concert, cada partitura que interpretes et fa créixer personalment? Clar que sí. És com si cada llibre que llegeixes és el mateix, o cada exposició de pintura o d'art que visites et fan créixer. El mateix en les partitures, clar que sí.
Fins així el programa d'avui hem intentat acostar-nos al treball professional de Consuelo Hueso de la millor manera possible i amb la senzillesa que ja veuen que traspua en aquesta entrevista. Amb ella hem recorregut part de la tessitura
de la seva vida professional, i hem satisfet alguns dels dubtes que ens havia suggerit la seva biografia. Escolta, és estressant la vida d'una cantant lírica?
És estressant perquè la vida avui és estressant per a tot el món. Sí, és estressant com tot. El que passa és que ja, si tens que triar estar estressat fent una cosa que no t'agrada o fent la cosa que és la teua vida, l'exís és el que tu vols fer. I l'exís és millor, es porta millor.
Doncs, amb això que obre el programa, una darrera curiositat, Consuelo. No sé si ens ho has dit alguna vegada més, però per què s'ha de posar el focus sobre les dones compositores ara? Ara perquè tenim l'oportunitat de posar-les a la llum, que han estat molt amagades i no ha sigut un amagament capritxós o...
Per casualitat, no. Ha sigut un amagament fet aposta pel patriarcat. Perquè quan jo vaig començar la recerca de compositors em va sorprendre que hi havia moltes compositors que en la seva vida havien tingut molt prestigio i molta fama. Per què no han arribat els noms d'elles
fins avui, o per què no han arribat als seus treballs? Perquè han sigut amagats deliberadament pel patriarcat i de la societat magista que patim, i que patien elles més encara, perquè no una societat encara més magista. Han sigut borrades, és borrades de la història. No és que no existiren en la història, és que ha sigut una història d'absències i d'amagaments deliberats.
Consoleu això, moltíssimes gràcies. Gràcies a tu per l'oportunitat de xerrar.
Les mans al vent, els ulls al vent, al vent del món. I tots, tots plens de nit, busquen la llum.
buscant a Déu el vent del món. La vida ens dona penes i el maixer és un gran flor. La vida pot ser i ser clar
Però nosaltres el ve, la cara el ve, el cor el ve, les mans el ve, els ulls el ve.
buscant la llum, buscant la paix, buscant el Déu.
Tercera persona del Singular, un espai d'entrevistes, un temps de reflexió protagonitzat per persones conegudes i reconegudes d'arreu les nostres comarques. Tercera persona del Singular, un espai viatger de ràdio Pego amb sec i castellano. Escolta'l a la xarxa d'emissores municipals valencianes.
Escolteu, mireu en quin moment del programa estem ara mateix i no hem adjudicat els xiulets i aplaudiments d'aquesta setmana. Què sembla si ho fem ara mateix?
Axiulem en primer lloc la onflada de moters i moteres, motoristes i gent del motor que durant el passat cap de setmana van omplir de gom a gom un circuit de gest remodelat a tota paleta per poder albergar el mundial de les curses motociclistes i continuar farcint les butxaquets d'uns però no d'altres.
Fins demà!
Com no anàvem a xiular avui el nou escuder del parroquiar del Ventorro? Clar que ho fem! I a més, amb una doble intensitat. La primera perquè resulta el fidel continuador de les polítiques erràtiques de l'anterior i la segona perquè impossibilita que el poble valencià diga la seua. Volem votar!
Fins demà!
Finalment, xiulem-te el vicepresident segon de l'actual Consell Dimensionari, que el darrer cap de setmana es va permetre afirmar des d'un rotatiu valencià que, obrint cometes, el camí no podia ser altre que situar-se del costat de les víctimes de l'Havana. Xe, xe, xe, xe, xe, barra no els falta.
Sóc la veu que ha retornat, sóc i mai no s'ha rendit. Sóc la veu de llibertat, sóc el vell en el florit. Cantaré llibertat amb les més belles paraules. Cantaré, cantaré amb la veu del meu país. Cantaré llibertat.
Cantaré, cantaré, la nostra llibertat. Ai, de la gent que heu gritat, les banyoles veu farcits, les peus de la llibertat, però no són uns petits.
amb la veu del meu país. Cantaré en llibertat. Ara mateixo i per sempre.
Vinc amb l'aire enfrontat a qui em nega llibertat. No sóc matèria comprada, ni he perdut el bon camí. Sóc la veu que no té fi, cantant la terra estimada. Cantaré llibertat amb les més velles paraules. Cantaré, cantaré amb la veu del meu país.
Cantaré llibertat, ara mateixos per sempre. Cantaré, cantaré, la nostra llibertat. Cantaré llibertat, amb les més belles paraules. Cantaré, cantaré, amb la veu del meu país. Cantaré llibertat.
a la mort i sí per sempre. Cantaré, cantaré la nostra libertà, la nostra libertà, la nostra libertà.
Aplaudim l'actitud de les principals associacions de víctimes de la barrancada i de la riguada del 29 d'octubre de 2024, que tot i haver acudit a Madrid per observar la compareixença de Masson en les corcs, esperen veure fins a quin punt el nou president marca distàncies.
Aplaudim també la gran quantitat de societats musicals i bandes de música que aprofiten aquestes dates del mes de novembre per celebrar els principals concerts i activitats musicals abans d'acabar l'any.
Tanquem aquesta secció que ens havia despenjat tot i aplaudint Escola Valenciana perquè un any més, i malgrat el vent de ponent que bufa per les institucions valencianes i que ningú neixen la pròpia Federació Escola Valenciana, aquesta celebrarà la nit a la vila de Daimús el 22 de novembre i anunciarà el calendari definitiu de les trobades d'enguany.
El meu país és un país menú
a un perno cabrenoica, ni un didal de memoria, ni un didal de memoria.
Es posa el recordat i els records. Se li deixen de seguida per totes bandes. Es vecen en el mar bruciollos d'un oblit interc i dur com una mort antiga.
Això provoca que el meu país vulgui ser un país. Per què no sap què ho és d'esquenaixer? Per què no sap què ho és d'esquenaixer? Així vol ser un gran foc o una formiga,
una pedra menuda i desgastada, fer dir sota el sol sense saber-se i agrair-te al teu que la fa moure. De tanta en tanta una punterrada,
Empeñada, pero en fortal, poder desentumir un poques músculos. I avançar encara que l'impeciat oblide. I avançar encara que l'impeciat oblide. Ves con mi cabaó, i el dolor i la esperança. Ves con mi cabaó, i el dolor i la esperança.
Les persones que habitualment escolten aquest programa saben que 4 en un taxi està acostumat a viatjar per entre les pautes del temps de qualsevol època i per això que aquests minuts del programa que ens resten retrocedirem fins l'any 1969.
Vull tanque amb un pessic de cançons del conegut Lluís Llach, persona en què assegura que el grup Folk, els set setxutges, van ser la seva millor universitat. En el fons, l'única universitat que de veritat va influir sobre el cantautor de l'Empordà per la feina que va fer durant tota la seva carrera.
Amb els setze jutges, el cantautor de l'Empordà va conèixer el nostre país, el conjunt del nostre país, va aprendre a cantar i va comprendre que aquesta professió era molt mal vista pel poder establert de l'època i fins i tot la Guàrdia Civil els perseguia. Comencem el recorregut amb una cançó d'esperança que fins i tot s'ha arribat a cantar durant les primeres celebracions de misses en Valencià.
Fe no és esperar, fe no és somiar, fe és penosa lluita per l'avui i pel demà. Fe és un cop de fals, fe és donar la mà, la fe no és viure d'un record passat.
No esperem el blanc sense haver sembrat, no esperem que l'arbre doni fruit sense budal. L'hem de treballar, l'hem d'anar a regar, encara que l'ossada ens faci
No somiem passats que el vent s'ha envoltat, una flor d'avui és Mercè just a l'endemà, cal que neixi un flor de cada instant.
Cal que neixin flors a cada instant. Fes no és esperar, fes no és somiar, fes penosa lluita per l'avui i pel demà. Fes un cop de fals, fes donar la mà, la fes no és viure d'un record passat.
Enterrem la nit, enterrem la por, apartem els núvols que ens amaguin la claror. Hem de veure clar, el camí és llarg i ja no tenim temps equivocant.
Sense perdre el pas, cal regar la terra amb la suor del teu treball, cal que néixin flors a cada instant, cal que néixin flors a cada instant.
Cal que néixin flors a cada instant. Tant, tant és així que Iac va recórrer el conjunt de les terres de parla catalana amb els set setxutges i una de les primeres cançons seu en solitari va ser La meua terra.
La meva terra és com un infant, no dona gràcies ni mai sap quan. Es torna aspre i plena de fang, overda i plana i et dona tot. La meva terra mai no sap quan, anant darrere o tirant davant, plena d'enafres, plena de sang, plena de joia i plena de cor.
No té una flama que digui sí, però un espurna sempre ho vol dir. No té una flama que digui no, però té cendre que ho colga tot.
La meva terra sols té caliu, que dormi d'una dintre d'un niu. La fusta i jo que volem sortir, esperem flama que ens digui sí. Uns endavant ens volen portar, les purnes vives en soledat. Totes ens volen sempre aturats, la cendra pesa sobre els cansats.
La meva terra sols té caliu, que dormi dura dintre d'un niu. La fusta i jo que volem sortir, esperem flama que ens digui sí.
La meva terra és com un fang, no dona gràcies ni mai sap quan. Es torna a spray plena de fang, a verd i plan i a dona ton. La meva terra, mai no sap quan, anant darrere, tirant davant, plena d'enafres, plena de sang.
plena de joia i plena de cor.
Tanquem el taxi d'avui amb la darrera cançó de Lluís Llach i els emplacem a la propera setmana, moment en què tornarem a viatjar per les coordenades del temps i de l'espai amb aquestes propostes. Rebem cordials salutacions del Pere Rossell, que ha estat el conductor tècnic del programa i de mi mateix, Sequi Castellano. Ens trobem en xirar el cantó, no ho dubten.
Per una mora tan tendra, què donaria jo? Què em deixaria prendre per un tros del teu cor?
Com el pagès que es lleva per a fer el seu cant d'or. Jo et faria meva, et llauraria el cor.
Per als teus llums tan negres jo apagaria el sol. Que només les estrelles fossin el teu braçó.
Jo ens faríem la dracera, caminant sense por. Jo et trauria les pedres i el vent del nord la polsa.
Gràcies.
Escolte, ¿cuántes persones poden putxar al taxi? Home, com diu el codi, quatre en un taxi. Ei, que poden putxar totes les persones. Au!
Poble gloriós, el nostre Polinyà, situat a la Ribera, origen País Valencià, en volta de Taronxels i del riu Xuceras, i aina coda rapetxant, música de qualitat, com la desperta, et despertaré, dolça aina i tabal, sonen pels carrers, la mascleta toquen a cases festers, i al dia següent a la plaça es balla el bolero vell,
Veus? És la tradició, com els aplaudiments en confinament des del balcó, com les proves 11 al dia de Sant Sebastià, el 20 de gener de cada any es repeteix el mateix patró. Jo no soc religió, sa, he anat a l'església per la comunió i poca cosa, he xafat més el camp de futbol.
perquè sóc fan de marcar gols i ha arribat a casa fangó. Saluden els veïns amb un sou riure a la cara. Manté tu de qui eres filla, eres la que canta. Sabor i olor per tot el poble, a bunyols de cabarassa. El diumenge la paella amb la família en casa. Tenim escola pública en València. La gent major i jove parlem a pitxat. El poble és millor que la ciutat. A la cap i sols a manis això es dona el parcel·lar.
Cuidar el poble amb la paraula, estimar-lo cada dia. La sensació de sentir-te en casa, mirant el poble on es passa la vida. Cuidar el poble amb la paraula, estimar-lo cada dia.
La sensació de sentir-te en casa, mirant el poble on es passa la vida. No canta el bae, jo fae rap au sae, tu fas un empastre de frases ara va de bo, el sol és un astre i tu un desastre. Manté, quita pari que t'aguante, rosega, rosega, que això no té pinyol, si te pilla ta mare, te pegarà un calbot.
Desprevingut com els cols dels genovès Ara ve si pega-li a la pilota de rebot No pots, però tampoc ho has intentat La ribera guerrillera continua lluitant Un puny en Alpes nostres avantpassats Un passat lluny a uns orits en sentiment rural A la vora del riu plantarem una llavor Per les dones que anaven al llavor Tots sabem fins on va arribar la pantanà El sample del bolero i un poble que porta el cor Per la gent que parla valencià
per la família i els amics. El poble és millor que la ciutat, a la cap i són setmanes, això es dona en pas a l'art. Cuidar el poble amb la paraula, estimar-lo cada dia, la sensació de sentir-te en casa, mirant el poble on es passa la vida. Cuidar el poble amb la paraula, estimar-lo cada dia, la sensació de sentir-te en casa, mirant el poble on es passa la vida.
Construiré mil ponts mil vegades sols per estar amb tu. Sé que visc en els teus pensaments, quan rius, quan mires, quan abraces,
Hi ha moments que em parles poc o em calles. En ocasions les paraules són escasses o penses que no em necessites. Encara que no m'escoltes o que fins i tot arribes a oblidar-me, no m'importa. Perquè el que realment importa, el més poderós, és que des de la primera paraula fins a l'última, sempre estaré al teu costat.
Sempre teua. La teua llengua. Tots a una veu.
Comencem, comencem, comencem. El dia rapejant i amb passió. Cantem junts en valencià, fem-ho des del cor. És la nostra veu un efecte dominó. Qüestió de principis, no tinc esforç. Ballant entre l'arròs i a la llum del sol. Passem a l'acció amb el primer pas del matí. Parlant en valencià, fem una revolució. I arribem a tot el món amb les paraules d'ací. Dient bon dia, tot canvia, demostrem
que la nostra llengua està ben viva. Per la vergonya, és temps d'actuar, sent la llibertat parlant en valencià. Estima la nostra identitat i cuida la nostra llar. Amb alegria i amb orgull diràs que la vida és més bonica si es parla en valencià.
Separem bé els residus. Separar els residus ajuda a minimitzar l'impacte al planeta. Procura fer-ho bé. Reciclem millor. És un consell de la xarxa d'emissores municipals valencianes.
Fins demà!
Fins demà!
Bona nit.