Acabem d'encetar ara mateix un programa de la xarxa d'emissores municipals valencianes que, si l'escolta el dia de la data de la seva primera emissió, doncs es troba en el 4 de desembre. El 4 de desembre és el dia dels drets lingüístics, una diada celebrada anualment.
en aquesta data al País Valencià i les Illes Balears, en què reivindiquen els drets lingüístics de les persones catalanoparlants i la normalització lingüística del català barra València.
La diada va ser instaurada el 2013 al País Valencià per la plataforma de pels drets lingüístics al País Valencià, formada per diferents organitzacions. I més tard, el 2020, es va fer extensiva a les Illes Balears. Es va crear amb l'objectiu de visualitzar les múltiples vulneracions d'aquests drets que s'ofreix la ciutadania valencià no parlant.
El primer any les entitats convocants van exposar el manifest pels drets lingüístics al País Valencià davant de la delegació del govern d'Espanya a la comunitat valenciana. Així com també el van presentar a les Corts Valencianes el síndic de greugers del País Valencià, el Consell Valencià de Cultura, les tres diputacions provincials valencianes, el Congrés dels Diputats, el Parlament Europeu, l'Acadèmia Valenciana de la Llengua i l'Institut d'Estudis Catalans.
Des del 2014, cada any, els representants de la Plataforma dels Drets Lingüístics al País Valencià fa públic l'informe anual de denúncies relatives a aquests drets i s'organitzen concentracions per a commemorar la Diada.
A més a més, el 2016, d'entre les propostes adreçades al president de les Corts Valencianers, Enric Morera, i el conseller de Política Lingüística, Rubén Trenzano, es va fer èmfasi en la reobertura de ràdio i televisió pública en València i en la reciprocitat dels mitjans de comunicació d'altres territoris de Parla Catalana.
que pensa que Lacan és una altra província del sureste de Murcia que vagin a les Coloms i els ensenyaran els límits i la història del País València i un parti que voldria fer que ho manen a Madrid.
per fer la nostra llengua i trencar-nos el país. Pot ser-era una santa, la mare que els va a parir, però ells eren una colla de lladres i bochins. Per dos milions són lladres i per tres són uns bochins, per quatre són bandarres i per cinc. I guiem-me i s'agentolons que volen el nostre fi. Som un poble en marcha i en vingut,
Un poble humil, que és el set d'esperança i avança a decidir. Que sap bien la castellà, que el tenguen a Madrid. Aquest país és nostre i la llengua el nostre cri. I moltes centralistes que desfan la nostra terra.
Per aquells feixistes que així ens mouen guerres diguem-los a la cara que el poble valencià té la cosa molt clara i mai no es bozarà. Per dos milions són lladres i per tres són molt bocins i per quatre són bandarres i per cinc. Diguem-ne i s'agentolos que volen a nostre fin que som un poble en marcha i en vingut
València, el nombre está a vinclar.
Salutacions ben cordials. Es troba escoltant el programa 4 en un taxi, una proposta radiofònica del Dalla Ràdio per al conjunt d'emissores municipals valencianes, que procura fer una mirada ben diferent al que ha tingut joc durant la setmana que deixem i vaticina, en la mesura d'allò possible, el que es pot esdevindre la setmana pròxima.
Tot seguit, escoltem de la banda El Diluvi, el tema I tu sols tu. Seràs aquella que vols voler ser Seràs la tres voltes rebel Seràs un puny alçada al vent I tu sols tu
Emancipada de qualsevol dolor vas deixir amb l'alegria de qui no té por. De qui sap que el demà? De qui sap que el demà?
A qualsevol espai no deixaràs que ningú t'ature mai. Seràs l'Estel que guiarà, seràs l'Estel que guiarà.
Fins demà!
I tu sols tu per les vibracions.
Tot seguit abordem les dates i feix de la setmana. De la setmana que va des del 4 de desembre fins al dia 10 d'aquest mateix mes. Ho fem tot i consultant els llibres de la nostra història pròxima per fer un relat de quilòmetre zero.
I comencem amb el 4 de desembre, Dia dels Drets Lingüístics. L'any 2017 va fer el seu traspàs a Vinarós el pianista i compositor Carles Santos i Ventura, ànima principal de les composicions per a les celebracions dels Xocs Olímpics de Barcelona 1992 i de la Bienal de les Arts de València de l'any 2001. Ho ha donat amb un gran nombre de premis,
ha estat un dels creadors de la segona meitat del segle XX i de l'inici del segle XXI més controvertits i amb més projecció de tot l'àmbit lingüístic. Escoltem tot seguit una peça contemporània interpretada per Carles Santos al piano dins de la trobada musical Vinaros Neus de l'any 2010 que porta per títol Cabo San Roque.
El 5 de desembre és el Dia Mundial del Sol, Dia Internacional del Voluntariat pel Desenvolupament Econòmic i Social. Doncs bé, dit això, l'any 2013 va fer el seu traspàs el líder sud-africà Nelson Mandela, persona que va encapçalar la lluita contra el règim segregacionista de Sud-àfrica abolit el 1993,
i també va tindre molta influència sobre la concepció antisegregacionista a les nostres terres.
En l'aniversari de la Constitució de 1978, el 6 de desembre de l'any 2008, va fer el seu traspàs a Alacant l'arabista i traductor d'origen basc Miquel de Paisa i Ferrer, catedràtic d'Estudis Àrabs i Islàmics de la Universitat d'Alacant i traductor de l'Alcorà al català.
El 7 de desembre és el Dia Internacional de l'Aviació Civil. L'any 2015 entra en vigor la nova llei d'enjudiciament criminal a l'estat espanyol, que substitueix el terme imputat per investigat, instaura l'espionatge electrònic regulat i limita la durada de la instrucció de causes en mig any per a les més senzilles i en any i mig per a les més complexes.
Per abordar les dates i fets més significatives del 8 de desembre, hem de viatjar virtualment pels llibres d'història fins l'any 1977, moment en què va clausurar el Congrés de Cultura Catalana a terres del País Valencià.
9 de desembre, Dia Internacional contra la Corrupció. L'any 2008, Benet XVI nomena el cardenal valencià Antonio Cañizares, nou perfecte de la Congregació per al Culte Diví. La data del seu nomenament, Cañizares és arquebisbe de Toledo i està considerat de tarannà acusadament conservador i se situa en el tercer lloc en importància dins de la jerarquia catòlica.
Acabem aquest recorregut de taxi per entre les dates i fets més significatius d'aquesta setmana, al llarg de la història més pròxima, en el dia 10 de desembre, aniversari de la declaració dels drets humans. L'any 2000, el tenista d'on tinent, Joan Carles Ferrero, derrotà a Barcelona a l'australià Hedwig i l'equip de Ferrero aconsegueix així per primera vegada el Prix Trofeu.
D'aquesta manera, jugadors del conjunt del nostre àmbit cultural i lingüístic fan possible que l'equip espanyol de Copa d'Eivis es proclame per primera vegada campió d'aquesta competició després de superar Austràlia en la final disputada al Palau Sant Jordi de Barcelona.
Afortunada, afortunada i soc una monada, una monada No et pots enganyar, te ho dic de veritat Ara i tots els dies sós vull sentir-te dir que soc Afortunada, afortunada i soc una monada, una monada No et pots enganyar, te ho dic de veritat Ara i tots els dies sós vull sentir-te dir
Afortunada, afortunada i sóc una monada, una monada No et pots enganyar, teu dic de veritat Ara i tots els dies sós vull sentir-te dir que sóc
Pots enganyar, teu dic de veritat Ara i tots els dies, s'haus fi sentirte dirik esok Afortunada, afortunada i soc Una monada, una monada No pots enganyar, teu dic de veritat Ara i tots els dies, s'haus fi sentirte dirik esok
Bons continguts. Informació més pròxima. Nous horizons musicals. Xarxa d'emissores municipals valencianes. La ràdio de proximitat. La ràdio de casa.
Bastida és un programa de la Federació d'Instituts d'Estudis del País Valencià. Bastida és l'espai dedicat a destacar el treball de milers de persones de les nostres comarques. Bastida és un temps de ràdio al servei dels centres d'estudis locals i comarcals per a promoure la difusió, la investigació i el coneixement de la història, la cultura i el patrimoni. Escolta Bastida en aquesta sintonia.
Continuem transitant per entre les zones hercianes i visitant indrets interessants de la setmana. Quatre en un taxi, el programa d'Aldaia Ràdio per a les nits de cada dijous.
Falsetats, bulos, partidisme, descontextualització, interessos, imprecisió, condescendència, intrusisme, fons dubtoses, desinformació... A la xarxa d'emissores municipals valencianes creiem amb el periodisme. Creiem amb el periodisme que ens parla de la nostra realitat. Amb el periodisme de proximitat. Xarxa d'emissores municipals valencianes.
L'últim ditzaus de cada mes, d'11 a 12 de la nit, en la xarxa d'emissores municipals valencianes seré el teu mirall.
La meua llengua materna és el valencià. La meua llengua materna és el valencià. La meua llengua és el valencià. La llengua naixa amb tu, t'agafa la mà i mai no et solta. La respires, t'alimentes d'ella, et dona alè i paraules per endinsar-te al món.
La llengua és el camí per a expressar la identitat, el lloc d'origen, la pertinença. Som de la llengua en què vam créixer, en què la mare ens va parlar per primer cop, en què riem amb qui ens acompanya, en què llegim, en què estimem, en què imaginem l'univers en què vivim. Com traduiríem la nostra essència sense una llengua pròpia?
Com abraçaríem l'estima, l'ignorança o la tristor? Com descriuríem el vertigem d'un capvespre, l'alba, la mar, la terra, l'horta, els fruits, el clima, els pobles, la vida? Com compartiríem converses, històries o arrels?
Com seríem nosaltres si la llengua no fora la nostra segona pell? Parle valencià l'esquenaixqui. Canta en valencià. Guisc, escric i parle sobre llibres en valencià. Faç humor en valencià. Somie i estime en valencià. Actue en valencià. I la meua llengua és la llengua.
La meva llengua materna és el valencià. Comunique el valencià. La meva llengua és rebel. La meva llengua és ingobernable. El valencià no és la meva llengua materna, però l'he après i ara és la meva eina de treball. Estim aquesta llengua com si fora la materna i la parle per a preservar-la.
21 de febrer, Dia Internacional de la Llengua Materna, amb l'objectiu de preservar i protegir tots els idiomes i dialectes que es parlen al món.
El 22 de novembre, les viles de Daimús i de Potriers van viure en primera persona la nit d'Escola Valenciana, una convocatòria que en la seva 22a edició va esdevindre punt de trobada anual per celebrar la llengua, la cultura i el compromís cívic de milers de persones que fan de testimoni del lliurament dels guardons
d'aquesta entitat a persones i col·lectius que treballen per la normalització de la nostra llengua en diversos àmbits. El programa va estar per allà i és per això que obrim la secció Tercera persona.
Tercera persona és un programa que fa un recorregut pel conjunt de la nostra geografia per tal de recollir les opinions de persones, grups o entitats de reconegut prestigi i subratllar la seva importància. Tercera persona és un programa viatger de la xarxa d'emissores municipals valencianes. Tercera persona en la teua ràdio de capçalera.
Efectivament, la nit d'escola valenciana va nàixer amb l'esperit de reunir persones vinculades a esta federació, així com representants institucionals en una vetllada on es lliuren els guardons a persones i col·lectius que treballen per la normalització de la nostra llengua en diversos àmbits i s'anuncien les trobades d'escoles en valencià.
Des de la sisena edició que els guardons que s'atorguen a persones, entitats culturals i empreses que són exemple de promoció i ús social de la nostra llengua, s'anomenen Intentant la llibertat i estan dissenyats per Andreu Alfaro, prestigiós escultor valencià de renom internacional.
El programa va estar present en aquesta edició i des de Daimus i Potries que el company Sequi Castellano ha aconseguit aquestes declaracions i opinions en exclusiva. A la nit d'Escola Valenciana ens hem trobat amb Anna Oliver, presidenta d'Acció Cultural del País Valencià. Anna, per què Acció Cultural sempre fa costat a Escola Valenciana?
Fem tant de costat que en els nostres primers premis el col·lectiu que otorgarem va ser Escola Valenciana. Estem convençudíssims que això de fer xarxa no pot ser només una declaració d'intencions. Ha de ser realitat, has d'estar al costat i el País Valencià és molt gran, molt bonic i n'hi ha espai per a tot el món. De no existir hauria d'inventar-se?
Jo crec que sí, perquè ells tenen un ínxol molt concret, que és l'escola, l'escola pública, en la que treballen i en la que col·laboren amb la comunitat educativa, amb pares, mares, amb professorat, i això és molt específic i no interfereix en absolut, al revés, podem col·laborar en acció cultural i el seu espai de treball. Puja acció cultural? I diria jo, puja l'acció cultural en el nostre país?
Doncs, possiblement per les circumstàncies que estem vivint, no?, tan dramàtiques després de l'Adana, però jo sí que veig que hi ha un respecte per l'entitat, que l'any que ve fem 55 anys, per tant, són molts anys i molta gent havent treballat i havent despentat.
I jo crec que aquest lideratge social està i que la gent sí que ens té com a entitat de referència. Per tant, jo estic satisfeta del treball que s'està fent, sempre es pot millorar, sempre es pot créixer en el número d'associats, però algú ens voldria ofegar, algú no ens donava més que un any i persistim, resistim i construïm.
Acció cultural, a més, és molt respectuosa amb les seues arrels, amb aquella acció cultural d'abans. Totalment, totalment. És que si no respectes a qui t'ha precedit, a qui vam construir acció cultural en el tardofranquisme,
No eres ningú, vull dir, pensar... A més, és que les persones no podem ser sisolats i creure que ho podem fer tot i que el que fem nosaltres és el millor. No, jo en aquests moments presideix Caxi Cultural i això és completament circumstancial. L'important és l'entitat i l'important és el llegat que pugues deixar per a un treball col·lectiu i d'equip.
i per tant molt contenta de la Junta, molt contenta de Liceu Climent, de Joan Francesc Mira i de Vicent Martínez Sancho, que no tantes vegades esmentat, però que va fent un paper essencial en el moment que tocava. Ara mateix vivim temps difícils, et fa l'efecte, Anna, que hem tornat a la casella d'eixida.
No, no, en absolut. Aquest any de mobilitzacions ho ha demostrat. Jo crec que això ho pensa la dreta i l'extrema dreta, que encara estem en el país valencià de Rita Barberà, de Zaplana, de Camps, i la societat valenciana ha demostrat maduresa i ha demostrat tindre límits i tindre línies rogues que ningú pot traspassar. A les manifestacions de l'Adana han vingut votants del Partit Popular,
que per tant estan sancionant-los i estan dient-los que per ahir no. Per tant, jo crec que no estem en la casella d'Ixida, la consulta de la llengua, una cosa molt més concreta i que toca més a l'àmbit d'acció cultural, ha fet no només que no retrocedisca, sinó que aflora una entitat nova, que és Famílies pel Valencià, que va ser una cosa per a la consulta, que va acabar constituint-se com a associació i que per tant treballarà també per la llengua.
El meu taranà és ser optimista, realista però optimista, i jo no crec que estiguem en la casella d'Ixida. Jo crec en els bons temps, crec en la bona gent i el temps del rei.
Crec que en l'infinit hi ha els amics que et recorden que ja mai no estarà
Crec en els bons temps, crec en la bona gent i el temps del rock and roll. Jo crec en tot l'amor, tot som la casualitat d'un instant bo.
Tots som maig i som els únics vencedors. I els bons dies sempre tornen si t'ho vols.
Jo crec en els bons temps, crec en la bona gent i el temps del rock and roll. Jo crec en tot, en tot l'amor. A la nit d'Escola Valenciana ens hem trobat una persona del nord.
No, no, del nord del nord, del nord del nord. Ell és Joffre, és el president d'Amics de la Bressola. Ens hauries d'explicar per a l'audiència de la xarxa d'emissores municipals valencianes què és aquesta associació, què és Amics de la Bressola.
Els Amics de la Brossola és l'entitat al sud que dona suport a la xarxa d'escola immersiva en català de Catalunya al nord, que és la Brossola. De fet, a la Brossola tenim la Dissort, on tenim una frontera que ens separa de la resta dels catalans, que és la frontera entre l'estat francès i els estats espanyols,
però en el cas de la Brassola hem volgut superar aquest entrebanc que és aquesta frontera i és per això que hem creat una entitat al sud que es diu Els Amics de la Brassola, que comparteix el mateix projecte amb la xarxa d'escola La Brassola, és a dir que de fet és un projecte únic que és La Brassola,
però que té dues entitats, l'entitat al nord, que és la Bresola Associació, que aplica una escola immersiva associativa en català a la Catalunya del nord, i tenim al sud de l'associació Els Amics de la Bresola, que li dona suport, que li fa de paradora de cara a la resta dels territoris de parla catalana.
Escolta, quina temperatura fa la Bressola? Temperatura política. Com està ara mateix la Bressola, tenint en compte la pressió de l'estat jacobí francès?
Bé, doncs, com parafrasejar un escriptor català a la Catorian al Nord, que és el John Daniel Benzonoff, diríem que gaudeixem d'una mala salut de fer-ho. En el sentit que vivim en la precarietat, però que fa 49 anys que vivim en aquesta precarietat, que l'any que ve cerebrarem 50 anys i que fins ara hem superat totes les crisis que hem viscut.
Doncs l'última va ser de fa dos anys, arran d'una crisi interna, degut a un creixement, que sembla una mica paradoxal, però amb fortes demandes d'alumnes i amb una realitat adversa en un territori que és bastant hòstil, com bé deies per part de l'estat francès, que és un estat que és genocidis de cultures,
i a més a més ens hem trobat amb la situació que també altres territoris han compartit amb el tema de la pandèmia que va generar una inflació desbocada que a nosaltres va provocar una augmentació de despeses molt més important en relació als ingressos i que va generar una via d'aigua per dir alguna cosa.
A d'això hem hagut de compensar i hem hagut de trobar altres recursos i enguany, per sort, hem fet una crida del suport arreu dels països catalans. Hem tingut una molt bona resposta per part de les institucions del sud, una resposta molt més moderada per part de les institucions del nord, però que anem treballant en permanència.
i això fa que ja hem guanyat temps, hem guanyat temps per poder-nos reestructurar i hem guanyat com a mínim dos anys per poder replantejar el projecte i adaptar-nos als nous temps. Com es veu Escola Valenciana des de la Catalunya del Nord? Bé, per nosaltres Escola Valenciana és com una entitat germana, o gairebé Bessones, en el sentit que és una associació
que treballa per la llengua, que és la nostra, la llengua compartida entre el nord i el sud, i que ens trobem en sintonia en aquest nivell. De fet, vam compartir uns projectes, vam treballar plegats, nosaltres aprenem molt d'ells, cada vegada que tenim intenció de fer difusió de la brossola al sud del sud, que per nosaltres el País Valencià és al sud del sud,
doncs sempre els hi trobem i sabem que, tot i els canvis de juntes, per exemple, doncs sempre ens ho trobem i, per exemple, avui mateix, a la nit d'escola valenciana, doncs tenim el costum nosaltres de baixar sempre per aquesta nit i ells tenen el costum de pujar per al nostre adveniment més important que és la brossolada, la festa de les escoles brossoles.
Sempre tenim molt bona sintonia i com bé deia, quan necessitem un referent al sud ens trobem, compartim experiències, informacions i així fem xarxa de llengua, fem xarxa de país.
Sé que esteu al cas de com estem passant per així moments complicats sociopolítics. Com ho veieu vosaltres? Esteu preocupats pel moment en què passem ara mateix al País Valencià?
Bé, òbviament no podem quedar indiferents a la situació d'agressió lingüística que pateix el País Valencià per part dels seus propis governs i sabem el difícil que ho podem passar, però també veiem brots
positius que deixen esperar un futur millor, per exemple, quan el terme de les consultes que va fer el govern del PP-Vox i que veiem la resposta contundent de la població, arran de la gran tasca d'informació que es van fer arreu de totes les escoles del París Valencià, doncs podem pensar que a vegades entre tots els territoris, perquè tots més o menys ens trobem també en situacions crítiques,
podem veure en aquest cas concret que potser al final estem en una situació on no estem tan malament com podríem pensar inicialment. Vull dir que davant d'aquesta agressió directa del govern de PP i Vox hem pogut veure que la població ha reaccionat en B, perquè fins i tot a les comarques castellanoparlant hi ha una voluntat d'aprendre i de fomentar el valencià, la qual cosa demostra que
hi ha una voluntat per part de la població de mantenir la llengua, de retrobar-les, de parlar-les, de defensar-les, i això potser va fins i tot més enllà del que podíem pensar. La qual cosa em fa pensar que potser ens trobem tots en un estat, clar, davant d'aquestes agressions, en una associació potser un punt de pensament potser més pessimista del que la realitat és.
La qual cosa fa pensar, si li donem la volta, que hi ha molta esperança, que hi ha una societat que està organitzada i una societat que vol defensar la seva cultura i que tenim futur. Òbviament, si treballem, si penquem de valent, com sempre hem fet, però potser conscienciant encara més la població, doncs que sí que la nostra llengua té futur.
que tot tremola el temps del seu compàs i la ciutat no dorm quan tu no estàs.
Veig un dia nou si et veig la cara i sé que em portaràs. Som riures i plegats serem més forts i el vent ens portarà allò que vols. Tens la llum als ulls i vas calmar.
Farem el que vindrà, les nits més dolces i els dies més llargs, redons com por més regal.
I vas que el món s'obriga si rius tu. Té tota la sort de veure com t'abraces al...
i ves que el món somriga si rius tu. Tota la sort, veuré com t'abraces al meu coll, tens la llum als ulls, i ves que el món somriga si rius tu.
Com t'abraces al meu coll, tens un cor tan gran, tens un cor tan gran.
Dolors Pedros, membre del Consell Valencià de Cultura, una dona, bueno, una dona d'aquesta comarca, no, de la Ribera, clar, clar, de la Ribera, estava ara pensant, una dona de la Ribera que trobem, bueno, en els millors llocs i en les millors convocatòries d'aquest país. Dolors, per què vens totes les nits d'Escola Valenciana?
Primer perquè m'agrada i després perquè només per el nom, escola i valenciana, es mereix no desvincular-se mai en la vida, són necessaris. La primera promoció d'ensenyament en valencià la meua filla major ja va estar i ja em vaig haver de pelear perquè no enviaren a la meua filla una altra escola que no farà ensenyament,
perquè no érem del barri, i vaig dir, no tinc segona opció ni tercera, només en tinc que una, perquè és l'única escola d'ensenyament. I després, com a editora, nosaltres publiquem l'agenda d'Escola Valenciana i contribuïm en una part a ajudar els projectes d'escola. És a Escola Valenciana, en aquest cas, garantia d'una institució seriosa?
Era? Dius? Sí, sí, és Escola Valenciana Garantia de ser una institució, una associació, una entitat seriosa. Sí, i tant. A veure, estàs preguntant-li a un públic captiu del tot? Hauries de preguntar en un altre lloc perquè el digueren que no?
Sí, sí, ho és. És una associació seriosa, treballadora, convençuda de reals i després de futur, que és molt necessari en aquests moments, més encara. Ahir anava jo. Patim temps difícils?
Sí, però venim de temps molt més foscos i més difícils, molt més difícils. I jo penso que mai en la vida ha hagut tanta gent que tingui competència lingüística que tenim ara, és meravellós. Jo com a editora i que he dit en valencià, quan comencen a arribar-te a originals, jo dic quanta gent té aquesta capacitat d'usar el valencià de manera intel·lectual i en l'art, no?
i portem moltes generacions d'ensenyament i tenim mitjans i tenim gent, com diu el mestre Vicent Torrent, que sempre m'agrada dir-ho, ací n'hi ha molt de renta en este país i és ben difícil que allò que volen fer, asfixiar-nos arribin a aconseguir-ho.
Però de tota manera, els temps són complicats i això fa que traguem la força que tenim, la tenim, i si hem de fer màgia a fer-la, que també sabem fer-la. Som un poble no només resistent, sinó que amb idees. Jo crec que no van a poder ni es llevaran l'alegria tampoc.
Ja que has citat a Vicent Torrent, doncs te farem una última pregunta. Per damunt de tot, viurem, que també és una cançó de les últimes enregistrades per al tall. Viurem.
I no només viurem, jo fa anys, moltes vegades feia, és que no ho veuré, no ho veuré, és com estar exiliat a casa pròpia, de vegades, no?, perquè el convertís en una raresa. Eixe, no sé si era un prejudici o un aport, fa molts anys que l'he perdut, i vivim-ho en naturalitat i amb alegria, viurem, vivim i viurem, clar que sí, clar que sí.
Amb Marc Candela, del Sindicat de Treballadors de l'Ensenyament del País Valencià i d'Intersindical Valenciana. No sé si per al vostre sindicat Escola Valenciana és un lloc segur.
És un lloc segur, i tant. És un lloc on recorrim sempre per a treballar un dels elements que configura el nostre ADN, que és el valencià, l'ensenyament. I aquest país segurament no s'entendria sense Escola Valenciana i el sistema educatiu tampoc. Per tant, és un espai on estem en casa. I per què el sindicat i intersindicat valencià en el seu conjunt es troba sempre del costat d'Escola Valenciana? Què teniu en comú vosaltres?
La defensa de la llengua, no només en l'ensenyament, en general, tot i que és clar, l'Escola Valenciana treballem molt l'àmbit de la llengua, però no només, i nosaltres, la part educativa nostra de l'intersindical que és l'STPB treballem colze a colze amb ells sempre de fa molts anys, i l'intersindical Valenciana també perquè compartim aquests mateixos espais.
I també, no és casualitat tampoc, que per exemple la portaveu d'Intersindical Valenciana, Beatru Cardona, i l'anterior presidenta d'Escola Valenciana, Alexandra Usó, faren dos de les quatre portaveus de la plataforma Amazón d'Emissió. Perquè, per tant, ja no és només el tema llengües, sinó el tema d'activisme social que també compartim amb Escola Valenciana.
Esteu celebrant el Congrés, estàs en Ecuador, quan nosaltres fem l'entrevista en la 22a edició de la nit d'escola, com va el Congrés, perquè les fotos que hem vist no s'adiu molt amb la societat valenciana, no ho sé, no ho sé.
Explica'ns, com va el Congrés d'entrada, que seria la pregunta base. El Congrés molt bé, molt content, molta participació, han vingut també molts convidats d'altres territoris, internacionals, etc. I va bé, som un sindicat que treballem prèviament el Congrés, evidentment, tanquem alguns temes,
però podem dir que estem avançant, estem creixent en implantació en molts sectors i podem anunciar que donem un pas més i és la creació d'una caixa de resistència molt important per a nosaltres perquè això és una garantia també per als treballadors i treballadores
que anem a poder disposar d'uns fons per a fer front a aquestes lluites prolongades que moltes vegades la gent no pot fer perquè no té recursos econòmics i per tant estem intentant, anem a crear aquesta caixa i intentarem d'alguna manera contribuir a que la gent pugui estar mobilitzada per a guanyar trets i això és un pas endavant que ens hem plantejat i que s'ha aprovat i que per tant estem contents per a aquesta situació.
En aquesta organització vostra no hi ha famílies, no hi ha tendències, no hi ha faccions?
No, no n'hi ha... Tenim contemplat en els estatuts el que hi ha corrents o que hi ha... Però, no sé, tenim una virtut que és integrar molt bé a tot el món. No sé si és per la pròpia organització que tenim, que no tenim presidents, no tenim secretaris generals, sempre som òrgans col·legiats, som de base assembleària,
i això crec que ens obliga d'alguna manera a entendre'ns, i també som polítiques molt transversals, són capaços d'integrar gent de partits diferents, gent de tendències diferents, gent de pensaments diferents, en uns límits, evidentment, però que sí, que tenim aquesta característica
de ser molt integradors i d'entendre'ls molt bé i sobretot buscar consensos, acords, aparcar les diferències, discutir-les, sempre estem discutint, debatint i sobretot buscant els consensos. Jo crec que és un dels temes que també forma part de l'ADN, no s'entendria tampoc l'inter-sindical.
Amb Toneixo Pardinyes hem coincidit amb la 22a edició de la nit d'Escola Valenciana. Toneixo, convé continuar donant suport a Escola Valenciana?
No és que convinga, és imprescindible. Sobretot en aquests moments en què els atacs són cada volta més forts i seran més forts, primer, a qui porta des de tants anys la bandera de la defensa de l'escola pública i del valencià, en l'escola pública i en la resta de la societat, hem de fer pinya tots
per a marcar, seguir el mateix camí de defensa de la llengua, defensa del país. Esta Escola Valenciana, doncs, garantia de continuïtat d'allò que comença en principi amb la llei d'ús i l'ensenyament del valencià ara fa anys. La capacitat de convocatòria d'aquesta Escola Valenciana
de mobilització, que tots els anys ho està demostrant, no la té una altra entitat en el País Valencià. El que hem de fer és no anar cadascú pel seu compte fent les seues batalles, lluitant les seues batalles particulars, sinó ajuntar-nos tots per fer la mateixa lluita. Davant de les agressions que estem patint, si més no durant els últims dos anys,
Trobes que la societat valenciana està responent? No sé, potser la resposta hauria de ser més forta o més intensa. Jo penso que de tota manera s'estan fent moltes coses, la gent està conscienciada
S'ha demostrat la capacitat de defensar la llengua en totes les mobilitzacions que va haver, en tot el moviment que va haver i en la resposta que va haver a la convocatòria de... De la llei de llibertat lingüística. De llibertat, és que no...
No m'agrada. Del València a l'escola, de com és, fins i tot en zones castellanoparlants han eixit uns percentatges que no s'esperava la Generalitat i que ara, per tant, tampoc complirà, no està complint la llei. Jo penso que sí que se pot continuar donant la cara i la gent jo penso que respondrà.
Tal com hem explicat en un principi, l'Auditori Municipal d'Edaimus va acollir la 22a nit d'Escola Valenciana, on es va reconèixer la tasca cultural del casal Jaume I de la Safor Valldigna, el compromís educatiu de la Confederació Gonzalo Anaya i la trajectòria periodística, del que fins fa poc ha estat cap dels informatius de la televisió d'Apunt, Ivan Esteve.
Amb tots ells, el company Sequi Castellano va mantenir les següents entrevistes. Josep Acosta, Múrcia, és la coordinadora presidenta del Casal Jaume I de l'Asafor Baidigna, que ha estat guardonat amb el Premi Extraordinari d'Escola Valenciana. Vos sentiu pagades amb aquest guardó?
Home, em sentim satisfetes, no? A vegades crec que no seria el terme. Em sentim satisfetes perquè, no sé si coneixeu els casals, però al llarg del territori del País Valencià és que els casals d'acció cultural fan tasca dinamizadora.
I a la Safor, la veritat és que coincidim moltes vegades amb les companyes de la coordinadora Safor-Vaidigna pel Valencià. I per tant és una satisfacció que una entitat amiga com és Escola Valenciana reconega la tasca de la Fundació Casal Jaume I. Resulta difícil desenvolupar acció cultural avui al nostre país.
Sí, a veure, resulta difícil, sí, però jo crec que avui fa 20 anys. És difícil perquè no sempre la gent està disposada a mobilitzar-se. Francament, jo crec que la Fundació és afortunada perquè la Safor és una comarca on la cultura està ben viva, on la llengua és present...
i no hem tingut massa governs de dreta, i per tant la mobilització, diguem-ne que és fàcil perquè la gent està conscienciada, però mantenir qualsevol activitat o qualsevol associació que fa dinamització cultural durant 30 anys és difícil, és difícil perquè la gent acaba cansant-se'n i se'n va. És el casal Safador Baidigna un bon punt de trobada?
Sí, sí que ho és. A veure, nosaltres vam passar de ser un casal a ser una fundació per poder incloure altres col·lectius de la comarca que també fèiem coses i coincidíem. Amb la qual cosa, si no estàs mobilitzant per la llengua, estàs fent-ho per la sanitat pública i si no per l'educació pública i si no és que és la xarxa feminista comarcal que està fent la crida del 8M o del 25N i si...
i si no són plataformes que lluiten pel territori, com per l'Horta de la Safor o l'Aliento de l'Ullal, que és una plataforma que ara està treballant per a salvar l'Ullal de la Marxal. Escolta, amb l'ambient que estem vivint ara, l'ambient sociopolític, no us fa la sensació de tornar a la casella d'eixida?
Sí, sí, sí, molt. I a més jo crec que de tornar i malament, perquè si el PP de Saplana era incivilitzat i anava contra el valencià, el PP de Mazón ha demostrat ser-ho molt més, per tant entenc que el de Llorca també ho serà.
però sobretot tenim el pes de l'extrema dreta, i l'extrema dreta no té vergonya, l'extrema dreta va a per tot i a per totes, no solament per la llengua i la cultura, sinó que és que ratlla el que són drets humans. Tornant al principi, jo crec que deu punts per darrere. Sou els casals, ja sé que m'has explicat la Fundació, però sou els casals exemple de perseverança.
Sí, jo crec que sí. Ens costa molt regenerar-nos, la veritat, perquè els que salven començaran gent molt jove, que ara tenim 50 molts, i ja no tenim tanta gent jove. Això ens costa una mica, però perseverança sí, tota. Perseverança i il·lusió, perquè és el que cal en aquest país, no? Si hem resistit més de 300 anys és per la perseverança i la il·lusió.
Rubén Pacheco és ara mateix la persona que coordina i presideix la Confederació Gonzala Naya de mares i pares d'alumnes d'aquest país.
Costa molt amb el ponent que està fent portar l'entorxa encessa? Costa moltíssim. Moltíssim tant que, estava comentant, a les persones que estem portant aquestes torxes ens costa molt a nivell personal. Però a nivell organitzatiu també costa molt perquè té conseqüències i té repercussions.
Esteu pagats amb aquest guardó d'escola valenciana. Sí, sí, amb el guardó estem pagats perquè això significa que la societat civil sí que veu una tasca i un valor a la tasca que estem fent, a tota aquesta feina en defensa del valencià a l'escola pública.
No sé si resta molt a fer en favor de l'escola. Resta moltíssim a fer, perquè sobretot ara mateix sempre n'hi ha molt a fer, però ara mateix estem en una situació d'absolut atac, en el terme belicista, atac cap a l'escola pública i cap a l'escola en valencià, de manera que resta molt a fer perquè s'ha de defensar aquesta escola. És el futur dels nostres filles i fills, l'escola pública.
I si no estem les mares i els pares juntes a la resta de la comunitat educativa per a defensar-la i per a fer valdre la necessitat que les nostres filles i fills tinguin una educació de qualitat i amb equitat i inclusió, anem a perdre-ho. De manera que resta moltíssim a fer i les famílies hem d'estar ahir per defensar aquesta educació pública per a les nostres filles i fills. Des de la vostra perspectiva,
L'escola valenciana ha millorat? Està estancada? Va cap arrere? Com ho veieu? Ara mateix va cap arrere sense cap tipus de dubte. Però va cap arrere no perquè no tinga bons professionals que estiguin al peu de l'aula, literalment.
sinó perquè l'administració pública valenciana claríssimament no aposta per l'escola pública i ho està demostrant i està retallant de manera més que evident a tots els àmbits que afecten a l'escola pública. Tenim menys professorat, menys hores de dedicació possible d'eixer professorat, més saturació burocràtica i administrativa, que això ve d'antic i se va acumulant, però clar, si resta és professorat,
que necessàriament ha de dedicar un temps a docència i un temps a qüestions administratives i burocràtiques, la saturació se multiplica perquè són menys per a més feina en un àmbit i en l'altre. I després, a nivell d'infraestructures, anem de cap a caiguda, perdent possibilitat de generar infraestructures de qualitat en una situació i en un context en què tenim altres dificultats que es van afegint a poc a poc.
que no troben tampoc una resposta en conseqüència per part de l'administració per atendre'ls. Diguem el canvi climàtic, per exemple. Les nostres filles i fills cada vegada estan literalment agitxerrant ment més a les aules i sembla que això no té cap tipus de resposta per part de l'administració quan hauria de ser una preocupació, evident, i no ho és.
Canviarà la nostra societat el dia que canviï l'escola pública? Canviarà radicalment, perquè aleshores significarà que hem posat en valor un element que hauria de ser el principal per organitzar la vida de la nostra societat. La societat s'hauria d'organitzar en funció del que la vida escolar necessita.
La vida laboral hauria d'estar condicionada per la vida laboral, per la vida educativa, per els horaris educatius. I d'aquesta manera tindríem una societat en uns ritmes i una organització que realment conciliaria, facilitaria la vida familiar, la vida laboral, la vida infantil. Els xiquets i les xiquetes tenen dret a ser el que són, nens i nenes. I ara mateix en aquesta societat no ho poden ser.
No poden ser. Si li preguntes ara a qualsevol fill que estigui mínimament conscienciat, n'hi ha estrès a la teva vida? Estàs saturat? Et veus pressionat? La seva resposta serà sí, sí i sí. De manera que, si deixes la societat que li podem donar a les nostres filles i fills, quin futur els estem plantejant que van atendre? Doncs sí, n'hi ha molts.
La nit d'escola valenciana i els seus guardons reconeixen persones i entitats que fan del valencià una eina de comunicació, cultura i convivència, des del compromís, la dedicació i el servei a la societat.
En aquesta ocasió, el guardó en reconeixement a la trajectòria periodística l'ha rebut Ivan Esteve, periodista que fins fa ben poc ha estat director dels mitjans informatius de la televisió pública valenciana, amb qui també hem mantingut la següent entrevista. Ivan Esteve...
Ivan Esteve és periodista. És un periodista que ha estat guardonat per Escola Valenciana per la seva trajectòria professional, el guardó Josep Vicent García, a la trajectòria individual. Ivan, estàs pagat amb este guardó? Estic molt pagat, estic molt orgullós i molt agraït a Escola Valenciana.
perquè m'hagin guardonat. També és cert que aquest guardó jo no l'haverà rebut, sinó haurà sigut per la cobertura que va fer la Punt de la Dana i, clar, aquella cobertura no va ser cap mèrit personal, sinó que va ser una cosa compartida, va ser un esforç col·lectiu. Per això jo he volgut dedicar el Premi del Guardó a tots els professionals, a tots els treballadors i treballadores de la Ràdio Televisió Pública, però estic pagat, sí, sí, molt.
Escolta, vivim temps de canvi en el periodisme valencià? En el periodisme valencià vivim temps de precarietat. Jo feia una reflexió en el discurs que he fet en la gala i és que jo vaig tindre la sort que en la meva etapa amb Islata em vaig tropeçar amb unes oposicions de pel mig i jo soc funcionari de carrera.
I ara, després de tot el que ha passat i de tota l'experiència que he viscut en Apunt, reconec que hi ha seguretat de tenir un lloc de treball, doncs a mi m'ha donat la llibertat per a poder fer el periodisme que jo considerava. Però tot el món no té això oportunit, tot el món no té això possibilitat, de fet molt poca gent es pot permetre això.
Per tant, el problema del periodisme bàsicament és la precarietat i és la dependència dels que paguen tant siguin institucions públiques com empreses privades. Resulta complicat fer bon periodisme?
Bé, clar, és molt difícil, perquè fins i tot en els grans mitjans de comunicació, que se suposa que són els que haurien de fer aquest bon periodisme i els que són els que més credibilitat tenen, moltes vegades veiem que al final fan un poc el que els seus grups empresarials o els seus propietaris volen que facin
És molt difícil, per això és important els mitjans públics, no només a nivell autonòmic, jo estic en l'autonòmic a nivell estatal i a nivell local. És que els mitjans públics són fonamentals per això, per a tindre una miqueta d'equilibri entre els mitjans de comunicació privats que, òbviament, responen a altres interessos diferents que no al servei públic. Escolta, ja sé que tu no eres un home del temps, però no sé si em podràs dir si fa molt o poc de ponent a Burgesot.
A veure, no te vaig enganyar que la situació allí és una miqueta rebolicada, òbviament. A mi m'he dol, això, m'he dol perquè jo continuo en la casa, jo soc un professional i jo intento sempre fer el millor possible, però jo després de veure el que aconseguirem amb la cobertura de la Dana, que hi hagués un cert consens social, que els mitjans públics feren el que havien de fer i jo crec que
que d'alguna manera trencarem un poc en l'estigma aquell del passat, de l'anterior etapa de Canal 9, i em dol que bona part d'aixa credibilitat, d'aixa prestigi, d'aixa reconeixement social s'ha ja perdut, però bé, sé que hi ha i toca seguir remunt. Una última qüestió.
Ha deixat petjada en tu, la Dana, com a persona? Moltíssima, moltíssima. Jo crec que sempre seré el director d'informatius de punt de la Dana, així no me recordaran sempre, ja podré fer el que siga, i a nivell personal també, jo crec que, òbviament, jo crec que ens ha marcat a tots, en esta Dana a tots ens ha tocat de prop. Allí a la redacció de Burgessot tots tenim algun amic, algun conegut, algun familiar,
que era empatida i després jo crec que l'impacte emocional que nosaltres visquem aquests dies, allò sí que és brutal. No hi ha ningú que estigui preparada per entrar a Catarroja el dia següent de la Dana i que la gent els digui, mira, en aquell cotxe es veu un bulto, mira, en este baix vivia un...
hi ha un matrimoni de persones majors, ahir entraren dos xavals a per un garatge, és que això és insuportable, és que nosaltres en la televisió, nosaltres sabem les imatges que hem donat i les que no hem donat, perquè això ha sigut duríssim, i fins i tot, òbviament nosaltres no han aparegut morts en les imatges de punt, però fins i tot han hagut, jo recordo una imatge de catarroja,
de la nit del 29 d'octubre, que es veia una dona que anava surant pel mig del carrer i s'enfonava i tornava a llegir i després vaig llegir a la setmana o als dies
que un camioner l'havia salvada, que estava agarrat a un arbre, li pegava una serpa i la va salvar. Fins i tot en aquest moment debatir-me sobre si donàvem i no donarem les imatges. Perquè encara que aquesta història hauria tingut un final feliç, nosaltres no podíem recordar-li als familiars de les víctimes la manera en què havien mort els seus familiars.
Finalitzarem aquest recorregut per la 22a edició de la nit d'escola valenciana mantenint una breu entrevista amb la seva actual presidenta, Rosana Martínez, que ens explica el que suposa presidir aquesta federació.
Una associació tremenda, amb gent extraordinària, que va plantar cara a una societat on era tremendament difícil viure en València i plantejar que el valencià era una llengua igual de digna que qualsevol llengua es va fer.
Per tant, estar en una entitat creada per gent tan extraordinària, que ha fet coses tan extraordinàries, sempre és d'una envergadura i d'un vertigem impressionant, ara i sempre. Et fa vertigem ser la presidenta?
Doncs sí, sí que em fa vertigen perquè és una entitat de molta altura, molta responsabilitat i en aquest sentit sí que em fa vertigen però em fa tant de vertigen com il·lusió, com il·lusió i goig.
Des d'Escola Valenciana Estant, que és una institució molt important dins de l'ensenyament valencià, teniu la sensació que les institucions valencianes volen desballestar l'entramat que fa possible l'existència d'Escola Valenciana?
La intuïció, la certesa, la obvietat és una cosa evident que volen desballestar tot allò que tingui a veure amb la llengua, tot allò que tingui a veure amb la cultura i tot allò que tingui a veure amb la vida social del Valencià més enllà de la família o d'un acte festiu. Això és així. De fet, com he esmentat el discurs de la nit, ells van a pels tres pilars bàsics que sostenen qualsevol llengua.
El primer pilar és el codi. Qualsevol llengua per sobreviure en una societat moderna necessita una gramàtica, una ortografia. Què fan? Van a destrossar-la. Com la destrossen? Amb els seus missatges de sempre, això és català, això és català, perquè no ho vulguis gastar, perquè problematitzar-ho.
Ara, com que ja sona caduc i ja sona tonto això del català i ja està superat de molta gent, doncs ara, així del València del poble, la qüestió és problematitzar el codi. L'acadèmia, a banda de les subvencions, que és increïble que una entitat estatutària...
declaren obertament que van ofegar-la econòmicament a banda d'això estan els discursos, que és qüestionable la gramàtica, que si són catalanistes, que si això no és el valencià real que és el valencià del poble, això és el primer pilar que estan atacant d'una manera evident, que això no són intuïcions, això és evidències. El codi. El segon factor que li fa falta a una llengua és l'aprenentatge del codi.
S'havia aconseguit normalitzar el valencià en les escoles, s'havia aconseguit. I ara han fet una llei amb la qual han fet del valencià una cosa opcional.
A més, nosaltres abans en les línies podíem elegir estudiar valencià, estudiar menys en valencià, la incorporació progressiva, però és que ara ni volem estudiar valencià, t'assegures d'estudiar, perquè no és una elecció individual el que promou aquesta llei d'extinció de valencià, sinó que aquesta decisió depèn d'una majoria.
Si resulta que estàs en una escola que hi ha un ambient molt castellanitzat i la majoria de famílies voten la llengua contrària a la que tu votes, et quedes sense valencià. On està la llibertat? Ahir. I a banda hi ha una altra qüestió que si tens moltíssima sort en aquesta loteria i aconsegueix estudiar en valencià, això pesa un màxim del 50%. Un 50% per allò que diuen llengua base en valencià. Això no és un ensenyament en valencià.
L'han destrossat, se l'han carregat i això és òbviament el que volien, el codi, fer una gramàtica inutilitzable, qüestionada, un caos, l'ensenyament i l'altre pilar que estan atacant és la distribució del codi.
per a que funcione, has d'aprendre el codi i el codi ha de rodar. Ha de rodar per la societat que estan fent amb apunt, castellanitzar-ho, desvirtuar-la, estan degradant-la a tots els nivells
I ells no utilitzen el valencià quan parlen, no fan rodar el codi. Utilitzen el castellà, programen en castellà, marginen qualsevol activitat programada en valencià. Per tant, és evident que la seva intencionalitat és destrossar el valencià o recluir-lo a ambients, no?
mínims, familiars. Que queda clar que la llengua principal és el castellà, perquè estem en Espanya i la resta ha de ser totalment subalterna i com més invisibilitzada de museu millor. Una última qüestió. Comptes amb equip? Comptes amb bon equip?
Compte amb un molt bon equip. I la nit d'avui és un exemple. Guillermina, la vicepresidenta, es pertany a la coordinadora de la Xafor, la Vailina, i ella i tota la coordinadora han fet una tasca meravellosa fent moltes gestions per a que funcioni això, que està funcionant.
de meravella, i a banda d'ella tinc tots els membres de l'equip, són meravellosos, Toni, Esteve, Marisol, Estic, sí, me'n sent molt acompanyada realment.
Fins a sí el que va donar de sí la nit d'escola valenciana en la seva 22a edició, celebrada a Daimús i a Potries. Hem recollit algunes de les principals veus que van protagonitzar aquesta convocatòria i és per això que agraïm l'amabilitat que van tenir amb el programa. Això ha estat tercera persona.
Comencem, comencem, comencem. El dia rapejant i amb passió, canten junts en valencià. Fem-ho des del cor, és la nostra veu un efecte dominó. Qüestió de principis, no tingués força. Ballant entre l'arròs i a la llum del sol, passem a l'acció amb el primer pas del matí. Parlant en valencià, fem la revolució i arribem a tot el món amb les paraules de sí.
Dient bon dia, tot canvia. Demostrem que la nostra llengua està ben viva. Per la vergonya, és temps d'actuar. Sent la llibertat parlant en valencià. Estima la nostra identitat i cuida la nostra llar. Amb alegria i amb orgull diràs que la vida és més bonica si es parla en valencià.
Durant anys, alguns van creure que havíem de fer coses molt grans per demostrar que som grans. Tot ben gran i buit i cap a fora. Però l'orgull de ser valencians no necessita ciment. Naix directament de la nostra terra. Naix de la nostra llum, intensa i transparent. De l'olor de pòlvora i de flor de taronger. De la música de banda i el gust de rascar el socarrat.
de les estructures impossibles que ens fan grans de veritat, les que no són de formigó, del coratge, el talent i el treball de la nostra gent. El nostre orgull clava les arrels a la terra i creix dia a dia amb l'esforç i la perseverança de cada ciutat, de cada poble.
Hem hagut de rebrotar tantes i tantes vegades que ens hem fet indestructibles. Som capaços de fer el que volem, sense haver de seguir ningú més. Perquè sabem que després de la tempesta no ve la calma, ve la festa i vindrà. Només cal revifar un poc la flama perquè torni a cremar ben fort.
la nostra passió de ser valencians. Continuem amb el programa i ho fem amb l'esperada secció d'ets i oblits i aplaudiments.
La primera xiulada del programa d'avui no pot anar adreçada més que al continuador de les polítiques del Parroquia del Ventorro, que ara s'asseu en l'última fila de l'escorts, per haver deixat a les clares que ha abraçat les polítiques del partit que ha copiat el nom dels diccionaris per poder menjar-se aquest plat de gentilles que li han deixat en herència.
Tiolem igualment l'amaror que produeix els partits conservadors, ultraconservadors i ultramuntants, embotinant sempre el govern estatal i les forces polítiques que li han costat al Congrés de Diputats de la Carrera de Sant Geroni en la capital de l'Altiplà.
Finalment giulem la concepció tan ultraconservadora que ha tornat a ocupar places i carrers de la meseta on encara que fa 50 anys de l'hipotètic canvi de sistema polític les coses sembla que continuen igual i es reprodueixen les mateixes manies al voltant de la unitat de la pàtria, la llibertat d'expressió i la democràcia en el seu conjunt.
Muntanyes, batalles, presons i carrers!
Fins demà!
Fins demà!
Bona nit!
Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà!
però encara mos recordem-ho i a dia en que al matí el teu coratge porta el vent. La teva lluita tan sufrida no tingueu un final feliç, dictadura i monarquia. Acabarem amb el teu somris, amb passant i amb volsar.
Gràcies.
Aplaudim la gran quantitat d'actes musicals que han tingut lloc arreu de les nostres comarques degut a la programació feta a realitat per les societats musicals i bandes de música del nostre territori.
També aplaudim igualment els artesans de la mel i dels torrons que han ocupat... i dels mantecaus i les peladilles que han ocupat places i carrers durant aquest cap de setmana i el que vindrà per poder oferir el bo i millor dels seus productes perquè ocupen un lloc en la taula del nostre Nadal.
I rematem la secció aplaudint també les masses corals, els orfeons i les agrupacions de veus de les nostres comarques que han encetat el mes de desembre. Preparen concerts, cantates, caramelles per endolcir amb música el final d'any.
Sé que ens estimem més a ella dels plats que hem trencat. Sé que ens recolzem fins i tot quan perdem el cap. Que hi ha llum a la fi de cada tunel.
la renúncia no entra als nostres plans, que sense dolor mai no hi ha guany, que això són estrany. Que acaben jurant sobre les zones navegant,
Sé que ens estimem més enllà del que a voltes pot semblar. Sé que ho recordem per damunt del temps que va passant, que arriba tots els anys la primavera.
que fulles noves tornen a brotar, que sense estimar no es pot coxar ni alimentar. Que acaben llorar sobre les zones navegant,
Fins demà! Fins demà! Fins demà!
Tot seguit farem el camí virtual fins a Ràdio Oberta perquè els components del taller de ràdio de l'Escola d'Adurs de Torrent ens electen l'Oïda amb una proposta dramatitzada que han elaborat ells mateix sobre la conegudíssima novel·la de Vicent Blasco Ibáñez, La Barraca.
Radio Berta en la Cresta Digital. Con las mejores conexiones.
Ben trobats i ben trobades en la sintonia de la ràdio oberta de l'Escola d'Adults de Torrent. Avui comencem un viatge especial a les nostres arrels amb la novel·la que millor ha retratat la lluita dels llauradors i llauradores valencians, La barraca, de Vicente Blasco Ibáñez.
A través de sus palabras recorreremos la huerta de València de finales del siglo XIX y sentiremos la pasión, el conflicto y la defensa de la tierra. Una historia con una fuerza que traspasa fronteras y tiempos.
Hoy leeremos también en italiano, uniendo nuestras voces en este homenaje a una obra universal. Empezamos con los primeros párrafos de este clásico imprescindible. Antes presentaremos brevemente a su autor.
Vicente Blasco Ibáñez, 1867-1928. Fue un escritor, periodista y político español, conocido por su activismo republicano y su obra literaria naturalista. Fundó el periódico El Pueblo y se exilió en varias ocasiones debido a sus ideas políticas, llegando a ser diputado en las Cortes.
Escribió obras reconocidas como Cañas y barro, La barraca y Los cuatro jinetes del apocalipsis, esta última alcanzando gran fama internacional. Es despertaba la inmensa horta sota la resplandor blabusa del alba.
Ampla faixa de llum que albirava per la banda del mar. Els darrers roxanyols, cansats d'animar amb els seus cants aquella nit de la tardor, que per la tibiesa del seu ambient semblava de primavera, llançaven el xerric-xerrac, final com si els feria la llum de l'alba amb els seus reflexos de set.
De las techumbres de paja de las barracas salían las bandadas de gorriones como tropel de pilluelos perseguidos, y las copas de los árboles estremecíanse con los primeros jugueteos de aquellos granujas del espacio, que todo lo alborotaban con el roce de su blusa de plumas.
Apagándose lentamente los rumores que poblaban la noche, el borboteo de las acequias, el murmullo de las cañaverales, los ladridos de los mastines vigilantes. Despertaba la huerta y sus bostezos eran cada vez más ruidosos.
Rodaba el canto del gallo de barraca en barraca. Los campanarios de los pueblecillos devolvían con ruidosas bajadas el toque de misa primera que sonaba a lo lejos en las torres de València, esfumadas por la distancia. Y de los corrales salía un discordante con cierto animal.
Relinchos de caballos, mugidos de mansas vacas, bloquear de gallinas, balidos de corderos, ronquidos de cerdos... El despertar ruidoso de las bestias que, al sentir la fresca caricia del amanecer, cargada de acre perfume de vegetación, deseaban correr por los campos.
L'espai s'impregnava de llum, es dissolien les sombres com si les hagués engollit el sol sobert, i les masses de fullatge, i en la indecisa boira de l'alba, anaven fixant els seus contors humits i brillants les pilades de moreres i pruiters, les ondulants línies de canyes, els grans quadres d'hortalitzes semblants a gegants mocadors verds, i la terra roxa, acuradament llaurada.
Sui sentieri si segnavano file de puntineri e mobiles como rosari de formiche, que marchiavano verso la città. A tutta l'estremità de la pianura risonavano zigolites de ruote, canzoni pigre, interrotte dal grado de arrabia de la bestia.
i de tant en tant, carn un sonororrombo de l'alba, un furioso rugit del quadrupede paria, com protesta per el pesante labor que cadeva de lui appena nato el giorno.
A les èquies se sentia el vell tensat de vidre rogenc, amb sonores cabussons que feien callar les granotes, al temps que el batre de les ales i el nadar, com si fos divori, feia avançar les aus d'aigua, movent les seues proes amb coll de serp. La vida, de la mateixa manera que la llum, inundava la vega i penetrava a l'interior de les barraques i de les alqueries.
Chirriaban las puertas al abrirse, veíanse bajo las emparramadas figuras blancas que se desperezaban con las manos tras el cogote, mirando el iluminado horizonte que daban de par en par los establos, vomitando hacia la ciudad las vacas de leche, los rebaños de cabras, los caballejos de los estercoleros...
Tras cortinas de árboles enanos que cubrían los caminos vibraban cencerros y campanillas y entre el alegre cascabeleo sonaba el enérgico ¡Arreaca! animando a las bestias reacias. En las puertas de las barracas saludabanse los que iban hacia la ciudad y los que se quedaban a trabajar los campos.
Y tras este saludo, cambiado con toda la gravedad de gente campesina que lleva en sus venas sangre moruna y solo puede hablar de Dios con gesto solemne, se hacía el silencio si el que pasaba era un desconocido. Y si era íntimo, se le encargaba la compra en València de pequeños objetos para la mujer o para la casa.
Fins demà!
Era ja completament llorn, l'espai s'era ripulito de la débole nevie, sudore nocturno dei campi humiri e dei rumorosi fosati, i soli estava per sorgere, nei solchi rosastri saltabano le alodole con la gioia de vivere en un altro llorn, i el passeri maliciosi posati a la finestra ancora qui use.
Becaban hoy leñi, diciendo a cuel y linterno, con el oro estrido de vagabondi, habituate a vivere como el vereto. Supigri, laboriamo la terra, perché noi posiamo mangiare. En la barraca de Toni, conocido en todo el contorno por Pimentó, acaba de entrar su mujer, Pepeta, una animosa criatura de carne blancuzca y flácida en plena juventud.
minada por la anemia y que era, sin embargo, la hembra más trabajadora de toda la huerta. Al amanecer estaba ya de vuelta del mercado. Levantábase a las 3. Cargaba con los cestones de verduras cogidas por Toni en la noche anterior entre reniegos y votos contra una pícara vida en la que tanto se trabaja.
Y a tientas por los senderos, guiándose en la oscuridad como buena hija de la huerta, marchaba a Valencia mientras su marido, aquel buen mozo que tan caro le costaba, seguía roncando en el caliente estudio, arrebujado en las mantas del camón matrimonial.
Los que compraban las verduras al por mayor para revenderlas conocían bien aquella mujercita que antes del amanecer estaba ya en el mercado de València. Sentada en sus cestos, tiritando bajo el delgado y raído mantón, mirando con envidia, de la que no se daba cuenta, a los que bebían una taza de café para combatir el fresco de la mañana.
esperando con paciencia de bestia sumisa que le diesen por las verduras el dinero que se había fijado en sus complicados cálculos para mantener a Toni y llevar la casa adelante. En acabar la venda, tornava la barraca corrents, caminant de presa, per tal de salvar l'hora de camí que había de fer. En arribar, había de desenvolupar una segona tasca, ya que, venudes les verdures, había de manprendre amb la llet.
I tirant de la mamella de la vaca de color ros, que portava apegat a la cua com si fos un autèntic satèl·lit, la vedelleta tornava a la ciutat amb la vara sota el braç i la mesura d'estany per tal de servir els parroquians. És la rosa de l'alba, rosa que plora sola. És la rosa del dia, rostre que s'imagina ser lliure com la rosa.
És la rosa de nit, rebel, la rosa fosca. És la rosa de l'aigua que se'n va, que no torna a ser, la rosa sola. Dilluns a l'hora d'esmorzar, Neleta volia xungar. Per a xugar no podia anar, perquè havia de llevar. Dimarts abans de verenar, Neleta volia ballar. Per a ballar no podia anar, perquè havia de planxar.
Noi manem es faena, noi manem es faena, maneli l'alteu germà.
La-la-la-la-la-la-la!
Així, doncs, tanquem per avui aquesta finestra a la barraca. Esperem que els hagi agradat el passeig de la nostra i la vostra lleure. Les damos las gracias por sintonizarnos y les invitamos a seguir con nosotros en la próxima entrega de Radio Berta. Gràcies mille i arrivederci.
Finalment fem un recorregut per alguns temes del mític cantant al collà Ovidi Montllor, desaparegut ara fa 30 anys i sobre el qual el silenci no ha pogut deixar-lo en l'oblit, almenys dins la memòria de les persones més conscienciades. Escoltarem la seva mítica cançó, Homenatge a Teresa.
Un record d'infantesa, sempre recordaré la Teresa, ballant el vals. Pot ser fos l'últim fet amb algú que estimés, abans que un bombardeig la tornés boig.
tots els xiquets la seguíem i en un solar apartat ens instruïem al seu voltant. Mig descabellonada ens mostrava les cuixes i ens donava lliçons d'anatomia. Ella ens va dir d'on veníem i que els reis de l'Orient
No existien ni llops ni espirits. Ens parlava de l'amor com la cosa més bonica i preciosa. Sense pecat ens ensenyava a ballar, a cantar i a estimar. D'això ella era la que més sabia.
amb una floreta al seu cap i un mocador negre al coll i faldes llargues i un cigarret. Va ser la riota dels grans i la mestra més volguta.
tot el que per tu senc i et llença un homenatge als quatre vents. Com record, infantesa, sempre et recordaria tu, Teresa, ballant el pal.
L'Ovidi fou un actor i cantautor al collar, pertanyent al moviment de la nova cançó, amb una extensa trajectòria professional de més de 10 àlbums editats en vida i una cinquantena de pel·lícules.
30 muntatges teatrals i diversos programes televisius. Les seues lletres, lluny de restar antiquades a mesura que passa el temps, prenen major consistència. Tot seguit ho podrem comprovar amb el tema La Fera Feroge, de rabiosa actualitat sempre que es llitja en sentit figurat que és com ell solia interpretar-la. La Fera Feroge
L'effort suvage.
Per ordre de l'alcalde es fa saber a tothom que una fera feroge del parc s'escaparà. Es prega les senyores, compren forts aliments i no surten de casa fins que torna el bon temps. Tot el que tinga cotxe que fot el camp corrents i se'n vaig a la platja, a la torre o als hotels.
L'alcalde s'encarrega, per ús del seu poder, de la fera feroge deixar-la sense dents. El queixo no compleixca, que no es queixa després, si per culpa la fera ell rep algun turment.
Jo que no tinc ni casa, ni cotxe, ni un carret, em vaig trobar aquell dia, la fera pel carrer, tremolant i mig mort, ai Déu, redeu la fera, i em veurem tan fotut. Em va dir molt la nena, xicot, perquè tremoles, jo no te'n menjaré, i doncs perquè t'escapes del lloc on tens marcat.
Vull parlar amb l'alcalde i dir-li a aquest infam que la gàbia és petita. Jo necessites mai, els guàrdies que la veuen la volen atacar. La fera és defensa, no la deixen parlar com som molts i ella sola. No pot i me l'estomen i emprenyes per la feina o la gàbia me la tornen.
Per ordre de l'alcalde es fa saber a tothom que la fera feroce ja no ens treurà la son i gràcies a la força no passa res de nou. Tot és normal i maco i el poble resta en pau. Au!
Quan a la seu ambiografia s'ha de dir que l'Ovidi era fill d'una família de classe obrera, de l'Alcoi de la postguerra, era el més gran de tres germans. De caràcter malaltís, aprofitava per a llegir les obres que el seu iaio, no el seu iaio no, el seu oncle,
li havia deixat en exiliar-se. Encara no havia fet 12 anys quan va haver de deixar l'escola per les necessitats econòmiques familiars. S'hauria d'espavilar en el món laboral treballant en 36 oficis diferents, entre els quals destaquem els de mecànic, adroguer, venedor ambulant, obrer del tèxtil, cambrer, pastor, picapedrer, reporter o comptable.
Rematem aquesta xicoteta ressenya de l'Ovidi, tot escoltant Carta a casa, magistralment interpretada al Teatre Olimpia de París, del que disposem un compacte enregistrat en directe. Carta a casa. Lettre a la maison.
Estimada Antònia, t'escric des de si, molt lluny de casa. La pluja va mullant els vidres bruts del bar estrany on ara em trobe esperant un got de vi i un poc d'engany. No tinc més solució, ja ho saps, l'engany. I m'ompliré tot d'ella per anar vivint.
per anar aguantant, per anar estimant. T'he enviat els diners, com tots els mesos, per ara no hi haument. Paciència, tot arriba. Me n'he guardat uns quants per comprar-me un abric. L'hivern, sense el teu cos, és molt més cru.
Diuen que em passaran una secció més descansada i si Déu vol molt prompte trobaré casa i vindreu tu i la nena. El company del meu quart ha estat malalt. La griu, coses de ara. Ja saps, l'hivern. Fa més d'una setmana que espera carta. Esteu malalts. Em feu patir moltíssim tan lluny de casa.
L'any que ve, pot ser, tindrem un cotxe. Qui ho havia de dir? I escola per la nena sense pagar i diners suficients per no plorar. Tot això, però, ja saps, lluny de la casa. Allò que no s'oblida ni tan sols amb el vi. Aquest que tinc jo ara posa't a taula.
Encara plou, Antònia. Demà serà diumenge i no passejarem tots tres junts per la plaça del poble. Cuideu-vos molt. Pesades.
Escrüem-me sovint.
Fins demà!
Doncs ara sí que sí, eh? Ens adrecem cap a les cotxeres on deixarem el taxi fins la setmana vinent. Per nosaltres, res més. Reben cordials salutacions de part d'Inés Hernández i de mi mateix, que hem estat els dos a aquesta part dels micròfons. A les regletes, com sol ser habitual darrerament, ha estat el Pere Rossell.
Els esperem en un proper programa. Gràcies per la seva amabilitat.
Fins demà!