Bon dia, Catalunya. Són les 9.
En directe, des de l'Espúdio de Catalunya Ràdio,
comença el Soblement d'Estiu.
De diumenge 20 d'agost de 2023.
Albert Montilla.
O Monti, si ho preferiu.
L'esperit estival del cap de setmana.
Som al Soblement d'Estiu, Marina de la Cruz. Bon dia.
Bon dia, Albert.
D'un diumenge on els termòmetres diuen que...
A Olot hi ha 22 graus.
A Falset n'hi ha 24.
A La Vigília.
A Organyà.
A Palat.
Al Vint. I a Puigcerdà n'hi ha 17.
Però què dius?
Som al Soblement d'Estiu i, evidentment, en el programa d'avui,
parlarem de la final del Mundial de futbol femení,
que se celebra a les 12.
Albert Molero, bon dia.
Molt bon dia, Albert Montilla.
A partir de les 11 farem taula amb en Pep, la Danae Boronat...
i la Marina de la Cruz per analitzar les llums i ombres d'aquest Mundial.
Sí, li donarem la importància que es mereix.
Aquesta final entre Espanya i Anglaterra,
entre la selecció espanyola i la selecció anglesa,
i, bé, com has dit, vindrà la Danae Boronat
i analitzarem tota la prèvia d'aquest Mundial
amb la nostra enviada especial a Austràlia, a Sydney,
també seguint aquest Mundial per TV3, la Laura Brugués.
Per tant, que ningú s'ho perdi,
perquè analitzarem tot plegat i més.
I més.
I més, i més, i més.
I més i més ha tornat, un altre cop.
Però bé, deixem-ho.
Deixem-ho. Deixem-ho i superem-ho.
Recordem que avui acabarem el programa a tres quarts de dotze
perquè el Totgir agafarà el relleu per la prèvia d'aquest Mundial.
Abans, però, què farem, Marina?
Doncs, com no pot ser d'altra manera,
anunciar el guanyador del nostre concurs, Tirant-lo Canya,
que s'endurà, com sempre,
a l'estada a les cabanes als arbres d'Huller del Mas,
després d'haver respost la pregunta de la setmana que era
quin és el millor viatge que has fet mai amb la teva parella.
Encara no he trobat resposta. David Balagueto l'has trobada?
No. Fa dies que hi penso, eh?
Fa dies que hi penso. Enviaré un missatge d'aquests...
Ai, encriptat, eh?
A veure si aconsegueixo les cabanes i tal, però...
Però no, no.
He tingut una vida conjugal molt avorrida, Albert Montilla.
Una vida conjugal. Apa, David.
És la veritat.
Ho farem, les coses s'han d'admetre. No passa res.
El que no li has dit bon dia. Bon dia, David.
L'Albert Montilla...
Un moment, ho has assumit amb una naturalitat?
Sí, perquè...
Crec que... Ja s'ha superat això, això de saludar.
S'ha superat, ja. Em tens tirria?
No! Gràcies.
Et tinc fília. Ah, que bonic!
Molt bé, molt bé.
Perquè avui sí o sí, fília o fòbia? Avui sí, avui...
Fòbia i fília. No, avui fòbia.
La fòbia que tenim pendent des de fa... des de fa molts dies,
i que, per cert, avui... Ha tornat?
L'he viscut aquesta matinada.
Perfecte, perfecte, perfecte.
Ens ho pots recordar molt breument,
perquè no hagi escoltat els últims tres programes.
Exacte.
Et lleves... et despertes.
Et despertes a les 3 de la matinada,
i de sobte tens unes ganes terribles
d'anar a fer pipí, o de fer pipí,
perquè anar-hi no hi acabes anant.
Aquest és el tema d'avui.
El dilema.
I m'ha passat aquesta matinada, això.
T'ha passat aquesta matinada. Ho analitzarem.
Analitzarem el que t'ha passat aquesta matinada
quan faltin pocs minuts per les 10,
i també connectarem amb el personatge
que cada dia intenta salvar Catalunya
i els altres.
Bon dia, Catalunya, bon dia a la caula.
Cada vegada el to és més baix.
He passat aquestes dues nits a un càmping.
Heu tingut un càmping a la vora de la Noguera Pallès.
O sigui, ho vas escollir tu, perquè...
Bàsicament.
En el teu desplaçament vas escollir la Noguera
i vas dir, doncs saps què faré,
aprofitaré i agafaré un càmping.
Però ho estàs passant malament.
No, no ho estic passant malament, tampoc.
Em tracteu com un urbanita qualsevol,
perquè no hi ha les curves al mig de la carretera,
però que les seves conseqüències...
Miquel, has dormit amb manta o no, al final?
Sí, avui he aconseguit amb manta.
És que no tenies sac, en Miquelet.
Miquel, d'aquesta nit a Barcelona hem estat de 47 graus.
Exacte.
Doncs mira, soc un afortunat per tenir aquesta veu.
Tu odies la calor.
Cert, cert.
És fàcil veure't ja el mes de maig amb un ventall...
Sí.
És genial.
És el que diu el Pep,
t'estàs lliurant de la calorada més bèstia d'aquest estiu.
Exacte.
Però és l'Albert, que es queixa de la meva veu.
Estic encantat de tenir aquesta veu i no suar.
Per mi perfecte, podria viure amb aquesta veu.
M'encanta, a canvi de no suar. És fantàstica.
Miquelet, ens pots explicar quina és la teva maleta?
Què fas servir com a maleta?
La de quan era repartidor a Globo,
aquella empresa que quan vam fer un cafè Orwell
vam criticar una mica, un dret del revés.
Doncs aquesta maleta és la que jo porto,
perquè s'ha de dir que si una cosa ha fet bé Globo,
la resta tot és malament.
Però la bossa és molt gran.
Volen carregar l'esquena dels Power Riders
perquè portin fins a 40 quilos, si cal.
I clar, em va molt bé per anar de viatge,
perquè jo m'ho foto tot allà al sac, se m'oblida.
Però tota la resta de coses, la tenda, la marfega, la roba...
Tot això jo m'ho fico a dintre la tenda, ho poso allà, i vinga.
Que la gent no cregui que Globo ha arribat a la Noguera, no?
No sé si és real, però clar.
Albert, deixa de dir la Noguera.
No et confonguis amb la Noguera Pallaresa,
que és el riu que baixa pel Pallars Sobirà.
És el riu que estem seguint aquests dies.
Però la comarca és el Pallars Sobirà.
Perdona, Miquelet, perdona, Miquelet.
D'aquí una estona, quan connectem amb tu,
ens pots explicar on busques avui?
Doncs seguim amb la Catalunya Petita, que fa grans coses.
De fet, avui la Catalunya és tan petita que som a Sorre,
que és un poble que segurament durant l'any no arriba als 10 habitants.
Però ahir va ser la nit de festa major,
i jo, en treball de camp, vaig comptar més de 400 persones.
Per tant, salvem Catalunya des d'aquestes festes majors,
de les quals han nascut tants catalans,
perquè s'ha conegut molta gent al Vall del Fanalet,
i perquè molts catalans ho han passat bé.
Per tant, des d'aquesta Catalunya Petita, que fa grans coses,
avui descobrirem com es projecta una festa major
d'un poble de 10 habitants.
Perfecte. Miquelet, una abraçada a beure la Noguera Pallaresa.
Un petó. Cuida't molt. Adeu, adeu.
I el suplement d'estiu avui també a partir de les 10, Marina?
Marxarem de colònia, si no ho vam fer ahir, ho fem avui.
Doncs marxem a Borredà per aprendre la relació
entre la creativitat i el lleubre.
I obrirem també la capsa de la sorpresa dels 40 anys de Catalunya Ràdio
per submergir-nos avui en el departament comercial.
I abans de la final del Mundial, que farem a les 11,
a dos quarts d'11, rivalitats històriques amb la Marga Codina
i Francesc Canosa per enfrontar pobles petits.
Som el suplement d'estiu i tenim esperit estival de cap de setmana.
Tot això serà d'aquí uns minuts.
Deixem que saludi Sara Riera, l'editora dels serveis informatius
de Catalunya Ràdio del cap de setmana.
Bon dia. Hola, bon dia, Albert.
Repassem els títols que hem de saber abans de creuar la porta de casa.
Doncs mira que els efectes del canvi climàtic
són més visibles que mai avui.
El risc d'incendi és ara mateix alt a gran part de Catalunya.
Ahir, a última hora, els agents rurals van activar l'alerta
a nivell 2 a 30 comarques.
Mentrestant, a Tenerife,
les imatges que arriben de l'incendi forestal són esfraidores.
Doncs sí, ha afectat ja 8.400 hectàrees i continua avançant.
També estem pendents de la situació al Canadà.
Aquí han hagut d'abacuar milers de persones
perquè a tot el país hi ha més de mil focs.
A la plana política, què diuen els titulars, Sara?
Que Esquerra pressiona junts per negociar de manera coordinada
una possible investidura de Pedro Sánchez.
La número 2 dels republicans, Marta Rovira,
explica en una entrevista a l'Hara que és la millor manera
per restar força als socialistes
i aposta per l'amnistia com a punt final del conflicte polític.
I què tenim en clau internacional?
Avui, a Ecuador, claríssimament, que celebra eleccions presidencials.
13 milions i mig d'equatorians estan cridats a les urnes
per triar el nou president,
i això en ple estat d'emergència
per l'escalada de violència del crim organitzat.
De fet, hem sentit fa uns minuts l'entrevista
que ha fet el Catalunya Matí el director de l'Institut d'Iberomèrica
de la Universitat de Salamanca, Francisco Sánchez.
Sí, molt interessant. Sánchez ens advertia
que un dels problemes més importants
d'aquestes eleccions i d'aquesta situació de narcotràfic
és la ràpida expansió i penetració dels càrtels de la droga en aquest país.
Algú l'últim titular, Sara?
Destaquem la Diada Castellera de Sant Magí de Tarragona,
que va culminar ahir amb el primer gamma extra carregat
de la colla jove aquesta temporada
i una tripleta màgica dels xiquets de Tarragona,
com a castells més destacats.
Moltes gràcies, Sara Riera. Una abraçada.
Bon dia. Bon dia.
Música èpica, perquè tenim un final del Mundial femení
entre Espanya i Anglaterra, Pep Molero.
Avui avancem els esports?
Zero hora. Zero hora.
Sé que serà una excepció,
però em conformo que ho viuré almenys com a mínim un dia.
No t'acostumis. Ja.
T'alegro molt.
T'alegro molt.
T'alegro molt.
T'alegro molt.
T'alegro molt.
No t'acostumis. Ja, ja ho sé.
Repassarem altres notícies dels esports,
perquè al Mundial...
Sí, ahir va demanar carregadíssims d'informació esportiva,
és a dir, futbolística.
I bé, ho repassarem tot.
Va guanyar l'Espanyol en el seu rei de debut a la segona divisió,
a casa, amb gol de Peramella.
Ho va ara advertir ahir, que és un tros de jugador, gran fitxatge.
Va marcar a Breadweight, que no va poder fer una pausa amb el públic,
perquè no hi havia ningú, era porta tancada.
Bé, ho analitzarem amb el David Balaguer i moltes més coses, també.
Per al·lusions, David Balaguer.
No, no, té tota la raó.
Ha sigut una informació completament objectiva.
No, no, no.
Una informació objectiva i molt ben donada.
Per cert, el gol de Martin Breadweight, també, l'assistència és de...
De Peramella.
Gol i assistència en debut, content amb aquest fitxatge, no, per fi?
Coma... Català.
Com diria el català, com amb cantadant.
I català, que això t'hi anem al voltant.
Hi havia un Pol, un Pere, un Jofre...
Això és bonic.Així sí.
Això és bonic, així sí, això és bonic.
Així es recuperen els noms, eh?
I Leo Messi, també, que ha fet història, aquesta matinada.
Ha fet història.
Sí, ha tornat a fer història.
Amb un golaç estratosfèric, posant-la on ell només sap com vol,
caminant,
un a un, contra el Nashville, el Gran Nashville,
un dels millors equips del planeta futbol.
Súper Nashville.
I que té nom com...
que només l'has escoltat a pel·lícules de televisió espanyola.
De rancho.De gent recolzada a l'institut.
O al High School o coses d'aquestes. Nashville.
És d'aquests noms que...
Sempre hi ha noms que als locutors,
quan et col·loques davant d'un micròfon,
tu agreixes poder dir alguna vegada a la vida.
Tu avui, Pep, estàs agraïnt poder dir Nashville.
És cert, hi ha noms que són fantàstics.
I que ha marcat 10 vots.Que t'omple amb tota la boca.
Leo Messi, amb molts pocs partits,
ha marcat tots els partits que ha jugat
i ha aconseguit aquest títol per penals,
on també ha marcat Jordi Alba,
primer títol de Messi als Estats Units,
en una lliga, com dèiem, algun dia...
bé, que semblen actors, alguns jugadors, però...
Contra qui era en la final?Contra Nashville.
Nashville, Tennessee.
A veure si l'enganxaves, no?
No, era per tornar-li a concedir el plaer de dir Nashville.
Ara estic una mica desorientat.
No sé si això era com un sumari o estic per la secció.
Sí, sí.
Perquè estic dient molta cosa i ara no sé en què diré després.
D'acord, fem una cosa, si vols o no.
Això era una prèvia, una prèvia de la teva secció.
Em queda...
Em queda que m'he deixat alguna coseta.
El que podem fer ara és anar fins al lloc de la notícia
d'aquesta final del Mundial entre la selecció espanyola i Anglaterra.
Anem fins a Sydney, on es juga aquesta final
amb l'enviada especial de TV3, Laura Burgues.
Bon dia.Bon dia. Com esteu?
Molt bé. Com pots veure?
Laura, hola.Nosaltres també, eh?
Nosaltres també.
Ens podries explicar quin és l'enviada, ara mateix?
Doncs mira, ara t'explicaré que nosaltres estem ja al taxi,
de camí a l'Estadi,
perquè podem dir que és una bogeria.
Des del matí que ens hem passejat per la ciutat,
perquè aquí són 8 hores més,
que a Catalunya hi havia moltíssim ambient,
sobretot hem vist molts seguidors anglesos
ubicats al centre de Sydney, a la zona de l'òpera,
en bars i restaurants, també seguidors espanyols,
que ja feien ambient a Sydney,
i ens han alertat sobretot, aneu molt aviat a l'Estadi,
perquè avui hi haurà molt de trànsit.
La selecció espanyola tenia previst a l'hora
a sortir a dos quarts de 6 de la tarda,
i han avançat fins i tot 10 minuts,
que tampoc és molt la seva sortida
per a aquesta alerta de molt de trànsit.
Molt d'ambient, ja les últimes hores,
abans que arribés el dia d'avui,
ja havien començat a arribar tots els aficionats,
però avui, l'ambient a Sydney, al centre, era extraordinari.
Per tant, no sé si m'ha semblat entendre
que has vist o t'ha semblat veure més aficionats anglesos,
que no pas d'Espanyol.
Almenys això és el que hem pogut veure
al centre de Sydney, al costat de l'òpera,
moltíssims aficionats anglesos.
Penseu que, clar, aquí a Austràlia
també hi ha molts residents anglesos
i moltes persones que tenen vincles
aquí a Austràlia
amb família procedent del Regne Unit.
Per tant, és probable que sí
que avui hi hagi molts més aficionats anglesos.
És la tònica que hem tingut al llarg de tot aquest mundial,
pel que fa a la selecció espanyola,
en què ens trobàvem moltes vegades a l'estadi
que hi havia més aficionats de l'equip rival,
podem dir,
i en canvi de la selecció espanyola només hi havia els familiars.
Els familiars han estat al costat de les jugadores
des del primer dia.
Aquesta setmana encara n'han vingut més,
perquè la Federació Espanyola ha posat un xàrter
en què podien venir dos familiars més de cada jugadora,
i el que envies és això,
molts familiars de les jugadores de la selecció espanyola
i potser més aficionats de la selecció anglesa,
no només de familiars.
Ens consta també que algun familiar
no ha volgut viatjar per això.
Pep Molero, vols fer una pregunta?
Bé, que ens digui quina temperatura fa,
perquè aquí estem obsessionats amb la calor ara mateix.
Com aneu allà de calor?
Mira, aquí és Sydney,
i m'hi puc quedar a viure perfectament,
perquè jo venia de Nova...
A Nova Zelanda molt de fred, oi?
No, escolteu-me, mira,
venia de Nova Zelanda, que a mi que m'agrada l'estiu,
aquest any hauré viscut dos hiverns, per començar,
i a Nova Zelanda ens moríem de fred,
que ja veieu les cròniques del TN Notícies,
tothom em deia,
on vas amb jaqueta i amb jersei collal, amb la calor que fa?
Ens morim de calor quan et veiem.
I allà havíem arribat a estar a un grau de sensació tèrmica,
pluja, vent, fred,
no vèiem el sol,
però ha sigut arribar aquí a Sydney, estem a 20 graus,
a 822 graus,
és una satisfacció enorme, per mi, això.
I els anglesos que has vist, tots beven aigua, no, imagino?
I tant, aigua, aigua fresca.
Sí, aigua fresca...
Aigua fresca del mar de Tasmania, eh?
Una mica salada.
Laura, et volia fer una pregunta, a veure si ho saps.
Veurem alguna cerimònia amb alguna actuació especial?
Hi haurà cerimònia, ara que m'has enganxat,
no sé qui cantarà,
fins ara, a Nova Zelanda,
hi havia cada partit actuacions d'així,
per recordar l'època maori,
i aquí, a Austràlia,
ara m'has agafat poc informada,
perquè no sé quina actuació especial hi haurà,
però segur que n'hi haurà una abans del partit.
No et preocupis, nosaltres tampoc ho sabíem,
ara farem un Google, a veure si trobem alguna cosa.
S'espera alguna sorpresa, l'11 de Vilda?
A veure, hi ha alguns dubtes,
com, per exemple,
què passarà amb Àlexia Potelles,
que va ser titular a les semifinals,
portava dos partits,
començant d'inici a la banqueta,
i aquest és un dels dubtes,
a veure què farà amb Àlexia Potelles,
perquè a les semifinals va acabar substituïda,
poc satisfeta amb el seu rendiment al terreny de joc,
i, per tant, aquest és un dels focus d'atenció
abans de conèixer l'11 titular.
No s'esperen grans canvis,
ell va explicar a la roda de premsa,
el seleccionador va explicar
que una final no és un dia de canvis,
per tant, a la porteria seguirà la mallorquina catacoll
per tercer partit consecutiu,
a la fase de grups va jugar Misa Rodríguez,
però va perdre la titularitat
per la mala actuació davant el Japó,
i el Jorge Virle, és cert, en aquí no va tenir manies,
i va posar catacoll
amb una futbolista suplent al Barça,
que pràcticament no havia jugat,
perquè havia estat 13 mesos lesionada
amb la pitjor lesió,
que és el trencament dels ligaments encreuats.
En l'Europa, què és, en l'Europa,
tota aquesta informació amb una mà al volant
i l'altra al micròfon?
A més, aquí condueixen al revés.
Exacte, exacte.
Doncs, si et sembla, Laura,
per repassar aquest 11 definitiu,
intentem connectar, doncs, mira, a les 11.
Perfecte.
I intentar conèixer quines seran les 22 seleccionades
que començaran al terreny de joc.
Una abraçada, Laura.
Una abraçada des de Sydney, que vagi molt bé.
Fins ara, des de Sydney, una abraçada fins ara mateix.
Pep Molero.
Estic escoltant veus, perdó.
Era el taxista, eh? Era el taxista australià.
Que també us he de dir, he trobat quictú, eh?
Ah, perfecte. Qui? Qui? Qui? Qui?
Tone's and I? Ni idea.
Sí, és aquella canta del Dance Monkey.
Em ve la posar a cantar.
Dance for me, dance for me, dance for me.
Marçal, no sé si et faig molt a guita si trobem la cançó.
És que no vull cantar-la perquè és horrible.
El to és horrible, el to és horrible.
Ja ho he intentat, però ho sento.
Una persona que m'ha semblat veure que va començar,
que va començar actuant a diferents establiments
i va fer una trajectòria de tota una història personal interessant.
Doncs, escolta, mira, la tindrem actuant a la final de la copa.
He de dir que només té aquesta cançó, no?
On té més?
Avui diuen que cantarà el seu nou single,
que es diu The Greatest.
The Greatest.
Ho has quadrat, eh?
La radiofórmula.
Ja està. Ja podem mirar cap a la radiofórmula.
Quina quadrada.
Aquesta cançó em consta que amb molts infants la canten.
És horrible.
Aquesta cançó?
No, no. I ara què és això?
El Monkey. Això és l'altre, no?
Aquesta és la nova.
Aquesta és el nou single.
Doncs mira...
Passa-la una mica a veure què diu, a veure si és interessant o no.
Així m'arrano, m'arrano. Passem molt ràpid.
T'atreveixes a fer la secció amb aquesta cançó?
No ho sé, em fa por.
Sembla...
És una mica cia, no?
Sí, té un aire...
cia i...
m'encaixa
com a cerimònia...
Sí, a mi també.
És com Jocs Olímpics, una mica, no?
No vull dir que sigui bona, tampoc.
Fem una cosa, obrim el Mercado de Molero.
Va bé, va bé. M'agrada més, això?
Sí.
Movem els malucs? No, malucs, no.
Estic movent els genolls.
Va, actualitat esportiva que encara no hem repassat.
Doncs mira...
parlàvem de l'Espanyol,
també de l'Inter-Miami,
avui juguen el Girona i el Barça,
i ahir va haver un partit realment especial
de la Lliga de Campions,
i direu, què estrany que es jugui un partit de la Champions,
en ple dissabte,
quan només es juga a la final de la Liga de Campions.
L'última la va guanyar el Manchester City
contra l'Inter de Milà fa uns mesos.
Doncs bé, fa cosa de 12 dies,
havia de jugar-se a un AEC a Atenes
contra el Dinamo de Zagreb,
i van assassinar un aficionat de l'AEC,
i van assassinar un aficionat de l'AEC,
un aficionat de l'AEC de 29 anys,
van viatjar 100 nazis
ultres del Dinamo de Zagreb
fins a la capital grega,
quan ho tenien prohibit,
ho va permetre qui si no la UEFA,
i bé, van assassinar aquest noi,
i es va haver de suspendre aquell partit,
que era l'anada d'aquesta eliminatòria
de prèvia de Lliga de Campions.
Això va voler dir que es va jugar, doncs,
l'anada a la capital de Croàcia, a Zagreb,
va guanyar l'AEC 1-2,
i diré, uai, que maco, espectacular,
una mica de karma positiu,
tot i que, òbviament, res compensa
la vida d'una persona de 29 anys,
i ahir jugava a la tornada.
Us podeu imaginar l'ambient espectacular a Atenes,
després de la mort del seu aficionat.
Bé, doncs, el minut 92 guanyava el Dinamo de Zagreb 0-2.
Va marcar l'1-2,
el 92 al conjunt local,
i el minut 101 tenien un pàrquing.
Va marcar l'1-2, el 92 al conjunt local,
va marcar l'1-2, el 92 al conjunt local,
i el minut 101 tenien un pàquing.
Tenien un pànal, el van fallar,
i va marcar un jugador cruat de l'AEC d'Atenes,
ex del Dinamo de Zagreb, aquest 2-2.
I les imatges, bé, fa ràbia,
que estiguem a la ràdio, en aquest cas,
perquè són realment molt emotives.
Ostres, que bèstia, no?
I a vegades, doncs, bueno...
Repeteixo que no vull comparar, ni molt menys,
però bé, algú ahir va plorar molt
i es va compensar una mica tot plegat, no?,
i ho va celebrar des del cel,
perquè, com quasi sempre,
aquests maleïts nazis, doncs,
atacen primer i els que més atacen.
Però bé, històries que ens donen el futbol i l'esport,
que són brutes per moments,
però ahir es va, no sé,
equilibrar potser una miqueta el karma,
d'alguna forma,
i ara li quedarà una eliminatòria més a l'AEC,
i si la passa, doncs,
li podria tocar al Barça a la fase de grups.
Ostres, clar.
Home, m'ha semblat emotiu, també,
perquè aquest estiu vaig estar a Atenes,
vaig estar a Nova Filadèlfia,
que és el barri on està l'AEC a Atenes,
vaig conèixer bastanta gent d'allà,
i just, doncs, aquesta història,
em venia de gust comentar-la amb vosaltres.
Molt bé, molt ben apropat, avui. No t'esperava per on sortiries?
Jo tampoc.
No ens has deixat molt emotiu.
No tenia clar si ho anava a explicar,
però jo crec que m'agrada així la pena.
Ara no es pot parlar ni de Messi ni de Neymar, de res.
No. Podem fer un canvi així, ràpid,
i parlem una miqueta de Mercado, ràpid?
Vinga, va, una miqueta de Mercado.
Vinga, que ahir no vam tenir...
no vam tenir temps, perdó,
de parlar de l'àrea socioeconòmica esportiva d'aquest estiu,
dels Saudites,
i és que molts col·legues respiraven ja tranquils
perquè el rei de les caipirinyes marxa a jugar a l'Arabia Saudita,
el qual vol dir que s'esvaeix tota opció de tornar a Can Barça.
Estem parlant, òbviament, ni més ni menys que de Neymar Juniors.
Ens ho ha fet cada any, això. Sí.
No pot ser que ho és. Hi ha reculls, de fet, de portades.
Bé, amb paper està vacil·lant molt més el Madrid.
Sí, a mi m'agrada. Tens raó, tens raó.
Per tant, ara estem a anys i un de pel ridícul
que estan fent a la capital espanyola.
S'han filtrat les condicions del contracte de Ney
i també dels extras que ha exigit el brasiler
per anar a jugar al desert entre camells i drumadaris.
Parlàvem de què més hi jugàvem actors.
Doncs Neymar jugarà segurament contra camells i drumadaris.
Per començar, un sou prou correcte.
3 milions d'euros setmanals.
Bé, sí, per començar. Això és res.
Recordeu la setmanada que us donaven els vostres pares
de 5 euros, com a molt,
i que gastàveu amb risquetos i aminadures de tota mena?
Doncs Neymar es pot comprar cada setmana
a la Fàbrica Sencera de Risquet.
Tindrà una prima per partit guanyat, així com a extra,
per motivar-lo una miqueta més.
3 milions de les setmanes.
80.000 euros, així, per cada partit guanyat.
I cada publicació que faci a Instagram, mig kilo.
Si menciona l'Aràbia Saudita, perquè anem a fer turisme allà,
et dirà, va, vés a l'Aràbia Saudita a fer turisme
entre camells i drumadaris, miasca.
Mitj kilo per una foto, eh?
Sí, sí, però imagina't per una foto 500.000 euros.
500.000 euros.
Hi ha algun límit de publicacions,
perquè potser en pots fer dues al dia.
Home, suposo que sí,
si no els saudites són més imbècils del que em pensava.
Els límits són els teus principis.
O sigui, no hi ha límits.
No n'hi ha, no n'hi ha.
La codícia humana és tan animal i tan ferotge
que Neymar, tenint tot això que té,
sempre en voldrà més.
Sempre en voldràs més, sempre, sempre, sempre.
Perquè això, en una escala petita,
en una escala petita també ens passa a nosaltres, eh?
Ens passa a nosaltres.
En una escala molt més diminuta.
En una escala molt més diminuta, una escala de l'iliputiència.
Quantastes, no?
Però ens passa, ens passa.
I això vol dir que amb aquestes quantitats de calés també ens passaria.
Llavors sempre en vol més.
I llavors, és això, fas dues publicacions cada dia,
un milió més.
M'ha vingut la imatge dels umpalumpes i el...
Com es diu? I el Willy Wonka.
O sigui, nosaltres som umpalumpes, en aquest cas.
Perquè som... que som éssers...
En fi, no em vull posar antropològic, però és cert.
O sigui, totes les barbaritats que s'han comès a la humanitat
és perquè algun dia comences i quan comences...
Ja n'has fet un...
I com has creuat el riu, pots seguir vessant sang.
En fi, és igual.
Sempre més, sempre més. No he acabat, eh?
Ha demanat tres cotxes d'altíssima gama,
valorets en mig milió d'euros,
i pels seus amics, els famosos toys, us en recordareu,
un Mercedes per cada un. No podia ser un Clio.
Quants anys tenen, aquests toys, ja?
No es poden dir els toys.
Si ell en té 30 o 31, tindran 30 o 31.
A d'edat, toys.
Com amb el seu sou anual,
que serà d'una vora de 150 milions d'euros,
és possible que no arribi a final de mes,
també ha demanat una menció per V-Ray de 25 habitacions,
amb piscina, 3 saunes i 5 treballadors a temps complet,
inclús un xef de cuina i un xófer,
disponible a les 24 hores.
I la cirereta del pastís, els saudites,
que no deixen escapar cap detall a l'atzar,
han pensat en si en algun moment
li estressa la situació o la casa se li fa petita,
totes les factures d'hotels i de menjars en restaurants
les pagaran el mateix club.
I si tot això encara té situacions d'estrès i angoixa,
li han posat a la seva disposició un jet privat
per si en algun moment necessita agafar aire,
marxar i desconnectar.
I tant, per anar a Turks & Caicos, no, també?
Sí, Turks & Caicos, sí, sí.
El jet privat ve amb xofer, també?
No sé com es negocia.
Seria divertit que l'agafés un toy d'aquests.
No m'agradaria que l'agafés ells.
Segur que ho han fet. Seguríssim.
I ja acabo. Estareu pensant quina merda d'esport,
futbol modern, el pet dels collons,
sempre porta xifres astronòmiques desorbitades,
sense cap mena de sentit,
i ja no queden pràcticament jugadors honestos ni amb valors.
Doncs segurament teniu raó.
Però aquesta setmana també hem conegut
com un gran jugador com el Santi Cazorla
ha decidit tornar al club del seu cor, Loviedo,
cobrant el salari mínim professional a la segona divisió,
cedint tots els seus drets d'imatge al Club Asturian
i pactant que un 10% de les vendes de les seves samarretes
es destini a l'Acadèmia de la Pedrera.
És cert que té 38 anys ja,
que ha estat molts anys trinquant al Catàric,
ha tingut una gran carrera al futbol anglès amb l'Arsenal,
però és digne de mencionar
i m'he vist amb l'obligació de portar-vos l'excepció,
que confirma la norma.
Gràcies, esperem molt l'eroma.
Espectaculars, si avui del mercat.
Ai, Déu meu, no sé com virarem ara.
Anem cap al cor amb la Marina de la Cruz. Som-hi.
Avui, que per cert he de tirar el canyó.
A veure si ho sento molt, nois.
Jo, un minut abans de començar, has dit...
Avui no hi ha sexió del cor.
No, no, avui no hi ha el cor.
No, però expliquem-ho, expliquem-ho.
No hi ha cor.
S'han hagut de fer moltes gestions pel dia d'avui.
I, clar, a veure, s'havia de sacrificar alguna cosa, no?
No, és clar.
Has sacrificat el cor.
No he sacrificat el cor perquè el que hem de fer és explicar.
Exacte.
Tenim un concurs, que és el Tirao en la canya.
Sí.
I avui tenim una història... Va, va, va.
...que m'agrada molt i que, a més, l'hem separat en tres parts.
Ara.
Perquè, a veure, és que li hem de donar la seva importància.
A veure, aquest cap de setmana volíem saber
quin és el millor viatge que heu fet amb la vostra parella.
I ens han arribat una quantitat força considerable de notes de veu,
però n'hi ha hagut una, la de l'Àngels,
que comença d'aquesta manera.
Bon dia.
Heu demanat que us expliqui
les millors vacances que he pogut tenir, sense dubte.
La meva lluna de mel.
Molt bonic.
Uns deu dies abans de casar-nos pel Sevilla,
el meu marit i jo vam tenir una topada amb un altre cotxe.
De conseqüència d'això.
Ells va tancar una cama, la cama esquerra,
i jo em vaig facturar el canell...
Comencem bé, no?
...del braç dret.
He perdut la mà.
Per tant, jo no podia ni moure la mà ni el canell.
A mi me n'han guixat el braç dret
i amb ell la cama esquerra.
Per tant, el viatge estava apagat, vam anar a Madeira.
Ell amb boletes.
Ostres...
I podeu imaginar l'efecte i la fila que fèiem tots plegats.
Això és espectacular.
L'Àngels es va trobar amb una situació amb el seu marit,
que van picar amb un cotxe,
que un es va trencar el braç, l'altre la cama...
Ostres...
Però van decidir agafar els trastets i marxar a Madeira.
Què en penseu, vosaltres?
Està molt bé.
Serà una història més o menys típica.
No s'ha quedat aquí.
Ja cop i volta he fotut un gir espectacular.
O sigui, ara els tenim els dos d'acord, situem-nos,
els tenim els dos, com dos homenets de massapà.
Exacte.
Anem viatjant.
Agafen, emprenen aquest vol i aquest viatge cap a Madeira.
Seguim escoltant la història.
Ja el casament va ser una miqueta curiós,
perquè era una festa amb guix.
De convidat.
Amb qui?
Amb el guix.
Evidentment no vam poder utilitzar el cotxe per desplaçar-nos,
vam anar a Madeira.
Un enguixat per dalt i l'altre enguixat per baix.
Bueno, no cal que us expliqui la part íntima,
perquè va ser una miqueta penosa.
Ostres...
Però va haver-hi.
Espera, és que clar...
Diu penosa, però... Perdó, perdó.
Escolta, mira, ens està dient que al casament
ja hi havia un protagonista, que és el guix,
que podem entendre, Manu Guix,
tots els guixos que puguem,
els guixos que anaven ells enguixats.
És boníssim.
És molt bo, però seguim,
perquè queda el final de la història.
Però, afortunadament, ens en vam sortir
i el fart de riure que ens vam fer
no ens ho treu ningú.
Vam pensar, bueno, donat les adversitats que hem tingut,
donat tota la moguda
que hi ha hagut,
amb guija amunt, guija avall, dolors,
parts i històries,
ningú ens ha dret un casament fantàstic,
ningú ens traurà una lluna de mel.
Que, bueno, li hem d'inventar noves postures
per poder tenir les nostres trobades,
però serà fantàstica.
I realment va ser fantàstica.
Aquest és el resum de la lluna de mel.
Va ser fantàstica.
Compte que ara la gent no vagi als hospitals
a autoenguixar-se o a demanar que l'enguixin.
Originalitat al poder.
Per després d'aquests viatges, sí, està bé.
Per innovar amb la relació, no?
Imagineu-se Madeira sense cotxe.
Ha de ser interessant, com a mínim.
Aquestes coses també, perquè, a veure,
amb dos guixos tampoc és fotut, però tampoc és...
No, no passa.
Tampoc és una cosa terrible, no?
Llavors, són coses que en aquell moment et foten la murga,
però que després va passant el temps,
i sempre tens aquesta anècdota per explicar,
fins al punt que un dia la pots explicar a la ràdio
i pots guanyar les cabanes.
És que l'Àngel li va posar humor a la vida
i li va dir...
Home, intentem-nos agafar això d'una manera
que anem cap endavant i no cap enrere,
perquè imagina't que et cases i dius...
No, no, no, no, no.
Agafem les maletes i que va Madeira.
S'ha d'anar amb compte, per això, amb les bones històries.
S'ha de dosificar.
S'ha de dosificar, perquè aquesta història probablement...
Quantes vegades l'hauran explicat?
574.470.
I quantes coses que no van passant al seu moment,
això no ho dic com a crítica...
Com es diu, Mari Àngels?
Àngels, sí, diré amb àngels.
No com a crítica a l'Àngel, sinó a la humanitat,
i tampoc és una crítica,
perquè és una cosa molt lògica i molt normal.
Tu vas afegint-hi durant els anys, mentre van passant els anys,
tu, en una anècdota, sempre li afegeixes coses noves.
Antonieta la fantàstica, també, direm.
I al final, 30 anys després,
l'anècdota és aquella,
però li has anat afegint...
Cosetes que no van passar.
Cosetes que no van passar. Això ho fem tots, eh?
Això ho fem tots, i a la gent del clàssic encara més.
Però, escolta, ara l'Àngels i la seva parella
que agafin les maletes i s'aniran a les cabanes d'Huller del Mas.
Sí. Aquesta estada.
Esperem que se'n seguís, en aquesta ocasió.
Drive wisely.
Com diu en prudència. Exacte.
Exacte, originalitat al poder.
Compte amb madeira, eh?
Perquè és la terra de Cristiano Ronaldo.
I què? Certo.
He volgut buscar alguna cosa...
Volia buscar la famosa estàtua de Cristiano Ronaldo,
que semblava que l'hagués fet un nen de dos anys,
o jo, quan anava a primària, que suspenia plàstica.
La d'Xeomo també podia haver estat.
Però ara n'han fet una de millor.
El que passa és que li han posat molt de paquet,
el treu a internet, perquè és duríssim,
perquè la gent es fa selfies i fotos,
agafant-li el que és la carn d'olla...
No!
Algú es posa en pompa, també...
Ai, ai, ai... No, no.
No, no.
Ja no hi anava a anar, perquè és la terra de Cristiano Ronaldo,
no penso anar-hi, però ara encara menys.
Les imatges són duríssimes. En cella, la imatge.
Déu-n'hi-do, eh?
Sabeu la torre de Pisa, que es posen fent així...
Sí.
Ara la torre de Pisa està en un altre lloc.
Ha guinat el mateix. I això ho ha demanat ell.
Segurament, tio, que es fotia de puntetes,
per no ser el més alt de la foto.
Totes les fotografies es posaven de puntetes,
quan feien la foto de l'onze inicial.
Jo ho entenc.
Ha demanat un paquetorro allà.
He de dir que ho entenc.
Per què?
Perquè com a persona que fa 1,69, 70...
Ah, pensava que et deies...
No, perquè la resta no.
Aportem una mica de senya en aquest programa.
1,69 d'alçada.
Aportem una mica de senya en aquest programa.
Vinga, anem amb l'Enric.
I felicitats per les cabanes.
Enric Soler, bon dia.
Bon dia, Albert Montoya.
Sisplau, una mica de seny. Intentem llegir entre línies
alguna notícia que hagi passat desapercebuda
a aquesta bona taula de periodistes.
Avui és un dia especial, Albert, ja veuràs per què.
Ai, quina por.
Avui parlarem de ceràmica i de la dictadura de la purpurina.
Quan entro cada matí a la ràdio,
el primer que faig és anar recollint els diaris
que molt amablement ens guarda el senyor de Seguretat.
Llavors, pujo cap a la redacció
i començo a llegir els 4 o 5 diaris
a veure quina notícia curiosa trobo.
Aquesta és la metodologia que seguim en aquesta secció.
Llavors, quina notícia he trobat avui?
Que és la de l'Ara.
L'Ara titula... Bueno, pregunto.
Tu saps què són, Albert, les 3 vacances?
3?
Sí.
3 vacances.
Ah, sí, bueno, fan.
A veure, treballar per vacances, el que practiquem aquí.
No?
Va per aquí, va per aquí.
No en tinc ni idea.
Clar, això és el meu llenguatge, no?
El diari Ara titula què són les 3 vacances,
la cara i la creu del nou mot que ha aterrat al món empresarial.
I destaca que les empreses permeten, eh?
O sigui, et diuen, és un favor que et fan, eh?
Treballar mentre estàs de vacances.
És una cosa, una gentilesa, no?
Que, bueno, en fi...
Tenen esta sensibilitat, no?
D'acord.
Llavors...
Tornant al que passa a la redacció,
la intrahistòria que una mica deia l'unamuno,
a mi cada dia em passa el mateix, no?
Agafo els diaris, tata, tata, pujo cap a la redacció
i davant del meu escritori, no sé qui,
algú ha dissat... Què?
Una tassa de ceràmica. D'acord.
Aquesta és que té un missatge emotivacional,
que no sé si es pot veure, per a nostres oients els hi llegim,
que diu...
I té molta por per una tapeira aquí
i un relleu i una careta somrient.
Llavors, allò és això, aquest missatge,
i tot està adormit, viure de lloguer,
no saber si mai em podré comprar una casa,
a les hores extras que aquí a la ràdio es compleixen,
però fora ja ni en parlem...
I clar, dic... Són les 7 del matí.
Dic... D'aquí tinc tota la manana per delante, no?
I dic... Si em poso a treballar ara mateix
i em fico emprender,
segur que a les dues de la mitja dia ja tinc suficients diners
per a comprar-me un iot, un jet privat
i un tiqueter ben gala com a mascota per al meu pis
de 30 metres quadrats.
Ara bé, quan arriben les dues i, tot i que duig 3 cafès,
encara em queda amunt de feina per fer,
m'adono que la meritocràcia literalment són els pares.
Concretament, els pares rics,
com els de l'Eleon Musk,
que tenien una mina de mànagdes a la sud-àfrica de la Parque Haida.
Llavors, el professor Michael Sandel,
de la Universitat de Harvard,
va publicar un llibre titulat
La tiraria del mèrit, que se n'ha fet del bé comú,
en el qual fa una crítica a l'ideal de la meritocràcia
per haver generat una divisió
entre guanyadors i superbs,
entre guanyadors i superbs,
i perdedors humiliats a la societat.
Aquest abisme augmenta la bretxa social i la desvoltat,
però no només econòmica, sinó també de reconeixement social.
Si ets un fracassat, la culpa és només teva,
no de l'estructura econòmica o les teves condicions laborals.
I pensant en tot això,
i com avui estava una mica ofuscat,
perquè una vegada més al portal de casa
s'han tornat a pixar uns turistes,
i pensant això, m'he imaginat...
Com seria aquesta dictadura de la purpurina, no?
Com seria, com seria?
Llavors, en lloc de la xtasi,
que és una paraula que és molt sonora,
que era la policia política de la RDA,
tindríem la policia del somriure,
que patrolleria per Instagram,
i que si no somrius, si no somrius,
per usar les fotografies, pam!
Infecció de vòtegs per a que tinguis un somriure a terra.
Inspecció de treball, absurd.
És una institució creada per a protegir els treballadors
dels abusos laborals i per a assessorar empreses,
no faria falta, i a aquestes becàries
se'ls pagaria invisibilitat.
Però en la realitat, pura fantasia,
que no me'ls fan responsables en aquest programa.
El Ministeri de Cultura fonamental
es dedicaria a fer reality shows per atreure el públic jove,
per tal d'evitar que la població estigués bé en forma
de culturalment i pogués arribar a criticar
o a fiscalitzar l'acció del govern.
Llavors, imprescindible, crear la brigada de la purpurina.
Estaria destinada a entretenir a tothom
amb reality shows que fomenten la competició
i l'esvisseració emocional
entre concursants pobres o de classe treballadora,
prometent-los que si s'obrin en canal
a demanar tot un país i a demanar totes les xarxes socials,
podran fer-se rics i sortir de la pobresa.
I, clar, el que et comentava abans,
he de reconèixer que aquest matí he vingut una mica cabrejat,
perquè una vegada més,
algun turista borratxo en aquesta magnífica ciutat
s'ha pixat al meu portal durant la matinada.
Sí?
I això no hi ha taceta de purpurina que ho arregle.
Ai, Déu meu.
Aquesta brigada de la purpurina, com a himne,
pot ser que, no ho sé,
podria tenir alguna cosa semblant a...
xarangu?
Jo no em faig responsable
de les declaracions del director d'aquest programa.
Li he demanat al nostre tècnic
si tenia una caixa d'eines, no?
I m'ha dit que sí.
Portes una caixa d'eines?
Sí, aquí el marçal és com la butxaca d'Eudoraemon,
i aquí estem obrint si se sent.
Sí, se sent.
I aquestes quantes caixes d'eines que tots tenim al pou?
El nostre tècnic du una caixa d'eines.
Això és súper de tècnic, però no ho esperava.
Perquè al tècnic li haurien de donar...
I l'Àndia també portava...
Correcte.
Jo no he vist res.
I en aquesta caixa m'he imaginat
que serà una composició com la del nostre cervell.
Si la podeu veure aquí, estimats companys,
són un conjunt d'eines
que ens permeten canviar la realitat.
Això seria la cultura, el nostre cervell, tal i qual.
Llavors, què tenim dintre d'aquesta caixa?
Tenim un tornavís, aquí l'estic ensenyant.
Per a què serviria?
Per a fixar les nostres idees
i acabar-les, no? Una mica de concretar i precisar.
I una altra cosa, que ens permet modular
i canviar la llengua com parlem amb algú d'un altre país,
encara que alguna d'aquestes eines
potser està igual de rovellada que el nostre sistema educatiu.
Això és un tema que potser el que fer-ho ja tocarem.
Què tenim per acabar?
Però també tenim un martell.
Un martell.
I permet-me que recordi una mica
la frase que han anomenat abans la Tasseta de purpurina.
Sí?
Que diu, si t'esforces...
Ai, ara trencarà la tassa.
Si t'esforces i suenyes, aconseguiràs tus sueños.
Ho estic venint a dir.
Llavors, saps què penso fer amb aquest martell?
No! No!
No!
Aquí, a Catalunya Ràdio,
crec que molta gent se sent identificada en això,
en vivo i en directo,
anem a derrocar la dictadura de la purpurina.
Ai, quina por.
Així que per acabar...
Què està passant?
...mori la dictadura de la purpurina
i llarga vida a la comunitat.
Un moment, m'he de recuperar d'això.
El pitjor és que quasi em dóna a mi.
Ja t'he dit jo que s'acaba la purpurina,
s'acaba l'associació i s'acaba moltes coses.
Ai, Déu meu!
Espectacular, avui, Enric Soler, llegint entre línies.
Molt entre línies, he dit que portaríem seny, però això ha acabat.
Al contrari, us sento. Estàs fascinat, no?
Estic fascinat. De moment només, raixa.
Portar objectes,
fer sons en directe,
totes aquestes coses a mi em fascinen.
A mi també. Estic fascinat amb aquesta secció.
Ens hem de recuperar d'això.
Fem una pausa per publicitat i tornem de seguida.
La nostra... I a la ràdio, a sobre.
Perquè, clar, això a la ràdio
podries fer veure que ho portes.
I que els sons provinguessin de...
De l'ordinador.
Sí, però ningú mai sabrà si era un efecte o no.
No hi ha hagut playback, era tot real.
Tot era real, ha portat la caixa d'eines,
ha tret el martell, ha trencat la tassa...
Això és sensacional, a la ràdio. Home!
M'agrada. Perfecte.
Saps què és també sensacional? La gent que ens paga.
Vinga, som-hi!
Aquest estiu,
totes les espècies conviuen a Catalunya Ràdio i TV3.
Ets una altra espècie, però...
Jo t'estic molt igual.
Viu experiències noves.
Informa't, descobreix els vídeos podcast de la temporada.
Celebra els Nostres 40.
Acompanya't dels que faran que l'univers es vegi petit al teu costat
i et seguiran vagis on vagis.
Deixa't enamorar per un estiu ple d'emocions.
Amb Catalunya Ràdio, TV3 i Bitxi Català
obre el cor a l'estiu més especial.
Vols un estiu de solet, relax i platjeta de xil?
O un estiu de suor, pedalades i molta emoció?
Dóna suport al Team Total Energies
en l'esdeveniment ciclista més gran d'Espanya.
Som-hi, Total Energies.
La companyia multienergies
que comparteix la teva passió per l'esport.
Anys 30, Berlín.
Una ciutat plena d'excessos i conflictes.
Amb un policia obstinat...
Ja saps el que busco.
...espies i crim organitzat.
Fa perillar tota l'operació.
Ja ho arreglaré.
La nova sèrie dels Dilluns,
una superproducció de la televisió alemanya.
Babylon, Berlín.
A TV3, dilluns a la nit.
També disponible a TV3 a la carta.
Dóna suport al Team Total Energies
en l'esdeveniment ciclista més gran d'Espanya.
Som-hi, Total Energies.
La companyia multienergies
que comparteix la teva passió per l'esport.
On vas amb aquesta carpeta?
A classe de francès.
M'he matriculat a l'Escola Oficial d'Idiomes.
Les escoles oficials d'idiomes
et permeten aprendre una llengua estrangera
a través d'un ensenyament públic oficial i de qualitat.
Si tens més de 14 anys i vols conèixer altres cultures
i obrir-te a noves oportunitats professionals,
apunta't a un dels centres distribuïts pel territori
i podràs escollir entre 15 idiomes diferents.
Trobaràs tota la informació i les dates d'inscripció
a triaeducativa.gencat.cat.
Saps què?
Crec que jo també m'hi apuntaré.
012, la millor resposta.
Generalitat de Catalunya.
Anys 30, Berlín.
Una ciutat plena d'accéssos i conflictes.
Amb un policia obstícit,
amb un policia obstinat.
Ja saps el que busco.
Espies i crim organitzat.
Fa perillar tota l'operació.
Ja ho arreglaré.
La nova sèrie dels dilluns,
una superproducció de la televisió alemanya.
Babylon Berlín.
A TV3, dilluns a la nit.
També disponible a TV3 a la carta.
Aquest estiu emporten l'app de Catalunya Ràdio al mòbil.
Sí, sí, sí, amb l'aplicació.
Catalunya Ràdio, sempre, sempre, sempre.
Cada cop més intuitivament.
Cada cop més intuitiva.
Més fàcil, més útil, més personal.
Entra-hi per seleccionar els teus continguts
i programes preferits.
Configura les notificacions
segons els teus temes d'interès i la teva demarcació.
A més dels nostres quatre canals,
t'ofereix una selecció d'àudios a la carta.
Una llista cada dia més gran i variada de podcasts
i de continguts digitals exclusius.
Tot a l'aplicació de Catalunya Ràdio.
Emporta-te-la amb tu, aquest estiu, i sempre.
Cafè grec.
Un programa per les nits d'estiu,
acompanyant el viatge
del Festival Grec de Barcelona 2023.
Tota la música que s'amaga darrere del teatre,
del circ, de la dansa
i, per suposat, dels concerts.
Cafè grec.
Aquest diumenge, a partir de la mitjanit,
amb Albert Puig.
Un veritable exercici d'arquiologia musical
a través dels espectacles del grec.
Avui, la gran final en directe al Tot Gira.
Atenció.
Des de 3 quarts de 12 del migdia
viu la gran final del Mundial Femení de futbol
amb la narració de Pere Escobar,
Marta Cubí i Mireia Vera.
A la tarda viurem el debut del Girona
davant la seva afició.
Des de Montilivi, Girona Getafe.
També viurem l'ambient del primer partit del Barça
a l'estadi de Montjuïc.
S'omplirà per veure-hi el Barça Cádiz?
Tot Gira, el programa esportiu líder
dels caps de setmana.
Avui, diumenge,
a partir de 3 quarts de 12 del migdia
i a la tarda, a partir de les 5.
Amb David Clopès.
El suplement d'estiu.
Amb Albert Montilla.
L'esperit estival del cap de setmana.
Vam voler arribar, allà on surt el sol.
A mi, és que, un moment, ens hem passat l'estona
recollint els trossets de tassa
que ha deixat anar l'Enric Soler fa una estona,
però jo he de corregir una cosa,
perquè m'he ficat amb xarango
però que realment m'agrada molt.
Albert, no pots dir això, és que clar que ens agrada xarango.
Sí, però t'agrada una cosa i admetre, no?
Sempre estic...
A ell li agrada molt, eh?
Sí, li agrada molt.
Això ve de les colònies.
Ja que hem comentat i hem lluat la secció de l'Enric
i hem dit que ha portat uns objectes,
que és una cosa realment agraïda,
i estem fent ràdio, és una cosa molt agraïda,
també he de dir que ha fet una petita trampa.
D'acord. Quina?
I ara la rebel·lo, perquè després d'una lluança
sempre està bé també...
Sí, hem de baixar els fums.
Fotre-li una petita patacada.
La tassa que ha portat i que ha trencat
no contenia cap frase d'aquestes coses.
Corroboro, és correcte.
S'ha carregat una tassa llisa...
Jo no ho volia dir, però veig que hi ha gent pitjor.
M'hi ha apuntat en permanència.
Com el David Balaguey, per tant, em sumo.
No, perquè...
Una cosa, ara farà la secció del David Balaguey
i Enric Soler farà una crítica al final de la secció.
Som-hi cap a filies i fòbies.
Cada dia ens apropes una filia...
Com que cada dia? Això és fals, però bé.
Jo crec que no arribes ni al 50%.
A veure, guardeu els ganivets, tothom, sisplau.
Cada dia, diu el tio, tu.
Ho ha de quedar, ho ha de quedar, 5.
Anem a posar en context aquesta secció
que es tracta de portar o bé una filia o bé una fòbia
i veure si algú s'hi sent identificat.
De moment, jo crec que hem fet un...
De les que n'hem pogut fer, hem coincidit força.
Avui, fòbia.
Aquí jo crec que hi coincidirem tots, tot a Catalunya.
Perquè hi ha un petit calvari quotidià,
et despertes de matinada
i, oh, desgràcia,
tens pipí.
T'estàs fent pipí.
Sí. Passa.
I tens ganes de fer pipí.
A veure, és una desgràcia de segona línia.
No és de primera línia.
Però és una desgràcia.
És una desgràcia perquè la bufeta s'ha omplert
només per fer-te la guitza
i et reclama amb aquell pessigolleig
tan característic a la zona genital i abdominal
que la buidis.
Però... però per què, no?
En aquest cas, en el meu cas concret,
en el vostre 900, en el meu, dius, però per què?
Malaït, sí, eh? Tot això de matinada.
Si des que em vaig fer 45,
no veig líquid passades les vuit del vespre
justament per estalviar-me aquest suplici.
I ho faig, i és real.
No veig líquid passades...
Jo pensava que era d'aquest tipus de persona
que té una ampolla al costat i un camell.
No, no, no, justament perquè em vull estalviar aquest suplici.
Llavors, jo no miro l'hora per no ensorrar-me.
Però perquè, clar, desballar-te l'estrès de la matinada
és fatal, i més si després, el dia següent,
el dia següent és de llevedora, no?
Llavors, no miro l'hora, però sí que intento intuir-la
amb l'entorn, amb la foscor que hi ha,
amb els sons, dius, són l'estrès de la matinada.
És que no falla.
Perquè, David, tu no tens aquests despertadors
que et projecten l'hora?
No, ningú té.
La meva àvia en tenia un, i era horrible.
Era horrible, t'ho prometo.
La meva àvia era Batman, potser, perquè...
Potser sí, o sigui, no me n'he sabentat encara, eh?
Qui ho sap? És que potser...
És una cosa horrible, horrible.
No podria tenir mai un d'aquests rellotges, però...
Gràcies, David. No, mai, mai.
Intentes intuir-la, guiant-te per les coses de l'entorn.
I llavors comença, comença aleshores,
una batalla diabòlica contra tot.
Contra tu i contra tot.
Sí, esclar, ets tu, bàsicament, però mira, contra la son.
Clar, tens son, però a la vegada no pots dormir,
perquè hi ha aquella cosa.
Són moltes contradiccions, alhora.
Després, contra la punyida del líquid
i l'aixventre a mesura que el rellotge avança.
I també contra la força de voluntat.
És a dir, tu sol al llit, contra aquests tres tòtems,
contra aquestes tres feres, recordem-les.
La son, la punyida del líquid i la força de voluntat,
com lluites contra aquests tres tòtems.
És que són feres, és molt difícil.
Llavors, son entre tallat, incomoditat a tros,
dolor, fins i tot, al final hi ha un dolor.
Sí, al final hi ha alguna punxadeta.
I aquí la cosa curiosa és que això és solucionable.
És solucionable.
És aixecar-te, anar al lavabo, fer el pipí i tornar al llit.
Però la solució, què passa?
Saps els juls d'energia que requereix aixecar-se a aquella hora?
És això, és un esforç extra.
Un esforç de gama alta.
Podries rebel·lar-te contra la bufeta i buidar-la al llit.
És una opció, sense aixecar-te.
Perquè si s'ha omplert de matinada,
només ha estat per fotre, tu ho has de tenir clar, això.
Però seria de ximple, fer això.
D'acord.
Perquè on et porta aquest acte de rebel·lia, amic meu?
No et porta enlloc. Bé, sí, et porta el destorb i el malestar.
Perquè t'acabaries perjudicant a tu mateix.
Dormir moll, o intentar dormir moll, no és còmode.
No és una cosa agradable.
No podries, no podries. No és una activitat que puguis portar a terme.
Marsal.
Marsal, m'agrada molt, això. M'agrada molt, Marsal.
Que bé que ho fa.
Llavors, què has de fer?
Has d'aixecar-te sense pensar-t'ho dues vegades, d'una rebolada.
Sí, clar. No estic d'acord.
Midzombi.
Jo crec que has de mesurar el nivell de potència de pipí
que estàs patint,
perquè, si és molt alt,
segurament et quedaràs tan a gust que podràs dormir després molt ràpid.
Això és com l'efectiu de la llum.
Però si no és gaire alt...
Depèn de la potència que tinguis contractada i el consum...
No, no, no, poca broma. No està ben vist.
D'acord.
Jo crec que, si ets a casa, et coneixes el camí de memòria.
Clar, si jugues a casa... Si jugues a casa...
Si estàs de visitant... Compte, eh?, de visitant...
Però si ets a casa, coneixes el camí de memòria,
i no cal ni obrir llums.
Ho fas amb els llums apagats, desme, amb els ulls tancats, si cal,
i tornes ràpid al llit amb l'allaujament de la bufeta buida,
i després ho agraeixes.
I jo penso... Sí, perquè jo això ho faig.
M'aixeco, llums apagats...
I vaig per inèrcia, perquè conec el camí,
conec el camí que m'ha de portar l'Ava o casa meva.
I després penso, si ho he esquitxat tot,
demà ja ho descobriré, demà serà un altre dia,
i repararé els desperfectes amb sanitoli.
No hi ha cap problema.
És arriscat perquè encara que et coneguis casa teva,
tu coneixes la teva casa a Cegues,
se't pot estrellar un dit contra el cantell d'algú en mobla.
Això és una cosa que pot passar.
Però cal assumir aquests riscos.
I això passa és una cosa que també passa amb les persones
que creus que coneixes a Cegues.
La gent que coneixes a Cegues,
algun dia, sempre hi haurà algun dia que t'ho paràs
contra algun assumpte que no t'esperaves.
És el mateix que passa amb una casa a Les Fosques.
No m'esperava aquest gir.
M'agrada molt.
Aquell cantell que en aquell moment no has calculat.
Persones que són cantells de mobles.
No, persones que són com casa teva a Les Fosques,
però que sempre hi ha un assumpte
que es transforma en aquest cantell d'aquest mobla.
M'agrada.
Si ets fora de casa, això que deia, és més complicat,
perquè ja has d'obrir llums, no hi pots anar a Cegues.
És molt més complicat, per tant, si pots, el que deia el Pep,
si pots, calibres una mica com està l'assumpte,
i dius, allargaré, fins al dia següent no em llevo.
I ja està, és això.
Al final, un acaba fent reflexions
i acaba veient que això,
que sembla una tonteria, el tema del pipí que t'aguantes a la nit,
demostra com som els humans perquè, en molts assumptes de la vida,
sentim grans incomoditats que no resolvem per mandra.
És a dir, la bufeta de la paciència conjugal, per exemple,
jo conec relacions que tenen la bufeta aquesta molt plena,
i no van a buidar-la tu, és acollonant.
I aguanten, i aguanten, i aguanten.
Està bé fer-ho, està bé fer-ho.
I és una reflexió interessant,
aquestes coses que ens van omplint la bufeta,
anar-la a buidar, encara que ens faci mandra.
I una cosa molt interessant també és que si ho fas,
jo que ho faig, i ho faig amb el llum obert,
al final sempre acabes mirant del mirall.
Sempre una mirada del mirall, sempre.
Una mirada dient...
A les 3 de la matinada som horribles.
A les 3 de la matinada som monstres.
Som monstres de malsons. Oh, quin monstre.
Saps qui és un monstre?
Qui? El Marçal? No.
Miquelet, on ets?
Hola, Albert, què tal? Miquelet!
Com estàs? Has estat...
Has seguit el que acabem d'explicar ara?
No gaire, perquè estava aquí ja...
No és que no m'interessis.
Gràcies, Miquelet.
Estàvem a la festa major de Sorre.
Estàvem aquí animats, perquè, per exemple,
si ahir va aparèixer el Canosa, quan no l'esperàvem,
ha aparegut la Marga a esmorzar aquí a la font on estem,
perquè jo ja havia convidat una veïna de Sorre
per xerrar de la festa major,
i ha aparegut la Marta amb la llet,
la Marga amb la llet, les tortitas,
i està aquí esmorzant amb nosaltres.
És una mica freestyle, aquesta secció.
Bon profit, bon profit.
Podem avancejar que són amb tu,
perquè què farem avui amb les rivalitats històriques
del Francesc Canosa i la Marga Codina?
La Marga, que és d'aquí, defensarà la Vall d'Àsua
i les petites rivalitats que hi ha entre aquests pobles,
i el Canosa farà el mateix, però amb els de la Plana,
que és d'on és, i no ho sabem, perquè no ho diu mai.
Què va?
Pobret.
No li cardis molta canya, home.
No, home, no.
Encara m'estan escoltant amb el cotxe pujant cap aquí,
després encara rebré.
Però bé, si vols, anem a xerrar de la festa major d'ahir,
que està tot escoltant.
Explica'ns una mica la festa amb aquests dos minuts que ens queden.
No, home, no t'ho explicaré jo, t'ho explicarà la Raquel.
Ah, la Raquel.
Bon dia, com estàs?
Bon dia.
Com va anar això de la festa, ahir?
Doncs molt bé.
Ara una mica de son, i la veu una mica així,
però bé, bé, molt bé.
Sí, quanta gent hi havia?
Perquè, clar, sorri, viuen deu persones,
però quanta gent hi havia ahir a la nit, aquí?
Doncs hi havia molta gent.
Podem dir que més de 400 persones hi eren.
Això és multiplicar la població per a ells.
La població per a 40.
M'has explicat una cosa, que algunes d'aquestes persones
eren l'efecto walking dead.
Què vol dir l'efecto walking dead a la festa major de Sorre?
Estos són els que apareixen després que acaba l'orquestra,
i comença el dijoc, eh?,
i hi ha un relleu de...
Un relleu generació.
...de la plaça.
Llavors, els que estan fent els botellons
o passant la festa a la primera hora,
al voltant, bueno, pels carrers del poble,
quan comença el dijoc i, doncs, apareixen a la plaça.
Però són bona gent o no es comporten?
Bueno, n'hi ha de tots,
perquè després trobem molts terrestres per allà
que se'ls podrien endur.
La veritat és que podrien ser una mica més pulits.
Tu m'has parlat d'unes persones manegades,
o no és veritat, això? Sí.
Sí, sí, de l'hort.
Li han desmanegat... Li han desmanegat unes persones a l'hort?
Ai, pobra. A Raquel.
I l'evolució d'aquesta festa, Raquel, com era abans i com és ara?
A veure, si em poguessis fer una traslació,
perquè m'has parlat que abans es sortejava el cordero...
Miquelet, 30 segons, tenim 30 segons. 30 segons.
Em pots explicar el sorteig del cordero, Raquel?
Una de les coses que fèiem típiques aquí
i a tots els pobles de la muntanya eren les toyes.
Les toyes eren que es rifaven diverses coses,
però sempre el que no podia faltar era el corder.
Es rifava un corder i després una caixa de cava.
Això ajudava també a guanyar diners
per sufragar les despeses de la pròpia festa.
Que es va acabar el cordero el dia que un va decidir emportar-se'l
a la mateixa festa en comptes d'esperar el dia següent
amb una furgoneta i se li va escapar muntanya amunt
i no el van trobar mai més.
Això és el que m'han explicat, eh?, informació de servei,
que vaig estar fent treball de cama ahir per la nit.
Miquelet, avui, des del Pallars Sobirà,
connectarem amb tu també a la següent hora.
Moltes gràcies per apropar-nos, aquest testimomi de la festa.
Un abraçada. De res.
Un abraçada també al Pemolero i al David Balaguer,
a l'Enric Soler també.
Un abraçada per tancar en relats curts.
Avui, des de la sala d'espera,
sabrem quant dura una emoció sèntimo.
Ei, em sents?
Fa 18 moments, 18, que espero en aquesta sala d'espera.
He dit espero.
Hauria d'haver dit desespero.
Sé que desespero per moments,
i ho sé perquè una emoció, la desesperació, en aquest cas,
és un procés químic que dura 90 segons.
Un moment i prou.
No ho dic jo.
Ho diuen una colla de científics del cervell
que van descobrir que només es necessiten 90 segons
per viure una emoció dins del cos.
Ho fan sonar molt fàcil.
Diuen, després dels 90 segons,
les restes emocionals són únicament responsabilitat
de la persona que tria a mantenir-se
en aquest bucle emocional.
Es veu que una emoció neix i mor en un moment i prou.
Després d'aquest moment,
si continues sentint por o ràbia,
o angoixa o desesperació,
has de mirar què passa, què tens dins teu,
que estimula de nou uns determinants circuits.
I, sobretot, has de parlar amb la teva amígdala,
diuen els experts.
Has de parlar amb la teva amígdala i dir-li què sents.
Es veu que els estudis de resonància magnètica del cervell
mostren que aquest etiquetatge d'emocions
calma la regia cerebral implicada
i t'ajuda a recuperar el control.
Jo no sé on carai és l'amígdala.
No tinc cap control pel que en queda arribar.
Per tot això, desespero.
Moment rere moment, l'emoció no desapareix.