de Netflix i a Cabo Diario de las Campeones, la catalana Joana Pedrós, que s'ha endut el premi a la categoria de documentals esportius. Ja tornem a ser aquí, a l'OESC, el magazín que t'acompanya cada tarda de 4 a 6 a la teva ràdio local.
Santa, anem i engeguem aquesta segona hora del programa d'aquí a l'oest, quan ara mateix tenim 9 graus a Trem, 11 hi ha al Guaire, 12 són els que trobem, al Picard, Rosselló, a Gramunt, Mollerussa, a Torreferrera, també al Besa, al Farràs i al Menar. Finalment, 13 n'hi ha a Lleida.
Encitarem aquesta segona hora del programa amb la nostra secció de literatura, on avui la Maria Gateu ens porta un tema molt especial. En concret, noia contra noia, l'assaig de la periodista Sofé Gilbert, editat per Raigbert en català. Un text aquest que analitza la cultura pop dels primers del 2000 i la misiogínia existent en la mateixa. La Gateu ha parlat amb l'autora sobre aquesta i altres qüestions al voltant del feminisme.
I canviem d'àmbit però no abandonem aquesta jornada reivindicativa i és que en aquest redescobrir el que tindrem avui el que farem és deixar de banda aquest conèixer els pobles i el que farem és parlar amb motiu d'aquest 25 ene del servei d'informació i atenció a les dones per si encara hi ha algú de vosaltres que no n'ha sentit a parlar mai. La Júlia García i l'esciata del Pallars Jussà ens expliquen de què tracta tot plegat.
I acabarem el programa amb la secció Medio Ambiental d'aquest Espai, de Lleida Natura, que avui amb el nostre col·laborador Lluís Culleré portem un recopilatori de curiositats de fauna lleidatana. I ja ho sabeu, podeu reescoltar totes les seccions del nostre programa. Quan ho desitgeu, el nostre portal web a www.aquialoes.cat.
La veu del Pirineu i de les Tarres de Lleida, aquí, a l'oest. Som el que llegim, l'espai literari d'aquí a l'oest. Que condueix la Maria Gateu, que si li preguntem on et trobes, molt bones endavant.
Doncs ens hem traslladat fins a Barcelona perquè l'espai línia de la ciutat com tal ha acollit la presentació de Noia contra Noia sobre com la cultura pop ha enfrontat una generació de dones de Sophie Gilbert i editat en català per raig verd. Es tracta d'un assaig que analitza com la cultura pop de finals dels 90 i dels primers 2000
van provocar l'aparició del postfeminisme, és a dir, com la música, les sèries, el cinema, la literatura, etc. D'aquella època van promoure una misogínia que llavors passava desapercebuda però que ara podem identificar com a violenta i descarnada. I a més a més com aquest postfeminisme s'ha basat i s'ha estructurat a partir d'aquestes manifestacions culturals.
Per traslladar-vos que s'ha parlat a la presentació i per poder també abordar part d'aquest assaig, tenim aquí amb nosaltres l'autora, la Sofi, que primer de tot us la presento. Ella és periodista, viu a Londres, és redactora del diari d'Atlàntic, en les seccions de televisió, llibres i cultura pop i entreteniment. El 2024 va ser guanyadora del Premi Nacional Magazine per la categoria de reviews, és a dir, crítiques,
i ressenyes i va ser finalista l'any 2022 al premi Pulitzer en crítica. Sophie Gilbert, bon dia. Bé, comencem. Primer de tot també tenim aquí la traductora Marta Ermengol, que ens farà el favor de fer la traducció simultània.
Sisplau, Sophie, digue'm que les millennials ens hem recuperat, o almenys hem reformulat més orgànicament aquesta cultura pop misògina en què hem crescut.
Sí, crec que ens hem recuperat. Per descomptat, en certa manera, és extraordinari si ens mirem la història recent, fins a quin punt ens n'hem recuperat de bé, perquè les dones ara tenim carreres i ens va bé la feina...
A mi el que em semblava interessant era mirar enrere la història per intentar entendre les coses en què no solem pensar, les coses que no estan presents a la nostra vida quotidiana.
les ideologies i idees que vam absorbir de la cultura popular tots quan érem adolescents i joves. I això són coses que estan molt arrelades, en les que no pensem gaire sovint. Però per descomptar l'aspecte de la relació entre la sexualitat i el poder a la cultura d'aquesta dècada és una cosa que a mi m'ha influït molt.
I a mesura que et fas gran, crec que cada vegada t'has d'esforçar més en capgirar-la. I en aquest llibre el que jo volia crear era un marc referencial que repassés aquesta història recent i que ajudés a les dones a entendre les idees que potser vam absorbir sense adonar-nos-en.
A la intro, a més a més, hem mencionat aquest concepte de postfeminisme. Per a contextualitzar els oients una miqueta, ja sé que és complicat i ho podem fer de manera resumida, però en què consisteix, Sophie, aquest postfeminisme? I també, per altra banda, per què tot el que mencions, a noia contra noia, resulta o afavoreix la creació d'aquest postfeminisme?
El postfeminisme és molt complicat de descriure perquè, més que una ideologia, és una mena de tendència mediàtica. I va sorgir no perquè cap individu ho defensés com a ideologia, sinó com una mena de...
de manera d'anar a la contra del feminisme. Es deia que les dones ja eren iguals que els homes, que ja no havien de lluitar, podien lluitar, podien sortir, estaven sexualment alliberades, podien gastar diners, eren lliures per fer el que volguessin amb la seva vida. I era aquesta idea, que aquesta motxilla del feminisme, aquesta manera antiquada de pensar en el moviment de les dones, que feia una mica de vergonyeta i ja no era necessari.
I vam començar a veure aquests personatges com la Carrie Bradshaw, la Bridget Jones, l'Ali McBeal. Eren molt més individualistes i els seus relats giraven exclusivament al voltant de la seva vida amorosa i molt menys sobre les seves passions o les seves ambicions.
A més a més, que després parlarem de l'individualisme i de tot plegat, però jo tinc una pregunta per tu, és bàsicament si tu vas rebre en algun moment, i treballant en mitjans, sent periodista, algun tipus de crítica o de toc d'atenció, ja no només per fer aquest llibre, sinó també per tenir aquesta mirada més crítica cap a tota aquesta indústria de l'entreteniment.
Sí, cada vegada que escric sobre la misogínia em preparo perquè sé que m'arribaran molts correus electrònics, de vegades no correus, però a vegades és tòxing en xarxes socials,
Algú va escriure un article sobre la rialla de la càmera Harris el 2024 i va intentar trobar totes les fotos meves que va poder per dir coses molt poc agradables sobre mi. Coses que en certa manera és molt infantil, molt pueril. Alguns d'aquests comentaris em van fer riure. Però d'altres maneres trobo que és una cosa molt més sinistra perquè és un intent de silenciar les dones.
I jo he viscut versions molt suaus d'això, però altres escriptores i periodistes han viscut coses molt més terribles. I crec que és una cosa que et dona que pensava quan penses en què escriuràs, et preguntes si et valdrà la pena o a qui segueixes quan tries un tema.
I, a més a més, el capítol Girls Power, Boy Rage, parles de Bikini Kill, Senator Connors, Torriamos, Kim Gordon, totes les protagonistes del moviment Riot Girl i d'altres dones també d'aquest grunge i post-grunge dels anys 90 i de finals dels 90. D'elles, bàsicament, que protestaven i molt, que hi havia molta ràbia a les lletres i fins i tot també la pròpia Fiona Apple, que a mi personalment m'agrada molt també,
va dir respecte a com es va tractar el seu tema criminal l'any 96 Aprox. Bàsicament les decles les llegeixen tal qual. Vaig decidir que si havia de ser explotada, m'explotaria jo mateixa. Tu creus que Britney Spears, les Spice Girls, Cristina Aguilera, etc., van ser conscients d'aquesta explotació fins a les últimes conseqüències? Explotació que s'ha explotat.
La qüestió principal del llibre per mi era com arribem d'aquest moment de les Riot Girls, de la Cineid O'Connor, totes aquestes artistes que tant m'emocionaven quan era jove, fins a la Britney Spears, que és molt més passiva, molt més sexualitzada, molt menys activista, i tota aquesta generació d'artistes.
I per mi el tema comú era que tan bon punt la gent percep que pot fer diners a costa de les adolescents venent-los el que sigui, fent servir les adolescents per vendre coses. Es va acabar la història per les aggregats i les raios girls. El millor exemple n'eran les espais girls, perquè en el primer any i mig que vam fer teníem...
500 milions de dòlars de contractes de vendes comercials, de sobte venien a Colònia, fins i tot una torradora, càmeres polaroid, i de sobte crec que va ser fantàstic adonar-nos de com de poderoses eren les adolescents, però pel que fa a l'explotació crec que és molt difícil saber res del món quan tens 16 anys, sobretot quant poder tens, quanta autonomia, si t'estan explotant o no.
Poses molta confiança en les figures d'autoritat que t'envolten i, si no t'estan ajudant, costa molt de donar-se'n. Jo crec que, en el cas de la Britney Spears i el rol del seu pare, realment no tenia la veu que hauria d'haver tingut en algú tan jove i vulnerable.
A més a més, no aprofitant això de la música, l'altre dia Sophie amb l'Eduard Morell, que és un col·laborador i musicòleg que tenim a la ràdio, vam anar a analitzar el nou disc de Rosalia i ell va afirmar que, segons la seva lectura, concretament del videoclip Berheim, Rosalia feia apologia dels ideals de dreta, dels llupis dels Estats Units, per la tradició també amb la religió, també de l'individualisme. No sé si tu penses igual, en aquest sentit, en Rosalia,
però tenint en compte que això és una possible lectura i anant més enllà, hi ha esperança en els referents actuals de la música pop, en aquest sentit?
A mi em sembla que qualsevol persona que es dediqui a fer art, sobretot una dona jove com ho és la Rosalia, saben que tot el que fan es criticarà, es desmuntarà, s'analitzarà, es criticarà i crec que són
I quan algú es fa artista, tothom té coses concretes que volen dir, no? La gent té un art concret que vol ensenyar al món. Però repeteixo que tornem a parlar amb... Crec que és important saber què passarà i has de tenir la valentia de fer-ho, malgrat tot. Però pel que fa als referents, crec que la música que es fa ara mateix és molt potent i molt complexa i molt interessant.
I no cal que ho faci tot bé. Pot ser suficient el fet d'experimentar i equivocar-se i provar noves coses. Penso en el disc de la Lily Allen, que és un disc molt personal sobre la ruptura del seu matrimoni. I és evident que ella això ho veu com un poder actiu, reclamar el seu relat.
però també a l'hora de fer el seu art, que és una cosa importantíssima en el seu temperament com artista. De fet, tens raó, al final, no? I de fet, a la presentació ho has comentat també, que el que tenen les artistes actuals és aquesta... O sigui, com que els dona més igual el que pensi la gent, no? Ells volen estar satisfetes de la seva obra i ho fan també per elles, òbviament, per mostrar-ho, però també per elles. I això és important, crec jo.
I, a més a més, al llibre hi ha una cosa important, o almenys que a mi m'ha semblat molt revelador, és el concepte del fàstic, que tu mateixa dius que és una emoció poc estudiada i també al mateix temps molt poderosa, i que la misogínia precisament es sustenta en això, en el fàstic, per desembocar l'odi cap a les dones, els seus cosos i tot el que impliqui.
Sí, per mi això va ser una cosa molt eloquent, perquè com a dona que es desplaça pel món, totes experimentem l'esmissogini, el llenguatge misògin, que fa servir el fàstic com a arma, però a través de la reacció que genera el fàstic, que és un judici moral molt dur, i veure les maneres en què aquesta relaxació s'instrumentalitza, sobretot,
En la política ho vam veure amb la Kamala Harris, que se la va hipersexualitzar per l'oposició durant la campanya, però qualsevol dona a l'esfera pública, si algú et vol rebaixar, si algú et vol matxacar, et fa semblar fastigosa o plena de defectes o mereixedora del menyspreu. Crec que és important que siguem molt més conscients d'aquesta reacció, entendre quan algú intenta causar fàstic.
I, a més a més, seguint també amb altres qüestions que es tracta del teu llibre, els capítols, que passen per diferents qüestions, i al llegir-los, no només, i també agafant una miqueta tot això del fàstic, no només m'he preguntat per les que ens hem criat en aquestes manifestacions, les que hem crescut en aquest ambient cultural, sinó també per les mares, les professors, les dones adultes que ens acompanyaven,
És a dir, elles, després de fer aquest llibre, creus que eren conscients de tot això, d'aquesta misogínia, vull dir, o tot i ser conscients no van poder lluitar contra ella?
Crec que és un dels motius pel qual vaig voler escriure el llibre com un llibre d'història i fer-lo tan exhaustiu com vaig poder, perquè aquestes són la mena de coses que normalment no es tracten com història. La història sol ser d'homes que van a la guerra política, etc. Però el tractament de les dones
en aquesta època va ser molt únic en molts aspectes i lamentable en molts d'altres, i alhora no tenia res de nou. I crec que una cosa que perdem com a feministes, quan sempre estem disposades a esborrar el feminisme del passat i fer les coses d'una altra manera, és que perdem la saviesa que ens va aportar parlant de nosaltres a nosaltres.
I jo ara he estat promocionant el llibre durant els mesos i tenint moltes converses. Sembla que les diverses generacions de dones tenen un gran desig de comunicar-se per aprendre les unes de les altres. Els mitjans normalment malden per contraposar que si els millennials contra la generació Z, els millennials contra boomers, però crec que podem guanyar molt...
Descobrint com de semblant són moltes de les nostres experiències, perquè tot d'una tindrem un marc a l'hora de pensar sobre com lluitar, com reaccionar, com les coses que van passar es poden repetir en un futur. Llavors queda feina per fer, eh, en tinc.
A més a tot això, i parlem ara sí dels veritaders, diguem-ne, responsables de tot plegat, els que movien els fils entre vestidors, és a dir, publicistes, productors, inclús també periodistes, s'han redimit d'alguna manera, se'n penedeixen, podríem dir? Són conscients del mal que han provocat?
Vaig celebrar un correu del director d'American Pie. Demanem disculpes per la pel·lícula? De manera que crec que sí, que en alguns casos hi ha una curiositat real i una voluntat de, no necessàriament,
Bé, entendre que corrien uns temps molt diferents, les regles eren molt diferents, la mentalitat sobre les dones i sobre com mostrar-les eren molt diferents, i crec que entendre que les coses canvien i que l'art que es va fer als 2000 no es faria necessàriament avui dia té valor, però hi ha gent que no demana perdó per res del que va passar,
perquè l'únic que els importava era l'èxit i els diners, i els agrada tot això. Llavors és possible que potser tornem a caure en aquest joc, en aquests paradigmes.
Crec que al llarg del llibre el patró és un de progrés, tornem enrere, progrés, tornem enrere, i cada reacció és una contrarreacció. I tot el que guanyen les dones sempre sembla generar un intent deliberat per reduir-los. Alhora, quan em fixo en com jo visc la meva vida i com el meu marit i jo, doncs...
pugem els nostres fills, és molt diferent de com em van criar a mi, com ensenyem als infants a pensar en els altres, a respectar-se els uns dels altres. És a dir, que jo crec que hi ha progrés malgrat aquest pèndol que ens porta endavant i enrere i això ha de ser suficient per fer-nos-ho continuar intentant.
Sí, tant de bo, eh? D'altra banda, i potser jo, perquè estic rodejada també d'aquest perfil de persones, eh? Però t'asseguro, i no sé si això passava ja també abans, que molts homes, o més, millennials i homosexuals, tenen com a referents aquests personatges que menciones tu a la cultura pop dels 2000, no? Per exemple, Brindis Pears.
ells són conscients també d'aquesta misogínia o els va afectar d'alguna manera pel fet de ser subjectes fora de la norma heterosexual i per això les tenen com a referents o no i per això les tenen com a referents. Aquesta pregunta és molt complicada.
La cosa que jo mai no vaig voler fer amb el llibre és qüestionar l'efecte d'algú per res. L'amor, el plaer, són molt difícils de trobar i si alguna cosa et dona alegria, ja sigui la telerealitat o un fandom...
No es tracta d'aprendre-li res a ningú, sinó de crear una nova manera de veure el poder i, sobretot, aquelles maneres en què la cultura ens diu que pensem sobre els homes i les dones d'una manera que refermi la dominació masculina i la fragilitat femenina i els defectes femenins. De vegades...
Jo entenc que els fandoms concrets, jo ho entenc, el ser fan d'alguna cosa cultural, jo soc fan de moltes coses, i no es tracta de qüestionar l'efecte per l'art de ningú, sinó d'expandir la nostra visió sobre això.
I a banda d'això, també les persones trans, no binàries, nascudes en aquella època, de quina manera, que tu també en parles, sobretot del col·lectiu trans en alguna part del llibre, però de quina manera els va afectar tot plegat? Com han evolucionat ells?
És que era una època tan diferent que durant la meva recerca pel llibre les persones trans no tenien gairebé gens de visibilitat i per descomptat no em vaig trobar res a la meva recerca sobre persones no binàries. Però allò com les dones trans realment se'ls va rebre amb els braços oberts era la telerealitat.
I crec que això és una mostra de com de difícil pot ser aquesta història, perquè tenim un fòrum que, per una banda, és molt perjudicial, molt reduccionista per les dones, però és l'únic lloc que va donar a les dones trans un lloc on mostrar les seves vides i aparèixer i explicar la veritat sobre si mateixes d'una manera humanitzadora i que crec que va ajudar a canviar l'opinió pública cap a millor. Pel que fa a la història, sempre és molt complicat i sempre està tot ple de matisos.
I ja per acabar, ara sí, Sofí, com ha anat i com està anant, no? Ja no només el fet de publicar el llibre amb Raj Bernou i en català fer la traducció, sinó també la teva experiència de la presentació i a Barcelona, etc.
És increïble perquè, en primer lloc, hi ha el fet que el llibre, que a mi em sembla que en gran part tracta sobre la història britànica i americana, el fet que es faci eco entre la gent d'altres països, em sembla extraordinari. Crec que això, de fet, és un testimoni de fins a quin punt tants els nostres productes que consumim són compartits a través d'internet. Però ha estat
És extraordinari veure les diferents interpretacions del llibre i els referents culturals i personatges sobre els que jo mai no havia sentit parlar a diversos països i entendre que la misogínia té molts gustos però sempre és la mateixa marca. Saps què vull dir? I compartim moltes coses, hi ha moltes coses en la nostra experiència compartida que ens uneix.
De fet, personalment, crec que aquest llibre és necessari sobretot per crear aquesta consciència que comentaves tu, ara amb la resposta sobre el tema dels homes homosexuals i millennials, que al final és crear consciència, independentment que ens continuïn agradant aquests productes, aquestes figures, aquestes artistes, l'ideal és tenir aquesta perspectiva i sobretot la consciència del que va ser i com l'hem rebut i també perquè no es torni a repetir.
Sí, crec que això és el que jo volia fer, poder contemplar aquesta història entenent-la d'una manera que ens ajudés a veure-la amb claredat. No només entendre la història, sinó entendre la nostra interpretació d'aquesta història i les lliçons que ens vam treure.
I ajuda la gent a entendre que també podem qüestionar aquestes lliçons, que no hi ha res immanent i que podem canviar la nostra mentalitat. Només hem de voler fer-ho i formar-nos millor. I crec que això és un bon lloc per començar.
Doncs ara sí, gràcies, Sophie Gilbert, per aquesta entrevista i repetim als oients que ella és l'autora de Noia contra noia, sobre com la cultura pop ha enfrontat una generació de dones, editat per Rajberg. Moltes gràcies, Sophie, moltes gràcies, Marta, per aquesta traducció i que vagi molt bé la resta de dia a Barcelona. Moltíssimes gràcies. Aquí a l'oest...
Sabies que... Les plantes també parpellegen? D'acord amb un nou estudi de l'Institut de Ciència Wisman, les plantes ajusten la fotosíntesi en els canvis ràpids de llum utilitzant un sistema de detecció sofisticat, similar a la forma en què l'ull humà respon a les variacions en la intensitat de la llum.
Aquesta regulació de tipus sensorial funciona a baixes intensitats de llum, quan la maquinària de la fotosíntesi és més eficient, però també és més vulnerable als augments sobtats de llum. Redescobrint-nos, l'espai que ens acosta a pobles, gent i històries amagades de les nostres terres.
Doncs som i ens hi posem amb aquest redescobrir-nos de la Júlia Garcia, en què ens porta a la SIAT i sobretot ens hi porta per saber com pot ajudar aquest a les dones en situacions de violència masclista.
Avui, coincidint amb el 25 de novembre, Dia Internacional per a l'Eliminació de la Violència enves les Dones, us portem un redescobrint-nos sobre el CIAT, que és el Servei d'Informació i Atenció de les Dones. En aquest cas, compto amb Ares Badia, psicòloga del CIAT de Trem, i Lídia Batllé, tècnica.
Per entendre millor què és la violència masclista, la Lídia ens explica que sovint no és només física. És veritat que de seguida ens ve al cap o crits o cops o empentes, no? I realment hi ha molts més tipus de violència, no? N'hi poden haver més de deu.
Això només seria una categoria que seria la física. Són coses més subtils, conductes menys visibles o que se'n parla menys però que també són igual de greus i tenen com les mateixes conseqüències, no? Violència verbal, social, emocional...
Hi ha violència emocional, econòmica i psicològica, que deixa cicatrius igual de profundes que la violència visible. Moltes vegades són les paraules, no els cops, les que ens marquen. Fins i tot al punt de dir, tens una persona davant, que és una dona que ha sigut colpejada al cap repetides vegades i per això ha perdut vida, i tot i així et dirà que el més greu per ella, o el que va viure més malament, és una frase que va dir que, per exemple, que no mereixia viure, no?
Aquestes frases humiliants o amenaces poden desestabilitzar la confiança de la víctima, recordant-li constantment la seva situació de vulnerabilitat. Els efectes psicològics poden ser molt més greus i duradors. Un 63% de les dones que han patit violència masclista acaben desenvolupant un trastorn d'estrès posttraumàtic. Són dades importants, un 50% de pressió.
i altres trastorns que també són freqüents, ansietat, disfuncions sexuals, insomni, baixa autoestima, això també està present en quasi tots els casos. El CIAT acompanya aquestes dones amb suport psicològic i assessorament legal, ajudant-les a recuperar la seva autonomia i seguretat. A més, cal recordar que aquesta violència es produeix des de casa, un lloc on ens hauríem de sentir còmodes i segures. Són els àmbits més íntims de la persona, quan aquests àmbits estan afectats,
I és el nostre espai segur, d'alguna manera, perdem el nord de l'existència. O sigui, si això ens falla, la visió en altres aspectes també. El CIAT ofereix un espai segur on parlar, ser escoltades i començar a recuperar el control de la vida. Moltes dones arriben al cervell amb un pes emocional afegit.
que tenen totes com un sentiment de culpa, com que viuen que el que ha passat és culpa seva, i costa molt sortir d'aquí. I llavors es menys tenen també per tota la situació. Creuen que arriba un punt, no dic que sigui així ni que totes ho considerin, però és com si m'ha passat és perquè alguna cosa hauré fet.
El servei treballa per trencar aquest sentiment. Ja ens parlen de com sovint la víctima queda atrapada en aquest cicle. El cicle de la violència passa per diferents fases que es van repetint, que són l'acumulació de tensió, després hi hauria l'esclat d'aquesta acumulació de tensió, de petites coses i tal...
i quan hi ha l'esclat passa un episodi més fort que et tanqui la porta i t'ha tancat a casa o que t'aixeca la mà o el que sigui. I després d'això ve la lluna de mel. A la lluna de mel és el que fa dubtar a moltes dones de dir, ostres, realment vol canviar.
I el transmetre que això és part d'un cicle i que es repetirà i cada vegada que es repeteixi seran fases més curtes, la violència cada vegada serà més forta, només el saber que existeix com una explicació amb això i que forma part d'un cicle i no és que sigui un penediment d'alguna manera com real, això a vegades ajuda molt a prendre consciència d'aquesta situació.
Per acabar, recordar que si a qualsevol dona li ha ressonat això, pot contactar amb el siat de la seva ciutat. Acostar-se al servei és el primer pas per recuperar el control de la pròpia vida. Aquest 25 de novembre el missatge és evident. La violència no és normal i hi ha ajuda disponible. Aquí a l'oest, contingut de tota mena. Contingut per a tu.
Lleida Natura, l'espai dels tresors medioambientals de casa. En Francesc Balanyà, 2A1 Lleida Ràdio.
Trama final del programa que reconec que jo agafo moltes ganes per dos motius. D'entrada perquè torno a saludar el nevei col·laborador, però és que realment és amic també, Lluís Collene, què tal? Molt bona tarda, Fran. Que sempre contagi aquest bon rotllo, però carregat de coneixements i avui, de fet, he dit, escolta, per què no fem una cosa? Per què no contagem de curiositats a la gent? Perquè les nostres bèsties... A vegades tu i jo ens escrivim, hòstia, has vist això? Sabies que aquest fa? Doncs compartim-ho amb la gent. Sabíem coses rares. Sí, sí, sí.
Llavors, fem un recull de curiositats. Aquest animal, sabies que aquest animal fa això? Saps què és el millor d'aquesta secció? El que ens falta per aprendre. Direm curiositats i xerrades dels bitxos i tal, però el que...
És que ens falta molt més per aprendre que el que sabem. Això encara et pica més. Sí, i jo soc del pare, també, Lluís, que... Bé, és la estratègia nacional geogràfica, no anem a descobrir el món, que segurament perquè a molta gent li atragui la nostra fauna és quan saben que un pitjor fa determinada cosa, perquè aquí fa uuu, llavors s'hi fixa, el mire, el busca... I una mica, doncs, anem a fer el nacional geogràfic a l'oponenti.
Una insecta amb curiositat. Amb curiositats. I us hem de dir, perquè clar, sobretot, que és qui en sap, però un servidor com qui també fa molts temes de natura, d'animals, doncs em va aprenent pel camí,
I n'hi ha moltíssimes. Hem agafat aquestes espècies perquè el faran tenir un llistat d'un programa que fa i hem dit les 7 o 8 primeres, que ja veiem que n'hi havia moltíssimes, però que segurament no són ni les més espectaculars ni les més increïbles, però que crec que això ho farem en algun altre programa perquè és molt xulo explicar les curiositats que tenen els animals i que, de fet, quan parles amb porfans en la matèria, és el que tenen ganes d'escoltar. Les coses, les curiositats aquestes, comportaments...
extravagants, tècniques o tàctiques de supervivència. És apassionant. És apassionant. Jo no sé llet, que moltes vegades quan parlem de la natura, dels segants de Lleida, hi hem d'aquelles espècies xules, importants que tenim, que és el gat blau, que el nom li ve com a ell el dit, perquè té aquell blau que sobte, que aquesta curiositat me l'ha dit el Lluís fora d'antena i m'ha explotat el cap.
que el blau li va com a neia el dit, doncs què passa amb el blau? Jo, parlant un dia amb el Pere Renom, em va dir que el blau no existeix a la natura, i em va explotar el cap, perquè el meu gatx blau, o el blauet, o tants i tants ocells que utilitzen aquest color,
A més com a estratègia per camuflar-se entre cel i aigua i diu que és l'absència de pigment, em sembla que em va dir, i el reflexi de tots els altres colors. Alguna cosa així, ho hem de mirar exactament, però que et diguin que el blau no existeix a la natura com a tal, no hi ha un tint blau.
És forta. Sí que ho és. A mi m'està explotant el cap, eh? Si algun sap i vol un dia vindre a nosaltres a explicar-nos-ho, nosaltres encantem que tenim ganes d'aprendre. Però que sí que hi ha herbes tintòries que se'n van al blau. O sigui...
Segur que si ho ha dit, aquesta eminència, de les coses científiques... Algo hi ha, algo hi ha. Algo hi ha. Per cert, aquesta gran notícia tan mona, que a vegades la gent no s'imagina que tenim, que té els dits de Ventosa, la reineta, que tu la veus i dius, aquesta és una foto nacional geogràfica, ara que la pel·laves, doncs la tenim aquí. Eh...
Granoteta arbòrea, bàsicament. Guapíssima, sí, sí. Guapíssima, preciosa, la reineta. Fins i tot un republicà com jo, veig bonica la reineta, imagina't. Doncs la reineta té un color verd espectacular, però podem trobar reinetes blaves. M'al·lucina. Per què? Jo no n'he vist cap de reineta blava.
Això m'ho explicava l'Eduard Pujol, ja em disculparàs, aquest president dels arpetòlegs, que també hem tingut en aquest espai en diverses ocasions, que es veu que és quan li falla un pigment perquè li fa la barreja, el verd és barreja de blau i groc, i que ell aconsegueix aquest color per aquesta barreja de no sé què. Però clar, si em dius que el blau no existeix, ja m'explota el cap. Però em deia que el com així, eh? El blau deu ser de tres altres colors o...
I li falla, a vegades, aquesta part de la pigmentació, per tant, no hi ha aquest verd resultant, i se troba de blaves, i ell m'ha dit que a Lleida n'ha vist tres de blaves, eh? Un blau, però més un blau intens, preciós, bonic, espectacular. Seria falta el pigment groc. Sí, i les reinetes tenen una cosa com els camaleons, saps què? Canvien de color.
i m'explicava l'Eudald que així com els camaleons i altres animals ho fan en funció del seu habitat o de l'estrès és a dir, per necessitats del moment no, no, que els sembla però que no està demostrat que és segons el seu estat d'anem i poden canviar radicalment de color del verd a anar al marró però els que estan anava a dir tarades amb aquest blau bonic canvien, no recordo quin color em va dir
Però canvien a un altre color, perquè els falta aquesta pigmentació també per fer la transició. Això li passa a la reineta, a casa nostra. Si s'enfaden es posen vermelles, no? Això no passa, això els humans no ho és. Vinga, va, picot verd. Va, a dir picos bilines, no, però li van canviar a picos xarpei. Picos xarpei, picot verd ibèric.
Són ocells que, com sabeu, martilleixen tot el dia els arbres, tant per fer niu com per buscar aliment, per treure insectes xilòfags de la fusta. És el pájaro loco, per tant que l'hagi perdut. Quan anem a Portaventura, aquella mascota d'allà està inspirada amb aquest ocell. A la família, sí. Sí, sí, els picots en general, tant que piquen a la fusta...
Això els provocaria un dan cerebral important i tenen com un coixí escumós a la part del davant i després una llengua llarguíssima que els serveix per posar-la dins dels forats de la fusta per treure els xilòfags, aquests insectes que mengen fusta,
I aquesta llengua, a l'hora de recollir-la, l'envolten al voltant del crani. A mi me'n recordo, segur que aquell xicle del boomer, que se't deia que és com un xicle que anava dintre d'un cercle, doncs vendria com a ser això, aquell xicle encerclat. Clar, imagineu-vos la bèstia que s'apropa al tronc i posa orella, crec que és, allò d'on deu ser...
Has de picar amb tota la teva força per trencar. Sí que vas a troncs arbres morts, o parcialment morts, amb aquesta fusta que... Fusta més tova. Més tova. Però, clar, és un superesforç amb el pec. Ha de picar molt. Sí, sí. Et retombaria el cervell tot el dia. I tant és forç. Per fer un foradet i agafar un cuquet, doncs no, que hi ha llengües... I segueixen les túnels, cavitats que ha fet el d'Arstevichitos i se'ls va entrepar. Sí, sí.
I jo del picot també sempre explico una cosa, que és que molts ocells tenen aquelles cues llargues, formoses, boniques, i el pobre desgraciat del picot... Una cua curta, però duríssima. Però, com tota la natura, té un per què. Quin és aquest per què?
Perquè és perquè van agafats amb les urpes al tronc i apoyen la cua per mantenir l'equilibri i tenir un punt d'apollo. Perquè imagineu-vos picant tota la vostra força contra una paret o un muro que s'ho tindria rebotat. Primer el cap aconsegueix que no t'exploti, ja tens uns coixinets interns.
La llengua que dóna el to... La llengua que dóna el to... La llengua, dos. Però ara és que si pega amb tota la força no surtis rebotat. Doncs aquella cua fa com de contraport, allò és clavell d'això, i ell ho ha dit de passada, quan dibuixem un ocellet, un part de led, li fem allò tres ditets davant i un darrere. Doncs aquest no, que té dos davant i dos darrere. Jo sempre dic que és com una pinça
Perquè s'ha agafat més fort. Sí, sí. Això, els zigodàctils, ho tenim amb... amb diverses espècies a la natura, com els picots. Tenen... A més, és molt xulo veure una petjada de qualsevol picot, perquè es veuen dos dits endavant i dos endarrere. I tenen una forma d'h. Guapíssima. Paraes de rastres. Va, anem amb algun animal que m'agrada a dir com... d'aquells criminalitzats.
que parles de que té també un singular rastre com és la rata d'aigua. Osti, molt xula. La rata d'aigua... Bueno, el rastre i la evidència de la presència de rata d'aigua és quan trobes les tiges d'herba que tallen per menjar, les tallen en diagonal. I això és molt característic exclusivament de la rata d'aigua. Clar, també...
Costa trobar rates d'aigua, però sembla que n'hi ha alguna més de les que s'havien censat. A Mollerussa, per exemple, han aparegut al canal, a l'Estany i Bars, a Pla d'Urgell, contra tot el pronòstic hi ha presència de rates d'aigua. I igual que de llúdriga hi ha moltes coses que es van movent. No és que hi hagi una presència contínua, la rates d'aigua sí que hi és. Una llúdriga...
que, per cert, se'ns havia dit moltes vegades que era un bioindicador, és a dir, quan veies que allà hi ha llúdrigues, com altres espècies d'animals, indica que és un habitat poc contaminat, però després es va parir que no, que van trobar llúdrigues en llocs molt contaminats, i això que ells deia tan clarament, que sembla que no és tan així, perquè ens tenien tots pit allò de dir, epa, el segre i el llúdrigues han tornat a baixar, per tant...
En Lleida va entrar una llodriga en una botiga carmejó, em sembla, una vegada. A mi sí que me'n van portar una Vallcalent atropellada a Doctor Flaming. A Doctor Flaming? Ostres. Clar, devia ser al pavelló davant del 11 de setembre, que passa el canal aquell, devia fer la via, devia sortir... I devien saltar, en època de dispersió, fa molts quilòmetres fora de l'aigua. I devia saltar de la canalització aquella fins cap al riu,
I amb elles, si hi ha una ciutat pel mig, és sortejar. Malauradament, la van atropellar les quatre a la matinada, em sembla una cosa així. Estic a trobar-te una llúdriga, però al mig de Lleida també el policia. Escolta, passa d'aquí una llúdriga.
Parla de la Colània. Després de la matinada... Jo malauradament me n'he trobat un parell més, a part de les que et porten i tal, em vaig trobar una jo a Raimat i una altra al col·legi, a l'entrada a Lleida cap al Seventiri, l'antiga Nacional 2, que ja també hi creu un canal. O sigui que n'hi ha... La putada és que les trobem ja quan estan atropellades.
Però sí que es fan censos habitualment i surt més Llúdria de la que ens pensem. Sí, això està bé. Per cert, veurem si arriba el Castora. Això està... Saragossa ja hi és. De fet, un dels tècnics, no recordo el nom de la Generalitat, que ens parlava, crec que era la Llúdria, precisament, vam acabar parlant del Castor i deia, no ho hem acreditat, un agent rural o tècnic de fauna de la Generalitat,
però jo si m'hagués d'apostar jo diria que ja hi és pel ritme que es mouen és a dir, castors o el segre o el cinca vull dir que més d'hora que tard segurament veurem alguna notícia perquè ens sorprendrà i el castor com que deixa de rastre d'aquells que no és complicat de veure que per cert, d'aquesta rata d'aigua una curiositat
era element fonamental de la paella. Sí, sí, de la paella. La paella originària portava rata d'aigua. I la gent dirà, però què dius? Precisament apel·laves als canals a Mollerussa, als canals d'Urgell, i precisament el president de l'entitat que vetlla per les banquetes dels canals d'Urgell,
el Josep Maria Felip m'explicava la rata d'aigua i deia que en xerrades què feien explicant les... perquè ells veien per les banquetes, per aquells camins naturals amb arbres bonics que hi ha resseguint els canals i ramals dels canals d'urgell, però en una xerrada que explicaven la fauna que s'hi troba, parlava de la rata d'aigua, que explicava això de que forma part de la paella,
I es veu que hi havia un senyor gran, i em va agradar molt com ho explicava, que el pobre no gosava, que se l'havia tímid, però que va aixecar la mà dient, sí que és cert que jo quan era jove menjaem, però jo no menjava rates. Jo menjava aquest animal que vaig aquí projectat. Clar, és que no són rates. Però nosaltres no menjaem rates, que aquest senyor li estàvem dient que menja rates. I nosaltres li deiem, saps com li deien?
Saps quin si no entén, Lleida? I després hi vaig indagar, i també ho va fer a Josep Maria Felip, i es veu que era un nom molt més extès, el que et diré ara, que no pas el de Rata d'Aigua. Que, per tant, jo intento evitar per mantindre l'altre. Com se li deia? Bufó.
Ollo. Perquè quan els agafaves comencen a... I el nom popular era bufó. Això ens passa amb molts noms de la fauna. Tenim una riquesa de noms, tenim una riquesa de noms brutals, però això de... Hi ha algun recull dels noms locals de diverses espècies i és espectacular.
A mi m'han dit que hi ha un llibre que es veu que és molt famós, que no se'l troba de cap manera, i que quan algú té un exemplar és com... Ja el buscarem, perquè amb tu moltes vegades ho comentem, els diferents noms locals de la ganga, de la puput, del gaix nou... És que només això donaria per fer 50 programes. Perquè a més també diuen moltes coses, crec que, no sé si era amb tu o alguna altra persona que ho parlàvem... L'Oriol, per exemple, a la franja li diuen... Tiruriro, per can que fa. Tiruriro, Tiruriro, Tiruriro.
Clar, això és molt xulo de saber, no? I també t'aprens a l'Aufrany, per a gent que no ho sàpiga, un dels quatre grans voltors que tenim aquí, el que és de color blanc, l'únic que migre, que també fa una cosa espectacular, que crec que... Ens ho expliques tu a l'última conversa? Ah, sí, ho vam dir, que un dels noms locals a Espanya era Come Bonlligas o alguna cosa així...
I algun investigador li va portar a estirar el fil d'això i es va descobrir que sí, que menjaven cacotes. I que això li donava el groc de la màscara. Exacte. Mengen les femtes, a part dels teixits tous placentes i restes de parts i coses així.
mengen les femtes dels ramats per aconseguir, m'imagino, la proteïna d'insecte. No sé ben bé el què, però sí que li produeix, contra el més i menys, que la màscara, és a dir, la cara, que diuen els profans, sigui més groga i això les femelles ho valoren més perquè diuen aquest és més immun, aquest si s'ha fotut tan menjada, aquest tòxi... Tanta merda i no li ha passat res. I no li ha passat res per perpetuar l'espècie i es veu que és així, literalment. Hi ha moltes estratègies de mostrar...
No hem de deixar perdre aquests noms de casa nostra. Més curiositats. Va, per exemple, quina me vols explicar? L'òliva, per exemple. L'òliva. Aquest mussol blanc que diu molta gent, l'òliva. La lechuza en castellà. La lechuza, que és... habita molts campanars, o encara habita molts campanars de pobles i allò...
veure una taca blanca volant per les nits. Fantasmagòric. I el ciroll que fa... Un ciroll també molt fantasmagòric. Li donaven poders sobrenaturals i coses així. No, al final l'únic poder sobrenatural que té...
és la gran depredació de micromamífers que poden arribar a consumir. Jo he estat seguint nius d'oliva, amb un concretament, a Torregrossa, un any que hi havia explosió de micromamífers, cada dia una parella d'oliva es va criar tres vegades en un any, sis pollos cada vegada. Això vol dir que si ho multipliqués per tres o quatre ratolins cada oliva,
que es mengen 30 ratolins a la nit. I que la curiositat, sobretot, és que són capaços, aquests depredadors, d'adequar el seu volum de procreació a la possibilitat d'aliment. Sí, sí. Això és una estratègia de tots els depredadors en general.
O sigui, també hi ha els anys que hi ha poc aliment moren els més petits. Algun dels més petits pot morir, inclús el poden depredar els germans per aprofitar la proteïna, però els anys que hi ha molt aliment crien molt més i hi ha molta més supervivència dels polls. O sigui, volen molts més polls. I en aquest cas, cada dia aquells sis polls i els dos adults
8 individus per 3 ratolins són 24 ratolins. Els hi sobraven cada dia 16 o 18 ratolins a la caixa. O sigui, tenien sempre ratolins de sobres. Un rebost. Clar, has de comptar que per nit deuen caçar una parella reproductora 50 ratolins per nit. Imagina't que no hi són, perquè quan trobes una oliva atropellada
Clar, el normal és que al cap de quatre dies allà hi hagi una sobrepoblació de ratolins impressionant. L'oliva que ho amuntava el Lluís, però que ha tingut, se l'ha criminalitzat, el que no està escrit. També es deien, i d'aquí em sembla que venia el nom, que es menjava l'oli de les llànties. Deien també que si tu veies una oliva és que se't moriria un familiar i per tant tothom les espantava i els feia el que no està escrit, quan un dels seus habitants són les golfes i per tant les cases en tenien. Jo de petit a la casa del padrí sempre n'havia hagut
I van criant i tot. Jo em sentia la persona més afortunada del món. I tindreu Oliver, saps? És espectacular. I veus els pollos, molt bonics. Però són encantats. Guapa no és? És molt simpàtica. De gran és com el conte del cisne que es fa preciosa a uns dos humans.
Te'n explico jo una, que no estava prevista, però m'has parlat d'això de la disponibilitat d'animent, i et diria potser que l'animal que més m'ha frapat és la papallona formiguera petita. La coneixes? Està molt futurista. Ah, sí, sí. A veure, a veure. Hòstia, el sistema per criar... Eh, aquí! Té una planta de nodriça, és a dir, ha de ser només un tipus de planta, està el prineu, que allà li fa l'aposta la papallona en qüestió,
aquests ous cau el cuc i, a més de ser una planta que ja costa trobar-se, només hi ha algun tipus de formigues per completar el cicle vital. I què passa amb aquestes formigues? Que quan cau aquesta larva,
fa els sorolls i les olors d'aquestes formigues. Llavors, les obreres pensen, se'ns ha escapat una larva del nostre formiguer, anem la portant cap a casa. La porten, l'alimenten, la tenen allà com una reina...
Si és un any de sequera, es veu que pot quedar-se un any més a dintre. Que diu, ui, que fora hi ha poc aliment. I no fa la metamorfòsia amb ballona. Clar, imagineu el pollastre quan ha de sortir, que és allò de, bueno, em toca, treurem la disfressa, i sortir per potes, perquè tot un formiguer, són moltíssimes formigues que van a per tu,
I tot d'així s'escape, marxa i... Vol i torna a fer una pasta. Clar, i aquesta papallona la tenim a greu risc. Però és que jo no sé quants bitllets pagaria per veure aquella larva que cau i com hi van les formigues i la porten a casa. És tan bonica aquesta vida amb petit.
I li crien els poils. Bueno, hi ha molts animals que crien els poils dels altres, no? Com és? El crialo, que en català és el cucús reial, però en castellà és crialo tu, no? Un dia en pararem, que em vas dir una dada que m'ha agradat molt
que havien observat que aquest criàlo, crec que era, no sé si era el criàlo o el cucut, quins dels dos, perquè són els únics que fan allò de posar ous, els altres, que un vigilava, crec que m'ho vas dir amb el cucut reial, que la garça fes la feina i que no l'abandonés o s'hi detall o tot. Tu això ho has viscut en primera persona. Ho hem viscut i hem vist com les garces ceben els pollos de cucut reial ja volandès,
I els adults volten, es tornen pràcticament invisibles, desapareixen ràpid quan ja han fet la posta i tal, però continuen per la zona fent crits de... Perquè clar, és molt raro que tu criis un animal, aquell animal el cria una persona, tu cries un poll de cucut reial i el cucut reial se pensarà que és una persona. Quan el cria una garça, per què no va a buscar garces per aparellar-se de gran?
Diuen que és perquè els adults volten per allà. Ah. I fan la desimpromta, diguéssim, però... Que l'apego sigui cap a la seva real espècie. És que lo natural seria que de gran anés a buscar carces per apanellar-se perquè són... Mira, la formiguera aquesta no crec que la papallona vingui al teu a fer-li l'impromta. Exacte, no. No pensarà que és formiga. Exacte.
però ho dic, mira, acabem com deia el Lluís a l'inici, coses que sabem, però coses tantes que ens falten per saber, que quan tenim gent apassionada com el Lluís que diu, jo he detectat això, i és un gran luxe, perquè ja ens convida a pensar, a somiar, i normalment la realitat ens supera el que acaba sent del que podíem preveure amb escenaris, de per què carai aquest bitxo fa això, no? Doncs aquesta natura, que a vegades pensem, torno al National Geographic que deia abans,
ens queda molt llunyana, que tenim aquí bèsties, que de veritat, que això ho hem fet un tastet minúscul, que ens fan dir quins animals més sorprenents i increïbles que tenim també a casa nostra i que els haguem conegut una mica més. Gràcies a que el Lluís es va deixar enganyar com a col·legor d'aquest any, a qui l'agraïm i a qui l'envalentonem a que ens segueixi aguantant amb aquestes seccions que també ens agraden. Moltes gràcies, Lluís. Moltes gràcies a vosaltres per convidar-m'hi.
I segur que pararem tres dies de curiositat dels animals. No serà avui perquè s'acaba ja no només la llei de la natura, sinó aquest programa. I tornarem demà, quan passin tres minutets, després de les quatre de la tarda, fins llavors.