Notícies en xarxa. Ja tornem a ser aquí, a l'oest. El magazín que t'acompanya cada tarda de 4 a 6 a la teva ràdio local.
Ja tornem a ser aquí, westerns, i ho fem quan el mateix tenim 7 graus a Trem, 10 en trobem a Gramunt, 12 són els que hi ha a Mollerussa, Rosselló, Alpicat i Torreferrera, 11 són els que comparteixen al Ves, al Farràs, al Menà i al Guaire, i finalment 13 hi ha a Lleida Ciutat.
Encitarem aquesta segona hora del programa amb el tastet com és habitual els dimecres. I a més, final de mes, el que passa és que en Miguel Moruno torna a les estudis de Ràdio Rosselló, aquest cop per analitzar una temàtica al voltant de la gastronomia. En aquesta ocasió, ens ha comentat la Maria Gateu, parlarà de l'estètica de l'exces. Si parlem de menjar, de xarxes socials i de publicitat, potser ho sona una mica, no? Això, doncs, atentes.
I avui hem estat molt seriosos amb tot el que teníem en tres mans. Ja promet aquest tastet fer-nos traure alguna rialla, a part de les curioses, però això s'accentuarà de ben segur a la final del programa, quan arribarà el moment més divertit i esboig a rep de la setmana, el claustre que avui prepara des de Radio Trenpanyà Radio, la Júlia García.
I ja ho sabeu, podeu reescoltar, recuperar totes les seccions del nostre programa quan ho desitgeu a www.aquialoest.com Aquí a l'Oest El programa Magazine Territorial en Xarxa de les Terres de Lleida Els millors productes i els millors ingredients al tastet
La secció gastronòmica d'aquí a l'oest. On normalment en aquesta secció el que fem és agafar forquilla de gabinet, però crec que avui, Maria Gateu, que pel que deies i tenint el Miguel Moruno, no caldrà, i és que anirem més enllà dels fogons, no?,
Doncs sí, Fran, com cada final de mes, tenim aquí amb nosaltres el nostre expert gastronòmic Miguel Moruno, molt bones. Bona tarda, què tal? Que avui ens portes un tema com força interessant també i fins i tot, fins a cert punt, excessiu, no? Sí, sí, literalment. Gastronòmicament. Sí, sí, sí, gastronòmicament i saludablement també, la veritat. Bueno, una mica filant amb el que parlàvem l'altre dia, no?
amb el tema de la Burger Championship, que ja han parlat que són hamburgueses que se menjan més per la vista que per la boca. L'estètica que tenen, d'abundància. Correcte. I ja no només d'abundància, que siguin diferents, hi havia una burger blava, una verda, una vermella, totes aquestes coses. Hi havia 40 hamburgueses que portaven noms d'ellados, que això no sé si ho vaig recomendar, espectacular, la veritat. El cas.
M'he enfat una mica. A més, t'havies de xupar una cua de 15 minuts. Insisteixo en que els postres valien molt la pena. Ja només per els postres se podria anar probablement si te'ls menges dos dies seguides té morts d'un infart al cor perquè era pràcticament una tarta de Happy Hipo.
Tarta de Happy Hipo, que ja era un concepte que havia pensat, bueno, increïble. Happy Hipo, què és Happy Hipo? Happy Hipo són aquestes coses de Kinder Bueno, que jo no sé, també el tío de marketing que va fer això, que té forma de hipopòtamo. Perquè jo quan menjo chocolate blanc sempre penso, joder, ojalà tuvieses forma de hipopòtamo. Pues era un pastís de formatge i això, claro. A més, estava pràcticament desfet, que ara m'agrada molt perquè els pastís de formatge ja tenen més textura de natilla, que me sembla bé, eh?
I si te'n menges, jo crec que això, si te'n menges, si els provaves tots, jo crec que te'n donarà un infart segur. Espera tu, que ara que comencem a parlar del tema que ens ocupa avui, és a dir, no cal tampoc anar a aquest esdeveniment per poder tastar o poder provar o poder fins i tot atrevir-te a menjar algun plat que també no sigui gaire saludable a nivell cardiovascular, diguem-ne.
I no només és que no cal en aquests llocs, és que és difícil ara mateix, ens costaria fugir d'aquesta tendència, no? Perquè justament parlarem de... Avui parlarem de l'estètica de l'excés a la gastronomia, no? Que és, doncs, bueno, és la lògica cultural, aquesta que ara domini... És que tampoc... Suposo que...
Potser cal explicar-ho una miqueta, però tothom ens ficarem a la idea i a la pell de, o la immensa majoria de gent, d'entrar a Instagram, anar al feed i que te surti una hamburguesa que tallen per la meitat i xorreix formatge. O l'ou, no? O l'ou ferrat. Efectivament, l'ou poché que s'ha ficat ara super de moda, que és una cosa francesa de fa 50 anys i ara s'ha ficat super de moda i que xorreix. I l'ou encara és el menys ofensiu, no? Però...
Aquí tenim exemples de hipèrboles, absolutes i exageracions que es fan a les xarxes socials. L'altre dia veieu una burrata fregida, que ja una burrata és tot greix, no? I dipejar-la, fregir-la, ficar-la dins d'un bocadillo, bueno. Totes aquestes coses que al final es tradueixen en, i generalment, és que sembla un tòpic, però és veritat, en moltes capes de formatge, salts xorrejant per tots llocs,
I últimament el que m'estic trobant és hasta colors que no existeixen. L'altre dia veiem una senyora menjant-se un corn dog, que són aquests perritos calientes americans que van arrebossats, no? Sí, i en un palo, que sembla literalment l'epítome de la gastronòpia americana i el formatge era blau. O sigui, la tira ja estirava i sortia un formatge superblau i que ja al final és una mica com els raperos i els traperos que van amb les cadenes. No afecta la música, però bueno, l'estètica...
Queda molt marcada. Però això és curiós perquè hi ha gent que fins i tot, pel tema dels colors, eh, Vic? Hi ha gent que fins i tot la paella, o sigui, l'arròs negre, li fa com rebuig. Llavors, pues imagina't tu menjar-te un plat, no?, que sigui blau o verd fosforito o no ho sé. A veure, jo crec que si has d'aportar alguna cosa, en pla, per exemple, el red velvet, no?, el pastís red velvet. Ah, bé, això sí. O el carrot cake, que és taronja. Correcte.
però ja no entenc quin servei fa un formatge de color blau. O sigui, i amb els granitzats i les begudes, per exemple, és una cosa amb la que ja està més acceptat, no? Però també és veritat que quina falta fa que el formatge sigui blau, però evidentment és que és molt més insagravejable si fos un cheese pull, així blau i tal. En fi, ja vam parlar l'altre dia també de les coses com... Aquest producte el vaig veure el mateix, em vaig veure la pizza de sushi, que era una cosa que no estava feta de sushi ni tenia base de pizza, però es deia pizza de sushi. En fi, increïble.
Llavors, clar, això en què es tradueix? Donem una cosa més tangible perquè potser la gent ara, si parlem de l'altre dia de la Championship Burger, doncs pensem a les Smash Burgers, que són les de l'altre dia normals, però inclús moltes vegades hi ha un restaurant als Estats Units, a Las Vegas, a més, que es diu Heart Attack Grill, el grill, la braseria dels atacs al cor,
I el tio fa... És un lloc en què el nom no és un nom hiperbòlic. Sí, perquè ja n'hi ha hagut tres casos d'infarts al restaurant. El tio fa com una morguesa de 17.000 calories, que té 5 pisos... Això per una persona, entenc. Sí, sí. I és el reclamo. La gent va vestida de doctors i, a més, el tio ho diu. Sóc l'únic restaurador de fast food que us dirà que aquest menjar us està matant. I el meu objectiu és que ojalà...
Ningú mai veus venir aquí. Tot això ho fa mentre el tio viu d'això. Molt Amèrica, bastant Amèrica. De fet, és una mica com lo de cròniques carnívores i tot això, aquest tipus de programes també que era com a veure qui menja més i qui menja més quantitat de carn i més quantitat de salsa i més quantitat de tot.
Sí, perquè, a més, justament amb tot el tema de la Challenge Food, que és el concepte aquest dels retos, ara, és que, a més, Cròniques Carnívores, ahir ho parlàvem per WhatsApp i vaig estar mirant i no m'havia d'acord, però, clar, arreu de Cròniques Carnívores, tenen 50.000 youtubers que ara se dediquen a això, se dediquen a anar més a la lli i tal, i, clar, aquí ja és, literalment, és com, en un principi he pensat, hòstia, és com el principi d'aquestes coses, sembla que és això, sembla que és el tema del Challenge Food, però jo crec que ja és el final, és la fase, és l'etapa final en la que ja...
Literalment, doncs, és que, per exemple, parlàvem de cròniques carníores, però a vegades eren al·lites que eren superpicants, que no es podien menjar, hamburgueses de dos quilos i mig, que una persona, evidentment, l'estómac, per qui no sàpiga, té una capacitat d'aproximadament tres quilos, dos quilos i mig, si tenim en compte que has de beure aigua per empassar-la i tal, i a sobre en un temps, normalment aquestes coses, els retos, són en un temps marcat, fas un temps a canvi de que et paguin el dinau, inclús a vegades et paguin un extra,
Clar, això el que fa és que ja el menjar passi de ser menjar, un àpat, i de tenir el valor que habitualment és el menjar, que és el valor hedonista o nutritiu, a ja ser un objecte visual, memeable, fotografiable, i que, a més, per validar aquests efectes, perquè, evidentment, a ningú li semblaria apetecible, de primera és una hamburguesa que faci 4 pans i tingui 25 patis, 25 filets d'hamburguesa a dins, que això és una cosa que, si entreu a YouTube, segur que en trobareu a patades, o un burrito de 15 quilos, coses d'aquestes, però, clar,
Per validar aquest efecte, canvis una mica el paradigma i en comptes de centrar-te en la part hedonista o la part nutricional del menjar, doncs ja ho encara és com convertir el menjar en un desafió, en un reto i que la part de menjar ja no sigui el disfrutar o que estigui molt bo el producte, sinó és que hem de menjar aquestes aletes que són superpicants, és que hem de menjar aquesta hamburguita que pesa 5-15 quilos. Com els concursos de calçots, no?, d'haver qui es menja més calçots.
A més, això li he de recomanar a tothom perquè el guanyador l'únic que s'emporta és una diarrea de quilo perquè el calçot és pura seva, tio. I a més, aquests llocs, habitualment, que no us il·lusioneu, vull dir, està fet perquè perdeu. O sigui, la majoria de llocs, la gent que guanya és la minoria i en la majoria de casos, inclús,
El que no entenc aquí és que te menges una hamburguesa de dos quilos i mig i no la pagues. I on està la gràcia? Si ha hagut de patir, clar que no la pagues. Al final això és publicitat per a tu i per a tot això que fes. Però aquí ja parlem justament d'això.
Hi ha molts llocs que sí que ho fan i ho fan com a part de la carta. Aquí hi havia un restaurant, per exemple, que es deia TVL, que estava allà... Ah, sí, és veritat. Per la part de... a prop de Gardeny, no? Sí, a la baixada de... on està la tope. Bueno, que ara no es diu a tope, tampoc. Es diu... bars al sur. I surt la seu vella i tal, que està just a la baixadeta, justament de Gardeny. I ells feien cuina normal i després feien aquestes coses, doncs, càrrec i tal. I, bueno, recordo que havien anat amb amics per aniversari, te demanés una entre 15 i tal. Bueno, aquí té un altre sentit. Però hi ha restaurants...
que només viuen d'això. És a dir, que el seu rotllo és fem retos i viuen aquí, sobretot als Estats Units, inclús ja com...
hi ha com una ruta que tu pots fer tots els Estats Units, sí, passant per els retos aquests, hi ha molts youtubers que se ho van a fer i se guanya pasta. És a dir, a part del que guanyen els youtubers aquests de menjar, els jocs, a la majoria de llocs, allí te paguen, i te portes pasta i pots viure d'això, i te paguen, a vegades, un pavo li van pagar 10.000 pavos per menjar-se... Bueno, és que a vegades són coses que són esperpèntiques, un burrito de 5 kilos, que era un burrito que era com 4 o 5 bebès allí, sí, sí.
Però això, a nivell, és a dir, com a cuiner, a nivell gastronòmic i culinari, té algun repte també a l'hora de preparar-ho? O té algun factor o alguna qüestió, ja no diré, no ho sé, tècnica especial, sinó curiosa, almenys, d'experimentar amb la tecnocesa?
Clar, aquí és una bona pregunta, perquè realment... A més, toco una mica del tema que parlo a continuació, que és el tema de la cultura postmoderna. Tu a YouTube no saps com sap una hamburguesa. I si jo preparo una hamburguesa a casa meva... Perquè, a més, abans el contingut que hi havia més a xarxes socials, de tema gastronòmic, era molt videorecepta, no? O inclús, potser, revius d'algun local i tal...
Però si jo ara faig un vídeo, i això comproveu, la majoria de vídeos de menjar a YouTube, a Instagram ja no porten recepta. Per què passa això? Perquè si jo la faig a casa i té molt bona pinta, és igual que després estigui menjable, i que estigui dolenta, i que sigui greixosa, i que sigui esquerosa. L'important és que l'estètica és molt bonica, TikTok, Instagram, YouTube, això ho premien moltíssim, perquè al final són els... És que, clar, en tema de música, doncs, bueno, te pot agradar un gènere o un altre, però a tothom li agrada menjar. Més o menys, a qui més, a qui menys, a tothom li agrada menjar...
Però el menjar no està dissenyat per a veure'l. El menjar està dissenyat per a disfrutar-lo. Per tastar-lo, per a provar-lo. Correcte. O inclús, bueno, te podria contar per a olorar-lo, no? Perquè vull dir, quan entres a un restaurant i notes la bona oloreta, a vegades passes per davant d'un lloc i notes l'olò i això t'atreve a menjar. Però, clar, si tu estàs veient... Si tu ets de Guadalajara, que per exemple, demà he d'anar a Guadalajara, no me preguntis per què, i estàs veient un vídeo d'un tio de Los Ángeles o d'un tio d'Austràlia preparant un plat, doncs...
que és típic plat excessiu, pensem per exemple en una d'aquestes hamburgueses que ara està super de moda, que les tiren plenes de formatge per a sobre, que les cobreixen literalment formatge fos, és igual si després això és incòmode de menjar, o si no està bo, o si el formatge mate tot el sabor de l'hamburguesa, perquè tu no tindràs forma de saber-ho. I probablement no ho reproduiràs també a casa. Perquè aquí anem amb l'altre tema, que aquestes coses,
El que deriven una mica i ensenyen una mica és el transforç social del consum tardocapitalista, que és, per exemple, amb el tema de la trufa. No sé si has vist alguna vegada a Instagram... La trufa de xocolata? No, la trufa trufa. Rallant trufa a sobre d'una pizza, però que hi ha una muntanya de trufa. Això no té cap sentit, però és un símbol d'ostentació.
Abans parlàvem de les cadenes d'or i els cotxes i tots els símbols d'excés a la música, al rap i tal. Clar, nosaltres estem en un punt tardocapitalista en el que tampoc tenim jo com a persona i jo no tinc i me considero un responsable. Jo no tinc perquè me fiquin un quilo de trufa sobre una pizza perquè no m'ho puc permetre.
Clar, això genera molta satisfacció de veure, hòstia, mira que guai. I després és una tonteria perquè qualsevol persona que hagi menjat trufa sap que si tu cobreixis alguna cosa de trufa... Sap molt, no? I és com que no... Correcte. De fet, aquí, abans m'he preguntat si els cuiners tenien un reto, doncs jo crec que aquí, això és...
És un reto més amb estètic, perquè inclús quan acabem amb aquestes coses de cobrir un producte i ja amb la trufa a sobre d'una pizza, doncs una pizza no és una cosa que agrada fer, però fas una hamburguesa de xuletón de guallo i li fiques dos patis, 300 grams i ho cobreixes de formatge, doncs que més me dóna que m'estiguis cobrant 40 euros perquè la carn aquesta costa 55 euros el quilo, si després me tiraràs un litre de formatge per a sobre i me n'entraré. Però queda molt bé la foto i queda molt bé dir que l'hamburguesa és de tal i que qual i tal,
Clar, llavors, això ja se convertirà en una paròdia de l'abundància. És a dir, estem en un món amb, de fet, una crisi alimentària global, on la majoria de gent viu molt bé i hi ha superhàbit de menjar, però tenim zones del món en què continua a venir fam i la gent continua morint de gana. I, de fet, persones també que estan a les nostres mateixes ciutats que tampoc poden assumir segons quins productes o segons quines dietes saludables. Correcte. Vull dir, hi ha molta gent que...
El fet de consumir aquest tipus de contingut a Instagram també és una vàlvula d'escabe, perquè la realitat és que hi ha molta gent que potser pot anar de restaurant tres vegades a l'any. La típica persona que comparteix pis, que ha acabat d'estudiar fa poc, que té un sou segurament el mínim interprofessional, doncs aquesta persona no pot pagar 30 euros per una hamburguesa cada cap de setmana.
Contràriament a això, Instagram t'ensenya que és que a diari hi ha gent fent això. Llavors això en certa manera serveix una mica com un placer, com te donen la sensació de seguir estant en la roda del consumisme. Lo important no és el producte, en aquest cas, ni la satisfacció que doni el producte, és el propi gest del consum, és a dir, el menjar en aquest cas és una necessitat
però en aquest cas la gent ja no fa ni com una necessitat, sobretot els creadors de contingut, en general tot el que se mou al voltant de l'entorn de l'estètica de l'excés, no valora el menjar com a necessitat, ni tan sols com a plaer refinat, perquè no hi ha plaer en una persona que vence de menjar en 15 minuts una hamburguesa de 5 quilos. O fins i tot també com a cultura, perquè també he pensat en els programers que, vaja...
ja no només ara, sinó fa anys, programes típics de cuina, d'un presentador... Disculpeu. Un presentador que se'n va a Tailàndia i investiga com és el tarannà d'aquella societat a partir del menjar. I això allà potser sí que trobaves algun excés d'alguna qüestió, però és més vinculat a la sociologia, a l'humanisme... Bueno, el que feia Anthony Bourdain. Exacte. Per exemple, que ell anava als jocs i parlàvem amb la gent que ho feia...
i provava els plats, però clar, ara tu veus... I el pitjor és que això continua existint i que culturalment els herederos són aquesta gent que van al lloc i tu el que veus és el tio no parlant amb ningú, no sabe res del que estan fent i fotent-se el reto local que...
Que ja en parlarem després del segon programa, però... I que podria ser a Califòrnia com a Menargens, com a Moscú. Vull dir, això és igual. Exactament, sí, sí, sí. I segurament la oferta seria la mateixa, perquè, a més, en aquests retos, jo què sé, trobaria, i encara me semblaria una mica ridícul, perquè jo insisteixo en que jo no trobo el... Si li treu reddit econòmic és una altra cosa, però com a persona individual jo puc veure una persona menjar-se una morguesa de 5 quilos i, com a espectador, pensar, joder,
Vaja locura, no? Però jo, com a persona, arrel de veure aquest vídeo, no diré quines ganes d'anar a fotre amb 5 quilos de menjar i acabar amb diarrea i vomitant, perquè aquesta gent, a més, entrena per això, exclusivament. Viuen d'això. Clar, entendria més o menys lògic si fos, hòstia, me'n vaig a València i me'n menjo una paella per a 4 jo sol i, bueno, almenys estàs menjant el cultural, però la majoria de llocs és una pizza gegant, un burrito gegant, una hamburguesa gegant, o el que sigui. Llavors, clar, ja callem en un rotllo en el que...
per tota entitat de menjar i se converteix en... És que és un record. I a més que entra també molt en el caràcter que hi ha o en el tarantà que hi ha ara molt a xarxes socials, la sobreestimulació, que fins i tot ja no només a nivell estètic, sinó a nivell de continguts, els vídeos més ràpids, tot més ràpid, tot més quantitat, com més millor.
Llavors, això també és una manera, ja no només del tardocapitalisme que comentaves tu, sinó també de veure que al final ens estan acostumant a menjar també a nivell visual, a xarxes socials, aquest tipus de continguts, que sigui tot molt excessiu en tots els sentits. Clar, perquè a la societat de l'espectacle, que és on vivim ara, no físicament, però és el que boca les xarxes socials i tot el contingut,
A la societat de l'espectacle, el que més ven és el que és espectacular. D'aquest tema em parla molt Sisek, que avui porto una camiseta de Sisek. Sí, és veritat. I ell parla molt que, clar, la societat de l'espectacle, per a que alguna cosa sigui rellevant, és espectacular, a formar part d'un espectacle. Llavors, el que estem fent, aquí he trobat que se li deia la especularització de lo quotidià, és a dir, el menjar és algo quotidià, per a que sigui rellevant, per a que a la gent li interessi el menjar, que és una cosa que, a més, en principi,
tothom menja a diari. Llavors, que vegis algú com se menja el seu menjar no és espectacular. Llavors, ha de convertir el fet de menjar en algo espectacular. Llavors, ja no partim que estem parlant d'alimentar-nos, ni tan sols d'anar a un restaurant degustació i disfrutar, sinó que sigui un xou. El teu àpat, sigui el que sigui, sigui un xou. I menjar-se una hamburguesa és algo molt normal, però menjar-se una de 5 quilos no. Llavors, si ens mengem una hamburguesa de 5 quilos o una pizza de 30 persones, una persona sola, converteixes el quotidià en l'espectacle i d'aquesta manera aconsegueixes treure un ràdit econòmic d'algo que...
Tampoc no és ni talimente, perquè de fet jo crec que és menys saludable, ni és plente. I a més a més que, clar, jo pensava que això, el que t'he preguntat abans, que tenia algun repte a nivell culinari, a nivell de com a professional de la cuina, però si em dius que tampoc, llavors no ho sé. Jo penso que no, evidentment...
Suposo que ningú farà desagradable, però jo crec que la persona, desagradable en el sentit, no crec que estigui mal cuinat, però, bueno, la persona que ha de menjar-se això no va a disfrutar d'un menjar. O sigui, al final està fent una altra cosa. Evidentment, en el tema de... de les hamburgueses, per exemple, de l'altre dia del Championship Burger, jo no em vaig provar cap, però vaig anar amb tres persones i les tres persones van provar tres hamburgueses diferents. I les tres van coincidir que se veien més o menos iguals, les hamburgueses. Més o menos tenien la mateixa paleta de sabors, podia canviar una miqueta la textura, sobretot la textura era el que més canviava, però el que em van comentar...
però al final el plat era més o menys el mateix, el que canviava radicalment era l'estètica absolutament diferent, cadascú feia la seva resposta estètica, la més normal portava or en pols per a sobre i diamants, llavors la que va guanyar portava diamants per a sobre, això m'ha fet ràbia. Bé, no diré res. Però el cas és que clar, en aquest cas,
En el punt més extrem, evidentment, a nivells mitjos, tothom vol que el seu menjar sigui atractiu i és veritat que ara la part positiva d'això és que hem guanyat molt en estètica. Ara els restaurants, i això jo crec que és bastant fàcil de veure, els restaurants de tota la vida cuiden més l'estètica i...
I ho fan tot una mica més presentable perquè, joder, no neguem que Instagram va molt bé perquè puguis, per exemple, entrar a Instagram d'un lloc i veure la carta que tenen al menú del dia, les fotos que han penjat del menú si les pengen, està superbé. I decidir si hi vas o no a partir d'això. Correcte, però al final una imatge val més que mil paraules i tradicionalment no és lo normal, és a dir, sempre entenem que lo correcte o lo més formal és la carta escrita, però realment una carta d'images és molt més pràctica que una carta escrita.
Clar, això en aquest punt, en un punt normal, doncs sí que suposa un repte per als cuines en el nivell que jo crec que se curren més les presentacions, sobretot, però portat a l'extrem, que al final és on està el problema, en portar-lo a l'extrem, se converteix simplement en un tema estètic. És a dir, que sigui bonic, que sigui llamatiu, i ni tan sols que sigui bonic, que sigui excessiu. Que sigui excessiu, perquè tampoc és bonic. Jo m'eco una hamburguesa coberta de formatge i el primer que penso és com ho menjo, això. Clar. Com ho he de menjar. A mi em creu fins i tot una mica com, no d'ansietat, però sí d'atabalament, de dir, ostres, massa menjar. Sí.
no me dóna ganes, és a dir, encara que tingui molta gana, no me dóna ganes de menjar-ho, perquè és com massa, saps? Però bé, potser això ja va cadascú, els oients pensaran, a mi no, a mi sí que em fa ganes de menjar, però cadascú pa gustos els colores. Claro, a veure, al final aquí, si estàs més acostumat, vull dir, si ets una persona que li agrada consumir aquest tipus de contingut i tal, entenc que tal, però li passa una mica el mateix que tu, jo veig 5 quilos de menjar i penso, joder, és que no he començat a menjar i ja estic tip.
Llavors, bueno, gustos colós, evidentment, que a ningú se li invagi la olla i que no s'alimenti només de smash burgers amb... I tampoc de coses excessivament fregides i molt grans, no? Com has dit tu abans de... Una borrata fregida no és una cosa que se pugui menjar ni una vegada al mes, tan sols. O sigui, una vegada a l'any, per Nadal, per exemple, tinguem cap i sobretot pensem una cosa, que...
Tu a casa teva fent una hamburguesa de 5 quilos i plena de formatge no cobraràs 10.000 euros, com cobrarà un influencer per fer-ho al seu Instagram. Llavors fem-ho amb cap i evidentment qui vulgui fer-ho que ho faci, però intentem tenir en compte una mica això, que si tens gana no te vagis a menjar una hamburguesa de 5 quilos, perquè amb una de 500 grams també te t'hi paràs i sobretot tenint en compte que no hi ha cap problema amb això,
Que el problema està en quan tu estàs venent alguna cosa a un preu i després no doni el pego, no? Perquè jo sí, per exemple, per les hamburgueses de l'altre dia, si pago 13 euros, està bé. L'altre dia veia una hamburgueseria similar. No era similar. De fet, era una de les hamburgueseries que estava allà amb el producte d'aquest restaurant que cobraven 25 paus. Jo per 25 euros per una hamburguesa espero que em faci la declaració de la renta, perquè si no, la veritat és que no ho entenc. Llavors, clar, que en cap moment passi per a sobre el fet d'això és més espectacular que el que bo que està. Aquí és quan està malament.
Des de la meva opinió, des del meu punt de vista A més d'això, que cadascú faci el que vulgui amb la seva estètica i mentre estigui bo i sigui coherent, a tope amb la Cope
Ui, se pot dir cope aquí. No ho sé, no ho sé. Però ens quedem amb això, Miguel. Ens ha quedat clar, jo crec, aquesta estètica de l'excés en la gastronomia i, sobretot, jo crec que hem de reivindicar la dieta mediterrània, la gastronomia que tenim aquí a les nostres terres concretament i, sobretot, també el gust pel menjar, no únicament per l'excés i per l'estètica d'aquestos plats.
No convertir-lo en una cosa que faci ansietat, sinó que sigui agradable. Exacte, que això és el principal, perquè menges un plaer. Doncs Miguel Moruno, un plaer i fins al mes que ve. Fins al mes que ve, Maria, que vagi molt bé. La ràdio de proximitat, la teva ràdio, això és aquí a l'oest. Benvinguts al claustre.
L'hora del pati de l'equip d'aquí a l'oest.
Hi ha millor manera d'acabar una dimecres del programa que amb un claustre. Doncs sí, yes, que el faci la Júlia García, com és el cas d'aquesta irrepetible, crac, ingeniosa, meravellosa noia de Radio Trem, Pallars... Què passa? Que no vaig bé. Que costi poc fer feliç el Fran, eh? Algo vol guanyar avui, o no? No, no, és perquè... No sé, que no ho he fet bé, que no esteu d'acord. No, no, super, super. Home, d'acord sí, però que vingui de tu és raro. No, però que és raro, digui...
En fi, també saludem a qui ja parla, a les celoses Maria Gateau, Sabina Pedros, Txell Bernaus, que no ha remogat de moment, és estrany, i van un sol, què tal? Molt bones a tots. Molt bones. Hola. Que consti que jo, de celosa no, però sí que no, és per la del cap de setmana que vam compartir activitat i per això et cau millor, eh? No diria que és per això, eh? No ho sé, no ho sé, m'he dà a mi la narix.
Sí. És que va vindre el que ell va ser molt divertit i em va fer molt il·lusió que vingués ell i la seva parella, qui només... A veure què vaig fer, la teva parella? Una abraçada. O sigui, em va deixar de costat, em va treure... Perquè et va ficar davant seu i em va dir, home, deixa't fer-ho una abraçada amb ell. Perquè és ell qui va dir que ell tenia ganes. I amb ella no. Però secundària, segon plat. Obligada. Em queda bé.
Però què? Com t'ho vas passar dins, la veritat? Superbé, la veritat. Però per sort vam guanyar. O sigui, si haguéssim perdut, hagués sigut un xou. A mi estava patint. És que va, ja vos diria. Però al final superxulo. Sí, sí. En fi, fet la falca. Recordeu també de menjar torrons de Gran Munt. Doncs aneu al claustre. Què passi? Que no la de Gran Munt, eh? És a dir, és diferent. Recordeu-vos de menjar torrons de Gran Munt que la de Gran Munt. És diferent, eh?
Bueno, de què va la història avui? Perquè sempre ho diem, no és broma, i jo ho remarco, entrem aquí amb rigorós directe i el 99,9% de les vegades no tenim ni la més remota idea de què passa. I avui no n'és una excepció, Júlia, de què va la història? Doncs bé, jo avui tenia un claustre preparat, però com falta l'Arnau, me l'estalvio i el guardo pel proper, perquè... Si que s'importa l'Arnau. De geografia, de geografia, devia ser.
No, no, no, no. De reggaeton. Ah. Interessos. I ell sap de temes del cor? No, per això. Ah, vale, vale. Irà a fer daño, és veritat. Buscar les debilitats. És molt lleig això de segons plats, eh, Júlia? Llavors, a veure què va a aquest segon plat...
No, llavors he pensat que com sé que les xarxes estan esperant a fer un perfil per l'Ivan. Que l'has fet? No he estalviat la feina de fer-lo. No he estalviat la feina perquè estic segura que vosaltres ho fareu millor. Però el que he fet és que avui parlarem de nosaltres. I com a periodistes a vegades ens costa.
Bueno, en aquest programa pot. Que ens coneixen tots. Pregunte-li al XatGPT. Ens agrada, ens agrada dir això. Ara hi ha algú que diu, com pot tenir la barra de dir això? Ja, ministra, ens ha fet un torre personalitzat per tots. És veritat. Ens coneixen molt jo crec, però bé, és igual. Llavors, avui el que farem és, us en recordeu, de la revista Bravo.
Ai tant, gran. Els típics perfils de persona. Sí, que guai. I la Superpop també es tenia. La Karen s'està emocionant, eh? Com se li nota. Ai, Karen, que tu no t'has saludat, que és veritat que estàs aquí. Oh, gràcies. No, no. Jo ho estava pensant ara, dic, no. No, perquè la Karen està de formació avui, ho podem dir. Jo pensava que no arribaria. Ja has arribat allò. Ja ha arribat, eh? I quan sabia que parlàvem de la Superpop, doncs encara que li vam de roda.
130 euros de multa, però bé, no passa res. Doncs bé, farem un test i per això us he demanat que tots heu de tenir alguna cosa per apuntar per veure si teniu més A's, B's o F's. Ho tenim, ho tenim. Ah, val. Vinga. I llavors el xat GPT després ha fet un perfil de les persones, perquè jo, psicòloga zero, i ens ha fet... I el xat GPT a tope, sí, sí, psicòleg.
Confieu tots els vostres problemes psicològics al CHPT. T'imagines que ara surto que l'Ivan és a social i li hem de trobar parella amb aquest repte de... Bueno, no n'hi hauria desencaminat. Home, no diguis això, Ivan, que no us ajudes. Home, no és un objectiu de tant que l'any. Bueno, però sóc que tinc dèficit d'atenció i per activitat. És que no diguis coses que no. Però una cosa és neurodivergència, una altra cosa és a social que no ho ets. Però juraria que està dintre de l'espectre, ara potser estic... Doncs tu no hi estàs, ja t'ho diem, altres. Tu respon només per quedar bé, no la veritat, Ivan, sobretot.
Vale, vale. Vale, doncs. Aniré fent les preguntes i podem anar conversant de quina opció triem. Jo també les faré perquè no ho he fet i tinc curiositat també de veure què em surt.
Va, la primera. Quan tens un dia lliure, a, organitzes casa i vida, b, sofà i felicitat, c, fas plans que després evaporaràs. No està la meva opció. I la d, totes són correctes? Torna-hi, Júlia, sisplau. Organitzes casa i vida, sofà i felicitat, o fas plans que després evaporaràs, deixaràs estar.
Home, però això el cap d'elles... Jo tampoc, jo és que tot el dia estic por ahí.
Bueno, bé Un bonit de vida Sí, la vida És veritat que la brava a vegades no ens quadra Les coses, però Ja, cert, cert Que Spice Girl eres? I llavors ero com, ui, pues a veure No és que Spice Girl eres Descubre que Spice Girl eres A través d'este test Va, següent El menjar ràpid i tu Tenir una relació puntual Una història d'amor O ens veiem quan l'ànima ho demana
La D, A, C, no? Tothom. Història d'amor. Has dit una relació puntual, una què? Relació puntual, història d'amor o ens veiem quan l'ànima ho demana. El sushi se considera... Ah, el sushi és sa, no? No, el sushi no. El sushi és sa, en principi és peix d'arròs. Bueno, molt sa no és, eh? I el sa, el sushi, ara. Sí, sí que és sa, el que passa que ara aquí a Occident el fan rebossat, el fan... Exacte, això no m'ha venit. Depèn de quin bufet d'aquestos hi vagis...
Si aneu... Jo pensava que feia supersà con els bufets lliures aquests. Si aneu a Guagocoro de Jerry de la Sal, allà no, allà. Però cada dia potser tampoc hi podem anar.
Sí, sí. Però és fast food, perquè és ràpid. Tu el compres i te'l menges ràpid. Però tècnicament la definició de fast food no seria aquesta, no? Seria una hamburguesa de la cadena aquesta. No té per què, però exacte, aquells nuggets guarros amb salsa, aquelles coses, no? Allò que passa és agafar-ho amb el cotxe i no t'esperes ni arribar allò, que parques i t'ho menges. Fins i tot un kebab també es podria considerar fast food. Sí, sí, sí.
Dato curioso, dato curioso. Sabeu que el fast food a l'època romana ja existia? No com el que era ara. Però sí, jo he anat a Troia, a Pompeia, perdó, i et fan la visita als guies i t'ensenyaven que una de les coses que han recuperat és un lloc on al costat de la via principal que hi havia els carros, que per cert hi havia pedres per separar amb obertures perquè passessin les rodes dels carros, però que els vionants quan plovia no es mullessin,
Doncs tu passaves per davant amb el carro i era com una espècie de forneria. Hi havia obertures de pedra que eren forts, no? I llavors el que feien és que tu passaves amb el carro i no et quedaves a menjar allà. L'estructura de la casa els ha donat la conclusió que ells feien menjar i els donaven als que passaven els carros. I era com... Take away. Exacte, sí, sí. I per tant, no m'he inventat res. O sigui, el servicotxe de tota la vida, d'hamburgueseria. El Macauto. El Macauto.
No volia dir la marga. És igual. És que sapigueu que no hem inventat res. Ells feien com si fossin... Ets cruel, eh? És cruelíssim, és cruel. Sort que no aguantes el xist, perquè és molt cruel. Era un panador, era un panador romà. Està pixant de riure, eh? Està rient, però és que la meva cara, quan l'he vist, dic que no està fent gràcia, és molt cruel. Humor negre, ara mateix. Vinga, va, pregunta 3. Va, següent.
Bueno, escolteu, que jo no hi resposa encara. Me fico la A per dir algo. Vinga, va. No me'n recordo de les opcions. Una conversa incòmoda. A, l'afronto. B, la posposo. C, li poso humor.
No pot ser de recreo? Iván, jo ficaré la C, però tu fícala. Fes-me cas. Per el nostre objectiu, tu fícala. Ara diré. Tu fícala. A mi m'agrada de front a aquestes converses.
No dic en broma, perquè a més és veritat, després són coses que se t'acumulen a dintre, vull dir, el millor és matar-ho quan abans millor. I que l'altra persona no llegeix la ment, no està a dintre del teu cap. Aquesta és una altra. Que no cal que es vagi fent pel·lícules. Ui, ui, ui, quan rencorbeca aquí. És de realitat. És una percepció errònia meva. Que no ho he percibut així, Maria.
En un mal dia, A, faig esport o surto a una casa, D, Sèries i menjar o C, parlo amb algú.
Bé, bé Desconnexió del món Desconnexió? Jo crec que m'he quedat amb la C Bé, bé, bé No ho sé jo Bé, bé, bé Anem superbé Anem superbé Cotxolat Però, bueno, o unes crispetes d'aquelles que te les poses al micrones i després te fa olor tota la casa crispetes Oh, m'encanta això els diumenges Quan ho trobo falta des que tinc una filla Fa dos anys que no ho faig
Per què? Per fer espalometres igual. Sí, sí, claro. Home, filla, venen a una pel·lícula. Com és nova que no tens fills? Ni gales, ni gales. Ni miniseries, ja no tinc ni tele, ja t'ho dic. Fins que no en faci més gran no en tindríem. Avui hem ficat un paper que hi ha ficat tele. És que fa molta gràcia. Ha ficat dibuixos el meu home. Quan m'he aixecat el matí ho he vist. Ja ho faré la fotografia. Sí, sí, la volem veure. Gran, gran. Ha ficat aquí, aniria a la tele. I ha ficat dibuixos. Clar, però això l'hem d'empejar. L'hem pegat aquí el menjador.
Per això vam pijama aquí a l'Estudio de Juau, perquè com que hi ha una tele... Si vaig més guapa que tu, mira, mirem-nos avui els looks, és que els nostres ja ens ho poguéssim veure. Jo vaig de natura. De fet, tu tornes a portar aquesta suadera que fa molts dies que te la repeteixis. Perquè els tíos... Els tíos, els tíos ens fiquem una cosa diferent cada dia. Ah, vale.
Opa, l'apertura! Una Ciutadana te la fiques una vegada a la setmana, en tenim 4 o 5. L'Ivan té un armari que ens agradaria veure. I tres cotxes, dos cases, un apartament a la platja. L'Ivan és un tio amb estil, que se li veu. Té pel on no he tindre. Això és. Al cap. Al cap. Sembla una tonteria, però a la meva edat ja no hi ha tanta gent que tingui pel al cap.
A més tens una quantitat. Bona densitat, zona on s'està cuidant per si en algun moment es necessita. Com és que no tenim el correu electrònic? Ara és el moment que tothom es posaria teclejar. Sabina, molt malament. Te'n vas fer tu responsable. No, que ho farem. Ho farem un mateix. Només cinc. Algú t'envia un whatsapp i et posa, hem de parlar.
A, perfecte, quan... Bé, busco vol a Nepal... Bé, la feia no cal. T, i vaig amb un regalet per ser un cas. No pots. Bé, bé, bé. Bé, claríssim. Vinga, va-la. Bé, Frank. I t'hauria la cobertura que hi ha a Nepal, perquè pot que n'hi hagi un altre lloc.
Aquesta és la pregunta 5? Sí, la 5. Encara anem per la 5, tranquil·la. 6. 150 notificacions al mòbil. A, les mires totes. Les mires totes. B, només les importants.
O C, faig veure que no les veig. Hem de ser sincers. La Sabina, la C. Soy muy de C, eh? La C, la C. I després, quan s'emprenen totes, llisca, llisca, llisca, llisca, llisca, només deixes la de WhatsApp i vinga. O quan veus que algú t'està insistint molt, dius, aquest m'està dient, a veure, anem a revisar, llavors revises, no? La C, és que jo, clar...
Bé, però podria ser C perfectament. Vinga, la C. Com porteu la gestió del temps? Agenda i ordre?
B. Improviseu sobre la marxa. B. Procrastinació creativa. El què? Explica'ns què és això? No saps què és la procrastinació? Això s'ha parlat amb aquest programa. Anar posposant. Anar deixant les coses fins que no arribi l'últim moment, allò bajo pressión, no ho fas. No dejes parar hoy lo que puedes hacer mañana. Una mica això. Feina feta no fa destorb. Correcte.
Jo em feina la A, en altres coses. Jo de fet us he de dir que des que treballo a la ràdio no puc viure sense la meva agenda. Física? Jo també soc d'agenda física. Jo fins i tot amb els amics. No sé si tinc lliure el dimecres per la tarda. Jo veiem la meva agenda tot el dia pel món. Me la deixo a la feina. I a més és gran.
Te la deixes a la feina? No puc jo. Jo la deixo a la feina perquè també tinc el mòbil, l'agenda, llavors... Clar, el calendari i tot allò. Jo tot manual, com la perdés un dia... No us ho dic, perquè ara me la robareu que me l'he deixat a la despatxeta. Tu ves donar ni idea. Ja tinc ansietat, mira que la tinc aquí a 3 metres. Següent. Us donen 1.000 euros per sorpresa, així, per vostra cara. Ai, que bé. En efectiu o per transferència? Que això és important.
En fardos? Transferència. És legal. S'ha de justificar, això. I què hem de fer amb aquestes mil? A. Pago coses pendents que tingui. B. Viatge o experiència. Sí. O C. Estalvio tot. B.
La vida són dos dies. Perquè t'ho has regalat al final. Marca la C, Ivan. Jo he marcat la B perquè estava pensant en una Nintendo Switch 2. Ara mateix, si me caigués, una Nintendo Switch 2. No, jo seria bastant C si no tinc alguna cosa pendent. Exacte, jo també. Jo soc C, sí. La següent. Què odies més de la vida adulta? He de dir que la meva no està aquí, però bueno. La burocràcia...
B. Las rentadoras. No. Tengo un home que les fallo en un fight-up. En un fight-up, Bionce, Brita. No sé ni cómo va a quedar. Rafa, me fa molta rabia. No, el ficarla, traurela, estendre... Lo pincho es estendre. Yo lo de mes fallo. Pues a mí estendre me relaxe, pero doblegarla... Es decir, traurela del estenedor y doblegarla y picarla al armari...
I ens estem saltant el pas, que jo crec que aquí ja no fa ningú, que és planxar. Ah, bueno, ja... Tinc les camises, les camises, sí. Total, quines són les tres opcions? Burocràcia, rentadores... Burocràcia, rentadores o respondre a mails. Ah, efectivament. Burocràcia. Estem d'acord tots, aquí. Sí. Sí.
I l'última, que en el meu cas és de s'empat perquè tinc tres a cadascuna. Ah, jo no ho sé. Ui, ara ens estàs determinant a qui et diuen les respostes. No les mireu tramposes. Home, però això és perquè després... Però no has fet... Com se nota que mai has fet un test de la Bravo. No, com se fa un test de la Bravo. Llavors te dirà la tu personalitat. La majoria és la teva lletra, llavors és la resposta. Però si ho ha dit a l'inici... Ha dit una Bravo. Jo què sé com és una Bravo.
Però és una superpops. Jo puc empatar, jo podria empatar. No tinc ni idea, jo. Jo podria empatar. Jo respondré honestament i hi poso mare. Vinga, va, digui l'última. Quin és el vostre superpoder preferit? Oh, jo en tinc una. A, teletransportar-se. Sí. B, dormir tot el que vulguis. No. Home, com a superpoder. I llegiments.
Uf! L'hermentes! Jo ve que doblar bé, eh? Jo tota la meva vida he estat pensant que necessito teletransportar-me. No, i que si llegir el whatsapp d'algú ja és un delicte que flipes, imagina llegir la ment. Però ningú s'hauria tancat de per vida.
Ja, però si t'ho averigües... Jo espero que si algú escolleix aquesta opció puguis fer un clic al botó, saps? I desactivar-ho. Clar, si pots desactivar, molt, eh? Mira els vampiros, saps el que els passa? Que estan tota l'estona allà, és immens. Sí, sí, sí. Sobresatural. El que ha fet crepúsculo, eh? Exacte.
Quin salt generacional ja amb aquest programa. M'han ratificat la meva opció. Ara he de comptar quantes coses tinc de cada. Va, ja està. Jo estic. Quantes A's, quantes B's i quantes T's. Els nostres oients també ho poden haver fet amb nosaltres. Sí, a bones hores, ara podeu començar. No, però... Si algú ho ha fet i ho vol dir per les xarxes... Si no estan al cotxe, doncs ho podem fer. Qui ha tingut 3 A's?
Jo. Encara estic sumant jo. Quants jo? Espera, que no us escolto. A la Sabina, la Karen. I la Kateu. Jo tinc un empat. Entre A i B. Les noies. Com? Totes les noies, Júlia. Menys tu, em sembla. Tu també. Totes les noies. Que sigui bo. Però jo tinc empat. Que això cau bé.
A, som les planificadores optimistes. Aquella persona que sempre té un plan A i un parell de recanvi.
i que aconsegueix mantenir la calma fins i tot quan tot tremola. Vol al seu voltant persones fiables, responsables i positives que l'ajudin a organitzar-se i a mantenir l'equilibri, però també que sàpiguen gaudir dels moments divertits.
Sí, sí, sí, sí, sí. Vinga, va. A veure, la ve i la fe direm que també, saps? És com allò dels horòscops, que els deixes que tots ens encaixen. Clar, perquè te quadra tot. Jo me'n recordo quan escrivíem horòscop en una revista. Hauria d'haver una que digués, ets lo peor, canvia urgentment, ja que també ho serà. Jo, Fran, de tu, lo que faria, jo lo que feia quan me passava això, quan tenia la Brava o la superpòpera, era llegir totes dues. Perquè, home, és empate, totes dues. A veure, quina em quedo, no? O ets les dues? Clar.
L'A m'he convenç. Vinga, va. Va, i l'Ave? A més, no, és que he demanat al chat GPT que ens digui quin personatge de pel·lícula seríem. Ah, molt gran. I he de dir que estic molt contenta perquè és molt guai.
És l'Herman Granger. Ah, bé. Una mica repipi, eh, també, però no passa res. L'hermión de Harry Potter. Exacte. Ah, vale, vale, vale. Però podria ser pitjor, Maria. Això és veritat. No, això és veritat. La hermión. La noia. La noia. El pelirrojo és el ron. El 5B, Fran, per tu. Jo, més ves que res.
Mira, i el Fran també, por ahí. Igual que has. Quatre. L'episòdic, que funciona com una sèrie. Episòdic, que funciona com una sèrie. Hi ha dies de temporada alta i dies que no sortim ni als crèdits. Té un talent natural per gaudir del present i simplificar els drames quotidianis.
i per això aporta realisme i bon humor al grup. Prefereix amics flexibles, espontanis i amb sentit de l'humor que sàpiguen adaptar-se als seus alts i baixos i compartir experiències divertides sense complicacions.
Home, això és molt Fran, eh? Fran, jo crec que ets més bé que hi ha aquí. Però jo soc molt organitzat, no m'atreveu mèrit. Jo crec que ets més bé que hi ha. Jo... Organitzat, sempre hi vas a l'últim minut, eh? Però què m'enteixes? Que estem en directe, Sabina Pedrós. Però l'Ivan, espera, espera. Però que aquí, Fran, hem de vendre l'Ivan. Ah, és veritat. Ivan, Ivan, és això que defineix? A veure, jo no estic d'acord gaire. A veure, la pots tornar a repassar, però és que jo no... En quins punts estàs d'acord? Realista, però tens bon humor...
Vale, això sí. Gau, deixes el moment present. Contàgies, només t'aproparies amb gent que te transmeti coses positives. Això sí, també. Això n'estàs d'acord? Gau, estàs d'acord?
Però tens una altra opció? En el recompte, quina és l'altra opció que m'ha quedat? No, no, no tinc més, no tinc més. 4 Bs, 3 As i 2 Cs. A més, el personatge està molt guai. No sé si pillareu la referència, perquè a més ho he fet per les de tele, les de cine, perdoneu. Ai, ai, ai.
és Lorela i Gilmore. Ah, sí. M'acabo d'imaginar el Fran rotllo Lorela i Gilmore i m'està fent molta gràcia. És el que més m'encaixa, més que l'Ivan. Sí. Tu no saps qui ets? Sí, i tant, i tant. No, estàs fent que no m'encapa.
Jo tampoc he vist les xicas Gilmor per home. Jo tampoc les he vist, però sé qui són. Però què feu els homes que no veieu les xicas Gilmor, sisplau? Jo soc dona i tampoc les he vist. Però no tens teles. No tens teles, a mi m'he vist. No tens teles, a mi m'he vist. No tens teles, a mi m'he vist. No tens teles, a mi m'he vist. No te teles fa una secció de teles. No passa res. Sí, ojo, eh? Ojo.
La C. La C, a veure què seria? No, que seria la persona que combina creativitat, impuls i caos amable a parts d'iguals. És la prova vivent que la improvisació ben portada pot ser una virtut. Necessita persones creatives, obertes i comprensives. I el personatge era Jack Sparrow.
Hòstia, m'agrada molt. El Fran aquest una mica, eh? Jo m'identifico potser més amb aquest, eh? Sí, a mi m'agrada molt aquest també. Com a personatge sí, com a actor Jenny Depp no. No, això és un altre tema. No, Jack Sparrow sí. Clar. Sí, sí, forever. I ara... Saps qui és Jack Sparrow, no, Fran? Sí, sí, sí. Home. Apaga el micro si no saps. No ho sé. Júlia, què t'hem tallat?
I ara havia preparat unes preguntes superràpides per veure què en penseu. A veure què podem saber de la vostra vida. Però anem a la de l'Ivan, que és la que interessa a tothom, no? Les tres som secundaris. Vinga, comença l'Ivan i nosaltres el seguim. Quina és la cançó que defineix la teva vida? Hosti, que difícil. Una romàntica, Ivan. All Star Smash Mouth.
Ostres, mira, ja està. Quina és aquesta? Ara l'hauries de buscar, eh? Estoy en ello. Perfecte. Venga, venga. És molt difícil, eh? És que és un tio resultiu, l'Ivan. És un tio resultiu. Jo encara estic pensant. Jo no tinc ni idea. Ara mateix, així, en fred? La meva és la de Forever Young, la nova de la silla amb David Guetta. A veure, a veure, l'Ivan. Ah, molt bé. Sí.
Boníssima. Molt bé, Ivan. Va, Ivan, per tu també. A veure si contestes tot això. Sí, perquè la resta no tenim cançó. És que no tinc cançó. Jo totes. Banda sonora tinc, ja està. Quin és el teu hobby que la gent no s'espera? Que la gent no s'espera? Macramé. De repent. T'hauria de cuinar. No sé si la gent s'ho espera, però m'agrada molt cuinar. Mira, de veritat, aquest nen sembli... Tinc el congelador ple de caldo casero.
Eh! Eh! Rewardín, de Nadal, que no sé què fer el dinar. Mireu quina sogra més maja tindríeu, eh? El conjador ple de caldo casero. No, no, que el fa ell! Que el fa ell! Que ja m'havia entès, Burinó. Ha vingut fer el dinar d'aquí a l'oest a Catolibà, no me'l cal. Sí, mira, sí, sí. Que ens porti el caldo. Ah, claro, jo crec que... Clar és que podríem portar un plat i ell faig el caldo. Jo faig la soma, eh? Jo triomfem. Va, apuntem. Més, més. Ivan, ets un bon mentider?
Eh, no. Sempre m'han dit que no. Jo crec, exacte, jo de no fer. Sempre m'han dit que no, m'han dit... Una curiositat teva. Algo portes aquí. No digues, digues. Una curiositat teva. Hosti, curiositat. Una curiositat meva, ara si que me pilles. Que se considera curiositat. Clar, és que és una mica... Una cosa que no sapiguem. És que sabem moltes coses ja de l'Ivan, eh? Una cosa que no sapiguem. La resta també podeu contestar.
No, no, volem saber de l'Ivan. M'encanten les comèdies de situació, però les comèdies de situació d'un gènere concret, que són... Com la casa nostra. Comèdies de situació a l'americana, en públic. Les típiques sitcoms de públic en viu. M'encanten. Les autèntiques. Quin va ser el teu primer concert? Bona aquesta. No te sabria dir, eh?
No te sabria dir. El que tinguis consciència o el primer que et fas més il·lusió. El primer que em fas, uah. Estic fent-li voltes, eh? Estic fent-li voltes, però no... A veure, no vull deixar en planca l'antena. I l'últim, si no, el meu David Bisbal. Oh, mira. Oh, voleria, voleria. Jo el primer, el primer va ser David Bisbal, també, que va venir a Gardena aquí.
¿Es el mateix que yo? ¿En serio? ¡Es el que yo! ¡No! ¡No! ¡No! ¡No! ¡No! ¡No! ¡No! ¡No! ¡No!
Però en aquella època eres gòtica, això no pega gens. No, no era gòtic encara. Ah, vale. No, tenia, no ho sé, ni primer de l'ESO, no sé si la Karen era. O te va ser el 2001. O te va ser el 2001, però no va ser més tard. Però si la Karen no havia neixut.
Tenia 3 anys. Jo vaig anar amb 9 o 10. El Bisbal va venir aquí, que jo tenia, no sé, 12 anys. Pot ser ha vingut més d'una vegada, podria ser, no? A Gardeny. El que ens portem la Maria i jo ja quadre.
Home, dos anys no et portes a la Maria. No, però deu sí. No tinc 34, ara. Deu sí. Clar, és que dos anys no cau una quadra. No ho sé. No ho sé, potser ha vingut a vegades. El primer, molt curiós, celtes cortes, aquí llei de festa major. Oh, m'encanta. Se fiquen a cantar, no, no nos podrán parar, somos... I peta l'escenari per l'electricitat. Molt bé. En sèrio? Però perquè plovía o hago? Sí, sí. Festa major i no plouré.
Festa major, Lleida, no ploure. Una última pregunta superimportant que hagin de saber totes les interessades per l'Ivan, que en breu disposaran d'un carrer electrònic. No el tenim perquè la Sabina Pedros no ha fet els deures. Però va, una pregunta que els pugui interessar. Quan acabi aquesta setmana. Quina és la teva por més absurda?
Quina és la meva por més absurda. Compartim amb el Fran amb els insectes relativament gordos. Saps aquell saltamartins de finals d'estiu que t'entrem per la finestra com un avió? Aquella dèstia. Ja estava marxant, només he pensat, el Fran de l'estudi.
Parant de marxar! És de marxar. Que paten 30 segons perquè se'ns esmunyir el temps. Gràcies, Júlia, per aquest fantàstic claustre. Parlen amb el metodoscotí que ens hem passat la mar. Gràcies, companyes, gràcies sobretot a vosaltres per seguir-nos cada tarda. Demà hi tornem. Vagi bé! Adeu! Adeu!