Deixa de fer voltes pel dial. Des d'ara i fins les 6, a la teva ràdio local, arrenca un programa fet des de i per a les Terres de Lleida. Posa't còmode i puja el volum, que ja comença aquí a l'Oest, l'únic magazín territorial i en xarxa de les Terres de Lleida.
Molt bona tarda, westerns. Us parla Francesc Balanyà. Això és, aquí a l'oest, el programa que fem 7 emissores de Lleida amb la producció de la Xerxa de Comunicació Local de Catalunya. Cada tarda, des d'ara i fins les 6, us fem companyia amb aquest magazín que fem gràcies a l'Arnau Vilà, de MuntFM. Què tal, Arnau? Hola, bona tarda a tots i a totes. Saludem també la Maria Gateu, de Ràdio Rosselló. Hola, hola. Bona tarda, sí. Aquí estem, preparades.
Preparadíssima segur que també tenim la Sabina Pedros, del Picat Ràdio, molt bones. Hola, hola, aquí estem. Karen Alfonso, de Ràdio Ponem Mollerussa, molt bon dia. Bona tarda, Westerns. Saludem també la Txell Berraus, de Ràdio Sió de Ramon. Iep, què tal, com anem? Molt bones. Júlia García, de Ràdio Trem, Pallars Ràdio, molt bones. Ei, bones, com esteu? I finalment, també saludem el tècnic Abel Purroy, que com a servidor es troba els estudis d'ou llei de ràdio. Què tal, Abel? Molt bones, Fran, aquí estem.
Programa aquest que l'obrirem amb un tema del dia en què ens visita la llidatana Montse López, que ens parlarà del seu primer llibre, la novel·la anomenada La muntanya, la lecció de l'àguila, una història de ficció basada en la realitat que ja ha remogut molts lectors.
Després serà el moment de la tertúlia de cinema en què, entre altres, avui ho farem amb un convidat molt especial, historiador de formació, submarinista i també documentarista submarí. Abans, però, de tot plegat, notícies.
Bona tarda. Bona tarda. Bona tarda. Bona tarda. I destacant que Joan Carles González, guardonat amb el Premi Màrius Torres de Poesia i Rafael Jaume s'aporta el Josep Vallverdú d'assaig. La seu vella acollirà aquest divendres al vespre l'entrega dels guardons. Així es faran els Premis Literaris de Lleida 2025. Ja tenen guanyadors. Joan Carles González Pujalte ha estat distingit amb el trentè Premi Màrius Torres de Poesia
per Tríptic de George Dayer, un llibre que explora la figura del model i amant del pintor Francis Bacon. Precisament el procés creatiu de Bacon ha sigut un dels motius que ha nascut la fascinació de l'autor i precisament d'aquesta obra. Amb l'excusa del suïcidi de ser d'un dels seus darrers amants, George Dayer, el que em va interessar no era aquest drama ni aquesta narrativa, sinó com treballava Francis Bacon. I jo m'he adonat que
Jo faig una mica una cosa semblant, faig una estructura de les que van sortint una sèrie d'imatges, una sèrie de components, i jo afegeixo coses, distorsiono, fico un vers aquí, fico un vers allà, o sigui, una mena de joc molt pictòric. Precisament el jurat n'ha valorat el pols narratiu, la trama estructurada i les imatges elaborades i un efectisme dramàtic continu. Pel que fa a l'assatge, el 42è Premi Josep Ballardú...
Ha recaigut en l'escriptor mallorquí Rafael Jaume per l'algoritme d'Orfeu, música ètica i intel·ligència artificial, on el jove assajista ha revisitat el mit d'Orfeu per explicar com la tecnologia ha modificat la manera de relacionar-nos amb la música.
Quan una playlist sap que estem tristes abans que nosaltres, no estem descendint també en un inframont emocional conduïts per una força externa? Per això he actualitzat el mitador Feu i les circumstàncies actuals i m'he preguntat què passa quan la música ja no prové d'una intenció humana sinó d'un càlcul? Què passa quan un algoritme anticipa el nostre estat emocional millor que nosaltres mateixos? I què implica per la nostra llibertat interior? Que siguin plataformes i xarxes socials les que determinen quin so ens acompanya, ens consola o ens desperta.
Justament el jurat n'ha fet una tria unànime, destacant-ne la coherència i l'estructura d'un assaig que descriu com la tecnologia ha transformat la recepció musical partint de la tradició mítica. L'edició d'enguany dels premis convocats per la Paeria i l'Institut d'Estudis i Llerdencs n'ha sigut una d'històrica amb un creixement significatiu de participació, ja que es van presentar 105 obres, 79 al Màrius Torres i 26 al Josep Vallverdú, molt per sobre de les 66 de la convocatòria del 2024. Com dèiem en un inici, l'acte d'entrega dels guardons
Se celebrarà aquest divendres al vespre a l'emblemàtic entorn de la seu vella de Lleida. I els bombers voluntaris de Lleida presenten una demanda col·lectiva contra la Generalitat per exigir drets laborals. En total, la demanda inclou 110 bombers voluntaris dels 22 parts que hi ha a la demarcació. Mig centenar de bombers voluntaris s'han concentrat aquest divendres a les portes del Palau de Justícia de Lleida per presentar la demanda col·lectiva que han entregat contra la Generalitat
i llegir un manifest, sobretot reclamant al govern, que els doni d'alta a la Seguretat Social perquè en cas d'accident quedin coberts, ja que ara se senten desprotegits. Ho explicava el president d'Esbokova i membre de Bombers Precaris, en Lluís Josep Maria Alcalá.
Els trets laborals que volem principalment és l'equiparació, si és la mateixa feina o el mateix salari, però sobretot, indispensable, la regularització amb la contractació i la seguretat social. La seguretat social ens aporta tot el tema de malalties professionals, incapacitats, accidents, on estem completament desprotegis. Tinc companys que des de fa 6, 7, 8 i hasta 10 anys
que han patit accidents, s'han tingut que pagar les operacions ells, no han rebut cap indemnització, no han rebut cap compensació per l'accident i la Generalitat ha deixat tirar els companys a la cuneta. En el mateix sentit, s'ha expressat Miquel Maseguer, president de la Federació d'Associacions de Bombers Voluntaris de Catalunya i membre de Bombers Precaris en lluita, que reclama l'administració que busqui fórmules perquè puguin fer de la seva feina amb condicions. No és el fet que jo vulgui ser funcionari, és senzillament de dir, no, no, a mi m'és igual, ser funcionari l'haurà l'interí. Jo el que vull és...
Que si demà tinc càncer, perquè me l'ha provocat la tasca de bomber, estigui cobert. Si demà pujo el camió, volca i em mato, que la meva família estigui tranquil·la. O si jo demà perdo les dues cames en un servei, que jo pugui estar amb la tranquil·litat que, tot i la desgràcia, no em trobi amb una mà davant i amb una mà darrere i em doni una petada des de la pròpia direcció general. És senzillament això.
Els parcs amb bombers demandants a la demarcació de Lleida són 22 i la demanda inclou a 110 bombers voluntaris. Uns 300 més de la resta de demarcacions preveuen presentar abans d'acabar l'any 100 les demandes col·lectives als seus respectius jutjats socials. A més, el 19 de desembre hi ha prevista una mobilització de bombers voluntaris a Barcelona. En total, el col·lectiu preveu presentar demandes col·lectives a 12 jutjats socials que agruparan més de 400 demandants, xifra que matisen que es podria ampliar durant els primers mesos de l'any que ve.
I un simulacre ha recreat avui, s'ha estat recreat avui a l'aeroport de Lleida al Guaire. Ha estat amb el xoc d'un avió de passatges i una avioneta de formació on s'han simulat tres víctimes mortals i diversos ferits per posar a prova els protocols d'emergència. El simulacre que ha procedit amb retard i amb algun inconvenient s'ha sumat a les condicions meteorològiques de formen. Tot plegat ens ho explica el nostre company Arnau Vilada amb una FM.
Un simulacre d'accident aèri organitzat per Protecció Civil i Aeroports de la Generalitat i que ha comptat amb la participació de bombers, Mossos d'Esquadra, SEM, Protecció Civil d'Aragó i Guàrdia Civil, escenificant la col·lisió d'un avió que s'enlairava amb una avioneta de formació que operava la plataforma.
L'exercici ha comptat amb 18 figurants, tot i que a la llista n'apareixen 19, un fet que ha alterat el funcionament del simulacre i ha hagut d'adaptar l'actuació. Imma Soler, Subdirectora General de Coordinació i Gestió d'Emergències, explicava la importància per poder improvisar satisfactòriament en casos com aquest.
Ens ha sortit una disfunció per el nombre de persones afectades i hem vist com ho tractaríem. Vull dir que ha sigut un cas que s'ha afegit en el simulacre que ja preveiem. Hem vist també quina solució es donaria en aquestes circumstàncies i això és el que és bo que surti en els simulacres, que tot allò que pugui fallar i veure-ho en una situació de tranquil·litat com és un simulacre i no en una situació real. Tot plegat quan a l'octubre va haver-hi un incident sense ferits quan un aeronau va aterrar sense despegar el tren d'aterratge.
Mollerussa ha posat en marxa un nou sistema de suport a famílies amb infants quan un dels progenitors està en tractament oncològic. Es tracta d'un projecte pilot vinculat al programa anomenat Temps per Cures que vol garantir que els nens estiguin ben atesos mentre les persones cuidadores poden dedicar temps a la salut, al tractament o al descans. Una qüestió que ens apropa a la nostra companya, Canel Alfonso, de Ràdio Ponent Mollerussa.
El servei impulsat per l'Ajuntament amb la col·laboració de l'Associació contra el Càncer i el Cap de Mollerussa s'adreça a famílies amb infants d'entre 3 i 15 anys i ofereix cangoratge puntual, ja sigui al domicili o en equipaments municipals. També inclou acompanyament escolar, suport en dies de debilitat física i atenció en situacions urgents com recaigudes o impossibilitat temporal dels progenitors.
El recurs és gratuït i està finançat amb fons públics en el marc d'un projecte pilot amb possibilitat d'ampliar-se a altres municipis. En parla la regidora d'Igualtat, Romy Balagé. Va néixer d'una experiència personal, però més enllà també, sobretot d'una pregunta, que qui cuida les persones que ens cuiden? I la resposta és aquesta, nosaltres com a ciutat ho podem fer. Ara per ara és una prova pilot, però si funciona pot ser un model extensible a altres malalties i es podria gestionar des del CAP amb coordinació des de l'Ajuntament.
El servei funciona de dilluns a divendres en horari no lectiu i es pot activar trucant a l'Associació contra el Càncer de Mollerussa amb 24 o 48 hores d'antelació. Des del CAP ja s'ha informat als professionals perquè puguin derivar les famílies que ho necessitin. El programa de temps per cures es va iniciar l'any 2024 i ja s'han beneficiat més de 300 infants i joves del municipi.
I una darrera qüestió, la fira de l'Oliver de Maials arriba aquest cap de setmana a la seva 28a edició. L'esdeveniment final de referència en el sector espera tenir un bon nivell de vendes i preus una mica més baixos que l'any passat. L'alcalde de Maials, David Massot, explicava als micròfons d'Oullida Ràdio que la garrafa de 5 i 3 de la cooperativa, que l'any passat es venia a 41 euros, enguany es redueix a 38 per tal de lleugerir les butxoques. L'oli és l'element principal d'una fira que també té un caràcter multisectorial, cultural i patrimonial, segons apuntava Massot.
Evidentment que l'oli és el fil conductor de la fira. Jo penso que en una fira sempre hi ha de haver un fil conductor o molt important o molt interessant
i que traspassi fronteres, en aquest cas l'oli, i veurem el primer oli verd aquest, i la cooperativa de Maials, que és de les més potents de Catalunya en el sector, jo em penso que això sol ja és la part vehicular de la Fira, molt important, llavors a la Fira també és de, ostres, jo em penso que com a alcalde has de donar a conèixer també el lloc on estàs, i Maials, que té, repeteixo, la Vila Closa, i aquestes parts que ens estimen mai els maialens i maialenques,
Avui divendres presenta el llibre Majals, animar de pedra, històries d'un paisatge silent del maialenc Xavier Esté, com el tret de sortida de la fira que tindrà tastos, un esmorzar popular a la cooperativa i un concert de l'Opau de Pons. Per cert, enguany, el guardó d'amic de l'oli recau en el promotor cultural Antoni Geronc. Gràcies, Karen Arnau i gràcies, Guillem. A tu, Fran. Si no et vols perdre el que passa al teu voltant, aquí, a l'oest...
Seguim l'actualitat aquí, a l'oest.
Tema del dia, però que bé podríem pensar que som el que llegim, perquè avui la cosa va de llibres, concretament d'una obra de cultura que ja està impactant a centenars de lectors, no? Sabina Pedrós, explica'ns qui t'acompanya, molt bones.
Avui ens visita l'escriptora Montse López, qui acaba de publicar la seva primera novel·la aquest any, La muntanya, la lecció de l'àguila, un relat de ficció basat en fets reals, però, com podem llegir en la contraportada, no és només una història, és un manual, és un mirall, i, de fet, és un llibre que remou, que desperta, que obliga a mirar allò de dir, mirem sota l'alfombra i ens atrevim a parlar del que fa mal. I, sobretot, el que ens ha resultat també molt sorprenent és que convida a l'acció. Benvinguda, Montse, què tal, com estàs?
Hola, gràcies, Sabina. Sí, bé, sí, bé. Explica'ns una mica com sorgeix aquesta idea d'escriure aquest primer llibre, perquè, de fet, no ho hem dit a la introducció, però tu ets bombera, és a dir, un camp totalment o poc relacionat, de fet, amb les lletres. Sí, bueno, jo soc bombera, bombera voluntària i mestra de primària. Ah, val, aquí una mica de lletres ja ens entra, llavors, com a mestra. Sí, sí, sí. Com va sorgir aquesta idea, llavors, Montse? Explica'ns una mica.
Això va sorgir a partir d'un diagnòstic per trastorn d'estrès posttraumàtic. Jo portava des del 2020 amb un trastorn d'estrès posttraumàtic causat per una relació molt tòxica. Per molt estrès i males relacions que tenia, el meu cap va fer un punt i...
i des de llavors no vaig tornar a ser la mateixa. Van quedar moltíssimes seqüeles, algunes d'elles eren molts atalls de pànic, ansietat a totes hores, fatiga crònica, mala memòria, fòbia, absolutament a tot, i he estat durant molts anys convivint amb això, tot i que he anat millorant perquè he fet moltíssima teràpia, m'ha costat molt sortir-ne, però ara sóc una altra.
I una de les coses que m'ha ajudat moltíssim a sortir d'allí, a part de la teràpia, òbviament, va ser començar a escriure de forma terapèutica. Jo quan ho vaig deixar amb la meva exparella i vaig tornar al Niu, com si diguéssim, a una altra ciutat on jo havia nascut,
els meus pares, la meva família, estava totalment destrossada, havia de començar de zero, m'acompanyava aquest trastorn que feia que no pogués tornar amb una aula, que no pogués tornar a inclús ni al parc de bombers ni res, perquè una de les fòbies era l'agorafòbia.
fòbia a conduir, bé, a tot. I va ser començar de zero. Llavors, una vegada a Lleida, que és on visc a les meus pares, bé, on vivia, llavors, el 2023 és quan començo a escriure. I començo a escriure per intentar disassociar-me de mi mateixa i de les noves
entre els meus problemes, el trastorn. I vaig començar a escriure com si parlés d'una altra noia, com si parlés de la Laura, en aquest cas, que és la protagonista. I al veure que al cap de dos o tres capítols ja la veritat és que sonava com una novel·la, com un conte, i vaig veure que realment podia ajudar gent amb la meva història, doncs vaig acabar contactant amb una persona, una noia, Natàlia Sanxidrián, que és una autora de Planeta, i li vaig presentar el que volia fer, perquè ella ajuda altres autors a treure...
a treure llibres, a organitzar-lo i tal, perquè jo no sabia comptar un llibre. I llavors ella em va guiar, em va ajudar a enfocar-lo, em va ajudar a organitzar el llibre, després tota la part de la producció, em va ajudar ella moltíssim. I sí, sí, em va dir que tenia moltíssim potencial, que era una història,
Volia que anava a ajudar moltíssim, però clar, jo vaig pensar, volia que fos una cosa bastant autobiogràfic, però a l'hora que tingués tots de ficció i tal, perquè és una novel·la i al final també volia que enganxés a la gent. Perquè el que jo estic pretenent amb aquesta història, més que la gent gaudeixi de la lectura, que ho fan, perquè és una història que enganxa moltíssim, sinó sobretot ajudar.
Ajudar persones que estan dintre de relacions tòxiques a identificar-les, a sortir-se'n, a potser ajudar altres persones que coneguin que saben que estan ficades a dintre i no saben com sortir-se'n. Bé, diferents coses. Parlo de molts temes bastant... top, no?
Per exemple, parlem del bullying, es tracta el tema del bullying, es tracta el tema del dol, el tema de l'avort, perquè jo vaig passar per un avort molt dur. I això és una cosa que moltes dones ho portem a dintre i moltes de nosaltres inclús no som capaces de parlar-ne.
I és una cosa que s'ha de tractar definitivament, s'ha de treballar. I, bé, altres temes, no?, doncs, mòving, també, perquè jo també he patit bastant mòving a llocs de feina i són realitats que moltes persones vivim i que, com dic,
les vivim sols i fins que el nostre cap peta, no? Llavors, bueno, se tracten temes bastant delicats, però amb moltíssima sensibilitat i sobretot molt humor. Treure-li el ferro a l'assumpte, el suficient. No deixa mai de treballar-ho, de tractar-ho i d'anar a teràpia i tal, però intentar buscar la part positiva, l'aprenentatge. Crec que està ajudant a molta gent.
Ara ho deies, a molts lectors sembla que els ha ajudat aquest llibre i no ho dic jo, sinó que ho diuen ells mateixos perquè he pogut llegir algunes d'aquestes ressenyes que deixen en els diferents portals una vegada han llegit el teu llibre i són fantàstiques. Gent que diu, mira, és que tu ho llegeixo ara mateix, en tinc algun aquí que l'estic fent a l'atzar, totalment, perquè totes són 5 estrelles, eh?
He encontrado un relato que me ha transformado. Cada frase, cada palabra están cuidadas al detalle. El libro está escrito con mucho amor y cuando uno le pone amor y empeño, es casi imposible que las cosas salgan mal. Sin querer hacer ningún spoiler en esta historia, he encontrado el relato de una águila luchadora que hace todo lo que está a su alcance y más para proteger su nido, sin olvidarse de los suyos. Una historia de autosuperación con la que, sin duda, más de un lector o lectora se sentirá identificado o identificada en algún momento. Una historia que te invita a hacer preguntas...
Deu ni do, eh?
Que bonica, Jolina. Més que una resenya, som una crítica d'un crític expert, no? I n'hi ha moltíssimes més que no llegiré, però de veritat et convido a tu mateixa, si no l'has llegit, a fer una ullada. He d'entrar de tant en tant, perquè n'hi ha sempre alguna nova. L'altre dia un home em va enviar un missatge dient que era la segona vegada que començava a llegir-se el llibre de nou.
I vaig publicar aquestes històries i va ser com, uala, per mi és ser millonària que te vingui un lector i et digui que en menys de sis mesos se torna a llegir el teu llibre. I a més, que a priori podries pensar que pots estar enfocat en un públic molt femení, però ara mateix estàs dient que també els homes estan sentint-se identificats i rellegint aquesta història. No, és veritat, els estan encantant. És que hi ha una mica de tot. Sí que hi ha persones que els heu de avisar abans, els he de dir, escolta, que sàpiguis que hi ha erotisme, també saps? Que hi ha sexe, perquè...
perquè la gent potser se pensa que és una història d'una noieta i d'amor i d'amor i tal, però jo aquí fico de tot perquè la nostra vida al final és tot, no? De fet, si jo vull que una lectora o un lector s'identifiqui amb el personatge i amb els sentiments, amb les emocions que fan que aquesta persona s'acabi enamorant,
d'una persona narcisista o sociòpata o el que sigui, jo he d'aconseguir que el lector o la lectora connectin completament amb les emocions de la protagonista. En aquest cas, he d'aconseguir fins i tot que s'enamorin de la persona tòxica
Ara ens deies a l'inici que això per tu ha estat també com una mena de sanació, un procés terapèutic per tu, escriure aquesta novel·la i després també compartir-la amb la resta. Hi ha alguna escena o passatge que t'hagi estat especialment dur d'escriure per tu mateixa? Oh, Déu meu, no cal ni que pensi. Vull dir, més enllà de tot el que poden ser passatges de relacions i tal, que dius, ostres, te remou una miqueta perquè te'n vas al passat, però bé, el més dur de tots...
Va ser l'avort, perquè jo no havia treballat aquest avort. Jo feia deu anys que vaig avortar, jo no volia avortar, però en aquell moment estava amb una parella que no em va donar una altra opció i no em volia quedar sola amb un altre nen, perquè jo ja tinc un fill.
En aquell moment, aquell sí que és un passatge meu-meu i va ser molt dur. Em va costar quasi un mes i mig acabar aquest capítol perquè és que era ficar-me i me tremolava tot. Vaig haver de començar a fer teràpia a mig capítol perquè vaig notar que començava a tenir malsons, plorava a totes hores, estava irritable, tenia ansietat...
I ho vaig parlar amb la meva terapeuta, la meva psicòloga, i vam començar teràpia enfocada a l'abort per això mateix, perquè no l'havia... De fet, ella ni ho sabia, no ho havia ni parlat.
Llavors va ser com, uau, s'ha de treballar, això està encapsulat i és possible que alliberem inclús molt trauma del cos gràcies a treballar això. I sí, sí, així ha fet. Déu-n'hi-do també, aquest procés terapèutic ara mateix ens l'estàs veient reflectit. De fet, un tema que fins i tot no havies parlat a teràpia, quan ja havies assistit a teràpia per altres traumes bloquejats que tenies allà i aquest no l'havies tret, que sens dubte era un dels més importants segurament en els capítols de la teva pròpia vida. Sí, sí.
Sí, molt fort, però ho encapsules, perquè a vegades el dolor, no? No t'agrada, el tens allà, amb un calaix, al fons, de... Sí, sí. I quan el teu cos està llest per treure'l, el somatitzes d'alguna manera, de cop i volta, sigui qualsevol tipus d'enfermetat. Jo és que crec cegament en que la major part de les enfermetats són somatitzades, no? Bueno, que jo estava tres mesos i mig quan vaig avortar, i el fet de poder parlar, de poder despedir-me d'ell, de poder fer com una espècie de ritual i de...
i d'acceptar-lo com a part de la meva família, la veritat és que m'ha donat moltíssima pau, però moltíssima pau, i encara estic treballant. Parlant d'això, segurament, només veient aquest capítol, segurament podem ja deduir sense llegir el llibre que està removent moltes coses als lectors, no només això que veiem ara en aquesta ressenya, que és aplicable a moltes altres que hi ha, també que podem veure a Amazon o als altres llocs on es puguin fer aquesta ressenya sobre la muntanya. Hi ha algun comentari que t'hagin fet, que t'hagi sortit
que no t'esperessis? Una noia que em va comparar em va dir que l'havia llegit amb quatre... La majoria ja al·lucina perquè em diuen que se l'han llegit amb quatre dies, amb tres dies i mig, que no han pogut soltar el llibre fins que no se n'han acabat. I aquestes ja em sorprenien, però com ja m'ho han dit diverses vegades, ja no és una cosa que em sorpreni tant. Però sobretot una noia que se'l va acabar i va dir, Montse, no et conec, vull dir, m'ha arribat aquest llibre per boca d'una amiga i tal, però volia dir-te personalment que
I llavors em va comparar amb un autor, que ara mateix costarà trobar-lo perquè m'ho va dir fa mesos,
Em va comparar amb un autor bastant novel que es va fer com a best-seller. Em va dir, ets la nova, tal. Vaig quedar bastant sorprès. Em va dir, home, per tant no serà, no val que és veritat que fins que jo mateixa reconec que m'he sorprès jo mateixa escrivint perquè no sabia realment que podia transmetre tant. Les persones passen per moments a la vida d'usos perquè després aquests moments fan que siguin l'experiència suficient per poder ajudar altra gent. Jo ara després d'això...
Més que dir que he escrit un llibre, moltes vegades dic que he canalitzat un llibre. Estàs plantejant fer trilogia? Sí, estic al segon. Porto tres capítols i pico del segon. I és que no em dono temps la vida pel segon, perquè com que estic promocionant aquest, també estic ajudant, he començat a ajudar autors a redactar els seus llibres també. Igual que a mi em van ajudar a organitzar el meu, jo ara faig el mateix.
i se m'has d'ajuntar molt a l'hora, però sí, sí, tira'm el segon llibre que vull trobar abans de... Bueno, vull acabar-lo abans de març. Tens feixa límite, fins i tot. Quant temps vols estar per fer el primer, per això? Perquè ens has comentat que vas començar el 2023. Sí, el primer va ser un any i mig, perquè va ser una catarsis. El primer... Jo estava molt malament. Feia tres mesos que estava sola, que volia deixar amb la meva exparella, i estava molt malament, i realment, quan vaig començar, va ser una muntanya. Al principi,
potser vaig escriure dos capítols de cop, però després em tirava més els que no podia tornar a escriure perquè no hi havia manera, tremolava cada vegada que...
que m'imaginava coses. Llavors, ha estat un procés llarg, però terapèutic, i ha estat una catarsis, vamos. Ara parlaves d'aquest primer llibre, estem parlant d'aquesta muntanya, però deixant també que te pregunta cap a on va aquesta segona part, fes-nos, sense spoilers, però quina idea portes en ment. Mira, doncs puc dir alguna cosa que és molt maco, perquè en aquesta segona part, el primer llibre és bastant més
context, és una mica de context de tot, d'on ve la Laura, la família, el fill, una mica de context. El segon llibre, evidentment, allí ja explota tot, ja es veu perquè ja està ficada dintre del meu ollo, i al segon llibre hi haurà alguna cosa de màgia, és a dir, començaré a introduir el que són els mons paral·lels, la llum i la sombra, i serà molt xulo, serà molt xulo.
Déu-n'hi-do, eh? Déu-n'hi-do per ser el primer llibre, no? I ja, llançar-se una trilogia i, a més, ja jugant, també, en aquests dos mons o tres mons, eh? És que vulguessin imaginar. És que ja tinc els tres llibres pensats, ja està tot pensat. No, no, ja ho veig. El primer llibre comença, la introducció del primer llibre, és un capítol molt, molt dur, molt dur, i la introducció del primer llibre és el final del tercer llibre.
Igual, m'he quedat en silenci, eh? Estic reflexionant. Tinc moltes ganes de llegir els tres llibres, però és que a mi no m'ho facis en capítols, a mi tothom els tres junts, perquè jo no podré esperar un a l'altre. Això em passa amb les sèries també, vull dir, amb els llibres també, quan n'hi surt un, n'hi posa l'altre i l'altre, dic, no, per favor, tots junts, i més aquest tipus de llibre que segurament enganxa tant al lector que els vols veure tots junts, sisplau, perquè quan acabem jo vull saber com continua, no em deixes amb aquella intriga.
Ja ho sé, ja ho he pensat superbé, perquè hi ha històries molt bé. Sense pressió, eh, Montse? Ara parlàvem d'aquesta àguila, l'elecció de l'àguila, que és com el subtítol que porta la muntanya. Què simbolitza exactament aquesta àguila? Doncs mira, l'elecció de l'àguila és
Vé d'un mite, perquè jo al principi havia pensat en un llibre, un llibre, però el que passa és que jo tenia aquest llibre tot més o menys estructurat, de l'inici fins al final. Què passava? Que anàvem passant els dies i anàvem fent capítols i dic, mare, mirem, estic a l'inici de la història. I llavors vaig dir, una de dos, o faig un llibre a l'Otolquian de 1.400 pàgines... Els Pilar és la Tierra. Claro, claro, és impossible, perquè la gent no comprarà una lectora novell de mil i pico pàgines, total, que el que vaig fer va ser dividir-lo.
Però clar, el llibre s'havia de dir l'elecció de l'àguila. Per què? Perquè l'elecció de l'àguila ve del mite de l'àguila. No sé si ho coneixeu, el mite de l'àguila és aquest que diu que l'àguila quan arriba als 40 anys ha de prendre una decisió importantíssima a la seva vida. I aquesta decisió diu que, bueno, aquesta elecció, perdona, diu que ha d'escollir entre...
o deixar-se morir perquè les seves ales, el seu bec i les seves urpes estan superdesgastats i ja no pot caçar, ja no té forces per aixecar el vol, etc. Llavors, ha de decidir entre o deixar-se morir o renovar-se totalment i viure trenta i pico anys més, perquè diuen que les àguiles viuen fins als setanta anys... Bé, és humit, eh? Llavors, què passa?
que l'elecció de l'àguila diu això, no? Llavors es veu que l'àguila el que ha d'escollir és entre això, o anar-se'n a renovar-se. I com se renova l'àguila? Doncs se'n va a dalt de tot d'una muntanya, s'ha de posar allà dintre d'una espècie de coveta, passar-se allà 145 dies, m'assembla, i en aquests 145 dies primer l'àguila el que ha de fer és arrencar-se, no, picar el pec contra la paret.
pica el bec contra la paret dies i dies de dies de dies, fins que el bec finalment torna a estar afilat i torna a ser funcional. Llavors amb aquest bec s'arrenca una per una totes les urpes. I després, tras haver-se arrencat les urpes i que li hagin crescut de noves, amb aquestes noves urpes que ja tenen força,
se pot arrencar una per una tot el pelatge de la seva pell per renovar-se les noves plomes. Llavors, el dia 145, només recordo aquest dia, quan ja està tota renovada, pot aixecar el vols,
i llavors sí, viure aquests 30-35 anys renovada. Llavors aquesta història sempre m'ha encantat perquè tenim l'elecció sempre als nostres nassos, podem seguir la nostra zona de confort i deixar-nos morir, com si diguéssim,
perquè podem estar morts en vida, i això ho sabem tots. O, al contrari, passar per una espècie de purga, de procés transformador i dolorós, per suposat, però que t'obrirà les portes a una vida que és totalment incomprensible per tu mateix ara, quan estàs malament. La Laura en algun moment de la història s'ha de plantejar aquesta elecció tan difícil. I tancar-se la cova. Sí, sí.
Sí, sí. I una miqueta lluita entre la seva llum i la seva sombra. Una mica també aquesta oruga i aquesta papallona que ens feia el símil, també la lectora, de fet. Sí, sí, sí. Ens queda molt poc temps i et preguntaria moltíssimes coses, Montse, perquè em sembla curiosíssim tot el que ens està explicant i molt interessant. Pregunto, abans d'acabar, què t'agradaria que passés dins d'un lector quan acabi de llegir La muntanya?
Ostres, doncs m'agradaria que li deixes petjada, que aprengués realment el que li he volgut jo ensenyar amb aquestes pàgines, perquè jo al llarg del llibre, que més que un llibre a vegades penso que és una gincana, vaig ficant senyals, per exemple, senyals de toxicitat.
senyals de l'univers que t'està dient que per aquí no hi vagis o per aquí sí. Les típiques banderes roixes, les red flags que hi coneixes. Sí, sí, van aparèixer amb banderetes vermelles, a les pàgines, llavors el lector o lector ha d'anar investigant què és aquesta bandera roxa, què és, per què. Llavors, en el moment en què aquesta persona aprengui
Gràcies a una història de ficció, que és toxicitat i que és saludable, per a mi ja és una cosa increïble, perquè jo tot això ho he après a través de moltíssima bibliografia d'aquesta teòrica de llibres d'autoajuda, de psicòlegs i tal,
I és molt més ferrogós, no sé com dir-ho, s'aprèn moltíssim, òbviament, de grans... Sí, però al final tota aquesta aplicació la tenim resumida en aquesta muntanya. Clar, aquí és una novel·la, al final és com que vull que el lector o la lectora s'identifiqui amb el personatge...
i que pugui arribar a sentir, bé, els mateixos sentiments, que pugui arribar a empatitzar amb com se sent el personatge en cada moment i de manera que ell mateix pugui veure, oi, això tampoc ho podria passar, o jo això ho estic passant. Que facin aquell clic, no? Aquell d'identificar si estan vivint aquells moments. Ara has dit la paraula màgica, aquest clic. El que busco és que el lector o lectora li faci el clic.
On podem trobar la muntanya? Com el podem adquirir? Doncs mira, de moment el tinc a Amazon. Amazon està a la muntanya de Montse López, però aquest està en blanc i negre. I jo, òbviament, no el firmo jo. Si algú el vol, la medició especial a color i signat per mi, que jo l'envio amb una capseta molt maca, bé, molt xulo. Com sé que t'ho curre molt el packaging. Sí, sí, el packaging, sí. Estaria a www.montse-lópez.com
Un és. D'acord. Montse amb T, perquè hi ha gent que fica Montse sempre tot. Montse, el que és, un és. Doncs, per acabar, demano, què li diem als oients per acabar-los d'encoratjar si encara no ho estan a llegir la muntanya? O a regalar-li aquests Nadals. Deixa'm Montse també que ho diga, que per un mateix pot estar molt bé, però també és un molt bon regal per aquestes festes. Mira, t'ho diré més. La gent que me l'està comprant, i això no ho estic inventant, la gent que me l'ha comprat en plan, ah, vinga, va, que...
una coneguda o una amiga o el que sigui ara me'ls estan recomprant per regalar perquè quan han rebut aquella capsa tan preciosa que és una capsa superbonica que fa jo mateixa
A dintre li fico un munt de sorpreses, no penso desvejar res perquè si no, no és sorpresa allà, però si em segueixen a Renace Conmigo ara, per exemple, a Instagram, jo allí parlo de com l'envio i tal, i és una mica. Llavors, clar, com a regal és brutal, perquè per menys de 30 euros queda superbé, no només amb una història que és brutal, sinó que
El packaging és superbonic, superpersonalitzat, dedicat, és molt xulo. I la gent està quedant encantadíssima. Montse, desitjant estem aquesta segona part i aquesta tercera, que acabi aquesta trilogia i que en vinguin moltes més, si així et naix de tu, perquè al final aquest llibre és totalment aquesta catarsis que ens has explicat i que arriba tant als lectors. I t'esperem un altre dia aquí explicant la segona part. Tenim títol, el podem avançar? De la segona part de la muntanya?
A veure, a veure, a veure, com t'he dit, jo he canalitzat la major part d'aquest... d'aquestes llibres. He canalitzat, és a dir, que jo què sé, jo em sembla que em venen missatges d'allí dalt, perquè... Llavors, la muntanya ja va ser un missatge bastant canalitzat, perquè ho vaig somiar. I no només vaig somiar el primer títol, sinó que vaig somiar els tres. El segon, no m'acabi d'agradar gaire, perquè... Si no et canviem, al final. Com, perdona? Sí, sí. La guia, però segurament ho canviï, però tindrà alguna cosa a veure amb guia. Hi ha un cèrbol.
I el tercer també el tinc, és la muda. La muda i és una cert. La qüestió és que tots estan tenint molt a veure amb el procés evolutiu del personatge, en aquest cas, a cada llibre. I això es veu una vegada, te l'has acabat, i diu, ara entenc per què es diu així, o ara entenc per què es diu això. Però sí, sí.
Moltes ganes, Montse, em reitero, moltes ganes de llegir La Montanya i tots els que vinguin, moltíssimes gràcies per compartir amb nosaltres aquest procés que ha estat també tant terapèutic i tant teu, que segurament no ha estat fàcil, com ja hem pogut comprovar, escriure i també obrir-se al món d'aquesta manera tan valenta escrivint això i dient, escolteu, aquí està la meva experiència per tots vosaltres. Moltes gràcies, Montse. Gràcies a tu, Sabina.
Estrenes, actualitat cinematogràfica, sèries, documentals i molt més a la tertúlia de cinema d'aquí a l'oest. De llibres a cinema, documentals, que no deixa de ser el mateix que explicar històries en diferents formats. Secció aquesta de la que se n'encarreguen, ja ho sabeu, la Karen Alfonso, molt bones...
Hola, ara. Ara, ara, ara. És que si no obre els botons no funciona. Lo bo se fa esperar, eh? La cadena se fa esperar. Maria Gateu, molt bones. Hola, molt bones. I també saludem a la immensa, màgica, preciosa, irrepetible, espectacular, divertida. Oh, madre mía. Un gran professional, Júlia García, què tal?
Ui, hola. Què li has fet, Júlia? Què li has fet, Júlia? No ho sé. No, és una presentació estàndard i normal, no? Mira, mira. Mira, aplausos i tot. Saps per què és això, Júlia? Perquè dissabte creu ell que aniràs al partit d'hoquei amb aquest xicot, però en realitat no sé això. Madre de Déu.
Bueno, va, feta la presentació de Standard, dic que avui també els que feu coses anòmales sou vosaltres, perquè teòricament tenim un convidat sempre l'últim divendres de cada mes, però aquesta setmana no va així la cosa, no? No, no va així, no va així, però bueno, l'hem avançat una miqueta per qüestions d'agenda. És que el que jo mereixia, Fran, ja veuràs. Exacte, exacte.
Mira, tenim aquí amb nosaltres el Josep Maria Castellbí, que és historiador de formació, submarinista i també documentalista submarí. De fet, va treballar durant uns 14 anys al programa Al filo de lo impossible, de televisió espanyola, i també ha estat i és director de documentals. De fet, si el tenim avui aquí és precisament perquè ens ve a presentar el seu documental Naufragis, Busos i Homes Rana. Josep Maria.
Molt bones. Hola, molt bona tarda. Bueno, primer de tot... El perfil més xulo, eh? És molt xulo. És molt xulo, eh? Hi ha moltes ganes de preguntar moltes coses. Penseu que jo sempre et alcofondo, eh? Ah, bueno, home, bueno, d'una altra manera, però sí. Però sorgeix. Però vale...
Bueno, expliquem que el documental bàsicament recupera històries dels treballadors del litoral català que durant la postguerra es van submergir, de fet, al fons marí, a desmantellar vaixells esfonzats per obtenir metalls en temps d'escasetat en aquella època. Llavors, jo primer te pregunto, ja comencem pel principi, com vas entrar en contacte amb aquestes històries o, millor dit, com vas saber que existien ni tan sols?
Bé, tot això forma part de les meves activitats, de buceixant per la costa, coneixent gent, i arriba un moment que, bé, conec un parell de personatges a la zona de l'Ametlla de Mar, i pensava que eren uns personatges que no existien, perquè m'ho li deien el Paco el Rana, i pensava que això era un d'aquells mites, deien això el Paco el Rana allà, jo et parlo de fa molts anys, això ja.
I un dia, per casualitat, la vaig conèixer, i resulta que sí que existia aquest home, que era un senyor molt gran, ja tenia quasi 80 anys, i allò que van fer bona sintonia els dos, i allò que comença a explicar batalletes un dia, allò xerrant allà tranquil·lets a la vora del port,
I, bueno, em va captivar, no? Jo pensava que no s'ha de perdre aquestes aventures, aquestes històries. I em va descobrir un món que jo desconeixia completament, que eren tots aquests nouforagis que tenim a poca profunditat a la costa catalana. Va haver-hi un moment als anys 50, 40 no tant, però a finals dels 40, 50, tota la dècada dels 50, i meitat dels 60, que el preu del metall d'aquests vaixells va agafar un valor exagerat, perquè com que Espanya està a la postgarra en plena autarquia,
Aquí estàvem aïllats completament i no podíem aconseguir metall i hi havia hagut dues guerres, la Guerra Mundial també. Doncs aquest preu d'aquests baixets va pujar de preu desesperadament i amb això es van guanyar la vida un munt de famílies i un munt de gent, això sí, jugant-se la vida. Perquè clar, era un ofici molt dur, duríssim, i era una cosa desconegudíssima, no?
I ells no tenien experiència submergint-se ni res d'això? Bueno, aquesta gent eren molt autodidactes. En aquella època eren quasi tots autodidactes. Per exemple, el Paco Ranaquet, el francès Francisco Blay, que tenia nom, era una persona física real i entranyable, de més. Molt bona persona. I aquest home pot ser guanyar la vida des de jovenet. Imagina't, al port de Barcelona, els vaixells que descarregaven abans, amb grues, amb fardos i tot això, quan caien a l'aigua aquests fardos, que a vegades caien,
Aquest se guanyava la vida anant a buscar aquests fardos que caien al mar. Imagina quins oficis més estranys que hi havia als anys 40 i 50 al Port de Barcelona.
No fa tant, hi havia un tio aquí a Lleida que anava, quan hi havia aquelles operacions contra el narcotràfic que tenen els fardos, a buscar aquests fardos per vendre droga. I no fa tant d'això, eh? Anar a buscar els fardos per vendre-les? Sí, sí, per vendre-les. Això també és una bona història per un documental. A mi si me'l presentis per una pel·lícula... No sé si voldria sortir amb càmera, eh? Però d'on ho fer? Parlo de fa 15 o 20 anys, eh?
Bueno, potser que volia el puny aquí tot, eh? Aquí està. Bueno, i em diràs en quin penal està, que llavors... Anem a fer-la una visita. Bé, al final han estat... Jo suposo que han estat tres anys de recerca, de buscar arxius, de tot, no? Perquè al final la història, per conèixer tot el que ens estàs explicant... Com ha estat aquest procés de recuperar tota aquesta informació per fer aquest documental que...
Jo crec que és força desconegut absolutament per quasi tothom, eh? Sí, és una cosa molt peculiar. Realment no han set allò dos, tres anys que puc dir... Han set tres anys. Això va començar fa vint i pico d'anys, quan vaig conèixer aquesta gent i vaig dir els gràvols, vaig gravar amb una càmera de... Sembla que llavors encara era High 8 o no em recordo ja. Tinc les imatges i les he aprofitat pel documental, evidentment, no? Perquè allò té un valor molt gran perquè aquesta gent s'han morint per les edats que tenien, no? I tot això ja va començar tenint-ho allà. Llavors jo tinc el meu arxiu de moltes altres coses i això era una part de l'arxiu.
I ara fa poc, a partir d'una sèrie de... A poc a poc es va coneixent també més la història d'aquests vaixells en els que ells treballaven, que és una de les parts també que he fet jo de documentar i explorar aquests vaixells, no? I a partir del moment que tinc ja tota la història que puc tindre el cercle tancat dels senyors que desmantellaven i la història d'aquests vaixells que desmantellaven,
ho puc quadrar. Llavors, a partir d'aquí tinc una història que és molt divertida, bueno, divertida, és curiosa, perquè pots explicar la història d'en Vells i la història del vaixell que he desmantellat, perquè hi ha unes històries apassionals detrás d'aquests vaixells. Clar, i una mica parlant de les imatges que ja tenies d'anys anteriors, no sé què va ser el que més us va costar a nivell de, no sé si trobar testimonis, les famílies, clar, el que estaves dient, que també molta gent ha anat morint,
Què és el que més us ha costat, no?, de muntar aquest documental? Jo te diria que donar-li ordre, donar-li ordre tot això, perquè, clar, aquí tinc cinc, sis, realment tinc sis testimonis, tinc un que és a Itàlia, un altre que és, bueno, els altres estan per aquí també, és a dir, aquí a l'Odivis de la Setquadra una història, que tingués un fil conductor, que tingués un relat, que tingués un final també, que realment el final és quan s'acaba, diguéssim, la...
El valor del ferro, del metall aquest, arriba un moment que és funde la seca, la Confederació Europea del Carboni de la Cera, a finals dels 50, i el preu del metall comença a caure, perquè comença a subvencionar la producció del metall, comença l'apertura a Espanya, comença a tindre accés als mercats, i tot aquest preu del metall cau en picat, i tota aquesta gent s'han de buscar a la vida, no?
Bueno, d'alguna manera la pel·lícula acaba amb el final d'en ells com a professió, que després han d'anar a buscar la vida a la Costa Brava, aquesta gent, amb barcos que estan a menys profunditat, que encara eren rentables, o a treure corall, evidentment a l'extracció del corall vermell, que era un valor molt preuat, i encara ho és, però ara està prohibit ja, de pescar-lo, i a treure àmfores d'exèciments arqueològics, que en aquell moment no es consideraven com a tal, ara sí, però llavors no, llavors aquesta gent s'ha guanyat la vida traient àmfores també.
I aquesta feina arriscada, no arriscadíssima. No sé si el documental recull perquè va passar alguna tragèdia, perquè m'imagino... Sí, tant com a tragèdia, sí que hi ha morts segur, drames n'hi ha, perquè morts n'hi ha. I després accidents i gent que evidentment queden fora de circulació.
Però hi ha una frase molt bona, perquè quan s'està acabant la pel·lícula hi diuen que ells allò era molt dur i tot això, i un que diu, diu, però la vida llavors era meravellosa. Bé, la veiem en 25 anys, 27, 28, 30 anys...
Bueno, i l'aventura, suposo, també. L'aventura, que eren... Ells es deien els ranes, perquè realment aquesta gent... Primer comencen els bussos aquests clàssics que veiem a les pel·lícules, amb el casca, que baixen els peus de la veu. Sí, sí. Aquests són els primers que comencen a treballar amb això. I a poc a poc, als anys 50, 60, arriben els homes rana, que dèiem abans, aquells senyors amb l'escafandra, que és una miqueta com avui dia, però, evidentment, ha evolucionat moltíssim, no?
doncs aquests acaben substituint-los perquè podien fer la feina molt més fàcil, molt més àgil, se podien ficar a verpostos que els altres no podien fer, no? Però clar, tota aquesta gent, doncs, eren los busos, eren gent gran i els ranes, aquests, eren gent jove. Era un canvi generacional, també, no? I per això em va fer molta gràcia la frase, no? No ens guanyàvem la vida, patíem molt, era un patiment constant per poder portar a menjar a casa a la final de mes, diu, però la vida era meravellosa. Bueno, que forma de veure-ho, no?
I escolta, Josep Maria, que aquí vam tenir també la Rugeli, no?, que és la comissària d'aquesta exposició de naufragis. Bueno, és la directora del Centre d'Arqueològica Sogatica de Catalunya. I entrant en aquesta qüestió arqueològica, clar, aquests homes el que feien era, bàsicament, desvalir. Rebentar l'arcos. Exacte. Clar, això ara com es veu, no?, des d'aquest àmbit més arqueològic. Ara actualment, clar, tot el que té més de 100 anys d'antiguitat es considera que és un jaciment arqueològic o restes arqueològiques, d'acord?
Clar, en aquell moment no, això no estava legislat. Igual que la pesca del corall no tenia cap normativa i l'extracció de les àmfores o rebentar els barcos, ningú li donava importància. Al contrari, vull dir, si en podies treure 20 ni 3, 20. Els anys, estem parlant dels anys 50, 60 i principis dels 70, finals dels 70. A partir d'aquí llavors la cosa ja comença a canviar i...
i ja tenim una legislació, la llei del patrimoni, que ho protegeix, no? I tot això avui dia és impensable que es pugui fer, perquè d'entrada ja ho rebutgem socialment, d'entrada, no? Evidentment, continuarem amb pirates, que això ens seguirà ben sempre, però avui dia a nivell normatiu, per almenys, si més no, a nivell normatiu, està ja completament regulat i protegit, que això és el més important.
És com d'imagina que vas als vilars d'Arbeca i comences a remblar tot el que trobes. Home, no seria la qüestió. No, no, però és el mateix. És un jaciment, també. S'ha que es passant, eh? Hi ha gent que va amb els detectors de metall per coses de la Segona Guerra Mundial, que també es considera patrimoni de l'Estat. Sí, sí. I es fa d'aquella manera, sí, sí.
Anem a parlar... Seguim amb el... Què més en diu? Sí, sí, sí. A vegades, com que estem amb diverses ràdios, queda així, eh? No ens veiem la cara així, ja. És difícil. No, volia parlar del Memory Image de Reus, el festival internacional que va bastar a principis d'aquest mes. M'he de preguntar-te com va anar l'experiència. M'imagino que ve guanyant dos premis d'aquest festival, oi? Sí, va fer il·lusió. Sí.
Hi ha molta fenya a darrere, eh? I a més vau estrenar allà, el documental. Sí, sí, es va estrenar allà, sí. I, bueno, em va fer il·lusió, la veritat. A més, l'havia guanyat fa dos anys. A veure, s'ha de dir que vaig guanyar el Memori Reus, un dels premis que era el que vaig guanyar fa dos anys també, que és el que toca pel·lícules de la demarcació, que toquen temes de la demarcació de Tarragona. S'ha de dir que no és el primer premi del Memori Imatge.
Però sí que aquest any em va fer molta il·lusió perquè va guanyar el Premi Cinema Rescat, que és el que aquí competeix en totes les pel·lícules del festival, que es va donar la millor investigació i el millor ús dels arxius en una producció. Aquest sí que encara em va fer més il·lusió, en el sentit aquest, no?, que aquí se reconeix més el treball, diguéssim, d'investigació, més de recerca, no? És que, de fet, segurament hi ha moltes històries que expliquem, gent que fa documentals, d'algun àmbit de la vida, l'altre dia parlàvem de l'Estrementiraires, de la seva història...
I a qui més, qui menys li sona. Poder no et farà una dissertació molt gran, però segurament aquest perfil, com a mínim, és que són de terra endins, la gent de Lleida segurament, i jo el soc el primer, ens agafa de nou totalment aquesta pràctica i aquesta manera de fer de les penories de la postguerra. Que suposo que té més mèrit... Ah, doncs les feries aquestes, vols dir? Aquesta feina que està molt bé que es premii, aquesta feina que, com molt bé deia tu ara, de documentació,
perquè estàs traient, fent aflorar, mai millor dit i fent aquest símil, doncs una història poc coneguda. I sobretot també donant-li una men... O sigui, al final és com dignificant, no?, també la feina que fem. Sí, a veure, no és memòria democràtica, però sí que és memòria històrica, perquè és la recuperació del nostre passat, ho és tota, no? No només és el period de Guerra Civil i Post-Garra Civil, no? Jo sé que és memòria democràtica, però sí que és memòria històrica, perquè...
I també no ha deixat de ser, aquesta gent era una conseqüència de les misèries de la guerra, perquè tu no et jugues la vida, tens la vida resolta d'una manera normal, no? No sé si, ara no em recordo de l'autor de la novel·la, hi havia un autor francès que va fer una novel·la que es deia El salari de la por. No sé si us sona, però bé, en van fer una pel·lícula també, a mi em va impressionar molt aquesta pel·lícula en el seu dia, i quan...
La pel·lícula anava d'una gent que estan amb uns pous de petroli a Sud-amèrica, que s'han encès i els pous de petroli només es poden tapar dinamitant, o sigui, fiquen explosions i tapant-los, d'acord? Però clar, per això has de portar nitroglicerina a tonelades cap al lloc on s'estan cremant aquests pous.
I la pel·lícula va d'uns que s'han de guanyar la vida, perquè estan allò que necessiten guanyar la vida, han de treballar, i accepten el treball de portar aquests camions a través del desert amb la nitroglicerina pegant bots. Uf! I hi ha molts que moren pel camí, i la pel·lícula es titula, i la novel·la es titula, igual, el salari de la por. No me'n recordo l'auto, em sap greu, però no me'n recordo. Uf!
I aquesta gent per mi era el mateix, perquè aquests anaven amb la dinamita igual que nosaltres anàvem amb el mòbil a la butxaca, i anaven fumant, caixes de dinamita de 25 quilos, tantes com vulguis. I bueno, a part d'això, treballar a gran profunditat, a 50 metres, amb les explosions, amb grues, amb detall... I és que, de fet, quan has dit que eren autodidactes... Sí, això s'ha aprenent sols abans.
Déu-n'hi-do per submergir-te i ficar-te allà amb tota l'escafandra i tot, i sense por i sense res. Vull dir, viure al límit una miqueta. I en aquella època, recordeu que no fa gaire, ara crec que només... Tu ho deus saber, potser és Calafell l'únic lloc que encara ho té, que tenien tots els porpes, que és un pot salvavides.
No, tots els ports ho tenien. Tots ho tenien per això del perill de fer-se a la mar en aquella època, que era aquest pot que era insubmersible, que encara vam fer la demostració fent l'hidratons, perquè ens feien càrrec del que significava fer-se a la mar en aquell temps. Però és que clar, que hi havia de fer-se a la mar i baixar baix amb tota la dificultat. És a dir, una feina de risc altíssim. Sí, sí, hi havia uns riscos molt alt. I això és el bonic de poder ressaltar això, que aquesta gent feia una cosa molt difícil.
I hi ha una frase també molt bonica d'una de les filles del Francisco Blay, del Pacolrana, que diu la mare, la seva mare, la dona del Francisco Blay, diu la mare, quan feien anar la dinamita, perquè anava per dies això, estava al balcó desangoixada.
perquè, clar, sentien les explosions però no sabien què passava. Sentien explosions però no sabien si aquella havia estat l'última. Era una imatge impactant. Contrudent, sí. I escolta, ara, aquest documental, Naufragis, Busos i Homes Rana, per on continua el seu camí? Mira, ara he estat al Festival Internacional de Sine Arqueològic del Vida Soa, al País Basc, que és un festival...
molt potent, però quasi tot són cadenes de televisió, hi ha alguna producció independent, però de moment ja ha estat allà, ja n'he tingut prou, i es va passar la setmana passada a l'Aquari de Sant Sebastián, a l'auditori de l'Aquari de Sant Sebastián, i molt bé, això li va agradar també.
I la setmana que ve marxó a Port Vendres, a Coll lliure, a la Catalunya Nord, amb un festival també de cine arqueològic sumbarí, que fan a França, hi ha molt material, fan moltes activitats aquestes, molts festivals, no? I, bueno, n'hi ha dos o tres ara que també s'ha de presentar, però encara he de fer els tràmits, perquè els festivals és una plataforma de difusió. Sí, clar.
I aquí a Lleida no el portaràs, no el podrem veure aquí a Lleida? Vull preguntar el mateix, perquè jo tinc el cuquet i jo tinc ara en grau. Sí, m'ho han preguntat, m'ho han preguntat gent. El que passa és que Lleida queda fora d'un circuit en què la gent hi pugui tindre més interès o menys. Sempre es busca llocs on hi ha més proximitat. Sí, que segurament ho acabarem portant.
Portar-la per lliure tampoc no sé jo si... No ho sé, ja veurem. I aprofitant el marc de l'exposició aquesta naufragis i tot plegat? No, perquè allò ja ho tenen més que organitzat i està tot. Aquestes coses s'han de preparar en molt de temps. Si l'haguéssat tingut ara fa sis mesos, potser sí, ara en aquest moment ja està tot.
això està molt encarrilat i no es pot canviar però bé, no ho dic jo, algun festival dels que potser es fan a Lleida o aprofitant algun acte o algun esdeveniment amb alguna institució i ara quan arribi el gener ja començarem altres tràmits ens queda super poc però només preguntar-te quan acabi aquesta ruta de festivals que teniu prevista no sé si teniu previst ficar-ho en alguna plataforma o passar-ho per alguna cadena pública
Com deia aquell, m'agrada aquesta pregunta i la vull respondre. És un problema, això que em dius. Sí, és un problema perquè aquí hi ha un tema de drets d'imatge dels arxius, que jo tinc uns permisos per a poder anar a festivals, que tenen un preu però és raonable.
Però si has d'entrar amb cadenes d'internet o televisió, aquests preus se multipliquen exponencialment. És una barbaritat. I llavors has de trobar una televisió que ho vulgui acceptar o diverses televisions que entre totes ho vulguin passar i ho paguin, que també és un tema del que s'està parlant. Des d'aquí fem una grida a tothom que estigui interessat que pugui, perquè així ho podrem veure. I tant, i tant que sigui.
Doncs escolteu que ja se'ns acaba el temps. Josep Maria Castelvell, moltes gràcies per venir fins aquí i parlar-nos d'aquest documental. Gràcies. I a vosaltres també companyes. No sé, Fran, has de dir adeu, crec. Jo és que avui, abans de dir adeu, dic que aquesta conversa hauria de continuar l'altre dia perquè em submergiria en moltes més qüestions d'aquesta professió. S'ha fet molt curt.
Gràcies de veritat, felicitats per la feina i no et dic adeu, sinó que, com diuen les companyes, fins ben aviat. Ben aviat, sí senyor, fins ben aviat. Moltes gràcies. La Diputació de Lleida treballa perquè totes les persones tinguin les mateixes oportunitats, sense discriminacions ni barreres. Amb serveis i acció