Ha esperat canvi a l'empresa de la neteja o també pel comiat a dit del Mamotreto. Ja tornem a ser aquí, a l'oest, el magazín que t'acompanya cada tarda de 4 a 6 a la teva ràdio local.
Comencem la segona hora del programa, ho fem, quan ara mateix tenim 9 graus a trem, 12 en trobem a Gramunt, al Farràs, al Menar i al Guaire, i 13 són els que comparteixen Mollerú, Salvesa, Torreferrera, Rosselló, Alpicat i Lleida.
Encitarem aquesta sonora del programa amb un escoltem-nos que avui dedicarem a èpoques de regals i presents. Avui la mestra psicòloga i treballadora social Marta Aroles ens parlarà del síndrome de l'infant hiperregalat. Després arriba el moment de l'emprenedoria en què avui coneixerem una empresa que porta mig segle fent les cidres de més qualitat d'arreu i s'elabora atenció al picat.
I acabarem el programa amb un fallo tècnic on l'Ivan Usón crec que arriba amb una gran proposta, que atenció, és un necessari tutorial de com cal comportar-se als sopars d'empresa. Però molt em temo, l'Ivan Usón, que aquests supernecessaris tips potser per molta gent ja hagi arribat ara, que la setmana passada l'Ivan Des havia molts sopars d'empresa.
I portar-nos a liar-la amb aquest sopar d'empresa, que ja sabem què passa i sovint. I ja sabeu, si voleu recuperar, reescoltar, redescobrir totes les seccions del nostre programa, podeu fer-ho al nostre portal web quan ho desitgeu, a www.aquialoest.cat. Vols estar al dia de tota l'activitat de les nostres terres? Segueix-nos aquí a l'Oest.
Escoltem-nos amb Marta Heroles, psicòloga, treballadora social i mestra.
Anem a escoltar-nos un dia més amb la mestra psicòloga i treballadora social, Marta Aroles, benvinguda. Gràcies. En aquestes èpoques ja prena de l'enques, que ens trobem ara tot seguit. Avui anem a parlar d'un tema precisament relacionat amb una de les tradicions que formen part d'aquestes festes, com és el fet que el rei, el paper noel, el tió, qui sigui, ens obsequi amb presents, amb regals, que sabem que és una tradició molt bonica. No obstant, com sempre, quan no hi ha equilibri,
Potser aquí la cosa no va tan bé. La cosa pot ser molt positiva i pot acabar sent una mica més negativa. Exactament. De què parlem? Si no ho gestionem bé. Avui parlarem del síndrome de l'infant hiperregalat, que ja ens fem una mica d'idea amb això d'hiperregalat. De fet, jo crec que tothom és conscient que els infants avui en dia tenen més regals dels que necessiten, això és inqüestionable, més dels que necessiten segurament.
El que passa és que és igual, continuem amb la mateixa dinàmica, no? Perquè potser no hi posem prou consciència, perquè no sabem com posar-hi fer. Moltes vegades hi ha famílies que diuen, bueno, és que a mi m'arriben reis de padrins, de tiets, de tal, i és normal que tothom li vulgui fer algun regal, no? Què fem davant d'aquesta situació? I sobretot quines conseqüències té per l'infant el fet d'obtenir tants regals...
També parlarem una miqueta de quin tipus de regals, de què s'ha de donar prioritat quan pensem en els regals que poden ser beneficiosos per a l'infant. Parlem una mica de tot això, però sobretot d'aquest síndrome de l'infant hiperregalat. També recordar que vivim en una societat que ja està bé que incorporem coses, tradicions...
Però clar, jo no soc d'aquelles de quan érem petits tot era millor, no. Però sí que és veritat que jo recordo la meva infància, que al final, de fet, cagaves la soca un dia i et cagaves alguna coseta dolceta. Sí, era... Un torronet, un no sé què...
Cosetes així insignificants no era un gran regal. La pobra no cagava, un puzzle sencer. I potser cagava un dia. Una vegada, un dia a l'any. I després ja t'esperaves 15 dies, t'ho portaves molt bé, perquè sabem que el rei això és tot ho veig. Sobretot aquells 15 dies. Exacte.
Exacte, la resta de l'any ja no en parlem, però llavors esperaves un dia en concret i l'esperaves pensant en aquell dia, d'acord? Jo no dic que això sigui millor o pitjor que ara, no estic dient millor o pitjor, però sí que és veritat que ara, que si soca, que si Papa Noel, que si elfos, que et porten coses a casa i fan de millar dures, que si per la mica invisible per cap dany, que si no sé què, que si el rei això, esclar...
Hem incorporat tot un seguit de rutines, podríem dir, de tradicions que totes impliquen aquesta acció de rebre un regal. Aquesta acció, si m'ho permets, de consumisme. Ah, està bé, no?
Llavors, clar, és a dir, ostres, avui parlarem del síndrome del men hiperregalat, no?, i ens centrarem en això, però, clar, pensem que la societat també ens hi porta cap a això, no és cap excusa, és a dir, pensem una mica, jo, per exemple, l'elfo no arribarà mai a casa nostra, i ho dic obertament, perquè em vequin capaç de subir més coses, no?, a les èpoques de la lèquera. I perquè potser no cal. No cal, és a dir... Perquè potser no cal, potser que prioritzem una mica...
Es pot viure la festa perfectament igual amb la celebració del rei, amb la celebració del Pare Noel, cadascú d'acord amb la seva tradició i convicció, però el que hem de tenir en compte és que més enllà de celebrar la festivitat, la podem celebrar de moltes maneres, la festivitat dels reis la podem celebrar de moltes maneres, i els infants poden rebre regals dels reis, però hem de pensar en quina quantitat, de quina qualitat...
i sobretot la resta de l'any pensem que també els hi cauen coses quan a vegades no les necessitem i també a vegades potser hi ha alguna cosa que sí que necessiten i que pot esperar i esperem a reis i encara falta molt doncs també és bo
que els nens i les nenes aprenguin a esperar. Amb això em refereixo, no? És que ja no tenim la immediatesa aquesta mata la il·lusió. Sí, sí. Però bé, vinga, som-hi. Anem a parlar d'això. Què passa amb aquest síndrome? Cada vegada se'n parla més de la síndrome de l'infant hiperregalat o sobreregalat que, com el seu nom indica, doncs es refereix al fet que molts infants tenen de tot i massa. Més del que necessiten, més del que demanen, fins i tot,
i sobretot, i molt important, més del que realment poden atendre. Perquè nosaltres tenim una capacitat, els infants tenen una capacitat d'atenció que és limitada. I si jo rebo 15 regals, no puc estar pels 15 regals, ni puc explorar-los tal com mereixen, no? I si en tinc 3, doncs potser centraré molta més atenció en aquells 3 regals i trauré moltes més possibilitats en aquests 3 regals, no? Per tant, aquest excés de regals
que a priori als adults em sembla que és una cosa positiva perquè porta molta il·lusió als infants, estan contents, aquests dies previs, aquest nerviosisme... Tot això pot tenir també implicacions negatives, com per exemple dificultar un desenvolupament de la tolerància a la frustració. És a dir, vull, vull, vull, i el dia que em diguin no a això no, doncs potser no ho sabré tolerar, perquè com que mai se m'ha dit que no,
com ho faig, no?, quines opcions tinc jo per afrontar-me amb aquest no. Es creu que a Espanya, t'estic parlant ara de fa uns anys, de fa 5-6 anys, es va fer un estudi i es va concloure que els infants rebien de mitjana 10 regals. Et diré que això no és cert, et diré que són molts més, segur. Això és una mitjana, vol dir que hi ha nens que en reben el doble i que hi ha nens que no en rebran, no?,
Jo crec que la gran majoria de la gent en rep molts més de 10. I s'estimava també en aquest estudi que l'estaven al voltant d'uns 170-200 euros per infant, amb regals. Que també et diré que això és una mitjana i que per tant hi ha persones que es gasten molt més d'aquesta quantitat i hi ha persones que menys. Per què és negatiu aquest excés de regals? Primer perquè no aprecien el regal.
sobretot perquè, pel que deia, amb la quantitat de regals que se'ls exposen, ara jugo amb això, dos minuts, canvio, per tant, aquest primer regal ja no l'he explorat, ja no sé les possibilitats que té, ara l'altre, ara l'altre, ara l'altre, això per no dir que acaben jugant amb la caixa moltes vegades, que també és veritat.
Que també és veritat. És una molt bona lliçó per als adults, perquè et trenques el cap pensant què li agradarà, què necessita i què li farà il·lusió, i al final necessiten les coses més bàsiques, sense complicacions, simplement. Per què també és negatiu aquest excés? Doncs perquè es tornen més capriciosos. Sempre. Com més tinc, més vull. El que passa és que això també genera una insatisfacció.
Com més tinc, més vull. I com més demano, més demano. Però si jo no tinc límits, si no se m'ha posat límits, soc incapaç de generar il·lusió una altra vegada quan m'arribi un regal nou. Perquè estic tan acostumat a rebre, a rebre, a rebre, que d'alguna manera, entre cometes, perden el control. Es tornen també més possessius. Aquest joc és meu.
I el fet de compartir, tot i que compartir, depenent de l'edat i del moment evolutiu, no és una cosa natural i és normal que els primers anys diguin tot això és meu, tot això és meu, hi ha jocs que són per ser compartits. Hi ha jocs de taula, hi ha jocs col·laboratius. Aquests nens que rebenten regals tenen molta més tendència a ser possessius i a l'individualisme. Estan més centrats en tot el tema material.
Perquè el regal l'entenen com una cosa material. El fet de regalar experiències, jo sempre és una cosa que recomano moltíssim. I si no són properes, doncs és igual, ens esperem uns mesos. Unes entrades en un espectacle, que és el mes de març, doncs ens esperem. És igual, és un regal també, no? I potser ens dona la sensació que en aquell moment l'infant ho rep com, ah, bueno, jo el que volia era alguna cosa per tocar, alguna cosa per jugar, alguna cosa per...
Això a curt termini ens pot semblar, no?, que potser no li ha fet il·lusió. A llarg termini és el que recordarà, no aquell trencaclòs que és que sí, que li va anar molt bé i que hi va jugar molt temps, però que en 10 anys ja no recorda ni on és, no? Exacte, l'altre genera com una... L'altre genera una connexió i un vincle amb qui s'establirà un regal, amb qui viu l'experiència, i això es recorda i queda, a nivell afectiu i a nivell també memorístic.
El que tenim clar és que com més joguines tinguin, menys imaginació tindran. Per què? Doncs perquè no els cal la imaginació, ja els hi ve donada. Un nen que només té una joguina, una o dos o el que sigui, però poques, explorarà moltes més possibilitats. I una mateixa caixa de cartró pot ser una casa, pot ser un animal, li pots arribar a pintar uns ulls, pot ser un capgros, pot ser una caixa de cartró, només una caixa de cartró. Per tant, això sí que explora la imaginació i la creativitat.
Com més joguines tinguin, menys ordre tindrem. I això ho sabem sobretot els adults, que som els que hem de controlar una mica l'ordre a la llar. L'ordre provoca estabilitat mental. Com més joguines tindrem, menys ordre tenim i, per tant, menys estabilitat mental. També menys concentració. Anem d'una joguina a l'altra. No sabem quina hem jugat, amb quina no, és igual, ara una altra. No ens estem concentrant només en una sola joguina.
També menys joc de qualitat, també pel mateix, perquè anem canviant sovint. I més frustració per l'infant i també per l'adult. Per l'infant, pel fet que no està gaudint del joc, el tenir tantíssimes coses, no pot centrar-se en el joc. I per l'adult, sobretot, perquè veu que per més que li regalem hi ha aquesta insatisfacció.
I el que nosaltres esperem és que estiguin contents. És que en algun moment haurem de parlar de la relació que hi ha entre nen hiperregalat i reixos, santa claus, soques frustrades. És a dir, que la majoria de vegades jo crec que no és perquè el nen demani molt. No. És perquè aquí...
hi ha reixos que el que fan és pensar si jo no ho he pogut tenir li donarem a ell per fer-li un bé però aquí estem derivant amb objectes necessitats que no poden complir uns objectes segurament són més efectives que no pas materials aquí algun dia hauríem d'explorar aquesta relació entre nen i per regalat i això se sent molt jo recordo que jo no ho tenia i
o el fet de regalar un objecte que potser està més indicat per nens o nenes més grans, però és igual, qui sap l'any que ve, no? Fem-hi aquest any, vinga, i més, i més, i més, i aquest mes al final acaba sent menys. Sempre. Per tant, quan s'acosten les festes, i amb tota la il·lusió que això comporten per aquesta època, hem de tenir molt clar que això ho hem de treballar amb anterioritat, o com a mínim com a adults, prendre consciència de tot això.
No és dolent rebre regals, evidentment que no, però hem de pensar moltes vegades què és el que necessitem realment. En parlarem en propers capítols d'això, perquè podem parlar de quants regals han de rebre els nens, que això evidentment és una cosa orientativa, però sempre els psicòlegs recomanem que es faci una planificació prèvia i que es pensi
què és el que necessita el nen, què és el que realment vol. A vegades els nens tu els preguntes i et fan un llistat de coses que han vist en un catàleg, que han vist en un anunci televisiu. Ho necessites? Sí, i tant. Sí, segur. El teu pare, la teva mare, què diu que necessites? Ens hem de ficar una mica d'acord i val la pena que ens asseiem i que fem un llistat de totes aquestes coses
perquè aquesta carta als reis sigui una carta als reis real. Real, exacte, no culo bé o culo del seu. Exacte. Que això passa molt, que a la tele veiem molts anuncis i tot mos agrada. Després tot mos fa il·lusió el moment. Ho hem d'aprendre a gestionar bé, sobretot perquè deia que més quantitat és menys regals.
Si et sembla, en continuem parlant i, sobretot, prendre consciència d'això, que moltes vegades som els propis adults els que oferim, oferim, oferim, quan la necessitat real dels infants és una cosa simple o és una experiència. Exactament. En continuarem parlant. Deu-me, ens exigem bones festes i reprenem la temporada que ve. Moltes gràcies. Gràcies.
Si t'estimes la teva terra, escolta aquí a l'Oest. I a continuació arriba aquest espai de les empreses on avui descobrirem una firma que fa 50 anys que és un referent. Una empresa que aposta per la naturalitat, la proximitat i el respecte pel producte. Anem amb l'Emprener d'aquesta setmana.
Emprenta, un lloc on parlarem d'emprenedoria sense filtres ni eufemismes. Ser empresari no és només un càrrec, és una aventura plena de reptes, renúncies, aprenentatge i superació. Emprenta, el que a mi m'ha explicat.
Avui a l'Empremta parlem amb una empresa que ha crescut amb el territori que celebra ja mig segle d'història, el PEBA, un referent en el món de la sidra de qualitat. Parlem ja amb l'encarregat d'aquesta empresa. Què tal? Com estàs? José Basoroa, benvingut. Hola, buenos dias. Muy bien, muy bien. Aquí estamos.
¿Cuántos años llevas, Joseba, tú en la empresa? Bueno, yo, mira, estoy vinculado a la empresa desde prácticamente que tengo uso de razón, porque mi padre ya, allá por el 1970, vio que había mucha manzana en Lérida que no se estaba aprovechando. Entonces, como nosotros somos de una familia que venimos del mundo de la sidra, pues se le ocurrió que iba a montar una empresa en Lérida, que fue la primera empresa que montó, fue en Palau de Anglesola, para aprovechar estas manzanas que no se trabajaban.
Después, un poco más adelante, sobre 1975 o así, me salí la oportunidad de coger la planta de Alpicat y entonces coge la planta de Alpicat. Entonces yo pues yo casi desde los 12 o 13 años estoy yendo a Alpicat. Así pues solemos ir a las balsas cuando éramos pequeños y ayudarle un poco. Y ya desde los 16 años empecé a ir un poco por la báscula y así. Y ya con 18 cogí el timón. O sea que fíjate, tengo ahora 60 años voy a hacer. Pues toda una vida casi, eh. 40 y pico de años, sí, sí. Un montón de años.
Alpema se funda en Alpicat en 1975, por lo tanto estamos hablando de 50 años de trayectoria que se celebran este año. Entiendo que ha cambiado mucho también desde los inicios hasta ahora, tú también que lo has vivido. Sí, la planta antes se trabajaba de otra manera, la planta se ha modernizado y también el sistema de trabajo es muy diferente.
de cómo se trabajaba antes a cómo se trabaja ahora. Cuando piensas en el inicio, ¿qué te viene en mente? A mí lo que me viene en mente cuando empezamos fue lo duro que era el clima de Alpicat, ¿no? Aquellos veranos tan duros de veano y tan seco comparado con mi tierra, que yo soy del norte. País vasco. Del país vasco, sí, señor.
y luego pues un poco toda la la gente que venía y todo el montón de de países que solían venir a
A tres manzanas, que aquello era muy divertido. Ese es el recuerdo que tengo. ¿Esos payeses aún tienes vinculación con ellos o con familiares de ellos? ¿Ha habido el relevo generacional que falta? Que ya nos lo han dicho muchos de los payeses. Alguno queda, además nos conocemos prácticamente desde que éramos chavales, pero ha cambiado mucho lo que es la entrada de la manzana. Antes había muchísimos payeses y fíjate que incluso había gente que venía en burro, venían con el burro
y un carrito, traían 4 o 5 cajas, y ahora ya todo son cooperativas, camiones...
que no tiene nada que ver. No tiene nada que ver en la entrada de la fruta y vosotros también en el proceso interno entiendo que también habéis cambiado mucho. Explícanos. Nosotros hubo, en 1991, hicimos un cambio radical de maquinaria y de instalación, pero bueno, conservamos aquella maquinaria porque es un proceso, como es un proceso muy lento, las máquinas se deterioran muy poco. Entonces, se cambia alguna pieza que otra, pero...
Pero aquellas máquinas tiran. Entonces, desde 1991 que hicimos el cambio, estamos trabajando con la misma maquinaria. Pero sí, antes había otras maquinarías todavía más antiguas. Explícanos exactamente qué hacéis en Alpeba, qué hacíais en el inicio y qué hacéis ahora, para que la gente entienda qué es. Mira, nosotros desde el principio lo que hacemos en Alpeba es ir.
Entonces el proyecto viene a ser el mismo. Lo que ha cambiado un poco es la instalación y las máquinas, que son un poco más modernas, pero lo que es el proceso es el mismo. Entonces nosotros lo que hacemos es recoger la manzana, lo que hacemos es un triturado, ¿vale? O sea, primero la manzana, esta la descargamos en el muelle y desde el muelle descarga con un sistema de agua, porque la manzana flota, va por unos canales y entonces entra lo que es a planta, que ahí lo primero que hace es
Pasar por el triturador. Este triturador lo que hace es una pulpa con las manzanas y esa pulpa la tenemos macerando durante dos o tres horas para que suelte el zumo y de ahí ya pasa lo que es el prensado. En el prensado tú lo que haces es separar la parte sólida de la parte líquida. Entonces la parte líquida la recoges en unos depósitos, que son los depósitos de decantación,
Y la parte sólida la sacas a un muelle, que es el muelle de la pulpa, y esta pulpa de manzana seca se utiliza luego para alimentación animal, ¿vale? Para las vacas, básicamente. Luego, ese zumo que tenemos en los depósitos de decantación, lo que hacemos es una separación previa, como cuando tú haces un zumo de manzana en casa con la licuadora, verás que enseguida hay una parte del zumo que se posa y el resto del zumo queda como más limpio.
Entonces, esta parte nuestra más limpia la separamos de la parte más turbia y lo enviamos a fermentar a depósitos diferentes. Entonces, con la parte más limpia hacemos lo que es la sidra y la parte más turbia la utilizamos para hacer vinagre. Vinagre de manzana que nos sale muy bueno también.
Y este zumo de manzana ya lo que hace es por un proceso natural, por las mismas levaduras que vienen en la piel de las manzanas, que se genera es un proceso de fermentación. Entonces los azúcares que traiga el zumo, las levaduras nos lo van a transformar en alcohol. Y esto es básicamente la sidra.
Hemos entendido el proceso entero de la sidra. En la planta de procesado de Alpicat, ¿qué parte del proceso se hace exactamente allí? Todo este proceso de la sidra, porque después también estáis, dependéis, bueno, estáis ahora del grupo más grande que es Evasa. Explícanos un poco cómo es la unión entre Evasa y vosotros también y Alpeba. Alpeba básicamente es el proveedor de sidra del grupo Eva, de envasados Eva, que está en Recumberri Navarra.
Entonces nosotros lo que tenemos es la sidra en granel, filtrada, almacenada en los depósitos. Y según va haciendo falta en el proceso de embotellado en la planta de Lecumberri, lo que hacemos es cargar cisternas y enviarlas, bueno, traerlas aquí a Navarra y desde aquí ya hacer el envasado.
Entonces aquello es un proveedor de envasados EVA que también tiene otra gama de productos. Hablábamos de los inicios, han sido 50 años hasta la fecha de hoy. ¿Momentos más complicados que habéis pasado y cómo los habéis superado? ¿Nos lo puedes explicar? Porque siempre lo explicamos aquí, porque claro, para futuros empresarios les viene muy bien saber cuáles son los baches que se encuentran otros empresarios y cómo los han superado. Si ha habido, si ha habido momentos más complicados, que entiendo que en 50 años sí que los tiene que haber sucedido. Sí, ha habido unos cuantos, sí, sí.
Al principio los mayores problemas que teníamos eran derivados de suministros de agua y cosas así que nos hacían tener campañas bastante complicadas porque no había agua y entonces, claro, nuestro proceso necesita agua. Estamos gastando un par de litros de agua por cada kilo de manzana que procesamos y, claro, entonces no conseguíamos el agua y los problemas eran gordos. Pero eran problemas técnicos, más que nada. Luego ya con el tiempo, pues,
Ha habido otro tipo de problemas más serios, que la sidra tampoco es un producto que esté creciendo, más bien va a la baja, y los precios del producto final son bastante ajustados. Hemos tenido problemas económicos que hemos ido superando también con el tiempo, y poco a poco también hemos ido reduciendo la cantidad de sidra que hacemos. Nosotros, fíjate, en 1992 estábamos haciendo 6 millones de litros, más o menos,
y ahora actualmente andamos por un millón, millón y medio. Ostres, os ha bajado, ¿eh? Ha bajado la producción, claro, de unas seis veces, seis por seis. Tampoco sabes el día de mañana con qué te vas a encontrar y estamos ahí preparados para tener un aumento importante, pero de momento las cosas son así. Allá por el 2012, meternos a agricultores, cogimos una finca grande en Malpartit y bueno, pues
Aquello también nos dio muchos problemas. Ahora no tenéis la finca ya, ¿eh? No, ahora ya la finca es que nos la quitamos, porque ya te digo que no conseguíamos sacar los rendimientos que nos hacían falta. Esto fue un proyecto con unos americanos para vender nosotros sidra en Estados Unidos, que ellos querían que nosotros controláramos todo el proceso, desde la materia prima hasta el producto final. Pero luego, claro, el cliente se perdió y entonces los costes que nos suponía la finca no nos podíamos asimilar. En esa finca solo hacíais las variedades de manzana para luego hacer la sidra, entiendo.
Eso es, teníamos como 20 variedades diferentes. Wow. Y fue duro, sí, fue duro porque, claro, hicimos la finca y desde el principio montamos toda la finca y después pues quitar aquello pues te da como mucha pena, ¿no?
Pero bueno, la vida es así, los negocios son los negocios y los sentimientos hay que dejarlos aparte. Pero 50 años, aunque os dé pena dejar algunas cosas, otras seguramente han sido satisfactorias en 50 años. ¿Qué es lo que más te gusta de tu trabajo y qué es lo que... Bueno, esos momentos también a destacar en los que ha sido el resurgir también de la empresa. Sí, hombre, pues al final la gente que encuentras por el camino...
que es muchos amigos y eso siempre queda ahí. Y luego, pues, que le vas cogiendo gusto a la tierra también, ¿no? Alpicar para mí es como mi segunda casa. ¿Cuántos viajes haces a la semana entre Alpicar, bueno, el mes Alpicar, País Vasco? Hombre, pues yo llegaba a estar lleno de 40 semanas al año. El 52 que tiene, pues imagínate. Pues casi cada semana.
Sí, entonces lo que solía es combinarme, pues yo también tengo un puesto aquí en el Cumberri, y combinarme los dos trabajos, pues una parte de la semana aquí, la otra parte de la semana allá, y bueno, ahora estoy yendo un poco menos, ahora estaré yendo sobre 20 semanas, 20 y tantas. Habéis delegado un poquito también aquí en Alplicate. Sí, sí, ahí tengo un buen equipo, estoy contento y estoy tranquilo con la gente que tenemos allí.
Lo que te llevas de estos años de trabajo, bueno, tienes 60 años, porque casi 60 años lo has dedicado a la empresa, porque desde pequeñito ayudabas a tu padre. ¿Hay relevo generacional, te pregunto? No sé si tienes hijos y quieran seguir. Mira, es una empresa familiar, es verdad. Lo que pasa es que en los últimos años esto ha cambiado mucho. Vale. Entonces, de la familia, cada vez quedamos menos. Y luego, lo que es generacional, lo que es Alpeda, no.
Y voy a intentar hacerlo con más gente de Alpicar y formando a lo que tengo allí y luego ya se verá. Pero generacional no tenemos ni aquí, ni en Lecumberri, ni allá. Los chavales están por otras cosas. ¿A qué se dedica si tienes hijos que he entendido que sí? Pues mira, yo tengo dos hijos. La mayor es maestra.
Vale. Y está estudiando también psicomotricidad. Vale. Y el pequeño se ha hecho empresariales y está en el mundo del marketing. Bueno, mira que empresariales, digo, bueno, puede acabar, puede acabar de venir en la empresa, pero no. Puede acabar en la empresa, pero de momento yo prefiero que se forme fuera.
Perfecto. Y que demuestre lo que vale fuera y luego ya... Si quiere que... Si acaso voy a venir a casa. Eso es. Muy bien. Gran consejo, ¿eh? También. Que veo que se va repitiendo, ¿eh? En muchos de los que hemos estado hablando con vosotros. Es eso, ¿eh? Que sus hijos hagan otra cosa y luego que si quieren, pues que vayan para la empresa familiar. La verdad que se han repetido muchísimos de vosotros, ¿eh? Es que la gente que llevamos toda la vida en la empresa, pues eso siempre lo es un poco así, ¿no? Pues ya no sabes, al final...
Si es porque eres de la empresa o no, nosotros somos mucha familia y surgen cosas. Y que es duro, es duro también estar tantos años dedicado y además en el frente de una empresa, porque como hemos visto, hay momentos muy bonitos, conoces mucha gente que luego te llevas de amistad para toda la vida seguramente, aunque cuando acabes en la empresa seguramente esa gente te quedará de amistad, pero luego hay momentos duros que se sufren más que nadie porque tú estás ahí al frente. Eso es.
¿Ha habido apoyo familiar por eso, por parte de tu entorno, para superar esos momentos o os ha costado también quedar en consensos? Bueno, mi hermano también trabaja en la empresa, es el CEO, entonces pues sí, con él tengo un gran apoyo. Y él también en mí, pues nos apoyamos uno en el otro.
Ahora te pregunto, ¿qué diferencian las sidras de Alpeba de las otras? O sea, lo que sale de vosotros. ¿Qué dirías? Si alguien te dice, ¿por qué tengo que apostar por vosotros y no por otras empresas? Hombre, nuestra sidra es la única que se hace en estos momentos en España, que se hace directamente de las manzanas. Entonces, somos la sidra más natural que puedes encontrar en el mercado. Es difícil hacerlo porque tienes que tener una infraestructura de almacenamiento y...
y cosas que te dan un sobrecoste, pero por otro lado tienes siempre una sidra que sale directamente a las manzanas, igual que el vinagre. Normalmente la gente lo que hace es comprar concentrados que se venden en el mercado, lo diluyes y con eso vas haciendo la sidra según tengas las necesidades del año. Entonces es mucho más cómodo. Bueno, más cómodo, pero también luego el sabor. En cata nosotros solemos sacar muy buenas notas.
Pero es un mercado muy duro luego el de la sida champañada. Es un producto que no se valora mucho, el precio es reducido y es un descostoso. Es un mundo duro. Eso te voy a decir que claro, un mundo globalizado como estamos. Mantener el valor del producto de proximidad tan natural también debe costar que la gente valore justamente eso y no otros precios. Eso es. Y luego el marketing también es muy caro
Tampoco somos una empresa muy potente como para dedicarle mucho, invertir mucho en marketing, ¿no? Como pueden hacer otras empresas como Heineken, que ahora también está en el mundo de la sidra. Y está ahí empujando fuerte. Claro, la competencia es grande, sí, sí. Es grande, sí. ¿Cuántas personas tenéis ahora trabajando en Alpeba? Nosotros en Alpeba estamos cuatro personas. Y en el grupo, lo que es el grupo EVA, pues haremos nuestro.
Una empresa mediana, como podéis ver. ¿Alguna anécdota en estos 50 años que siempre preguntamos aquí, divertida o curiosa, que digas, guau, nos pasó esto? Es que han salido de todo aquí, ¿eh? Yo te digo, de tanto de curiosas como sorprendentes, como divertidas. No sé, algo que se te pueda venir en mente de, guau, nos pasó esto o nos ha pasado lo otro. Aparte de esto, ¿no? De aquellos payeses que venían al principio, que solían pasar toda la noche ahí haciendo cola para descargar, que hacían fuego y...
Montaban allí unas tertulias y gente que venía en burros y estas cosas. Sí. Que era muy gracioso. ¿De dónde venían estos que venían en burros? ¿Venían de muy lejos? ¿O sabes de dónde venían? No, eran agricultores de la zona. Vale. Muchos de la huerta y mucha gente también de Alpicaz. Muchos eran de la huerta. Vale. ¿Alguna otra anécdota? Primero venían a las dos de la mañana y hacían fuego allá en Navasla.
Y ahí te salía a contar y no sé qué, es que tampoco sabría decirte así. No se te ocurre ahora. Se te ocurre. Bueno, seguro que cuando colguemos se te ocurren 50 milímetros. Seguro, seguro. Y ahora se me ocurren. Seguro, seguro. Antes de acabar, también te pregunto. Cuando hablabas de la finca decías, Jolín, me supo muy mal tener que dejarla. ¿Por qué? ¿Qué suponía para vosotros esa finca a nivel emocional? Hombre, pues date cuenta que es algo que siempre...
Hemos querido hacer, controlar el proceso desde la materia prima y nos supuso un esfuerzo terrible de trabajo, de horas, todo el montaje desde cero y la verdad es que quedó una finca muy bonita, pero luego pues ya que por motivos económicos tuvimos que dejar y nos dio mucha pena. Nos dio mucha pena. Padres siempre habían querido hacerlo, les hacía un montón de ilusión ir allí, pasearse por la finca y fue una pena.
Pero bueno, tenemos que hacerlo porque el nivel económico también lo exige a veces. La empresa lo que manda es eso. Claro. Si pudieras volver atrás, Joseba, ¿te volverías a dedicar al PEBA o tienes algún sueño de estos pendientes que dices me hubiese gustado hacer esto o lo otro, amigo, dedicarme a otra cosa? Estoy contento con la vida que he llevado. No he hecho así de menos haber hecho otra cosa.
Así estamos a gusto, ¿eh? Claro, desde los 13 años y has querido seguir. Yo creo que algo bueno debes encontrar porque si no dices, escucha, adiós. Me gusta el trabajo, me gusta el trabajo del mundo de la fermentación y el campo y es bonito. Tocas muchos palos, haces muchas cosas diferentes. Es divertido. No es un trabajo monótono.
¿Cómo imaginas el futuro de Alpeba? Nuevos reptos o sueños que digas, ojalá Alpeba en 5 o 10 años, no pongo 50 más, pero ¿qué te gustaría que fuera o que se dijera de Alpeba? Sí, pues mira, a nivel empresarial estamos apostando por la sidra. Yo entiendo y espero que crezca la producción, podamos modernizar un poco la planta y a futuro...
Que sigamos haciendo sidra. ¿Pasa el futuro por uniones también, como ha pasado con el grupo EVA? Bueno, nosotros ahora mismo nos hemos juntado con una empresa muy fuerte, una vitriera muy fuerte, que se ha metido en la empresa y ahora somos socios con ellos. Vale. El futuro pasa por ahí, supongo, de la mayoría de empresas hoy en día. Sí, sí, sí. Pero vaya, fusionarnos así con otros del sector, ¿no?
No, del sector no, pero agruparse en diferentes grupos para llevar otros procesos que no sean el nuestro. Eso sí. Para acabar, si la gente le dicen, ¿qué piensas cuando te decimos Alpeba? ¿Qué quieres que piense la gente? Es decir, si la gente les dicen Alpeba, ¿qué te gustaría que dijeran? Bueno, pues esto, una empresa que lleva muchísimos años en el sector,
que sabe lo que hace y que apuesta por los productos naturales y bien hechos. Pues perfecto. Joseba, muchísimas gracias. Y nada, esperemos que 50 años más de Alpeba, ¿no? A ver, a ver. Yo no sé si los veré, pero espero que sí. Muchísimas gracias, Joseba. A ti. Si no vols perdre el que pasa al teu voltant, aquí, al oest.
Sabies que... Sabies que hi ha un fenomen natural anomenat el riu que bull? Es troba a la selva amazònica del Perú, prop de la ciutat de Puerto Maldonado. Aquest riu, descobert pel geofísic peruà Andrés Rusó, té una peculiaritat sorprenent. Les seves aigües arriben a temperatures de fins a 91 graus centígrads, prou calentes per bullir i causar cremades greus.
El que és intrigant és que no és a prop de cap bolca actiu ni d'una font geotèrmica evident, cosa que ho fa un enigma científic. Els habitants locals han conegut aquest riu durant generacions, usant-lo fins i tot per barater o per cuinar, i ho consideren un lloc sagrat amb propietats curatives. Rousseau, inspirat per les històries de la seva infantesa, va investigar-ne l'origen i va trobar que la calor prové d'un sistema de falles geològiques subterrànies que escalfen l'aigua a gran profunditat abans que emergeixi a la superfície.
Aquest procés és estrany perquè generalment l'aigua calenta associada a l'activitat geotèrmica està vinculada a regions volcàniques, però aquí no n'hi ha evidència.
Aquest riu té uns 6,4 quilòmetres de longitud i varia en amplada i profunditat, però la seva temperatura és constant en gran part del recorregut. No obstant, no tot el riu bull. Hi ha trams on l'aigua es refreda prou perquè animals com granotes o peixos hi puguin sobreviure. Aquest contrast el fa encara més fascinant. Actualment, el riu està amenaçat per la desforestació, cosa que posa en risc tant el seu misteri com el seu ecosistema únic.
Aquí a l'Oest, contingut de tota mena. Contingut per a tu. Lo fallo tècnic. L'espai que obre els micros al nostre tècnic de so.
Abans escoltàvem a la Txell amb la mestra psicòloga i treballadora social Marta Aroles i li van veure aquí una mica a treballar la feina perquè ens porta tips de vida de com realment reaccionar bé davant situacions complexes
Com poden ser, abans parlem d'aquests nens infants hiperregalats, doncs ara parlem de com comportar-se amb un bon sopar. Què fer i què no fer, Ivano? Són molt bones. Molt bones. És que sembla una cosa fàcil, però la gent té problemes amb això. Sabeu que és una cosa que no... Amb l'alcohol hi ajuda. Sí. Jo t'he de dir que amb la meva aventura laboral fins ara no m'hi he trobat amb sopars d'empresa amb tots aquests fenòmens estranys. I quedaria bastant malament, a més, dir-ho a l'antena, tenint en compte que porto gairebé 10 anys treballant aquí.
No, però també recordo que, per exemple, fins i tot els sopars que fèiem al magatzem de fruita quan treballava els estius, quan tenia vacances d'estudiar,
Doncs també era bastant normal. També t'he dit que no venien jefes i ens ho pagàvem nosaltres. Vull dir que això també sempre fa una mica més per la festa. Però bueno, avui us portem al Tanto un article de Saje.com que diu 11 errors que no pots cometre als sopars d'empresa si vols continuar optant a l'ascens. O bueno, o si no vols optar a l'acomiadament. Clar, clar. Si parlem de tot això, de tot el que parla aquí. Bé.
Aquest tipus de reunions trenquen una mica amb les normes i amb les relacions laborals establertes. A més, les begudes contribueixen, el que tu deies, a fer que el to de celebració sigui més desinhibit. Moltes vegades, més del que ens hagués agradat. Si durant tot l'any hem estat cultivant una imatge, no podem llençar-ho tot en orris per una nit. Doncs això, anem directe. També es pot millorar, eh? Aquí parlem de no fer-la malbé, però també hi ha un 1% d'opcions de millorar-la.
Home, sí, clar. Bueno, a veure, aquí no se m'acudeix molt, però bueno, de moment anem repassant, a veure si també... Bé, el primer error, i aquí ja és la tercera vegada que ho haurem comentat, beure més del compte, és tot un clàssic. Les serveis abans, el via amb el menjar i les copes de després, si triguen a portar el menjar i a més ja vas amb l'estómac buit, bé, l'efecte pot ser més fort. I que no és, perdó, ja amb aquests sopars de Nadal, com que ja tots el fem al mateix temps...
Estan els restaurants saturats i, per tant, com que triguen més a portar-te el menjar,
I el veure't el port en Vendora, doncs sí, és un risc molt important. Allò de veure de més sense donar-se'n contra. Ah, que ha un brindis per no fer aquí. Error. Doncs això, eh? Bon consell per... Bàsicament per intentar recordar el dia segon el que va passar i no haver de fer a través de les fotos i els vídeos, no? Què van passant pel grup de WhatsApp? Bé... Ha de ser fotut no recordar-te'n què va passar el dia del sopar de feina, eh? Perquè mira, qualsevol altre dia, malament, però aquest dia...
És un patiment molt gran. Mira, jo t'he de confessar que vam fer un sopa per acomiadar a la Irina Graells, la nostra companya d'informatius, fa uns mesos.
I la veritat és que em vaig despertar una mica desorientat el dia següent, eh? Allò de, ui, què ha passat? Feia molt de temps que no ha passat, però bueno, en fi, sóc responsable, eh, que consti. Següent recomanació. Mira, han aparegut per aquí, a les finestres, els companys, dient, sí, sí, i tant, i tant, així va ser, eh? No direm llenguatge no verbal que us certifique.
Bé, següent recomanació, que també va una mica de la mà amb l'altra, eh? Millor per anar a casa però no anar amb l'estómac buit i no menjar com si no hi hagués un demà.
Si és un còctel, pot ser que el menjar es casegi i, en tot cas, no que paris la truita com si portessin sense menjar. Tampoc hem de criticar el menjar, ja que sigui per la quantitat o la qualitat del mateix. Si no l'he pagat jo una mica, sí que no. El foie està fred, aquest formatge no sé què... Per un dia, per un dia...
Es poden fer bromes. Encara que sigui veritat. Encara que sigui veritat. Dit això. Següent consell. Es poden fer bromes, tenir converses més disteses, però tot tins d'un límit. No podem permetre que se'ns vagi de les mans i riure'ns del cap o posar-lo en evidència. I si ell no ens posi també a nosaltres, també molt bé. Vull dir, això ha d'anar en dues direccions. No ha de ser un tema de submissió. Però bé, que si és una, millor que sigui...
Tu no et busquis problemes, exacte. Seguirà sent el nostre cap després de Nadal. Hi ha certes coses que poden semblar divertides, però no tant. Amables i divertits, sense ser ofensius. Caminem per una prima línia vermella. Si no estàs segur del terren que trepitges, millor no dir certs xafardells sobre el cap. Doncs això, bon consell, suposo. Clar, i després hi ha el... Jo faig bondat, callo...
No me la jugo. Està reint pantalós, correcte. Però hi ha del costat que comença a fer les bromes del Jace. Clar, si tu rius, l'estàs envalentonant. Ets còmplice. Des d'aquí tan ho valentem, eh? Que a vegades això la gent no hi cau. Exacte. Tampoc envalentonem. Aquí he començat a agafar una mica d'alegria. Bé...
Arribar al darrer i anar-se'n el primer. Si arribem quan tothom ja està assegut i estan esperant per nosaltres, és dolent per la nostra imatge. La impuntualitat mai no està ben vista a l'empresa i si ens anem els primers, sense ni tan sols esperar el discurs del cap, també fallem. Si ens hem d'anar abans o arribar tard de manera ineludible, millor fer-ho saber d'alguna manera. Sí, està ben vista, sempre. No ho sé, ara...
En general, a la vida, no cal que sigui... Sí, sí, no només amb el sopar d'empresa, podeu avisar. Bé, el sopar no deixa de ser una reunió de feina. Podem parlar de temes laborals, però no tocar qüestions espinoses. No és el moment de parlar de feina o forçar la pressa de decisions sobre ascensos, sous, assignació de projectes, etcètera, perquè aquestes reunions ens permetin conversar o apropar-nos a determinats càrrecs de l'empresa que durant tot l'any són més inaccessibles.
A mi no m'ha passat, però si hi ha un tema molt candent, molt punyent, que ho acapari tot amb la vida laboral, també ha de ser difícil, eh? Desmarcar-se totalment amb un sopar. Si és extern, la cosa, mira, és un problema extern, però com sigui el si de l'empresa...
Aquests sopars han de ser pura dinamita. Doncs sí, doncs sí. Sort en tenim, sort en tenim. Bé, arribar al darrer... Ah, no, aquest ja l'havíem llegit. El sopar, també aquest l'havíem llegit. No és fàcil trobar temes de conversa adequats. Val més envoltar-se de gent amb qui ens sentim a gust. També és important evitar temes conflictius. Política i religió sobretot.
en un dinar de feina on assistia per primera vegada. Recordo que un company veterà ens va llegir la cartella de tots tots érem del Real Madrid, estàvem casats o en vigilis de casar-nos i tots votàvem a partits conservadors. El nostre cap tenia un perfil molt conservador i no veiem bons ulls determinats aspectes. Doncs això, eh? Tampoc... I jo també traslladaria això fins i tot als dinars familiars, eh? Molt més important, diria jo, potser. Home, sí. Per canviar la feina pots canviar, però la família...
És que t'has de veure l'any que ve, eh? Un altre cop. Com a molt tard, com a molt tard. Sí, sí, com a molt tard, exacte.
És cert que és una reunió informal, però tampoc podem anar mal vestits. Res de samarretes amb missatges, tampoc vestits. La regla hauria de ser vestir com els divendres, sense corbata a les empreses. Bé, jo no... No tenim divendres sense corbata nosaltres. Perdó, tots els divendres sense corbata? I els dilluns i els dimarts també, no? I els dimecres i això. Correcte. Bé, doncs això. Si no portem corbata habitualment, discreció i sobretat. Millor que arriscar.
Al tanto, punt important també. Res de tensions sexuals als sopars d'empresa amb altres companys. Has tardat molt a obrir aquest meló. Aquest és el meló important. Aquest és del primer que quan et despertes l'endemà, si tu no ets un dels protagonistes, veus el WhatsApp. Hauran dit alguna cosa sobre allò.
que vam veure tots. Clar, tampoc ho fiquis, perquè normalment els protagonistes estan allà, però sempre hi ha aquell que fa alguna pregunta o alguna frase, que diu allò, que bé, va estar ahir, va estar molt bé, no m'ho pensava així, que veig que ho vam passar, i apareix aquest que diu, uns més que altres, eh, Joan? Llavors, és com allò, és que és molt divertit.
Bé, no és el moment de resoldre certs tontejos que poden sorgir a la feina, almenys no davant de tothom, perquè també és un detall important, eh? Discreció, discreció. Sí, però la discreció també, jo ho dic, a mi m'ha passat, eh?
pap del costat. Que et veu tothom. Que això ja fa el restaurant que són l'hora. Que saben que hi ha el que hi ha. Perquè després, a més, sempre hi ha el que diu, i si anem al pap del costat?
i et veuen allà fotent el lot i tal calibreu aquestes coses que jo sé que a vegades quan estàs amb aquestes tessitures el que pensa el cap és molt menys potent que el que pensen els feromones però com que aquí estem donant tips importants nosaltres ho diem llavors feu el que us doni la real gana
Però pareu compte, eh? Sobretot que el dia següent heu de tornar a la feina. Bé, eh... Però el d'un dels dos està casat. Especialment. Mira, t'anava a dir, t'anava a dir, doncs mira, nosaltres, tentacions que no tindrem, perquè aquí està tothom gairebé casat ja, però bueno, mira, pitjor encara. Pitjor, pitjor. Res de... No, no està tot el sopar pendent del mòbil.
Aquest és una mica consell de senyor gran, però és veritat. L'objectiu és relacionar-se amb un ambient més diste. Si estem tota la nit perdent el telèfon, ignorant els nostres companys de taula, doncs tampoc parlarà molt bé de nosaltres, eh? Perquè això ho hem de fer sempre. Perquè a més és una altra cosa, clar, si estàs tot el dia mirant el telèfon i tu, el teu cap veu que quan estàs fora de la feina estàs tot arrelat amb el telèfon, quan el teu cap no et vegi, què pensarà que estàs fent? Clar, exacte, exacte. Ah, exacte.
Sí, exacte, exacte. Si diu aquí ho fa davant meu, posi'm allà quan està davant. Correcte. Una cosa és relacionar-se amb els altres i una altra se'l centre d'atenció. No ets Pepe Reina, no has de fer d'animador, explicar que ho dits, ser el primer de la conga o acabar el damunt de la taula. Que no se te'n vagi de les mans. És la frase que ho sintetitza perfectament. Torna-la a dir que quedi molt clar, Ivan.
No ets Pepe Reina, no has de fer d'animador explicar, acudir, ser el primer de la conga o acabar damunt de la taula. Que no se te'n vagi de les mans. Això ho resumeix tota, de fet. Doncs sí, doncs sí, doncs sí. I, i, últim consell, no anar-hi.
L'empresa paga el sopar i organitza l'acte. Si es parla més que faltes de que sí hi vas, no et pots permetre faltar. Però una altra qüestió és si són els mateixos empleats els que s'han de pagar el sopar. Aquí ja hi ha diferents punts de vista, perquè és cert, clar, si el jefe et paga el sopar, a més és un incentiu bastant bo per anar-hi, no? Un dia que podo comer-se lo millor el foie i mama lo paga el jefe, doncs està molt bé.
Però clar, sí que és veritat que si, a més, no hi ha bon ambient a l'empresa i això no ho organitza el jefe, doncs home, sí que és més fàcil treure't una mica allò de, bueno, és que ja amb aquesta gent no m'agradaria coincidir perquè ens hem de fer el mal rato, que ells ho passin bé i jo m'ho passo bé i ja està.
Per separat, millor. Tal qual. I doncs fins aquí aquesta guia que se m'ha quedat una mica curta, però bueno, podem anar... No, no, jo t'ho donaré més tips. Per exemple. Un altre és el que acabes de dir ara, a veure, que sí que paga el jafe, però no cal que agafeu tot el que porta suplement del menú. Això sí que ho he vist. Què dius, tio? Dius, bueno, agafeu això que porta una mica més de suplement i justifica una mica, ostres, que sóc molt fanàtic dels caragols. A Lleida ho entenem, ho respectem i de fet en feiem el barret.
Però que no cal que els quatre plats portin el suplement més elevat. Llavors, per això, hi ha gent que no hi compte, saps? Perquè, no sé, en general com ho he viscut, Maris Béagos, tio, amb la cara de vergonya.
Bueno, bueno, bueno, no sé, jo és que en el cas del Sonomillo al Foa tinc... Tinc prioritats, ves, què hi hem de fer, no? Bueno, si el nostre cafè s'enfade, li direm que està gravat, que mire a 3B2.Aquialoes.cat, que veurà que l'Ivan reconeix que una debilitat és això. Clar, si no n'hi ha a la carta, no tens excusa, però com ja és això, t'ho pots demanar, encara que sigui un suplement de més 25 euros.
Vinga, menú 20, suplement, més 25 auracos. Pel foie amb què has dit? Bueno, filet amb foie, filet amb foie. Per exemple, eh? Però per posar un exemple, jo no sé. A mi des de marro fa molt, eh? És que sí. Sí. És que jo fa, a més, recordo un sopar de Nadal fa... Què va ser aquest, el menú, eh? Era el filet amb foie i estava, la veritat, bastant molt. Aquí a la ràdio amb nosaltres? Sí, sí, sí, a la ràdio, a la ràdio. No en recordo.
Va ser un que vam anar cap pont. Ah, sí. Sí, sí. Menge vella. No li farem públic, però bueno. Doncs això.
I... ens quedarà temps per triar una cançó i tot per marxar. Va, Ivan, et deixo que vagis triant una bona cançó. Fica a Google a veure si hi ha alguna cosa de cena d'empresa i la disparem random. A veure si hi ha alguna cançó que es digui cena d'empresa. Perquè sopar d'empresa sé que serà més complicat. Tic-tac, tic-tac, tic-tac. Se'n riu l'Ivan. A veure, dispara.
A ver, a ver, estic, estic, estic... Us prometo que estem anant totalment a segues. Home, mira, tenim un clàssic, no?, de les nostres festes, també, los morancos, eh? Les comidas d'empresa, que són la paròdia de los morancos. Ah, va, que ja marxem.
Ivan Oson, gràcies per aquest nou fallo tècnic, aquests tips que jo crec, com deia l'Ibici, que amb alguns arribaran tard, perquè moltes d'aquestes trobades eren la setmana passada, el divendres passat, però potser encara han pogut salvar amb algú, eh? Esperem que així sigui. Gràcies, Ivan. I mira, si ja ha estat l'hora d'empresa, doncs reviseu per l'any vinent, eh? Si heu incomprat alguna d'aquestes normes... I no us han fotut al carrer, exacte, exacte.
I, clar, ens trobem demà. Nosaltres, en principi, no ens fotran al carrer avui, per tant, també ens retrobem això. Demà que passin tres minutets després d'esquadra de la tarda. Adéu, adéu. La seva cena d'empresa.
Pero como somos tantos, a la hora de sentarnos, media empresa ya está ciega. Mira qué puntito más gracioso llevo, si seguimos así, este año ni comemos. Viva mi empresa y mi compañero, y viva mi jefe que se va a gastar dinero. Mira qué puntito más gracioso llevo, si seguimos así, este año ni comemos. Pero el puntito desaparece, cuando va comienzo el discurso de mi jefe.
Estoy muy contento con vuestro rendimiento me estáis demostrando que estáis trabajando bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla
Llega el discurso, llega el mágico momento, cuando un confí te dice, la barra libre ya abierto, el queso como un gintoni, atenando en plaos tranquila, y al calor de un par de horas.
Bona nit.
Gràcies.