Gràcies a la teva ràdio local. Bones de nou, Òster. Seguim aquí a l'oest, quan ara mateix ja tenim 14 graus a Trem, 17 a Gramunt, 18 a Rosselló, al Vés, al Ferraz, al Menà i al Guaire, 19 al Picat, Torreferrera i Mollerussa, i 20 a Lleida. Encetem aquesta segona hora del programa amb un tastet que ens proposa obrir un melop d'aquells importants, eh?
que segur que hi ha dins de moltes famílies o converses fins i tot entre amics. Hi ha una recepta que és la bona del gazpacho? Fins i tot el gazpacho i el salmorejo és el mateix o són diferents? I sí, encara que estiguem a finals d'octubre, aquest tema l'havíem de portar. Per això en parlaran la Maria Gatau i el Miguel Morulo.
I després arriba aquell moment que tant ens agrada, com a mínim els conductors d'aquest programa d'aquí a l'OES, que és el claustre en què sempre un de nosaltres se n'encarrega de preparar alguna cosa. I aquesta persona avui és la Júlia García, de Ràdio Trenpalla Ràdio, que de veritat...
No en tenim ni la més remota idea del que ha preparat. Això ho descobrirem al tram final d'aquest programa. Dir-vos també que si voleu recuperar aquests bons moments. Si us agrada algun argumentari de si són o no la mateixa cosa el gazpacho i el salmorejo o qualsevol altra de les qüestions que abordem aquí a l'OES podeu recuperar-ho anant al nostre portal web a www.aquialoes.cat
Vols estar al dia de tota l'activitat de les nostres terres? Segueix-nos aquí a l'Oest.
Gastronòmica, i si tenim gateu com tens, el Miguel Moruno, això vol dir que aprofundireu en un tema en concret. Ara en parlàvem, però a més a més que avui serà polèmic, no? Molt bon és?
Doncs sí, Fran, de fet, avui traurem una qüestió que va sorgir ja fa unes quantes setmanes, concretament a l'últim capítol que vam fer, o a l'últim programa, millor dit, que vam fer de l'Aquí a l'Oest, la temporada passada, la 24-25, en la qual el Miguel va venir i vam fer amb ell una mena de trivial xat GPT, no ho sé ben bé, on... Miguel Moruno, molt bon és, bona tarda. Molt bona tarda, què tal?
On va sorgir una de les polèmiques, juntament amb la de la truita de patates amb ceba o no, que al final ocupen a la península ibèrica, diguem-ne, que és el gazpacho, com ha de ser el gazpacho, les variants eterníssimes del gazpacho, etcètera, etcètera, etcètera. I també el salmorejo, que aquí ara ens explicaràs... Ara, quan arribem a aquest punt, jo crec que ja automàticament a mi em faran fora de la ràdio... Sí, la gent ens odiarà llavors, eh?
50% de la població, això és com dir, a mi me gusta la tortilla de patata d'aquesta manera, pues ja automàticament l'altra meitat de la gent a la que me li agraeixi t'òdia. Va de retro. Sí, diuen, bueno, ets fascista, eh, és clar. Sí, el tema del gazpacho és curiós perquè, ademans, és que just ahí estava tenint la discusió perquè jo crec que sempre hi ha una cosa, no, és que jo al gazpacho no li fico, va, no, jo sí, és que jo crec que no...
Que en aquest cas és que, això sí que és un tema completament subjectiu, perquè el gazpacho, primer de tot, determinem que ve concretament d'Andalusia, no? Andalusia és, juntament amb Extremadura i segurament la Castilla de Bajo, la part més de baix, de baix, Múrcia, de les més pobres o més desfavorides, back in the time, o sigui, la majoria de gent era treballadors del camp i la minoria eren terratinents, que era la majoria de propietaris de la terra. Llavors, el gazpacho, al venir d'allí,
és un plat que se feia amb lo que hi havia. I aprofitament o algo així. Absolutament. Ara entrarem una mica més en detall, però era un plat quasi com una vegada energètica, pràcticament. I se feia amb lo que hi havia a casa. Ahir jo ja et diria que tenia el debat de si tenia... Això ja crec que està clar des del principi, que si el gazpacho porta pa o no... Evidentment, a mi, com se faci el gazpacho a dia d'avui, és indiferent. I trobo, per exemple, que si fas gazpacho de... Que també en parlarem, eh? Gazpacho de xiretes o gazpacho de mango. Gazpacho de mango que em sembla una locura, el gazpacho de mango.
Doncs aquí potser no té loge que hi fiquis pa, perquè pa i fruita no té molt sentit però al final sí que trobo més sentit que en una sopa de tomate li puguis ficar pa perquè després en definitiva hi ha gent que li fiqui els picatostes o el que sigui. Llavors jo parteixo de la base que a mi m'és igual si porta pa o no. Yo considero que el gazpacho porti lo que porti
Per exemple, la diferència, perquè això és el que va sortir del programa, la diferència entre el salmorejo porta pa i el gazpacho no. A veure, per a mi les dues em porten. La diferència és la proporció que en fiquen. La quantitat. Correcte. Igual que, al cap i a la fi, la diferència entre una gama pasticera i una bechamel no és tanta. Si li fiques sal i una proporció més de mica, és una cosa i si no, és una altra. Llavors, el tema del gazpacho.
I això ho diré al principi, el gazpacho i el salmonejo són el mateix, i hi ha varietats, i no ho dic jo, això són datos històrics, i ara entrarem més en detall, però bé, el que ja parlàvem, el gazpacho, les seves arrels són andaluses del cama, a més era el típic, el menjar que ara reivindiquem era el menjar de pobres, perquè era el que les elaboracions normalment emmascaren la falta de producte.
És a dir, que això és la mítica imatge de, jo crec quan t'imagines el rei dinant, el cerdo amb la manzana en la boca, doncs és un porc rostit. Què passa, que un porc rostit no el tenia tothom. Llavors, el tema de la barreja de pa sec, i ojo amb els ingredients, perquè no m'estic equivocant. El caspatxo original era una barreja de pa sec, all, oli d'aniva, vinagre i sal. I aquí direu, i el tomate, bueno, com no s'havia descobert, com no havíem arribat...
Com no a mi m'ha arribat a Amèrica encara, inclús després d'arribar, perquè el tema amb els productes americans és que amb la patata igual, va costar molt que calessin, la patata era com a aliment de porcs i de fet amb el tomate no sé si hi hauria alguna figura similar perquè ho havia intentat buscar però la veritat és que tampoc no vaig trobar tant perquè el tomate és bastant diferent a la patata, que la patata s'havia de coure i tal,
I a França hi ha una figura que és Parmentier, que de fet com una elaboració francesa que fica Parmentier vol dir que porta patata com a base, que Parmentier era un noble que se va dedicar a fer mil receptes amb patates perquè la gent del poble pogués aplicar-les. Correcte, perquè la patata era menjar de porcs. O sigui, literalment era amb el que s'alimentava els porcs. Clar, aquí en un inici no teníem tomate, llavors el gazpacho...
Podríem dir, aquí ya seré absolutament polemic, si ya dir que el gazpacho y el sambor de joven lo mateix, el ajo blanco y el gazpacho son lo mateix. Y de fet, vais más allá, son lo mateix en diferentes líneas cronológiques del temps, ¿vale? A partir de que existe el tomate, el gazpacho se assembla en mesa al ajo blanco,
per l'absència de tomate, no?, perquè al final... Bueno, els ingredients que has dit, més o menys... Falten les ametlles, és l'única variació que hi havia, no? Per ser el ajo blanco tradicionalment andalusia se menja amb meló. Això no sé si ho diu. Amb trossos de meló? Sí, sí, sí. Bueno, encaixa bastant perfectament. Sí, sí, sí, sí. A més, jo una vegada... Anant andalus, ma mare és andalús, bueno, ma mare és...
de Lleida, però els nostres padrins, els seus pares, eren andalusos. I anant a Andalusia, vaig demanar ajo blanco en un restaurant perquè jo n'havien menjat a casa, però això també és molt típic, ja n'entenem, no? La teva família també és andalusa, no? El gazpacho, moltes vegades, se beu. Amb el menjar, com si fos una beguda, t'ho ficaven en un got, claro. Nosaltres això també ho fèiem amb el ajo blanco, no així amb el salmorejo, que jo no vaig provar mai a fer llàmels que era gran, però jo vaig demanar ajo blanco en un restaurant, anant de canvi a Andalusia, pensant que me portarien, doncs,
Un gotet, no? Me han portat una sopa amb cachos de meló i ma mare va dir, s'han equivocat, José Miguel. Llavors, ma mare és l'andalusa. Clar, arribava al camarero i va dir, no, senyora, senyora, crec que la que s'hi evoca és vostè, no? Llavors, clar, tinguem en compte que aquestes receptes han evolucionat moltíssim amb el temps i així a dia d'avui pots trobar gazpacho de síndria.
que evidentment és molt diferent al que hem parlat originalment, que era una majada, perquè ens fem una idea, originalment el gazpacho era com una picada de les picades que posem ara, que tradicionalment a la cuina catalana es posen pa, torrat... Per lligar, per donar més sabó, més textura. Doncs el gazpacho era bàsicament això,
però disolt l'aigua. De fet, el nom típic era el tornillo, que era el bol de fusta, com un mortero, com una mare de morte gran.
Allí és on se machacava. De fet, perdona que t'interrompessi, però recordo, ara que hem manat com a les noces arrels, no?, andaluses, recordo que la meva àvia m'ha explicat un cop que son pare, el gazpacho, amb tomate, això sí, perquè això ho estem parlant tots després de la guerra civil, els anys 70 o així, sí.
Llavors, ho feia a una mena d'això, una mena d'olla o... Sí, com un... Ah, no me'n sap, li...
Una cacerola. Una cacerola o una cosa així, un bol de fang. Sí. I anava xafant manualment. Sí, sí, sí. Perquè al final, clar, no hi havia trituradora elèctrica ni res d'això. Sí, com a l'alioli. Exacte, va aixecant allà. Sí, sí, sí. De fet, clar, és que aquesta és una altra. Que jo això recordo el moment en el que... No recordo l'edat, però de jove. Parlarà amb mon padrí, que era de Granada. Li vaig preguntar com era el gazpacho, quan ells eren joves. I m'ha explicat, claro.
No hi havia tricturador en aquesta època. I era, literalment, molt similar a el que parlàvem abans. Això és un plat que, literalment, el vaig descobrir ahir, perquè estava acabant de buscar el tema de gafatges amorejos, és el mateix i tal. Primitivament, hi havia versions, que algunes inclús se conserven, que es poden assemblar quasi més a una sopa freda, literalment una sopa freda. Perquè és que a dia d'avui, encara a Múrcia, hi ha un plat que és...
Té diferents noms, perquè això és més com una amanida, i les amanides, és una cosa curiosa, però les amanides, si no és tipus la fessa o alguna d'aquestes, no tenen un nom definit, i aquesta se pot trobar per ensalada mulciana, que és una mica genèric, però també hi ha noms com mojete, bueno, té diferents noms, no? Mojete o moje casero, i moje, ara no per què, perquè la recepta és, literalment això, jo crec que és la forma més pura de gazpacho arcaic, és un tomate i un pepino,
se li pot o no ficar all, aquí depèn de la recepta, se li pot o no ficar a seva també, depèn de la recepta, en la que, en comptes de triturar-ho, piques fins tot, ho fiques en un bol i ho cobreixes amb aigua freda.
Això ho amaneixes i això t'ho vengues a cullerades, amb aigua freda. Això és molt similar al que arribava amb el gazpacho. Però també li posen oli, sal... Sí, sí, sí, correcte. També porta una sèrie d'espècies, que això sí que he de ferir una mica més del gazpacho, però són espècies típiques de la huerta murfiana, que són tomillo... Espera, et ho dic exactament perquè ho tinc per aquí. Bé, clar, l'he tallat, sí, ha amanit, i després portava tomillo i una mica d'orenga. Això és una mica l'únic que tal, però l'orenga és una herba relativament freqüent en aquella zona.
Llavors, entenc que és el que parlàvem, que al final és un tema de producte d'aprofitament. Com passem d'això, per exemple, al que parlàvem abans, el majado? Que és, recordem, all, pa, vinagre, oli i aigua, no? Per a fer l'original, que són els mateixos ingredients que un ajo blanco, però sense el fruitxec, sense les ametlles que significaven. Tot això s'aixafava i aquest plat, literalment, era un plat fred,
lògicament era fred, plat d'estiu, clarament, i era el plat del jornalès que era, bàsicament era com... l'aigua hidratava, el pate plenava, les verdures aportaven una mica totes les vitamines i tal, i era una mica el que ells prenien, a part que era molt barat, en cinc minuts tu podies prendre i era un xute d'energia que et donava per arribar la resta del dia, desgraciadament, perquè en aquella època menjaven i poca cosa més, ni el tema de dinar i sopar no existien, inclús en aquesta època vaig veure que moltes vegades prenien el gazpacho,
Perquè quan treballaven a la collita i aquestes coses d'estiu, sobretot en aquesta última època d'estiu, això és una cosa que em sembla molt louco, que és que l'aigua no era una cosa tan comú en aquella època. L'aigua corrent entenc que no, clar. I llavors, moltes vegades tu a la feina podies beure, però el que et donaven per beure era vi. És a dir, tu estàs treballant i et donaven vi perquè vi, raïm sí que hi ha, a més el raïm és una favorita que no requereix moltíssima producció d'aigua.
i vi, tens el que vulguis, però aigua és més rara, perquè has de tenir un pou, si estàs a la meitat del camp, no portaràs una vasija d'aigua de 5 litres amb tu. Clar, són coses que a vegades, com hem nascut ja tan pegats a l'aigua corrent, a la llum i tal, no ho entenem, però clar, això és una locura. Llavors, clar, el gazpacho és una cosa que es podien portar com ja preparada, de la menjada es portava l'aigua, portava el pa, portava tots els animents i en 5 minuts podies tornar a estar treballant. I a més, a l'estiu, doncs, s'agraïa. I no portava alcohol, alcohol, també important. Sí, la veritat que jo no sé si treballaria a la Solana amb una gota de bis sota el braç.
Clar, el gazpacho, ja tot això ha evolucionat. Si l'incorporem el tema de... Ja fiquem una mica més la... Aquí no en parlo tan immediatament, però els últims 50-60 anys, quan ja se van incorporar les batidores, això dona peu a la possibilitat del salmorejo, per exemple, que és la variant... Jo sé que aquí hi haurà gent que me dirà que no i que són coses diferents. Ok, però en realitat no. A Córdoba, la variant del...
El salmorejo en Córdoba se hacía de la época de los árabes. No sé quins tomates feien servir els árabes. El salmorejo és exactament el mateix que un gazpacho, però traient dos ingredients, i és una cosa que només se pot conseguir gràcies a la tecnologia. Si no pots picar molt finet el salmorejo, per a més el salmorejo requereix que el piquis, que el colis, que colis els tomates, que el barreix amb el pa, i això requeria també, doncs, bueno, realment,
estem fent el mateix que el gazpacho, però amb els ingredients de proximitat. Allí a més se servia amb alguna cosa diferent, perquè el salmorejo tradicionalment se serveix amb gambetes i ous durs. I pernil també, no? Sí, sí, correcte. O pernil o gambes, l'una o l'altra, i el huevo duro, que és com el típic, no? I després, clar, això simplement era una variant regional, perquè no a totes les zones d'Andalusia tampoc creixia el mateix, ni al final... I clar, a partir d'aquí ja van sortir...
totes aquestes coses, que a mi em fa gràcia que la gent se pugui posar una mica de uñas si els dius que el San Morejo és una variant de gazpacho, però després te comprin, que això jo ho he vist inclús al líder ja en passat, gazpacho de nectarina, gazpacho de síndria, gazpacho de remolacha, que és dels pocs que m'agraden, a mirar que estigui així una mica tal, que al final són una mica el mateix concepte, perquè en realitat
no deixa de ser una sopa de vegetals freds. Abans ho parlàvem, el vídeo del Jordi Roca fent la sopa freda de meló i tal. Amb papi i tot plegat. Jo he vist gent que li diu gazpatxo. Ell de fet ho diu gazpatxo o de meló? Jo crec que ja dia d'avui el concepte gazpatxo s'entén per a qualsevol sopa d'hortalisses fredes i t'ho puc comprar com que sigui un gazpatxo.
I, a més, el tema és que darrere d'això hi ha com una ciència, perquè sembla com arbitrari dir, ah, per què el gazpacho? Clar, al final el gazpacho jo crec que quasi li podríem posar, i aquí ara sortiré per, jo crec que tothom mira, si li preguntes a la gent què caracteritza el gazpacho, jo crec que el primer que te diran és el tomate. És sopa de tomate, no? Jo crec que no, perquè ja hem definit que prehistòricament el gazpacho no era això, no?
Llavors, el fil conducto, i jo crec que el que dona sentit a totes aquestes coses, és que al final és una sopa freda de vegetals, que normalment és una cosa molt clara, però que s'emulsiona amb el oli d'oliva. Per aconseguir aquesta textura una mica més tal, claro. Més que el pa, eh? O sigui, és més l'oli... Sí, perquè jo sí que recone... Jo, per exemple, el gazpacho sí que li fixo pa, i jo penso que ha de portar una mica de pa, tampoc una locura. El segon ingredient més abundant del salmorejo és el pa, el gazpacho no crec que haguem d'arribar aquí. Però una miqueta sí per espesar-lo, no? Sí. Per fer-ho més...
Tot i que t'he de dir que hi ha gent que li fica, és a dir, canvia el pa, sobretot també pel tema del gluten i tot això, per pastanaga. Fica pastanaga i això ho espeseix, o sigui, ho fa més dents i llavors ho fan així. Hòstia, no, és mai pastanaga, però té sentit. Té sentit, clar, perquè la pastanaga a més es pot fer hasta carrot cake i se'n poden fer, claro,
Aquí és un altre tema, que també jo penso que és això, no? Al final, quan el fas amb fruites, el tomate, el que passa és que el tomate és quasi tota aigua. Passa una mica com una síndria. Però si ho fas, per exemple, en préssec, en préssec, normalment, inclús has de posar més aigua, per acabar de dir-ho una mica més. Llavors, jo crec que inclús que el tema del pa...
Anava a dir, puc ser transigent com si jo fos l'eminencia màxima que et faig, no? Jo crec que el tema del pa és molt subjectiu a la textura amb la que t'he de dir, la que t'ho busquis, no? Si te l'has de veure en un got, com un acompanyament al menjador, potser aquí no cal que li fiquis pa. A casa meva de fet, ma mare no li ficava pa tenint ací, al final això depèn dels gustos. Bueno, pa remullat, almenys jo, la meva àvia ho feia així. Sí, sí, sí, correcte, pa remullat, després les trujes i et tiris allà dins perquè estigui una mica més tovet. I clar,
El tema es el que yo creo que todo lo que sigue, indiferentment del pa, del tomate, de todo lo que sigue, pues casi una manida triturada, emulsionada molida oliva, creo que podríamos arribar a considerar gazpacho. Evidentment, no nos puc entendre que... Yo también, el tema que una sopa de queport y pepino, meló y menta y una cullerada de yogur, pues igual no cabe el dirle gazpacho, igual ya está de dirle sopa freda, ¿no? Pero yo he arribado a la conclusión de que si, incluso, que lo menos importante del gazpacho es el tomate.
perquè inclús, paradigmàticament el gazpacho de síndria, jo crec que ja és una cosa perfectament normal i que ja ni tan sols abans d'anar a un restaurant i tenien gazpacho de síndria i semblava com guau gazpacho de síndria i ara ja és una cosa que em sembla perfectament normal i al final si no te diuen que és de síndria ni tan sols te'n donen en compte perquè moltes vegades el que te sap el gazpacho és el pepino, l'all, el vinagre i l'olí que li fiquis llavors jo crec que tot el que sigui com una amanida triturada, emulsionada amb el olí d'oliva se podria arribar a considerar gazpacho tenint en compte
Que gazpacho és com... Perquè la gent que és purista del gazpacho, el gazpacho té que llevar tomate i tal, perquè aquesta gent hauria de retrotraure més. No, gazpacho no. Si ets purista del gazpacho, el que et agrada és el ajo blanco sense nous. O sigui, sense admelles. I inclús, vull dir, literàriament...
El gazpacho a les èpoques literàriament antigues al descobriment d'Amèrica, ja ve retratat com una bebida blanca. No recordo la referència, però clar, vull dir que històricament les primeres vegades que he dat el gazpacho és com una sopa freda literalment, prescindint el tomate. A la majoria de cases andaluces es veu fred, però per exemple, el salmorejo, el salmorejo se consumeix
se recomana consumirlo a temperatura ambient. En general, totes les coses que porten pa se recomana prendre-los a temperatura ambient, perquè els almidons canvien bastant amb el fred, en general. I canvien com? En el cas del salmorejo és diferent. El que passa amb els salmorejos és que agafa més presència al sabor del pa amb el fred,
I en el cas del pa directament és que quan congeles algo que porta farina, els almidons, els glutens, perdona, els enllaços glutinosos, que és el gluten, literalment. Per a qui no ho sàpigui, el gluten a nivell atòmic són una sèrie d'enllaços que generen amb la farina i que creen com la textura del pa, que sigui cruixent, que sigui blandito, això és el gluten. La miga, aquesta madeja com quasi d'una tranyina molt densa, que és la miga d'un pa, i t'hi fixa, això és el gluten.
Quan tu congeles una cosa el que passa és que a nivell atòmic sorgeixen microcristalls i aquests cristalls el que fan és tallar els rellassos del gluten. M'he liat molt per explicar, si un dia congeleu un paio i el descongeleu us donarem que primer és molt ton quan el descongeleu i després passa a ser molt dur automàticament. Això és perquè s'aglutina, perd tota la capacitat.
Això afecta la textura del pa, però en el cas del salmorejo, per exemple, afecta molt el sabor, perquè el pa agafa molt més protagonisme, i fins i tot amb la patata, amb l'ensaladilla russa, ara hi ha molt una tendència, que et diuen sempre que l'ensaladilla russa no ha d'estar freda mai, i que de fet és millor si serveix mig tèbia. Per el mateix, perquè els midons de la patata agafen una sèrie de característiques diferents amb el fred. Curiós.
Això, ja entrarem un altre dia en el tema de la salabilla. I dels midons. Correcte. Però per acabar amb el tema del gazpacho, jo crec que a dia d'avui, fent menable, evidentment puristes n'hi haurà sempre. És com el que parlàvem al capítol de la truita de batates, de si amb ceba o sense ceba, però jo crec que mentre sigui una truita li porti el que doni la gana. Bueno, jo crec que ojalà no, ara ja s'acaba amb la pretensió del purisme del gazpacho, però realment
Tinguem en compte que tradicionalment ni tan sols porta de tomate el gazpacho, i que al final jo crec que si porta oli d'oliva i té aquesta intenció de ser una sopa freda, es pot considerar, si porta oli d'oliva, no, si està emulsionat amb oli d'oliva i porta aquesta base del gazpacho, jo crec que es pot arribar a considerar un gazpacho, el tema de que porti o no porti tomates és el més rellevant i que de fet en els seus orígens,
però és que s'assembla més a l'ajó blanco o inclús a una sopa freda i que inclús a dia d'avui encara podeu trobar versions en les que literalment és aigua amb tomate i pepino i això a dia d'avui ho pots trobar en restaurants murcians
I és una cosa perfectament normal i tradicional, però aquí ja entra tot el tema de... Quan hi ha 54 variants, quina és l'original i quina no. Però clar, al final tinguem en compte això, que quan va néixer com a concepte ni tan sols ha d'existir el tomate, així que jo crec que ja ens podem oblidar de què porta què, al final una mica banda ampla, com la paella, però en aquest tema ja entrarem un altre dia, que al no ser jo valenciano aquí no hi vull entrar.
Però al final també el bonic és que és una recepta que hi ha tantes varietats com famílies. Llavors, escolteu, feu la que a vosaltres us connecti amb les vostres àvies o tietes o mares o pares i és igual. Jo, per exemple, sense ceba, perquè a casa meva no porto ceba mai. Però la vida és així. Ja, si serveix de consol jo vaig veure una recepta d'un popular xef de Ferran Adrià que li ficava de mayonesa. Uh, el gazpacho? Sí, sí. Ah, bueno...
Jo no diré res de fer-ne. Abans quan deia coses... Hi ha suficients persones que ens odiaran avui per aquest capítol i sobretot també per el que hem comentat. Però el que sí que queda clar és que el gazpacho sigui com sigui, amb totes les seves variants d'ingredients, no sé, de lo que sigui de zones, etcètera, està molt bo. I a l'estiu va molt bé i inclús també hi ha gent que ho pren a l'hivern o en altres estacions animals. Jo soc team full gazpacho tota l'època de l'any. És increïble.
I, a més, vull dir que que siguin realistes, que és un plat, això no en hem parlat, però és un plat super saludable. O sigui, és una de les opcions més saludables que podeu tenir a l'estiu, perquè el que parlàvem abans justament, el mateix que amb els camperols, doncs és que hidrata i nutreix a la vegada, o sigui que és... La veritat és que és el superaliment de l'estiu. El superaliment de l'estiu.
Doncs ens quedem amb això, Miguel. I tant. Escolta, que com sempre t'he dit, bon profit. Moltes gràcies. I ens tornem a veure i a escoltar amb els oients, no? Que ens escoltin el pròxim mes, a finals del pròxim mes. I tant que sí. Fins la pròxima. Adeu. Adeu. Si no et vols perdre el que passa al teu voltant, aquí, a l'Oest.
Benvinguts al claustre, l'hora del pati de l'equip d'aquí a l'Oest.
Tinc ara un moment per treure un somriure a tots els que ens escolten, també als que participem d'aquest espai. No sé, vosaltres jo ho necessito perquè he anat a fer un carmel de menta amb ells a la porta de la ràdio i he vist que ja era fosc i m'he enfadat amb això del canvi d'hora. Per tant, Júlia García, de Radio Trenpalla Ràdio, responsable d'aquest claustre, la que ens has preparat no sabem el què, avui n'ha fet això ràbia, això de veure què es fa fos tant d'hora. Molt bones. Doncs avui no parlarem del canvi d'hora, eh?
Però donarem una volta pel món. Ah, vamos. Molt bé. Arnau, és per tu. Mare, mare, mare, mare. És que l'últim claustre no vas poder participar gens i vaig dir, jollines, pobrecito. Que bonic això, veus? No feia falta, no feia falta. Ah, perdó, Sabina, que no t'havia obert el micro. No m'havia obert el micro. Hola, què tal? Sentiu ja la Sabina, l'Ivan, la Txell, la Karen...
L'Arnau i la Maria Gatau, que per cert, ara que la saludem... Júlia, fora de micros, m'ha dit que estava molt escagarrinada, que no se'n fia de tu. Què ens has preparat? Això és mentida. De fet, no m'ha mirat als ulls, ara, quan estava dient això, ha girat la cara i dic, però per què gira la cara? No m'he parlat a mi, està mirant a l'Arnau. Doncs per això, perquè era mentira. Quina ta que m'agrada tu, Víctor. Bueno, va, no us despisteu, que sempre us despisteu. De què va la cosa?
Doncs avui parlarem del món i farem un viatge per parlar de diferents llocs que espero que esbrineu. I serà una mica de concurs, que per això li he dit a l'Arnau que porti paper i boli, espero que el tingui allà. Totalment. Té paper i dos bolis i cap li funciona. I em vol robar el meu. Li he robat el Fran, el boli. Molt bé, Arnau. Has de posar primer el nom de tots. Estan posats ja. Uh, que bé. Eficient, eficient. Molt bé. Va per nota avui, va per nota l'Arnau.
Vale, doncs d'avui no hi ha equips. Cadascú és el seu propi equip. Això, individualisme, total. Molt bé, molt bé. Aquí, volia posar un incentiu. Llavors, la persona que perdi ha de pagar una cervesa a la persona que guanyi. Molt bé, perfecte. I entre els dos, i entre els dos, un a mig.
Com? Sí, ah, bé. Ah, una només. És aquest abús de poder, això. Sí, sí. És l'abús de poder, aquí, eh? Ho fa la novella, eh, de la classe. És just i assumible, no? Gràcies. Molt bé. De fet, fins i tot poc, jo, Julià, diria que cada... És a dir, de lo que has dit, que entre dos te paguin una, si no ho entens malament... Que cadascú te pagui una. Exacte. No podem fomentar l'alcoholisme, però... No, però aquí... Està parlant, evidentment, de sense alcohol. Com cacaulat, com jo vull.
O un batut de cacao. Al final és una excusa per veure'ns. Un gaspatxo, sí. Salmorarejo millor. Salmorarejo? M'has recordat a ma filla ara dient això. Parlo així vegades.
Vale, doncs entre tots heu de tenir, o sigui, tots teniu al WhatsApp la llista de l'ordre. Júlia, que no te'n recordes la setmana passada que no servia de res? Que jo vaig fer una llista, que us ho vaig dir... Seguiu la meva tàctica. A veure qui és el Burinot, que no sap on va. Recordeu-vos només darrere de qui aneu, i ja està. Ja està. Les repeteixo per ser un cas. Karen, Arnau, Sabina, Ivan, Maria, Fran i Txell. Perfecte, i després de la Sabina, ja està, fàcil. Vale, perfecte. I Arnau, la part important. Dime.
La primera part del joc és... Us explicaré, bueno, faré una o dues frases sobre un lloc del món i heu d'esbrinar on estic. D'acord. Anirem per ordre. Però si encerteu, un punt. Si falleu, menys un punt. No. El meu bonic és innova. I es pot avançar. Com, com, com? És a dir, si jo me la sé i li toca a la Maria...
Però jo ja me la sé, dic, m'avanço. I la dic jo. Ah. Però si l'altre ha dit, és a dir, sí, jo en aquest cas he dit que passo. No, no, no, no. Ah, no. La puc prendre si t'ho penses molt rato. Llavors l'Arnau, avui preparem-nos. On la continua, però on s'ha quedat? Vale. Home, però, bueno. Val, vinga, va, sí, sí, sí, igual. Tensió total. I mira que estem afavorint l'Arnau, eh. Va, primera. No és igual.
Sembla un castell de Disney però amb soldats reals. Té més torres que una partida de genga i més turistes que habitants. Si els construeixes amb Lego t'arruïnes. Karen.
Jo què sé. No sé ni el que és el Django aquest o no sé què dir. D'aquest cervell que ara en viatge. A tants i després no saps aquestes coses. Però és un país, una ciutat o és només un lloc rotllo... Un castell. Sembla el castell de la Villa Dormiente de Disney.
No en sé de castells. De príncep sí, però de castells no. M'avanzo, m'avanzo. Per dir alguna cosa. El Buckingham Palace aquest. Home, no té forma com el de Disney. Sempre al Congrés dels Diputats. Jo per dir alguna cosa, ara és quan els fallo. Un país amb molts, molts castells.
Anglaterra, sí, a Escòcia. Però Romania no és... No, no, però jo estava pensant Romania, però no és un castell de princeses, és el com de Dràcula. No, això és Transilvània. Clar. No, però Romania també té castell. Clar, sí, sí que en té. La comarca del Segrián té 32 de catalogats. Però el Dràcula d'on és? De Transilvània.
Bueno, no m'agrada gaire la decisió perquè estava pensant en Romania i lo del castell de princeses no són els castells de Romania. I aquí és el vostre qui quedarà útil, eh, com deia. Normalment, normalment. No, penso massa, penso massa. Massa enllà, massa enllà. Una mica més cric, però sí que és com un castell de Disney. Sí, clar, d'aquelles torres, però... No, i ara toca a tu, però vaig a saltar-te.
En sap massa. Sabina. Grans peixet. Aquí el trànsit sona com una orquestra d'animals, cotxes, motos i trompetes reals. Els semàfors són decoratius i... M'avanço. Índia, índia, índia, índia, índia, índia, índia. No t'has avançat, no? Bueno, això la jutgessa. S'ha avançat, s'ha avançat. Epa! És que hi ha dues opcions que les dues corresponen al que has dit.
que una és Índia i l'altra és Nàpols, o Roma, o Itàlia, perquè no, perquè si no tens la seva força en vermell... Has de postar un. No, ara jo dic Índia i m'ha avançat, no, tu volies dir Itàlia, no me toquis... No, no, jo encara, jo dic que les dues corresponen a la definició que has dit.
que ara diré un i serà l'altre, no fallo mai. Però segurament... Animals de Nàpols. Ha dit animals, gràcies per la pista. Doncs l'Índia. M'ho ha pres, m'ho ha pres, és molt dolent. Ah, sí, és Maria. Punt pel Fran. Que fort, no es va, o sigui, m'ho esteu prenent els cuis. No, no, no. Ell no ha de dir Itàlia. Recorda, Sabina, que a mi la serrisa m'agrada molt freda. Que fort, no te la penso apagar, perquè m'estàs prenent. No sé si hi ha l'ocle ara de calenta, però... Sí, aquesta és la gran pregunta. Seguimos pel Joan. Vinga, va. Vinga, va.
Aquí la gent es fa petons davant un mur amb l'escuda. Jo, m'avanço, m'avanço, m'avanço. Oi, voy a por todos, s'acabó. A Berlín. Molt bé. I van baixar l'esmicro de punts. Perdó, perdó, que m'estic emocionant, perquè m'han fet molta ràbia, perquè les dues anteriors me les saps. Ja els tinc com un punt per sota, eh, del que normalment... Però esteu emocionats avui, eh? Sí, sí, sí, m'han picat, ho sento. Maria. Dime. Vinga. Aquest edifici sembla un pastís gegant de nata blanca, però no el pots... M'avanço.
S'acabó. El Taj Mahal, tamé, a la Índia. Molt bé! Uuuuh! Uuuuh! Ah, o fundí, perquè me pensé que un pastís de nata blanca. Sí, sí, sí. A mi no em miris, que jo... Però és un pastís una mica raro, llavors, no? Està bé, està ben tirada, ben tirada. Si donar el tastet, que és un pastís raro, jo no la donaria com a mor. Sí, home! No he donat Castillo de Princesa, el de Rumania, del Conde Drácula, no m'ha gustat. Una de les San Meravilles del Mort Modern. Fran, et toca. Ah, a mi? Fran, te toques.
Aquest edifici... Ai, perdó, m'he equivocat. Aquí la gent fa foratge a la muntanya com si busqués formatge. Ah, ja està. M'avanço amb el mateix. La Cappadocia. Molt bé. No. A Turquia! A veure si és el més famós del món. Turquia, Cappadocia. No, és que no m'has deixat acabar. Però és igual, foratge a la paret es torneix a Cappadocia. No. Deixem acabar a la Júlia. Formatge gruller. No.
i parlen tres idiomes sense mutar-se. Els bancs són més secretos... Suïssa, Suïssa! Molt bé, Maria! Perdó, no he dit m'avanço, però... És igual, val, val, val. Pernau, has apuntat el punt menys, per tant? No, però... Però que he fet foratge a la paret, la Cappadocia, tota la vida. I fan cases. Jo hi he estat, se ficaven els monsos a meditar. Això és veritat, això és veritat. Clar que és veritat.
Aguadix també viuen dintre de les coves que estan allà dintre Parlem de llocs turístics, recorda Escolta, era molt turístic Toca a la Txell La beritxella avui no està massa fina Bueno, no passa res No, però així és bonic que hagis de parar la meitat perquè així passen aquestes coses
És que si no m'ofego. Si no paro de respirar, m'ofego. Digues, digues. Vinga, som-hi. Aquí l'aigua surt bullint de la terra, però ningú... Islandia, m'avanzo. Islandia, els geisers. Sí, sí. Molt bé, Arnau. Polines, eh? Compartéis esnoche ella amb la Rau. A més, crec que només és a una part d'Islàndia, no a tot el país. Exacte. Molt bé, Arnau. Com es nota, eh? La seva temàtica. Sí, perquè no he estat en Islandia en mi vida, Julio.
Ara va la Karen. Va, Karen. Tot sembla sortir d'una pel·lícula de vaquers. Pols, roques vermelles i carreteres que no s'acaben. Ho avanço, ho avanço. Jo també, si no. Arizona o Colorado dels Estats Units. Sí. Molt bé, Arnau. Com aneu? Com aneu? Arnau i Sabina de punts. Sí que podria ser. Ara mateix, recompte de punts. Arnau 3, Sabina 2, Maria 1.
Fran Zero, que ha fet un, menys un. Aquell era claríssim. Per anar de l'Isto i contestar abans que ningú. No, haciu per prendre-m'ho, és el Carme. La Carme, Ruscalleda. Estaríem la fase cangalo de no restar sobretot per no haver-hi pagat a ningú una birra que em recordarien tota la vida. Correcte. I menys a la Sabina, lògicament. Si jo l'hi vull pagar només a Arnau o me la pago, m'ho pegava a mi el calacau. El calacau blanc.
No sé qui li toca ara, però Fran, aquesta te l'has de saber. Ara em toca a mi. Veus, jo me piques perquè m'equivoqui. Va, avança, Arnau. M'he avançat a la Karen. Vinga, això a mi, va. Qui va, llavors? Jo.
És un llac on els peixos tenen més estil que els models de passarel·la i els d'encantats sembla que estiguin contemplant-te com si fossin els vells de la cança. Aigües tortes. Molt bé! Arriba el delay, potser no. No, no, no.
Vale, m'he sentit rebotada. Punt per la Txell. Molt bé, Txell. Costipada i no ser tan en natura. T'hem de donar un punt negatiu, Fran, per no saber-te què és. Escolta, escolta, qui és Txell? Soc l'únic? Ah, no, l'hi van i jo.
Correcte. Jo també. I la Karen. Aquí l'únic que és tan negatiu ets tu, eh? No, que n'he acertat una. Sí, que avui m'estic morint. Però que deixeu-me dir, que si no ho he dit alguna vegada, que cada vegada que en la vida sigui una caca, feu una excursió i ho es torni i veureu com tot millor, eh? Sí, cert. Que bonic. Suma-li un punt. Sí. Té 25 per la Txell. Va, 25. Ai...
Vale, no sé qui li toca ara. A la Sabina, no? A la Sabina, correcte. Ui, ara me la vol aprendre el Frank, corre. Vale, és una ciutat. Vale. És un parc temàtic natural on els flamencs surten com estrelles de cinema.
Per natural, no ho sé, eh? Espero que sigui el d'Alta de l'Ebre. No, perquè no és una ciutat. A ciutat? No, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no,
Va, jo, va. Te dic Los Ángeles. No, però puc avançar. Los Ángeles. Però els flamencs són de Miami, no de Los Ángeles. Sí, exactament. Però a Florida també n'hi ha, no? I si Florida és Miami. Ah, doncs això. En el dos pel divan. Me va al zero. Me l'he autorrestat. La ciutat dels flamencs és Miami. Sí, sí. Bueno, Arnau, perdó, no soc experta.
Menos un per la Júlia, també participo, perquè a la Júlia menos un. Però com que ella mana, ella decideix, eh? Per això va de l'Alta de Llebre, també, com a ciutat de Flamenco. La Sabina, eh? Vale, ara canviem de secció, i és una mica més difícil. Ara tindreu bònus extra. I això vol dir què?
Jo us diré una paraula en un altre idioma que potser la pronunciï fatal. No passa res. Ja ho fem, això, aquí. Cuidado que el xino lo carga el diablo y vamos... El xinés, aquesta setmana. Cuidado que... El xinés tradicional. I donaré tres opcions de què significa.
L'heu d'esbrinar i, si voleu el punt extra, heu d'inventar una paraula en català que pugui significar això. Ai, Déu meu. Això és superdifícil. No sé qui li toca. Amb l'Ivan, amb l'Ivan. Ivan, del japonès, sundoku. A, tècnica per doblegar samarretes perfectament. B, comprar llibres i no llegir-ho mai. C, fer la migdiada després de menjar arròs.
Uf, jo el sondoku pensava que era allò dels números, però... Però som en la essència. Allò és el sudoku. Ah, vale, vale. Però et diré que... Per dir una cosa, és que me sonen molt a japonès, això. La tècnica per obligar les samarretes. No! Oh! Menys un? O no, Júlia? Menys un. Sí, va. Maria, va. Aquí també hi ha avançaments o no? Sí, avanceu-vos.
Sí, clar que sí. Vinga, Karen, avança't. Sí? No, no, si jo... Ah, però segueixo contestant jo o ara ja li toca a la Maria? No, ara va la Maria. Maria Agateu. Punt extra si fas primer el primer. Ah, vale. Pues jo puc dir la de la... l'arròs, lo que has dit. No, tampoc! No, avanço! És la de col·lecció d'alliberes. Ha de ser lo de l'arròs. Me toca a mi el motor, després de la Maria toca el Fran. Però llavors quina opció és?
És comprar llibres i no llegir-los mai. Si algú diu una paraula en català que es pugui assemblar, inventada, un extra també. Inventada, però ha de sortir al diccionari o... No, no, no, inventada, inventada. I ha de ser una única paraula o pot ser composta? Composta, va, també. Lector procrastinador.
Un extra per l'Ivan. Venga, me quedo a cero, eh. I una vez més amb el síndrome de Diógenes. Seguimos. Valfran, ara Valfran. No, que ja tinc el punt ara que he contestat. No, no, no, tira, tira. Ara toque tu. Valfran, Valfran. De l'alemany, ojo, Bachfei Feingaste. Uf, vengues-la. Se me creava i diem un claustro.
Ai, sí que ara, no me vulguis despistatx, eh, que et conec. No vol dir torró. Ah, ara que sembla demanar una bufetada. Bé, persona que no para de parlar de política,
C, cara tan trista que et fa pena només veure-la. L'avanço, l'avanço. No, he dit que m'ha avançat. No, no, s'ha avançat. La vaig treure jo amb un claustre. És una cara que demana una bofetada. Sí!
Menys mal, que s'ha pensat i no ha restat. Gràcies, xic. Els que no van estar atents a aquell claustre no ho recorden, però a mi és una expressió que em agrada molt, perquè que una cara et demani una bufetada i que tinguin una expressió per això, no sabem que això... Jo me'n recordo d'aquell claustre. I en català alguna idea? Hostiable. Perdó, però és així. Cara agaltada.
No, no, no, la Maria, la Maria. Com has dit? Hostiable. Tens una cara molt hostiable. Com parla Maria, perfecte. Com parla Maria. Però això existeix? Jo almenys el meu... Bueno, es fa servir, el que passa és que ara mateix no sé si el diccionari de la llengua catalana hi és. Home, no crec. Però es fa servir, es fa servir. Anem a la... a la IEC.
Jo vaig buscant, a veure si... A l'optimot, a l'optimot, vinga. Digues, dispara de mentre Júlia, que vaig fent la ser. Va a la Txell. Li toca la Txell. Sí, ara em toca a mi. Rus, del Rus. Ai. Otxemuca. A, persona que sempre pregunta per què. B, persona que mai respon amb claredat. C, persona que repeteix acudits dolents. M'avanço la C.
No. Molt bé! Això hauria de ser un "-1", eh? Sí, sí, ho és, ho és. És un "-1". A més, és que després allà n'és el terreno, perquè ara les coses estan al 50-50. Com si ho sabessin, això del rus. A més, ho he dit convençut. Per quina teoria et passa? Per persona que mai respon amb clara edat. Ah, doncs vinga, la B, jo què sé, no sé. No, tampoc. Oh, de cierto...
Persona que sempre pregunta el per què. Alguna idea? Nen de 3 anys. Sé lo que fa en aquesta edat. Curiós. Nen de 3 anys. Per què? I tu no ho fas? Jo ho faig, encara. Bueno, però nens de 3 anys, sobretot. Ja ho tenim. Punt per fer. Gràcies. No, no, no. Ho ha de dir la Juli, això, eh? Però jo, l'ajudo. Jo recordo que la Gata ho ha dit curiós.
Si es feien les dos, punt desert, si es feien les dos. Sí. Millor, clar. Us informo que a l'Optimot, ostiable com a tal, i no és una paraula, però no existeix. Oh, quina sorpresa. Però pot ser inventable. Doncs ho podem incorporar. A castellà català, recordem que l'Optimot és una eina molt bona, online. No, tampoc no existeix a castellà català. No.
Espera, espera, espera. Deixeu-me provar una cosa. No, tampoc. El xatgepte, què diu el xatgepte? Oh, de mentres ho vaig a consultar. Vinga, va, seguim. Que t'ho dirà el que vulgui. Aquest existe, senyor xatgepteos, que hable en català, que no l'estan retrayendo. I d'allò de no parlo en català, en català, ja ho veuràs. No, el xatgepteos... Li vaig a preguntar, eh. Aquest és el de WhatsApp, aquest és el de WhatsApp.
Ah, també li poden preguntar el de Whatsapp, és veritat. No, però no parla que tot va ser en castellà. Mira, però si has institut una pel·lícula que es titula Hostiable. Google, eh? Vull dir, no és broma, no és broma. No, no, mira.
Comèdia, cortometraje, 4 minuts dure. I surt Alberto Romero. Mireu, segons Gemini... Escolteu, Gemini, que jo soc més de Gemini, perquè tot té més a la mà. Li dic, hola, tinc un dubte. Em diu, hola, diguis quin és el teu dubte, estic encantat d'ajudar-te. Dic, la paraula... Llavors, jo li plantejo el dubte, no? Diu, la paraula hostiable existeix en català. Diu, no, la paraula hostiable no existeix en català segons els diccionaris normatius, com el IEC.
Sembla una adaptació directa del castellà hostiable en terme col·loquial i vulgar, que significa que algú o alguna cosa mereix una hòstia. Molt bé. Amb lleidat està més acceptat. Sí, sí. A partir d'aquí... Sí, també. A partir d'aquí s'extem, però bàsicament és això que us he dit. Per tant, dubte resolt. Molt bé. Gràcies. Seguim per la Karen.
Venga, va. Karen Dalsuec. Gocota. Gocota. Gocota.
L'olor d'herba mullada després de la pluja. Oh, m'encante. B, hi ha barça d'hora per escoltar els ocells cantar. O C, sortir a passejar sense rumb per calmar-se. Què fent tot, no? És la de aixecar-se... Com has dit? A veure, torna-hi. B, hi ha barça d'hora per escoltar els ocells. Aquesta, aquesta. Correcte. Parada del franc, Francesc, que ja. Jo també.
Gràcies, perquè vés que me miraves i pensava, Fran, avança't. Punt. Punt pel Fran, també. Punt pel Fran. Que bonic. A veure com es diu aquesta paraula, que me l'apunto. Gocota. Francesca. Mira, Fran, no em funciona el boli perquè li he donat a l'Arnau. Pots que et digue una cosa, Fran? Crec que hi ha una paraula que es diu francatxela. Francatxela. Sí, que significa reunir-se amb els amics per prendre alguna cosa i menjar alguna cosa.
Sí, crec que sí, ara... Però en quin idioma és? Crec que en castellà. Això és una indirecta per a què ens convida el frenar. Perquè ara m'ha sonat amb el derivat de... No, però bé, que potser ho vam provar. A ver, Ivan, Ivan. Definició oficial de la Real Academia Española de la Llengua, reunión de varias personas para regalarse, divertirse comiendo y bebiendo, en general, sin tasa y descomedidamente. Onda. Francachela. Francachela.
Francachela, eh? A mi em sona italiano. Pensava que era algo de fer l'amor. A licor italiano. Posa'm un francachela. Posa'm un francachelo amb una cocota d'acompanyament. En fi. Vaig jo, ara. Vinga, va, ara. Sí, ara vaig jo. De finés, és el... Sí? Suomi. Suomi.
Calcericanit. A, emborratxar-se sol a casa, només amb la roba interior. B, és molt bona aquesta. No sé si el primer cop. Digues, digues. Fer sauna amb desconeguts per celebrar l'estiu. O C, ballar després de veure vodka amb el gos.
L'altre dia és que hi ha una resposta més correcta. L'altre dia és que hi ha una resposta que és correcta. El gos també veu boca. Jo vaig a dir la B. Ah, vaig a dir la B. M'avanço, m'avanço, és la A, és la A. Jo crec que és la A, és la A. És la A. És la A. És la A. És la A. És la A. És la A. És la A. És la A. És la A. És la A. És la A. És la A. És la A. És la A. És la A. És la A. És la A. És la A. És la A. És la A. És la A. És la A. És la A. És la A. És la A. És la A. És la A. És la A. És la A. És la A. És la A. És la A. És la A. És la A. És la A.
Calça, dic, canit. Buf, no me l'apunto. És a dir que el seu perfil d'Instagram ha dit paraules en finés i traduir-les després al nostre idioma. I fa molta rissa. Perquè te la diu com... I llavors te la fico en una frase i te descollones perquè té significats d'aquests tan randoms com els que m'he escoltat ara. Digues el perfil, home, que jo crec que això és...
A mi el que em fa molta gràcia és que, per exemple, jo tinc una amiga xinesa que la vaig entrevistar al Massa Estes Oest, que sempre m'ha explicat, clar, el meu nom significa la que nació en l'alba. I jo dic, jo m'he dit, carnau. Amb els noms això és una bogeria, també, el que significa tal i tal. Però bé, aquí també tenim noms que signifiquen coses, però no tot suposo, no?
Mira, el seu perfil, em pensava que s'havia fet un altre nou, perquè ella va començar fent cursos de maquillatge, es diu Cine Make-up. Cine? Amb tres n's? No, amb una. La frase de hoy, veus?
Que rico. Que rico. Que rico. Una para de superllarga y después se me hace una tontería. A més, el finés és els pitjors idiomes per aprendre i escriure. Moltes diàresis. Moltes lletres per dir. Aquí tenia dos paraules compostes per dir. Que rico. Ara la chavala deu estar flipant. Diu, per què començar a seguir tot? Va, tornem a dir que la chavala flipi. Cine make-up. Sí.
Maqueu, com diria. S-I-N-I. S-I-N-I. Tartutxat. Vinga, va, ens queden 5 minuts. I va la Sabina. Com ha dit resultats, perdó? Després fem recontes. Fernwe. Com, pera, pera, quin idioma? Alemany. Fernwe.
Això és una granja. A, de 6. Intents de viatjar a llocs llunyans. B, por de perdre les claus a casa. C, sensació de nostàlgia per un lloc on mai no has estat. L'última. És que és molt greu. No. Oh, quin greu! Menos 4, la Sabina, ara. Pega la birra, de moment. A tu et pegaia la primera, Sabina. Sí, sí. Decis de viatjar...
Sí, però no vull dir res. Vinga, va, doncs jo me la jugo, dic-la bé. Home, tens el 50%, no que la jugues tant. No, és que era la... Jo pensàvem lo de viatjar per la paraula, però és que conté la paraula aquesta. Llavors, per això ho he de fer la segona.
Va, i per acabar, quin recompte tenim, Arnau? Doncs mira, la Karen 2, jo 3, Sabina 1, Ivan menys 1, Gateu 2, Frank 0 i Txell 2, 25. Ah, bueno, sí, clar, menys 1 per la dada. Que hi hagi Frank, calla. Calla i sable. Vinga. Vale, doncs ara superràpid.
Maria Gateu. Una mica per la temàtica de Halloween castanyada. Us faig una explicació d'una tradició que es fa per aquesta setmana a una part del món i em dieu si és inventada o no. Oh, que guai. Vinga. No sé qui li toca. A mi, a mi.
A Nairobi, cada 31 d'octubre, alguns joves es pinten de blanc i ballen en silenci davant dels cementiris per confondre els morts i espantar la mala sort. Sona ben bé total. No vulguis ara influir. Inventada. Sí, molt bé! Porpe la Maria!
No ho sé. Següent. No sé qui li toca. Frank. No, el Frank no, ja està. Sí, toca el Frank. Vinga, vinga. A Polònia, les famílies deixen pa i cereals als marges dels camins perquè les ànimes dels seus avantpassats no passin gana durant la nit. Veritat. Molt bé. És que venint d'un fals...
Clar, clar, clar, i utilitzant la lògica de l'Arnau, que mai fallo. Va, l'última. L'última per la Txey. Txey for the win. Només vaig a dir Txey for the win. Vinga, va. I si part-me qui guanya? Empatem jo i gateu. Durant el GOS Festival a la Xina, les famílies cremen figures de paper com cotxes, cases i diners per enviar-ho als seus avantpassats. For the win. Això a Xina? Sí. A la part nord-occidental, eh?
Sí, clar. Com si jo sàpigués de diferenciar. Ja, veritat, vinga, va. Jo crec que és veritat. Sí! Ja està, ha guanyat la senyora. I la Txell s'emporta la birra que li pagarà la Sabina, que també li agrada molt fresqueta. Jo n'he perdut ni idea. Ara fem re compte. Pel 0,25 s'emporta la Txell, eh? Pel 0,25 que li han donat. Encara no sé d'on m'ha caigut aquest 0,25, però... Aigües tortes, que has parlat molt bé. Sí, molt bonica, que sí. Aigües tortes.
Fem un recompte de punts? Sí, però amb ordre. Només digues que ha perdut. Amb ordre i ho podem fer mirant. Primera posició, la Txei. A Milen. Diu el com nom, és com... Txei. Arnaus. La segona posició li donem a la Maria. L'Ateu. Empatat amb l'Arnau. Mirar. Quarta posició per la Karen. Alfonso.
Quinta posició per la Sabina. Pedro. Empatada amb el Fran. Balanyà. I amb últim jo. Oh my God. Usó. Usó. Oh. Però llavors qui convida a què? Ivan a Txell. El Ivan a virra a tots.
No. M'ho puc permetre, eh, a tot. Jo el que no puc permetre és allargar-me. Li diem gràcies a la Júlia, que sou currada. Bon dia. Molt bon claustre, Júlia. Ens hem passat la mar de bé i esperem que vosaltres també a casa. Demà hi tornem amb aquest mateix bon rotllo. Aquí, a l'OES. Fins llavors. Que vagi bé. Adéu.
Si t'has perdut alguna cosa, recupera el nostre podcast aquí a l'oest.cat. Aquí a l'oest, el magassin de tarda de les Terres de Ponent, un programa de la xarxa.
A mi m'ho pots explicar. Et veig molt riallera últimament. T'has enamorat, no? Encara millor i dura més. M'han arreglat les dents. He anat a la Clínica Dental Pedrol-Mairal i ara somric perquè estic enamorada de la vida. Doncs mira, jo també la vull una excusa per somriure. Doncs aquí la tens. Ah, i afanya't, perquè les 10 primeres trucades rebran fins un 10% de descompte amb l'ortodòncia. A Clínica Dental Pedrol-Mairal fa més de 40 anys que et fem somriure. Som