Ja tornem a ser aquí, a l'oest, el magazín que t'acompanya cada tarda de 4 a 6 a la teva ràdio local. Bones de nou, westerns. Seguim aquí, a l'oest, quan ara mateix tenim 13 graus a Trem, 14 en trobem a Gramunt, 15 n'hi ha a Rosselló, al Vés, al Ferraz, al Menà i al Guaire, també 15 a Mollerussa, que me l'oblidava, i finalment 16 són els que trobem al Picat, a Torreferrera i Lleida.
Encitarem la segona hora del programa amb l'Escoltem-nos, que seguirà parlant d'una fòbia, no a Leticia Sabater, sinó una que és més estranya, que és la relacionada amb el mòbil, que començava a parlar la setmana passada, i que en aquesta edició veurem que en major o menor grau, a la majoria ens passa, de tot plegat, com sempre en parlarem amb la mestra psicòloga i treballadora social Marta Heroles.
I després serà el moment de l'empremta en què avui parlarem amb una de les empreses possiblement més icòniques de Lleida. Parlem de la fàbrica de serveis de Sant Miquel i comptarem amb el seu director per repassar la seva història i l'impacte al nostre territori.
I acabarem el programa amb un falló tècnic on l'Ivan Usón ens parlarà dels misteris més antics del nostre planeta Terra. Que ambiciós, l'Ivan! I ja ho sabeu, podeu reescoltar totes les nostres seccions del programa. Us recomaneu que no recupereu la d'avui de la tertúlia de tele, però les demés sí que paguin la pena i les podeu trobar a www.aquialoes.cat
Vols estar al dia de tota l'activitat de les nostres terres? Segueix-nos aquí a l'oest. Escoltem-nos amb Marta Heroles, psicòloga, treballadora social i mestra.
Escoltem-nos un dia més amb la mestra psicòloga i treballadora social Marta Aroles. Benvinguda, molt bon dia. Bon dia, gràcies. Gràcies per ser avui aquí en un programa que reprendrem el que vam explicar el capítol passat molt interessant sobre la nomofòbia. Dit així sembla estrany, però vam veure, vam coincidir que és una fòbia, per tant, una por irracional.
que cada cop tenim més instaurada a dintre nostre i que té a veure amb l'ús de les noves tecnologies, més concretament dels telèfons mòbils, dels smartphones. D'acord? Vam parlar que hi ha gent que només la idea de no tenir el seu mòbil a prop ja l'atabala, ja col·lapse, i vam parlar una mica de la simptomatologia que podia provocar el fet d'això, de no tenir a la mà el dispositiu mòbil.
Vam dir que continuaríem parlant, perquè vam exposar diferents situacions que, com vam comentar, jo crec que més d'un i més de dos, va fer una mica de mi això em passa, mi això no, mi això sí, no? Una secció al final d'aquesta... Ho vam comentar, passa una mica a tothom. A tothom, exacte. És una mica general. El que sí que després, el trastorn, l'hem d'acotar bé, i cadascú ha de fer aquesta reflexió de saber quant temps dediquem al dispositiu mòbil, si el temps que hi dediquem és...
realment necessari, quins continguts visualitzem i per què no tenir-lo en genera aquesta angoixa. Exacte. Vinga, reprenem el tema. El que parlàvem és això, és una angoixa irracional, és a dir, és ja nivell més alt que el que la població general pugui viure. Nivell tachicàrdia, eh? Nivell que se't comença a accelerar el cor i no pot ser, no pot ser. Vam parlar d'això, precisament, de la simptomatologia de la nomofòbia
Fem una mica de repàs. Un dels símptomes que ens pot donar pistes d'una possible nomofòbia és dedicar cada vegada més temps al dispositiu mòbil i la incapacitat de no poder reduir el temps que hi dediquem o com a mínim mantenir-lo. I que això resulti que ens prengui temps d'altres activitats, com per exemple d'estudi, de la feina, de l'oci, etcètera.
Vam parlar també que és un indicador bastant clar, tenir dos o més dispositius o portar sempre un carregador a sobre. Ja ho vam comentar, sí, d'acord, tots hem agafat quan veiem que tenim poca bateria el carregador per si de cas, no? Sí.
Però si això ho fem cada dia i si sortim de casa i sabem que d'aquí a dues hores hi hem de tornar i tenim la bateria carregada i necessitem portar aquest carregador, això vol dir alguna cosa. Estiguem atents aquí. Això vol dir alguna cosa. Sentir ansietat, sentir nerviosisme davant d'aquesta idea de poder perdre el telèfon, que ens el puguin prendre, que ens el puguem descuidar. Jo recordo fa pocs dies que vaig anar a un bar
I hi havia una noia desesperada perquè s'havia deixat el mòbil. I va tornar a entrar, va sortir, va tornar a entrar i va dir, m'he deixat un mòbil. I la gent buscaven per les taules, per la barra, el mòbil no apareixia. Que me l'he deixat, que me l'he deixat. El tenia al bolso. I estava desesperada perquè que sí, que no hi és, que no hi és. I al final va treure totes les coses de la bossa i realment estava allà, no? I es va calmar.
I es va relaxar quan va veure, uf, no l'he perdut, però davant d'aquesta situació, ansietat, era evident que en tenia, era palpable perquè es podia veure. I ens hem de plantejar això. Sí, és veritat, ara als mòbils hi portem tanta informació i tantes coses, que si perdem el mòbil a tots ens genera certa angoixa, perquè correus electrònics, fins i tot la informació dels nombres de telèfon...
jo sempre ho dic, jo em sé encara de memòria els nombres de telèfon de les meves amigues quan érem petites, els fixes però no em sé cap número de telèfon de ningú de mòbil, cap potser un o dos i ja està val la pena que fem aquesta reflexió i sobretot que quan ho veiem les altres persones també puguem fer la reflexió nostra pròpia quan mirem el mòbil de forma molt continuada
per veure si hem rebut missatges. I fa un minut que l'hem mirat, no, no tinc res. I el tornem a mirar. I el tornem a mirar. I això ens passa moltes vegades quan estem en una...
en situació tranquil·la, a casa, o a vegades quan estem en una videoconferència, que també és molt propícia, el tens allà al costat i el vas mirant i el vas mirant, i després t'adones que potser en cinc minuts l'has mirat deu vegades. Sí, sí, sí. I no estem esperant cap trucada ni cap missatge important, simplement, doncs és...
Aquest hàbit. I si em perdo alguna cosa, no? No és com una... Ja veuré, m'han dit alguna cosa i això està molt relacionat també amb el que dèiem, amb aquell circuit de la recompensa que vam parlar en un capítol quan parlàvem de les addiccions. Cada vegada que jo entro a Instagram i veig un cor
o que jo entro al WhatsApp i veig que en tinc un, sigui el que sigui, potser és algo insignificant d'un grup, potser és un cor, potser no va ni per mi aquell missatge, automàticament el nostre cervell genera etopamina i això ens dona una gratificació. I cada vegada que ho tornem a fer és més gratificant. I aquí és on comencen les addiccions.
Després, també tenir poques interaccions socials cara a cara i preferir sempre la comunicació utilitzant les noves tecnologies és un indicador que també podríem estar parlant de patina homofòbia. Intentar, de forma repetida, controlar, reduir o parar l'ús del mòbil i no ser-ne capaços. És a dir, és que sí, en soc conscient, ja ho intento, ja, però no puc, però no hi ha manera, però no sé com fer-ho.
i tenir un estat d'irritabilitat, d'angoixa, a vegades fins i tot de desorientació o d'agitació. I en els casos més greus, fins i tot tremolors, fins i tot la respiració més agitada o fins i tot taquicàrdies. És a dir, estem parlant ja d'una simptomatologia greu que és la que ens provoca el fet de no no tenir el mòbil, que també, sinó la idea de no tenir-lo.
A vegades el tenim a la vora i a les persones que pateixen nomofòbia només de pensar que el podrien perdre ja es desenvolupa la simptomatologia, ja pateixen tot això que he dit.
Què podem fer davant d'això? Sabem que les addiccions, això és una addicció, és una dependència, sabem que les addiccions tenen tractament i un dels tractaments més eficaços és el tractament psicològic. Hi ha un tipus de psicoterapia, que és la psicoterapia cognitivo-conductual, és un dels mètodes més utilitzats en el tractament de l'addicció a les noves tecnologies i s'ha demostrat que és una teràpia molt efectiva per a aquest tipus de trastorns. En aquest cas es tracta d'una teràpia que és bastant breu,
té unes sessions molt estructurades amb una persona que és professional de la psicologia, té uns objectius molt específics que es van marcar en sessió a sessió, i tant el terapeuta com el pacient, la persona que pateix una homofòbia, té un paper actiu. No és la idea que nosaltres entenim d'emprenc una pastilla... El tractament farmacològic pot ajudar a reduir la simptomatologia perquè el tractament psicològic pugui ser més eficaç, però el tractament farmacològic tape.
tape, fa més petit el problema en aquell moment, redueix la simptomatologia, però no tracta el problema d'arrel. Per això jo sempre defenso el tractament psicològic com a tractament eficaç per reduir tot això de forma efectiva. El farmacològic el que pot intentar és, tinc palpitacions, hi ha pastilles que et poden reduir aquestes palpitacions, però si tu tornes a tenir aquell pensament,
Tornaran a venir les palpitacions. Sempre es treballa en les interpretacions catastròfiques. Les persones que pateixen homofòbia tenen molta tendència a fer gran una cosa que realment no ho és. És a dir, fan una interpretació catastròfica de la realitat. Què passa si tot quedés sense el mòbil?
Doncs em podria morir perquè el cor se m'acceleri, potser algú de la meva família té un problema greu i em necessiti en aquell precís moment i jo no tinc el mòbil, potser podria ser el culpable de... I tota aquesta interpretació de la realitat la fan totalment subjectiva, és una interpretació, no és la realitat.
Que això pot passar, sí, en un percentatge molt baix, però pot passar, evidentment. Però aquestes persones no poden interpretar la realitat d'una altra manera si no és exagerant moltíssim tot el que pugui passar i fins i tot inventant-se catàstrofes al seu voltant. És molt important en aquesta teràpia que el propi pacient faci un diari
en què els pacients registren l'ús que fan a diari d'aquest dispositiu mòbil, el temps, per què l'utilitzen i que amb aquest registre es vagi anotant les millores setmana a setmana. Aquest tipus de teràpia també augmentarà la seva capacitat de concentració en les seves conductes
fent-los conscients de quant temps dediquen al mòbil, de per quins motius ho fan, en quines situacions necessiten més o menys l'ús de dispositiu mòbil i que puguin anar substituint per altres activitats més planteres aquest ús dels dispositius mòbils. Sabem que estem tots exposats.
Sabem que estem exposats. Val la pena que, encara que nosaltres no tinguem aquesta dependència, o ens ho sembli, que moltes vegades, no passa res, jo controlo, està tan acceptat l'ús del dispositiu mòbil actualment a la nostra societat, que és molt difícil adonar-nos-en de si realment estem començant a tenir un problema o no. Perquè, com que ho fa tothom, sembla que quan hi ha una minoria...
quan hi ha poques persones que sobresurten, doncs aquestes poques persones tenen el problema. Però està tan extès l'ús del mòbil
que em sembla que no ho fem tan malament, perquè ho fa tothom. I moltes vegades val la pena que establim uns barems i que ens plantegem què fèiem fa un temps i què fem ara amb aquest dispositiu mòbil. Moltes vegades, i això em passa també quan treballo amb famílies, que els propis fills, nens que són petits, em diuen, és que a casa no parlem, a casa estem amb el mòbil.
Quan sopem estem amb el mòbil. Com? Quan sopeu? Sí, quan sopem estem amb el mòbil, perquè els pares treballen, els pares miren coses, els pares m'ensenyen fotos. Doncs plantegem-nos si aquest moment, que hauria de ser un moment sagrat del dia, amb la vida que portem tots, doncs és necessari. Per tot això, doncs és molt important que fem aquesta autorreflexió.
i que intentem ser-ne conscients al màxim possible. Et veia dir que a mi això m'ha passat. És a dir, fa temps, fa un temps, dos o tres anys, vam decidir que els mòbils, en pic arribàvem a casa de treballar, ja vam complir la seva funció i els deixem a l'habitació on tenim l'ordenador perquè es vagi encarregant i tal. I fem vida entre el menjador i la cuina sense mòbil.
Si passa alguna cosa, els mòbils estan amb el soroll activat, ens n'adonarem. Però canvia molt de tenir-lo allà, en una altra habitació, que de tenir-lo al costat de taula. Perquè si el tens al costat de taula, la tensió... Tens la tentació. Exacte, la tensió l'hi tens posada. Ni que sigui un mirant així de reull, mentre el teu fill o fills t'estan explicant què han fet durant el dia. I nosaltres vam prendre aquesta decisió i la veritat...
És que va ser una gran decisió, jo crec, no? Perquè sí que és veritat que el mòbil al final el tens tot el dia, però poder-lo aparcar jo crec que no està tan malament. No, no, és una molt bona decisió. Sí, sí, exactament. O, per exemple, quan mires una pel·li a casa, mires la pel·li, però si tens la pel·li i el sofà, ai, el sofà, perdó, i el mòbil...
Sempre estàs amb un ull alli, sí que estàs pendent de la pel·li, però tens un ull posat també. No. Quan no el tenim visualment, quan no el veiem, no tenim tant aquesta tentació de dir a veure si algú m'ha dit alguna cosa, a veure si... Sí, ja ens enterarem, no? És a dir, fiquem-lo en silenci i al final, bueno, ja que sí que hi ha gent que viu amb mansions, però la gran majoria vivim en casa a les quarts.
d'una habitació amb una altra se sent. Llavors, inclús de vegades, si depèn de com, del veí de dalt o de baix, també sents el mòbil del veí de dalt o de baix. Per tant, jo crec que sí, és una bona opció el fet de... Sí, tinguem-lo, però allà apartat. I siguem-ne conscients, no ho normalitzem. Sí, sí. Sobretot. Exactament. Déu-n'hi-do, doncs avui hem parlat més de la nomofòbia. Hi ha més fòbies d'aquest estil que haguem de tenir en compte? Hi ha més. Doncs continuem parlant amb propers capítols? Perfecte. Molt bé, fins ara, merci.
Aquí ya lo es. ¿Sabías que...?
Les galetes amb trossos de xocolata, o cookies, com les coneixem comunment, és una de les galetes més populars del món i tenen el seu origen a la data del 1938. Van ser inventades per Ruth Wakefield, una dietista i xef que dirigia el Toll Housing a Whitman, Massachusetts.
La creació d'aquesta galeta icònica va ser en realitat un feliç accident. Ruth estava preparant la seva tradicional recepta de galetes de mantega quan es va adonar que s'havia quedat sense xocolata per enfornar. En lloc de busca substitut, va decidir trossejar una barra de xocolata semidolça i afegir els trossos a la massa, esperant que es fonguessin i es distribuessin uniformament. No obstant això, per a la seva sorpresa, els trossos de xocolata van mantenir la seva forma durant el fornejat.
creant petites i delicioses expressions de xocolata amb cada amossada. La recepta de Ruth Wakefield es va popularitzar ràpidament, especialment després que la publiqués al seu llibre de cuina Tall House Tried and True Recipes. La popularitat de les galetes va portar a un acord entre Ruth Wakefield i Nestlé. L'empresa va començar a incloure la recepta als seus embolcalls de xocolata i Ruth va rebre un subministrament vitalici de xocolata Nestlé.
El programa Magazine Territorial en xarxa de les Terres de Lleida. Moment ara de l'empremta de la Sabina Pedró, sent que avui descobrirem com una planta històrica, com és la de les cerveses Sant Mical, ha sabut transformar-se en un espai altament automatitzat, sostenible i també amb un impacte directe al territori.
Empremta, un lloc on parlarem d'emprenedoria sense filtres ni eufemismes. Ser empresari no és només un càrrec, és una aventura plena de reptes, renúncies, aprenentatge i superació. Empremta, el camí mai explicat.
Avui a l'empremta ens endinsem en una història empresarial que forma part del teixit econòmic, social i també emocional d'aquí de la nostra ciutat. Fa gairebé set dècades que la fàbrica de Mau Sant Miquel a Lleida és un punt estratègic de producció i també un motor de desenvolupament per a la província. Avui volem conèixer què hi ha darrere d'aquest projecte, les persones, els seus valors, les decisions i també aquest impacte real que genera el territori. Per això, avui ens acompanya Jordi Guixer, director del Centre de Producció de Mau Sant Miquel aquí a Lleida. Jordi, què tal, com estàs? Benvingut, gràcies per estar aquí amb nosaltres.
Hola, moltes gràcies per convidar-nos. Primer de tot, ja m'agrada la introducció. La fàbrica de Lleida porta prop de 70 anys activa. Què significa tot això per la companyia i també per la ciutat? Mira, la planta de Mal Sant Miguel a Lleida és un dels nostres nous centres de producció que tenim a Espanya i és un pilar estratègic per la companyia. Al llarg dels anys, nosaltres hem mantingut un cert compromís inversor
que reforça la nostra posició com a un referent industrial aquí a Lleida i a la seva regió i potencia la nostra capacitat de contribuir al desenvolupament econòmic i social de la província. És més que un centre productiu perquè generem ocupació estable, impulsem l'economia local i contribueix al desenvolupament de la comunitat d'aquí de Lleida.
Ara en parlarem en detall. Jordi, deixa'm que et pregunta, quants anys fa tu que treballes a la fàbrica o dins del grup Mau Sant Miquel? Doncs fa 19 anys. Sempre has estat com a director del centre de producció o has passat per altres càrrecs? No he passat per altres càrrecs, és a dir, la meva formació com a enginyer industrial vaig accedir al departament d'en Babat i he anat progressant amb preferència de puntabilitat.
perquè així que sabem amb qui parlem, no?, de quants anys fa que et portes a l'empresa i quins sectors també has pogut viure de primera mà. Si et sembla, parlant d'aquests 70 anys, explica'ns una mica si coneixes la història de la fàbrica a Lleida, és a dir, com va començar tot això fa 70 anys. Doncs Sant Miguel va desembarcar a Lleida el 1957,
Però la història de Sant Miguel com a empresa cervecera es remunta i comença abans. Comença el 1890, quan un grup d'emprenedors espanyols decideixen portar la cerveza a Àsia. Bé, després d'anar buscant diferents localitzacions com a comerciants, es van establir a Manila, amb el propòsit de crear allí la primera cerveza dels sud-est asiàtics. I allí van seleccionar els ingredients, els processos, etcètera.
Més endavant, ja dècades després, cap als anys 50, van decidir tornar als orígens i van voler fer una fàbrica de nou a Espanya i van identificar Lleida com un lloc idoni per implementar la seva fàbrica, el seu projecte. Gràcies a la seva ubicació estratègica, gràcies a la disponibilitat en aquell moment d'aigua,
i el potencial que tenia la regió. Per establir-se a Espanya, aquests emprenedors d'aquí que volien ser serpès de Sant Miguel, van arribar a un acord amb el Sant Miguel Corporation, que era la casa mare de Manila, i el 1957 es posa en marxa aquí
a Lleida la fàbrica que coneixem a dia d'avui i surt el primer producte pel mercat el 1957, és a dir que ens apropem als 70 anys de presència aquí a Lleida. Com he evolucionat amb el temps des d'aquesta primera fàbrica l'any 1957 fins al que tenim avui dia, quins canvis clau s'han produït durant aquests 70 anys?
Bé, la transformació més evident seria en l'aspecte tecnològic. A dia d'avui és un centre de producció molt automatitzat. Disposem de quatre línies d'envasat multiformat. Quan diem multiformat, volem dir que tant podem envasar per el canal d'hostaleria, l'envasa retornable, ja sigui diferent l'ampolla, o com el canal d'alimentació amb ampolla o llauna.
Tenim una capacitat productiva propera als dos milions d'actòlitres anuals, els cervezers, la nostra unitat de mesura és l'actòlitre, per tant, dos milions d'actòlitres és un volum molt rellevant de cervesa, i un equip al voltant de 170 professionals aquí a Lleida. Osti, Déu-n'hi-do. I als inicis, saps les dades que tocaven, aquelles primeres fàbriques dels anys 50-60? Les dades exactes no els tinguen menys,
El que sí que eren processos en aquell moment que eren molt, molt manuals i, per tant, el nombre de persones que estarien treballant era molt, molt més alt. Pensem que en aquell moment, per treure les ampolles a les caixes o per posar les ampolles a les línies, ho fèiem tot manualment o per inspeccionar el producte. S'havia de fer amb vista, a la vista de persones que es dedicaven a mirar-ho.
Ara això no és així, tenim inspectors òptics, tenim robots que agafen les ampolles i agafen les caixes i, per tant, el nombre de persones és un...
El paper de la sostenibilitat també és important en la vostra empresa. Em sembla que fins i tot en els processos productius ho teniu en compte, tot això de la sostenibilitat i el medi ambient i l'impacte en aquest sentit cap al territori. Sens dubte, és a dir, la sostenibilitat és un pilar fonamental. Portem any, feia any treballant en
que els nostres consums energètics, tan elèctric com de gas, siguin els més baixos possibles, anem incorporant instal·lacions més eficients, els nostres consums d'aigua, també, o també la nostra amprenta de carboni, és a dir, que aquest producte, la reducció del plàstic en el packaging, tot això és una línia clau i estratègica de la nostra companyia.
De fet, ara parlarem del territori, hi ha un llegat emocional molt fort amb la cervesa. En aquest cas, tots els lleidatans, tenim en ment el Sant Miquel, després s'ha incorporat al grup Mau Sant Miquel, però de fet, quan veus una Sant Miquel fora de Lleida, tots els lleidatans diuen allò de, és que aquesta és de Lleida, quan desserrien això, no? Perquè ara hem parlat d'aquestes primeres fàbriques a Manila i al 57 aquí. Què hauríem de dir per justificar que aquesta cervesa sí que és la sentim tan nostra i és de Lleida? Com justifiquem això, Jordi?
El que puc dir és que Sant Miguel originàriament és d'aquí i aquest origen ha deixat una empremsa com profunda en la nostra identitat. La nostra relació a Lleida va més enllà de l'àmbit industrial. És un vincle emocional i cultural que s'ha anat enfortint. La ciutat ens ha vist créixer i nosaltres hem contribuït al desenvolupament, creant ocupació, impulsant l'economia local, participant en
molts events de consumidors, ja sigui en festivals com el Magnífic Fest, com el Pau Paterra, patrocinant la Festa Major, la Plec del Cargol, també amb el Força Lleida, és a dir, estem presents en tot allò que té certa rellevància a nivell social a la ciutat i ens agrada i ho disfrutem perquè formem part de la història de Lleida.
L'últim estudi, de fet, indica que la contribució de Moussa Miquel al PIB Lleida Tà és de 64 milions d'euros. O sigui, com es tradueix tot això en la vida econòmica del territori? Perquè ho acabem d'entendre. Ha menciat una mica aquesta responsabilitat social que teniu en diferents elements culturals i esportius del nostre territori, però aquests 64 milions d'euros? Ostres, explica'ns una mica, Jordi.
Per nosaltres l'arrelament en el territori és molt important i no només en l'activitat que ho feia abans de patrocin i activitats culturals sinó en el nostre dia a dia industrial també tenim molt en compte intentar sempre contribuir al desenvolupament de la zona i d'aquí que quan hi ha opcions que els proveïdors els serveis que necessitem, els industrials,
tallers, construcció, materials, etc. en tenim disponibilitat propera, doncs això també és un factor que es té en compte a l'hora d'escollir. D'aquí venen aquests milions d'apropació, tant els directes, que són compres directes, com aquella apropació que promovem indirectament a través dels nostres clients, que són els hostalers, els bars, els restaurants, que també generen una activitat econòmica al seu voltant.
d'aquí ve aquesta aportació que hem quantificat en aquestes xifres, en 15 milions de compra directa anual, en aproïdors directes, i 64 milions d'euros que generem en l'economia.
De fet, també en aquest informe ara estic llegint 2.400 llocs de treballs directes, indirectes i relacionats, que és el que també ara ens mencionaves, i dins d'aquests hem de comptar que hi ha 101 proveïdors locals. O sigui, aquesta reforça amb el teixit empresarial de proximitat d'un i dos, 101 proveïdors. Què fan aquests proveïdors? Quins tipus d'empreses tenen, gestionen? Perquè n'has mencionat algunes, però explica'ns una mica més en detall perquè ho acabem d'entendre, perquè 101 és moltíssim.
Hi ha serveis que nosaltres ens fem usuaris, serveis tècnics com programes de software o mecànics, tallers de caldereria...
especialistes en electricitat electrònica, en paviments, en multitud de coses que consumim que necessitem i productes químics i que si trobem que a Lleida o a prop tenim
Els preïdors que els suministren, els altres és un factor que tenim en compte. I a Lleida tenim un teixit d'empreses que són capaces de donar servei a indústries com la nostra. D'aquí, en aquests tenen uns preïdors locals. En altres aspectes, en els quals aquí a prop no tinguem aquesta disponibilitat, en aquells casos hem de recórrer a empreses més llunyanes que ens ofereixen aquest servei.
Ara ho hem pogut entendre una mica millor, imaginar-ne aquesta gent que es treballa, es dedica al sector més del fred, calor, caldeleria, paviments, electricitat, que ara ens mencionaves. Quines creus que són aquestes claus de l'èxit per aconseguir que Mauer, Sant Miquel, continuï sent un referent també en el sector de la cervesa, que és un sector molt, molt competitiu. El sector de les veigudes en general, però és que el cerveser, aquí al nostre territori, Déu-n'hi-do la competència que té.
Bé, jo crec que després de set dècades la planta ha viscut etapes de canvi i reptes propers d'un sector que està en constant evolució i amb una competitivitat important, no? La clau ha estat anticipar-nos, invertir en tecnologia, incorporar processos més eficients i adaptar-nos a les noves demandes del mercat.
Això sobretot ha estat possible gràcies a un equip altament compromès que ha sabut reinventar-se, que ha sabut seguir formant-se, créixer i sobretot adaptar-se i això ens ha promès continuar creixent i consolidant-nos com un referent industrial. Adaptar-se, quines són aquestes noves demandes? Cap on tira el sector? El sector ens demana innovació en productes, llançar productes nous, ser
molt bons en quant al nivell de servei que oferim als nostres clients, en puntualitat en les entregues. El que coneixem és com que les comandes s'atenguin adequadament en temps i forma i, a més, el sector ens exigeix aquest punt que també deieu anteriorment, el de la sostenibilitat. És a dir, no només
Vendre productes, si no el com ho fem i com els elaborem, sempre que tots amb el medi ambient, aquest ingredient també hi ha de ser.
Ara parlarem de moments també complicats, quins han estat aquests moments més complicats o aquests principals reptes que s'han trobat, sobretot per la fàbrica d'aquí a Lleida, que us ha hagut doncs remuntar, perquè amb 70 anys entenc que qualsevol empresa passa per aquests moments complicats. Si els podem detectar, perquè això sempre ens ve molt bé i ho preguntem a tots els empresaris que veniu aquí, perquè surten coses meravelloses que els altres empresaris després se'n mirallen i diuen, ostres, si se n'han sortit d'això, jo també podria, no? Home, un dels moments més complicats és que...
que recordem recentment va ser el Covid. El Covid ens va posar tots en una situació d'estrès. A més a més, en el sector de l'alimentació i begudes com estem nosaltres, era un sector estratègic en el qual s'havia de seguir atenent el mercat, seguir atenent que els supermercats trobessin els nostres productes. I això què va fer? Ens va obligar a tots...
a ser molt, molt, molt curosos perquè havíem de seguir venint a treballar. Nosaltres, al fer un sector alimentari, havíem de mantenir la nostra activitat, però fer-ho d'una manera molt diferent, amb una gran quantitat de mesures preventives per evitar els contagis, perquè la nostra activitat es pogués mantenir, etcètera, etcètera. I, ostres, va ser molt, molt diferent. La realitat és que
tothom, tot l'equip es va estomar, va ser molt exemplar, vam poder-ho fer, vam poder mantenir la nostra activitat durant tots aquells mesos, en els quals hi havia molts sectors que estaven penats i a nosaltres ens tocava aquest rol i la gent vam donar tots el millor de nosaltres mateixos per poder tirar endavant. Va ser un moment molt complicat i compartit amb molts altres sectors i en el nostre cas,
Ara parlem d'aquest moment complicat, que també podríem incloure dins d'aquestes anècdotes, però ara et pregunto per anècdotes així més divertides o curioses, que la gent digui, hosti, això els hi ha passat, o això... No sé, què recordis durant aquests gairebé 20 anys que portes treballant amb el Sant Miquel? Bé, jo les anècdotes, possiblement els moments més divertits que recordo és en el llançament d'algun producte nou, quan
Has d'arribar amb una bata i sembla que t'apareixin inconvenients que no havies medit i com els superes o com aconsegueixes arribar en mercat en aquell moment exacte en el que es necessita però que no t'ha arribat el camió que havia d'arribar, no ha arribat l'ingredient i ho has d'anar a buscar gairebé amb un mitjà alternatiu.
quasi... que arribes com Mission Impossible, no? És el que més... potser me'n recordo i em ve més en menys ara en aquests moments. Te'n recordes alguna en concreta, crec? Ara Jordi estàs imaginant. Sí, possiblement sí.
doncs aquests moments de llançament de productes quants llançaments feu això de manera d'exemple anual de producte nou o així o especial ostres és una xifra que no et sabria dir a nivell companyia cada any llancem poder en serveis diferents en mantiria 3, 4, 5 però quan les traduïm en número de packaging segurament en llancem moltíssimes més perquè el consumidor i el nou
ho coneixeu bé, no? Quan aneu al lineal del supermercat, si fa 20 anys hi havia X nombre de varietat, a dia d'avui n'hi ha 3 vegades més, perquè és el que ens agrada a tots, poder triar, i això fa que els llançaments són molt més abundants i molt més constants. Ara et pregunto personalment, què és el que diries que és més satisfactori per a tu del teu treball? És allò que dius, vaja, em sento orgullós d'això, m'encanta dir aquesta altra cosa.
Jo personalment, després dels 19 anys, em sento molt orgullós de l'equip que formem part a la fàbrica i com hem anat evolucionant. És a dir, per passar de gestionar processos que ja sempre hi ha hagut un grau d'automatització important, les manualitats es van reduint i cada vegada necessitem aprendre a competències noves. I em dona molta satisfacció
Quan veus gent jove com gent gran de totes les edats, perquè això és molt transversal, som capaços de cometre nous reptes, d'agafar manuals, d'aprendre com funciona un robot, com funciona una màquina molt més electrònica respecte a una màquina molt mecànica que teníem anteriorment. I això crec que és el que m'emporto cada dia, l'equip que formem i com anem funcionant i anem creixent.
Quines creus que són aquestes claus humanes que sostenen tot aquest centre de producció de Lleida? No sé si feu fins i tot team building, si teniu molt automatitzat de quina manera han d'aprendre aquests nou processos automatitzats que ara ens explicaves. Bé,
A Mauta Miquel, en general, les persones tenen... Tenim un còcul molt, molt important i sempre diem que les persones estan al centre de les nostres decisions i, per tant, ens cuidem tots perquè intentem estar bé en el nostre treball, tant a nivell de benestar físic, benestar personal, i en el lloc de treball sí que tenim sistemàtiques o sistemes d'excel·lència per tal que el coneixement estigui disponible per a tothom, perquè...
aquelles operacions que has de fer en màquines o en processos estiguin ben documentades i en un lloc disponible i que a més a més tinguem l'hàbit de consultar-lo perquè la informació sigui molt, molt transversal, és a dir, no podem funcionar amb el que el coneixement o que ho estudien unes persones concretes molt expertes, sinó que hi ha d'haver-hi, això ja ha de ser, l'especialitat, però també hi ha d'haver-hi una polivalència
adequada per tal que sempre puguem atendre els nostres processos i perquè hi hagi aquesta polivolència, el coneixement ha de ser disponible i difós entre totes les persones. Aquestes serien una mica les sistemàtiques. Parlaves de gent jove i gent gran, també, a l'empresa. Hi ha gent d'aquestes que van començar allò abans que es comença als 14 anys, joven, jovenets, fins ara que es jubilen a l'empresa. Coneixes d'aquests casos? Sí, sí, aquí hi ha persones que han fet una vida laboral amb
Amb nosaltres, de 45-50 anys, hi ha gent que havia entrat... T'expliquen, eh? Jo això no he conegut els 14, 15 o 16 anys amb pantalón curt, que diuen els grans. I, per tant, fan carreres professionals molt, molt llargues. Això existeix i n'hi ha diverses persones que arriben a aquesta llarga vida laboral.
Sempre és curiós, Fabriques, tota aquesta gent, tot el que ens pot aportar de com han viscut aquests processos inicials i com han anat creixent dins de l'empresa. Ara ja estem gairebé acabant. Hem parlat a l'inici d'aquesta responsabilitat social que teniu. Has destacat, hi ha alguns projectes que invertiu aquí a la ciutat de Lleida. No sé si ens en pots destacar algun que us en sentiu especialment orgullosos. Ja sé que de tots, segurament, però no sé, algun que ens diguis, hòstia, això ens va fer molta il·lusió poder invertir en aquest sector o ens en fa de manera recurrent?
Bé, la veritat és que hi ha alguns dels events que ens fan molta il·lusió, tots els events cervesers, com la Fira Servícia o la Ruta de la Tapa, que fomenten la presència del nostre producte en moments de sociabilització, que és el que ens agrada i el que sempre volem fomentar, aquesta vida social, aquestes relacions entre persones en els nostres productes hi són presents. També us deia abans la Festa Major i la Plec de l'Arc Cardol,
Podria mencionar també que en paral·lel a través de la Fundació Mau Sant Miguel també contribuïm en alguna iniciativa més de caràcter social. Estem fomentant la inserció en el món laboral de persones de joves amb risc d'exclusió social i els formem per incorporar-se en el món de l'hostaleria com a canvés. Hi ha alguns voluntaris, alguns professionals de la fàbrica que són voluntaris
els ensenyen a fer un currículum o els ensenyen a preparar-se per incorporar-se el món natural. O també a través de la Fundació fem alguna iniciativa també social de Nadal. Per exemple, l'any passat vam fer un dinar amb persones en solitud no desitjada, persones grans que estan soles, perquè la vida els ha portat en aquest punt i vam fer un dinar de Nadal amb ells.
Aquestes iniciatives també són gratificants. Ara ja arribem al final. Et pregunto, han sortit alguns ja durant l'entrevista, però sí que et pregunto quins serien els reptes de futur que teniu marcats o aquelles innovacions, línies estratègiques pels pròxims anys. Pròxims anys, dic, màxim en els pròxims cinc anys, el futur ja ho veurem, però si teniu aquestes línies marcades, diguis que el sector, el mercat, ara ens està marcant que anem cap aquí.
A banda de la sostenibilitat que ja n'hem parlat i d'aquesta automatització dels processos, no sé si hi ha alguna línia de productes que la gent vol més, no sé, alguna altra cosa que no hagin sortit encara de cara al futur? Bé, a nivell de companyia i a nivell de la planta de Lleida el repte és continuar sent competitius en un entorn cada vegada més exigent per competència, per l'exigència del consumidor i per tant mantenir-nos en qualitats a nivell tecnològic
serà el nostre repte i seguir sent eficients i donant un bon servei en tot el que fem. La companyia també està assurant temes de diversificació i a part dels productes que ja oferim, com les cerveses, que són molt conegudes, o també a nivell global de Maus San Miguel oferim aigua, Solan de Cabres i algunes altres marques, o també està entrant en altres línies de
de negoci com el cafè a través dels nostres distribuïdors que aniran en la línia d'obrir un ampli vantatge de serveis als nostres clients que són la hosteleria i també l'alimentació.
Doncs perfectíssim. Jordi, moltíssimes gràcies per compartir amb nosaltres tota aquesta mirada tan completa sobre la fàbrica i també d'aquestes persones que la fan possible i aquest impacte que té sobre el territori. Un plaer conèixer aquesta història una miqueta més a fons que hi ha darrere d'aquesta marca que, com deia, forma part de la vida quotidiana ja de molts lleidatans i lleidatanes. Moltes gràcies, Jordi. Moltes gràcies a vosaltres. Un plaer per a nosaltres tenir aquesta oportunitat de compartir un temps amb vosaltres.
Si no et vols perdre el que passa al teu voltant, aquí, a l'Oest. L'Ofallotècnic, l'espai que obre els micros al nostre tècnic de so.
Entrarà en final d'aquest programa del dilluns d'aquí a l'OES, on l'Ivan Usón ens deia al sumari que en el seu fallo tècnic avui comentaria els misteris més antics del planeta Terra. Jo, Ivan, molt bons de nou, dic que fins i tot el resoldrem. Vinga, va, a veure si podem. Vinga, va.
A veure, doncs per aclarir una mica, parlem dels misteris, que bàsicament van portar les condicions al planeta una mica per poder generar vida. És evitable. Hi ha les teories exactes de com va ser, però ben bé no se sap d'on ve. Per exemple, d'on ve tota l'aigua del planeta, no? Amb aquest planeta hi ha aigua pertot arreu. Cobreix el 70% de la superfície del planeta i li atorga el seu sobrenom de el planeta blau.
Que no té cap sentit que es digui el planeta Terra quan és un planeta aigua. Així és? Correcte. Doncs això, per què és tan abundant el nostre planeta quan gairebé és inexistent a la resta del nostre sistema solar? Com a mínim del nostre sistema solar, què sàpiguem nosaltres, no? Perquè hi ha una mica Mart, hi ha una mica la Lluna, però poc més, no? No se n'ha trobat més, deixa'l. Bé, la majoria dels científics creuen que quan es va formar la Terra, fa uns 4.500 milions d'anys, era un planeta sec i rocós. Potser li van posar en aquesta època el nom, per això. Ja, ja, ja, ja.
La teoria científica més popular... I ja comencem a resoldre... Exacte. La teoria científica més popular afirma que el lactoso va arribar en forma de diversos asteroides plens de gel. Però també hi ha un altre que sugereix que l'aigua realment ha existit des de la formació de la Terra i que el planeta es va formar...
És que no és ni terra ni planeta, és redondeta aigua. Doncs això, i que el planeta que es va formar la va retenir en un núvol de gas, doncs això, que va absorbir, disculpeu, un núvol de gas en pols que, doncs això... Sí, però d'on venia aquest núvol? Ah, vegada.
Bé, en fi. I d'on venia aquest núvol de gas que vagava pel sistema de solar? Ah, per això he dit que avui repassarem els dubtes i les més grans del planeta, perquè clar, no tenen una solució. Hi ha teories. Tu les has anat a Aiger? No. I van molt malament. És el de la sal?
No, de què estem parlant ara? És igual, és que no sé per què parlo. Digues, digues, el que d'àgil. El centre d'observació de l'univers. Ah, sí, d'acord, correcte. No hi ha anat, no hi ha anat. Que sempre dic que està molt bé. Sembla que estiguem aquí i que et fiquen publicitat, però no és el cas. Però van canviant les exposicions de baix i n'havia una, precisament, abans d'entrar a tot el circuit, doncs tens una exposició de baix que tu la veus al teu ritme, i hi havia una que m'agrada molt, que fa referència al que tu dius, que parla de l'habitabilitat dels planetes. No recordo els tres elements, però una era la distància del Sol per temperatura,
i tu anaves jugant amb els tres marcadors per veure les possibilitats que tenien els planetes de poder-hi tindre vida, no? I fins i tot podies comparar-ho amb els altres planetes i veies per què se suposa així a priori que costa tant que hi hagi vida, perquè és un triomvirat entre aquests tres aspectes. Doncs és evident que una cosa que va anar molt bé perquè hi hagués vida és l'aigua. Home, sí. I una altra és l'oxigen, perquè clar, hem parlat de l'aigua, però i l'oxigen com va arribar?
Doncs, encara que en realitat sabem com es va originar fa uns 2.400 milions d'anys, criatures microscòpiques anomenades cianobacteris van alliberar oxigen com a producte de rebuig, omplint l'atmosfera amb ell. Els esdeveniments dels propers éons són una mica més clars. Després d'això, el nivell d'oxigen de l'atmosfera
de la Terra va pujar i va baixar enormement fins que finalment es va estabilitzar fa uns 540 milions d'anys. Vaig a fer una pregunta que tu no sabres la resposta i ho entenc, però clar, parlem de la vida, estem dient que hi ha d'haver oxigen i aigua,
I diem, no, clar, l'aigua ja la tenim, d'aquest núvol que vagàvem per no sé on i que el vam atrapar. Vale, perfecte. O d'un asteroide, no?, que va xocar contra la Terra. El que sigui. Però després dius, i l'oxigen? Doncs havia uns bitxitos microscòpics que el refusaven. H2O, doncs es quedaven l'hidrogen en tank i alliberaven l'oxigen.
Doncs llavors ja havia vida, perquè venen aquests bitxitos. No cal oxigen per la vida. És aquesta el que volia reivindicar jo. No ens enganyis. No, perquè tot aquest oxigen va generar una cosa molt important que va generar una explosió de vida al nostre planeta. Ara ho repassarem. Doncs això, llavors, des de fa 540 milions d'anys s'ha mantingut
aproximadament el nivell respirable d'oxigen que tenim a dia d'avui. Però què va fer que s'estabilitzés de sobte? Doncs aquest segueix sent un dels mallors misteris científics del nostre planeta natal. Tot això va causar aquesta...
com dir-ho, aquesta gran generació d'oxigen va causar l'explosió càmbrica. No és una explosió a l'ús, sinó que es refereix a l'explosió de vida complexa que va tenir lloc a la Terra, justament coincidint amb aquest creixement del nivell d'oxigen al planeta. Durant la major part de la història de la Terra, abans de llavors, la vida havia consistit principalment, veus, en bacteris, eucariotes i plantes ultrasimples, però al començament...
Del període Càmbric, l'evolució semblava experimentar una estirada i les criatures complexes van començar a evolucionar a un ritme mai abans vist. Bueno, clar, i ja vas documentat, suposo, també, no? Però, bé, de cop i volta, les formes de vida tenien cervells, ulls i esquelets.
És a dir, que patim per les plantes que hem de tancar, les plantes nuclears, i realment l'urani no és tan perillós de si et fa tenir una tercera pota i tal. El que ho lia tot és l'oxigen. El que et fa fer coses estranyes, el que altere...
als cerds vius, és l'oxigen. El problema és l'oxigen, no l'urànic. Aquesta és la meva conclusió. Doncs això, la majoria de les espècies i de les criatures vives avui en dia poden restreixer el seu llinatge fins a aquest període, amb aquesta explosió càmbrica, el període càmbric, on va sorgir tota aquesta vida. Alguns científics creuen que aquesta explosió es va produir com a resultat de l'oxigen esmentat exteriorment, que es va estabilitzar alhora, però com que tampoc no hi estan gaire segurs de què va passar això, és una teoria, com deia. Molt bé.
Bé, què hi ha, per exemple, dins del nucli de la Terra? Hi ha molt l'or. Sé que hi ha molt l'or i diamants, sí.
Bé, si bé pot semblar que els humans han explorat en hàmbit dels confins més llunyans del nostre planeta, la veritat és que només hem esgarrapat la superfície. Hi ha molt més a la Terra que la seva superfície. La major part del planeta esfèric roman pràcticament inexplorat. És com el que deies tu dels oceans, no? La raó d'això és clar que les condicions per sota de la superfície són completament inhòspites. Sabem que la capa sota l'escorça, el mantell, està composat principalment de roca deslicat sòlid.
Però el mateix cor del nostre planeta continua sent un misteri. Durant molts anys els científics van creure que el ferro i el níquel constituïen la capa més interna de la Terra. No obstant això, a la dècada del 1950 van descobrir que aquests elements no eren prou lleugers com per explicar la densitat mesurada del nucli per si sols.
Doncs això, un altre dels misteris, eh? Què hi ha allà al centre? Bueno, el dia que es pugui baixar, ja s'ho trobaran, però... Que t'ho vinguin a explicar. A veure si poden, no? És un tema que pot ser interessant per una entrevista. Sí. Doncs repassar, parlàvem d'aquesta explosió càmbrica i d'aquesta vida que es va generar fa 540 milions d'anys, però què va passar realment amb els dinosaures? Home, ja ho sabem tots. Això se'n diu, no? Hi ha dues teories possibles. Una, eh?
Dos, dos. O sigui, una és que es van gelar, però per dues coses diferents. Durant milions d'anys van ser els governants indiscutibles d'aquest món prehistòric, però, per desgràcia, avui no són res més que la font de fascinació dels museus i l'espectacle cinematogràfic. Home, no ho sé jo si farien molt de bé al nostre món modern, aquestes bestioles. En tenim, els cocodrels no deixen de ser dinosauris. Home, sí, correcte, i les tortugues, també. Exacte. Fa 65 milions d'anys, què diuen que va passar? Opció A i opció B?
Doncs hi ha un parell de teories generalitzades. Una sugereix que un asteroide gigant va colpejar la Terra i l'altra sugereix que es tractava d'una sèrie cataclísmica d'erupcions volcàniques. Però en qualsevol cas el resultat hauria estat el mateix. La pols i els enderrocks haurien bloquejat el Sol, perjudicant els processos que donen vida, com per exemple la fotosíntesi. La temperatura de la Terra també hauria augmentat perillosament a causa de tots els gasos, amb l'efecte divernacle de l'atmosfera.
Tant les hipòtesis dels asteroides com l'activitat volcànica estan recolzades per descobriments científics importants. Clar, és que no són excloents així, a bote pronto. A millor va ser allò de mala sort que els va passar de tot.
El que està clar és que es va bloquejar el sol. I a partir d'aquí... Recordeu l'incendi de Torrefeta i Floreja, que no faig broma? Que direm allò que la cel es va tornar vermell a Lleida, ciutat, igual que en molts llocs de la plana, però per la distància, un incendi que va ser molt gran, però amb tot de volcans arreu del planeta o un meteorit, doncs no és res, en comparació. Així és. I llavors com devia quedar, doncs, un cel encapotat durant anys va estar, que si fos,
Sí, durant... Bé, és que ara no vull dir tota una xifra perquè no... Va ser molt temps. Clar, no hi ha fotos íntes, no hi ha plantes, i no hi ha plantes, no els serveis no es mengen les plantes, i així, doncs això encadena. Bé, i... Vale, llavors, fins aquí ve. Però com es va formar la Lluna?
Doncs els científics tampoc estan segurs de com la Terra va desenvolupar els seus socidòrbils. Els científics és fàlidòfica. Fiqueu-vos d'acord amb alguna cosa? O és que, clar, els comencen a buscar i tot apunta cap a la mateixa direcció, però hi ha molts camins possibles, llavors què fotem? Bé, molts creuen que la Lluna va arribar a ser degut a una col·lisió entre la Terra, en formació i un protoplaneta lleugerament més petit.
Tot i això, les mostres de les missions Apolo han demostrat que la composició química de la Lluna és molt similar a la de la Terra. Això sugereix que la Lluna pot no haver estat un cos separat, sinó que en realitat es va formar a partir d'un tros del planeta Terra mateix. Hi ha una tercera teoria... I després que se va regenerar aquest tros que faltava? Ah, no ho sé pas. Va anar al print de Terra? Home, però suposo que la gravetat fa la resta, no? Perquè la gravetat fa que el planeta sigui esfèric. De manera que... Estem amb un científic aquí, ja, que no solgui aquests dubtes. En fi...
La tercera teoria, dèiem, que suggereix que la Lluna era un cos separat que va ser arrossegat a l'òrbita de la Terra. Proporciona la millor explicació de per què només un costat de la Lluna s'enfronta a nosaltres. Bueno, sí, però això no explica això, perquè la composició química de la Lluna és tan similar a la de la Terra, no? Clar. Ai, en fi. Doncs no hem resaltat dubtes com m'imagina que resoldríem.
Doncs mira, si vols, molt ràpidament, resolrem l'últim, que això m'ho has preguntat tu. Com va obtenir el nom el planeta Terra, no? Doncs el nom Terra prové de les paraules en anglès, antic i alemany, per a Terra, evidentment. És que ara està traduït una altra cosa.
Bé, però ningú sap amb certesa quan es van cunyar o per qui. La teoria principal de per què el nom de la Terra no prové també de la mitologia és que la gent no eren conscients que érem un planeta com tots els altres. Van pensar que els altres planetes eren cossos celestes que giraven al voltant de la Terra i es van nomenar en conseqüència. Tot i això, no hi ha proves concretes d'aquesta teoria. Molt bé. Però bé, els humans pensant que som l'absolut centre de l'univers, eh?
I el de Pla, Planeta també, els altres són els coros esfèrics, però el Planeta tampoc té gaire. Ah, clar, és veritat. Ni Planeta ni Terres, que no té cap sentit. És Rodoneta Aigua hauria de ser el nom. Amb aquesta reivindicació hem d'arribar al final. Acomadem i donem gràcies a l'Ivan Oson per haver-nos fet aquest viatge còsmic.
amb més dubtes que certeses, però és el bonic també quan parlem de l'univers. Gràcies, Ivan, i gràcies a vosaltres per seguir-nos. Nosaltres hi tornem demà aquí a l'OES, quan passin 3 minutets després de les 4 de la tarda. Fins amors! Adéu, adéu, fins demà!