Ja tornem a ser aquí, a l'oest, el magazín que t'acompanya cada tarda de 4 a 6 a la teva ràdio local. I que sempre comença la segona hora del programa explicant-vos les temperatures, i avui aquestes ens diuen que trobem 17 graus a Trem, el Mercúria en gramunt s'enfila fins als 18 graus, Mollerussa en comparteixen, el Picard, Rosselló, Mollerussa, també el Ves, el Farràs, el Menà i el Guaire, i finalment Vinyà a Lleida i Torreferrera.
Segona hora aquesta del programa que li deixem amb un tastet que ens proposa agafar taula al Wagokoro Pirineus, un restaurant de cuina japonesa que està situat a Gerri de la Sal i que té una història ben particular. La gata ho parlarà amb l'Anna Pereira, cap de sala i una dels propietaris d'aquest restaurant.
I com ens agraden els dimecres, perquè sempre ens acabem amb la claustre, aquest moment, tan divertit i esboi xerrat, que avui prepara l'Arnau Vila de Mun FM, i que per no perdre el costum, la resta de conductors del programa no sabem amb què ens trobarem. El que sí que sabem que trobarem sempre són els continguts d'Aquí a l'OES, al nostre portal web, perquè us podeu gaudir quan desitgeu, a www.aquialoes.cat.
Aquí a l'Oest, contingut de tota mena. Contingut per a tu. Els millors productes i els millors ingredients al tastet. La secció gastronòmica d'aquí a l'Oest. I que moltes vegades la comencem dient que agafem forquilla i ganivet, però clar, avui no. Avui toca bastonets japonesos. I és que a Gatau ens portes cuina nipona, però feta des d'un municipi ponentí, no?
Doncs efectivament, Fran, de fet, mira, hem de començar tenint en compte, és a dir, hem de començar aquesta secció, tenint en compte dos conceptes. Bé, en realitat, tres o dos conceptes i un municipi d'aquí de Ponent. En concret és Wagokoro, que és essència japonesa, de base, literalment, i també el nom del restaurant on hem demanat taula avui. I a més a més, també parlarem de Washoku,
que és la gastronomia japonesa, és a dir, la base de la cuina i filosofia que fan en aquest restaurant. I on està tot això? Doncs a Gerri de la Salt, que és aquest tercer concepte, tercera qüestió que hem de tenir en compte, que és el poble on està situat aquest restaurant.
I és que parlem del Wago Koro, Pirineus, en concret un restaurant molt especial que trobem en aquest poble del Pallar Sobirà i que està regentat pel Kenya Nakamura i per l'Anna Pereire, que és un xef i cap de sala, a més a més de socis, en aquesta aventura. I de fet tenim, i la saludem ja a l'altra banda del telèfon, amb nosaltres, l'Anna. Molt bones. Anna Pereira, com estàs?
Hola, bon dia, molt bé. Gràcies per convidar-nos. Un plaer. Primer de tot, expliquem-ne, expliquem, millor dit-ho, explica'ns tu mateixa una miqueta la història prèvia abans d'arribar a Gerri de la Salt, perquè ja vau començar tot això, o almenys el primer punt de trobada de vosaltres va ser a Berlín, us vau conèixer allà.
Sí, correcte. Ens vam conèixer, però el restaurant no va començar allà. Sí, sí, sí. Nosaltres, bueno, cadascú va anar per la seva banda cap a Berlín, estàvem vivint allà, ens vam conèixer per totes aquestes que passen a la vida, i llavors, bueno, la coneixença va anar a més, i vam estar durant un temps a Berlín compartint experiències. Després vam anar a viure a Tòquio,
4 anys, i després vam venir cap a Barcelona i vam obrir el restaurant per primer cop. Però jo vaig introduir el món de l'hostaleria a través del Kènia, però ell ja portava temps abans en tot aquest món. Vull dir que el Japó ja havia estat treballant com a xef, després de Berlín també estava implicada en aquest sector, i quan vam tornar a viure al Japó va seguir també. Vull dir que la seva registòria és molt llarga,
La meva és des que ens vam conèixer. Bueno, deu-n'hi-do, també. Vull dir que tampoc és... Sí, sí, ja fa més de 20 anys, però... Exacte. I tu, com a Anna, t'havies plantejat en algun moment, ho havies pensat en algun moment, que acabaries regentant, no, un restaurant de cuina japonès, en aquest cas? Mai de la vida, i menys de Gerri de la Salt, però bueno... No, no se m'hagués passat pel camp ni en els somnis, però mira...
Al final, la vida dóna moltes voltes. I tant. I ara ja si centrar-nos en aquest altre local que teniu a Barcelona, quina oferiu aleshores hi ha allà en una ciutat? Perquè al cap i a la fi sembla que trobar un restaurant japonès és més comú a una gran ciutat, com Barcelona en aquest cas, que no pas a Gerri de la Salt. No sé com era aquest Uagokoro de Barcelona. Bé, a les ciutats grans hi ha molta més oferta de tot i llavors hi ha molta més varietat i hi ha...
moltes més coses singulars potser, però quan vam obrir a Barcelona vam començar a fer un tipus de cuina que es diu Kaiseki, que és un tipus de cuina japonesa que es basa amb menús d'agustació i que tenen una tradició molt llarga al Japó, aquest tipus de cuina, i que els menús es basen amb tota una sèrie de regles que els cuiners coneixen però que al començar no sempre té per què conèixer, però que és molt interessant si aprofundeixes una mica.
Llavors vam començar a oferir aquest tipus de cuina japonesa que en aquell moment ningú no ho faria a Barcelona. Vull dir que ja vam començar fent una cosa una mica estrambòtica. És a dir, com més tradicional, diguem-ne, o més similar al que es pot menjar o se pot trobar al Japó en aquest cas. Sí, però no és la cuina casolana, diguéssim. És la cuina més sofisticada. L'origen d'aquest tipus de cuina en kaiseki és...
els banquets o les trobades que feia a l'alta societat, potser parlem de fa 300 anys o més, que llavors buscaven un bon xef de la zona i li demanaven que fes un menú de gust, això com una mena de banquet, que anaven fent platets, i llavors el cuiner, clar, per lluir-se davant d'experiència collerosa, feia tota una sèrie de filigranes amb el menú, cada plat s'ha de fer amb una tècnica culiniària diferent,
s'han de fer servir productes de temporada, no es poden repetir ingredients en els diferents plats, les formes, els colors, la vaixella és molt important, també hi ha tota una sèrie de coses una mica per lluir-se al cuiner. Això és l'origen, i després s'ha seguit aquesta doctrina, però ara ja és més accessible popularment. Al Japó hi ha restaurants que fan aquest tipus de cuina de nivell superalt, que potser pots pagar 500 euros o més per un menú, però també n'hi ha de...
de més assequibles, com una mica de l'estil que fem nosaltres, que potser per 70, 80, 100 euros, menges superbé, disfrutant d'aquest estil de cuina, també. I llavors, aquesta... Vam començar fent això a Barcelona, que ja era bastant singular, i que no es coneixia gaire en aquell moment, ara potser ja hi ha hagut més literatura i més difusió d'aquest tipus de cuina, però en aquell moment, doncs, era molt bé que anaven picant pedra, també.
I res, llavors fèiem això els caps de setmana i els vespres, que és quan la gent té més temps a Barcelona i a la ciutat, i es pot disfrutar amb tranquil·litat. I llavors entre setmana i migdia fèiem un menú més.
Més de cada dia, perquè hi havia moltes oficines per allà al voltant. Més d'equip i més ràpid. I llavors, tot això? És a dir, entenc que vau trencar aquest local i vau marxar cap a Gerri de la Sal o va haver-hi un temps d'impàs entre un projecte i un altre o com va ser tot plegat? De fet, a Barcelona vam estar 12 anys.
Sí, però els últims anys ja teníem el cap de marxar de la ciutat, d'anar a algun lloc més tranquil, més a poc de la natura, i més una mica... Més lligat també al concepte de la filosofia del tipus de cuina que fèiem, perquè va molt lligat a les estacions de l'any, a la natura, a les coses de temporada... I un dia, no sé per què, se'ns va il·luminar que, bueno, la casa dels meus avis, que està aquí a Gerri de la Salt, que és on estem ara...
que no la feia servir ningú per viure i que potser podria quadrar de fer-hi el projecte allà. Llavors vam fer consultes amb l'arquitecte de l'Ajuntament, ens van dir que sí, amb una sèrie de condicions, però sí, i res, ens vam tirar de cap i vam dir, vinga, fem la reforma de la casa perquè s'ha de cuir el que volem fer i quan estigui feta ja vindrem. Això era la idea, d'anar tranquil·lament, a Barcelona estàvem bé, o sigui, volíem marxar però no hi havia cap urgència de marxar
i just quan ja vam pagar la pagar senyal per fer la reforma i tot va començar la pandèmia. L'estat d'alarma ens va enganxar al mig. Vam tenir molta sort. Però llavors vau poder fer millor amb més tranquil·litat tot el projecte? És a dir, tota la reforma? No, al revés, al revés. Clar, estàvem pagant el lloguer d'un local de Barcelona sense poder obrir-lo.
sense poder treballar ni facturar res. Havien pagat aquí per començar les obres, però tampoc podien començar, perquè durant l'estat d'alarma no donaven licències d'obres noves. Vam haver d'esperar que s'acabés l'estat d'alarma. Entre mig i ara què fem, perquè no sabíem ni quant duraria, ni què passaria, ni res.
I llavors vam decidir que tancàvem a Barcelona i veníem cap aquí. I que fos el que volgués. El que volgués ser, no? Sí, el que fos. Perquè no podíem estar a dos llocs sense poder capturar res, sense saber què passaria. O sigui que en realitat ho vam accelerar més del que teníem previst originalment a causa d'això. Però bueno, al final, mira.
Al final, mirant-ho des de la perspectiva una mica més positiva, la pandèmia ha estat també com el revulsiu, almenys la raó ja definitiva per molta gent i molts projectes de llançar-s'hi de cap i engegar la maquinària, ja sigui de començar... Sí, segurament a molts es va motivar, però nosaltres ja estàvem motivats, ja teníem el projecte i ja l'havíem començat, el que passa és que no teníem pressa i això el que va fer és donar-nos pressa, però al final ha sortit bé, però...
Va costar, eh? Ja m'ho imagino, ja. I a més, amb tota la situació que ha suposat també la pandèmia durant el temps que va... Sempre ho explico quan m'ho pregunten, sempre ho explico. Però quan vam obrir, si això era el 2020, vam poder començar les aures al juny del 2020, que és quan es va acabar l'estat d'alarma. Llavors, havien d'acabar les aures cap al setembre o així, van acabar el desembre i obrim ràpid perquè això ja veig massa temps. Llavors, vam obrir a finals de desembre del 2020,
que encara hi havia restriccions d'aforament als restaurants. Només podíem tenir el 30% de l'aforament. Nosaltres el nostre aforament són 9 persones, i el 30% d'això són dos i mitja. Déu-n'hi-do. Els que van venir a dinar els primers dies se'n recordaran sempre. Estaven ells dos i nosaltres dos.
Bueno, tampoc, vull dir, en realitat... Exacte, exacte, això t'anava a dir, al final no és cap hàndicap segons com ho miris. Però llavors, és a dir, vosaltres, i ja per acabar amb la comparació d'un projecte amb l'altre, però per tenir-ho més clar, a Barcelona també teniu aquest model d'un petit menjador, no?, amb pocs comensals, vosaltres dos només, el projecte i tot plegat, és a dir, s'assembla més a lo que teniu ara Gerri de la Sal o era més a lo grande?
Per ser Barcelona era petit, però no era tan petit com això. Hi havia set persones, o sigui, quasi el doble del que tenim ara. I sí que teníem una jugada a cuina, o sigui, no estava als dos sols. I era una miqueta més gran. Per ser Barcelona era petit, era bastant íntim també, però no era ben bé com això que fem ara.
tot i que la idea ja era similar. I llavors la raó d'estar vosaltres dos tots dos sols allà a Gerri era perquè ho voleu així? Perquè volíeu també que gestionaran entre vosaltres? Sí, gestionaran entre nosaltres i també és una manera de ser sempre part del... És que al final acaba sent com una família, la gent que ve sovint ja ens coneixem i no sé, quan estàs dinant és que estan a la barra i just davant està el que ania cuinant i jo estic per allà també, vull dir que estem
Com si estiguéssim una mica al menjador de casa nostra, compartint l'estona, però bé, nosaltres estem treballant, però es creia un ambient molt agradable perquè hi ha molta proximitat, com que l'espai és molt petitó. També una mica va marcar el fet que nosaltres volguéssim estar tranquils d'un god, o si per poder fer el que nosaltres volguéssim sense haver de pensar si el personal et pot seguir o no, o està preparat per fer-ho, no? Però a part també, doncs, per... bé...
per tenir aquesta relació més propera i per... Més de tu a tu, no? Més íntim. Sí, sí. Crec que la gent ho aprecia bastant. Hi ha comentaris en aquest sentit. Ara que parles una miqueta de les persones, dels comensals que assisteixen al vostre local, suposo que al cap i a la fi...
Aquesta familiaritat també la teníeu a Barcelona i potser heu recuperat alguns clients de la gran ciutat, no?, que van fins a Gerri i també afavoreix una miqueta el panorama turístic de Gerri de la Salt, no?, o a ficar-ho més en el mapa, l'estàveu altres allà. Sí, clar, a Barcelona vam estar 12 anys i hi havia, bueno, teníem molts clients que repetien i que van venir durant 12 anys i que quasi ja som amics, pràcticament, com alguns ho som. I molts clients que venien a Barcelona...
Han vingut aquí a Gerri i fa una il·lusió espectacular, que facin tres hores de cotxe per venir fins aquí. Els agraïm eternament. Però sí, sí, i persones que potser no havien vingut mai, no només a Gerri, a la comarca.
I llavors, no ho sé, és bonic veure que la gent coneix llocs que no havia trepitjat abans. I per tu també suposo que el que havia a la Fiel estava en una casa que pertany a la... O sigui, que ha estat i és de la teva família i incorpora també tot això dintre del projecte ha de ser com més especial, no? Entenc? Sí, és molt xulo. Bueno, no hi penso gaire, però quan hi penso...
Els meus avis no han pogut veure-ho, però si ho veuen des del cel, no sé on es pot veure.
I veuen al·lucinar perquè a ell sí que no se li hagués passat mai pel cap que a casa seva hi hauria un restaurant. I a tot això, el Kenya també, quan vau parlar del projecte, de quina manera vau confeccionar, o ell va confeccionar, no sé si ho vau fer entre tots dos, aquesta carta i aquest menú, home, que és el que oferiu aquí al restaurant.
Bé, ja fèiem un menú similar a Barcelona, eh? Llavors, aquí el que hem fet és... Bé, la part dels menús de cuina... els menús de degustació de cuina tradicional japonès, d'aquest estil, tipus caiseki, al final sempre l'últim plat és arròs i sopa de miso, sempre. Llavors, a Barcelona sempre fèiem arròs cuinat, diguéssim, amb la sopa de miso. I aquí vam fer una modificació, perquè com que no hi ha gaire oferta de cuina japonesa al voltant, doncs la part de l'arròs
l'hem convertit en sushi, que també es fa en aquest dia. Ara faig spoilers pels que encara no han vingut, però l'última part sempre hi ha nigiri, hi ha una mica de sushi i la sopa de miso. Això és una mica l'adaptació, el canvi que hem fet i després, sobretot, que aquí intentem incorporar molt el producte de proximitat, tot el que podem, perquè, clar, la cuina japonesa també necessita productes que aquí no existeixen i els hem d'importar o els hem de...
Això també ho hem d'acceptar, no? Però tot el que sigui producte fred, verdura, carns, peix, teníem aquí la truita de Tavascan, ara ja no hi és, però bueno, la comprem a Oliana també, o a Osca, és Pirineu igualment, i la peça del peix sí que ha de venir del Mediterrani o d'altres zones, però...
Bé, tot el que poden és de partir. I l'oferta... I el que és la carta? És a dir, el menú, és a dir, els plats que conformen aquest menú són sempre tancats? O aneu també, ja no canviant-los, sinó afegint-los o traient coses en funció també de la temporada, potser, etcètera?
És un menú degustació tancat i en principi sorpresa. Si algú té alguna necessitat i necessita saber alguna cosa, ho diem. Però en principi, si no, és un menú tancat i sorpresa. I és igual per a tothom durant dos mesos. Si durant dos mesos és sempre el mateix menú. I llavors el tornem a canviar. Cada dos mesos canviem el menú
L'estructura és la mateixa, canvien els plats. Sí, sí, sí. I llavors anem incorporant això, o productes d'aquella època, jo que sé, ara hi ha fibres, hi ha chocolats, però al desembre ja no n'hi haurà, hi haurà una altra cosa. Anem incorporant aquest producte més de temporada també en els plats, i després també hi ha plats, que potser no és el producte tan de temporada, però és un plat típic de certa època de l'any al Japó, doncs aquest també l'anem incorporant.
I això permet també a la gent que hi assisteixi, encara que repeteixi, trobar alguna cosa nou i trobar sempre un nou plat i descobrir segons i qüestions també. Sí, sí, sí. Cambiem el menú perquè la temporada ens obliga, però...
també perquè la gent que repeteixi pugui anar provant coses diferents. I clar, jo també he escoltat, no sé si és així, Anna, no ho he provat encara, de fet, he de confessar que amb amics també hem comentat d'anar al vostre restaurant, però una d'elles que ha anat diversos cops allà sempre ens ha dit, és complicat, no sé, o sigui, cost una mica, no? És així? No.
De trobar lloc, no? Jo sempre dic que és la casa dels barrofets, és diminut. Màxim 9 persones al dia, perquè només fem un torn, només oblim el migdia. Llavors són 9 persones al dia. I el problema és que tothom vol venir el cap de setmana, perquè és quantitat. I clar, vas passant de setmana en setmana i quan vols reservar de vegades te'n vas una mica lluny. Però...
De vegades també preguntes i just algú acaba de cancel·lar i tens sort i vens més aviat. Al final, qui vol venir bé, perquè hi ha gent que ve quatre cops a l'any i... I tant. I a més a més, jo suposo que això... I això també us permet a vosaltres, és a dir, tenir aquest torn únic i amb aquests comensals, ja no només fer com aquest ritual, hi ha aquesta experiència molt més...
de tu a tu, el que comentaves abans, i molt més íntima, sinó també a vosaltres, us permet compaginar la vostra vida i la producció i la preparació també de tots aquests productes amb el torn directe i l'obertura al públic. Sí, el que ens permet d'això és que primer que podem anar seguint uns tempos que també són importants, un ritme que és
que és important perquè és agradable estar relaxat quan estàs menjant i no veure algú que estàs passant allà. Va una mica tot ordenat i més relaxat. I també ens permet poder preparar només la quantitat de menjar que necessita la gent que ve. Mai aprofitem coses de fa dos dies o de fa tres dies, perquè cada dia...
Bé, primer no hi ha merma i tot el que servim és fresc del dia, està preparat aquell dia. No es prepara cinc dies abans. O ni es congela ni res, està tot fresc cada dia. I el de compaginar la vida, quan vam venir aquí vam pensar, ui, farem una excursió, ens acabarem aquí a la muntanya.
Doncs encara no n'hem fet cap, després de 5 anys. Cap de llarg, de curtes per aquí, sortim de casa, de caminant, sí, però... Perquè, clar, estem sols i tota la feina l'hem de fer nosaltres i s'implica moltes hores. Si no hi ha l'estrès de l'hora de servei, que així més en plan batalla, això no hi és, però 11 o 12 hores al dia no ens restreu ningú, eh? Déu-n'hi-do. Sí, llavors, bueno.
però estem contents. És un ritme que ens agrada i ja estem bé. Doncs ens quedem amb això també. I escolta, tu que ets de catalana i de qui coneixes la cuina catalana, per a que també els oients ho entenguin una miqueta més i ens quedi una mica més clar,
Quines podríem dir que són com els trets o les diferències més característiques entre aquesta cuina japonesa, no?, que per el que ens ha comentat també la que oferiu vosaltres en concret és com més semblant a un ritual, no?, o a un procediment o a una qüestió amb una tècnica concreta de la catalana, no?, que també potser té el seu ritual, però entenc jo que potser són diferents. És difícil. Sí, són molt diferents. Sí que...
Hi ha punts en comú, sobretot perquè jo crec que la catalana, com tot el parc mediterrani, hi ha molta varietat de productes, i això també ho té la cuina japonesa. Hi ha molt productes de tot tipus, vegetal, animal, peix, carn, verdures, fruites, cereals, de tot. És molt variat, i al Japó també. Això ho tenen en comú, però la forma de tractar-ho i de fer-ho servir és molt diferent. La cuina japonesa diria que potser és més
pura, entre cometes, no sé com dir-ho, que intenta... Més senzilla, en aquest sentit? Disfrutar del producte... Perdó? Més senzilla, vols dir, del producte tal qual? Aparentment més senzilla després, en realitat no, perquè hi ha molta feina al darrere que no es veu, però aparentment, si tot el que és japonès, tradicional japonès, aparentment és molt senzill, i busquen molt disfrutar de l'essència de les coses, del producte o el que sigui, no emmascarar-ho amb salses, amb...
aquí ens agrada molt afegir sempre, afegir gustos i barrejar, i ells al revés creuen. Bé, no sé si ho explico bé. Més minimalista, no? Diguem-ne. O sigui, no volies dir senzilla de manera ofensiva, sinó en aquest sentit de primordal. Exacte, d'essencial, que busquen l'essència de...
perfecte sí, sí, sí, t'entès perfectament jo sí, en l'instant és cap problema i a banda d'això i en qüestions pràctiques si hi ha algú que estigui interessat en demanar taula al vostre restaurant i volgui anar-hi aquest coro d'aquí del Pirineu com ho pot fer? de quina manera? telèfon? no ho sé
Fem les reserves per WhatsApp, perquè com que normalment són amb temps, preferim tenir-ho tot per escrit i així ningú s'oblida i ningú no s'equivoca ni ens confonem. Llavors, en el nostre web o en el nostre Instagram es pot trobar fàcil, hi ha un número de mòbil, que és el meu, i s'envia un WhatsApp allà i llavors diem el dia i les persones que volen venir. Si no hi ha opció per aquell dia, intentem buscar algun altre...
propera o anem i fem la reserva així. Perfecte, perfecte, estupendo, doncs Ana Pereire, un plaer tenir-te aquí amb nosaltres i que ens hagin apropat una miqueta més, no? Ja no només la cuina que feu aquí al Wagokoro Pirineu, sinó també la cuina japonesa en general, no?
I res, que bon profit, com diem sempre, als nostres convidats i que ja esperem tornar-vos... O sigui, que torneu aquí i si algun dia s'anima el Kenyà a venir a parlar amb nosaltres, doncs també millor que millor. Ja li diré, és que no li agrada gaire parlar en públic a ell. Ja l'adoctrinaré una miqueta més, vinga. Doncs merci. Moltes gràcies per l'entrevista, gràcies.
Si no et vols perdre el que passa al teu voltant, aquí, a l'Oest. Benvinguts al claustre. L'hora del pati de l'equip d'aquí a l'Oest.
Vinga, vinga, que ja en tringa més de claustre.
Se n'encarrega la Rau Vila un dia abans. Deixeu-me fer un apunt, que avui se'ns ha canviat de lloc, se'ns ha ficat lo més lluny possible, cosa que fa que albiri un concurs del qual no vols que mirem el teu paper. Correcte. Perquè, a més, té un paper allà amagat. Sí, sí. És que el cop importa. A la Sabina la saludem, també a la Txella, a la Karen, a la Júlia, a la Maria, a l'Ivan, i no sé si em deixo amb algú ja, què tal?
Així estàvem amb igualtat de condicions perquè els altres normalment no veiem cap paper. Normalment no el veiem. L'agafen la dèria a l'Arnau, ja sabeu com és. S'ha fet ficar justament a l'altra punta de l'estudi, el més alluny del poem i sotavem la mà. Com si m'arribés la vista fins allà. Jo que sóc biops, saps? Com a aquell nen que no deixo copiar els deures. Curiosament era la gent que jo odiava.
Quan no arribava, havent fet les deures del Warbook, eh? Ara ets un calc. Vinga, va, explica'ns a què juguem. Doncs mira, jo sabeu que a mi m'agrada molt centrar-me en els dies mundials en qüestió. Algú sap de què és el dia mundial avui? Ui, era d'una cosa que sap molt ràndom. No, era la setmana que ve. La setmana que ve era molt ràndom. Jo puc intuir alguna cosa. A veure. Del ball? Del solter, del solter, del solter. No, era ahir el del solter, que vaig penjar una... Vaig enviar una foto als meus amics dient, avui em podeu felicitar.
Sí, era ahir. Segur que amb alguna amiga també li vas enviar. No, amb una amiga no, perquè no quedarem malament. Només és per fer les bromes i ja està. Tornen al cas, que el fan en despista. És una manera també de deixar clares les teves intencions. Això també, això també. Ho vaig enviar pel grup d'amics per fer la conya. Total, avui és el dia mundial del balet.
Avui és el dia mundial del ballet. De fet, investigant, avui he vist que a YouTube hi havia moltes acadèmies de ball d'arreu del món que feien stream, reproduïen 24 hores i tot el dia les classes de ball que anaven fent durant tot el dia. I bé, he estat mirant una mica i tal, però bé, tornant al cas. Avui és el dia mundial del ballet, llavors...
Fàcil, jo soc home de geografia, avui fem un mix claustre massa estes o est. Jo he enviat unes cintos a l'Ivan i hauré d'adivinar els bais en qüestió, la sintonia. Música clàssica. Música clàssica, és a dir, és un bai i a vegades també és un gènere musical. No és difícil, la Sabina ja fa unes cares. No, perquè jo m'estava imaginant el ballet de... No, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no,
Sona ara, per exemple, la sardana, que no és el cas, no està la sardana, però és això. Llavors he fet equips, he fet equips, ja estan fets. Perquè avui farem una competició, he fet l'equip dels joves,
que serà el Fran, la Txell i la Sabina. Gràcies. I l'equip dels més joves, que serà per la Júlia, la Karen i l'Ivan. Llavors veurem quina generació guanya a quina generació. Us dic, és fàcil, és fàcil, és a dir, jo crec que endevinareu bastant la cosa, es va complicant a mesura que arribem al final. Però per escalfar-se fàcil, evidentment, per la nostra cultura i la nostra influència,
La majoria de valls són o espanyols o latinoamericans, perquè evidentment ens fem una idea. Però si l'Ivan tira les sintonies i els valls... Jo no ho sé, eh? M'ha especificat que no les escoltés i no tenen nom. O sigui, que tenen vall 1, vall 2. Correcte. Se tapa el paper i li deixa les sintonies a l'Ivan, que és poc de fiar. I està el tip més jove que ells i Clàudia. Un punt per resposta i es pot replicar.
Es pot replicar. Però anem a ordre. Sí, anem a ordre. Primer equip de Franxell i Sabina. Molt bé. I Txell. Sí. Franxell i Sabina. Franxell i Sabina. I després, doncs, Júlia Karen i Ivan. Comencem amb la primera per l'equip dels joves. Us debatem. No ens fiquem nerviosos, eh? No tenim temps. No podem córrer, córrer, córrer, diu. Si no us posaré jo pressa. Ivan. No hi ha la música aquella infernal de la setmana passada. La primera, Ivan.
Sé la cançó, però no l'estil. Què és això? Una batxata, una cosa així? Una batxata, sí, això és una batxata. Sí? No? És una batxata, no? Jo crec que no és batxata. Batxata?
Sí. Doncs no. Com que no? No. Rèplica. Rèplica. Rèplica. Rèplica. Rèplica. Estàvem ballant com una ballada. Salsa. Salsa. Més mal que comencem de fàcil a difícil, eh? Estàvem molt fàcil. El rei de la salsa, Marc Antoni. Ja, però... Només pels moviments que fas. Només pels moviments que fas. Jo estava ballant així, però jo no sé si ballo ballada o ballo salsa. No, no, no. Ara...
Baca, la cara molt crescudeta. Ara, molt crescudeta. No, no, no, no. Molt altira, més que els estornells del seu poble. Has dit el vídeo que t'he passat? No m'has contestat. Sí, que he contestat, sí. Gràcies per aquest tresor, que bonic. Envieu vídeos d'estornells pel grup privat, heu enviat totes les nostres olles. Sí, sí.
Anem a la segona, 0-1 per l'equip dels més joves. Fatal, fatal. És bachata, no?
Això, Karen, és bachata, correcte. No, però estan debatent. No, no li diguis, que està preguntant-li al seu. No, no, no. Podríem començar a dubtar entre si. S'ha notat molt la diferència de salsa bachata, ara sí que ho hem notat. S'ha notat és com ens tracta a nosaltres, que ens amagui el paper superlluny, i a l'altre equip els donen les cançons, quan van a debatre, diu que sí. I ens ha fet començar perquè llavors aquí s'ha notat molt clarament el canvi de gènere. Salsa, salsa viento metal. Això és així.
Com? Sí. La bachata és... s'entén la percussió aquesta dels timbals. Correcte, correcte. Són trets i... No, també és més lenta, és més pausada. Escolteu l'Ivan. Anem a per la tercera, a veure si els joves aconsegueixen el primer punt. Ai, sisplau. Ai, me sube la pila i no me mira. Ai, me sube la pila i no me mira. Ai, me sube la pila i no me mira. Ai, me sube la pila i no me mira.
Jo no els puc cantar i dir qui són, però és que el gènere m'explica una mica. Això no és un merengue, això no és aquell que m'ho usa el culet així. Un merengue. Sí, sí, sí. Comprem la idea. Dóna-li per bo, encara que no sigui, dóna-li per bo.
¡Es el merengue! Ars… Menos mal. Es el merengue. Es la cansa de la bilirrobina de Juan Luis Guerra.
També us menciono que abans a la bachata hi havia això, a la Teleres Mía, de Romeo Santos, i a la primera, El Vivir Mi Vida, de Marc Anthony. Una, dos... Anthony. Anthony. Sorry. Que si ve la Mariah Carey... Sorry, darling. Qui no vindrà ja és J-Lo. J-Lo ja no... Ja no cridarà el nom de Marc Anthony. Quina parella. Va, vinga, va, tornem a la música. Anem a pels més joves a per la cuarta, Ivan. Vinga. Mentirosa.
És com a... Bueno, aquí pregunta, però aquí no ho sé, Ivan, Júlia, com una cúmbia o alguna cosa així. Jo diria cúmbia, però no estic segura. Jo també. Vale, perfecte, doncs ja està. Cúmbia, no? És cúmbia, és cúmbia. Correcte! Aquesta l'hem ballat més els joves que els més joves. Correcte, és cúmbia, és cúmbia. Bueno, això encara es balla, eh? Música d'Amèrica del Sur i concretament estàvem escoltant la mentirosa de Rafa. De quina anya? Rafa, da.
De quin any és? Sí, sí. Això és d'Amèrica del Sur el que has ficat de moment, Arnau. De moment, sí. Ah, és de 90. Aquest és d'Amèrica del Sur. I la resta també. Bueno, Marc Anthony, bueno, un Puerto Rico, Estats Units. Centroamèrica. Centroamèrica. Bueno, va.
Següent. 1 a 3. Però parli en castellà. 1 a 3. 1 a 3. 1 a 3, no. Anem a parlar cinquena pels joves. 1 a 3. 1 a 3, no trobo l'1 a 3. Oh, oh, oh, Ariadne.
Que avui s'acomiadem abans no passa res, que la gent té moltes coses a fer. Sí, jo crec que... I què posem a la ràdio? M'ho ha culat una miqueta, vinga. Txell, que creiem que samba o alguna cosa així? Txell, què creus tu? Amb el Fran ja...
M'estic imaginant el Fran movent el culet al ritmo de l'opà d'opà. No ho està fent, no ho està fent. El carnaval de Rio de Janeiro. No sé si hi ha algun tipus d'ensemble diferent, com abans salsa i al final hi ha hagut altres coses, per això m'estic fins i tot ja...
Sí, no sé, quina has dit tu, Sabina? Jo he dit una samba, però tinc por que hi hagi estils de samba aquí dintre, com la bachata, la cumbia... Estic amb la Sabina per no deixar resposta en blanc. No tenim cap resposta millor, ¿verdad, Txell? Sí, una samba, sí, no sé. Correcte! Sabina, vamos!
Concretament estarem escoltant el masquinada de Sergio Méndez, que és un dels pares de la samba du Brasil. I aquesta és latinoamericana, no? També, també. Una pregunta. Ara que parlem de sambes... Ara que parlem de sambes, soc l'única que per carnaval sempre fica la samba de Janeiro? Hombre, claro, de Bellini. Fica de Janeiro. El tropical samba du Brasil. Jo he de dir que cada cop la poso menys...
Ojo lo que diré ara, eh? Perquè la poso quan guanyen un partit de futbol aquí amb una transmínia. Llavors, últimament anem mancats de Samba del Janeiro. A mi m'agrada molt... A mi m'agrada molt la Macaleña. Bé, Macaleña, alegría de adimo.
Oye, un día de sol... Ah, t'hi canta de carnaval, ja, mira. Doncs primer toque Nadal, eh? Primer toque Nadal. Escolteu, dilluns vinent, la Leticia Sabateri ha treballat, Pico. Tranquils que us el portarem aquí a la tertúria de televisió. A la tele tenim monobràfica. És que el treu just dilluns, ho hem quedat d'acord amb la Leti. Hem dit dilluns que toque tertúria de televisió. Què serà? Quin gènere serà? Fem apostes. Un dia abans. Pots fer hard rock i tot, eh?
Es porta molt el tecno, ara. Actualitzem 2-3, guanyant els més joves. I cançó per als més joves, la número 6, Ivan.
És un tango. És un tango. És un tango. Com m'agrada, Arnau, els teus claustres. És un tango. La cançó de Por una Cabeza de Carlos Gardel. Aquesta m'agrada molt. Aquesta surt a la pel·lícula d'Essència de Mujer. Representa que ell és sec, qui balla el tango, és sec, no hi veu, però en canvi l'executa a la perfecció. I és tan sensual.
S'ha sigut sentit la cançó i... Mira, Txell, només et dic que la cançó l'he tret d'aquest mateix vídeo, del vídeo de la pel·lícula. Doncs pul per els joves, perquè hi ha una informació aquí molt valuosa de Txell Belaus. Això és un 0,25 com a mínim. Si ja empat, tindré favoritismes. Estem rascant punts ja a la meitat del claustre. Si ja empat, tindré favoritismes. Això és com marcar gol fora de casa, el futbol.
Exacte. Va, d'acord, vinga, som equip local. Dos-quatre. Dos-quatre. Toca la número 7 per l'equip jove. Serà curiós, però... Busquem el Jaderea. Podria ser LGTBQ Plus.
Què diu? Jo no conec ni la cançó. Sí, sí, la curióquia que fes així, amb les mans i cap a dalt.
Ho entes tothom, eh, Sabine. Ara tothom té el cap. Estic ballant aquí i m'estan veient, però a la casa no m'estan veient. Sort! També teniu sort, eh? Si esteu conduint el cotxe. Jo aquí reconec que no soc capaç de dir res. No m'ubico. Diria un rap, potser, però tampoc és un rap.
Mira, si voleu, ja que us queixeu de que dono facilitats als altres, us vaig dir una pista per la intervenció d'abans. Aquest bai fa poc s'ha fet com a pràctica esportiva, com a disciplina esportiva.
A les últimes olimpiades pot ser? Correcte. Ah, breakdance! I l'Ivan ha acabat de donar-ho. I l'Ivan, l'Ivan ha acabat de donar-ho. I l'Ivan, l'Ivan, l'Ivan, l'Ivan, l'Ivan, l'Ivan, l'Ivan, l'Ivan, l'Ivan, l'Ivan, l'Ivan, l'Ivan, l'Ivan, l'Ivan, l'Ivan, l'Ivan, l'Ivan, l'Ivan, l'Ivan, l'Ivan, l'Ivan, l'Ivan, l'Ivan, l'Ivan, l'Ivan, l'Ivan, l'Ivan, l'Ivan, l'Ivan, l'Ivan, l'Ivan, l'Ivan, l'Ivan, l'Ivan,
Deus estar amagada amb els coales i amb els cangurs. N'hi ha unes quantes però podríem anar agafant ritme també. Ivan, us toca la vuitena.
I va una chiquita, que todos los hombres... Pot ser, i pregunto a l'equip, no estic responent, pot ser una ranchera o així? Sí, sí.
Sí, no tinc una altra opció, així que jo aquí estic a som-hi. Així que estic amb l'Ivan. Ranxera? Ranxera. Ja ho sé, però això corre, corre. Rèplica. Espera, espera. No, perquè la ranxera és més moguda. Sí, pot ser.
I mira que està tabú un aniversari d'una noia que canten tot això. ¿Los corridos aquests mexicanos? ¿Vale? Sí. Ah, l'he tornat a posar Puc, Arnau. A veure, pues ara l'he perdut. Aquí va una chiquita Que todos los hombres
La tenien de mirar. Hi ha 50 professors de música estirà ens escavien. Hi ha rebote del rebote? Això és el rebote. Si falla bé, els puc tornar a provar jo o no? Espera, espera. Ei, escolteu, escolteu. A mi me sona un xatxa-xap. Saps allò, xatxa-xap? De quan parlava dels nostres pares. No ho sé.
No, no. En aquesta vida hi ha gent que en sap i després està Cheibernaus. És un xà-xà-xà! Sí, doncs jo m'anava a l'altre lloc, eh? Molt bé, molt bé. És un xà-xà-xà, al minut 90. El que nosaltres en diem als Vall de Vells, no sé si a qualsevol poble petit a Festa Major fan Vall de Vells, em perdó, eh? Però és Vall de Déu. Sí, la Tard de Valls.
És un cha cha cha. Molt bé, concretament. La enganyadora d'Enrique Jori. Jo anava amb una altra cosa, que ara no surt el nom i vull que em surti, però a veure si em surt. Tu potser volies dir boleros? No, un altre, un altre, té un nom més diferent. Ja em vindrà. Doncs és un cha cha cha. Creuem l'Atlàntic i me n'anem cap a Europa, Ivan. Equip dels joves. Ja començant amb pistes. Ja començant amb pistes. Ah, és veritat, ens toca.
Vinga, va. Amb la nou 4-4. Entrem a Europa 4-4.
Como no volvió a su casa, todo lo dieron por muerto. Y no estaba muerto. Que estaba la parranda. Rombeta. No, que sonar rombeta. Romba, romba. Però a ver si a més ja n'és de romba. Jo soc així de Burinot. Em pren romba Txell o no? És de romba, no?
No crec que hi hagi més compassos que... De fet, no sé si la canta el Peret, però ho sembla, el Peret. La canta de Peret, sí, sí. Marcadors. 5-4, guanya l'equip dels joves. Molt bé. Vinga, va, que estem allà, estem allà. També és veritat que el nivell de música és més profit dels joves que dels més joves, també t'ho dic, eh? També, clar, correcte, correcte. Home, però tampoc als anys 50-60 tampoc hi érem, eh? El campió amb l'aspirant.
És el campió amb l'aspirant. 5-4. Seguim a Europa amb l'equip dels més joves. El de la sala quinta. Això és clarament un passo doble. Clarament, Iman. Mira, mira, ara, mira, ara. Vam, diria jo, eh? Què penseu, equip?
Sí. Sí, van, sí. Están convençudes. Es super. Es un pasodoble. Hombre, sí. Escoltad a malagran Rocío Durcal. No, Rocío Jurado. La más grande. Cuidado. Me he equivocat amb los Rocíos. Cuidado. Rocío Jurado, viva el pasodoble, viva lo español. Esta es la…
La cançó de Rocío Jurado, així es diu, així es diu, així es diu. Tal qual, 5 a 5. Era una grande, també, molt bé. 5 a 5, 5 a 6 grande, no? Una grande, era la más grande. No, però és que ja havia disputes amb l'altra, també grande, que perdia els pendientes en los conciertos. Seguim amb els joves, la onzena. Un vals. Això és un vals, no? Un vals, un vals, quan se casen. Sí, un vals. Això és un vals. Exacte.
concretament el Danubi Blau de Johan Strauss, ni més ni menys, vull dir, hem anat a la bàsica. Anem un altre cop als més joves, amb la dotzena, Ivan. A lleu. És flamenco, no? Evidentment, jo crec que és flamenco, sí. Crec que no hi ha massa dubte, no?
És flamenco, correcte, és flamenco. I amb això us volia fer una pregunta… Flamenco ondo? Bueno, això era camarón de la isla, per ser, amb el sou com a l'agua. Una pregunta ràpida, heu… Heu vallat mai amb un tauló de flamenc?
No. No? Sí, sí, sí. Sabina, i què? Què no ha fet la Sabina? No, no se'n dóna bé, no se'n dóna bé, però ho he fet perquè una amiga meva hi balla i me la trauré a ballar. I la segona pregunta és, quantes amigues té la Sabina? A lo millor és una que fa moltes coses, eh? És cert, eh? És una pregunta.
Té més amigues que llocs de vestir ha anat de viatge. Per què té tants followers? Quina sort, quina sort. Ara potser es complica una mica la cosa. Anem per la tretzena, Ivan, per als joves. La de la mala sort, eh? Sí, sí, sí.
És del circo quan surt la gent. Música circense. No sé. A mi saps el que em sona, eh? El concert aquell de Nadal que fa l'orquestra sinfònica el dia de Sant Estrella.
Ella voldrà dir el d'Àustria, però no és el de... No, però aquesta no, aquesta és espanyola, aquesta és espanyola. Jo crec que aquesta és la més difícil de treure, mira què et diria. El que passa és que vosaltres, quan us digui el nom del ball, vosaltres l'associareu a un altre ritme. L'associareu a un altre ritme. Però és això, és difícil. A veure...
És que quasi és la dels pallasos de la tele quan surti el fofito, saps? Havia una B. Sí. D'aquí 10 segons se passa el torno. Jo reconec que no ho sé. Passa a palabra. Passa a palabra, equip dels més joves, 10 segons. Doncs no ho sé, a veure què us sona. Jo no en tinc ni idea, estic més perduda. No en tinc ni idea. A veure...
Doncs crec que quedarà desert aquest punt. Si no pot ser el del desempat si després anem empatats o el guardes pel final i tornem a intentar o què. Jo crec que aquesta també és difícil, ho he pensat, però clar, volíem fer amb algun homenatge al nord d'Europa perquè això és una polca. Aaaah! Una polca. Sí, però una polca lenta, no? Sí, que és la polca que es veia així, hiup, hiup, hiup, hiup, així a les mans, així donant-se les mans. Doncs semblaré quasi la espanyola de quan sortia el miliqui jofito. Seguim 6-6.
Seguim 6-6, ara pregunta... S'han inspirat aquí? Pregunta pels més joves, jo crec... Només us dic, el sol haureu sentit infinits cops... El mèrit està en si sabeu el nom. La catorzena, Ivan. Home! Sí, home, però com es diu això? Ja, com es diu aquest baix? Més joves... Tarantela! Sí?
Ho estàs debatent o ho estàs vient? Jo ho proposo a l'equip, però tinc referències. Pot ser una tarantela. Ho dius tan segur que a tope. És una tarantela! És una tarantela! Saps de tot, és increïble. És que vaig fer una falca per un restaurant itàlia aquí de Lleida. I van i les falques!
Dir-vos com a referència cinematogràfica que al Padrino 2, al principi de la pel·lícula, estan fent una orquestra i surt un italià i comença a posar aquest ritme, precisament, i ell em diu una tarantela. Jo també ho sabia, però per la referència a la pel·lícula del Padrino 2. Cadascú les seves referències aquí. Anem a fitxar cine, eh, com sàpiguis. I...
I també explicar-vos que la Sabina que diia que hi havia moltes varietats, doncs això és una varietat de tarantella, el que passa és que l'hem acceptat com a bona amb tarantella. Això és tarantella napolitana, en concret. I ara ja ho sap. Tanquem, arribem a l'última part. Vinga, som-hi. Amb 6-7 pels més joves. Ara ja marxem d'Europa, ja hem fet... Només us dic una cosa, el primer que cridigui la C, que entri.
Va, i després ja jutjaré. Corre, vinga, Txell, eh. Fran, com tu, però amb qui pugui. Sí, amb qui pugui. Ivan, la 15. I on anem? La Sela, una xaca. Sí, sí, sí, la xaca, que es fa allà abans del pas i ser ràpid. Fran, xoca-la. Hem de seguir ràpid que anem setz i això s'ha de desempatar. Per dos punts, per dos punts, la 16, Ivan.
I si fallem... No, no resta, no resta. Molta percussió aquí, eh? Sí, això és molt àfrica. Timbal... Atribuó, versió original. Què penseu vosaltres, noies? No, és que no tinc idea... En 10 segons s'acaba. No ho sé, eh? No ho sé. És que és una dansa.
Ah, no sé. Tribal, una dansa tribal o alguna cosa així. Un, és la dansa del ventre. Oh! El que només veiem la persona ballant, no el so. Clar, clar. Doncs mira, 7-7, en queden dos, en queden dos. La següent, la número 17, atenció perquè és un punt pel continent, 5 punts pel país, 25 pel ball. Que ja és molt difícil. És molt difícil.
Podreu respondre el que vulgueu. És difícil, eh? Vinga, va. O país o continent. Suïssa. No. Europa. No. Alemanya. No. Àustria. Això sona... Àustria. No.
Austràlia. No, us havia dit que marxàvem a Europa. Àfrica? Àfrica! Vale, bé, Júlia, bé. L'Àfrica és molt gran, Sabina. Es queda el punt per la Júlia. Vale, Sud-Àfrica. No, ja està. Un punt per vosaltres i ja està. Ja està, s'ha acabat. Ja està, ja està. Però què carai era això? És que era aquesta cosa. Ja està.
Anem 7 a 8, és Angola i es diu Semba. He volgut posar un bai àfricà i es diu Semba, per això el punt d'haver molt alt, però és Angola i Àfrica. Anem a l'última amb 7 a 8, que val 3 punts. El bai val un punt, ho empatenem, però el nom de la cançó, que és mitjanament coneguda, val 10. Així que la 18 i última, Ivan, ho són.
El lago de los cisnes. Sí, no, això sí. Però com... No, és a dir... Té un nom, això. Vas dir el nom de la cançó. El cascanueces. No. És un ballet, el ballet de no sé què. És el ballet. Clar, avui és el dia internacional del ballet. Però si vas dir el nom de la cançó. I ningú sap com es diu.
Serà Tchaikovsky o algun d'aquestos? És de l'òpera russa. Això sí, no és de l'òpera russa. Està ben tirat, Karen. Però si ni Txey ni Fran ni Sabina saben la resposta, doncs guanyareu vosaltres. Perquè aquesta última és la dansa de la fada de sucre. Així es diu.
I llavors amb això ho tenim 9 a 7, han guanyat l'aspirant, han guanyat l'equip dels més joves, però... Victòria, però evidentment perquè tothom se'n vagi content, perquè tothom se'n vagi content, Ivan, em tires la cinto de comiat i fins aquí despedim el claustre d'avui dimecres en honor al Dia Mundial del Ballet. I amb això ho faríem, no, Fran? Estàs content, eh?
No, perquè he perdut, però sí, compte perquè... Per cert, deixa'm fer un incit. Això és La Santa Espina d'Enric Morera. Aquesta que la sabia i jo que soc tan català no me la preguntes. No, però moltes gràcies que ha estat un gran claustre. Com deia la Karen, ens hem passat la mar bé i amb aquesta mateixa vocació i tornarem demà parlant de proximitat, amb coses de proximitat, però sempre amb aquest bon rotllo de la gent d'aquí a l'Oest. Fins demà, vagi bé. Adeu, adeu. Adeu.
Música Música