Ja tornem a ser aquí, a l'oest, el magazín que t'acompanya cada tarda de 4 a 6 a la teva ràdio local. S'entornem-hi. Inicem aquesta segona part del programa, quan ara mateix tenim 16 graus a Trem, 18 a Gran Munt, al Menar i al Guaire. 19 a Trem, a Mollerussa, a Rosselló, al Farràs, a Alvesa, al Picat i a Torreferrera. I 20 n'hi ha a Lleida Ciutat.
Encitarem la segona hora del programa amb la nostra secció de literatura, on avui us presentem la publicació Vestigis de la Guerra Civil, memòria d'una guerra. I acabarem el programa amb la secció Medioambiental, la de l'Aquialoés de Literatura, que avui abordarà amb el Lluís Culleret diverses qüestions d'actualitat naturalista de casa nostra.
I recordeu, podeu reescoltar totes les seccions del nostre programa quan ho desitgeu a www.aquialoest.com La ràdio de proximitat, la teva ràdio, això és Aquí a l'Oest.
Sabies que... Saps que les marmotes tenen dialectes propis? Un estudi publicat per Behavioral Ecology en Sociobiologia ha detectat que els crits varien entre les marmotes de diferents poblacions. Aquests dialectes els permeten reconèixer les marmotes forasteres i en comptes d'investigar o afrontar el perill com farien davant d'un crit familiar, surten corrents i s'amaguen al cau.
Les marmotes són capaces de reconèixer els crits dels membres de la seva població, fins i tot en un enregistrament, i hem vist que responen més temoroses si no saben qui és l'emissora, explica Mariona Ferrandiz, autora d'aquest estudi. La investigació, alhora, ha indagat quin és el motiu d'aquestes diferències del llenguatge entre les marmotes, però no s'ha trobat que tingui a veure amb la regió en viuen ni amb la genètica dels individus. Així, com els dialectes humans varien, sobretot en funció d'on vivim, hem vist que les marmotes no és així.
Segons explica l'ecòloga, la resposta antipredatòria, que apareix un cop escolten els crits d'alarma d'altres marmotes, té una despesa enèrgica i temporal. Per això, aprendre a distingir entre els dialectes familiars els permet confiar-se i estalviar energia. Aquí a l'Oest, contingut de tota mena. Contingut per a tu.
Som el que llegim, l'espai literari d'aquí a l'oest. Espai aquest en què avui parlarem d'una publicació que ja fa uns mesos que es va presentar, però que avui acostarem als nostres lectors de ponent, no, Txell?
Sí, Fran, fixa't que sempre parlem de publicacions que s'estrenen, que es presenten, però avui anirem a una publicació que fa un temps que roda, però que presentarem aquí a Gramunt aquest proper dijous, dia 6. Es tracta d'una publicació molt interessant. Sabeu que soc apassionada de la història
i, a més, quan aquesta història ens parla de casa nostra. Avui tenim amb nosaltres a la periodista i també autora de la publicació que us presentem tot seguit, Vestigis de la Guerra Civil, Memòria d'una Guerra, a Laure Ferran. Benvinguda, moltes gràcies per ser aquí amb nosaltres. Gràcies a vosaltres, un plaer.
Dèiem que serà aquest dijous quan presentaràs a Gramunt aquesta publicació, Vestigis de la Guerra Civil, memòria d'una guerra, que ha publicat en aquest cas Vien Edicions, dins de la col·lecció Fora de Col·lecció. Això no deixa de ser una mica així divertit, però bé, en tot cas, dèiem que vindràs a presentar-la aquí a Gramunt perquè precisament un dels capítols tracta del nostre municipi, de la nostra vila i de com ens va afectar a la guerra.
No obstant, com dèiem, aquest és un llibre molt més ampli, que abasta un període molt concret, però un territori també que va molt més enllà de Gramunt o de la plana de Lleida. Explica'ns una mica d'on surt aquesta aventura. Doncs mira, aquest llibre surt d'una feina periodística que vaig fer en aquest cas per al diari Ara, regularment amb una col·laboració que té el diari amb l'Agència Catalana del Patrimoni Cultural.
el que fem és intentar posar en valor tot tipus de patrimoni que tenim a casa nostra. I en aquest cas es va considerar que seria interessant tots aquests vestigis que encara avui ens parlen d'aquest episodi històric de la Guerra Civil i que estan repartits arreu del país, donar-los a conèixer, perquè molts els tenim a tocar de casa, potser els que hi viuen més a prop en són conscients, però fins i tot molta gent que té vestigis a tocar de casa no n'és conscient que hi ha tot aquest patrimoni.
I una mica la voluntat era aquesta, fer una passejada per tot el país per anar recuperant una mica quins són aquests vestigis que tenim que ens ajuden a entendre una mica millor què va passar durant aquella guerra i tot el període que va venir després. I aleshores a partir d'aquí vam contactar evidentment amb el Memorial Democràtic, que és la institució que porta ja més de 20 anys treballant per recuperar
tot el que té a veure amb la memòria democràtica, i en va sortir tota aquesta sèrie d'articles que posteriorment s'han revisat, ampliat i complementat per donar-los forma en aquest llibre. A mi em sembla un d'aquests llibres, permet-m'ho avançar i fullejar, com de memòria històrica. És a dir, es fa molt bé comentar que vau contactar amb Memorial Democràtic, perquè jo crec que aquests llibres d'alguna forma fan justícia.
Sí, perquè sovint a vegades fer memòria molta gent es pensa que és una qüestió de nostàlgia, de mirar enrere, et pregunten si hi ha necessitat o no, però és que sovint, i més en temps com els que estem vivint ara, amb determinats auges de determinats polítics o tendències, o aquest auge de l'extrema dreta, doncs fer memòria és, com tu dius, una qüestió de justícia, vull dir, hem de poder mirar enrere, hem de poder entendre què va passar, hem de poder entendre en quin context, en quina situació es va produir, el que es va produir, perquè probablement
entenent, comprenent i sabent el que va passar, podem evitar que es repeteixin certes situacions. I avui, com et dèiem, aquest context que tenim actual i veient, per exemple, algunes banalitzacions que hi ha en relació al que ha sigut la Guerra Civil o el que va ser el franquisme,
crec que és més important que mai que fem aquesta mirada enrere i intentem posar una mica de context per entendre per què es va arribar on es va arribar. Exactament. Parlarem del llibre en general, però evidentment, com que aquest programa s'emet per les Terres de Lleida, també m'agradarà una mica que ens centrem una mica més en el nostre territori, no només amagrem una, però sí que és veritat que una mica més en aquest context. No obstant, dic que tu fas 30 capítols al llarg de tota la publicació, i en aquests 30 capítols visites espais de tot Catalunya.
Exacte, sí, la voluntat era poder recollir una mica aquests vestigis que hi ha repartits arreu del país. Per tant, de nord a sud i d'est a oest el que vaig fer és anar recorrent Catalunya, visitant tots aquests espais.
I ho vaig voler fer també amb una voluntat molt localista per entendre'ns. I per això per mi era molt important que en aquestes passejades que jo feia i per intentar entendre com es va viure a cada lloc em pogués acompanyar algun investigador local, algun historiador local que portés molt temps treballant com es va viure la guerra a cadascun dels territoris per poder intentar explicar-ho
el millor possible els lectors. La voluntat del llibre és que tinguem un context general del que va passar, del que va significar la guerra, però sobretot que a partir d'aquesta trentena de capítols puguem entendre una mica millor a cada lloc com es va viure la guerra, perquè la veritat és que la sensació és que, clar, parlem de guerra civil com un ens únic, i sí que és veritat que va ser una guerra civil, però es va viure de maneres molt diferents al territori en funció de cada espai, en funció de cada moment històric, també de cada moment de la guerra,
I això a mi m'interessava poder-ho explicar, i d'aquí el fet que si parlàvem d'Agramunt, per exemple, poder fer el recorregut acompanyada d'algú com el Joan Puig, per exemple, que és una persona que porta moltíssims anys estudiant com es va viure a la guerra allà,
i que em poguessin traslladar, doncs, la seva experiència, el seu coneixement, i a partir d'aquí jo poder traslladar-lo als lectors. Anem a parlar d'aquests vestigis, no?, perquè d'alguna forma, explicant una mica què és el que has volgut descobrir o posar en valor o explicar el llibre, descobrirem també una mica per on ens portaràs. Clar, per exemple, aquí a Gran Munt, ara que és comentat, ja que som aquí, clar, a mi se m'ha acut, per exemple, la pròpia església va ser... té un refugi antiaeri a sota, no?,
Però també hi ha el refugi, els Salats, que també és un lloc on es va habilitar, en cas que haguessin d'aterrar avions de la República, poguessin aterrar allí, que al final no n'hi va aterrar cap, però es va habilitar també. Clar, tenim tot d'ubicacions relacionades amb aquest conflicte, amb aquesta guerra directament. Parles d'algun dels vestigis que has trobat.
Doncs, en el cas d'Agramunt, tu comentaves, per exemple, aquest del refugi de l'Església, que per mi va ser una gran sorpresa. Suposo que vosaltres el coneixeu i us feu molt conscients, però tant jo en el seu moment com els lectors s'han sorprès que dins de la mateixa Església hi hagi un accés a un refugi. I la veritat és que va ser molt sorprenent el poder-lo descobrir, o poder entrar també en el pou de gel, per exemple, que també va ser utilitzat. Perquè, clar, els refugis...
A vegades, quan parlem de refugis antiaaris, sempre pensem en aquests que es van construir durant la guerra per intentar fugir dels bombardejos, però la majoria dels refugis que hi havia eren habilitats, és a dir, s'aprofitava, no sé, un celler, un pou de gel, els baixos d'alguna edificació, perquè el que es tractava era de tenir punts on la gent es pogués refugiar en moment en què caigués bombes, com desgraciadament va passar a Gramunt i provocant molts danys.
A partir d'aquí, és que de vestigis d'aquest tipus que jo desconeixia n'he trobat arreu i de molt diferents, perquè quan parlem de vestigis també sovint a vegades pensem, mira, només són o trinxeres o són refugis antiaeris, però és que vestigis n'hi ha moltíssims i de temes molt variats, és a dir, des de cases que van servir com a hospital de sang, des de coves, com la cova de Santa Llúcia, que és una balma que va servir com a hospital, que quan ets allà, a veritat és que et corprèn veure-ho, perquè penses, mare meva, aquí superava, aquí hi havia atenció als ferits,
en una cova, literalment. Vull dir que són vestigis molt diferents que el que ens ajuden és a entendre com es va viure la guerra ara a la rereguarda, com es vivia al front, tot com es va treballar, per exemple, el tema de la propaganda, la implicació que hi va haver dels publicistes en el seu moment. Aquesta visió una mica global i perifèrica que ens permet entendre tots els aspectes que hi ha. I de vestigis n'hi ha...
de curiosos, de sorprenents. Ara penso també, per exemple, en la Mina Canta a l'Empordà, on es va guardar part del tresor de la República abans de poder-lo treure a França. Vull dir que tenim molta varietat i molt diferent i en cada poble o en cada comarca, com et deia, és diferent perquè, clar, cada comarca va viure la guerra o va ser protagonista en un moment concret de la guerra i en moments diferents, no? No és el mateix, allò, la guerra que es va viure a la batalla de l'Ebre, aquesta guerra tan decisiva...
a l'estat primera guia de front, per exemple, com es va viure a la ciutat de Girona, que va ser un lloc de pas a l'exili, que sí que és veritat que hi va haver mombardejos, però que es va viure una guerra més des de la redeguarda, en aquest cas.
Així és, fixa't si és important publicacions com aquesta, i jo les poso en valor, perquè tu comentaves, a mi ens va sorprendre molt, per exemple, el cas del refugi antiaeri de Gran Munt, que fos sota una església, és que aquest refugi es va perdre en el temps, és a dir, la memòria, des que va acabar la guerra, es va colgar i van néixer, van anar passant generacions, aquest refugi el vam trobar com de casualitat buscant...
les fuites que hi havia d'aigua, que ningú sabia, a l'església, no en una reforma, ningú sabia cap on anava l'aigua i al final les carabanes, carabanes... Clar, és a dir, amb què vull dir amb això? Que al final, si les coses no es queden per escrit i no hi ha ningú que les vulgui preservar, la informació la vulgui passar, d'alguna forma, s'acaben perdent. I el nostre refugi és un exemple. El vam acabar trobant de casualitat, fa un temps, però ningú se'n recordava que hi havia allò allà.
Llavors, fixa't si és important el que estàs fent tu ara, de dir, escolta, per exemple, un refugi o un niu de metralladores, per exemple, que ara ens sembla que és una construcció random d'aquestes que dius, no sé què hi fa això aquí, per exemple, al mig de la platja de Santa Susana, per dir-ho una cosa, no? Correcte.
Doncs allò al seu moment es va construir perquè en un context determinat va fer falta construir aquesta infraestructura. Llavors, clar, si no acabes posant un valor i escrivint-ho i deixant-ne constància, això es perd. Les construccions s'acaben derrumbant, la gent acaba oblidant i tot això es perd. I a mi això em sembla que no ho hauríem de perdre, no?
No, evidentment que no. I a més pensa que també tot això que comentes que va passar, va passar a molts llocs, però també perquè va venir un silenci imposat durant més de 40 anys. Tots els anys de dictadura, o sigui, parlar de la guerra era un tema tabú per dues qüestions, per por i per dolor. I aleshores molts d'aquests vestigis és això, els que estaven en llocs de, per exemple, trinxeres, nius de metralladora...
tot el que tenia a veure amb el front de guerra, molts van quedar colgats pel bosc a molts llocs i no va ser fins molt més tard que es va fer un treball de recuperació. La majoria dels refugis a la ciutat de Barcelona hi ha comptabilitzats més de 1.300 refugis, dels quals visitables actualment n'hi ha 4 o 5, la majoria han quedat colgats pel temps o les condicions ja no són òptimes per poder-hi entrar amb seguretat.
Però clar, és que tot és fruit de tots aquests anys de silenci. Pensem que fins ben bé a l'any 2000 no es comença realment a fer un treball seriós de recuperació de la memòria democràtica. Per tant, es va començar tard i potser encara té sentit, no? Ara que el continuem fent, i l'any que ve farà 90 anys de l'inici de la guerra, hi ha gent que pensa, 90 anys, això ja fa molt temps...
en història un període de 90 anys. Per tant, hem de seguir fent memòria, hem de seguir recordant que hi ha aquests vestigis, una mica tornar al que et deia al principi, perquè és que necessitem fer memòria d'aquests episodis perquè no es banalitzin un temps que va portar moltes morts, molta repressió, molt dolor, i no podem permetre que això ni s'oblidi
ni es blanquegi ni s'intenti banalitzar. És importantíssima. Aquest llibre es va publicar al març del 2025 i, per tant, sí que és veritat que ja té un recorregut al final, ara que som ja al mes de novembre. M'agradaria saber, perquè, evidentment, tu aquest llibre l'has fet rodar per diferents llocs, presentant-lo i parlant amb la gent, i aquest és un tema que jo sé que cada cop que algú
presentar una publicació d'aquesta, a casa nostra ens passa. Sempre hi ha persones que, quan acaba la presentació o durant la presentació, s'acosten a l'autor o a l'autora i, ostres, mira, el meu avi, la meva àvia a casa nostra... Tot això remou moltes històries. Llavors, tu ara que ja fa uns mesos que l'estàs presentant i l'estàs apropant al públic, quin feedback tens? Què et diu la Gena?
No, la gent en general està agraïda perquè descobreixen totes aquestes guerres que ells potser no coneixien. D'una banda, la més propera, la que té a veure amb el seu municipi, amb la seva zona. Molts, evidentment, et recorden això de l'avi. Però el comentari sovint més habitual és que em diu que a casa això no se'n parlava. A casa això no se'n parlava. T'ho diuen molt. M'agrada saber del tema perquè això...
Jo vaig intentar que me'n parles l'avi, no volia. Com a molt et parlaven de la fam, de la misèria, de la postguerra, però de la guerra pròpiament costava molt. I és veritat que era fruit d'això que et deia, d'aquesta imposició del silenci que va haver d'aquesta por. Doncs jo crec que la gent ara té ganes de saber. Ara, una altra cosa que hi ha és que m'adono que quan he anat fent aquestes presentacions al llibre, que he intentat anar a com més llocs millor dels que eren protagonistes en el llibre,
Una de les qüestions que ens preocupa i que acabem parlant tots després és normalment la mitjana d'edat que hi ha en aquestes presentacions és de persones de 50, 55 en amunt o 60, no? I no hi tenim gent jove. I sempre acabem parlant tots perquè a vegades generem debat després, que és la part més divertida de les presentacions, no? Que la gent pregunti, que puguem intercanviar opinions. I la gran preocupació de tots és...
On són els joves? Per què els joves no es preocupen de la guerra? Per què no els interessa aquest tema? Què podem fer per acostar-los a la importància de fer memòria als joves? I sempre que vam creixer el tema recurrent a totes les presentacions ha sigut sempre aquest darrer.
Jo crec que aquí tenim una assignatura pendent, perquè aquesta llei del silenci sí que s'ha anat trencant, com dèiem, hi ha persones que sí que volem recordar el que va passar, però no només d'aquí, per exemple, amb el Jaume Moya...
està fent una feina interessantíssima per tal de descobrir la història de les guerres carlines, de com van afectar el nostre territori, sobretot estic parlant de la Segarra. És a dir, hi ha persones que, no només la Guerra Civil perquè tinguem alguna obsessió, sinó en general, volem recuperar tota aquesta història que ens és nostra i que ens ha portat fins al dia d'avui. Llavors jo crec que això no s'ha de perdre. Però sí que és veritat que aquest silenci de vegades costa de trencar. En el meu cas, una àvia centenària...
en cert moment de la seva vida li vaig voler preguntar. I ella em va dir, no me'n parlis d'això, no en vull parlar. Es va tancar en banda perquè era molt dolorós per ella, no?, anar a recordar tot allò. Llavors, jo sí que és veritat que crec que és importantíssim fer aquest exercici de mantenir la memòria històrica sempre amb molt respecte, també és veritat, perquè aquí també hi ha molt dolor, no?,
Sí, sí, està clar, està clar. Durant molt temps hi havia por i dolor i després molts anys dolor i això, aquesta experiència teva la tenim pràcticament tots perquè els que hem tingut interès per conèixer el nostre passat hem preguntat als avis i la majoria de respostes sempre han anat encaminada cap aquí i malauradament ara cada vegada hi ha menys gent a qui pots preguntar. Vull dir que per això a vegades també és important poder tenir publicacions
que tinguin un caràcter divulgatiu, que ens permetin acostar a aquestes realitats i recuperar els testimonis a partir de tota aquesta feina que han fet historiadors i investigadors, perquè és que, malauradament, la memòria oral ja pràcticament l'hem perduda respecte a l'episodi de la Guerra Civil. I llavors, per mi també era important poder tenir aquest recull, que sí que
És un llibre que proposa anar a descobrir aquests vestigis, que el podríem interpretar inclús pel mateix format, com una guia, per portar-la a la motxilla. Mira, vaig un cap de setmana a les Terres de l'Ebre, a veure què puc descobrir allà. Però que també li he volgut que tingués tot un context històric i un rigor històric molt important, perquè crec que no estava renyida una cosa amb l'altra, en fer-ho amb un caràcter divulgatiu, en fer-ho atractiu també visualment al llibre, amb molta fotografia...
però sobretot per mi era molt important que aquest context històric estigués molt ben explicat i molt ben referenciat. Jo crec que el tema de la imatge també és molt important en aquest llibre, sí que és veritat que també en volia parlar fesment, perquè evidentment ho comprens tot millor, quan ho pots veure, quan entens una mica com era el paisatge, com va ser la història, quan t'expliquen el context, crec que és importantíssim també la part visual, en aquest cas d'aquesta publicació, també en aquest aspecte, felicitats, perquè ho has sabut trobar, eh?
Sí, sí, ja et dic, les fotografies eren al lloc i aquelles les feies, i a part que jo penso que diuen molt, i una imatge val més que mil paraules, no sé si seria la millor frase, i més als que ens diguem al periodisme, que ens agrada molt que les paraules tinguin el seu pes, però sí que és veritat que és un complement fantàstic i que jo crec que ajuda molt, quan estàs parlant dels vestigis de qualsevol dels llocs que apareixen al llibre, doncs poder-ho veure...
Confio que també engresqui més els lectors i lectores, a dir, doncs, ostres, jo això ho vull veure també en persona, vull visitar alguns d'aquests centres d'interpretació o museus que tenim al país que ens ajuden a entendre millor com es va viure la Guerra Civil i que també són protagonistes, en aquest cas, del llibre.
Exacte, i en aquest aspecte, per exemple, coses properes al meu entorn que estic parlant, però podríem anar, per exemple, també a la Torrassa Asterri, que també hi ha nius, hi ha trinxeres també, però, per exemple, aquí a Montgall s'ha fet tot un esforç per recuperar les trinxeres, aquí a Gramunt també, el tema del refugi, del poble de gel, dels salats, tot això s'ha posat en valor, però tants i tants pobles al final que el que fan és posar en valor...
tot això que es pugui visitar sempre des del punt de vista contextualitzat. És a dir, no és una atracció turística, ni molt menys, sinó tot el contrari. És una cosa que es pot visitar, però jo crec que és un exercici per prendre consciència, més enllà d'anar a passar un rato. Jo crec que s'ha de fer una mica des d'aquest punt de vista.
Han parlat d'aquesta publicació que, com dèiem, es presentarà aquest proper dijous aquí a Gramunt. Deixem fer-ne esment, perquè ja que hi som farem una mica la prèvia, perquè com que hem parlat aquí no treu que la gent et vingui a veure tu directament. Serà la presentació a la sala de plens de l'Ajuntament de Gramunt, per tant, un lloc molt solemne per tots els agramuntins i agramuntines, el dijous dia 6 a les 7 de la tarda.
D'acord, per tant, aquí a Gramunt serà aquesta presentació. Suposo que encara el farà rodar per més llocs, no? Sí, sí, sí, la intenció, la veritat, és que porto una pila de presentacions. En què d'alguns llocs encara em ve molt de gust anar i que estic pendent de tancar-ho, però la idea és que sí, donar-li vida al llibre, sobretot poder anar als diferents llocs i parlar amb la gent, que és la part que em deia més divertida, no?, perquè...
Clar, presentar el llibre, clar, per qui l'ha escrit és un plaer, però a mi el que m'agrada sobretot és aquestes sobretaules, entre cometes, que es produeixen un cop acabem i obrim el torn de preguntes i la gent explica les seves experiències personals o les seves inquietuds, els seus dubtes.
I la veritat és que s'acaben generant un clima molt interessant perquè sí que és cert que les persones que acostumen a venir a aquesta sèrie d'aquest tipus d'actes són gent que està molt interessada i molt sensibilitzada amb el tema, no? I aleshores són gent que té coneixement i que sempre aporten continguts de valor que a mi també m'ajuden a enriquir la perspectiva que tinc, no? A partir de tot el que ja m'havien explicat, el que he pogut documentar-me o estudiar, doncs el fet de poder anar incorporant aquestes reflexions personals de la gent, doncs encara m'ajuda més a
a dibuixar una mica millor tot aquest context al voltant del que va significar la Guerra Civil. Perfecte, doncs t'anirem seguint. Di també, sempre aprofitem els últims minutes d'aquesta entrevista, d'aquestes entrevistes del Som al que llegim, perquè ens agrada conèixer l'obra, però també l'autor. De vegades jo crec que és important posar-ho tot en context. En el teu cas, hem comentat que tu ets periodista, a part d'autora,
d'aquest llibre, col·labores amb diferents mitjans de comunicació, per exemple, el diari Ara, a la qual escrius principalment reportatges vinculats a actius patrimonials, turístics, i també articles centrats en estils de vida, viatges, etc. També ets autora del llibre El patrimoni UNESCO a Catalunya, també publicat per Viena Edicions, el 2023, i ets coautora, juntament amb Jordi Bess Lozano, del llibre La Catalunya dels artistes, també publicat per Viena Edicions. Per tant, veiem que aquest tipus de publicacions en les quals tu
fas una mirada general sobre un tema per tal de posar-hi valor, per exemple, el patrimoni UNESCO Catalunya, a tu són l'estil de publicacions que se't donen bé, que et vols impulsar. Bé, m'agrada molt treballar. Crec que hem de ser conscients del ric patrimoni que tenim de tot tipus a casa nostra, el patrimoni cultural, i la veritat és que treballar aquests temes em permet a mi descobrir-lo, per tant, és el privilegi aquest que a vegades tenim els periodistes, quan tens la sort de poder escriure de coses que t'interessen, que t'agraden,
Doncs en aquest cas jo el tinc i a mi dues coses m'agraden molt aprendre, aprendre sobre tot això que tenim a prop nostre.
i sobretot m'agrada molt per Catalunya, és una de les meves grans passions i per tant aquesta feina em permet fer les dues coses, poder anar a tot arreu, descobrir aquest patrimoni que pot estar vinculat en aquest cas al que tenia el reconeixement de l'UNESCO o aquests paisatges, que en el cas de la Catalunya dels artistes amb el Jordi el que vam fer és descobrir paisatges catalans, paisatges, llocs i indrets que havien inspirat artistes tant espanyols, catalans com sobretot internacionals.
I la voluntat és una mica aquesta, que prenguem consciència de tota la riquesa cultural i patrimonial que tenim al país. I a partir d'aquí, el fet de poder traslladar aquesta feina prèvia periodística després amb aquests llibres, doncs la veritat és que també tinc molta sort i és afortunat, perquè és una manera de donar-li una segona vida
a tota aquesta primera feina periodística, que a vegades sovint tu bé sabràs que fas una entrevista o escrius un article i té com una caducitat molt ràpida. Molt curta, sí. El fet de poder-ho traslladar en aquest cas a un llibre que quedi imprès sobre paper i que hi hagi qui el dugui a la motxilla per descobrir un nou indret o tenir una nova perspectiva sobre un espai conegut, doncs la veritat és que
és el que a mi em fa feliç i em dóna satisfacció, en aquest cas, a nivell professional i personal. A mi em sembla perfecte, evidentment, per exemple, jo com a periodista d'una ràdio local, m'agrada moltíssim això que comentes, no?, si sempre acabes aprenent i acabes obrint una mica la ment a conèixer moltes realitats diferents, no només la teva, no?, i això crec que és una oportunitat boníssima, i a més, jo als periodistes d'un mitjà local tinc com molt incorporat al meu ADN que jo he de fer territori des del meu mitjà de comunicació, un explicant el que passa, no?,
però l'altre també posant en valor tot allò que es fa aquí i des d'aquí. I en aquest cas, el nostre territori també està reflexat al teu llibre i és per això que avui n'hem volgut parlar. Jo convido a tots els oients d'agafar la publicació i fer com has comentat abans, agafar vestigis d'una guerra civil i anar als llocs a visitar-los in situ amb el llibre a la mà per tal de llegir el que tu ens comentes però també veure-ho i viure-ho.
directament. Jo crec que aquest és un exercici que pot ser molt i molt interessant, la veritat. Doncs sí, la veritat és que em sembla una proposta fantàstica i t'agraeixo que ho comentis i encantada estic de venir de nou a Gramunt. Vaig venir a presentar-lo pel Patrimoni UNESCO a Catalunya, el llibre on a Gramunt també tenia...
amb el llibre de Catalunya dels artistes, perdona, on tenia presència el Guino Bart i vam estar a l'espai Guino Bart presentant-lo. Per tant, ara serà un plaer tornar-hi de nou en aquest cas a l'Ajuntament. Perfecte, doncs aquí t'esperem, Aure. Moltíssimes gràcies i endavant amb aquesta fina. No sé si tens alguna coseta més ja entre mans que es pugui avançar o de moment amb això ens quedem. Bé, estem treballant amb un nou llibre que tornarà a barrejar, en aquest cas, País, Patrimoni,
I en aquest cas les figures femenines que han sigut destacades a la història i que confio que ben aviat el puguem tenir en marxa. Doncs m'interessa, m'interessa molt. Estarem en contacte, si et sembla bé, d'acord? Molt bé, moltíssimes gràcies. A tu una abraçada molt gran, merci. Fins aviat. Aquí a l'oest.
Sabies que... La radioactivitat sembla una cosa que només podem experimentar quan estem en centrals nuclears, però hi ha moltes coses que ens envolten que la produeixen. Els plàtans contenen una quantitat de potassi 40, que és radioactiu, suficient perquè algunes vegades grans carregaments disparin els detectors de radiació dels ports.
Els científics nuclears, fins i tot, han creat una mitjana informal de la radioactivitat quotidiana anomenada dosi equivalent a un plàtan. Però caldria menjar 20 milions de plàtans per induir un síndrome d'irradiació i 80 per morir segur. Estàs escoltant aquí a l'oest.
Lleida Natura, l'espai dels tresors medioambientals de casa. En Francesc Balanyà, 2A1 Lleida Ràdio.
Doncs som-hi, acabem aquí al OES d'aquest dimarts amb aquesta secció de Natura, en què, com us dèiem al sumari, el que farem avui és repassar moltes cosetes d'actualitat amb el nostre col·laborador d'enguany, amb un Lluís Culleré, que a més a més és tècnic de fauna de Mas de Melons, que suposo que em tocarà el rebre, perquè encara no he anat a fer el fototrampeig.
Però jo amb un somriure saludo. Què tal? Com estàs? Bona tarda. No et perdonem, no et perdonem. No et perdonem, però guardem les càmeres posades. Jo ho volia fer la setmana vinent, però clar, no sé quina excusa m'has ficat de la setmana vinent. Una excusa amb el pagador. Seré fora, seré fora. Seré fora, seré fora.
Va, Gamberro, explica el que te va veure amb això de la natura. Bueno, anem a Brasil a portar, bueno, a fer una mica de ruta turística amb uns amics i a fer un parell de projectes, a veure com aniran, de seguiment de poblacions d'aguilarpia, jaguar i...
Alguna cosa més també interessant. Home, això és interessant. Aquest seguiment el feu vosaltres per plaer o embarcats entre algun projecte? El del jaguar està en un projecte, s'han de traslocar dos animals que estan portant alguna mica de problemes amb explotacions ramaderes.
i s'han de capturar dotats de GPS i traslocar-los amb zones on no hi hagi conflicte. Espero que no sigui aquesta l'última secció que fem amb tu. S'ha d'agafar ja guards i moure'ls... Home, hi ha hagut algun susto... Que clar, vull dir que és un dels animals perillosos. Delitzem molta sort, segur que... Si et diuen el tard s'han de posar-les per alguna cosa, però... Qui ho diu?
Ho dic amb broma. De fet, ara quan ens esteu escoltant, hem gravat abans perquè precisament el Lluís marxa, però també per donar fe de com viu la natura el Lluís, que creui el tollet que tenim al mig, el xarco que diu en castellà, per fer aquestes coses, doncs també diu molt. I suposo que una experiència que ha de ser brutal també, una més, per la teva motxilla.
Home, són projectes que enamoren. Només de preparar-los, de pactar-los, de treballar amb la preparació, et fiquen la pell de gallina perquè realment, a part de disfrutar la natura, de fer censos, de seguir com a hobby,
Jo crec que els que ens dediquem a això hem de col·laborar i intentar pal·liar amb tota mesura possible quan hi ha afectacions en negocis o en la vida humana.
Sí, perquè després es genera, i no cal anar-nos a l'altra punta del món per veure-ho, viure-ho i exemplificar-ho, doncs aquell debat social en què quan hi ha animals humans pel mig, com que ells no poden dir la seva, moltes vegades no els toca el rebre. Això em va perfecte, el que no poden dir la seva, perquè moltes vegades són creances sense fundament de cap tipus. Els atacs de llop a persones...
no hi ha cap atac de llop, en canvi apareix el primer llop aquí a l'Aragó i diuen, ara se ha llevado no sé quantes ovejas, no tardaran en llevarse a los niños de los pueblos. Hòstia... Això s'ha arribat a dir ara, de veritat? Sí, sí, bueno, això es va dir quan va arribar el primer llop a Monegros. Però això ho diu gent a xarxes friqui o...? No, no, hi havia un pòster, una xarra en el pabellón de no sé quin poble...
i al poster i ficà bé, perquè ara de moment se han llevado no sé quantes ovejas, no tardaran en llevarse a niños y tal.
El peligro del lobo. Ja saps que anem cada dos o tres mesos i ens quedem a fer bivac i dormint en zones de llop, acostat de zones de llop. És que sortiu un estudi que crec que és una mica... que és bastant recent, que es demostrava que de cara al llop ens tenen pànic perquè es veuen com a superdepredadors. Vull dir que no només és això, sinó...
què passa d'aquesta qüestió? que se'ls ha castigat tota la vida ara portaven 4 anys sense casals i no s'han acostumat a les persones de cap manera
I la població, em sembla que deien que havia crescut un 1% en 4 anys de tindre el llop protegit. Vull dir que tampoc. Sí, sí. Fèiem entrevista amb el president d'ASCEL, amb la secció d'animals que fem pel Lleida24.cat, que era qui aconseguia aquesta màxima protecció per al llop al nord del riu del Diu Duero, és a dir...
També aquí, que després se'n desdeia el Congrés amb una norma, mira, com pot estar a favor o no que escassi el llop, però colar-ho com a malbaratament alimentari, com se va colar... Va ser una punyalada trapera, de la dreta, o més mal. És a dir, jo, cadascú pot pensar el que vulgui, però que tocoli com a malbaratament alimentari, que es pugui tornar a matar llops, però... No tenen vergonya. De fet, crec que ara hi ha llocs on encara no s'ha començat a aplicar la normativa de poder matar els llops,
perquè els guardes no tenen clar qui és el responsable quan deroguin aquesta llei i s'espera que es derogui molt aviat de fet a Galícia em sembla que han parat la matança de llops o no l'han començat
a Cantàbria sí que l'han aplicat, a Astúries estan pendents de veure com acaba la llei aquesta, perquè realment després es podrà perseguir judicialment l'autor en concret, no el govern de la comunitat. Clar, perquè era un animal que comptava amb, no sé si era la màxima, però quasi la màxima protecció, això rebaixa, no vol dir que es pugui casar liberal vedrillo, com diuen en castellà,
sinó que sí que dote a les administracions locals capacitats, per dir, nosaltres aquí volem actuar, volem matar, i sabem que això va per barris. A Cantàbria se n'ha encarregat la meitat, tenien 41 bufos, i se n'ha encarregat 20 i escaig. Sí, sí, jo ja, de les manades que estic, que vaig a veure ja de tant en tant, n'han mort uns quants.
Ignacio Martínez, que era aquest president de l'Associació en Defensa del Llop, de l'Associació en Defensa i Estudi del Llop Ibéric, que a més passa una cosa, perquè fèiem una entrevista quan portem ja cert temps
amb aquest nivell de protecció que dèiem, no quan se'n va decidir el govern central colant-ho per la porta del darrere, com dèiem, amb aquesta llei de sobirania alimentària, que passava una cosa que no havia passat a cap lloc del món, que era que, notaven que quan se protegia el llop, doncs tendeixia a expandir-se, perquè necessitava espais molt grans, van bermanades, són molt territorials, i que aquí, entre Aragó i Catalunya, deia literalment, hi ha un telon de hierro molt sospetxoso. Sí.
I jo li vaig dir, home, estàs a insinuar alguna cosa? Crec que era una mica més que a insinuar. Perquè si ho vols dir clarament, diu, sí, és impossible per tots els casos que hem vist al món, per la pròpia naturalesa de l'animal, que no tingueu a Catalunya llops perquè sigui d'Itàlia o sigui d'aquesta cornisa cantàbrica, que no hagin arribat.
Sí que tenim alguns exemplars, però aïllats, no pas manades. I deia això nítidament al programa, no se n'amagava, en fi. No, no, i el telon és Rioja i País Basc. Allà el reben a tiros i no podrà creuar el llop ibèric, de moment no ha pogut creuar fins aquí.
I seguim amb més, perquè comentarem diverses notícies fins que el temps ens ho permeti, parlant de rebre tiros, doncs també se podrà rebre tiros, la cabra salvatge, és una notícia que coneixem fa poques setmanes, aquesta espècie que tenim als Pirineus, no només,
Però qui no es podia caçar, que en tenim poques, ja resulta que es pot caçar. Recordem que el Muflor, per exemple, també és un de la família, era una espècie que era de fora, que va arribar aquí per ser precisament caçada, es va alliberar per això fa molt temps, centenars d'anys diria ja,
i que és un negoci molt lucratiu. Ens explicava precisament també un tècnic de fauna que ens sap molt sobre aquest animal i que per matar un... En el cas del muflor, cabres salvatges no sé com en la història, però que a més em sotava que no sé si li costava 1.000 euros a la persona per caçar un muflor. Jo crec que la cabra sortirà més cara encara. És més escassa. Aquí depèn de... És com l'erefant que va matar el rei, normalment cobren 60.000 euros.
Depèn del valor que hi donin. I la cabra ara mateix s'està expandint a diversos llocs. Aquí a Montserrat, per exemple, parlant amb tècnics de Montserrat, amb anellaments de Falcó Peregrí i tal, que em deien que...
que s'hauria de caçar perquè no hi ha prou habitat ni prou menjar per les cabres que hi ha. O sigui, van calcular que Montserrat podia... I no es poden traslocar a altres jocs? Pregunto, segurament sentit això els tècnics és que ells en saben. Sí que es podria, el que passa és que has de mirar on les portes, per què van desaparèixer d'on les portes i primer subsanar el que les va fer desaparèixer.
preparar el territori, clar, no és tan fàcil, no és canviar llocs. I després també que hi ha aquesta... Especulo, eh?, si no estàs d'acord, Lluís, m'ho dius, però que amb allò que dèiem que els animals no poden dir la seva i els humans hi poden bramar molt, i això té conseqüències polítiques, cal recordar que l'expansió de sars ungulats al nostre país, que a Virols no ho sabem prou bé, però està passant amb servos, està passant amb daines,
generen molta crispació, especialment del primer sector, que els solsorells ho estem vivint amb una altra densitat, que sí es nota als conreus, i dir-li a algú que li portis més ongolats, el millor perquè la gent veu el mateix animal.
És igual que mengi coses diferents i que tingui casuístiques diferents. Suposo que no ha de ser fàcil políticament, que és molt trist. No, gestionar-ho és molt difícil perquè tens un cost en vots molt car. I jo suposo que al final no s'escolten els científics
perquè això els pot costar molts vots i la cosa funciona així. Amb la llei animalista passat a nivell de tot Espanya, després en parlarem dels animals de companyia, que surten molt cares aprovar lleis que afavoreixen la fauna salvatge però que van en contra
de gats feralts o de colònies. Absolutament. Ho apuntaves just, doncs ens hi posem... Clar, s'està treballant, aquesta és la teoria, veurem si acaba passant, però s'està treballant una normativa que especifiqui quins animals la companyia pots tindre, de forma planera. La llista positiva. Exacte, i li diem llista positiva.
Per què? Què canvia? Si m'equivoco, perquè em parlava fa temps... Canvia tot. M'ajudes, eh? Però fins al moment de... Tu aquesta espècie no la pots tindre, d'acord? Deien que estàvem prohibides. Què passa? Que hi ha tantes espècies al món que la llista hagués sigut inacabable. La tortuga florida, per exemple, la trachemis escripta, es va prohibir la comercialització. Però és que hi ha 20 tortugues de la família...
Va ser el primer animal en què Europa, Europa, ja no va ser l'estat espanyol, va prohibir la seva importació de la tortuga a Florida. Per què? Perquè tots de petits, i un servidor també, li tenia la tortugueta, que pensava que no passava res, que hi havia un negoci, un business darrere molt gran, perquè comprava la tortugueta, aquell terrell tan horrible amb aquella palmena de plàstic, el menjar, etcètera, etcètera. Això ho van prohibir per tot... On acabaven aquelles tortugueses?
I, de fet, el problema el seguim tenint avui, que els hi preguntin a la gent del CRARC, el Centre de Recuperació d'Amfíbies i Ràptils de Catalunya, que només hi ha aquests tortugues de Florida. A l'ICAN vam estar a Santa Pola, al Centre de Fauna, amb un amic meu, Sergio, que tenien com unes 3.800 tortugues en un estany. I vaig dir, però no es poden sacrificar, perquè...
s'han de sacrificar com a espècie invasora per molt que ens dolgui per l'individu. Hem de mirar
per tota la resta d'espècies. Hem de tindre una visió més general. I sí, però de moment les mantenim aquí, esperant que algú s'hi posi, que algú tingui el valor de dir, ei, doncs, vamos, i jo me'n faig responsable, perquè si no, clar, tothom et porta la seva tortugueta i tothom no. I sap greu, però és que no es poden tindre 3.000 tortugues en una instal·lació. És que primer per sanitat.
I per elles mateixes, que acaben tenint malalties aquí. Hi havia un focus de malalties i de fons impressionant. I deia que això, que Europa havia prohibit per tot aquest mal que qui més qui menys coneix el medi natural, perquè això també, entre altres coses, desplaça espècies nostres, tortugues de riró, tortugues d'estany, tenim greus problemes. Sí, sí.
Però, com que això era un negoci, i qui fa negoci vol seguir-lo fent, com deia Lluís quasi de passada, perquè m'agradaria trobar-ho per recordar-nos-hi, es portava una altra superespècie, fins i tot crec que se n'habilitava una per generar, com una espècie nova, a efectes de textos legals, que era la que podíem prohibir perquè era... Que era la tortuga de Califòrnia. Que, a més, manda huevos, disculpeu perquè és un horari protegit,
que és la de Florida, però perquè no ens confoquen gaire, tenim la de California. Després la d'anteojos amarillos, que són molt més boniques que aquelles. Són supespècies de la mateixa. Són supespècies de la mateixa i que per tant no frenen el problema. Com el frenem? Doncs perquè no ens facin aquestes jugades, que ja hem sofert, ja he sofert sobretot en l'Ester Habitat,
Doncs ho fem al revés. Només es pot tenir com animal de companyia els que estiguin amb aquesta llista. Això és la idea, no? La teoria. Home, la idea no és dolenta. El que passa, jo també, no entrarem amb altres... Estem parlant de mascotes, de moment, i mascotes entenem que és el que té la gent a casa per diversió.
Cariño i tal. Clar, tindre un caiman o... no sé. Sí, sí. Tindre un tigre o un leopard. Mira, amb un dels caimans que hi ha al Clark i arribava allà, un senyor se'l va comprar a València, Poray, comunitat valenciana, i la persona que el duia ens explicava que el va ficar en una habitació, va anar creixent i que obria una mica la porta, tirava una mica i menja i tancava.
Por bèstia. I sabem que es va trobar cocodrils al Llobregat, que va ser una notícia molt cèlebre, que per sona encara aquesta por bèstia està viva al calc, però que evidentment no és el que ha de ser.
Sí, no, no. Ara es poden utilitzar quatre individus puntuals per educació ambiental. Però quatre individus puntuals per ensenyar com no es fan les coses. Però mira, amb això també, que són més papistes que el Papa, el zoo del Pirinau tenia una problemàtica immensa que els volíem tancar la paret fa tres anys. La gent que els segueix a deixar-se sabrà de què parlem, perquè vam fer molt el ximari, perquè els deia que es tractaven com si fossin un circ
per ensenyar animals. Precisament els ensenyem perquè són animals que no volem matar perquè tenen dret a viure, perquè ens en podem fer càrrec, ho fem amb recursos propis i, per tant, aquesta tasca de pedagogia, veient-los en primera persona, doncs ha de servir perquè no passin aquestes coses. Doncs fins i tot els que estan vetllant, a vegades les normatives són d'aquest punt de contradicció. Sí, bueno, també, a veure, els dos Pirineus és un negoci i s'ha de mantindre, vull dir, és...
s'ha d'autofinanciar perquè al principi no t'ajudes de res de la Generalitat i de l'Estat. Llavors busquem donatius i una manera de fer pena amb els animals que arriben. Jo, sincerament, com a aportació personal, mantindre una geneta cega
No sé si té gaire sentit. O criar 300 garces l'any o 400 garces l'any. No sé si té gaire sentit. Clar, el que t'ha dit la Tània Cúpers és Tània Cúpers Toba. Cúpers, no sé si la cognom.
No, no, i són responsables professionals, eh? I són responsables professionals en les persones. Deien, sí que és cert, perquè aquests animals, si els portes a algun altre lloc, la fauna autòctona, sobretot d'aquestes que n'hi ha tants i que són problemes, por senglars, per exemple, que en tenen, d'aines, que en tenen, camirols,
Diu que els maten i l'únic lloc que no ho fem és aquí hi ha alguna cosa més. Està molt bé, tindrem quatre per fer educació ambiental, però de quatre eines, quatre virols, tres senglars, el que sigui.
Però ells no ho fan per fer educació ambiental. Ells ho fan primer a favor dels animals, però ja que estan allà i que alguns hi hauran d'estar per vida, per aquesta humanització que han rebut, aprofitem per fer educació ambiental perquè no passi. Això és el que ens diuen.
No, no, no. Jo estic a favor d'això. Sí, sí. Hi ha algun, ja et dic, algun petit detall que no... Potser se'ns escape una mica de les mans, com les cria garces, per exemple. Aquí a Lleida, segons quin punt, estem baixant la població de garces o baixant la població de coloms. Les garces per danys a altres espècies perquè són depredadores de nius i amb 20 anys es va plantar
300.000 hectàrees de fruiters, no sé quantes n'hi haurà, i clar, va ser un habitat ideal per les garces. I s'han multiplicat, pot ser més del compte, perquè durant anys han faltat depredadors. I se'ls ha augmentat molt el sistema, l'habitat. I són oportunistes, mengen de tot... A part d'això, a part de regular cosetes d'enquestes, però clar, els coloms, per exemple, estem baixant la població de coloms per malalties,
Ara, per exemple, a Gallocanta també ha sortit 200 grues mortes de grip aviar. A Gallocanta, cada hivern s'ajunten 125.000 grues. Imagina't, si es transmet la grip aviar a totes les grulles de Gallocanta, ens hem quedat sense grulles a la meitat d'Europa.
Clar, i és que hi ha un problema seriós a Espanya, aquí els va tocar de refilada amb el tema de la grip aviar, això explica, per exemple, que els ous estiguin més cars, però que és un problema, no pels humans, que com va haver la primera grip aviar, es van desplomar no sé quantes ganges de pollastres, ja hi haurà problemes pels humans, però sí per, u, la ramaderia, la fauna, i per la fauna salvatge, un problema molt greu.
Ui, que ens queda un minut i encara volia parlar de dues coses més. Va, molt ràpid. Espècies invasores. Aquesta normativa que dèiem, també allò que la gent solti o avi una espècie o se li escapi, no hauria de passar tant. I que no tinguin casos com els silurs, que descobríem fa poc que es pescaven de 70 quilos a la calentació del riu Segre. Alguns ja alertàvem i quasi ens tractàvem de bojos quan dèiem que anava al riu Segre, ja parlo de fa anys, al col·legi,
i vam dir que ensenyà un psilúr pescat per dir que això ja no és tan mequinès, que està molt més amunt. Li fem el cas que li fem, la normativa catalana diu que qualsevol espècie invasora, al·lòctona, de fora, que està de l'aigua, se l'ha de matar al moment, a part no pots fer després si no estàs encenat, al moment, allò de la tinc aquí al cubo, no, al moment. Crec que Aragó, per si no ho han canviat, abans no era així,
si no m'han canviat, jo dic perquè ara estan d'arribar roja, llavors on pesquis, en quina zona, t'agafes amb una normativa o amb una altra. Si no m'han canviat, clar, amb aquestes coses no li donem gaire importància, però és una espècie que genera un impacte brutal,
I potser ara, amb una papallona del Boix, que la gent no sap què és, ara podem començar a conèixer, perquè sortia fa una setmaneta, amb motiu d'aquesta fantàstica exposició que cada any fa l'IAI, l'Institut d'Estudis i l'Ardencs, ens deia qui ho organitzava, qui encepten de bolets, que en guany sembla que hi ha una bona temporada, excepte de Ceps,
perquè aquesta papallona del Boix s'escuspeix i que només tindria com a depredador natural, perquè és una espècie anòctona, la vespa asiàtica, que és un altre problema que tenim aquí. Per tant, de com ho fem, no? I pot ser que, clar, com que es mengen els ceps i els ceps se li importen a molta gent, ve si aquí buscarem solucions. Aquí segur que troben... S'hi posen, aquí s'hi posen. Exacte, és com el cranc blau que no arribarà mai a ser...
massa invasor perquè es pot menjar, no? I a més va car, em sembla. És una cosa... Mira, ho han publicat les agents rurals en un post conjunt amb el 3CAT. Jo recordo que ho preguntava, però amb la vocació de que ens informessin. Per què no es pot pescar el cranc blau si és invasor? Si tenim aquí la normativa que diu que tota espècie de pescar-la, matar-la... Però clar, com que és tan apreciada culinàriament, clar, i que hi hagi
Interessos econòmics. Sí, i destinar agents rurals a vigilar que no es pesqui cranc blau quan és una espècie invasora, havent tantes altres espècies invasores que els pobres agents fan el que els diuen. No és cap crítica perquè jo em tanco el barret amb la feina que van.
Però em va semblar a mi, no sé, que no tenia cap mena de sentit. Contradictor. Perquè, ostres, és una empresa culinarament fantàstica. Amb el visor europeu, amb el visor americà hem tardat molt. L'altre dia em va creuar un per a carreteres. Anem tard, ja. L'altre dia vaig trobar jo un turó pujant a Cantàbria. Ah, a Cantàbria. A Cantàbria. Vaig parar a plorar un rato.
Seria com la fura que tenim, l'Urón, que ja coneixem aquí, que a Raïman Natura se n'han posat, que he preguntat sobre el seguiment i es veu que costa molt perquè perden els GPS, se'ls cauen... Bé, jo vaig tenir una fura, eh? Jo també. I tots els trajes que li havia de col·locar se'ls treia. Llavors he de pensar, normal que se traguin els cacharros, perquè són escapistes professionals. S'hi posa cascabells per posar-los als caus i moltes vegades surten sense cascabell o...
Però bé, el cascabell ja has de posar i treure'l quan està caçant. No, quan està caçant, no, en cap moment. No pot portar... És un netar recte, no pot portar un collar... No, no, no, jo quan anàvem a passejar, perquè jo anàvem a passejar amb la fura...
Ai, que se'ns ha passat molt ràpid això, i que tardarem a veure el Lluís, si és que el tornem a veure perquè se'n va agafar... Que eren jaguars, has dit? Jaguars. Jaguars, eh? Per tant, no sé si acomiadar-lo per sempre en aquesta situació. No, home, home, no. Anirà a la mar de bé. Cuidarem les urpes, tapen la llogular, i aquestes coses que es fan quan un va buscar jaguars, eh? Ficaré un buf ben ampli. No, però sí, fora conya, sí que diríem que gaudissis molt, que vagis molt bé, que donis aquest necessari cop de mà, i no sé si dir-te que ens ho expliquis a la tornada, perquè faria... Un, un.
Doncs ens ho notem. Moltes gràcies i bon viatge. Moltes gràcies. Doncs ja tenim cara que torni el Lluís, que torna a fer seccions com aquestes de proximitat, parlant en aquest cas de natura, però ja sé que aquí a l'OES parlant del que sigui, mentre sigui de proximitat. Demà hi tornem a la mateixa hora. Fins llavors.
A mi m'ho pots explicar. Et veig molt riallera últimament. T'has enamorat, no? Encara millor i dura més. M'han arreglat les dents. He anat a la clínica dental Pedrol Mairal i ara som ric perquè estic enamorada de la vida. Doncs mira, jo també la vull una