del Papa Francesc.
Sánter, Nevi Wester, segona hora d'aquest aquí a l'oest, en què ara mateix tenim 11 graus a Trem, 11 també a Gramunt, 12 en trobem a Mollerussa, al Guaire, al Menar, al Farràs, al Besa i Rosselló, i 13 n'hi ha a Lleida al Picat i Torreferrera.
Segona hora, aquesta que necessitarem en la nostra secció de literatura on avui conversarem amb el poeta Ferran Bacardí sobre la seva última publicació anomenada Vitae Essentia, un poemari relacionat directament amb l'òpera.
I després arriba el moment de conèixer aquells pobles de les Terres de Lleida que amaguen històries, tradicions o paisatges que paga la pena de redescobrir. Avui la Júlia García marxa fins a la vall de Boí, on se celebren els 25 anys de Patrimoni Mundial de l'UNESCO.
I acabarem el programa amb la secció mediambiental d'aquest Aquí a l'OES, el Llei de Natura, que avui parla amb la delegada de Sea Overlife a Catalunya per abordar diversos aspectes de notícies mediambientals, com la mort d'ous salvatges per l'influència aviar o els permissos de caça a determinades espècies d'ànics a Catalunya. I recordeu, podeu reescoltar totes les seccions del nostre programa a la nostra pàgina web quan ho desitgeu a www.aquialoes.cat.
Si no et vols perdre el que passa al teu voltant, aquí, a l'Oest. Som el que llegim, l'espai literari d'aquí a l'Oest.
Anem pel Som el que llegim d'avui. Avui ens quedarem molt a propet d'aquí a la ràdio amb un autor concretament de la Segarra. Parlem amb Ferran Bacardí. Benvingut, molt bon dia. Gràcies, bon dia. Un cop més et tenim aquí. Afortunadament no és el primer cop que vens a la ràdio per presentar obra teva. Vas venir per presentar Claustre. Ja fa un temps d'això. I llavors ja ens vas anunciar que tenies novetats, no? I en aquest cas ja les tenim a les mans.
dir que la novetat que presentarem avui ja fa uns mesos que volta, el que ens va agafar una mica amb l'impàs d'acabar el programa de l'estiu i tot. I llavors vam dir, bueno, i ho farem amb calma perquè hi ha coses que s'han de parlar tranquil·lament i s'han de deixar reposar. Avui ens va presentar el teu nou poemari que porta per títol Vitae Essentia. Sí. Oi que sí? Sí. Perfecte. Vitae Essentia. Bé,
Aquest és un poemari de llarga maduració. Jo soc un gran aficionat a l'òpera. Aficionat, no és que entenca molt, però jo... Bé, i evidentment l'òpera, els llibrets d'òpera, en la majoria de casos, se sustenten sobre un vers. I la majoria d'òperes parlen de tots els aspectes de l'amor,
I em se va acudir arran d'un fet. Un dia, casualment, estava escoltant una arieta molt bonica que hi ha a les noses de Figaro, que és un xicot jove que està enamorat de la comtessa. I la comtessa està amb altres noies, amb altres senyores.
I ell s'encara a la comtessa i li diu, vosaltres que sabeu quina cosa és l'amor, i els demana ajuda, perquè ell estava enamorat d'una comtessa que hauria pogut ser la seva mare, però ell es va enamorar de la comtessa. I això em va... Aquesta és una herieta molt bonica, és Mozart, una música extraordinària, i això em va enganxar, diguem.
Hi ha una teoria que en Josep Carné la va teoritzar molt bé, que és la teoria de l'am. El fet creatiu és com si tinguessis... Vas pel món, vas per la vida, i hi ha ams. I llavors, en aquest cas va ser escoltar aquesta dieta, que l'havia sentit moltes vegades, però...
Aquell moment va ser l'am que em van agafar, un altre dia pot ser una flor, un color, una pedra, alguna cosa que et desperta la necessitat creativa. I aquí va començar tot. Llavors, clar, jo vaig voler fer un maridatge,
un maridatge de l'òpera amb la poesia. I el resultat de tot això, després de treballar-ho bastant, va sortir aquest artefacte que tenim als dits, que es diu Vita Essència. Són 24 poemes, ara en parlarem, però deixa'm dir que, perquè la gent ho tingui clar, l'estructura es repeteix en els 24 casos, 24 poemes, que és, primer fiques el fragment de l'òpera, que en aquest cas la majoria són italianes, però també hi ha alemany...
i en anglès, i en francès. Són les òperes que vaig escollir per això, i el poso amb el seu idioma original. A sota, immediatament, la traducció al català, una traducció que és bastant acurada perquè me la va ajudar a fer, i la va fer, i la va corregir una catedràtica de la Universitat Autònoma, de llengua...
anglesa i de llengua alemana, o sigui, i després jo poso el poema. El poema que a mi m'inspira. Aquí ens agafem a la teoria de l'am que comentaves, és a dir, tu al sentir l'òpera, aquests fragments d'òpera que tu ens detalles aquí, no? I a tu t'han inspirat poemes que aquests sí que són de la teva creació, eh? Sí, exactament. Diguem-ne, a la cara dreta del llibre, a la pàgina dreta, a totes les pàgines del llibre i als poemes que m'inspiren.
Si parem atenció, algunes vegades, si llegim l'àrea original, podria ser que en alguns casos ens costés d'identificar el mateix argument en el poema, què hi és, però a vegades ja és subtilment amagat, perquè bé, el poema neix i després deriva cap allà on deriva. I d'altres no, d'altres s'identifica perfectament.
Llavors, això depèn. Els poemes estan construïts amb decasíl·labs, i cada poema en té deu, i al final té un petit vers, el poema té deu versos, i al final té un petit vers, diguéssim, com a mensatge, com a conclusió, bé, vull dir, en fi, s'ha de llegir, no? I l'altre són heptasíl·labs, amb 7 síl·labes.
Perquè a mi, quan em poso a fer el poema, el poema em neix i em domina. O sigui, em surt amb 10 síl·labes i la idea de continuar i una mica...
jo vaig arrossegat pel poema. És així, és la meva manera de produir els poemes, de construir els versos. Jo crec que quan passen aquestes coses que dius, escritors que ho diuen, de dir, jo vaig començar a escriure una cosa però la història
sola, em va portar cap a llocs que jo no deia. Jo crec que això passa quan el que escrius té essència pròpia. D'alguna forma tu ho materialitzes, però neix de la teva inspiració. Sí, sí. A la pantalla tenia el fragment de l'òpera cantat. Perquè...
el gest dels cantants, gravacions que es poden trobar a YouTube, allà on sigui, el gest dels cantants també em deien coses. El llenguatge gestual també et comunica, no? I això m'ajudava a fer el poema. I jo tenia això, no? I això em va portar que quan estava en ple procés creatiu,
Òmnium Cultural i el Fòrum d'Estudis Cegarrencs, el dia 15 d'agost de l'any passat, de l'any 24, em van organitzar una mena de performance amb una església romànica de Cervera, Sant Joan de Goyat,
i vaig seleccionar 10 dels que teníem fets i els 10 vídeos. Llavors, dos rapsodes, un noi i una noia, alternativament, anaven llegint un poema i després es projectava amb una pantalla gran el...
El fragment aquest d'òpera. La performance aquesta es va titular Maridatxe d'Òpera i poesia. Maridatxe va ser el títol, es va fer un cartell i tot això.
el llibre estava al taller, encara se n'havia de fer més, s'havia de corregir, s'havia de retocar moltes coses, s'havia després fet totes les traduccions, encara va tardar temps a poder veure la llum, i va tenir molt èxit. I això, jo ho vaig proposar aquí a la biblioteca, de repetir una cosa similar,
però els d'Òmnium d'aquí a Gramunt estaven ocupats, ho havíem de fer i encara està pendent. Ho podem recuperar, eh? Això ràpid ens hi posem aquí a Gramunt, ens agradi, eh? Sí, doncs això, el dia que, aviam, el dia que es pugui, doncs això estaria bé de poder fer, perquè va tenir molt èxit i va necessitar poder 120 o 130 persones i va ser molt celebrat. En fi, una cosa que vaig estar molt content.
Ho ha de ser. De fet, jo t'ho anava a comentar, hi ha aquesta estructura del poema original, la traducció i la teva creació, una mica inspirat en el fragment de les àrees o de les opres que tu has seleccionat, però a tu anava a dir, jo crec que els oients, si a sobre busquessin això que dius, que és de fàcil trobar el fragment en concret per tal d'escoltar-lo i veure'l, jo crec que això completaria l'experiència.
Exactament. El lector això el pot practicar amb certa facilitat. Avui dia tothom tenim una tablet o un telèfon mòbil i es pot buscar, com que jo li identifico el llibre a la part esquerra, que és a l'original i amb la llengua original, es pot identificar perfectament i posant aquell títol en el YouTube...
surt el fragment llavors, a més està a vegades en surt el mateix fragment cantat per diferents cantants gravacions de diferents teatres però se n'escolluna i l'escoltes i llegeixes el poema i és una mena de maridatge és una mena de complement que penso que pot ser interessant la idea és aquesta
Exacte. Al principi del llibre tu també comentes o agraeixes d'alguna forma al teu amic Jacinto Reix, no? Qui d'alguna forma també va ficar una mica a la llaboreta d'aquesta idea que tu has tingut? Sí. Ell quan jo li vaig explicar el que volia fer em va animar molt.
Ell és filòleg i escriptor i ens trobem... Mira, ahir vam estar plegats a l'òpera, no? Ahir vam veure, justament vam veure les bodes de Figaro de Mozart i em va animar molt a fer-ho. I després em va fer les correccions d'estil i em va ajudar molt.
I, bé, aquest és un... Fa molts anys estàvem en una cua per entrar a un teatre a Dresden, a Alemanya, a la Saxònia,
Allà vam veure un olem de gerrante del Wagner, hi havia cua, i dos catalans vam trobar, i de seguida vam empatitzar, de seguida vam fer amistat, i ens ha adorat molt. Llavors ell és un gran erudit, és un home que és un gran aficionat a tota la música, a tota, però a l'òpera també,
i després escriu, escriu i molt, escriu en revistes i té publicats molts llibres. I com la seva vessant filològica a mi em va molt bé perquè ell a vegades utilitza expressions que es poden perfeccionar, és a dir,
No només amb aquests llibres, des que escric ell sempre m'ha anat donant un cop d'ull. Volia fer aquest esment perquè, com que tu també almenys que anés al llibre, crec que això també ho contextualitzé tot. I això ens ha portat a una verdadera amistat profunda.
I en tant en tant ens trobem amb la família seva i la meva i anem a dinar. I ja està, vull dir, és allò d'aquelles amistats que... Aquelles amistats de veritat, no? Que ens estimem molt, sí, sí. Que bonic.
Hem parlat del que podem trobar, aquests 24 versos nascuts de la inspiració de les òperes. Hem comentat d'on ve tot això, amb el Jacint una mica també darrere fons. I m'agradaria parlar d'una tercera apota molt important també per entendre i evitar essència, que és l'amor. L'amor forma part d'aquest llibre en relació a que tots els poemes parlen de l'amor. Però no només d'un amor, sinó de diferents amors. Explica'ns-ho a veure'l.
Sí, a veure, els textos de les òperes, normalment, o quasi tots, estan basats, en el fons, en l'amor. L'amor molt a prop de l'odi, l'amor que aporta venjances, l'amor i el desamor. Que és més passional, eh? I, per exemple, hi ha un poema, concretament, que parla d'una violació, per exemple, no?,
i l'amor del pare de la filla violada, vull dir l'amor paternal. Hi ha poemes que parlen d'una noia que marxa de casa, aviam si el trobo aquí, aquesta òpera. Bé, me n'aniré lluny.
És una noia que... És una òpera que es diu Lavalli, amb doble B, amb doble B baixa, que la va fer un... un músic italià, un autor italià, que es deia Catalani. Es representa poc.
Però, en canvi, hi ha una àrea que la canten totes les grans divas, que es diu aquesta event neandrolontana. Si marxo, me n'aniré ben lluny. Estava subjecte a la pressió familiar amb una magia, amb una casa al mig de les muntanyes, i la noia frissava per marxar.
Llavors canta un àrea que diu, me n'aneré ben lluny fins que el so de les campanes ja no el senta. Sentia la campana del poble i marxo ben lluny. La relació amorosa no és només la sentimental i la de fer espetonets. La relació amorosa és aquesta essència de la vida.
és l'essència de la vida, el llibre es titula així, és l'essència, l'amor és l'essència de la vida. I si mirem tots aquests poemes, és igual qualsevol, el que ningú dormi, per exemple, el de la pàgina 57, qualsevol, que ningú dormi, aquí demana que ningú dormi perquè a la matinada l'estimada,
el seu cor de gel es desfarà, eh? O sigui, es desfarà i es tornarà, bueno, en fi, acabarà bé, diguem-ne, no? Que se li disfaci el cor de gel, eh? Que ningú dorme aquesta nit de vetlla, ja que el cor de gel és a punt de fondres. La vella dama reclosa la cambra
Rumi el dubte que el cor li planteja. Haurà de caminar pels centres tèrbols, fitats per fort poder i l'amor. Grandesa. L'alba serena es desperta. La llum. La tria ja està feta. El cor diu amor. Els amants marxen amb les mans llaçades. S'alça l'alba amb el triomf de l'amor.
Tu has escoltat aquesta àrea moltes vegades, Nessum Dorme. Nessum Dorme l'hem escoltat tots. L'àrea ve dir això, ve dir això d'una altra manera, però és això. Bé, vull dir, hi ha l'àrea del pallasso que mata...
mata la seva dona per cel·lus, perquè la seva dona s'entén amb una altra i la mata, i ell amb el cor encongit ha de continuar fent riure i està plorant per dins, el ri di pallacci, eh? Doncs aquí, aquí, bueno, hi ha l'àrea feta, o bé, hi ha el poema fet, o bé trobaràs la de la Madame Butterfly
que espera que li vingui el marit d'Amèrica, que quan li arriba només ve a prendre la criatura. És un drama i ella és una dona tan enamorada que no ho pot resistir i s'hi suïcide. S'hi suïcide per amor. Vull dir, per amor al fill...
En fi, per això dic que l'essència de la vida és l'amor. L'amor ens fa humans. Totalment. Això és el que es deriva del llibre, no?
Fixa't que jo sempre he dit que l'amor és l'únic que ens endurem quan ens morim. És l'únic que ens enduiem. I l'únic que deixem aquí és l'amor que hem tingut per les persones. Jo així ho penso, eh? Llavors coincideixo totalment que ens mou i ens fa humans. Totalment d'acord. Déu-n'hi-do. Com dèiem, ja fa uns mesos que vas publicar aquest poemari. Explica'ns una mica, quin retorn has tingut? A part d'aquest maridatge que ens vas comentar... He tingut retorns molt satisfactoris.
Per exemple, aquell llibre va anar per a mans del Miquel Desclot, d'un dels grans poetes actuals, i em va enviar una carta de felicitació que em vaig posar vermell, això que no tinc edat.
Una mica, perquè la mà em va... Aquesta és una, per exemple. Una altra és que aquest poemari va anar per amants, diguéssim, de gent que fa conferències per amics del Liceu. I estan en un programa que es diu Liceu VIP, que el porten dues biblioteques a Barcelona, la biblioteca Andreu Nin i la biblioteca Clarà.
i parlen... Un dels conferenciants habituals és el que avui és el subdirector tècnic del Liceu i d'altres. Per exemple, hi havia parlat amb Pérez Treviño i el Radigales i tots aquests són crítics d'òpera. Alguns d'ells llegeixen algun d'aquests poemes en el moment que els toca i, esclar,
Em citen, no? I per mi això és una satisfacció, no? I després, d'altra gent que els ha arribat el llibre, perquè em va sortir com uns cent cinquanta exemplars o potser una mica més,
que, llavors, que l'he llegit, d'aquest llibre algú en la revista Cegarra em va fer una ressenya important, és a dir, he tingut uns feedbacks molt satisfactoris, que al final és el premi, jo no desitjo més que serveixi a la gent, que els agradi, que els sigui útil, això per mi és el més important.
Jo ja em dono per pagat amb això, no necessito ni premis ni rams de flors, no necessito això. A mi si la gent diu, ostres, que m'ha agradat, doncs ja està, contentíssim. Perfecte. Recordem, avui hem vingut a presentar, ja fa temps que roda, però sí que és veritat que nosaltres els nostres oients els volíem acostar a evitar essència, que com dèiem és aquest cinquè poemari que publiques des de les nostres terres. Moltíssimes gràcies, Ferran, sempre és un plaer parlar amb tu.
Estarem atents a aquestes novetats que ens comentes amb el de Sant Jordi. Moltes gràcies a vosaltres i estic a la vostra disposició. Gràcies. Gràcies.
Sabies que... El cos humà pot suportar tant la gana com la sed, però no tolera la falta de son de cada persona, segons ha informat el doctor Jesús Escrivà, expert en trastorns de la son. No obstant això, sabem que dormir bé i prou és vital pel benestar, mentre que si dormim poc o malament ens arrisquem a tenir problemes que van més enllà del simple cansament i que poden afectar aspectes tan importants com el rendiment escolar i laboral.
aquí a l'oest. Redescobrint-nos, l'espai que ens acosta a pobles, gent i històries amagades de les nostres terres. I avui aquestes històries que ens porta la Júlia García ens fan anar fins a la vall d'avui, que, atenció, aquest mes de novembre, està de celebració, no?,
Doncs si, Fran, avui redescobrim la Vall de Boí, que és un territori únic que enguany celebra el 25è aniversari de la declaració del seu conjunt d'Esglésies Romàniques com a patrimoni mundial per la UNESCO. Un quart de segle que es viu amb orgull, il·lusió i també amb la voluntat d'explicar un llegat que va molt més enllà de les pròpies pedres, no?
Avui tenim amb nosaltres a Sònia Bruguera, alcaldessa de la Vall de Boi, i a David Pochelo, del Centre Romànic, per a que ens expliquin com s'està vivint aquesta celebració. Aquest 25 aniversari s'està vivint amb il·lusió, i quasi te diria emoció, potser no sé si tant com la que s'hi va viure ara fa 25 anys, però sí que hi ha aquesta il·lusió, aquesta emoció per celebrar aquests 25 anys que evidentment no es compleixen cada dia.
d'aquests actes de celebració, que volem que hi participi la població local, no només els turistes i la gent que ens visita, sinó que sigui la població local la que doni aquest protagonisme. Jo crec que aquesta emoció que ells transmeten
visquent a la Vall de Boí amb aquests monuments declarats Patrimoni Mundial, és potser la part més que destacaria molt d'aquesta celebració, d'aquests 25 anys. Però per celebrar-ho i entendre-ho, també cal explicar bé què representa aquest conjunt romànic.
Perquè també és important destacar que el romànic de la Vall de Boí no s'explica per separat. Al final forma part d'un territori i d'una manera de viure que encara avui marca l'identitat de la Vall.
I aquest vincle entre patrimoni i territori també es fa evident en la manera com la vall es presenta als visitants. Respecte, descoberta i vivència són paraules que es repeteixen. Els visitants els diria que aprofiten l'oportunitat de viure la vall d'una manera única, no només amb les iglègies obertes, amb tota la població implicada, sinó que visitin la vall de Boí i que la visquen.
i que contactin amb la gent i sobretot que la gaudeixin i que s'emportin una mica la màgia aquesta que fa que la Vall de Boï sigui patrimoni mundial. És important que no són monuments aïllats, el romànic que la Vall de Boï no és un monument aïllat, sinó que formen
Que la gaudeixin, que la visquin i que la respectin, sobretot. Que aquí, a part de tenir romànic, hi ha gent que viu cada dia. Per tant, aquest respecte i aquest carinyo, jo crec que si s'emporta en això, jo crec que s'emporta en un bon record de la Vall de Boït.
I agafant una mica el que ens diu la Sònia, el David també ens diu que òbviament és un entorn que rep reconeixements i elogis, però que no seria el que és sense l'esforç al final de la seva gent. Hi ha visitants que ens diuen que visqueu molt bé, que sou uns privilegiats i que evidentment perquè ens hem estimat i cuidat tot aquest territori, també té les seves parts difícils de viure aquí dalt com a tot arreu, però és això, és l'amor, l'estima que porta a que estiguem com estem, que estiguem bé a l'actualitat. Per tant, jo demanaria això
I en aquesta celebració dels 25 anys es posa especialment el focus en un creixement equilibrat i responsable. Així ho explica l'alcaldessa.
La veritat és que buscar aquest equilibri entre el turisme i aquesta sostenibilitat, el busquem no només amb el romànic sinó amb totes les activitats que fem. En qüestió del romànic el que s'hi fa és intentar evitar aquestes saturacions, per tant potenciar aquestes visites guiades amb un aforament controlat, un aforament limitat,
i jo crec que sobretot recordant sempre aquesta importància del respecte, no només cap a les igleses sinó cap al seu entorn. Penseu que les igleses romàniques del Vall d'Ivoí van ser declarades patrimoni mundial, no sol pel seu valor arquitectònic i cultural, sinó també pel seu entorn, per la preservació del seu entorn. I això és una de les coses que crec que sempre transmetem. Jo crec que David ens dona la raó que quan fan aquestes visites guiades
Una de les moltes coses que s'expliquen també és aquest respecte no només pels temples en si, sinó pel seu entorn. I fer compaginar aquestes dues, aquesta visita amb aquest respecte per l'entorn, jo crec que és una de les coses que sempre intentem cuidar.
Per concloure una mica aquest redescobrint-nos dels 25 anys del romànic de la Vall d'Evoix com a patrimoni mundial de l'UNESCO, és fonamental destacar com aquest aniversari no només és simbòlic, sinó un moment de repensar el futur. I com ho faran? Doncs com a part de la celebració, el dissabte 22 a les 4,
A Barruera es celebra la jornada titulada La Vall de Boí, 25 anys de patrimoni mundial i reptes de futur. En aquesta sessió es debatrà una mica sobre per què la Vall és patrimoni mundial, què s'ha fet en aquestes dues dècades i mitja i quins reptes queden una mica pendents, especialment en matèria de conservació, divulgació i gestió de l'impacte de la Unesco.
I per acabar aquesta gran celebració del novembre, el diumenge 30 de novembre, és el dia exacte que fa 25 anys, tindrà lloc una gran jornada festiva on entre les 9 i la 1 hi haurà portes obertes al conjunt romànic perquè el públic pugui visitar les esglésies sense cost i a la 1 hi haurà una projecció del vídeo commemoratiu seguida d'un dinar popular.
Amb aquest aniversari, la VAI ratifica el seu model de gestió, un equilibri entre protecció del patrimoni i dinamisme social entre respecte i obertura. És una celebració que mira tant al passat com al futur i convida tothom a formar-ne part amb consciència i respecte.
Lleida Natura, l'espai dels tresors medioambientals de casa. En Francesc Balanyà, 2 a 1 Lleida Ràdio.
Doncs som-hi, en fi, amb aquest tram final, amb aquesta secció mediambiental que ja sabeu tots i totes que segueix aquest programa, que és la lineta dels ulls d'un servidor, perquè es tracten coses tan interessants com els que us ho explicava en aquest sumari amb el Gallfer, les xifres esgarrifoses que ens explicava S'Overlife. De fet, plantejava aquesta entrevista amb la seva delegada a Catalunya d'aquesta entitat mediambientalista, la Cristina Sánchez, però com que l'actualitat fa...
que parlem de grip aviar, influència aviània, com se li diu ara, amb moltes espècies mortes, doncs no oblidarem el nostre estimat Gallfer, però començarem parlant d'aquesta qüestió, però també d'altres, com els nous permisos de caça a determinades espècies d'ànecs que ha tornat a permetre la Generalitat de Catalunya. Primer el que toca és, evidentment, saludar la Cristina Sánchez. Què tal? Molt bones. Hola, bona tarda.
que moltes qüestions interessants, cadascuna d'elles més que l'anterior, i com deia, doncs anem per aquesta actualitat, perquè sí que estem en època de migracions, sabem que ja aquest confinament de les aus d'explotacions avícoles a tota Espanya, perquè hi ha un alt contagi, però que evidentment la fauna salvatge, les grues, però no només, doncs són unes afectades, no?
Doncs sí, són unes de les més afectades, perquè no només ens afecta a nosaltres. Les grues, a més, és un ocell que està en plena migració ara. Aleshores s'estan desplaçant de l'Europa del nord i central cap al sud i, per tant, estem rebent nosaltres una part d'aquests efectius que estan també malalts i que apareixen aquí. Però no només està apareixent aquí,
sinó que tenim també aparicions, ja et dic, a tot el centre d'Europa, Alemanya, França, hi ha milers i milers de grues també mortes, vull dir que realment aquest any està fent molt mal aquesta grip.
Clar, publicàvem vosaltres les dades, però com això de la gripe aviana, com que cada dia s'exentua una mica més, sembla que ja siguin molt velles, perquè són del 7 de novembre, però és que és una barbaritat que llavors dèiem que a Gallo Canta, un dels punts on s'aturen aquestes aus miradores de les grulles, doncs un miler pràcticament d'aus mortes, i ja llavors que això és una barbaritat, no? És una bestiesa.
De totes maneres, a Gallocanta hi crien milers i milers. Vull dir que un mil és molt, però ja et dic que possiblement el gruix més gran d'efectius morts no el tenim aquí, perquè aquí arriben individus malalts, però una gran part dels malalts ja no han vingut. Avui, aquest matí, jo estava llegint xifres d'Alemanya, 20.000 grues mortes, França, 10.000 com a mínim, que se sàpiga,
És a dir, que estem parlant d'unes xifres realment esfereïdores. Sí, sí. A Catalunya ja han arribat, perquè s'estimava això que arribessin més o menys a mitjans de novembre. També això del canvi climàtic, el fred i tota la pesca, doncs a vegades ho fa complicar tot de saber. No sé si tens aquesta dada, eh?
Que si han arribat grues aquí, sí, sí, ja han arribat. El que passa és que la grip aviar no només està afectant a les grues, és a dir que un dels punts on es va donar la primera alerta va ser els aigua... a nivell de la península, dic, va ser... Aigua Moix d'Ompra. Aigua Moix d'Ompra, els aigua Moix de l'Empordà amb cigonyes. Vull dir que la grip no afecta només a les grues, el que passa és que és un ocell molt gran, és molt vistós i la magnitud és brutal del que li està passant, no?
Bernats Pescaires... Però està afectant a moltes altres espècies, sí. De fet, recordo fa dos estius aquí a Lleida que al riu Segre anaven apareixent aquestes aus de bosc de ribera que anaven tenint aquesta malaltia tan contagiosa, perquè a més és una variant aquesta amb un alt nivell de contagi. Si pot ser alguna cosa? Perquè als anys, insistim, ha hagut aquest confinament total...
sabem també que alguna comunitat autònoma de l'Estat, alguna de les castelles diria que és sense gaire risc d'equivocar-me, que fa dues setmanes no tenien plans de contingència, és a dir, no tenien els protocols de com actuar pel que fa a les granges, però no sé si, deixant de banda, insisteixo, aquests plans de contingència per granges amb l'àmbit natural, doncs l'administració, les persones, hi podem fer alguna cosa.
Les persones, sí. Les persones el que hem de fer sobretot és no tocar cap animal que aparegui mort, sobretot ocells en aquest cas, en el medi natural, és no tocar-lo i avisar els agents rurals o els condotze per indicar que hi ha un cadàver. Després ja es procedirà, sobretot si veiem que no és un animal que estigui atropellat o que no és un animal que...
que ha col·licionat, però si veiem animals que sembla que d'aspectes estan bé però estan en el medi natural, avisar. Això és el que hauríem de fer la societat civil. I després el que s'està demanant també és això, que els cossos de seguretat, els responsables, en aquest cas els rurals o el cos que sigui, retirin aquests cadàverss.
perquè un dels problemes, per exemple, que va haver-hi a França és que la consigna al principi va ser deixar-los en el medi natural, però, clar, això té unes conseqüències, perquè no trenques la línia de contagi, no? I poden venir carronyaires, hi ha aigües, o sigui, els animals es van descomposant, etcètera, etcètera. Per tant, el millor és avisar els serveis rurals i ells ja activen els protocols que tenen, no?
perquè a més d'aquesta manera, si s'activen els protocols, sí que ajudes a que no s'extingui aquesta malaltia que ja està molt extesa, però també entenc que té un altre avantatge, que és dibuixar aquell mapa de saber on tenim incidències, perquè fa estar molt més amatents i alerta a determinades zones que al millor penses ara mateix que estan lliures de la malaltia,
i que et permet això, dibuixar el mapa, que és el pas previ, el coneixement, per decidir com actuem, no? Exacte. És anar veient l'evolució. Sembla ser, per l'últim que he llegit de Verlife avui, que podria ser que estiguéssim arribant ja al pic i que ja comenci la baixada de l'epidèmia, no? Però hem d'estar molt atents i, com tu deies, és molt important...
tenir molt clar el mapa en tot moment perquè és el que ens permet saber aquelles zones que pensem que grans buits en un mapa que sembla que no hi ha res, doncs poder saber si realment és que estan lliures del virus o és que no estem informant de cadàvers o d'animals que estan allà morts, no?
L'arribada del fred pot ajudar a mitigar la malaltia, és a dir, que les aus, perquè insistim, ara no anem a criminalitzar les aus migratoris, que això, com molt bé deia la Cristina Sánchez, afecta moltes més aus, però segurament, entenc, vaig especular perquè soc un profe en la matèria, però entenc que si n'hi ha menys,
les poblacions poden estar tan tapeïdes en llocs de concentració com puguin ser Aiguamolls de l'Empordà, que sí que tenen abans, o d'Alta de l'Ebre. No sé si aquesta és una mica també l'esperança que pugui passar això, o no té per què? No té res a veure? No té per què, perquè, malgrat que parlem d'unes xifres astronòmiques, com tu comentaves, per exemple, a Gaio Canta, mil grues mortes en un moment...
però és que gallocanta hibernen més de 40.000 grues, aleshores és molt, mil, però no deixa d'haver i continuar havent-hi grans concentracions, i amb el fred aquests ocells, a més, s'ajunten molt al mig de la llacuna per dormir, per evitar predadors, és a dir que l'arribada del fred no té per què limitar el que és el contacte entre els ocells ni el contagi, eh?
Però sí que és cert que en el cas de les grues, a Catalunya no tenim aquestes concentracions, és a dir, que tenim un grupet de 10, 12, 15, que es queden als aiguamolls uns dies i continuen la ruta. El que passa és que si parlem d'altres aquàtiques, ànecs, anàtides i altres ocells, sí que hi poden haver grans concentracions i, per tant, el contagi es pot donar.
El que sí que m'agradaria apuntar és que els ocells migratoris, òbviament, que són una via de transmissió o de propagació de la malaltia, però sembla ser pel que apuntaven avui des de Verlife que no és la causa, vull dir que l'origen no està en ocells migratoris,
sinó en algunes granges, perquè ja va haver-hi la persistència, l'aparició de la malaltia en granges abans que arribessin les grues, per exemple a Alemanya, que és on es van registrar els primers casgos, en grues, i per tant els animals salvatges ja tenen això, vull dir que poden o transmetre o patir també. Però com tu has dit molt bé, i t'ho agraeixo, és no criminalitzar,
a la fauna salvatge ni als ocells migratoris d'això, no? Simplement establim protocols i actuem. Entre els ocells migratoris, ara si m'hi vaig amb una altra qüestió,
Tornem a tipus d'ànex, per exemple el griset, que és un dels animals que ha tornat a autoritzar el Departament d'Agricultura. El Departament d'Agricultura és? O territori? No, no, no, és amb l'Agricultura.
La seva casa, eh? Totes aquestes qüestions, per cert, que me n'oblidava, les podeu trobar perquè són dades que són molt interessants, que paga la pena, doncs, de descobrir, perquè penso que ajuden a conscienciar molt, doncs, a la pàgina de SEOverlife, eh? Hi ha la de SEOverlife, però també hi ha la de SEOverlife, guió baixcat, que, per tant, amb coses molt més centralitzades en les qüestions catalanes, eh?
I un servidor veia tantes coses importants que dèiem de parlar si ho sé amb la Cristina. I una era aquesta, que es torna a permetre la caixa del Griset, aquest tipus d'ànec, que és migrador, que el 2022 se'n van matar, bàsicament, però no només el d'Alta de l'Ebre, 2.155 exemplars, però que si sumem els següents 6 anys, doncs arribem quasi a 10.000, 9.215 exemplars morts.
I aquí agaféssim també el cas del chivec, que alguns pensàvem que era una espècie molt estesa, o és un altre ànec, molt bonic, per dir-ho així. No anem a catalogar els animals per bonics olletjos, per si els podem vol matar, però segurament per la foto mental que la gent no sàpiga quin és, doncs és aquell que té el cap rogent, que sembla molt finet, eh?
i també se li diu vermell i també se li ha permès la casa, però si no vaig errar, no n'hem sobrat de xivecs a Catalunya, no? No, de fet no n'hem sobrat i és una espècie que està en perill, o sigui, que és una espècie que està... és una espècie que està amenaçada, vull dir, en el cas del xivec. El Delta de l'Ebre feia aquesta particularitat. Sí que és cert que tots aquests ànecs que s'han autoritzat, com deies, el griset, el xivec, el quallarc
l'anaxiolador i altres, són espècies que a Catalunya les tenim catalogades com a cinegètiques, és a dir que són espècies que es poden caçar. Però això és una cosa que es va catalogar fa moltíssims anys, d'acord? Abans dels anys 80.
i que no hem revisat, malgrat que des de les entitats... Perdona, Cristina, què talla? Estan catalogades des dels anys dels 80 perquè estan dintre la mateixa llei de caça, aquesta que és preconstitucional? Sí, exacte. I aleshores nosaltres ja fa molts anys que reclamem que aquestes espècies es treguin de la llista d'espècies sinergètiques. Espècies sinergètiques vol dir que és una espècie que es pot caçar. Però, clar, estem parlant d'espècies...
que tenim poblacions cada vegada més disminuïdes, però de manera alarmant, i que aleshores no té cap sentit que a més a més es permeti la seva caçera. Aquest any hem engegat aquesta campanya, perquè això només passa en alguns vedats de caça del Delta de l'Ebre. A la resta de Catalunya no s'autoritza la seva caça,
I aleshores el que hem engegat és aquesta campanya per fer conscients a la gent i per denunciar com pot ser que un mateix govern que ha de vetllar per la conservació de la biodiversitat del seu país estigui permetent la captura o la caça, en aquest cas, d'animals que a més a més
tenen situacions de davallada constant de les seves poblacions. I pregunto per tractar d'entendre-ho, no perquè jo pensi que és així, ja em diràs si vaig retornar. Aquesta situació anòmala, entenc, amb molt risc d'equivocar-me, que deu ser degut...
que el Chebec sí que no és una espècie amb perill d'extinció o amb una població fràgil, si ho mirem amb el seu context general. De fet, a Viquipèdia l'etiqueta era major de risc mínim, però clar, si no ho territorialitza a Catalunya, la situació és una altra. I entenc, segueixo amb el meu supòsit, que com que així amb l'ample d'Europa no és aquest el cas,
no és allò d'espècie protegida i per tant no acaba afectant amb aquesta llei local nostra de la caça. Seria això una mica la sincronia dels fets? Sí, venia a fer això. El que passa, totalment, és com tu comentes, però el que hem d'entendre és que tenim unes obligacions, tenim uns compromisos i un d'ells és la conservació de la nostra fauna salvatge.
amb Europa, dic, i amb la nostra pròpia ciutadania, no cal anar-nos a Europa. Aleshores, quan algunes espècies que abans tenien poblacions més grans estan en aquestes situacions de davallada constant, potser no estan en bones situacions, perquè, entre altres coses, al llarg de totes aquestes dècades, a més a més, s'han transformat els hàbitats, han perdut zones de cria o zones d'invernada,
aleshores la situació és molt més preocupant. No és el moment, potser, de continuar autoritzant aquesta casa. En tot cas, seria el moment de començar a posar les dades sobre la taula i veure realment què està passant amb aquestes espècies. Seria com aquella... Digues, digues. Perdó, però és clar, això pots fer-ho quan en un mateix departament com ha estat fins ara, fins fa un any,
la Direcció General de Caça es podia seure a parlar amb la Direcció General de Patrimoni Natural perquè estaven en el mateix departament. En el moment que, a més a més, es separen i la Direcció de Patrimoni Natural està en un departament, una conselleria, i la de Caça està en un altre, doncs passen aquestes coses, que la Caça només es mira des d'un punt de vista d'esport o d'activitat lucrativa, en aquest cas,
i el patrimoni natural va per una altra banda. I que són públiques i notòries les discrepàncies entre la vessant ambientalista del govern i la vessant, per exemple, propagesia, que a vegades tenim grans discussions en què pel mitjà precisament, qüestions com aquestes com controls de fauna, la cinturia no hi és. Això és claríssim i hi podríem ficar molts exemples.
El que passa és que aquestes espècies no estan provocant danys a l'agricultura, això m'agradaria molt remarcar-lo. No, no, perquè, per exemple, en el Delta de l'Ebre, nosaltres, que tenim una reserva natural i tenim una finca, i tenim molt contacte amb agricultors del Delta, i hi ha molts agricultors que no tenen coto de caça a les seves finques, que no estan a favor que es cassin aquestes espècies. Sí que és veritat que hi ha una dicotomia moltes vegades quan apareixen espècies
que es comporten en algunes zones gairebé com una plaga, i aleshores surt la dicotomia i com gestionem aquesta espècie, aquesta població. Però en aquest cas concret és un tema lucratiu perquè uns cotos de caça puguin cobrar a caçadors per anar allà a matar aquestes espècies.
I amb els meus pressupòsits, jo allò he preparat una mica el tema, i llegint sobre el xivec, que en conec ben poc, doncs, bé, veia una notícia, una notícia, una informació que no em sobtava, però l'he pogut agreditar, doncs que, com molts altres anaders, es barregen, una espècie amb una altra, i que, per tant, ens trobem sovint barrejats amb l'omnipresent coll verd, és aquest que els que sou de Lleida, si veieu patos, com diem, perquè no diem ànics, patos, al riu Segre, doncs,
Té molts números que sigui l'anec coll verd, perquè el mascle té el cap i el coll i el coll verd. La família ja té els colons terrosos críptics. Però, clar, si protegissin el xivec i no el coll verd, doncs no fos cas que un maltret d'un caçador fes que hagués de pagar una multa astronòmica. Jo fins i tot he arribat a pensar això. Ja. Que no vol dir que sigui encertat, eh? No ho sé. Ja, ja, ja. No ho sé, perquè saps què passa? Que és difícil...
perquè un caçador pagui una multa astronòmica, se l'ha d'enganxar disparant amb l'animal mort i la matrícula del cotxe gairebé. És a dir, has de tenir una prova que aquella persona ha disparat l'arma que ha fet mal aquell animal. I moltes vegades se'ns escapa molt aquest control perquè és pràcticament impossible en el camp. Però no és descabellat de pensar que
Òbviament, si aquestes espècies en el Delta es deixen de poder caçar, doncs hi ha gent que sí que li dispara, això està clar. I que podria tenir algun problema. I entenc que aquesta interlocució amb la Generalitat l'heu tingut, mostrant les vostres reticències, que és quasi aquest xivec, no només aquest, però per seguir amb aquest exemple, ja ho heu explicat. Jo dic perquè segurament és més flagrant que el cas del griset, entenc, pel poc que conec,
i que, per tant, haver de dir no és molt més complicat a nivell d'arguments que no pas una altra espècie. L'any 2023, ho publiqueu també vosaltres, es van caçar pràcticament 1.000 xivecs, el 1934, i només en 6 anys es va arribar a Catalunya, a veure, pràcticament només en 6 anys, ara dic la xifra, perquè és una barbaritat, només en pràcticament 6 anys...
a 6.230 individus només, insistim, només a Catalunya. Què us diu l'administració? Només el Delta. Només el Delta. És que, de fet, l'atac del Xivec ens agafa una mica plana de Lleida, però bàsicament és això, canvia Tarragona, Terresa d'Ebre... Sí. Ah, parlaves del Xivec, parlava en general de les altres. Ah, no, no, del Xivec, sí. A veure, no ens han respost encara. Hem presentat la nostra denúncia, o sigui, el nostre posicionament i exigint que s'aturi això
al Departament d'Agricultura perquè, i a més a més, ara estem preparant tot el material que demostri com està la situació d'aquestes poblacions i per què s'haurien de descatalogar com a espècies sinergètiques. Com a mínim, donar-los una moratòria. Des del nostre punt de vista, descatalogar directament. Però, com a mínim, fer una moratòria com s'ha fet amb altres espècies. I de moment no ens han donat resposta. Ja veurem
que més quines altres mesures, ara mateix el nostre advocat està mirant quines altres mesures podem proposar per tirar endavant, perquè és increïble. Com tu deies, el xivec és un ocell, és un ànec o un pato molt cridaner d'aspecte, és molt bonic i es veu molt. Però després tenim el griset, que passa molt més desapercebut, i altres espècies, com et deia, com el quallarc,
O el xiulaire, que també són espècies que estan, francament, a casa nostra, dic, eh? Estan bastant malament. A més, en el delta de l'Ebre hem d'afegir un altre aspecte, i és que en els últims anys, els camps d'arròs, la inundació invernal s'ha deixat de fer. Aleshores, ara no tenim tants individus de totes aquestes espècies invernals com teníem abans.
Hem transformat l'hàbitat, l'assequem, pensem que el Delta abans eren llacunes, després ja l'home el va transformar en grans arrossars, en 20.000 hectàrees d'arrossars. Però quan aquests arrossars, tots ells tenien la inundació invernal i a l'hivern, que no es treballava a terra, es deixava una pel·lícula d'aigua, era una superfície immensa on venien milers d'ocells a invernar.
Els últims anys, amb l'assecat aquest, que ja no es deixa l'aigua, la lámina d'aigua, doncs, clar, moltes d'aquestes espècies ja no troben hàbitat aquí per invernar, no? I, per tant, no estem parlant de la proporció de xivecs o d'altres d'aquestes espècies que es cacen. Parlar de mil xivecs ara no és el mateix que parlar de mil xivecs
fa 10 anys, perquè ens en tinguem. Absolutament. Hem tancat que està la mirada d'aigua pel tema del cargol Puma per aquesta lluita contra l'erradicació d'aquest mol·lus que tan mal fa el Delta. No tenim temps per a més. Sí, per dir, pobre Gallfer, que no n'ho he fet referència, però com que ens l'estimem molt, i crec que la Cristina també tindrà ganes de parlar-ne algun dia. Ens entrem un dia amb el cas Gallfer, perquè hi ha xifres esfareïdores. Insisteixo, els poden trobar...
el seu perfil, però com que malauradament crec que la situació no distarà gaire o no canviarà gaire en les properes setmanes, doncs si en té ganes ella o algú de ser Overlife, doncs l'abordarem àmpliament en aquest espai de literatura. Moltes gràcies, Cristina. Encantada. Molt bé, moltes gràcies a vosaltres.
I gràcies també a vosaltres per seguir-nos cada tarda en aquest magazín que fem a Set Ràdios de Lleida amb la producció de la xarxa de comunicació local de Catalunya. Demà hi tornarem amb aquesta mateixa vocació, la d'explicar territori quan passin tres minutets després de les quatre de la tarda. Fins llavors.