logo

Aquí, a l'Oest

Aquí, a l'Oest és el nostre magazín de tarda. Conduït pel Fran Balañá. Un programa fet en xarxa amb les emissores: Ràdio Ponent, Ràdio Rosselló, UA1 Lleida Ràdio, Ràdio Tremp, Alpicat Ràdio i Ràdio Sió Agramunt. Cada tarda de dilluns a divendres de 16 a 18h. Aquí, a l'Oest és el nostre magazín de tarda. Conduït pel Fran Balañá. Un programa fet en xarxa amb les emissores: Ràdio Ponent, Ràdio Rosselló, UA1 Lleida Ràdio, Ràdio Tremp, Alpicat Ràdio i Ràdio Sió Agramunt. Cada tarda de dilluns a divendres de 16 a 18h.

Transcribed podcasts: 64
Time transcribed: 1d 21h 5m 46s

Unknown channel type

This graph shows how many times the word ______ has been mentioned throughout the history of the program.

Ja tornem a ser aquí, a l'oest, el magazín que t'acompanya cada tarda de 4 a 6 a la teva ràdio local. Bones de nou, Òster. Seguim amb aquesta segona hora del programa, quan ara mateix tenim 13 graus a Gran Munt, 14 n'hi ha Trem i 15. Ara estem municipis que sempre us expliquem. Mollerussa, Almenar, Alguaire, Alferràs, Alvesa, Torreferrera, Alpicat i Lleida.
Encitarem aquesta segona hora del programa amb un Escoltem-nos que avui dedicarem a saber que és una nomofòbia. Sí, és una fòbia i està relacionada amb un objecte que tots acabem tenint a les mans en algun moment o altre del dia, el telèfon mòbil. Com sempre en parlem amb la mestra, psicòloga i treballadora social Marta Heroles.
I després d'arribar el moment de l'emprenedoria, on avui, en aquesta secció d'empremta, conversem amb una dona que ha deixat una petjada a fonda al teixit comercial i humà del picat, Ramona Massanès, qui, durant més de 35 anys, va estar al capdavant de l'agrocentre del municipi. Amb ella repassem una trajectòria feta de constàncies, servei i proximitat, però també d'anàctodes, reptes i moltes rialles.
I acabarem el programa amb un fallo tècnic on l'Ivan Oson ens proposa parlar de ressenyes que trobem a Google diferents establiments, com restaurants o gimnasos. I ja ho sabeu, podeu recuperar totes les seccions del nostre programa quan ho desitgeu a www.aquialoest.cat Aquí a l'Oest, contingut de tota mena, contingut per a tu.
Sabies que... Els triops cancriformis són uns petits crustacis que porten amb nosaltres des del Triàssic, és a dir, des de fa més de 200 milions d'anys.
Tenen una petita closca aplanada de forma ovalada que cobreix el seu cap i la part del cos on estan les seves múltiples potes. Al final d'aquesta closca té una mena de cua amb dos llargs apèndics al final. Té tres ulls, que són la raó del seu nom. Dos d'ells són compostos i el tercer és naupliar, com tenen els insectes actuals i que sol servir per ajudar-los a ubicar-se, alimentar-se i procrear.
Els ous de tríops poden romandre vius en condicions extremes, ja sigui de sequera o gelades, durant més de 20 anys fins que es donin les condicions adequades per a la seva eclosió. Aquestes condicions són tan senzilles com quilles i aigua en el lloc on estiguin enterrats o humitat suficient en el sol que perduri durant més de dos o tres dies i una temperatura ambiental de 23 graus com a mínim. Actualitzat amb Aquí a l'Oest.
Escoltem-nos amb Marta Heroles, psicòloga, treballadora social i mestra.
Anem a escoltar-nos un dia més amb la mestra psicòloga i treballadora social, Marta Aroles. Benvinguda. Gràcies. Gràcies per ser un dia més aquí. Enllaçem una mica en el capítol anterior, els capítols anteriors que vam dedicar a les pors infantils, d'acord? Perquè és un tema que preocupa molt els pares. I avui, enllaçat una mica aquest tema, però canviem una mica de l'edat en la que parlem de pors. I parlem de pors noves, no les tradicionals, que podríem tenir tothom des de fa molt temps, sinó que hi ha unes noves tipus de pors
que hem de començar a tenir en compte i a saber identificar per tal de tenir una bona salut mental. La por sabem que és necessària, però quan es desborda o quan no gestiona bé pot ser contraproduent. Parlaríem més que de por de fòbia. De fòbia. I una fòbia que potser, ara que us diré el nom, el nom no ens sonarà.
però potser val la pena que fem un exercici, un autoexercici, i pensem fins a quin punt, nosaltres també. El fet d'usar aquestes noves tecnologies, que ens aporten coses molt bones, també hi ha un risc, hi ha un perill.
i hem d'entendre de quina manera això ens pot repercutir, com deies, en la nostra salut mental. Jo començo avui aquesta sessió plantejant una pregunta. La plantejo a tu mateixa, la plantejo als oients, a qui ens estigui escoltant. Un matí sortim de casa,
tranquil·lament, com fem sempre, segurament amb presses, que és el que fem sempre tots al matí, i ens n'adonem quan ja estem lluny, a la feina, de camí, que ens han deixat el mòbil. Torno a casa. Jo torno a casa. Per què?
Perquè no, perquè és com que em falta alguna cosa. Patixo, si no tinc el mòbil. Hi ha una dependència, potser? Sí, no tant perquè l'usa totes les estones, perquè al final treballant no el pots utilitzar, sinó por a no tenir-lo i que se'n vulgui localitzar i no se'n pugui localitzar.
Amb el meu cas és aquesta, perquè al final la feina no és compatible. Estar enganxat al mòbil i treballar. I després arribes al vespre i no t'ha trucat ningú. No, però jo tornaria a casa a dia d'avui, sí. És una opció, no? És una opció i sobretot he fet aquesta pregunta i l'he plantejat perquè ens n'adonem de fins a quin punt aquesta dependència la tenim. A vegades el mòbil, el dispositiu, és una eina de treballar.
A vegades el necessitem per trucades, el necessitem per una comunicació, per una reunió, per... Tenim moltes utilitats i el necessitem també per la feina, no? Però en el cas que no el necessitem per la feina, o com tu bé dius, a la feina no l'utilitzem, per què tenim aquesta dependència? Per què tenim aquesta sensació que ens falti alguna cosa? Que estem desprotegits. A menys de mi em dóna aquesta sensació, eh? Però si ens remuntem a uns anys endarrere...
quan es començaven a utilitzar o quan no hi havia tampoc aquesta excessiva dependència, no passa bé res. No, no, no. És a dir, que ens n'adonem i que siguem conscients de com la nostra societat ha canviat i com les necessitats també han canviat, no? Aquestes necessitats noves que s'han creat. Ens hauríem de plantejar que si ens passa això, per què creiem que tenim aquesta dependència? Quins pensaments tenim durant el dia quan no tenim el mòbil?
Com tu ho has dit, no? És que potser em truquen, és que potser em volen localitzar i no em poden localitzar. Com passem al matí? Què estem fent que hi hagi el nostre abast per saber aquell mòbil si el puc anar a buscar, si no, si algú me'l pot anar a buscar, si algú em pot dir si m'ha trucat? I després és el que deia, no? Arribem al vespre i diem, ah, doncs no m'ha trucat ningú. I els whatsapps que tinc són whatsapps normals i corrents que és igual si es llegeixo avui com demà, no?
Està clar que hi ha una dependència creixent dels smartphones que ha transformat la nostra rutina, la nostra societat, el nostre dia a dia. Però això, que ens aporta coses, i no ho dubto, molt bones, també ens pot començar a generar greus problemes de salut mental i, sobretot, afectar la nostra qualitat de vida. És veritat que, com dic, hi ha aportacions molt bones de la nova tecnologia, però...
hem de començar a plantejar-nos si aquesta dependència ens pot, d'alguna manera, perjudicar la nostra rutina diària. Avui parlem de la nomofòbia, que és un trastorn, de fet ja està tipificat com a trastorn, sorgeix al segle XXI, són les noves patologies del segle XXI, i es defineix com la por a no estar en contacte amb el telèfon mòbil.
i això té una sèrie de simptomatologia, que ara en parlarem, però la nomofòbia és això, és una angoixa
i, a més, desmesurada i incontrolable, que fa patir, que provoca un patiment a la persona pel fet de no tenir-lo. De no tenir un èstic, al final, durant segles i segles i segles... No s'ha tingut i les persones han viscut i potser amb més tranquil·litat, fins i tot. El dia de l'apagada ho vam veure i molta gent va fer aquesta reflexió, és a dir, ens vam quedar sense bateria al mòbil perquè no ho podíem carregar, i vam dir, hòstia, quin silenci, que bé que s'està també un ratet desconnectant. Però tot i així...
Després vam tornar-lo a agafar, eh, la que vam poder... Exacte, però tot i així, en aquests moments en què els dispositius no funcionaven, hi havia persones que sentien precisament aquesta angoixa i que potser es van poder adonar de... doncs potser hi ha alguna cosa aquí que he de mesurar, no? Quantes hores al dia passo el mòbil? Què passa si jo no el tinc durant aquesta estona? Per tant, avui parlem d'això, de la nomofòbia, que és aquesta por a no estar en contacte amb el telèfon mòbil o amb l'esmartphone. Els dispositius els utilitzem de forma diària.
Moltes vegades com una eina de treball, moltes vegades com una eina social o de comunicació. Ara hi ha també com a informació. Em comentava un altre dia una companya, jo no llegeixo el diari, jo tota la informació que tinc la tracta les notícies, que miro pel mòbil, via Instagram, via diaris digitals, però em deia, jo comprar-me un diari, ja fa anys que no, abans sí, abans cada dia jo anava a comprar el diari, no?,
I ara vas a fer un cafè i allò d'anar a fer un cafè al matí i estar a llegir el diari del bar, doncs automàticament ho fem a través del mòbil. O tothom, evidentment. L'utilitzem per fer fotos, per moltíssimes altres coses. Tenim tota aquesta informació amb un sol clic, això a vegades ens facilita la vida, ens la fa més fàcil, i cada any augmenta el nombre de persones que tenen telèfons intel·ligents. S'estima que hi ha...
3.000 milions de persones usuaris de dispositius mòbils. Més de 3.000 milions. És molt. Ja no entraré a parlar de quines edats, no entraré a parlar de quin ús es fa del dispositiu mòbil, depèn de les edats, però està clar que cada vegada n'hi ha més. I aquest ús diari està acceptat a la nostra societat. Tant si es necessita com si no es necessita. I inclús, a vegades, els pares donen permís...
I intentem buscar una justificació per comprar un mòbil als nostres fills, quan sabem del cert que no el necessiten. Als nou anys un infant no necessita el mòbil. Però és que va sol i per si s'ha de comunicar, a vegades potser va sol i fa un trajecte de pocs metres fins a l'escola o fins a casa del veí, per si acaso. És una nova necessitat que hem generat com a societat.
A banda de tot això té, com dèiem, conseqüències molt negatives per a la salut mental. La nomofòbia és una por irracional estar sense el mòbil. Ja no dic una mica d'angoixa, ja el trastorn està tipificat com una por irracional i que la pròpia persona no pot controlar. És un trastorn que ha sortit de l'era digital, abans no hi era, perquè evidentment aquesta necessitat no hi era,
I hi ha una dependència excessiva dels dispositius mòbils, que ha impactat negativament en la salut mental i també en les relacions socials que puguem tenir. S'ha demostrat que pot causar en el desenvolupament d'altres trastorns mentals o de personalitat, problemes d'autoestima, pot afectar greument l'estabilitat emocional de les persones, especialment de la població més jove, perquè és una població més vulnerable.
i tot això té un impacte en la salut general de la persona. Pot arribar a afectar fins i tot les relacions o interaccions entre els individus, les relacions socials, produint una distància o un allunyament del món físic. Per això és important saber-ho detectar a temps, és important que fem un exercici o una autoavaluació de quantes estones estem al mòbil i de quines d'aquestes estones són necessàries i són productives.
Moltes vegades a la nit, i això és totalment contraproduent, hi ha molts estudis que s'han demostrat. Ens fiquem al mòbil, abans d'anar a dormir, mirant coses que, bé, el que vagi sortint. Fent scrolling, no? El que vagi sortint, sense cap mena de necessitat, ni de... Estem passant el temps. Abans potser dedicàvem més temps a mirar un programa de televisió,
o potser a contestar els correus, això sí que ja té una certa productivitat, no? Però quan ens posem a Instagram i anem fent, aquest fa això, aquest fa allò, anem tafanejant, a vegades ens apareixen vídeos... Hem de començar a plantejar-nos si ens hem de limitar un temps i hem de començar a plantejar-nos també quins continguts ens estan arribant i que està absorbint al nostre cervell. Per tant, quan parlem de nomofòbia...
Hem de parlar també que hi ha una simptomatologia darrere d'aquest nom, darrere d'aquest trastorn, pròpia d'aquest apoi racional a no tenir el dispositiu mòbil. Dins d'aquests símptomes trobem persones que usen regularment el telèfon mòbil i que tenen la necessitat de cada vegada augmentar més el temps. Per tant, si veiem que hi ha un increment,
que no podem estar en el temps d'ara o no el podem reduir, aquest és el primer símptoma que hem de tenir en compte. Aquí inclús potser parlaríem d'una addicció, depèn de com. Sí, sí, és que és una addicció al final, és una dependència que es crea i que genera angoixa quan no es té. Tenir dos o més dispositius, i això potser ara ho dic i sembla estrany, però hi ha persones que tenen més de dos i tres dispositius,
I porta sempre un carregador a sobre. Però dos o tres dispositius amb diferents números de telèfon? Pot ser. Pot ser. O a vegades hi ha persones també que amb el mateix nombre de telèfon... I si se m'espatlla?
Ja t'entenc. Per si de cas... Tinc aquesta altra alternativa, no? I sempre em posen una altra per si a cas. Aquí la poses absolutament irracional, no? Perquè ja no és quedar-te sense bateria que ens passi, sinó que en cas de necessitat que tinguis una altra... Ostres, això em sembla ja molt extrema. I hi ha un percentatge de població que comença ja a ser considerable i que això ho fa. I portar el carregador sempre a sobre.
Això també ho he fet jo. Si es fa puntualment, o algun dia que dius, no l'he carregat i pot ser, m'ha de durar fins a la tarda, estaré tot el dia fora, l'agafes. En aquests casos, sí. Hi ha persones que el porten sempre. I fins i tot conec algun cas que més de dos.
Per si a casa. Quin patiment, per favor. És un patiment, sí, sí. Sentir ansietat, nerviosisme davant de la idea, només de plantejar-se la idea que si pugui haver algun tipus de descuit a casa, o si me'l deixo al cotxe, o si me'l deixo a la feina...
Només de pensar en aquesta idea ja es desenvolupen tots els símptomes d'ansietat. Utilitzar contínuament el dispositiu mòbil en llocs o en situacions en les que està prohibit o en les que l'ús és perillós. L'altre dia, per exemple, ja ve al cap una persona que estava posant gasolina
I de seguida va intentar obrir la porta per treure el mòbil. Quant temps tardem a posar gasolina i tornar a pujar el cotxe? En aquests casos ho veus clar. Tardem minuts, minuts només. Però a mi ha passat a l'ascensor, que pot tardar tres plantes, per exemple, o quatre plantes. Una planta que pugés a peu, una o dos, no?
Què pot tardar? Doncs gent que treu el telèfon durant el trajecte de l'ascensor. Realment dius, és necessari? No tens ni temps, pràcticament, no? No, però gent que ho fa, no? Gent que ho fa. Després, mirar, mantenir el telèfon mòbil sempre encès, 24 hores al dia, i fins i tot dormir amb ell al llit.
Això també passa i això és totalment contraproduent perquè afecta molt, moltíssim, la qualitat del son. I perillós, perquè s'han donat casos de mòbils que mentre s'estan carregant fan puf, i això és perillós. Sempre es recomana d'apagar-lo a la nit o de posar el modi a avió, però aquestes persones que pateixen homofòbia no són capaces per aquesta dependència, per si després demà al matí no el puc tornar a posar en funcionament, per si algú em truca, per si rebeu un missatge molt important...
que realment és una cosa que s'ha creat al seu cervell. Si et sembla, podem continuar parlant a la següent sessió de més simptomatologia i també de quin tipus de teràpia podem fer perquè aquests símptomes cada vegada puguin disminuir.
I perquè la pròpia persona sigui conscient de la dependència que té. Ho reprenem al proper capítol, perquè vull parlar amb calma, perquè segurament, mentre estàvem parlant, moltes persones, com jo mateix, estàvem fent acte de consciència. La reflexió. Ho faig? Sí, no? És preocupant? Una mica ho fem tots, eh? Una mica ho fem tots.
Jo crec que fins a cert grau sí, perquè això que t'he dit de sortir de casa i no ser capaç de tirar endavant, sinó que tornar enrere, jo crec que aquí implica cert grau de dependència. Ho reconec, no? Però bé, en tot cas, jo crec que sí, que n'hem de parlar amb calma. Us rebrem el proper moment. Continuarem. Moltes gràcies. Gràcies. Vols estar al dia de tota l'activitat de les nostres terres? Segueix-nos aquí a l'oest.
Sabíais que...
T'has preguntat alguna vegada per què el cel és blau? La resposta és amb la forma en què la llum interactua amb l'atmosfera terrestre. Encara que l'aire sigui transparent, en realitat està compost per una mescla de gasos i partícules sospeses. La llum blanca del Sol està formada per una mescla de colors que es separen quan passen a través d'un prisma. Quan aquesta llum arriba a l'atmosfera, les molècules d'aire i les partícules dispersen la llum en diferents direccions.
Els colors amb longituds d'ona més curtes, com el blau i el violeta, es dispersen amb major facilitat que els colors amb longituds d'ones més llargues, com el vermell i el groc. Donat que el blau es dispersa en totes les direccions per tota l'atmosfera, els nostres ulls perceben una major quantitat de llum blava provinent del cel.
És per això que, en condicions normals, veiem el salt d'un to blau. Quan el sol surt o s'amaga, està més prop de l'horitzó, el que fa que la llum travessi una major quantitat de l'atmosfera. Això dispersa encara més el blau i el violeta, deixant predominant els tons càlids i vermells que caracteritzen els cels del capvespre.
Si t'estimes la teva terra, escolta aquí a l'oest. Avui l'empremta ens porta a una empresària que ja no està en actiu. Durant més de 35 anys va estar al capdavant de l'agrocentre del Picat, però ja s'ha jubilat. Com ens porta això de dedicar tota una vida a un negoci i haver d'encar la persiana? Avui descobrim l'empremta amb la Sabina Pedros.
Empremta, un lloc on parlarem d'emprenedoria sense filtres ni eufemismes. Ser empresari no és només un càrrec, és una aventura plena de reptes, renúncies, aprenentatge i superació. Empremta, el que a mi m'ha explicat.
Benvinguts i benvingudes a l'Empremta, on donen veu aquestes històries d'emprenedors i emprenedores que han deixat Empremta justament al nostre municipi. Avui conversem amb una dona que forma part del teixit vital del Picat, la Ramona Massanés. Ella és, o era, més ben dit, la gestora de l'agrocentre del Picat, que després de més de 35 anys de dedicació va tancar ja les portes del seu negoci el passat 31 de desembre del 2024 per gaudir, ara sí, d'una merescuda jubilació.
Avui nosaltres el que volem és repassar amb ella els inicis, també els reptes, els moments feliços i aquelles anècdotes d'una vida dedicada al comerç i també a la gent del poble. Ramona, què tal? Com estàs? Benvinguda aquí a l'enfrenta. Molt bé, gràcies, molt bé, molt bé. Gràcies per estar aquí amb nosaltres, perquè segurament ens explicaràs moltíssimes coses. 35 anys entenc que donen per molt. Sí, sí.
Per començar, d'on sorgeix el teu vincle amb això del món una mica també rural, agrícola, despatxant una botiga? Ja de petita havia aquesta inquietud o va sorgir de repent això de sobte? Va sortir així, mira, perquè els nens eren petits i vaig voler fer un canvi per cuidar-me'n d'ells. I llavors vaig agafar això, però bé, bé.
La teva família, ja els teus pares o germans, hi havia antecedents d'agafar les rendes d'un negoci o va ser de les primeres? No, són pagesos, vull dir que no, d'això res. Va ser la primera? Ho van entendre tota la família? Sí, bueno, tothom podem fer el que ens sembla bé, veus, no sé. Però a vegades això de ficar-se el que d'avant diure, ui, Lluís, vigila, vigila. No.
Vas haver de fer algun tipus d'estudi o de formació abans per entendre una mica el funcionament de la botiga? Sí, ells mateixos, els de Guissona, ells ja te fan cursets i, bueno, lo dels fitos, vull dir, vàries coses que te ho fan ells mateixos. Anaves fent cursets del que anaves venent, també? Sí, sí, vull dir, se'n cuiden ells, se'n cuidaven ells, vamos.
Quins treballs previs havies fet abans d'entrar a la grebotiga? Jo estava treballant en una fàbrica de mitges, els del Picat, el Rubio, i quan vaig plegar vaig posar això. Com van ser aquests primers moments, els primers dies? Te'n recordes el moment d'engegar?
Sí, és difícil. Quan comences una cosa és difícil. I, a més, vull dir, és una cosa que venies, doncs, piensos per animals, fitos, vull dir, coses que, clar, costa una mica, però, bueno, en poc en poc, bé. 35 anys. T'acostava també això, a més de fer els números i aquestes altres coses, que no fos simplement despatxar, perquè, clar, al final, entrar com a gestora al capdavant autònoma d'una botiga, que al final és 100% el teu treball...
què és el que més costava, què és el que menys, allò que trobes més feixuc. Sí, era molt diferent perquè llavors anava tota mà, s'havia de fer factures, s'havia de fer albarans, vull dir, era tota mà. Fins que va arribar l'ordenador, doncs bé. Però bé, ja estava acostumada, eh?
Això mateix, ara que ho has ficat aquí sobre la taula, com ha canviat el món. Ja també, suposo també, el tracte amb el client o la venda de productes. Com han canviat en aquests 35 anys? Explica'ns una mica, perquè en sou una idea. És molt diferent. Per exemple, penso, hi havia abans molt conills, però ara queda poca gent que fa això. Quatre gallines, ara... És diferent. Més que res, penso per gossos. Més animals ovèstics que animals de granja, no? Sí, sí.
Ara sí, ara és totalment diferent. I el tracte amb el client, perquè abans, clar, també hem de pensar que el municipi del Picat era més petit, no sé si la gent també tenia un tracte més pròxim, o tens clients sempre habituals durant aquests 35 anys, o que ha passat de família en família. No, no, vull dir... Bueno, és que jo també m'he venit clients de les Torres de Sanull, m'he venit clients de Torraferrera...
Tenia amb el partit, tenia el Guaire, venia de Guaire, de Rosselló, tenia bastant rocle. Molt bé, la gent molt bé, molt maja. I has notat canvi de les exigències del principi al final o el públic que tenies, els clients? No, el públic és molt bo. Estàs contenta de tots? Sí, sí, sí. Encara encara n'hi ha que me truquen. Molt bé, molt bé.
Has agafat, suposo, confiança tant en segons quines persones. Sí, sí, sí, hi ha uns clients que suposo que són molt majos i ho siguen sempre, vull dir, molt bé. Clients habituals, eh, per res, llavors, què tenies? Sí, sí, sí. El dia primer que vam obrir la porta, que vaig obrir la porta, va vindre un client que ara, pobret, ja té 90 i altres.
I l'últim dia que vaig tancar va vindre, pobra, i molt bé, molt bé, sempre, sempre, cada setmana. Que bo! Sí, sí, sí, molt bé, molt bé, però bé, tota la gent. I que bo, no?, però aquest tipus d'anècdotes també anem a preguntar alguna, ara hi ha que entreu-vos una, explica'ns alguna, també curiosa, divertida. Perquè aquest, vull dir, és el primer dia quan la porta va entrar, va comprar, i llavors és el dia quan vaig dir que ja tancava, així, l'últim dia va tornar a vindre a despedir-se, vull dir, bé, però sempre va vindre.
Què comprava aquest client, ho podem saber? Sí, penso per les gallines, conills i coses així. Tenia animals. Era pagès, era pagès. Va ser que ara era gran, però van començar a vindre els seus fills. Molt bé, molt bé.
Has tingut això també relleu generacional? És a dir, que primer venien amb els seus pares i després venien els seus fills? Sí, sí, sí. Així coneixes famílies senceres, gairebé, no? Sí, sí. Et preguntes. Més anècdotes. Va, ara que ens has tret aquesta més així entranyable. Aquesta és la primera, aquesta. Alguna més divertida o alguna també així, doncs, curiosa? No ho sé. 35 anys n'hi ha hagut uns quants. Sí, una vegada que també munt que va fer de riure. Sí.
Que va comprar un pernil i després quan la va acabar fa, ah, ja què em faig d'això? De l'os. I t'hi va vindre més l'os o què? En sèrio. No ho sé, però bueno, així amb bromes. Sí, sí. No, vull dir, no ho sé. No puc dir res. Malament. Sempre n'hi ha algun d'enquestos... Home, cada 30 de 5 anys si no tens algun una mica això toca... De aquestos així, toca... Bueno. Lo que no sona. Però bueno, això se soluciona i dixies quatre coses i ja està. Ja.
Amb 35 anys de tenen el públic, segurament tens uns dons. Sí, hi ha gent de totes maneres, vull dir, aquests que semblen que siguen molt, molt, i no res, però bueno, n'hi ha de tot. En 35 anys estic segura que t'ha passat de tot per davant, però ho recordes tot amb... Sant bé, bé, ja està.
El saludo igual. No els hi direm que no vam saludar. Des de l'inici has parlat que vas voler dedicar-te a la Grau Botiga per poder dedicar més temps als teus fills. Quants fills tens? Dos. En aquell moment quines edats tenien? Una tenia 4 anys i l'altra havia néixut fer poquet.
Vaig plegar perquè, clar, no podia, perquè allà feia hora de matí o de tarda, necessitava una persona i, bueno, i com que els de Guizó me van proposar això, ho vaig fer i ja està. Com te va sortir l'oportunitat? Perquè nosaltres hi treballàvem sempre, amb els de Guizó. Ja et coneixia, també, llavors em va sorgir l'oportunitat. Tota la gent que hi havia abans en aquell temps, tots eren amistats, tots eren una família, allò. No, no, ara és totes joves, normal, perquè els joves han de pujar, les coses.
però abans era tot coneixut i diferent. En aquell moment, t'imaginaies, en aquell primer dia que tu proposen, que hi passaries 35 anys, la teva jubilació? No. No, perquè al principi és molt pesat. Has d'esperar que la gent entri. Vull dir, costa, costa. Però bueno. Perquè abans sí que era el boca a orella, ara sí que hi ha xarxes socials i potser altres maneres de fer promoció. Però també és boca a orella. La gent diu, mira, vinc a buscar això perquè m'han dit...
Vull dir, sí, hi ha bastant d'això, ja. I ara hi havia uns clients de joves, penso pels gossets, gaters, vull dir, no ho sé, molt bé, molt bé. I ara hi havia més joventut. Ara més joventut, eh? Acabem sent més pagesos i ara el relleu generacional, per desgràcia, te'n ho direm, en el sector primari costa. És que pagesos ja no em queda, vull dir, és una mica greu això.
Coste, coste ara més. Hem passat les gallines, els conills, els pienso per animals de granja... Els animals de companyia. Que en tenim tots a casa segurament, gats i gossos. Ha començat a estar així ara, però bueno. Durant dècades, de fet ha estat referent al picat, l'agrocentre, perquè clar, no hi havia altres buitats.
I no només parlo al picat, sinó també als pobres del voltant. Quines han estat aquestes claus de l'èxit per poder aguantar 35 anys? Perquè clar, és que 35 anys són molts. Sí, paciència.
Paciència però... Paciència i fer bona cara a tothom i bueno... Passa molt pel tracte amb el client, suposo, no? Ramon, el que ens dius? Sí, sí, sí. Vull dir, has d'escoltar la gent i has de donar la raó a vegades que no cal, però bueno, i coses així. Ja està.
Perquè torni, no? Al final és una mica... No, no, i a més, vull dir, el que se diu se queda, allí ja està i... Moments complicats, va, parlem d'aquests moments que segurament en 35 anys has dit, hosti, potser he de tancar la persiana perquè no puc o no? No, no, no.
perquè ja tenia la edat i vaig tancar. Perfecte. Però durant els 35 anys hi ha hagut algun moment d'aquests més de crisi en el negoci? Perquè moltes vegades, aquí al programa de l'empremta, ha passat gent que diu els primers 5 anys vaig estar com... Ai, ai, ai, tanquem, tanquem, però després vaig veure que vaig remuntar, no? Sí, bueno, és que de principi, ja t'ho dic, de principi costa molt, costa molt.
perquè clar, la gent, fins que no ho coneix, costa. Però bé, després ja ho vas fent, i com que és una cosa que tenia a casa i feia l'horari que jo volia, i allò abans no ho sé, hauria els horaris que em van anar bé pels nens i així, després el dissabte no hauria, perquè uns s'havia d'anar a futbol, l'altre s'havia d'anar a vòlei, vull dir...
Però després ja vaig anar fent i si volia agafar una setmana de festa ho podia fer, vull dir, és que és diferent. Els avantatges de ser totalment el mateix. És que és diferent. Quins de ser els teus horaris, que per això vas d'entrar al cadà. Però també això té els seus inconvenients perquè a vegades... Home, si no orixes no fa res. No facturem. Llavors també hem de facturar una mica perquè al final un negoci és un negoci. Sí, perquè ves, un autònom...
Estàs una setmana tancada? Molt bé, però aquella setmana els gastors hi són tots. I tu no fas un duro, vull dir així, eh? No hi ha vacances pagades pels entorns, eh? No, no, no hi ha res. I si estàs de baixa no pots estar perquè has de tancar la porta. És una mica... Has agafat baixes durant aquestes 5 anys? No, no, mai, mai, perquè no he tingut temps.
Hem tingut temps d'agafar baixes. No, perquè, a veure, després de la baixa, tanques, perquè has de tancar-ho, has de fer una persona. Si et cobres una misèria de la baixa, resulta que fiques una persona que val més diners, què fas? No ho pots fer, oi això? Estaves tu sola, eh, 100%, sempre. Sí, sí, jo sola, jo sola. I els números i tot això, també ho feies tu a casa, després, o ho portaves a una persona? No, això és tot avui, això. Ah, val. No, perquè dic, si no, ja potser... No, no, no, això... A més, els de Quixonet ho enviaven tot i ens en cuidaven de tot això i...
Cap problema amb això. Els dies més difícils, llavors, parlem dels primers quants? Quins anys? Quants anys fem? Quants anys? Cinc, sis. Els primers cinc o sis anys, no? És el més complicat. Sí, perquè, claro, costa, costa. Llavors no hi havia xarxes, no hi havia res. La gent s'ho diuen a l'altre, mira, aquí el picat hi ha un guison i posa-ho.
A més d'anar a Lleida al polígono, anem aquí, però la gent, saps? Costi, costi. Els moments complicats són els 5-6 primers. Ajudes, vas rebre ajudes per part de les administracions, suposo, de l'empresa? No, res. Jo havia de pagar, els autònoms havien de pagar tots els gastos, que ja que n'hi ha molts, que si ho vulguis comptar no sé si val la pena, però bueno...
La família. La família, hi havia recolzament, aquí sí que anaven apoyant. Això sí, és important també, perquè a vegades, si a casa et diuen, escolta, que això no va bé, tanquem, al revés, et recolzava bé des de casa. I si un dia em convini tancar per alguna cosa, vull dir, em vini a ajudar, vull dir, no, vull dir bé. Tant parella com fills, vull dir, hi havia recolzament familiar. Sí, sí, vull dir, això no tenia problema.
Perquè en aquests moments difícils, també ho hem parlat moltes vegades, que també és important tindre el recolzament de la família. Home, si te digues, mira, això no funciona, s'ha de tancar. Clar, si tot el dia vas sentir, no he de tancar, he de tancar, i no he ajudat. Això no ho vaig sentir mai. Tira, endavant. I a més em deies que et venien a ajudar a la botiga, si alguna vegada no... Home, i fills parlem, o de qui parlem? L'home, els fills encara no. Els fills encara eren petits, i no hi han vingut a la botiga, els fills?
No, a jugar per allà a la bicicleta, sí. L'home que es dedicava, si ho puc saber. És pagès, és pagès. I venia també a fer d'ajudar a vendre productes, eh? Sí, és conveni, sí. I després teníem el que ens en cuidava, l'operit, veterinari, vull dir, de la casa. Un dia a la setmana, un venia un, un venia l'altre, molt bé. I tots, entre tots, ho fem tot.
Ho dèiem, eh? Els fills no s'han dedicat a la botiga. A què es dediquen els fills? Deixem-ho preguntar-te, Ramona, que ja són més grans. Un és pastisser, el de la sucreria. Que el tindrem, també, eh? Ah, sí? Molt bé, molt bé. Que han fet 17 anys, ara, de la sucreria. Sí, sí, sí, aquell va començar molt jovenet als 19 anys. Molt bé, molt bé. Sí, un pastisser, que ara el públic sí, però no té res a veure en vendre pinços. Oh, clar que no. I l'altre? I l'altre és farmacèutica. I farmacèutica. Sí. S'ha quedat al municipi, els dos?
Un silu, viu al Picat, al costat nostre. Hi ha obert negoci, de fet ha seguit el món de l'emprenedoria al Picat. I la filla? I la filla viu aquí a Lleida.
I llavors ella no, ella és farmacèutica i treballa a sanitat. No volien fer relleu generacional a la botiga? No, no hi voldria tampoc, eh, no. No? Per què? Per què no voldries? Perquè és una cosa esclava i és diferent, diferent. No, no, i a més, si no entren gent no cobres, vull dir, no ho sé, no, no. I a més, molts gastos, molts gastos, que ara te passen aquests dos de les rates, que si ara te passen lo dels fitos, i sempre paga, paga, paga, paga. No, no, no. Has preferit també que faci cadascú el seu camí? Oh, i tant.
Perquè a vegades els pares saps greu que no hi hagi que relleu realització després de tant de temps de dedicació a una botiga, a un negoci. No, no, que faig amb el seu, que és la seva vida, que jo hi fes la meva i ja està. I contenta que l'un i l'altre estan molt bé.
què és el que més t'ha agradat d'aquesta experiència? Parlem una mica d'aquests inicis complicats, però el més gratificant que és o què ha estat. Ai, ves, mira, jo m'ha agradat molt lo dels fitos, perquè aprens moltes coses. De principi se venia medicaments per animals, que també m'agradava molt, i bueno, i ara, doncs, no els penso, ves, però bueno, no, molt bé, ves, ja està bé. Això no sé com diteu.
Però amb els sitos perquè anaves aprenent, perquè anaves fent cursos sobre els sitos sanitaris. Sí, cursos, a part de cursos, que un et portava una foto amb unes fulles, que l'altre et portava una rameta, que l'altre... Per veure com afectaven els diferents. Sí, a veure el que tenien, que venien allà explicant-te, mira, tinc això que li puc ens afectar, m'agrada, això m'agrada. Ets una mica detectora de plagues i de possibles...
A la zona, eh? Si hi havia alguna plaga, ja ho sabia. Sí, sí, sí. M'agradava molt això. Tot això m'agrada molt.
Com vas viure, parlem ara ja del moment de tancar, com vas viure aquell moment de dir, se va tancar, va arribar en aquest moment en què hauré de tancar ja la persiana per sempre? Sí, doncs m'he va sàpigar una mica greu per la gent, vull dir, sí, perquè veus la gent, doncs molt bé, i fes la xerradeta, última cosa, a l'altre em preguntava una altra, vull dir, molt bé, molt bé. Però això, però bueno, ja està. No els trobo tots pel carrer.
Però clar, de passar 25 anys de la teva vida, anant a obrir la persiana i tancar-la de l'agrocentre... Sí, l'obligació aquesta, l'obligació, a les 9 de matí a lli, a les 9 de tancar, a les 5 a obrir, vull dir, l'obligació... Però és el que trobes en falta, eh? És la rutina de... Sí, la rutina, perquè són molts anys de rutina, i llavors te quedes que no saps què fer en aquell moment. Jo al gener m'ha quedat festes, però pensava que no s'acabava mai.
Imagina't, eh? T'has adaptat ja ara a la jubilació que ja portes d'any de ve, gairebé un any, encara no jubilada. Sí, però bueno, em vaig apuntar coses, l'associació de dones, i la tarda guardo el net, que m'agrada molt. És una monada. Quant és el teu net, el petit? Tres anys. Tres anys, eh? I molt bé. Ja passo el dia, eh?
Ah, però trobes a faltar el fer alguna cosa, no? Estàs dient? Sí, sí, sí. Però la processió de dones i possiblement te vas apuntant a més coses, no? Sí, sí. Tens alguna pendent, això de dir, sempre m'hauria agradat fer això i no he tingut temps? I ho faràs ara, pot ser, Ramon? No, no, això amb el temps ja ho veurem. Ara vaig a Hadou i anem a caminar, una colleta al matí. Ara, de moment, això. Perfecte. Després, aquí davant, algun viatget, alguna cosa. Però no ho sé. Tal com vingo, s'ha de fer el dia a dia.
Així t'estàs adaptant encara aquest ritme de jubilació, eh? Sí, sí. Llavors el teu temps lliure ara, lliure perquè és lliure del 100%, el dediquem a cuidar els nets, en aquest cas a la família a la tarda sobretot, i als matins el dediques més a tu a fer vida social al poble. Sí, sí, en principi. Sí, bé, la feina de casa, segons tot el que s'ha de fer. Va ser que en ves net tan aviat, doncs ja ho fem més tard. I ja està.
Ara ja estem acabant, fem una mica de retrospectiva, si et sembla, mirant enrere en aquests 35 anys del que diries que te'n saps més orgullosa de tu, del que has fet per l'agrocentre o del que has fet per tu personalment.
No ho sé, jo ho tracto amb la gent, que m'hi venia a tots bé. Ets orgullós de dir, he fet bé això, sé que he tractat bé a la gent, pot ser que ets durs. Em sembla que sí, és el que més m'agrada, perquè ja t'ho dic, hi ha gent que és molt bona gent, i això que t'expliquen i que t'ensenyen, mira, tinc això, les floretes, tinc allò no sé què, vull dir...
És el que més agradava i per tant pregunto l'orgull de dir, això ho he fet bé jo, allò de dir, em sento orgullosa. Em sembla que sí. No, però nosaltres ho sabem personalment el que fem bé i el que no. Si parem a pensar una mica cadascú jo crec que sabem més o menys el que fem bé i el que no.
Ah, no, i després vull dir que, per exemple, un gosset, doncs, mira, veus aquest jovenet, què li puc donar? Doncs això, les gallines, mira, no sé què, doncs veus, donar què et penso, que és cereal, no sé, veus, jo què sé, coses així, no sé. Aconsellar, també, no? T'agrada veure el fet de poder aconsellar. Tot això m'agrada, és que m'agrada, és que m'agrada, sí, m'agrada.
Doncs Ramona, al final et demano un consell, després d'estar 35 anys al capdavant d'un negoci, què li diem als futurs emprenedors o emprenedores que avui dia vulguin començar un negoci? Quins consells donaries? Si als teus fills ja has donat consells perquè... A la persona, vull dir, ha d'agradar. Un ha de fer el que li agrada, sigo el que sigo. Li agrada allò, doncs que tira endavant. Va bé, doncs ole. No va bé, doncs se canvia. Ja està. És que s'ha de fer així.
A gaudir, eh? Encara que siguin aquí treballant. És que s'ha de fer a gust les coses.
S'ha de fer gust. Per què una persona la faràs estudiar de no sé què i a ella no li agradarà? Doncs no. Ha de fer el que li agrada. Que se sinta bé i feliç. I més en un negoci. Clar, i tant. N'hi ha de menys autònom. Que és el pitjor que hi ha. Moltíssimes gràcies, Ramona, per estar aquí i explicar-nos tota aquesta aventura de 35 anys que ha estat al capdavant de l'agrocentre del Picat. Moltes gràcies. Molt bé. A tu també.
Si no et vols perdre el que passa al teu voltant, aquí, a l'oest. Lo fallo tècnic. L'espai que obre els micros al nostre tècnic de so.
Doncs som-hi, ens hi posem amb aquest fallo tècnic on el responsable d'aquest espai, l'Ivan Oson, mai ens deixa indiferents, ha passat triat temes, i jo a vegades penso, què li passa pel cap per triar aquests temes? Ivan Oson, com anem? Doncs molt bé, doncs mira, el que se'm passava pel cap és que, bàsicament, havia d'anar a fer unes gestions a l'agència tributària. Ui. I volia buscar el número de telèfon perquè tenia alguns dubtes, d'acord? Llavors, fas allò que fas a Google, doncs busques, no? Serà l'agència tributària a Lleida, vas a buscar el telèfon i...
te trobes en l'apartat de les ressenyes. Això és una cosa real, que podeu anar... Evidentment, totes les que llegirem avui són reals, però això és una real que podeu trobar a la seu de l'Agència Tributària a Lleida. La ressenya té 5 estrelles i comença amb... I hasta encontré funcionàries hermoses.
Mala mena, eh. Bueno... No fa bona pinta, pero yo les diré igual, ¿vale? El jueves 26 fui a la delegación de Hacienda de Lleida para ver si tenía suerte y podía hacer la declaración de la renta 2024.
Mi experiencia en gestiones burocráticas siempre ha sido frustrante, o casi siempre. Pese a relatar hechos literalmente, la burocracia es incuestionable e intocable. Entré en la delegación temiendo un tratamiento globalmente cutre, al que estaba acostumbrado, muy acostumbrado. Pues no, todo lo contrario. Fue absolutamente increíble. Ojo, al tanto, ¿eh? En la mesa 38 me atendió una señora que parecía más un ángel que una empleada del Estado.
Incluso siguió las torpes wasas que utilizó para rebajar la tensión que allí no había. Todo amabilidad, paciencia, proximidad, eficacia y un código ético impecable. Realmente estas palabras...
Realmente estas palabras no pueden expresar lo que sentí. El único aspecto negativo, al tanto, fue que no aceptó la invitación a un gin tonic de Bombay. Bueno, nadie es perfecto. Vale, vale, vale, vale. No obstante, allí no se hacían las declaraciones a las que dejamos las cosas para última hora. Sin problemas. Rápidamente agendó una cita para el siguiente en la oficina correcta y según mis preferencias horarias salí emocionado, pues me sentía un ciudadano de pleno derecho.
Els tios ens són amables i ens venim amb una. Doncs sí. Aquesta noia de taula 38 devia ser la... Bueno, ja ho diu la ressenya, la mar de maja i...
Aquí no cabe, ¿eh? A la mañana siguiente... Claro, con un ramo de rosas o qué. Me personé en la oficina correcta. El milagro volvió a producirse como si no tuviera suficiente con uno. Me pinchaba y no me salía sangre. De nuevo, una funcionaria me dispensó un trato exquisito con hermosura moral y empatía incluidas, lo cual es un rara avis por estos pagos.
Diem minutos después salía con la declaración de la renta presentada y feliz. Sí, feliz. Me fui pensando que sí que vale la pena pagar impuestos. Uy, a ver, no sé. Jo, a veure. A veure, moltes coses, no, comentar. No sabria per on començar. És que clar, jo crec que amb aquesta ja ens dona per tota la secció, però per si de cas no he portat més. No sé com ho veus. Doncs a veure, igual que la mama sempre diu, jo ho resumiré així, que s'ha de sortir de casa amb les necessitats fetes...
Doncs s'ha de sortir de casa amb les necessitats fetes, d'acord? I ja està. No cal dir res més. Hem de pensar en el cap, i ja està. Amb l'horari protegit no cal especificar. Dit això, doncs ja està. Per això, això em va donar la idea de repassar ressenyes divertides que jo trobo a la xarxa. Però ara sempre anirem cap baix, és impossible superar això. Jo crec que sí, però bé. Vinga, va, comencem per una d'una cafeteria.
Comensen a queixarse, ¿eh? Una estrella, dos treinta por un café y encima mal puesto. Me río yo de Ocean's Eleven, la mayor estafa de mi vida. Eso sí, el baño muy bonito, se planta un pino muy a gusto. Y el propietari del establishment conteste. Digo, gracias, Sergio. Agradecemos tu sinceridad y por lo menos los alegramos de haber podido satisfacer una necesidad tan importante. Tomamos nota por lo otro que nos dices. Un abrazo. Majos, ¿eh? Eso está bien. Sí.
Diuen que als haters sempre se'ls ha de contestar. Els erudits amb això de la comunicació. Sí? Sí. Per desmontar els seus mites o perquè... Perquè si no fas allò de qui en calla o torga, diuen, però... Bueno, no ho sé. No ho sé.
Perfecte. Passem a la reseña d'un hotel. Mala insonorización de las habitaciones. Tuve una pareja en la habitación del lado haciendo el amor y hablando toda la noche. No conseguí dormir nada. Bueno, jo te diría que aquí el problema és quan aquesta gent no són els teus companys, no companys, sinó veïns de pasillo d'hotel, sinó que són els teus veïns de cada dia. De cada dia. Del pis de dalt. De cada dia. Jo tinc una ocupa baix i cada dia la música a tot drap.
B. Bueno, aquí evidentemente no están hablando de qué tipo es de música, pero bueno, responde el propietario y dice, vaya, ¿cuánto lo sentimos? Si nos lo hubiera comentado en recepción, le habríamos cambiado la habitación a otra más alejada de los enamorados. Lamentamos su noche y nos alegramos por la de sus vecinos. Saludos cordiales. Habla mica de cachondeo, ¿eh?
Està bé, home. Sí. A ver, també, sí. Dónde se tanquisquillos. També hem vist, també hem vist, bueno, com el de la... com el de la... com el de Hisenda, no? Que hi ha gent que tendeix a explicar la seva vida amb una reseña, que tampoc caldria. Tampoc cal. Bé, dos estrelles, la comida... La comida y el servicio muy bueno, li poso dos estrelles, bueno. El error mío fue la elección de la compañía.
La comida me ha salvado a la tarde, porque la quedada era una basura. La chica se ha puesto a tirarme mi hamburguesa y a agredirme físicamente y mentalmente. En resumen, el lugar un 10, pero la compañía un menos 4. Y fa la mitjana y le surte el dos estrellos con baixo. Es decir... ¿Qué comenté el jefe aquí? Me agradaría que comentéis el jefe. Aquí no comenté ningú. Es que yo creo que no cal comentar, porque ya queda explicat, ¿eh?
Bé, una reseña, al tanto, de una senyora que anava al restaurant de Masterchef, amb aquest que tenen allí... Bueno, ara crec que l'han tancat ja o estan en procés de tancarlo, però bueno...
Eso comencé la reseña, ¿vale? Una estrella. Hola, pasé una mala experiencia. Mi marido y yo cuando fuimos el jueves, pues al entrar, no encontramos a Pepe, Samantha y Jordi. No había ningún exconcursante. Me puse triste, nerviosa y angustiada, pues había viajado desde Ceuta para ir al restaurante. No había ni una coma ni un puna. Y dar una vuelta por Madrid. Luego al salir me di cuenta de que no entré al restaurante, sino que me equivoqué y entré a otro por culpa de una mala dirección.
O sigui, vas a crítica, vas a donar senya, en un restaurant, sabent que no has anat a aquell restaurant. I la gent que fa lectura en diagonal, pensa, mira, aquesta no hi ha anat, ja.
No quiero volver, no me gustó la experiencia. La verdad, el programa tampoco me gusta. No sé por qué fui, me dio un espasmo y la visión me dijo de ir a una mala visión desde luego. Desde que volví a Ceuta he estado en tratamiento psicológico por la mala experiencia que he pasado queriendo olvidar lo que he vivido. Qué mal lo he pasado, llevo sin dormir tres días. Debería volver.
I diu, debería volver. I abans diu, no volveré en la vida. Clar, fins a quin punt això? És broma, és veritat? Què està passant aquí? És que el dubte és aquest. És que el dubte... Més, més, en volem més. Vinga, va, un altre amb resposta de propietària. Una estrella, bocadillos caros i muy pequeños. I contesta el propietari. Què pot contestar el propietari? Bocadillos caros i muy pequeños.
Bàsicament, el que fa el propietari és fer un símil amb els tamanys, no? Para que llavors diguin que el tamaig no importa. Nuestros bocatats de 28 centímetres són grans per a la majoria dels clients que els provaran. Enten que a vostè li gusten més grans. Siento que el nostre producte no cumple les xupes, Francisco. Bueno, doncs això. Entrepans petits. 28 centímetres. A mi no m'ho sembla tan petits, eh? 28 centímetres. De entrepà, eh? De entrepà, eh? Sí que ho és. Es petir, mire.
A veure, si és un... allò que és com ser un brunch del matí, vale, però si vas a dinar o a sopar... Un mini, és el que demanes un mini. No, és petit. Bueno. Doncs mira, això és un vin, una miqueta... Això seria això. Sí, bueno. Bueno. En fin. Seguim. Lamentable. Pues una estrella, eh? Lamentable. Después de una hora esperando, me llaman para decirme que el reparto no llega hasta mi domicilio. ¿No se dan cuenta de esto cuando realizo el pedido? Que verifiquen la dirección antes de aceptar los pedidos.
Y el propietari de la pizzeria responde Hola Israel, lamentable es que te confundas de local porque no tenemos ni siquiera reparto a domicilio. ¿No te das cuenta de los locales correctos cuando vas a escribir una reseña? Verifica tus críticas antes de ponerlas. Un saludo. Que también es un problema, equivocarnos de local al que fem la crítica.
Aquí Aurídeme, recontestad ell. Auríde, sí. Bé, seguim amb un bar, una estrella, higiene pésima. Nos pusieron unas patatas con cervezas en un cuenco que es donde ponen el agua a los perros para que beban. Y si os preguntáis por qué lo sabemos, observad la imagen. Y evidentment, es un bol de plástic, escrita en rotulador, posa perro.
Bueno, a la mujer se le puso cara de póker cuando se lo preguntamos. No volveremos. Bueno, pues les patates al vol del gos. Però perquè fique perro no vol dir que se separa perros. Bueno, és que molts bars, no sé si ho has vist, pertenen aquest, sobretot en mesos d'estiu, tenen un vol per quan algun client ve a prendre algo i va amb el gos, li porten una mica d'aigua al gos. Oh, es va equivocar.
Clar, llavors jo entenc que va agafar el bol dels Kikos i no era el dels Kikos, era el del gos, però no es va donar fins que li van dir els clients. Entenc la teva indignació, però després tots tenim una mascota i li fem allò petons a la llengua... Bueno, però és la nostra mascota, és la nostra mascota. També tenim una parella i li fem petons a la nostra parella, però no per això, anem fent-li petons a tothom pel carrer, no? No, no, però que jo dic... Bueno, per això és igual, continuem. Que són molt exquisits amb algunes coses i que les altres ens semblen terribles, només això.
Bé, aquí trobem una cosa una mica diferent. És una reseña amb una pàgina d'aquestes on tu exposes el teu currículum i la teva professió i, doncs, això, per buscar feina i totes aquestes coses. I què dir? Alejandro, que és barbero, no? Rebo un comentari al seu perfil, que poso... Mi esposo se atiende con Alejandro no solo perquè és nuestro hijo, sino perquè Alejandro és un muy buen especialista. Hijito, eres muy bueno. Ja, ja, ja, ja. Ja, ja, ja, ja, ja.
Això és el que passa. És com el típic comentari de mama al Facebook. Li ha fet el LinkedIn. No està de més saber que la mare verifique. Tens el suport familiar. Exacte.
Un altre també d'un altre àmbit, perquè ens anem a Amazon, productes d'Amazon. 5 estrelles amb un paquet de piles, d'un paquet de vin piles, i posa, doncs, això, piles. ¿En serio estás leyendo las opiniones de unas piles? Son piles. Pilean bien y no hay más que decir. Baja al supermercado, compra un poquito de jamón serrano, un poquito de queso, una botella de vino, i deja de leer esto. És inspirada, eh? Molt fan d'aquest comentari. Molt fan.
Un altre comentari d'un producte d'Amazon, un rascador normal, adequado para un gato. Lo rasca con gran placer como pasa tiempo, pero como actividad principal sigue rascando el sofá. Amb això ens hi trobem, eh? La gent que tenim mascotes, al final, bueno, ja els pots comprar moltes joguines i moltes coses, que al final, on no han d'anar és on aniran. Exacte. Amb el gato sé que passa molt que el que els agrada més és la caixa que la joguina.
Sí, sí, sí, sí. No sé por qué, pero probé. Sí, sí, sí. Alex Torres también. Y si et sembra el llegim, la última. Buenos días, la oficina de registro es genial. Solo hay una cosa. Mi amiga se casó allí y yo lo hice un par de meses después que ella. Ambas fuimos registrados por un tal JM González. Ambas nos divorciamos un año después. No les aconsejo que lo registre esa persona.
Home... I amb això acabem, eh? El gafe, el gafe del funcionari. La gent està molt avorrida, o... O sigui, perquè una ressenya, moltes vegades fruit d'un calenton, me passa això, doncs venga, et vaig ficar, eh?
Però fa aquest comentari al cap d'una... Amb fred, amb fred. Amb molt fred. O sigui, aquesta sí que hauria d'anar al psicòleg. En fi, Ivan, em sou moltes gràcies. Que vagi molt bé. I tornem demà, ja ho sabeu, com passin 3 minutes després de les 4 de la tarda. On? Aquí, a l'Oest.