Basc i Navarra. Deixa de fer voltes pel dial. Des d'ara i fins les 6, a la teva ràdio local, arrenca un programa fet des de i per a les Terres de Lleida. Posa't còmode i puja el volum, que ja comença aquí a l'oest. L'únic magazín territorial i en xarxa de les Terres de Lleida.
Bones de nou, Wester's, qui ho diria que estem a la tardor amb aquestes temperatures, amb 21 graus a Trem, 22 a Gramunt, 23 a Mollerussa, Alguaire, Almenal, Ferraz, Alves, Alpicati, Rosselló i 24 a Lleida, Ciutat i Torreferrera.
Encidarem aquesta segona hora del programa darrere de la setmana amb l'Escolta'm una cosa, l'espai de musicologia i divulgació musical del nostre programa. Atenció, avui l'Eduard Morell i la Maria Gateu porten un tema molt però que molt interessant, com la música barroca apareix a la música pop. Potser no li veieu encara la gràcia dita així, però de veritat que us garantim que sortiran d'aquí autèntiques perles.
Després serà el moment de mirar cap a l'exterior, cap al món, i ho fem, com sempre, de la mà de l'Arnau Vilà, amb el seu Massa és, és o és, en un capítol d'avui en què toca parlar de l'actualitat sobre el conflicte entre Israel i Palestina de la mà de la Síria, de la Síria Cusiner, la nostra experta en Orient Mitjà.
I empurri el nostre DJ, el tècnic, l'Abel Purroy, que tancarà la setmana amb un fallo tècnic, ja se'n riu, el miro, en què vam quedar, que així vam quedar, que tindríem el top 5 dels millors DJs, segons no sé qui, però que eren els que ho petaven, i amb això acabarem el programa per començar el cap de setmana amb aquest ritmet al cos.
Si voleu recuperar, per cert, bons ritmets, bones sensacions, sabeu també que disposeu del nostre portal web www.aquialoes.cat on podeu recuperar qualsevol dels continguts que apareixen en aquest programa i també, per si algú encara no ho coneix,
El meso és, que és un fantàstic podcast d'uns 30 minutets, en què és quasi com un claustre, i som pràcticament tots els conductors, per no dir tots, en cadascun dels capítols, conductors d'aquest programa, en què fem un extracte dels millors moments dels 7 dies. Un espai divertidíssim, en què també, si no ens heu escoltat, doncs és molt agraït d'escoltar, i més perquè amb això del format podcast, doncs un s'ho pot posar quan vulgui. Doncs vinga, va, ara sí, anem amb aquesta segona part.
Si t'estimes la teva terra, escolta aquí a l'Oest. Escolta'm una cosa. La secció de musicologia d'Aquí a l'Oest.
Doncs efectivament, un nou capítol d'aquest Escolta'm una cosa i a més a més avui portem un tema que almenys, com a mínim, curiós resultarà, jo crec. Però primer de tot presentem el nostre expert, l'Eduard Morell, musicòleg i músic molt bones. Molt bona tarda, Maria. A veure, què és això d'influències barroques a la música pop?
Existeix, això? Això existeix i és una cosa que, bé, al final tota la història de la música influència el que ve després i cada productor, cada músic, cada compositor tria o agafa músiques que li agraden i desinclouen els seus composicions. Si et sembla, disparem el primer àudio i a veure què passa. Vinga, d'acord.
Comencem forts, eh? Comencem forts, comencem forts. Això és el Baby One More Time de la Britney Spears que amaga molts més secrets dels que ens puguem pensar que venen concretament en aquest cas de la música del barroc. Antes que res
Anem a posar en context, que és això del barroc, que és aquesta paraulota. Bé, el barroc és un període de la història de la música. És un període que generalment està comprès entre el 1600 i el 1750. Ja quan vam parlar de Monteverdi fa uns episodis, allò va ser el principi de la música barroca.
És a dir, l'invenció de l'òpera, però sobretot l'invenció de la monodi acompanyada, és a dir, una veu cantada que l'acompanyen els instruments. La fixació de la tonalitat, és a dir, una nova teoria musical,
que ens explica com s'han de muntar els acords i aquests acords estan jerarquitzats entre si. És a dir, hi ha uns acords que són més importants que uns altres o aquests acords tenen unes funcions.
de tensió i de resolució, que és el que fan que tant les melodies com les harmonies puguin avançar, puguin conduir-se un després de l'altre i que soni bé. Hi ha com una posada en lògica d'aquesta teoria musical i d'aquests acords. No és molt important aquesta relació dominant-tònica que ens marcarà tota la música aviat. El típic de, supersimplificant-t'ho molt per dir què és la dominant i què és la tònica,
Això que fem a vegades quan acabem una cançó de xin-pom, el xin seria el dominant i el pom la tònica. La tensió, xin, resolució, pom. Sí, com una oració, diguem-ne. O com una pregunta-resposta, inclús. Que la pregunta seria com la dominant, la tensió, la resposta, resolució, la tònica. Perfecte.
I a més de tot això també hi haurà una elaboració molt més complexa del contrapunt que s'ha heretat abans de la polifònia renaixentista. El contrapunt és la contraposició de dues o més melodies que es complementen entre si, que es contesten entre elles.
Llavors, anem a fer així com un resum de quines influències hem vist d'aquesta música a la música pop. Per exemple, podem posar el segon audio, que és l'àrea de la suite número 3 en re major de Johann Sebastian Bach, que la coneixem segurament.
Doncs això, una artista estadounidense, Sweet Box, va fer un tema de rap a sobre d'això, posant-li unes percussions, però mantenint la mateixa composició de Bach, que es diu Everything is going to be alright.
Bona nit.
Això és directament agafar una peça i utilitzar-la a moda de sampling o a moda de referència, com ho vulguem veure. Però també tenim progressions harmòniques, progressions harmòniques que generalment són circulars, és a dir, tornen a començar sempre. N'hi veurem dues.
La primera és el famósíssim, que sona a totes les vodes com més hortera millor, que és el canon en re major de Johannes Pachelbel, que fa així.
Això són les vodes, eh? Les vodes les més horteres i les més així ho posen això entre la novia, no sé què. Vale.
No, doncs aquest. Re, la, si, fa, sol, re, sol, la. Es va repetint durant tota la peça i van passant un seguit de veus, un cànon, una veu que es va repetint una volta després i es complementa a si mateixa. Doncs aquests acords surten en un munt de cançons, s'han utilitzat perquè agraden o perquè són fàcils o resultants de fer anar per a posar-hi música a sobre. Tenim temes com, per exemple, el Crying, d'Erosmith, el Toca per a mi, d'Alejandro Sanz.
el What's the Love de Black Eyed Peas o per exemple aquest Basket Case de Green Days i escoltem les guitarres sobretot I am one of those melodramatic fools neurotic to the bone no doubt about it
I aquí ja canvia, però les dues voltes primeres són les mateixes que les harmònies del canon de Pachelbel. I això, Edu, pot ser que sigui inconscient també? És a dir, que amb ells a l'hora de fer la compo els hagi sortit sense voler?
Una altra cosa és que després els hagin dit que efectivament ho feien a dret, però pot ser que estigui tan incorporat dintre del nostre inconscient, per dir-ho així, que ho fem sense adonar-nos que és el cànon entre major de Páquebel? Jo diria que no és tant per ser una cosa inconscient que tenim integrada,
sinó més aviat perquè com que aquesta tensió-resolució, aquest sistema d'harmonia tonal que va sortir el barroc i hem utilitzat fins ara, són unes estructures tan fixes de dominant tònica tensió-resolució que surten.
O sigui, és la manera habitual, no? Que és fàcil que surti. Si tu fas una volta curta de lo típic, 1, 4, menor 6, 5, que són uns agors molt bàsics,
et sortirà curt, però si ho vas allargant és fàcil anar derivant aquestes formes. Però al final és una mateixa lògica de tensió-resol·lució que et pot portar a unes conclusions similars, perquè en aquest cas no és exactament la mateixa volta, sinó que al final del basket case canvien uns acords. Però bé, tot l'altre és el mateix. O un altre tipus d'aquestes rodes que venen del barroc,
que s'ha d'anar a buscar, diria jo, perquè són molt concretes, van ser molt famoses durant els segles XVII-XVIII, que són les folies. Les folies són unes danses que provenien d'Espanya que tenen uns acords molt concrets i que esdevenen
La base de molts temes i variacions. Un tema i variacions és un tipus de composició que tu presentes un tema a la primera secció de la peça, presentes un tema i després a les seccions successives presentes variacions sobre aquest tema. Doncs pots canviar el compàs, pots fer aquella melodia o aquell tema molt més florejat, pots canviar la gògica, és a dir, el ritme, la velocitat o l'articulació d'aquests ritmes.
Les folies és una estructura que agrada molt, és molt famosa. D'Espanya passa a Portugal, passa a Itàlia i d'Itàlia passa a la resta d'Europa. I a França tenim aquesta folia d'Espanya, que és com ho anomenen a França, de Marin Mare.
Fins demà!
Doncs aquest seria la presentació de les folies. A partir d'aquí hi ha unes improvisacions o hi ha un tema i unes variacions, se presenten a damunt d'aquestes harmonies. Però quedem-nos amb aquestes harmonies perquè la tornada d'aquest primer tema, d'un altre tema de Britney Spears, està fet exactament sobre els mateixos acords. Endavant.
He posat la base sense la veu, però si comparem els acords, és exactament el mateix. Max Martin, productor de la Britney Spears, vull dir, no tenia un pèl de tonta... Clar, això t'anava a preguntar perquè dic, hòstia, no sabia jo que la Britney, no? Estava tan ficada... Clar, no, la Britney Spears aquí, pobra, devia tindre setze anys i set anys. Sí, clar.
i tot l'equip de producció, encapçalat per Max Martin, sabia molt bé el que feia. No només hi ha la influència d'aquesta obra, ara ens centrarem en Britney Spears, no només hi ha aquesta influència dels acords, de les harmonies, sinó que va una mica més allà. Per exemple, tenim...
un tipus d'acompanyament que se li diu acompanyament tambó, que prové també d'aquesta de la música barroca, que consisteix en repetir amb corxeres, són notes repetides, la mateixa nota i que serveix, així se disposeixi l'harmonia, serveix per acompanyar les veus. Per exemple, escoltem aquest fragment del Gloria in excelsis Deo de Vivaldi.
No tenim aquesta repetició, aquest cacacacacacacacacacacacacacacacacacacacacacacacacacacacacacacacacacacacacacacacacacacacacacacacacacacacacacacacacacacacacacacacacacacacacacacacacacacacacacacacacacacacacacacacacacacacacacacacacacacacacacacacacacacacacacacacacacacacacacacacacacacacacacacacacacacacacacacacacacacacacacacacacacacacacacacacacacacacacacacacacacacacacacacacacacacacacacacacacacacacacacacacacacacacacacacacacacacacacacacacacacacacacacacacacacacacacacacac
Déu-n'hi-do. Aquestes són detallets que estan allà. Clar, clar, clar. I et faig una pregunta abans de continuar, però tot això, és a dir, en aquest cas, Max Martin, el productor,
També ho feia perquè així potser amb aquestes tècniques o amb aquests recursos sabia ell que potser agradaria més al públic o encaixa més amb el pop en aquest sentit? Com que és una música que té molt...
jo li diria empenyiment en el temps, doncs tens aquestes percussions molt concretes, aquests hits orquestrals, en uns punts molt concrets, una harmonia que combina molt bé les dominants i les tòniques, doncs aquests acompanyaments així repetits també li donen molt d'empenyiment d'avançar en el temps. Mmm, Déu-n'hi-do. I l'Abrit ni ho sabria, això?
L'Abrini ho sabrien? Doncs no ho sé. Espero que sí que ho sabés. Ojalá ho sabés, sí, sí. Perquè, bueno, al final, tan Vivaldi a l'hora de fer el Gloria, que és una obra magnífica, com Max Martín sabien que estàvem fent temats i arribarien a les mateixes conclusions.
Vull dir, efectivament, en aquest podcast estem posant Vivaldi i Max Martin i l'Abrimini Spears al mateix nivell, i és així. I sense por, i amb total saber de la història. I tant, i tant. O, per exemple, també tenim aquest punt de contacte...
del contrapunt, com un contrapunt vocal, una fuga vocal, un dia parlarem de les fugues, que són un tipus de composició impressionants, molt pensades. Jo que consti que no te pregunto de coses concretes, perquè potser ho acabo explicant o potser també és un tema que vol abordar més ampliament en un altre capítol, llavors fas bé de dir-ho.
Tu, si com ve, me pares i pregunten, això no hi ha problema. Però sí, les fugues les parlarem en un altre capítol perquè són un tipus de composició molt cessudes, molt intel·lectualitzades i molt pensades. Doncs en una fuga generalment es presenten uns temes i aquests temes s'acaben resolent al final i van aparar a un mateix lloc, amb una mateixa conclusió, sobretot les vocals. En aquest cas, la fuga
del primer Kyrie, de la missa en si menor de Johann Sebastian Bach, que tothom està dient Kyrie, Kyrie, Kyrie, entre cometes, a la seva bola, i acaben tots dient alhora Kyrie Eleison. Escoltem-ho.
Fins demà!
I de la mateixa manera, dues línies melòdiques en aquest cas, al hit me baby one more time, es troben.
I must confess that my loneliness is killing me now Don't you know I still believe that you will be here And give me a sign Hit me baby one more time
Són temazos, en realitat. I aquí, un altre cop, posem al mateix nivell Max Martin i Johann Sebastian Bach. Però clar, al final, i és una manera també de veure molt bonica i molt real que ho vulguem o no,
Tot influencia, tot. És a dir, encara que no, però moltes persones pensin, ostres, la música barroca, no? Que dents, que pesat pot ser d'escoltar. Doncs mira, tu ho estàs escoltant també en Britney Spears. Ho estàs escoltant en Britney Spears. És més, i també això serveix, o que serveixi, de reivindicació en algunes o moltes músiques dins del que anomenem pop,
perquè potser sí que hi ha gent que fa temes com a xurros i amb una qualitat o unes ganes de pensar aquella música relatives, però també hi ha hagut i n'hi ha de tants altres que hi posen una traça o una artesania o un art que va més enllà de les coses. Són molts detalls i també és una manera de composar és una música que val la pena estudiar-la i escoltar-la i tindre-la en la consideració que s'ha de tindre.
És a dir, que Britney Spears mola i això és una realitat, senyors. Gràcies també amb la col·laboració de Max, en aquest cas Max Martin, però escolta tu, que aquesta banda tenia una veu considerable i molt potent i són molt bones composicions. Doncs Eduard, com sempre, acabem el divendres sabent una coseta més de musicologia i de música en aquest cas i res que un plaer tenir-te aquí. Igualment, Maria, com sempre. Ens veiem la setmana vinent. Fins la setmana que ve.
Massa Est és l'Oest. Connecta amb el món des de Ponent.
Doncs, per com s'han donat aquests darrers últims dies, avui, en aquest espai, on ja ho sabeu, tractem a temes internacionals, toca parlar sí o sí d'Israel i Palestina. Aquesta mena d'alto al foc que ja deia, com fèiem aquest especial el dimecres a segona hora,
que a mi no m'acaba de convèncer, no me l'acabo de creure gaire. En fi, tant de bo, no tingui raó. En fi, parlarem d'això, precisament també del per què fèiem aquest programa especial, de la vaga i de com evoluciona la situació de la mà d'Arnau Vilà i de la Sira Cusiner. Així doncs, tot vostre. Vinga, Arnau, molt boners.
Doncs avui divendres era obligatori, era obligatori parlar d'aquest tema, com no, parlant d'Israel i de Palestina, d'aquest entre cometes alto al foc i per què poso cometes, doncs ara ho sabrem. I amb qui ho sabrem és amb la Cira Cusiner, que és periodista internacional i la nostra experta d'aquí a l'Oest en tot el que passi a l'Orient Mitjà. Evidentment, ja la saludo, jo la tinc amb mi, Cira. Bona tarda i benvinguda una setmana més aquí a l'Oest.
Hola, molt bona tarda. Un plaer, sempre. Et deia això una mica, no? Primer, parla'ns una mica d'aquest... d'aquest alto al foc, per dir-ho així, i després ja començarem a entrar en matèria amb tots els matisos. Però bé, diguéssim que Estats Units s'ha ficat una mica pel mig i diguéssim que aquest alto al foc, almenys, doncs ara ens han dit que ja pararà d'haver-hi bombardejos. Com ha estat això, Sira? Bueno, d'entrada...
és un pla que requereix més fases que la primera, que és en què encara estem, i que jo penso que arribi a la incompatibilitat ben ràpid, perquè des de la primera fase em sembla que és un pla de pau poc convincent. Ara per ara, més que un pla de pau, de fet, és un alto al foc, que s'entén que s'ha constituït, però no vol dir que necessàriament ens dugui a una pau.
D'entrada jo el que recordaria primer és que aquest acord no inclou una retirada total per part d'israel. Simplement està acte d'una redistribució en el que és una línia groga darrere de la qual l'exèrcit israelià s'entén que s'ha de quedar de moment però que de fet és una superfície enorme de la franja de Gaza i en definitiva és un mur de seguretat
Israel ja dins de Gaza. Per tant, no és realista que després de tot això Israel abandoni el territori que ha pres i per tant molt difícilment arribarem a una pau. Per tant, jo crec que simplement estem parlant de tenir
jo crec que momentàniament l'activitat militar i sí que han vist que aquests últims dies Israel de moment està mig complint aquest acord i sí que han vist com Hamas ha reunit els ostatges israelians i els ha alliberat Israel està alliberant els 2.000 palestins empresonats però per exemple Israel ja ha dit que no té cap intenció d'alliberar segons
quins palestins empresonats, com ara Marwan Marguti, que és un dels grans líders del moviment d'alliberament de Palestina, i que va liderar la segona intifada, i que per tant seria massa significatiu alliberar-lo. Després Israel, que s'ha compromès també a deixar entre l'ajuda humanitària, de moment ja l'ha reduït a la meitat, perquè considera que Hamas està tardant massa a retornar als ostatges
que de fet ja va dir que tardaria perquè els ha de buscar, perquè estan repartits per tota la franja. Llavors, és com que ja d'entrada veiem com aquesta primera fase ja està complicant-se, llavors també és com una mica la indicació que la segona i la tercera
I encara en deuen quedar un munt de fases, vull dir, això només deu ser el pre del pre del preacord. El que sí que volia parlar amb tu, Cira, és la presència dels Estats Units, evidentment. Sempre estan allà, diries, que pesats. Què hi pinten aquí en el sentit de com és que des de la seva intervenció, o podríem dir-ho així, des que ja han posat mà, han passat coses. Digues-en, per què ha passat això?
Jo crec que per Trump això és un negoci. Amb la reconstrucció crec que Trump farà un gran negoci. En aquest negoci hi va haver una reunió on hi havia Jared Kushner, també, Toni Blair, que es diu que potser serà el líder del que potser serà una cosa semblant a un protectorat, diguéssim. I en aquesta trobada es parlava d'un pla a gas en un sentit econòmic, de com
s'implementaria aquest resort d'aquest pla immobiliari financer en realitat, no? I per tant, efectivament és una realitat, perquè als Estats Units un dels seus grans interessos va per aquí. I després també perquè Trump té moltes ganes d'apropiar-se de la xapeta de resolució de conflictes, de líder de la pau, de premi Nobel... Va fer mal Obama, llavors ostres, Obama va crear escola amb això.
Bé, és com una obsessió que té Trump i que, a més, crec que és una cosa molt personal, molt, diguéssim, del seu propi ego. I després, bé, també aquest pla, en realitat, en el fons, si s'analitza una mica, el que proposa és una administració externa i una força internacional per supervivir a casa, que en definitiva serà una...
força probablement israeliana o estatunidenca. Llavors, en definitiva jo crec que
tot això només podria beneficiar els Estats Units i per això s'hi posa d'aquesta manera. Parlem d'aquest territori de Gaza que ara mateix no està governat per ningú, podríem dir, i és més que res que ruïnes, per dir-ho així. Aquesta reconstrucció...
ja no tornarà a deixar cap societat palestina? És a dir, serà tota una societat post-guerra artificial? Una societat palestina hi és, tot i no forma part del pla, és a dir, aquest pla és, diguéssim, sense consultar els palestins, la societat palestina hi és. Ara, que se'ls passi partícips del que serà un...
proper govern em sembla molt complicat per desgràcia i crec que és una mica el que es pretén. O sigui, que diguéssim que tot el que és la població palestina, que això són les causes de la guerra, diguéssim, la població palestina creus que acabarà existint com a societat, però clar, repartida pel món? Probablement o repartida pel món o simplement sota un govern extern.
Jo crec que Europa pagarà aquesta reconstrucció, o sigui, sí que es reconstruirà, però sota unes directrius, segurament no palestines, fa tota la pinta, per desgràcia. Europa pagarà aquesta reconstrucció, els Estats Units hi farà el negoci, i els gazians...
suposo que formaran part de la mà d'obra que constituirà tot això. És per desgràcia, sí. I... Positiva no he sigut mai. Llavors, anem a parlar una mica sobre aquest també, sobre aquest alto, el foc entre cometes, que així és com l'he volgut batejar per al programa d'avui. Com és, o sigui, jo una cosa que inclús em fa una mica de ràbia, Síria, perquè veig que
la gent, el poble, hem tingut manifestacions, hem tingut vaga aquest passat dimecres, la gent dient aquest acord és molt dèbil, aquest acord no servirà per a res, però després tenim els polítics que ens estan dient celebramos el acuerdo, estamos muy orgullosos de que hayan tomado, diguéssem, com és que unes persones que a més són les que van en desacord amb el que diu tot el poble, a mi inclús em fa ràbia com si ens estiguessin prenent el pèl.
Jo crec que vull pensar que prioritzen el fet que pari amb aquesta massacre. Si una cosa positiva en traiem d'aquest acord, encara que probablement momentània i amb unes conseqüències al llarg termini molt negatives, és que pararan de massacrar gent a diari.
Llavors, això es tracta d'un motiu d'ebreçó. Celebrem alguna cosa. En tot cas... Això es refereix, eh? Tot i que, com comentàvem, les mesures que es contemplen en aquest pla al final són presència militar permanent d'Israel, control del territori... Al final estan en línia amb els interessos israelians i, per tant, com tu dius,
tampoc són gaire motiu de celebració des d'un punt de vista com el que podria ser el de la ciutadania com tu comentes. Suposo que el que volen celebrar i el que celebren i el que de fet celebren també a la França de Gaza i vam veure que també celebraven
a Tel Aviv, encara que per motius diferents que a la Franja, diguéssim, doncs és aquest alto al foc i aquest parar de massacrar palestins en el cas dels gasians i el retorn dels ostatges
per part dels israelians. Per tant, motius de celebració hi són, però només en aquest sentit, perquè el pla a posteriori segurament serà en detriment dels palestins, com sempre. I ara t'he de preguntar, evidentment, l'opinió de la Sira Coginer, la teva opinió. Primer de tot, una mica, com vas encaixar la notícia d'aquest alto del foc entre cometes? T'ho esperaves? No? Quan ho vas veure vas dir, bé, això no m'agrada, no em convenç, volem saber, evidentment, també la teva opinió.
Home, a mi un pla de pau que d'entrada no consulti els palestins, o sigui, un pla de pau per a Gaza en el que els palestins no són inclòsos en cap cas, sinó que més aviat són subjectes d'aquest pla i no tant com actors amb veu en aquest pla, doncs ja em sembla malament, però és que a més els articuladors que siguin d'aquest pla, sigui Trump i Netanyahu, em sembla...
que ja d'entrada no... No són bons amenitzadors. Sí, per tant, jo quan escolto que hi ha un pla de pau a gas articulat per Tramín Netanyahu, per a res, em sembla una bona notícia, tot i que efectivament em sembla una bona notícia en qualsevol cas i no en qualsevol condició, però...
d'entrada, diguéssim, amb urgència, que parint de massacrar la gent a Gaza. Tot i que, bé, m'agradaria recordar que ahir, o abans d'ahir, ja van matar 6 o 7 palestins perquè havien traspassat aquesta línia groga que he comentat abans cap a la part de la franja que està ocupada per Israel. Vull dir que realment és un alto el foc tan dèbil que...
que és poc motiu de celebració. Per tant, el que et comentava una mica, jo no m'enfio ni del compromís d'Israel per complir totes les fases que venen a continuació, ni de...
ni que aquest pla sigui positiu per als palestins, que al final el meu cap és la prioritat. Llavors, el meu punt de vista és més aviat negatiu en aquest sentit. I també s'està parlant, evidentment, fruit d'això, que aquest acord és molt dèbil, que d'aquí pocs dies la cosa pot tornar a la normalitat i que diguéssim, inclús he vist que hi ha gent que ho bateja com una mitja part, és a dir, com un mini descans però que després
tornem a l'acció. Creus tu que també en uns pocs dies la cosa pot tornar com estava fa dues setmanes? Sí, molt probablement perquè, clar, o sigui, jamás acaba d'entregar la seva única arma de negociació que són els ostatges. Per tant, Israel ara ja pot fer realment el que vulgui sense cap altra pressió.
perquè els estats són retornats i no té cap més forma de decisió. Llavors és molt impossible pensar que les fases que venen a continuació es compliran perquè qui es creu que Israel després d'aquests dos anys de genocidi es retirarà
del nord i del centre de Gaza, com és el primer pas de la segona fase, que es creu que hi haurà un inici de procés de reconciliació quan Israel ja ha dit que no pretenen cap cas que hi hagi un estat palestí o un estat governat per un govern palestí. O sigui, tenim el ministre de Defensa d'Israel
tuitejant que tornarien a la càrrega quan els ostatges hagin retornat. Tenim el ministre de Finances que ens diu que aquest acord, l'únic benefici que li veu és que tornin els ostatges, però que vaja, que jamás s'ha de seguir destruint. És a dir, jo crec que explícitament a Israel la tendència és aquesta a nivell, diguéssim,
de declaracions públiques i per tant em sembla molt poc creïble que Israel no torni a la càrrega a la mínima que pugui si no hi ha res que li pugui condicionar ja. O sigui que diguéssim que ens podem esperar que tot torni a ser un caos dintre de pocs dies és a dir que quin pronòstic li posaries per a que s'acabi trencant aquest pacte dies alguna setmana? Podem arribar algun mes?
Ostres, és que només la primera setmana Israel ja ha deixat d'entregar la meitat de la ajuda humanitària. Que va dir que entregaria, diguéssim, amb l'intercanvi dels ostatges. Vull dir que ja d'alguna manera està trencant l'acord. Aquest acord ja no s'està complint ara. I per tant, doncs sí, el meu pronòs és que no es complirà en absolut i molt menys arribarem a una segona i tercera fase que...
que permetin, diguéssim, un govern de transició o una transició a la pau. Sí, clar.
I ara que ja estem arribant al final d'aquesta conversa, també et volia preguntar una mica sobre això, sobre el paper d'Espanya, que ens agrada posar-nos a tots els eyes, que es diria... Crec que ja et vaig preguntar això, l'últim cop que parlàvem, del paper d'Espanya envers l'alto al foc i tot el moviment a favor de Palestina. Et vaig preguntar, evidentment, com vas veure aquesta vaga del dimecres
Si la vas seguir i quina opinió vas tenir d'aquesta jornada? Jo crec que ens impliquem tant en l'alliberament d'un poble com el palestí. Diu només coses positives d'una societat com la nostra. Ara que això...
diguéssim, pugui tenir realment conseqüències en un procés de pau. És molt diferent. Ja hem vist que Israel té molta carta blanca i si ni el que el govern d'Espanya pren com a accions i com les sancions i totes aquestes, com el trencament dels tractes que té amb el govern Israel i tot això,
Si això té conseqüències, doncs és difícil pensar que res en pugui tenir perquè la impunitat amb la que actua Israel realment és una cosa inèdit. Però sí que crec que són útils totes aquestes manifestacions, totes aquestes reaccions de la població perquè al final és una forma de pressió cap al govern i totes les petites pressions que els governs puguin fer a Israel, si fossin diverses, si fossin des de...
des de molts altres governs, si realment hi hagués com certa cohesió respecte a la condemna d'Israel i del que està fent, podria tenir sentit i que nosaltres siguem els que tenim aquesta iniciativa i la població que té aquesta forma de veure el conflicte tan responsable, a mi em sembla una molt bona notícia. Ara, efectivament, haurien de ser molts més els governs
d'Europa que es declaressin, o sigui, prenguéssim, més que prendre consciència, prendre accions, perquè llavors sí que seria, diguéssim, sí que es veuria la conseqüència de les
accions de la població respecte als governs i dels governs respecte a altres governs, en aquest cas el d'Israel. Genial. Doncs Sira Cusiner, amb això acabem. Aquesta setmana, evidentment, tocava parlar sobre el temita, per dir-ho així, sobre el tema, com no, entre Israel...
i Palestina sobre aquests nous acords, es trencaran, no ho sé com aquí qui diu. Doncs ho sabrem als pròxims capítols perquè la veritat és que això no descansa per molt que ens diguin que s'estan calmant les aigües. Per tant, Sira Cuginer, periodista internacional i experta en Orient Mitjà d'aquí a l'Oest, moltíssimes gràcies. Una setmana més per estar aquí amb nosaltres. A vosaltres, moltes gràcies. Adeu.
aquí a l'oest. L'Ofallo Tècnic, l'espai que obre els micros al nostre tècnic de so.
Diuen que no millor es deixa pel final, i això no només és el final del programa, sinó també de la setmana. A veure, Borroi, molt bones. El final de la setmana, correcte. M'has pillat, pensava que anaves a acabar, i dic, entraré així superfort. Correcte, el final de la setmana ja està aquí. Ja està aquí. I hem dit que l'acabaríem per tot l'alto, com diuen els béns. Ja ho vam parlar el dilluns, això, no? Vam improvisar. La idea és més, la idea va ser teva.
La idea va ser teva, Fran. Va ser reconduir una situació en què la Val Porroi, recordem, ens volia
presentar el top ten dels millors DJs, segons no sé qui, que ens ho recordarà ara de seguida, i vaig dir, ni de conya en farem deu, dic, guardem el cinc, perquè el dilluns, és que també, quina idea de bombero, ficar música que un té com a cap de setmana un dilluns, allò és anar a fer mal, a mi guardem el top five. A veure, note per què, Fran, o sigui, tu pots acabar, o sigui, acabar bé la setmana. Un dilluns, no li fiques música d'aquesta a la gent, li està recordant que la setmana és molt llarga. O sigui, els dilluns estan...
Menospreciats, jo crec. O sigui, els dilluns haurien de ser... Si la feina és la feina que pertoca i la feina que te motiva i la feina que te fa aixecar cada dia, el millor és ficar-te allà a la bona grafica en dilluns. Correcte. Que ves dilluns. Cada setmana està guai. Segur que ara deu haver, de veritat, moltíssima gent, jo calco que un 1% de gent dient l'Abel Porroi té raó.
Bueno, però ja aquest 1% ja val la pena, Fran. Aquest 1% són els que gaudeixen cada dia del seu treball perquè, mira'ns a tu i a mi, vull dir, a nosaltres ens encanta el dilluns, Fran. I és així. I és així, el dilluns... Depèn de lo dur que hagi estat el cap de setmana. Deixem-ho dir també. Ah, bueno, també, també, que hi ha dilluns que són mortals. Però, bueno, la qüestió, la qüestió, parlem de lo que anàvem perquè, si no, ens anem per les rames, Fran. No, mai.
La revista, o sigui, cada any, ho torno a recordar, cada any es celebra el top 100 DJ del 2025 segons la revista DJ Mag. En què recordem? Que no hi havia el DJ Purri. Correcte, per desgràcia, exacte. Gràcies, Fran, per tornar-me-ho a recordar. Home, estem reubicant els oients que no ens van escoltar el dilluns. Vale, vale, sí, exacte. Jo no estic en aquesta llista.
Però bueno, espero estar algun dia, i quan arriba ja felicitaré el Fran per a donar-me aquesta vida. La qüestió... Sí, llavors, la revista DJ... Sí, és una revista, la típica revista, com el Lola, o com les típiques revistes aquestes, la revista DJ Mac és que parla sobre DJs, DJs, etcètera, etcètera. I van anunciant moltes novetats. I a on per fer una revista?
Sí, claro, que dóna. Bueno, que cada dia et fiques au au i veus totes les notícies i tot el que hi ha. Però a part de dir aquest punxa aquí o punxa allà o ha tret una cançó nova, que el paper no et permet escoltar. Sincerament,
Un dia porta la revista. Salseo ja no sé si n'hi ha. Clar, per això ho dic. Clar, clar, salseo ja no sé si n'hi ha. També t'he de dir que per ignorància pura i dura no me l'he mirat més, aquesta revista. Doncs hauràs de fer els deures i dir-me de què carai parlen. Sí, doncs vinga, per al dium... No, per al dium no. Per això han fet el rànquing aquest. Han fet el rànquing aquest per omplir pàgines. Llavors, et comento, o sigui, en aquest rànquing vota molta gent, a part de la gent també vota...
productores, discogràfiques, etcètera, etcètera. Però la majoria dels votants són gent de fora, per veure una mica, segons els que ells creuen, aquest ha tingut una evolució superbèstia o no, o tal, van agafant i van col·locar així una miqueta...
Els DJs hi van... Cada any van pujant de posició, van baixant de posició, o sigui, quasi sempre són els mateixos, però hi ha noves entrades, nous que entren, nous que tal... Com tots els rànquings mundials. Exacte, compta amb els rànquings mundials que començarem a analitzar ara mateix. Què et sembla, Fran? Number five. Vam quedar amb la posició número 6 amb Timmy Trumpet, sí, que qui els vulgui escoltar que l'escolti, i puja amb una posició, atenció, Armin van viure en...
L'any passat va ser en posició número 6 i actualment posició número 5. Nobody here knocking at my door The sound of silence I can't take anymore Nobody ringing my telephone now
Oh, how I miss such a beautiful sound
Armin Van Buren aquí el tenim per a qui no el conegui vull dir l'Armin Van Buren és neerlandès que el tema de la música electrònica allà a Holanda i tots els pobles de per allà els pobles, tots els països de per allà també hi ha pobles exacte, també hi ha països baixos allà la música electrònica és com aquí el reggaeton per desgràcia però com aquí el reggaeton allà és la música electrònica sí, sí, ho petem molt
El tema de, sobretot el trans, l'electro, varietats diverses de música electrònica allà a Països Baixos són brutals. A Holanda podes una visualització errónea, però a mi ens sonem... No t'agradarà la frase que vaig dir, però espero que m'entenguis. Segur que no m'agrada. No em sortis a la llogular. Segur que no m'agrada. Perquè el chumba-chumba més dur, més extrem. El què?
El que diu la gent normal al carrer, el xumba-xumba més dur. Ah, clar, o sigui, hi ha el xumba-xumba, el tup-patup-patú. El tup-patup-patú seria el reggaeton. Jo t'ho diria d'una forma comprensible. Jo t'ho diria disculpes abans de fer-ho, que era només tractar de fer-me entendre. L'hi pots dir de moltes maneres, Fran. L'hi pots dir electro, l'hi pots dir edem, l'hi pots dir progressiu, l'hi pots dir trans. D'aquestes coses així, més tu.
Pot ser o no, Holanda? Aquesta és la meva pregunta. No em distorsioni. Perdona, la pregunta era... Que a Holanda, em dones la sensació, tinc un mapa mental que no sé si és erroni, que aquest xumba-xumba és més dur. Pot ser? O és una falsa creança? No, jo crec que és una falsa creança.
Vull dir, el tema del chum-chum més dur, que vindria a ser més el techno, vindria a ser més el hardcore, el hardstyle, tots aquests estils no només es consumeixen allà, sinó que arreu d'Europa està molt integrat. Alemanya, per exemple, el tema del techno, Alemanya és com una mica la cumbre, no? I bueno, ja no només Europa, sinó que també als Estats Units també hi ha molta música electrònica, moltíssima, que se consumeix moltíssima música electrònica.
Va, que ens toca la ficada directa. Per cert, només una pregunta ràpida. T'agrada aquest ordre del 5 o l'haguessis canviat? No, jo l'haguessis canviat. Armin Van Buren, el 5 està bé, posició número 5. Però ara entrem ja al Salseo. Vinga, va. Al Salseo. Posició, disculpa, posició número 4 per als germans grecs, Dimitri Vegas i Like Mike. Pas cara de què t'agrada. Oh, sí.
És que són divendres a la tarda. Sí, maride. Sí, maride. On dilluns? Comencem a ficar bé l'Abel Purboi. Us ho vau perdre? 3B dobles punt. Aquí a l'ES.cat podeu recuperar el del 6 al 10.
Doncs és que aquesta parella de germans la porten rebentant des de sempre i baixen una posició. És a dir, l'any passat estaven en posició número 3 i aquest any posició número 4, Dimitri Vegas i la Imaic, que jo crec que festival a festival sempre la rebenten, sempre apareixen amb coses noves, amb sorpreses i amb mil i una històries i produccions.
i porten des del 2011, porten a la llista DJ Mag i han sigut, diria que tres vegades número 1 i clar, estan al rànquing del top 5, porten 15 anys consecutius, o sigui, 15 anys, o sigui, ells van entrar el 2011
Doncs el rànquing... És una barbaritat. És una barbaritat. O sigui, van créixer d'una manera exponencial i brutal, Dimitri Vigas i la Imaic, i baixen una posició, d'acord? I aquesta posició, número 3...
L'ocupe, que jo no entenc el per què. Els fans d'aquest artista, sincerament, jo no el conec massa. Estem parlant de Alok. Posició número 3. Personalment no és ni molt menys un dels meus DJs preferits.
A més a més, les produccions que ha tret majoritàriament, últimament, no només les traueix, sinó que les traueix moltes col·laboracions, que hi ha molts diges que fan moltes col·laboracions entre ells, però també se valora una mica el tema que tu com a artista la puguis treure sol.
Em refereixo a què? Hi ha molts artistes que tenen, ja ho vam parlar l'altre dia, els gos producers, a darrere, etcètera, etcètera, i a Loc, per exemple, crec que és un d'ells, i si no, si m'equivoco, que em corregeixin. Llavors, posició número 3 tenim a Loc.
I ja passem ja, que en dos minutets acabem. Fran, aquest sí que sí. Aquest sí, per mi, hauria d'estar sempre, sempre al top número 5. Sempre. Però és l'1 o no és l'1 per tu? No, és el número 2. No, no, per tu, per tu. Ah, per mi? Per mi és el número... No te sabria dir el número 1, Fran. No t'ho sabria dir. No. Puja i que deixessi cadascú. Martin Garry, exposició número 2.
es brutal o si es un artistazo.
al nivell de qualsevol altre artista brutal en el món. O sigui, des de ben petitet, des de ben jovenet, ja actuava un munt de sales, ficant les seves mescles, produccions. Només te diré que amb 18 anys ja va treure Animals, que va ser internacionalment coneguda arreu del món, Martin Garrix, i segueix allí posicionant cada any, a millor, a millor. Va estar també 3-4 anys de número 1 seguit,
I aquest any, en posició número 1, tenim ni més ni menys... Que ha de piqueta. Oh, ho hagués enxestat de tot. Sí? Perquè és un dels pocs que conecs el Fran. Una ve dit, però dic, Fran, calla, que tornaràs a posar la pota.
No, no, en posició número 1 David Guetta Prefereixo jo, prefereixo més a Martin Garrix que a David Guetta Sí que hauria d'estar el tom número 5 David Guetta perquè ha fet una evolució bestial al llarg de tots aquests anys i s'ha mantingut Però, bueno Així que, bueno, una mica descontent amb aquest tom número 5 Hi ha artistes que podrien estar aquí Per exemple, Timmy Trumpet m'encanta, m'agrada molt més Ànim ha fet una evolució bestial Però bueno, és el que hi ha
És el que hi ha i amb aquest número 1 us deixem perquè comenceu ja a gaudir del cap de setmana. Abel Porroy, moltes gràcies. Moltes gràcies, Fran. I amb vosaltres ens trobem dilluns, quan passin 3 minutets després de les 4 de tarda. Fins llavors. Adeu.
A mi m'ho pots explicar. Et veig molt riallera últimament. T'has enamorat, no? Encara millor i dura més. M'han arreglat les