Bona tarda, Fran. El tema del dia d'avui, dijous, ens desplacem cap a la Franja, concretament cap al Velda, per posar-nos les botes. I no parlarem de vestits, no parlarem de moda, sinó que parlarem de la Festa del Tocino del Velda, que aquest any arriba a la seva 37a edició, del qual ja fa 25 anys que està declarat com una festa d'interès turístic d'Aragó.
I per parlar sobre això, doncs tinc el Pedro Gràcia, que és el president de la penya Lomagre, que és la penya que organitza tot això, el qual ja el tenim aquí amb nosaltres, Pedro. Benvingut aquí a l'oest. Explica'ns una mica això de la Festa del Tocino, que per això estem, primer de tot, doncs com estàs i salutacions. Bona tarda. Doncs mira, estem ja preparant últimament tot, perquè a un any...
una mica més especial que els altres perquè, com has dit, els 25 anys de ser la festa declarada d'interès turístic a Aragó. Això és una mica com a
El reconeixement que fem una labor bona de cara a la recuperació d'una tradició que abans es feia molt i avui en dia ja gairebé s'està perdent. No s'ha perdut del tot perquè encara...
Hi ha cases que la fan, però s'ha perdut molt. Mira, et vaig a fer una introducció, Pedro, que una de les famílies que han perdut aquesta tradició és la meva. Jo quan era petit sempre estava allà al desembre fent el mandongo, que es diu,
I ara ja s'ha perdut aquesta tradició, també perquè les generacions que originalment feien això, malauradament és llei de vida, doncs a poc a poc ja no hi són, i es va perdent aquesta tradició. Però en tot cas, com deia, vosaltres amb aquesta festa del to si no seguiu mantenint
Aquesta tradició, que això serà aquest mateix diumenge. Aquest mateix diumenge al Belda fareu, com podríem dir, un macro dinar popular perquè aquesta festa, una macro jornada gastronòmica, perquè aquesta festa consisteix en ajuntar totes les persones possibles i menjar, no? Aquesta és l'única preocupació de la gent, no? Que vinga a menjar.
Sí, sí. És així, vull dir. És una representació del que es feia abans a les cases, que les famílies s'ajuntaven. Avui, aquest dia, el matem, per exemple, a la meva casa. Venien tota la família i tots col·laboraven. Quan la matàvem a casa d'uns tios meus o d'això, hi anàvem tots allà i ajudàvem a fer-la. Això ve a ser el que vulguem representar.
tots els que vinguin podran minxar tocino sense cap problema i sí que fem la representació que és tal com era una mateixa abans quan fiem els nostres llaios i tot això en els trajes, tots els utensils, tot tal com era abans i també farem mandongo, no es fa tot perquè per fer
tot el mandongo has de passar i hauríem d'estar... En un dia no ho podríem fer. Correcte. Se diu que el dia abans s'han de fer unes quantes coses, s'han de deixar coses ingestides per fer el mandongo el dia següent. Exactament. Primer dia, entre matar el tocino, preparar la sang que s'agafava, després s'allavaven totes les tripes i tot, per després embotir les llengües i tot.
Tot això s'ha fet el dia abans. El dia següent, que les càrcies s'havien noreat una mica,
sempre anava a fer tot el mandongo. Això durava dos dies, sempre. Sí, sí. Antigament sempre es feia, crec que era per començaments de desembre o finals de novembre, que era per Sant Martín. D'aquí ve la frase a todo cerdo le llega su Sant Martín, no? Perquè era més o menys per Sant Martín quan aquestes famílies feien quan originalment es feia la matança del porc.
Llavors, també em faràs això, no?, per poder fer una mica d'explicació d'on ve aquesta frase, però és això. Sí, a veure, això, perquè Sant Martí n'he parat en aquestes fetges, però l'explicació la té perquè dicembre, xinà i febrer són mesos molt freds i les cares se curaven més bé. És correcte. I tots els magrès, els pernills que digueu altres.
Se penxaven a l'hivern. La carn se cure molt bé. Per què? Perquè fa fred. I són tres mesos que són els que més bé se cure la carn. Ningú fiem endongó ni matàvem tots i només a l'estiu. Per què? Perquè la carn no s'hagués curat. Correcte. Se'ls hagués malmès.
Correcte, correcte. Jo et dic, Pedro, que jo soc de Maials, un poble del Segriassut, on hi ha força tradició, de fet, hi ha moltes cases on tenen els armaris per les larves, amb les tales per les larves, per a que no entrin. Això és un mundo, que es diu, vull dir, hi ha molt darrere, però anem a parlar una mica amb aquesta festa del...
del tot si no, perquè deies que aquest any és una mica especial, dic, teniu algun esdeveniment o alguna cosa diferent als altres anys? No, una cosa diferent no, el que passa és que en altres, com són 25 anys de festa declarada, no ho sé, ens sentim com molt reconeguts, que fem una labor bona de donar a conèixer el que era una matança abans,
i avui en dia n'hi ha molts que no saben ni com se filla ni ho podran veure, vull dir, l'entens? Fantàstic. I això és la d'això, perquè avui en dia no tinguem temps, primer de tot, és que ha canviat molt la vida, no? Sí. I ara tothom vas a comprar, ho compres i ja ho tens, ja està. Després la gent que ho filla, com ho dius abans, s'han fet grans,
I ja no fan tant, la gent jove treballa, llavors no té tant temps...
el món canvia i això també va canviant. I tant. És així. Totalment, totalment, inclús, cada cop hi ha més lleis, podríem dir, o restriccions en aquest tema, que també mermen el que és aquesta pràctica. En tot cas, com deia, a la Festa del Torxino del Valde, s'hi ve a contemplar l'espectacle, per dir-ho així, i a menjar, sobretot a menjar. Ho tinc aquí davant, Pedro. Anem a parlar d'això perquè tenim...
450 quilos de patates, 80 de ceba, 60 d'espinacs, 30 de cigrons, 350 quilos de costella i 80 de carn magra, a més de 200 litres de caldo. Déu-n'hi-do, quina caldereta de porc muntareu aquí? Al final això és en quantitats industrials, però amb cuina tradicional. Sí, fem...
No ho fem tot en una, ho fem en dos calderetes, però bé, dos calderetes grans. Pa que n'hi hagui per a tothom i tothom pugui provar-ho. Això és el dinar, perquè abans d'això fem mil quilos de carn a la brassa. Per esmorzar.
Això per esmorzar, sí. Clar, clar, per esmorzar. Des de les 9 i mitja fins a les 1 i mitja, més o menys. És un no parar. Tot el matí i migdia menjant i bevent. Sí, sí, sí. Fantàstic, fantàstic. A més, he vist que això, que acull més de 5.000 visitants, no? És així? Sí, sí.
Sí, més o menys. Si no fa tan molt temps, potser no hi arribem a 5.000, però si fa bon dia, ho puguem passar perfectament. Fantàstic, fantàstic. Quina és la previsió meteorològica pel diumenge? No me la he volgut mirar encara. Jo que no. Que no plogui. Sobretot. Això és el més important, perquè si plogués...
No es pot fer perquè és un acte que fem a l'aire lliure i no tinguem posat per posar-lo a un cobert és impossible.
I el més mal seria que plogués, però... Esperem que no. ...per que hagui fred i pel demés, ja hi estem acostumats, a que hagui fred, a que estigui la boira... Correcte. Això ja és un habitual. Encara així, tots els membres de la penya l'omagré, esteu allí involucrats, he vist fotos, tots allí servint...
Això és com un macro dinar on tothom ajuda. Em recordo una mica els dinars aquests de penyes de les festes majors del poble, on està tothom al carrer, plat amunt, plat avall, tots allà amb una taula de 200 persones. Sí, és això, perquè per tanta gent hi ha d'haver gent
per cobre la braça, per fer les calderetes, per tot. Tinguem aquesta gent, si no fósem gent, seria impossible fer-ho. Fantàstic. Això és l'important, que la gent acudisqui a col·laborar per poder-ho fer. 37 edicions d'aquesta festa del Tocinó. Pedro, et vaig a demanar si ens pots tragiar algun record de les primeres festes, com eren, què us deia, o esperàveu arribar aquesta xifra? Com era això 37 anys enrere?
Home, era molt diferent. Quan va començar, doncs era... Se va matar un porc, un tocino, i a la punta del passeu, allí lo van fer, lo van coure. Jo no hi estava, perquè jo no soc sociofundador, però jo vaig entrar en tants anys, però sé que es va fer en xines, vull dir, allí van... Un tocino va fer una caldereta, i la que vam poder fer a la base, la fina base, i ho van fer...
el dia de la Festa del Velde, que és Sant Vicent, que és xous, i llavors la gent, els que volien els donaven, i bueno, hi van anar els familiars, amb poca gent, vull dir, érem molt poquets, les coses, com es digui. I això, llavors, va ser quan se va quedar la penya, es va començar a fer cada any, cada any, i ha anat augmentant, vull dir, primer mos matàvem l'altre los tocinos, després ja compravem canals,
i avui en dia ja comprem la carta d'un matadero perquè, com les coses s'han complicat molt, ho anem a fer bé i comprem la carta d'un matadero que té les certificacions, que ha passat certificacions sanitàries, totes les coses, tot, que a la pllaça mostrem com se fia i tot, i tot, si no, no el prova ningú, perquè tot, si no, ha de passar l'inspecció i hi ha d'un veí del poble que me'l deixa,
L'altre moment, nosaltres li fem la feina de matar-la i partir-la i ell només li queda fer el mandongo. Ah, fantàstic. Després se l'emporta ell a casa, passa a la inspecció veterinària i ja està. Fantàstic. Ha canviat molt. De primera també harem poca gent a la penya i avui en dia ja som uns 300 socis. Fantàstic.
Mira, això és que s'estan fent bé les coses. Llavors, si anem augmentant... Esperem que fes bé sempre. I tant. Per a tots no serà mai, però bé. Anem a parlar una mica sobre això que parlaves, sobre les noves lleis o les noves directrius que teniu en quant a temes sanitaris. S'ha posat en contacte algun ens governamental o alguna gent dient que la vostra pràctica...
podríem dir que no anàvem molt a acord potser amb els estandards d'avui en dia us han dit vigileu amb això, vigileu amb allò en altres mos van denunciar l'associació d'estat animalista perquè clar, abans lo matàvem a la plaça a la vista de tothom i això ho van denunciar ho vam solucionar no matant-lo lo tocino arriba mort
I això, des de les institucions m'ho dic que això sí que ho podien fer perquè fas o despiece, igual que vas a una carreria i te partixen una canal i te van tallant. Sí, correcte. I això sí.
Però el que és la matança ja fa molts anys que no la fem a la vista del públic. Clar, clar, clar. I diguéssim que ha canviat. En tot cas, explica'ns una mica, anem a repassar una mica el programa d'aquesta festa del Toshino, perquè com deies, comença amb un esmorzar de carn a la brasa...
Bueno, el morse es comença abans. A les 8 del maití donem xocolates magdalenes. Déu-n'hi-do, doble esmorzar, eh? Xocolates tosino. Això pels més maitiners. Sí, sí. Després, a les 9 i mitja, comencem a fer cart de tosino a la brassa. A les 10 hi ha un mercat d'artesania que n'hi ha molts artesans, d'on hi hauré unes 100 o 100 i escaig artesans.
que tothom pot anar vivint. Clar, diguéssim pel tema de fuets, xoriços i tota aquesta cosa. Sí, de moltes coses. Fantàstic. Després, a les Neus es fa la matança tradicional, es fa entre la plaça i el passeig al mig, apartat de la llum d'on hem de la car, perquè són dues coses diferenciades, una cosa és tradicional i l'altra és la lúdica. Vale. Després...
La rondalla d'aquí d'Albelde fa una missa cantada a les 12. Després la cooperativa que fa oli fa portes obertes perquè la gent pugui veure com se fa l'oli i tot això. I la gent així pot anar voltant i donar voltes, pot tornar a baixar mitja carn. Això dura fins a la...
la una, una i mitja, i llavors ens donem la caldereta aquesta que fem. Correcte. Donem la caldereta, postre, que segurament seran mansanes, pomes, i després cafè de tupí, tal com a ser si hi havia abans a les cases, un cafè d'aquestes que s'escaldava, això el que fem ja s'acabi d'allò.
Fantàstic, fantàstic. Mira, deixem afegir una caldereta de porc, que a més, pel que veig, que porta patates, ceba i espinacs. Aquí a Lleida, Pedro, aquesta versió li diem cassola de tros, no? Seria com la cassola de tros. És pareguda la cassola de tros, sí. Perquè la gent es feia la idea boníssima, la cassola de tros, boníssima.
Però la cassola de tros porta caragols. Correcte, que aquí a Lleida ens ha de posar-li caragols a tot. Exacte. Boníssima. S'ha de dir que és la caldereta de porc, al final, o la cassola de tros. Jo, personalment, és dels meus plats preferits allà. A més, per sucar i pa amb el caldo, brutal.
Sí, sí. Sort que ara acabem de dinar i tenim la panxa plena, però si m'arribis a fer aquesta entrevista en una altra hora ja estic salivant, perquè això de la veritat és que no és pas dolent.
No, no, és molt bo. Doncs mira, Pedro, hem acabat ja aquest espai, se'ns acaba el temps, però abans d'acabar, deixa'm rescatar una frase que em vas dir tu l'any passat, perquè vam fer aquesta mateixa entrevista l'any passat, en aquesta mateixa època, i no te'n recordes com vas acabar l'entrevista? Mira, és una frase que porta un any gravada amb mi. Saps com vas acomiadar l'entrevista l'any passat o no, Pedro? No, no.
Doncs mira, vas acabar l'entrevista dient esperem gaudir molt perquè la carn a la brasa és el millor que hi ha. Així que avui crec que ho podem tornar a repetir, Pedro, que la carn a la brasa és el millor que hi ha.
És el millor que hi ha, i res sinfeta no hi ha res millor. Fantàstic, doncs, Pedro Gràcia, president de la penya a l'home agrae del Velda, moltes gràcies per explicar-nos aquesta festa del Tocino, que celebreu aquest diumenge a la localitat del Velda, i la qual, doncs, esperem que tingueu molt èxit, com deia, repetint, 37a edició, 25 anys que s'ha declarat com a festa d'interès turístic d'Aragó, pel que moltes felicitats, i com us deia, esperem que vagi molt bé i que no plogui.
Gràcies a vosaltres i us esperem per aquí. Adeu!