L'alimentació no és només una qüestió de pes. Menja't la vida amb my nutritionist Naila Martínez.
Naila Martínez, My Nutritionist, benvinguda a Menja't la Vida, com estàs? Doncs bé, molt bé, avui aquí, que a vegades penso que cada cop parlo menys d'aliments. Vols dir potser que parles menys de, no sé, de què són els carbohidrats? Exacte, sí, però ja m'agrada, perquè tenim massa informació d'això.
Bé, és que si no, podem tirar de hemeroteca o podem tirar de podcast i podem recuperar que al llarg de tots els anys que has fet capítols i capítols aquí, hem parlat de tot, eh? Absolutament de tots els nutrients i de com trobar-los i del plat de Harvard, etcètera, etcètera. Però avui volem continuar parlant d'aquestes motxilles plenes de...
d'experiències que ens fan tenir normalment una mala relació amb el menjar. La setmana passada parlàvem d'aquestes motxilles que més o menys heretem al nostre entorn més proper, a la nostra família, cadascú les seves, però moltes molt comunes, i avui volíem continuar parlant d'aquestes motxilles socials, que sobretot ens enten a través dels missatges de la tele, de la publicitat i de la indústria. I aquí...
Deixa'm dir que sobre un meló, però molt poc saludable, no? Sí, un meló processat. Ultraprocessat. La setmana passada acabàvem amb aquell exemple, i direm el nom, el nom comercial.
del Hagen-Dazs de Kilo, quan en les pel·lícules romàntiques allò hi ha un trencament i veus la protagonista, normalment dona, menjant-se aquell gelat gegant mentre ploren. Sí, ara ho estava visualitzant.
Però, clar, hi ha molts altres exemples que ens fan tenir un vincle emocional poc saludable amb el menjar. Són aquests missatges que rebem i que els anem posant sense ser conscients a les nostres motxilles. I molts d'ells ho fem a través dels anuncis de productes que normalment són poc saludables, però que ja no és que l'aliment sigui poc saludable o no, sinó el missatge que transmet.
No sé si vols començar tu amb algun exemple. Per exemple, sí i tant, em vaig quedar amb ganes de parlar-te de les pizzes, no? De quan tens un problema familiar, quan la nana adolescent no entén els pares, se soluciona i menja amb pizza. Sí, és divendres... És divendres i toca pizza i el món s'arregla. I el món s'arregla amb la pizza. Exacte. I d'entrada ja tens un dia a la setmana on s'ha de menjar pizza sí o sí,
ultraprocessada del forn 7 minuts, i que a més a més allò serà un gaudi familiar segur. Sí, a veure, al final, menjar en família, sí, és veritat que alleugera moltes situacions, però si hi ha un problema, s'ha de parlar, s'ha de treballar, potser no avui, potser si arriba l'adolescent creuada, potser avui no és el dia per parlar-ne, encara que hi hagi pizza...
Potser és demà, val? I òbviament no hi ha d'haver una pizza i la pizza no és la solució de tot. Però sí que és un missatge de... Vinga, va, saps? Vull dir, vinga, fem una pizza i ho solucionem tot. I ja estàs tot arreglat. I és un missatge que l'anem posant a les motxides. No tothom, eh? Vull dir, comptem amb això perquè ara llançarem missatges que hi haurà persones que diran, doncs a mi això no m'ha afectat, cert. Però segurament se queda en el nostre subconscient...
I en algun moment donat, doncs estarem de mal rotllo a casa i direm, ei, fem una pizza, no? Com associar en aquell moment ho solucionarà tot. Anem a parlar d'altres, val? Espera un segon abans que obris un altre. Perdó. Tu creus que si hi ha un problema familiar s'ha de tractar mentre se sope? No.
Sope, no? No, no, la taula a la mesa sin pressiones. D'acord, a la mesa sin pressiones. És sopa i... El moment de taula és un moment de gaudir, sí? Podem estar més callats si hi ha una mica de tensió, però intentar que sigui el més lleuger possible. I a la taula no es discuteix, no es castiga, no és moment de gestionar conflictes. Els conflictes es gestionen...
Abans de sopar o després, o a la tarda, o quan sigui. Però no en el moment que estem menjant, perquè al final aquestes emocions traspassen cap a la relació que acabem tenint amb el menjar. És possible que aquell dia, si la gestió o el conflicte és molt fort i jo m'estic menjant...
Un bròquil pot ser perfectament, depenent de l'edat que tingui, però pot ser perfectament que no vulgui tornar a veure el bròquil perquè quan hi havia bròquil present hi havia aquest conflicte. A la taula, molt bona pregunta, Pili. Per tant, aquesta gestió de l'adolescència a través de la pizza no seria tampoc un exemple. No seria un bon exemple, exacte.
Què més? Quins altres exemples se t'acudereixen a tu? A mi hi ha un en especial, que són uns cereals, que no diré el nom, tot i que ja l'he colat mitjanament. Jo crec que s'enduria el premi dels missatges subliminars. És a dir, legalment no podem...
fer declaracions que no són certes ni escrites ni parlades però a través de la imatge com que la imatge cadascú la interpreta a la seva manera doncs podem donar molts missatges i en aquest cas en aquests cereals hi ha dos tipus d'anuncis que donen un missatge brutal i un és hi ha una dona que surt amb roba interior o amb biquini segurament ja comenceu a visualitzar l'anunci que és i el producte que és
I va recuperar uns pantalons texans, no?, de darrere de l'armari, perquè imagino, jo, el que interpreta la meva ment, no sé la teva, Pili, però el que interpreta la meva ment és que és d'alguna temporada passada, val?, i que gràcies a menjar aquests cereals, doncs ara se'ls pot posar, i jo sempre dic que li pugen millor que a mi me pugen el pantaló del pijama, val?, xisques, no?,
És un texar, vull dir, a veure, independentment del teu cos, el texar no puja molt àgil, o sigui, el texar costa una mica de pujar. Doncs no, li puja superàgil, no? Llavors, el que interpreta la nostra ment és, si vull recuperar aquells pantalons que ara no em van bé, doncs menjant aquests cereals m'ajudarà a tenir aquell cos perquè els pantalons m'entren així.
Un és aquest, però és que el mateix producte té un anunci, i aquest és de veritat de posar-nos nerviosos, no?
que és una dona que mengi aquests cereals i de sobte es comença a veure com unes fases de la seva vida, que és, surt jugant amb els seus fills superfeliços amb una manguera, tirant aigua, una felicitat, o sigui, soc la mare perfecta, no? Després surt amb les seves amigues i és com la protagonista, no? I és com, doncs, la meva vida social superbé...
Després surt amb un vestit vermell entrant en una festa i, pum, ja, directament li ve l'home de la seva vida, no? O sigui, és que és, de veritat, un esperpento, diria. És que és, de veritat, o sigui, el pitjor anunci que he vist mai... L'enginy és brutal, eh? Però al final és, què interpretem? Menjar cereals? Sí...
i tindràs èxit a la teva vida. Bé, una forma d'èxit que és la que també et venen socialment, no? Exacte. Que és portar un vestit vermell, ser mare, trobar una parella masculina, no? Sí, exacte. I ser la princesa del conte rescatada. Patriarcat total. Ah, val. Perquè hi ha molta pressió cap a les dones, també cap als homes, i cada vegada més. Cada vegada més, sí. I cada vegada més.
però sobretot cap a les dones, o com a mínim, anava a dir ancestralment no, però de què ve de molt lluny? Sí, és a dir, quan parlem d'aquestes motxilles, que són generacionals, que les anem traspassant, doncs les dones hem de dir que portem motxilles envers el cos i l'alimentació,
des de fa més anys, o almenys motxilles més grosses. No és que els homes no em portessin, però sí que ara ha començat a augmentar la pressió estètica cap als nois, cap als homes, però fins ara jo crec que si jo em poso al costat d'un home de la meva edat,
jo crec que jo portaré més motxilla amb frases que he anat rebent al llarg de la meva vida per l'estètica que un home de 38 anys que no dic que no l'hagi rebut però segurament amb menys quantitat llavors doncs bé moltes vegades el que tu deies relacionem èxit amb un cost prim i per tant si tu et menges els cereals tindràs un cost prim i per tant tindràs èxit en totes les escenes de la teva vida o sigui
Clar. A mi m'esplota el cap. I també vincular aquesta dieta saludable als cereals ultraprocessats també en nens. Exacte. No? Sí, no tenen per què estar els cereals presents. O sigui, uns cereals poden ser uns macarrons o poden ser un pa integral o pot ser un arròs. O sigui, no és necessari. Són els salvadors dels esmorzars, per exemple, no? Sí, sí.
Jo crec que en el moment en què ens hem posat a dir que un bon esmorzar és un cereal, un làctic i una fruita, doncs la indústria t'ha tret els cereals ensucrats, el suquet i el iogurt també ensucrat, no? O el cacao, o sigui, el sucre sabor cacao que hi poses a la llet, no? Llavors, clar, vull dir, aquí...
Penseu que, o sigui, pensa Pili, i si reflexionem, cada missatge, cada estudi que surt en alguna cosa que ens pot afavorir amb la nostra salut, la indústria ho agafa i treu aquí, no?, i treballa aquest màrqueting, que és que tenim persones brutals, o sigui, jo, premi... No existeix el premi Nobel del marquetero, no? Sí que hi ha premis amb millors màrqueting. Sí, doncs, no ho sabia, doncs... Però Nobel no, Nobel no. No. Que el donen els reis. Sí.
El model reix suecs. O noruecs. No ho sé, de veritat. Ah, no sé ara si són suecs o noruecs. En qualsevol cas. Tot això, i deixa'm lligar una mica, no? Una de les coses que ens expliques és que hem d'aprendre a menjar lliure. Aquestes motxilles... Les hem de revisar. Exacte, perquè ens fan més difícil menjar lliures.
Les hem de revisar, no les podem traure d'avui a demà. Penseu que hi ha missatges que els tenim i que, a més a més, la societat ens ha premiat. És a dir, no és que jo tinga, per exemple, ara que parlàvem dels cossos prims, no és que jo tinga el missatge que un cos prim me farà tenir més èxit i, per tant, he de deixar aquest missatge.
És que és possible que una persona hagi tingut més èxit per tenir el cos prim. O sigui, que no només és un missatge, és que és una realitat. És que socialment s'ha premiat realment. No és que es premii verbalment, sinó que hi ha moltes persones que no hauran arribat a un lloc de treball o no hauran pogut estar, o no l'hauran acceptat en un entorn pel seu cos. I això és real.
Per tant, és una motxilla que no és només no, sí, m'ho han dit i ja veig que no, no, no, és que ho he viscut. Llavors, és una cosa que és social, és molt difícil de canviar, però d'aquí també, si tenim fills i filles, doncs, abans de donar qualsevol missatge, revisem els nostres cossos, sí? Les nostres cossos, perdó. No, les nostres motxilles. No hem de revisar res del nostre cos.
Naila, a la més les impressiones que podem comprar-lo encara online, a través del teu Instagram, mygonetbaixnutricionist, i t'esperem la setmana vinent. Un petó gran. Adéu-siau.