Comença el jardí de l'ànima, un espai on floreixen les preguntes i reneixen les respostes.
Benvingudes i benvinguts al Gerri de l'ànima. Avui entrem en un espai per respirar, per reconèixer la vida que hi ha dintre nostra i per deixar-nos portar per una conversa que acarici l'ànima. Avui parlarem de mindfulness, autocompassió i de com aprendre a mirar-nos amb més tendresa. Perquè en temps de pressa, exigència i autocrítica, recordar-nos que podem abraçar qui som és també un acte de resistència amorosa.
Avui ens acompanya l'Esther Martínez Lozano, psicòloga, coach, instructora de mindfulness i autocompassió. Fa més de 20 anys que acompanya persones i equips cap a la consciència, equilibri i el benestar. El seu camí ha passat pel coaching, l'ioga, la meditació i per una profunda curiositat per comprendre l'ésser humà en totes les seves dimensions. Avui amb ella parlarem de com la consciència pot convertir-se en un refugi i de com la compassió pot transformar el dolor en saviesa.
Fins demà!
Benvinguda, Esther. Que bé. Escolta, moltes gràcies per aquesta superpresentació. M'ha emocionat. Ai, que bé. M'agrada molt. Que bé bonica. Per tu és? Escolta, que bé. Quan et presenten així amb tant de carinyo... Home, és un pla i un honor i un gust tenir-te. Fa temps que ens coneixem amb la Lavínia. És una amiga comuna que ha fet molts tallers, que tens una trajectòria molt interessant i per això volem passar ara amb una música intermitja per entrar a fer-te unes preguntes.
Genial, a veure si la sé contestar. Si no, també us diré, no ho sé. Perquè també això, evitar el no ho sé, el no saber, també és un aprenentatge. Exacte. Així que endavant.
A veure, Esther, quan mirem enrere, sovint a vegades descobrim que el que fem avui ja vivia dins nostre, no?, de fa molt de temps. En el teu cas, què et va despertar aquesta mirada cap a l'ésser humà, cap a comprendre i voler acompanyar? Quin fil invisible t'ha portat fins a aquest moment?
Doncs mira, jo crec que la meva història va començar als 3 anys, que jo vaig estar dos mesos ingressada aquí al Trueta per una malaltia, una meningitis, que em van donar 24 hores de vida i vaig estar dos mesos ingressada, a més que estava, o sigui, em tenia lligada al llit, perquè clar, 3 anys, una nena de 3 anys que està, que vol moure's i vol viure i està dos mesos allà,
realment l'impacte d'allò és el que he vist al llarg de la vida i anar veient que allò em va ser l'inici del meu camí perquè clar a part que tot el meu trauma tot el que m'he treballat a nivell terapèutic neix d'allà i segurament que també hi ha més coses anteriors però és com que la meva experiència la meva vida va
allà va ser com un abans i després, perquè va ser un miracle, o sigui, els metges realment m'han dit que jo podia haver mort en 24 hores segur, el que passa que el meu cos es va cremar per dintre i va fer cremades de segon i tercer grau, o sigui, jo tinc ferides com si m'hagués cremat, però era de dintre cap a fora, o sigui, era una cosa... Vas convulsionar, no? Bueno, el meu cos...
Jo sento que el meu cos, o sigui, allò que m'havia de matar, no? Doncs el que va fer és sortir cap a fora amb foc. I et va curar. Es va cremar i que em va ajudar a viure.
Clar, no vaig morir, però això ja em va, bueno, un impacte molt gran, perquè quan ets petita encara, però quan ets adolescent, jo vaig passar una adolescència, doncs mira, precisament la ràdio, per mi la ràdio té un poder meravellós i a mi em va salvar en el sentit que jo estava com molt refugiada a casa, també els meus pares em van protegir molt perquè era molt sensible, clar, jo...
Qualsevol cosa, l'estar dos mesos allà tancada, a més que em donaven de menjar, clar, és que estava com molt paralitzada, però clar, la vida vol fluir, i l'impuls de la vida que vol sortir, i l'estar allà és com que el món, i a més els meus pares em van superprotegir, el món era perillós.
i llavors a casa el meu refugi era escoltar la ràdio amb el meu Wallman us em recordeu que no hi ha els Wallman me'ls posava perquè jo estava molt a l'habitació i o llegia o escoltava música i llavors jo me'n recordo quedar-me adormida amb els Wallmans el Wallman a la mà llavors la ràdio per mi té un poder però això m'emociona i m'encanta m'encanta poder estar s'acompanya molt la ràdio també i com que no has de mirar res la pots escoltar, és meravellós llavors
Gràcies.
doncs a mi el que em va passar és que quan vaig començar a fer-me preguntes perquè al final te fas preguntes de com és que em va passar això i entendre perquè també durant l'adolescència evidentment veus que ets rara normalment ja ens passa que ja ens veiem coses però clar, si a més físicament ja tens alguna cosa que ningú més té és com què està passant aquí i vaig decidir estudiar psicologia per veure si trobes respostes a tota la sèrie de dubtes que tenia fins i tot
Vaig passar una època de ganes de marxar, perquè era com no estic bé en aquest cos, era alguna cosa que em deia no estic bé, no sé per què, no sabia trobar les respostes i també volia com des del llavors, des de petita, no sé per què em va sortir un impuls d'ajudar gent. I de petita, me'n recordo que les poques vegades anava a col·le, anava a coses així molt bàsiques i al costat de casa meva hi havia una guarderia de nens petits i jo amb 8-9 anys cuidava els nens de 3 anys.
era com un impuls d'ajudar i després he fet molt voluntariat sempre he estat fent moltes coses d'ajuda era com que jo ara entenc que la vida em va
salvar, en el sentit que no vaig morir, sinó que vaig poder estar, perquè hi havia alguna cosa més gran que deia, que per mi és la vida, que deia, vinga, ja que t'he donat una segona oportunitat, ajuda, i vés a ajudar altres persones que en necessiten. Llavors jo sento que és un impuls de la vida que m'ha fet arribar fins aquí, amb tot el que m'ha passat, sobretot amb el tema de, per això la part de la compassió, que ja l'explicaré,
el tema del dolor perquè jo tenia molt de dolor físic també tenia molt de dolor emocional tot això era com puc ajudar a mi i altres persones a transitar això i jo suposo que deu ser aquest el fil el fil d'acompanyar amb el dolor acompanyar amb aquestes situacions difícils i aquests miracles perquè al final va ser un miracle i és com vull trobar una resposta a veure per què
Molt bé. Sí, els miracles transcendeixen, no? És el que dius, no? Dius, bueno, aquí el sentit no sé quin és, però vaig ajudar, vaig a fer alguna cosa perquè estic aquí i entenc que tinc una altra oportunitat, entenc que connecto amb alguna cosa que és major a el que jo, no sé, puc explicar i per tant, sí. Exacte, sí, sí, sí. A veure...
Sí, però amb un tafra. Mira, vivim en un món que ens demana molt, com fer, mostrar, aconseguir, estar. Però a vegades, amig de tot això, ens oblidem de ser. Exacte. Llavors, com ens pot ajudar el mindfulness a tornar a aquest centre o a escoltar-nos a nosaltres de debò? Evitar aquesta desconnexió dintre d'aquest ritme frenètic que portem.
Mira, el mindfulness al final és una paraula que es van crear uns científics, però realment el que ens convida, la filosofia que ens convida, el mindfulness, aquesta paraula al final el que vol dir és la presència. Aquest ser, quan tu connectes, que a més vosaltres en parleu també, perquè vaig escoltar el programa i ho teniu molt present, però parla els oients...
El fet de poder estar amb tu i de parar i de sentir-te aquest sentir que estic aquí en aquest moment, que és molt difícil perquè la inèrcia, com dius tu, el fer, les coses que haig de fer, els objectius, les responsabilitats, t'empenyen, evident. I has de voler parar.
evident, evident jo el que proposo el que proposa també el mindfulness i sobretot aquesta mirada compassiva és poder fer des d'aquest lloc més connectat, o sigui no és no fer, perquè ens anem llavors amb l'altre extrem perquè també som així és com faig, faig molt, després acabo esgotada i després me'n vaig a l'altre, no puc més o m'alalteixo i necessito estar X dies la proposta precisament és no, no, evidentment que el fer, o sigui
Necessitem fer, però podem fer-ho des d'un lloc molt més connectat, molt més des d'aquest ser. És fer des del ser, fer des d'aquesta connexió, des d'aquí. I des d'aquí es produeix que aquest fer és com molt més...
com ho diria, com molt més ple, saps què vull dir? Té un impacte molt diferent, és com ja no fas des d'aquest lloc, moltes vegades des d'aquesta part més mental, sinó que aquesta connexió és com connectes tot el que és el cos al cor, que per mi és la metàfora de tot aquest món emocional, i no només això, sinó una metàfora
un símbol, perdó cap a el que realment és la vida perquè el puls de la vida, o sigui, nosaltres estem vius perquè la vida, i això és el que explicava abans, no? Algo va fer que continui a es posar, algo fa, la vida, per mi la vida és l'espiritualitat, per mi és la vida és aquest impuls que ens fa, no? Moure'ns però necessitem connectar amb la vida i és com, vale, vaig amb la vida connectada cap a les obligacions i el que haig de fer m'explico?
també és veritat que aquestes coses és el que t'anava a dir jo hi ha coses que no les segueixo justament és que anava a dir és que això a nivell conceptual és molt difícil per això també el mindfulness i tota aquesta metodologia el més important és la pràctica els cursos que faig sí que hi ha d'haver una part d'explicació però ha de ser
com un marc per dir anem a comprovar-ho amb l'experiència perquè és la pràctica o sigui, jo puc explicar com el gust d'un carmel però fins que tu no l'assegoreges i no tens l'experiència, això és el mateix no es pot explicar a nivell cognitiu necessitem practicar i la pràctica és el que et dona aquesta experiència ara sé el que vol dir ara he comprès
amb totes les meves cèl·lules el que volia dir l'estè era amb això de fer des del ser perquè des d'aquí no podem entendre no podem és una experiència totalment vivencial sí física és el que deia de connectar el cos sí
amb la part emocional i amb la ment és com connectar-los a tots tres i la part aquesta més energètica que també és molt important però que al final és energia tot perquè el cos és energia els pensaments són energia, les emocions són energia llavors l'energia és el que envolta tot que estigui tot com alineat tu mateixa aquesta connexió i aquesta connexió, aquesta alineació és que passa perquè tu donis un moment que pot ser i ara us donaré
perquè m'encanta donar diferents maneres i pràctiques senzilles al dia a dia, perquè una de les coses que jo porto sempre, i això la Lavinia ho sap, és que tot això es pugui portar a la vida quotidiana, en el dia a dia, en què cada dia, útil, pràctic, senzill, no cal meditacions d'una hora, que també, molt bé, però, hòstia...
Ai, perdó Està bé, està bé Aquí, natural, saps allò El que surti, vinga No, que la meditació, jo soc profe de ioga I també feia molta meditació Però al final tot això són eines Perquè al final ens ajudin a viure una vida Molt més present, molt més conscient Molt més connectada Jo el que volia són eines pràctiques Per això, no? Perquè la vida La vida, la societat Ara
la societat ens apreta i ens diu ostres, doncs per un moment nosaltres podem també crear aquesta manera de com volem viure dintre d'aquesta societat i al final cadascú poder trobar aquests espais, mini espais que si, no sé si precisament espai per poder explicar pràctiques o ja us puc dir alguna cosa molt senzilla
Sí, diga-la ja, llavors tenim diverses preguntes Sí, exacte Mira, una de les pràctiques que a mi quan la vaig conèixer vaig dir, mira que és senzill perquè realment la potència no té a veure amb la complexitat moltes coses, la poder de la senzillesa Jo us pregunto, quantes vegades us dieu bon dia quan us aixequeu o bona nit quan us aneu a dormir a vosaltres mateixes?
Molt poc, zero, gairebé. Jo mai. Li dic a algú altre, però a mi no... Sí, sí, tal qual. Què passa? Normalment, quan ens aixequem, ja estem connectats amb el de fora, no connectem amb mi, no? I el fet de poder-te dir bon dia, i a més una altra eina molt pràctica és això, com l'abraçar-te, no? Aquest gest, aquest tacte cap a tu, el dir-te bon dia... L'Esther s'està posant la mà al pit i a la panxa. Sí, sí.
que és així però pots fer així, cadascú és trobar el seu gest hi ha gent que agafar-se és igual al final és troba la teva manera de dir-te bon dia de forma natural i autèntica que això també és un procés perquè al principi és com raro, no? és com, ai, què estic fent? com tot aprenentatge, al principi és com raro però després ja et vas acostumant el fet de dir-te bon dia i de connectar amb tu al matí
Bon dia. Des d'aquí vaig a la vida. Jo dic, vaig a la vida, a veure quines sorpreses. I a la nit, anar a dormir, també. Bona nit als fills, a la parella, qui sigui, al Gats, a qui vulguis. Però després, l'última persona amb la que conetes, ets tu. Bona nit. Que hi ha més pràctiques, però per aquesta senzilleta. Bona nit.
avui tothom a abraçar-se, dir-se bona nit un gest, un gest el que sigui, però que connectis amb tu només que t'aixequis tu ets la primera persona que connectes i abans d'anar a dormir tu ets l'última persona que connectes super poderós, eh? proveu, proveu sisplau i em direu a veure què ho provarem
Bé, jo he fet el programa de Mindfulness Self Compassion, es diu MSC, oi que sí? Sí, en anglès sí. I és un abans i un després per mi, eh? A mi amb gestal, per exemple, i és la veritat, em deien automaternatge i jo deia això què és, on està la meva mama, com m'abraço, o sigui, m'enteneu? I en canvi, amb aquest programa, amb l'Esther, amb com ho explica, amb com acompanya, ostres, va ser com va,
autocompassió, clar, perquè per dur que sigui, perquè a vegades encara que hagi fet coses que dius, ostres, deu haver afectat a l'altre, sempre hi pot haver una mirada d'amor i compassió cap a una mateixa, i és més fàcil veure la porqueria, les coses que no acaben d'estar en el seu lloc, quan realment ets compassiva amb tu. És a dir, ho volia dir perquè de veritat és un abans i un després, és a dir, que tots els oients que ens estiguin escoltant, sisplau, seguiu a l'Ester...
Sí, si s'us desperta aquesta llumeta, feu-ho perquè és preciós el regal que us emporteu, preciós. Llavors, és que és així. Llavors, jo sé que té tres components clau, el mindfulness, que ja n'hem parlat, però m'agradaria que expliquessis la humanitat compartida, això a mi també em va servir molt, i l'amabilitat cap a una mateixa, doncs també l'hem explicat, però bueno, hi ha aquests tres elements, no?
Sí, perquè el que fem durant el programa és cultivar això, aquesta presència que deia, és poder estar aquí amb tot. És això, també la part de compassió precisament és en els moments difícils, en els moments dolorosos, i que l'experiència abarca tot. El que passa per uns mecanismes a nivells psicològics que, bé, ho explico una mica...
que ens costa moltíssim ser amables a nosaltres. No sé si això ho puc explicar ara o teniu... Sí, ho explico? Sí, clar. Perquè tota aquesta part, ho dic per després enganxar-m'ho a l'altra, amb el tema dels components. D'acord.
També és veritat que, pareu-me, perquè jo a vegades m'explico coses... Pareu les preguntes que vagin a faltar i la resta els deixem per un altre dia, perquè també és interessant que vagis drenant, no?, i tota la informació que tinguis, que ens la puguis compartir. Sí, perquè, bueno, sento que és important donar una mica de comprensió al que deia, no?, a vegades un marc conceptual de comprendre com és que ens costa, no? Si la gent es connecta i diu, no entenc res, en canvi, si els expliquem més, és com, vale, em quedo i continuo. Exacte, exacte, mira.
Per uns processos que va descobrir un psicòleg que es diu Paul Gilbert, nosaltres tenim tres sistemes de regulació emocional. Un sistema és el sistema d'amenaça i d'alerta. Què passa? Normalment, si veiem un perill o estem vivint una dificultat o hi ha alguna cosa que no està sortint com a mi m'agradaria...
s'activa aquest sistema. Llavors, què passa? Que quan soc jo la que estic fent alguna cosa, o jo el meu discurs narratiu, que moltes vegades és molt inconscient, a vegades sí que sentim que em matxaco i que em critico, però a vegades no és tan evident, és molt més sutil, molt més que estic allà un pic-pic, hi ha una veueta interna, a vegades està tan internalitzada, que és el que em passava a mi, que no era una veu, era una sensació...
un neguit, un ronron d'estar sempre amb alerta i alguna cosa no és com que hi ha alguna cosa que no està bé no estic segura, evidentment cadascú parla la seva història, jo parlo de la meva història que he explicat abans però cadascú té les seves experiències que potser té aquesta veu internalitzada i no se n'adona, què passa? que aquest sistema quan veu que el perill és que alguna cosa pot passar amb mi, no a nivell ja només de supervivència física sinó
del que es diu el meu autoconcepte el que jo em dic de mi i el que els altres veuran de mi i què pensaran els altres de mi si m'estimaran... Supervivència emocional Clar, clar, clar, llavors s'activa aquest sistema i aquest sistema llavors és quan ens posem ansiosos quan lluitem o comencem aquesta rumiació tot això s'activa de forma natural perquè surt del sistema de l'amígdala que és del sistema límbic que és el de supervivència és com que, atenció, vale
El sistema que activem amb el programa, amb el Mindfulness i l'autocompassió, és un altre sistema que tenim. Tenim aquest sistema d'amenaça, que a més en Paul Gilbert el va posar amb color vermell per una mica identificar. Després tenim el sistema d'assoliment.
de logros, d'assoliment, que és el dels objectius. El d'haig d'aconseguir, haig de fer. Què passa? Que moltes vegades estem entre el sistema d'amenaça, o sigui, el tanto, el tanto, veure què, que em surti tot bé, que em surti tot perfecte, que no m'equivoqui, que no sé què, que no sé quantos, amb el haig d'aconseguir això, això, això, això. I estem entre un i l'altre. Clar, aquest del blau és el sistema d'assoliment,
El que genera és la dopamina, i que a més, ara amb les xarxes, i amb tot el tema... Clar, llavors tota l'estona són aquests... Imputs d'activa. Sí, dopaminergics. Què passa al final? Tots els sistemes, evidentment, necessiten estar equilibrats, però tenim un excés d'activació dels dos sistemes.
I el que va descobrir aquest senyor és que tenim el sistema de calma i de benestar, que és el sistema verd, que és el que s'activa amb el còrtex prefrontal. Que aquestes pràctiques, precisament, són les que activen aquest còrtex. Llavors és com que, i aquest còrtex prefrontal s'activen una sèrie d'hormones que són l'oxitocina,
que és l'hormona de la mort, la serotonina, les endorfines. I això ho hem de fer de forma intencional i amb la voluntat de fer-ho, perquè, si no, el cervell, el que està programat és per sobreviure. Llavors, surt el sistema vermell, el sistema d'amenaça, surt el sistema blau, però necessitem poder...
Ah, m'està passant, no?, que moltes vegades estic ja enmig d'aquesta lluita i la pràctica, per això et deia de la pràctica és tan important, cada vegada et vas adonant de quan te'n vas, quan estàs en aquest estat i torno, és com que torno a mi, torno a mi, torno aquí, perquè quan jo estic aquí en el present i...
el tacte, i s'ha estudiat moltíssim, hi ha molts estudis que clar, quan jo vaig estudiar psicologia el 2001 em deien que les neurones quan es morien no es desenvolupaven però ara evidentment la neuroplasticitat i tota la neurociència i tots els estudis que han fet han vist que realment
tot el que provoca quan jo em poso les mans a mi estic respirant simplement i estic aquí sentint les sensacions sentides precisament el cos perquè la vida passa en el present estic sentint perquè quan estic així no sento estic aquí pensant i intentant sortir és normal torno aquí
Estic aquí i des d'aquí s'activa aquest sistema. Aquí vol dir sobretot el cos, sobretot el cos, sobretot sentir la panxa, sentir els ossos, sentir la carn, sentir la respiració. Estaves ponent la pregunta que teníem ara, que era com anem fins al cos, m'encanta. La resposta és un munt.
Està molt bé. Bueno, perquè és que si no explico això, llavors, clar, és que és això. No, continua, continua, nosaltres ja les preguntes, allà està. Llavors, aneu preguntant al mig que us vagi sortint. Quan estava explicant ara l'Ester i anava dient estic aquí, estic aquí, estic aquí, quan estem en l'autodefensa estem més al cap, no? Deies, assenyalaves la part més de dalt i després has assenyalat la part de baix, com el treball a fer, no? Sí. Tocant el pit, tocant-se la panxa i respirant-te. Per què, per què?
el cos comença en alerta, s'activa el sistema d'amenaça, de córrer, de fugir, o a vegades el que ens passa és que ens quedem en paral·lisi. I llavors què passa? El cos es comença a accelerar, és com que necessito donar seguretat al cos, que és el que per això funciona, el fet que jo torno aquí, i aquesta part que deia la Lavínia de maternar-me, que al final és aquesta mirada cap a mi de dir...
estic aquí no hi ha un perill no moriré és com tot això que al cap sol estem totes amb les mans al cos si ens veiéssim a la panxa i al cor perquè la sensació del cos en aquests moments és que moriré
no, passarà alguna cosa greu clar, l'amenaça és, alguna cosa passarà i a més perdoneu-me, però és que els mitjans sobretot a la tele jo ja no tinc tele des de fa anys però tota l'estona els missatges és, ens passarà alguna cosa greu llavors els missatges que rebem constantment són d'amenaça llavors per això deia que tenim molt el sistema d'amenaça molt activat i el sistema de l'altre del blau necessitem
poder tornar a donar-nos aquesta seguretat perquè quan jo estic aquí segura i dic un moment, torno al present perquè clar, la ment per un procés també que fa comença a projectar escenaris catastròfics la ment començarà a dir, em passarà això em passarà l'altre perquè és el que sap fer és la tendència absoluta és el que sap, llavors clar, és com ara no sé què, ara no sé quantos i tot això encara fa que encara m'activi més quan jo torno al present, que per això mindfulness per mi és presència
absoluta amb el que hi ha ara ara on estic? Ara estic aquí els peus a terra no estic sola i aquí va la humanitat compartida per això ho volia explicar aquí també hi ha un procés que el que ens passa és com que el que em passa a mi que això ho he treballat molt perquè el que us ho explicava com jo veia que jo tenia coses raras jo deia soc jo que jo soc rara soc una cosa com una ara em surt la paraula
Una anomalia, no? És com no soc normal. Però de dir, un moment, un moment, un moment, jo soc una persona humana, un ésser humà, igual que tots. A tots ens passen coses, perquè també tenim aquesta sensació que el que em passa a mi no li passa a l'altre, perquè a l'altre no li veig aquestes parts. A l'altre no li passa res, me passa tot a mi. Exacte.
a tothom li passen coses mira l'altre que estupenda, mira que guapa mira l'altre, jo estic fet una merda clar, però és que això passa perquè en molts moments hi ha gent, estem més així més avall, és normal però no tenim la tendència, a més també està bé no cal que anem pel món dient mira i ensenyant totes les coses perquè també necessitem cuidar aquests espais de vulnerabilitat són molt fràgils i molt sensibles llavors és, escolta, tornem aquí
I la humanitat compartida és tenir molt present que no estem sols, que som éssers humans, que tots, tots vivim situacions difícils, complicades, complexes i que aquesta situació que estic visquent jo, si la visqués un amic o una amiga, també li passaria el mateix i com tractaria jo aquesta persona.
La mirada també i el programa és com tractaries tu a una persona estimada que estigués passant per el mateix que tu. Llavors des d'aquí el discurs ja flueix de forma natural cap a l'altre perquè el discurs va des d'aquest lloc més calmat.
I la proposta és, doncs ara aquest discurs, a poc a poc, ves dient-te'l a tu i és com que deixa que vagi calant, perquè és un procés també, com dic jo, d'anar calant, calant, calant en el sentit que les cèl·lules vagin confiant i tenint aquesta seguretat i aquesta amabilitat de que
Estic aquí, és normal, no estic sola, també puc demanar ajuda. I per mi la humanitat compartida és el que ajuda també aquesta connexió amb la humanitat de qualsevol cosa que passi, jo primer estic jo amb mi i després també puc demanar ajuda a l'altre. I que la vida...
Hi ha moments de tot, i que els moments difícils que el sistema ho acull com a perill, una dificultat o alguna cosa com a perill, és normalitzar-ho i formar part de l'experiència. És com que ara estic passant un moment, sí, que és dolorós, sí, que és desagradable, sí.
Però forma part de la vida, també, no? És tenir en compte això que moltes vegades se'ns oblida. Sí, serà aquell aprenentatge necessari o aquella frase de pot entrar al llum quan et fas una ferida, no? Quan hi ha dolor, després quan es cura, quan cicatritza, tens un aprenentatge tan brutal quan t'ha passat pel cos, no? El fet de tu viure aquesta enfermedad de petita o, ostres, dius, al final que gran, no?
El concepte justament de la resiliència que va venir en Boris Cirulnik va estar la setmana passada aquí a Girona, va fer una xerrada, que és el màxim referent en temes de resiliència, té moltíssims llibres, i és que és això, és que realment moltes vegades en situacions difícils, i si tothom mira enrere les situacions més difícils que ha viscut, segurament han despertat potencialitats, habilitats i maneres de fer
I maneres de ser, sobretot, que si no hagués viscut aquesta situació, jo no seria així. Seria diferent, que no estan ni millor ni pitjor, però és com davant de situacions difícils, ostres, realment surten moltes coses. És a dir...
que tenim por, que passem dificultats, però alhora aquestes dificultats també ens aporten uns regals que, ostres, i per altres. Hi hauria un desenvolupament de dons, també. Jo crec que és un desenvolupament total de dons. Alguns els veus més clars, d'altres els has de treballar, però totalment, no?
I també has dit una cosa, és que m'agradaria puntualitzar una cosa que és veritat que també surt molt, que és, ens costa molt ser amables amb nosaltres mateixos. Llavors tu, quan ens has proposat aquest exercici, aquesta dinàmica de dir, ostres, un amic, una amiga, com et diria això, com tractaria tot això, està molt bé perquè relaciones ja l'amabilitat. Dius, ah, vale, jo em diria això, em diria allò, em diria l'altre...
i a mi em costa molt més, o sigui, és normal això passa clar, perquè ets activa el sistema d'amenaça perquè el perill soc jo i m'ataco a mi mateixa m'ho explico? llavors, clar per poder regular aquest sistema necessitem aquestes eines que és la presència és el tacte i les paraules amables cap a mi mateixa i aquesta relació segura sentir-me segura amb mi i clar, ja em torno amb el que estic, evidentment però jo em dono aquesta seguretat em dono aquesta amabilitat però això és una pràctica
És una... És practicar. Practicar i cada dia. Però és practicar-ho. I com tot, quan practiques és quan vas integrant i és un procés. És canviar un detall i fer-ne un acostum, no? Es canvia una cosa petita i si la faig cada dia, ja està. És que això del bon dia i bona nit que us he dit ara, de veritat que si ho aneu fent i ja ho vas integrant...
ja és una cosa que ja estàs connectant amb això. I hi ha moltes altres pràctiques. El que m'encanta d'aquest programa, que van crear dos psicòlegs, és que donen moltes pautes perquè tu puguis, durant el teu dia a dia, tenir aquests espais de presència i de compassió cap a tu. Perquè ja dic, és que és una pràctica, és practicar, és practicar constantment. Perquè si no, la inèrcia, el cervell...
directament, evidentment, connectarà amb aquest sistema, però tu te n'adonaràs cada vegada abans i tornaràs aquí. És com que tornaràs a portar aquesta presència, aquesta calma. No vol dir que no s'activi, no. S'activarà, evident, perquè s'ha d'activar, però jo em torno a portar, em torno a portar. I una pregunta, per tornar-te a portar quanta estona necessites?
Depèn de la presa. A favor, per aquí. Depèn del dia. Tinc 5 minuts. Tinc 5 minuts. Aquesta persona potser n'ha de fer gaires coses durant el dia i pot estar pensant en tornar. No ho dic per mi, ho dic perquè ho expliquem. Sí, sí, sí. Perquè si no és com el dia a dia, què vol dir que pots anar-ho fent tot el dia?
Mira, el temps és relatiu, depèn del moment, depèn de la persona, depèn de la pràctica que facis, però jo a vegades també he fet cursos amb mares, amb nens petits, clar, evidentment que el nen ja, quan és bebè fins als 3 anys, és una absorció absoluta, i jo deia, vale...
el que us he dit des del principi és practicar aquest fer des d'aquesta connexió quan tu estiguis donant de menjar o estiguis posant a dormir el teu fill poder estar també connectada a tu perquè moltes vegades el que ens passa és que la nostra atenció està més cap a l'altre però ens oblidem de nosaltres i m'incloca a mi i estic aquí jo sentint-me també
sentint, i jo els hi dic si els vostres fills són petits també donar-los aquestes eines que ells no necessiten perquè ells són mindfulness presència absoluta ells no ho necessiten però quan, mira, a mi hi ha una frase que m'agrada molt que és si vols ensenyar, aprèn però si vols aprendre, ensenya quan tu ensenyes a algú, als teus fills o a algú, a la teva parella, als teus amics quan tu ensenyes coses que a tu et van bé és una manera com tu aprens
Tu incorpores i tu incorpores i estàs tu, no? Llavors és, doncs, amb els fills, amb el que sigui, doncs tu estàs allà i estàs connectada amb el que facis i sentir, no?, el cos, les sensacions, si estàs fent el menjar o fent no sé què, sentir parar-te un moment...
hi ha un exercici, per exemple, poseu-vos les mans, sentiu-vos les mans, sent les mans, i ara sent una mica més conscientment les mans, sent si estan calentes, si estan fredes, sent si estan humides, si estan seques, sent l'olor, saps? És com, estàs aportant una mica més de presència a aquest acte, de forma automàtica, li aportes una mica més de presència, de consciència, i això és un procés, perquè
Estar aquí a la ment a baixar-te el cos és un camí, m'explico, de sentir i de cada vegada la sensació sigui més vívida, per això depèn de la pràctica que tu tinguis, el que sí que s'ha demostrat és que com més practico i més dono aquests processos i aquests moments de sentir-me, és com que cada vegada m'és més fàcil sentir-me.
I la percepció és més àmplia. Es va ampliant, clar, cada vegada és molt més això, com vas veient més matisos, s'amplia totalment l'experiència sensorial, perquè al final el cos, el més fàcil és tota aquesta part de sentir amb els sentits, però...
després quan ja vas profundament i tota aquesta part també emocional i vas sentint-te per dintre és aquest sentir-te ja des de dintre això és un procés i jo porto anys i jo em dedico a això pel que he dit abans si vull aprendre ensenya jo ensenyo això perquè clar, és una manera d'anar incorporant que no és fàcil no, no, no
Jo, la meva pregunta ja s'ha respost. O sigui que continuem... Gairebé totes, eh? Gairebé totes s'han anat responent. Portem 30 i escaig minutets. Però... Tinguem alguna altra pregunta per acabar de compartir-nos? Mira, si ho sembla... També tenia ganes de dir que, com que tens un espai preciós a Sant Mateu de Montnegre, si algú té ganes de venir en algun moment a fer algun taller de mindfulness, d'autocompassió, a part de buscar-te a les xarxes, explica el centre que has creat. Perquè la gent sàpiga una miqueta aquest refugi meravellós...
Això també va ser un regal de la vida, perquè va ser un miracle que aquest espai és una masia, aquí a Sant Mateo Montnegre, que el projecte es diu El Batec, que és un espai col·laboratiu on estem allà a la natura i el que portem són propostes, activitats, perquè la gent pugui donar-se un espai real, de parar, de connectar amb la natura, perquè nosaltres estem a Girona i la natura ens envolta i ens és més fàcil. Anem aquest espai.
Però hi ha molta gent, me ve molta gent de Barcelona o d'altres ciutats que no tenen tanta connexió amb la natura i, ostres, poder-te donar un espai d'estar allà. Ja només el fet de, com dic jo, pujar a la muntanya i arribar allà, a la Masia, ja et posen a un altre lloc. I donem això, propostes molt relacionades. A vegades la Vinia ha vingut. I ha vingut, és meravellós, diverses vegades. Sí, i realment és un espai això, no? D'autocura també una mica, no? D'observar-te, d'estar...
Per mi és un espai, com has dit tu, de refugi, no? És un espai de vaig a regalar-me un espai per mi, aquí a la natura, sense obligacions, si no tinc... sigui una hora, siguin dues hores, siguin quatre, sigui tot el dia, sigui el que sigui, perquè també fem retirs una mica més llargs i fem activitats més curtes, però el fet d'autoregalar-te un espai per tu...
que sempre estarà acollit des d'aquesta presència, des d'aquest amor, i també des del respecte que cadascú està on està i està bé, i també trobar altres persones, el de la humanitat compartida, altres persones que també estan passant per les seves dificultats i aquí tots estem en el camí de la vida, fent el que podem. Exacte.
amb les eines que tenim, però a vegades parlar amb una conversa, així amb un dinar, o quan fem activitats també, expressar el que m'ha passat, ostres, mira, si és que a mi m'ha passat també el mateix. És que per ressonant, si quan comparteixes és tan bonic, perquè tothom està allà... I hi ha una part que també dintre es calma. Quan sento que una altra persona està passant una experiència similar a la meva...
És com que alguna cosa dintre meu també es col·loca, no? I per mi sempre els compartits també són terapèutics, no? No és teràpia, però és terapèutic també. Si comesta alguna altra pregunta a l'Ester, podeu fer, quan pengem l'entrevista, quan pengem la foto a l'Instagram, a la caixa, podeu preguntar i l'Ester podrà respondre.
Inclús podem compartir, perquè a vegades les coses compartides són més amoroses. Per tant, us convidem que a l'Instagram del programa, quan estigui a l'entrevista, puguem fer les següents preguntes que tingueu de tot aquest món que és tan gran, però que hem fet una petita mostra. I tant. Moltíssimes gràcies, Esther. Ha sigut un plaer. Un superplaer. M'ha passat volant, la veritat. Moltes gràcies. Gràcies. Gràcies, preciosa. Gràcies.
A veure, amb l'Esther hem estat parlant, vaig una mica al principi de tot, hem parlat del fer, fer, fer, que socialment se'ns demana que fem, que fem, que fem, i sembla com que es motivi una desconnexió amb nosaltres mateixos. Llavors a mi m'anava vinguent al cap que, clar, quan connectem,
També ocupem un espai mental i llavors el fet de deixar de fer, fer, fer automàticament potser fa que siguem una mica menys productius, no? Potser estem menys pendents de la producció que hem de fer i em venia una mica, home, doncs realment fomentar la connexió és una mica antisistema, no?
Estos hippies... Com la base, la base, la base de tot, no? I he dit, home, clar, no quan ja està tot evolucionat i saps treballar-ho i saps aportar el dia a dia, però l'inici, l'inici de tot, és a dir, un moment, parem això, on m'està portant tota aquesta volta que estic donant?
Vull frenar-ho, no? Home, quan excepcionem el que està passant i apaguem la tele i ja no la mirem des de fa temps, no som gaire útils, el sistema. No, no, no. O quan una persona té algun procés mental i el que li fan és enxufar-li pastilles perquè sigui productiu, o sigui, és realment... Per estar dins la roda, fer, fer, fer, fer, no? Exacte.
Bé, res, una reflexió que m'ha... Molt interessant, molt interessant, aquí al bar. Un punt que he dit, home, aquí hi ha alguna cosa més darrere, però més és que estava pensant en un llibre que em van regalar pel meu aniversari, en Carles, un molt bon amic de vida, que es diu Conexion, precisament, de la Kay Tempes, d'una escriptora brillant, i ella parla d'això, d'una insensibilitat, que és un tipus de sensibilitat que ens tanca i ens distreu, no?
Llavors fa que aquesta insensibilitat sigui cada vegada més profunda i ens faci abandonar cosiment. Que llavors parla i diu, a veure, a vegades la insensibilitat és magnífica, és superpoderosa i és necessària com a equilibri, però també ens parla d'aquest exemple de quan tu surts d'una habitació, t'ha passat alguna cosa i dius, va, és el que hi ha, la vida segueix, o deixa-ho estar, o jo què sé, o va, endavant, una petada. Llavors jo us volia dir a vosaltres, quan vosaltres dieu, és el que hi ha,
per exemple, o aquest tipus de col·lectius que ens surten, ho viu com una manera de ser fortes o com una manera de fugir? Perquè a vegades és necessari el... Bueno...
És que el que cap i tan ràpid tot, jo és el que ja no ho dic gaire, això ja no m'ho dic gaire perquè... O deixo-ho estar, no? Deixo-ho estar, en aquell moment a vegades necessito deixar-ho estar per posar-hi, perquè si no és com fer un stop, és com tirar raó de por medio, no? De moment. Però sí que és veritat com que vaig aprenent amb el llarg de l'autoconeixement que tocam i tota l'estona,
No puc deixar estar, perquè si ho deixo estar, més força tindrà després. Exacte. I més tindrà rebotat com una bola de neu. Llavors, bueno... Ara, per la voreta, és que parlo molt jo. Sí, no, per mi connectar, diguéssim, a vegades costa. Hi ha resistències inconscients. Llavors, jo, per molt que, evidentment, em treballi, no?, i treballi la meva consciència, perquè d'això també em dedico, doncs hi ha vegades que sí, que m'he enxampat, em di... Ui!
Això que jo creia que jo estava tan treballant... De cop dius, ui, he passat pàgina. I he passat pàgina per no veure-ho realment, el que aquí hi ha. Però és que també és necessari, a vegades. No, espera. Home, sí, no? No, no. Hi ha coses importants que no, però me veig la resistència inconsciente. És a dir, per mi és més necessari preguntar-me, escolta, això de moment està bé? Passa alguna cosa, no? Amb la parella, amb qui sí. Això està bé? Com ho sento, això?
Què se m'ha desperta? Una mica com aquesta mirada, diguéssim, curiosa, noies, curiosa? O sigui, en plan, què està passant per aquí dins? Tampoc recomano estar sempre així, però quan hi ha coses, i n'hi ha moltes a la vida, que t'afecten,
Val la pena, perquè si passes pàgina, tu acabaràs trobant una altra vegada i una altra, jo crec com l'Imma, no? El que passa és que, bueno, també es tracta de disfrutar en els moments de disfrutar, és a dir, clar que sí, connectar, disfrutar, ballar, sortir... Fugir una mica de les pressions del món i de la pròpia ment, no? També, per favor. Més de la pròpia ment.
Jo li dic, escolta, Paquita, tranquil·la, eh? Saps que estàs molt intensa avui. També és bonic fer-ho així, no? Perquè si no... El que us volia posar aquí en contrapès és com la necessitat de sempre escoltar-se a sentir de d'a, amb també la necessitat de, escolta, no em vull escoltar,
jo crec que a vegades confonem intensitat amb consciència i aquí també, enteneu què vull dir? és, no, no puc anar-me escoltant, tinguin aquestes preguntes obertes puc anar siguent conscient i no cal tampoc una intensitat de ho haig de triure tot, haig de fer no sé què perquè si no i clar, això ens porta també a l'abisme aquest de dir, déu meu i tampoc és real
És que tampoc és real, tampoc es construeixen les coses així. Digues, digues, Esther. No, que per mi una paraula que a mi m'ha ajudat molt és l'equilibri. És això, hi haurà moments que realment necessitaré estar desconnectat i mentre sigui conscient d'això i dir, mira, ara passo d'això. Ara passo perquè ara la meva necessitat és donar-me una mica d'aire i després ja tornaré. És necessari.
I preciós. Exacte, és que realment és funcional i saludable, vull dir, què necessito jo ara en aquest moment? La pregunta de l'autocompassió del programa és què és el que necessito ara més profundament? Potser el que necessito és desconnectar, pots desconnectar, però ho faig des d'un lloc conscient i quan m'hagi carregat del que necessito, llavors ja sí que vaig... Podré tornar allà.
exacte, perquè si no és el que deia la Lavinia, et tornarà a venir, però aquest equilibri entre connexió-desconnexió, conscientment, i què necessito, però clar, per preguntar-me què necessito i escoltar-me, necessito realment donar-me aquest espai per connectar, però també entendre que aquesta insensibilitat que ha dit la Kate, és que és així, és que a vegades la resistència inconscient que ens desconnecta és un mecanisme també de protecció, llavors és, vale, estic desconnectada, vale, estic desconnectada,
Què necessito per tornar a connectar? Ara llavors, cap a una banda molt extrema, també ho explico ella, com cap a l'altra, la connexió, la desconnexió, tornar, realment tornar, és una feinada. És una feinada. Per això és la pràctica i evident, és una feina, és que és practicar, és una feina i tot. És una feinada cap a un costat i cap a l'altre. Una dic, o sigui...
Una dualitat, heu de triar. Què preferiu, sentir-ho tot molt intensament o viure una mica anestesiades? O anestesiades? És que de fàbrica he sentit molt intensament. Llavors... Jo de fàbrica també, vull dir que tampoc puc triar gaire. No, i a més a més l'anestèsia... Però tot, eh? Molt intensament tot. No, ara d'intensitat, per això la intensitat, sí. Sí, com tot el que lleva, eh? Com tot el que lleva. Sí.
Jo prefereixo la consciència, allò que us deia, però sí que és veritat que a moments hi ha intensitat i a mi l'anestèsia no em funciona. És a dir, no em funciona. I a tu Esther tampoc.
Mira, jo he estat molt anestesiada molt de temps, precisament per això de la protecció, però realment clar, és que quan estàs anestesiada estàs desconnectat de la vida, llavors jo també triaria, si haig de triar, tot i que trio l'equilibri, però si haig de triar entre una cosa i l'altra, trio la connexió, la intensitat, perquè és viure la vida, tot i que evidentment no cal tan intensament, però per mi és més saludable connectar. Molt bé.
Gràcies.
Doncs jo avui us portava un tema que està bastant candent, a nivell astrològic s'explica bastant, és a dir, jo ho puc captar també amb canalització, amb les meves meditacions, amb el meu sentir, però diguéssim està bastant a l'aire.
mai tan ben dit, no?, que és un tema d'aquests dies, l'octubre, novembre, hi ha una sèrie de trànsits que es veu que ens mouen moltes coses i ens mouen moltes pors profundes, ens poden moure moltes pors profundes, per tant, hi pot haver més intensitat, més ràbia, més por, més sensació de descontrol fins i tot, de pànic, que no sé d'on me baixa, però allà està, no?,
també podem olorar que són ferides i maneres d'estar, de sentir, que ja les havien passat i que ara tornen d'una manera molt intensa. Llavors, tot això...
Es veu que hi és, i jo també ho noto així, com perquè ens les mirem amb amor, si podem. O sigui, en plan, a veure, com és que estàs aquí? Com és que has tornat? Què em vens a ensenyar? Una mica amb aquesta curiositat dintre de tot, d'acord?
i de poder anar, diguéssim, transmutant, que és canviar de forma. Transmutar és canviar de forma. Jo tinc aquesta forma, ara amb això, o quan hi contacto em passa no sé què, però de cop, si ho transmuto, és que he entès que he fet un procés a nivell conscient, algunes coses, he pogut escoltar tot allò i, per tant, estic en un altre punt. Per què? Perquè vol néixer alguna cosa nova, algun canvi, alguna cosa que...
De moment se'ns presenta perquè hi ha com aquella incomoditat de dir ai, ai, ai, per aquí no. Llavors ens podem preguntar, per exemple, què ens estem prohibint? Què ens estem prohibint? Prohibint o, com ha dit l'Esther, què és molt perillós? Què és el que és tan perillós?
Si m'atrevís a fer allò, si jo aloro que va cap aquí, què tinc por de perdre? Què tinc por que passi? Quin pànic hi ha darrere? Llavors tot això a mi em va servir molt aquests dies, de veritat. Vaig passar un episodi d'aquests així densos i vaig escriure l'emoció, la lluita que hi havia interna
entre el meu personatge, que sobretot això que us estic explicant és lluita, lluita entre personatge i essència, allò que vol sortir, allò que pensa que és molt perillós si surt, d'acord? Llavors, aquesta lluita, aquesta... És que em sento així, em sento aixà, em sento molt petit, em sento no sé com, sento que no puc expressar no sé què, sí? Ho enteneu? Escriure-ho tot, a nivell pam, pam, pam, pam, o sigui, sense pensar gaire...
Deixant que el cervell mateix ho vomiti. Vomiti. Ho llegiu tranquil·lament. I connecteu amb allò que esteu escrivint, amb allò que heu escrit. I també podeu connectar... A vegades he cremat paper. Espera, sí, sí. Ara bé. Connectes. A vegades sortirà alguna por o alguna cosa que diràs, ui, mira, aquesta...
No la tenia clara, o no sé si ve tant de la por d'aquesta densitat, o si és alguna cosa amb el que jo vull vigilar, amb el que jo vull estar pendent. Pot ser que hi hagi coses que vinguin més denses i n'hi ha d'altres que diguis, ai, doncs això potser sí que em serveix per dir, escolta, aquí puc estar atenta, no?
Per això ho dic, que us ho llegiu tranquil·lament, i que a més a més, després, ho cremeu. Però no ho cremeu en plan, ho vull alliberar fora ja, ja està. No. És un cremar des de la transmutació, el que us he explicat. Des d'ajudar-nos a que vagi d'un punt a un altre.
i sobretot donant les gràcies a què ha aparegut. A què ha aparegut, perquè hi ha alguna cosa que està allà, que hi ha una part meva amb allò, que està cridant, està intentant presenciar-se d'aquesta manera per dir alguna cosa. I és meu, no és del món, és meu. Llavors, és important, no? I crec que cremar-ho és un acte psicomàgic,
que va molt bé el cervell, és que va molt bé, per tot, el cervell, pel cor, perquè dius, bueno, alguna cosa estic fent internament com perquè això, d'alguna manera, jo poso la intenció que ara estava així, a més a més ho he pogut traspassar, a més a més si hi ha alliberació emocional, superbé, és a dir, és el millor, si no n'hi ha, no us preocupeu, però si n'hi ha, pelante, plora, crida...
Fes el que hagis de fer. Fes esport, si sents que has de córrer, per moure aquesta energia un cop ja escrit i tal, també. I cremar-ho. Per aquest acte de dir, val, estic fent alguna cosa. I estic permetent a la vida que també m'ajudi. Allò que dèiem, el misteri, la vida, el que em sosté, el que realment hi és, i no ho veiem, però hi és molt present. És la vida. Llavors, permetem això.
Ja està. Quines eines més boniques i gratuïtes, eh? El bon dia, el bona nit, escriure-ho en un paper i plasmar-ho i deixar-ho anar i cremar que el foc transmuta a través de totes les dimensions. Diuen, així que aprofitem l'element para fuego...
Bé, moltíssimes gràcies, una setmana més, a tothom, Esther, a tu també. Gràcies, a vosaltres. I ens fem aviat. I ara anem a la dedicatòria, que tenim moltes ganes. Afri, quins la fa, la dedicatòria? Avui la Mar, una superamiga de tota la vida, gairebé, que m'ha acompanyat molt de temps i té la floristeria més bonica de Barcelona, al carrer Sant Antoni. Ens diu Cotage i l'estimo molt.
perquè el nostre regal és de la Flor Salva que li farà un regal amb florista tindran un val gratuït de 5 euros per poder comprar a Flor Salva de Girona que està al carrer Santa Clara número 4 anem a escoltar-la, gràcies
Hola, doncs jo voldria dedicar la cançó de Pau Ballbé, Avui l'únic que vull. És una cançó que em va ensenyar a l'Afra fa molts anys, en un moment que em feia molta falta. I la vull dedicar a la Berta, a la meva reboda, a pensar en els seus companys de feina. Moltes gràcies, una abraçada.
i els nervis maleducats, i les bronques, i les histèries, i tot plegat ja se'n pot anar a l'home.
Perquè jo vull, l'únic que vull és mirar al cel i que tothom em deixi en pau foder. Jo vull, l'únic que vull és no fer res i a la merda. I els imbècils i la gent que vol molestar i les em
i els pesats se'n poden anar a tomar pel sac perquè jo vull donar que avui és mirar el cel i que tothom em deixi en pau, joder jo vull donar que avui és no fer res i a la merda...
avui és mirar el cel i que tothom em deixi en pau, joder, i avui l'únic que vull és no fer res, i a la merda, i a la merda, i a la merda.
Gràcies.
El món va pel pedregà i la gent està pels ulls. Els corrents tòxics s'imposen? N'hi ha prou amb connectar-se a les xarxes socials o encendre la televisió i la ràdio? Davant d'aquestes màximes excloents, cal reivindicar l'educació política del nostre poble. L'agenda llatinoamericana mundial et convida a reflexionar i compartir tot això i molt més en una nova tardor solidària. Apropa't i fes la teva.
Fins demà!